Introducció

Què feien els catalans per Sant Joan fa dos-cents anys? Quins costums envoltaven Nadal? Com se celebraven els casaments, les collites o l'arribada de la primavera? Quines creences, cançons, jocs i supersticions acompanyaven cada moment de l'any?

Si avui coneixem l'origen de bona part de les nostres festes, llegendes i rondalles, és gràcies a l'esforç titànic de Joan Amades (1890-1959). Autodidacte, de formació humil i amb una curiositat inesgotable, aquest destacat etnòleg i folklorista va dedicar la seva vida a recórrer places, carrers i masies per documentar la memòria oral de Catalunya abans que els canvis socials l'esborressin per sempre.

La seva obra magna, el Costumari català. El curs de l'any, és molt més que una enciclopèdia literària: és un calidoscopi monumental de la identitat popular on va catalogar cançons, oficis, creences i rituals poble a poble. En un moment històric en què el batec de la cultura tradicional perillava, Amades va actuar com un autèntic notari del carrer, salvaguardant un patrimoni immaterial immens que, gràcies a la seva tossuderia vital, segueix bategant avui dia.

Una vida dedicada a recollir les tradicions, creences i costums d'un país que canviava ràpidament

Joan Amades va néixer al barri del Raval de Barcelona l'any 1890, en el si d'una família obrera. Tot i veure's obligat a deixar l'escola de ben jove per començar a treballar, la seva curiositat i tenacitat el van portar a convertir-se de manera totalment autodidacta en el folklorista més prolífic del país.

Darrere de l'ingent volum de la seva obra, s'amaguen aspectes vitals fascinants que fan la seva figura encara més extraordinària:

• Una visió extremadament limitada: des de petit patia un problema greu que el va deixar pràcticament cec d'un ull i amb molt poca visió a l'altre. Paradoxalment, aquesta deficiència visual va aguditzar enormement la seva oïda i la seva memòria, eines vitals per poder escoltar i retenir tota la tradició oral que li explicava la gent gran.
• Autodidacte i esperantista: tot i la seva manca de formació acadèmica oficial, tenia una ment privilegiada. Es va implicar a fons en el moviment esperantista; dominar l'esperanto li va obrir les portes al món i li va permetre intercanviar coneixements i correspondència amb etnòlegs i folkloristes de tota Europa.
• Excursions incansables: el seu treball de camp per documentar llegendes i costums el va portar a recórrer milers de quilòmetres per pobles i masies aïllades. Aquests viatges, sovint fets a peu, els compartia amb amics i estrets col·laboradors, com el músic Joan Tomàs. Mentre Amades interrogava la gent i anotava la lletra de les cançons, el seu company en transcrivia la melodia.
• El paper fonamental d'Enriqueta Mallofré: la seva dona va ser molt més que la seva parella; va ser una col·laboradora essencial de la seva obra. Llegia per a ell, passava a màquina textos que ell dictava i ajudava a ordenar l'enorme arxiu de materials i fitxes.

El Costumari català

El Costumari català. El curs de l'any és, sens dubte, l'obra cabdal de Joan Amades i una de les fites més impressionants de l'etnologia catalana. Més que un llibre, és una gran enciclopèdia de la vida tradicional.

Publicat originalment en cinc grans volums, l'obra està estructurada seguint el calendari anual. Pàgina a pàgina, ressegueix les festes, celebracions, oficis antics, refranys, llegendes, supersticions, rondalles i cançons que marcaven el ritme de l'any.

La seva gran virtut és que funciona com una autèntica càpsula del temps. Amades va fixar sobre el paper un món rural, artesà i de tradició oral que ja començava a desaparèixer ràpidament. Sense aquest esforç monumental de recopilació, una part incalculable de la nostra memòria col·lectiva i del nostre patrimoni immaterial s'hauria perdut.

Avui, el Costumari català continua sent una obra de referència per als estudiosos i per a moltes entitats vinculades a la cultura popular.

El calendari és l'esquelet del Costumari: a mesura que avança l'any, Amades va desplegant davant del lector festes, costums, creences, refranys, menjars, oficis, cançons i rituals.

