Arribem a la tretzena pel·lícula del divendres, i per primera vegada ens trobem en una setmana on no hi ha hagut votacions. Per què? Doncs perquè aquest és el cinquè divendres de mes, i vaig pensar els divendres en cicles mensuals de quatre pel·lícules. Vol dir això que avui no hi ha pel·lícula? No. Vol dir que avui és un Divendres Extra, una manera com qualsevol altra de dir "divendres dictatorial", i la pel·lícula la trio jo.
A més, aprofitem que en Roger torna després d'uns mesos a Montpeller, i que comencen les barraques, per fer un sopar a Figueres. En Roger volia veure Unagi, però no ha acabat de baixar, de manera que haurem de pensar altres alternatives. Tokyo Sonata tampoc ha arribat a temps, i Okuribito pinta massa depressiva per una nit de festa, de manera que sembla que Cha no Aji és la candidata amb més números, tot i ser un pèl llarga. Veurem, que potser acabem mirant una cosa que no tingui res a veure amb res d'això.
I després, cervesa de barraques per tothom. De l'autèntica. De la dolenta de collons.

- Crec que no tinc ambicions. // Tu al menys pots tenir en Charles Bronson a Death Wish com a referent, jo anant bé podria agafar l'Ana Obregón, saps?

- Busquets es el jugador más retrasado del FC Barcelona.

- No tindreu ocasió de rememorar la meva encolada.

- M'ha tocat una Marta amb la meva cervesa! Visca!! // El meu posa "Siga Buscando". // El meu diu "Manolo". Merda!!

- El meu pornoxicot m'està pornoparlant.

Aquesta ha sigut una setmana estranya, amb poques votacions i una guanyadora amb només cinc vots, però molt destacada per sobre de les altres.Tot i que sigui Sant Jordi, i tot i que aquesta tarda tingui pràctiques, ens veiem amb els que vulgueu venir aquest vespre, a les vuit en punt.

Després del desgast d'aquest cap de setmana potser m'hauria de plantejar un temps de desintoxicació.
A la merda. Aquest divendres toquen clàssics moderns, bones pel·lícules posteriors a l'any 1970, i em ve molt de gust. Us plantejo les opcions:

1.- Amarcord (1973). El concepte "fel·linià" en una de les seves expressions màximes. Records d'infància del director, amb feixistes i un esperpent general.

2.- Raging Bull (1980). L'espiral autodestructiu d'un boxejador en mans d'un director en un moment enorme i un protagonista també en estat de gràcia. Imprescindible.

3.- The Man Who Wasn't There (2001). Potser sigui una de les pel·lícules més oblidades dels germans Coen, però això no vol dir que sigui de les menys interessants. Al contrari.

4.- Jacob's Ladder (1990). Ara que comença ja a cansar bastant el tema aquest dels girs finals que et fan replantejar tot el que has vist al llarg de la pel·lícula, potser seria el moment de recuperar una de les precursores. Prometo no dir com acaba.

Apa, tot com cada setmana. Podeu votar fins la mitjanit del dijous, independentment de si voleu o podeu venir el divendres, quan a les vuit obriré la porta per qui vulgui venir a compartir la pel·lícula. Us hi espero.

- El Madrid,quitando a Llull, lo mismo ficha a un jugador que a una cabra o a un geranio.

- El que digui Laporta me la pela.

A la vida hi ha coses que es fan per obtenir-ne un benefici, d'altres que es fan per plaer personal, i fins i tot hi ha (moltes) coses que es fan per simple obligació del tipus que sigui. N'hi ha, però, que no tenen el més mínim sentit.

Primer va ser la Primera Gran Marató de Cinema Escombraries (enllaç).
Després va venir la Segona Gran Marató de Cinema Escombraries (enllaç, enllaç)
Deixant uns mesos per recuperar cos i esperit, i aquest Gener ens vam desintoxicar de mal cinema amb la Primera Gran Marató de Clàssics del Cinema (enllaç, enllaç). Aquí es va obrir la veda, i aquest any anem a marató per mes.
El Febrer, la Marató de Quartes Parts (enllaç, enllaç, enllaç).
El Març, la Primera Sci·Fi·Thon (enllaç, enllaç), o Marató de Cinema de Ciència Ficció.
I l'Abril? Que ningú pateixi, perquè aquest Abril arriba la marató més animal de totes les que hem fet fins ara, i probablement de totes les que mai farem. Arriba...

