estàs consultant les 111 pel·lícules de la temàtica
thriller
No he sigut mai especialment receptiu a les pel·lícules que tenen com a tema central una venjança. Excepte un parell d'excepcions que he mirat de manera activa per una qüestió històrica en ser considerades pel·lícules de culte, i les pel·lícules on en
Charles Bronson fa de
Charles Bronson, les vegades que n'he mirat alguna ha sigut, com aquesta, pràcticament per accident.
Deixant de banda això, he de confessar que dins l'escala en la qual he anat situant Straightheads, i en la qual ella mateixa sembla sentir-se còmoda, l'he gaudit bastant. No cal que perdeu massa temps buscant-la, però. No passa res si no la mireu.
Normalment, quan començo a mirar una pel·lícula i em crida l'atenció el seu plantejament, un dels factors principals que m'hi poden fer perdre interès és que pretenent ser sorprenent i plena de girs resulti previsible fins la nàusea.
No sabria dir de cap virtut complementària que permeti obviar aquest fet, però alguna en deu tenir, aquesta pel·lícula, perquè tot i resultar transparent en tots sentits em va deixar un regust més que acceptable. No és recomanable amb efusivitat, però tampoc cal evitar-la.
Els belgues són coneguts per moltes coses, com ara... Mmmmhh...
Mmmmhh...
Bé, el que volia dir és que d'entre les coses per les quals conèixer els belgues no hi ha precisament la seva contribució cinematogràfica. Agafant aquesta com a referència es pot tenir una idea bastant clara de què passa. Els belgues no tenen massa res interessant per explicar. Sí, així en general. Perquè ja se sap, que els tòpics i les generalitzacions... molen.
A vegades hi ha pel·lícules que enganyen, que semblen interessants, prometedores, i que una vegada les comences a mirar resulten ser una merda infumable. Quan me'n trobo alguna em sento evidentment estafat.
Per contra, n'hi ha d'altres que són completament transparents, que ja abans de començar-les et diuen clarament "no perdis el temps amb mi, noi, que te'n penediràs".
Quan me'n trobo alguna em sento evidentment gilipolles. Però en continuo buscant, cosa que ho fa encara pitjor.
Si mai m'haguessin dit que em sentiria agradablement sorprès per una pel·lícula protagonitzada pel ninot assassí d'un ventríloc li hauria dit gilipolles a qui hagués gosat proclamar tal absurditat. A vegades ens veiem obligats a menjar-nos els prejudicis i assumpcions prèvies, però sempre podré dir en descàrrec propi que aquí, en contra del que ens diguin, no tenim exactament una pel·lícula de terror amb ninot assassí, sinó més aviat un força ben treballat thriller psicològic.
I amb un cartell de luxe, també s'ha de dir.
Abans de començar a desentrellar una història, cal posar els seus personatges en situació. Aquí possiblement tinguem un dels plantejaments inicials més patilleros de la història dels thrillers més o menys recents. Per si això fos poc, la química entre i dins les dues parelles protagonistes és completament nul·la, i tampoc el desenllaç arriba a ser gens satisfactori.
Així doncs, no m'explico com l'he tingut, i la continuo tenint, tan ben considerada.
El pitjor que li pot passar a una pel·lícula és que t'interessi alguna cosa més que el que està passant en ella. Si el que t'interessa més és que el teu fill de tres anys s'hagi empassat una peça petita d'una joguina no destinada a menors de deu anys pot tenir un passi. Si en canvi el que t'interessa més és el fototropisme irregular del cactus que tens sobre la taula del menjador potser sigui que la pel·lícula és dolenta. O el cactus sospitosament interessant.
Són aquestes petites històries de venjança, petites però espectaculars, que m'atrauen de manera molt meritòria. Si a més, hi sumem una
actuació i una ambientació d'allò més atractives, no es pot demanar gaire més.
A part d'accelerar una mica el ritme, que fa perdre la visió de conjunt.
En els noranta hi va haver molt poques pel·lícules més influents que aquesta. Una vegada vista en el seu moment, pel que fos mai vaig trobar el moment de repetir, i ara que finalment ho he fet, molt temps després, he pogut comprovar de manera bastant poc condicionada que tot mèrit que se li pugui donar és del tot merescut.
Resulta ben curiós com a vegades la cosa més tonta em pot salvar una pel·lícula de merda i convertir-la en simpàtica. The Forgotten flaqueja per totes bandes, i ni tan sols els esforços de la parella protagonista aconsegueixen salvar-la. Però quan tot sembla perdut arriben uns aliens i t'abdueixen un secundari de la manera més entretinguda que mai hagis vist. I com que som així de fàcils d'acontentar, amb això ja en fem prou.
Recordava aquesta com la pel·lícula que menys m'havia agradat del seu
director, però encara amb un munt de punts interessants i meritoris. He de confessar que estava bastant equivocat.
Sí, és la seva pitjor pel·lícula.
No, hi ha poques coses per on salvar-la. Punts interessants? Algun, pocs. Punts meritoris? No ens passem...
Diuen que aquesta pel·lícula era una mena d'homenatge que en
Truffaut va fer a en
Hitchcock, posant-se en el seu territori i utilitzant les seves eines. Surti d'on surti, resulta una pel·lícula excel·lent, amb una història ben trenada que es va desfilant gradualment, reconstruint mort a mort el fet casual que ho origina tot.
Segurament se li podrien buscar punts dèbils, però només per tenir la protagonista que té se li pot perdonar qualsevol cosa. I per si això fos poc... he sentit que algú deia "
Kill Bill"...?
Les pel·lícules de sobretaula de cap de setmana tenen una funció ben clara, que és portar els televidents a un estat de somnolència adequada pel dia i l'estat post-àpat. Així quedes convenientment anestesiat mentre el teu organisme fa la digestió.
Les pel·lícules amb vocació de pel·lícula de sobretaula de cap de setmana poden arribar a ser tan increïblement bones que creïn aquest estat independentment del dia i hora que es mirin, i t'obliguin a fer migdiades en el moment menys esperat.
Inicialment, se'ns avisa que l'objectiu de la pel·lícula vindria a ser alguna cosa així com alertar dels perills creixents que genera la millora de la tecnologia en la nostra intimitat i vida privada. Es veu que qualsevol, amb un mínim esforç, es fot fotre en la nostra vida i saber-ho tot de nosaltres i mirar-nos sense que nosaltres puguem saber que ens està mirant.
El missatge que a mi m'ha arribat però, és que la millora de les telecomunicacions posa al nostre abast pel·lícules de merda que no haurien d'arribar mai a les nostres retines. Oh, i també que la millora en la qualitat de vida fa que qualsevol fill d'actor arribi sa a l'edat adulta amb capacitat de fer pel·lícules, quan fa només un parell de segles hauria sigut convenientment llençat als voltors en néixer. Avancem per anar cap enrere.
