diumenge 6 maig 2012 § § permalink § etiquetes ficció
Volia fotografiar la lluna però tenia un mòbil de merda que no complia les especificacions tècniques per poder-hi instal·lar l’Instagram. Es veu que amb un processador de 528 MHz i 512 Mb de memòria ROM, amb 384 Mb de memòria RAM no n’hi ha prou per tenir l’Instagram.
No sé què polles significa res d’això que acabo de dir sobre el meu mòbil. Excepte que és un mòbil de merda. Només cal veure que les especificacions tècniques que acabo de mig copiar vénen en portuguès i castellà. En aquest mateix ordre. Primer portuguès. Després castellà. Però no parlava d’això. Parlava de l’Instagram. L’Instagram. Un altre element que pateix de l’anomenat “síndrome senglar”, un procés pel qual es dota d’article elements als quals no els pertocaria. És una manera d’elevar-los a la categoria de semidéus.
Ha vingut El senglar.
Aquesta nit La guilla ha esvalotat les gallines.
Tu que hi entens, em poses El windows?
Adoreu La polla.
No m’he pogut instal·lar L’Instagram. Això deia.
No m’he pogut instal·lar l’Instagram tot i els meus 528 MHz i 512 Mb de memòria ROM i 384 Mb de memòria RAM o potser a causa precisament d’això. Adéu filtres. Adéu marcs. Adéu gra. Adéu, adéu fotos de la lluna. Adéu fotos de peus. Adéu platja de fons, adéu. Adéu saturació i adéu desaturació. Adéu vignetting. Hola, repetició marica de la partícula adéu.
He agafat el meu HTC Wildfire i amb la seva Câmara/Cámara de 5 megapíxels, amb auto-focus i flash i emmagatzematge en targeta microSD™ de 2 Gb m’he fet una foto de la polla. I aquesta nit ha vingut El simbolisme i m’ha fet un petó al gland.
dijous 31 març 2011 § § permalink § etiquetes ficció, visual
diumenge 27 març 2011 § § permalink § etiquetes coses, ficció, visual
dilluns 7 febrer 2011 § § permalink § etiquetes ficció, pere
De manera u de setembre inconscient dotze d’octubre, les nostres connexions neuronals, les sinapsis i l’aparent vint-i-set d’abril caos electroquímic que determinen, ens construeixen la ment a base de tot tipus de dades. I dins d’aquestes, en el subapartat temporal, hi tenim les dates. Tothom és capaç de recordar el seu aniversari. O el seu sant. Encara que siguem ateus. O tot tipus de dates de tot tipus i vint-i-quatre d’abril importància.
El dia que s’aprova el carnet de conduir. El dia que es comença la primera relació. I l’última.
Aniversaris vint-i-cinc de juliol randomitzats. Familiars. Amics. (Ex)Parelles. El rei d’Espanya i el mig del camp del Barça.
Hi ha també un subgrup de població que en una elevada proporció integrem una data vint-i-nou de juny extra. La majoria d’exfumadors sis de gener recordem perfectament uin dia vam deixar de fumar.
Quines putes ganes tinc de fer un cigarro.
