estàs consultant les 46 pel·lícules de la temàtica
trash
Fer una pel·lícula dolenta de ciència-ficció dels anys cinquanta als anys cinquanta tenia el seu encant. Fer una pel·lícula dolenta de ciència-ficció dels anys cinquanta als anys setanta era, en el millor dels casos, directament subnormal.
I així els va anar a aquesta gent, amb un home-llop-llangardaix amb un meteorit al cap.
Quan el nombre de nus femenins gratuïts més un cutre-animal-vagina-dentata són més grans o iguals al nombre de línies de guió, el resultat és tirant a merda.
Ara toca fer l'esforç d'oblidar.
Molt bé, a veure si ho he entès. Un paio que treballa a Hollywood i que poc després guanyarà un Oscar arriba a un poble de Texas buscant localitzacions per una pel·lícula. Tot emborratxant-se al bar del poble, li aposta una pasta a un corredor d'assegurances - venedor de fertilitzants a que no és capaç de fer una pel·lícula. El flipat del poble fa una de les pitjors pel·lícules de la història. Anys després, uns paios d'
un programa de televisió la recuperen per riure-se'n, i agafa estatus de pel·lícula de culte. Sí, crec que seria això, resumint i a grans trets.
Totalment amateur. Amb res que se'n pugui salvar. Unes interpretacions de pati d'escola, una qualitat d'imatge més que pèssima, totes les veus doblades per només quatre persones, una història absurda, un bigoti ridícul... Res de res. Això sí, el texà va guanyar l'aposta.
Hi ha pel·lícules en les quals resulta bastant més interessant la història que tenen al darrere que no pas la pel·lícula en si. Piranha II és una d'aquestes. El primer que crida l'atenció d'ella és que es tracta de la primera pel·lícula d'en
James Cameron. Sí, el mateix
James Cameron que ha destrossat diverses vegades les taquilles mundials. Tot director té una primera pel·lícula, i no tothom és l'
Orson Welles.
L'experiència mana (i encara era més evident durant els vuitanta) que quan se t'acosta
un productor italià per fer una pel·lícula més val que corris. Però si ets un director jove i amb ganes pot ser que no te n'adonis que parles amb un italià. I així fóu que en Cameron es va posar a filmar la seqüela de
Piranha. Però al senyor italià es veu que no li va agradar gaire el que veia, de manera que va acomiadar-lo i va fer ell mateix el muntatge final. Diuen que en Cameron va arribar a entrar als estudis durant la nit per intentar fer ell el muntatge, però que el van descobrir i només hi va guanyar una patada als ous. És una d'aquelles coses que molen massa com per molestar-se a intentar comprovar-ne la veracitat.
A partir d'aquí, en
James Cameron va fer
Terminator i
el senyor italià va continuar produint i interferint en basura diversa, alguna de tant nivell com
American Ninja 4.
La pel·lícula? Una puta merda impressionant, gràcies. El mateix director la va definir una vegada com "la millor pel·lícula mai filmada amb peixos assassins voladors" o com "una pel·lícula que millora a partir de la meitat, quan la mires amb un pack de cerveses". Ho corroboro. I sí, ho heu sentit bé, les piranyes dos volen. El preocupant és que aquest no és el disbarat més gran de la pel·lícula. Mireu-la, de veritat, perquè val la pena, però no us deixeu ni els amics ni la cervesa, perquè els trobareu a faltar, i molt.
pDv
No sé per on començar. Si hagués hagut de parlar abans de veure-la d'una pel·lícula de kung-fu de la qual sé que uns italians van comprar a Hong-Kong de saldo, van doblar i remuntar com els va sortir dels ous i hi van afegir unes quantes escenes amb senyors occidentals fent volteretes amb cintes al cap on posa "Ninja", segurament hauria dit qualsevol cosa excepte que fos una bona pel·lícula.
Una vegada vista, ho puc dir amb propietat: Zombie vs Ninja no és una bona pel·lícula. Zombie vs Ninja és una puta obra mestra. I parlo seriosament.
Que sí, que sí.
