Per sort per la taxa de desocupació, i en general i per extensió per sort per tota la societat, hi ha un munt de professions que poden ser desenvolupades amb excel·lència per qualsevol persona, independentment de la seva classe social i nivell intel·lectual. Més encara, com més burro s’és més capacitat s’està per exercir-les amb proficiència.
Que aixequi la mà qui no té un cosí, veí, barman, cunyat o company de feina tonto que en algun moment no ha presumit de ser…

… metge
“No, home, no! Aquest refredat no et marxarà pas si no te fots mitja caixa d’antibiòtics. Té, aquí en tens uns quants, però no en prenguis pas més de dos dies, que van fatal per l’estómac!”

“Quantes sessions de quimioteràpia t’han dit que has de fer? Res, res, que jo te dono el telèfon d’un homeòpata que a mi em va molt bé, i en tres dies estàs com nou. I amb tots els cabells. Mira’m a mi, quants càncers m’has vist passar? Cap, oi? Imagina si en va, de bé!”

… àrbitre
“Va ser un dels cinc penals més clars de la història del futbol.”

“Mira, en aquesta repetició es veu claríssim com si ho posem a càmera lenta i just en aquest punt canviem l’angle de visió de la jugada, seguint la trajectòria del braç després que impacti la pilota s’aprecia la no intencionalitat de les mans. No era penal, ens han robat el partit.”

… físic teòric
“Estan ben sonats. Però com és que no ho veuen, que tots aquells bosons desenfrenats inevitablement generaran un forat negre que absorbirà tot el planeta i part de l’estranger?!”

“Crec que aquí t’hi has deixat una x. Veus? Això et crea la necessitat d’una dimensió extra i hem tornat a posar de cap per avall tota la concepció de l’univers tal i com era acceptat fins ara.”

… lingüista
“Les eles gemminades s’haurien d’eliminar, igual que les hacs i els punts i coma. I ja em diràs quin sentit té, que hi hagi bes altes i ves baixes, si es pronuncien igual…”

“Tot és política. Com el català i el valencià, també el gallec i el portuguès són la mateixa llengua, però als nacionalistes espanyols ja els va bé, dividir.”

… biòleg molecular
“Recordes les E.coli BL21(DE3) que et vaig passar l’altre dia? Doncs no eren (DE3).”

“Això de la I+D és una camama per treure els calés als empresaris, que són els que realment tiren endavant el país.”

Amb tots vosaltres, Captain Fantastic Faster Than Superman Spiderman Batman Wolverine Hulk And The Flash Combined Garratt.

Vinga, avui faré un d’aquells retorns que molen, cardaré un bon ¡flop! i parlaré d’economia.
Flop!
Ho faré principalment per tres raons (“3 razones 3″). Una, perquè porto un cabreig a sobre de diversos parells de collons. I de collons dels grossos. Dues, perquè me la posa ben dura quan surt algú i posa els espanyols al lloc que els pertoca, sense miraments. Tres, tinc una son bastant considerable, i això en mi actua com un factor de desinhibició tan potent o més que l’alcohol.

Anem a pams. Diuen que hi ha crisi i que ja ho havien avisat. Ja podrien menjar-me la polla unes cinquanta vegades no consecutives tots els economistes i gurús diversos d’aquest puto país de merda. Guanyo menys de 600€ al mes, així que tota aquesta puta merda de la crisi la poden agafar tots plegats i fotre-se-la pel cul fins que la gola els foti pudor de merda (o més pudor de merda). Arribats a aquest punt qualsevol persona de bé em preguntaria si sóc un repartidor sudamericà del Telepizza, si em falten el nombre suficient d’extremitats per demanar almoina al metro, si em dedico a recollir ampolles al voral de l’AP7 o si sóc vídua. Altre cop, poden venir economistes, gurús, ministres i la puta Duquesa de Alba a menjar-me la polla. Resulta que (atenció, contempleu la meva cara de dinar familiar multitudinari) “sóc professor universitari, tasca que compagino amb l’elaboració d’una tesi doctoral en el camp de la biologia molecular, concretament en enginyeria de proteïnes, en el marc d’un projecte enfocat al desenvolupament de noves vies de lluita contra el càncer” (fi de la meva cara de dinar familiar multitudinari).

