Ja fa gairebé un any de la darrera portada tesi i segurament aquesta ja serà una de les últimes portades que faré, no pas perquè me n’hagi cansat, sinó perquè cada vegada tinc i tindré menys connexió amb la universitat o gent que hi estigui fent la tesi. De totes les que he fet, aquesta és ja la novena que comparteixo amb vosaltres ( 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 i 8) i la primera d’algú a qui ja li n’havia fet una pel treball de DEA. Com en aquella ocasió, Elnostralbert ha sigut ben fàcil d’acontentar i després d’un parell de tanteigs ja hem arribat al resultat definitiu que teniu aquí.

Com de costum, només hi heu de clicar per tal de veure-la en tota la seva esplendor (sigui la que sigui).

També com de costum, us hi deixo dir la vostra. Us ha agradat? O hi trobeu a faltar en Godzilla? (Elnostralbert no me l’ha deixat posar i aquest cop no l’he pogut enganyar)

 Loading ...

Per segon any consecutiu he sigut l’encarregat de fer el cartell per l’aniversari de Racó Català, aquest ja el catorzè. Aquest any el concert al Centre Artesà Tradicionàrius serà a càrrec de NiNi (Ni Nom Ni Vergonya, un nou grup de versions amb en Cesk Freixas) i de Tamborinu So Obstinat. Abans de la música hi haurà la presentació del llibre “Lliures o morts“, on els autors Jaume Clotet i David de Montserrat i l’historiador Xavier Hernàndez ens parlaran de la Guerra de Successió.

Com l’any passat, l’assistència no només hi és lliure i gratuïta sinó del tot recomanable. I aquest any comptarà amb l’assistència de l’autor del cartell! Què més voleu, criatures? Més informació? Doncs apa, cap a la pàgina especial de Racó Català, cap a la seva agenda o cap a l’esdeveniment de Facebook.

Il·lustració per la secció “Racó il·lustrat” del número 307 del setmanari Directa.

Des d’avui mateix la podeu trobar al quiosc o també us hi podeu subscriure.

La majoria dels qui llegireu això ja sabeu que sóc de Bàscara, i la totalitat dels que heu arribat fins aquí ho sabreu. A part de trets més o menys generalitzats, com ara sentir-nos orgullosos de coses com ara un pessebre vivent o un mercat històric temàtic, o tenir les típiques baralles veïnals i que mig poble es cagui en l’altre mig, ser bascarenc implica uns quants punts bastant peculiars.

La carretera
Un dels primers records que tinc és d’anar al col·legi del poble. La meva mare m’acompanyava fins al final del camí de casa, on ens trobàvem amb en Lluís, un veí bastant més gran. M’agafava a la seva mà i acabàvem d’arribar fins a l’escola. D’això en fa gairebé trenta anys, i ara són els nebots d’en Lluís els qui han d’agafar la mà d’algú més gran per poder arribar a l’escola, que es troba travessant la Nacional II. Aprendre a travessar la carretera és un ritual que aquí tots hem de passar tard o d’hora.

Un semàfor amb botó de pas i dos passos de vianants ens han donat tres punts per on creuar, però creuar pels passos de zebra és la majoria de vegades més perillós que fer-ho fora de les zones senyalitzades. Ja em direu quants de vosaltres tindríeu pebrots de fotre un peu a la Ronda de Dalt o a l’Eix Transversal abans de la seva conversió en autovia esperant que un camió, un cotxe i tots els que li vénen al darrere s’aturin per cedir-vos pas.

El pont
També, en un moment o altre, tots hem anat en tromba a saquejar algun camió que havia entrat massa ràpid a la corba que dóna entrada al pont, i que fins la darrera reforma de la carretera estava peraltada al revés, de manera que no parava d’escopir camions cap a fora. Fins fa poc el rebost encara treia algun pot de conserva de pera o poma amb regust de gasoil. El pont de la Nacional II sobre el Fluvià mereixeria tot un capítol a part. Dues corbes de noranta graus a cada extrem per permetre que el pont fos perpendicular al riu i així el més curt i perillós possible. Bigues que setanta anys després de la seva construcció es descobreix que no arribaven de banda a banda sinó que només sortien pels costats, en una mostra fossilitzada d’enriquiment il·lícit d’algú massa llest però sense cap escrúpol. Per sort, després de la reforma que va tenir la carretera tallada durant un munt de mesos ha deixat de ser un punt tan negre i, tot i que encara de tant en tant hi ha algun accident, el darrer tot just fa un parell de setmanes, ja no són tan greus ni tan aparatosos.

