La dona somnàmbula
Jaume, vell i senzill, es desvivia pel seu hortet. Es passava hores i hores contemplant les seves verdures, totes elles tan maques, tan sinuoses. I molt millor això que passar les hores a casa fent sudokus, on vas a parar!
La nineta dels seus ulls era una carbassa, groga i rodona, que si continuava creixent d’aquella manera aviat optaria a ser l’estrella guanyadora de la fira agrònoma, i res en aquest món podria fer-lo més feliç. Res en aquest món podria fer-lo més feliç.
Un matí Jaume seia tranquil al marge del seu hortet, contemplant les tomaqueres, quan va veure el seu veí, en Pep, que pujava tot atabalat, remugant. Jaume el va saludar:
“I doncs, Pep? quina mala cara que portes!”
“Ai, Jaume! Jo ja no sé què fer! La meva dona em vol matar!”
“Matar-te l’Anna? Va home, va!”
“No és que ella ho vulgui fer, que prou sé que m’estima, però sé que ho farà. Veuràs: quan m’hi vaig casar jo ja sabia que per la nit a vegades sortia del llit i es posava a caminar tota adormida, una nit fins i tot la vaig haver de perseguir fins al final del carrer! Però bé, amb els anys vaig aprendre a conviure amb el problema, i és que és tan maca, la meva Anna, tan refinada... i no era tan greu, si tancava la porta del carrer amb clau, tampoc feia gaire soroll, i només li anava a temporades. Però aquestes últimes setmanes hem perdut el control. Jo tenia les meves petites sospites; m’havia despertat un parell de matins amb un penjador al costat del cap, tres amb el cable del telèfon al voltant del coll i cinc amb el coixí a sobre la cara. Però avui ha estat la prova definitiva, quan he obert els ulls a mitja nit me l’he trobada a punt de clavar-me el ganivet de tallar pernil al mig del pit! I jo no sé què fer, me l’estimo tant, a l’Anna! és tan maca i refinada! Saps que taral•leja sonates de Haydn quan és a la dutxa? No sé què he de fer, de debò...”
“T’entenc perfectament, Pep, jo vaig perdre tot el senderi que em quedava quan vaig saber que la meva Margarida recitava poemes de d’Annunzio mentre estenia la roba, com no li havia de perdonar que posés el nen a la rentadora, essent tan delicada i cultivada tota ella? El nostre problema, amic meu, és que tu i jo som uns romàntics...”
“Ai, sí... ben romàntics... I, per cert, que maca que se t’està posant la carbassa, deus estar-ne orgullós!”
“Gairebé em rebenta el pit de joia cada cop que la miro, tan groga i rodona com és!”