22.10.2008
Vaig a la biblioteca, pujo allà on em fa por, amb aquell terra ple de forats, amb una gominola a la boca, per segregar serotonina i suportar millor l'ansietat. Agafo un llibre sobre "il morgante", publicat el 1993. Baixo, uf uf, ja ets a terra ferma, que bé. Em poso a fullejar el llibre, està mal tallat, més de la meitat de pàgines no es poden obrir. Aquest llibre té quinze anys, com pot ser que encara ningú s'hagi adonat que no es pot llegir? Vaig a parlar amb la bibliotecària, aquest llibre està taradet, li dic, vols unes tisores i et dediques a obrir-lo? em pregunta, no no, és igual, podré sobreviure sense consultar-lo, només era per avisar. Ella se'l queda i el guarda a la pila de llibres per tornar a col·locar.
...
Al metro hi ha un home assegut llegint "Bichos" de Miguel Torga, una mica més enllà seu una dona que fulleja el pronto, el titular de la portada diu "los secretos más íntimos de la reina Sofia, contados por ella misma". Tots dos baixen a Poble Sec, a paral·lel pugen dos coixos i una dona embarassada amb un nas molt lleig.
...
Quina boca més grossa que té, penso, és per somriure millor, diu el llop, se m'enrojolen les galtes.
...
I parlant de llops, hi ha un senyor que es diu Matthias Hartmann, director d'escena de professió, que s'ha proposat convertir "Tiefland", és a dir "Terra Baixa", drama rural per excel·lència, en una versió extranya de "Matrix", malgrat tots els seus esforços, la història encara es podia entendre, s'ha de tenir una paciència tremenda per mirar òpera...
...
I ara que sóc filla legítima no me'n sé avenir, és tan estrany ser... normal.
31.08.2008
Jo tinc un do: no és un do musical ni és un do literari, tampoc és un do social ni és el do de fer sudokus fent el pi. El meu do consisteix en aparcar els cotxes en diagonal en les places de pàrking rectes sense que en surti ni una punta fora de les línies. Més o menys així:
A vegades, a més, creo tendència, i quan torno d’haver vist la peli al cine em trobo quatre cotxes aparcats en diagonal al costat del meu. Ho sé, sóc molt guai.
més
14.08.2008
Això de l'estiu és terrible, estic tan avorrida que fins i tot em veig obligada a escriure un post tonto. Però tonto-tonto. Vet-lo aquí:
Amb tots vostès, cançons xorres d'ahir i d'avui que m'han passat pel cap durant les últimes 48 hores:
- Sóm els e e e e eeeeewoks, els petits esperits del bosc.
- Piiiiipas pal pajaro, pas pal pajaro, parabarabarabapiiiiiipas pal pajaro...
- All they say: when you marry in juuuuune you're a briiiiiiide all your liiiiiiife....
- Barceloooooooonaaaaaaa suenan las campaaaanaaaaaaas Barcelooooooonaaaaa por ti seré gaviota de tu bellaaaa maaaaaaaaaar (maleïda Caballé, com em fa saltar la llagrimeta)
- Ven conmigo a disfrutarrrhay sangria don simón! hay!
- Tarrineta, tarrineta, tarrineta de turró...
- Quando le pedia leche, no me daba no me daba, quando le pedia leche la muy puta se meava. La cabra la cabra la puta de la cabra, la madre que la parió (hey!) yooo tenia una cabra y la muy puta se murió.
- La bicicleta glin-glin la bicicleta glin-glin ohhhh que bé que s'hi vaaaaaa.
I arribats a aquest punt crec que ja sento prou vergonya de mi mateixa, casi que paro.
9.07.2008
I've already been to Paris, I already been to Rome
Deeddy-dum-de-dum-de-dum-dum-da-dum-day
Mon pare odia la Maria Dolores Pradera.
And what did I do but miss my home?
Oh, New England.
No perquè no li agradi la seva veu ni cap altra mania del gènere.
I have been out west to Californ'.
Deedy-dum-de-dum-de-dum-dum-da-dum-day
Diu que la odia perquè cada cop que escolta aquella cinta de cassete es passa tres dies amb el “patria en barbecho” ressonant-li un cop i un altre dins del cap.
But I miss the land where I was born.
Oh, New England.
