29.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 12:53
Snuff (Snuff) Mondadori 9788439722113
A la contraportada de
Human Error (Error Humano), el primer libre que vaig llegir d'aquest energúmen anomenat
Chuck Palahniuk hi havia algú que descrivia llegir un llibre seu així: "És com mirar una peli porno i menjar patates fregides en lloc de masturbar-te". Hauria de provar de fer-ho, però realment crec que no ha de ser gaire diferent.
Llegir un llibre d'en Palahniuk és submergir-se en un món brut, lleig, a les clavagueres de la societat occicental, però fer-ho gaudint com un puto animal. Com nedar en merda amb
burbujita i tirant-te en tobogan.
Crec que és també en una de les històries de Human Error, on parla d'ell mateix, que explica que té una tendència malaltissa a anotar coses. Tot tipus de curiositats i informacions. Deu ser això el que l'ha convertit en una mena d'enciclopèdia del bizarre. Els seus llibres estan farcits de referències a vegades tan animals que resulten increïbles, però que una vegada i una altra resulten ser certes. O al menys, no inventades per ell.
Snuff explica de manera més o menys intercalada la manera com tres homes esperen el seu torn per participar en una pel·lícula peculiar. El cant de cigne d'una antiga estrella del porno en hores baixes és batre el rècord mundial de claus seguits, follant-se 600 individus en una marató que passarà a la història. Però el que a priori semblaria una manera fàcil de recuperar notorietat es manifesta com alguna cosa bastant més complicada, i que acaba afectant de manera bastant profunda les vides dels tres homes.
Entremig, referències creuades a pornstars mortes, a estrelles de Hollywood enverinades o gairebé mortes en ple rodatge. Un munt de coses que et pots creure. Perquè són certes. Tot i que segurament si no ho fossin tampoc importaria.
El llibre en conjunt m'ha recordat bastant a
Haunted (Fantasmas), potser per l'estructura general, seguint diversos personatges que es relacionen formant el conjunt de la història. Amb la mateixa mala baba, igual de divertida, igual d'animal. O més. I amb un final tan caricaturesc, tan extrem, que no es pot fer altra cosa que riure, llegint-lo.
Aquest home ja m'havia convençut fa temps, i cada vegada veig més clar que aniré reincidint.
29.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 10:23
26.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 21:14
- T'encanta. Ha de ser el teu ídol. Ha tingut els collons de fer el que tu només has fet a mitges. // Bé, si et refereixes a fer-me un edema de pintura i ejectar-lo de manera explosiva sobre una tela... no m'ho he plantejat mai, això...
- Estamos haciendo del ciclismo una patraña de niñatos.
- Mira, aquest és el meu gat. // No m'agraden els gats. // No, aquest és com un gos.
24.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 23:12
L'Homme (El Hombre) Alianza Editorial 84-206-1030-5
Llegir divulgació científica de qualitat és una cosa que qualsevol persona, de qualsevol camp, hauria de fer de manera més o menys regular. Em resulta curiós i, quan em paro a reflexionar-hi de manera subjectiva, bastant molest el fet que en aquesta societat es consideri algú culte aquell qui té coneixements elevats de literatura, història i qualsevol de les anomenades "ciències humanes", mentre que no es té el mateix reconeixement per qui hi entén de biologia, física o tecnologia. Després resultarà que el primer no té feina i el segon tampoc, però això ja seria un altre tema.
Llegint aquest llibre no puc dir que hagi après massa res. La idea general vindria a ser que l'home, com a espècie, és poc més que un animal més. No hi ha res que de manera fonamental ens allunyi dels nostres parents simis, només hem tingut certa "sort" (discutible) en els canvis que hem patit per arribar evolutivament on som ara. Putos monos pelats, amb el cap gros i un munt de prejudicis. I molta capacitat, això sí. La majoria desaprofitada.
Tot això ja ho sabia i ho tinc constantment en compte. Però el que no havia tingut massa ocasió de gaudir és llegir els coneixements d'una ciència ara en molts punts desfassada, però sorprenentment vigent i revolucionària en d'altres vessants.