Aquest és el punt on l’apartat corresponent a la meva ira de mida important finalitza, i dono inici a la diversió.

Gairebé a tots ens va arribar el dia, a Primària, que ens vam passar de llestos amb “els grans” i vam rebre una bona hòstia que ens va fotre a lloc. És el que passa quan vols jugar amb els grans i te n’adones de cop que tu encara no tens un puto pèl a la polla i que ells ja saben liar porros. Que es treuen la seva i surts volant.
I resulta que en Zapatero ha trucat a la porta dels que diuen que salvaran el món, a veure si es despisten i es pot colar on juguen. I li ha passat que ha sortit el xulo de la colla i li ha fotut un viatge dels que si mai arriba a gran recordarà encara amb dolor a l’escrot. Que el donguin pel puto cul.
“Ei, que Espanya és una economia capdavantera en l’entramat mundial”, diu en Zapatero.
“Espanya és una merda de país en desenvolupament, que no perquè importi pizzeros i camells en lloc d’exportar-los com fan altres països del tercer món pot presumir de tenir una economia amb cara i ulls”, dic jo.
“Espanya ha d’assumir el lloc que li pertoca, i aquest és al costat de Polònia”, diu en Sarkozy.
Exeunt Zapatero
Applause
Applause
Ovatio

Un país de merda que fot més de cent anys que va perdre la darrera colònia d’ultramar i que encara no se n’ha adonat. Un país de merda que continua anant pel món com si fos un gran imperi, quan en realitat s’ha convertit en una Puta Merda (capital Madrid) que als alumnes de Primària dels països civilitzats els costa tant situar al mapa com a nosaltres ens costava amb Zimbabue (capital Harare). Els llestos ho aconsegueixen. Un puto país de merda que va pel món repartint la tòpica xuleria madrilenya com si a algú li interessés el què diu. Bé, ara ja ho saben. Poden aliar-se amb Polònia.

De fet, això seria tan increïblement irònic que només de pensar-hi se’m posa dura altra vegada.

Ja tornem a ser a setembre. La gent torna de les vacances, els refredats proliferen de manera inexorable, fascicles increïbles omplen els quioscs i la catosferaes torna a omplir d’imbècils (i de la resta). La rutina de cada any.

Ara només és qüestió de temps que tornin els magnífics premis memètics blogosfèrics. Tinc el blog més simpàtic. Sóc el blogaire més guai. La catosfera m’estima. Sóc un gran creador. Oh! M’abracen amb una simpàtica imatge. He guanyat el premi a blogaire més sensible. Més sostenible. Més conscienciat. Més lluitador. Més més.
Tria 2dos, 3tres, 5cinc blogs que creguis que també el mereixen i fes-los-el arribar. Enllaça’ls. Comenta’ls. Fes-ho córrer.

I no és que m’hagi agafat una d’aquelles neures que tinc periòdicament que fan que em cagui en tota aquesta merda que cultivem aquí, aquesta fal·lera a menjar-nos les polles sens descans, no aixecar la veu i fer veure que aquí no hi ha subnormals que serien executats de manera sumària en qualsevol societat mínimament decent. No.
L’objectiu de tot plegat és fer saber que a mi m’encantaria originar un premi memètic d’aquests. Però a mi la simpatia i les menjades de polla sempre m’han fet precisament això, xupar-me-la simpàticament, de manera que el meu premi aniria cap a l’altra banda, fer-los saber als blogs que creguem convenients que tot i que abans ens agradaven ara son una puta merda prescindible, a veure si espavilen i en podem tornar a gaudir.

Però clar, això és insultant, porta mal rollo i a la catosfera no som així. Oi?

…oi?

Com que tot i ser biòleg des de ben petit he tingut mentalitat de periodista, sobretot pel què fa a la imparcialitat i crònica objectiva dels fets, em prenc la llibertat de suggerir a l’amic Pedro Jota uns quants titulars possibles pel seu diari. Pot gaudir-ne amb total gratuïtat, que tampoc em vindrà d’uns quants ingressos més (de fet, em faria ben feliç si destinés els beneficis derivats dels meus titulars a fer una altra autopista a Jaén, que aviat serà temporada de collita d’olives i açeitunes, i a comprar pantalons i calçotets pels nens extremenys).