A mi, què voleu que us digui, m’agrada que em sonin cançons (depèn de quines cançons) dins del cap, així em distrec tota sola, sense twitters, ni teles, ni llibres.
Dum-de-dum-de-dum-dum-da-dum-day
Oh, New England.
I avui he arribat a la conclusió que, després de més d’una setmana amb la mateixa cançó al cap, el meu estimat (estimadíssim) Jonathan es mereix un premi.
Dum-de-dum-de-dum-dum-da-dum-day
Oh, New England.
Tot i que encara no sé quin.
Doddly-doodly-do-do-doo-do-do
Doddly-doodly-do-do-doo-do-do
Doddly-doodly-do-do-doo-do-do
(i pel què més volgueu, si us plau, no deixeu de mirar aquesta també)
8.05.2008
A la sortida del super, a tocar del cel, hi ha un cable que travessa la vorera; d'aquell cable en pengen unes sabates, lligades l'una amb l'altra pels cordons. Sempre que passo per sota carregada de bosses me les miro i em pregunto què hi fan, allà dalt, per quin coi d'atzar hi van anar a parar: a vegades m'imagino que algú les va llençar per fer una broma pesada a algun amic, anant ambdós borratxos; hi ha dies que m'imagino una persona morta de mal de peus llençant-les amb fúria cap al cel en ple atac d'ira; fins i tot algun cop he pensat que potser s'estaven assecant a l'ampit d'alguna finestra i, senzillament, van caure.
I me les miro, i me les torno a mirar, i des d'allà dalt ben bé em sembla que vomiten poesia.
I jo des del terra, carregada de pomes, pots de cigrons i iogurts, passo una mica de costat per no esquitxar-me, prosaica de mi, i continuo tris-tras tris-tras cap a casa.
28.04.2008
... com aquella nit que conduïa de cara la lluna, amb la pesada de la Callas esgargamellant-se a tot volum, i ja no sabia el meu nom, no recordava d'on venia i, el què és millor, havia oblidat cap on em dirigia. I era tanta la pau de no carregar res sobre les espatlles, tanta la pau de les línies blanques de la carretera, que hagués conduit tota la nit, que se'm feia eterna i preciosa, que m'adormia al volant. Llavors la rotonda, grandíssima filla de puta, em va arrancar i arrossegar violentament cap a la realitat. I com pesa, a vegades, la realitat! I la pera era massa aspra, el tomàquet em semblava podrit, tot em feia fàstic. Qui gosa culpar l'Anakin Skywalker per haver-se tornat dolent? Vaig començar a caminar al voltant de la taula, amb la punta de la màniga treia la pols del respatller de les cadires, vaig fer una volta, dues, quatre, dinou, cinquanta-tres, dues-centes, fins que tot va desaparèixer i ja no existia res més que el respatller brillant de les cadires...
16.04.2008
i parlant de pipí...
sé que és una experiència bastant general, a tothom l'hi ha passat i tothom en parla sense pudor: quan es mengen smacks el pipí fa olor d'smacks.
jo començo a tenir sospites de la possible relació entre menjar espàrrecs i fer pipí amb olor de bròquil.
el sistema excretor, quin gran misteri!
9.04.2008
Em preocupa l’extinció dels neandertals. No és una broma, em preocupa molt. Intento imaginar com devia ser de dur pels últims que quedaven, i normalment també intento imaginar quins esclaus més excel•lents serien per nosaltres si encara existissin, com en sabríem, els homo sàpiens, d’utilitzar-los sense preocupar-nos per ningú a part de nosaltres, pobres d’ells si haguessin viscut!
més
7.04.2008
Quan jo era petita la meva mare li va regalar un urito (un pixador) marca roca (com ha de ser tot bon sanitari) al meu pare per l'aniversari i ell, agraït, el va instal•lar al costat del vàter. Això, a part de reduir un 25% la cua per fer pipí, va fer que jo cresqués traumatitzada per no ser capaç de fer pipí dreta tot i tenir un pixador d'home tan a l'abast.
més
25.03.2008
Primer va ser l’alarma que va destirotar el circuit elèctric de la casa.
Dos dies més tard vaig acabar d’endreçar l’habitació, feia catorze anys del dia que vaig començar a fer-ho.
L’endemà es va trencar el rellotge de la cuina (al cel dels rellotges estigui) i quan estenia la roba el sol va quedar tapat per la península Escandinava d’un núvol amb forma d’Europa.
