cine gomets
romàntica
(500) Days of Summer
M'acostumen a agradar 1) les pelis que veig del Gordon-Levitt 2) les pelis que s'intueixen lleugeres i agradables però amb un punt original (llegeixi's indies).
Del punt 1 em quedo amb les armilles. Les vull. Totes. Ara.
Del punt 2, tot i l'originalitat amb el muntatge (que dóna gràcia a la pel·lícula) i els fulminants i genials 10 segons inicials, he hagut de renunciar a l'originalitat en la història, ha tocat escoltar una banda sonora que més que banda sonora era un èxit indie rere un altre sense massa sentit, i ha calgut aguantar un cert carrinclonisme un pèl carregant.
Llàstima.
Up in the Air
D'aquesta pel·lícula crec que en podria dir força coses.
Per una banda, trobo força interessant el seu director, un "fill de" (precisament) que en només tres pel·lícules ja ha demostrat ser molt més interessant que el seu pare, però que difícilment arribarà mai a tenir el seu reconeixement. I és una pena.
Per una altra, trobo ben curiosa la manera com s'ha criticat aquesta pel·lícula com una apologia de la família tradicional, com una pel·lícula reaccionària i conservadora. I ho trobo curiós perquè vaig trobar que fàcilment s'hauria pogut criticar exactament pel contrari. No sé, jo en cap moment em vaig sentir alliçonat per cap banda, simplement vaig veure una història neutra i en vaig extreure les conclusions que em van semblar convenients i convincents.
Però, per sobre de tot, el que recordaré d'aquesta pel·lícula és la visió de la papada flàccida d'en George Clooney. I és que jo estic acostumat a papades més turgents, i em va agafar de sorpresa.
Casablanca
Com que no sé si existeix algun tipus de càstig per haver-me perdut aquesta joia fins avui, per si de cas me n'aplicaré un d'autoreceptat.
Començaré amb una fuetada per cada línia de diàleg memorable.
Continuaré amb aspectes de la fotografia i de la història.
I si després de tot això encara em queda esquena, cosa que dubto, segur que trobaria molts més motius per continuar.
Farà mal.
Get Real
Sucre, sucre i més sucre. Núvols de sucre dins d'una història amb bons diàlegs i ben rodada. Amb l'avantatge (o inconvenient) de ser terriblement fàcil de mitificar.
Però ei, que de tant en tant, sobredosis de sucre també venen de gust.
Annie Hall
Narrativament, pel guió, per les frases mitigues, per les interpretacions, per la quarta paret, pels pseudointel·lectuals... Aquesta pel·lícula és una obra mestra per tants motius...
Broken Flowers
Un dels factors principals que fan que una pel·lícula ens agradi o no és la capacitat que tinguem de sentir-nos identificats amb algun dels protagonistes. Crec que per això m'agrada tant Broken Flowers, perquè també jo estic en un viatge vital pel meu passat emocional. Per sort, no és cap fill, el que busco.
The Fountain
Tot el que pugui ser englobat dins l'etiqueta "new age", ni que sigui de manera tangencial, em sembla en el millor dels casos una merda de dimensions descomunals. Normalment en diria "estafa sectària perillosa".
En el cas de The Fountain, tot i poder-hi veure moltes idees d'aquest concepte tan vague, em sembla una pel·lícula tan honesta i em fa sentir tan inexplicablement bé mirar-la que els aspectes negatius són atenuats. Aquesta basura new age m'encanta. I l'Aronofsky és un puto geni.
rev - The Fountain
Ultimo tango a Parigi
No es pot desmerèixer el guió i la crueltat de la imaginació per sobre de la realitat que la història de Bertolucci pren com a punt de partida.
Però és molt més just que parli de la seva direcció per aconseguir la increïble química de dins d'aquell pis gegant i tronat, i de com en Brando és capaç d'engrandir la pantalla cada vegada que mou un sol múscul del seu cos.
On The Waterfront
Els abusos socials sempre han estat un tema recurrent en el cinema. Però aquest caràcter gamberro i rebel que encarna en Brando dins d'una de tantes injustícies, dóna un aire diferent i atractiu a una pel·lícula que amb la seva modesta denúncia, és capaç de crear una espècie de bon Rocky dels anys 50.