Niños de toda la península son secuestrados por la Generalitat
Se les encierra en Montserrat vestidos sólo con una barretina y les lavan el cerebro con gravaciones del Virolai.

“Me amputaron brazos y piernas por hablar en catalán con acento andaluz”
Desgarrador testimonio.

Ripoll nació en 1984
La emblemática cuna de Cataluña es una impostura sufragada con los impuestos de todos los españoles.

Los catalanes la tienen pequeña
Un artículo de la prestigiosa revista científica Nature lo corrobora.

“Mamá, por qué no puedo hablar en la calle como lo hacemos en casa?”
Millones de niños lloran cada dia en Cataluña, pero sólo pueden hacerlo en la intimidad de su hogar.

Un vallisoletano regresa de sus vacaciones en la Costa Brava pesando sólo treinta kilos
“No podía comer nada, no entendía las cartas ni los carteles. Fué un infierno hipocalórico.”

La selección catalana de tiro al español exige el reconocimiento internacional
Es un deporte muy arraigado en la región. El peligro de las selecciones regionales.

Pide la carta en lengua común y le sirven una mierda con tropezones de calabacín
Ha presentado una queja formal al ministerio de Sanidad y Consumo.

El tatarabuelo de Zapatero (monográfico-denuncia)
Su nombre (Jordi Sabater) explica muchas cosas.

Las hispanohablantes son esterilizadas en Cataluña en falsas revisiones ginecológicas
Por suerte, los machos españoles no acuden al ginecólogo y pueden continuar esparciendo su semilla.

Atraco en la AP7
Millones de catalanes malgastan en las autopistas un dinero que debería de ser destinado a la solidaridad entre regiones. Un trayecto de 40 kilómetros por autopista de un coche catalán equivale a ocho niños extremeños que hoy no podrán llevar calzoncillos.

ACTE PRIMER,
Escena Única
Enter L’AUTOR. Es dirigeix al centre de l’escenari, despullat i amb una màscara de làtex que reprodueix la seva pròpia cara. Es caga al terra i es rebolca llargament i distesa en els seus propis excrements.

Teló.
Pausa de vint minuts

ACTE SEGON
Escena Primera
L’AUTOR continua rebolcant-se en la seva pròpia merda, fruint ostensiblement.

Enter ELS RECENT VISITORS. Nus i amb màscares de làtex que reprodueixen la seva pròpia cara es dirigeixen a L’AUTOR i comencen a compartir la seva felicitat i diversió, rebolcant-se tots plegats en una pila creixent d’excrements de L’AUTOR.

Teló

Escena Segona
Coberts tots amb els excrements de L’AUTOR, ELS RECENT VISITORS comencen a fel·lar-lo profusament i a fel·lar-se els uns als altres, mentre alguns d’ells, lentament, comencen a cagar en racons discrets i a jugar amb els propis excrements, intercalant-ho regularment amb les fel·lacions col·lectives.

Teló
Pausa de vint minuts

ACTE TERCER
Escena Única
Cada un de ELS RECENT VISITORS es troba en un racó de l’escenari, dispersos però interactuant puntualment, ara rebolcant-se en la pròpia merda, adés compartint-la pseudopornogràficament amb els propers.

Enter L’AUTOR. Vestit elegantment i amb una pila de llibres impresos sota el braç, que reparteix entre ELS RECENT VISITORS.
Exeunt L’AUTOR.

Teló
Applause, ovatio, applause i ovatio o el que el públic cregui convenient

PROFESOR SORI
VIDENTE, FUTUROLOGO Y CURANDERO
Con rapidez, eficacia y garantia

El Maestro Chaman africano, Gran médium espiritual magico, con poderes naturales, 20 años de experiencia en todos los campos de Alta magia africanos, resuelve los problemas y dificultades matrimoniales, conocedor de los secretos, protección, depresión, mal de ojo, limpieza, suerte, romper ligadura impotencia sexual, y lo mas eficaz para recuperar la pareja y atraer personas queridas, encontrar pareja amarres y cualquier problema matrimonial. El tiene los espíritus mágicos más rápidos que existen y cualquier otra dificultad que tengas en el amor, lo soluciona inmediatamente con resultados al 100% garantizados de 3 a 7 dias como máximo. Ayuda a dejar el tabaco, el alcohol y las drogas de forma inmediata.

