cine gomets
terror
Sakebi
Lenta i a estones vorejant perillosament la deriva, la mà del seu director s'hi nota massa, però sent qui és això resulta positiu. Poc a poc tot va lligant i finalment aconsegueix una cosa que darrerament ja havia donat per impossible, que és aportar alguna cosa de nou en el terror japonès.
The Shining
És difícil trobar punts febles a The Shining. Aquesta obra mestra és tan terriblement rodona que, per no ser perfecta i fer ràbia, es va permetre el luxe de posar en el rol femení a la protagonista més lletja i pàmfila de la història del cinema.
Per la tensió, per l'escenari, per les catifes, pels vestits blaus, per la Golden Room, pel redrum i el ganivet, per la fotografia, per la direcció i per la història, un clàssic que s'ha d'anar reveient amb certa freqüència.
Elevated
Mirar curtmetratges no és especialment senzill. No el fet en si, sinó aconseguir poder-ho fer. De fet, n'hi ha un parell, com a mínim, que busco des de fa anys i no hi ha manera de poder trobar enlloc. Sigui com sigui, vaig tenir oportunitat de veure aquest, el primer d'en Vincenzo Natali. Ja acostumo a mirar amb bons ulls les històries que passen en un únic escenari, i si aquest és petit com un ascensor, encara m'hi poso més de cara.
Si el que envolta aquest inici no em pren per imbècil i és suficientment acceptable, costa molt no deixar-me ben content. Tant content com després de veure aquest curt.
Rosemary's Baby
Diuen que val més suggerir que no pas mostrar. Jo dic que depèn. Si ens centrem només en el cinema de terror val més suggerir que no pas mostrar si saps com fer-ho. Si ets en Polanski, per exemple. Si saps controlar el ritme, si els actors t'hi acompanyen, si parteixes d'una història brutalment bona... Si no, més val posar-hi molta sang, molts monstres i molta diversió. Segurament no sortirà una puta obra mestra com aquesta, però segurament us ho passareu teta, fent-la.
Orphan
I ha arribat el moment de decidir sobre un dilema general: hauríem de valorar que la pel·lícula contingui tots els tòpics haguts i per haver sobre una família i una nena nova que fa por, o que tingui una o dues idees bones? Jo ja us dic que, almenys en aquest cas, em quedo amb les bones. Perquè a la resta també hi influeix un bon càsting, muntatge i direcció.
In a Dark Place
Hi ha històries que s'expliquen masses vegades sense que calgui fer-ho. Fa uns 50 anys el relat en el qual es basa aquesta pel·lícula ja va tenir la millor adaptació possible. Així doncs, tot nou intent de tornar a explicar la història pot ser a priori qualificat d'innecessari. Algun dia potser en faran alguna que tornarà a ser interessant, però mentrestant si han d'insistir al menys que hi posin uns quants pits, com en aquesta.
Poltergeist
Trobo ben curiós com una pel·lícula com Poltergeist, aparentment destinada a un públic infantil, i que s'ha encarat sempre d'aquesta manera, pot tenir tanta mala bava i fer tanta por. Conec un bon grapat de gent amb la infància traumatitzada pels fantasmes de la tele.
Lsa pel·lícula en general bé, gràcies. Segurament se'n poden extreure un munt de missatges, sobre la família principalment, però de tots ells jo em quedaria amb el principal: pel que més vulgueu, mai, mai us feu una casa sobre un antic cementiri indi. I si us la feu, al menys que sigui sense piscina.
Split Second
Un extraterrestre es passeja per un Londres inundat per la pujada del nivell del mar en un futur que per nosaltres ja és passat, arrencant cors per menjar-se'ls frescos. Evidentment, si l'aigua està tan alta, el bitxo ha de fotre un bon parell i mig de metres. Com es podria millorar, el panorama? Una bona manera seria posar-hi en Rutger Hauer de policia amb un passat fosc i obsessionat amb l'assassí que arrenca cors.
Ara sí, que només caldria deixar-ho fluir, que funcionarà sol, segur.
Magic
Si mai m'haguessin dit que em sentiria agradablement sorprès per una pel·lícula protagonitzada pel ninot assassí d'un ventríloc li hauria dit gilipolles a qui hagués gosat proclamar tal absurditat. A vegades ens veiem obligats a menjar-nos els prejudicis i assumpcions prèvies, però sempre podré dir en descàrrec propi que aquí, en contra del que ens diguin, no tenim exactament una pel·lícula de terror amb ninot assassí, sinó més aviat un força ben treballat thriller psicològic.
I amb un cartell de luxe, també s'ha de dir.
Pontypool
Segurament un dels (sub)gèneres en els quals resulta més difícil aportar idees noves sigui el dels zombis. Però també seria un dels que seria més necessari, per això miro qualsevol intent d'aportar aire nou amb bons ulls.
Durant molta estona aquesta pel·lícula crida l'atenció i desperta interès, mentre la tensió va augmentant.
Al final, però, tot es dilueix en el que podria ser un intent d'explicar massa coses potser fins i tot massa profundes en massa poc temps, massa poca substància i vés a saber si massa poca capacitat.
Jacob's Ladder
En Jacob va ser al Vietnam, i anys després els dimonis de la guerra semblen haver-lo perseguit fins a casa. Semblaria un argument tòpic, però no, perquè els dimonis aquí no són cap metàfora. Bé, segurament sí, però al menys tenen cua de veritat.
I l'escala? Cap on va? Us ho dirà la Bíblia, però potser millor que no l'escolteu fins després de veure la pel·lícula, perquè encara us destrossaria un dels últims finals amb gir "inesperat" que van sortir abans de l'onada que va fer que fossin imprescindibles en tota pel·lícula mínimament fantàstica, vingués a cuento o no.
La Niebla
Hi ha gent que es passa la vida fent la mateixa pel·lícula una vegada i una altra, i li funciona de puta mare. En Guy Ritchie seria l'exemple actual més clar. Hi ha gent que ha escrit el mateix llibre una vegada i una altra, i una altra i encara una altra durant més de trenta anys, i també li continua funcionant de puta mare.
Els llibres de l'Stephen King són d'alló més poc cinematogràfics, però paradoxalment n'han sortit autèntiques obres mestres, de les seves pàgines. Tot i que aquesta no entraria dins la categoria, sí que resulta d'alló més meritòria, i revista en el blanc i negre originalment pensat pel seu director guanya encara més força.
A la banda dels contres, jo hi posaria el final. Sé que ha sigut possiblement el més valorat de la pel·lícula, però ho sento, el vaig trobar ridícul la primera vegada i el trobo ridícul la segona.
The Brøken
Sovint passa que començo una pel·licula esperant-ne força i em trobo amb una enorme merda decepcionant, encara més sovint em passa que començo una pel·lícula esperant que sigui una puta merda i efectivament resulta ser una puta merda, i rarament començo una pel·lícula esperant que no sigui gran cosa i m'acaba encantant.
