Ja fa gairebé un any de la darrera portada tesi i segurament aquesta ja serà una de les últimes portades que faré, no pas perquè me n’hagi cansat, sinó perquè cada vegada tinc i tindré menys connexió amb la universitat o gent que hi estigui fent la tesi. De totes les que he fet, aquesta és ja la novena que comparteixo amb vosaltres ( 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 i 8) i la primera d’algú a qui ja li n’havia fet una pel treball de DEA. Com en aquella ocasió, Elnostralbert ha sigut ben fàcil d’acontentar i després d’un parell de tanteigs ja hem arribat al resultat definitiu que teniu aquí.

Com de costum, només hi heu de clicar per tal de veure-la en tota la seva esplendor (sigui la que sigui).

També com de costum, us hi deixo dir la vostra. Us ha agradat? O hi trobeu a faltar en Godzilla? (Elnostralbert no me l’ha deixat posar i aquest cop no l’he pogut enganyar)

 Loading ...

Aquest dimarts passat vaig passar el matí a l’hospital. Tothom tranquil, que no em passava pas res, tot el contrari.
Poca gent és conscient, quan no es troba del tot bé, va al metge i aquest fa el seu diagnòstic, li recepta el necessari i es cura, de tota la feina prèvia que ha portat fins aquest protocol d’acció tan simple i generalment efectiu. Calen estudis clínics i farmacològics que relacionin cada conjunt de símptomes amb la seva causa, així com d’altres que hi trobin solució. Per tal de fer aquests estudis una part crucial són els malalts que s’avinguin a ser estudiats, però tan importants com ells són la gent sana que s’ofereixi a fer de mostra control. Per tal de veure què és el que no va a l’hora en un malalt cal comparar-ho amb algú que no manifesti la malaltia o disfunció. En principi, aquest va ser el meu paper aquest dimarts.

Vaig participar en un estudi de la unitat de Diabetis, Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital Josep Trueta en el qual es pretén aprofundir en el coneixement de la diabetis de tipus 2, la qual s’associa de manera general amb obesitat. Precisament, el meu pare és un diabètic de tipus 2 que va ser diagnosticat ja passada la quarantena. Sempre ha fet vida normal i s’ha controlat sense necessitat d’insulina, simplement amb la dieta i fàrmacs orals. Com a curiositat, ell és la mostra número 1 de l’estudi i ha sigut un subjecte força interessant perquè és una mostra atípica en una malaltia que es relaciona amb l’obesitat. Això fa que no pugui descartar que el meu paper com a control pugui saltar cap a l’altra banda.

El dimarts em vaig aixecar ben aviat, vaig preparar mostres d’orina i femta i vaig marxar cap a Girona per ser a les nou al Trueta. En arribar a Endocrinologia em van extreure alguna cosa així com dos-cents putos tubs de sang, els justos perquè el braç se m’adormís i l’endemà encara em fes mal. Em van deixar la via a la vena, a punt per anar traient mostres quan convingués, i a continuació em van donar una solució de glucosa per iniciar el seu seguiment en sang. Tothom m’havia avisat de com de vomitiva era la beguda, de manera que vaig trobar que no n’hi havia per tant, un parell de glops i cap a dins. A partir d’aquell moment, cada mitja hora durant dues hores em van anar traient una mostra de sang per tal de fer el seguiment de la concentració de glucosa en sang. Paral·lelament em van mesurar el percentatge de greix i aigua corporals, els quals es troben dins dels valors normals. Just abans de prendre la darrera mostra em van fer una petita enquesta d’hàbits i antecedents mèdics i una revisió bàsica. Aquesta estona es va fer bastant avorrida, simplement esperant que arribés l’infermer per treure la mostra de sang, però com que anava amb el portàtil vaig aprofitar per fer un kinetics.

Després de treure l’última mostra i la via, el metge responsable em va acompanyar fins on em farien una densitometria. La densitometria consisteix en estar estirat mentre un aparell d’ultrasons et recorre el cos sencer i em va fer sentir senyora menopàusica per primer cop a la vida.

Finalment, després d’una pausa per dinar (després de passar el matí sense menjar res i perdent sang es va agrair molt), vaig acabar amb una ecografia de fetge i artèries caròtides. En cas d’obesitat el greix s’acumula també al voltant del fetge i dins de les artèries, on pot ser responsable d’embòlies. Aquí la interpretació era immediata i les imatges van evidenciar un fetge i artèries ben sans, cosa que el metge responsable va aprofitar per prendre força imatges, ja que com em va dir poques vegades tenen l’ocasió de treballar amb gent sana. Tot i això l’ecografia va ser molt ràpida, no més de vint minuts, i vaig sortir de la sala amb el compromís de participar, també com a control, en un altre estudi. Podeu imaginar que si no m’haguessin tractat perfectament no hauria tingut massa ganes de repetir.

