Al llarg de la meva vida he fet un munt de coses estúpides, però
només una d’elles l’he repetit fins a nou vegades i espero repetir-la
encara força més. Sí, parlo de passar-me vint-i-quatre hores seguides
mirant pel·lícules de manera ininterrompuda (una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit i nou).

A la desena potser seria d’esperar que comencés a fer-se difícil
escollir temàtica. Error. Al contrari, cada vegada arriben més idees i
es fa més complicat escollir-ne només una. Atenció mainada, perquè
aquesta vegada hem optat per engegar la…

…i què són, les pel·lícules de Nadalitat Difusa, us preguntareu. La
idea seria veure pel·lícules en les quals el Nadal és un element tan
central com a vegades inesperat, jo respondré. Prepareu-vos a veure
pel·lícules ambientades en època nadalenca però d’esperit ben poc
nadalenc, a veure trets o santa claus amb destral. Heus ací la
programació completa:

10.00 Plácido
Una família benestant asseu un pobre a la taula per Nadal, només per evidenciar la seva hipocresia.
11.27 Life of Brian (La Vida de Brian)
Si el Messies hagués sigut en Brian, i no Jesús, consideraria el cristianisme com una opció realment vàlida.
13.01 Nightmare Before Christmas (Pesadilla Antes de Navidad)
Amb un Pare Noel com en Jack potser fins i tot a mi m’agradaria el Nadal importat.
14.17 Home Alone (Solo en Casa)
Els llums i ornaments nadalencs diversos poden ser convertits en trampes mortals.
16.00 Gremlins
Els regals de Nadal s’han de mantenir allunyats de l’aigua.
17.46 Tokyo Godfathers
Un anime tendre sobre una colla d’indigents que troben un nadó en un contenidor. La nadalitat difusa més dubtosa de la marató.
19.18 Rare Exports Inc.
Un curt sempre s’agraeix, però si és tan sorprenentment bo com aquest…
19.26 Rare Exports Inc. – Safety Instructions 2005
…se’n poden passar dos per fer boca per la pel·lícula que van inspirar i permetre.
19.36 Rare Exports – A Christmas Tale
En certa manera, la raó de ser d’aquesta marató. Guanyadora inesperada a Sitges2010, divertida i sorprenent.
21.00 Lethal Weapon (Arma Letal)
Tinc dubtes més que raonables d’haver-la vist mai, i definitivament no
tenia ni idea que tot plegat passa durant les festes de Nadal.
22.50 Die Hard (Jungla de Cristal)
Now I have a machine gun ho-ho-ho.
01.01 Bad Santa
Veure un Pare Noel renegant i delinquint sempre fa gràcia, però si al costat hi té un nan llavors tot millora encara més.
02.39 El Día de la Bestia
Ho repetiré sense por de fer-me pesat: el diàleg més gran de la història
del cinema espanyol és “Tú eres satánico? // Sí señor, y de
Carabanchel.”
04.22 Jack Frost
Un ninot de neu assassí. Exacte. Un psicòpata homicida amb una carrota en lloc de nas.
05.47 Christmas Evil (Navidades Infernales)
Segons en John Waters, la millor pel·lícula nadalenca de la història. Garantia de cinema escombraries!
07.22 Silent Night, Deadly Night
No he gosat posar la cinquena part. Si ja la primera és tan dolenta com apunta, les seqüeles han de ser mortals.
08.41 Elves
Tot i el títol, només n’hi ha un, d’elf. Però per compensar-ho, hi ha
nazis, que són sempre resultons, en pel·lícules dolentes de suposat
terror.

A part de ser Nadal, hi ha més coses per celebrar. Per exemple, que
m’he trasladat. Ja no visc a Girona, sinó a Bàscara, de manera que
aquesta marató servirà també per estrenar el pis. Aquí teniu la localització,
és ben fàcil d’arribar-hi. Per la gent de molt fora fins i tot hem
tingut la consideració d’habilitar-hi una sortida d’autopista (AP7
sortida 6). Com tot en aquest món, des de cuidar un mogwai a muntar una
prestatgeria Expedit, hi ha unes senzilles normes. Repassem-les.

- Sé que mirar pel·lícules de manera ininterrompuda durant
vint-i-quatre (24) hores és una animalada, de manera que ningú està
obligat a fer-ho. Sou lliures de compartir l’estona que trobeu
convenient o sana.