Aquest llibre va ser escrit l'any 1941. Es parla dels 48 cromosomes de l'espècie humana. Dels gens que porten la informacio hereditària, sent constituïts principalment de proteïnes. De l'home de Piltdown. Llegir això em posa a lloc, com a científic. No sempre ens n'adonem que una de les coses que implica treballar en ciència és estar eternament equivocat. Amb això no vull dir que el que pugui arribar a publicar o descobrir (si hi ha sort) sigui fals, però sí que és, ha de ser, per definició incomplet. Millorable. Que es cregués que l'home té 48 cromosomes quan en realitat en té 46 no invalidava la teoria cromosòmica, només s'havia de millorar. Segurament moltes de les coses que ara es tenen per segures o definitives seran vistes d'aquí 70 anys com jo ara veig els 48 cromosomes humans. I collons, això m'ha agradat, i molt.
Però on realment es posa interessant la cosa és una vegada acabat el tercer quart, quan es deixen de banda les dades i es passa a l'especulació i la valoració. Ara que estem tan aposentats en la correcció política té collons que hagi d'agafar un llibre escrit a mitjans segle passat per llegir sense embuts sobre eugenèsia. No havia pensat que la decisió final sobre l'eugenèsia l'hauria de fer la pròpia societat, cosa que per extensió i delegació significa que l'hauria de prendre el poder polític, i vist així gairebé que prefereixo que tot continuï igual. Igual d'estúpids i esguerrats tots plegats.
També m'ha sorprès el contingut del capítol dedicat a la pseudociència i metafísica. No tant pel fons i pel fet que actualment no sembla que haguem millorat gaire, com per les diferències en els focus d'interès. El que ara són "energies quàntiques dirigides" i "evolució de l'espècie cap un estadi mental superior" abans eren ectoplasmes i jocs de prestidigitació. Però el fons i les maneres no han canviat. Vés que no vulgui dir que tot plegat és una puta estafa que com espècie tendim a voler creure.
Sigui com sigui, crec que a partir d'ara relativitzaré encara més, si és possible. I vés que no em torni encara més cínic...
23.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 11:55
Setmana sense massa història però amb un vencedor clar. Els cinc vots que ha obtingut faran que aquesta tarda mirem
Brazil (1985).
Ja ho sabeu, tots els que vulgueu venir trobareu la porta oberta i una cervesa o similar esperant-vos a la nevera. Ens veiem a les vuit!
22.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 15:41
20.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 09:48
Aquest és el segon mes de l'any amb dos divendres, de manera que el divendres que ve tindrem ronda extra i triaré jo la pel·lícula sense tenir en compte l'opinió del poble ras. Però això serà la setmana que ve, perquè aquesta tenim un divendres normal, amb clàssics actuals, dels darrers quaranta anys. Mirem quins:
1.- The Sixth Sense (1999). Culpable directe de l'onada de girs finals (no sempre) inesperats i sorprenents, és a la vegadauna de les poques pel·lícules que m'han fet passar por al cinema. Diria que no l'he tornat a veure des de llavors, i tinc certa curiositat per veure com haurà aguantat el pas del temps.
2.- Brazil (1985). Crec que va ser el meu primer contacte amb en
Terry Gilliam, i des de llavors n'he sigut gairebé incondicional. La part negativa? Que una vegada has vist Brazil tota la resta gairebé es podria dir que ve de baixada.
3.- Apocalypse Now Redux (1979/2001). He dit força vegades que trobo molt curiós com un gènere que no m'agrada especialment ni m'atreu de cap manera ha donat un bon grapat de pel·lícules que posaria bastant amunt en la meva llista de preferències. Aquesta hi estaria realment molt, d'amunt. Aviso, però: són més de tres hores.
4.- One Flew Over the Cuckoo's Nest (1975). Recordo bastant bé la primera vegada que la vaig veure. No sé per què, no n'esperava gran cosa, i em va impressionar. A més, encara no m'han passat les ganes de rebentar una finestra amb una font. Algun dia ho faré.
Apa, a votar, que aquest divendres tinc ganes de veure una bona pel·lícula. I de compartir una bona cervesa. Us hi espero.