El dia següent vaig vessar llet sobre el gat i mentre creuava el túnel van passar dos trens seguits per sobre meu.
Avui m’he despertat amb ganes de caminar per tota la ciutat si feia falta per aconseguir una taronja sanguina i he pintat una paret de vermell.
No sé si m’enteneu el sentit de la paraula, però és ben bé que ara segur que s’escau aquella frase que diuen els castellans i que no he entès mai massa què volia dir:
“Pájaro de mal agüero poco labrador”
Uuuuuuhhhh...
Algun problema hi haurà amb l’avió del dijous, ho sé.
O potser és que estic menopausica abans del què em tocaria, chi lo sa!
23.02.2008
Pum.
En el cap. En el cor.
Pum pum.
Un so sord.
Opac.
Pum.
Com un tambor cobert amb una tela.
Pum.
Com un tambor cobert amb una tela negra que marca
la trista, monòtona, eterna processó.
Pum pum.
Pels meus carrers.
Pum.
Mon coeur,
comme un tambour voilé,
va battant des marches fúnebres.
21.11.2007
Quan surten a pasturar i quan tornen al clos les cabres compten el pastor i després abans d'adormir-se comparen els resultats, discuteixen l'u.
Enric Casasses
La pau, la pau de no sentir el pes de la meva pròpia existència en cada alenada d'aire que inspiro, la Pau en majúscules, la vaig tocar un dia en un somni (i on sinó?): feia de pastora de cabres i sota l'ombra d'un arbre menjava pa, formatge, olivada i figues, aprenia a tocar l'ocarina, mirava el cel o escoltava música amb l'mp3, que no per ser pastora he de renunciar a la modernitat.
Suposo que sempre he estat més de locus amoenus que de collige, virgo, rosas. Quina llàstima.
11.11.2007
Nedo en un mar de chansons de gèste i fabliaux, ara mateix no em sorprendria trobar-me una llança bruta de sang i amb trossets de fetge a la galeria...
M'agradaria fer-li un regal a algú, a qualsevol, però no ser com envolicar-lo.
8.11.2007
No hi ha innocència més traïda que la de l'ull verge violat per la brutalitat del plagi inculte disfressat d'art!
...
...
Eingg??
Res, res, que he esternudat....
27.09.2007
Pobre Upa,
desgraciada criatura!
Què faria ara,
si no podia viure,
si no podia respirar,
si no podia suportar
l'enorme buit
que la turgent polla
del seu difunt pare
havia deixat en el seu recte?
Sort que en Goku
li va prestar
el bastó màgic
mentre intentava ressuscitar-lo.
24.09.2007
Vaig dir que pintaria la meva habitació i no han passat ni quatre anys i mig que ja n'he pintat la meitat!
Constància, senyoreta Constància, a disposar.
15.08.2007
Hauries de venir algun dia a les trobades al vapor vell per practicar la llengua, diu, i em toca el braç. Com pot intentar lligar tan descaradament davant la seva filla que, per cert, no és prou petita com per no adonar-se’n? Clar que per descarada jo, hombre ya, que li he venut la gramàtica més cara de la botiga.
més
22.07.2007
Una història breu:
... i quan aquell puto gosset de marca veia algun dels seus amos acostar-se amb la corretja de sortir a passejar, aquella bèstia vil i cobarda s'amagava tremolant sota les polsoses faldilles de la taula camilla...
Una altra història breu:
... quan jo era petita també m'amagava tot jugant sota les polsoses faldilles d'aquella mateixa taula camilla, m'hi avorria tant allà...
Una confessió:
... per aquest i per altres motius, aquell maleït animal vomitiu i rabiós era tant romaní com jo.
11.07.2007
Mentre em barallo amargament amb aquest programa estúpid per introduir un isbn sento de refiló una veu afectada que es lamenta:
- Ai, és que amb tanta estona ja començo a marejar-me!
I jo em moro de ganes de dir-li:
- Mira, reina, m’importa un pito que estiguis marejada i que estiguis prenyada. No em vinguis fen-te la víctima perquè tu potser portes un quart d’hora sense aire condicionat però jo avui en porto deu hores, i si representa que aquest bombo m’ha d’inspirar tendresa ho portes clar perquè l’única cosa que em ve de gust de fer és engegar-te a prendre pel cul i desitjar-te de tot cor que el nen et surti FoToloGeR i addicte al porno d’inernet!