Atenció, perquè aixó és un argument absurd: en Jack l'Esbudellador fuig en una màquina del temps inventada per l'H.G. Wells i acaba als anys setanta, però l'escriptor el persegueix per impedir que pugui continuar matant impunement. Qui ho compra?
Per setantero que sigui el conjunt, per pocs llocs que hi hagi per agafar-ho, qui es pot resistir a una història d'aquest calibre? Jo en sóc incapaç.
Estem tan terriblement acostumats a cinema espanyol
dolent que una idea mitjanament bona i ben executada és com una alenada d'aire fresc que fa gràcia de trobar.
No és que d'en
Vigalondo n'esperi poc, al contrari, però no em deixa de sorprendre que una pel·lícula d'aquí pugui tractar certs temes sense complexes. No parlo de maltractaments, alcoholisme, tòpics rurals o transvestisme; no. Parlo de viatges en el temps.
Perquè sí, perquè també calen. I si bé és cert que a Los Cronocrímenes en algun moment s'ha de fer un bon esforç per creure en el guió i que les actuacions deixen molt que desitjar, la factura supera les expectatives.
I alegra pensar que el que falla pot tenir una fàcil solució. Una fàcil i esperançadora solució.
El Japó és terra de pervertits i degenerats. D'homes amb cara de lluç que oloren calces usades. Sóc molt injust, començant el comentari així, perquè aquesta pel·lícula és massa completa com per quedar-nos només amb això.
Una gran història al voltant de la identitat, amb sang, molta sang, i un munt de voltes ben trenades i construïdes de manera força intel·ligent, tot i que a vegades pugui ser força patillera.
Ara, això no treu que m'hagi quedat amb ganes de tornar a veure
Urotsukidôji.
Des de la primera vegada que la vaig veure que recordo aquesta pel·licula com "la dels cinc finals". Aquesta vegada els vaig tornar a comptar i altra vegada me'n van sortir cinc. Cinc punts en els quals podria aparèixer un "the end" i la pel·licula podria funcionar prou bé.
De tots ells, no sé si jo hauria triat el que hi ha. Segurament no. Però jo no sóc en
David Fincher, així que només em toca callar i tornar a dir altra vegada quina puta ràbia em fot aquest individu, que quan fa una pel·lícula que no arriba al nivell normal en ell resulten pel·lícules notables, un parell de graons per sobre de la mitjana.
En lloc de perdre el temps dient i repetint que el guió de
Pulp Fiction era pràcticament tot seu, i que en
Tarantino li va prendre la part de mèrit que li tocava, el que podria fer
aquest home és procurar fer més pel·lícules, que quan s'hi posa se'n surt prou bé.
A Killing Zoe se li poden retreure força coses. Molt efectisme gratuït, una història que en cap moment m'he acabat d'empassar del tot i massa personatges que només hi són per fer bulto. Però m'he aixecat positiu, i m'ho he passat massa bé com per parlar-ne malament.
Entenc que fer una pel·lícula no és cosa fàcil. Fer una pel·lícula interessant ho és encara menys. I fer una pel·lícula interessant, amb pocs personatges i una història que lligui a la perfecció i funcioni com un rellotge de precisió és encara més complicat.
Intentar-ho fer ja té força mèrit, però si de tots els factors implicats no n'hi ha cap que rutlli correctament, no en pot sortir res de bo. Com a molt, i sent generosos, en pot sortir una cosa tirant a prescindible.
El primer film de cada director acostuma a ser una declaració d'intencions molt agraïda. Passa amb
Sam Raimi i la gran
The Evil Dead, amb el
puto Albert Serra i la merda de
Crespià, etc.
I com no podia ser d'altra manera, aquesta opereta del gran
Nolan no deixa de ser un petit exercici d'estil molt ben pensat i tramat, però gran part del seu interès rau en conèixer-li les pel·lícules que la segueixen i no tant en el Following en sí.
A base de caure-hi una vegada i una altra, la majoria de les vegades de manera conscient, he acabat associant el cinema escombraries al gènere de terror. I si bé és normal fer aquesta associació, és bastant injusta. De pel·lícules de merda n'hi ha en tots els gèneres.
Potser hauré de diversificar una mica més el meu ventall, i començar a mirar cinema escombraries de misteri, romàntic, còmic, documental... s'ha de tenir una visió àmplia, a la vida. Aquest és un bon començament.
No he vist
la pel·lícula en què es basa, i ningú es posa d'acord amb si això es tracta d'un remake, un reboot, una reinvenció, un homenatge, una còpia o simplement una presa de pèl. Per la meva banda, en no tenir-ne referències crec que puc ser neutral dient que sigui el que sigui acaba resultant un garbuix sense massa sentit i menys interès.
Pel·lícula policíaca, drama social, thriller, drogues, una mica d'absurd, tot ben barrejat fins que t'acabes marejant i engegant a la merda uns i altres.
Com tantes d'altres, aquesta és clarament una seqüela del tot innecessària. Deixant de banda l'esclat d'imaginació visual,
la primera part ja no és res de l'altre món, i si no fos per la feina de disseny de decorats i vestuaris seria tirant a irrellevant i bastant prescindible. Aquesta segona part, a part de no fer falta, no té res del que resultava interessant de la primera i moltes idees d'aquesta directament se les passa per la polla, de manera que acaba resultant força insufrible.
No em cansaré de declarar-me fan de les pel·lícules amb pocs personatges i escenaris encara més limitats. Però fa temps que vaig decidir deixar de ser-ne un fan incondicional. Hi ha massa gent que ho utilitza com a coartada per fer merda. Que no tinguis recursos et pot obligar a fer una pel·lícula austera, però voler amagar limitacions pròpies entre limitacions de pressupost fa lleig.
Aquí no hi ha un cas extrem per cap de les dues bandes, ni és una bona pel·lícula beneficiada per l'austeritat ni és tampoc una merda que busca excuses. Simplement és una història que fa el que pot amb el que li donen. I tot i que no se'n surt massa no seré jo qui la insulti.
Des de fa molt temps la biologia discuteix el paper que tenen la genètica i l'ambient en la formació de determinats trets mentals, tals com poden ser habilitats o el caràcter. Sense caure en el determinisme jo personalment tinc força tendència a donar més importància a la genètica. Però llavors miro pel·lícules de "filles de", o de "fills de", o fins i tot de "nebots de", i m'he de replantejar les meves teories. Al menys pel què fa a talent cinematogràfic.