The Dreamers
Podria parlar de la delicadesa amb la que Bertolucci dirigeix aquest film, podria parlar del magnífic ambient, de totes les referències cinèfiles de pel·lícula dins de pel·lícula dins de pel·lícula que mai podrà ser la realitat, de la increïble química entre els actors, o fins i tot podria parlar de les tènues però crucials referències històriques.
Però no. De The Dreamers en recordaré exactament el mateix que en recordava del primer visionat. I és que si a algú aquesta pel·lícula no el posa calent, és que no ha suat mai testosterona.
Wild River
Puc estar d'acord o no amb la lluita entre l'home i el progrés que aquesta pel·lícula intenta mostrar (i potser aquesta és la gràcia); però el fet és que aquesta petita joia té uns personatges memorables, i una intensitat i ambientació realment envejables.
Vicky Cristina Barcelona
No sé per on començar. He fet el possible per veure-la sense cap tipus de pressa ni pressió, i ni això ha ajudat.
Ajuntar dues coses que m'agraden acostuma a ser contraproduent: no faré mai un gelat de vainilla amb stracciatella. No perquè no pugui estar bo, sinó perquè prefereixo reservar-me en algun aspecte.
Què vull dir? que potser aquesta història rodada a Teheran pel mateix Woody Allen, molaria. O que potser la mateixa història rodada a la mateixa Barcelona per, posem per cas, el merdes de l'Albert Serra, m'hagués provocat, com a mínim i de ben segur, ira.
Però no. Aquesta pel·lícula em deixa indiferent. Potser és que li sobra la merda de música, o potser la merda de color groc, o potser la merda de pamflet publicitari Barcelona = Gaudí, o potser els actors que sembla que no s'acabin de creure el guió, o potser sobra la merda de veu en off, o la merda de muntatge.
O potser m'indigno per no res i la culpa és només d'una història que, en el fons, ni explica ni resol absolutament res.
Hallam Foe
Que una pel·lícula amb un actor que m'agrada, amb una bona direcció, estètica i ambientació em provoqui indeferència suposo que hauria de preocupar a algú.
Però no ens equivoquem: la indiferència també implica explicar una història senzilla sense grans cabrioles ni masses errors. Cosa que també s'agraeix.
Secretary
Una paia amb tendències autodestructives. Un advocat amb instint dominador. Ella n'és la secretària. Ho barregem bé, i en surt aquesta faula sobre les relacions, amanida amb bones dosis de dominació i submissió.
The Pink Panther
És clar que s'ha de fer un esforç per creure-la, i és obvi que als anys 60 els que hi entenien en comèdies tenien un concepte diferent de ritme i desenvolupament a l'actual.
Però val la pena: sigui com sigui, ens recompensa amb una història delirant i unes escenes còmiques impagables.
Slumdog Milliolaire
Fantàstica fins i tot en la cara de pàmfil que en Jamal ens planta durant mitja pel·lícula, només té un punt en contra: aquest fort regust dolç final, que fa que tot es converteixi només en un conte de fades.
Mallrats
No passarà a la història de cap manera, ni tan sols (ni de bon tros) amb el més que dubtós mèrit de ser la millor pel·lícula d'en Kevin Smith. Resulta poca cosa més que una simple comèdia d'adolescents, però així i tot uns pocs gags aconsegueixen posar-la en un nivell més que digne, fent que veure-la sigui d'allò més agradable i fins i tot recomanable en determinades circumstàncies.
En Kärlekshistoria (Una Història d'Amor)
Dos mons que conviuen i que s'esperen, la solitud dels grans i l'amor dels petits. Amb un fantàstic fons de colors crema suecs i una lluminosa banda sonora de sons, que porten còmica i dramàticament les evolucions al final previsible i genial.
Andersson, una gran troballa.
The Curious Case of Benjamin Button
El cas d'aquest home ja comença a ser digne d'estudi. Ja pot anar traient obres mestres una darrera l'altra, i convertir-se amb una elevada probabilitat en el millor director del Hollywood actual. Ja pot anar fent, que sempre sortirà algun imbècil dient "Sí, sí, però aquest és el que va fer Alien³".
Benjamin Button? En la línia. Sense ser del tot rodona, fàcilment es trobarà entre les cinc millors pel·lícules de l'any, o al menys entre les cinc que més hauré gaudit. Comentari a part mereixen les seves gairebé tres hores de durada. Per una vegada, després de passar tres hores assegut al cine, se'm van fer curtes (tot i que dubto que el mèrit d'això fos de la pel·lícula).
