Això de les maratons va començar de la manera més tonta possible. De fet, diria que ni tan sols me’n recordo, de com es va gestar la primera, però de tonteria en tonteria, ja n’hem fet set (una, dues, tres, quatre, cinc, sis i set). I no, encara no en tenim prou.

Aquesta vuitena marató també es va iniciar de manera bastant tonta. Una aposta. Vaig tenir la mala (o bona) pensada de fer una aposta tirant a estúpida amb un parell de nenes. I la vaig guanyar. Si hagués perdut, hauria hagut de permetre que les dues guanyadores em programessin una marató. En guanyar jo, les dues havien d’assistir a una. A més, una d’elles en aquesta ocasió hi posarà lloc i infraestructura. Però m’avanço. Els qui em coneixeu ja sabeu que la llista de les meves qualitats és bastant extensa (a part de guapo i intel·ligent sóc una persona culta i refinada, per exemple). Doncs bé, ara a la vostra llista personal de “coses per les quals en Pere és genial”, hi podeu afegir “és magnànim”. I és que fent gala d’una magnanimitat més pròpia d’un Jaume I, tot i ser vencedor total de l’aposta, vaig cedir a l’hora de programar la marató a la qual les dues perdedores hauran d’assistir, i he fet la que elles m’haurien fet mirar. Atenció, perquè aquesta vuitena marató serà:

Heus ací la magnitud de la meva magnanimitat.
Fem una mica de memòria i reformulem les normes? No canviaran gaire respecte de les últimes vegades.

- L’aposta va ser perduda per dues nenes, no per vosaltres. Això vol dir que no obliguem a l’assistència més enllà de la nostra. Això sí, ens encantarà tenir companyia.

- Podeu venir quan us vingui més de gust. Quan us avorriu, quan no sabeu què fer, quan acabeu la festa… Trobareu la porta oberta les vint-i-quatre hores i la podeu travessar en qualsevol moment, en qualsevol dels sentits.

- També podeu portar qui vulgueu. Amics, família, aquella veïna tan atractiva amb qui no sabeu mai com trencar el gel. A tothom li encanten els Clásicos Disney. I la cervesa.

- La nevera serà plena de cervesa a disposició dels assistents, i es començarà a servir a les beer-time en punt, i fins exhaurir existències. Esperem no exhaurir-la. A més, aportarem també un assortit adequat d’aliments sòlids dins el rang dels aperitius, el pa i derivats, embotits i similars, a més d’algun producte amb la qualificació de fruita. A dia d’avui, podem presumir d’un rècord de zero morts i només dos afectats de desnutrició en les anteriors set maratons. Esperem ampliar-ho a vuit.

- La gent guai, i jo en sóc molt, mira les pel·lícules en VO, i hi posa subtítols quan estan disponibles. En aquest cas les circumstàncies i el context obliguen a un canvi. Mirarem totes les pel·lícules en rigurosa versió doblada, i en VHS sempre que sigui possible. No coneixem l’estat de les cintes ni el podem comprovar completament, de manera que tindrem un pla B en VOSE a punt.

- Tenim la tradició de defenestrar a la italiana manera qui es queixi de la qualitat de la programació. Ho mantenim. Aquesta vegada la projecció tindrà lloc en una planta baixa, però que això no us envalantoni per queixar-vos de manera evident, perquè alguna manera trobarem de defenestrar a poca alçada, pas ho dubteu.

- Seran benvinguts: cervesa, caramels diversos i rollos de (gairebé) tot tipus.

- No seran benvinguts: missioners mormons, gent que no sàpiga operar amb radicals (de tipus matemàtic) i gent amb números al nom (ex. Joan Carles I, Felip VI, Benet XVI, Pere Quart…)

Nota Important!
Aquesta, com he dit abans, no la farem a casa meva. Anirem a Banyoles. Aquí (enllaç) teniu instruccions ben detallades per arribar-hi. Us hi esperem!