Sent just, aquesta és una pel·lícula més que acceptable, fins i tot es podria dir que tirant a notable, però les pretensions que sembla tenir i l'omnipresent ombra del
pare són massa grans com per deixar un bon gust de boca una vegada vista.
Hi ha moments que ni en Bruce Willis salva. Es diuen moments sofà.
Fins que no m'hi he apropat, he aguantat, però en el moment que m'he assentat al sofà per veure La Jungla 4, la cosa ha caigut de manera bèstia.
Parlaré doncs dels 15 primers minuts de la pel·lícula: estan prou bé.
Què he de dir, no me'n puc amagar. A mi, de tant en tant que em facin explotar un helicòpter utilitzant un cotxe de policia projectat, o que destrueixin mitja ciutat perseguint un trailer amb un "F-alguna cosa", o que atropellin gent en el forat d'un ascensor... i seré la persona més feliç del món.
No puc dir que sigui fan del cinema d'acció, però collons, que en John McClane és molt John McClane, i a sobre d'això resulta que és molt Bruce Willis, i jo sóc dèbil...
He vist, així a mitges i malament, molta gent movent-se però fent res (o almenys no fent avançar la maleïda història), moltes dones en biquini esperant ser zerozerosetades i el Sean Connery en pantalons molt curts passejant-se per tots llocs.
I per tot això i per una mica més, ara sé que si no sóc gaire aficionat al James Bond és per alguna cosa.
És com... com si agafessis un paio tetraplègic i li fessis fer papiroflexia. En Bronson ve a ser justament el contrari (un
actor minimalista en una pel·lícula d'acció), però té aquell posat que el fa ser un home dur. I gran.
Un home dur i gran que busca traficants de droga per matar-los. I pum.
I ja està.
Pum.
Però sense
punkies.
Sens cap mena de dubte podem classificar Jaws 4 dins la ciència-ficció.
A l'olimp, de la ciència ficció.
Que un tauró no es fa explotar cada dia amb el flash d'una càmera, collons.
Als thrillers de segona fila sovint els passa el mateix, parteixen d'una idea acceptable, fins i tot tirant a bona, però són incapaços de desenvolupar-la de manera coherent. No se li pot retreure massa res, però el conjunt resulta decepcionant, sobretot per malaguanyat.
El seu nom ho diu tot. Una decepció. Una història interessant, uns protagonistes competents... i tot plegat per res. Res de res.
I per si això fos poc, a sobre el final (el més decepcionant de la pel·lícula, per previsible i mal construït) passa a un Madrid disfressat de paradís fiscal.
Clarament, si me l'he de prendre a broma, li falten zombies.
En canvi, si me l'he de prendre seriosament, li falta un bon director i un bon guionista.
Però no seré dolent, que és
la primera. I si bé és del tot cert que li falta un pèl de maduració en els diàlegs i en el desenvolupament, s'ha de reconèixer que la idea és bona, i que la realització no està del tot malament. I que ja veurem si
la segona escenifica una més que provable progressió ascendent, o si la cosa es queda en mitges tintes.
Fa temps, mirant
una pel·lícula seva a Sitges, em vaig fer prometre a mi mateix que els
Germans Pang no em tornarien a prendre el pèl. Doncs bé, ho continuen fent. Ells van fent un parell de pel·lícules cada any, i jo en vaig mirant alguna de tant en tant. Massa de tant en tant, pel meu gust, perquè des del primer cop que vaig veure
Gin Gwai (The Eye) només n'he vist que merda, i això que ja aquesta tampoc és que fos res genial...
Si es busca un thriller intel·ligent, fresc, amb noves idees, imprevisible i ple de girs ben trobats hi ha diverses alternatives satisfactòries, i regularment n'apareixen de noves. Amb bons actors, bons personatges, un guió complet i una direcció interessant.
De totes les possibilitats, però, encara no n'hi ha cap que es tituli Tortured.
Si mai us heu preguntat com seria una pel·lícula de l'
Albert Serra si en lloc de pretendre fer cinema d'autor hagués optat per l'altra via fàcil del cineasta sense recursos, que és el terror, tindreu Trigger Man. Tampoc es pot dir que sigui una pel·lícula de terror, però de fet
Crespià tampoc és cinema d'autor. Són dues maneres diferents de fer merda. I de desaprofitar bons directors.
Perquè ho admeto, en
Ti West també sap filmar, però aquesta pel·lícula és una puta merda.
Abans de parlar de la pel·lícula cal situar el context. De manera general odio bastant els animals, sobretot els gossos. Seria una persona feliç si pogués gaudir d'impunitat total per sacrificar els que em sortís de la polla, però ja sabem que aquest món dista molt de ser perfecte, de manera que no només no puc fer-ho sinó que a més he d'ocultar els meus desitjos per no ser considerat una persona sense cor ni sentiments.
Jo, que sóc tot amor.
Explico això només per donar més mèrit a aquesta simple pel·lícula, en la qual un home, amb els sentiments pujats per l'assassinat a sang freda del seu gos a mans d'un grup d'adolescents, comença a buscar perdó i acaba trobant venjança. Clar que els nens morts són un factor força interessant per una pel·li, però no, el que més m'ha agradat ha sigut el seu transfons emocional. I això cap hippy de merda vegetarià i amant dels animals m'ho donarà. Sempre i quan no es posi a matar nens, clar. Llavors en tornaríem a parlar.
Si jo fos director de cinema i pogués presumir que la meva pel·lícula més fluixa és de notable alt crec que seria una persona insuportable.
Forçada a estones, irregular, amb una protagonista que havia de ser el nou Travolta però va resultar ser mediocre, amb un ritme entretallat i pocs personatges amb els quals empatitzar.
What the fuck happened to you, man?
Però amb bones línies de diàleg, una càmera impecable, escenes crues i directes i algun moment bastant memorable. Notable. Alt.
No, aquesta tampoc l'he acabat de mirar com mereix, però igualment he pogut comprovar que és una meravella que cal tenir ben present a l'hora de programar maratons de joies del cinema. Tinc son. Porto més de vint hores intentant estar atent mentre m'omplo de cervesa, de manera que crec que prou faig mantenint-me despert.
I aguantaré fins el final gaudint de cada pel·lícula i de cada personatge, fins i tot, o sobretot, de la senyora Bates.
Tornem-hi amb els remakes, en aquest cas això que es porta tant ara de refer pel·lícules de tot el món que estan ben fetes, són bones, han tingut èxit però... oh, desgràcia! No estan filmades en anglès.
Janghwa, Hongryeon (A Tale of Two Sisters) és una pel·lícula que m'encanta, l'he vist un poarell de vegades i la veuria ben de grat un parell de vegades més. Per això no em caldria, veure
The Uninvited. Però una vegada fet, he de dir que tampoc m'ha fet sentir violent. Innecessària? Totalment. Una merda? No siguem talibans...
