Aquesta entrada no estava planificada, però m’han remenat de manera tan molesta les putes pilotes que no me n’he pogut estar. Agafeu-vos que vénen corbes⁰.
Molts de vosaltres ja deveu saber que el juliol passat, després d’una epopeia de proporcions bíbliques que no ve al cas i que puta gràcia em fot ara mateix de recordar, vaig defensar la tesi i vaig obtenir un cromo del bollycao on hi diu que sóc un puto doctor. Un mes i mig més tard, el fabulós contracte de professor associat a temps parcial que m’havia reportat l’escandalosa xifra de sis-cents quaranta-tres euros mensuals els darrers quatre anys per impartir divuit crèdits de docència anuals va finalitzar i no va ser renovat. Ouièa¹. Un any abans des de Recursos Humans s’havia fet un canvi en el tipus de contracte per tal de facilitar la desaparició d’aquesta categoria a la UdG, però aquesta ja seria una altra història que ja s’ha explicat en alguna altra ocasió². Tornem al tema.
Aquest migdia la meva mare m’ha trucat. Ha vist un anunci al diari que ha cregut que em podia interessar. L’anunci és aquest:

Coneixent de primera mà els processos selectius de la universitat en cap moment hi he posat cap mena d’interès, però igualment la curiositat m’ha fet anar a l’enllaç. Aquí³ us hi poso un hipervincle per estalviar-vos la feina inútil de buscar la convocatòria al web o de transcriure’n l’adreça al navegador.
Aquesta convocatòria en concret s’adreça a diplomats en infermeria per tal de cobrir sis places de professor associat a la mateixa carrera d’infermeria. Entre tot el tediós llenguatge tècnic típic d’aquest tipus de documents hi ha hagut un paràgraf que m’ha fet connectar les neurones de l’odi amb les de la indignació. Diu així⁴:

4. Per participar en aquesta convocatòria cal acreditar el pagament de la taxa de 52,95 euros, establerta per l’any 2013, en el pressupost de la Universitat de Girona. S’haurà d’adjuntar a la sol·licitud la fotocòpia del resguard del gir o de l’ingrés La Caixa” c.c 2100 8332 20 2300022366 compte restringit ingrés al servei de Recursos Humans. S’exclouran tots aquells aspirants que no hagin abonat la quantitat abans citada dins el termini habilitat per a la presentació de sol·licituds, sense concedir cap termini addicional pel seu abonament. ( … )

Quan es va confirmar el genocidi dels associats vaig veure més o menys clar cap a on tendiria la política de contractacions de la universitat. Les mensualitats que cobràvem, més que un sou fix eren un fraccionament. 643 euros al mes repartits en 14 mensualitats fan un total de 9000 euros, que si dividim entre 18 ens dóna que cobràvem 500 euros per cada crèdit impartit. Ha de ser realment llaminer poder condensar aquests crèdits en dos o tres mesos de docència precària i sobresaturada, però no comptava amb què la imaginació i el temps que poden destinar els de recursos humans a fer propostes imaginatives és bastant superior al meu.

Benvinguts a la societat de després de la reforma laboral. Ara ja no n’hi ha prou amb callar i acceptar qualsevol merda de treball i de sou. No n’hi ha prou amb haver de sentir com propis amics i familar et fan callar quan et queixes, dient-te que “tu rai, que tens feina”. No, ara hem d’entrar en un sorteig, o en un puto crowdfunding⁵ laboral.
La loteria funciona de la següent manera. Una colla d’il·lusos donen una certa quantitat de diners a l’organitzador de l’estafa legal. Aquest treu un número a l’atzar del barret i dóna els diners a l’afortunat, tenint sempre cura de reservar-se’n una part significativa. El joc sempre és un refugi pels més desesperats, i d’aquests n’hi ha més que mai en temps de crisi global. Ja fa mesos que se sent parlar de com gent incapaç de fer front a la hipoteca (trobo especialment fascinant el cas d’aquest humil dúplex andorrà) en divideixen l’import en participacions per tal de cancel·lar-la.
Ara doncs sembla que ens haurem d’acostumar a entrar a un nivell superior de precarietat laboral, en el qual seran els propis candidats els qui, a través d’una mòdica taxa, financiaran el contracte de l’afortunat que resulti escollit pel lloc de treball.
Perfecte. Jo aniré tirant cap a algun altre país. Que tingueu sort. I els responsables us en podeu anar a prendre molt fort pel puto cul.

I ara, en un ordre completament diferent de coses, us deixo amb una llista de peus de pàgina.