- La porta del segon vuitena del número vint-i-nou trenta-u del
carrer Girona (carretera N-II) de Bàscara serà oberta de deu del matí
del dissabte vuit de gener a deu del matí del diumenge nou de gener. Sou
lliures de creuar-la quan us vingui de gust, bé sigui per entrar, bé
per sortir.

- No només podeu venir quan vulgueu, també podeu venir amb qui
vulgueu. I més encara, no cal ni tan sols que ens coneguem de manera
prèvia.

- A la nevera hi ha un receptacle de volum limitat per l’allotjament
de begudes derivades de l’ordi i aromatitzades amb llúpol. En servirem
lliurement fins exhaurir existències, des de les beer-time en punt. No
abans.

- De la mateixa manera, he habilitat uns receptacles que he anomenat
“armaris” per allotjar-hi aperitius diversos, els quals seran racionats
de manera escalonada però efectiva. A l’hora dels àpats de veritat
s’optarà per pizzes i aliments similars d’elevada càrrega calòrica i
baixa càrrega alimentària.

- Oh! I cafès per aquelles hores crítiques que ja hem sofert moltes vegades.

- Val a dir que tota contribució, bé sigui de format líquid o sòlid,
serà més que benvinguda. Més encara en èpoques d’escassetat com aquesta.
He passat un any cultivant per poder abastir l’esdeveniment, però no sé
fins on m’arribarà. Tot i això, esperem ampliar el rècord actual de nou
maratons sense víctimes d’inanició.

- Es manté la costum de defenestrar a la italiana manera tothom qui
es queixi de la qualitat de la programació. Ara que visc en un segon tot
serà bastant més divertit. Les tradicions (i quan dic “tradicions” hi
incloc el Nadal) s’han de mantenir.

- El pis encara està en fase de postmudança, de manera que la
infraestructura és limitada. De fet, dubto que m’hagi arribat la tele,
de manera que segurament ho haurem de fer tot amb la pantalla de
vint-i-poques polzades de sempre.

- Les pel·lícules es pojectaran en versió original subtitulada. En
cas de necessitat s’habilitarà un servei de lectura dramatitzada.

- Seran benvinguts: cervesa, camioners i jugadors de botifarra.

- No seran benvinguts: pares noels, homes amb el pit depilat ni bevedors de mate (més sort la proepar vegada).

Ja ho sabeu, us espero el dissabte a partir de les deu, amb la porta oberta i un cafè amb croissants al voltant.

Més informació a Twitter, Facebook i Kuu!

A la vida hi ha coses que es fan per obtenir-ne un benefici, d’altres que es fan per plaer personal, i fins i tot hi ha (moltes) coses que es fan per simple obligació del tipus que sigui. N’hi ha, però, que no tenen el més mínim sentit.

Primer va ser la Primera Gran Marató de Cinema Escombraries (enllaç).
Després va venir la Segona Gran Marató de Cinema Escombraries (enllaç, enllaç)
Deixant uns mesos per recuperar cos i esperit, i aquest Gener ens vam desintoxicar de mal cinema amb la Primera Gran Marató de Clàssics del Cinema (enllaç, enllaç). Aquí es va obrir la veda, i aquest any anem a marató per mes.
El Febrer, la Marató de Quartes Parts (enllaç, enllaç, enllaç).
El Març, la Primera Sci·Fi·Thon (enllaç, enllaç), o Marató de Cinema de Ciència Ficció.
I l’Abril? Que ningú pateixi, perquè aquest Abril arriba la marató més animal de totes les que hem fet fins ara, i probablement de totes les que mai farem. Arriba…

No és cap error, en aquesta marató només hi ha una pel·lícula. Quan acabi, la tornarem a posar, i quan acabi, altra vegada, i quan acabi, una altra, i així fins a setze vegades, que són les vegades que cap en vint-i-quatre hores.
Fa uns mesos ens va passar pel cap la idea, i fins i tot ho vam posar a votació pública i vam votar-ho també privadament els implicats més directes. Ens hem passat les votacions per la polla (oh!). Per què ho hem fet, això? Poca cultura democràtica? Tendències caciquistes? Una dieta pobra en fibra? De tot una mica, però el factor principal és haver trobat la pel·lícula ideal per veure durant vint-i-quatre hores.
Shinboru (o Symbol) és la pel·lícula perfecta. Hi surt un home en una habitació blanca, un pijama divertit, querubins que surten de les parets, dotzenes de polles (oh!), un massai corrent, un lluitador emmascarat, sushi, un bonsai… tot ben barrejat formant un còctel irresistible.
No en parlo més, perquè si algú s’atreveix a venir-la a veure, quant menys sàpiga, millor. Molt millor.

