Des de fa bastant, mantenir una discussió a la facultat sobre qui és més friqui resulta bastant absurd. Primer, perquè el frikitest ha permès portar la discussió a una arena objectiva i que a més dóna una puntuació. Segon, perquè sempre acaben igual: arriba algú i diu “Sí, sí, però l’Anna s’ha passat el Quake”.
Però la pregunta seria…

1.- Heràclit d’Efes. El seu aforisme “Tot flueix” el faria amb tota probabilitat altament efectiu en el pas a través de portals dimensionals. Això sí, el fet que morís intentant curar-se un edema prenent el sol cobert en fems de vaca diu bastant poc a favor seu.

2.- Parmènides d’Elea. Seguir la seva màxima “L’ésser és i el no ésser no és” li reportaria un gran avantatge i un gran inconvenient. Per la part negativa, si el no ésser no és no es pot pretendre combatre criatures pseudolovecraftianes de manera efectiva. Per la part positiva, si l’ésser és i per tant no pot no ésser… vides infinites!

3.- Plató. Entendre els diferents nivells de realitat formulats al mite de la caverna pot ser un aliat de valor incalculable a l’hora d’afrontar un videojoc. Entendre cada un dels monstres que ens ataca com projeccions d’un codi base pot facilitar bastant la tasca d’eliminar-los amb armes de divers calibre que al seu torn són també projeccions d’un altre codi. Una vegada assolida la il·luminació… matar, matar! Però segons es diu, el jove Plató va estar viatjant durant deu anys per Egipte, Àfrica en general i Itàlia, cosa que l’acosta, a falta de confirmar que ho fes acompanyat d’un gos, en un puto hippy. En cas de confirmar-se, es posaria molt en entredit la seva capacitat de matar amb eficiència.

4.- Aristòtil. Com a mestre d’Alexandre el Gran, conqueridor de mig món conegut, és d’esperar que Aristòtil fos un tros d’animal sense sentiments ni compassió. Gran qualitat a l’hora de rebentar caps amb subfusells de plasma. Però sempre hi ha la possibilitat que fos el propi Alexandre, la bèstia sanguinària, en el qual cas Aristòtil no només seria un fracassat sinó també un incompetent.

5.- Epicur. Descriu la por als déus, a la mort, als fenòmens de la naturalesa i al dolor com els quatre grans mals de la humanitat. És un fet que un home sense por té capacitat per ser la més temible de les màquines de matar. Defensa la felicitat com a remei a aquests mals, de manera que si el seu concepte de felicitat fos matar monstres en una pantalla seria del tot imparable, però el fet que acceptés dones i esclaus entre els seus deixebles no em faria ser gaire optimista.

6.- Pitàgores. Segons el principi que “tot són números”, la seva visió numèrica del món el podria fer una mena de Neo presocràtic, cosa que li donaria un plus més que interessant a l’hora d’afrontar i controlar escenaris virtuals. Però sent vegetarià com eren tots els Pitagòrics per por de menjar-se l’ànima d’un amic transubstanciat en un animal, seria d’esperar que tingués una bona colla de prejudicis a l’hora de massacrar entitats binàries.

Voteu, bastards, que es permet resposta múltiple i no cal justificar-la.

Ser una estrella del fútbol sovint s’associa a un pobre nivell intel·lectual. Veient una entrevista a en Messi no és sorprenent, fer aquesta relació, però cometríem un doble error. Per una banda, associaríem al futbol els efectes d’una evident trisomia (l’excés de cromosomes és tant o més traidor que la seva manca). Per una altra, cauríem en un flagrant error de generalització.
Hi ha gran quantitat d’exemples per rebatre aquesta creença. Al profeta Pep Guardiola, per exemple, es diu que les alineacions i les tàctiques li arriben directament de Déu codificades en poemes de Martí i Pol. Però la llista de futbolistes o exfutbolistes literats seria interminable. Juampi Sorín, Jorge Valdano, Oleguer Presas, Juampi Sorín…
Però no només hi ha futbolistes que sàpiguen llegir. També n’hi ha que saben escriure. De fet, hi ha algun exfutbolista del Barça que en algun moment ha sonat com a candidat a endur-se el prestigiós premi Nobel de literatura.
Però la pregunta seria…