Les il·lustracions del Costumari català

Un dels grans atractius del Costumari català és la seva extraordinària riquesa gràfica. Les pàgines estan plenes de gravats, dibuixos, estampes, auques i altres imatges populars que no actuen només com a decoració, sinó que ajuden a entendre visualment els costums, els oficis, les festes i les creences descrites per Amades.

Moltes d'aquestes il·lustracions provenen de materials antics que ell mateix va reunir al llarg dels anys. Això converteix el Costumari no només en una gran obra escrita, sinó també en un valuós arxiu iconogràfic de la cultura popular catalana.

Viatjar per escoltar el país

Una part essencial de la feina de Joan Amades es va fer lluny dels llibres i dels despatxos. Per recollir la cultura popular calia anar allà on encara era viva: als pobles, a les masies, a les places i a les cases particulars. Amades va recórrer nombrosos indrets de Catalunya parlant amb pagesos, artesans, pastors, músics i gent gran, persones que conservaven en la memòria cançons, rondalles, refranys, llegendes i costums que sovint no havien estat mai posats per escrit.

En moltes d'aquestes excursions va comptar amb la col·laboració del músic Joan Tomàs, especialment en els treballs relacionats amb l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Mentre Amades recollia les lletres, les explicacions i el context de les cançons, Tomàs n'anotava la melodia. Aquelles sortides eren, per tant, autèntiques campanyes de treball de camp: escoltar, preguntar, prendre notes i intentar conservar, abans que desaparegués, allò que durant generacions només s'havia transmès de boca en boca.

Els viatges d'Amades no eren simples excursions: eren una manera de convertir la memòria oral d'un país en document escrit.

L'amistat d'Amades i Tomàs va quedar palesa en aquest text que Tomàs va escriure a la revista Jovenívola, el mes següent de la mort d'Amades, recordant les seves excursions:

La Guerra Civil i la difícil postguerra

La Guerra Civil i els primers anys del franquisme van interrompre profundament la vida cultural catalana, però Joan Amades no va abandonar la seva feina de recopilació i estudi. Durant els anys de guerra, entre 1936 i 1939, les cronologies biogràfiques el situen treballant alternativament al Museu Arqueològic de Barcelona i al Poble Espanyol, on participava en la selecció i ordenació de peces que arribaven a les col·leccions. Fins i tot en aquells anys continuà preparant i publicant treballs relacionats amb la cultura popular. (Universitat Autònoma de Barcelona)

La situació canvià radicalment amb la victòria franquista. Amades havia construït durant dècades un enorme arxiu particular de fitxes, llibres, gravats, cançons, fotografies i documents populars, i temia que tot aquell material pogués perdre's. L'Associació Cultural Joan Amades explica que, en aquell clima d'incertesa, va dipositar part dels seus fons a l'Arxiu Municipal de Barcelona i al Poble Espanyol. Segons un testimoni posterior de la seva cunyada Consol Mallofré, alguns coneguts li haurien ofert la possibilitat de marxar a l'exili, però Amades s'hi hauria negat perquè no volia separar-se dels seus papers i col·leccions. (JOAN AMADES)

El xoc amb el nou règim es pot documentar de manera molt més directa gràcies a un cas especialment revelador. A començament de 1939, Amades tenia pràcticament enllestit un llibre en català titulat El vestit típic. El 23 de març el presentà a la censura franquista i, l'endemà, la resolució oficial en va suspendre la impressió i publicació. Segons la documentació conservada, se li indicà que el traduís al castellà si volia publicar-lo. Amades ho va fer i, només unes setmanes després, el 20 d'abril de 1939, la versió castellana, titulada Indumentaria tradicional, fou autoritzada. Es conserva tant la prova d'impremta catalana com l'expedient de censura. (El vestit típic (proves d'impremta)">El Periódico)

El mateix llibre que el març de 1939 no podia publicar-se en català fou autoritzat poques setmanes després quan Amades el presentà traduït al castellà.

