Aquest cap de setmana passat la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana ha fet públic el cartell del Correllengua 2013, el qual per tercera vegada s’ha escollit a partir d’un concurs. A diferència de l’any passat, aquest cop me’n vaig assabentar amb prou temps com per pensar i desenvolupar una proposta d’acord amb el tipus de projecte i la figura homenatjada, que aquest any és en Miquel Martí i Pol.

Heus ací els resultats:

Vaig optar per un enfoc en la línia dels kinetics of time travel, utilitzant una fotografia antiga i lliure de drets d’una fàbrica britànica. He utilitzat la fàbrica com a element representatiu de l’origen de l’homenatjat, així com de la seva creació literària. Així, de les quatre xemeneies en surten quatre barres que formen alguns versos de poemes de Martí i Pol, les quals acaben convergint i fusionant-se en el lema del Correllengua, “llengua, cultura i llibertat”, alimentant-lo.

No cal dir que el divendres passat la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana em va comunicar que “Malauradament, i tot i que ens ha estat difícil decidir-nos donada la qualitat i el nivell de les obres que hem rebut, la teva proposta no ha estat l’escollida“. La proposta guanyadora ha sigut aquesta. Potser l’any que ve ho tornarem a intentar.

Per segon any consecutiu he sigut l’encarregat de fer el cartell per l’aniversari de Racó Català, aquest ja el catorzè. Aquest any el concert al Centre Artesà Tradicionàrius serà a càrrec de NiNi (Ni Nom Ni Vergonya, un nou grup de versions amb en Cesk Freixas) i de Tamborinu So Obstinat. Abans de la música hi haurà la presentació del llibre “Lliures o morts“, on els autors Jaume Clotet i David de Montserrat i l’historiador Xavier Hernàndez ens parlaran de la Guerra de Successió.

Com l’any passat, l’assistència no només hi és lliure i gratuïta sinó del tot recomanable. I aquest any comptarà amb l’assistència de l’autor del cartell! Què més voleu, criatures? Més informació? Doncs apa, cap a la pàgina especial de Racó Català, cap a la seva agenda o cap a l’esdeveniment de Facebook.

La nena té uns tres anys. Corre nerviosa amunt i avall com ho fan tots els nens a la seva edat, excepte potser els que tenen algun tipus de paràlisi. Però tot i moure’s tant com la resta, dóna significativament menys pel cul que la mitjana. Els pares en deuen ser els responsables directes, d’això. L’educació ho és tot, i la majoria de vegades només cal mirar amunt per saber d’on surten les tares que tenen els de baix.

Els pares són pare i mare, una parella heterosexual sense anell, sense lligams. Ella demana un mini de formatge i una aigua. I un suc de taronja natural per la nena, que deu haver esmorzat en llevar-se. Ell, un entrepà vegetal. Amb una mica de formatge fresc. Amb pa de barra. Perquè som en un poble, aquí hi ha bon pa. Aquí encara tallen alzines per coure’l. O roures? Amb quina fusta es fa el millor pa de pagès? Per acompanyar l’entrepà vegetal amb formatge fresc i pa de barra beurà una San Miguel.

I entre glop i glop de San Miguel i d’aigua, mentre la nena va amunt i avall donant pel cul significativament menys que els seus similars sense deficiències motores, el seu pare i la seva mare, la seva mare i el seu pare, li parlen en un correcte francès. En un excel·lent castellà. Comment ça va? Pregunta la mare. Ça va bien. Respon la nena, tímida però segura, des de la seva falda. S’hi afegeix el pare. Hola, cómo estás? I la nena fa saber que ja en té prou. Es tapa la cara amb les mans i es regira. Dóna un cop a la taula, sense voler, i tot tremola. Gots i plats i ampolles i engrunes.

Casi se cau!

