La setmana passada el poble (vosaltres, la plebs) vau parlar a la ronda definitiva del Gran Torneig dels Kinetics Marcials. Després dels setzens, els vuitens, els quarts de final i les semifinals, només quedaven en peu dos contes dels trenta-dos que havien iniciat l’arbre competitiu. I tot i que l’elecció no era gens senzilla i de ben segur haurà resultat dolorosa per alguns de vosaltres, dels dos només en quedà un.
Tot i trontollar lleugerament a l’enfrontament contra els caçadors de bolets i en aquesta mateixa final, el Kraken ha tingut un recorregut implacable al llarg del torneig, de manera que la seva victòria resulta incontestable. Fem festes i beguem cervesa per tal d’honorar-lo tal i com mereix.
Una vegada li haguem retut el merescut homenatge podria ser un bon moment per començar a parlar de què en sortirà, de tot això. Hem estat ben entretinguts ben bé un mes, i ara tocaria treure’n alguna cosa de profit. Durant més d’un any he estat fent voltar per diversos locals (centres cívics, bars, restaurants…) l’exposició d’il·lustracions Visions Fragmentades. L’experiència ha resultat més que interessant i m’he quedat amb ganes de repetir-la, de manera que començo a pensar la manera de convertir la selecció de Kinetics of Time Travel que heu estat votant en la nova exposició itinerant. Aniré informant de com vagi avançant el procés de manera puntual. Moltes gràcies a tots pel vostre temps aquests dies, espero que us ho hagueu passat ni que sigui la meitat de bé de com m’ho he passat jo.
No sé a vosaltres, però a mi el Gran Torneig dels Kinetics Marcials se m’ha acabat fent curt. Curt i intens, veient amb pena com jornada rere jornada anaven caient alguns dels meus contes preferits. Heu partit ja d’una preselecció prèvia de trenta-dos contes sobre un total de notanta-un (que podeu llegir aquí). Així, ja m’havia obligat a prescindir, per exemple:
- del primer de tots, protagonitzat per les sempre temibles oques.
- de la programació de la BBC el dia de la coronació de la reina d’Anglaterra.
- del de la nena xinòfoba.
- o del dels costurers de Waterford, que són la merda feta costurer.
Tot i que els dos que han arribat a l’eliminatòria final són sens dubte dos dels que més m’agraden, pel camí han anat caient alguns que encara ara, després d’haver-los llegit dotzenes de vegades, em fan riure. De bones i primeres vaig veure caure les mamelles de la Maud o el pont peatonal de Brooklyn. Els vuitens de final van ser l’adéu del descarrilament provocat per la cal·ligrafia deficient del petit Timmy, de l’home que es retrata al costat de les vídues o dels catorze quilos de bananes que hi ha de dèficit a Islàndia per persona i any. Els quarts van ser fatídics pel destil·lat d’amor d’en Wilfred i en Wilbur, pels segons dotze apòstols o pel terreny neutral. Pel que fa a les semifinals… no sabeu pas com he arribat a plorar l’adéu dels cocos de Minneàpolis.
Però ara no és el moment de plorar els qui ens han anat deixant, sinó d’aplaudir els que queden. I només en queden dos. I aviat només en quedarà un.
A l’esquerra, amb un pes de diverses tones, rebeu tots amb una forta ovació al Kraken!
A la dreta, amb un pes indeterminat (perquè és un ninja i el negre li estilitza molt la figura), el ninja von Hampshire!
Que comenci la lluita. Recordeu que no heu de tenir cap mena de compassió, però també cal que voteu amb el menor borbonisme possible. Mètodes lícits o il·lícits, manipulacions i campanyes de captació de votants, això queda per vosaltres. Jo faré veure que no veig res i acataré el resultat final.
Que flueixi la sang!
Ja tenim el primer finalista del Gran Torneig dels Kinetics Marcials. En un duel titànic el Kraken lis ha pres el lloc a la gran final als cocos de Minneàpolis. Avui es decidirà el segon finalista, el qual sortirà de l’enfrontament entre el mugró dret més útil i famós d’Oregon i el ninja escocès que tenia serioses dificultats per ser un ninja. Voteu amb consciència i no sigueu borbons!
Recordeu que per rellegir els contes només cal que cliqueu les imatges perquè es facin grans. Una vegada ho hagueu fet podeu llegir la petita explicació sobre la seva gènesi.