Aquest és un d'aquests casos.
Una bona història, algun assassinat defugint els convencionalismes, competència general, i un gir que tot i perdre una mica de força a la segona vegada que es veu resulta d'alló més efectiu. I per si tot això fos poc, a sobre té una "ø" al títol. Què més voleu?
Tales of Terror
Una pel·lícula d'episodis basats en contes d'en Poe. Episodis i Poe, dos factors que sumen i si no vas amb molt de compte aboquen qualsevol pel·lícula al fracàs. Per una banda, fer una pel·lícula que mantingui la coherència i el nivell explicant històries deslligades és sempre complicat. Per l'altra, tot i basar-se en contes d'un dels més grans escriptors de la història, el que feia por al segle XIX no té massa a veure amb el que fa por ara. O als anys seixanta.
Per sort, els actors tenen prou pes per ells mateixos com per fer que tot plegat tingui suficient interès.
Paranormal Activity
Quan una pel·lícula és comparada (argumental i publicitàriament) amb The Blair Witch Project, cal arrufar el nas i dubtar. Dubtar molt.
No sé si suplir les carències argumentals/pressupostàries/representatives amb una càmera en mà és un mèrit o una trampa. Però tinc clar que és més del mateix. Del mateix de manera molt previsible, tot i que les escenes al dormitori tenen una certa gràcia fins mig metratge.
I què voleu que us digui. La comparació amb Blair Witch és tan encertada que fins i tot n'estan a punt de fer una Paranormal Activity 2 que la convertirà en encara pitjor pel·lícula del que ja és.
Audition
Tot sembla una història més aviat normal. Kiri kiri kiri kiri kiri... Un home que ha perdut la dona ja fa un temps es deixa convèncer pels que l'envolten per buscar una nova dona. Kiri kiri kiri kiri kiri... Per tal de conèixer candidates joves i atractives munta un fals càsting per una falsa pel·lícula. Kiri kiri kiri kiri kiri... I així coneix la noia dels seus somnis. Kiri kiri kiri kiri kiri...
Però llavors apareix un telèfon. Kiri kiri kiri kiri kiri... I un sac que es mou. Kiri kiri kiri kiri kiri... I un somriure. Kiri kiri kiri kiri kiri... I kiri kiri kiri kiri kiri...
The Thing
Ho confesso sense vergonya, he muntat la marató de pel·lícules de ciència-ficció com una simple excusa per poder tornar a veure The Thing. No calia fer tot això, ho sé, però no m'importa.
Aquesta és una pel·lícula que per mi voreja subjectivament la perfecció. És una de les raons per les quals m'agrada tant la ciència-ficció. Des de la primera vegada que la vaig veure que em té fascinat, i ja la puc anar veient les vegades que faci falta, que sempre m'atrapa i em fascina.
Dog Soldiers
A vegades tinc la sensació que hi ha pel·ícules que només m'agraden a mi. No seria el cas. Tot i utilitzar els personatges fantàstics més maltractats de la història del cinema (m'encanta el concepte "home llop", però digueu-me tres bones pel·lícules de licàntrops, si teniu ous), qui hi ha darrere la càmera és una bèstia tan enorme que ja a la primera ocasió que va tenir es va despenjar amb una pel·lícula brutal.
Tant bon punt la vaig haver vist per primera vegada em vaig declarar immediatament fan d'en Neil Marshall. Un esperit de sèrie B sense cap complex ni vergonya, molta sang i molt d'humor.
The Company of Wolves
Diuen que la Caputxeta Vermella té un doble missatge, com tenen en realitat tots els contes "tradicionals". Diuen que la Caputxeta Vermella ens parla del trànsit de les nenes cap a la vida adulta, i els perills que trobaran una vegada comencin a menstruar en la forma d'homes que se'n voldran aprofitar (sexualment, clar) sense miraments. No sabria què dir-ne, probablement sigui força cert, però el que sí que és ja innegable és que els responsables d'aquesta pel·lícula sí, que comparteixen plenament aquesta interpretació.
El que s'agraeix, però, és que donant un missatge tant evident tot plegat acabi sent tan genialment rodó, i que l'onirisme que ho impregna tot hi ajudi encara més.
A més, tenint en compte com n'arriba a ser, de difícil, trobar bones pel·lícules d'homes llop, tot plegat em fa posar-la molt amunt en el meu rànquing particular.
Cat's Eye
A diferència de l'anterior en aquesta, tot i que les històries són bastant més que acceptables, la pel·lícula com a conjunt es ressent molt de la desconnexió entre elles. No n'hi ha prou amb un gat voltant, per tenir coherència. A no ser que el gat fos interpretat per en Peter Cushing, cosa que resultaria certament curiosa, val a dir, però sigui com sigui no és el cas.
From Beyond the Grave
Les pel·lícules construïdes en episodis són perilloses. Costa molt, per una banda, mantenir un nivell homogeni en les diferents històries, i per una altra, és molt problemàtic aconseguir-les lligar de manera coherent fent-ne un bloc. Ben poques aconsegueixen superar aquests dos problemes.
Precisament seria això, el que resulta més satisfactori d'aquesta pel·lícula, la manera com resol els problemes de ser una pel·lícula mosaic. I amb varietat. Hi ha suspens, hi ha distensió i fins i tot hi ha humor. I tot plegat amb un amfitrió de luxe.
Night of the Living Dead
He vist moltes vegades aquesta pel·lícula, però mai abans ho havia fet assemblant-me jo a un dels personatges que hi surten. Als de fora de la casa, s'entén. Sóc un puto zombi, quina son...
Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens
Realment, Nosferatu no ha sigut una bona opció per posar a aquestes hores, però no per adormir deixa de ser una pel·lícula excel·lent. Fa de mal dir, però la situaria entre les millors que hem vist avui, i tenint en compte que hem vist algunes de les millors pel·lícules de la història això és realment molt. Però sigui com sigui ara només tinc ganes que s'acabi, i anar a dormir el més aviat millor. I això és una pena.
Psycho
No, aquesta tampoc l'he acabat de mirar com mereix, però igualment he pogut comprovar que és una meravella que cal tenir ben present a l'hora de programar maratons de joies del cinema. Tinc son. Porto més de vint hores intentant estar atent mentre m'omplo de cervesa, de manera que crec que prou faig mantenint-me despert.
I aguantaré fins el final gaudint de cada pel·lícula i de cada personatge, fins i tot, o sobretot, de la senyora Bates.
Psycho
No és el moment de descobrir que Hitchcock és un geni. Perquè sí, Perquè tot i l'hora i veure mitja peli, es nota. Però no em feu dir en què.
