No voldria ser malinterpretat, però d'aquí ben poc aquesta pel·lícula serà carn de sobretaula de dissabte. No és que els protagonistes no s'hi esforcin, ni que el guió estigui desestructurat i no tingui interès, ni que el director sigui un incapaç. No. Però sense ser res d'això bona part de la pel·lícula ho sembla, que tingui precisament tots aquests problemes. No sabria dir exactament què hi falla, però m'ha resultat del tot impossible gaudir-la mínimament, tot i el seu començament, que és bastant de treure's el barret.
Fer una pel·lícula dolenta de ciència-ficció dels anys cinquanta als anys cinquanta tenia el seu encant. Fer una pel·lícula dolenta de ciència-ficció dels anys cinquanta als anys setanta era, en el millor dels casos, directament subnormal. I així els va anar a aquesta gent, amb un home-llop-llangardaix amb un meteorit al cap.
Estic segur que a vegades dóna la sensació que només miro pel·lícules dolentes de terror. Fals, i aquí teniu aquesta petita meravella per confirmar-ho. Una pel·lícula on, si t'ho mires fredament, no hi passa absolutament res. Res de res. Però collons, en realitat hi passa de tot. Hi passen tantes coses que més val no tornar-ne a parlar. Mai més.
Aquest home s'atreveix amb tot, i és una cosa que jo li agraeixo, i molt. Primer van ser homes llop, després monstres subterranis, a continuació virus i guerrers medievals postapocalíptics i ara, per rematar-ho tot, romans. Romans a Bretanya! Amb un munt de bàrbars amb mala llet i un grapat de soldats darrere les línies enemigues. I sang, molta sang. Que potser la història acaba derivant i fent-se previsible i a estones gairebé avorrida a la segona meitat, sí. Però la resta és suficient com per passar-ho per alt. I ara a esperar la següent. Crec que després de remenar terror i acció, el pas natural per fer un nou canvi de rumb a la propera pel·lícula seria fer-ne una de ciència-ficció. Si fos el cas ja començaria a fer cua al cinema, però segons es diu ara en tocarà una centrada en "cuina extrema", sigui què sigui això. Algú ha llegit caníbals?
Sabeu aquelles pel·lícules que sense ser absolutament res de l'altre món intenten ser diferents? Que intenten aportar coses noves? Exacte, aquestes que costen tant de trobar, sobretot si són comèdies. Aquestes pel·lícules que potser d'aquí un parell de mesos no recordaré exactament de què anaven, però que si trobo alguna altra cosa que hagi fet el mateix equip miraré sense pensar-m'ho gaire. Tampoc hauria de costar tant, fer-ne més, no?
Hi ha diverses maneres d'afrontar la filmació d'una pel·lícula basada en un llibre impossible d'adaptar. Lògicament, ni hi ha una fórmula màgica que ho faci rutllar tot, ni totes les aproximacions són reeixides. No conec gens el material de partida, però inicialment l'aproximació que se'n fa em va resultar d'alló més satisfactòria. Si el text en què et bases no es pot filmar, aprofita-ho, i integra aquestes dificultats de manera imaginativa a la pròpia pel·lícula. Però malauradament aquesta bona impressió inicial es va diluint, no aconsegueix mantenir-se durant tota la pel·lícula, i acaba cansant. Una llàstima, però s'agraeix l'esforç.
Quan em trobo amb una pel·lícula original, fresca, desvergonyida, amb bones idees i bons personatges, una presentació d'aquests completament genial i un superheroi voyeur, però que pel que sigui no acaba de rutllar del tot, jo tinc un mantra. En Tadanobu mola. En Tadanobu mola molt. Si es repeteix prou vegades, la pel·lícula també acaba molant. I si realment hi surt en Tadanobu, i ho fa amb un pijama groc, encara pot acabar molant més. Per cert, quin nivell d'awesomeness té el Captain Banana? Jo dic que el nivell màxim.
Sense voluntat de sonar com una cosa negativa, tot el que té d'interessant aquesta pel·lícula és el nom del seu director. És una mena de treball d'estudiant d'un David Cronenberg primerenc, i bona part de les idees que més endavant desenvoluparà en les seves pel·lícules més conegudes i celebrades hi són d'una manera o altra presents. Secrecions, modificacions corporals, sexe... A més, hi ha també una fantàstica ambientació que dóna gran importància als edificis, en un entorn meravellosament desert de tota presència humana més enllà de la necessària. També resulta d'alló més interessant el tractament del so, sense cap mena de banda sonora, ni tan sols so ambiental. Només veus aïllades en segon pla. Interessant, molt interessant, i tot i que no acabi de quallar no importa, perquè les idees que s'hi plantegen han anat quallant més endavant de manera més que satisfactòria.
Quan pretens fer una comèdia de terror que en lloc de por i riure fot pena i vergonya aliena, què més pot sortir malament? Que el protagonista que tries sigui el més irritant que ha vist mai cap càmera, per exemple. O que el resultat final sigui digne d'una funció de fi de curs. Sí, això seria prou desastrós. I precisament per això no m'explico com, una vegada vista, ha aconseguit resultar-me mitjanament simpàtica. Mitjanament. Però igualment hauria matat el paio aquest del bigoti amb les meves pròpies mans. I després hauria jugat una estona amb el seu cadàver.
A vegades penso que he vist tantes pel·lícules dolentes que depèn de com m'enganxin d'humor estic disposat a gaudir-les prou com per no fotre'm de mala llet per poc que m'ofereixin. En aquest cas, un bon disseny dels fantasmes i la casa on passa tot plegat. Així de senzill. No calen ni una bona història, ni guió, ni bones interpretacions. Res, amb una mica d'estètica, si estic d'humor, ja faig. I bé, també s'ha de dir que un advocat partit per la meitat longitudinalment mai sobra.
No té cap mena de sentit. Pits! Ni d'interès. Pits! Però hi ha una vagina dentata. Pits! I moltes japoneses mamelludes. Pits! Pits! Pits! Tenint en compte que l'estiu estova el cervell, a vegades n'hi ha prou amb ben poca cosa per estar entretinguts. Pits! I de fet, ja amb el títol queda ben clar de què anirà la cosa, oi? Pits! Pits!
Un mecànic gordo i que sua com un puto porc es dedica a col·leccionar tot tipus d'objectes relacionats amb assassins en sèrie, fins que un bon dia atropella un home, el deixa mig subnormal i se n'adona que l'únic que li falta per completar la col·lecció és un autèntic serial killer, de manera que converteix el subnormal atropellat en un cyborg homicida. Què? Com sona? Exacte, una puta merda impressionant.