No li va costar gaire. Des que vaig anar a veure
Memento al cine sense saber-ne massa res,
aquest home ja se m'ha convertit en imprescindible. Qualsevol cosa que fa la podria veure una vegada i una altra. I una altra.
A aquestes alçades costa realment molt, trobar coses que no s'hagin vist abans. Potser Orphan no passarà ni ha de passar a la història, però el que jo no li puc negar és que tingui un gir final que mai se m'hauria passat pel cap. Per absurd, potser. Però collons, funciona!
És cert que perd una mica el nord en el tram central i que el final es passa de rosca, però si tot fos perfecte a
Dinamarca, no hi plouria cinc minuts, faria sol cinc minuts més i tornaria a repetir el cicle durant tot el dia i mentre vaig en bicicleta.
I és justament per això que tot i els punts fluixos, em quedo amb la direcció, l'ambientàs, l'estètica, la tensió i la genial presentació dels personatges.
Aquest és un d'aquells casos en què queda ben clara la importància d'una bona direcció. La història, tot i ser prou sòlida, resulta irregular, a estones repetitiva i amb un simbolisme excessivament obvi, però el resultat final és dur, fred, directe i devastador.
I al final, el que ens expliquen és el de menys, i queda amagat rere la manera com ens ho expliquen, els recursos utilitzats i l'estil visual.
...i no va passar res més.
Què passa quan unim un repartiment fantàstic (que a més, ho fa de meravella) amb un guió misteriós, místic, hipnòtic i amb bones dosis de sang i de crim?
Doncs que n'acostuma a sortir una grandíssima pel·lícula.
Com ara aquesta.
Ho confesso. A mi també em passa. Miro tanta violència al cinema que a vegades m'entren ganes de matar algú i filmar-ho per mirar-ho més tard. Quan ho faci, per sort, serà tot culpa de la societat.
Realment, rebutjar tota responsabilitat individual es va fent cada vegada més i més senzill. Algú tindria una pistola d'aquestes de matar porcs?
Per la Senyora Venjança podria repetir a grans trets el que
deia del Senyor Venjança, però aquí es nota l'augment de pressupost i una millora en tots els aspectes, tant de direcció com dels actors, cosa que fa que plegat se situï a un nivell sensiblement superior. Si no fos per
Oldboy, segurament el que en diria seria absolutament diferent, i és que les comparacions són odioses...
Si bé, després d'haver-la vist ja un parell o tres de vegades, continuo pensant que
Oldboy és una absoluta obra mestra, veure per primera vegada l'inici de l'anomenada "trilogia de la venjança" m'ha confirmat que per fer una cosa excepcionalment bé primer se n'han de fer unes quantes de més normaletes. Per anar practicant i aquestes coses...
Amb Hostel hem de tenir dues coses en compte:
una: és una puta peli de nens malcriats americans que es volen follar les coses.
dues: ja poden ser tan repel·lents com vulguin sempre que continuïn sagnant així.
(Quin fart de gaudir, tu)
Un hospital psiquiàtric abandonat,
reformitas manolo que hi entra a treballar i coses estranyes de tant en tant.
Sí, això ja ho hem vist moltes vegades. Però a
Session 9, el manicomi abandonat
mola molt, i a més, tot plegat està bastant per sobre de la mitjana.
Una reproducció pla per pla que resulta, com en l'
original, increïblement excel·lent.
És potser aquest fet, la repetició exacta, el que podria donar lloc a l'única crítica possible si no fos per què podem dubtar de la intenció d'en
Haneke a l'hora de
criticar la perversió de la indústria del cinema americà.
I per si totes aquestes lloances fossin poques, puc afirmar objectivament que el segon visionat de la mateixa història és fins i tot millor que el primer.
Tela.
De tant en tant sorgeix una pel·lícula amb la capacitat de ser bastant més que una pel·lícula. No diré que tingui la capacitat de guiar una generació o xorrades publicitàries i/o subnormals per l'estil, però sí que pot passar a la història com una de les millors obres del cinema. Per sort, mai hi ha unanimitat en aquest tema, de manera que una pel·lícula històrica per uns, serà una merda mediocre sobrevalorada per d'altres.
Tinc molt clar, en el cas de
Fight Club, de quina banda estic.
No he llegit
Els Homes que no Estimaven les Dones. De fet, mai he tingut cap intenció de fer-ho. Potser sigui precisament aquesta manca d'interès en el fenomen que m'ha permès gaudir la pel·lícula pel que és, per ella mateixa. Una història de misteri interessant, ben trenada i aparentment poc tramposa, filmada de manera tan competent com asèptica. I sense voluntat de sonar crític, hi afegiria que és una d'aquelles pel·lícules que, en cas de ser americana, hauria sigut carn de videoclub primer i de tarda de dissabte després.
Feia força temps que em resistia a tornar a veure
Zodiac. Suposo que després de l'excel·lent sensació que em va deixar al cinema no em feia massa gràcia que un segon visionat em fes veure-li els problemes. Però
aquest filldeputa no s'hi posa per fer coses que no ratllin la perfecció. A estones el ritme baixa preocupantment, però baixa de manera tan genial que fins i tot s'agraeix que ho faci.
Parelleta. Nens xungos. Bosc. Pupa. Pupa. Pupa-pupa-pupa. PUPA. Por.
Podria dir que ni l'estètica, ni el muntatge, ni el ritme ni la música m'agraden. Però a la vegada hauria de confessar que fan el fet el primer terç de la pel·lícula.
El problema és que la resta és només un seguit d'atzars interessats i tramposos, que acaben per no tenir la menor gràcia.
Que m'encanta trobar-me racons de Berlín que encara tinc frescos i veure'ls passar a tota velocitat, sí; però no m'agrada gens que guionistes que van de llestos em vulguin prendre el pèl amb tanta palla inconnexa.
Hi ha pel·lícules que són perfectes per determinades situacions. Aquest seria el cas.
Fi del missatge.
Per sort, no tot el cinema que es fa a Espanya consisteix en
Almodóvar i mil caçadors (subnormals o massa llestos) de subvencions. Encara hi ha qui és capaç de treure petroli del puto desert. I a sobre tenen la gosadia de fer-ho amb una pel·lícula de ciència-ficció. Ciència-ficció!
No pot ser fàcil parlar sobre l'atzar de Tzameti sense destrossar-ne el visionat a qui vulgui gaudir-la. Potser millor definir-la simplement en 4 paraules: bèstia, pertorbadora, tensa, genial.