Frankenstein
Bé, sí, altibaixos i alguna incongruència. I què? Els escenaris són espectaculars, la caracterització del monstre és genial i això en el seu moment devia fer pixar als pantalons als nois més valents del barri.
I un detall: l'interrogant dels crèdits inicials. M'encanta.
Frankenstein
Sempre vaig a destemps, i m'ha tocat voler fer ciència en l'època més avorrida per fer-ho. Ni molins abandonats, ni llamps, ni masses revoltades amb torxes ni, sobretot, res, res de treball amb trossos de cadàvers. Quina puta merda.
The Uninvited
Tornem-hi amb els remakes, en aquest cas això que es porta tant ara de refer pel·lícules de tot el món que estan ben fetes, són bones, han tingut èxit però... oh, desgràcia! No estan filmades en anglès.
Janghwa, Hongryeon (A Tale of Two Sisters) és una pel·lícula que m'encanta, l'he vist un poarell de vegades i la veuria ben de grat un parell de vegades més. Per això no em caldria, veure The Uninvited. Però una vegada fet, he de dir que tampoc m'ha fet sentir violent. Innecessària? Totalment. Una merda? No siguem talibans...
Vampires
Hi ha un punt en aquesta pel·lícula on el líder dels vampirs diu alguna cosa així com que ells, els vampirs, no són els mariques dels llibres i pel·lícules. Volen sang, decapitar, partir gent per la meitat. I als caçavampirs a sou del Vaticà els agrada fer el mateix, però amb els vampirs. I beure i anar de putes.
Una joia memorable, sèrie B servida pel més gran mestre, amb escenes memorables i un enorme desvergonyiment. Vampirs, putes i rock'n'roll.
Orphan
A aquestes alçades costa realment molt, trobar coses que no s'hagin vist abans. Potser Orphan no passarà ni ha de passar a la història, però el que jo no li puc negar és que tingui un gir final que mai se m'hauria passat pel cap. Per absurd, potser. Però collons, funciona!
The Innocents
Hi ha qui diu que l'Amenábar va copiar aquesta pel·lícula quan va fer The Others. Tot i que hi ha punts comuns més que evidents, trobo que és excessiu acusar-lo de plagi.
Dos orfes són enviats per un oncle que no se'n vol fer càrrec a una casa aïllada on estaran a càrrec d'una institutriu d'estabilitat mental dubtosa. No tardaran a fer acte de presència un parell de fantasmes d'un passat recent.
Prou interessant, sòbria i equilibrada, amb una parella de nens que quan no criden gairebé es podria dir que ho fan fantàsticament bé.
Bakjwi (Thirst)
Si algú diu que vol renovar un gènere, desconfieu. Desconfieu fins i tot si qui ho diu és el grandíssim Park Chan-wook.
Desconfieu. Perquè en el millor dels casos pot sortir una pel·lícula llarga, mediocre i sense massa interès sobre els mateixos vampirs de sempre.
Bakjwi - Thirst
Intentant ser objectiu, no podria dir que Thirst sigui una gran pel·lícula. Les seves bases no s'aguanten per enlloc, i com a intent de reinventar el mite vampíric fracassa estrepitosament. Els actors protagonistes s'hi esforcen molt i fan una feina realment excel·lent, però els personatges que interpreten resulten a estones absurds, amb evolucions bastant poc creïbles.
Però no sempre es pot ser objectiu, i subjectivament feia molt temps que una pel·lícula no em trasbalsava de manera tan brutal, fent-me trontollar emocionalment. Però això és cosa meva, i no té res a veure amb la pel·lícula.
Frankenstein
És una de les pel·lícules més influents de la història del cinema, amb un munt d'escenes memorables, i es fa impossible entendre el cinema sense ella. Així i tot, tornant-la a veure he trobat que la caracterització del monstre és bastant més simple del que recordava, i que la història en general avança a trompicons i a estones sense justificar punts clau.
Tot i això, ja té collons que el que més m'ha afectat, en tornar a veure Frankenstein després d'una bona colla d'anys, hagi sigut descobrir que l'Igor es diu Fritz. Toca't els ous trenta vegades!
Das Kabinett des Doktor Caligari
Uns decorats genials que semblen extrets d'algun quadre expressionista, uns fantàstics contrastos i transicions, unes gesticulacions i unes caracteritzacions d'allò més expressives.
Tot i que a la història potser li hauré d'acabar de trobar l'afecte amb el segon visionat, aquesta joia de pel·lícula m'ha deixat ben enamorat.
Session 9
Un hospital psiquiàtric abandonat, reformitas manolo que hi entra a treballar i coses estranyes de tant en tant.
Sí, això ja ho hem vist moltes vegades. Però a Session 9, el manicomi abandonat mola molt, i a més, tot plegat està bastant per sobre de la mitjana.
The Burrowers
Per poder ressaltar en un gènere tan sobreexplotat i ple de tòpic com és el terror, cal forçosament cridar l'atenció d'alguna manera, aportar alguna cosa mínimament novedosa. Així, fer una història de monstres ambientada al far west seria una bona idea de partida, un bon inici que s'hauria d'omplir amb alguna cosa més. Afegint-hi un maneig impecable de la càmera i una història en general molt acceptable ja en faríem prou per passar una estona més que agradable.
Algun dia aquest noi farà alguna cosa memorable de veritat, ho sé.
Death of a Ghost Hunter
Les pel·lícules de cases encantades acostumen a fotre força pena. Només em venen al cap The Shining i Poltergeist, com a salvables, i la primera és obra d'un puto geni mentre que la segona s'ha acabat convertint en una obra per tots els públics, i ja sabem que els nens són bastant més fàcils d'espantar.
Aquesta no seria una excepció, com a pel·lícula de terror ratllaria bastant la mediocritat, però curiosament ha aconseguit atrapar-me bastant, i no sabria explicar del tot per què, però en una crema apocalíptica de cel·luloide segurament acabaria salvant-la.
The Strangers
Que ens entrin a casa sense el nostre permís fa por. Que ens cacin i torturin a nosaltres i a qui més estimem, en fa més. Que estigui tot explicat sense concessions però de manera gens gratuïta s'agraeix, i molt.
Però algun problema hi ha d'haver, i el gran problema (del tot insalvable) de The Strangers es diu Funny Games. I és que les màscares guais ben dissenyades molen, però l'absència de màscares fa més por.
Poltergeist
I és estrany com la necessitat de remake que plana sobre els 20 primers minuts s'esvaeix i dóna pas, per l'ambient i per algun personatge, a una de les millors pel·lícules de terror de tots els temps.
(Sí, és així tot i l'actuació de la majoria d'actors, tot i un ritme al que li costa engegar i a pesar de totes les escenes cutres - anys 80)
Splinter
De tots els gèneres cinematogràfics, el que té una relació innovació - potencial més insultantment baix aquest és sens dubte el terror. Arriba a resultar exhasperant que amb la llibertat que dóna el gènere no parin de repetir-se les mateixes fórmules una vegada i una altra. I que a sobre la majoria de les vegades siguin fórmules de merda.
