Després d’un dies de proves i gestació, avui m’he decidit a presentar-vos el meu nou web, on espero concentrar-hi tota la part més visual del que vagi fent. Encara està en construcció, i de mica en mica hi aniré posant nous continguts i ampliant-ho.

De tant en tant toca fer una mica de cosmètica.
Porto ja més de set anys de blog, i de manera més o menys regular, bé sigui obligat per les circumstàncies o per mi mateix, bé sigui per simple plaer, l’he anat renovant. Renovant-ne la imatge, que no els continguts.
Des d’ahir, podeu “gaudir” d’un *by Iósódéu més net, amb menys color però amb les mateixes ganes i amb absolutament tota la història que arrossega. A més, hi ha algun canvi més profund que, tot i que no es vegi de manera evident, a mi m’afecta de manera molt directa, i que me’l fa molt més proper i molt més meu.

No del tot per casualitat, ahir va ser també el meu aniversari, i en part això representa un regal que em faig a mi mateix amb l’ajuda necessària d’en jordi. Fa temps que col·laborem, cada vegada més i de manera més directa, i molt del què he fet no hauria sigut possible sense ell.
Veurem si aquest és simplement el primer, i menys important, dels canvis que m’esperen en aquests trenta-dos anys acabats d’estrenar.

Aquest vespre a les vuit en punt s’inaugura a Barcelona l’exposició “Il·lustració Directa. Il·lustració de Premsa”, on he tingut la sort de poder col·laborar amb una il·lustració.
Malauradament, no hi podré anar, però esteu tothom convidats a visitar-la els dies que estarà oberta, des d’avui fins el dia 7 de maig al Centre Cívic Parc Sandaru de Barcelona (Carrer Buenaventura Muñoz, 21 // cantonada Carrer Nàpols).
Hi podreu veure una selecció d’il·lustracions fetes per 27 col·laboradors del Setmanari Directa durant els seus cinc anys d’existència.

Prepareu-vos, perquè això serà llarg.
Si m’hagués de definir, una de les darreres paraules que utilitzaria seria “equilibrat”. No puc dir que sigui una persona d’extrems, intento ser contingut, racional, seriós i algú a qui valgui la pena escoltar. Però la majoria de les vegades crec que tinc una ment massa fluctuant com per poder considerar que he tingut èxit. Aquest mateix caràcter oscil·lant determina que de manera més o menys periòdica arribin etapes en les quals engegaria tot i tothom a la puta merda, pràcticament sense excepcions. Arribats a aquest punt, resulta sempre una bona opció fer una pausa i mirar enrere.
Perquè què collons, a la merda la modèstia, he fet coses molt xules en un munt de camps diferents. Amb el vostre permís, faré una mica de flop!.

*by Iósódéu
Set anys es diu molt ràpid, però passen molt lents.
En set anys passen moltes coses i una persona normal canvia molt. I jo sóc normal. El blog és un retrat d’alló més interessant (per mi) de com he anat evolucionant aquests anys. No vull fer una retrospectiva ni cap mena de recull de greatest hits, però repassant-lo tant hi puc trobar coses que em fan sentir vergonya aliena (no pròpia, perquè en molts aspectes ja no m’hi reconeixo) com d’altres que em sorprenen per haver sigut creació meva. Perquè m’agraden, i penso que si no les hagués fet jo i les veiés voldria haver sigut capaç de fer-les.
Avui fa just un any no vaig escriure post d’aniversari del blog. Bé, sí que el vaig escriure, però no el vaig publicar. Perquè vaig considerar que no calia. Perquè arriba un punt que celebrar aniversaris és possoblement donar importància a una cosa que no en té gaire. Sí, feia sis anys de constància irregular. I què? Ara en faig set. I què? L’any que ve en faré vuit.

blogINSTANT
Hi va haver un temps en què vaig pensar que per cagar-me en déu i sa puta mare i parlar de polles m’havia d’amagar d’amics i familiars. Devia pensar que sóc una persona massa seriosa com per anar pel món dibuixant polles.
Durant gairebé mil entrades em va servir de via d’escapament, un lloc íntim on alliberar de manera bastant explosiva tot el que tenia dins. Imatges, diàlegs absurds, cabrejos i tota la creativitat que vaig poder treure. Mica en mica, blogINSTANT va deixar de ser necessari, però en certa manera trobo a faltar fer algunes de les coses que hi feia. Fa un parell de dies el vaig repassar (altra vegada) de dalt a baix, i altra vegada vaig pensar que què collons, és un blog de puta mare. Potser ara ja no em fa falta, perquè moltes de les coses que hi feia ja les faig al principal, però hi ha un munt d’idees bones i maneres de fer que estaria bé recuperar. Treure una polla de tant en tant i dir-li subnormal a qui ho mereix és un exercici d’higiene mental que no s’ha de deixar perdre.