Atenció: A un noi uns dolents li maten el pare, i s'entrena en les arts marcials amb una mena de Follet Tortuga enterramorts que invoca zombis que saben lluitar. Paral·lelament (i dic paral·lelament perquè definitivament estan en una pel·lícula paral·lela) una colla d'italians o americans vestits de Superguerrer de l'Espai i amb pinta alguns d'ells d'aviadors anglesos d'
Allo 'Allo! es barallen per algun motiu relacionat amb or. Creieu que us en feu una idea? Esteu del tot equivocats.
Com
Citizen Kane, com
2001, com
Crespià (the Film, not the Village), Zombie vs Ninja és una pel·lícula que no es pot explicar. S'ha de veure. I després de vista continua retronant dins el cap tota la vida.
pDv
Hi ha pel·lícules que no es poden treure del seu context, bé sigui temporal o territorial. Així, sóc força incapaç d'imaginar-me uns holandesos rient mentre miren Torrente. A la inversa, he sigut del tot incapaç de riure mirant aquesta cosa amb borderlines holandesos que van a viure a un barri de classe alta d'alguna ciutat de per allà. No he pogut.
Ho sabia però em negava a acceptar les seves implicacions: qualsevol pel·lícula dels vuitanta que contingui la paraula "ninja" al seu títol és potencialment font de diversió sense límits ni fronteres. Ninja Terminator és un títol que deixa curt qualsevol adjectiu. L'únic que em vindria al cap que li pugui fer justícia ha de ser manllevat de l'anglès. Cal urgentment trobar un equivalent català a
awesome, perquè si no em quedaré sense poder definir de manera adequada pel·lícules que, com Ninja Terminator, tenen un nivell d'
awesomeness tan pujat.
pDv
Us creieu que hi ha
una companyia que es dedica a fer pel·lícules, principalment de catàstrofes i apocalíptiques, donant-hi un enfoc cristià? Jo tampoc ho sabia, i creia que miraria només una còpia patillera de 2012 a l'estil
Asylum. Vaig començar a desconfiar quan els científics brillants que investigaven els fenòmens que portaven a la fi del món es van començar a preguntar si no seria hora de penedir-se dels seus pecats i trobar el Salvador.
Gent, el món és un lloc meravellós.
Atenció! Un parell d'astronautes autofinançats vam amb un coet a la lluna, on hi troben un ambient respirable... ple de senyores mamelludes ensenyant els pits (i alguns senyors musculats presumint de pectorals). Amb un argument com aquest semblaria impossible que res sortís malament.
Però vivim en un món on hi ha poques coses impossibles. Violar les lleis de la termodinàmica. Fer bons publireportatges de campaments nudistes. Etcètera.
pDv
Sempre he trobat que en
John Waters és un personatge tirant a fascinant. Crec que en condicions normals em farien molta ràbia les seves pel·lícules, i el consideraria un
estafador cinematogràfic i un farsant. Però si ho fes ell hauria guanyat, i no em dóna la puta gana donar-li cap mena de satisfacció.
Repulsió, provocació gratuïta, festival de freaks i històries absurdes. I crustacis violadors. L'art de fer de la provocació el motor del què fas. Eren els seixanta, i tot i que mai els he viscut per alguna estranya raó sóc capaç d'apreciar aquest individu per haver fet aquest munt de porqueria repulsiva. Perquè en el fons el món és així de lleig, i en el moment menys pensat un crustaci de porexpan rebenta la paret i viola un transvestit.
Ens sona que el
puto Albert Serra en alguna entrevista es va comparar amb
Pasolini i
Truffaut. Aquesta comparació, com no pot ser d'altra manera, no és més que una altra fanfarronada.
Us puc ben assegurar que si el
puto Albert Serra ha après mai alguna cosa d'algú, ha estat d'en
Thierry Zéno, director, i d'en
Dominique
Garny, guionista. Però el
puto Albert Serra no és un bon imitador, ja que almenys aquests dos belgues, tot i ser igual de
contemplatius, utilitzar una banda sonora de merda i (sobretot) creure's vés a saber què per fer aquestes farses que fan, van aconseguir posar un personatge interessant en aquesta merda de pel·lícula: la pobra truja que té els fills del granger boig i que s'acaba suïcidant.
