La nena té uns tres anys. Corre nerviosa amunt i avall com ho fan tots els nens a la seva edat, excepte potser els que tenen algun tipus de paràlisi. Però tot i moure’s tant com la resta, dóna significativament menys pel cul que la mitjana. Els pares en deuen ser els responsables directes, d’això. L’educació ho és tot, i la majoria de vegades només cal mirar amunt per saber d’on surten les tares que tenen els de baix.

Els pares són pare i mare, una parella heterosexual sense anell, sense lligams. Ella demana un mini de formatge i una aigua. I un suc de taronja natural per la nena, que deu haver esmorzat en llevar-se. Ell, un entrepà vegetal. Amb una mica de formatge fresc. Amb pa de barra. Perquè som en un poble, aquí hi ha bon pa. Aquí encara tallen alzines per coure’l. O roures? Amb quina fusta es fa el millor pa de pagès? Per acompanyar l’entrepà vegetal amb formatge fresc i pa de barra beurà una San Miguel.

I entre glop i glop de San Miguel i d’aigua, mentre la nena va amunt i avall donant pel cul significativament menys que els seus similars sense deficiències motores, el seu pare i la seva mare, la seva mare i el seu pare, li parlen en un correcte francès. En un excel·lent castellà. Comment ça va? Pregunta la mare. Ça va bien. Respon la nena, tímida però segura, des de la seva falda. S’hi afegeix el pare. Hola, cómo estás? I la nena fa saber que ja en té prou. Es tapa la cara amb les mans i es regira. Dóna un cop a la taula, sense voler, i tot tremola. Gots i plats i ampolles i engrunes.

Casi se cau!

Avisen a la nena. Ha d’anar amb més de compte. Perquè les coses poden caure si no vigilem. La nena ho entén, sap que les coses se cauen. I escarmentada però encara sense ganes d’assimilar els coneixements lingüístics que li obrin tot un lloc anomenat món de possibilitats comunicatives, assenyala l’entrada del bar com a via d’escapament. Allà hi ha un cavall mecànic. Un Falgàs de quan la companyia no havia perdut l’accent en el camí de la internacionalització. De quan tenia per logo una mà que agafava una moneda de cinc duros amb l’àliga franquista. Però això ja seria un altre tema, no sabria dir si més complex. De fet, ni tan sols sabria dir si es tracta d’un tema completament diferent. Però la nena ha transmès el seu missatge de manera eficient.

Els cavalls donen patades.

I així els pares finten l’interès de la nena pel cavall. I tot ça va bien. Mengem entrepans vegetals i se’ns cauen les coses. Bevem San Miguel i fem bandera d’una cosa que no tenim ni puta idea del que és. Potser perquè no ens agraden les banderes. Ni les fronteres.

Aquest any el concurs del disseny dels gots de barraques de les fires de sant Narcís m’han enganxat més a contrapeu que mai, però tenint en compte que ja tinc clar que no hi penso destinar més esforços que els mínims per estar entretingut i passar-m’ho bé una estoneta, ja m’ha anat bé. Les meves tres propostes van ser força diferents de les d’altres anys, excepte la tercera, que directament en recicla una de l’any passat però amb menys gràcia i feta en dos minuts.

A la primera us podeu entretenir a buscar-hi paraules relacionades amb la festa (i sí, hi vaig posar el que tots espereu), mentre que de la segona en podeu treure un petit dibuix.

Evidentment, tampoc aquest any us podré convidar a cap cervesa, però tots podreu beure’n un munt amb uns gots que seran així:

Apa, ja us sabeu. Gaudiu-ne molt i viviu la festa amb responsabilitat i aquestes polles.

Anys anteriors: 2008 (a,b,c), 2009 (a,b), 2010 (a,b).

Aquest vespre a les vuit en punt s’inaugura a Barcelona l’exposició “Il·lustració Directa. Il·lustració de Premsa”, on he tingut la sort de poder col·laborar amb una il·lustració.
Malauradament, no hi podré anar, però esteu tothom convidats a visitar-la els dies que estarà oberta, des d’avui fins el dia 7 de maig al Centre Cívic Parc Sandaru de Barcelona (Carrer Buenaventura Muñoz, 21 // cantonada Carrer Nàpols).
Hi podreu veure una selecció d’il·lustracions fetes per 27 col·laboradors del Setmanari Directa durant els seus cinc anys d’existència.