No és cap error, en aquesta marató només hi ha una pel·lícula. Quan acabi, la tornarem a posar, i quan acabi, altra vegada, i quan acabi, una altra, i així fins a setze vegades, que són les vegades que cap en vint-i-quatre hores.
Fa uns mesos ens va passar pel cap la idea, i fins i tot ho vam posar a votació pública i vam votar-ho també privadament els implicats més directes. Ens hem passat les votacions per la polla (oh!). Per què ho hem fet, això? Poca cultura democràtica? Tendències caciquistes? Una dieta pobra en fibra? De tot una mica, però el factor principal és haver trobat la pel·lícula ideal per veure durant vint-i-quatre hores.
Shinboru (o Symbol) és la pel·lícula perfecta. Hi surt un home en una habitació blanca, un pijama divertit, querubins que surten de les parets, dotzenes de polles (oh!), un massai corrent, un lluitador emmascarat, sushi, un bonsai... tot ben barrejat formant un còctel irresistible.
No en parlo més, perquè si algú s'atreveix a venir-la a veure, quant menys sàpiga, millor. Molt millor.

Les normes generals de la història no canvien, però no em penso molestar a mirar-les. Fem memòria:

- Som dos animals. No hem pogut convèncer ningú més, i no és estrany. No us demanem que compartiu amb nosaltres les 24 hores, però trobaríem genial una mica de companyia que ens fes l'experiència una mica menys solitària.
- La porta estarà oberta durant tota la marató, i la podeu creuar amb total llibertat. Això implica que podeu venir quan us surti de la polla (oh!), amb qui vulgueu, estar-hi tant o tant poc com vulgueu. En definitiva, que és casa vostra. Això sí, de manera excepcional recomano no començar la pel·lícula a la meitat, si us ve de gust veure-la, perquè perdria la gràcia. Pels que arribeu a mitges i vulgueu esperar la sessió següent habilitarem una sala B amb projeccions alternatives per passar l'estona de manera agradable.
- No cal que ens coneguem, per venir. Repeteixo que la porta és oberta a tothom. Si veniu a passar-ho bé ens entendrem sigueu qui sigueu. El pis és petit però els espais s'aprofiten.
- A part d'una porta, també tenim obert un balcó. Qui es queixi de la programació o de les instal·lacions pot anar-se familiaritzant amb el concepte "ser defenestrat a la italiana manera" abans de creuar l'entrada.
- Tinc una nevera on hi caben força cerveses, i uns armaris frescs i secs, i aprofitaré la circumstància al màxim. Això vol dir que podeu esperar ser rebuts amb cervesa, refrescs i aperitius de tot tipus. Hi haurà també cafè i croissants quan més falta facin. Pels àpats seriosos ja improvisarem, però tot i que no us recomano que vingueu amb la idea de ser amfitrionitzats a la padrina manera, estic extremadament orgullós del meu rècord de cinc maratons sense víctimes mortals (per inanició), i faré el possible per mantenir-lo i ampliar-lo amb pa amb tomata, embotits i pizzes.
- Seran benvinguts: cervesa i altres drogues toves, amigues joves i atractives i canaricultors (no necessàriament en ordre de preferència).
- No seran benvinguts: gent que toqui l'ukelele, borbons i l'Anna Pagans (us reserveu per la propera).

Esteu convocats aquest dissabte a les deu amb cafè i croissants, i hi ha un passi de Shinboru cada hora i mitja fins el diumenge també a les deu! Si teniu algun suggeriment per fer, tota idea serà benvinguda.

Una altra setmana al sac, i ja en portem una bona colla. Aquesta onzena Pel·lícula del Divendres serà una pel·lícula perplexitzant. Quina, és ja cosa vostra. Podeu triar la vostra preferida d'entre aquestes quatre:

1.- Impressions de la Haute Mongolie (1976). Si no ho he entès malament, és una mena de documental francès on surt en Dalí parlant de bolets al·lucinògens i de Mongòlia, dos temes que coneixia amb detall. O no.

2.- A Hitchhiker's Guide to the Galaxy (2005). Un dels millors exponents de la comèdia de ciència-ficció, amb forces punts memorables. Dofins, viatges quàntics i 42.

3.- Taxidermia (2006). Tres homes. Un llinatge. L'avi treia foc per la polla, el pare era un gordo endrapador professional i el fill, conseqüentment, és un esquifit taxidermista. Magistral.