Jules et Jim
Una mirada innocent però cruel a l'amistat i a l'amor.
Un pas del temps caòtic i malaltís que potencia i que traeix tot un cercle d'atraccions, com si es tractés d'un simple joc de maneres contraposades de veure-hi.
Un muntatge fresc i atrevit, d'una simplesa absorbent i atractiva que cal visionar per veure-hi la inspiració de molts llargmetratges posteriors.
v - Jules et Jim
Hiroshima mon amour
Preciosa en la fotografia i en el blanc i negre, amb una estètica increïblement acurada, uns diàlegs impressionants i una molt bona banda sonora, Hiroshima mon amour és una pel·lícula impactant que viu en un present ple de passats.
És tèrbola; és un cant a la pau, a la memòria, a l'amor o potser només a l'impossible i a l'oblit.
Imperdible.
v - Hiroshima mon amour
Vertigo
Una història i obsessió malaltissa, que aconsegueix mantenir una tensió espectacular durant tot un metratge del que hauria d'estar prohibit perdre's.
v - Vertigo
Once
Una història senzilla, amb un tractament i desenvolupament senzill porten a un resultat amb altibaixos importants.
Sens dubte, el millor és la banda sonora (i és que ja fa molt que adoro The Frames).
Juno
M'he resistit bastant a veure-la només per anar en contra de la inèrcia general. Ha estat bé, perquè he anat fent salivera.
I no ha decebut.
Tot i que el principi em sembla un pèl trampós, la resta és dolça, tranquil·la i simpàtica. Amb una cuidada fotografia i uns protagonistes (Ellen Page i Michael Cera) que espero veure durant molt temps.
v - Juno
Eagle vs Shark
Sí, és simpàtica, agradable, divertida i divertosa.
No, no és memorable, genial, hipnòtica ni novedosa.
Noia friqui s'enamora de noi friqui. Noi es disfressa d'àguila. Noia es disfressa de tauró. Ja tenim títol i imatge promocional amb ganxo. Passen coses. Noi friqui apallissa un lisiat. Fine.
Que passi la propera.
v - Eagle vs Shark
Hairspray
Hairspray podria ser aquella pel·lícula que m'ha reconciliat amb aquell infragènere conegut amb el nom de "musical". Podria ser un exemple de com s'haurien de fer els remakes, actualitzant i ampliant la visió dels originals. Hairspray podria ser el model per riure's d'un mateix i del propi passat. Brillantor estètica i optimisme brutal en temps on triomfa i agrada el pessimisme i la foscor. Haispray podria ser en Christopher Walken ballant de manera genial altre cop.
Però no, Hairspray ha de ser simplement aquella pel·lícula on surt en Travolta fent de dona grassa. A la merda, Hairspray mola.
v - Hairspray
Scoop
Amb en Woody Allen em passa una cosa curiosa, tot i que no específic d'ell, i és que cada pel·lícula seva em fot una mandra horrible de mirar. Després m'encanten sempre, però em foten una mandra impressionant. Això fa que, si no recordo malament, només hagi vist al cinema dues de les seves pel·lícules.
Scoop no ha estat una excepció, i he esperat fins que ha sortit en DVD per mirar-la. Després de fer-ho m'he quedat amb la mateixa sensació que m'han provocat les seves darreres pel·lícules, i és que des de fa temps (potser ben mirat des de sempre) està fent la mateixa pel·lícula. La mateixa, no en el sentit de repetició de la mateixa història, sino la mateixa en el sentit d'una continuïtat perfecta entre una i altra. I el millor de tot plegat és que es tracta d'una pel·lícula excel·lent.
v - Scoop
I'm a cyborg, but that's ok
Així va començar Sitges per mi aquest any: I'm a cyborg, de Chan-wook Park. Val a dir que no sóc gran admirador d'Oldboy, però aquest paio sap fer pel·lícules.
Avui sé que ha guanyat el premi a millor guió del festival, però ahir ja vaig quedar impressionat per un guió complex, un puzzle fantàstic que conté quelcom més que robots i rates, tot i que a vegades es perd en detalls innecessaris. Una pel·lícula que 'amelineja' en alguns punts, jugant amb la màgia i l'estètica, una banda sonora encertadíssima i un humor simple però molt emotiu.