1.- Francesc Xavier Sánchez Jara. Va aprendre a llegir a la banqueta del Miniestadi, i la seva progressió va ser vertiginosa. Va començar a dominar el noble art de l’escriptura a casa seva, durant les concentracions prèvies als partits de competició europea, i poc després publicà la seva primera obra, “Grumph!”, definida per la premsa especialitzada com “profundament onomatopeica”. Recentment ha presentat “Grrrrrhh… Francesc Xavier!”, obra que representa una revolució formal al seu estil.

2.- Manuel Ruiz Hierro. Autodefinit com “nihilista estilístic”, per sort no va escoltar els qui, des de diversos cercles, el van voler convèncer que per poder triomfar en el complicat i exigent mercat literari noruec calen coneixements de llengua noruega. “Sóc autodidacta – diu ell -, escric el noruec com a mi em sona. La normativa és per mariques. Les llengües són una experiència inalienable, si les portes realment dins no cal conèixer-les per estimar-les i utilitzar-les”.
La seva darrera obra, “Tykkönen (Unz-Atyen)” ha venut cent-mil exemplars a Noruega i vint-mil a Corea del Sud, país on va acabar per error una de les edicions.

3.- Samuel Gbenga Okunowo. Se l’ha anomenat “minimalista total” a causa del seu vocabulari de cent paraules, sense cap preposició ni conjunció. “No necessitar”, diu ell. Les dues mil pàgines del seu últim llibre semblen donar-li la raó.

4.- Philippe Charles Lucien Christanval. Quan se li pregunta per les crítiques que rep a causa del seu estil suposadament vulgar ell respon “Me la pela. Qui pensi això em pot menjar la polla cap per avall”. Però en francès.
Les seves novel·les, entre les quals podríem destacar “Al·là és gran, però Mahoma la fa petita”, “Els subnormals em mengen la polla, a tu no et deixaria ni llepar-me els ous” o “Zyclon B mon amour” (no traduïda al català), acostumen a ser cremades a milers en els països musulmans, cosa que ajuda a disparar-ne les vendes.

5.- Santiago Ezquerro. Considerat pels seus fans el més gran escriptor de la història, els seus detractors només el consideren el més brillant de la seva generació. Durant la seva estada al FC Barcelona va aconseguir la gesta de publicar més llibres que no pas gols va marcar. Incredibol.

Voteu, bastards, que es permet resposta múltiple i no cal justificar-la.

Tot bon cinèfil sap que un Predator és un dels fillsdeputa més enormes de l’univers. Una puta màquina de matar que té els enormes ous de caçar xenomorfs per pura diversió.
La probabilitat que té un humà normal d’escapar d’un encontre amb un Predator, si no s’és governador de Califòrnia, tendeixen de manera bastant clara a zero (0), però tenint això en compte, el dubte que a mi se’m planteja és…

A l’estiu, de vacances, normalment hi ha més temps per fer coses entretingudes. Viatges. Sexe. Lectura. Pintar l’habitació dels nens. Holocaust nuclear. Aquestes coses. Obrir un blog nou.
De manera que aquí em teniu, al vostre servei. Si teniu temps per obrir un nou blog però us falten idees, aquí en teniu unes quantes que us cedeixo de manera plenament desinteressada. Si voleu, fins i tot us faria el primer post o algun altre tipus de col·laboració.

“El blog de la papada d’en Marc Vidal”
O del dia a dia d’una aberració monstruosa, de les que espanten els nens de totes edats, tot i tenir un cor enorme i un munt de ganes de jugar. Juguem?

“Dietari semifictici d’un mataroní cèlibe”
O de com en Josep, de Mataró, decideix un bon dia deixar de banda tot encontre i/o estímul sexual i compartir les seves experiències. Comença bé, però al cap de dues setmanes comença a trobar atractives fins i tot les safates de quart de quilo de llom de porc del Carrefour.