A vegades em dóna la sensació que sempre toca mirar Cinema Escombraries, els divendres, tot i que en realitat només toca un divendres al mes, i la resta estem mantenint una qualitat bastant elevada, en conjunt. Però ja tornem a arribar a primer divendres de mes.

1.- Pulgasari (1986). Ho confesso. L’Albert Serra (de merda) i jo sembla que tenim una cosa en comú: als dos ens fascina la història que hi ha al darrere d’aquesta pel·lícula. Us l’explicaré amb la samarreta de la Roja posada.

2.- The Wraith (1986). Un mototista fantasma que torna de la tomba amb un cotxe amb superpoders per eliminar una banda d’assassins de carretera? Compro! Compro!

3.- Waterworld (1995). Cada vegada que veig el títol d’aquesta pel·lícula no puc evitar pensar “Lloret!”. I mira que me l’arriben a pelar, els parcs aquàtics…

4.- Head of the Family (1996). Una família d’esguerrats controlats per un cap gegantí amb poders mentals (evident). Ninots i maquillatge és diversió.

Atenció! Aquest divendres avançarem una miqueta la sessió, i en lloc de a les vuit en punt començarà a dos quarts de vuit. Voteu amb responsabilitat, criatures!

Sí, ho he tornat a fer. M’he empanat tota la setmana, de manera que se m’ha fet dijous al migdia i encara no he posat la pDv a votar. De fet, ni tan sols he escollit pel·lícules candidates, només en tinc una de clara, ja des de fa una bona colla de dies. Va, deixeu-m’hi pensar sobre la marxa. Som-hi?

1.- Johnny Got His Gun (1971). Té cert punt genial, que una pel·lícula que passa majoritàriament en un llit d’hospital on gairebé només es veuen llençols resulti ser una de les millors pel·lícules bèl·liques de la història. Si no l’heu vist mai, feu-ho el més aviat possible.

2.- The Fifth Element (1997). Fa un temps, ja bastant (aix…!), quan decidia mirar una pel·lícula, aquesta era sempre la primera que em venia al cap. Suposo que per saturació ara fa ja un munt de temps que no la miro, i des de fa uns mesos em torna a venir bastant de gust.

3.- Titus (1999). S’acosta el festival de Sitges, i què millor per celebrar-ho que tornar a mirar la primera pel·lícula que hi vaig veure? Potser Shakespeare sembla que no fa gaire festival de cinema fantàstic i de terror, però potser canviareu d’opinió una vegada l’hagueu vist.

4.- Star Trek (2009). Diria que és la primera vegada que en poso una de tant recent, però ben mirat crec que em ve bastant de gust tornar-la a veure, aquesta vegada lluny de la pantalla gran i de manera més relaxada.

Com faig sempre que m’adormo a l’hora de posar votacions en marxa, us deixaré un temps extra per votar, fins demà al migdia. Després, ja sabeu com va. A les vuit obriré la porta de casa, i tots els que vulgueu venir hi sou convidats a una cervesa tot mirant la pel·lícula. Ara que ja som tardor torna a venir una mica més de gust, no?

Ja haurem vist trenta-tres pel·lícules? En sèrio? Avui toca Rokugatsu no Hebi (2002), també coneguda com A Snake of June. Recordo la sensació quan la vaig veure per primera vegada, i no vaig tenir del tot clar si m’havia agradat o no. No és una pel·lícula fàcil, com no ho és cap d’en Tsukamoto. Espero que als qui vingueu us agradi o, com a mínim, no us deixi indiferents.

Suposo que a aquestes alçades ja coneixeu les condicions de la convocatòria: porta oberta a tots els interessats (el pis és aquí) i cervesa a la nevera per tots els assistents. Us hi espero a les vuit en punt, aquest vespre.