la Directa
Dos anys i mig i cinquanta-quatre il·lustracions més tard, m’ho puc començar a mirar en perspectiva. I amb força satisfacció. Quan en Jordi Borràs em va venir a buscar em vaig sentir molt afalagat. Fins aquell moment mai m’havia arribat a prendre massa seriosament les imatges que construïa, i va ser a partir d’aquell moment en què de mica en mica vaig anar prenent consciència que algunes de les coses que feia i havia fet podien estar certament bé.
M’ho vaig prendre com un repte. Treballar de manera doblement nova per mi. Per una banda, tenir una data d’entrega. Per l’altra, haver de basar-me en articles i treball previ d’altra gent. En un temps limitat, agafar un text, extreure’n una idea i plasmar-la de manera intel·ligible en una imatge. Tot plegat, sense capacitat d’agafar un llapis sense trencar-lo, i no diguem ja intentar-hi dibuixar. M’ho vaig agafar com una manera fantàstica d’aprendre i millorar, i crec que m’ha anat molt bé.

Kuu!
Fa més de quinze anys que em van contagiar la passió pel cinema. En aquest temps he tingut temps de veure un munt de pel·lícules, d’un munt d’estils, acumular una col·lecció de gairebé 1000 DVDs i diversos milers de pel·lícules en formats alternatius, fer-me assidu del festival de cinema de Sitges i començar a parlar del què miro. Després de compartir durant temps l’afició amb en Jordi Torà, li vaig demanar compartir també blog de cinema, inicialment a l’apartat que hi tenia a Gomets.
Des de fa uns pocs mesos, ho hem transplantat, esperant que creixi molt més. De moment ens ho continuem passant d’alló més bé, mirant totes les pel·lícules que podem i comentant-les. Perquè mai se sap, si a algú li pot venir de gust mirar alguna cosa i li podem ser d’ajuda a l’hora de triar.

Caracterització de Determinants Estructurals de Propietats Especials de la Ribonucleasa Pancreàtica Humana
Vaig començar la tesi amb una il·lusió enorme. Vaig acabar amb una desil·lusió geomètricament proporcional.
Però què collons. Que aixequi la mà qui ha pogut treballar exactament del què ha estudiat i més l’ha apassionat. Ja seria hora de deixar-se de tonteries, veure la realitat i acceptar que si bé he deixat de veure’m en un laboratori en un futur mitjà o fins i tot proper, el temps que hi he passat ha sigut genial. He après un munt de coses i només queda una part de la plasmació dels fruits. Ja queda poc i haurà valgut la pena l’espera i els esforços.

De manera similar podria parlar de moltes altres coses. Què collons. Puc estar ben content. I amb una mica més d’esforç potser algun dia fins i tot en podré estar satisfet.
I prepareu-vos, perquè això va per llarg.

De manera u de setembre inconscient dotze d’octubre, les nostres connexions neuronals, les sinapsis i l’aparent vint-i-set d’abril caos electroquímic que determinen, ens construeixen la ment a base de tot tipus de dades. I dins d’aquestes, en el subapartat temporal, hi tenim les dates. Tothom és capaç de recordar el seu aniversari. O el seu sant. Encara que siguem ateus. O tot tipus de dates de tot tipus i vint-i-quatre d’abril importància.
El dia que s’aprova el carnet de conduir. El dia que es comença la primera relació. I l’última.
Aniversaris vint-i-cinc de juliol randomitzats. Familiars. Amics. (Ex)Parelles. El rei d’Espanya i el mig del camp del Barça.
Hi ha també un subgrup de població que en una elevada proporció integrem una data vint-i-nou de juny extra. La majoria d’exfumadors sis de gener recordem perfectament uin dia vam deixar de fumar.
Quines putes ganes tinc de fer un cigarro.