L'Atac dels Tomàquets Assassins és una absoluta obra mestra de l'absurd. Cinema escombraries que pretén ser precisament això, cinema escombraries. Va ser feta amb quatre duros per una colla d'amics, i se li nota per totes bandes aquest esperit de diversió, les ganes de passar-ho bé. I resulta contagiós.
Tot i que potser no tots els gags funcionen, alguns d'ells resulten memorables. La parella de vells que expliquen com les tomates es mengen un nen, el mestre de les disfresses infiltrat, la tomata final... Precisament, m'ha sorprès que la meva escena preferida quan la vaig veure per primera vega fa ja un munt d'anys, a TV3, no hi fos. Era una escena on de cop tothom es posava a parlar en xinès, i sortia un cartell dient que havien perdut un rollo i l'únic que havien trobat era en versió doblada al mandarí, o alguna cosa similar. Curiosament, l'hem trobat en els extres, entre d'altres escenes eliminades.
En definitiva, la pel·lícula és una merda, però com que és precisament això el que vol ser, es pot dir que triomfa en el seu propòsit, i això ja és una cosa que no totes les pel·lícules poden dir.
pDv
Sense guió, sense diàlegs, sense banda sonora ni so decent (només destrossant l'obra de Pau Casals en una escena horrible), sense argument, sense actors, sense personatges (bé, sí, els 3 reis d'orient convertits en les 3 gràcies subnormals), sense puta gràcia i només amb una bona fotografia cremada, veure El Cant dels Ocells (d'ara en endavant, El Puto Cant dels Putos Ocells) és com mirar una puta peixera amb peixots blancs i negres durant hora i mitja: una puta tortura.
El puto Albert Serra s'ha superat, una vegada més. Si
Crespià i
Honor de Cavalleria eren una maleïda farsa inaguantable, aquest
puto farsant ja ni ho dissimula: això, aquesta pel·lícula "contemplativa de peixera" (a la qual dubtaria de si anomenar cinema o
performance moderneta) és només un manifest de la pedanteria més animal, i una cruel burla a l'espectador. El pitjor de tot és que l'espectador modernete sembla que s'ho empassa.
Que sí, que estic emprenyat. Aquest subnormal m'emprenya cosa bèstia. I no n'aprendré mai, que a la pròxima segur que torno a caure. Puta merda de catalanisme massoca.
Si hi ha una cosa més menyspreable que fer merda és copiar-la sense vergonya ni miraments. Fa un temps que hi ha una productora que quan comença a sonar un proper blockbuster s'espavila a copiar-lo abans que surti, encara que només en pugui saber el títol i una frase de la sinopsi.
2012. El món es destrueix. I en una setmana tenen "2012: Supernova" a punt. És 2012 i el món és a punt de ser destruït. Passen coses. Ens hem gastat quatre duros.
Diuen que ara faran Transformers 3? I que hi surten robots?
Hi ha diferents maneres d'aconseguir crear una obra mestra. El mètode clàssic consistiria en escriure un bon guió i posar-lo en mans de bons actors i un director capaç de fer-ho rutllar tot com un rellotge, traient el millor de cada part implicada. Un mètode alternatiu podria consistir en buscar noves vies creatives que ampliïn el que s'entén per cinema. O alguna cosa així.
Però pas patiu, si tot això us falla, o simplement no teniu la capacitat ni els recursos, sempre hi ha la tercera via. Agafeu un nan i feu-li fer coses divertides, com ara imitar en James Bond en una successió totalment randomitzada de seqüències absurdes. L'èxit és assegurat.
pDv
Que els japonesos són uns desequilibrats no és notícia. Això en seria un exemple més d'entre molts. Una "pel·lícula" d'esquetxos, sense trama ni sentit, però amb explosions cranials, òrgans ambulants i malalties d'alló més diverses, absurdes i ridícules. Eviteu-ho a no ser que tingueu molt clar què aneu a veure i que realment ho voleu fer.
marató de 4es parts
Que una pel·lícula protagonitzada per un cuiner homicida et faci venir ganes de desossar tots els implicats i farcir-los de prunes i pinyons no sé del tot si vol dir que ha complert els seus objectius.
