Aquest és el segon mes de l’any amb dos divendres, de manera que el divendres que ve tindrem ronda extra i triaré jo la pel·lícula sense tenir en compte l’opinió del poble ras. Però això serà la setmana que ve, perquè aquesta tenim un divendres normal, amb clàssics actuals, dels darrers quaranta anys. Mirem quins:

1.- The Sixth Sense (1999). Culpable directe de l’onada de girs finals (no sempre) inesperats i sorprenents, és a la vegadauna de les poques pel·lícules que m’han fet passar por al cinema. Diria que no l’he tornat a veure des de llavors, i tinc certa curiositat per veure com haurà aguantat el pas del temps.

2.- Brazil (1985). Crec que va ser el meu primer contacte amb en Terry Gilliam, i des de llavors n’he sigut gairebé incondicional. La part negativa? Que una vegada has vist Brazil tota la resta gairebé es podria dir que ve de baixada.

3.- Apocalypse Now Redux (1979/2001). He dit força vegades que trobo molt curiós com un gènere que no m’agrada especialment ni m’atreu de cap manera ha donat un bon grapat de pel·lícules que posaria bastant amunt en la meva llista de preferències. Aquesta hi estaria realment molt, d’amunt. Aviso, però: són més de tres hores.

4.- One Flew Over the Cuckoo’s Nest (1975). Recordo bastant bé la primera vegada que la vaig veure. No sé per què, no n’esperava gran cosa, i em va impressionar. A més, encara no m’han passat les ganes de rebentar una finestra amb una font. Algun dia ho faré.

Apa, a votar, que aquest divendres tinc ganes de veure una bona pel·lícula. I de compartir una bona cervesa. Us hi espero.

Crec que m’agradaran, els tercers divendres de mes. Avui començarem amb La Pianiste (2001), una que recordo haver vist en cartellera als cinemes de Girona però que vaig passar per alt. Les votacions han anat així:

Ens veiem a les vuit del vespre, com de costum, al meu pis. Espero tenir temps de comprar i refredar la cervesa. Fins aquesta tarda, teniu tothom la porta oberta.

Inaugurem el Divendres Creador, i ho fem amb un dels directors més interessants dels darrers quinze anys, sent a la vegada un dels més personals i valents. Michael Haneke. Els qui vingueu prepareu bé l’estómac, perquè cada pel·lícula d’aquest home és un cop de puny directe al ventre, sense concessions. Sempre dur, però increïblement lúcid, i capaç de fer que una vegada saccejat passis una bona estona pensant.
Mirem què podem veure? El meu plural majestàtic i jo us donarem quatre opcions:

1.- Caché (2005). Una parella comença a rebre gravacions en video de casa seva. Qui les envia? Per què? Realment importa?

2.- La Pianiste (2001). Una de les que encara no he vist. Una història d’elevada càrrega sexual portada, com és habitual en el director, a l’extrem.

3.- Code Inconnu: Récit Incomplet de Divers Voyages (2000). Una altra de les que em falten per veure, i segurament la que menys coses en sé. Diverses històries que s’interconnecten en un fet que canvia unes quantes vides.

4.- 71 Fragmente Einer Chronologie des Zufalls (1994). Setanta-un fragments d’una cronologia a l’atzar. Una de les poques pel·lícules de les quals es pot explicar el final sense cap problema, perquè acaba sent el que menys importa, tot i ser impressionant. Una manera d’editar poc convencional per una història fragmentada però que encaixa de manera devastadora.

Ja ho sabeu, doncs. Aquest divendres prepareu bé l’estómac, perquè trieu el que trieu se us capgirarà. En Haneke és un director que o bé s’odia o bé s’adora, i rarament hi ha un terme mig. No deixa ningú indiferent. Espero que per vosaltres sigui el segon cas. Ens veiem aquest divendres, recordeu que podeu votar fins dijous a mitjanit.