Aquest episodi permet entendre les condicions amb què es va trobar Amades durant la primera postguerra. El problema no era tant el contingut etnogràfic del llibre com la llengua en què estava escrit. Els primers anys de la dictadura representaren el període més dur per a l'edició catalana: l'ús públic del català fou perseguit i la publicació de llibres en aquesta llengua quedà reduïda a casos excepcionals, edicions clandestines o obres que aconseguien permisos molt restringits. (Enciclopedia.cat)

Malgrat aquest context, Amades aconseguí mantenir una certa continuïtat professional. La documentació conservada mostra que el 1940 continuava vinculat al Museu Arqueològic, i posteriorment participà en projectes relacionats amb l'Institut Municipal d'Història i amb el Museu d'Indústries i Arts Populars. La seva activitat quedava així situada dins l'àmbit de l'etnografia, la museística i l'estudi de les tradicions, un terreny en el qual pogué continuar treballant tot i les enormes limitacions polítiques i culturals del moment. (JOAN AMADES)

La situació de l'edició catalana començà a canviar tímidament a partir de 1946. Després de la derrota d'Alemanya i Itàlia a la Segona Guerra Mundial, el règim franquista, internacionalment aïllat, introduí una certa flexibilització. No desaparegué la censura, ni de bon tros, però començaren a autoritzar-se novament alguns llibres en català. Editorials com Selecta aprofitaren aquella petita escletxa i la producció editorial catalana pogué sortir parcialment de la clandestinitat. (Enciclopedia.cat)

Amades mateix n'és un exemple. El 1946 publicà en català El Pessebre i durant els anys següents anaren apareixent nous treballs seus. Això no significava que existís llibertat editorial: totes aquestes publicacions continuaven sotmeses a la censura franquista i a uns marges molt estrets. Però ja no es trobava en la situació de prohibició gairebé absoluta dels primers anys quaranta. (JOAN AMADES)

Aquesta evolució ajuda a entendre una aparent paradoxa: com és possible que una obra tan profundament vinculada a la cultura catalana com el Costumari català es publiqués íntegrament durant el franquisme?

El primer volum del Costumari català. El curs de l'any aparegué el 1950, publicat per Salvat, i l'obra s'anà completant fins al cinquè volum, aparegut el 1956. Tots cinc es publicaren en català. Les fonts bibliogràfiques confirmen aquestes dates i l'edició de Salvat. (Fondo de Música Tradicional)

En aquells anys el règim havia passat de la prohibició pràcticament total de 1939 a una tolerància limitada i sotmesa a censura. A partir de 1951, fins i tot les directrius internes del règim començaren a parlar d'un tractament menys restrictiu dels anomenats "idiomas regionales", encara que la censura prèvia continuà plenament vigent. (Enciclopedia.cat)

El caràcter de l'obra d'Amades probablement també hi jugà a favor. El Costumari parlava de festes, oficis, refranys, cançons, llegendes, supersticions, gastronomia, religiositat popular i costums tradicionals. No era un assaig polític ni una reivindicació explícita del catalanisme contemporani, sinó una monumental obra de folklore i etnografia. En un règim que continuava reprimint severament les manifestacions polítiques del catalanisme, aquesta mena de cultura tradicional podia trobar una via de publicació que altres camps, com la història política o l'assaig ideològic, tenien molt més restringida.

La paradoxa és notable. Amades havia vist com el 1939 li impedien publicar El vestit típic en català i l'obligaven, de fet, a recórrer al castellà. Onze anys després començava a aparèixer, també sota la dictadura, una obra de gairebé cinc mil pàgines dedicada a preservar la cultura popular catalana.

El Costumari català no es va publicar perquè el franquisme protegís la cultura catalana, sinó perquè Amades va saber continuar treballant fins que les petites escletxes de la censura van fer possible publicar una obra que havia dedicat tota una vida a preparar.