Si mai us heu preguntat com seria una pel·lícula de l'
Albert Serra si en lloc de pretendre fer cinema d'autor hagués optat per l'altra via fàcil del cineasta sense recursos, que és el terror, tindreu Trigger Man. Tampoc es pot dir que sigui una pel·lícula de terror, però de fet
Crespià tampoc és cinema d'autor. Són dues maneres diferents de fer merda. I de desaprofitar bons directors.
Perquè ho admeto, en
Ti West també sap filmar, però aquesta pel·lícula és una puta merda.
Costa molt, moltíssim, fer un munt tan enorme de porqueria. Una història absurda sense fil, que salta sense rumb, sense tensió, sense cap mena d'atractiu i fins i tot amb una localització de merda. I a sobre, resulta que et gastes el pressupost en un parell de mamelludes i te les envien lletges.
Els astres es van conjurar per convertir aquesta pel·lícula en una merda. Ah, calla, no! Són tots els implicats, els que es van conjurar per fer-la.
És un fet, que quan hi entens mínimament d'un tema costa una mica més que et prenguin el pèl, però quan ho intenten fer fot de més mala llet. I resulta que jo de ciència tampoc és que hi entengui massa, però una miqueta més que la mitjana mundial segurament sí, així doncs que sóc incapaç d'entendre la puta mania aquesta que tinc de mirar pel·lícules insultantment dolentes de ciència ficció.
No, si tota la culpa és meva.
Si digués que he vist una pel·lícula on unes formigues mengen gent segurament em prendríeu per gilipolles. Amb raó.
Però i si hi afegís que aquestes formigues formen en realitat una intel·ligència superior? I si a sobre poguessin flotar formant tentacles gegants i fins i tot una mena de superordinador? Eh? Eh?
Bé, deixem-ho córrer. Tinc mal de cap.
"We don't negotiate with ants!!"
No voldria semblar torracollons. M'encanta fer conya de les pelis dolentes, sobretot si són tan dolentes que no cal ni tan sols seguir-ne els diàlegs o saber de què van per veure que són ridícules. Però d'aquí a aguantar una colla d'imbècils cridant-me a l'orella dreta mentre em fumen porros a l'esquerra hi va un tros.
Evil Laugh bé, gràcies. Per fer unes risses de ridícula que és.
Però la propera marató de cinebasura la faré altra cop a casa. Amb cervesa. Molta cervesa. I només amb els imbècils que jo deixi entrar.
Cotxeres de Sants 2009
Per veure un
Charles Bronson panxut corrent darrere uns punquis de tebeo ja cal una mica més de cervesa. Per passar per alt que dispara un puto míssil terra-aire dins un apartament de protecció oficial, en cal encara més. Per ignorar els quatre subormals que no paren de repetir a crits les mateixes quatre frases recurrents cada cinc minuts... no, per això no hi ha prou cervesa.
Això sí, ja tenim pel·lícula fixa per la marató de quartes parts.
Cotxeres de Sants 2009
Que el més remarcable d'una comedieta de merda sigui que és una "Silvio Berlusconi production" ja diu molt del què és. Tot i això confessaré que en un parell de gags vaig riure. I això que encara no portava gaire cervesa al cos...
Marató de les Cotxeres de Sants #1
Cotxeres de Sants 2009
Pregunta: Per què la pel·lícula d'en Mazinger Z es titula en realitat "Iron Superman"?
Resposta: Perquè això és Espanya, que té com a traducció correcta "Can Pixa".
Pregunta: I la pel·lícula?
Resposta: Bé, gràcies. Hem sobreviscut. Vint-i-quatre hores i dos minuts.
II gran marató de cinema escombraries
En aquest punt de la nit, després de setze pel·lícules, cada una pitjor que l'anterior, una persona normal estaria donant cops de cap contra la paret.
Em sembla recordar que en algun punt d'aquesta ho vaig fer.
Collons, és que fins i tot hi ha una escena en la qual el so i la imatge no quadren, que mentre es veu una negra gorda llegint un paper davant d'un micro se senten dos paios parlant. Ni en el
Batman filipí tenien tan poca vergonya...
