Llana

Avui fa exactament cinc dies que vaig prendre una decisió. Vaig dir clarament i en veu alta que aquest jersei de llana no me'l posaria més.
Les raons eren clares i senzilles: s'estava acabant el fred i, per sobre de tot, s'havia fet vell i gros. Allò que passa a la llana barata, que quan passa el temps, sembla que els fils necessitin més espai entre ells per suportar-se.

Avui fa exactament dos dies que ha tornat el fred de manera sinevatogràficament espectacular. Quan ja haurien de començar a sortir les flors que surten als llibres de naturalesa de primària. Que som hivern però ja no són dates.

I tot aquest canvi ara em fa dubtar. Sempre m'ha costat desfer-me d'una peça de roba.
I ara que ho tenia clar, va i el temps es conjura per nevar.

xlvi

els meus horaris acostumen a estar sempre desajustats. quan hauria de ser menys vint és en punt i ja arribo tard, fet pel qual sempre vaig amb presses i utilitzo un espai temporal posterior al que hauria d'utilitzar. aquest fet, però, és lluny de la falta de regularitat. arribant tard al despatx però fent-ho sempre la mateixa quantitat de tard, estic aconseguint trobar-me sempre la mateixa gent al metro. que segur, sens dubte, de totes totes, també està arribant tan tard com jo.

The Swell Season

De The Swell Season hi ha certs aspectes que em pertorben. El primer l'assumeixo completament jo perquè és culpa meva: prefereixo (molt, i a molts nivells diferents) The Frames. El segon és més objectiu: una forta recança a que allò que va ser The Frames es converteixi en un altre grup a raó d'haver tingut un gran èxit amb Once, pel·lícula que a mi ja no em va entusiasmar. És especialment significatiu que la cançó estrella que tothom sabia cantar era el tema principal de la pel·lícula. El tercer (i el més dur), és que no suporto la Marketa Irglova: quan agafa protagonisme, el nivell decau de manera alarmant.
I una vegada llistats els peròs, comencem amb els elogis.
El concert d'ahir a l'Apolo va començar amb una declaració d'intencions. El gran Glen Hansard començant abans de l'hora programada, sense micròfon i amb un Say It To Me Now antològic. Un clàssic de The Frames que m'encanta. Pell de gallina.
Després el concert va avançar amb diversos alts i baixos a causa de tots els peròs, però amb una sensació final de satisfacció i plaer de veure com The Frames s'apodera de l'escenari amb en Glen com a rei absolut de l'espai i del concert.
Un bon concert que vaig gaudir molt. Amb cirereta inclosa: en Glen firmant-me The Cost, un disc al que tinc una especial estima, i confessant-me que The Frames torna abans de final d'any. Això ha estat només un parèntesi. Fantàstic!

grá mór

Núvols de dissabte

Hi ha dies als que aquest cel gris els hi escau.
Dissabtes amb ganes de ser mirats constantment per la finestra. A poc a poc i sense pressa, sense ni tan sols parar atenció a la fosca del vespre que ja tapa la falta de llum.
Dies desaprofitats mirant una penombra preciosa que ni avança ni pretén saber existir; dies rere un vidre marcat per les gotes de pluja seca.
Un temps congelat que passa desapercebut mentre esperem la següent gran fita. Potser una mica de sol, potser amagar-nos junts en la foscor, potser un altre dia gris clar d'observació i d'espera.

T New Romance

Exercici 8

xlv

tot i que més sovint del que voldria intento contenir-me, sóc un torracollons. dels de veritat. dels que aniríem a torracollons anònims i confessaríem que torracollonar ens pot alegrar el dia quan estem terriblement estressats. sóc així i ve de lluny: recordo que el primer hit torracollonaire va ser quan en una obra de teatre per a nens petits i davant d'uns cinc-cents pares i nens, els actors em van fer pujar a l'escenari. representava ser un restaurant i em van donar la carta per demanar el dinar. la carta estava en blanc, i mai sabré quin gag devia anar rere el meu crit de sorpresa dient que no hi havia res escrit. jo vaig demanar macarrons.