Lenta i a estones vorejant perillosament la deriva, la mà del seu director s'hi nota massa, però sent qui és això resulta positiu. Poc a poc tot va lligant i finalment aconsegueix una cosa que darrerament ja havia donat per impossible, que és aportar alguna cosa de nou en el terror japonès.
A tothom ens ha passat alguna vegada, d'una manera o altra o en major o menor grau. Per la raó que sigui arriba un dia en què dius "a la merda", i preferiries ser en un altre lloc, sent algú diferent. Però canviaria alguna cosa, poder escollir qui volem ser, poder canviar la nostra vida per una altra? En realitat la vida que tenim potser no és pitjor de la que podríem tenir en aquest cas, ja que els principals responsables de com és som nosaltres mateixos, i això, encara que canviéssim la cara, continuaria inalterable. I en el pitjor dels casos podríem acabar envoltats de hippies nedant en suc en raïm, cosa que pas voldríem, oi?
Experimentar amb l'animació està bé. Buscar noves vies visuals que cridin l'atenció i facin la teva pel·lícula diferent. Per exemple, agafar uns quants actors i fotografiar-los fent tot tipus d'expressions facials. També hi suma bastant atrevir-se a fer una història adulta, amb crim i prostitució. Però en buscar noves vies que cridin l'atenció s'ha d'anar amb força compte que una vegada passada la sorpresa inicial deixi de tenir massa interès l'experiment. És bastant incontrolable, però s'ha de vigilar. També s'ha d'anar amb compte que si pretens fer una trama adulta no la basis en paràmetres completament infantils. És a dir, lluita pel control del crim organitzat d'un barri del centre de Budapest? Sí. Una colla de nens viatjant en el temps per matar mamuts que es converteixin en petroli que després podran explotar? No. No. No.
No és la primera vegada que dic que tinc tres directors que de fa temps considero intocables. Un d'ells és en David Cronenberg. No és que tot el que hagi fet sigui perfecte, ni molt menys, però sí resulta sempre estimulant de veure. Vaig veure aquest curt per primera vegada fa una bona colla d'anys, abans de la projecció de Spider al festival de Sitges, en una gala on se li entregava el premi Màquina del Temps per la seva impressionant trajectòria. Quan va acabar, em vaig quedar completament bocabadat, amb la pell de gallina, i des de llavors s'ha mantingut com un dels millors records que conservo del festival.
L'he estat buscant de manera més o menys constant des de llavors, i ara que finalment l'he trobat i l'he pogut tornar a mirar, la sensació ha sigut exactament la mateixa. És una lliçó brutal de cinema i de sinceritat, condensada en sis minuts. Si us interessa, la podeu mirar aquí, però sigui com sigui, doneu-li una oportunitat perquè la mereix.
Aprofitant algun personatge secundari, l'autor del llibre en què es basa The Exorcist fa un recorregut pels límits de la bogeria, la guerra, la mort i la manca de fe. Lenta, densa i a estones molt, massa difusa, en tot moment resulta estimulant i interessant. Tot i això, no puc evitar pensar que tota la pel·lícula es va estructurar al voltant de la genial imatge del cartell, amb un astronauta a la Lluna, amb una bandera americana al costat i Jesucrist clavat a la creu al davant. Segurament hauria sigut bastant millor veure-la en un altre moment i en una altra situació, i potser hauria de plantejar-me buscar els adequats per repetir d'aquí poc.
Les pel·lícules postapocalíptiques molen. Disculpeu, no he començat de manera correcta, volia dir que "algunes pel·lícules postapocalíptiques molen". Com podrien ser Mad Max (1, 2 i 3). O The Day After. He dit 20 Years After? No, no ho he fet. I per si algú es pregunta per què diré que és perquè aquesta és una puta merda. Atenció, que ho repeteixo: una puta merda. Va, i ho posaré en negreta: una puta merda.
Molt bé, a veure si ho he entès. Un paio que treballa a Hollywood i que poc després guanyarà un Oscar arriba a un poble de Texas buscant localitzacions per una pel·lícula. Tot emborratxant-se al bar del poble, li aposta una pasta a un corredor d'assegurances - venedor de fertilitzants a que no és capaç de fer una pel·lícula. El flipat del poble fa una de les pitjors pel·lícules de la història. Anys després, uns paios d'un programa de televisió la recuperen per riure-se'n, i agafa estatus de pel·lícula de culte. Sí, crec que seria això, resumint i a grans trets. Totalment amateur. Amb res que se'n pugui salvar. Unes interpretacions de pati d'escola, una qualitat d'imatge més que pèssima, totes les veus doblades per només quatre persones, una història absurda, un bigoti ridícul... Res de res. Això sí, el texà va guanyar l'aposta.
Funky Forest: The First Contact és una d'aquelles pel·lícules que apareixen de tant en tant i que són del tot impossibles d'explicar. Impossible perquè no em creuríeu. Impossible perquè no seria capaç de descriure-ho tot. Explicaria el Guitar Brother i la resta de germans impopulars amb les noies. O els instruments orgànics i el bitxo que se li ha de remenar una mica la tercera extremitat inferior perquè somrigui. O la mitja part de tres minuts. O l'home de peluix que vol que una noia li estiri la cua davantera perquè després un amic seu sense pantalons li endolli el melic a un televisor d'on en sortirà... Ei, que no. Que Funky Forest: The First Contact no s'explica. Funky Forest: The First Contact s'ha de mirar. I s'ha de mirar el més aviat millor.
Molt bé, crec que ja és definitiu. Tinc un problema amb en Pasolini i aquest problema es diu context. Puc apreciar-ne les seves pel·lícules, perquè estan realment bé, però sóc del tot incapaç d'entendre-les, d'entrar-hi. Crec que és del tot problema d'estar massa fortament ancorades a una realitat històrica i social que no només no em pertany sinó que em queda lluny de collons i m'importa tirant a poc. Segurament estaria bé corregir-ho (augmentar una mica això que en diuen cultura sempre està bé), però si he de parlar sincerament, ara mateix crec que tinc prioritats més urgents que estudiar la Itàlia dels anys 50 i 60.
Tan bon punt es va estrenar Batoru Rowaiaru (Battle Royale) es va començar a parlar del seu remake americà. Haurà resultat segurament el remake més barat de la història, ja que en lloc de fer la maniobra normal de comprar els drets de la pel·lícula i fer-ne l'adaptació, a Hollywood han optat per simplement copiar-ne l'argument i transplantar-lo a d'altres pel·lícules. Com a mínim em ve al cap, a part d'aquesta, The Condemned. Les dues sense nens, no fos cas. I en el seu lloc, criminals perillosos, perquè ja se sap que els que fan coses dolentes mereixen morir.
