lvii_setembre

si fóssim un tràiler de cine, d'aquells que comencen suaument, explicant mínimament l'argument, i que de cop i volta apugen la música i apareixen constantment tot de flaixos visuals d'escenes importants de la pel·lícula i que quan has cregut enganxar-t'hi, es calma, i, sobre fons negre, apareix el títol de la pel·lícula, en quasi silenci; si fóssim un tràiler com aquest, dels de sempre, dels que es fabriquen com a xurros, setembre seria la calma final. sí, quan et quedes amb cara de tonto i no saps gaire bé si enviar-los a tots a pastar fang o si val la pena pagar per veure una altra vegada la mateixa història.

lvi_set

anys després i continuo fent cas de les mateixes tonteries. la manera de mirar-les i descriure-les ha canviat, com també ha canviat la manera que teniu de llegir-les. però és justament per això que aquests set són una evolució (de tot el que ha canviat i del que no) que parla, sobretot, de mi; encara que de tant en tant, poc, pugui semblar que no treu el cap l'ego. i m'ho miro així, amb aquest posat seriós i falsament transcendental, mentre faig un somriure del tot innocent.

lv_caminat

tot mirant cine italià em ve al cap que ja ha passat un any d'haver-ho caminat tot. i me n'enorgulleixo de que siguin precisament els carrers (i les geladeries) el que recordo i no aquella fontana di trevi plena de turistes amb barrets per a que no els cremi el sol, havent hagut de baixar un moment de l'autocar.

Definicions

Quan no ens preocupa entreveure desenfocadament les cantonades de la finestra per poder veure nítidament l'horitzó.
Observem el fresc del fons, encaixat i construït rere línies distorsionades que delimiten tot allò que ens sembla superflu i desestimable de tot allò que val la pena ser.
Tot allò del límit que amb prou feines percebem doblat, que amb prou feines entenem com a nostre. Però que és tan propi com tota la resta i que és el primer que necessita ser canviat.

liv_all

puc afirmar sense vacil·lar que sóc addicte a l'all. tan addicte que aquella oloreta dels dits és una de les meves olors preferides. tan, tan addicte, que potser hi sóc fins i tot immune. immune a menjar-ne sense sensació de sobredosis o d'alè turbulent. i és llavors quan pensant me n'adono que sóc incapaç de menjar-los sencers. ben cuinats, amb una pinta que impressiona, però sencers. potser és que hi ha dosis que colpeixen, potser és que psicològicament parlant, menjar-los a trossets em fa ser menys conscient del munt de cabeces que m'estic menjant.

Battlestar Galactica

Després d'una sensible espera (d'alguns mesos) sobre la meva taula, ben començada la calor i acabades totes les sèries d'hivern, vaig pensar que era el moment de posar-me a veure una sèrie que feia molta pinta a estiu: Battlestar Galactica.
I vaig encertar, és d'estiu. D'aquelles que com True Blood o Californication tenen l'avantatge de no necessitar més que una bona base i bons protagonistes per fer-ho passar, simplement, bé.
segueix >

Aquella mitja hora

Quan no sonen els quarts sinó les estones, quan passeges i no vas a.
Que seus i mires pausadament però no observes. Quan el so sona sol en comptes de necessitar contextos. Que escrius quan no vol venir la son i estar al llit és envoltar-se d'impaciència.
Quan trenta minuts no són trenta minuts sinó que són aquella mitja hora agraïda.

liii_transparent

cada vegada que algú no desenganxa etiquetes de plàstic transparent de sobre de superfícies llises i brillants com ara... altres plàstics transparents, jo m'esgarrifo. la intrínseca innecessarietat de tal capeta tova sobre una de dura em provoca esgarrifances de vida. d'aquelles de no acabar d'entendre el per què comprar un aparell nou si no es pot estrenar del tot des del primer dia. de no acabar de veure de què serveix pensar que un plastiquet ens ha de mantenir a tots eternament joves.

lii_intermitent

fa anys que (molta gent pot corroborar-ho i queixar-se de nou) dec cerveses, orxates i pizzes a tort i a dret. no sóc (o no em deixen ser) persona de paraula i, per molt que ho intenti, amb prou feines tinc temps per beure orxata i cervesa o menjar pizza jo mateix. perquè sí. perquè totes i cada una d'elles m'encanten i tot i prometre teca, sóc tan terriblement intermitent que no me n'adono i ja ha passat tant de temps que fa vergonya convidar a orxata per Nadal.