4.- Bijitâ Q (2001). Miike és un nom que s'ha d'escriure en majúscules, quan es parla de cinema perplexitzant. La pel·lícula més animal que haureu vist i veureu mai.

Apa, teniu poc més de dos dies per votar, i tots els que vulgueu venir esteu convidats aquest divendres a les vuit en punt del vespre. Hi haurà cervesa i patates per tots els assistents.

- Al pobre Arsenal de la primera parte hasta el equipo de mi pueblo, que milita en los últimos puestos de la Tercera División Regional catalana, le habría metido al menos tres goles.

- Quieren prohibir los toros en Cataluña y el público coreando los olés, eso es criterio.

- Mourinho: la gran esperanza blanca.

- Com que "Quiero un dado de cien caras?"! I si ja el tinc, què?

- Hasta 1953, los éxitos del Barcelona fueron sensiblemente superiores a los del Madrid, fundamentalmente por los triunfos logrados bajo las dictaduras de Primo de Rivera y Franco.

- Jo estic pensant en formar una família. Només falta que alguna s'hi posi bé, jo la màquina d'ensulfatar la tinc sempre a punt...!

Una vegada superada la tortura que va suposar El Cant dels Ocells, però encara amb certes seqüeles psíquiques, aquesta setmana ens desintoxicarem (o això intentarem fer) amb un clàssic. En un final molt ajustat resolt a l'últim moment El Ángel Exterminador ha superat, amb 6 vots, À Bout de Souffle, amb 5. The Third Man, amb 1 vot, i La Strada, amb 0 vots, no han sigut ni tan sols rivals.
Ja ho sabeu, tots els que vulgueu venir tindreu la porta de casa meva oberta de bat a bat. La pel·lícula comença a les vuit en punt del vespre, i hi haurà cervesa i aperitius diversos per tots els assistents.
La setmana que ve hi tornarem, segurament de manera doble: el divendres un Divendres Perplexitzant i el dissabte... la molt esperada Primera Gran Marató d'Una Sola Pel·lícula!!!!

Acabem Setmana Santa i tot torna a la normalitat. Aquesta setmana tocarà veure un clàssic, i intentarem que sigui dels bons. Amb una mica de guia he acabat optant per aquestes opcions:

1.- El Ángel Exterminador (1962). Buñuel. Un grup de gent de l'alta societat que estan fent un sopar són incapaços de marxar de la casa on el celebren.

2.- The Third Man (1949). Reed/Wells. Un thriller clàssic ambientat a Viena. La Kathi segur que vota aquesta.

3.- À Bout de Souffle (1960). Godard. El cinema francès no és precisament una de les meves debilitats, però continuo pensant que no n'he vist suficient. Hi continuaré treballant.

4.- La Strada (1954). Fellini. Pallassos i drama, a mi em sembla una bona combinació.

Ara la feina és vostra. Ja ho sabeu, a votar fins el dijous a mitjanit, i ens veiem el divendres al meu pis. Sigueu qui sigueu, la porta serà oberta per tothom.

- Jo vaig estar mirant com fer formatge... // Quin pal! És molt més fàcil anar-lo a comprar, Arantxa...

- Tinc unes ganes de fumar... // Tinc unes ganes de follar...

- Si continuo sent professor universitari algun dia aprendré a no corregir treballs mentre m'emborratxo i escolto Pantera.

Dia de penitència i brunyols. Tindrem les dues coses per qui s'atreveixi a venir. Amb un monogràfic de l'Albert Serra ens trobàvem davant d'una no win situation, no hi havia pas manera de sortir-ne bé. Sigui com sigui, tindrem la sort de veure la millor pel·lícula catalana del 2008, El Cant dels Ocells. Ha acabat obtenint 6 vots, per 3 de Crespià (the Film, not the Village) i 2 de Fiasco. No m'explico com la meravella que és Honor de Cavalleria no ha atret ningú. Deu ser que tothom l'ha vist i disfrutat, ja.
Per anar-me ambientant i posant en situació, aquest matí he passat per Crespià (the Village, not the Film) tot i que no veurem Crespià (the Film, not the Village).
Així doncs, com de costum, ens trobem a les vuit amb els que us atreviu a venir. La porta és oberta i hi haurà cervesa, moscatell i bruyols per tothom.