0: hola! Sóc un puto superíndex!
1: sóc plenament conscient que en català normatiu l’expressió ouièa no hauria d’anar accentuada. No sou ni plenament conscients ni conscients en cap mesura de fins a quin nivell me l’arriba a pelar. Torneu al text i no comenceu ara també vosaltres, a remenar-me els ous.
2: en referència a això us recomano l’article que en Sergi Joher va escriure al Diari de Girona el setembre passat. Quin orgull, haver treballat a la UdG!
3: quan dic aquí vull dir aquí, polles ja!
4: les negretes i punts suspensius entre parèntesis són meus, torneu-me’ls quan els hàgiu gaudit.
5: hahahaha, quina rissa, les bromes de fer un verkami per treballar de professor universitari, eh?
6: per cert, encara no he sol·licitat el títol de doctor. Primer, perquè cada vegada tinc més clar que no treballaré mai de res on se’m valori tenir-lo, sinó just al contrari. Segon, perquè sense feina no em puc permetre de pagar-lo. El superíndex 6 no surt al text perquè em fot vergonya admetre les dues coses, però és necessari dir-ho per entendre una mica millor fins a quin punt em cago en déu i sa reputa mare.

La majoria dels qui llegireu això ja sabeu que sóc de Bàscara, i la totalitat dels que heu arribat fins aquí ho sabreu. A part de trets més o menys generalitzats, com ara sentir-nos orgullosos de coses com ara un pessebre vivent o un mercat històric temàtic, o tenir les típiques baralles veïnals i que mig poble es cagui en l’altre mig, ser bascarenc implica uns quants punts bastant peculiars.

La carretera
Un dels primers records que tinc és d’anar al col·legi del poble. La meva mare m’acompanyava fins al final del camí de casa, on ens trobàvem amb en Lluís, un veí bastant més gran. M’agafava a la seva mà i acabàvem d’arribar fins a l’escola. D’això en fa gairebé trenta anys, i ara són els nebots d’en Lluís els qui han d’agafar la mà d’algú més gran per poder arribar a l’escola, que es troba travessant la Nacional II. Aprendre a travessar la carretera és un ritual que aquí tots hem de passar tard o d’hora.

Un semàfor amb botó de pas i dos passos de vianants ens han donat tres punts per on creuar, però creuar pels passos de zebra és la majoria de vegades més perillós que fer-ho fora de les zones senyalitzades. Ja em direu quants de vosaltres tindríeu pebrots de fotre un peu a la Ronda de Dalt o a l’Eix Transversal abans de la seva conversió en autovia esperant que un camió, un cotxe i tots els que li vénen al darrere s’aturin per cedir-vos pas.

El pont
També, en un moment o altre, tots hem anat en tromba a saquejar algun camió que havia entrat massa ràpid a la corba que dóna entrada al pont, i que fins la darrera reforma de la carretera estava peraltada al revés, de manera que no parava d’escopir camions cap a fora. Fins fa poc el rebost encara treia algun pot de conserva de pera o poma amb regust de gasoil. El pont de la Nacional II sobre el Fluvià mereixeria tot un capítol a part. Dues corbes de noranta graus a cada extrem per permetre que el pont fos perpendicular al riu i així el més curt i perillós possible. Bigues que setanta anys després de la seva construcció es descobreix que no arribaven de banda a banda sinó que només sortien pels costats, en una mostra fossilitzada d’enriquiment il·lícit d’algú massa llest però sense cap escrúpol. Per sort, després de la reforma que va tenir la carretera tallada durant un munt de mesos ha deixat de ser un punt tan negre i, tot i que encara de tant en tant hi ha algun accident, el darrer tot just fa un parell de setmanes, ja no són tan greus ni tan aparatosos.

Camions
La Nacional II és el punt principal d’entrada a la península, a l’estiu de turistes i durant tot l’any de mercaderies. Els dos factors la converteixen en un dels punts més transitats de l’Estat Espanyol, i el segon en concret fa que bona part d’aquest trànsit sigui de camions de gran tonatge. Pels camioners, la carretera és el seu lloc de treball. Es troben cenyits no només a unes normes bàsiques de circulació sinó també a instruccions empresarials que, malauradament, sovint entren en conflicte directe. L’excés de velocitat i el cansament, que són ja un perill evident per qualsevol conductor, es magnifiquen quan s’és al volant d’una bèstia d’un bon grapat de tones. No es pot assenyalar el col·lectiu de camioners com a responsables de la perillositat de la Nacional II, però és inqüestionable que la pròpia naturalesa d’aquests vehicles fa que quan un d’ells s’implica en un accident aquest tingui tots els números per ser mortal.

El darrer va ser fa just una setmana, i altra vegada ens ha tocat a nosaltres haver d’assistir a un enterrament i haver de consolar amics i família. La Pilar no és la primera víctima del poble, però aquest cop ens hem decidit a fer que sigui l’última.