Avisen a la nena. Ha d’anar amb més de compte. Perquè les coses poden caure si no vigilem. La nena ho entén, sap que les coses se cauen. I escarmentada però encara sense ganes d’assimilar els coneixements lingüístics que li obrin tot un lloc anomenat món de possibilitats comunicatives, assenyala l’entrada del bar com a via d’escapament. Allà hi ha un cavall mecànic. Un Falgàs de quan la companyia no havia perdut l’accent en el camí de la internacionalització. De quan tenia per logo una mà que agafava una moneda de cinc duros amb l’àliga franquista. Però això ja seria un altre tema, no sabria dir si més complex. De fet, ni tan sols sabria dir si es tracta d’un tema completament diferent. Però la nena ha transmès el seu missatge de manera eficient.

Els cavalls donen patades.

I així els pares finten l’interès de la nena pel cavall. I tot ça va bien. Mengem entrepans vegetals i se’ns cauen les coses. Bevem San Miguel i fem bandera d’una cosa que no tenim ni puta idea del que és. Potser perquè no ens agraden les banderes. Ni les fronteres.

Fa unes setmanes vaig obrir un nou compte de Twitter. Ja en gestiono massa, però aquest venia a cobrir una vessant nova. Tinc comptes on parlar de coses personals, d’humor, de cinema, però no en tenia cap d’enfocament polític. No puc dir que la política me la peli molt, ja que per poc que compartim els plantejaments dels professionals del sector la manera com ens afecta a tothom és del tot inqüestionable, però alhora m’hi sento suficientment lluny com per no sentir-me còmode parlant-ne directament i oberta.

Són incomptables les paròdies que existeixen de tot tipus de polítics, algunes genials, d’altres completament insuportables o directament insultants. Com que sóc plenament conscient de les meves capacitats i limitacions, tan humorístiques com de temps, vaig descartar directament la paròdia creativa. Així és com va sorgir en @CANYAS_MAJUSCUL. La idea era simple. Agafar els tuits fets per en @jordi_canyas i revertir-los al seu estat natural. Les majúscules. La crispació. El crit. Agafar el portavoz i treure-li la careta fent aflorar el portagritos, l’energumen exaltat que té com a única raó de ser l’insult dirigit.

Què n’esperava? La veritat és que no ho sé. Posar de relleu que hi ha individus que no necessiten caricatura, als qui no els cal una paròdia, perquè ho són directament. Una caricatura absurda i aberrant del càrrec que ocupen. Perquè no ho oblidem, aquest home és diputat del Parlament de Catalunya, i portaveu d’una formació política que, tot i minoritària, té un pes prou rellevant al país. Un pes guanyat a base de polèmica, insults, victimisme, fotos en pilotes i d’assenyalar el malvat nacionalisme (nazionalismo) com a font única de tots els mals. Què n’esperava? Suposo que contribuir en la mesura de les meves limitades possibilitats a posar fre a la degradació de la política del país, que s’està convertint a marxes forçades en una translació d’aquells programes de televisió on sembla tenir més raó qui la diu més grossa i amb més volum. Sí, sóc així d’innocent.

Què he aconseguit? Absolutament res de positiu. Espanyolistes anticatalans d’arreu d’Espanya dirigint-se a en @CANYAS_MAJUSCUL sense veure-hi res estrany. Com aquell pobre home que li dóna les gràcies perquè és una mica curt de vista i el servei de majúscules l’ajuda a rebre millor les consignes. També independentistes viscerals insultant-lo creient dirigir-se al @jordi_canyas real. I l’energumen, evidentment, titllant de nazis i de #kukluxcat els qui l’acusen de ser un espanyolista que té com a única raó de ser política la confrontació amb la finalitat de fer desaparèixer tot signe de molesta catalanitat. Què he aconseguit? La constatació que la divisió no té marxa enrere, i que viure en primera persona com el portaveu d’un partit polític del Parlament insulta un dia i un altre amics i coneguts només fa que contribuir al meu propi malestar.

Adéu, JORDI CAÑAS!!!!!!1111 No crec que te trobi a faltar.

Tot i que el cartell del concert frustrat de Moments d’Eufòria a Lladó ha sigut el primer que he compartit, no és el primer que he fet. Fa unes setmanes, des de Racó Català em van proposar de fer el cartell dels actes de celebració del seu tretzè aniversari. Com podeu veure, serà el divendres 4 de maig a partir de les nou del vespre, consistirà en un recital de poesia i un parell de concerts i l’entrada és no només lliure sinó a més recomanable.