La propera vegada que aneu al metge intenteu ser conscients de tota la gent que ha fet possible els diagnòstics i les cures. No tots són metges ni molt menys encara les malvades farrmacèèèèèutiques. Si en teniu oportunitat i ganes, formeu-ne part també vosaltres.

Just abans de l’estiu vaig donar als estudiants de la primera promoció de Biotecnologia de la Universitat de Girona unes quantes propostes per una samarreta que els ajudés a recollir fons per anar-se’n de viatge. La consulta que vaig improvisar aquí va acabar resultant representativa dels gustos dels implicats, i la primera opció és la que va acabar triomfant.

Fer samarretes d’aquest tipus i amb aquest objectiu no resulta tan fàcil com sembla, i massa sovint acaben sent comprades per compromís i servint de pijama. Intentant evitar això vaig buscar fer-les visualment atractives i fer que la informació de la promoció, tot i que present i en un lloc prou rellevant no es mengés tot el protagonisme.

Doncs bé, la primera comanda de 200 unitats és a punt d’esgotar-se, de manera que si en voleu una us hi haureu d’afanyar una mica. Només valen 10€ i en podeu veure uns quants models (del tot) reals a la pàgina de facebook que han creat (Samarretes de Biotecnologia 2009-2013). Si algú en vol una hi pot contactar directament a través de facebook o si cal jo us puc servir d’enllaç.

Ja fa uns mesos els estudiants de tercer de biotecnologia em van proposar fer-los el disseny de la samarreta de la promoció. Ara no em posaré a fer-los la pilota, però en el seu moment ja vaig comentar que m’havia fet un munt d’il·lusió, l’encàrrec. A partir d’una primera idea bastant vaga en van acabar sorgint quatre propostes diferents. Si cliqueu cada una de les imatges podeu veure les il·lustracions de davant i de darrere amb més detall.

Model 1

Aquest primer model consta d’una figura geomètrica al pit dividida en sis seccions idèntiques, cada una de les quals cobreix un àmbit relacionat de manera directa amb la biotecnologia (una estructura de proteïnes, una doble hèlix de DNA, una microfotografia d’un teixit vegetal, la configuració electrònica d’un àtom i un esquelet humà). La sisena secció és negra en referència al futur que ens espera en aquest puto país de merda. A l’esquena hi ha un biohazard amb una estructura proteica al seu interior i la informació de la promoció.

Model 2

En aquesta proposta la informació referent a la promoció (biotecnologia 2012) es troba al pit, donant una seqüència estructurada com un fragment palindròmic de DNA, i és flanquejada per les estructures de dos enzims de restricció. A l’esquena hi ha el mateix biohazard que en el primer model, però sense el text informatiu per evitar duplicitats.

Model 3

El tercer model integra la paraula “biotecnologia” dins un patró de bandes horitzontals semblant al que trobaríem en un gel SDS-PAGE. El disseny de l’esquena és idèntic al del model anterior.

Model 4

Finalment, aquesta darrera proposta seria una simplificació del tercer model, representant únicament un carril del gel d’acrilamida. La informació referent a la promoció es troba a l’esquena en vertical. El disseny del pit és probablement el meu preferit a causa de la seva simplicitat, però segurament a l’esquena hi preferiria el disseny del primer model. Potser seria també el més complicat de plasmar imprès, ja que tot i ser molt esquemàtic el pit cobreix més àrea impresa que els anteriors.

Ara, com de costum, és el vostre torn de donar l’opinió. Quin dels quatre models us agrada més? O bé, en cas que cap us acabi de fer el pes o que preferiu una combinació d’elements diferents, deixeu un comentari.

 Loading ...

No és que hagi fet vuit portades de tesi, n’he fet alguna més (no totes reeixides), però aquí n’he compartit set abans d’aquesta ( 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7 ). Avui toca la d’en Paco. Vam començar junts la carrera, hem estat més o menys junts des de llavors, i l’atzar ha volgut que ens toqui fer la defensa amb molt poca diferència (tan poca que estem fent tots els tràmits en paral·lel, amb uns pocs dies de decalatge a favor seu).