_KoTt_
Oregon (40%, 8 Vots)
Ninja (60%, 12 Vots)
Votants totals: 20
Loading ...
No em podeu negar que la producció agrícola i les unitats de mesura d’Oregon a l’any mil nou-cents trenta-quatre és un tema apassionant. En Philip Henry Sheridan III era, com el seu nom indica, nét d’en Philip Henry Sheridan, heroi unionista a la Guerra Civil americana. Va combatre com aviador a la II Guerra Mundial i es va acabar suïcidant llençant-se des del Golden Gate de San Francisco. No tinc la certesa que fos aficionat al conreu de cereals, però no podria ser d’altra manera.
Tinc una estima especial al conte del Ninja escocès. Hampshire és el nom d’una raça d’ovelles originàries del sud d’Anglaterra (disculpeu-me els escocesos que estigueu llegint això) conegudes per la seva abundant llana. Així, aquest conte entronca directament amb els croissants, concretament amb el molt estimat personatge de Sir Isaac von Hampshire, una mescla de Sir Isaac Newton i una puta ovella de raça Hampshire que no pot ser ninja. Perquè és una ovella.
Encarem finalment la recta final del Gran Torneig dels Kinetics Marcials. Ja queden només quatre contes, els quals competiran en les dues semifinals abans que en quedi només un després de la gran final. Recordeu que podeu utilitzar tots els mètodes (lícits o il·lícits) que tingueu a l’abast per fer guanyar el vostre contendent preferit, i que cal votar amb seny però sense contemplacions. Si els voleu tornar a veure en tot el seu esplendor només cal que cliqueu les imatges i s’ampliaran. Llegiu-los i rellegiu-los si així ho voleu, que una vegada ho hagueu fet us parlaré una mica de cada un d’ells (no gran cosa, ara no us penseu que hi ha gaire profunditat per abastar).
_KoTt_
Minneàpolis (32%, 6 Vots)
Kraken (68%, 13 Vots)
Votants totals: 19
Loading ...
Minneàpolis es basa en una obvietat. La collita de cocos a Minneàpolis és sempre pèssima, fins i tot inferior que la collita de bananes a Islàndia. En contra del que pot semblar, aquest conte em va representar una feinada. Una vegada vaig haver decidit que aquests tècnics telefònics eren recol·lectors de cocos el vaig començar, fer i refer un munt de vegades, sense quedar-ne satisfet. Finalment em vaig convèncer que no calen grans relats per explicar històries senzilles, i precisament en la simplicitat del resultat trobo que és on aquest conte té la seva força més gran. És, amb molta diferència, un dels meus preferits.
Kraken va seguir un procés radicalment diferent per tal de completar-se. Vaig estar llarga estona pensant què collons estava passant en aquesta foto, fins que finalment vaig veure clara la competició que hi estava a punt de tenir lloc i les poques possibilitats que tenien aquell grup de noruecs de vèncer el Kraken. No acostumo a posar gaire informació falsa als kinetics, de manera que quan hi veiem un nom és altament probable que tot el que l’envolta sigui cert. Així, Trondheim és la capital econòmica i administrativa de la regió de Sør-Trøndelag, i es troba al costat d’un fiord que afavoriria el joc local en cas de competició d’estirar la corda contra el Kraken. També és un fet conegut que els tarragonins preferirien que la seva ciutat es digués Tarragøna. Peter Christen Asbjørnsen va ser un escriptor noruec que es va dedicar a recollir contes i llegendes populars, mentre que Bjørnstjerne Martinius Bjørnson (que no era el seu pare) va ser el premi Nobel de literatura l’any 1903 i autor de l’himne de Noruega.
Finalment, és un fet contrastat que els calamars no beuen cervesa però jo sí, de manera que em sabreu perdonar que els tentacles que hi ha al conte siguin de pop.
Això ja s’acosta al desenllaç final. Després de les rondes de setzens, vuitens i quarts de final ja només quedaran quatre kinetics que competiran a les semifinals del Gran Torneig dels Kinetics Marcials. De moment, la pèssima collita de cocos de Minneàpolis, el curiós sistema de recol·lecció de blat a Oregon i el victoriós Kraken ja hi són, i avui sabrem el quart semifinalista. No em sigueu borbons i voteu amb seny. El ninja escocès o l’esport minoritari?
A més, crec que ara és un bon moment per fer un anunci. Durant les semifinals us parlaré una mica de cada un dels contes, explicant d’on surten certes coses i intentant recordar en què collons pensava quan els vaig fer.
