El principal avantatge dels missatges críptics és a la vegada el seu principal inconvenient. Qualsevol persona s'hi pot veure reflectida, només cal que mínimament ho vulgui.
No m'agrada parlar de mi. De fet, és una cosa que odio profundament, però escriure comporta sempre, inevitablement, treure una part de tu. Exterioritzar. El que sigui, però treure alguna cosa de dins. Eviscerar-se.
Curiosament, tot i el poc que m'agrada fer-ho, regularment sento la necessitat d'alliberar una mica el meu interior, i mostrar-me una mica més com sóc, sense embolcalls i directe. Molt poca gent ho ha vist, això. El problema sorgeix quan les ganes de fer-ho em venen en format escrit, i han d'acabar aquí. Fa mesos que em rondava pel cap aquesta nova categoria de posts, "Eviscerat", i de fet fa ja molt que tenia la capçalera feta i una idea general del que hi volia fer.
Parlar de mi, de com sóc, de què em volta pel cap, fer en definitiva això que tant dic odiar però que suposo que des del mateix que vaig obrir això queda prou clar que necessito fer.
El problema? El problema, si se'n pot dir així, és que tot el que m'ha sortit fins ara té ben poc de mi. Les tres evisceracions que m'he fet fins ara pertanyen gairebé diria que exclusivament al terreny de la ficció. Sempre he pensat que sóc massa poc interessant com per pretendre parlar de mi, prefereixo els personatges.
I si amb els missatges críptics qualsevol persona s'hi pot veure reflectida, en el cas de la ficció això encara és més acusat. No seria la primera vegada que em passa, ni tampoc la primera que em porta problemes. Espero que no sigui el cas.
Però de fet, existeix la ficció? I per què no hauria de ser precisament aquesta, l'evisceració fictícia?
No m'agrada parlar de mi. De fet, és una cosa que odio profundament, però escriure comporta sempre, inevitablement, treure una part de tu. Exterioritzar. El que sigui, però treure alguna cosa de dins. Eviscerar-se.
Curiosament, tot i el poc que m'agrada fer-ho, regularment sento la necessitat d'alliberar una mica el meu interior, i mostrar-me una mica més com sóc, sense embolcalls i directe. Molt poca gent ho ha vist, això. El problema sorgeix quan les ganes de fer-ho em venen en format escrit, i han d'acabar aquí. Fa mesos que em rondava pel cap aquesta nova categoria de posts, "Eviscerat", i de fet fa ja molt que tenia la capçalera feta i una idea general del que hi volia fer.
Parlar de mi, de com sóc, de què em volta pel cap, fer en definitiva això que tant dic odiar però que suposo que des del mateix que vaig obrir això queda prou clar que necessito fer.
El problema? El problema, si se'n pot dir així, és que tot el que m'ha sortit fins ara té ben poc de mi. Les tres evisceracions que m'he fet fins ara pertanyen gairebé diria que exclusivament al terreny de la ficció. Sempre he pensat que sóc massa poc interessant com per pretendre parlar de mi, prefereixo els personatges.
I si amb els missatges críptics qualsevol persona s'hi pot veure reflectida, en el cas de la ficció això encara és més acusat. No seria la primera vegada que em passa, ni tampoc la primera que em porta problemes. Espero que no sigui el cas.
Però de fet, existeix la ficció? I per què no hauria de ser precisament aquesta, l'evisceració fictícia?