Diu la Bíblia que l’Home (entès com a conjunt de la humanitat, i escrit així sense propòsits sexistes) vivia millor i més tranquil abans de les Lleis de la Termodinàmica. Quan pi era tres, alguns insectes podien tenir quatre potes, els ratpenats eren ocells i un superguerrer amb xilaba podia crear polsos energètics com divinament li sortia de la polla.
Però els científics som una colla de fillsdeputa bastards. Els físics més, però. I així fóu que la humanitat va ser sotmesa tirànicament als mandats de la termodinàmica (entesa com a termodinàmica, i escrita així sense propòsits sexistes). Però la pregunta seria…

1.- La Primera Llei de la Termodinàmica, formulada per Rudolf Clausius el 1850, diu que “existeix una funció d’estat E, anomenada energia, l’increment de la qual és igual al treball bescanviat amb el seu entorn en un procés adiabàtic”, tot i ser més coneguda en la forma “l’energia no es crea ni es destrueix, simplement es transforma”. Aquest seria un clar exemple de com un partícula informativa aparentment sense cap mena de sentit pot ser condensada en una altra de ben planera i fàcil d’entendre i transmetre. Això amb les pel·lícules de l’Albert Serra no passa. I no perquè no s’entenguin (que també), o perquè no siguin adiabàtiques (que no ho són), sinó més aviat perquè és un puto farsant. Però anem al tema que ens ocupa.
Termodinàmicament a favor: La paraula clau seria “adiabatisme“. Sabeu què significa? Ell tampoc.
Termodinàmicament en contra: Heu pagat per l’adiabatisme? I pel Mistol? Sabeu com es diu “adiabàtic” en hebreu? Abans que sigueu capaços de respondre una sola d’aquestes preguntes l’Albert Serra ja us haurà cardat la paciència i potser la cartera, la biografia d’en Clausius i un parell de premis Gaudí.

2.- La Segona Llei de la Termodinàmica ha sigut enunciada de diverses maneres diferents, d’entre les quals destacaria l’enunciat de Clausius, que diu que “no és possible cap procés que té com a únic resultat l’extracció de calor d’un recipient a una certa temperatura i l’absorció d’una quantitat igual de calor per un recipient a temperatura més elevada”. Dit d’altra manera, “tot sistema tendeix a augmentar el seu grau de desordre”.
Termodinàmicament a favor: Tard o d’hora el món cinematogràfic li augmentarà el grau de desordre a la cara de l’Abert Serra. Al tiempo.
Termodinàmicament en contra: En un entorn de continguts, creativitat i interès nuls no hi hauria de poder haver augment de desordre. Però l’Albert Serra és capaç de convertir en merda fins i tot el no-res. I per altra banda té la cara molt dura. I la polla molt petita.

3.- La Tercera Llei de la Termodinàmica, proposada per Walther Nernst, estableix que “a mesura que ens acostem al zero absolut, tots els processos d’un sistema es detenen, i la seva entropia assoleix un valor constant”, que es pot formular alternativament com “no és possible assolir el zero absolut en un nombre finit d’etapes”.
Termodinàmicament a favor: A mesura que ens acostem a una pel·lícula de l’Albert Serra tots els processos cognitius es detenen.
Termodinàmicament en contra: Cada vegada que sento els termes “millor pel·lícula” i “millor director” associats a El Cant dels Ocells els meus collons assoleixen un nivell tèrmic molt proper al zero absolut en un únic pas instantani.

Voteu, bastards, que tot i que en aquesta ocasió no es permet resposta múltiple, no cal justificar-la.