Autopista
Reclamem que tot el trànsit de camions sigui absorbit per l’autopista AP7, que té un traçat paral·lel al de la Nacional II. Això no és la solució del problema que patim, però ha de ser un pas innegociable. No és la solució perquè tot i treure’n els vehicles més perillosos, la carretera continuarà sent igual d’insuficient pel volum de trànsit que suporta, i l’alternativa continuarà tenint un peatge a la sortida. Cal urgentment o bé el desdoblament o bé la gratuïtat de l’AP7, dues alternatives que en cap cas tindrem. D’aquí pocs dies s’anunciarà de ben segur l’obligatorietat de pas dels camions de gran tonatge per l’autopista, podeu tenir per segur que ara mateix s’està parlant i només queda decidir qui ho pagarà. I tots contents, nosaltres sense camions però amb la mateixa carretera allà mateix i Abertis recuperant el trànsit que la crisi li ha desviat cap a la carretera.

L’eix vertebrador del trànsit a la província no pot continuar sent una via d’un únic carril en cada sentit, és imprescindible completar el desdoblament de la Nacional II o, com alternativa, alliberar el peatge de l’AP7. Les dues vies són de titularitat estatal, i ja hem pogut veure com sense cap mena de vergonya s’han aturat les obres a mig fer, amb mitja província aixecada. A més, el fet que la concessió del peatge sigui d’Abertis ens pot fer acomiadar de la pressió des de la Generalitat perquè cap de les dues alternatives arribin a port. Així, amb els dos governs de cul només ens queda minimitzar el problema. Això sí, tots els que us acontenteu amb treure els camions de la Nacional II aneu assumint que el seu peatge l’acabareu pagant vosaltres.

Variant
El meu pare ja té més de seixanta anys, i recorda com quan ell era petit el traçat de la variant de la Nacional II al pas per Bàscara es va ja delimitar amb estaques, de manera que es veia com una cosa immediata. Mig segle més tard no podem estar demanant el mateix. Una variant traurà el trànsit de dins del poble, però això és un pedaç inútil i costós si no s’acompanya del desdoblament. Fer que una carretera mortal ens passi pel costat de casa en lloc de per dins serviria pel mateix que serveix escombrar la merda i fotre-la sota l’estora.

Sí, ens cal treure els camions de la Nacional II i el trànsit general del mig del poble, però ens calen encara més governs implicats i no sotmesos als interessos d’uns empresaris que mai es trobaran en una carretera amb un Renault Clio i un tràiler de cara.

Més preguntes
Tot i que insuficient, la reivindicació que fem des de Bàscara és necessària no només per nosaltres sinó per tots els gironins. No som els únics afectats. Ahir també uns quants mossos d’esquadra es van posar darrere una pancarta. Ells també pateixen els efectes dels accidents, no crec que ningú els envegi la feina de controlar els efectes d’un accident i d’anar a donar la notícia als familiars de les víctimes. Els bombers també estan més que farts d’haver d’anar a obrir cotxes. On sou, la resta de pobles? On sou la gent de Pont de Molins, de Medinyà, de Vidreres, de Figueres, de Tordera, de Sils, Fornells, Llers… o són els vostres talls? Avui a Bàscara érem més de cent persones, si voleu venir demà a les nou hi haurà xocolata desfeta per tothom. Només una cosa. Aneu amb molt de compte els qui vingueu per carretera, que és perillosa.

Tal i com ja va sent norma, estic bastant cabrejat. Exposo:

Fet #1 - Actualment tinc un Contracte Laboral d’Interinatge per la Cobertura d’una Plaça de Professor Associat a Temps Parcial amb la Universitat de Girona (UdG).

Fet #2 - L’actual política de retallades indiscriminades ha abocat a la desaparició imminent dels professors associats a la UdG.

Fet #3 - El contracte finalitza el proper 15 de setembre de 2012, sense possibilitat de ser prorrogat.

Fet #4 - Acabo de rebre una comunicació per correu intern des de l’àrea de Personal Acadèmic, en la qual se’m fa saber que La Rectora, per delegació de signatura en el Vicerector de Personal i Política Social, ha resolt aprovar-me el reconeixement d’un trienni, amb efectes econòmics en data 1 de juny de 2012.

Ha anat de poc que no em comuniquin el reconeixement del trienni després de comunicar-me la finalització del contracte. Sembla ben bé que a sobre se te’n riguin a la puta cara. En base a aquests fets, Proposo:

A prendre pel cul. I etcètera.

Els lectors de premsa ens hem acabat acostumant a tot tipus de manipulacions informatives, fins integrar-les com a normals en el dia a dia. Recentment, la desaparició d’un futbolista de l’Athletic a les pàgines d’un diari madrileny i madridista va encendre boques i pantalles, però un altre cas de flagrant manipulació fotogràfica ha passat completament inadvertit.
Sort encara que m’he decidit a desenterrar la meva voluntat de servei a la societat, i airejar-ho esperant que no quedi impune.