Si voleu més informació podeu consultar la pàgina especial de Racó Català, així com la seva agenda o l’esdeveniment creat a Facebook.

Mai m’he considerat especialment aficionat al futbol. Sí, segueixo els resultats i quan puc miro algun partit del Barça, però mai em trobareu mirant un partit de la lliga anglesa pel simple plaer de veure’l, perquè abans perdria el temps amb una altra cosa.

M’hi vaig començar a interessar cap a l’any 90. Coses de l’edat, suposo. Des de llavors, he anat veient que el realment interessant es troba fora de la gespa. I cada vegada més. Odio, i molt, discutir de futbol, però el fet que aquesta sigui una postura minoritària fa que sigui certament divertit observar.

Al llarg d’aquests anys s’ha anat fent clara la manera contraposada d’entendre l’esport i el que l’envolta que es té “a Barcelona” i “a Madrid”. Des d’allà ens hem de sentir dir una vegada i una altra com de gran és “la seva institució”, com de guanyadors són i han sigut sempre, i que aquí més ens val callar, acceptar el paper secundari que té el nostre equip i pràcticament demanar perdó quan per coses de l’atzar o els robatoris arbitrals, aconseguim algun títol.

Perdedors? Secundaris?
Per què deu ser, que jo no tinc aquesta sensació?
Deu ser que sóc gilipolles? Mentider? Un vil separatista? Manipulador?
O potser és cosa de la simple estadística?

Per què?

Ser un diari modern, però alhora rigorós i amb vocació de país no és tasca senzilla. Això ho saben molt bé els del diari ara, que amb una aposta clara per l’estètica i el disseny sembla que van aconseguint trobar un forat entre la gran oferta de publicacions diàries.

Ara bé, hauríem de mirar una mica més en profunditat si la imatge que acaben donant els autors que hi signen columnes i articles d’opinió, tant en l’edició en paper com en els diversos blogs associats, es correspon amb la que esperem d’un diari d’aquestes característiques.

Mirem a veure què ens diuen determinades fotos de perfil, de manera contraposada a què ens semblen voler dir.

Després de molt meditar he decidit quin serà el meu vot a les properes eleccions de 28 de Novembre.
Si us interessa, clicant la imatge us podeu descarregar un model de papereta en pdf. Només cal que marqueu la vostra opció preferida i la dipositeu (ha-ha-ha) a l’urna que tingueu assignada.

Faré una confessió política. Jo, el divuit de juny de dos mil sis era un ciutadà català amb dret a vot que es considerava de tendències federalistes i mirava amb una certa curiositat i relativa incomprensió els moviments i individus de tendència independentista, ja que els veia molt allunyats de la meva manera de fer i de pensar.

Avui som vint-i-set de novembre de nou mil nou. A nivell personal, hi ha moltes coses que em separen del jo que va votar “sí” al referèndum estatutari, de manera que ara mateix em puc considerar una persona bastant diferent de qui era llavors. Però resulta que no només jo he canviat, també he pogut veure clarament com tot el meu entorn, tant el més proper com el més distant, ha anat evolucionant. Com ha de ser, de fet.
Pel què fa a l’aspecte personal, en el tema que ens ocupa, crec que el factor més determinant van ser els gairebé sis mesos que vaig passar vivint a Madrid. Vaig tenir la sort de trobar-hi gent realment maca, però també vaig poder comprovar que als catalans, en el millor dels casos se’ns tracta amb condescendència. Com alternativa al directe menyspreu. I així va ser que, sense voler-ho i sense adonar-me’n, vaig tornar independentista de la meva estada a la capital. Sé que no sóc el primer a qui li passa.

Ara mateix l’estatut me la pela de manera important. L’única cosa que per mi representa alguna cosa es que me miro al mirall i em veig català. Res més. A tot estirar em podria apuntar al carro d’europeus, i amb molt recel al de ciutadans del món, si aquest darrer paquet no estigués tan absurdament ple de subnormals. Em miro al mirall i ja sóc incapaç de veure-hi, ni tan sols imaginar-hi, un espanyol. Però no puc no ser-ho. El món funciona així, què hi farem.