Normalment quan trio les quatre pel·lícules per votar en poso quatre que tinc ganes de veure, i tot i que normalment n’hi pot haver alguna que m’interessi especialment o al contrari, que hagi posat com a forma d’autocàstig. Aquesta setmana n’hi havia una que tenia moltes ganes de veure, i és la que finalment veurem.
Avui a les vuit en punt, doncs, posarem Els Quatre-Cents Cops. Us espero a casa amb cervesa a la nevera, que amb la calor que carda farà falta…

Tornem altra vegada amb els clàssics. Després de vint-i-tres divendres ja tenim el ritme força agafat, però compte que la setmana que ve hi haurà novetats. Ja us vaig avançar que canviaria el Divendres Perplexitzant, i després d’unes quantes setmanes donant-hi voltes crec que ja tinc decidit com fer-ho. Tenia ganes de fer alguna cosa més temàtica, i trobo que una bona opció seria dedicar cada tercer divendres de mes a un director. Divendres Creador, compreu?
Però això serà la setmana que ve. Anem a decidir què mirarem aquesta:

1.- The Birds (1963). Hi ha ben poca gent capaç de convertir un estol d’ocells en una cosa angoixant, i menys encara de muntar al seu voltant una pel·lícula tan genial com aquesta.

2.- To Kill a Mockingbird (1962). Bastant polèmica en el seu moment, és el retrat d’una societat tancada i racista, arribant fins i tot a nivells de violència. La narració de la història és magistral.

3.- Les Quatre Cents Coups (1959). Diuen d’aquesta pel·lícula que va canviar radicalment la història del cinema. Jo no ho puc dir, encara no l’he vist.

4.- Häxan (1922). Suposo que ha de ser considerat un dels primers documentals, tot i que no s’assembla massa al que estem acostumats a veure amb aquest nom. Un repàs dramatitzat a la història de la bruixeria molt més interessant del que podeu creure a priori. Per mut i danès que sigui.

Crec que ja no cal que digui com funciona això. Ens veiem aquest divendres a les vuit en punt? Us hi espero a tots.

Quan la pregunta és “Qui vol veure Zombie vs Ninja (1987)?” la resposta és “Un 83.33% vol veure Zombie vs Ninja (1987)“.

Ja sabeu què heu de fer si voleu ser uns dels afortunats de veure-la tot gaudint d’una cervesa ben fresqueta. Ens veiem a les vuit en punt a casa meva. Ho he dit mil vegades i ho repetiré mil més: sigueu qui sigueu. Hi ha zombis i ninjes! Bé, segons el títol un zombi i un ninja.

Una altra setmana m’he mig adormit a l’hora de triar candidates a Pel·lícula del Divendres, i se m’ha fet dijous sense haver-les posat. Aquesta setmana (sense voluntat que soni a excusa) he estat de dilluns a divendres fent un curs que m’ha deixat rebentat, i no he tingut temps pràcticament per res. Per sort.
Com altres setmanes que ha passat més o menys el mateix, allargarem el període de votació fins demà divendres al migdia (12:00h). Anem a veure ja què podem triar:

1.- Kickboxer 5 (1995). Hi podria posar la u, la dos, la tres o la quatre, però em quedo amb la cinc. Perquè sí.

2.- Zombie vs Ninja (1987). La pel·lícula on se sap que un ninja és un ninja perquè porta una cinta al cap amb la inscripció “Ninja”. També és coneguda com “Zombie Rival the Ninja Super Master”, títol que també és tirant a irresistible. Oh, i he dit que és una pel·lícula de Hong Kong que van comprar uns italians, la van doblar com els va sortir dels ous i hi van afegir unes escenes a l’atzar d’un paio ros amb la cinta al cap?

3.- Twilight (2008). Ara que acaben d’estrenar la tercera part de la saga seria potser interessant recuperar la primera. He dit “recuperar”? Perdó.
Escric des del bar de la facultat, quan he buscat l’enllaç he intentat tapar bé la pantalla amb el cos. Per si de cas.

4.- Teenage Mutant Ninja Turtles (1990). Ja quan tocava que m’agradéssin no vaig aconseguir no trobar-les ridícules, les tortugues ninja. Us podeu imaginar com veig, vint anys després, la pel·lícula, amb senyors (suposo que) respectables dins de vestits de gomaespuma. No voldria ser fill seu.