En algun moment ja ho he dit, que podria afirmar que tinc tres directors que em resulten infalibles. El primer d’ells ja ha tingut el seu divendres dedicat, i ara li toca el torn al segon. Aquest divendres us proposo quatre pel·lícules d’en Shinya Tsukamoto d’entre les quals escollir-ne una per mirar aquest proper divendres.

1.- Tokyo Fist (1995). Boxa, violència, automutilació i gelosia en una de les poques pel·lícules seves que encara no he vist. Potència visual assegurada.

2.- Bullet Ballet (1998). Crec que aquí es va iniciar una mena de punt d’inflexió, i va començar a fer pel·lícules menys frenètiques, més introspectives i pausades. Però igual de dures.

3.- Rokugatsu no Hebi (2002). Un munt de sexe i frustracions de tot tipus en una pel·lícula estranya i completament fascinant.

4.- Vital (2004). D’aquesta només en diré una cosa: Tadanobu.

No, ho heu vist bé, no hi ha polles taladradores. I és que en Tsukamoto és molt més que Tetsuo. El divendres a les vuit ho podreu comprovar, espero que tots els que vingueu ho passeu bé. Tindreu, com de costum, cervesa a la nevera i aperitius diversos a l’armari. Us hi espero.

Setmana sense gaire història. D’un total de set vots, sis han anat cap a The Third Man (1949). És un fet, les setmanes on no se’m(/’ns) pot putejar són significativament més avorrides a nivell de votacions.Ja sabeu com va, això. A les vuit us espero amb la porta oberta i cervesa a la nevera. Després, cap a Olot!

M’he adormit una miqueta, aquesta setmana, però amb mitja justificació. Han començat les festes del Tura a Olot, i no tenia del tot clar si aquest divendres tindria un sopar per allà dalt, de manera que he mantngut la pDv una mica en stand-by. Ara que més o menys tinc clar que hi aniré sopat puc convocar amb propietat la pDv en el seu horari habitual, el proper divendres a les vuit en punt del vespre. Serà un Divendres Clàssic, i sense entretenir-me més us sono les opcions:cert, però

1.- Das Cabinet des Dr Caligari (1920). Aquesta va camí de ser una de les pel·lícules que he vist més vegades. I val a dir que és més que per mèrits propis. Una de les millors pel·lícules mai filmades.

2.- The Jazz Singer (1927). Diuen que si aquesta pel·lícula ha passat a la història és simplement per haver sigut la primera sonora. Jo no ho sé, mai l’he vist i podria ser un bon moment.

3.- The 39 Steps (1935). Un Hitchcock primerenc, d’una època que m’és absolutament desconeguda. Diuen que és una comèdia negra, s’haurà de veure.

4.- The Third Man (1949). Welles a Viena sona a combinació necessàriament guanyadora. Una altra d’aquelles pel·lícules que cada vegada que acabo alguna merda de terror em pregunto com collons puc no haver vist mai encara.

Com que m’he empanat jo, encara que de manera mig conscient, torno a deixar-vos votar fins el divendres al migdia. Mireu quanta magnanimitat tota junta! Ja sabeu, el divendres a les vuit, cervesa i pDv, i acabant la pel·lícula suposo que aniré tirant cap a Olot, que tinc ganes de veure altra vegada en Quimi Portet.

He de confessar que m’heu decebut una mica. Ha tardat gairebé deu mesos a passar, com pot ser que fins ara ningú hagués boicotejat una votació? Vergonya, votants, vergonya per haver tardat tant!Inicialment, The Ewok Adventure (1984) es va posar líder destacada, amb la totalitat dels nou primers vots. Una cosa impressionant. Ahir al migdia en tenia onze, mentre cada una de les altres tres pel·lícules tenia un vot. Aquesta nit la votació estava tal i com la veieu.
Molt bé, veurem Critters 3 (1991) , on unes boles de pèl amb dents intenten menjar-se en DiCaprio. Ja sabeu les condicions: a les vuit en punt comencem, jo hi poso les cerveses, vosaltres la ràbia per en DiCaprio.

