La paradoxa de Fermi
On és tothom? Entre números, silenci i alguna broma còsmica
On ets ET?
Des de fa dècades, ens hem dedicat a llançar missatges a l'espai, a escrutar freqüències de ràdio i a batejar exoplanetes amb noms impronunciables, tot amb l'esperança de trobar algú que no sigui de la nostra espècie amb qui poder discutir sobre el clima o de futbol interstel·lar.
Resulta que l'univers, segons tots els càlculs optimistes dels anys 60, hauria d'estar ple de civilitzacions tecnològiques. Milions. Però quan mirem amunt, només veiem forats negres, matèria fosca, planetes inhòspits o estels de foc.
Aquesta és la paradoxa de Fermi, batejada pel físic Enrico Fermi, que un dia va preguntar als seus col·legues: "I on és tothom?" No ho va dir amb to dramàtic. Va ser més aviat com qui s'adona que ha convidat 500 persones a una festa i no es presenta ni Déu!
On és tothom?
Aquesta va ser la pregunta que Enrico Fermi va llançar durant un dinar l'any 1950, i que encara ens fa quedar malament avui dia.
Les respostes —o excuses— que hem inventat per consolar-nos van des de l'optimisme tecnològic fins al terror existencial:
- El Gran Filtre: Potser la vida intel·ligent té la mania d'autodestruir-se just abans d'inventar el viatge espacial.
- La Hipòtesi del Zoo: Ens estan observant des de la distància com qui mira un formiguer particularment caòtic, o una peixera, esperant que fem alguna cosa interessant.
- L'Efecte Bosc Fosc: Totes les civilitzacions callen perquè saben que l'univers és un lloc perillós i que no treure el cap és la millor manera de no prendre mal.
En definitiva, o som els primers de la festa i ens toca muntar les taules, o som tan irrellevants que ningú s'ha molestat a passar-nos el codi del Wi-Fi galàctic. De moment, l'única certesa és que, en aquest bar anomenat Via Làctia, seguim bevent sols a la barra.
La fórmula més extraterrestre que hi ha?
Bé, com no tenim ni idea, i mirar al cel i esperar resposta no està funcionant gaire, algú va tenir la pensada d'inventar una fórmula on totes les variables són incògnites o bé estimacions.
Frank Drake, astrònom optimista i amb sentit de l'humor, va proposar el 1961 una equació que suposadament calcula el nombre de civilitzacions tecnològiques a la nostra galàxia. Diu així:
N = R* · fp · ne · fl · fi · fc · L
N = R* · fp · ne · fl · fi · fc · L
On:
- R* = ritme de formació d'estrelles (~1 a 10 estrelles/any a la Via Làctia)
- fₚ = fracció d'estrelles amb planetes (~0,5 a 1)
- nₑ = nombre de planetes habitables per sistema (~0,1 a 1)
- fₗ = fracció on la vida apareix (~0 – 1, totalment incert)
- fᵢ = fracció on la vida esdevé intel·ligent (~0 a 1, molt especulatiu)
- f𝚌 = fracció que desenvolupa tecnologia detectable (~0 a 1)
- L = temps que dura una civilització emetent senyals (~10 a 1.000.000 anys o més)
Fins aquí, tot molt seriós. El problema? Que de set incògnites, només en coneixem una amb certa seguretat (la primera, i encara). La resta són com endevinar el número de la primitiva. I a sobre, si alguna variable val zero, el resultat és zero !!!
Això té una lectura interessant:
Si, per exemple,
- Si fₗ = 0 → la vida mai apareix → no hi ha civilitzacions.
- Si fᵢ = 0 → la vida existeix però mai esdevé intel·ligent → tampoc.
- Si f𝚌 = 0 → hi ha intel·ligència, però ningú comunica → silenci total.
- Si L ≈ 0 → les civilitzacions duren molt poc → pràcticament impossible coincidir en el temps.
De fet, aquí hi ha una de les claus de la paradoxa de Fermi: no cal que tot sigui improbable. N'hi ha prou que una sola etapa sigui extremadament rara (o nul·la) perquè el resultat final sigui zero... o gairebé zero.