Per això productes de segona categoria com aquest poden arribar a ser tan reconfortants i plaents sense ser absolutament res de l'altre món. Com a mínim intenten aportar alguna cosa diferent, per petita que sigui.
Village of the Damned (1995)
Si bé la primera versió de Village of the Damned, del 1960, sorprèn per agafar una idea senzilla i expremer-la el suficient com per fer-ne una magnífica pel·lícula i crear un increïble ambient, aquesta segona versió peca de voler trascendir tant com la primera amb el mateix guió, però 30 anys després.
I és cert, Carpenter ens recorda en algun moment aquell ambient majúscul de The Thing. Però amb això no n'hi ha prou, i si hi sumem incoherències no solucionades i massa tòpics descarats dels anys 90, ens quedem amb aquest despropòsit que se salva pels pèls de la crema.
Village of the Damned
Hi ha una creença popular que diu que per decidir sobre algun tema, és bo fer un parell de llistes, una amb els motius a favor i l'altra amb els motius en contra.
I el fet és que si algun dia he de decidir entre tenir fills o no, aquesta pel·lícula segur que formarà part dels motius en contra. I valdrà, almenys, per tres.
Magnífica.
The Crazies
Just ara, quan les pel·lícules de zombis on no hi surten zombis són una cosa ben habitual, i n'hem pogut veure unes quantes obres tirant a mestres, resulta especialment sorprenent descobrir que fa més de trenta anys el mestre indiscutible del cinema de zombis ja en feia.
Diguem-ne infectats, que és un virus, que no són morts i tot el que vulgueu, però des del mateix moment en què hi fotem en Romero, en George A. Romero, pel mig, això són putes pel·lícules de zombis. I punt.
Acolytes
Freda, asèptica, neta. Aprofita a la perfecció els meravellosos boscos australians i unes interpretacions notables, sobretot pel què respecta al quartet de personatges més rellevants. A estones, un ritme meravellosament lentíssim que va arribar a arrencar uns quants xiulets d'avorriment a la sala (per mi, totalment immerescuts), per arribar finalment a una culminació tan crua com directa, sense concessions.
Amb molta diferència, el millor de la nit.
A la banda dels contres, una història artificialment retorçada que no s'arriba a desenvolupar amb tota la competència que seria desitjable, de manera que acaba sent confosa i a estones avorrida. Relacions prescindibles entre personatges i girs innecessaris que acaben llastrant el que explicat amb menys voltes hauria sigut l'última fita del fantàstic australià, que és un cinema sempre interessant de veure, però al qual a mi personalment sempre m'ha costat entrar.
100 Feet
Ella mata al marit maltractador en defensa pròpia, ella acaba en arrest domiciliari a la casa on va matar al marit, el fantasma d'ell perviu a la casa per maltractar-la des del més enllà.
Un argument tan odiós com atractiu, que fa mirar-la amb una certa il·lusió per veure sang i revenja.
I és cert, té bones escenes de certa tensió i de sang.
Però la dimensió matrimonial i certs tics de peli de por ja massa tronats fan que tot plegat quedi d'allò més cutre.
From Dusk Till Dawn
Una gran conjunció de gent competent i carismàtica, tant a una banda com a l'altra de la càmera, converteixen el que hauria pogut ser una cosa bastant infumable en una de les millors maneres de passar un vespre de diumenge.
I per sobre de tot, en George Clooney escampant glamour tot matant gent pel desert.
Un clàssic en potència.
Home Movie
Una vegada vista, les sensacions que m'envolten aquesta pel·lícula s'han anat fent més i més bones. És cert que hi ha unes quantes coses que no acaben de lligar del tot, i quan la torni a mirar d'aquí un temps passarà la prova definitiva, la que la farà caure a la bassa de la intranscendència o farà que hi vegi els detalls que em puc haver perdut aquesta vegada, lligant-ho tot a la perfecció i fent-la encara millor. Ja veurem.
De moment, un notable alt per la pel·lícula i un resum gràfic d'ella per vosaltres:
Home Movie
M'ha costat entrar-hi. Durant molta estona no he vist més que cartellets inútils i moviments massa ràpids de la càmera.
Però del que m'he adonat després és que tot, inclòs aquest inici decepcionant, no és més que una estranya simfonia de tensió que aconsegueix el seu punt àlgid quan et manté extremadament enganxat al que està passant a la pantalla.
La idea és senzilla: un Blair Witch Project o un REC (estètica i conceptualment parlant) basat en una realitat molt més palpable que els zombies o les bruixes. I si bé Home Movie no és una pel·lícula de por (ni de sustos), aconsegueix pertorbar de manera molt més colpidora, i per tot això supera amb escreix les seves dues predecessores.
De veritat, de veritat, que mai dos nens m'havien donat tan mal rotllo. Una gran sorpresa.
Fido
Una pel·lícula de zombis per nens? Fet.
Mentre els de Disney s'entesten a fer que els millors amics dels nens siguin animalons de tot tipus, però sempre simpàtics i de gran cor, de tant en tant arriben alternatives.
Aquí, en un món alternatiu on els zombis han pogut ser domesticats i són utilitzats com esclaus domèstics, un nen inicia una sincera i bonica amistat amb el seu zombi, cosa que li comportarà petits problemes.
A veure si amb una mica de sort en un futur no massa llunyà pot deixar de ser vista com una raresa.
Wind Chill
El tema dels fantasmes s'ha tractat de tantes maneres diferents que al final sembla haver-se esgotat gairebé del tot. Costa moltíssim trobar no ja alguna idea nova, sinó un aprofitament de les ja existents que valgui la pena. Deu ser per això, que sense ser res de l'altre món (fins i tot mediocre a estones) aquesta sigui tan plaent de veure.
Bambi Meets Godzilla
Una joia de minut i mig, sense diàlegs i amb només dos personatges, els dos igual de mítics.
Fins i tot els crèdits són imprescindibles ("We gratefully acknowledge the city of Tokyo for their help in obtaining Godzilla for this film.")
Bug
Partint d'un inici correcte, la paranoia i la claustrofòbia es van apoderant de manera gradual de la història, aconseguint primer fer creure que aquest home no es va acabar amb The Exorcist, però caient finalment en l'absurd després de passar-se de frenada.
Funny Games US
Inicialment podria semblar que aquesta pel·lícula és només una còpia refeta pla per pla, línia per línia, per ser consumida per un mercat reticent. Veient-la es pot apreciar el seu missatge intacte, però no és fins uns dies després que me n'he adonat que a la reflexió original sobre la violència ara se li'n suma una altra sobre la pròpia creació artística.