El dimarts de la setmana passada, l’economista (i millor persona) Marc Vidal, més conegut com @marcvidal, més conegut com marcvidal.cat, va ser entrevistat a La Contra de la Vanguardia (aviat coneguda com La Contra de la Vanguàrdia). Us deixo un moment amb la foto que il·lustra l’edició digital i la de l’edició impresa. Us animo a buscar-hi les set diferències.

Què? Les heu trobat totes set?
Clar que no, perquè només n’hi ha una. A la foto de l’edició digital hi han eliminat un element imprescible per comprendre aquest personatge i les seves motivacions. Hi han esborrat un jugador clau. El que trenca el fora de joc.
A la primera imatge no hi ha La Papada d’en Marc Vidal.

Es podria tractar d’un simple error infogràfic. Que la seva enorme papada s’hagués perdut entre dues capes del photoshop. Però sabem que entre dues capes no hi pot cabre tanta papada. A més, un tercer element ens apunta directament la intencionalitat del muntatge. Una simple visita al blog de l’individu ens permet veure la mateixa imatge en lloc destacat. Quina versió creieu que ha sigut l’escollida?
S’aprecia clarament el fora de joc.

El debat segons as.com:

Després de molt meditar he decidit quin serà el meu vot a les properes eleccions de 28 de Novembre.
Si us interessa, clicant la imatge us podeu descarregar un model de papereta en pdf. Només cal que marqueu la vostra opció preferida i la dipositeu (ha-ha-ha) a l’urna que tingueu assignada.

Diu la Bíblia que l’Home (entès com a conjunt de la humanitat, i escrit així sense propòsits sexistes) vivia millor i més tranquil abans de les Lleis de la Termodinàmica. Quan pi era tres, alguns insectes podien tenir quatre potes, els ratpenats eren ocells i un superguerrer amb xilaba podia crear polsos energètics com divinament li sortia de la polla.
Però els científics som una colla de fillsdeputa bastards. Els físics més, però. I així fóu que la humanitat va ser sotmesa tirànicament als mandats de la termodinàmica (entesa com a termodinàmica, i escrita així sense propòsits sexistes). Però la pregunta seria…

1.- La Primera Llei de la Termodinàmica, formulada per Rudolf Clausius el 1850, diu que “existeix una funció d’estat E, anomenada energia, l’increment de la qual és igual al treball bescanviat amb el seu entorn en un procés adiabàtic”, tot i ser més coneguda en la forma “l’energia no es crea ni es destrueix, simplement es transforma”. Aquest seria un clar exemple de com un partícula informativa aparentment sense cap mena de sentit pot ser condensada en una altra de ben planera i fàcil d’entendre i transmetre. Això amb les pel·lícules de l’Albert Serra no passa. I no perquè no s’entenguin (que també), o perquè no siguin adiabàtiques (que no ho són), sinó més aviat perquè és un puto farsant. Però anem al tema que ens ocupa.
Termodinàmicament a favor: La paraula clau seria “adiabatisme“. Sabeu què significa? Ell tampoc.
Termodinàmicament en contra: Heu pagat per l’adiabatisme? I pel Mistol? Sabeu com es diu “adiabàtic” en hebreu? Abans que sigueu capaços de respondre una sola d’aquestes preguntes l’Albert Serra ja us haurà cardat la paciència i potser la cartera, la biografia d’en Clausius i un parell de premis Gaudí.

2.- La Segona Llei de la Termodinàmica ha sigut enunciada de diverses maneres diferents, d’entre les quals destacaria l’enunciat de Clausius, que diu que “no és possible cap procés que té com a únic resultat l’extracció de calor d’un recipient a una certa temperatura i l’absorció d’una quantitat igual de calor per un recipient a temperatura més elevada”. Dit d’altra manera, “tot sistema tendeix a augmentar el seu grau de desordre”.
Termodinàmicament a favor: Tard o d’hora el món cinematogràfic li augmentarà el grau de desordre a la cara de l’Abert Serra. Al tiempo.
Termodinàmicament en contra: En un entorn de continguts, creativitat i interès nuls no hi hauria de poder haver augment de desordre. Però l’Albert Serra és capaç de convertir en merda fins i tot el no-res. I per altra banda té la cara molt dura. I la polla molt petita.

