Aquesta setmana intentarem que el Divendres Perplexitzant ho sigui més que cap altra vegada, sobretot després de la decepció de l’última vegada.
Per tal d’aconseguir-ho, intentaré fer una preselecció potent. Hi ha apostes conegudes i necessàriament guanyadores, quan es parla de perplexitat, i d’altres de totalment desconegudes, però que tampoc representaria anar del tot a cegues… Aquí les teniu:

1.- Koara Kachô (2005). A l’hora de provocar perplexitat, Executive Koala no falla mai. Milers de persones ho poden corroborar, i si us trobeu en un cercle suficientment proper a mi, tard o d’hora vosaltres també podreu.

2.- Nude on the Moon (1961). S’han fet centenars de pel·lícules on uns astronautes van a la Lluna i hi troben coses que no esperaven, però crec que en només una el que hi troben és una colònia de senyores de bon veure fent topless.

3.- Schizopolis (1996). Proclamada en el seu moment “la pel·lícula que jo hauria volgut fer”, jigsaw, després de veure-la unes quantes vegades més (tampoc gaires, que dubto que sigui sa) potser ha disminuït lleugerament el meu entusiasme, però… Tòpic explicitant la meva fascinació per la pel·lícula. Turn.

4.- La Jetée (1962). Prenent com a base imatges estàtiques, ens explica en només 28 minuts una història postapocalíptica de viatges en el temps. Heu vist Twelve Monkeys (1995)? Doncs és un remake.

Ja sabeu (o hauríeu de saber) com funciona: a votar fins dijous a mitjanit, i el divendres ens trobem amb els que vulgueu venir amb la guanyadora.

Setmana amb poca història. Tots els vots concentrats a l’inici del periode de votació i cap moviment sospitós a última hora.
 Així doncs, aquest vespre a les vuit en punt veurem Hiroshima Mon Amour (1959). À Bout de Souffle (1960) ha tornat a caure per un únic vot, i tot apunta que l’haurem de mirar (en Marçal i jo) pel nostre compte, si la volem veure d’una puta vegada.
Els que vulgueu venir ja ho sabeu, la porta de casa meva és oberta a tothom, sense excepcions, i sereu rebuts amb sufient cervesa o alternatives.

Amb la tonteria ja portem quinze divendres, i a veure si en dura molts més. En aquesta ocasió crec que optaré per recuperar algun dels clàssics que no van passar el tall en els altres Divendres Mestres, que n’hi ha un parell que em ve molt de gust mirar.
I a vosaltres? Quina us agradaria?

1.- Rashômon (1950). Una de les precursores de les narracions alternatives. No recordo que flaquegés per cap banda, a la meva memòria és una obra mestra sense cap però.

2.- À Bout de Souffle (1960). Una petició d’en Marçal que es va veure sospitosament superada fa unes setmanes per El Ángel Exterminador (1962) però que mereix, com mínim, una altra oportunitat abans que la miri pel meu compte.

3.- Hiroshima Mon Amour (1959). Cinema francès al Japó. No l’he vist mai i realment em crida molt l’atenció, crec que amb raó.

4.- 8½ (1963). Fellini parlant de Fellini, cinema dins del cinema en una pel·lícula que és inexcusable veure.

Apa, jo ja he fet la meva part. Ara és el vostre torn, votacions obertes fins dijous, i el divendres tornarà a ser el meu torn: preparar la pel·lícula, el pis per qui vulgui venir i una bona rebuda per fer-ho tot ben agradable. Us hi espero a tots.

Sí, informo tard i malament, però d’aquí tres horetes ens posarem a mirar Masters of the Universe (1987).

No, no fareu que em comenci a agradar en He-Man (tot i el seu nom tan masculí), però ei… que vuit vots són molts vots, i mentre no surti Bambi II (2006) jo sóc una persona feliç. Ens veiem a les vuit amb els valents que tingueu els ous de venir.

Una vegada feta la pausa a Figueres en motiu del primer Divendres Extra, on després de múltiples dificultats vam acabar veient (que no entenent) Quadrophenia (1979) sense subtítols, tornem a iniciar cicle amb un nou Divendres Escombraries. Atenció, que pot ser potent.