I l'execució continua siguent brutalment bona, de manera que pràcticament en diria, jo també, el mateix.
Jesus Camp
És un fet inqüestionable que la pitjor pel·lícula de terror és la realitat.
Ben poques pel·lícules han aconseguit posar-me (literalment) els pèls de punta com ho ha fet aquest documental. Rieu-vos-en d'en Damien o la Regan, els que surten aquí sí, que són nens posseïts de veritat!
What Ever Happened to Baby Jane?
What Ever Happened to Baby Jane? és un viatge a la bogeria que ens mostra la part més sòrdida de Hollywood, que només se'ns ensenya quan pot ser utilitzada altre cop dins el seu sistema.
Estrelles apagades, nines trencades i dues actius crepusculars en un duel memorable.
À l'Intérieur
Si a Frontière(s) hi havia sang, a À l'Interiéur hi ha una hemorràgia descontrolada. I la víctima de tot plegat és una embarassada. I hi ha molta sang. I morts estúpides. I molta sang. I l'assassina reviu quan semblava morta. I mor molta gent de manera molt desagradable. I...
...i hi ha molta sang. Però al menys en aquest cas hi ha unes quantes coses més, a part d'això.
Frontière(s)
Des de fa un temps, el cinema fantàstic francès diuen que és dels més interessants del món. Tenint només la referència d'Haute Tension, em vaig decidir a ampliar-la amb les dues penúltimes sensacions del cinema del país de dalt.
La primera, Frontière(s), dóna sang, molta sang. Dóna sang i un rerefons aparentment social (una colla d'immigrants àrabs fugen dels disturbis de la perifèria de París per caure a les mans d'una família de nazis) que tampoc és res de l'altre món, amb una història en general mal aprofitada i que a estones cau en la ridiculesa. Però hi ha sang.
Molta sang.
Silent Hill
Mai m'he considerat massa aficionat als videojocs. Al Silent Hill hi devia jugar un parell de vegades, fa un grapadet d'anys, i amb prou feines en recordo més que l'ambientació i algun espant.
Segurament això m'ha ajudat a gaudir-la més del que ho hauria fet, però també he de dir que en d'altres casos similars ni tan sols el desconeixement previ del joc va servir per salvar les adaptacions (Resident Evil seria el més evident, deixant de banda coses plenament infumables com House of the Dead o Alone in the Dark).
Com a pel·lícula, notable. Com adaptació d'un joc, tant de bo fos aquest, l'estàndard.
Funny Games
En aquest cas, tres quarts del mateix.
En un moment determinat, se'm va escapar en veu alta "Si jo fes pelis com aquesta seria un arrogant filldeputa a qui no estimaria ni sa mare".
No recordo haver estat tan tens com després de l'escena que segueix el primer tret. Deu minuts de pla estàtic a les dues bandes de la pantalla.
Akumu Tantei (Nightmare Detective)
En una altra ocasió ja vaig parlar de la meva absoluta admiració per Shinya Tsukamoto, i us puc dir que continua completament intacta. Aquí es fa notar la seva presència per tot arreu, es tracta clarament d'una pel·lícula seva, i precisament per això em resulta estrany que pràcticament en cap moment m'hagi arribat a interessar del tot la història que m'estava explicant. Un pas enrere, que a sobre prepara segon capítol.
30 Days of Night
És realment una llàstima, veure com el que hauria de ser una pel·lícula excel·lent, amb vocació de renovació d'una temàtica (els vampirs) que porta dècades estancada i amb comptades sorpreses, queda en poc més que acceptable a causa del seu ritme irregular i la manera poc acurada de fer avançar la història.
Com a punts forts, a més de l'aire fresc que aporta de manera general, hi situaríem la fotografia, freda i molt adequada; el disseny dels vampirs, bruts, ensangonats, salvatges, i en especial del seu líder; la neu i la nit, omnipresents, i petits detalls d'una senzillesa pertorbadora, com ara les taques de sang en una neu immaculada.
Per l'altra banda, una història massa deutora del seu origen en paper i que no sap, en cap moment, adaptar el ritme narratiu al format cinematogràfic.
Una llàstima, que el que s'hauria de convertir en un clàssic sigui només una bona estona per gaudir no més d'un parell de vegades.
1408
Si bé no inventa res, tot està de meravella. I fins i tot fa por, cosa rara.
Carnival of Souls
A vegades l'excusa és que la pel·lícula en qüestió és un clàssic inqüestionable i justament per això es perdona el mal guió, l'horrible director, els penosos actors i actrius o una banda sonora que fa mal de cap.
En aquest cas, no estic segur de que Carnival of Souls sigui un gran clàssic, però l'excusa aquesta vegada serà que en el seu moment (1962), devia fer una por terrible. I només per aquesta espècie d'arqueologia, ja val la pena veure-la.
Cloverfield
Es podrien dir força coses negatives sobre Cloverfield. No sé, que els personatges no generen cap mena d'empatia ni poden arribar a tenir el més mínim carisma, que l'escena clau al metro fluixeja per varis llocs, que el paper dels militars no té cap mena de sentit, que l'operació rescat de la noia és absurda en concepció i execució, que...
Però tot plegat serien més detalls associats a la pròpia concepció cinematogràfica que es té a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas defectes d'aquesta pel·lícula en concret, de manera que després de tot em quedo amb les coses positives, i per sobre de tot amb dues que poden ser completament secundàries, però que per mi han convertit una pel·lícula aceptable en una de notable. Per una banda, el plaer retrobat de poder anar al cinema pràcticament verge, sense haver vist prèviament trenta vegades les escenes clau de la pel·lícula. Per una altra, monstres! Sí! Monstres! Destrucció!!!
The Little Shop of Horrors
La diferència que hi ha entre els 60 i els 80 és la que hi ha entre The Little Shop of Horrors i Little Shop of Horrors.
No, Jordi, els vuitanta no molen. Els vuitanta no molen gens. I no vull dir amb això que els 60 sí. No gens.
Halloween
Halloween és una d'aquelles pel·lícules que se suposa que m'han d'encantar, perquè és una obra mestra del terror, perquè és d'en Carpenter, perquè és una de les pel·lícules més influents dels últims 30 anys... Bla, bla, bla... Però mai m'ha convençut del tot. Sóc capaç d'entendre per què hi ha tanta gent a qui agrada tant, però tot i això cada vegada que l'he mirat jo m'he avorrit bastant.
Tot i això, des que vaig saber que es faria, i sobretot, qui el faria, vaig tenir ganes de veure aquest remake.
Una vegada vist, tot continua igual. Mentre ha estat una pel·lícula d'en Rob Zombie l'he gaudit com a tal, quan ha sortit en Michael Myers he pensat que és una bèstia brutal, i quan tot ha acabat sent Halloween total m'he avorrit bastant. Sense sorpreses. Sense novetat.