dimecres 22 setembre 2010 § § permalink § etiquetes ficció
Adverbis
1Sempre 7també 8sempre 10estrepitosament 30Ja 35finalment 59bé 68mentalment 71ja 99gramaticalment 119fins i tot 133així 136millor
Verbs
2he intentat 3ser 9he fracassat 18ha manat 23He decidit 24posar 32estic 34posaré 42He començat 43intentant 44mantenir 46fer 55sembla 57va 64seria 65intentar 67estabilitzar 72serà 80fa 89començo 98ordeno 131Diuen 135funciona 137és 144crec 146menteixen
Adjectius
4_organitzat 33_fart 58_força 63_següent 75_més 76_difícil 81_certa 84_molt 93_més 94_senzilla 121_putes 128_ben 129_ordenat 138_més 139_fàcil 141_còmode
Preposicions
11_en 26_a 37_a 48_a 53_de 87_Per 90_per 103_amb 109_amb
Determinants
12_aquest 16_el 19_la 20_meva 27_aquesta 38_la 39_meva 49_l’ 61_El 73_una 91_una 101_Els 104_els 107_els 110_els 120_les 124_la
Substantius
13_propòsit 17_caos 21_vida 25_fi 28_situació 36_ordre 40_vida 47_cas 50_agenda 54_moment 62_pas 74_mica 82_por 85_respecte 92_cosa 102_determinants 105_determinants 108_verbs 111_verbs 113_substantius 115_adjectius 117_adverbis 122_preposicions 125_puntuació
Conjuncions
6_tot i que 15_i 45_i 52_i 56_que 78_i 83_i 96_i 123_i 132_que 137_i 140_i 145_que
Puntuació
5_, 14_, 22_. 29_. 41_. 51_, 60_. 69_. 77_, 86_. 95_, 100_. 106_, 112_, 114_, 116_, 118_… 126_, 130_. 142_. 147_.
Pronoms
31_n’ 66_-me 70_Això 79_em 88_això 97_m’ 127_tot 134_tot 143_Jo
dimarts 9 febrer 2010 § § permalink § etiquetes ficció
Si la carretera no hagués estat completament glaçada, amb una probabilitat pràcticament absoluta el cotxe no li hauria patinat, enviant-la contra la tanca lateral. Això a l’estiu no passa. I a Mauritània encara menys, per diverses raons que ni ara venen al cas ni tampoc li han passat pel cap en cap moment. Té vint anys, una bellesa perillosa i un trau al cap. Sang al jersei i als pantalons.
Quan arriba la policia està respirant amb nerviosisme. Diu que és el primer cop que li passa res semblant i es deixa tranquil·lizar pel parell de veus pausades. Es troba bé. És només un petit cop obert. Res més. Vint minuts després, allà mateix, sis punts de sutura han solucionat el problema. El cotxe té només un bony a la porta de l’acompanyant. I tots els papers en regla. És possible que necessiti l’assegurança, demà.
Mentre les veus tranquil·litzadores s’allunyen amb els impresos professionalment omplerts i un últim somriure d’intenció fallidament seductora, la noia torna al cotxe i respira profundament. Somriu i posa el cotxe en marxa. I continua el seu camí. Abandona la carretera poc després, para la ràdio i escolta el bosc.
Quan el treu del maleter, el nadó és encara lleugerament calent. El tacte és suau.
Agradable.
dijous 4 febrer 2010 § § permalink § etiquetes ficció
Ella. Tenia una bellesa clàssica, d’aquell tipus que un aspirant a poeta amb superàvit cromosòmic segurament en diria etèria, i que més d’un gordo subnormal definiria com a èlfica.
Ell. Era un home normal amb un cert grau de desajustament hormonal, el just per tenir ereccions recurrents, cosa que li impedia anar amb pantalons amples sense roba interior. L’acceptació social era un factor apreciat, per. Ell.
On. Es van creuar la mirada per primera vegada tot esperant un tren amb parada a Sant Celoni. La realitat és així de previsible. La doble tendència a la impuntualitat en el seu sentit menys clàssic segurament els va fer arribar massa aviat, cosa que els va deixar una bona colla de minuts per anar-se intercanviant mirades fugisseres.
Què. Insinuants de manera bidireccional. De les mirades van passar als somriures tímids. De tant en tant un dels dos tombava la vista cap a una altra banda, intentant dissimular l’evident interès. Però no tardaven gaires segons a retrobar-se. I altra vegada a començar. El tren va arribar i hi pujaren. Ell després d’. Ella. S’assegueren estratègicament, mantenint una certa distància física, però de manera que els quedés una visual neta d’obstacles a través de la qual mantenir l’intercanvi de mirades i somriures.
Final. Ella va baixar a Maçanet-Massanes però. Ell no. Hauria mort si. Ella hagués vist l’enorme taca que delatava que. Ell s’havia fet caca als pantalons.
Suau música ambiental.