Quan vaig fer la Primera Gran Marató de Cinema Escombraries la intenció era impedir l’entrada a tota persona que no anés convenientment borratxa. Vaig fracassar estrepitosament, tot i l’èxit de la convocatòria, del format i de la filosofia general. Sigui com sigui, trobo que és bastant adequat que al menys una programació de la pDv corresponent al primer divendres de mes (és a dir, al Divendres Escombraries) la faci anant jo borratxo. Som-hi amb les quatre opcions:

1.- Prehistoric Women (1967). Si ho he entès bé, això va d’un paio que quan és a punt de ser sacrificat a un déu rinoceront albí és transportat en el temps fins una comunitat dominada per dones morenes amb esclaus rossos. Mola o no mola?

2.- Porky’s (1982). Si es fes una jerarquia amb totes les comèdies adolescents amb un o diversos parells de pits com a base argumental, Porky’s en seria la reina indiscutible. Del tot inexcusable per tota persona amb aspiracions d’entendre la societat occidental tal i com la coneixem.

3.- The Ewok Adventure (1984). Sí, no us equivoqueu, els Ewoks són aquells insufribles (però simpàtics) animalons que surten a Star Wars i ajuden en Luke Skywalker en un planeta anomenat Endor. Sacrificables, com en Jar-Jar Binks, però van aconseguir dues (dues!) pel·lícules per ells solets. I m’hi jugaria qualsevol cosa que ja les heu vist.

4.- Critters 3 (1991). Dient “Starring Leonardo DiCaprio” no caldria dir-ne gaire més, però és que per si no ho sabeu, els Critters són unes boles de pèl amb moltes dents i molta gana. Però en DiCaprio es pot indigestar a qualsevol.

No sé ni quines tinc ni quines podré aconseguir convenientment subtitulades abans de divendres, però la veritat és que no m’importa gens. Hi ha tantes pel·lícules de merda per mirar i tant poc temps disponible… Voteu la que més voldríeu veure, o en el seu defecte la que creieu que més patiré, perquè no ens enganyem, molts vots els mou el sadisme. I jo ho agraeixo. Fins divendres! (Que ja en farà trenta-un!)

Al final la votació aquesta setmana ha resultat bastant renyida, i decantat finalment per Blade Runner (1982), que ha obtingut un total de 5 vots.Aquesta la vaig deixar deliberadament fora de la marató de ciència-ficció, reservant-la per un altre moment. Aquesta tarda serà un moment collonut. A les vuit teniu tots la porta oberta, i si no ho sabeu o no ho recordeu, aquí teniu com arribar-hi.

Hem arribat finalment a l’últim divendres d’estiu. I com cada mes, tancarem l’Agost amb un Divendres Contemporani, una (esperem que) bona pel·lícula posterior al 1970. No dic res més, aquí teniu les opcions:

1.- The Rocky Horror Picture Show (1975). La comèdia de terror musical de referència. Surt de manera tan habitual com a influència que estic realment encuriosit i amb ganes de veure-la d’una puta vegada.

2.- Blade Runner (1982). Poques pel·lícules poden presumir d’haver canviat un gènere. En el cas de la ciència-ficció hi ha un abans i un després de Blade Runner.

3.- Blood Simple (1984). Ja a la primera de canvi els Coen es van despenjar amb una pel·lícula impressionant. Fa massa temps que la tinc a la llista de les pendents de tornar a veure.

4.- Boogie Nights (1997). També de bon començament, en Paul Thomas Anderson va apuntar clarament cap on anirien els trets, en les seves pel·lícules. Se li podrà dir pretensiosa i uns quants adjectius negatius més, però és un tros de demostració de com fer cinema.