1.- Pulgasari (1985). A vegades la història que envolta una pel·lícula pot ser divesos milions de vegades més interessant que la pròpia pel·lícula. La creació d’aquesta ens té fascinats per igual a l’Albert Serra i a mi. Mai hauria imaginat que podríem compartir gustos. Tinc por.

2.- Death Wish V – The Face of Death (1994). Perquè cinquenes parts mai han sigut millors que les quartes. I perquè en Charles Bronson amb setanta-cinc anys no necessita excuses per matar. Per això i per molt més no es pot deixar de veure.

3.- Bambi II (2006). Disney no sempre és sinònim de qualitat, i un Bambi II que no tingui com a subtítol “La Venjança” no em fa esperar res de bo.

4.- Masters of the Universe (1987). Us agradava en He-Man? A mi no. I una versió vuitantera amb en Dolph Lundgren dubto molt (molt!) que em faci canviar d’opinió.

Hi ha poc temps (fins dijous a mitjanit, com sempre) i sé que serà difícil escollir, però espero els vostres vots des d’ara mateix. I el divendres ens trobem a les vuit al meu pis. Entrada lliure i cervesa per tothom. Per tothom. Qui s’apunta?

Aquesta ha sigut una setmana estranya, amb poques votacions i una guanyadora amb només cinc vots, però molt destacada per sobre de les altres.Tot i que sigui Sant Jordi, i tot i que aquesta tarda tingui pràctiques, ens veiem amb els que vulgueu venir aquest vespre, a les vuit en punt.

Després del desgast d’aquest cap de setmana potser m’hauria de plantejar un temps de desintoxicació.
A la merda. Aquest divendres toquen clàssics moderns, bones pel·lícules posteriors a l’any 1970, i em ve molt de gust. Us plantejo les opcions:

1.- Amarcord (1973). El concepte “fel·linià” en una de les seves expressions màximes. Records d’infància del director, amb feixistes i un esperpent general.

2.- Raging Bull (1980). L’espiral autodestructiu d’un boxejador en mans d’un director en un moment enorme i un protagonista també en estat de gràcia. Imprescindible.

3.- The Man Who Wasn’t There (2001). Potser sigui una de les pel·lícules més oblidades dels germans Coen, però això no vol dir que sigui de les menys interessants. Al contrari.

4.- Jacob’s Ladder (1990). Ara que comença ja a cansar bastant el tema aquest dels girs finals que et fan replantejar tot el que has vist al llarg de la pel·lícula, potser seria el moment de recuperar una de les precursores. Prometo no dir com acaba.

Apa, tot com cada setmana. Podeu votar fins la mitjanit del dijous, independentment de si voleu o podeu venir el divendres, quan a les vuit obriré la porta per qui vulgui venir a compartir la pel·lícula. Us hi espero.

A la vida hi ha coses que es fan per obtenir-ne un benefici, d’altres que es fan per plaer personal, i fins i tot hi ha (moltes) coses que es fan per simple obligació del tipus que sigui. N’hi ha, però, que no tenen el més mínim sentit.

Primer va ser la Primera Gran Marató de Cinema Escombraries (enllaç).
Després va venir la Segona Gran Marató de Cinema Escombraries (enllaç, enllaç)
Deixant uns mesos per recuperar cos i esperit, i aquest Gener ens vam desintoxicar de mal cinema amb la Primera Gran Marató de Clàssics del Cinema (enllaç, enllaç). Aquí es va obrir la veda, i aquest any anem a marató per mes.
El Febrer, la Marató de Quartes Parts (enllaç, enllaç, enllaç).
El Març, la Primera Sci·Fi·Thon (enllaç, enllaç), o Marató de Cinema de Ciència Ficció.
I l’Abril? Que ningú pateixi, perquè aquest Abril arriba la marató més animal de totes les que hem fet fins ara, i probablement de totes les que mai farem. Arriba…

