Avui som vint-i-set de novembre de nou mil nou. A nivell personal, hi ha moltes coses que em separen del jo que va votar "sí" al referèndum estatutari, de manera que ara mateix em puc considerar una persona bastant diferent de qui era llavors. Però resulta que no només jo he canviat, també he pogut veure clarament com tot el meu entorn, tant el més proper com el més distant, ha anat evolucionant. Com ha de ser, de fet.Pel què fa a l'aspecte personal, en el tema que ens ocupa, crec que el factor més determinant van ser els gairebé sis mesos que vaig passar vivint a Madrid. Vaig tenir la sort de trobar-hi gent realment maca, però també vaig poder comprovar que als catalans, en el millor dels casos se'ns tracta amb condescendència. Com alternativa al directe menyspreu. I així va ser que, sense voler-ho i sense adonar-me'n, vaig tornar independentista de la meva estada a la capital. Sé que no sóc el primer a qui li passa.
Ara mateix l'estatut me la pela de manera important. L'única cosa que per mi representa alguna cosa es que me miro al mirall i em veig català. Res més. A tot estirar em podria apuntar al carro d'europeus, i amb molt recel al de ciutadans del món, si aquest darrer paquet no estigués tan absurdament ple de subnormals. Em miro al mirall i ja sóc incapaç de veure-hi, ni tan sols imaginar-hi, un espanyol. Però no puc no ser-ho. El món funciona així, què hi farem.
I així arribem al dia d'avui, quan de la manera més inesperada em trobo amb l'editorial conjunta dels collons. Com a català jo era totalment pessimista, havia perdut l'esperança tant en l'anomenada "classe política" com en la resta d'elements de la nostra societat, ens veia com un poble exhaust i decadent, condemnat.
Avui m'han retornat la fe en el què som. Amb una xorrada tan inútil com un puto manifest que no té cap tipus de validesa jurídica, però que ha fet que un diari servil i odiós com és La Vanguardia, un pamflet socialista com és El Periódico, un integrant del grup Planeta com és l'Avui i una desena de petits diaris que se'n surten com poden, tal i com fem molts de nosaltres, s'han posat d'acord i han cardat un "flop!" fotent la polla sobre la taula. Una polla ben escarransida, sí, però és que jo ja creia que no en teníem.
Diran que aquesta editorial no és res, més enllà del simbolisme, o que reclama una cosa que no hem de voler, un encaix artificial en un país que no ens vol deixar ser. Me la pela. Som aquí. I som molts. Molts més del que pensàvem. Molts més del que creuen.
I fins aquí arriba aquest solitari post polític. Ens veiem en el proper referèndum jurídicament inútil però emocionalment significatiu.