Apa, que comenci. Demà amb els més valents ens veiem com de costum, a les vuit en punt de la tarda. També com de costum tindré cerveses per tothom, a veure si us les acabeu, que crec que surti el que surti només en podrà veure en condicions amb força alcohol al cos.

Com era d’esperar, ha sigut una setmana de pocs vots, i a més han sigut clarament bipolaritzats.
Finalment, The Man Who Wasn’t There (2001) s’ha imposat amb cinc vots a Akira (1988), que només n’ha pogut treure tres.
 
Em disposo a veure-la en la intimitat, però com de costum la porta serà oberta a absolutament tothom qui vulgui compartir-la amb mi. Ens veiem, o no, a les vuit en punt.
(Ara però hauria de confirmar que la tinc, perquè no tinc del tot clar que la deixés a algú que no me l’ha tornat. Esperem que no)

Setmana frenètica i de ponts per alguns. Jo (per sort) estaré ben enfeinat encara una bona colla de dies, però això no m’impedirà tenir-ho tot a punt el divendres que ve a les vuit en punt per una nova Pel·lícula del Divendres. I ja en tindrem vint-i-una!
Sense donar-hi més voltes anem a veure les candidates que tenim:

1.- Akira (1988). Una de les responsables de l’onada d’animació japonesa dels darrers vint anys. Sense aquesta pel·lícula res seria igual. Et pot agradar o no, pots dir que l’entens del tot o acceptar la veritat, però això és del tot indiscutible.

2.- The Shining (1980). Una de les millors pel·lícules de terror mai filmades, i la devem a un dels autors més inesperats. Qui ho hauria dit, que en Kubrick adaptaria una cosa així, però per sort per nosaltres ho va fer.

3.- Raging Bull (1980). Mai he sigut massa fan dels biopics, i per molts d’excel·lents que en vagin sortint dubto que mai m’hi acostumi. Deu ser per això que aquesta encara no l’he vist.

4.- The Man Who Wasn’t There (2001). Potser és una de les pel·lícules menys vistes, o al menys menys publicitades, dels Coen. No serà per poca qualitat. Molt em temo que el seu principal problema és que està rodada en blanc i negre, cosa que per mi fa que sigui encara una mica millor. No l’he tornat a veure des del cinema.

Teniu tot demà per votar. Sé que és festa i hi haurà pocs vots, però ens trobem en una democràcia occidental madura: no cal que el poble parli, per saber exactament què vol.

Doncs bé, avui ens tocarà veure Schizopolis (1996), que ha obtingut la meitat dels vots recollits. Excel·lent elecció pel darrer Divendres perplexitzant, s’ha de dir.

Ens veiem aquest vespre a les vuit en punt, com de costum. Porteu la suspension of disbelief alta i la tolerància a la perplexitat també en nivells alts, que de la cervesa ja me n’ocupo jo.

Semblava una animalada quan vam fer la primera, i ara que anem per la setena ho podem confirmar completament. Això de les maratons és una puta animalada, però ens encanta. Vam començar amb una sessió de cinema escombraries. Vam reincidir. Per desintoxicar-nos de merda en vam fer una de clàssics. Per la quarta vam reservar les millors quartes parts mai filmades. Vam mirar ciència ficció de tot tipus. I vam fer el repte definitiu, mirar la mateixa pel·lícula setze vegades seguides.

Evidentment, ara que ho tenim arrencat serà difícil d’aturar, i per aquesta setena edició recuperem el to gamberro i ens decantem per…
Sembla una cosa complicada, oi? Error. Complicat va ser escollir.
Sembla que la majoria hagin de ser pel·lícules escombraries, oi? Error. Excepte un parell de frikades inexcusables la qualitat és sorprenentment notable.
Atenció amb el programa (el podeu mirar a Gomets, que en Jordi us ho explicarà millor que jo).