- Tenim un bon guió: basat en fets reals, atrevit, provocador i molt pertorbador. Però... - Però què? - Li falta sexe. - Doncs posem-li una tia bona que es toqui. - També li falten valors familiars. - Doncs posem-li algun tòpic sobre el tema. - Li falta el toc divertit. - Doncs posem-li un personatge que faci d'Elvis.Apa i aneu a la merda, quina manera de carregar-vos l'excel·lent.
El poc que he llegit de Saramago m'ha desesperat: és incapaç de donar cap mena d'al·licient a les seves històries fins les últimes línies d'un llibre de 300 pàgines.
I és per això que, per sobre de l'encertada estètica i del gran punt de partida del guió, el mèrit de Blindness pot ser el de fer veure que aquest problema no existeix.
Sembla que parlar de metàfora semblaria exagerat, de la mateixa manera que parlar de dictadura en un país desenvolupat, modern i culte pot semblar un impossible.
I el gran mèrit d'aquesta excel·lent pel·lícula és el d'aconseguir que palpem justament el contrari.
No apta per a propietaris de cases aïllades ni per famílies sense ous a la nevera, Funny Games es desmarca de tot amb una gran realització que queda amagada rere una història esplèndida i terrible.
I és que aquesta violència per la violència dóna un impressionant i absorbent mal rotllo.
Perversa i juganera, la
Filla pren les regnes d'una història pertorbadora amb una essència fulminant, una estètica refinada i un nivell de sang del tot acceptable.
És possible que el gran però d'aquesta pel·lícula sigui el cognom Lynch: és díficil atrapar el
Pare. Però si li traiem aquest gran pes de sobre, ens queda una bona història de principi a fi, amb grans actuacions i amb un ambient d'allò més aconseguit, d'allò més gaudible.
Molt abans de fer-se càrrec de les millors pel·lícules de superherois filmades fins ara (
1 i
2), i fins i tot abans de regalar-nos
una de les darreres grans sorpreses del segle XX, en
Christopher Nolan ja apuntava (excel·lents) maneres en aquesta pel·lícula.
Efectiva sense ser excepcional, però totalment coherent amb la resta de les seves pel·lícules. Potser no sigui tan imprescindible com
Memento o
The Dark Knight, però no desentona gens al seu costat.
La manera que
Scorcese té d'explicar les coses continua sense entusiasmar-me en absolut, però cal reconèixer que un
De Niro vestit d'heroi frustrat que passeja desequilibrat per una Nova York catastròfica (i que guanya la partida a un sentit comú criticable), té el seu punt(asso) d'interès.
Taxi Driver és gran; tot i que potser hi he de pensar una mica més abans de decidir-me a dir que és tan gran com esperava.
Quan mirava
The X Files, els capítols que més m'agradaven eren normalment els que s'escapaven de la línia argumental general, quan es deixaven de banda les conspiracions governamentals per ocultar extraterrestres i exploraven camins una miqueta més estranys.
Suposo que per això aquesta segona pel·lícula m'ha sorprès gratament. Esperant més teoria de la conspiració i més homenets grisos, m'he trobat amb una cosa completament diferent, amb doctors bojos que experimentem amb humans. Com passa amb gairebé totes les versions cinematogràfiques de sèries acaba sent, més que una pel·lícula, un capítol allargat. Però com a mínim és un bon capítol.
v -
The X Files - I Want to Believe
Poc pressupost, tres intèrprets i un únic decorat. Podrien ser ingredients que fessin pujar de nivell una bona pel·lícula, fent-la passar a excel·lent. En aquest cas però, les mancances a tots els altres nivells són tan grans que la manca de diners, interpretacions i localitzacions acaben restant molt més que no pas sumant. I restant, restant, al final s'acaba en no res.
v -
Sympathy
Freda, asèptica, neta. Aprofita a la perfecció els meravellosos boscos australians i unes interpretacions notables, sobretot pel què respecta al quartet de personatges més rellevants. A estones, un ritme meravellosament lentíssim que va arribar a arrencar uns quants xiulets d'avorriment a la sala (per mi, totalment immerescuts), per arribar finalment a una culminació tan crua com directa, sense concessions.
Amb molta diferència, el millor de la nit.
A la banda dels contres, una història artificialment retorçada que no s'arriba a desenvolupar amb tota la competència que seria desitjable, de manera que acaba sent confosa i a estones avorrida. Relacions prescindibles entre personatges i girs innecessaris que acaben llastrant el que explicat amb menys voltes hauria sigut l'última fita del fantàstic australià, que és un cinema sempre interessant de veure, però al qual a mi personalment sempre m'ha costat entrar.
Sense grans pretensions, Alcolytes aconsegueix teixir un entramat de relacions d'amor-odi d'allò més interessants entre tres joves, un psicòpata i un assassí en sèrie. I el millor de tot és que aquestes relacions fan dubtar de l'entramat als propis personatges.
Aquest petit element conjugat amb una mica de sang, alguna persecució, bons personatges i algun gag ben trobat, fan que Alcolytes s'erigeixi, sense cap mena d'opció a passar a l'història, com la millor cinta de la nit.
Ella mata al marit maltractador en defensa pròpia, ella acaba en arrest domiciliari a la casa on va matar al marit, el fantasma d'ell perviu a la casa per maltractar-la des del més enllà.
Un argument tan odiós com atractiu, que fa mirar-la amb una certa il·lusió per veure sang i revenja.
I és cert, té bones escenes de certa tensió i de sang.
Però la dimensió matrimonial i certs tics de peli de por ja massa tronats fan que tot plegat quedi d'allò més cutre.

Si ja tant
Planet Terror com
Death Proof considero que son dues autèntiques obres mestres, cada una per separat, en combinar-les tal i com estava pensat que fossin, afegir-hi tots els trailers falsos d'entremig, unes quantes cerveses i una colla d'amics, el resultat acaba siguent més que espectacular.
rev -
Grindhouse
Després d'esperar massa d'
Oldboy i de gaudir amb
I'm a Cyborg, But That's OK, he decidit donar una merescuda nova oportunitat a en
Chan-wook Park i fer les coses ben fetes. I què millor que passar per la
Casa Àsia i emportar-me Sympathy for Mr. Vengeance?
Grandiosa, dura, elegant, impactant i sorprenent. Tot a parts equilibrades i amb una encertada primera part pausada i descriptiva, i una segona de pura venjança retorçada.
Crec que no cal dir gaire més, només esperar que amb la
Lady es pugui, com a mínim, gaudir d'igual manera.
La millor manera d'elogiar una història és explicar-la en tota la seva simplicitat, aprofitant-ne totes les complexitats.
Before the Devil Knows You're Dead no és més que una història senzilla de corrosió familiar, que es complementa amb un magnífic guió, referències, bones interpretacions i un gran aprofitament d'una línia temporal trencada.
