“Ser autodidacta en el modelatge molecular no és tan senzill com pot semblar en un principi”

No, certament no ho és.

“Per què ha de ser tot tant difícil?”

Acabo de recuperar “La frase del dia” i ja faig trampa, perquè això no és la meva frase del dia, sinó que més aviat és la frase de la meva vida. Qualsevol cosa que faci, que hagi fet, es pot reduir en últim terme a aquesta frase…
Direu, “I no és més divertit, així?” o, “D’això es tracta”… i tindreu tota la raó, però és que al final cansa, i s’agraeix que de tant tant alguna cosa surti rodada, fàcilment i com es desitja.

(!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)

No
nonononononononononononononononononononononononononononononononononononononononononononononono
No?
(??????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????????)
Sí
sísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísísí
Sí
Sí?
Sí
Buff (!)
(!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)
(!!!)

“Tamala 2010″

(A Punk Cat In Space)
Sentiu-vos fascinats per la Tamala, entreu en el seu hipnòtic món, deixeu que ella us guiï…

… i sobretot, consumiu. Consumiu.
(Frase del dia patrocinada per “Catty & Co.”)

“Still OK”

En realitat, la frase sencera és “O man, when it’s good it’s great. When bad it’s still OK”, i és treta d’una cançó, “Boats”, d’Entombed.La cançó en si (i el grup en general) no són precisament una font de bon rollo, més aviat el contrari. Foscos, tenebrosos, pesats, gairebé depriments. Però aquesta frase m’encanta, i quan la sento no puc evitar somriure, deixant de banda tot el que em pugui estar preocupant.

Boats
Went for the money
No way to please them all
Have had a go
It just felt so small

Can’t wait forever for someone to tuck you in
With no good name to lose you have everything to win

O man, when it’s good it’s great
When bad it’s still OK
I’m just glad when it comes my way

Reached up to “god”
The guy in control and said
“Hey man, listen let’s settle this once and for all”
Sometimes silence, he said, is my way of saying no
But look twice and you’re told everything in what I show

Defet, la vaig escriure en una etiqueta adhesiva que vaig enganxar a l’ordinador, de manera que cada vegada que es penjava engegant-me al limb binari pàgines de treballs i apunts era el primer que veia.
I sempre em funciona, perquè en el fons no deixa de ser completament cert…

I sí, ara mateix tot és “still OK”, però ben aviat serà “great”. Sempre és així…

“Ca-ram-ca-ram…”

No fa massa em va tocar a mi ser víctima d’una petita putadeta (poc innovadora, tot sigui dit…). Em van enganxar a l’esquena (una mica avall) un adhesiu on hi havia escrit “Kiss my ass”.

Infantil? Poc elaborat? Bàsic? Ben bé… però quan no s’arriba als prodigis tècnics dels quals podem presumir el Becaripep i jo s’ha de fer el que bonament es pot (i si tot el que es pot és això… el títol honorífic de “Mestre Innovador De Putadetes” ja té propietari).

Tornem però al tema que ens ocupa, que ja me n’estic anant per les branques… Iósódéu no es va adonar del sobrepès extra, i despreocupadament va continuar amb sa investigadora tasca, fent mutants com bolets per aquests laboratoris de Déu (és un dir…). Fins que una veu vingué a torbar sa profitosa introspecció. Suau, melosa, suggerent, sorpresiva, molt propera… “Caram caram… què és, això de kiss my ass…?”.

Iósódéu es glaçà de cop. Una gota de suor recorregué la seva templa esquerra. La seva ment intentava abastar tots els possibles desencadenants de la frase, fins finalment pensar “Si us plau, que hagi sigut víctima del truc més vell de la història, conegut i evitat fins i tot pels preescolars… que prou feina tinc, com per a sobre haver-li d’anar dient a un tiu que no, no vull que em kissi l’ass…”.