3.- La Tercera Llei de la Termodinàmica, proposada per Walther Nernst, estableix que “a mesura que ens acostem al zero absolut, tots els processos d’un sistema es detenen, i la seva entropia assoleix un valor constant”, que es pot formular alternativament com “no és possible assolir el zero absolut en un nombre finit d’etapes”.
Termodinàmicament a favor: A mesura que ens acostem a una pel·lícula de l’Albert Serra tots els processos cognitius es detenen.
Termodinàmicament en contra: Cada vegada que sento els termes “millor pel·lícula” i “millor director” associats a El Cant dels Ocells els meus collons assoleixen un nivell tèrmic molt proper al zero absolut en un únic pas instantani.

Voteu, bastards, que tot i que en aquesta ocasió no es permet resposta múltiple, no cal justificar-la.

Les fronteres entre l’art i diversos adjectius negatius han sigut sempe tirant a difuses, tot i que la naturalesa dels adjectius ha anat variant força al llarg de la història. Ara mateix, i des de fa unes quantes dècades, costa bastant separar els artistes amb un missatge vàlid i interessant dels putos farsants fillsdeputa que intenten prendre’ns el pèl amb impunitat mentre a la vegada ens pretenen fotre la polla a la boca. Una reacció natural i tan vàlida com qualsevol altra (o més) podria ser ruixar aquests putos farsants amb una mica de dissolvent o àcid, i acostar-hi una flama o deixar actuar, segons fos el cas. Una altra reacció igual de natural, però amb l’avantatge de donar una probabilitat superior d’impunitat jurídica, consistiria en adoptar una posició prevalent en el cercle artístic farsant.

Per un profà com sóc jo, i més encara tenint en compte que provindria del món científic, tradicionalment força allunyat de les capelletes pictòriques, escultòriques i similars (ja tenim les nostres pròpies, de capelletes), això pot ser força complicat, però diuen que si hi poses ganes tot és possible, i que si tot falla hi ha milers de llibres d’autoajuda a l’abast de qualsevol analfabet funcional. Sigui com sigui, jo ja estic preparant unes quantes idees perquè la propera biennal d’on sigui no m’enganxi amb els pixats al ventre.

Acció artística #1
Descripció: em situo al terrat de la seu de La Caixa amb un rifle de caçar senglars. Em poso a disparar indiscriminadament a la gent que passeja per la Diagonal, procurant fer el nombre de víctimes més elevat possible.
Interpretació: crítica del sistema capitalista, que ens elimina com individus. És important que el rifle sigui de senglars per tal de difuminar la dicotomia entre les eines del sistema i les seves víctimes.

Acció artística #2
Descripció: pago una indigent sana per quedar-se embarassada diverses vegades. Una vegada els fetus arriben a una mida considerable els extrec, els fixo amb parafina i en faig talls histològics.
Interpretació: burla d’elevada càrrega sarcàstica dels estrats més conservadors de la societat occidental del nou mil·leni, hereva directa i no evolucionada del pensament preindustrial.

Acció artística #3
Descripció: diversos blocaires reconeguts representen la meva petita peça teatral B.L.O.C. (Una tragèdia catosfèrica postmoderna en tres actes).
Interpretació: (massa) evident.

Acció artística #4
Descripció: em passejo pel passeig marítim de Lloret de Mar sense pantalons fins que un element d’algun cos de seguretat entra en acció. L’immobilitzo cap per avall, i amb un ganivet de castrar porcs l’obro en canal. Regalo les vísceres als nens alemanys, però només als alemanys.
Interpretació: denúncia del sistema econòmic que ens ha sotmès als dictats del turisme, allunyant-nos de la natura i tractant-nos com simple bestiar, o com alimentació rica en proteïnes.

Acció artística #5
Descripció: em reuneixo amb uns quants amics al Parc de La Draga de Banyoles, ens emborratxem, els que vulguin es fumen uns porros o consumeixen les drogues que resultin del seu interès. Ens filmem fent volteretes durant cinc minuts. Cobrem una substanciosa subvenció. Ensenyem la polla a la càmera (no necessàriament en aquest ordre).
Interpretació: denúncia de la putrefacció sentimental explotada per Charles Chaplin en el seu cinema i que encara ara patim en el cinema actual. Els dictadors del segle XX eren grans esportistes i se’ns follaven com qui es folla un maniquí trobat en un contenidor.

Oh, merda, això ja s’ha fet abans…

Estimat i odiat de manera clarament asimètrica, el senyor Marc Vidal ha sigut atacat o ridiculitzat des de diversos fronts. Se li ha dit que té una papada de mida superlativa (tan aviat se li diu que és de pams més de set com que és simplement monstruosa), que s’alimenta de fetus madurs recol·lectats en nits de lluna plena, o simplement que és subnormal. Però l’altra banda se li han glorificat les virtuts gestores i dinamitzadores, se l’ha entronat com a gurú 2.0 i se l’ha respectat com a self-made man que és. Tot és gratuït, tota avaluació oblida the man i es queda només amb the papada.
Però aquest seria un tema tirant a irrellevant, ara mateix. Una vegada confirmada personalment la seva intenció d’assistir a la ja imminent trobada de l’odisfera, aquest proper divendres al bar La Troca de Granollers, i la voluntat d’obsequiar-nos amb un traguet d’un dels seus més que mítics maltes, la preguta que realment seria rellevant és…

1.- 10 Year Old Original. L’expressió original de l’elegant esperit floral de Glenmorangie, reconegut a tot el món per la seva exquisita finor i seductora complexitat. Un intrigant matrimoni entre un esperit delicat i una llarga i pausada maduració.

