Fa uns dies, tot parlant amb un bon amic, company des de fa ja uns anys, em va venir una pregunta a la ment. Mentre hi parlava no parava de donar-hi voltes… “Ens coneixem prou bé… Ho sabrà? És evident, gairebé tothom afirma fixar-s’hi… serà veritat?” No me’n vaig poser estar, i l’hi vaig preguntar.

“De quin color tinc els ulls?”

No em va saber contestar. Bé, sí… primer va dir que no en tenia ni idea, i després va dir (sonava prou convençut) que eren marrons. Bon intent, company, però l’estadística et va fallar, surto de la mitjana cromàtica, sóc un no excessivament rar atipisme ocular, d’iris no convencionals.

Aquesta setmana he seguit preguntant de manera més o menys indiscriminada, agent del meu entorn més proper, i he de confessar que els resultats que estic obtenint no són excessivament engrescadors… Tenint en compte que una de les persones preguntades em coneix tan bé que fins i tot m’ha sabut dir el color amb què aquests ulls veuen ara el món, i que per tant s’hauria de considerar un cas totalment especial, només dues persones m’han sabut contestar correctament.

La pròxima vegada que em parleu mireu-me als ulls, ja veureu com d’aquesta manera us dic moltíssimes més coses, com per exemple que tinc els ulls verds (i que m’encanta parlar amb vosaltres).

O bé jo tinc molt mala orella, o molt mala memòria, o l’osset Feluc vocalitzava fatal…

… però ara resulta que la meva gata s’hauria de dir “Pora” en lloc de “Odda”, i el meu estimadíssim gat desaparegut no s’havia de dir “Mannovrranotz”, sinó un molt menys interessant “Na Dobranoc”…
En què s’assembla “Od-da-man-nov-rra-notz” a “Pora Na Dobranoc”?
I per cert… si mai algú s’havia preguntat l’origen del nom del meu gat, aquí el té, és la manera com entenia l’inici de la cançó de l’Osset Feluc…

T’escriuré el més bonic que mai t’hagin dit, el més bonic que mai hagis llegit…

…t’escriuré els meus pensaments.

… continua sent tenir-te aquí dins i no poder-te treure.
Continua sent estar lluny i notar-te al costat.
Continua sent estremir-me amb (el record de) la teva veu.
Continua sent l’antònim de demà.
Continua sent no sentir necessitat de res.
Continua sent mirar endavant amb una doble persperctiva (solitària).
Continua sent una paret acabada de (re)pintar.
És despenjar.
Continua sent una llàgrima (o potser milers).
Continua sent nosaltres (?).
És que avui torni a ser ahir.
Continua sent tot.
Continua sent una carícia que crema (amb dolor).
Continua sent (ja) no poder-ho dir.
Continua sent fer allò que mai he fet.
És el silenci fins mitjanit.
Continua sent una putada.
És una tristor massa coneguda.
Continua sent aquella meravellosa música que mai m’havia agradat.
Continua sent un (el) balcó.
Continua sent doldre’s per bajanades (i coses massa importants).
Continua sent escoltar (el que sigui, fins i tot el silenci).
Continua sent donar sense necessitat de rebre.
És saber-ho massa bé.
Continua sent silenci.
Continua sent (més que mai) (!!!).
M’agradaria poder dir que continua sent (…).
És no poder dormir una nit de Novembre.
És l’esperança (perduda?) que pugui valdre la pena lluitar, que al cap i la fi tot tingui un sentit, que jo no sigui tan absolutament miserable, covard, cruel, prepotent, buit, buit, buit, buit…

Estimar és diferent per cada estimador, però també per cada estimat.
Estimar és diferent per cada estimador, però també per cada estimat.
Estimar és diferent per cada estimador, però també per cada estimat.
Estimar és diferent per cada estimador, però també per cada estimat.
Estimar és diferent per cada estimador, però també per cada estimat.
Estimar és diferent per cada estimador, però també per cada estimat.
Estimar és diferent per cada estimador, però també per cada estimat.
Estimar és diferent per cada estimador, però també per cada estimat.
Estimar és diferent per cada estimador, però també per cada estimat.
Estimar és diferent per cada estimador, però també per cada estimat.
(Ho copiaria mil vegades, però així és massa fàcil)

Si p llavors q i r

Si no r llavors no s, no t i no u

Si u i t llavors r i p

Si no t, r, no p i v llavors no w i q

Clar… no m’explico com he sigut mai capaç de dubtar-ho (!!!)

Odio profundament…

…la profunda necessitat d’odiar.

“Piiiiiiip – Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip…”
…Ual·la!! Tinc amics…!!

“Movistar te informa…”

Odio profundament…

… la monstruosa sonoritat de la impertinència.

Es va despertar envoltat de verges, i aquella nit va ser un festí medieval…

… Àlex, a veure si ens hi fixem una mica més!

Odio profundament…

… l’absurda reiteració amb la qual un i un sumen cinc.

Odio profundament…

…la indescriptible buidor de no ser-hi.

Odio profundament…

…la hieràtica manera com dius “amb doble de formatge”.