I bé, si mai parlo de “fer un caram caram” o dic que algú “estava caramcaramejant” ja podeu tenir una idea de per on vaig…

“Sempre Innovant Putadetes”

S’ha obert la veda.
Segurament ben aviat hi haurà per aquí una nova secció, que es dirà “Putades Variades” o alguna cosa semblant…

Estem a punt d’iniciar una mena de competició de petites putades (altrament dites putadetes), una mena de “tots contra tots” en el qual cadascú es farà les normes (mentre no hi hagi ferits, clar). Per tal de ser considerat vàlid caldrà: Nom de l’autor/s – Nom de la víctima/es – Registre gràfic.

Esperem de veritat que regni el bon rollo, però que un munt de gent se senti increïblement putejada (!!!).
Seguiré informant.

“Biohazard”

Just al centre de l’esquena porto un símbol dibuixat a la bata, sota el qual cada dia enganxo la “frase del dia”. És una de les poques coses que ha aguantat (tot i una evident decoloració) la severa neteja.

Sota un nombre variable de capes de roba i un lleuger teixit epitelial el símbol es repeteix, també amb tinta negra.

El biohazard indica un perill d’origen biològic, de la mateixa manera que existeixen els símbols per alertar de perills radioactius o de materials inflamables. Fa moltíssim temps que m’atrau especialment, el trobo summament estètic. Després de més de sis anys de reflexió vaig decidir que aquest seria el meu tatuatge, just al centre de l’esquena.

“Tinc 10π Pàncrees”

O el que ve a ser el mateix, arrodonit, 31 pàncreas.
Els que heu anat llegint regularment “El Crit Desesperat Del Biòleg Molecular” ja coneixeu la meva especial deferència pels pàncrees i els números curiosos, com ara el googol. Últimament tinc la curiosa costum d’expressar determinades coses amb múltiples de pi. La resta de la gent em mira cada dia més raro, però quan porti un temps més amb ells suposo que ja s’hi aniran acostumant…
… com vosaltres. (oi?) (!!!)

“Quina Mirada…”

De veritat (de veritat!!!) que ho sento, Mariona… però quina mirada, quina mirada… profunda, fosca, fosca…
… quina mirada…
… ho sento, sóc dèbil…

“Geometria”

Estava treballant, tot avorrit, escoltant sons monòtons i repetitius, i de cop he aixecat una cella. He vist, darrere l’aparell que estava utilitzant (avorrit, monòton i repetitiu), un petit vas de plàstic clarament oblidat des de feia temps. He allargat la mà i l’he rescatat, segons el meu entendre, d’aquest oblit que l’atrapava.

Me l’he acostat als ulls i l’he tombat, de manera gairebé inconscient, per veure el seu interior, i llavors me n’he adonat de l’error que cometia. Geometria. El vas deviahaver contingut una solució salina (segurament simple clorur de sodi, però tampoc puc descartar alguna altra sal que faci més professional), que s’havia evaporat deixant al fons la sal precipitada en forma d’uns magnífics cristalls transparents.

Crec que no cal dir que el vas ha tornat a l’oblit en el qual es trobava, que li ha fet un bon profit. Mireu de tant en tant al voltant, i sorpreneu-vos sempre que pogueu de la geometria que amaga la natura.

“Becariósódéu”

Després de mesos esperant em trobo a tocar de ser reconegut ja oficialment com a becari.Passaré a poder tractar com igual el Becaripep, sense necessitat de genuflexionar i apartar la mirada en sa excelsa presència. Bé, a això i a cobrar, que també és important (!!!) (i útil).
Bé, un problema menys (o mil de nous).

“Sóc Una Bata Nova”

En realitat no és nova, però com si ho fos…
Al final la neteja de la bata ha tingut un final feliç, i torno a anar ambbata blanca pel món. Feia anys que no hi anava, i gairebé m’enlluerna,no semblo jo.

Si abans la gens em parava pels passadissos demanant-me que la rentés, avui em paren per felicitar-me. Ara només em faltarà resseguir el biohazard de l’esquena, que s’ha tornat gris (!!!).