El subsubsubgènere de terror fals documental ja estava esgotat abans d'iniciar-se. Despropòsits com Cannibal Holocaust o Cannibal Ferox ja l'haurien d'haver enterrat quan consistia només en operacions de promoció gratuïta, simplement fent-se passar per històries reals. Però va haver d'arribar el puto The Blair Witch Project dels ous, i tornem-hi altra vegada. Més recentment s'hi ha incorporat una manera de fer molt més propera al documental pròpiament dit, amb "testimonis" dels fets i "experts" explicant assassinats, com seria aquest cas, a l'espectador. Un recurs que hauria pogut ser interessant si s'hagués utilitzat una vegada, però que ara l'única cosa que és capaç de fer és avorrir.
A en Gilliam se li poden retreure moltes coses, però ara mateix hi ha molt pocs directors capaços d'explicar un conte infantil, una mena de còpia transvestida d'Alícia al País de les Meravelles on una nena ha d'intentar continuar sent nena en un ambient bastant complicat, amb dos pares drogoaddictes que acaben morint amb poc temps de diferència.
Veure la nena preparant-li la injecció al pare com aquell qui juga a cuinetes xoca, però potser menys que veure el pare dissecat al menjador. On ets, Alphonse Arcelin, quan se't necessita a Hollywood? Per la resta, nines decapitades, animals dissecats, un monstre mecànic, explosius, esquirols i un boig, tot servit amb una estètica marca de la casa i de manera molt més que notable.
Hi ha pel·lícules en les quals resulta bastant més interessant la història que tenen al darrere que no pas la pel·lícula en si. Piranha II és una d'aquestes. El primer que crida l'atenció d'ella és que es tracta de la primera pel·lícula d'en James Cameron. Sí, el mateix James Cameron que ha destrossat diverses vegades les taquilles mundials. Tot director té una primera pel·lícula, i no tothom és l'Orson Welles.
L'experiència mana (i encara era més evident durant els vuitanta) que quan se t'acosta un productor italià per fer una pel·lícula més val que corris. Però si ets un director jove i amb ganes pot ser que no te n'adonis que parles amb un italià. I així fóu que en Cameron es va posar a filmar la seqüela de Piranha. Però al senyor italià es veu que no li va agradar gaire el que veia, de manera que va acomiadar-lo i va fer ell mateix el muntatge final. Diuen que en Cameron va arribar a entrar als estudis durant la nit per intentar fer ell el muntatge, però que el van descobrir i només hi va guanyar una patada als ous. És una d'aquelles coses que molen massa com per molestar-se a intentar comprovar-ne la veracitat.
A partir d'aquí, en James Cameron va fer Terminator i el senyor italià va continuar produint i interferint en basura diversa, alguna de tant nivell com American Ninja 4.
La pel·lícula? Una puta merda impressionant, gràcies. El mateix director la va definir una vegada com "la millor pel·lícula mai filmada amb peixos assassins voladors" o com "una pel·lícula que millora a partir de la meitat, quan la mires amb un pack de cerveses". Ho corroboro. I sí, ho heu sentit bé, les piranyes dos volen. El preocupant és que aquest no és el disbarat més gran de la pel·lícula. Mireu-la, de veritat, perquè val la pena, però no us deixeu ni els amics ni la cervesa, perquè els trobareu a faltar, i molt.
Parlant d'en Vincenzo Natali sembla inevitable parlar de Cube. No ho faré. Més enllà d'aquesta pel·lícula ha donat suficients mostres del que és capaç de fer. En aquesta, tot i tenir clarament més recursos a la seva disposició, ens dóna el mateix de sempre.
Una capacitat visual envejable. Unes premisses d'alló més interessants. Una incapacitat per mantenir i aprofitar aquestes qualitats que ja comença a ser irritant. Splice (com abans Cypher, o Nothing) és una pel·lícula més que acceptable, notable, segurament de les més interessants que podeu veure aquest estiu, però a la vegada és una de les més desaprofitades, seguint una corba decreixent que l'aboca a un final absurd, tòpic i que depèn de com t'enganxi pot fins i tot fotre de mala llet.
Aprofundint una mica, resulta que Bijitâ Q (o Visitor Q) és una bonica
metàfora de la maternitat com a cohesionador, i de com una família unida
pot afrontar qualsevol adversitat. Si sou gent normal, aquesta història
us ha d'encantar. De fet us ha d'encantar fins i tot si sou de l'Opus o
Testimonis de Jehovà. Però.
Però si ens quedem amb la façana, a Bijitâ Q hi tenim un home que fa un documental sobre la juventut japonesa actual. Comença follant-se la seva filla prostituta (que li cobra de més per ejaculador precoç) i grava el seu fill mentre és apallissat per companys d'institut. Mentrestant, aquest mateix fill apallissa la mare, que també es prostitueix per poder-se pagar les dosis d'heroïna. Amb tot aquest panorama plantejat, un estrany li dóna un cop de roc al cap al pare, i comença a compartir la vida amb ells. Tot es precipita. Violència, sexe, sang, morts, necrofília, vinagre i molta llet, fins un final delirant, digne del seu director. Si sou gent normal, no l'haureu vist encara, jo us hauré explicat massa i això us haurà tirat enrere.
A vegades crec que faig comentaris de pel·lícules sense cap altre motiu que em serveixin d'assegurança en el futur. Una assegurança de no tornar-les a veure, perquè tan bon punt les acabo sé segur que d'aquí una setmana ja no en recordaré gairebé res, d'elles, i que d'aquí tres mesos ja ni tan sols recordaré haver-les vist. Llavors correria el perill de tornar-les a mirar sense adonar-me'n fins ben entrada la pel·lícula, que ja l'havia vist. Dient aquí que l'he vist però no cal ressaltar-ne absolutament res, per cap banda, ja sé que n'he de continuar buscant alguna altra, per mirar. Per cert, futur Pere, ja has vist Raging Bull o À Bout de Souffle? Fa molt que les tinc pendents, jo...
No recordo si aquesta va ser exactament la primera, però sens dubte va ser una de les primeres pel·lícules que vaig veure d'en Terry Gilliam. No sé si és per això o perquè realment ho és, però després de mirar-la un munt de vegades, i d'haver-ne vist un munt més, de seves, continua sent la meva preferida. Perfecta en el seu retrat d'un futur que ningú de nosaltres voldria viure, té per totes bandes el seu toc personal, sense perdre's en la història ni derivar en cap moment, com sembla que li passa ara. Sóc incapaç de pensar en res que per mi no hi funcioni a la perfecció.