Koniec.
dimarts 15 desembre 2009 § § permalink § etiquetes ficció, nonsense
La primera vegada que va pasar ningú en va fotre massa cas. Potser algú dels qui ho van veure en directe va riure una mica, però poca cosa més. L’home, en canvi, va passar quaranta-tres dies en coma, i encara ara, cinc anys més tard, ha de pixar assegut, com una puta nena, a causa de les seqüeles cerebrals.
Va tocar un timbre i li va caure un test de geranis al cap.
No sembla res massa excepcional, però és que va tocar un timbre i li va caure un puto test de geranis, en perfecta línia recta, al mig del cap. I li va ben esberlar. Tres dies després les formigues i els coloms encara pugnaven en lluita desigual per alguns fragments de crani i restes de cuir cabellut. Ja ho sabem, que l’escòria sempre guanya.
Però el fons de l’assumpte és que un home a qui d’una hòstia li va baixar l’IQ trenta unitats no importava a ningú. Ara podria entrar a l’exèrcit. Així doncs, ningú va mirar amunt per veure que en el puto edifici del test de geranis no hi havia balcons, i totes les finestres estaven segellades. Això en realitat no li importava a ningú una puta merda.
Va tocar un timbre i li va caure un puto test de geranis al cap al cap. Aquest cop la víctima era més marica i va morir del tot. Tenia quaranta-tres anys, dues hipoteques, pesava setanta-vuit quilos i comprava roba interior femenina per posar-se-la els dijous. Malauradament, era dimarts. Dicotiledònia.
Això ja va cridar una mica més l’atenció, la gent té una atracció estranya pels transvestits hipotecats. Però en realitat ningú sabia el dels tangues d’encaix.
Va tocar un timbre i li va caure un test de geranis al cap.
Set mesos i trenta mil testos més tard, el govern va prohibir els timbres.
Paleografia.
Fi.
Ara, com a autor amb aspiracions, no tinc del tot clar si els putos testos de geranis són la humanitat com ens individual i els timbres les convencions socials, si és al revés, si sóc gilipolles o si avui és dijous i em sento especialment còmode.
Aneurisma. Dicotiledònia. Repeat.
Hi ha un fos a blanc i el públic aplaudeix l’autor. Tots són geranis i tenen el crani esberlat. Falten cursives. I no hi ha autor.
diumenge 18 octubre 2009 § § permalink § etiquetes eviscerat, ficció, nonsense, pere
lleva’t lleva’t i abans de rentar-te la cara però després de posar-te la roba del dia anterior ves a la cafeteria de sempre a fer un tallat tot i que fa exactament tres anys dos mesos i vint dies que no proves llet ni cap tipus de derivat seu mentre llegeixes la premsa esportiva del dia competint amb dos mascles alfa més i quatre betes penses que serà un dia de merda mentre pateixes els efectes del cafè i el retrobament amb la lactosa assegut a la tassa del vàter de la cafeteria i no t’equivoques gens però et compres uns pantalons dues talles massa petits i t’enamores de la dependenta i tanques els ulls
quan el sol et toca la cara i no sona música dins el teu cap turn mira una altra pel·lícula dolenta així pots crec que només hi ha un mamífer amb un nombre senar de mames pensar en d’altres coses sense remordiments perquè saps que serà un dia de merda i et vols esforçar a no desenganyar tretze les perspectives tens un públic fidel encara que només que sigui un marsupial no importa tot i que també pot ser que no sigui l’únic siguis tu mateix turn si s’engega el cotxe vas a fer una volta i escoltes música que continua no estant dins el teu cap suposo que això és bo per tu però és que jo et miro des de fora
saps?
sempre ho he sabut
dimecres 2 setembre 2009 § § permalink § etiquetes eviscerat, ficció, pere
El principal avantatge dels missatges críptics és a la vegada el seu principal inconvenient. Qualsevol persona s’hi pot veure reflectida, només cal que mínimament ho vulgui.
No m’agrada parlar de mi. De fet, és una cosa que odio profundament, però escriure comporta sempre, inevitablement, treure una part de tu. Exterioritzar. El que sigui, però treure alguna cosa de dins. Eviscerar-se.