Bé, res més. Aquí la teniu. Com de costum, només hi heu de clicar per poder-la veure en gran, i una mica més avall hi podeu dir la vostra, comentant i/o votant.

 Loading ...

Ja porto una bona colla d’anys voltant per la facultat, i en tot aquest temps una de les coses que m’ha resultat més gratificant de fer han sigut les portades de tesis i similars que m’han encarregat. En teniu unes quantes mostres aquí: 1, 2, 3, 4, 5, 6.

Ara, finalment ha arribat el moment de fer-me la meva. De fet, fa bastant temps que la tenia feta (ja sabem que normalment totes les cases es comencen per la teulada i les tesis, per la portada) i simplement hi he fet uns petits canvis perquè compleixi la normativa. Podeu clicar-hi per veure-la en gran.

I ara arriba el vostre torn: què us sembla?

 Loading ...

Ara feia bastant de la darrera, però continuo fent portades. De l’últim encàrrec, que encara està per acabar de completar, més que quatre propostes tenim un procés evolutiu en quatre passos. Si us interessa, us el deixo aquí (si cliqueu les imatges se us obriran a una mida més gran):

I com de costum us hi deixo dir la vostra:

 Loading ...

Llegir divulgació científica de qualitat és una cosa que qualsevol persona, de qualsevol camp, hauria de fer de manera més o menys regular. Em resulta curiós i, quan em paro a reflexionar-hi de manera subjectiva, bastant molest el fet que en aquesta societat es consideri algú culte aquell qui té coneixements elevats de literatura, història i qualsevol de les anomenades “ciències humanes”, mentre que no es té el mateix reconeixement per qui hi entén de biologia, física o tecnologia. Després resultarà que el primer no té feina i el segon tampoc, però això ja seria un altre tema.

Llegint aquest llibre no puc dir que hagi après massa res. La idea general vindria a ser que l’home, com a espècie, és poc més que un animal més. No hi ha res que de manera fonamental ens allunyi dels nostres parents simis, només hem tingut certa “sort” (discutible) en els canvis que hem patit per arribar evolutivament on som ara. Putos monos pelats, amb el cap gros i un munt de prejudicis. I molta capacitat, això sí. La majoria desaprofitada.
Tot això ja ho sabia i ho tinc constantment en compte. Però el que no havia tingut massa ocasió de gaudir és llegir els coneixements d’una ciència ara en molts punts desfassada, però sorprenentment vigent i revolucionària en d’altres vessants.
Aquest llibre va ser escrit l’any 1941. Es parla dels 48 cromosomes de l’espècie humana. Dels gens que porten la informacio hereditària, sent constituïts principalment de proteïnes. De l’home de Piltdown. Llegir això em posa a lloc, com a científic. No sempre ens n’adonem que una de les coses que implica treballar en ciència és estar eternament equivocat. Amb això no vull dir que el que pugui arribar a publicar o descobrir (si hi ha sort) sigui fals, però sí que és, ha de ser, per definició incomplet. Millorable. Que es cregués que l’home té 48 cromosomes quan en realitat en té 46 no invalidava la teoria cromosòmica, només s’havia de millorar. Segurament moltes de les coses que ara es tenen per segures o definitives seran vistes d’aquí 70 anys com jo ara veig els 48 cromosomes humans. I collons, això m’ha agradat, i molt.

Però on realment es posa interessant la cosa és una vegada acabat el tercer quart, quan es deixen de banda les dades i es passa a l’especulació i la valoració. Ara que estem tan aposentats en la correcció política té collons que hagi d’agafar un llibre escrit a mitjans segle passat per llegir sense embuts sobre eugenèsia. No havia pensat que la decisió final sobre l’eugenèsia l’hauria de fer la pròpia societat, cosa que per extensió i delegació significa que l’hauria de prendre el poder polític, i vist així gairebé que prefereixo que tot continuï igual. Igual d’estúpids i esguerrats tots plegats.
També m’ha sorprès el contingut del capítol dedicat a la pseudociència i metafísica. No tant pel fons i pel fet que actualment no sembla que haguem millorat gaire, com per les diferències en els focus d’interès. El que ara són “energies quàntiques dirigides” i “evolució de l’espècie cap un estadi mental superior” abans eren ectoplasmes i jocs de prestidigitació. Però el fons i les maneres no han canviat. Vés que no vulgui dir que tot plegat és una puta estafa que com espècie tendim a voler creure.

Sigui com sigui, crec que a partir d’ara relativitzaré encara més, si és possible. I vés que no em torni encara més cínic…