Però de la meva boca surt una aflautada veu mode A: atenció al públic que diu:
- Un segon, ara estic per vostè.
I secretament continuo desitjant l’extinció humana.
més
1.07.2007
Tinc pipí. Molt. Començo a sentir pessigolletes a la punta dels dits de tant pipí que tinc. La gent normal també té pessigolletes a la punta dels dits quan s’està pixant molt? Com és que mai m’ho havia preguntat? Potser és que tinc un problema nerviós...
Va, va, no ens desviem del tema. Anava pel pipí, oi? Quan s’acaba la classe, deso les coses d’una volada i baixo les escales corrent en direcció cap al lavabo. Entro. Em baixo pantalons i calces...
És llavors, justament llavors, en ple gaudi orinal, quan aixeco el cap i ho llegeixo allà davant meu, tan ben rotulat a la porta:
més
19.06.2007
A- Ai reinaaa! Quina ilu més supergran de veure't! Com et va tot? Jo, bueno, estic as-tras-sa-dís-si-ma amb els exàmens! I tu què tal? Com et va tot? A veure si aquest estiu ens ho currem i quedem algun dia per fer un capuccino que fa segles que tu i jo no parlem de les nostres coses!
E- Ara mateix m'encantaria que caiguessis a la bassa i que els peixets et devoressin poc a poc mentre els que estem en aquest claustre et tirem a sobre les putes fruitetes que fan aquests arbres d'aquí.
A- Perdona, com?
E- He dit que vull que et moris, guarra!
(Definitivament, les habilitats socials es perden si no es practiquen)
31.05.2007
A casa teva solíem jugar a barbies, tenies una col·lecció de sabatetes de taló espectacular. Les barbies mai van ser el meu fort. També recordo que tenies una nina embarassada, la panxa se li obria com una capsa i de dins en sortia una nina petita. Quines coses més modernes, solia pensar.
A casa meva escoltàvem al·lucinades el meu disc de Pink Floyd sense saber ni què era. Aquell disc t’agradava molt, sempre m’ho recordes.
Tot just fa pocs diumenges, pel caminet m’expliques que el romaní s’ha de tallar de ben avall perquè així es recupera millor, em passes branquetes de farigola, fas un ram de conillets i margalló i em dius “no tiene amor verdadero quien va al monte y no coge romero”.
Somric i penso que mai podré parar d’aprendre. Quines coses.
29.05.2007
...els Alps Orientals, que abasten la resta de la serralada cap a l’est i el sud...
M'avorreixo.
...el Tirol i els Dolomites en són les formacions més importants...
Miro descaradament els forats del nas del paio que s'asseu al meu costat, són enormes, gairebé tan grans com els meus.
...allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po...
Què? Què? T'encanta fer-te burilles, oi? Sí que t'agrada, i tant! Segur que et pots ficar més de mig polze a dins, viciós...
...a la capçalera de la Vall d'Aosta...
I la professora, tan bona dona! Quina mena de pets deu fer?
...el Mont Blanc de Cormayeur a 4.748 m d'alçada...
Si està dins del llit posa el nas sota el llençol per olorar-se'ls, segur.
...els Apenins formen la columna vertebral de la península...
No, no, no, ja ho sé, deuen ser dels guais, dels que fan un munt de soroll i gens de pudor!
...nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur...
Ai ai ai, que se m'escaparà el riure i se n'adonaran de les tonteries que estic pensant...
...masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est...
No pot ser, haurien d'estar tan tocats del bolet o avorrir-se tant com jo per saber què penso, definitivament, estic salvada.
...la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual...
22.05.2007
paraules i noms que avui em fan riure:
Xispilla
Logroño
Heliocèntric
Esbiaixada
Color Bordeus
Color Acapulco
Berà
Xomino
Xoxu
Escatofília
Missió
Zocolone (que vindria a voler dir putarronga)
Espongiforme
Medio Merilota
Diari secret de l'Isona de Ventdelplà
Interdental
i
Barriguita (que no era tan guai però casi com la Chabel, que li feia mil voltes a la Barbie)
21.05.2007
Amb un gest histriònic m’ensenyes una peça de roba, és maca oi?, dius, em fa riure veure com t’esforces a fer com que ets una noia normal en un dia de compres normals,
i que poc que te n’ensurts!