Les normes generals de la història no canvien, però no em penso molestar a mirar-les. Fem memòria:

- Som dos animals. No hem pogut convèncer ningú més, i no és estrany. No us demanem que compartiu amb nosaltres les 24 hores, però trobaríem genial una mica de companyia que ens fes l’experiència una mica menys solitària.
- La porta estarà oberta durant tota la marató, i la podeu creuar amb total llibertat. Això implica que podeu venir quan us surti de la polla (oh!), amb qui vulgueu, estar-hi tant o tant poc com vulgueu. En definitiva, que és casa vostra. Això sí, de manera excepcional recomano no començar la pel·lícula a la meitat, si us ve de gust veure-la, perquè perdria la gràcia. Pels que arribeu a mitges i vulgueu esperar la sessió següent habilitarem una sala B amb projeccions alternatives per passar l’estona de manera agradable.
- No cal que ens coneguem, per venir. Repeteixo que la porta és oberta a tothom. Si veniu a passar-ho bé ens entendrem sigueu qui sigueu. El pis és petit però els espais s’aprofiten.
- A part d’una porta, també tenim obert un balcó. Qui es queixi de la programació o de les instal·lacions pot anar-se familiaritzant amb el concepte “ser defenestrat a la italiana manera” abans de creuar l’entrada.
- Tinc una nevera on hi caben força cerveses, i uns armaris frescs i secs, i aprofitaré la circumstància al màxim. Això vol dir que podeu esperar ser rebuts amb cervesa, refrescs i aperitius de tot tipus. Hi haurà també cafè i croissants quan més falta facin. Pels àpats seriosos ja improvisarem, però tot i que no us recomano que vingueu amb la idea de ser amfitrionitzats a la padrina manera, estic extremadament orgullós del meu rècord de cinc maratons sense víctimes mortals (per inanició), i faré el possible per mantenir-lo i ampliar-lo amb pa amb tomata, embotits i pizzes.
- Seran benvinguts: cervesa i altres drogues toves, amigues joves i atractives i canaricultors (no necessàriament en ordre de preferència).
- No seran benvinguts: gent que toqui l’ukelele, borbons i l’Anna Pagans (us reserveu per la propera).

Esteu convocats aquest dissabte a les deu amb cafè i croissants, i hi ha un passi de Shinboru cada hora i mitja fins el diumenge també a les deu! Si teniu algun suggeriment per fer, tota idea serà benvinguda.

No n’aprenem ni n’aprendrem mai. Encara no hem superat les seqüeles derivades de la darrera marató que ja tenim a punt la quarta. I per una quarta marató cal estar a l’alçada del fet.
La història del cinema, i la de la humanitat en general, ens diu que les segones parts no acostumen a ser massa bones, però de tant en tant encara podem trobar alguna cosa potable, o fins i tot autèntiques obres mestres. Anant més enllà, la moda de les trilogies ha fet que també algunes terceres parts (tot i que poques) es puguin salvar d’una hipotètica crema de cel·luloide. Però les quartes parts… no, per les quartes parts no hi ha excepcions. Les quartes parts bones no existeixen, ni probablement existiran mai. Així doncs, què millor que maltractar-nos la ment mirant quartes parts durant vint-i-quatre (24) hores?

Les normes són similars a les de les maratons prèvies (una, dues i tres). Aquesta vegada, però, canviem amfitrions (Jordi, Èlia i Miguel) i localització (Barcelona). La filosofia és la mateixa (en Jordi us ho explica perfectament). Esperem passar-ho bé, destruir unes quantes neurones i, si us atreviu a venir, conèixer gent. Tothom hi és benvingut, coneguts, familiars, veïns, gent que passa per allà… fins i tot ens permetem el luxe d’obrir la porta als nans i no sacrificar-los al nostre Déu. Som així de considerats.

Un dels dies més avorrits d’aquest estiu vaig decidir fer passar una mica la calor tot prenent un parell de cerveses, i amenitzar-ho tot plegat amb una pel·lícula. Per variar, vaig decidir triar-ne una de bona. Després de recórrer amb la mirada un parell de vegades les lleixes dels DVDs, em vaig decidir per “tornar a mirar” Casablanca. Gran pel·lícula, certament, però una vegada vista vaig quedar totalment perplex i desorientat.
No l’havia vist mai abans.
I no n’era conscient.
Suposo que hi ha determinades pel·lícules que tenim tan enquistades socialment, n’hem vist escenes i imatges en situacions tan diverses, que al final ni tan sols sabem que mai les hem vist.
Llavors vaig pensar que seria interessant fer una marató dedicada a tots aquests grans clàssics universals que poca gent admetrà no haver vist mai. Corregeixo, que molta gent ni tan sols sabrà que no ha vist mai.
I així és com s’origina la convocatòria per aquesta tercera marató. Després de dues maratons de cinema de merda (una i dues), ja tocava una mica de qualitat.