Recordeu que la porta és oberta a absolutament tothom, teniu total llibertat per fer el que us vingui de gust, si sou valents. De moment totes les que hem fet fins ara han tingut una afluència força homogènia, d’entre 15 i 20 persones al llarg del dia, amb pics d’unes 8 o 10. Aquesta vegada no sabem massa què esperar, ja que el Senyor Ventura n’ha parlat a La Segona Hora de Rac1 i no podem saber fins a quin punt pot tenir efecte.

De moment, res més. Ens veiem el dissabte, i si no, com de costum anirem penjant comentaris en temps real via Twitter i a cineGomets.

Finalment he decidit que aquest serà el darrer Divendres Perplexitzant. Encara no tinc del tot decidit com substituir-lo, però anunciant-ho m’obligaré a trobar-hi relleu. Per acomiadar-ho, intentaré proposar pel·lícules que realment facin honor a l’adjectiu i us obliguin a dir “…però què collons!” mentre les mireu. No és fàcil, però som-hi::

1.- Koara Kachô (2005). Ja havia estat proposada, i repeteixo altra vegada que si em coneixeu no dubteu que tard o d’hora l’acabareu mirant, vulgueu o no, de manera que què millor que mirar-la en el seu hàbitat natural… una sessió perplexitzant.

2.- Schizopolis (1996). Una altra repetició, però és que es tracta d’una puta pel·lícula perfectament perplexitzant. I a sobre és bona, i segurament tingui el millor inici que cap pel·lícula pugui tenir.

3.- Inland Empire (2006). A l’hora de crear perplexitat en David Lynch és una aposta sempre segura. I amb aquesta ens n’assegurem tres hores, de perplexitat!

4.- Seksmisja (1984). Dos homes participen en un experiment de criogenització, i desperten després de la Tercera Guerra Mundial, en una societat on només hi ha dones que els ensenyen els pits. I tenen una erecció suposo. Ah, i he oblidat dir que són polonesos.

Doncs apa, sigueu prudents i escolliu amb cap, que no tindreu cap altra oportunitat de ser perplexitzats en un Divendres Perplexitzant (haureu d’esperar a ser-ho en altres ocasions). Tingueu també en compte que jo l’endemà tinc marató de nans (vosaltres també, si m’hi voleu acompanyar).

Ha tornat a passar el de la setmana passada. Tenim un empat entre Lolita (1962) i What Ever Happened to Baby Jane (1962), les dues amb cinc vots.
Com vam fer el Divendres passat ho resoldrem en una segona ronda entre els assistents a la pel·lícula.

Com fa uns mesos, tornem a canviar la ubicació de la Pel·lícula del Divendres, i aprofitant un nou sopar al pis de l’Anna ens en anem cap a Banyoles a celebrar un Divendres Clàssic. Anem a veure les opcions que tenim:

1.- Lolita (1962). En cas d’indecisió, un Kubrick és sempre una aposta segura, fluctuant entre l’excel·lent i l’obra mestra.

2.- What Ever Happened to Baby Jane (1962). Una obra mestra del thriller psicològic, amb dues protagonistes que tenen un duel de genialitat a diversos nivells. Impressionant.

3.- Fahrenheit 451 (1966). Ara que s’acosta StJoan, si acabem mirant aquesta tots voldreu fer una gran foguera de llibres.

4.- Cape Fear (1962). La venjança és una cosa plaent per molt bona persona que siguis. Si ets un criminal perillós ha de ser ja la hòstia.

És ben estrany, però l’atzar ens ha posat tres pel·lícules del mateix any.
Ja sabeu com va tot, podeu votar fins la mitjanit de demà dijous, i el divendres sabrem quina acabarem mirant. Aquest divendres però, a més del lloc canviarem també l’hora, i ens trobarem mitja hora més tard del que és habitual, a dos quarts de nou. Després de la pel·lícula, a sopar, i després de sopar, cap a concert.

Poc temps per votar, pocs vots. Té lògica.