Ets tan mala actriu que ja et veig venir de quilòmetres lluny,
jo que sóc tan miop d’ulls
i tan miop d’enteniment,
no m’estranya que tothom rigui de la teva beneiteria.
Sóc dolenta, i què? Tu ho ets més pretenent fer-me actuar a mi com si m’hagués d’interessar la roba que mirem. La cortesia em fa murmurar un ‘nostamal’ sense ni mirar-me la peça,
no me la pot portar més fluixa si és una camisa, un bikini o uns pantalons.
Estic irritada,
molt,
em cabrejo enormement quan em tractes com si fos la persona més interessant que coneixes. Sóc addicta al buscamines i als còmics porno, ni follo, ni em drogo, ni ballo rock’n’roll,
no sóc una persona guai,
què collons vols de mi?
què collons em demanes que sigui?
A vegades em moro de ganes de dir-te que,
el feliç dia que decideixi suïcidar-me,
tu,
sens dubte,
encapçalaràs el grup dels que no ho entendran mai.
12.05.2007
Avui he somiat que estava en una classe magistral. Els companys de classe eren antics d’institut, nous de facultat i coneguts de tots els temps. El professor s’esmerçava en explicar la importància d’embolicar una esfera amb paper de wàter i ha triat el meu cap per fer una prova en viu. Jo estava mig adormida al pupitre però abans que comencés a parir-me la bronca ha entrat un tio vestit de soldat i ha demanat algú amb qui barallar-s’hi. El professor ha dit “l’èlia, que està tan desperta”. I au, a estibar-nos dels cabells i fer-nos claus de judo del tot variades i espectaculars. En un moment crucial de l’enfrontament tinc el peu al seu pit i em quedo aturada mirant-me’l, no m’havia pintat les ungles ahir? I com és que vaig sense sabates?
més
20.03.2007
Quina manera de pesar les pastanagues!
Et dic “gràcies”, tu em dius
“a tu” mentre somrius.
I quina manera d’etiquetar els tomàquets!
Per veure’t, estimat fruiter,
val la pena creuar el carrer.
Una pometa,
dues pometes,
tres pometes,
totes les peres
i un sac de mandarinetes.
(potser m'hauria de limitar a la prosa ¬¬)
11.03.2007
Ma mare em regala un ram de margarides i no una planta perquè sap que no duraria viva ni una setmana. Gràcies pel dinar, diu. Gràcies a tu... pels dinars. Perquè no? M’hauria de tallar els cabells.
Somio que tinc paquets d’arròs en comptes de pits, pesen massa. M’he de fer vegetariana... i una reducció. Quina calor que passarem aquest estiu.
També vaig somiar que m’enamorava d’un futbolista que no tenia cames. Tota l’estona deia que l’ortopèdia fa miracles. A mi les cames m’eren igual mentre continués somrient-me així.
Fa deu anys em va venir la regla. Encara feia primària. Estava molt enrabiada. Ara només estic cansada. Ja no entenc res.
5.01.2007
Reculem en el temps fins la freda nit de reis del 1991 (Consti que he triat el 91 com a exemple, hagués pogut triar qualsevol altre any. I dic freda nit perquè fa 16 anys feia molt més fred i les taronges tenien molts més pinyols, o això diuen). Som a casa dels avis de Tarragona, des del balcó ja es comença a sentir que a la rambla hi ha moviment. Mon pare diu:
M- Va! Baixem a veure la cavalcada!
E- Si... (No vull! No vull!)
J- Va! Que collirem caramels!
E- ... bé (No els vull per res els seus repugnants caramels!)
M- I així veurem els reis!
E- ... (Els odio!!! Els odio!!! Els odioooo!!!!!)
(Noti’s com la petita Èlia de cinc anys ja era tan perversa, recargolada i enemiga de la humanitat com ho és ara) (I tant que prometia la criatureta...)
/sobtada i irritant pausa publicitària per allargar el post/
Hagas lo que hagas PONTE bragas
més
30.12.2006
Tanco els ulls per viure.
Tanco els ulls per matar-me.
Obro els ulls i visc morint cada dia.
Obro els ulls, el meu Caucas no té nom.
Jo sóc Prometeu.