[REC]
Sí, REC està de moda, val. REC diuen que fa molta por i que és The Blair Witch Project però en versió bona.
D'acord: de por, la justa. Però la perfecta per fer cridar a la típica part del públic que crida (mai ho he acabat d'entendre, això). Tot i així el que realment aguanta el format és la tensió de principi a fi, només tallada en els moments justos per causar alguna rialla ben trobada.
Blair Witch en bo? sens dubte. Una economia de medis impressionant? ja veus. La sang justa i necessària? oh i tant. Quasi tots els actors ho fan fatal? només se'n salven els iaios.
I m'ho vaig passar bé; es pot gaudir de mala manera (l'entrada a meitat de preu va ajudar). Però tot i així puc acabar amb la sensació d'haver volgut que certs aspectes hagin estat més treballats, no?
![[rec].jpg](http://www.gumets.net/cine/imatges/%5Brec%5D.jpg)
El Orfanato
Gairebé cada vegada que algú parla de El Orfanato, en un moment o altre acaben sortint El Laberinto del Fauno i Los Otros, i és plenament comprensible. Per una banda, l'emprempta de Guillermo del Toro, productor, es fa notar bastant. Per l'altra, no és difícil trobar similituds amb la pel·lícula d'Alejandro Amenábar.
Per sort, el debut de J.A. Bayona té suficient entitat per ell mateix com per poder ser valorat sense necessitat de comparacions. És un debut excel·lent, i si a sobre l'home té padrins de l'entitat de del Toro, tot apunta que hem assistit a l'inici d'una carrera que ens portarà moments fantàstics.
Black Water
Sempre he estat ben conscient que la major part de la fauna australiana és ben perillosa, però abans de veure Black Water creia que els perills més clars es limitaven als cangurs, els conills i, principalment, als kiwis i koales (amb un empat tècnic). Però no, resulta que hi ha una bèstia que pot arribar a ser encara pitjor.
Els cocodrils. Sí, sí, que els cocodrils mengen gent, no és conya. Que sota el títol diu "based on true events".
28 weeks later
Hi ha seqüel·les i seqüel·les. I aquesta és una impressionantment magnífica seqüel·la.
Així, a seques: tan imperdible com la primera.
Subject Two
No és excepcional, acabar de veure una pel·lícula i no tenir res a dir-ne. Acostuma a passar amb les que no són ni excepcionals ni insultantment mediocres, amb les que no saben trobar del tot el seu lloc i amb les pel·lícules de dissabte a la tarda.
Subject two no té cap mena de pretensions, aprofita amb solvència una història suficientment efectiva i uns paisatges excepcionals, i encara li queda temps per matar set vegades el protagonista. És precisament aquest últim factor el que crec que impedirà veure-la mai un dissabte a la tarda. Però continuo sense saber què dir-ne.
Halloween
A vegades puc fins i tot arribar a ser típic i posar-me una peli que qualsevol altre veuria per tots sants.
Halloween és... bé, millor que comencem pel que no és. Halloween no és cap gran pel·lícula, no és un bon càsting, no és unes bones actuacions, i per no ser, no és ni tan sols un guió ben arreglat.
Però ves, va ser la primera i té el mèrit de començar un gènere i uns ambients que han donat molt de si. I només per això, se li pot arribar a perdonar la resta.
1408
Sí, ho he de confessar.
Fins fa relativament poc (uns quants anys) m'empassava qualsevol llibre que portés el nom Stephen King a la portada. I he arribat a ser un adult ben guapo i ben sa. Sobretot guapo.
El que ja no m'ha atret mai tant, més enllà de Carrie, The Shining o Misery, són les adaptacions cinematogràfiques de la seva feina. Tot i això, ara estic veient 1408 perquè abans de saber a qui es devia la història vaig conèixer de què anava. I em va encantar. Una habitació d'hotel encantada. Pinta bé? No, és encara millor. Res de nou. Però millor.
The Cave
Per alguna d'aquelles casualitats sociològiques (no necessàriament atribuïbles a l'espionatge industrial), intermitentment coexisteixen en el temps pel·lícules sospitosament similars. Un dels últims casos l'hem trobat amb The Prestige i The Illusionist, i no fa massa ho vam veure amb The Descent i The Cave.
La sinopsi podria ser exactament la mateixa. Un grup de gent va a investigar una cova verge que resulta estar plena de monstres mutants que els van matant de mica en mica. A partir d'aquí, tot són diferències.
Sense voler entrar en consideracions subjectives, el cinema europeu i americà s'ha separat conceptualment des dels seus inicis. Una prova? Mireu The Lost World i Das Cabinet des Dr Caligari. Hollywood és espectacle, i això no és en principi ni bo ni dolent. Però l'espectacle es pot portar de moltes maneres, i definitivament la manera escollida per The Cave no és precisament del meu gust.
El Orfanato
Moltes vegades vaig al cine influenciat per vàries idees externes: una pel·lícula espanyola? un gran debut? una crítica excel·lent?
I ahir al trepitjar la sala, vaig anar molt amb compte de no pensar que em trobaria el que em vaig trobar. Aquesta a vegades és la clau de que m'agradi o no una pel·lícula, però El Orfanato fa prou mèrits per si sola com per no haver de pensar en el meu subsconscient.
El Orfanato és... magnífica. Tècnicament fantàstica, compta amb un guió excel·lent, una direcció molt encertada i interpretacions d'alt nivell. Potser compta amb els ensurts més encertats dels últims anys i del guió de misteri més absorbent des de fa... uf!
Vaja, que li fallen els crèdits inicials (sí, no em van agradar), però ho dic només perquè de fet no la trobo una obra mestra i havia de fer constar alguna cosa per abaixar el nivell. Ep... però siguem sincers, mirar-la és un no parar de gaudir.
House on Haunted Hill
D'això se'n pot dir 'virus Sitges'. No sé ben bé perquè, alguna part de mi em demanava tornar a veure la primera part de Return to House on Haunted Hill. Típica, però entretinguda i amb sang. Si destaca per alguna cosa és per l'ambient que aconsegueix crear, però la seqüel·la (que només sortirà en DVD), la supera en aquest aspecte.
Una altra d'aquelles pel·lícules de tarda que fan passar l'estona. I suposo que no pretén gaire més.
Si els impulsos continuen igual, aviat caurà la del 59.
The Exorcist III: Legion
Recordo que deu fer uns quinze anys vaig veure un trailer de l'Exorcista III pel Plus, i que quan va haver acabat vaig pensar, meravellat, "Uau! Aquesta pel·lícula ha de ser boníssima... hi surten helicòpters!".