Un exemple clàssic de pel·lícula que en circumstàncies normals s'hauria de veure relegada a les tardes de dissabte, però que unes interpretacions notables salven temporalment de la irrellevància. Simple, previsible, lacrimògena del tipus fàcil, però així i tot que es deixa veure molt bé. En veure-la al cinema vaig haver de patir (en aquest cas "patir" seria el més adequat) la versió doblada al castellà, i aquí crec que el doblatge fa perdre molt més del que és ja normal. Si mai torno a veure-la serà només per poder prendre consciència de la importància de les llengües en el xoc cultural.
Fer pel·lícules de ciència-ficció durant els cinquanta havia de ser bastant senzill, ja que sovint dóna la sensació que amb un mateix guió se'n podien fer un parell de dotzenes. En aquesta ocasió hi ha una mena de gegant que arriba en una nau espacial i clar, una dona que hi entra en contacte comença a créixer. Té l'encant de l'època, i no tants punts febles com la majoria de pel·lícules del seu entorn, però continua sense ser res que es pugui gaudir de manera objectiva. Subjectivament, però, és genial com la que més.
Quan vaig saber que dividirien artificialment Kill Bill en dues parts per poder vendre el doble d'entrades em vaig emprenyar bastant. Després de veure les dues per primera vegada una rere l'altra, sense interrupció, crec que rectifico. Alguna cosa em diu que si en lloc dels dos volums haguéssim tingut un únic Kill Bill de tres hores no hauríem pogut veure dues parts tan brutalment diferents l'una de l'altra. Tan complementàries i formant un encaix tan perfecte en un bloc que, com passa tan poques vegades, fa que un i un no sumin dos sinó bastant més.
Quan he de parlar de Kill Bill mai sé del tot què dir-ne. Sé que la posaria en un lloc bastant elevat a la meva llista de pel·lícules preferides, però em veig incapaç de justificar-ho. No puc dir que sigui la sang, ni l'acció, ni la història, ni el muntatge, ni la protagonista, ni l'anime, ni... Tot i que per mi tot això i molt més, cada part de la pel·lícula sigui genial, no puc utilitzar-ho com argument, perquè de la mateixa manera que tinc clar que a mi m'encanta, puc entendre perfectament que hi hagi qui, veient exactament el mateix, ho trobi potser no una puta merda però sí una cosa absurda. Perfecte, vosaltres a lo vostre, jo a lo meu.
Aquesta era una de les poques pel·lícules que encara no he vist d'en Haneke, i tot i que conté pràcticament tots els elements que em fan tan atractiu el seu cinema, definitivament no restarà com una de les meves preferides. Certament torbadora, dura i sense concessions, directa a moltes mandíbules, entre les quals, certament, també la meva. El principal mèrit d'aquest home és fer pel·lícules que resulten miralls, on ens podem veure tan lletjos com podem ser. I una vegada ens hem vist ens carda una bona bufetada, a veure si despertem. Res més. Com si fos poca cosa.
Me n'he adonat que cada vegada que he parlat d'una pel·lícula d'en John Waters he parlat més d'ell que de la pel·lícula. En el fons suposo que em resulta més interessant ell com a personatge que no pas les seves pel·lícules (i amb això no vull dir que no m'agradin). Aquest home forma part dels pocs escollits que poden fer sempre i sense problema evident el que els surti de la polla sense que ningú els digui res. Al contrari, sempre acaben tenint torracollons com jo que els riuen les gràcies. Sigui un travesti menjant merda, una mestressa de casa assassina, un crustaci de porexpan que rebenta parets o, com en aquest cas, un nen que es diu Polla i que fa fotografies.
Mirar curtmetratges no és especialment senzill. No el fet en si, sinó aconseguir poder-ho fer. De fet, n'hi ha un parell, com a mínim, que busco des de fa anys i no hi ha manera de poder trobar enlloc. Sigui com sigui, vaig tenir oportunitat de veure aquest, el primer d'en Vincenzo Natali. Ja acostumo a mirar amb bons ulls les històries que passen en un únic escenari, i si aquest és petit com un ascensor, encara m'hi poso més de cara. Si el que envolta aquest inici no em pren per imbècil i és suficientment acceptable, costa molt no deixar-me ben content. Tant content com després de veure aquest curt.
Si no m'equivoco, Alien vs Predator va veure la porta oberta a Predator 2, on es veia una mena d'armari de trofeus a la nau del Depredador amb un cap d'Alien. A partir d'aquí, videojocs, còmics i dues pel·lícules. Aquesta va començar a gestar-se, suposo, de manera semblant. Al final de la novena part de Divendres 13 (Jason Goes to Hell: The Final Friday), apareix la mà d'en Freddy Krueger del terra i agafa la màscara d'en Jason. Una vegada vist això, aquesta pel·lícula va passar a ser inevitable. Què podia sortir malament? Dos dels monstres més icònics dels vuitanta cara a cara. El com i el per què eren completament irrellevants. Només importa la sang, com més millor. Jo, personalment, són més de Jason. M'enganxa més la seva brutalitat animal que no pas les gracietes d'en Freddy. Suposo que això penalitza la pel·lícula, per mi.
He vist moltes pel·lícules, però n'he no-vist moltes més encara. Entre les que he vist em penedeixo de moltes coses, però ara ja és massa tard per lamentar-se, i de tot se'n treu alguna cosa. Entre les que no he vist n'hi ha moltes de les que m'avergonyeixo de no haver-ho fet. Per sort, en aquest cas sí que hi ha remei, i de tant en tant faig alguna pausa en el meu historial d'escombraries i em regalo alguna joia com aquesta. Perquè sí, perquè aquesta és una pel·lícula que es pot gaudir de principi a (sobretot) fi, i i resulta encara més fascinant sabent que es tracta de la primera que va filmar el seu director.
Potser m'equivoco, com acostumo a fer en molts aspectes diferents, però mentre mirava això no podia evitar pensar que estava mirant una còpia poc dissimulada de Stargate. Amb viatges en el temps en lloc de en l'espai, però amb massa paral·lelismes com per deixar-ho passar per alt. I què passa quan no hi ha prou originalitat per fer una història amb pes propi i et dediques a saquejar-ne d'altres? Exacte, que quedes retratat amb una pel·lícula de merda que amb prou feines resulta apta per les migdiades d'agost.
Sabeu allò tan tòpic però a la vegada tan cert que tothom té un passat? Doncs d'alguna manera en el meu puto passat hi ha una anomalia que m'impedeix parlar malament d'aquesta pel·lícula. En lloc d'infantil, infantiloide. En lloc d'absurda, tonta. En lloc de divertida, patètica. I hi surten paneroles que canten i ballen. No havia mirat mai l'MTV, durant els noranta (ara tampoc), però la banda sonora no està del tot malament. Feu-me i feu-vos un favor. No la mireu. Primer de tot, per estalviar-vos perdre el temps. En segon lloc, per evitar que em jutgeu per això.
