30.01.2009
adéu
Em deies “has de ser simpàtica” una vegada i una altra.
Mai et vaig fer gaire cas.
Segurament no sabré mai si m’hagués funcionat. Qui sap.
...
Qui sap. Com va ser que acabessis per ser néta de la teva pròpia néta?
Em deies “has de ser simpàtica” una vegada i una altra.
Mai et vaig fer gaire cas.
Segurament no sabré mai si m’hagués funcionat. Qui sap.
...
Qui sap. Com va ser que acabessis per ser néta de la teva pròpia néta?
El pestell de la porta de la torna era massa temptador. T’hi havia de tancar. Vaig marxar corrents satisfeta de la meva gamberrada i mig minut més tard ja l’estava obrint un altre cop i demanant-te perdó. Ni tan sols em vas renyar.
...
Un secret: aquells espaguetis que et vaig fer, aquells que et van agradar tant i tant, portaven maria. No me’n sentiré culpable, doncs ben contentes i alegres que vam estar tota aquella tarda d’agost!
Tu ets com els rius més petits
Que ni s’adonen quan arriben al mar
Que no saben d’on ve l’aigua que porten
Ni recorden els camins per on han passat.
El petit diu “és com abandonar un gos, però donant-li de menjar”. La veritat ens esgarrifa.
Arreu se sent la culpabilitat, com si hi hagués altra opció, com si ho féssim malament, com si vinguéssim d’una situació millor, com si a ella li importés.
Ella no sap qui som, aquesta és la veritat.
L’anirem a veure, penitents, i quan tornem direm que allà la tracten la mar de bé, com si a ella li importés.
Poseu-li les nines al llit quan vagi a dormir, sobretot poseu-li les nines, que sinó no podrem dormir tranquils.
M- Com et dius?
E- Em dic Èlia.
M- No maca, no. T’equivoques. És Montserrat, mont-ser-rat!
E- No, no... Jo em dic Èlia i tu Montserrat. Si em vols preguntar el teu nom has de dir “com em dic?” i no “com et dius?”, sinó et diré el meu nom.
M- Ah, clar, clar... i com em dius?
E- Montserrat.
M- Ah, i com ho saps?
E- Mira...
M- És maco! ...com dius que et dius?
E- Èlia...
M- Vols dir?
E- Si...
M- És maco! Però jo no sóc aquest nom.
E- No, no. És el meu nom, el meu, no el teu...
M- I... com et dius?
E- Montserrat...
M- Ara si! L’has encertada, que n’ets de llesta!
E- ...
M- Tens alguna coseta per menjar?
L’afàsia se’m fa divertida quan sóc l’única que entenc que “brr, que és vermell!” vol dir “uf, quina calor!” i quan preguntem “on és el cotxe?” estem buscant el ventall.
E- Va bonica, posa el cap per aquí.
M- Ostres, poder hem d’agafar el cotxe per entrar aquí!
E- Em sembla que no caldrà, és una camisa de dormir, només has de posar el cap i els braços pels forats.
M- Oh! És que els cotxes són molt delicats per aquestes coses…
E- …si, de fet tens raó…
M- Tens alguna coseta per menjar ?
(De sobte, descobrim que les seves nines no hi són, això suposa tota una amenaça de crisi domèstica. Rastrejo la casa d’una punta a l’altra i les acabo trobant sospitosament ben col•locades dins el meu llit, les molt putes)
E- Au, ja les tens, ara toca dormir.
M- Que són maques les meves criatures! Un petó!
E- Un petó!
M- M’estimes?
E- Molt.
M- Un petó!
E- Un petó... bona nit!
M- Bona nit.
La Montsi observa detingudament l’ampolla de vinagre balsàmic de Mòdena i exclama:
“Això és aigua clara per rentar plats”
Sovint tinc la certesa que la meva àvia és la única que té una percepció del món que s’acosta una mica a la realitat.
M- i tu maca, tens novia?
E- no, ja m’agradaria...
M- ai pobreta! I com és?
E- mira, és que no sóc prou simpàtica.
...
M- i... que tens novio?
E- mmm... no, però m’agradaria.
M- i això?
E- no sóc prou simpàtica.
M- però si ets molt maca!
E- no tant…
...
M- tu tens novio o novia?
E- no, no tinc res jo.
M- jo tampoc en tinc!
E- ja ho sé.
M- el dec haver perdut...
(la Montsi busca a sota el llit)
M- no el trobo, quines coses!
E- ...
M- i què et semblaria si tu i jo ens caséssim ?
E- a mi em sembla que sortiríem als diaris...
M- Ah! Clar. Tens alguna coseta per menjar?
Quan ella va oblidar que era vella i va començar a creure’s una noia de 15 anys vaig decidir cridar-la pel nom i no anomenar-la més ‘àvia’, així ens estalviaríem més d’una desil·lusió...