Odio profundament…

…la vàcua quotidianitat del color marró.

Odio profundament…

…la vergonyant explotació de les q’s per part de les u’s.

És ell! Bogeria o genialitat? Pura esquizofrènia en estat pur. Tota semblança amb la realitat és pura coincidència (em sembla). Bé, jutgeu vosaltres mateixos.

Sidrot de la Plana caminà dotze mil vuit-centes vint-i-tres vegades amunt i avall de la Rambla durant deu dies i deu nits, parant només a les tres de la tarda cada dia per fer l’obligat cigaló de Pujol i el caliquenyo en un patètic bar de la vora de la Rambla. Mentrestant, els seus deixebles (sense incloure-hi el gos, sempre queixalant l’esclop), cansats a la tercera anada i vinguda, restaven impassibles, asseguts als bancs de freda pedra. Aguantaven estoicament la tramuntana, la pluja, la calamarsa, la neu i les gelades. O almenys de ben segur ho haurien fet en el més que improbable cas que hagués fet vent, plogut, caigut calamarsa, nevat i gelat en aquells bonics i càlids dies primaverals.

Passats els deu dies i les deu nits, Sidrot s’adonà de que ja havia après prou del Mestre. Sabia diferenciar, sense problemes i sense necessitat de veure el revers, una rajola homologada d’una rajola pirata, sabia contorsionar els dits de la mà dreta per tal de col·locar-los sobre la cara en la postura característica del Gran Mestre, i havia après fins i tot la millor manera de gratar-se el captot despentinant-se al mateix temps. Sidrot de la Plana, humil masover rural, havia adquirit sense proposar-s’ho una característica cara de dement esquizoide, símbol inequívoc de tot alumne avançat del Gran Mestre.

A part de totes aquestes grans i innegables qualitats, el Gran Mestre Comptador de Rajoles Homologades li va encomanar a Sidrot el seu més amagat hobby, el seu afany pels llibres d’astrofísica nuclear i quàntica i de videomicrofotografia computeritzada.
Què?
Videomicrofotografia… computeritzada.
Ah!

Caliquenyo: Quan vaig escriure aquestes línies era il·legal fins i tot admetre la seva existència, ara és una simple temeritat. No és convenient conèixer millor què és.

Dement esquizoide: Els Petit Suisse humans, mai van sols, sempre són com a mínim dos. || Quina putada! Vaig anar a comprar una ment i me’n van encolomar dues!

Videomicrofotografia computeritzada: (Què?) Videomicrofotografia… computeritzada. (Ah!). || És com la tecnologia miniaturitzada (Què?) Tecnologia… miniaturitzada (Ah!), però amb videomicrofotografia computeritzada (Què?) Videomicrofotografia… computeritzada (Ah!).

Odio profundament…

…la molecular eficiència transcriptora del promotor del virus del mosaic de la col-i-flor.

Odio profundament…

…la insultant artificiositat del número quatre.

És ell! Bogeria o genialitat? Pura esquizofrènia en estat pur. Tota semblança amb la realitat és pura coincidència (em sembla). Bé, jutgeu vosaltres mateixos.

Digué misteriosament:

– Dejadme hablar con Mikhail Gorbačov!

Sidrot i els qui el seguien repetiren, meravellats:

– Dejadnos hablar con Mikhail Gorbačov!

Seguí el Comptador:

– Quiero hablar con Mikhail Gorbačov!

I repetiren els ja avançats alumnes:

– Queremos hablar con Mikhail Gorbačov!

Dejadme hablar con Mikhail Gorbačov!: Deixeu-me parlar amb en Mikhail Gorbačov! || Sóc víctima d’un complot internacional però ningú em creu… per què?

Quiero hablar con Mikhail Gorbačov!: Vull parlar amb en Mikhail Gorbačov! || Jo posseeixo els secrets més amagats de la NASA i els vull compartir. || Sóc un astrofísic quàntic a l’atur, i com que no tinc diners per comprar el diari no sé que la Perestroika s’ha acabat.

És ell! Bogeria o genialitat? Pura esquizofrènia en estat pur. Tota semblança amb la realitat és pura coincidència (em sembla). Bé, jutgeu vosaltres mateixos.

En un esplèndid dia primaveral, mentre passejava pels carrers de Figueres, Sidrot sentí parlar burlescament a dos figuerencs d’un gran mestre que es dedicava a comptar les rajoles de la Rambla de la capital comarcal, enorme urbs a ulls de l’humil pagès d’Ordis. En sentir cantar les excel·lències del Gran Mestre Comptador de Rajoles, Sidrot prengué la ferma decisió de passar uns dies al seu costat amb tots els seus deixebles. Dit i fet, tal com féu en els passats esdeveniments de Llers, es tragué el trabuc de sota de la transpirada barretina i, tot apuntant amb ell a tothom qui se li posava al davant, s’obrí pas en direcció a l’eix vertebrador de la ciutat, féu cap a la Rambla.