I amb tot això, pot esdevenir molt més que la simple guerra entre dues ànimes negres.
v -
Before the Devil Knows You're Dead
Una magnífica història, unes interpretacions memorables i una banda sonora espectacular. Però hi ha alguna cosa en
Scorsesse que mai m'ha acabat de fer el pes. I tot i no acabar de saber del tot el què, aquesta cosa misteriosa evita que magnífiques pel·lícules com 'Casino' puguin arribar al meu podi personal.
v -
Casino
És un fet, i aquesta pel·lícula ens avisa. Si et descarregues coses d'internet de manera il·legal et poden passar un munt de coses dolentes. El teu ordinador pot ser controlat per malvats pederastes. Pots ser presa d'assassins, torturadors i assassins torturadors. O pitjor encara, pots acabar mirant pel·lícules com aquesta.
Bewaaaare!!v -
Untraceable (Rastro Oculto)
Tan correcta com irritantment impersonal en tots els aspectes possibles.
Tot i això, fins i tot estaria bé, que totes les pel·lícules condemnades a un oblit instantani fossin igual de competents.
v -
How to Rob a Bank
Senyor
Myrick, fa gairebé deu anys vostè i el seu amic
Sánchez van demostrar al món sencer que tot i ser grans estrategs publicitaris, cinematogràficament són uns putos incapacitats. No cal que insisteixi en reafirmar al món sencer això segon. Ho sabem. Ja ho sabem.
v -
Believers
Ha arribat el punt en què ni tan sols es molesten a negociar per comprar els drets. Per què pagar per fer un remake de
Batoru Rowaiaru, si canviant nens per condemnats a mort del tercer món tenim el triple benefici de tenir un producte més barat, políticament més correcte i amb quàdruple esperit autènticament americà?
I a sobre ens estalviem de parlar amb japonesos, que ja sabem que són molt rarus, parlen fatal i tenen costums estranys.
v -
The Condemned
Una de les pitjors coses que li pot passar a una pel·lícula és no tenir del tot clar què està explicant. Si és una pel·lícula de vampirs, si és de monstres, de fantasmes, una pel·lícula de terror, un thriller psicològic, si vol espantar amb ocells que surten de manera imprevista o suggerir subtilment un conflicte intern.
Vista
Somne i vista aquesta (tres vegades, tres, li vaig dir al qui la va triar que s'ho repensés), algú li hauria de dir al simpàtic
Isidro Ortiz i als seus amics guionistes que seria millor per tothom que es plantegessin dedicar-se a alguna altra cosa.
v -
Eskalofrío
Realment m'agrada el cinema de l'
Álex de la Iglesia, tot i que sempre m'ha fet força mandra mirar les seves pel·lícules, m'han encantat gairebé totes elles.
Després d'esgotar les possibilitats del mercat espanyol, sembla estar disposat a assaltar el mundial. Ha quedat clar que té el talent i sap trobar el pressupost per fer-ho, però sabent que les peculiaritats espanyoles rarament funcionen més enllà de les seves fronteres, sembla que ha buscat també un canvi estilístic.
Tenint prou pressupost com per poder comptar amb estrelles reconegudes mundialment, és una pena acontentar-se amb fer thrillers de segona, i més encara sabent el que s'és capaç de fer.
v -
The Oxford Murders
Si bé
Álex de la Iglesia demostra una gran maduresa amb les formes, abastant l'amplia i complexa història es queda curt en els fets.
El gran final és desmereix pel sol fet que allò que el contraresta (tota la resta) és excessivament confós: no s'ha aconseguit tractar amb la perfecció que mereixia el guió.
Tot i així, molt recomanable.
v -
The Oxford Murders
En una altra ocasió ja
vaig parlar de la meva absoluta admiració per
Shinya Tsukamoto, i us puc dir que continua completament intacta. Aquí es fa notar la seva presència per tot arreu, es tracta clarament d'una pel·lícula seva, i precisament per això em resulta estrany que pràcticament en cap moment m'hagi arribat a interessar del tot la història que m'estava explicant. Un pas enrere, que a sobre prepara
segon capítol.
v -
Akumu Tantei (Nightmare Detective)
Havia de començar a saldar d'alguna manera el meu inexplicable deute amb en Hitchcock.
The Birds és, en certa manera més actual que les pel·lícules de suspens que es fan ara. Amb uns efectes especials que ara fan gràcia, però més actual que ara.
La tensió, sense banda sonora i amb el so dels ocells que puja gradualment; escenes impressionants com quan els ocells s'acumulen prop de l'escola; el ritme; un final pertorbant...
v - The Birds
Acabaré ràpid: genial.
Ara necessito reveure Fargo. I també se m'ha passat pel cap buscar una pistola d'aire comprimit, però això ja és un altre tema...
v - No Country for Old Men
El cinema, en el fons, no deixa de ser una afició, una manera de passar el temps de manera agradable. Malauradament, això no sempre es pot aconseguir.
Per això, per totes les pel·lícules insuportables que he hagut de patir en una sala de cinema (poques) o al sofà (masses), el plaer de mirar-ne una de tan completa a tants nivells és encara més gran.
Potser no és perfecta, ni tan sols la millor dels Coen, però s'afegeix a les que fan que valgui la pena continuar pagant entrades amb l'esperança d'anar trobant de tant en tant coses així.
v - No Country for Old Men
Minuciosa, elegant i, tot i decidir tractar la part menys escabrosa de la història, a moments trepidant i absorbent.
No serà la meva Fincher preferida, però això no vol dir que no sigui excel·lent.
v - Zodiac
Punt fort(íssim): el número 23.
Punt fluix: no s'aprofita gens el punt fort.
Punt fluix: els canvis temporals embruten la pel·lícula.
Punt fluix: en Jim Carrey se'n pot ensortir mitjanament bé fent un paper per pel·lícula, no dos.
Una llàstima.
v - The Number 23
No és cap secret que el cinema espanyol fa cagar de manera general. Però des de fa un temps, poc, se'ns vol fer creure que el cinema fantàstic espanyol ocupa una posició capdavantera a nivell mundial. Títols com El Laberinto del Fauno, [REC] o El Orfanato ens poden ajudar a creure-ho, però mirant coses com La Caja Kovak tornem a la trista realitat.
v - La Caja Kovak
Si en cinema existissin les veritats absolutes, una de les veritats més absolutes de totes les veritats cinematogràfiques seria que durant els noranta es van fer dos tipus de pel·lícules, Pulp Fiction i tota la resta.
Es podrien eliminar els diàlegs sobre Amsterdam. Es podria eliminar en Bruce Willis. Es podria eliminar la banda sonora. Fins i tot es podria eliminar The Wolf.