Diuen que val més suggerir que no pas mostrar. Jo dic que depèn. Si ens centrem només en el cinema de terror val més suggerir que no pas mostrar si saps com fer-ho. Si ets en Polanski, per exemple. Si saps controlar el ritme, si els actors t'hi acompanyen, si parteixes d'una història brutalment bona... Si no, més val posar-hi molta sang, molts monstres i molta diversió. Segurament no sortirà una puta obra mestra com aquesta, però segurament us ho passareu teta, fent-la.
No sé per on començar. Si hagués hagut de parlar abans de veure-la d'una pel·lícula de kung-fu de la qual sé que uns italians van comprar a Hong-Kong de saldo, van doblar i remuntar com els va sortir dels ous i hi van afegir unes quantes escenes amb senyors occidentals fent volteretes amb cintes al cap on posa "Ninja", segurament hauria dit qualsevol cosa excepte que fos una bona pel·lícula. Una vegada vista, ho puc dir amb propietat: Zombie vs Ninja no és una bona pel·lícula. Zombie vs Ninja és una puta obra mestra. I parlo seriosament. Que sí, que sí. Atenció: A un noi uns dolents li maten el pare, i s'entrena en les arts marcials amb una mena de Follet Tortuga enterramorts que invoca zombis que saben lluitar. Paral·lelament (i dic paral·lelament perquè definitivament estan en una pel·lícula paral·lela) una colla d'italians o americans vestits de Superguerrer de l'Espai i amb pinta alguns d'ells d'aviadors anglesos d'Allo 'Allo! es barallen per algun motiu relacionat amb or. Creieu que us en feu una idea? Esteu del tot equivocats. Com Citizen Kane, com 2001, com Crespià (the Film, not the Village), Zombie vs Ninja és una pel·lícula que no es pot explicar. S'ha de veure. I després de vista continua retronant dins el cap tota la vida.
Posar algú a jugar una partida d'escacs amb la mort mateixa per simbolitzar la lluita per continuar vivint d'algú que està condemnat a morir pot semblar, i de fet pot ser, bastant tòpic. Però hi ha maneres i maneres de ser tòpic, i aquesta partida m'ha deixat totalment clavat al sofà.
Ara que estem en plena febre de refer pel·lícules, potser seria un bon moment per refer el cinema d'en Bergman. Tinc una erecció només de pensar en un Setè Segell en mans d'en Michael Bay. O un Fanny i Alexander filmat per en McG. I no sé per què he pensat això ni fins a quin punt m'hauria de preocupar.
Aquest parell, van fent, van fent, i per cada pel·lícula excel·lent es despengen amb una obra mestra. Aquí tot plegat és més del mateix en el cinema dels Coen: un home d'alló més normal es posa en una història un pèl fosca per aconseguir uns diners que han de ser fàcils, però tot es complica fins a nivells insospitats. Us sona? Segur que sí.
Una fotografia excel·lent (que no us enganyin, si l'heu de veure que sigui en blanc i negre, no agafeu la versió en color que van exigir des de la productora i que es va vendre en DVD), unes interpretacions de nivell i una història més que digna del millor cinema negre. Però.
Sí, hi he posat un però. Aquest però es diu Fargo. Els punts comuns són massa nombrosos com per posar aquesta en una situació massa elevada.
Com que és bastant segur que una vegada mort la meva manera de ser no canviï substancialment, el més probable és que quan una colla de graciosos em comencin a tocar els ous i a moure mobles de lloc no en faci massa cas, perquè no creuré en vius. Després em vindria el pesat d'en Beetlejuice per fer un exorcisme, li diria que és subnormal i s'acabaria la pel·lícula. Amb el conseqüent enuig dels guardians de la correcció política. I seria una pena, perquè no cada dia es pot veure una comèdia infantil protagonitzada per cadàvers.
Hi ha pel·lícules tan impersonals i en conjunt tan irrellevants que arriben a fotre de mala llet. Aquesta en seria una. No se'n pot ressaltar absolutament res, ni per bé ni per mal. No hi ha grans actors, però tampoc se'ls pot qualificar de mediocres. L'ambientació compleix, però res més. La història és coneguda, de manera que costa destrossar-la, però tampoc s'hi aporta res.
Hauria pogut no veure-la, però resulta que l'he vist.
Els prejucidis són dolents, tant els de sentit negatiu com els de sentit positiu. Però a la vegada són pràcticament inevitables, ja que s'acostumen a clavar ben endins del subconscient. Un dels prejudicis que tinc jo és que les pel·lícules d'en Nolan, m'agraden. O més encara. I quan vaig veure, ja fa mesos, el primer teaser d'Inception de seguida vaig tenir ben clar que aquesta m'agradaria encara més. Durant mesos m'he intentat aïllar de les informacions i imatges que anaven gotejant de la pel·lícula, de manera bastant exitosa, buscant arribar a la sala el més "net" possible, però el prejudici inicial ja s'havia implantat al meu cervell, i allà havia anat creixent. No deixa de tenir la seva gràcia, perquè precisament d'això va la pel·lícula. Però el fet és que quan finalment em vaig asseure a la butaca del cinema estava preparat per veure alguna cosa que no hagués vist mai.
Els prejudicis són dolents. Perquè Inception és una pel·lícula excel·lent, la millor que podeu veure aquest estiu, però flaqueja per massa bandes, i no estava preparat per veure punts dèbils. No, amb aquesta no. El que sí tinc clar ara és que, si bé no puc deixar de tenir prejudicis, el que sí puc fer és tornar a veure més vegades les pel·lícules que he anat a veure massa condicionat, una vegada superada la sensació que m'hagin deixat la primera vegada. Inception és una pel·lícula que veuré altra vegada ben aviat. Ho mereix.
Tenint en compte que Twelve Monkeys és una de les meves pel·lícules preferides, em costa justificar que hagi tardat gairebé quinze anys a veure la pel·lícula de la qual és un remake. Una vegada vista, encara ho trobo més injustificable. Passa ben poc sovint, que es tingui la possibilitat de veure alguna cosa que no s'hagi vist mai abans. Aquest seria el cas. I estem parlant d'un curt de 28 minuts, francès i de l'any 1962. Feu-vos un favor i mireu-la amb la ment ben oberta. Definitivament no és per tothom, però amb una mica de sort també serà per vosaltres.
En John Carpenter és una persona pràcticament inqüestionable dins el cinema fantàstic. Se li riuen (li riem) absolutament totes les gràcies, fins i tot les més demencials. Després d'haver vist un bon grapat de les seves pel·lícules, algunes diverses vegades, crec que puc dir que deixant de banda que sigui més o menys bon director (que ho és, molt), el que més puc admirar d'ell és que sembla haver fet sempre el que li ha sortit de la polla. Exactament el mateix que admiro d'altresdirectors més actuals.
