Efecte "cunyat": quan val més estar calladet

Per què els que menys en saben són sovint els més segurs del que diuen?

el lladre del suc de llimona

El lladre que es pensava invisible a les càmeres. La seva història va ser l'espurna que va portar els psicòlegs Dunning i Kruger a fer el seu famós estudi i que va valer un Premi Ig Nobel de caràcter satíric

Introducció

L'efecte Dunning-Kruger és aquell biaix psicològic on algú que no en té ni idea d'un tema i està absolutament convençut que n'és un expert mundial, mentre que els veritables experts es passen el dia dubtant de si realment en saben prou.

Tots tenim (o hem tingut) un "cunyat" a la família. Aquella persona que, sense ser experta en res concret, té una opinió contundent sobre tot: economia, medicina, política internacional o com hauria de jugar el Barça.

Però si portava el suc de llimona !

Hi ha una anècdota real que sembla escrita per un guionista amb mala llet: un lladre va decidir atracar bancs amb la cara ben descoberta perquè estava convençut que, si es posava suc de llimona, es tornaria invisible per a les càmeres.

Resulta que McArthur Wheeler estava convençut que si et fregues amb aquest suc, les càmeres no et poden fotografiar. La "lògica" del "geni" era que el suc de llimona s'utilitza com a tinta invisible en paper, per tant... també et fa invisible davant d'una càmera. S'havia fins i tot fet una foto a casa per comprovar-ho, i com que la foto havia sortit malament, probablement havia apuntat esbiaixadament la càmera, ho va interpretar com una confirmació que el mètode funcionava. Tot un científic, vaja. Evidentment, el van detenir en qüestió d'hores.

El millor de tot va ser la seva indignada sorpresa en veure el seu propi rostre enregistrat en el robatori, demostrant una "competència" tan nul·la que, efectivament, ni tan sols s'adonava del ridícul que estava fent, tot creient-se un mestre del crim.

Quan el psicòleg David Dunning va llegir la notícia al diari, es va fer una pregunta molt profunda: com pot algú ser tan incompetent i alhora tan absolutament segur de si mateix?

Amb el seu estudiant Justin Kruger va dissenyar una sèrie d'experiments i ho van publicar el 1999: les mateixes habilitats cognitives que et permeten ser competent en alguna cosa són exactament les que necessites per reconèixer la teva pròpia incompetència.

Dit d'una altra manera: Si no saps prou, tampoc saps que no saps prou.

Què és exactament l'efecte cunyat o efecte fantasma?

L'efecte Dunning-Kruger és un biaix cognitiu que descriu una situació curiosa:

Les persones amb pocs coneixements en una matèria tendeixen a sobreestimar les seves capacitats.

En altres paraules: com menys en saps, més et sembla que en saps molt.

Això passa perquè per reconèixer la pròpia ignorància cal un cert nivell de coneixement. Si no tens aquesta base, simplement no veus els teus errors. En resum, calladet estàs més bufó.

La corba de la confiança

Imaginem una escala:

Primer aprens quatre coses → et creus expert mundial
Aprofundeixes una mica → comences a dubtar
Aprens de veritat → t'adones que no en saps tant
Ets expert → ets prudent i matisat

El problema és que molts es queden al primer esglaó... i no en baixen mai.

etiqueta_text_alt

La moralitat és clara: el moment de màxima perillositat no és quan no saps res, sinó quan en saps una mica i creus que ja ho has vist tot. La saviesa real ve amb la humilitat — i haver fet la carbonara malament almenys una vegada.

Exemples quotidians

L'efecte cunyat no és només una broma. El trobem a tot arreu:

Salut: "Jo no em vacuno perquè he llegit un article..."
Economia: "Això de la inflació és molt fàcil d'arreglar"
Tecnologia: "La intel·ligència artificial no és tan complicada"
Esport: "Jo ho faria millor que l'entrenador"

En tots aquests casos hi ha una combinació de:

coneixement superficial
confiança excessiva
manca d'autocrítica

Per què passa això?

Hi ha dos factors clau:

Ignorància sobre el tema
Ignorància sobre la pròpia ignorància

És a dir, no només no saps... sinó que no saps que no saps. Tanoca.

Això genera una falsa sensació de domini que pot ser molt convincent (especialment per als altres si aquests en sabem menys que tu del tema !).

El problema està quan algun ignorant amb poder es creu el més savi de tots. Llavors es converteix amb un idiota amb iniciativa. Això pot esdevenir molt perillós.

I els experts?

Curiosament, passa el contrari:

Les persones realment expertes tendeixen a infraestimar-se
Són més prudents
Veuen matisos i complexitats

Això explica per què, sovint, el discurs més segur no és el més fiable.

Podríem dir que molts tertuliants també pateixen aquest biaix ?

Absolutament, sí. Els tertuliants de televisió i ràdio són gairebé un cas clínic de manual.

La fórmula clàssica del tertulià és bastant precisa: agafes una persona amb opinió molt ferma, una presència mediàtica notable i un coneixement superficial de molts temes, i la poses davant d'un micròfon a parlar de qualsevol cosa. Economia, geopolítica, medicina, esport, moda, tecnologia... tot en el mateix programa, amb la mateixa contundència.

Hi ha alguns factors que fan que el biaix s'amplifiqui especialment en aquest context:

L'incentiu és la contundència, no la precisió. A la televisió no es premia qui diu "no ho sé" o "és complex". Es premia qui ho diu fort, ràpid i sense dubtar. Això selecciona naturalment les persones amb excés de confiança.

No hi ha rendiment de comptes. Si el tertulià s'equivoca en una predicció, ningú li recorda la setmana següent. Pot dir el contrari sense cap problema. Això elimina el mecanisme natural que normalment corregeix el Dunning-Kruger, que és equivocar-se i patir-ne les conseqüències.

L'especialització és vista com un defecte. Un expert real acostuma a dir "això és molt matisable" o "depèn del context". Sona poc televisiu. El tertulià generalista que ho simplifica tot guanya el debat visual tot i perdre el debat real.

El fenomen es retroalimenta. Com més surts a la tele, més et perceben com a autoritat, i tu mateix et creus més expert. L'exposició mediàtica es confon amb el coneixement.

La paradoxa és que els experts de veritat, justament per ser-ho, solen ser els menys adequats per a la tertúlia: dubten, matisen, reconeixen la incertesa. I això, en pantalla, sembla feblesa.

Frase de Bertrand Russell