El pobre desequilibrat continua amb vida, i lentament es recupera dels efectes de l’anestèsia. Sembla sentir-se perdut i desconcertat, ens mira i comença altra vegada l’espectacle. Crits i cops al cap, però aquesta vegada no és gens divertit. Es tranquil·litza quan en Jep li torna a posar el cartellet a l’esquena i el gira panxa avall, de manera que no ens vegi. El full de paper és ara més gran que la seva esquena, de manera que una part d’ell penja en el buit.
- No es pot negar que has fet una gran feina, perfecta en tots els aspectes… Tot i això, em sembla que de moment m’abstindré de minvar activament la meva massa corporal, si et sembla bé.
- Ja t’he dit que, ara que he pogut comprovar la viabilitat de la teva proposta, només has de dir-ho quan ho creguis convenient, i gustosament et complauré. Mentrestant intentaré optimitzar el procés i trobar-hi millores útils. He pensat en provar d’aconseguir braços de set metres, que et permetrien arribar a la nevera i al telèfon des del sofà, evitant malgastar útil energia en el desplaçament. He pensat també en connectar tots els sistemes excretors, cosa que t’evitaria anar allavabo en suar tots els rebuigs, tant líquids com sòlids. Faries pudor a pixats i merda, però amb un bon desodorant crec que es podria evitar. Et mantindré informat.
- De veritat t’ho agraeixo molt, però el que has fet fins ara ja és més que suficient. Ara m’agradaria que firmessis una cosa.
Em sorprèn veure que un sentiment de llàstima vers el conegut desequilibrat s’apodera de mi. És una sensació nova. Però el que realment em preocupa és acabar com ell, encara que sigui amb braços de set metres. Dos minuts més tard tinc a punt la manera de conservar totes les extremitats. En Jep ho llegeix, em mira somrient i firma. Descans.
“El sotasignat es compromet, en virtut de l’amistat que l’uneix des de fa anys amb el Biòleg Molecular, a no interferir en la lliure disposició de la seva massa corporal, i en extensió a mantenir intactes tots els òrgans i extremitats, tant imprescindibles com prescindibles, de la totalitat del seu cos. En cas que es cregui convenient una actuació d’aquesta naturalesa es farà saber amb antelació al sotasignat, donant-li total llibertat d’actuació”.
Mentrestant el minvat dement sembla haver pres consciència de la disminució que ha patit, però no sembla importar-li gaire. És un consol. Palpa amb estranyesa la zona del llit on hi hauria d’haver les cames. Somriu. Ha vist les seves cames, entre restes de vísceres a l’altre extrem de l’habitació. S’arrossega fins agafar-les i intenta tornar-les al seu lloc, com si fos un Lego vivent. En veure que no encaixen les deixa altra vegada, amb total desinterès, i mira al seu voltant. Deu pensar que no s’uneixen perquè són d’algú altre.
Li dic a en Jep que deixi de tirar-li cacauets al mig indigent, i m’acomiado el més afectuosament que puc. M’ofereix una de les cames, però la rebutjo explicant-li l’episodi de canibalisme frustrat d’aquest matí. És curiosa la necessitat que sembla tenir de regalar membres amputats.
- Per cert, aquí tens els teus dos-cents euros. Gran aposta, el de la 101 va morir exactament a les dotze i cinc minuts de la nit. No has pensat mai dedicar-te a la medicina?
- No tinc estómac, per aquestes coses… Em vindria un avi demanant què té, li diagnosticaria Síndrome Wojtyla, li diria que masturbar-se en públic és dolent per la pròstata i em guanyaria un expedient d’aproximadament tres parells de collons. Millor em quedo a casa.