A vegades tot el que es pugui dir d'una pel·lícula pot anar contra teu i contra la pròpia pel·lícula. Callaré. Callaré. Callaré. Schizopolis és una pel·lícula que s'ha de veure, no se'n pot parlar. Principalment perquè per molt que en digui difícilment ho creuríeu. Noooooose Army!
Aquesta pel·lícula pot donar principalment dues lliçons. Per una banda de com, partint d'una premissa gastada, avorrida i que mai ha tingut cap interès, se'n pot desenvolupar una història que enganxi bastant. Per una altra, com fer malbé tot el de positiu que s'ha anat construint al llarg de la pel·lícula en un segon acte que resulta, precisament, avorrit i sense interès, i que a sobre desaprofita amb covardia la possibilitat d'un final bastant valent.
Què pot passar quan se li permet a un reputat autor teatral de fer una pel·lícula? Que et filma una obra de teatre. Sí, pot resultar brillant a estones, però no deixa de ser una obra de teatre en cel·luloide. Fora d'això, res a objectar. La història resulta d'alló més interessant i està meravellosament ben explicada, amb una bona parella protagonista i uns secundaris que no queden enrere. Veure-la des d'una platea plena hauria estat molt bé.
Fa temps que, defugint apriorismes, he après a desconfiar de les seqüeles. També he après a mirar amb recel tota pel·lícula de terror llançada directament en DVD. Ara, també he après a no esperar res de qualsevol pel·lícula amb dibuixos animats als títols de crèdit. Si es tracta d'una suposada pel·lícula de terror, i els crèdits pretenen fer algun tipus de gràcia, molt més encara. La primera part de Cabin Fever la recordo interessant, desenfadada i bastant gamberra. Ara tindria ganes de tornar-la a mirar, però em fa força por trobar-me que en realitat aquesta segona li fa justícia.
Sí, els insectes que mengen gent poden fer força por, sobretot si ho fan des de dins i de manera que poguin resultar potencialment apocalíptics. Que sí. Però en farien més si algú dels implicats a la pel·lícula, qualsevol, m'és ben igual que fos el director, el guionista o qualsevol dels actors, hagués aconseguit que tot plegat m'importés una merda. D'altra manera, els bitxos mengen, el món s'acaba i jo aplaudeixo.
No he sigut mai especialment receptiu a les pel·lícules que tenen com a tema central una venjança. Excepte un parell d'excepcions que he mirat de manera activa per una qüestió històrica en ser considerades pel·lícules de culte, i les pel·lícules on en Charles Bronson fa de Charles Bronson, les vegades que n'he mirat alguna ha sigut, com aquesta, pràcticament per accident. Deixant de banda això, he de confessar que dins l'escala en la qual he anat situant Straightheads, i en la qual ella mateixa sembla sentir-se còmoda, l'he gaudit bastant. No cal que perdeu massa temps buscant-la, però. No passa res si no la mireu.
Quan llegeixes en alguna banda que per merders de productores es va filmar duesvegades la mateixa pel·lícula, amb un títol diferent i lleugers canvis a l'argument què has de fer? Ara podria respondre "engegar-los a la merda i que es miri la pel·lícula sa puta mare". Però parlar a toro passat és molt fàcil, i ja me l'he menjat. I si mai em torna a passar segur que hi torno a caure.
He dit ja moltes vegades que hi ha pel·lícules que semblen fetes només pel meu gaudi masoquista, i que estan tan ben fetes que hi continuo caient una vegada i una altra, i en busco de noves i que produeixin més dolor. A vegades tinc sort, com aquesta vegada, i la protagonista té uns pits espectaculars que sumen un o dos punts al global de la pel·lícula. Ei, un moment, he dit que l'únic que val la pena d'aquesta pel·lícula són els pits de la protagonista? Sí, això sembla que he dit...
Hi ha coses que no són exportables. El suposat humor d'aquest individu seria una d'aquestes coses. La idea té la seva gràcia. Un individu fracassat en absolutament totes les facetes vitals acaba controlant una cadena de televisió local de tercera fila, i la converteix en un èxit d'audiència impressionant. Té algun gag salvable i algun personatge simpàtic, però res que la salvi de la més absoluta intranscendència.
El cinema de terror ha donat grans mostres. Després de l'edat daurada dels monstres de la Universal, la segona gran època van ser els vuitanta. Allí hi van nèixer mites com en Freddy Krueger, en Jason Voorhees, en Michael Myers (una mica abans) o en Pinhead, i un gran nombre de còpies i productes laterals de segona fila. El Djinn de Wishmaster seria un d'aquests. No és gran cosa, no va passar ni passarà a la història, però resulta bastant més que divertida de veure. Divertida en el sentit de diversió vuitantera, clar. Encara que sigui més aviat de finals dels noranta...
Diuen que una de les pitjors coses que li pot passar a la masculinitat d'un home és que la seva xicota el deixi per una altra noia. Fals. És encara pitjor que la teva xicota t'abandoni per un cadàver en descomposició que li has presentat tu. Aquests alemanys són un dels pobles més malalts del món.
Puc entendre que en el seu moment aquesta història d'un nazi que una vegada acabadala guerra retroba una noia que havia torturat en un camp de concentració, i reprenen una relació sexual sadomasoquista, devia causar cert revol. De fet, dubto que fins i tot ara deixés gaire ningú indiferent. Els italians van ser fa trenta anys els mestres de les pel·lícules xocants, bé fos de zombis, de caníbals o de nazis. Què diferencia aquesta pel·lícula de qualsevol producte de tercera fila tipus Ilsa: She Wolf of the SS? Doncs l'exquisida manera d'explicar-se, defugint gratuïtats i explicitats que, a vegades, tot i que no sempre, són innecessàries. En aquest cas precisament el tacte amb què s'explica fa que sigui més pertorbador.
Aquesta vindria a ser la història de com dues nenes deixen enrere la infància i es converteixen en un parell d'escalfabraguetes. Que els francesos tenen un problema és obvi. Gairebé tan obvi com seria la simbologia de la pel·lícula. Poca subtilitat i poca informació deixada a la interpretació, però tampoc crec que sigui res que se li hagi de retreure, sinó un signe de l'època.
Hi ha pel·lícules que no es poden treure del seu context, bé sigui temporal o territorial. Així, sóc força incapaç d'imaginar-me uns holandesos rient mentre miren Torrente. A la inversa, he sigut del tot incapaç de riure mirant aquesta cosa amb borderlines holandesos que van a viure a un barri de classe alta d'alguna ciutat de per allà. No he pogut.