01 – Iker CASILLAS Fernández
Nascut a Espanya el 20 de Maig de 1981.
Després d’una vida professional plena d’èxits, tan individuals com col·lectius, el seu tresor més preuat continua siguent la caixa que guarda al fons de l’armari de les tovalloles. Acumular vint tipus diferents d’anal plug no és tasca fàcil, ni tan sols per un eurocampió.

04 – Carlos MARCHENA López
Nascut a Espanya el 31 de Juliol de 1979.
Ser escollit durant quatre anys seguits (de 1993 a 1996) l’individu més lleig i curt de l’institut religiós on va intentar aprovar el BUP no van impedir que continués fotent patades a una pilota que era la seva única amiga. I amant. Així és com es forja un eurocampió.

05 – Carles PUYOL Saforcada
Nascut a Espanya el 13 d’Abril de 1978.
Confòs i intercanviat al moment del naixement amb un garrí nounat, va passar els primers setze anys de vida entre porcs i excrements. Rescatat per Jordi Cruyff, ha après mitjançant un entrenament espartà a blocar pilotes amb la cara. El proper objectiu és instruir-lo en les meravelles del llenguatge, però això haurà d’esperar fins després de l’Eurocopa.

06 – Andrés INIESTA Luján
Nascut a Espanya l’11 de Maig de 1984.
Batejat com Ana Lucía Iniesta Luján, no va ser fins els onze anys que durant una revisió escolar rutinària no es va descobrir que el seu clítoris hipertrofiat era en realitat una polla atrofiada. Trenta-set tractaments hormonals més tard, passeja amb orgull la seva incipient virilitat per la gespa d’Europa.

08 – XAVIer Hernández Creus
Nascut a Espanya el 25 de Gener de 1980.
Aquesta Eurocopa és la darrera oportunitat per aquest grandíssim futbolista de ser conegut per alguna cosa més que el test de detecció de l’hexasomia del cromosoma 17 que porta el seu nom. Hi ha controvèrsia sobre si aquest excés de cromosomes li ha donat algun tipus d’avantatge en el món de l’esport.

09 – Fernando José TORRES Sanz
Nascut a Espanya el 20 de Març de 1984.
Venut a un circ especialitzat en simis tres mesos després del seu neixament, el seu número malabar amb una pilota Nivea va cridar ben aviat l’atenció a un entrenador pederasta aficionat als vibradors de mida extragran. Una vegada afaitat i amb dues operacions a la columna per tal que camini recte, és capaç de realitzar tasques repetitives amb relativament poc entrenament.

10 – FranCESC Fábregas Soler
Nascut a Espanya el 4 de Maig de 1987.
El secret d’aquest gran eurocampió és l’estimulador prostàtic elèctric que s’introdueix just abans de saltar al camp. El teu fill també voldrà ser un eurocampió com ell!

11 – Joan CAPDEVILA Méndez
Nascut a Espanya el 3 de Febrer de 1978.
Clar exemple del valor que ha de caracteritzar qualsevol escollit per la glòria eurocopista, el desordre cromosòmic que pateix no ha sigut un problema insalvable. Fora del camp continua utilitzant bolquers.

15 – SERGIO RAMOS García
Nacut a Espanya el 30 de Març de 1986.
Totalment bolcat en la seva formació futbolística, va deixar l’ensenyament secundari dos dies després d’aconseguir comprendre que el seu nom complert es compon de tres parts diferenciades: nom, primer cognom i segon cognom. La seva mare li continua dient “Ay, pero que listo es mi niño!” quan aconsegueix cagar a la tassa i no al sofà.

19 – Marcos Antonio SENNA Da Silva
Nascut a Espanya el 17 de Juliol de 1976.
Originàriament un experiment soviètic d’encreuament entre espècies no definides, va començar a despuntar per la seva habilitat innata per posar-se a la boca tot el que li arribava a les mans. Una vegada satisfets els instints més baixos dels seus cuidadors va ser abandonat a les afores de Valladolid. Els companys de vestidor són obligats a vestir uns protectors especials als genitals.