Curiosament, tot i el poc que m’agrada fer-ho, regularment sento la necessitat d’alliberar una mica el meu interior, i mostrar-me una mica més com sóc, sense embolcalls i directe. Molt poca gent ho ha vist, això. El problema sorgeix quan les ganes de fer-ho em venen en format escrit, i han d’acabar aquí. Fa mesos que em rondava pel cap aquesta nova categoria de posts, “Eviscerat”, i de fet fa ja molt que tenia la capçalera feta i una idea general del que hi volia fer.
Parlar de mi, de com sóc, de què em volta pel cap, fer en definitiva això que tant dic odiar però que suposo que des del mateix que vaig obrir això queda prou clar que necessito fer.
El problema? El problema, si se’n pot dir així, és que tot el que m’ha sortit fins ara té ben poc de mi. Les tres evisceracions que m’he fet fins ara pertanyen gairebé diria que exclusivament al terreny de la ficció. Sempre he pensat que sóc massa poc interessant com per pretendre parlar de mi, prefereixo els personatges.
I si amb els missatges críptics qualsevol persona s’hi pot veure reflectida, en el cas de la ficció això encara és més acusat. No seria la primera vegada que em passa, ni tampoc la primera que em porta problemes. Espero que no sigui el cas.
Però de fet, existeix la ficció? I per què no hauria de ser precisament aquesta, l’evisceració fictícia?
diumenge 26 abril 2009 § § permalink § etiquetes ficció
Tot va començar una nit d’estiu, estàvem allà, els dos despullats sota l’escuma que deixaven les onades de la platja de Calella. Em va llepar el peu, jo li vag arrencar l’orella. La sang no es distingeix de l’aigua marina, quan és mitjanit.
FI.
dissabte 30 agost 2008 § § permalink § etiquetes coses, ficció, visual
l’home que no fa caca des del dia de sant miquel de dos mil tres creix i creix i esdevé dia a dia una aberració monstruosa que fa plorar els nens cada vegada que surt a comprar un pa que no cagarà
l’home que no fa caca des del dia de sant miquel de dos mil tres no inspirarà mai una cançó dels Antònia Font, i tot i que ho ha intentat set vegades des del dia de sant miquel de dos mil quatre mai anirà a explicar la seva misèria vital a un programa de testimonis
l’home que no fa caca des del dia de sant miquel de dos mil tres desitja morir dues de cada tres vegades que pensa alguna cosa, i això no té res de divertit
l’home que no fa caca des del dia de sant miquel de dos mil tres podria ser o podries ser tu, però això implicaria unes connotacions alegòriques que no estic disposat a desenvolupar, ni jo ni tampoc l’home que no fa caca des del dia de sant miquel de dos mil tres
l’home que no fa caca des del dia de sant miquel de dos mil tres creix i creix i ningú el pot aturar, ni ametlles, ni aloe vera, ni suc de poma, ni plàtans, ni remolatxa, ni xicoira, ni xocolata, ni coco, ni cafè, ni orellots, ni dàtils, ni dent de lleó, ni endívies, ni figues, ni lli, ni raïms, ni te calent amb llimona, ni regalèssia, ni mangos, ni melasses, ni olives, ni papaies, ni préssecs, ni peres, ni julivert, ni caquis, ni pinya, ni prunes, ni ruibarbre, ni suc de tomata, ni soja, ni tamarinde, ni naps, ni nous, ni créixens
l’home que no fa caca des del dia de sant miquel de dos mil tres no creu en la química i es pren tres boletes homeopàtiques al dia
l’home que no fa caca des del dia de sant miquel de dos mil tres cada dia que acaba sense que hagi aconseguit deixar de ser l’home que no fa caca des del dia de sant miquel de dos mil tres plora en la foscor del seu lavabo
l’home que no fa caca des del dia de sant miquel de dos mil tres creix i creix i no té aturador i fa plorar els nens i ben aviat farà plorar també els grans
dimecres 6 agost 2008 § § permalink § etiquetes ficció, nonsense
Comptar en base decimal és una puta merda per nenes ploramiques. Igual que, com és sabut, les multiplicacions en base 13 poden ser únicament utilitzades amb finalitats purament còmiques.