2.- Lasanta. Un malta elegant i amb cos, madurat en barrils de xerès després d’un mínim de deu anys de maduració en barrils de bourbon. En gaèlic, “lasanta” significa “calidesa i passió”. La seva exquisida i suau textura omple la boca, i els seus aromes i sabors, profunds, estimulants i dolços atrauran aquells a qui els agrada experimentar.

3.- Quinta Ruban. Un malta envellutat per bevedors de caràcter a qui agradi prendre la inciativa. Un Glenmorangie madur, transferit de barrils de bourbon i amb una maduració final en botes de vi portuguès. Aquesta maduració final dóna al Quinta Ruban un esperit de suau voluptuositat, amb un equilibri complex entre aromes dolços i secs que omplen el paladar i l’envolten en un equilibri intrigant de vellut suau i textures refrescants.

4.- Nectar D’Òr. Un malta captivador pel bevedor sofisticat que gaudeix amb plaers sensuals i deliciosa extravagància. Amb un enorme atractiu gourmet, el Nectar D’Òr és un esperit deliciós de base complexa, que esprés d’un mínim de 10 anys en barrils de bourbon és madurat en botes seleccionades de vi de Sauternes.

5.- Extremely Rare (18 Year Old). Un malta escocès especialment envellit, rar, amb un buquet ric i ple, i un aroma rodó, agradarà al bevedor exigent, que aprecia una gran qualitat. Madurat lentament durant 15 anys en els millors barrils de bourbon de roure, una part és transferida a botes de xerès els darrers tres anys de maduració.

6.- Quarter Century (25 Year Old). Un malta extremadament rar i delectable, amb un aroma intens i amb cos. Un malta voluptuós, que farà la boca aigua al bevedor que sap sempre el què cada moment exigeix, i no dubta a millorar-lo compartint-lo amb els qui l’envolten.

Voteu, bastards, que es permet resposta múltiple i no cal justificar-la.

Diuen que al Vaticà no t’hi deixen entrar sense pantalons.
També diuen que no es poden muntar reunions blocaires o bloggers o com collons en vulgueu dir si no tens una papada de pams més de cinc. De papades d’aquest calibre en corren ben poques, per aquestes contrades, i que siguin 2.0 només n’hi ha una. Que què vol dir 2.0? No vol dir res.

Així doncs, com que anem bastant curts de papada però tots tenim una bona polla que voldríem xuclar-nos mútuament, s’està muntant una trobada a Granollers el proper dia 29 de Gener. Curiosament, al voltant d’aquell dia just al costat algú que sí té una papada enorme i molt 2.0 ha muntat un petit circ catosfèric. Això vol dir que ens hem quedat sense possibilitat de convidar la plana major de la catosfera a una sala convenientment equipada i subvencionada, però qui collons vol això tenint un bar on serveixen gintonics i on ningú ens dirà res si ens emborratxem i cridem molt?
No sé d’on ha sortit la idea, si és que realment ha sortit d’alguna banda, però jo m’hi apunto. Com ja han fet els responsables de Gual Permanent, Jo Només Follo a Pèl i blogINSTANT. No arreglarem res, però ens divertirem. I si no fem ni una cosa ni l’altra, com a mínim ens emborratxarem. Autèntica filosofia 0.0.

Benvolguts reis mags, intentaré obviar el fet que trobo la paraula “mags” una mariconada enorme, però tenint en compte que hi ha qui us diu “màgics”, llavors… Merda, ja me’n vaig del tema.
Us volia dir que aquest any he sigut molt bon nen i totes aquestes polles que se us acostuma a dir per aquestes dates, però també us podria dir que ja prou se m’ha donat pel cul tot el puto dos mil nou (MMIX) com per no rebre una petita retribució. Així doncs, heus ací la meva llista d’exigències:

- Vull ansiolítics. La possibilitat de cardar-li un puto tret a la nuca a qui em surti dels ous sense haver-me de preocupar dels límits arbitraris de la legalitat vigent estaria bé. Si no pot ser, llavors que sigui diazepam, però és que m’adorm bastant.