21 – David Jiménez SILVA
Nascut a Espanya el 8 de Gener de 1986.
Abandonat al moment de néixer, juntament amb el seu germà siamès, es va veure obligat a succionar-li el cervell a aquest per poder sobreviure fins ser trobat pels serveis de neteja. El germà siamès sense cervell continua unit en forma vestigial al seu tòrax, però és massa deforme com per ser considerat eurocampió.

Heus ací una llista de frases que espero tenir ocasió de dir als meus alumnes, el proper curs:

- Teniu sort. A la majoria de països maten gent, per menys d’això.
- Això és un banc de dilucions? Això és un banc de dilucions? Teniu (flop!), això és la meva polla.
- Aneu amb molt de compte. Es comença assecant la columna de gelfiltració i s’acaba violant nenes de dotze anys.
- Ei… no serà una cervesa, això que amagues al calaix…?
- Objeccions morals, dius? Té, tu faràs la pràctica amb un enciam. Aquí tens el protocol d’extracció de DNA, i aquí els primers específics d’anxova. Sort.
- Això haurieu de ser capaços de fer-ho borratxos. Anem al bar.
- No és només que hagis suspès, és que el teu examen serviria per aprovar una llei de foment de l’eugenèsia.
- Això no tens pas collons de preguntar-ho sense haver fumat res abans. Intenta-ho demà.
- Tranquil, tot aprenentatge té el seu ritme. Es comença coneixent les vocals, i si tot va bé algun dia aconseguiràs construir una subordinada amb sentit.

Una de les maneres més simples de despertar empatia (i això ho saben prou bé indigents i asidus de programes de sobretaula) és proclamar que s’està malalt. La malatia acostuma a generar bons sentiments. Totes elles? No, no totes! En alguns casos dir que estàs malalt pot resultar contraproduent.

Anem a veure, en primer lloc, un petit llistat de malalties guais:

- Hola, em dic Esperança i tinc leucèmia. Necessito un tractament als Estats Units.
- Hola, em dic Estanislau i tinc sida. Gràcies al vostre esforç la meva malaltia ha deixat de ser mortal pels pacients occidentals, com és el meu cas.
- Hola, em dic Manel i tinc fibrosi quística. És una malaltia hereditària, però no culpo els meus pares.
- Hola, em dic Josep i pateixo de ciàtica. No puc treballar. Dolor.
- Hola, em dic Paquita i tinc fibromiàlgia. Ningú pot compartir el meu patiment.

I ara, una petita llista de malalties no-guais:

- Hola, em dic Jordi i tinc sífilis. No podré venir al sopar de feina. Però ei!, que si voleu vinc, eh?
- Hola, em dic Dolors i tinc lepra. Vaig plorar quan va morir la mare Teresa de Calcuta.
- Hola, em dic Joan i tinc diarrea. La Bristol Stool Chart és la meva amiga.
- Hola, em dic Llorenç i tinc síndrome de Down. Els meus amics em diuen .386.
- Hola, em dic Maria i tinc gonorrea. No puc tenir fills.

Resumint, aneu amb compte. Etcètera…

No puc evitar sentir un cert recel pels tractaments homeopàtics. No sé, ja sé que només és simple aigua, el que em prendria, però no puc evitar pensar que aquesta aigua no deixa de ser un tractament que penetra al meu cos.

Potser els seus beneficis siguin enormes, però per mi, en la meva humil opinió com a biòleg molecular, es tracta d’un sistema excessivament (i innecessàriament) intrusiu.

Com alternatives d’igual (o superior) eficàcia, proposaria les teràpies següents:

- Bananoteràpia. Tècnica ancestral que consisteix en aplicar un plàtan (preferentment madur) a la zona on sentim dolor o malestar. En el cas de tractaments prolongats, es pot unir el plàtan amb cinta adhesiva.

- Corrugoteràpia. Curar-se mitjançant aquesta modalitat és tan senzill com quedar-se ben quiet dins una caixa de cartró (preferentment ben ventilada) fins la desaparició dels símptomes. Per malalties serioses (càncer, sífilis, sida…) es recomana el tractament conjunt amb d’altres teràpies, com ara la bananoteràpia.

- Quantoteràpia. Segons la física quàntica no existeixen absoluts, sinó que només hi ha rangs de probabilitat. Així doncs, la curació és una qüestió estadística. Només cal esperar.