Com que sou tots una colla de descreguts la jornada d’ahir ens ha fet acomiadar dels dotze nous apòstols. De tots dotze de cop. Per sort ens quedem amb el mugró dret de Philip Henry Sheridan III.
Avui el duel es preveu titànic, amb un contendent temible que no només acredita un marcador de 683 a 0 contra la humanitat sinó que ha superat les rondes prèvies amb un marcador global de 34 a 1. Però l’altre element en disputa porta una escopeta. I és empordanès.
Que flueixin els vots i la sang!
Ahir vam tenir un bon exemple de que no ens podem adormir a l’hora de decidir els nostres preferits. El que inicialment semblava que seria un passeig de Minneàpolis, que ràpidament es va distanciar en cinc vots, s’ha acabat decidint per un únic vot. Així doncs, diem adéu al destil·lat d’amor d’en Wilbur i en Wilfred i ja ens podem preparar per la segona eliminatòria de quarts de final.
Mireu-vos bé els contes (recordeu que només cal clicar-los per poder-los llegir complets) i voteu amb consciència però sense pietat. Borbó qui no voti!
Ens anem acostant a les rondes finals del Gran Torneig dels Kinetics Marcials. Fins ara ja ens ha tocat de prendre decisions doloroses, però ara que hem arribat als quarts de final comença l’autèntica sang començarà a brollar. Un exemple perfecte del que ens espera el tenim avui, en aquesta primera jornada de quarts. Compte amb l’encreuament que tenim, sens dubte una final avançada. Voteu amb consciència però sense pietat. Només en pot quedar un.
Avui ens acomiadem dels vuitens de final amb dues eliminatòries bestials. Només dos d’aquests contes passaran a quarts, on ja els esperen pots d’esperma, els nous dotze apòstols, caçadors de bolets, ovelles ninja i dos estats nordamericans diferents.
Com cada dia, només us cal clicar les miniatures per veure els contes en gran. Voteu amb seny però deixeu que flueixi la sang. Borbó qui no voti!
Tal i com ja vaig avançar ahir va ser un dia molt trist. Ens hem acomiadat dels valents que van arriscar la vida per mantenir la quota de bananes per càpita a Islàndia en temps de racionament i de les mancances cal·ligràfiques del petit Timmy. Per sort, això implica que passen a quarts de final els caçadors de bolets i la puta ovella ninja.
Avui, com ahir, el Gran Torneig dels Kinetics Marcials de ben segur deixarà enrere dos contes il·lustres, per això cal que voteu amb seny i amb el menor grau de borbonisme possible. Feu-ho per ells. Penseu també que entre avui i demà es defineixen ja els encreuaments de quarts! Al final de l’entrada hi teniu l’esquema de com va avançant el Gran Torneig i sobretot, sobretot, que no us hagi de recordar que si voleu recuperar el conte en tota la seva esplendor només cal que hi cliqueu.
Avui és un dia trist. No perquè hagueu deixat desprotegir el pobre Zhang He amb la seva jirafa mascle ni perquè ens quedem sense representants portuguesos al Gran Torneig dels Kinetics Marcials. Avui és un dia trist perquè toca escollir entre islandesos que importen bananes i empordanesos que cacen bolets. Entre ninjes escocesos i la perillosa mala lletra del petit Timmy.
Avui la sang arribarà lluny i se n’endurà dos dels meus contes preferits. Voteu amb seny, criatures. I ja ho sabeu: Borbó qui no voti!
La ronda de setzens de final del Gran Torneig dels Kinetics Marcials que va tenir lloc al llarg de la setmana passada, amb quatre enfrontaments diaris, va deixar-nos víctimes il·lustres. La solubilitat de la Couldina. Les metralladores de fusta que fan pinyau-pinyau. El traficant de gramínies de gran puresa. La natura morta amb quatre canadencs i un número dos-cents trenta-dos. Les tetes de la Maud Bohlman. El retrato del senyor Mr Power sense barret. L’oncle Randolph i les interferències. Or, encens i un puto pont peatonal a Brooklyn. La primera erecció del petit Timmy. El desgraciat que buscava or i només trobava gibrells. Els ànecs i l’inici de l’agricultura. La línia de punts per on s’ha de tallar per obrir les coses fàcilment. La serotonina i la pedra calcària. La pluja de tortugues d’Ard an Rátha. L’iceberg que odia els hippies i l’illa noruega. El professor enamorat d’un model a escala 1:60 de la presa Pelton del riu Deschutes.