Les dones que van fer possible l'obra

Quan es parla de Joan Amades és fàcil imaginar un investigador solitari acumulant fitxes, llibres i testimonis. La realitat, però, és més complexa. Al seu voltant hi hagué diverses dones que tingueren un paper important en la seva feina, començant per la seva pròpia mare, Teresa Gelats, que coneixia i cantava tonades populars i que fou una de les fonts de les quals Amades es nodrí en els seus primers interessos pel folklore. (Google Sites)

Molt més decisiva fou la feina de les germanes Enriqueta i Consol Mallofré. Amades es casà amb Enriqueta el 1931 i totes dues es convertiren en col·laboradores habituals. Els greus problemes de visió que arrossegava des de jove s'agreujaren amb els anys, i les germanes Mallofré actuaren sovint, literalment, com els seus ulls: l'ajudaven a llegir, revisar textos, ordenar documentació i preparar els originals per a la impremta. L'Enciclopèdia Catalana les defineix directament com les seves col·laboradores i assenyala que Consol Mallofré fou la seva principal ajudant durant els anys de postguerra. (Enciclopedia.cat)

La figura de Consol Mallofré mereix una atenció especial. No es limitava a tasques mecàniques: llegia textos a Amades, li repassava els escrits i les proves d'impremta i participava en l'organització d'un arxiu que arribaria a contenir milers de llibres, fotografies, cartes, fitxes, gravats, auques, romanços i altres documents de cultura popular. El mateix fons Joan Amades conserva correspondència dirigida, després de la mort del folklorista, a la seva vídua Enriqueta i, especialment, a Consol, prova que totes dues foren considerades continuadores de la seva obra i responsables del seu arxiu. (El vestit típic (proves d'impremta)">Scribd)

Una part important de l'obra que avui atribuïm a Joan Amades no s'explica només pel seu extraordinari afany de recopilació, sinó també per la feina silenciosa d'Enriqueta i, sobretot, de Consol Mallofré.

La tasca de Consol encara adquirí més importància després de la mort d'Amades, el 1959. Durant dècades va conservar, ordenar i protegir els materials inèdits que havien quedat a casa. Entre 1990 i 1991 cedí al Centre de Documentació de Cultura Popular fotografies, fitxes musicals i altres documents, i posteriorment lliurà materials inèdits perquè poguessin ser estudiats i publicats. Finalment, el 1995 participà en la fundació de l'Associació Cultural Joan Amades, de la qual fou dipositària dels drets d'autor, amb l'objectiu de completar la publicació dels treballs encara inèdits i divulgar el llegat del folklorista. (Google Sites)

Això permet mirar el Costumari català des d'una perspectiva una mica diferent. Amades n'és indiscutiblement l'autor i el gran recopilador, però darrere dels cinc volums hi havia també una feina domèstica, documental i editorial enorme, molt menys visible. Sense la col·laboració d'Enriqueta i Consol Mallofré —i especialment sense els anys que Consol dedicà a conservar el llegat després de la seva mort— una part de l'obra de Joan Amades probablement hauria estat molt més difícil que arribés fins nosaltres.

Referències

Bibliografia

• Els tresors de Joan Amades
• Memòria Digital de Catalunya – Fons Joan Amades. LLibres digitalitzats

Videos

• Joan Amades: una vida dedicada al folklore català
• Joan Amades, l'home de la insaciable curiositat que va salvaguardar el folklore català
• Conferència 'Joan Amades i Gelats: del Raval a la llegenda'

Podcast

• El Relleno del 10/4/2025
• La màquina d'escriure

Altres referències

• Associació Cultural Joan Amades — postguerra i fons d'Amades: La postguerra, la internacionalitat i les grans obres (1940-1959)
• Document original de censura d'El vestit típic de 1939, reproduït al catàleg Llibres lliures?: Catàleg de l'exposició Llibres lliures?
• Enciclopèdia Catalana — situació de la cultura i l'edició catalana durant la postguerra: Una cultura interferida per la política
• Enciclopèdia Catalana — represa cultural a partir de 1951: La represa cívica i cultural
• CSIC — fitxa bibliogràfica del Costumari català, que confirma l'edició de Salvat entre 1950 i 1956: Costumari català: El curs de l'any
• Per aprofundir específicament en la censura, l'estudi de Maria Josepa Gallofré, L'edició catalana i la censura franquista (1939-1951) és probablement la referència més interessant. Fitxa del llibre a Publicacions de l'Abadia de Montserrat