- Petropatia. Cada malaltia es pot associar a una roca, de manera que aquesta mateixa roca pot alleujar-la. Només cal agafar la pedra en qüestió i demanar-li que ens alliberi de la malaltia. Conglomerat per la lepra, guix pels refredats, granit per la diabetis, pissarra per la silicosi i marbre per la gangrena. La pedra es pot entrar (juntament amb un plàtan) dins la caixa de corrugoteràpia per un tractament combinat.

…i aquesta seria, a grans trets, la meva contribució (d’avui) a la millora del món.

Amb tots vosaltres, una llista incompleta de coses que (segons el meu humil parer) no reben l’acceptació social que mereixen.

1.  Insultar.

Per una banda, la bella mostra d’evolució cultural que porten implícita termes tan bells i ancestrals com “filldeputa”, “bastard”, “imbècil” o “talòs”, en lloc de ser mostrada en tota la seva magnitud a la més mínima ocasió, s’amaga i s’estigmatitza. Bastards!!

Per una altra, l’art de l’insult creatiu és reclòs a cercles íntims i rarament es deixa aflorar, amb l’honorable excepció de l’insult creatiu amb finalitats còmiques. Així, es pot dir que “me cago en tota l’ascendència del puto degà, exceptuant la branca belga, que prou desgràcia té per ella mateixa” a qualsevol columna de qualsevol diari de tirada nacional, però en canvi “el puto degà és el producte endogàmic de l’ejaculació de tres-cents camells sifilítics sobre una meuca equatoriana”, no.

2.  Sacrificis humans.

El meu Déu vol sang. Ah! Doncs en virtut d’unes lleis de merda, atees, xenòfobes i que atempten directament contra el meu credo, me foto plenament. I mentre jo em guanyo l’infern, multitud de criatures corren pel món demanant per favor, a crits, ser sacrificades amb qualsevol pretext. Fins i tot m’atreviria a dir que sense pretext.

3.  Masturbació pública.

Resulta que els grecs ens deixen el llegat social més gran de la història i ens concentrem en la filosofia i les lleis, deixant de banda sodomia i masturbació pública. Puto cristianisme dels collons! Algú em podria anomenar un plaer més gran que fotre’s una bona palla tot fent una canya i unes olivetes en una terrassa de la rambla? O una manera millor per alliberar la tensió a mig examen? O potser coneixerem mai millor els companys de feina compartint un cafè que quedant per la palla de les cinc?

Ara, si em disculpeu, faré una petita pausa abans de continuar amb el següent punt.

4.  Violència gratuïta.

Farem com que la correcció política té raó, i amb violència no se soluciona res. Ni el gos creurà, ni el nen deixarà de donar pel cul, ni el puto veí ens donarà la raó. Molt bé, ho acceptarem. Però no per això hem de renunciar a exercir la violència, renunciem a les solucions i llestos, hòsties per tothom.

5.  Expressivitat corporal.

Bàsicament consistiria en treure la polla en cas necessari. Exemple pràctic #01: La companya de feina subnormal obre la boca. Flop! La polla fora. Exemple pràctic #02: El veí subnormal es queixa de la música a les vuit del vespre. Flop! La polla fora. Exemple pràctic #03: El mosso datpelcul ens demana la documentació. Flop! La polla fora. Exemple pràctic #04: El blogaire de sempre deixa el comentari subnormal de torn. Flop! La polla fora. Exemple pràctic #05: Ens trobem a l’ascensor amb el veí subnormal de l’exemple pràctic #02. Flop! La polla fora. Exemple pràctic #06: Algú ens treu la polla. Flop! La polla fora.

I n’hi ha més, però és tard i aquestes coses que passen…

Continuant amb la llista oberta de coses que he de fer abans de morir…

4.
Entrar plorant a una església on s’hi celebri un casament qualsevol tot cridant “aturin aquesta farsa!”.
Inventar-me una història sadomasoquista amb el nuvi de protagonista.
Gaudir del banquet i de l’espectacle.

5.
Entrar a una biblioteca universitària i agafar un llibre ben enorme de física teòrica. Cridar tant fort com pugui: “No!!! No!!! Us tinc dit que això no és veritat!!! Insensats!!!!”. Cremar el llibre.
Intentar que no hi hagi morts.

