La majoria dels qui llegireu això ja sabeu que sóc de Bàscara, i la totalitat dels que heu arribat fins aquí ho sabreu. A part de trets més o menys generalitzats, com ara sentir-nos orgullosos de coses com ara un pessebre vivent o un mercat històric temàtic, o tenir les típiques baralles veïnals i que mig poble es cagui en l’altre mig, ser bascarenc implica uns quants punts bastant peculiars.
La carretera
Un dels primers records que tinc és d’anar al col·legi del poble. La meva mare m’acompanyava fins al final del camí de casa, on ens trobàvem amb en Lluís, un veí bastant més gran. M’agafava a la seva mà i acabàvem d’arribar fins a l’escola. D’això en fa gairebé trenta anys, i ara són els nebots d’en Lluís els qui han d’agafar la mà d’algú més gran per poder arribar a l’escola, que es troba travessant la Nacional II. Aprendre a travessar la carretera és un ritual que aquí tots hem de passar tard o d’hora.
Un semàfor amb botó de pas i dos passos de vianants ens han donat tres punts per on creuar, però creuar pels passos de zebra és la majoria de vegades més perillós que fer-ho fora de les zones senyalitzades. Ja em direu quants de vosaltres tindríeu pebrots de fotre un peu a la Ronda de Dalt o a l’Eix Transversal abans de la seva conversió en autovia esperant que un camió, un cotxe i tots els que li vénen al darrere s’aturin per cedir-vos pas.
El pont
També, en un moment o altre, tots hem anat en tromba a saquejar algun camió que havia entrat massa ràpid a la corba que dóna entrada al pont, i que fins la darrera reforma de la carretera estava peraltada al revés, de manera que no parava d’escopir camions cap a fora. Fins fa poc el rebost encara treia algun pot de conserva de pera o poma amb regust de gasoil. El pont de la Nacional II sobre el Fluvià mereixeria tot un capítol a part. Dues corbes de noranta graus a cada extrem per permetre que el pont fos perpendicular al riu i així el més curt i perillós possible. Bigues que setanta anys després de la seva construcció es descobreix que no arribaven de banda a banda sinó que només sortien pels costats, en una mostra fossilitzada d’enriquiment il·lícit d’algú massa llest però sense cap escrúpol. Per sort, després de la reforma que va tenir la carretera tallada durant un munt de mesos ha deixat de ser un punt tan negre i, tot i que encara de tant en tant hi ha algun accident, el darrer tot just fa un parell de setmanes, ja no són tan greus ni tan aparatosos.
Camions
La Nacional II és el punt principal d’entrada a la península, a l’estiu de turistes i durant tot l’any de mercaderies. Els dos factors la converteixen en un dels punts més transitats de l’Estat Espanyol, i el segon en concret fa que bona part d’aquest trànsit sigui de camions de gran tonatge. Pels camioners, la carretera és el seu lloc de treball. Es troben cenyits no només a unes normes bàsiques de circulació sinó també a instruccions empresarials que, malauradament, sovint entren en conflicte directe. L’excés de velocitat i el cansament, que són ja un perill evident per qualsevol conductor, es magnifiquen quan s’és al volant d’una bèstia d’un bon grapat de tones. No es pot assenyalar el col·lectiu de camioners com a responsables de la perillositat de la Nacional II, però és inqüestionable que la pròpia naturalesa d’aquests vehicles fa que quan un d’ells s’implica en un accident aquest tingui tots els números per ser mortal.
El darrer va ser fa just una setmana, i altra vegada ens ha tocat a nosaltres haver d’assistir a un enterrament i haver de consolar amics i família. La Pilar no és la primera víctima del poble, però aquest cop ens hem decidit a fer que sigui l’última.
Autopista
Reclamem que tot el trànsit de camions sigui absorbit per l’autopista AP7, que té un traçat paral·lel al de la Nacional II. Això no és la solució del problema que patim, però ha de ser un pas innegociable. No és la solució perquè tot i treure’n els vehicles més perillosos, la carretera continuarà sent igual d’insuficient pel volum de trànsit que suporta, i l’alternativa continuarà tenint un peatge a la sortida. Cal urgentment o bé el desdoblament o bé la gratuïtat de l’AP7, dues alternatives que en cap cas tindrem. D’aquí pocs dies s’anunciarà de ben segur l’obligatorietat de pas dels camions de gran tonatge per l’autopista, podeu tenir per segur que ara mateix s’està parlant i només queda decidir qui ho pagarà. I tots contents, nosaltres sense camions però amb la mateixa carretera allà mateix i Abertis recuperant el trànsit que la crisi li ha desviat cap a la carretera.
L’eix vertebrador del trànsit a la província no pot continuar sent una via d’un únic carril en cada sentit, és imprescindible completar el desdoblament de la Nacional II o, com alternativa, alliberar el peatge de l’AP7. Les dues vies són de titularitat estatal, i ja hem pogut veure com sense cap mena de vergonya s’han aturat les obres a mig fer, amb mitja província aixecada. A més, el fet que la concessió del peatge sigui d’Abertis ens pot fer acomiadar de la pressió des de la Generalitat perquè cap de les dues alternatives arribin a port. Així, amb els dos governs de cul només ens queda minimitzar el problema. Això sí, tots els que us acontenteu amb treure els camions de la Nacional II aneu assumint que el seu peatge l’acabareu pagant vosaltres.
Variant
El meu pare ja té més de seixanta anys, i recorda com quan ell era petit el traçat de la variant de la Nacional II al pas per Bàscara es va ja delimitar amb estaques, de manera que es veia com una cosa immediata. Mig segle més tard no podem estar demanant el mateix. Una variant traurà el trànsit de dins del poble, però això és un pedaç inútil i costós si no s’acompanya del desdoblament. Fer que una carretera mortal ens passi pel costat de casa en lloc de per dins serviria pel mateix que serveix escombrar la merda i fotre-la sota l’estora.
Sí, ens cal treure els camions de la Nacional II i el trànsit general del mig del poble, però ens calen encara més governs implicats i no sotmesos als interessos d’uns empresaris que mai es trobaran en una carretera amb un Renault Clio i un tràiler de cara.
Més preguntes
Tot i que insuficient, la reivindicació que fem des de Bàscara és necessària no només per nosaltres sinó per tots els gironins. No som els únics afectats. Ahir també uns quants mossos d’esquadra es van posar darrere una pancarta. Ells també pateixen els efectes dels accidents, no crec que ningú els envegi la feina de controlar els efectes d’un accident i d’anar a donar la notícia als familiars de les víctimes. Els bombers també estan més que farts d’haver d’anar a obrir cotxes. On sou, la resta de pobles? On sou la gent de Pont de Molins, de Medinyà, de Vidreres, de Figueres, de Tordera, de Sils, Fornells, Llers… o són els vostres talls? Avui a Bàscara érem més de cent persones, si voleu venir demà a les nou hi haurà xocolata desfeta per tothom. Només una cosa. Aneu amb molt de compte els qui vingueu per carretera, que és perillosa.
Loading ...