#fail

*petita marató de nans

Hem passat pel cinema escombraries, pels grans clàssics del cinema, per tot de terribles quartes parts i per fites de la ciència ficció. Alguns fins i tot han aguantat la sessió contínua sense morir en l'intent.
Ara, el dissabte 19 de juny, arriba una de les maratons més esperades (almenys per nosaltres): la *petita marató 24h de pel·lícules protagonitzades per nans!


10:00 _ The Unholy Three (1925) VOSE
muda i amb nans, què més voleu, so? és aviat, esmorzant podem aguantar-ho tot.

11:26 _ Time Bandits (1981) VOSE
la qüestió era o una altra pel·lícula avorrida de James Bond (Golden Gun) o una del Terry Gilliam. va guanyar qui havia de guanyar.

13:22 _ For Y'ur Height Only (1981) VOSH
i parlant de James Bond, no us n'imagineu pas un de filipí, nan i amb subtítols hongaresos?

14:50 _ Willow (1988) VOSE
no podia faltar la pel·lícula perfecta per després de dinar.

16:56 _ The Terror of Tiny Town (1938) VOSE
ni un western de nans que es mouen amb ponies. i un pingüí.

18:00 _ Simon Birch (1998) VOSE
acostem-nos (tendra i perillosament) al drama social amb un nen discapacitat al que no li sobren els amics.

19:54 _ Austin Powers in Goldmember (2002) VOSE
sense ser gaire fan de la saga Austin Powers, s'ha de reconèixer que té un nan que mola.

21:28 _ Freaks (1932) VOSE
tot un clàssic imperdible que encara no he vist. terrible això meu.

22:32 _ El Milagro de P. Tinto (1998) VO
un altre clàssic entre clàssics i segurament la millor pel·lícula d'en Javier Fesser. els nans extraterrestres hi tenen molt a veure.

00:18 _ Willy Wonka and the Chocolate Factory (1971) VOSE
la faula de Roald Dahl en la seva versió més àmpliament nana!

01:58 _ Poltergeist (1982) VOSE
aquesta pel·lícula mai hagués estat el que és sense ella, sense la Zelda Rubinstein (epd)

03:52 _ Auch Zwerge Haben Klein Angefangen (1970) VOSE
ens apropem perillosament a la son amb "Fins i tot els nans van començar petits" de Werner Herzog. la preveig terrible.

05:18 _ Death at a Funeral (2007) VOSE
però quina manera millor hi pot haver de recuperar-se que la nanofília homosexual i altres coses relacionades amb un nan i un taüt.

06:48 _ Feast II: Sloopy Seconds (2008) VOSE
a tota llista de coses que molen hi hauria d'haver, com a mínim: nans, vísceres, catapultes i "luchadores enmascarados". endevineu on ho podeu trobar tot de cop.

08:25 _ Forbidden Zone (1982) VOSE
per acabar perplexitzantment la marató, la pel·lícula del germà d'en Danny Elfman que encara ningú ha entès. ni tan sols el paio que fa de làmpara i surt creditat com a tal.



Les normes són senzilles:
1 _ Ens passarem vint-i-quatre hores mirant pel·lícules a casa meva, de la Senyoreta Romaní i del senyor Miháli. Sabem que som uns animals i no obliguem a ningú ser-ho.

2 _ La porta és oberta. Hi sereu tots benvinguts, vosaltres i les vostres cerveses. Podeu venir absolutament quan millor us vagi, passar-hi l'estona que vulgueu, portar qui i el què vulgueu, entrar i sortir quan i com us convingui.

3 _ La nevera serà plena de cerveses i refrescos diversos. Alguns dirien que mirar tantes pel·lícules és només una excusa més per beure aquests deliciosos beuratges, nosaltres ho confirmem. Per dinar i sopar no s'espera que ningú mori d'inanició. Amfitrionitzarem convenientment els assistents, però no serem la vostra padrina: no espereu canelons.

4 _ El nostre pis és defensat per una tropa de conserges i segurates que no són gaire simpàtics. Feu veure que sou bons nens i nenes fins que passeu la porta del pis.