Per sort, vivim uns temps en els quals els helicòpters han deixat de ser factors determinants en la qualitat cinematogràfica, i ens podem regir per d'altres coses. Ara puc dir, convençut, "Uau! Aquesta pel·lícula és boníssima... hi surt una iaia senil caminant pel sostre!".
Return to house on haunted hill
Aquesta va ser sorpresa (marató Sitges 2007), no entrava al programa, i tot i tenir son hi havia ganes de més.
Fa anys del remake que va just abans d'aquesta segona part, i la recordo molt vagament; només sé que no era cap meravella.
Potser el millor que puc dir de 'Return to House on Haunted Hill' és que tot i tocar la matinada, no em vaig adormir. És prou entretinguda, funciona correctament... i tu, l'argument és un topicàs, però fa el seu efecte. Quatre muntatges ben fets, un parell de petits sustos, uns actors que es defensen dignament i un parell d'explosions de sang fan la resta. I si a les 5 del matí funciona, a les 4 de la tarda, segur que també.
Death Proof
Se li nota. En Tarantino s'ho ha passat pipa fent-la. I això és bo, molt bo; però també implica alguns petits detalls d'autocomplaença.
El segell de la casa es fa notar com mai (tot i el desenvolupament totalment lineal), cosa que fa que descobrim la veritat més profunda del saber fer del geni. Ei, que no és que la pel·lícula sigui la millor que ha fet; dic que aquesta és completament la seva pel·lícula.
Però no tot és així de bonic: és completament lògic i normal que a la mitja hora de començar la projecció pensis que tot plegat és una gran presa de pèl. Tranquils, la sensació s'arregla amb només 10 segons de metratge, i a partir de llavors tot es converteix en quelcom AIXÍ de gran. Tot plegat acaba amb un total entusiasme a l'hora d'abandonar la sala.
Quin crack. Quina meravella. I a qui no li agradi... i a qui no ho entengui... ell s'ho perd.
(Per cert, no espereu els tràilers. Algú, ja àmpliament maleït, ha decidit no ficar-los...)
Planet Terror
Ara resulta que absolutament tothom amb qui parles va ser espectador assidu de les sessions dobles que feien durant els anys 70... als Estats Units. Tot i haver nascut durant els vuitanta.
I resulta que Planet Terror conté tota l'essència de les pel·lícules de zombis que habitualment s'hi programaven. No només els clixés, els estereotips, la sang de mentida, les interpretacions lamentables, els girs sense sentit. No, que això ho pot saber qualsevol que miri Zombi 2. També les marques de pols i les abrasions del negatiu, els cremats, el rollo perdut, tot té l'essència de les pel·lícules de zombis de les sessions dobles, aquelles que ja no es fan però tant es troben a faltar. Encara que mai hàgim estat a cap (per múltiples raons). El que sí es pot assegurar que continua igual, i igual continuarà sempre, són els putos nens donant pel cul a la fila del darrere.
Però ei! Mirant Planet Terror m'he sentit traslladat a aquelles sessions dobles plenes de sang, amputacions i un munt de diversió. Com es troba a faltar, gaudir de manera tan gamberra dins un cinema!
Planet Terror
Acabaré ràpid. Molt ràpid.
Jo vull fer una pel·lícula així. Sens dubte!
Impressionant.
El Regreso de las Brujas
Tothom pot cometre errors. No ho dic pel director, pels actors o guionistes. Ells feien una pel·lícula que havia d'agradar als nens i nenes de certa edat. Jo la he vista massa gran i... bé... deixem-ho en que... això compensa les pel·lícules avorrides que he fet veure jo a altra gent. Cadascú amb les seves idealitzacions...!
Evil Aliens
Segur que tots vosaltres us heu preguntat alguna vegada què passaria si tot l'equip encarregat del rodatge d'una pel·lícula porno (inclosos actors, director, editor, càmeres i bé, tothom en general), en sortir cap a Gal·les per començar el rodatge (d'un dia complet) s'equivoquessin de guió, i agafessin per error un text del fill porreta del productor. La resposta, aquí.
Pels que no us ho hagueu preguntat mai, tingueu sempre en compte, pel vostre bé, que la frase la pel·lícula que va canviar la dimensió del terme 'sonda anal' pot ser increïblement enganyosa.
The Omen 666
Molt probablement, els remakes es podrien dividir-se en necessaris, innocus, prescindibles i criminals.
El primer tipus és el menys comú de tots, i correspondria a adaptacions entre notables i brillants de bones històries que no han sobreviscut el pas del temps. En aquests casos, el remake ens permet continuar gaudint d'una bona història vint o trenta anys més.
El segon i tercer tipus potser tindrien una frontera bastant difusa, ja que els dos correspondrien a reinterpretacions que per diversos motius podrien no existir i no importaria massa a ningú. La diferència seria que tot i que pels innocus sempre es pot trobar algun punt meritori, pels prescindibles no val la pena ni esforçar-s'hi.
Finalment, els criminals. Cal fer un remake simplement per poder-lo estrenar el 6 del 6 del 6? Cal destrossar sense miraments ni sentiments una obra brillant per reinterpretar-la de manera mediocre? Cal dir que fas un remake i només aprofitar el títol de l'obra en què dius basar-te? Cal? Si creus que cal, ets un criminal.
Així doncs, The Omen 666 pretén ser un remake criminal. Ho busca i no se n'amaga, però hi ha un detall que fa que fracassi estrpitosament en aquest objectiu. Les morts. En un cinema que tendeix a fer de la mort un espectacle, l'aparició d'unes escenes de mort fredes, ràpides i sense floritures, conceptualment brillants, pot convertir un remake amb mentalitat i concepció criminal en un simple remake innocu.
BloodRayne
Hi ha coses que no sé del tot per què les faig.
Amb dues escenes a l'atzar per comprovar que s'havia baixat bé en vaig tenir prou, per comprovar que House of the Dead era poc menys (sí, he dit menys) que un munt de merda. Un temps després vaig descobrir que el perpetrador d'aquella cosa era famós precisament per això, per fer merda de gran calibre, i clar, em vaig entestar a comprovar-ho mirant una pel·lícula seva sencera. L'afortunada va ser Alone in the Dark, que em va permetre corroborar que pel tal Uwe Boll tota exageració és poca.
Així doncs, ara sabia què feia, de manera que no tinc cap mena de perdó.
Cry_Wolf
És realment difícil construir una pel·lícula de i per adolescents fugint dels convencionalismes i clixés que acostumen a acompanyar aquesta mena de productes. Gairebé tant com pot ser fer un slasher sense que hi hagi cap assassí.
Així doncs, si pretenent dues coses se n'aconsegueix de manera digna una, obtindrem un producte irregular, però mitjanament meritori. I això, ja és prou.
28 Days Later
Digues-li descuit, digues-li empanada: em pregunto per què no havia vist aquesta pel·lícula abans.