No és cap error, en aquesta marató només hi ha una pel·lícula. Quan acabi, la tornarem a posar, i quan acabi, altra vegada, i quan acabi, una altra, i així fins a setze vegades, que són les vegades que cap en vint-i-quatre hores.
Fa uns mesos ens va passar pel cap la idea, i fins i tot ho vam posar a votació pública i vam votar-ho també privadament els implicats més directes. Ens hem passat les votacions per la polla (oh!). Per què ho hem fet, això? Poca cultura democràtica? Tendències caciquistes? Una dieta pobra en fibra? De tot una mica, però el factor principal és haver trobat la pel·lícula ideal per veure durant vint-i-quatre hores.
Shinboru (o Symbol) és la pel·lícula perfecta. Hi surt un home en una habitació blanca, un pijama divertit, querubins que surten de les parets, dotzenes de polles (oh!), un massai corrent, un lluitador emmascarat, sushi, un bonsai… tot ben barrejat formant un còctel irresistible.
No en parlo més, perquè si algú s’atreveix a venir-la a veure, quant menys sàpiga, millor. Molt millor.

Les normes generals de la història no canvien, però no em penso molestar a mirar-les. Fem memòria:

- Som dos animals. No hem pogut convèncer ningú més, i no és estrany. No us demanem que compartiu amb nosaltres les 24 hores, però trobaríem genial una mica de companyia que ens fes l’experiència una mica menys solitària.
- La porta estarà oberta durant tota la marató, i la podeu creuar amb total llibertat. Això implica que podeu venir quan us surti de la polla (oh!), amb qui vulgueu, estar-hi tant o tant poc com vulgueu. En definitiva, que és casa vostra. Això sí, de manera excepcional recomano no començar la pel·lícula a la meitat, si us ve de gust veure-la, perquè perdria la gràcia. Pels que arribeu a mitges i vulgueu esperar la sessió següent habilitarem una sala B amb projeccions alternatives per passar l’estona de manera agradable.
- No cal que ens coneguem, per venir. Repeteixo que la porta és oberta a tothom. Si veniu a passar-ho bé ens entendrem sigueu qui sigueu. El pis és petit però els espais s’aprofiten.
- A part d’una porta, també tenim obert un balcó. Qui es queixi de la programació o de les instal·lacions pot anar-se familiaritzant amb el concepte “ser defenestrat a la italiana manera” abans de creuar l’entrada.
- Tinc una nevera on hi caben força cerveses, i uns armaris frescs i secs, i aprofitaré la circumstància al màxim. Això vol dir que podeu esperar ser rebuts amb cervesa, refrescs i aperitius de tot tipus. Hi haurà també cafè i croissants quan més falta facin. Pels àpats seriosos ja improvisarem, però tot i que no us recomano que vingueu amb la idea de ser amfitrionitzats a la padrina manera, estic extremadament orgullós del meu rècord de cinc maratons sense víctimes mortals (per inanició), i faré el possible per mantenir-lo i ampliar-lo amb pa amb tomata, embotits i pizzes.
- Seran benvinguts: cervesa i altres drogues toves, amigues joves i atractives i canaricultors (no necessàriament en ordre de preferència).
- No seran benvinguts: gent que toqui l’ukelele, borbons i l’Anna Pagans (us reserveu per la propera).

Esteu convocats aquest dissabte a les deu amb cafè i croissants, i hi ha un passi de Shinboru cada hora i mitja fins el diumenge també a les deu! Si teniu algun suggeriment per fer, tota idea serà benvinguda.

Una altra setmana al sac, i ja en portem una bona colla. Aquesta onzena Pel·lícula del Divendres serà una pel·lícula perplexitzant. Quina, és ja cosa vostra. Podeu triar la vostra preferida d’entre aquestes quatre:

1.- Impressions de la Haute Mongolie (1976). Si no ho he entès malament, és una mena de documental francès on surt en Dalí parlant de bolets al·lucinògens i de Mongòlia, dos temes que coneixia amb detall. O no.

2.- A Hitchhiker’s Guide to the Galaxy (2005). Un dels millors exponents de la comèdia de ciència-ficció, amb forces punts memorables. Dofins, viatges quàntics i 42.

3.- Taxidermia (2006). Tres homes. Un llinatge. L’avi treia foc per la polla, el pare era un gordo endrapador professional i el fill, conseqüentment, és un esquifit taxidermista. Magistral.