Aquesta setmana s’ha donat una situació novedosa que ens farà improvisar una solució. Tenim un empat. Tant Ninja Terminator (1985) com Twilight (2008) han aconseguit tres vots. Com ens en sortirem?
Segona ronda. Decidirem la pel·lícula per mirar entre els asistents, i si em deixeu sol miraré la que em surti dels ous. Apa! Ens veiem a les vuit per triar ninjes terminators o vampirs mariques.

Sembla un fet que cada vegada em costa més escollir les pel·lícules per posar a votar. Pot ser simplement estacional, però estic meditant unes quantes novetats en la Pel·lícula del Divendres, tot i que no crec que acabin resultant massa profundes.
Sigui com sigui, aquesta setmana toca un Divendres Escombraries, així que anem per feina.

1.- Kickboxer (1989). JEAN-CLAUDE VAN DAMME, un nom que mereix ser escrit en majúscules en aquesta secció, tot i que és només la seva segona aparició. Mereix un especial.

2.- Ninja Terminator (1985). Els ninjes molen, Terminator també, per tant… són els 80, gent, tot és permès!

3.- Twilight (2008). Diversos factors fan que no acabi de quadrar en la categoria, però no importa. Gent, demano la vostra misericòrdia.

4.- Sweet Sweetback’s Baadasssss Song (1971). Es veu que hi va haver una època en la qual molava veure negres corrent amunt i avall amb cotxes i pistoles. I és que, a veure, qui collons es podria resistir a una pel·lícula amb aquest títol?

Altra vegada els terminis seran curts, però esperem que suficients. Però no us hi esforceu, mirem el que mirem serà una puta merda. Si us serveix de consol, la cervesa de premi pels assistents és inexcusable.

Si, avui gairebé faig tard, amb els resultats. Només diré que teniu encara més de mitja hora per arribar i acompanyar-me amb Amarcord (1973). Us hi espero!

Aquesta setmana no me n’he oblidat, de la Pel·lícula del Dvendres, però he hagut de controlar i esperar diversos factors al llarg de la setmana que han acabat desembocant, entre d’altres coses, en un canvi de dia. Aquesta propera Pel·lícula del Dvendres serà el dissabte, i en lloc de les vuit del vespre, aprofitant que és cap de setmana ens podríem trobar abans, a les quatre de la tarda. Si teniu cap mena de queixa estaré plenament encantat d’obviar-la.

1.- Amarcord (1973). Segon intent per aquesta obra mestra felliniana, i en cas que surti escollida ens assegurem la presència de l’Anna.

2.- The Shining (1980). He vist centenars de pel·lícules de terror. D’aquestes, unes poques desenes de bones, i dins d’aquestes puc comptar amb els dits d’una mà les que m’han fet realment por. El Resplandor és una d’aquestes últimes.

3.- Close Encounters of the Third Kind (1977). Tot sovint em pregunto com s’ho fa un individu conceptualment tan odiós com és l’Spielberg per anar traient obres mestres gairebé inqüestionables amb una certa regularitat i insistència.

4.- Trois Couleurs: Bleu (1993). M’agrada el meu nom complet. Pere Tubert Juhé. Però si em digués, per exemple,Krzysztof Kieslowski, no només tindria un nom molon, sinó que a més hauria fet pel·lícules brutals.

Podeu votar fins el divendres a mitjanit, i el dissabte a les quatre esteu tothom convidats a veure la guanyadora. No garantitzo que la cervesa sigui benvinguda, ja que és possible que tingui el desordre fisiològic conegut amb el nom de “ressaca” (cosa que no influirà en la meva normal hospitalitat.

Avui no hi ha absolutament res a dir.
El poble ha parlat i ha dit que vol pits. Doncs pits tindreu.
Res de koales antropomorfs, res de diàlegs sense sentit i res de viatges en el temps explicats amb fotografies. A les vuit en punt tindrem pits a la lluna.
Qui s’hi apunta?