28 Days Later és, per sobre de tot, una pel·lícula de zombies que se cenyeix a una possible realitat. Cinema de catàstrofes amb zombies no tenia per què resultar atractiu, però ho resulta, i no per la facilitat dels dos temes sinó per la concepció del propi film.
Un muntatge excepcional, una imatge colpidora, un inici prometedor i un guió que, tot i decaure una mica en certs moments, aguanta perfectament la totalitat del metratge: una veritable (i ja venerada, per mi) raresa.
The Woods
Hi ha directors que facin el que facin mai aconseguiran sortir d'un estatus secundari pel què fa al públic, tot i tenir innegables qualitats artístiques, i fregar la brillantor, fins i tot en alguns casos la genialitat. "De culte", en diuen, quan aconsegueixen passar prou temps sobrevivint fent coses no convencionals i sense un èxit sonat.
Una de les més recents adquisicions a aquest grup és Lucky McKee, que va revolucionar el públic més freak amb May, i que des de llavors continua sense baixar el nivell, ni amb un notable episodi de Masters of Horror ni amb aquesta pel·lícula, que sense ser una obra mestra ineludible com a mínim fa passar una molt bona estona i fa esperar que la propera continuï mantenint el nivell.
Scary Movie 4
Bé, només dir que no la posarem al sac de 'pel·lícules que mereixen deixar d'existir', sinó al de 'pel·lícules que es poden mirar per passar l'estona mentre es beu cervesa'.
I sí, es riu. No us ennuegueu.
28 Weeks Later
Feia temps, mesos, que anava boig per aconseguir veure una bona pel·lícula de terror (o similar). Tot i que no sempre és una bona idea, tenir esperances sobre la qualitat d'una seqüela per la qualitat de la primera pel·lícula, en aquest cas em va resultar impossible de resistir. 28 Days Later m'encanta. Per tant, 28 Weeks Later m'havia d'encantar. Normalment, aquest raonament aniria seguit d'un lacònic "però no". Però el cas és que 28 Weeks Later em va encantar.
Sang vermella, angoixa angoixant, tensió tensa i zombis infectats (o infectats zombis). Què més es pot demanar? Doncs es podria demanar una mínima coherència argumental, una mínima competència interpretativa i realitzadora i un mínim (mínim!) convencionalisme. Amb tot això, es perdonen els petits i pràcticament inevitables detalls que coixegen d'alguna banda.
Maléfique
Aquests darrers anys el cinema francès està donant unes quantes de les millors pel·lícules fantàstiques que es poden veure.
Així doncs, a priori, una història que té lloc de manera gairebé íntegra en una cel·la de presó, amb només cinc actors amb papers rellevants i un llibre de màgia negra entre tots ells, semblaria prometre bastant. A més, si en les primeres seqüències veiem que un dels protagonistes té uns formosos pits només comparables als seus bíceps (a part de ser clavadet a en Josmar), ja gairebé podríem estar segurs que no ens hem equivocat, amb l'elecció.
Però en aquest puto món en què vivim la certesa no existeix.
He intentat prendre-m'ho amb filosofia, fins que després que una força invisible partís un paio per la meitat en una cel·la tancada, en entrar a recollir-lo els carcellers han deixat anar un magnífic "ha caigut del llit" i se n'han anat tan tranquils, amb el cadàver. En aquest precís moment he deixat de dedicar-hi els dos hemisferis cerebrals.
The Body Snatcher (El Ladrón de Cadáveres)
Per bé o per mal, d'aquest cinema ja no se'n fa.
Crec que la paraula més utilitzada per referir-se a les pel·lícules dels anys 30 i 40 és "ingènues", potser "innocents" o fins i tot "simples". Com tot, o gairebé tot (hi ha algunes, poques, veritats universals), depèn dels ulls amb què ho miris.
No sé si el mèrit es deurà al seus intèrprets (entre els quals destaquen Boris Karloff i Bela Lugosi), o al seu director (el ja desaparegut Robert Wise, autor de coses tan dispars com poden ser The Day the Earth Stood Still o West Side Story), però jo crec que el donaria a Robert Louis Stevenson, autor de la història en la qual es basa la pel·lícula. Sigui com sigui, més enllà dels estereotips de les pel·lícules de por de l'època, podem esgarrapa-hi temes menys habituals, principalment sobre ètica mèdica, que la fan com a mínim especial. Val la pena.
The Hills Have Eyes II (El Retorno de los Malditos)
Si el que millor es pot valorar d'una pel·lícula són els primers pits que es veuen, just a la primera escena, i aquests pertanyen a una histèrica parint un mutant lligada en una cova, amb unes ungles dels peus grogues i de més de dos centímetres, és que alguna cosa no ha anat bé en algun punt de la seva realització.
A partir d'aquí, podria començar a enumerar els punts fluixos, com ara els personatges planers i més que estereotipats, les situacions previsibles i estúpides, els recursos fàcils i vistos milions de vegades, la manca de res que pugui ser pres en consideració, i per sobre de tot, l'horrible guió. Un esperpent perpetrat a quatre per un parell d'indocumentats, pare i fill, un dels quals amb una enorme (i fins a cert punt discutible) fama dins el gènere. Una putada pel pobre director, ja que per moltes ganes que tingués intenció de posar-hi, amb el material que li van subministrar no hi havia manera de fer res amb cara i ulls. Ni tan sols d'intentar-ho fer seriosament sense sentir vergonya, pròpia i aliena.
Podria començar a enumerar els punts fluixos, si fos capaç de recordar alguna cosa d'aquesta pel·lícula. No només he oblidat, en menys d'una hora, la majoria del que he vist, el més preocupant és que aquesta pel·lícula (com tantes d'altres) està filmada perquè sigui així.
Yogen (Premonition)
Hem d'assumir que en això d'arguments de pelis-de-sustos, els orientals poden portar un pèl d'avantatge a les pseudo-pelis-de-sustos que es fan més a prop. Però també sabem de sobres que, per un estrany fenomen que podria ser argument d'una peli-de-sustos japonesa, tots aquells que fan pelis-de-sustos orientals, no saben actuar ni fer guions. És un fet, tot i que existeix alguna excepció.
Per a crear una maligna versió de la gran sèrie 'Edición anterior', no calia que fessin una nova part de 'El ataque de los tomates asesinos' anomenada 'L'atac dels periòdics assassins'. És el que és i aquest nom li fa justícia. M'ha avorrit solemnement tot això de la mania de castigar al pobre actor dolent que llegeix el diari i després vol salvar la gent.
Però bé, en el fons sóc bona persona i em sento èticament obligat a dir-ne alguna cosa bona: és una pel·lícula perfecta per a deixar-la posada en cites on no s'acaba veient el final.
gomets foto cine arxiu enllaços jo
subscripciósota llicència de creative commons