4.- Bijitâ Q (2001). Miike és un nom que s’ha d’escriure en majúscules, quan es parla de cinema perplexitzant. La pel·lícula més animal que haureu vist i veureu mai.

Apa, teniu poc més de dos dies per votar, i tots els que vulgueu venir esteu convidats aquest divendres a les vuit en punt del vespre. Hi haurà cervesa i patates per tots els assistents.

Una vegada superada la tortura que va suposar El Cant dels Ocells, però encara amb certes seqüeles psíquiques, aquesta setmana ens desintoxicarem (o això intentarem fer) amb un clàssic. En un final molt ajustat resolt a l’últim moment El Ángel Exterminador ha superat, amb 6 vots, À Bout de Souffle, amb 5. The Third Man, amb 1 vot, i La Strada, amb 0 vots, no han sigut ni tan sols rivals.
Ja ho sabeu, tots els que vulgueu venir tindreu la porta de casa meva oberta de bat a bat. La pel·lícula comença a les vuit en punt del vespre, i hi haurà cervesa i aperitius diversos per tots els assistents.
La setmana que ve hi tornarem, segurament de manera doble: el divendres un Divendres Perplexitzant i el dissabte… la molt esperada Primera Gran Marató d’Una Sola Pel·lícula!!!!

Acabem Setmana Santa i tot torna a la normalitat. Aquesta setmana tocarà veure un clàssic, i intentarem que sigui dels bons. Amb una mica de guia he acabat optant per aquestes opcions:

1.- El Ángel Exterminador (1962). Buñuel. Un grup de gent de l’alta societat que estan fent un sopar són incapaços de marxar de la casa on el celebren.

2.- The Third Man (1949). Reed/Wells. Un thriller clàssic ambientat a Viena. La Kathi segur que vota aquesta.

3.- À Bout de Souffle (1960). Godard. El cinema francès no és precisament una de les meves debilitats, però continuo pensant que no n’he vist suficient. Hi continuaré treballant.

4.- La Strada (1954). Fellini. Pallassos i drama, a mi em sembla una bona combinació.

Ara la feina és vostra. Ja ho sabeu, a votar fins el dijous a mitjanit, i ens veiem el divendres al meu pis. Sigueu qui sigueu, la porta serà oberta per tothom.

Dia de penitència i brunyols. Tindrem les dues coses per qui s’atreveixi a venir. Amb un monogràfic de l’Albert Serra ens trobàvem davant d’una no win situation, no hi havia pas manera de sortir-ne bé. Sigui com sigui, tindrem la sort de veure la millor pel·lícula catalana del 2008, El Cant dels Ocells. Ha acabat obtenint 6 vots, per 3 de Crespià (the Film, not the Village) i 2 de Fiasco. No m’explico com la meravella que és Honor de Cavalleria no ha atret ningú. Deu ser que tothom l’ha vist i disfrutat, ja.
Per anar-me ambientant i posant en situació, aquest matí he passat per Crespià (the Village, not the Film) tot i que no veurem Crespià (the Film, not the Village).
Així doncs, com de costum, ens trobem a les vuit amb els que us atreviu a venir. La porta és oberta i hi haurà cervesa, moscatell i bruyols per tothom.

És Setmana Santa. Època de penitències i totes aquestes polles. I aquest Divendres Sant toca un Divendres Escombraries. Toca’t els ous, conjunció astral.
El fet és que de la combinació “penitència + escombraries + divendres” a mi em surt “= Albert Serra”. Quina manera millor d’expiar tots els meus pecats cinematogràfics que amb una joia cinematogràfica albertserriana?
I si estic d’humor, em flagel·laré i tot, mirant-la.

1.- Crespià (the Film, Not the Village) (2003). Una tortura pels sentits, però gran font d’enriquiment lingüístic. Sovint em sorprenc deixant anar frases de la pel·lícula de manera aleatòria. Qualsevol ocasió és bona per recordar-la.

2.- Honor de Cavalleria (2006). De nou que ens vam posar a mirar-la, vuit es van adormir. I era un dissabte a la tarda. A mi el cabreig no em va deixar fer-ho en tres dies. Ara quan m’avorreixo sempre penso “Santxuuu!!”. I a vegades ho dic.