Nota: Me n'acabo d'adonar que aquesta també formava part de la I Gran Marató de Cinema Escombraries. El meu cervell va ser suficientment llest com per eliminar-la de la meva consciència? Una pregunta que no trobarà resposta.
II gran marató de cinema escombraries
A vegades em pregunto què collons tenen els putos japonesos al cap. Compreses usades, potser?
Jo entro a l'habitació del meu fill i em trobo aquest panorama i el cardo per la finestra. Bé, potser no, però joder...
II gran marató de cinema escombraries
A finals dels seixanta, fer sortir senyores amb els pits grossos i negres desertors amb voluntat d'abraçar el comunisme, segurament era molt transgressor i tot el que vulgueu. Però a mi m'han ensenyat a buscar un argument interessant o, a falta d'ell, una bona excusa per no tenir-lo. I una senyora mamelluda que corre amunt i avall follant-se el que se li posa al davant no seria la meva idea ni d'una cosa ni de l'altra.
II gran marató de cinema escombraries
Com m'agradaria, ser un respectable ciutadà nordamericà de mitjana edat, per poder recordar aquesta pel·lícula com una cosa entranyable del Nadal.
Però no, sóc qui sóc, i em tocarà recordar-la com una puta tortura sense nom.
II gran marató de cinema escombraries
Havia de ser el hit de la vetllada i va acabar siguent la més gran decepció. L'única escena que val la pena de la pel·li és l'única que havia vist (evidentment), i entre una cosa i l'altra el senyor sense cames del títol només surt una tercera part de la pel·lícula, i encara ara no sabem si era bo o dolent.
Això sí, costa, i costa molt, trobar una persecució de cotxes que contingui tants tòpics junts.
II gran marató de cinema escombraries
Nadal. Santa Claus. Pobres nens de Mart. Marcià dolent dolent dolent. Nens americans clenxinats que ho saben tot tot tot.
Afegeixo, sense cap mena de dubte, aquesta pel·lícula a la meva llista de maneres de torturar als possibles enemics.
II gran marató de cinema escombraries
Hi ha molt poques pel·lícules que hagin aconseguit posar-me de mal humor. Una d'elles, i en una posició molt destacada, és
Honor de Cavalleria.
Doncs bé, ras i curt: aquesta
cosa és encara pitjor.
Per l'absència de qualsevol tipus d'atractiu (ni narratiu, ni visual), per la fluixíssima intenció de metàfora argumental i per la falsa pretensió de transgredir i transcendir.
Maleït
farsant!
II gran marató de cinema escombraries
No es pot negar que tot aquest seguit de personatges tenen un encant especial. Però el paio que va engendrar-los va pensar que fer-ho havia estat una grandíssima idea; per tant, es va dedicar a fer una pel·lícula tope de guai amb gent tope de freak.
I el problema és que tot això només s'ho va creure el paio cregut que ho va fer.
Pits, canibalisme d'estrelles michelin, perruques, referències pseudo-mitològiques, una mica de sang i un principi de zombies.
Ho barregem tot afegint-hi un guió de merda, personatges i actors que foten pena i el resultat és: brossa.
Si bé això d'un ninot de neu assassí en una illa tropical pot tenir la seva puta gràcia, aquesta cosa no té ni puto guió, ni puta sang acceptable ni puta res.
Només té poc sentit del ridícul, cosa que la fa servible nomes després d'haver begut més de 4 cerveses.
No penso fer cap comentari sobre aquest monumental conglomerat de brossa.
Em faig vergonya a mi mateix. M'hauria de començar a preocupar?
Sou una d'aquelles persones que sempre s'han preguntat com seria una pel·lícula feta completament per gent lobotomitzada? No només els protagonistes, sinó absolutament tothom.
Amb un guionista lobotomitzat, amb uns maquilladors lobotomitzats, amb un editor lobotomitzat, amb un director lobotomitzat, amb uns productors lobotomitzats, amb un decorador lobotomitzat, amb un músic lobotomitzat, amb uns càmeres lobotomitzats...
Satan's Little Helper és un experiment fallit d'integració social.
Un guió que falla per tots cantons, un protagonista amb cara de restrenyit, un robotet teledirigit penós sortit dels teletubbies, unes trucades de telèfon que no s'acaben mai, lluites sense cap mena de gràcia, i per sobre de tot, un dolent, en puto R.O.T.O.R., que fot una pena considerable i que sembla més un integrant dels Village People que no pas un robot assasí.