6.
Anar a un Telepizza i demanar un pizza de frigopiè. Exaltar-me i demanar el full de reclamacions. Acudir al tribunal d’arbitratge i exigir ser indemnitzat per la vulneració als meus drets com a consumidor.
Cobrar indemnització.

7.
Anar a un Mercadona i injectar laxant veterinari a un bistec o taronja a l’atzar.
Controlar diaris i telenotícies.

És llei de vida que qui comet un error ho ha de pagar, d’una manera o altra. Així per exemple existeixen les presons pels qui se salten les lleis, els sopars familiars pels qui tenen família, les patades als collons pels gilipolles i el patiment etern a l’infern per tota la resta, o pels que se salven de l’anterior.

Resulta que qui més qui menys, tots hem comès algun error, a la nostra vida. Jo, sense anar més lluny, fa gairebé deu anys em vaig posar a estudiar Biologia. Sí, sí, ja ho sé, però he de dir a favor meu que era jove, inexpert, i blah-blah-blah… En tot cas, el preu que hem de pagar, jo i la resta, per aquest error és haver de sentir una vegada i una altra preguntes que comencen amb un “Tu que ets biòleg…” i acaben de multitud de maneres absurdes o estúpides.

Com a biòlegs, com hem de reaccionar a aquest suplici? La manera clàssica és posar cara de tonto i respondre qualsevol cosa amb un somriure estúpid. Posem-hi fi. Us dono unes quantes possibilitats.

“Tu que ets biòleg…

…què diuen aquests anàlisis?”
1. Ui, només entenc això de “tumoral”. Vol dir que tens càncer.
2. …no sé, què t´ha dit el metge?
3. Ui, tens el PSA molt alt, crec que t’hauries d’anar preparant per un bon tacte rectal.
4. Diuen que estàs molt bé i molt sa. Ai, espera! No, no, diuen clarament que ets una merda de puto subnormal. Ho sento.

…en què treballaràs, quan acabis?”
1. No treballaré, em follaré ta mare, a veure si em manté.
2. A veure… Tu, subnormal, de què treballes? Doncs d´això no ho penso fer…

…el meu gos vomita herbes, què li he de donar?”
1. Més herbes.
2. Uiiiiiiiiiiiiiiiiiii…..uuuffffffffffff……. No seeeé, no seeeeé…
3. Se l’ha de sacrificar. Comencen vomitant herbes, després intenten follar-se’t la cama i acaben menjant-se el nen.

…sabies que l’Ana Obregón també ho és?”
1. Comfondre la biologia amb la prostitució de luxe és més normal del que et puguis imaginar. M’ha portat força maldecaps.
2. També té primer de veterinaria i no vas donant pel cul a cada veterinari que et surt al pas.
3. Sí, però jo vaig aprovar sense fer cap examen oral.
4. I ja ho sap, l’Ana Obregón, que els dos sou igual de subnormals? Si vols la truco.

…aquesta planta què és?”
1. De plàstic. No et puc donar més informació.
2. És un putu i miserable pi pinyer, com els més o meys 2500 que hi ha per aquí, subnormal.
3. No és una planta, és el teu fill.
4. És que potser faig cara de saber els noms de totes les putes plantes, jo?
5. Un moment, que consulto el meu manual de claus dicotòmiques. És una monocotiledònia o una dicotiledònia?

…això del canvi climàtic és cert?”
1. No.
2. Ostres sí, obre la finestra, que fot una calor de collons.
3. Els estudis que he llegit i les estadístiques diuen que en 10 anys s´acabarà el món… Follem?

…si jo sóc de grup sanguini AB i la meva dona és O, el meu nen quines probabilitats tenia de néixer també O?”
1. Els grups sanguinis no són hereditaris.
2. O bé el teu fill rebutja tota llei de l’herència mendeliana o bé la teva dona se n’ha follat (com a mínim) un altre.

…el metge m’ha receptat això, què tinc?”
1. No sé. Què diu el teu horòscop, avui?
2. Uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii….de veritat t´ha receptat això…? Compte que és molt i molt fort…. Ostres… deus estar molt fotut… Quant dius que fa que t´ho prens? Ufffff….
3. Sífilis. On has fotut la polla, pillín…?
4. Et falten uns quants cromosomes, subnormal dels collons.