3.- El Cant dels Ocells (2008). L’única que encara no he vist, potser seria una bona ocasió per canviar-ho.

4.- Fiasco (2008). Com que per sort aquest energúmen encara no ha arribat a les quatre “pel·lícules” hi he de posar un curt per omplir el cupo. L’avantatge? Només dura poc més de quatre minuts. L’inconvenient? Crec que aquests quatre minuts es fan més llargs i provoquen més odi que tot Crespià (the film, not the village) sencer.

Com que aquesta setmana ja no només espero mirar-la tot sol, sinó que no compto que gaire ningú voti, m’ha costat fins avui posar en marxa les votacions. Ja ho sabeu, fins dijous a mitjanit podeu votar, i el divendres, si no teniu cap processó ineludible podeu venir aquí a fer la penitència. Serà dur.

Avui em limitaré a exposar els resultats de la votació d’aquesta setmana, en la qual ha sortit vencedora Vals Im Bashir, amb quatre vots. Us recordo també que tothom qui vulgui venir està convidat a veure-la, aquest vespre, a partir de les vuit en punt. Com de costum, ho farem al meu pis.

És segurament molt aviat per començar a fer Divendres temàtics dins les quatre vies marcades inicialment, però en Marçal em va proposar que el proper Divendres Comntemporani fos d’animació, i em va convèncer. No és massa difícil, trobar pel·lícules més o menys recents que puguin ser considerades obres mestres de l’animació, i a l’hora d’escollir les candidates he procurat trobar un equilibri entre pel·lícules que he vist diverses vegades i sé que són genials i d’altres que encara no he vist, però que el seu reconeixement general me’n fan esperar força, o molt.
Les opcions són:

1.- Vals Im Bashir (2008). Un film d’animació israelià? Bèl·lic? Fet amb rotoscope? Compro dos de tres, i per l’altra, els jueus sempre són útils per fer broma, de manera que ja tenim pla (que no zyklon) B (ha-ha-ha…).

2.- South Park: Bigger, Longer & Uncut (1999). Quan la feien al cine i va passar més de sis mesos consecutius en una sala o altra dels cinemes de Girona no li vaig fer massa cas. Quan, pocs anys més tard, la vaig veure, em vaig adonar ràpidament del meu error.

3.- Persepolis (2007). No puc explicar per què, però tampoc és la primera vegada que em passa. La vaig comprar fa uns dos anys, amb moltes ganes de veure-la. Però encara no ho he fet. I en continuo tenint moltes ganes.

4.- Akira (1988). Per molts, aquesta va ser la pel·lícula que va obrir la febre anime a nivell mundial. Fa molt que no la veig, però pel que recordo vaig trobar que mereixia la fama que té i més. Però el temps és molt puta, i jo a vegades m’esbiaixo.

Com de costum, teniu fins dijous a mitjanit per votar lliurement la vostra proposta preferida, i el divendres a les vuit en punt ens veiem amb tots els que us vingui de gust passar per casa meva. Voteu i veniu, que és gratis!

Aquest Divendres Perplexitzant tindrem Shinboru, la pel·lícula que més m’ha meravellat en molt de temps. Hi ha hagut una lluita bastant dura amb Vase de Noces, i crec que pel bé de tots la balança s’ha decantat finalment de la banda del japonès que toca polles, per 6 vots a 5. Ni The Saddest Music in the World, amb 2 vots, ni Forbidden Zone, sense vots, han despertat cap interès. Sembla que queda clar que la gent vol veure genitals i/o belgues follant-se trujes (de manera literal). Sou estranys.
Com de costum (tornem a la normalitat) ens veurem al pis.  Hi ha una possibilitat que la sessió d’avui sigui doble, i que a part del passi normal de les vuit del vespre n’hi hagi un d’extra (de la mateixa pel·lícula) a les deu. Ja ho confirmaria via twitter i facebook.

