gomets

U2

Que vols espectacle?
Doncs TOMA espectacle!

Itxi

febrer 2007 - juliol 2009 (epd)

Imbècil de juny

Qui sigui que va pensar i/o recolzar la campanya ecològica de TMB


Molt més sovint del que seria desitjable, apareix algú que es pensa que té una gran idea. Una idea moderna, trencadora i sobretot ecològicament sensibilitzadora.
Que és el que es porta.
Una merda d'idea que digui: ei tu, que com que som guais, farem un intercanvi; que un doni un malu malíssim CO2, que l'altre regali unes precioses flors; que podem ser hippies moderns si tot això ho fem per internet, tot i que que res del que estiguem fent tingui el més mínim sentit. segueix >

Love of Lesbian

Després d'alguns intents frustrats, per fi. I m'ha costat tot el dia d'avui, que no sé qui és l'ànima perversa que els programa a les 3 de la matinada a Sant Cugat, però va valdre la pena anar-los a veure i treure'm aquesta espina que portava clavada des d'aquell gran Maniobras de Escapismo.
A hores d'ara dubto descobrir-los a ningú: Love of Lesbian s'han fet grans, quasi enormes. Però per anomenar-los, que no quedi.
Per si de cas.

w/1

Tot fent cas al subtil gest d'atenció perpetrat per sa mà dreta, el servei s'acostà a la taula tot dient,
- Mani'm.
Petició a la qual el servil servei fou respost amb un gentil i delicat però terriblement preocupat,
- Tinc un puto Wenceslao a la sopa.

xxxiii

de petit, a l'hora del pati hi havia dos ídols musicals generalitzats: en michael jackson i la sabrina boys boys boys. de la segona, per sort, no n'ha transcendit absolutament res més des d'aquell moviment provocatiu de pits, però el petit dels jacksons ha anat molt més enllà d'aquell moonwalk que intentàvem reproduir mentre esmorzàvem.
per coses de la vida i molt temps després, aquest últim any he reviscut i gaudit enormement dels jackson 5 i del mateix michael jackson primerenc. per això mateix, avui me n'adono que tot i que el geni s'havia esgotat ja feia anys, avui s'ha acabat de forjar un mite.

there aint no second chance against the thing with forty eyes. you know it's thriller, thriller night.

cinc-centes

final #8

xxxi

amb la llet freda amb colacao, de petit i en nits caloroses com la d'avui hi tenia tot un ritual que estic recuperant en aquest precís instant: primer, em menjo l'escuma que encara té restes de pols de colacao. després, la llet freda me la bec a culleradetes. una. una altra. una altra. una rere l'altra. pacientment. fins que quasi no en queda i, afligit per haver arribat al final, em bec les gotes que la cullereta no pot arribar a pescar.
quines coses. poc a poc me n'adono que, en comptes de demanar-ne més, sempre he tendit a fer durar fins a l'extenuació allò que m'agrada.

Precipici

Caminant pel precipici al que ja fa massa temps que acostumo caure, m'imagino la formiga de cap gros que he de trobar per perdonar i sentir-me una mica Déu; per afrontar millor la caiguda.
I cauré.
Però sé que dimarts, tot i veure la muntanya des de sota, trobaré quelcom que m'hi faci tornar a pujar.

Penedesfera 2009

L'èxit de les blogosferes regionals encara està per veure: això de dividir quelcom immaterial a partir del lloc on es desmaterialitza, sona a missió impossible.
Molts intents s'han quedat en res, i d'altres segueixen sense rumb ni motiu sòlid al darrere.
En canvi, la Penedesfera sembla que apunta maneres diferents: tot i basar-se en el mateix i discutir coses semblants, no neix dels blogs sinó de la terra. O del vi.
Sí, és cert, és una excusa com una altra. Però també és un motiu, i penso que és el que fa que aquesta trobada d'egos blogaires tingui el seu interès: un treball continu des de la terra.
El fet és que demà i dissabte tot es concreta en les segones jornades de la penedesfera, i si bé aquest any no participaré en cap taula rodona, demà divendres desobeiré les meves obligacions examenils i aniré a interessar-me pels blogs i el Penedès.
Que sinó, com si fos una altra excusa, Barcelona m'absorbeix i acabo trobant a faltar Calafell.

xxx

a la vida hi ha èpoques per tot. des de l'era dels barrufets fins a la del superman, passant per l'era del cointreau, flor de caña o l'era de l'orxata -que, per sort, es repeteix cada any-. però hi ha períodes de temps més característics, dels que no se sol parlar. com l'era del futbolí. tothom té un moment en el que li surten les eles per fer gols o aconsegueix elevar la pilota des del darrere. malauradament, aquestes habilitats es perden amb els anys de poca pràctica, i tot plegat no és més que un record llunyà fins el dia que, ja amb canes, entro a jugar i bufa un cop de vent que fa que tot funcioni. aquestes noves victòries de dissabte reafirmen aquell pensament etílic dels divuit anys que deia que quan sigui ric i poderós, em compraré un futbolí per posar-lo al menjador de casa.

Evolució del meu grau d'interès per la política des que tinc edat per votar

Senyals

Com qui no vol la cosa,
com qui és boig i en un instant precís veu la llum i creu necessitar un psiquiàtric,
me n'adono que mirar tantes pel·lícules en tants pocs dies ha de voler dir alguna cosa.
I que, aquesta cosa, de cap de les maneres pot ser un bon senyal.

Imbècil de maig

Jaime Mayor Oreja


El mes de maig ha estat imbecilment profitós.
Si bé he dubtat de nombrar a la Nina com a imbècil del mes per l'horrible anunci d'una cadena de supermercats en què apareix -i per l'extremadament odiós tall de veu radiofònic del mateix-, he cregut oportú, en canvi, aprofitar les eleccions europees: són una font inesgotable d'imbecilitat. segueix >