Es podria eliminar tota la pel·lícula, reduint-la a un puto negre de dos per dos dient "I'm gonna get medieval on your ass", i fins i tot així continuaria sent cert.
rev - Pulp Fiction
Fa un temps podia tenir sentit, mirar pel·lícules en video per estalviar-se els anuncis. Ara ja no. En menys de deu minuts, ja m'havien venut:
- Com la CocaCola és l'eix vertebrador de l'harmonia familiar. Amb ella, les relacions paternofilials tenen lloc en ambients idíl·lics, i les truites piquen més.
- Com la Xbox 360 obre la nostra experiència virtual al món, connectant-nos de manera còmoda i eficient.
- Com iTunes (sempre com a complement d'un preciós iBook) és la manera ideal d'obtenir i reproduir arxius musicals, sempre de manera legal.
- Com Shia LaBeouf serà perfecte per fer de fill de l'Indiana Jones en la propera pel·lícula.
El fotut del cas és que aquests anuncis no es poden aprofitar per anar a pixar.
v - Disturbia
Ho sé. Ho sé i hi caic una vegada rere l'altra.
Ja puc tenir tres embòlies seguides, que jo no pararé de mirar pel·lícules dolentes de terror. I com més en miro, més venes em peten al cervell, i com més venes em peten al cervell, més pel·lícules dolentes de terror miro.
És el meu propi cercle virtuós.
v - The Reaping
Realment amb Kaosu m'he tret un enorme pes de sobre. No sóc jo, ni tots els occidentals, que veiem tots els japonesos iguals. A ells també els passa, vesteixen a dues japoneses amb el mateix vestit, els posen el mateix pentinat i ja no són capaços de diferenciar una de l'altra.
v - Kaosu
Els putos japos en saben. Agafes la història més mediocre del món. Hi poses un títol xulo. Hi poses uns personatges absurds. Un mafiós que rastreja amb l'olfacte. Un estúpid amb una sola cella. Trucs senzills de càmera. Gestos guais. Absurdisme. Tot ben barrejadet. I damunt de tot, en Tadanobu.
Perquè en Tadanobu mola, i si en Tadanobu mola, la peli mola. Vale?
v - Samehada Otoko to Momojiri Onna (Shark Skin Man and Peach Hip Girl)
A vegades puc fins i tot arribar a ser típic i posar-me una peli que qualsevol altre veuria per tots sants.
Halloween és... bé, millor que comencem pel que no és. Halloween no és cap gran pel·lícula, no és un bon càsting, no és unes bones actuacions, i per no ser, no és ni tan sols un guió ben arreglat.
Però ves, va ser la primera i té el mèrit de començar un gènere i uns ambients que han donat molt de si. I només per això, se li pot arribar a perdonar la resta.
v - Halloween
Crec que, en menor o major mesura, a tothom li passa que té un grupet d'autors intocables, que és absolutament igual què facin, que serà genial (o com a mínim serà molt bo).
Per mi, diria que tenen aquesta qualitat el trio Lynch - Tsukamoto - Cronenberg. Encara és ara que hagi de veure alguna cosa que porti el seu nom i no m'hagi meravellat.
Haze, en lloc d'una excepció, és un pas encara més enllà. Virtuosisme en estat pur. Genialitat. Com explicar una història i condensar tota una filosofia en un migmetratge que transcorre de manera pràcticament íntegra en una mena de zulo a les fosques i on només veiem dos personatges.
Fa un temps parlava aquí d'una pel·lícula espanyola anomenada Zulo. Tot i la disparitat d'opinions respecte aquella, crec que és un fet del tot objectiu que Haze, en només deu minuts, supera en tots els aspectes qualsevol pel·lícula que comenci amb un personatge tancat en un lloc.
I ara ve quan em llanço a la piscina. Sí, fins i tot aquesta i aquesta.
v - Haze
D'això se'n pot dir 'virus Sitges'. No sé ben bé perquè, alguna part de mi em demanava tornar a veure la primera part de Return to House on Haunted Hill. Típica, però entretinguda i amb sang. Si destaca per alguna cosa és per l'ambient que aconsegueix crear, però la seqüel·la (que només sortirà en DVD), la supera en aquest aspecte.
Una altra d'aquelles pel·lícules de tarda que fan passar l'estona. I suposo que no pretén gaire més.
Si els impulsos continuen igual, aviat caurà la del 59.
rev - House on Haunted Hill (1999)
Recordo que deu fer uns quinze anys vaig veure un trailer de l'Exorcista III pel Plus, i que quan va haver acabat vaig pensar, meravellat, "Uau! Aquesta pel·lícula ha de ser boníssima... hi surten helicòpters!".
Per sort, vivim uns temps en els quals els helicòpters han deixat de ser factors determinants en la qualitat cinematogràfica, i ens podem regir per d'altres coses. Ara puc dir, convençut, "Uau! Aquesta pel·lícula és boníssima... hi surt una iaia senil caminant pel sostre!".
v - The Exorcist III: Legion
Aquesta va ser sorpresa (marató Sitges 2007), no entrava al programa, i tot i tenir son hi havia ganes de més.
Fa anys del remake que va just abans d'aquesta segona part, i la recordo molt vagament; només sé que no era cap meravella.
Potser el millor que puc dir de 'Return to House on Haunted Hill' és que tot i tocar la matinada, no em vaig adormir. És prou entretinguda, funciona correctament... i tu, l'argument és un topicàs, però fa el seu efecte. Quatre muntatges ben fets, un parell de petits sustos, uns actors que es defensen dignament i un parell d'explosions de sang fan la resta. I si a les 5 del matí funciona, a les 4 de la tarda, segur que també.
Necessitava reveure-la, i ho he fet just en el moment en que ja no recordava exactament com acabava, així que ha estat fantàstic.
Una idea senzilla que es converteix en genial gràcies a un muntatge i a un guió impressionants. Em fa enveja, és veritat: a mi m’agradaria algun dia tenir una idea així. Descobrir el que un oblida és, a més d’increïblement morbós, un trencaclosques infinitament interessant.
Imperdible, per descomptat.
rev - Memento
Molt probablement, els remakes es podrien dividir-se en necessaris, innocus, prescindibles i criminals.
El primer tipus és el menys comú de tots, i correspondria a adaptacions entre notables i brillants de bones històries que no han sobreviscut el pas del temps. En aquests casos, el remake ens permet continuar gaudint d'una bona història vint o trenta anys més.
El segon i tercer tipus potser tindrien una frontera bastant difusa, ja que els dos correspondrien a reinterpretacions que per diversos motius podrien no existir i no importaria massa a ningú. La diferència seria que tot i que pels innocus sempre es pot trobar algun punt meritori, pels prescindibles no val la pena ni esforçar-s'hi.