Al cap de tres dies i mig d’espera, ja farts de tirar duros pel cap de pobres vianants que els prenien per pobres i tristos miserables mendicants i els oferien, no sense reserves, una part de la seva més o menys gran fortuna, veieren acostar-se un home d’esvalotada cabellera, drogaaddictosa mirada, paranoica expressió facial i abracadabrant massa encefàlica.
Sidrot sabé de seguida que aquell rar espècimen de llampat figuerenc era el Gran Mestre Comptador de Rajoles llargament cercat. Engrapà els seus deixebles pel coll i va córrer rera el Mestre, qui ja havia començat la seva hercúlia tasca de recompte de rajoles, amunt i avall de la Rambla. Sidrot de la Plana, amb un ràpid moviment del seu esperpèntic però ben coordinat cos, col·locà els seus deixebles darrere seu en fila índia, i començaren a seguir els passos i gestos del Comptador, així com a parar atenció a qualsevol mot que sorgís de la seva privilegiada boca.
L’observador pagès es fixà immediatament en els lents, precisos i ben compassats passos del Mestre, i aleshores estigué finalment segur dels infinits coneixements que posseïa el Comptador de Rajoles, i es preparà per poder aprendre ni que fos una petita part d’ells.

Sidrot s’adonà que no totes les rajoles eren comptades per l’esperpèntic energumen, i en trobar la causa de tan enigmàtica diferenciació sense aparent sentit es meravellà. El Mestre era capaç de distingir una rajola homologada i compulsada pel Ministeri de Foment d’una rajola pirata col·locada a fi d’abaratir el cost final de l’enrajolat.

Magnificat fou el dia en què el Comptador articulà les primeres paraules que li oïren.

Gran Mestre Figuerenc Comptador de Quàntiques Rajoles Homologades:No hi ha paraules, s’ha de veure. || Deu anys sense descomptar-se. || Sóc físic quàntic però ningú em creu. || Albert Einstein estava, en aquest punt, equivocat. Jo refutaria la teoria de la relativitat si em deixessin.

Abracadabrant: En cap cap cap el que cap dins aquest cap. || Així de gran o una mica més i tot.

La trista història d’un nedador desorientat. Sidrot decideix posar en pràctica allò de la muntanya i Mahoma, tot i que no acaba de recordar com anava. La muntanya anava sola a Mahoma o l’havia d’anar a buscar? En cas de dubte… creativitat abundant!

Però quina va ser la sorpresa del croat enrefranyat quan l’alienígena es llevà el soliu ull i el tub que li sorgia de la boca tot deixant al descobert una cara humana d’allò més normal i vulgar, amb una boca, un nas i dos ulls. Demostrà també el ja més normal ésser tenir capacitat de parla, s’agenollà davant de Sidrot i li digué tot somiquejant:

– Noble i cavallerós senyor, us prego que m’ajudeu a trobar una platja on pugui nedar sens descans. Ja fa quinze llarg sanys que recorro Riumors una i altra vegada de punta a punta cercant-ne una, però de moment només he trobat un petit riu que no satisfà ni de bon tros la meva necessitat.

Sidrot de la Plana sentí una immediata compassió pel trist individu i decidí aconsellar-lo gratuïtament i sense cap tipus de compromís. Com que ja no li era permès escrutar en la insondable saviesa popular de les dites decidí donar-li un genuí consell personal, de collita pròpia. Després de cavil·lar una breu estona posà la mà sota la barretina i li donà al platgístic energumen una brillant i immaculadament platejada cullereta de cafè tot dient-li:

– Agafa sense por aquest distingit utensili i segueix la direcció que t’indiquen les meves alçades forques de batre. A uns cinc quilòmetres trobaràs una gran platja que, servint-te de l’estri que t’acabo de donar, podràs traslladar fins al rierol que has anomenat fa uns instants. D’aquesta manera finalment etpodràs banyar tranquil·lament a l’encara mancat de platja poble de Riumors. Ja no hauràs de patir mai més les burles dels poc compassius habitants d’aquesta minúscula vila perduda entre la immensitat de la plana de l’Empordà, aquest bell paratge que és orgull d’empordanesos i enveja de garrotxins, ripollencs, cerdans, vietnamites, ostrogots, sards, alemanys, suahilis, esquimals, marsellesos, austrohongaresos, indoeuropeus, cantonesos, kalaharians, americans republicans, saharauis, inques, congolesos, mauritans, xilens, australians, navarresos i murcians, ruandesos, siberians, pequinesos, algerians, madrilenys, francesos, xipriotes, grecs, egipcis, quebequesos, lusitans, britànics, argentins, palestins i israelians, txetxens…

Quinze minuts de gentilicis després Sidrot de la Plana s’adonà que es trobava totalment sol, palplantat al mig del camí de Riumors, al centre de la Plana lleugerament esbiaixat a la dreta, al costat de Jo’t Diré i mig quilòmetre rere els seus deixebles. En adonar-se’n muntà al tractor i tot fent un espectacular derrapatge s’allunyà de Riumors. Aquest cop no era seguit pels seus seguidors, era ell que, amb el tractor embalat a la vertiginosa velocitat de vint quilòmetres per hora, els perseguia amb l’esclop esquerre sobre el cap a mode d’improvisat casc protector.