Camions
La Nacional II és el punt principal d’entrada a la península, a l’estiu de turistes i durant tot l’any de mercaderies. Els dos factors la converteixen en un dels punts més transitats de l’Estat Espanyol, i el segon en concret fa que bona part d’aquest trànsit sigui de camions de gran tonatge. Pels camioners, la carretera és el seu lloc de treball. Es troben cenyits no només a unes normes bàsiques de circulació sinó també a instruccions empresarials que, malauradament, sovint entren en conflicte directe. L’excés de velocitat i el cansament, que són ja un perill evident per qualsevol conductor, es magnifiquen quan s’és al volant d’una bèstia d’un bon grapat de tones. No es pot assenyalar el col·lectiu de camioners com a responsables de la perillositat de la Nacional II, però és inqüestionable que la pròpia naturalesa d’aquests vehicles fa que quan un d’ells s’implica en un accident aquest tingui tots els números per ser mortal.

El darrer va ser fa just una setmana, i altra vegada ens ha tocat a nosaltres haver d’assistir a un enterrament i haver de consolar amics i família. La Pilar no és la primera víctima del poble, però aquest cop ens hem decidit a fer que sigui l’última.

Autopista
Reclamem que tot el trànsit de camions sigui absorbit per l’autopista AP7, que té un traçat paral·lel al de la Nacional II. Això no és la solució del problema que patim, però ha de ser un pas innegociable. No és la solució perquè tot i treure’n els vehicles més perillosos, la carretera continuarà sent igual d’insuficient pel volum de trànsit que suporta, i l’alternativa continuarà tenint un peatge a la sortida. Cal urgentment o bé el desdoblament o bé la gratuïtat de l’AP7, dues alternatives que en cap cas tindrem. D’aquí pocs dies s’anunciarà de ben segur l’obligatorietat de pas dels camions de gran tonatge per l’autopista, podeu tenir per segur que ara mateix s’està parlant i només queda decidir qui ho pagarà. I tots contents, nosaltres sense camions però amb la mateixa carretera allà mateix i Abertis recuperant el trànsit que la crisi li ha desviat cap a la carretera.

L’eix vertebrador del trànsit a la província no pot continuar sent una via d’un únic carril en cada sentit, és imprescindible completar el desdoblament de la Nacional II o, com alternativa, alliberar el peatge de l’AP7. Les dues vies són de titularitat estatal, i ja hem pogut veure com sense cap mena de vergonya s’han aturat les obres a mig fer, amb mitja província aixecada. A més, el fet que la concessió del peatge sigui d’Abertis ens pot fer acomiadar de la pressió des de la Generalitat perquè cap de les dues alternatives arribin a port. Així, amb els dos governs de cul només ens queda minimitzar el problema. Això sí, tots els que us acontenteu amb treure els camions de la Nacional II aneu assumint que el seu peatge l’acabareu pagant vosaltres.

Variant
El meu pare ja té més de seixanta anys, i recorda com quan ell era petit el traçat de la variant de la Nacional II al pas per Bàscara es va ja delimitar amb estaques, de manera que es veia com una cosa immediata. Mig segle més tard no podem estar demanant el mateix. Una variant traurà el trànsit de dins del poble, però això és un pedaç inútil i costós si no s’acompanya del desdoblament. Fer que una carretera mortal ens passi pel costat de casa en lloc de per dins serviria pel mateix que serveix escombrar la merda i fotre-la sota l’estora.

Sí, ens cal treure els camions de la Nacional II i el trànsit general del mig del poble, però ens calen encara més governs implicats i no sotmesos als interessos d’uns empresaris que mai es trobaran en una carretera amb un Renault Clio i un tràiler de cara.

Més preguntes
Tot i que insuficient, la reivindicació que fem des de Bàscara és necessària no només per nosaltres sinó per tots els gironins. No som els únics afectats. Ahir també uns quants mossos d’esquadra es van posar darrere una pancarta. Ells també pateixen els efectes dels accidents, no crec que ningú els envegi la feina de controlar els efectes d’un accident i d’anar a donar la notícia als familiars de les víctimes. Els bombers també estan més que farts d’haver d’anar a obrir cotxes. On sou, la resta de pobles? On sou la gent de Pont de Molins, de Medinyà, de Vidreres, de Figueres, de Tordera, de Sils, Fornells, Llers… o són els vostres talls? Avui a Bàscara érem més de cent persones, si voleu venir demà a les nou hi haurà xocolata desfeta per tothom. Només una cosa. Aneu amb molt de compte els qui vingueu per carretera, que és perillosa.

Il·lustració per la secció “Racó il·lustrat” del número 305 del setmanari Directa.