25:1

xliv

la meva mania classificatòria (aquella que em fa tenir-ho tot llistat però no ordenat) em fa guardar tot de petits objectes que contenen minúsculs records, recopilar les entrades a tot tipus d'esdeveniments i fins i tot comprar els cds i els dvds només per tenir-los localitzats. quan tota aquesta malaltia passa als bytes, vull tenir les pel·lícules classificades, la música recopilada i, anant encara més enllà, tenir una infinita biblioteca de música pròpia al disc dur abans que buscar-la a l'immens buit de l'spotify. però tot s'ensorra quan penso que, per molt que classifiqui eternament tot allò que és realment meu, sé que si engegués el mode aleatori de l'iTunes (cosa que no penso fer per precaució), segur que descobriria música nova que no recordo haver recopilat.

Marató de 4es parts

Primer van ser dues maratons de cinema escombraries.
Després, la marató de grans clàssics del cinema.
I com que diuen que segones parts no són mai bones, ataquem la quarta marató de 24 hores amb 4es parts!


10:00 _ En Busca del Valle Encantado 4  - VDEsp
11:14 _ Jaws: The Revenge - VOSEsp (Tiburón 4)
12:43 _ American Ninja 4 - VOSEsp
14:22 _ Conquest of the Planet of the Apes - VOSEsp
15:50 _ Police Academy 4: Citizens on Patrol - VOSEsp (Loca Academia de Policía 4)
17:18 _ John Rambo - VOSEsp
18:50 _ Superman IV: The Quest for Peace - VOSEsp
20:16 _ Star Trek IV: The Voyage Home - VOSEsp
22:15 _ Rocky IV - VOSEsp
23:44 _ Death Wish 4: The Crackdown - VOSEsp
01:23 _ Thunderball - VOSEsp (James Bond 4)
03:33 _ Leprechaun 4: In Space - VOSEsp
05:08 _ Ginî piggu 4: Pîtâ no akuma no joi-san - VOSEsp (Guinea Pig 4)
06:00 _ Live Free or Die Hard - VOSEsp (Jungla de Cristal 4)
08:08 _ Batman & Robin - VOSEsp

Tot i canviar de ciutat, les normes són senzilles (tot mig-parafrasejant en Iósódéu):

- Ens passarem vint-i-quatre hores mirant pel·lícules a casa meva, de la Senyoreta Romaní i del senyor Miháli. Sabem que som uns animals i no obliguem a ningú ser-ho.

- La porta és oberta. Hi sereu tots benvinguts, vosaltres i les vostres cerveses. Podeu venir absolutament quan millor us vagi, passar-hi l'estona que vulgueu, portar qui i el què vulgueu, entrar i sortir quan i com us convingui.

- La nevera serà plena de cerveses i refrescos diversos. Per dinar i sopar no s'espera que ningú mori d'inanició. Amfitrionitzarem convenientment els assistents, però no serem la vostra padrina: no espereu canelons.

- El nostre pis és defensat per una tropa de conserges i segurates que no són gaire simpàtics. Feu veure que sou bons nens i nenes fins que passeu la porta del pis.

- No s'admeten queixes. Tots sabem que les sagues acostumen a aguantar un nivell mínim fins la tercera pel·lícula. Després pot passar de tot. Si veniu, sabeu perfectament què veniu a veure.

I recordeu que el millor de tot això és passar una bona estona entre amics, coneguts i desconeguts. Així que us hi espero veure!
Podeu confirmar l'assistència (o no, que les sorpreses sempre són grates) per tots els canals normals, inclòs l'esdeveniment del facebook.



# editat posteriorment!

llista de tots els cinegomets de la marató

Uns dies després d'haver sobreviscut a la marató i d'haver-nos-ho passat pipa, hem sortit a La Segona Hora de RAC1 gràcies a en SenyorVentura!