Finalment, els criminals. Cal fer un remake simplement per poder-lo estrenar el 6 del 6 del 6? Cal destrossar sense miraments ni sentiments una obra brillant per reinterpretar-la de manera mediocre? Cal dir que fas un remake i només aprofitar el títol de l'obra en què dius basar-te? Cal? Si creus que cal, ets un criminal.
Així doncs, The Omen 666 pretén ser un remake criminal. Ho busca i no se n'amaga, però hi ha un detall que fa que fracassi estrpitosament en aquest objectiu. Les morts. En un cinema que tendeix a fer de la mort un espectacle, l'aparició d'unes escenes de mort fredes, ràpides i sense floritures, conceptualment brillants, pot convertir un remake amb mentalitat i concepció criminal en un simple remake innocu.
The Omen 666
Aquest home ho tenia absolutament tot, i fins i tot més, per ser un dels grans, per fer coses memorables.
Però aquest home té un problema. La desmesura. La puta desmesura. Si se'l deixa fer acaba perdent els papers.
I així, després de construir un malson sec, cremant, claustrofòbic i agorafòbic a parts iguals, s'engega tot a la merda en un final etern i (sí) completament desproporcionat i excessiu.
Apa i vés a la merda.
U Turn
És realment difícil construir una pel·lícula de i per adolescents fugint dels convencionalismes i clixés que acostumen a acompanyar aquesta mena de productes. Gairebé tant com pot ser fer un slasher sense que hi hagi cap assassí.
Així doncs, si pretenent dues coses se n'aconsegueix de manera digna una, obtindrem un producte irregular, però mitjanament meritori. I això, ja és prou.
Cry_Wolf
Feia temps, mesos, que anava boig per aconseguir veure una bona pel·lícula de terror (o similar). Tot i que no sempre és una bona idea, tenir esperances sobre la qualitat d'una seqüela per la qualitat de la primera pel·lícula, en aquest cas em va resultar impossible de resistir. 28 Days Later m'encanta. Per tant, 28 Weeks Later m'havia d'encantar. Normalment, aquest raonament aniria seguit d'un lacònic "però no". Però el cas és que 28 Weeks Later em va encantar.
Sang vermella, angoixa angoixant, tensió tensa i zombis infectats (o infectats zombis). Què més es pot demanar? Doncs es podria demanar una mínima coherència argumental, una mínima competència interpretativa i realitzadora i un mínim (mínim!) convencionalisme. Amb tot això, es perdonen els petits i pràcticament inevitables detalls que coixegen d'alguna banda.
28 Weeks Later
No entenc per què a totes les pelis on hi ha un espai petit amb gent tancada, se les ha de comparar amb Cube. Zulo només comparteix amb aquesta el fet de ser un espai petit, i la resta de concepte és totalment diferent. En el seu moment, Cube ja em va decebre, i em resisteixo a pensar que totes les pel·lícules amb parets és com aquella.
Partint d’aquí, d’acord, ens trobem amb un film espanyol que parteix d’una idea senzilla i impactant. Que es podria haver aprofitat millor, no hi ha dubte: escenes innecessàries -i per tant, llargada innecessària-, un reflex ideològic de la víctima massa evident i un context massa difós.
Però tot i això, no podem parlar d’una mala pel·lícula. És digna, manté despert i és visualment impactant. Un aprovat justet, però un bon debut i una mica d’aire fresc per la indústria espanyola.
v - Zulo
Dogues + joves tontos + rap + nois calents + noies calentes + noi calent maltractador = una de tantes, o pitjor.
Si la pel·lícula està basada en fets reals... crec que pot ser un document fantàstic per a explicar la decadència humana. Si el problema és allò de l’exageració dramàtica... els guionistes no sabien massa què collons feien.
És desconcertant, d’una incongruència alarmant i avorrida, molt avorrida.
No sé com cony he arribat a ella i la he acabat veient. Suposo que ja tocava, per simple estadística, trobar-ne una de dolenta...
v - Bully
En Pere em va fer enveja amb el seu Zodiac, i vaig decidir remirar Seven. El millor de tot és que feia tant de temps que no la havia vista que no recordava el final.
I ha estat fantàstic, no puc dir gaire més. Un guió intel·ligent, un Brad Pitt repelent, un Morgan Freeman fantàstic i una direcció a un nivell molt alt.
La hem convertit en un clàssic ja?
rev - Se7en
Tristament, la millor manera de recordar-me la raó per la qual no acostumo a mirar cinema espanyol, és mirar una pel·lícula espanyola.
El que no és una horterada infumable dirigida a i per analfabets funcionals, és una mala còpia d'alguna cosa mínimament interessant (o no). I el pitjor de tot és que el que no és res d'això és les dues coses a la vegada. Excepte, és clar, unes comptades excepcions que es poden rebre de grat.
Malauradament, aquest no és el cas.
No, per fer una pel·lícula intel·ligent no n'hi ha prou amb posar tres actors al voltant d'un escenari de quatre metres quadrats, amb poc diàleg i un substrat al·legòric massa evident. Potser sobresurt de la resta, però per simple novetat, ja que no ens mostra res que no hàgim vist abans.
Zulo
És llarga. Sí, és llarga. Excessivament llarga? Sí, potser. Excessivament llarga pel desenvolupament de la història, però tots i cada un dels seus minuts es poden gaudir com la mostra de genialitat cinematogràfica que són.
Actualment, ben poca gent pot presumir que les seves pitjors pel·lícules siguin excel·lents, i que com a mínim (com a mínim) dues d'elles siguin autèntiques obres mestres a tots els nivells.
Possiblement Zodiac no sigui la millor pel·lícula de David Fincher, però molt probablement sigui la seva obra culminant, la més madura, la més completa, la més equilibrada. I el millor de tot, és que res apunta que ho hagi de ser sempre, sinó tot el contrari. Esperem amb impaciència, des d'ara mateix, la propera.
Zodiac
Feia molt que pensava que no havia vist la primera pel·lícula d’Amenábar i que això ho havia d’arreglar. En la meva consciència, la peli era catalogada dins dels ‘must see, someday’, però al veure-la anit, vaig arribar a la conclusió que la devia haver vist alguna vegada a hores intempestives per alguna televisió. This is Spain i jo sóc un deixat.
Una opera prima contundent, ben travada i que té el gran mèrit de mantenir el suspens fins al final. Ja se n’han vist masses, on el dolent-dolentot s’intueix a la primera escena. Llàstima que la pel·lícula hagi envellit desmesuradament. Però no es pot tenir tot i si més no, podem no tenir-li en compte, recordar-la com quan era jove i passar-ho igual de bé o millor.
v - Tesis