19.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 13:32
- 25 millones de españoles festejan la victoria en la calle.
- En LYNCE entendemos el sentimiento de frustración de quienes, obsesionados con el millón "prometido", no admiten ningún aumento que sólo sea de unas pocas "decenas de miles".
- No el llegeix... L'he fotut al revés...
- Jo de tant en tant faig boles. // Ah sí? Com els gats?
- Necessites taxi? No tinc carnet, però tinc cotxe.
- This is too much for my catholic ears!
- Ei, és a les 12, demà? Quedem abans i hi arribem ja borratxos? No he pixat mai en un confessionari.
- Això de sorbets de cítrics i verdures no ho entenc... // Sorbet de cítrics i verdures.
- Ei, perdó... esteu parlant de testicles? // Sí, de moviments testiculars d'un desconegut.
- Vaig mo-mo-mo-mo-mo-bastant borrAtxo. // Vés amb co-co-co-compte.
- Vaig molt borratzk i m'enbirratxsreb milt mes
16.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 23:05
16.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 09:16
16.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 08:53
Crec que m'agradaran, els tercers divendres de mes. Avui començarem amb
La Pianiste (2001), una que recordo haver vist en cartellera als cinemes de Girona però que vaig passar per alt. Les votacions han anat així:
Ens veiem a les vuit del vespre, com de costum,
al meu pis. Espero tenir temps de comprar i refredar la cervesa. Fins aquesta tarda, teniu tothom la porta oberta.
14.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 20:54
Inaugurem el
Divendres Creador, i ho fem amb un dels directors més interessants dels darrers quinze anys, sent a la vegada un dels més personals i valents.
Michael Haneke. Els qui vingueu prepareu bé l'estómac, perquè cada pel·lícula d'aquest home és un cop de puny directe al ventre, sense concessions. Sempre dur, però increïblement lúcid, i capaç de fer que una vegada saccejat passis una bona estona pensant.
Mirem què podem veure? El meu plural majestàtic i jo us donarem quatre opcions:
1.- Caché (2005). Una parella comença a rebre gravacions en video de casa seva. Qui les envia? Per què? Realment importa?
2.- La Pianiste (2001). Una de les que encara no he vist. Una història d'elevada càrrega sexual portada, com és habitual en el director, a l'extrem.
3.- Code Inconnu: Récit Incomplet de Divers Voyages (2000). Una altra de les que em falten per veure, i segurament la que menys coses en sé. Diverses històries que s'interconnecten en un fet que canvia unes quantes vides.
4.- 71 Fragmente Einer Chronologie des Zufalls (1994). Setanta-un fragments d'una cronologia a l'atzar. Una de les poques pel·lícules de les quals es pot explicar el final sense cap problema, perquè acaba sent el que menys importa, tot i ser impressionant. Una manera d'editar poc convencional per una història fragmentada però que encaixa de manera devastadora.
Ja ho sabeu, doncs. Aquest divendres prepareu bé l'estómac, perquè trieu el que trieu se us capgirarà. En Haneke és un director que o bé s'odia o bé s'adora, i rarament hi ha un terme mig. No deixa ningú indiferent. Espero que per vosaltres sigui el segon cas. Ens veiem aquest divendres, recordeu que podeu votar fins dijous a mitjanit.
12.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 09:39
- La majoria de gent té un mal concepte de les boles xines.
- Estáis en una comunidad autónoma llamada cataluña (con ñ) y en un país llamado ESPAÑA (con ñ).
- Esta final hace que la gente no sea tan radical y haya mejor relación entre las comunidades.
- Trobo que hi falten gaites. // Sí, és una sensació que jo també tinc normalment... Sempre, falten gaites.
- Ya ven como está Cataluña: pendiente de la selección española.
- En el pueblo de Carles Puyol no habrá ningún acto especial con motivo de la final del Mundial de Sudáfrica.
- En la localidad de Cesc Fábregas no van a realizar ningún festejo especial con motivo de la final del Mundial.
- Viva España, eh?! // Vigila! Te va a morder!