Aquest divendres deixem Banyoles i tornem a obrir la porta a Girona, al meu pis. Toca un Divendres Perplexitzant, de manera que no perdo més el temps i us dono les opcions:

1.- Vase de Noces (1974). D’aquesta només us en diré que pel mercat anglosaxó li van posar com a títol “The Pig Fucking Movie”, que ja l’he vist una vegada i que encara no sé què pensar-ne.

2.- The Saddest Music in the World (2003). Injustament despreciada en el primer Divendres Perplexitzant, potser seria una bona opció reparar aquest error. Repeteixo que la vostra perplexitat ho agraïrà.

3.- Shinboru (2009). Sí, la majoria de vosaltres ja l’heu vist com a mínim una vegada, mig obligats per mi, però encara queda algú que no l’ha vist. I a més els que l’han vist dos cops coincideixen que la segona vegada és encara més bona. Jo dic que a la sisena vegada, també.

4.- Forbidden Zone (1982). Fàcilment podria dir d’ella que (atenció, perquè el que ara diré és molt fort!) és la pel·lícula més perplexitzant que he vist mai. Absurda, divertidíssima i… musical.

Apa, com cada setmana ja ho sabeu, podeu votar lliurement fins la mitjanit del dijous, i el divendres ens veiem amb tots els que us volgueu passar pel pis, que la porta serà oberta. Ens coneguem o no.

Aquest vespre recordo que La Pel·licula del Divendres tindrà lloc a Banyoles, de manera excepcional. Les votacions han anat avançant amb dues candidates clares, i al final sembla que la pressió i poder popular d’una de les parts interessades ha acabat decantant la balança.
Veurem doncs El Falcó Maltès, que amb un total de 12 vots ha superat Rashômon, amb 5, i North by Northwest, amb només un vot. El Cuirassat Potemkin sembla que no ha despertat cap mena d’interès. A la merda, ja la miraré altra vegada jo sol un altre dia.

Aprofitant que aquest cap de setmana estaré sol al pis, vaig pensar que estaria bé muntar una altra marató. S’haurà fet de pressa i corrent, i no fa ni tres setmanes de la darrera, però és igual…

Fins ara hem fet ja una primera marató de cinema escombraries, una segona marató de cinema escombraries, una primera marató de clàssics del cinema i una marató de quartes parts. Totes elles han sigut experiències esgotadores, però genials, tant que deixen ganes de repetir-ho regularment.
En cada una d’elles hem vorejat la vintena d’assistents, en el conjunt del dia, amb pics d’una desena de persones. Assumeixo que aquesta vegada serem menys que les altres vegades, i que estaré sol bona part del dia, cosa que tenint en compte que tot plegat ho faig sobretot per mi tampoc estarà malament. Tot i això, faig la crida de costum perquè tots els que m’hi vulgueu acompanyar us passeu per aquí quan us vingui de gust. Els que no em conegueu o no sabeu on visc aquí teniu instruccions prou detallades per arribar-hi sense masses problemes. Recordem les “normes”?

- No obliguem ningú a fer l’animalada de passar-se vint-i-quatre hores mirant pel·lícules en un sofà, però jo ho faré i m’encantaria tenir companyia.
- La porta serà oberta a tothom. Podeu venir en el moment que vulgueu, sense cap mena de compromís de cap tipus, hi podeu passar l’estona que aguanteu, entrar i sortir com si fos casa vostra i venir acompanyats de qui us vingui de gust.
- La nevera contindrà cerveses i similars suficients per abastir una petita comunitat, i els armaris seran contenidors de patates, fruits secs i similars. Els dinars i sopars seran més improvisats, però podem presumir de quatre maratons organitzades i un recompte final de 0 morts per inanició. Esperem mantenir l’estadística.
- El primer que es queixi de la qualitat de la programació serà convenientment defenestrat a la italiana manera. El segon, també. El tercer, ja veurem.
- Seran benvinguts: cervesa, drogues diverses i amigues joves i atractives (i similars).
- No seran benvinguts: inspectors de l’sgae, andorrans ni en Francesc Mauri (ho sento).

Comencem dissabte que ve, a les deu del matí, amb molt cafè i molts croissants. Qualsevol comentari o suggeriment serà ben rebut i tingut en consideració.