Però no cal plorar-los gaire, perquè la seva caiguda implica que en tenim setze de més potents. Però quan acabi la setmana d’aquests setze només en quedaran vuit. Però no ens avancem. Avui torna a tocar no ser borbó i votar la primera ronda de vuitens, que té dos encreuaments impressionants. Que flueixi la sang!
Aquest cap de setmana passat la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana ha fet públic el cartell del Correllengua 2013, el qual per tercera vegada s’ha escollit a partir d’un concurs. A diferència de l’any passat, aquest cop me’n vaig assabentar amb prou temps com per pensar i desenvolupar una proposta d’acord amb el tipus de projecte i la figura homenatjada, que aquest any és en Miquel Martí i Pol.
Heus ací els resultats:
Vaig optar per un enfoc en la línia dels kinetics of time travel, utilitzant una fotografia antiga i lliure de drets d’una fàbrica britànica. He utilitzat la fàbrica com a element representatiu de l’origen de l’homenatjat, així com de la seva creació literària. Així, de les quatre xemeneies en surten quatre barres que formen alguns versos de poemes de Martí i Pol, les quals acaben convergint i fusionant-se en el lema del Correllengua, “llengua, cultura i llibertat”, alimentant-lo.
No cal dir que el divendres passat la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana em va comunicar que “Malauradament, i tot i que ens ha estat difícil decidir-nos donada la qualitat i el nivell de les obres que hem rebut, la teva proposta no ha estat l’escollida“. La proposta guanyadora ha sigut aquesta. Potser l’any que ve ho tornarem a intentar.
La jornada d’ahir al Gran Torneig dels Kinetics Marcials ha començat ja a definir el que seran els aparellaments de vuitens de final, que tindran lloc la setmana que ve. Heu decidit que hi siguin el destil·lat d’amor d’en Wilfred i en Wilbur, els caçadors de bolets (escopeta, pum-pum!), els dotze irlandesos que fan pintes mentre esperen Jesús i la molt trista història del ninja escocès que no podia ser ninja. Malauradament, cauen vençuts el petit Timmy i la seva primera erecció, el desgraciat que buscava or i només trobava gibrells, el conreu d’ànecs i les queixes a la caixera del Mercadona.
Avui us deixo amb quatre lluites apassionants per acomiadar els setzens de final. Recordeu que cal que voteu amb molta sensatesa i poc borbonisme. I no sigueu talossos, que clicant cada una de les miniatures se us obrirà el conte en tota la seva esplendor.
La segona ronda del Gran Torneig dels Kinetics Marcials ens ha deixat cossetxadores de nadons, el gran kraken que no beu cervesa, Oregon i un mugró dret (hola, Álvarez!) i el reincident home que es retrata al costat de les vídues. Bones apostes pels vuitens de final, tot i que sento que s’hagin quedat enrere les tetes de la Maud Bohlman, el barret desaparegut del senyor Mr Power, Michigan i els homes que es vesteixen de tieta i el pont peatonal que porten els reis.
Avui les batalles també es preveuen cruentes, i hi haureu de prendre especial cura perquè ja s’aniran definint els encreuaments de vuitens de final. Ja no m’extenc més. No sigueu borbons, voteu i que flueixi la sang!
Ahir el poble, que sou vosaltres, vau parlar i vau decidir que jirafes mascle que protegeixen de pluges de lletres, valents islandesos que trafiquen amb bananes, portuguesos relativistes i nens que no saben escriure gaire bé passessin a la ronda de vuitens de final del gran torneig dels kinetics marcials. Queden enrere estudis sobre solubilitat, metralletes que fan pinyau-pinyau, traficants de gramínies de gran puresa i canadencs reproductors.
La ronda d’avui no té res d’envejar a la d’ahir. Gaudiu-la i voteu amb consciència, recordant que les vostres eleccions tindran conseqüències ben aviat. Borbó qui no voti!
Fa poc més de dos anys m van caure a les mans unes quantes imatges antigues en les quals hi sortien les meves més grans arxienemigues. O al menys qui serien les meves més grans arxienemigues si no ho fossin ja les aigües profundes. Parlo de les oques. Després de remenar-ho una mica, ràpidament en va sortir això (feu el favor de clicar l’enllaç, que se us ha de dir tot). Després en van sortir uns quants més gairebé de cop i em vaig veure obligat a fer aquesta declaració d’intencions. Declaració d’intencions que, tal i com era d’esperar, va acabar resultant d’allò més poc reeixida.