9.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 13:23
Diu la Bíblia que l'Home (entès com a conjunt de la humanitat, i escrit així sense propòsits sexistes) vivia millor i més tranquil abans de les
Lleis de la Termodinàmica. Quan pi era tres, alguns insectes podien tenir quatre potes, els ratpenats eren ocells i un superguerrer amb xilaba podia crear polsos energètics com divinament li sortia de la polla.
Però els científics som una colla de fillsdeputa bastards. Els físics més, però. I així fóu que la humanitat va ser sotmesa tirànicament als mandats de la termodinàmica (entesa com a termodinàmica, i escrita així sense propòsits sexistes). Però la pregunta seria...
...quina de les Tres Lleis de la Termodinàmica tindria més possibilitats de ser violada per l'Albert Serra?
1.- La Primera Llei de la Termodinàmica, formulada per Rudolf Clausius el 1850, diu que "existeix una funció d'estat E, anomenada energia, l'increment de la qual és igual al treball bescanviat amb el seu entorn en un procés adiabàtic", tot i ser més coneguda en la forma "l'energia no es crea ni es destrueix, simplement es transforma". Aquest seria un clar exemple de com un partícula informativa aparentment sense cap mena de sentit pot ser condensada en una altra de ben planera i fàcil d'entendre i transmetre. Això amb les pel·lícules de l'Albert Serra no passa. I no perquè no s'entenguin (que també), o perquè no siguin adiabàtiques (que no ho són), sinó més aviat perquè és un puto farsant. Però anem al tema que ens ocupa.
Termodinàmicament a favor: La paraula clau seria "
adiabatisme". Sabeu què significa? Ell tampoc.
Termodinàmicament en contra: Heu pagat per l'adiabatisme?
I pel Mistol? Sabeu com es diu "adiabàtic" en hebreu? Abans que sigueu capaços de respondre una sola d'aquestes preguntes l'Albert Serra ja us haurà cardat la paciència i potser la cartera, la biografia d'en Clausius i un parell de premis Gaudí.
2.- La Segona Llei de la Termodinàmica ha sigut enunciada de diverses maneres diferents, d'entre les quals destacaria l'enunciat de Clausius, que diu que "no és possible cap procés que té com a únic resultat l'extracció de calor d'un recipient a una certa temperatura i l'absorció d'una quantitat igual de calor per un recipient a temperatura més elevada". Dit d'altra manera, "tot sistema tendeix a augmentar el seu grau de desordre".
Termodinàmicament a favor: Tard o d'hora el món cinematogràfic li augmentarà el grau de desordre a la cara de l'Abert Serra.
Al tiempo.Termodinàmicament en contra: En un entorn de continguts, creativitat i interès nuls no hi hauria de poder haver augment de desordre. Però l'Albert Serra és capaç de convertir en merda fins i tot el no-res. I per altra banda té la cara molt dura.
I la polla molt petita.
3.- La Tercera Llei de la Termodinàmica, proposada per Walther Nernst, estableix que "a mesura que ens acostem al zero absolut, tots els processos d'un sistema es detenen, i la seva entropia assoleix un valor constant", que es pot formular alternativament com "no és possible assolir el zero absolut en un nombre finit d'etapes".
Termodinàmicament a favor: A mesura que ens acostem a una pel·lícula de l'Albert Serra tots els processos cognitius es detenen.
Termodinàmicament en contra: Cada vegada que sento els termes "millor pel·lícula" i "millor director" associats a El Cant dels Ocells els meus collons assoleixen un nivell tèrmic molt proper al zero absolut en un únic pas instantani.
Voteu, bastards, que tot i que en aquesta ocasió no es permet resposta múltiple, no cal justificar-la.
9.07.2010
Publicat per iosodeu cap allà les 11:07
Normalment quan trio les quatre pel·lícules per votar en poso quatre que tinc ganes de veure, i tot i que normalment n'hi pot haver alguna que m'interessi especialment o al contrari, que hagi posat com a forma d'autocàstig. Aquesta setmana n'hi havia una que tenia moltes ganes de veure, i és la que finalment veurem.
Avui a les vuit en punt, doncs, posarem Els Quatre-Cents Cops. Us espero
a casa amb cervesa a la nevera, que amb la calor que carda farà falta...