Després d’un munt de setmanes m’han tornat a encarregar un Racó Il·lustrat des de la Directa. El Racó tenia, i ara la intenció és potenciar-li encara més, una intenció més artística i deslligada dels temes d’actualitat. La independència d’un article o tema dóna llibertat total, de manera que vaig optar per una cosa més en la línia del que feia a blogINSTANT o darrerament a kinetics of time travel (tot i que evidentment sense conte).

Aquí hi teniu tot el recorregut fins al resultat final:

Aquest dimarts passat vaig passar el matí a l’hospital. Tothom tranquil, que no em passava pas res, tot el contrari.
Poca gent és conscient, quan no es troba del tot bé, va al metge i aquest fa el seu diagnòstic, li recepta el necessari i es cura, de tota la feina prèvia que ha portat fins aquest protocol d’acció tan simple i generalment efectiu. Calen estudis clínics i farmacològics que relacionin cada conjunt de símptomes amb la seva causa, així com d’altres que hi trobin solució. Per tal de fer aquests estudis una part crucial són els malalts que s’avinguin a ser estudiats, però tan importants com ells són la gent sana que s’ofereixi a fer de mostra control. Per tal de veure què és el que no va a l’hora en un malalt cal comparar-ho amb algú que no manifesti la malaltia o disfunció. En principi, aquest va ser el meu paper aquest dimarts.

Vaig participar en un estudi de la unitat de Diabetis, Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital Josep Trueta en el qual es pretén aprofundir en el coneixement de la diabetis de tipus 2, la qual s’associa de manera general amb obesitat. Precisament, el meu pare és un diabètic de tipus 2 que va ser diagnosticat ja passada la quarantena. Sempre ha fet vida normal i s’ha controlat sense necessitat d’insulina, simplement amb la dieta i fàrmacs orals. Com a curiositat, ell és la mostra número 1 de l’estudi i ha sigut un subjecte força interessant perquè és una mostra atípica en una malaltia que es relaciona amb l’obesitat. Això fa que no pugui descartar que el meu paper com a control pugui saltar cap a l’altra banda.

El dimarts em vaig aixecar ben aviat, vaig preparar mostres d’orina i femta i vaig marxar cap a Girona per ser a les nou al Trueta. En arribar a Endocrinologia em van extreure alguna cosa així com dos-cents putos tubs de sang, els justos perquè el braç se m’adormís i l’endemà encara em fes mal. Em van deixar la via a la vena, a punt per anar traient mostres quan convingués, i a continuació em van donar una solució de glucosa per iniciar el seu seguiment en sang. Tothom m’havia avisat de com de vomitiva era la beguda, de manera que vaig trobar que no n’hi havia per tant, un parell de glops i cap a dins. A partir d’aquell moment, cada mitja hora durant dues hores em van anar traient una mostra de sang per tal de fer el seguiment de la concentració de glucosa en sang. Paral·lelament em van mesurar el percentatge de greix i aigua corporals, els quals es troben dins dels valors normals. Just abans de prendre la darrera mostra em van fer una petita enquesta d’hàbits i antecedents mèdics i una revisió bàsica. Aquesta estona es va fer bastant avorrida, simplement esperant que arribés l’infermer per treure la mostra de sang, però com que anava amb el portàtil vaig aprofitar per fer un kinetics.

Després de treure l’última mostra i la via, el metge responsable em va acompanyar fins on em farien una densitometria. La densitometria consisteix en estar estirat mentre un aparell d’ultrasons et recorre el cos sencer i em va fer sentir senyora menopàusica per primer cop a la vida.

Finalment, després d’una pausa per dinar (després de passar el matí sense menjar res i perdent sang es va agrair molt), vaig acabar amb una ecografia de fetge i artèries caròtides. En cas d’obesitat el greix s’acumula també al voltant del fetge i dins de les artèries, on pot ser responsable d’embòlies. Aquí la interpretació era immediata i les imatges van evidenciar un fetge i artèries ben sans, cosa que el metge responsable va aprofitar per prendre força imatges, ja que com em va dir poques vegades tenen l’ocasió de treballar amb gent sana. Tot i això l’ecografia va ser molt ràpida, no més de vint minuts, i vaig sortir de la sala amb el compromís de participar, també com a control, en un altre estudi. Podeu imaginar que si no m’haguessin tractat perfectament no hauria tingut massa ganes de repetir.

La propera vegada que aneu al metge intenteu ser conscients de tota la gent que ha fet possible els diagnòstics i les cures. No tots són metges ni molt menys encara les malvades farrmacèèèèèutiques. Si en teniu oportunitat i ganes, formeu-ne part també vosaltres.