- Vull que en Joan Carles I acabi el missatge de Nadal d’aquest any amb la frase “No querría despedir mi mensaje navideño sin antes mostrarles esta foto de mis genitales. Felices fiestas, españoles y españolas”. I que evidentment ensenyi la foto, que si no no tindria puta gràcia i dirien que ha sigut un lapsus o un tumor.

- Vull la total universalització d’expressions i fases fetes com ara “plotfrewbel”, “em menjaràs la polla trenta vegades no consecutives”, “monstruós com la puta papada d’en Marc Vidal” o “filldeputa”.

- Vull la immediata desaparició de la porció hispanoparlant del continent americà. Això inclou l’extrarradi de Madrid, però potser seria possible excloure’n Colòmbia i Ciudad de México. Aquests ja es maten sols.

- Vull que se li concedeixi el premi Nobel de la Pau al president dels Estats Units. Ai, merda. Què tal un Nobel d’Economia per en Marc Vidal?

- Vull que desapareguin els borbons, m’importa una puta merda com. Excepte l’Elena María Isabel Dominica de Silos de Borbón y Grecia. Si ens han de tenir en un país monàrquic al menys que sigui diversió.

- Vull saber fer kamehames. O dominar les tècniques d’invisibilitat ninja. O saber integrar per canvi de variable. Alguna mariconada d’aquestes per presumir a les festes.

- Etcètera.

P.D.: per cert, tinc els vostres putos camells. A partir del matí del sis de gener anireu rebent un dels seus caps cada dia si les meves exigències no són convenientment satisfetes.

…i resulta que fa tant temps que m’hi vagi matricular que el meu programa de doctorat ja no existeix, i he de tornar a fer preinscripció i matrícula. Això de per sí ja seria un acudit sense puta gràcia bastant bo, però encara hi podrem afegir més coses. Per una banda, estic fora del període de preinscripció, i el de matrícula s’acaba aquest divendres, de manera que també me’l saltaré. Però això és el de menys.

Resulta que vaig fent la puta preinscripció online fora de termini, i quan finalment arribo a l’última pantalla em diuen, i cito textualment:

Aquí és on he respirat fondo, he comptat fins a deu, he tancat la finestra i he decidit que ja ho faria un altre dia. Motivacions? Motivacions? La vostra puta mare. Voleu motivacions? Això podria ser la meva polla:

Què se suposa que els hauria de dir? Ajuda, sisplau…

Fa uns dies em vaig adonar que, tot i que de manera general sóc una persona tolerant i raonable (fins i tot m’atreviria a dir que massa sovint tolerant i raonable en excés), en ocasions aflora en mi aquell petit nazi filldeputa que tots portem més o menys dins.
Llavors em poso a dibuixar plànols de dutxes de gas i crematoris.
Però resulta que sóc tan refotudament torracollons que malgasto la meva mala llet genocida en tonteries. Així per posar uns exemples il·lustratius:

- La gent que s’acomiada dient ciao, chao, txao o altres variants fonèticament similars. Això ve de quan vaig estar a Madrid. Cada vegada que em deien chao un calfred em recorria l’espinada, però amb el temps vaig gairebé arribar a excusar-los. Síndrome d’Estocolm, en diuen. Clar, pobrets, que en mil anys d’evolució de la seva llengua no han tingut els putos collons de crear una manera agradable d’acomiadar-se (dir adiós és com cardar-los una patada a la boca, i el puto hasta luego és poc pràctic i fa molt més marica del que pot semblar a algú que no l’ha hagut d’utilitzar mai). I com que no poden recórrer al nostre elegant ‘déu han hagut d’adaptar el puto chao dels collons. Comentant el tema, em van fer notar que els culpables amb més punts són els argentins, cosa que no ajuda massa, precisament.
En el fons, que els madrilenys i espanyols en general s’acomiadin a la italiana manera me la pela unes quaranta vegades, però quan l’altre dia vaig sentir al carrer Ciutadans de Girona una noia tancant així una conversa telefònica el meu nazi interior es va encabronar de manera considerable. En arribar al pis vaig recórrer a l’amic Google per trobar la recepta casolana per fer Zyklon B.

- La gent que paga amb tarja de crèdit. No podré tenir mai cap ofici que impliqui un intercanvi monetari directe, ja que cada vegada que sento frases de l’estil Que puc pagar amb tarja? m’entra una ira homicida irracional que em podria portar algun maldecap considerable. Em puc veure perfectament cardant la puta tarja pel cul del client (o clienta) fins fer-la sortir per la seva puta boca. Després d’aixó el meu nazi interior també li voldria ruixar la boca amb una mica de Zyklon B, però el meu jo científic potser li posaria en dubte la conveniència de posar en contacte compostos reduïts de sofre amb l’àcid cianhídric. Tinc lleugeres sospites de qui guanyaria, encara que fos per pur totalitarisme.