Quan s'és una persona vulgar com jo, que una comèdia sigui grollera li fa guanyar punts. No serà suficient per convertir-la en una cosa que pugui gaudir, però en igualtat de condicions l'escatologia i poca finor suma bastant i pot ser un factor bastant decisiu. Si hi afegim alguna broma sexual gratuïta, algun número musical gratuït, i combinacions de les dues coses, llavors podem convertir amb facilitat una pel·lícula que difícilment hauria vist en una que m'ha fet passar una molt bona estona.
No tinc per costum deixar-me impressionar pels noms, a priori. Una vegada he comprovat personalment que el que aquests noms han fet ho mereix, llavors sí que amb facilitat puc tendir a creure que de manera general el que facin m'agradarà. Fins que la sensació es reverteixi (o no). De tots els noms que hi ha, si d'algun me n'hagués de refiar completament a cegues segurament aquest nom seria Kubrick. Veure una pel·lícula seva és una cosa que reservo per ocasions especials.
Ho sabia però em negava a acceptar les seves implicacions: qualsevol pel·lícula dels vuitanta que contingui la paraula "ninja" al seu títol és potencialment font de diversió sense límits ni fronteres. Ninja Terminator és un títol que deixa curt qualsevol adjectiu. L'únic que em vindria al cap que li pugui fer justícia ha de ser manllevat de l'anglès. Cal urgentment trobar un equivalent català a awesome, perquè si no em quedaré sense poder definir de manera adequada pel·lícules que, com Ninja Terminator, tenen un nivell d'awesomeness tan pujat.
En les rares ocasions en què em ve de gust mirar una bona pel·lícula Amarcord és sempre un dels primers noms que em ve al cap. La història, els personatges, el ritme... tot està a l'alçada, i per més vegades que la miri acabo sempre amb la mateixa sensació.
Sí, Frankenfish. Amb un títol així semblaria que no cal afegir-hi res, oi? Fals, aquesta pel·lícula és molt més dolenta del que el seu títol pot indicar. I quan dic "molt més" normalment acostumo a voler dir "la polla més".
Cinematogràficament parlant hi ha una cosa en especial que no seré mai capaç de perdonar als 90: The Blair Witch Project. Poca gent ha fet tant mal al cinema de terror recent com el parell de perpetradors d'aquesta estafa infumable. Però resulta que no tothom pensa igual que jo (cosa a què fa temps que m'he acostumat), i de tant en tant encara els deixen jugar, a un o altre, amb càmeres perquè treguin porqueries com aquesta.
Hi ha pel·lícules que són tan irrellevants i poc originals que en lloc de mirar-les podria simplement recordar haver-ne vist alguna per l'estil, i ja faria el fet. Malauradament, aquest és un pensament que em passa massa sovint pel cap sense que em decideixo a posar-lo en pràctica.
Trobo completament ridícules les pel·lícules d'animals que mengen persones. Encara que l'animal sigui un puto cocodril de la mida d'un autocar. Què diferencia aquesta pel·lícula de la resta de merdes en les quals un rèptil té gana? Potser la poca vergonya i nuls escrúpols per retratar de manera totalment insultant Àfrica. Què diré, algú amb els ous de colar en una pel·lícula un diàleg en el qual es diu que sort en van tenir els negres de l'esclavatge, que al menys els va permetre sortir d'aquell puto continent...
Diuen que la carn humana té gust de pollastre. Res nou. Com el cocodril, o les orugues, o en alguns casos el pollastre, quan es vol definir el gust d'una cosa i no sabem què dir o no l'hem provat sempre s'acaba comparant amb el pollastre. El que ja seria menys opinable i més fiable és que aquesta pel·lícula és una puta merda.
M'agrada creure que és un entrenament. Quan n'hagi vist suficients de manera activa, quan trobi per mala sort una pel·lícula de merda l'oblidaré de manera instantània. El que em pregunto i em preocupa és quantes més n'hauré de veure, per dominar la tècnica a la perfecció. Sento dolor.
A vegades, massa sovint en el meu cas, el millor que es pot fer després de veure una pel·lícula és oblidar que en algun moment has pensat que seria una bona idea fer-ho. I no només això sinó que, efectivament, ho has fet.
Diuen que d'on no n'hi ha no en pot rajar. El que no es diu tant és que d'on n'hi ha pot també no rajar-ne gaire res, de manera que a vegades costa saber si n'hi havia o no. Aquest és un problema bastant important en pel·lícules d'aquest tipus, sense massa res on agafar-se. Inexplicablement, a vegades no importa gaire.
Hi ha tantes pel·lícules dolentes de terror que es poden resumir amb la frase "hi ha un/a X assassí/na que mata gent" com X possibles, però en només una d'aquestes hi surt una cadira que suposadament mata gent. I dic "suposadament" perquè no tindrem clar si realment la cadira és tan dolenta com sembla o si en realitat el protagonista està sonat. El fet que compleixi condemna per assassinat en un manicomi ens pot donar una pista, però ja se sap que les coses no són sempre el que semblen. El gore i les morts la salven lleugerament, però el conjunt és d'alló més prescindible.
Hi ha històries que s'expliquen masses vegades sense que calgui fer-ho. Fa uns 50 anys el relat en el qual es basa aquesta pel·lícula ja va tenir la millor adaptació possible. Així doncs, tot nou intent de tornar a explicar la història pot ser a priori qualificat d'innecessari. Algun dia potser en faran alguna que tornarà a ser interessant, però mentrestant si han d'insistir al menys que hi posin uns quants pits, com en aquesta.
Normalment, quan començo a mirar una pel·lícula i em crida l'atenció el seu plantejament, un dels factors principals que m'hi poden fer perdre interès és que pretenent ser sorprenent i plena de girs resulti previsible fins la nàusea. No sabria dir de cap virtut complementària que permeti obviar aquest fet, però alguna en deu tenir, aquesta pel·lícula, perquè tot i resultar transparent en tots sentits em va deixar un regust més que acceptable. No és recomanable amb efusivitat, però tampoc cal evitar-la.
Us creieu que hi ha una companyia que es dedica a fer pel·lícules, principalment de catàstrofes i apocalíptiques, donant-hi un enfoc cristià? Jo tampoc ho sabia, i creia que miraria només una còpia patillera de 2012 a l'estil Asylum. Vaig començar a desconfiar quan els científics brillants que investigaven els fenòmens que portaven a la fi del món es van començar a preguntar si no seria hora de penedir-se dels seus pecats i trobar el Salvador. Gent, el món és un lloc meravellós.
Els belgues són coneguts per moltes coses, com ara... Mmmmhh... Mmmmhh... Bé, el que volia dir és que d'entre les coses per les quals conèixer els belgues no hi ha precisament la seva contribució cinematogràfica. Agafant aquesta com a referència es pot tenir una idea bastant clara de què passa. Els belgues no tenen massa res interessant per explicar. Sí, així en general. Perquè ja se sap, que els tòpics i les generalitzacions... molen.