Sis per nou és quaranta-dos. Diversió. Dos per E és 19. Diversió per tota la família!
Sé sumar cent tretze i vint-i-dos perquè donin dos-cents u. I quedar-me ben ample. Amb dos collons. Res, maneres de perdre el temps mentre el destí del planeta es decideix en base deu. Mentre em tatuo π a la polla i resulta ser 3.24395810624DD4…
Etcètera.
Si us interessa, us ho podria tornar a explicar. Tot.
<~6Z6g\FCB24ASrW”@<6!&A7]7bD..6′_l7]”F`(V1E-682+Dk\1A76U”ATAo2ASu(#+E2.8E
a`g!EHPi6/g*_uF^])/EHPhD+Cf>,+N(1″+ELt#F`]/WCh7Z1D09Z:BlIm&@prk]Df0V=ASrW
“@<6!&0f’qkDe*Es+EM+7+N(d.Bk(RgASuT4F`_>6BlnZ0A7]g)@;THrAnc-kCh\!”FE8RDF`
Lo-ASuT4A>hBlS9,F”Rn/;e^:qE+O&4DJsY?_l7]”EHP]1@;^0q/S&d@/g*PrG%G]8Bu@80
+@L-h+E1n4+@REjWH01:3A)FBBm+’.F(rOu+E1n4+EVOD@3BAp+D,&!_l[`h@3H'e;o>RWF*2
>.EZek'DKI"CEb0?=AKY\0G%ki9/SQeIDf[%?ATDd5_l+\gDf09,+CoD3/Rr@0FE8RI/g*_.E
HPi'@<*r:AKYGnDBNA)E,9)<+@0jR+CoD3+Cf>+Ci=34/g+&'F"AGN@;]XsATJu)AKYr’Eb’3
%+D#@3FCf<.F!,=2DKKo1+D#@3A7]h(_lY%lAS`K.Cgh3mFC?;’F!,”)@qfIbBm:b3DBNCsF(
HJ)AT]UJ9kA3aEb-A)D’3q/FEMLEE+pG’+DbI/E,TQ/@3B8,Eb0<7Cij).F(KA71G1F>1H@<P
0ebL@1dj_g/hSac$:T&H_l.ZgEa^R0$<(X]F`S[>DKKH1ATMp$/0K(V+D>[9E,T9-Bji-+DfT
`(EZed5AU&01Bk(Rl/g+,3F=m~>
01000011 01101111 01101101 01110000 01110100 01100001 01110010 00100000 01100101 01101110 00100000 01100010 01100001 01110011 01100101 00100000 01100100 01100101 01100011 01101001 01101101 01100001 01101100 00100000 11101001 01110011 00100000 01110101 01101110 01100001 00100000 01110000 01110101 01110100 01100001 00100000 01101101 01100101 01110010 01100100 01100001 00100000 01110000 01100101 01110010 00100000 01101110 01100101 01101110 01100101 01110011 00100000 01110000 01101100 01101111 01110010 01100001 01101101 01101001 01110001 01110101 01100101 01110011 00101110 00100000 01001001 01100111 01110101 01100001 01101100 00100000 01110001 01110101 01100101 00101100 00100000 01100011 01101111 01101101 00100000 11101001 01110011 00100000 01110011 01100001 01100010 01110101 01110100 00101100 00100000 01101100 01100101 01110011 00100000 01101101 01110101 01101100 01110100 01101001 01110000 01101100 01101001 01100011 01100001 01100011 01101001 01101111 01101110 01110011 00100000 01100101 01101110 00100000 01100010 01100001 01110011 01100101 00100000 00110001 00110011 00100000 01110000 01101111 01100100 01100101 01101110 00100000 01110011 01100101 01110010 00100000 11111010 01101110 01101001 01100011 01100001 01101101 01100101 01101110 01110100 00100000 01110101 01110100 01101001 01101100 01101001 01110100 01111010 01100001 01100100 01100101 01110011 00100000 01100001 01101101 01100010 00100000 01100110 01101001 01101110 01100001 01101100 01101001 01110100 01100001 01110100 01110011 00100000 01110000 01110101 01110010 01100001 01101101 01100101 01101110 01110100 00100000 01100011 11110010 01101101 01101001 01110001 01110101 01100101 01110011 00101110 00001101 00001010 01010011 01101001 01110011 00100000 01110000 01100101 01110010 00100000 01101110 01101111 01110101 00100000 11101001 01110011 00100000 01110001 01110101 01100001 01110010 01100001 01101110 01110100 01100001 00101101 01100100 01101111 01110011 00101110 00100000 01000100 01101001 01110110 01100101 01110010 01110011 01101001 11110011 00101110 00100000 01000100 01101111 01110011 00100000 01110000 01100101 