Pura brossa que aconsegueix la fàcil fita de fer-me descollonar (quan es tracta d'una pel·lícula seriosa) gràcies a les quatre cerveses consecutives i a les aportacions del públic.
Però si R.O.T.O.R. pot presumir d'alguna cosa és de fer-me pensar que es tracta de la pitjor pel·lícula que he vist en ma vida. I això potser té el seu qüestionable mèrit.
cotxeres de sants 2008
És cert: l'última pel·lícula, la de les 6 del matí, és esperada amb unes ferotges ganes de fer conya, i Tokyo Gore Police és idònia per aconseguir-ho.
Sang, més sang, molta més sang, amputacions, ferides que es converteixen en armes letals, venjances creuades i tornades a creuar, i uns gags, muntatge, guió i producció horribles.
Aquesta
cosa es manté al límit entre el cine fet per enfotre-te'n amb ganes i la més immensa brossa. I potser aquesta és la seva gràcia.
Sitges 2008
Creia que mai arribaria aquest dia, però finalment puc dir que acabo de veure "la pitjor pel·lícula mai filmada". Sé que no és cert, i que jo mateix ho comprovaré segurament abans del que imagino i espero, però ara necessito dir-ho.
Quan en vaig veure el títol vaig creure que aniria d'alguna secta de borderlines, de gent tirant a curteta, però una vegada vista me n'adono que els únics borderlines són l'equip responsable d'aquesta atrocitat. I els que la mirem, és clar...
No hi ha absolutament res que la salvi mínimament. De fet, és la cosa més semblant a una pel·lícula porno que us pugueu imaginar, excepte que les pel·lícules porno acostumen a explicar el camí que porta a un o diversos orgasmes, mentre que aquí no se'ns explica absolutament res.
Tres assassins maten a la frontera mexicana. Maten. Maten. Continuen matant. No passa res. Maten. Encara maten. Res. Tampoc res. Maten. Fi.
Hi ha coses que no s'han de preguntar. Com ara com collons ha arribat al meu reproductor una pel·lícula protagonitzada per un assassí psicòpata, reencarnat en un ninot de neu, que busca venjança en una illa tropical. Com ara quin tipus de mamífer no placentari devia encarregar-se del guió. Com ara qui pot riure amb aquesta pel·lícula. Com ara per què collons no n'aprenc ni a hòsties.
Nazis, pits monstruosos, tortura gratuïta, castracions, experiments mengelians, ereccions americanes controlables, més pits monstruosos, uniformes, accents variables, enfermeres voluptuoses, electrocucions vaginals... tot això, i més, en un dels productes gràcies als quals ara podem gaudir de
Grindhouse.
Altra vegada la típica pel·lícula basura dels 50, seguint el mateix esquema de merda que totes.
Hi ha un misteri que no s'aclareix, tothom es passa una hora fent coses absurdes i posant cara de pal, cinc minuts abans del final es veu finalment un monstre ridícul, el cremen, fi. Apa, la propera.
Un western amb zombis. La premisa sona bé.
Però sonaria millor si no fos per dos petits detalls. El primer, que ja s'ha fet,
abans i millor. I el segon, però no menys important, que és un munt de merda tan increïblement insuportable que en cas d'existir un déu aquest hauria evitat el naixement de tots i cada un dels seus responsables, incloent-hi les seves mascotes.
Encara que sembli increïble, una peli de pits, cotxes, deserts, hòsties i diàlegs terribles, pot acabar fent història.
I sinó pregunteu-li al Tarantino.
15 d'Agost i el cervell de vacances.
No és que sigui una d'aquelles pel·lícules que de tant dolentes tenen encant. No. És una d'aquelles pel·lícules que de tant dolentes són un munt de merda. Com a catàleg de llenceria podria fins i tot funcionar dignament, però s'entesten en posar una veu en off contínua que ens explica en cada moment què està passant.
Que què hi passa? Ni idea, jo no escoltava.
Definitivament, és un fet. Ja no tinc quinze anys.