Aficions (puta) cinèfiles

La meva relació amb el món és la de simple aficionat. Aficionat a la cervesa, aficionat a no acabar mai arquitectura, aficionat a la música, aficionat a queixar-me constantment, aficionat al cine. I a totes les aficions que mesclin les anteriors amb el llit. O només afició al llit.
I com a bon aficionat, em sorprenen les actituds de molts dels qui ens pretenen proporcionar les aficions.
(
Deixem-nos d'hòsties, (ho he intentat, de veritat) però això no hi ha manera de dir-ho amb un mínim d'ordre i educació.
Sóc consumidor de pel·lícules. De totes les maneres possibles, però sempre que puc vaig al cinema. Sí, allà on et foten la pel·lícula en pantalla gran i amb dolby surround. Exacte. Allà on et claven (tenint sort) 5 euros i on se les empesquen totes per fer-te pagar un euro més per alguna parida extra.
Que jo pago encantat, si vaig a veure la pel·lícula que vull veure i com la vull veure. Que és cert que jo les vull veure en versió original, que igualment acostuma a costar un ou; però el que no és just és que un percentatge molt alt de gent hagi de veure la pel·lícula en un idioma que no és el seu perquè a vostès, fills de puta acomodats, els hi dóna la puta gana.
I no, els senyors propietaris de les maleïdes sales no posen cap mena de facilitat. I sí, ells diran que no fan més que perdre diners. Ja. Que ells les inversions les fan en el 3d perquè així et cobraran un plus. Però invertir en la cultura més enllà de l'afició, per què? si no dóna més pasta i la gent ja està acostumada al que hi ha!
I jo que dic au va, que aneu trenta anys retardats, fills de puta. Pareu de posar pals a les rodes i deixeu-vos de protestes ridícules, que no cola, que ens podeu tractar de tontets però no ho som. Que fent això no aneu en contra de la Generalitat sinó en contra nostre. Sí, nosaltres, els vostres clients (i aquesta última paraula segur que us toca la fibra).
El que teniu és puta mandra de canviar, puta mandra de fer les coses (simplement!) bé.
)
I fins aquí una petita i mesurada (amb un extra de putes) queixa aficionada.

Dominique A

Una de les poques veritats absolutes d'aquesta vida és que una persona de bé ha de néixer amb un odi irracional cap als argentins i cap als francesos. L'altra veritat absoluta és que amb el temps aquest odi es va convertint en racional.
Però per molt absolutes que puguin semblar aquestes veritats, sempre hi ha excepcions.
No he trobat l'excepció argentina (dubto fer-ho mai), però en el cas dels francesos, el dissabte a l'Apolo vaig descobrir que qui té l'enorme mèrit de trencar la regla es diu Dominique Ané.
Que fa unes chançons fantàstiques.
Que té un directe espectacular.
I que pot fins i tot començar a arreglar-me el dia.
* Ara, per ser una mica congruent, jo hauria d'aprendre una mica de francès. I començar a conèixer bé la seva discografia.

ira continguda

Exercici 7

xliii

hi ha dies que camines per la ciutat i si t'hi fixes bé, trobes tot de racons amb minúscules històries. d'aquelles que no acostumen a interessar a ningú però que algú sabria explicar amb prou gràcia com per arrancar uns quants somriures. hi ha altres dies, però, que s'amunteguen sense sentit i que fan que enlloc es vegi cap petita lucidesa que marqui unes línies per explicar. no per ser mals dies, sinó per estar mal posats. és llavors quan, sense saber trobar les petites històries, la ciutat i el món necessita tornar-te a cridar l'atenció amb algun gest desmesurat. com ara aquell conductor d'autobús que va parar al semàfor, va baixar a la vorera, va pixar a la cantonada, va pujar de nou a l'autobús i va tornar a trepitjar l'accelerador.