I així arribem al dia d’avui, quan de la manera més inesperada em trobo amb l’editorial conjunta dels collons. Com a català jo era totalment pessimista, havia perdut l’esperança tant en l’anomenada “classe política” com en la resta d’elements de la nostra societat, ens veia com un poble exhaust i decadent, condemnat.
Avui m’han retornat la fe en el què som. Amb una xorrada tan inútil com un puto manifest que no té cap tipus de validesa jurídica, però que ha fet que un diari servil i odiós com és La Vanguardia, un pamflet socialista com és El Periódico, un integrant del grup Planeta com és l’Avui i una desena de petits diaris que se’n surten com poden, tal i com fem molts de nosaltres, s’han posat d’acord i han cardat un “flop!” fotent la polla sobre la taula. Una polla ben escarransida, sí, però és que jo ja creia que no en teníem.

Diran que aquesta editorial no és res, més enllà del simbolisme, o que reclama una cosa que no hem de voler, un encaix artificial en un país que no ens vol deixar ser. Me la pela. Som aquí. I som molts. Molts més del que pensàvem. Molts més del que creuen.

I fins aquí arriba aquest solitari post polític. Ens veiem en el proper referèndum jurídicament inútil però emocionalment significatiu.

Com que tot i ser biòleg des de ben petit he tingut mentalitat de periodista, sobretot pel què fa a la imparcialitat i crònica objectiva dels fets, em prenc la llibertat de suggerir a l’amic Pedro Jota uns quants titulars possibles pel seu diari. Pot gaudir-ne amb total gratuïtat, que tampoc em vindrà d’uns quants ingressos més (de fet, em faria ben feliç si destinés els beneficis derivats dels meus titulars a fer una altra autopista a Jaén, que aviat serà temporada de collita d’olives i açeitunes, i a comprar pantalons i calçotets pels nens extremenys).

Niños de toda la península son secuestrados por la Generalitat
Se les encierra en Montserrat vestidos sólo con una barretina y les lavan el cerebro con gravaciones del Virolai.

“Me amputaron brazos y piernas por hablar en catalán con acento andaluz”
Desgarrador testimonio.

Ripoll nació en 1984
La emblemática cuna de Cataluña es una impostura sufragada con los impuestos de todos los españoles.

Los catalanes la tienen pequeña
Un artículo de la prestigiosa revista científica Nature lo corrobora.

“Mamá, por qué no puedo hablar en la calle como lo hacemos en casa?”
Millones de niños lloran cada dia en Cataluña, pero sólo pueden hacerlo en la intimidad de su hogar.

Un vallisoletano regresa de sus vacaciones en la Costa Brava pesando sólo treinta kilos
“No podía comer nada, no entendía las cartas ni los carteles. Fué un infierno hipocalórico.”

La selección catalana de tiro al español exige el reconocimiento internacional
Es un deporte muy arraigado en la región. El peligro de las selecciones regionales.

Pide la carta en lengua común y le sirven una mierda con tropezones de calabacín
Ha presentado una queja formal al ministerio de Sanidad y Consumo.

El tatarabuelo de Zapatero (monográfico-denuncia)
Su nombre (Jordi Sabater) explica muchas cosas.

Las hispanohablantes son esterilizadas en Cataluña en falsas revisiones ginecológicas
Por suerte, los machos españoles no acuden al ginecólogo y pueden continuar esparciendo su semilla.

Atraco en la AP7
Millones de catalanes malgastan en las autopistas un dinero que debería de ser destinado a la solidaridad entre regiones. Un trayecto de 40 kilómetros por autopista de un coche catalán equivale a ocho niños extremeños que hoy no podrán llevar calzoncillos.

Llàstima que gestos d’aquest tipus hagin de ser vistos com a rareses i que no tinguin mai la mateixa repercussió que els actes negatius.