Però sigui com sigui, dos anys més tard, amb un llarg parèntesi d’un any, he aconseguit acostar-me al centenar de contes visuals i m’he proposat nous reptes. Tal i com vaig fer amb les il·lustracions i l’exposició Visions Fragmentades, tot i que el blog és el mitjà on s’han originat i per tant el seu entorn natural i on llueixen amb més coherència, tinc la intenció de fer-ne una selecció i fer córrer una mica els kinetics of time travel per entorns on puguin trobar un públic diferent.
Ja he fet una selecció prèvia, amb una mica d’ajuda, i de les 91 (noranta-un) que hi ha actualment m’he quedat amb 32 (trenta-dos). Per què precisament 32 (trenta-dos), us preguntareu alguns de vosaltres. Perquè 32 (trenta-dos) és una potència directa de 2 (dos), us contestaré. I això què permet, us continuareu qüestionant. Fer un Gran Torneig de les Arts Marcials, us replicaré.
Que comenci la gran lluita per aconseguir trobar quin és el conte més citius, altius, fortius de tots. Aquesta setmana farem la ronda de setzens de final, amb quatre eleccions per dia fins dijous. Els classificats passaran a vuitens de final, que tindran lloc la setmana que ve amb dues eliminatòries per dia. I així anar fent fins que només en quedi un.
Al peu d’aquest post i de tots els que l’aniran seguint hi ha (o hi haurà) un esquema dicotòmic de com està avançant la competició. Que flueixi la sang.
Per cert, no em sigueu talossos i noteu si us plau que he destinat un munt d’ATPs i connexions sinàptiques a enllaçar-vos els contes en cada eliminatòria, feu el puto favor de clicar-hi per veure el conte en tota la seva majestuositat.
Il·lustració per la secció “A Fons” del número 315 del setmanari Directa.
Després de fer darrerament una portada i dos racons il·lustrats, aquesta setmana m’han tornat a encarregar la il·lustració d’un article. La secció “A Fons” en aquest número es dedica a la corrupció. S’hi analitza el fenomen de la corrupció, les seves conseqüències, el seu control i les propostes per eradicar-la.
La il·lustració pretén transmetre el caràcter esportiu que sembla tenir la corrupció a Espanya, on més que un delicte acaba sent una competició desfermada per robar de manera impune el més possible. Pel que fa al control i la manera d’eradicar-la m’he intentat documentar però no hi ha gens d’informació sobre el tema.
Des d’avui mateix podeu trobar la Directa al quiosc o també us hi podeu subscriure.
Aquesta entrada no estava planificada, però m’han remenat de manera tan molesta les putes pilotes que no me n’he pogut estar. Agafeu-vos que vénen corbes0.
Molts de vosaltres ja deveu saber que el juliol passat, després d’una epopeia de proporcions bíbliques que no ve al cas i que puta gràcia em fot ara mateix de recordar, vaig defensar la tesi i vaig obtenir un cromo del bollycao on hi diu que sóc un puto doctor. Un mes i mig més tard, el fabulós contracte de professor associat a temps parcial que m’havia reportat l’escandalosa xifra de sis-cents quaranta-tres euros mensuals els darrers quatre anys per impartir divuit crèdits de docència anuals va finalitzar i no va ser renovat. Ouièa1. Un any abans des de Recursos Humans s’havia fet un canvi en el tipus de contracte per tal de facilitar la desaparició d’aquesta categoria a la UdG, però aquesta ja seria una altra història que ja s’ha explicat en alguna altra ocasió2. Tornem al tema.
Aquest migdia la meva mare m’ha trucat. Ha vist un anunci al diari que ha cregut que em podia interessar. L’anunci és aquest:
Coneixent de primera mà els processos selectius de la universitat en cap moment hi he posat cap mena d’interès, però igualment la curiositat m’ha fet anar a l’enllaç. Aquí3 us hi poso un hipervincle per estalviar-vos la feina inútil de buscar la convocatòria al web o de transcriure’n l’adreça al navegador.