Les normes no han canviat substancialment respecte de les dues anteriors. Repostulem-les.

- Estaré a casa mirant pel·lícules de manera ininterrompuda durant vint-i-quatre hores. Jo sóc l’animal, no obligo ningú a ser-ho.
- La porta és oberta. Podeu venir absolutament quan millor us vagi, passar-hi l’estona que vulgueu, portar qui i el què vulgueu, entrar i sortir quan i com us convingui.
- La nevera serà plena de cerveses i refrescos diversos, i els armaris rebentant de patates i aperitius variats. Per dinar i sopar tampoc s’espera que ningú mori d’inanició. Amfitrionitzaré convenientment els assistents, però no seré la vostra padrina. És a dir, no espereu canelons.
- A diferencia de les altres convocatòries, en aquesta em comprometo a mantenir un nivell elevat de qualitat cinematogràfica.
- Seran benvinguts: cervesa, drogues diverses i amigues joves i atractives.
- No seran benvinguts: animals, poetes, tofu i hippys (ho sento).

I sobretot, tingueu molt en compte que el més important de tot plegat és passar una bona estona amb amics, amb coneguts o amb desconeguts. Si us agrada, si us han agradat les anteriors, en tindreu més (i més).

Els humans tenim una mena de fixació estranya amb posar els nostres cossos i les nostres ments al límit. El qui no és un addicte als esports de risc es prepara per córrer una marató, el que no fa res d’això passa el dia al sofà mirant telebasura, o a la feina intentant demostrar vés a saber què, o bé llegeix Libertad Digital i escolta tertúlies d’en César Vidal. També hi ha els addictes al sado i els físics teòrics, però això seria un altre tema.

Posar-nos al límit.

Jo no he sigut mai esportista, al menys no per gust, no tinc televisió i la feina… bé, diguem que ha passat molt temps, des dels dies en què era capaç de passar-me trenta-quatre hores al laboratori. Així doncs, com em maltracto el cos, ara? Doncs així. O així. I una vegada superades dues maratons de vint-i-quatre hores de cinema escombraries, què queda? Seguint amb la mateixa idea, ja tinc a punt una nova marató pel dia tres de gener, en aquest cas de grans clàssics imprescindibles del cinema. I una altra per finals de gener de quartes parts. I una tercera sense data, la més animal de totes, vint-i-quatre hores d’una sola pel·lícula. Però no deixa de ser donar voltes al mateix, a la mateixa idea que ja he demostrat dues vegades que puc superar sense excessius problemes. On és, ara, el repte? On és la cerca el límit? Aquí, enlloc. Així doncs…

Així doncs, cal fer un nou pas. I per fer-lo em faré una pregunta. Quantes hores seguides és capaç un cos humà (per posar un exemple a l’atzar, el meu) de passar mirant pel·lícules, una rere l’altra, sense parar?
Crec que el vint-i-sis de desembre seria un bon dia per començar el repte.
Fem apostes?

A les projeccions concorregudes de Sitges, si s’és un grup i es vol tenir un lloc decent, a vegades cal fer una mica de cua. I fer cua és molt avorrit. I quan ens avorrim… Bé… Quan ens avorrim les conseqüències poden ser terribles.

Fent cua per entrar a l’Imaginaurim del Doctor Parnassus, un grup selecte ens vam dedicar a llistar, debatre, votar i finalment decidir la pel·lícula central (de fet, única) de la propera Gran Marató. La…

Sona malament? Doncs en realitat és molt pitjor. Ja he explicat alguna altra vegada que es tracta de mirar una pel·lícula una vegada, i una altra, i una altra, i una altra, i… bé, ja m’enteneu… fins fer vint-i-quatre hores. Pararem bojos i/o ho podrem explicar als néts.

Primerament vam optar per obrir tres possibles vies d’acció.

Via 1. The Musical
Els musicals són per definició una puta merda. Queden però per veure els efectes que sobre l’organisme humà podria tenir el visionat continuat durant 24 hores de, per exemple, Mary Poppins (10,2 vegades). És possible que acabi somatitzant i ens surti un tumor cantant a l’aixella?
Candidates: The Lion King, The Wizard of Oz, South Park: Bigger, Longer & Uncut.