Agafem fl, per exemple: "fracció de planetes on la vida apareix". Podria ser 1 (a tot arreu neix vida si hi ha aigua i bons sentiments) o podria ser 0,000000000001 (la vida és un accident més rar que un polític sincer). No ho sabem. Tampoc no ho sabem per fᵢ: que la vida sigui intel·ligent. Mira al teu voltant.
I L és la cirereta. Una civilització tecnològica pot durar 500 anys (ens autodestruïm amb criatures de mem) o 500 milions d'anys (si aprenem a comportar-nos). Amb un rang així, qualsevol resultat és possible.
El resultat final? Agafa una calculadora i pica números a l'atzar:
- Si ets optimista (vida a tot arreu, intel·ligència garantida, civilitzacions eternes): N = milions. L'univers és un formiguer. On són? Ah, sí, la paradoxa de Fermi.
- Si ets pessimista (la vida és rara, la intel·ligència encara més, ens extingim aviat): N = 0,0001. És a dir, ni una. Som nosaltres, sols i espantats.
- Si ets honest (admetre que no en tens ni idea): N = qualsevol nombre entre 0 i infinit. Felicitats, l'equació és buida. Com un got que pot estar ple o buit depenent de com bufis.
Drake va crear la fórmula no per donar respostes, sinó per organitzar la ignorància. És com un arbre genealògic on tots els avis són "desconeguts".
Així que ja ho saps: quan algú et pregunti "quantes civilitzacions hi ha?", respon amb autoritat: "Segons la fórmula de Drake, entre zero i moltes. Vols que et calculi també la probabilitat que plogui demà amb la mateixa precisió?"
Fem-ho fàcil
Anem a fer números ràpids, sense complicar-nos gaire la vida amb fórmules. A la Via Làctia tenim entre 100.000 i 400.000 milions d'estrelles. I a l'univers observable, uns 100.000 milions de galàxies. Multiplica-ho i et surt una xifra amb tants zeros que no t'hi cap a la calculadora: de l'ordre de 10²² estrelles.
Ara fem el típic exercici de cunyat: i si només una de cada milió d'aquestes estrelles tingués un planeta amb vida? Només una entre un milió. No sembla pas exagerat. Doncs encara així estaríem parlant de bilions de planetes amb vida repartits per l'univers.
I tot i això... silenci.
Truquem... però algú escolta?
Tot i el silenci còsmic, els humans no ens hem quedat de braços plegats i hem intentat fer-nos notar de diverses maneres:
- SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence): escoltant senyals de ràdio de l'espai, com qui fa zàping universal esperant trobar alguna cosa més que soroll.
- Missatges cap a les estrelles: emissions intencionades de ràdio amb informació sobre la Terra, com el famós missatge d'Arecibo.
- Plaques de les sondes Pioneer: petites "targetes de presentació" enviades a l'espai amb dibuixos i dades bàsiques sobre la humanitat.
- Disc d'or de les Voyager: una mena de playlist intergalàctica amb música, sons i salutacions en diversos idiomes.
- METI (Messaging to Extraterrestrial Intelligence): iniciatives més modernes que intenten enviar missatges de manera activa, no només escoltar.
En el fons, tot plegat és una mica com deixar una ampolla amb un missatge al mar... però a escala galàctica i amb l'esperança que algú, algun dia, la trobi: aqui teniu el missatge sonor en 55 idiomes enviat als nostres veïns extraterrestres en el Disc d'or de les Voyager tot esperant que alguna remota civilització tingui un tocadiscos ...
La Senyal Wow: O com vam rebre un WhatsApp galàctic o això semblava
L'any 1977, un astrònom avorrit anomenat Jerry Ehman revisava dades d'un radiotelescopi quan va veure una seqüència absurda: "6EQUJ5".
No era la matrícula d'un cotxe. Era un pic d'intensitat 30 vegades superior al soroll de fons de l'univers. Va agafar un bolígraf, va dibuixar un cercle i va escriure: "Wow!"
