Crec que sense massa por d’equivocar-me podria afirmar que aproximadament el 95% de la població occidental ha opinat obertament, en algun moment o altre de la seva vida que els artistes (i quan es diu “artistes” en un 95% dels casos es vol dir “pintors”) són una colla de farsants i vividors que ens prenen el pèl a tots plegats. De fet, aquesta afirmació resulta ser certa en un grau tan elevat que si féssim el tractament estadístic adequat de les dades podríem afirmar de manera concloent que això és del tot cert.
Tothom és ben lliure de pensar el que vulgui. Fins i tot aquests mateixos tothoms són ben lliures d’opinar obertament el que vulguin, sigui raonat o no. El que ja seria més discutible és la descarada predilecció que té certa gent per quedar com un puto tros de subnormal cada vegada que obre la boca. Tot i això, això és fàcilment solucionable amb un bon flop! a temps (parlem amb subnormals artistes o amb subnormals dels altres), de manera que tampoc és res que ens hagi de treure el son.
Des de fa un temps, però, els artistes (pintors, escultors o putos artistes multidisciplinars i sa puta mare) han vist com la seva funció social de venedors de fum era trepitjada vilment per un altre grup professional.
Ara són els economistes, els qui ens venen la seva puta merda a preu d’or.
Com a profà tant del tema econòmic com del tema d’exterioritzar la ira, és un consol veure com tot el que ara us diria es pot trobar en algun altre lloc.
La papada d’en Marc Vidal s’esta consolidant com un gran tema per obrir converses agradables en situacions tant diverses, desbancant a clàssics com el temps, el barça i qui guanyaria si en Son Goku i en Superman s’enfrontessin en una batalla a mort.
En Son Goku i en Superman? au va! Si en Goku es va carregar la terra com tres o cuatre vegades!! En superman ja pot anar donant-hi voltes per anar enrera amb el temps per salvar a la “loris lays”, aquella “fúrsia”…