Via 2. La Puta Metàfora
Hi ha pel·lícules que no s’entenen. Ara bé, no s’entenen perquè no tenen sentit o no s’entenen perquè no les hem vist prou i no hi hem reflexionat el suficient? Tindrà sentit del tot, Mulholland Dr., després de veure-la sense parar durant 24 hores (9,6 vegades)?
Candidates: Mulholland Dr., Inland Empire, Primer, Tetsuo, Bijitâ Q, Gozu, Eraserhead, Cube, 1, Pi.

Via 3. P. Tinto
Chino, china, chinito, negro, negrito… Full de negros-chinos! És possible que deixi de fer riure després de mirar-la sense parar durant 24 hores (13,7 vegades)?
El Milagro de P.Tinto mereix una categoria per ella mateixa, de manera que no sé per què hi van acabar caient també…
Candidates: El Milagro de P.Tinto, John Rambo, Home Alone, The Karate Kid.

Vam votar i en vam escollir una d’aquestes, no diré quina, i ara si voleu també us deixo dir-hi la vostra. Aquí les teniu totes, si voleu m’agradarà veure quines posaríeu en una sessió contínua de 24 hores, marqueu-ne tantes com vulgueu.
No es tracta de res vinculant, ja us he dit que en principi ja la tenim decidida, però en el fons també sabem tots que acabarem fent el que ens surti de la polla. I és que en definitiva, tot plegat es tracta de passar-ho el millor possible durant el major temps possible.
Merci.

Aquest estiu he notat milers de milions de neurones sobreres fent connexions de moderada utilitat en ambdós hemisferis.

PROFESOR SORI
VIDENTE, FUTUROLOGO Y CURANDERO
Con rapidez, eficacia y garantia

El Maestro Chaman africano, Gran médium espiritual magico, con poderes naturales, 20 años de experiencia en todos los campos de Alta magia africanos, resuelve los problemas y dificultades matrimoniales, conocedor de los secretos, protección, depresión, mal de ojo, limpieza, suerte, romper ligadura impotencia sexual, y lo mas eficaz para recuperar la pareja y atraer personas queridas, encontrar pareja amarres y cualquier problema matrimonial. El tiene los espíritus mágicos más rápidos que existen y cualquier otra dificultad que tengas en el amor, lo soluciona inmediatamente con resultados al 100% garantizados de 3 a 7 dias como máximo. Ayuda a dejar el tabaco, el alcohol y las drogas de forma inmediata.

Ara que això sembla haver-se convertit en un concurs a veure qui troba la sèrie més bona, més rara, o simplement una que encara ningú conegui, m’he decidit a recuperar un clàssic.

Northern Exposure (o Doctor en Alaska, com més us agradi) va ser una de les més grans sèries dels noranta, i per aquí hauria sigut alguna cosa més que una sèrie de culte si no hagués tingut la sort (o la desgràcia) de caure en aquell pou televisiu que encara ara és Televisión Española. Vaig provar de seguir-la vàries vegades, quan tocava, però em va resultar impossible de seguir, bé pels horaris, bé per la irregularitat. Sigui com sigui, per coses com Northern Exposure mai és tard.

Just ara he acabat de mirar el segon capítol del que ara coneixem com a temporades. El desè capítol de la sèrie.

Inicialment, em va semblar una bona sèrie, però no tant com recordava, ni tant com es diu. Però fins ara cada capítol sembla millor que l’anterior, de manera que en aquest desè capítol em té ja plenament fascinat. En la seva senzillesa pot ser tan plenament hipnòtica i fascinant que se’ns oblidi buscar per la BBC la propera meravella amb la qual presumir, vingui a cuento o no.

Una compra magnífica, realment.

He descobert que això de posar minienquestes al blog és una manera ben fàcil i ràpida d’omplir-lo sense necessitat de currar-se contingut. Encara més, si les enquestes no són teves.

Així doncs, sense cap tipus de vergonya us poso les últimes consultes populars que podeu trobar a www.aceriudellots.net. Voteu i gaudiu-les!

Ho intento, juro que ho intento amb totes les meves forces, si no ho aconsegueixo no és per culpa meva. Cada matí em llevo amb unes ganes enormes de fer un munt de feina, fer avançar la ciència, fer un bé a la societat i totes aquestes coses que ens ensenyen de petits.

Però si quan connecto l’ordinador em trobo amb això…

Què faríeu, vosaltres?
Amb material informàtic d’aquest tipus no hi ha qui collons treballi…