És interessant aquest canvi de sentit en la carrera de Chan-wook, després de tanta venjança. Aquesta és entranyable, divertida i íntima; un bon canvi i una bona reflexió.
Ser un cyborg i haver de recarregar bateries en un centre psiquiàtric no és feina senzilla.
Vase de Noces
The Pig Fucking Movie. Sí, sí. The Pig Fucking Movie. I no es tracta d'un títol al·legòric. The Pig Fucking Movie.
Un granger avorrit, que entre d'altres ocupacions té l'afició de posar caps de nina als coloms, s'enamora bojament d'una truja, fins el punt de follar-se-la sense miraments i deixar-la embarassada. Els híbrids que neixen de la unió resulten ser estimats pel granger com fills seus que són, i intenta pujar-los el millor que pot. Però resulta que els porcs li surten desagraïts, i s'estimen més la mare que ell. Em veure això els penja, i la mare, desesperada, se suïcida. Després de guardar els porquets en formol i menjar-se els propis excrements durant vint minuts, el granger busca també una corda.
Vuitanta minuts d'art i assaig dels setanta poden amb mi. No sé ni tan sols quin gènere assignar-hi, menys encara després de veure el més estrany de tot plegat... és belga! Us ho creieu? La puta pel·lícula és belga!
Vés que no sigui un documental...
v - Vase de Noces
Annie Hall
És increïble veure com Allen aconsegueix, d’una mateixa història i de personatges sensiblement semblants, fer tantes pel·lícules diferents. És millor pendre’s-ho així que no pas dir que sempre fa les mateixes pel·lícules. Que també és veritat, però s’ho pot permetre. A més, cal tenir en compte que és aquesta la que dóna peu a totes les altres.
Així doncs, Annie Hall no és més que una nova història de parelles, sentiments oposats i trencaments. Però aquesta vegada, hi ha alguna cosa que fa que Annie superi a les altres parelles d’Allen. Potser per ser la primera, potser per una fantàstica Diane Keaton, potser per una factura impecable, o un guió simplement genial.
v - Annie Hall
Big
Per què m’agradava tant, de petit, aquesta pel·lícula? Potser perquè, tot i que ara sembla una espècie de telefilm de tarda, té una màgia estranya que per força atrau: joguines i fer-se gran.
Ep! Que amb mi va funcionar, i he de reconèixer que tornar-la a veure m’ha agradat i m’ha fet somriure. Hauria de recuperar més pel·lícules així.
rev - Big
The Rules of Attraction
Amb unes poques pel·lícules (molt poques) em passa que no em fa absolutament res veure-les una vegada i una altra. Això pot resultar ben curiós, ja que no té absolutament res a veure amb la seva qualitat cinematogràfica, i el seu component subjectiu sentimental pot ser fins a cert punt discutible.
Em passa amb The Fifth Element. Em passa amb Die Hard. I em passa també amb The Rules of Attraction.
Sé que no és una gran pel·lícula, ho puc comprovar cada vegada que la miro, però per una o altra raó, quan he d'escollir una pel·lícula per veure amb una colla d'amics, sempre es troba en els primers llocs, i quan passejo la vista pels DVD's buscant alguna cosa per passar l'estona sempre hi aturo la mirada una bona estona.
Pot ser la manera genial de presentar els personatges a l'inici, pot ser l'escena del viatge per Europa (Figueres, el Cap de Creus...), pot ser el suïcidi sinestètic (que sempre ha aconseguit posar-me els pèls de punta), pot ser el nihilisme imperant...
Però definitivament, no és la desconnexió que s'observa al llarg de la pel·lícula, no són els detalls que no lliguen (el braç de quatre metres que ha d'agafar les ulleres en la trobada dels dos protagonistes, les diferències temporals a l'escena inicial en les tres línies...), no és la sensació que queda de ser un desgraciat perquè mai m'han convidat a una festa de "vestits per follar"...
Sigui com sigui, no serà l'última vegada que la veig. Segur.
Manhattan
Què dir-ne? Una comèdia excel·lent sobre els amors, desamors, les decisions i la maduresa en joves i grans, dins un dels decorats preferits pel director.
Val a dir que potser em vaig aficionar a Allen massa tard. Però tinc un gran afany en corregir-ho.
v - Manhattan
gomets foto cine arxiu enllaços jo
subscripciósota llicència de creative commons