Després de molt meditar he decidit quin serà el meu vot a les properes eleccions de 28 de Novembre.
Si us interessa, clicant la imatge us podeu descarregar un model de papereta en pdf. Només cal que marqueu la vostra opció preferida i la dipositeu (ha-ha-ha) a l’urna que tingueu assignada.

Per tercer any (2008, 2009) he volgut dedicar una mica del meu temps a fer alguna proposta pels gots de les properes barraques de Girona, que aquest any seran entre el 28 d’octubre i el 7 de novembre. Segurament ja coneixeu els nivells d’èxit precedents (nuls), però jo m’ho passo prou bé, i alguna cosa en trec encara que no siguin diners. Bé, si us interessa, aquí teniu les meves propostes.

*Caldria comentar que això és una captura d’un llibre de matemàtiques de BUP, il·lustrant l’anàlisi de funcions.

Dilluns passat al matí vaig estar a Figueres, i altra vegada vaig poder constatar que els empordanesos tenen (tenim?) un sentit de l’humor com a mínim particular. Sent adolescent, dues pintades em van meravellar. Si la memòria no em traeix, les dues eren en parets molt properes, i tenien pinta de portar-hi ja una bona colla d’anys. Quan és de nit t’enfries el piè, deia una. Les sares de xocolata fan venir mal de vientre, denunciava l’altra. Ens podrien resumir de manera bastant acurada.

A aquestes dues n’hi he pogut afegir encara una altra, que amplia i tot el retrat de l’empordanès tipus a través del vandalisme. El Casino Menestral, un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, fa una bona colla d’anys que està en obres, tapat per una valla i embolicat amb una reixa prou antiestètica. Feia força temps que no hi passava pel costat, i vaig veure que algú hi ha pintat un Que ho farem durar molt?. Genial. Som tan guais que ni tan sols cometent actes de vandalisme suau som capaços de deixar de banda l’educació i les maneres. Els modus, que en diuen. Que ho farem durar molt?, escriuen. N’estic fins la puta polla, de tenir aquesta merda donant pel cul al mig de la ciutat, diuen. Però pas patiu, que ningú aixecarà la veu més del compte. Som així. Al menys ens ho passem bé, i no fem emprenyar ningú.

Per sort, John from Cincinnati no és una sèrie normal. Per començar, espero no destrossar-vos l’argument desvetllant-vos que en John no és de Cincinnati. I pel que sembla, no és de gaire a prop d’allà. Però mai sabreu d’on és realment.

En John és un personatge estrany en una sèrie estranya. No acostuma a parlar massa, i quan ho fa generalment és per repetir el que li diuen. Però quan es decideix a donar informació més val que l’escolteu molt atentament, perquè val la pena no perdre’s ni les preposicions. Ens parla del seu pare, i del final que s’apropa, i d’àvies que ensenyen els néts a masturbar-se, i d’ejaculacions a la cara. I de tot el que passarà aviat tot i que ningú recordarà res.

Com deia, una sèrie estranya. Amb surf, drogues, moda, mafiosos hawaians, ocells, porno… Una sèrie estranya i curta, només deu capítols, amb un darrer capítol impressionant on se’ns introdueixen de manera genial un munt de meravelles que es desenvoluparan en una segona temporada… que mai existirà.
Ens l’haurem d’imaginar, com haurem de situar nosaltres Cincinnati al mapa. O a l’Univers.

Un altre any (i ja en van… buff!) ens en anem cap al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Sense una raó concreta, no recordo un altre any en el qual tingués tantes ganes de festival com aquest, i la tria final ho reflecteix prou bé. En principi, tres dies i dotze pel·lícules, a l’espera que se’m giri el cap en algun moment i faci alguna escapada extra pel meu compte.

Les escollides, de moment, són (hi he afegit enllaços a la web del festival i a l’IMDb per si voleu veure’n algun trailer i més informació):

Divendres 2 d’Octubre

22:30 Thirst (Sitges, imdb): vampirs coreans i cristianisme de la mà del director d’Oldboy, cosa que hauria de ser prou garantia de qualitat.