“Toperepercutit”

Abans de res… ja sé que està impressionantment mal dit, i que ni tan sols lliga amb el suposat significat que li donaré… però la paraula és aquesta, no es pot definir de cap altra manera (!!!).

Quan encara no havia aconseguit superar les seqüeles de les barraques de Figueres (amb una ressaca rècord que va durar tres dies) no se’m passa res millor pel cap que anar a la “fantàstica” festa major de la UdG. Entre el clàssic vi del sopar, els cubates calents, la garnatxa (gentilesa d’un amic massa generós)… avui m’he llevat “toperepercutit”. Començo ja a tenir una edat…

I, ara que hi penso, això es relaciona bastant amb la frase inexplicada d’ahir. Se celebrava l’Agrònom de Ferro, competició que es pot resumir amb l’imperatiu “Vés d’aquí a aquí, fes qualsevol cosa que t’embruti i beu vi”. Em vaig buscar un parell d’horetes per anar-hi a fer una ullada, i ben bé us puc assegurar m’ho hauria pogut estalviar…

Veure uns aspirants a agrònom de ferro pujant una bala de palla per unes escales pot arribar a resultar “adequat”, veure’ls despullar-se pot ser considerat “simpàtic”, veure’ls rebuscar amb la boca en un plat ple de farina es pot qualificar com “infantil”, però per una batalla campal de fems i purins només hi ha una paraula. “Innecessari”.

Però bé, així són, així es diverteixen, i com que això m’ho vaig mirar des d’un segon pis (hi ha qui em pot dir “covard”, “avorrit” o simplement “sensat”) ja m’està bé (tot i que continuo fent el cafè olorant merda).

La imatge del dia: una noia (aspirant fallida a agrònoma de ferro) vomitant (literalment) merda.

“És Totalment Innecessari”

Demà intento explicar-ho, però us puc dir que avui he vist coses que desitjaria no haver vist mai…

“Psicopatologies Variades”

A vegades penso que no m’agradaria gens estar a la pell de la Mariona… Això d’arribar a causar actes que ratllen el transtorn obsessiu-compulsiu en algú que ni tan sols coneixes (i per tant ni saps que ell et coneix) ha de fer realment molta por…

… partint del supòstit que la Mariona existeix, clar, que això encara està per confirmar (tot i que encara donaria més sentit a la frase del dia, que al final no fos real…)

(Però que divertit és…) (!!!)

“Ja Era Hora (!!!)”

Ahir finalment ho vaig fer.
Ara podria donar voltes i voltes per actes mai realitzats, negant-los, esperant eternament dir què vaig fer, finalment, ahir… però us ho estalviaré (i m’ho estalviaré). Us ho estalviaré, primerament, perquè m’estranyaria que li interessés a algú, el què no he fet, però també perquè ho trobo tan increïble, tan irreal, que no ho puc aguantar.

Ahir me’n vaig emportar la bata per rentar-la.
“No n’hi ha per tant…”, direu, però us puc ben assegurar que us equivoqueu. En quatre anys i mig de carrera i l’any llarg que fa que vaig acabar mai havia fet aquest camí, de manera que us podeu vagament imaginar com estava. Anys sencers de reactius i colorants varis abocats, un biohazard dibuixat amb un permanent negre al centre de l’esquena (i un logo de Fear Factory al pit, un record semiadolescent), infinitat de taques de cafè, tinta de tots els colors existents… en fi, que fa ja temps que va deixar de ser blanca.

Quan gent que no conec de res em va començar va parar pels passadissos, demanant-me amablement que rentés la bata, em vaig començar a preocupar. De moment crec que la deixaré en remull un parell de dies en una solució concentrada de sulfúric.

Unefecte secundari és que, durant aquests pocs dies, la frase del dia només es podrà llegir aquí (ui, que afortunats us sentiu tots, oi…?)