“Tinc un iPhone (i tu no)”
O de com el cunyat tonto d’algú ens recorda dia sí, dia també, que té un contracte abusiu amb Movistar. Amb grans tutorials com ara “Com fer que la pantalla no rellisqui després de tenir l’iPhone deu minuts vora l’orella”, “Què fer si ell/a no se n’adona que tenim un iPhone a les mans” o “Com augmentar les visites del teu blog repetint ‘iPhone’ en una de les entrades”. iPhone!

“Ho confesso…”
O d’alliberar en un blog de manera anònima tot allò que te turmenta, des d’un simple “porto roba interior femenina de seda perquè m’encanta sentir el seu tacte contra el meu escrot mentre patrullo l’AP-7″ a un colpidor “em masturbo cada setmana santa mirant els manaies des del balcó”. Per estalviar-se la química i la teràpia.

“Calla, subnormal!”
O d’alliberar la tensió acumulada insultant els lectors de manera gratuïta. En aquest cas és d’extrema importància un flux bidireccional complet, hem de ser 2.0 al màxim, insultar i ser insultats sense vergonya ni descans.

…i fins aquí el moment altruista d’avui. De res. Que tingueu un bon dia i no dubteu en posar-vos en contacte amb mi a través de les vies habituals en cas necessari.

Dónde están, los que niegan que el español, nuestra lengua común, se encuentre amenazada en ciertas regiones de nuestra nación?

Descubro sorprendido que la futura edición en DVD de la serie inglesa “Some Mothers Do ‘Ave ‘Em” no incluye entre sus pistas de audio el doblaje en español, mientras que sí incluye la correspondiente pista en catalán.

Some Mothers Do ‘Ave ‘Em -Funda. Castellano
Some Mothers Do’ave’em
Características del DVD:
Idiomas disponibles: Catalán, Inglés
Idioma VO: Inglés
Sonido: Catalán mono 2.0, Inglés mono 2.0
Subtítulos: Castellano, Catalán, Inglés
Zona: Zona 2
Formato pantalla: 4/3
Formato imagen: 1.33:1
Formato DVD: DVD9+DVD9
Fecha lanzamiento: 16/7/2008
Referencia: 0609
Código de barras: 8436027574613

La sorpresa resulta menor cuando se descubre que la empresa responsable de la edición tiene su sede en la ciudad de Barcelona (Muntaner 292, Piso 3º 08021 Barcelona).
Un capítulo más del desprecio naZionalista a nuestra lengua común, de encuentro y nunca de imposición.

I ara, amb tots vosaltres, una petita postal costumbrista, marginalment basada en fets reals, amb alguns grans moments que canvien de manera irreversible la relació amb els companys de feina.

1. Descobreixes al caché del Google d’un ordinador compartit les cerques “fist fucking anal tècniques”, “nina inflable ocasió regalo”, “platja nudista pineda de mar”, “prince Albert revers” i/o “proper congrés partit popular petició assistència”.

2. S’obre una bossa mal tancada i s’escampa el seu contingut, entre el qual s’escapa rodolant un estimulador clitorià.

3. En el silenci del despatx, on només hi ha una altra persona, de cop ressona un sostingut petarró musical.

4. Algú torna del lavabo amb una gran taca de merda al darrere dels pantalons. Se n’adona tres hores més tard i intenta dissimular amb diversiu resultat.

5. Arribes un dilluns d’hora i te trobes la nevera del laboratori plena de cerveses, buides i a mitges.

6. Un bon dia arriba al despatx un paquet sense nom de destinatari. Al seu interior hi ha un estimulador prostàtic. Després de la conya general, desapareix misteriosament durant l’hora del cafè.

7. Durant una revisió mèdica rutinària, el metge s’equivoca de fitxa i es dirigeix a tu amb un altre nom dient “Què, com portem el rebrot de sífilis? Ja has seguit les recomanacions higièniques?”.

I això… Etcètera.