Sean Crawley és un jove sense feina fixa que, casualment, contacta amb un especulador immobiliari. Aquest, durant una borratxera, li ofereix 13000$ per la mort d’un home que l’està investigant, però una vegada feta la feina es troba sol i sense els diners. Quan intenta fer xantatge als implicats aquests l’apallissen fins gairebé matar-lo. Quan deixa de tenir res a perdre s’inicia la venjança.
Aquest semblava ser el camí de tornada de l’Stuart Gordon al primer pla (o segon, que ja és alguna cosa) cinematogràfic, després dels seus últims despropòsits. Una història allunyada del seu registre habitual (totalment diferent de Lovecraft), aparentment reflexiva, seriosa i ultraviolenta. Però es queda clarament a mig camí en la seva intenció. Es tracta d’una pel·lícula efectiva en les formes, sobretot en el retrat de la violència i la demència, però massa irregular i puntualment tramposa.
En tot moment es dóna un tracte realista, brut, quotidià, de la violència. És un acte que no requereix justificació moral, ja que forma part dels personatges, de la seva naturalesa. Això genera els millors moments de la pel·lícula, mentre la resta cau en la vulgaritat, apropant-se al telefilm més simple, tant pel que fa al tractament de la història com al seu desenvolupament, amb una trama farcida de convencionalismes i trampes innecessàries.
La seqüència: la tallada d’un cap congelat.
El moment perplexitzant: veure l’amic deixar en Sean tirat al mig del carrer, mig mort, després de jugar-se la vida per salvar-lo.
El vestuari campió: la disfressa de formiga.
Sapiència òssia: un crani pot suportar mil cops de pal de golf, però vigila si empenys algú contra la paret, perquè l’hi pots rebentar sense voler.
Qualificació innecessària: **
[...] des que vaig prendre la decisió: “The Texas Chainsaw Massacre (2004)”, “Bubba Ho-Tep” i “King Of The Ants”. El guió escollit: Cartell de la pel·lícula / Pinzellades sobre l’argument / [...]