Tan bon punt he obert el diari me n’he adonat que la meva vida mai tornaria a ser la mateixa. Déjà vue. Una inquietant sensació de repetició m’embarassa lleugerament.
“Es requereix urgentment redactor de missatges de galetes de la sort. Bona remuneració. No cal experiència. Abstenir-se analfabets”. Amb una mica de sort tindré feina i tot, aquesta vegada potser sí, que la vida em canviï lleugerament.
El cambrer del xinès sembla recordar-me i no estar massa content de veure’m, però quan li ensenyo el retall de diari amb l’anunci la desconfiança desapareix i em porta a una petita oficina, on poc després arriba el que deu ser el seu pare. Cobraré el sou mínim interprofessional, i hauré de firmar una clàusula segons la qual em comprometo a indemnitzar la comunitat xinesa, i accepto formar part d’un plat especial, en cas de revelar els secrets als quals pugui tenir accés. Previsible. Digues que ens mengem els avis i seràs menjat tu enlloc seu.
El meu lloc de treball, una antiga habitació de les escombres, es troba al fons de la cuina. La feina dels cuiners és trepidant. Quaranta persones trossegen cadàvers, els estoven a cops, els fregeixen i els cobreixen de múltiples salses. M’ho temia, treballen tots sense guants, no m’agradarà ser-hi quan arribi un inspector de sanitat. Un dels cuiners obre la cambra frigorífica, l’interior de la qual veig de reüll. Quatre fileres interminables de vells asiàtics acuradament escorxats esperen un lloc entre tallarines i rotllets de primavera. Entro al que serà la meva oficina i començo la nova feina. “Aquests esputs matinals no són bona cosa, vés al metge”. “No et posis sabates del trenta-sis, calça només el teu número”. “Les pizzes maten, vés amb compte”. “La carn humana és extremadament equilibrada, el pròxim dia demana porc agredolç”. “Assegura’t que és dona abans que sigui massa tard”. Menjar gratis i un cap satisfet amb la meva productivitat, ja que no entén el que diuen les meves galetes. Un bon dia.