Apa, cosa vostra fins dijous a les dotze de la nit. Voteu lliurement, vingueu o no, i la més votada serà la que el proper divendres veurem. Ja sabeu que a mi m’és ben igual la que surti, jo ja he triat aquestes quatre, i si per mi fos les veuria totes. Fins divendres!

Una altra setmana el poble ha parlat, i aquesta vegada ha parlat alt i clar. El poble vol caps explotant. Doncs el poble tindrà caps explotant.Com cada setmana, la pel·lícula comença a les vuit en punt, però avui ens hi trobareu a partir de les sis fent cerveses. Recordeu, el pis és aquí i la porta serà oberta.

Com que combatre la calor de l’Agost i les ganes d’anar a la platja és una cosa bastant complicada, aquesta setmana m’he buscat un aliat, de manera que si tot va com ha d’anar i si ens hi voleu acompanyar aquest divendres ens trobareu als dos. Fent què? Mirant una pel·lícula, com cada setmana. Quina pel·lícula? Això ho heu de decidir vosaltres. Aquesta setmana podeu escollir entre quatre pel·lícules d’un dels meus directors preferits, en David Cronenberg. Aquí les teniu:

1.- Scanners (1981). No es pot dir que sigui l’únic de la pel·lícula, ni tan sols que sigui el més important, però els caps explotant és el que s’acaba recordant més. Per bé o per mal. Per sort, els caps explotant molen, i el que hi ha al voltant mola encara més.

2.- Crash (1996). Ara que estic llegint una novel·la d’en J.G.Ballard, i que no m’està agradant del tot, potser seria un bon moment per, després de com a mínim cinc intents, decidir d’una puta vegada si aquesta pel·lícula és una merda o una obra mestra.

3.- Spider (2002). Ha acabat sent “la pel·lícula que anava darrere de Camera“, però té prou entitat ella sola per ser considerada una de les seves pel·lícules més rodones.

4.- A History of Violence (2005). En les seves últimes pel·lícules hi ha hagut un canvi de registre aparent, i aquesta en seria una mostra ben clara. És l’adaptació d’un còmic, però així i tot aconsegueix donar-hi un toc personal inconfusible. No desentonaria en cap top10 de pel·lícules de la darrera dècada.

Vinga, com de costum ara és el vostre torn. A votar fins dijous a mitjanit, i el divendres estarem ben contents d’obrir-vos la porta amb una cervesa a la mà. Fins divendres!

Un Divendres Clàssic sempre entra bé i és una oportunitat magnífica de veure bones pel·lícules. Seconds (1966), la que heu votat per avui, l’havia vist fa ja força temps, i en recordo més aviat poc. Sí recordo que em va deixar molt bones sensacions.

Com de costum, us espero a tots els que vulgueu venir a les vuit en punt a casa meva. La porta oberta, cervesa a la nevera i veurem què més. Fins després!

Una setmana més, desafiem la calor d’Agost amb una pel·lícula de tarda de divendres. La setmana passada vaig haver d’avançar la sessió per un sopar que tenia, però aquesta en principi tornarà a ser a les vuit en punt, com de costum. Triem clàssic per veure?

1.- Quatermass 2 (1957). El professor Bernard Quatermass és sens dubte un dels personatges més interessants que ha donat el cinema de ciència-ficció. A més, com a curiositat i si no recordo malament, aquesta va ser la primera seqüela amb un 2 al títol.

2.- On the Beach (1959). Després d’un apocalipsi nuclear (nu-ce-lar, la palabra es nucelar) l’últim lloc del planeta que permet la vida és Austràlia. Però durarà poc.

3.- Marnie (1964). A l’hora de veure bon cinema, Hitchcock és sempre un valor segur. Tot i no haver-la vist, difícilment decebrà.

4.- Seconds (1966). Si no ens agradés com és la vida que tenim, voldríem tenir-ne una altra que poguéssim escollir? Matar el nostre antic jo i prendre el lloc a una altra persona amb una vida millor?