Aquesta convocatòria en concret s’adreça a diplomats en infermeria per tal de cobrir sis places de professor associat a la mateixa carrera d’infermeria. Entre tot el tediós llenguatge tècnic típic d’aquest tipus de documents hi ha hagut un paràgraf que m’ha fet connectar les neurones de l’odi amb les de la indignació. Diu així4:
4. Per participar en aquesta convocatòria cal acreditar el pagament de la taxa de 52,95 euros, establerta per l’any 2013, en el pressupost de la Universitat de Girona. S’haurà d’adjuntar a la sol·licitud la fotocòpia del resguard del gir o de l’ingrés La Caixa” c.c 2100 8332 20 2300022366 compte restringit ingrés al servei de Recursos Humans. S’exclouran tots aquells aspirants que no hagin abonat la quantitat abans citada dins el termini habilitat per a la presentació de sol·licituds, sense concedir cap termini addicional pel seu abonament. ( … )
Quan es va confirmar el genocidi dels associats vaig veure més o menys clar cap a on tendiria la política de contractacions de la universitat. Les mensualitats que cobràvem, més que un sou fix eren un fraccionament. 643 euros al mes repartits en 14 mensualitats fan un total de 9000 euros, que si dividim entre 18 ens dóna que cobràvem 500 euros per cada crèdit impartit. Ha de ser realment llaminer poder condensar aquests crèdits en dos o tres mesos de docència precària i sobresaturada, però no comptava amb què la imaginació i el temps que poden destinar els de recursos humans a fer propostes imaginatives és bastant superior al meu.
Benvinguts a la societat de després de la reforma laboral. Ara ja no n’hi ha prou amb callar i acceptar qualsevol merda de treball i de sou. No n’hi ha prou amb haver de sentir com propis amics i familar et fan callar quan et queixes, dient-te que “tu rai, que tens feina”. No, ara hem d’entrar en un sorteig, o en un puto crowdfunding5 laboral.
La loteria funciona de la següent manera. Una colla d’il·lusos donen una certa quantitat de diners a l’organitzador de l’estafa legal. Aquest treu un número a l’atzar del barret i dóna els diners a l’afortunat, tenint sempre cura de reservar-se’n una part significativa. El joc sempre és un refugi pels més desesperats, i d’aquests n’hi ha més que mai en temps de crisi global. Ja fa mesos que se sent parlar de com gent incapaç de fer front a la hipoteca (trobo especialment fascinant el cas d’aquest humil dúplex andorrà) en divideixen l’import en participacions per tal de cancel·lar-la.
Ara doncs sembla que ens haurem d’acostumar a entrar a un nivell superior de precarietat laboral, en el qual seran els propis candidats els qui, a través d’una mòdica taxa, financiaran el contracte de l’afortunat que resulti escollit pel lloc de treball.
Perfecte. Jo aniré tirant cap a algun altre país. Que tingueu sort. I els responsables us en podeu anar a prendre molt fort pel puto cul.
I ara, en un ordre completament diferent de coses, us deixo amb una llista de peus de pàgina.
0: hola! Sóc un puto superíndex! 1: sóc plenament conscient que en català normatiu l’expressió ouièa no hauria d’anar accentuada. No sou ni plenament conscients ni conscients en cap mesura de fins a quin nivell me l’arriba a pelar. Torneu al text i no comenceu ara també vosaltres, a remenar-me els ous. 2: en referència a això us recomano l’article que en Sergi Joher va escriure al Diari de Girona el setembre passat. Quin orgull, haver treballat a la UdG! 3: quan dic aquí vull dir aquí, polles ja! 4: les negretes i punts suspensius entre parèntesis són meus, torneu-me’ls quan els hàgiu gaudit. 5: hahahaha, quina rissa, les bromes de fer un verkami per treballar de professor universitari, eh? 6: per cert, encara no he sol·licitat el títol de doctor. Primer, perquè cada vegada tinc més clar que no treballaré mai de res on se’m valori tenir-lo, sinó just al contrari. Segon, perquè sense feina no em puc permetre de pagar-lo. El superíndex 6 no surt al text perquè em fot vergonya admetre les dues coses, però és necessari dir-ho per entendre una mica millor fins a quin punt em cago en déu i sa reputa mare.
El proper dissabte 27 d’abril l’Albert Genís i la Mariona Callís finalment llancen el seu projecte musical conjunt amb un concert al bar Patagònia de Banyoles (un dels primers llocs on vaig exposar). La meva aportació ha sigut el cartell que teniu just aquí sota. L’entrada és lliure i no cal dir que hi esteu tothom convidats.
Loading ...