La senyal tenia tots els números per ser el primer contacte extraterrestre:
- A la freqüència de l'hidrogen (el canal lògic per dir "hola")
- Estreta, forta, nítida
- Provenia d'una zona concreta del cel (Sagitari)
Només tenia un problema petit, insignificant, anecdòtic: va durar 72 segons i mai més es va repetir.
El radiotelescopi va escombrar aquella zona un cop i un altre. Altres telescopis van apuntar-hi. Dècades de recerca. Res. Silenci absolut.
Què va ser?
- Extraterrestres? Potser un emissari de pas, o una trucada de prova per veure si algú contestava (no vam contestar).
- Un cometa? Alguns ho van suggerir. Ning s'ho va creure.
- Un satèl·lit humà? No hi ha registres.
- Misteri etern? L'opció preferida dels científics per anar a sopar tranquils.
La senyal Wow és avui el gran "i si..." de l'astrofísica. El "gual", el "per un pèl", el missatge que va arribar una vegada i va desaparèixer com un fantasma.
Jerry Ehman va fer-se famós per escriure quatre lletres en un paper. I l'univers, de moment, continua en silenci. Potser era una broma. Potser hauríem d'haver contestat "Hola" en lloc de quedar-nos mirant la impressora.
La Terra: el pis amb totes les comoditats (La Hipòtesi de la Terra Rara).
Una altra manera d'explicar el gran silenci còsmic és pensar que potser ens ha tocat la loteria... però de veritat. La hipòtesi de la Terra rara diu que tenir un planeta com el nostre és com trobar un pis perfecte: bona ubicació (zona habitable), bon veïnat (una estrella tranquil·la), seguretat (camp magnètic), clima estable (gràcies a la Lluna) i fins i tot "servei tècnic" intern (tectònica de plaques).
El problema és que potser aquest "pis ideal" no és gens habitual. Pot haver-hi molts planetes, sí, però pocs amb totes aquestes condicions alhora. I encara menys on la vida no només aparegui, sinó que evolucioni fins a fer-se preguntes absurdes sobre l'univers.
Així que, segons aquesta hipòtesi, no és que els extraterrestres no contestin... és que potser no hi ha ningú allà a dalt.
En resum...
La paradoxa de Fermi és el fet de com les xifres astronòmiques poden tendir a zero. Com pot ser? Per altra banda, la fórmula de Drake és meravellosa perquè és una multiplicació d'ignoràncies. Si multipliques una dada que coneixes per set dades que t'inventes, el resultat no és una xifra, és una declaració d'intencions.
És l'única fórmula del món que et permet ser un científic seriós mentre admets que, en realitat, estem buscant una agulla en un paller, sense saber si hi ha agulla, ni si hi ha paller, ni si entenem què és una agulla.
Però escolta, queda fantàstica en una samarreta, oi?
Referències
🌐 Webs
- SETI Institute – The Drake Equation
- NASA – Commemorating the Anniversary of the Drake Equation
- Breakthrough Listen Project
- ¿Estamos solos en el universo? La explicación de la paradoja de Fermi
- Xataka - Qué es la paradoja de Fermi y por qué el arquitecto de la bomba atómica dio un giro a la búsqueda de vida extraterrestre
📚 Bibliografia
- THE DRAKE EQUATION Estimating the Prevalence of Extraterrestrial Life through the Ages
- The Eerie Silence – Paul Davies (Google Books)
🎥 Vídeos
- The Fermi Paradox — Where Are All The Aliens? (Kurzgesagt)
- The Drake Equation Explained (PBS Space Time)
- Las Aterradoras Soluciones a la PARADOJA de FERMI | Documental 4K
- Les Planetes
🎧 Podcasts
Un univers ple de possibilitats… i, tot i així, cap senyal clar: entre la paradoxa de Fermi i l’equació de Drake, encara estem intentant entendre si estem sols o simplement ningú respon.
El disc conté sons i imatges que retraten la diversitat de la vida i la cultura a la Terra.