01110010 00100000 01000101 00100000 11101001 01110011 00100000 00110001 00111001 00101110 00100000 01000100 01101001 01110110 01100101 01110010 01110011 01101001 11110011 00100000 01110000 01100101 01110010 00100000 01110100 01101111 01110100 01100001 00100000 01101100 01100001 00100000 01100110 01100001 01101101 11101101 01101100 01101001 01100001 00100001 00001101 00001010 01010011 11101001 00100000 01110011 01110101 01101101 01100001 01110010 00100000 01100011 01100101 01101110 01110100 00100000 01110100 01110010 01100101 01110100 01111010 01100101 00100000 01101001 00100000 01110110 01101001 01101110 01110100 00101101 01101001 00101101 01100100 01101111 01110011 00100000 01110000 01100101 01110010 01110001 01110101 11101000 00100000 01100100 01101111 01101110 01101001 01101110 00100000 01100100 01101111 01110011 00101101 01100011 01100101 01101110 01110100 01110011 00100000 01110101 00101110 00100000 01001001 00100000 01110001 01110101 01100101 01100100 01100001 01110010 00101101 01101101 01100101 00100000 01100010 01100101 01101110 00100000 01100001 01101101 01110000 01101100 01100101 00101110 00100000 01000001 01101101 01100010 00100000 01100100 01101111 01110011 00100000 01100011 01101111 01101100 01101100 01101111 01101110 01110011 00101110 00100000 01010010 01100101 01110011 00101100 00100000 01101101 01100001 01101110 01100101 01110010 01100101 01110011 00100000 01100100 01100101 00100000 01110000 01100101 01110010 01100100 01110010 01100101 00100000 01100101 01101100 00100000 01110100 01100101 01101101 01110000 01110011 00100000 01101101 01100101 01101110 01110100 01110010 01100101 00100000 01100101 01101100 00100000 01100100 01100101 01110011 01110100 11101101 00100000 01100100 01100101 01101100 00100000 01110000 01101100 01100001 01101110 01100101 01110100 01100001 00100000 01100101 01110011 00100000 01100100 01100101 01100011 01101001 01100100 01100101 01101001 01111000 00100000 01100101 01101110 00100000 01100010 01100001 01110011 01100101 00100000 01100100 01100101 01110101 00101110 00100000 01001101 01100101 01101110 01110100 01110010 01100101 00100000 01100101 01101101 00100000 01110100 01100001 01110100 01110101 01101111 00100000 01110000 01101001 00100000 01100001 00100000 01101100 01100001 00100000 01110000 01101111 01101100 01101100 01100001 00100000 01101001 00100000 01110010 01100101 01110011 01110101 01101100 01110100 01100001 00100000 01110011 01100101 01110010 00100000 00110011 00101110 00110010 00110100 00110011 00111001 00110101 00111000 00110001 00110000 00110110 00110010 00110100 01000100 01000100 00110100 00101110 00101110 00101110 00001101 00001010 01000101 01110100 01100011 11101000 01110100 01100101 01110010 01100001 00101110 00001101 00001010 01010011 01101001 00100000 01110101 01110011 00100000 01101001 01101110 01110100 01100101 01110010 01100101 01110011 01110011 01100001 00101100 00100000 01110101 01110011 00100000 01101000 01101111 00100000 01110000 01101111 01100100 01110010 01101001 01100001 00100000 01110100 01101111 01110010 01101110 01100001 01110010 00100000 01100001 00100000 01100101 01111000 01110000 01101100 01101001 01100011 01100001 01110010 00101110 00100000 01010100 01101111 01110100 00101110
I això seria, a grans trets, el final d’un bucle.