- La gent que acaba una exposició d’opinions o idees amb la partícula al tiempo. Normalment això representa una manera abreujada de dir jo ara dic el que me surt de la puta polla encara que no tingui sentit, però no patiu que si d’aquí dos anys resulta que s’ha complert sortiré ràpidament a recordar que jo ja ho havia dit, i si no, tampoc ningú ho recordarà. Té a més l’agreujant que és utilitzat sobretot per part de comentaristes anònims d’edicions online de diaris esportius. La combinació dels dos factors no em fa pensar en res més que en tancar tota aquesta colla de subnormals en boniques instal·lacions folrades de rajol refractari que permetin una temperatura interior de fins a 1200ºC.

- La gent que emputxa o es cau. Tinc la certesa que cada vegada que en algun lloc algú utilitza el verb emputxar un nou borbó és engendrat. I si una cosa bona tenien els nazis és que eren republicans. Col·laborar a portar al món hemofílics, retardats mentals i d’altres productes de l’encreuament entre indiviudus genèticament degenerats hauria de ser castigat de manera sumària amb una mort lenta i dolorosa. A prendre pel cul els putos judicis, tots a cremar de viu en viu, que ja en recolliríem les dents d’or d’entre les cendres.

Tindrien també una menció especial els homeòpates, tot tipus de gurús (econòmics o de manual d’autoajuda), els que circulen a 80 pel carril central de l’autopista, els argentins i d’altres grups ètnics igual de simpàtics, però aquests tindrien l’inconvenient que no es tracta d’una ira tonta, la que generen, sinó ben justificada.

Pregunta: Quina preciositat de nen, és igual que el pare, però té també coses de la mare, no trobes? I aquests ulls són ben bé del seu avi…
Resposta: Sí, ja les té, la genètica, aquestes coses. Són efectes col·laterals de la reproducció sexual. Saps?

Pregunta: Què creus que m’hauria de posar, aquests pantalons amb la brusa nova o el vestit negre?
Resposta: Com més m’agrades és despullada. Tot el que surti d’aquesta situació ideal em resulta potencialment irrellevant.

Pregunta: Papa, mama, els nens d’on vénen?
Resposta: Filla, sembla que ja ets suficientment gran com perquè t’introduïm el concepte de meiosi…

Pregunta: Creus que hauríem de fitxar un central?
Resposta: Jo, definitivament, sí. No en tinc cap.

Pregunta: Ei amic, he d’anar a Barcelona perquè han ingressat d’urgència el meu germà a l’hospital, però no tinc feina ni diners, em donaries un euro pel tren?
Resposta: Just ara hi anava, a Barcelona, t’hi porto?

Pregunta: Ahir vaig tornar de vacances, vols veure les fotos?
Resposta: Si mentre les miro em menges la polla, fet.

Pregunta: Vols un gat?
Resposta: Sí, posa-me’n mig quilo, gràcies.

Pregunta: Balles?
Resposta: Folles?

Pregunta: Sembla que farà bon dia, oi?
Resposta: Amb una pressió atmosfèrica de 984mbar i una humitat relativa del 92% només un subnormal o un inconscient faria aquesta afirmació.

Pregunta: Et molesta que fumi?
Resposta: No, entenc que tots tenim els nostres vicis i aficions. A tu et molesta, que em masturbi?

Crec que sense massa por d’equivocar-me podria afirmar que aproximadament el 95% de la població occidental ha opinat obertament, en algun moment o altre de la seva vida que els artistes (i quan es diu “artistes” en un 95% dels casos es vol dir “pintors”) són una colla de farsants i vividors que ens prenen el pèl a tots plegats. De fet, aquesta afirmació resulta ser certa en un grau tan elevat que si féssim el tractament estadístic adequat de les dades podríem afirmar de manera concloent que això és del tot cert.

Tothom és ben lliure de pensar el que vulgui. Fins i tot aquests mateixos tothoms són ben lliures d’opinar obertament el que vulguin, sigui raonat o no. El que ja seria més discutible és la descarada predilecció que té certa gent per quedar com un puto tros de subnormal cada vegada que obre la boca. Tot i això, això és fàcilment solucionable amb un bon flop! a temps (parlem amb subnormals artistes o amb subnormals dels altres), de manera que tampoc és res que ens hagi de treure el son.

Des de fa un temps, però, els artistes (pintors, escultors o putos artistes multidisciplinars i sa puta mare) han vist com la seva funció social de venedors de fum era trepitjada vilment per un altre grup professional.

Ara són els economistes, els qui ens venen la seva puta merda a preu d’or.
Com a profà tant del tema econòmic com del tema d’exterioritzar la ira, és un consol veure com tot el que ara us diria es pot trobar en algun altre lloc.