Dissabte 3 d’Octubre

09:30 1 (Sitges, imdb): per mi aquesta era l’única ineludible, la volia veure com fos. Puc emportar-me una decepció enorme, però tant l’argument com el trailer són impressionantment atractius. A més, tinc debilitat pel fantàstic de l’est del continent (ku!). Si resulta ser una puta merda, me’n faig responsable davant qualsevol que hi vagi per mi.

13:15 Fri Os Fra Det Onde (Sitges, imdb): un thriller danès amb pinta de fred, directe i sense concessions. En principi seria per omplir un buit horari, però no descarto que acabi siguent una sorpresa enorme.

18:30 Kynodontas (Sitges, imdb): una família que es manté hermèticament aïllada del món, vivint en la seva pròpia realitat. L’argument sona bé, i el fet que fos premiada a Cannes hauria de sumar també punts. Hauria (no diré Albert Serra enlloc).

22:45 Pandorum (Sitges, imdb): segurament no serà res memorable, però el terror espacial és un subgènere que per poc que ofereixi puc gaudir com un puto vedell. Aquí, que em donguin una nau lletja i ja faré.

Diumenge 11 d’Octubre

11:45 Accidents Happen (Sitges, imdb): una família de malastrucs per una pel·lícula australiana de risses. Veurem què en surt, de la barreja, però diferent gairebé segur que ho és, i això ja serà molt.

17:30 The Imaginarium of Dr.Parnassus (Sitges, imdb): amb la publicitat gratuïta que donen els cadàvers joves i atractius segur que arribarà a algun cinema proper, però veure-la al festival donarà un plus a l’atractiu que ja de per si té per mi qualsevol pel·lícula d’aquest home.

22:45 Simboru (Sitges, imdb): fa un parell de mesos vaig veure les primeres imatges d’aquesta pel·lícula. Un home vestit amb un pijama divertit es desperta en una enorme habitació de parets blanques, de les quals comencen a sortir dotzenes de querubins. Si no sona irresistible, no sé què més voleu.

01:00 Marató: això mai pot faltar, a Sitges, una bona marató. I si és de zombis, punts extres. El més probable és que la majoria siguin una merda bastant considerable, però l’objectiu principal aquí és passar-ho bé i dormir el menys possible. Encara no m’hi he asormit mai, espero poder continuar presumint d’això…
Consta de quatre pel·lícules: DØD SNØ (Sitges, imdb), Wasting Away (Sitges, imdb), Zone of the Dead (Sitges, imdb) i The Revenant (Sitges, imdb).

Què us sembla? Ens veiem a alguna sessió o algú prou valent s’apunta algun dels dies?

Tal i com vaig fer l’any passat (1, 2) amb èxit bastant miserable (i 3) avui he presentat tres propostes pel concurs del disseny dels gots de les barraques de Girona.
Els models definitius que he escollit són aquests tres:
Com podeu veure, no he après massa res de l’experiència de l’any passat, i no tinc cap mena de confiança en les meves possibilitats. Això sí, tal i com ja vaig prometre l’any passat, en cas que guanyi tothom que em vingui amb un got dels meus estarà convidat a una de les increïblement fantàstiques cerveses de barraques.

PD: Aquest any no he fet cap sondeig demanant la vostra opinió abans d’entregar els dissenys, però el podem fer ara. Quin dels dissenys us agrada més, si us n’agrada algun? Merci per l’opinió.

oo·fastpost·24

dissabte 12 setembre 2009 § 0 comentaris § permalink § etiquetes coses, fastpost, sexe

Ser el primer és sempre especial. L’spam… és.

Nova portada

dimarts 1 setembre 2009 § 8 comentaris § permalink § etiquetes biologia, coses, visual

oo·fastpost·22

diumenge 29 març 2009 § 2 comentaris § permalink § etiquetes avorriment, coses, fastpost, visual

oo·fastpost·21

dimecres 25 març 2009 § 2 comentaris § permalink § etiquetes coses, fastpost, nonsense, visual

oo·fastpost·19

dissabte 14 febrer 2009 § 5 comentaris § permalink § etiquetes coses, fastpost, incredibol!

oo·fastpost·17

dijous 29 gener 2009 § 1 comentari § permalink § etiquetes avorriment, coses, fastpost, nonsense, visual