dimecres 30 juliol 2008 § § permalink § etiquetes ficció, nonsense, vulgar
Tinc un amic que tenia un amic. Tothom té amics. I aquests amics, que també, com nosaltres, pertanyen al subgrup de “tothom”, tenen també amics. Així doncs, tothom té amics que tenen amics. I els tenim per alguna cosa més enllà que la necessitat de saturar paràgrafs amb una paraula. Els tenim per no haver de parlar de nosaltres mateixos. Els amics sempre fan coses més divertides, més espectaculars, millors que la insulsa i tediosa vida que pretenem viure dins els nostres cossos. I el que és millor encara, ells, no, són, nosaltres. I això, realment, és molt important.
Sobretot, si tens un amic que tenia un amic que cada dissabte es masturbava amb els entrecots que sa mare comprava pel dinar del diumenge. Agafava la carn ben fresqueta i sense ni tan sols moure’s del costat de la nevera s’agafava la polla i es fotia una palla amb la porta encara oberta. Pim, pam. Mode conill on i la lleterada en un dels entrecots. Només un. A l’atzar. I l’enorme filldeputa era vegetarià. I li dic filldeputa, com us podeu imaginar, perquè jo no sóc ell. No, els amics són necessaris.
Com aquell amic del meu amic, el que treballava a aquell restaurant de merda de vuit euros el menú de dissabte. No, de fet la història d’aquest no era gens interessant. Per això li va passar allò dels polzes amb els coreans. Suposo. Però clar, tampoc sóc jo. Heus ací la (doble) utilitat.
Però tot plegat venia al cas de l’amic que tenia el meu amic.
L’amic del meu amic tenia una llibreta. Una mena de diari. Una llibreta de fulls ben gruixuts i porosos en els quals conservava les restes resseques de totes i cada una de les lleterades des dels quinze anys. Totes i cada una de les palles que s’havia fet, amb lloc, data i consideracions diverses. Textura. Densitat. Motivació. En què havia pensat, si s’havia ajudat de suport visual, a vegades la temperatura ambiental i humitat relativa i en alguns, pocs casos, el sabor. L’amic del meu amic és un maniàtic dels registres.
Però evidentment, el terme “una llibreta” fa referència a un concepte més que a una realitat. La concepció quadrimensional de l’espai és molt puta, has de tenir moltes llibretes per poder tenir una llibreta. I això no se soluciona ni tan sols randomitzant partícules discretes d’informació.
En Gamera és l’amic dels nens.
Algú vol ser amic meu?
diumenge 25 abril 2004 § § permalink § etiquetes ficció
La por que sento a apropar-me és més irreal que tu mateixa, Mariona, perquè… quin mal em pot fer, un producte de la meva ment?
El divendres et mirava i ho veia fàcil. Simplement m’havia d’aixecar, fer unes poques passes i dir “Hola…”.
Però “Hola”? “Hola” què?
“Hola Mariona, jo sóc qui t’ha creat”, “Hola Mariona, existeixes realment?”, “Hola Mariona, a vegades ets la noia més atractiva que he vist mai”…
dijous 22 abril 2004 § § permalink § etiquetes ficció
Temo conèixer-te, Mariona. Em fa una por impressionantment gran adonar-me de com en pots ser, d’irreal, veure com em puc arribar a equivocar. Parlar-te per concloure que no val la pena fer-ho, perquè no tens res a dir. Sentir com les meves il·lusions se cimenten en un buit totalment insalvable.