Blah blah blah blah estatut blah blah blah blah solidaridad blah blah blah blah blah blah blah blah modelo de estado blah blah regiones blah blah blah blah blah balanzas fiscales blah blah blah blah blah blah blah secesionistas blah blah balcanización blah blah blah libertad blah blah constitución blah blah blah blah España blah blah blah expolio blah ladrones blah blah blah blah blah blah blah blah blah blah blah blah Extremadura blah blah confrontación blah blah blah blah blah blah impuestos blah funcionarios blah blah blah blah blah blah turismo blah blah blah blah blah blah blah blah blah blah blah blah blah blah blah blah blah lengua común blah blah escuelas blah blah blah blah blah blah blah blah blah la Roja blah blah blah blah blah………………………….

Dónde están, los que niegan que el español, nuestra lengua común, se encuentre amenazada en ciertas regiones de nuestra nación?

Descubro sorprendido que la futura edición en DVD de la serie inglesa “Some Mothers Do ‘Ave ‘Em” no incluye entre sus pistas de audio el doblaje en español, mientras que sí incluye la correspondiente pista en catalán.

Some Mothers Do ‘Ave ‘Em -Funda. Castellano
Some Mothers Do’ave’em
Características del DVD:
Idiomas disponibles: Catalán, Inglés
Idioma VO: Inglés
Sonido: Catalán mono 2.0, Inglés mono 2.0
Subtítulos: Castellano, Catalán, Inglés
Zona: Zona 2
Formato pantalla: 4/3
Formato imagen: 1.33:1
Formato DVD: DVD9+DVD9
Fecha lanzamiento: 16/7/2008
Referencia: 0609
Código de barras: 8436027574613

La sorpresa resulta menor cuando se descubre que la empresa responsable de la edición tiene su sede en la ciudad de Barcelona (Muntaner 292, Piso 3º 08021 Barcelona).
Un capítulo más del desprecio naZionalista a nuestra lengua común, de encuentro y nunca de imposición.

Al final ha acabat passant, era inevitable. Després d’anys i anys de deixadesa, d’un i altre color, la manca d’aigua s’estén de manera inexorable per tot el país. Arribin o no les esperades pluges d’abril, tard o d’hora acabaran arribant les restriccions.
Amics, en aquests moments hem de ser valents. Situacions excepcionals requereixen mesures desesperades, fredes, fins i tot impopulars (aquesta paraula que tan poc agrada als nostres polítics). En temps de sequera incontrolada Catalunya necessita un George Walker Bush que ens guiï.

Sí, ho heu sentit bé. L’única solució raonable a la sequera seria que arribés a presidir-nos una persona de fortes conviccions i poca por a fer el que cal en cada moment.

Resulta, benvolguts lectors, que el 61 per cent del territori de Catalunya és superfície forestal (19589.54 dels seus 32114km²). En total els boscos de Catalunya tenen 2676 milions d’arbres, que representen 380 arbres per cada habitant.
Cada un d’aquests arbres (petits fillsdeputa fotosintètics, a partir d’ara) perd per transpiració uns 200 litres d’aigua cada dia. Fent un parell de simples multiplicacions, tenim que aquests petits enormes fillsdeputa fotosintètics ens roben 195.348 bilions de litres d’aigua cada any. O el que és el mateix, 195348km³ d’aigua. O el que és el mateix, 43075.63 vegades la capacitat total dels embassaments catalans. Quaranta-tres mil setanta-cinc coma seixanta-tres.

El consum mitjà d’aigua per càpita a Catalunya és de 137 litres diaris, cosa que representa un consum al cap de l’any de 0.36km³. Res. Gotetes.

I no només això, amics sinó que cada any el cens forestal augmenta al país en 33.9 milions d’exemplars, en els dotze anys que separen el 1992 del 2004 hi ha hagut un increment de 407 milions d’arbres. Apa, 29.71 bilions de litres més que s’evaporen inútilment.

Serà una mesura impopular, però aquests putos arbres s’han de talar. Ens estan assecant la terra. De la mateixa manera que sense boscos no hi ha incendis, sense boscos no hi ha sequera. Bush president!

He dit. Proclamo.