…una mica de vi no fa mal, oi?”
1. Ho tens mal entès, el que no fa mal és menjar-me una mica la polla de tant en tant. Té, en vols?
2. Una mica de vi no, pero el conyac, el puro i el putu tiberi que t´estàs fotent, pot ser sí, que faran alguna cosa, i això la sacarina del tallat descremat no ho arregla.
3. Sí, cura el càncer.

…i diuen que venim del mico?”
1. Veient ta mare crec que sí.
2. Sí, durant el Gènesi Déu va crear els monos i a partir d´aquí van evolucionar fins a generar Adam i Eva… Els maricons van evolucionar a part.
3. No ho diguis a ningú, però això de l’evolució és un invent dels científics, un instument en el seu pla de dominació mundial. En realitat la humanitat és un experiment fallit d’una raça alienígena. Sé del que parlo, sóc biòleg.

…jo també estic pensant fer-me de Greenpeace”
1. No sé, no els conec.
2. Com te facis de Greenpeace tindré un motiu més per desitjar-te una mort lenta i dolorosa, puto subnormal de merda.
3. Prefereixo el Capità Enciam, ve a ser el mateix però sense el component snob gilipolles.
4. Quan aneu a matar foquetes al Canadà avisa’m, que sempre he volgut fer-ho.

…això (mirant-se, normalment, l’etiqueta d´algun producte) porta càncer?”
1. Per què et penses que és tan car? Que no falti res!
2. Uiiiiii… Casi que no t´ho mengis… Dóna-m´ho a mi, que com a biòleg sé com s´ha de manipular i menjar.
3. Uiiiii… E-330… Mortal!! Mortal!!
4. Compte no t´infectis de càncer, que encara no s´ha trobat l´antibiòtic per matar-lo.

…això és un gat o una gata?”
1. Això és un hàmster, gilipolles.
2. Si té polla, gat. Si no, gata. Mai oblidis aquesta regla d’or.

Aquests darrers dies, en els quals estan augmentant a un ritme vertiginós les meves ganes de matar i destruir el món, he decidit iniciar una llista oberta de coses que he de fer abans de morir. Intueixo que en alguns casos el més adequat seria dir “just, just abans de morir de manera violenta i amb gran patiment”, però estendre’m en aquest aspecte ja m’apartaria del tema.

Apavingasomhitots!

1.
Posar-me una disfressa de Godzilla i anar a passar la tarda a “Catalunya en miniatura”.
Fer plorar nens.

2.
Aprendre claqué, comprar-me un iPod, omplir-lo amb la banda sonora de Tap Dogs i recórrer el metro de Madrid, sortint de Plaza Castilla amb la línia 1, transbord a la 6 a Cuatro Caminos, fins a Nuevos Ministerios, on passaria a la 10, que deixaria a Alonso Martínez per agafar la 5 fins a Núñez de Balboa, amb transbord a la 9 fins Colombia, des d’on arribaria a la T4 de Barajas amb la 8, tot ballant sense parar.
No ser detingut ni apallissat pels segurates de Prosegur.

3.
Anar a Vaquèira-Beret per les festes de Nadal. Colar-me a una negra muntanya a través. Baixar-la en pilotes sobre un sac de plàstic tot cridant “Juanca!! No hay huevos! No hay huevos!!!”.
Evitar el Tribunal Suprem.

Avui m’han explicat una anècdota “de risses” completament real. Al menys no hi ha res que em faci dubtar dels qui m’ho han explicat.

Madrid, nit d’un dia qualsevol
Un restaurant més de la cadena VIP’s (omnipresent)
Crits a la cuina
Enter TREBALLADOR IRAT, amb cara irada

TREBALLADOR IRAT
dirigint-se a la clientela
Y todos vosotros estais colaborando en esta mierda capitalista.

CLIENTELA
Perplexitat! Perplexitat!!

TREBALLADOR IRAT
Y que sepais que me he meado en la salsa de los nachos!!!!!!

Exeunt TREBALLADOR IRAT

Per estrany que soni, crec que hauria pagat per estar en aquell moment al restaurant, menjant-me uns nachos. Els qui ho estaven fent segur que van conèixer nous sentiments i noves sensacions que jo mai podré gaudir.