21.12.2006
Colpejo reconciliadorament una rodanxa de lluç congelat per rematar-lo, no vull que mori bullit i que pateixi. La punxo amb una cullereta de cafè i la poso a la terra del meu cactus, a veure si així ressuscita i torna a ser de color verd. Per agrair-m’ho, em trepana carinyosament un dit i aprofito que m’ha fet un forat per posar-m’hi una anita de diamants i així estar més elegant. Com que vull estar encara més maca em poso una cinta vermella als cabells i em disposo a dormir penjada de cap per avall del sostre per no despentinar-me. Durant una estona contemplo com la gravetat i l’electricitat estàtica vestides amb malles fúcsies mantenen una petita escaramussa però, anhelosa de repòs, acabo relliscant cap a terra amb les meves elegants mucositats i canviant-me d’habitació, que aquesta ja no em tanca tots els botons. Pel matí em desperto amb una germana demencialment viciada i un penjador de filferro dins del llit i ja no entenc res.
14.11.2006
Travesso el passadís subterrani per anar a la meva andana amb pas lleuger, ja se sap que aquests passadissos no són llocs agradables. Al peu de l’escala hi ha una dona repenjada sobre una cama, l’altre peu al primer graó, com si estigués còmoda, com si ens trobéssim en el lloc més maco del món. Em mira. Pujo les escales, camino un metre i em disposo a esperar. Miro de reüll cap avall de les escales, ella continua amb la mateixa postura, mirant-me. No m’agrada que em miri d’aquesta manera. Faig una passa de costat dissimuladament com per allunyar-me’n. La miro, continua mirant-me amb la mateixa postura estranya però està tres graons per sobre d’abans. Una altra passa de costat. I ella tres graons més amunt. Una passa. Tres graons. Una passa. Tres graons. No deixa de mirar-me. Una passa... S’han acabat els graons... Tinc por de morir fulminada per aquesta mirada... Arriba el tren.
31.10.2006
Moc el nas. Ensumo. Fa olor de pèl cremat. Em desplaço, no metres sinó quilòmetres. Sóc jo la que fa olor de pèl cremat. Pudor, més ben dit. Arribo a casa. Sento olor a crispetes. Greix. Sal. Mantega llardosa i groga. Faig una ganyota. Qui ha fet crispetes i no m’ha convidat? Crec que m’estic curant.
30.10.2006
No m’agrada anar amb rodalies. No per la pudor de suor, de boca, de pet, de regla, de gent... és per la pudor de plàstic impregnat de pipí fermentat.
29.10.2006
Estic asseguda davant l’ordinador i m’arriba una alenada d’aquella olor tan característicament àcida. Pipí de gat. Puto pixum de gat. Em giro molt lentament i miro de cua d’ull el llit. Allà el tenim, amb tota la seva majestàtica felinitat. Has estat tu cabró? Que no tens casa per anar a pixar? Com és que sempre estàs aquí? Li pregunto. Em mira amb els seus ulls grocs i amb aquella cara de suficiència com dient-me i què si he estat jo? No t’atreviràs a renyar-me. M’acosto i l’oloro per sobre, després més a prop. Enfonso el nas entre el seu pèl. No és ell, fa olor de caramel i flors, com sempre. Oloro tot el llit i no soc capaç de trobar la font de l’olor. Oloro per tot arreu. Passejo el nas per cada racó de cada habitació. Res. Però l’olor està aquí i allà, i només dins el meu nas. Prou, siusplau. Prou.
28.10.2006
Estic a casa. De cop, sento olor de lleixiu. Cada cop més forta. Fujo a la meva habitació. L’olor em segueix. Em persegueix. La maleïda olor de lleixiu em puja al nas i es queda allà enganxada. Em marejo i m’estiro al llit. Fico el cap sota el llençol però l’olor continua aquí. Per tot arreu. El matalàs fa olor a lleixiu. Els coixins fan olor a lleixiu. Fico el cap dins la meva samarreta i em tapo la cara amb les mans. Passa una estona que se’m fa eterna i algú comença a cuinar. Carn arrebossada. Vull vomitar. No podré entrar a la cuina durant hores. Les dues olors s’intensifiquen. Ballen durant hores dins les meves fosses nasals. Prou, siusplau. Prou.
22.10.2006
L’altre dia, i per primera vegada a la vida, vaig parlar durant una hora amb una persona que em coneixia a mi però que jo no vaig arribar a ser capaç de recordar qui era. Crec que mai havia patit tant en una conversa. Més o menys va anar així:
més