Apa, els que vulgueu i no sigueu a la platja ja podeu votar la que preferiu. Ja sabeu que no cal venir, per triar què mirarem, però que els que us atreviu sereu ben rebuts. Fins divendres!

Dono tard els resultats, ara que arribo de Barcelona, de la preestrena d’Incepton. Recomanable, molt recomanable. Però anem al que toca. Avui mirarem Piranha II (1981).

Recordeu que hi ha canvi d’horari, serà a les sis en lloc de les vuit, però les cerveses continuaran sent a la nevera, com sempre. Hi haurà algun valent?

L’estiu es presta tirant a poc, a tancar-se davant d’una pantalla a mirar una pel·lícula dolenta. La gent marxa de vacances, i els que es queden en general aprofiten la més mínima oportunitat per fugir on sigui. Però bé, jo a la meva, i els divendres em continua venint de gust veure pel·lícules, encara que siguin una puta merda com seran demà passat.
Per circustàncies alienes a l’organització m’he tornat a empanar i se m’ha fet força tard, de manera que atenció que aquesta setmana hi haurà dues petites diferències.
Una: les votacions estaran obertes fins el divendres a les 12:00.
Dues: la pel·lícula serà a les 18:00, en lloc de les 20:00 habituals.
Dit això, passem a mirar quines opcions hi haurà aquest Divendres Escombraries:

1.- Ninja Thunderbolt (1984). No espero que superi la millor pel·lícula escombraries que mai he vist, però sí que a estones sigui capaç de rivalitzar-hi. Tampoc hi ha subtítols. Tampoc calen.

2.- Polyester (1981). El cinema trash té un mestre inqüestionable, que es diu John Waters. Passarel·la de freaks, amb l’únic inconvenient que no tinc la sala equipada convenientment amb Odorama, cosa que impedirà veure la pel·lícula tal i com va ser concebuda.

3.- Piranha II (1981). El sabeu aquell que diu que la primera pel·lícula del director de diverses de les pel·lícules més cares i més taquilleres de la història anava d’unes piranyes que volen i que surten del mar? De veritat, aquesta és del tot imperdible.

4.- She Gods of Shark Reef (1958). La veritat? D’aquesta no en sé res, i una vegada vist el títol i veure qui n’és el responsable, crec que ja està bé així. Sigui quin sigui l’argument, serà el de menys. Crec que tampoc n’he trobat subtítols, però tampoc crec que servissin de massa res, per trobar-hi sentit.

Apa, a veure si vota algú o esteu tots de vacances! Jo demà aniré a comprar cerveses abans d’anar cap a Barcelona, que m’espera la preestrena de la que ha de ser la pel·lícula de l’estiu.

Fer les coses de manera dictatorial mola. Aquest divendres, sent el cinquè de Juliol, no hi ha hagut votacions, i aquesta tarda veurem la pel·lícula que em vingui bé. La veritat és que no tinc massa idea de què mirar, suposo que ho acabaré decidint segons les circumstàncies del moment. Si ve algú, si estic d’humor, el temps que faci… aquestes coses.

Sense pensar-hi gaire, em venen al cap unes quantes descartades d’altres divendres. Apocalypse Now Redux (1979/2001), À Bout de Souffle (1960), Bijitâ Q (1999)… però hi ha altres opcions, com ara It’s All About Love (2003), que vaig veure fa bastant, pràcticament no recordo i fa un parell de dies va sortir en una conversa amb un amic.

Veurem. Potser (o segurament) no serà cap d’aquestes. En tot cas, esteu tothom convocats a les vuit en punt.

Setmana sense massa història però amb un vencedor clar. Els cinc vots que ha obtingut faran que aquesta tarda mirem Brazil (1985).

Ja ho sabeu, tots els que vulgueu venir trobareu la porta oberta i una cervesa o similar esperant-vos a la nevera. Ens veiem a les vuit!