“Fa Gana”

Aquesta expressió la hi vaig robar vilment a una companya menorquina, sense ni tan sols demanar-li permís.
M’encantava la suavitat amb la qual parlava, i aquestes construccions, que en un primer moment em sobtaven bastant però acabaven sent totalment normals. Segurament ella devia pensar el mateix, cada vegada que algú altre deixava anar una expressió pròpia (pas ho dubto!), i de ben segur alguna cosa se li va enganxar, i ara la miren de manera estranya quan ho deixa anar per Menorca.
Ara mateix són les dues, i realment fa gana.

Quan tinc massa temps per perdre (i per lamentar més endavant) acostumo a pensar un munt de “tonteries”. M’he sorprès preguntant-me coses que més endavant m’han fet empal·lidir de vergonya, i fent-ne d’altres que he oblidat simplement mirant cap a un altre costat. Hi ha però coses, idees, pensaments, intencions, que neixen així, producte bastard del temps malaguanyat, i que, bé sigui per simple reiteració, bé sigui merescudament, acaben pervivint de manera mitjanament digna.

Un bon dia ja oblidat vaig pensar que podria ser divertit poder-me fer una samarreta personalitzada diferent cada dia. Podria exterioritzar una part dels meus pensaments i del meu estat d’ànim, catalitzant a la vegada el meu egocentrisme de manera més o menys innòcua. Una espècie de protoblog rupestre.
Aquesta idea m’ha anat seguint, intermitentment, força anys, fins que fa ben poc va resorgir amb força i em vaig decidir, finalment, a intentar-ho posar en pràctica. El resultat descafeïnat, però real, va ser aquesta “Frase Del Dia”. Apareix cada dia a l’esquena del meu “uniforme”, escrita amb un permanent negre i gruixut, a la vista de qui la vulgui llegir. Vosaltres no em podeu veure, però no us en deixaré al marge. Ben al contrari, llegireu la “Frase Del Dia” (els que volgueu, clar…), però en rebreu a més una petita explicació.

Uns quants exemples (molt poc comentats, que fa mandra):
-”Fuma!” La venjança d’un exfumador que viu en zona de no fumadors, envoltat de gent nerviosa que ha de sortir al carrer per rebre la dosi. Em vaig guanyar un parell de males mirades.
- “Loading…” Hi ha dies en què no hi ha manera d’arrencar. Tens un munt de coses per fer però et falta energia, i a mesura que vas prenent cafès et vas trobant pitjor.
- “Avui És Festa” “Avui També” Dues frases consecutives que no va llegir ningú. Em sembla recordar que són de divendres i dissabte sant…
- “És Ella!” Si que ho és… si al final resulta que és real… Per cert… fa molts (massa) dies que no et dic res, oi, Mariona?
- “12000RPM!” Tinc pànic a les coses que giren. El dia que el lector de CD de l’ordinador en va escopir un que gairebé m’arrenca el cap (va petar a la paret del davant, que està ben bé a quatre metres) vaig veure que la por és justificada. Tot i això cada dia m’he d’encarar a velocitats així d’elevades.
- “Mannovrranotz!” Mai ningú ha endevinat l’origen del nom del meu gat (que per cert, ha desaparegut… potser buscant un altre nom?). La veritat és que és impossible.
- “Cervesa, Ara!!” És la frase de les barraques de Figueres, un clàssic que perdura.
- “És Topemarxista-Hegelià” Hi ha expressions que tot just sentir-les sents la necessitat de gravar-les en pedra perquè sobrevisquin els segles que faci falta. Aquesta és impressionant…
- “Avui No Porto Bata” No vaig enganyar a ningú.

I unes quantes idees pel futur:
- “Fotosintetitzo Abundantment”
- “Parla’m (A Veure Què Passa)”
- “Sí, sé escriure!”
- “Fa Gana”
- “Io Só Aquest Que Em Dic (…)”
- “#” (El meu número de telèfon)

Realment he d’aprendre a aprofitar mínimament bé el temps… tot això no pot ser gens bo…
I de moment, res més… fins demà!