5 _ Tot i que la qualitat de la selecció final de pel·lícules supera les meves expectatives inicials, sabem del cert que n'hi ha algunes que només les salva la cervesa. No s'admeten queixes: si veniu, sabeu perfectament què veniu a veure.

I recordeu que el millor de tot això no és estar atents al projector i al so topedeguai que muntarem al menjador, sinó passar una bona estona entre amics, coneguts i desconeguts. Així que us hi espero veure!
Podeu convidar-vos, desconvidar-vos, córrer la veu i confirmar l'assistència per tots els canals normals, inclòs l'esdeveniment del facebook.

La *petita marató de nans a la ponència del Senyor Ventura a La Segona Hora de RAC1:

Mishima @ Apolo

Com que arribo tardíssim per fer una crònica mínimament útil i actualitzada del mega-concertàs de Mishima a l'Apolo del passat dimecres -i no em fa res arribar tan tard per haver passat uns dies a Ossera i a la meva estimada Patum- em cenyiré a recordar (i a repetir per enèsima vegada) com d'encertat va ser comprar aquelles entrades compulsivament, havent escoltat només un parell de vegades al gran tupè d'en Carabén.
Un concert enèrgic, un directe espectacular i una base molt, molt sòlida. Per repetir. I per recomanar.

li_cegament

la màgia de tot plegat no és altra que la de veure els gremlins sabent que aquell animalet bufó no es pot ni alimentar ni mullar a partir de les dotze de la nit. i acceptar-ho cegament sense saber a partir de quina hora de la matinada o del matí podem tornar a omplir el bol del pinso o el sortidor d'aigua per a que l'animaló pugui sobreviure a aquesta estranya inanició.

The Constant

Cruelment envoltada per una injusta exigència de ser la més gran, Lost s'ha acabat. D'aquella manera que han d'acabar les coses que t'acompanyen durant tant de temps, deixant-te amb regustos estranys que vas polint al cap de les hores o dels dies.
Perquè és cert, Lost no ho ha estat mai, de perfecta. Hi ha temporades fluixes, capítols innecessaris i enganys que finalment no s'acaben d'explicar bé. Però també hi ha grans misteris explicats en la justa mesura, simbologies enigmàtiques, trames, personatges i evolucions excel·lents, i capítols inoblidables, inclòs un final agredolç que sóc totalment capaç de defensar.
Hi ha tots aquells dies que t'ho passes pipa gràcies a una història tramposa i absorbent, totes aquelles sensacions i reflexions que et mantenen enganxat a la pantalla setmana rere setmana, i totes aquelles cerveses comentant què coi és el que passa en aquella maleïda i fantàstica illa.
No hi ha res perfecte i per molt que el món s'hi hagi entestat, els alts i baixos són part indissoluble de les històries que et van marcant conforme avancen.
És per tot això i molt més que per haver estat la constant en mi durant tant de temps li perdonaré moltes coses. Però sobretot -i va ser el primer que vaig pensar en veure aquell ull tancar-se i aquella platja deserta- li perdonaré haver-me guanyat. Ja fa anys vaig calcular que quan Lost acabés jo estaria presentant el projecte final de carrera. I ella, de nou, avançant i formant part de mi, ha estat millor que jo.

Suburban Kids With Biblical Names @ Apolo[2]

Ja fa més de dos anys que aquests suecs em van meravellar en la seva primera visita a Barcelona. El seu disc #3 havia estat omnipresent en mi durant alguns mesos, i el concert no va fer més que acabar-los de posar en un pedestal.
Però resulta que anit, els Suburban Kids With Biblical Names van tornar a Barcelona, sense disc nou (només un single publicat) i amb si fa no fa el mateix xou que han degut fer durant anys.
Les cançons de sempre (les meves cançons), van sonar malament. En part pel so de l'Apolo (ahir, molt dolent), en part per un grup que tampoc es preocupava massa. I les poques cançons noves ni s'entenien ni donaven res de nou o d'interessant.
Tot plegat va ser més un passeig tortuós cap al cementiri dels grups indie que no pas un concert.
Què hi farem. Sempre ens quedarà pensar que els Suburban van ser grup d'un sol disc. Del qual no penso renegar, que me l'he fet ben meu.