… l’esperança que existeixis realment fa que no m’aturi en el meu afany de poder-te parlar algun dia, saber de tu tot allò que no sé, obrir-me una escletxa en el teu món.
Potser no ho aconseguiré, i llavors lamentaré sempre, altra vegada, la meva manca de decisió, però d’aquesta manera sempre et veuré al costat d’aquella finestra, llegint. I somriuré, perquè te tindré en el millor lloc possible, els meus somnis, els meus records més agradables.
dimarts 20 abril 2004 § § permalink § etiquetes ficció
Altra vegada t’estaré esperant, Mariona, tot i que abans de fer-ho em convenceré que tampoc avui et veuré. Altra vegada et deixaré una nota que no necessiti ser llegida, llançaré els meus pensaments.
“Existeixes, Mariona?”
“M!”
Potser algun dia obtindré una resposta.
(Potser algun dia em respondràs)
dilluns 19 abril 2004 § § permalink § etiquetes ficció
No sé res de tu, Mariona. No sé com ets, com penses, com vius. No sé què et motiva, què et mou o què esperes, si busques res.
Només conec uns pocs gestos, la teva mirada i la teva abstracció, i simplement puc intuir la teva veu.
Ni tan sols estic segur de conèixer el teu nom, Mariona. Potser realment et dius així, però també és bastant possible, fins i tot probable, que no respongui més que a la necessitat d’individualitzar-te.
dimarts 6 abril 2004 § § permalink § etiquetes ficció
Durant els següents dies et vaig estar buscant incesantment, sense èxit. No deixava de veure’t, asseguda, indesxifrable, i necessitava saber que no t’havia somiat. Vaig començar llavors a dubtar que fossis real.
Però un matí et vas tornar a creuar al meu camí. Et vaig veure al passadís, entre un grup. Esperava veure’t amb una lluminositat especial, que altra vegada el temps s’aturés al teu voltant, esperava notar-me tot jo aturar. Vaig arribar on eres, et vaig clavar la mirada i me la vas tornar, de manera que els nostres ulls es van unir un moment…
I no hi va haver res.
Més endavant em vaig aturar, vaig reviure la seqüència i et vaig recordar asseguda al banc. No era possible. M’hauries hagut d’electritzar, hauria hagut de deixar de respirar, i no m’havia immutat més enllà dels nervis de retrobar-te després dels dies de cerca.
El dubte va ser llavors clar. Existeixes o ets un producte de la meva imaginació? O potser ets una combinació de les dues coses, una realitat magnificada per una impressió puntual?
diumenge 4 abril 2004 § § permalink § etiquetes ficció
Aquell dimecres vaig decidir, de manera gairebé casual, quedar-me a dinar. No tenia per què fer-ho; de fet, era per mi molt millor anar a casa, perquè tenia prou temps i no portava res preparat. Però vaig escollir entrepà fred i seient incòmode.
No em va costar massa trobar algú amb qui passar l’hora. Vam seure en un banc i ens vam posar a parlar animadament, tot menjant. Però, sobtadament, una de les dues veus va deixar de sentir-se. T’havia vist, asseguda totalment sola, dos bancs més enllà, llegint al costat de la finestra. Durant un moment un raig de sol es va escolar entre els núvols, i llavors vaig voler poder congelar el temps.
Durant més de deu minuts et vaig estar mirant, del tot incapaç d’apartar els ulls. Tenies el diari sobre els genolls, l’esquena totalment recta i el cap lleugerament acotat, permetent-me veure el moviment dels teus ulls. La posició del cap et feia caure els cabells sobre les espatlles, brillants en rebre els raigs de sol durant aquell petit moment.
Res va aconseguir trencar la teva concentració, i durant aquells deu minuts vas ser per mi la noia més atractiva que he vist mai.
Però una companya va venir a parlar amb tu, trencant sense saber-ho un dels moments més plàstics que mai he viscut, i convertint-te “simplement” en una estudiant esperant l’hora d’entrar a classe.