Atenció! Un parell d'astronautes autofinançats vam amb un coet a la lluna, on hi troben un ambient respirable... ple de senyores mamelludes ensenyant els pits (i alguns senyors musculats presumint de pectorals). Amb un argument com aquest semblaria impossible que res sortís malament. Però vivim en un món on hi ha poques coses impossibles. Violar les lleis de la termodinàmica. Fer bons publireportatges de campaments nudistes. Etcètera.
A vegades hi ha pel·lícules que enganyen, que semblen interessants, prometedores, i que una vegada les comences a mirar resulten ser una merda infumable. Quan me'n trobo alguna em sento evidentment estafat. Per contra, n'hi ha d'altres que són completament transparents, que ja abans de començar-les et diuen clarament "no perdis el temps amb mi, noi, que te'n penediràs". Quan me'n trobo alguna em sento evidentment gilipolles. Però en continuo buscant, cosa que ho fa encara pitjor.
En Sherlock és un personatge genial, fascinant. No és gaire estrany que hagi acabat sent el més utilitzat de tota la història del cinema. Inevitablement, moltes vegades s'ha acabat allunyant del que veiem als llibres. De fet, fins i tot la típica expressió que tothom coneix, l'"elemental, estimat Watson", és treta directament de les pel·lícules, ja que no surt per enlloc en cap dels relats de sir Arthur Conan Doyle.
Si està fet amb competència no m'acostuma a molestar, que es canviï el material de partida a l'hora de fer adaptacions cinematogràfiques. Si està ben fet m'és ben igual que em canviïn els personatges i els ambients que he llegit perquè encaixin millor amb l'altre mitjà. I sí, aquí està ben fet. Ens pot no agradar el Londres steampunk, o li podem retreure altra vegada al director que faci una vegada i una altra la mateixa pel·lícula (vingui a cuento o no), pot no ser del nostre agrat, però el que trobo bastant innegable és que aquest Sherlock Holmes funciona.
La premissa és inicialment d'alló més atractiva: una onada de terratrèmols provoca una apagada general durant la nit de Nadal, a part d'alliberar un monstre sanguinari amb pinta d'alien en un edifici d'apartaments ple de famílies felices. Sona bé, oi? Doncs no. Sonaria bé si a part d'una sinopsi la pel·lícula tingués també un guió, a part d'un director i actors, i no una puta banda d'incapaços.
Crec que si n'abuso gaire me n'acabaré cansant, de mirar-la, però mentre ho vagi fent amb seny puc gaudir-ne molt, d'aquesta cosa tan brutalment demencial. De fet, ho faig. Boxejadors musicals, nenes amb gomes de pollastre al nas, un home llum, una princesa de pits perfectes... i sí, un enorme nan. Impressionant. Memorable.
De totes les coses innecessàries que he fet avui, possiblement la més innecessària de totes sigui haver tornat a veure aquesta puta merda. Que sí, que té un parell de punts que fan gràcia, però en general no s'aguanta per enlloc ni té cap mena d'interès. Però els nans molen. Molen molt. I quan són catapultats o fan lluita lliure, més encara. Midget fight! Midget fun!
A aquestes alçades de marató ja pràcticament només es demana que el que sigui que hagis de veure et mantingui despert. Si a més ho fa fent-te riure amb ganes i estil (i un nan) ja és la hòstia. L'homonanofília fa riure, les drogues fan riure, la caca fa riure i els morts fan riure. Excel·lent per no dormir.
No puc decidir encara si he sigut alberserrajat o si simplement m'ha semblat una presa de pèl i no m'ha agradat, però el que és del tot objectiu i innegable és que les quatre de la matinada no era el millor moment per posar-la. Costarà, costarà molt donar-li una altra oportunitat en una franja horària millor...
Trobo ben curiós com una pel·lícula com Poltergeist, aparentment destinada a un públic infantil, i que s'ha encarat sempre d'aquesta manera, pot tenir tanta mala bava i fer tanta por. Conec un bon grapat de gent amb la infància traumatitzada pels fantasmes de la tele. Lsa pel·lícula en general bé, gràcies. Segurament se'n poden extreure un munt de missatges, sobre la família principalment, però de tots ells jo em quedaria amb el principal: pel que més vulgueu, mai, mai us feu una casa sobre un antic cementiri indi. I si us la feu, al menys que sigui sense piscina.
Tots hem vist, conegut i patit nens odiosos que ens fan venir ganes de començar a repartir hòsties fins quedar descansats. Per sort en Willy Wonka és més imaginatiu, i en lloc de començar a repartir sense solta ni volta com faria jo si no hagués de patir conseqüències, mata els nens sense massa sang i de manera tan discreta com efectiva. Fer patir els nens malcriats i els seus pares... crec que... sí, m'encanta.
Benvinguts a una de les tres pel·lícules més grans de la història del cinema espanyol. I dic "una de les tres" i no "la" per prudència. I benvinguts també a una de les dues més grans frases de la història del cinema espanyol. "Chino, china, chinito, negro, negrito. Full de negros-chinos" va just després de "Tu eres satánico? // Si señor, y de Carabanchel". O potser és al revés? Sigui com sigui, El Milagro de P.Tinto és del tot inexcusable.
Hi ha gent estranya, sí. Hi ha nans, persones sense extremitats, amb el cap extremadament petit... ...i persones a qui només importen els diners. Aquests darrers són els més perillosos de tots, i cal mantenir-se'n allunyat. Si estem ofuscats pas patiu, perquè si tenim amics ells ens ajudaran, i si ens equivoquem ens donaran un bon cop de mà, ni que sigui de manera gallinàcia.
No, no he sigut mai especialment fan d'en Mike Myers, ni tan sols de l'Austin Powers, però he vist unes quantes pel·lícules dels dos, i he de dir a esar meu que pràcticament totes m'han agradat moltíssim. Fins i tot aquesta tercera part d'una parodia no-filipina d'en James Bond. He rigut, sí. He rigut molt, no me n'avergonyeixo. Encara que en Mike Myers del ous sigui el Santiago Segura americà. O potser he rigut precisament per això. No hi ha res com tenir amics. Molts amics influents.
Resumint, un nen esguerrat (perdó, amb enanisme) que mata la mare del seu millor amic, que és el fill bastard de... no ho direm ara, i mor al final però ja se sap des del començament. Què en podem treure, de tot plegat? Sí, una puta pel·lícula d'antena 3 de dissabte a la tarda. Per sort, hi surten mares mortes i gordos vomitant, cosa que sempre suma. Ah! I un nan mort. Nen. Mola.
Algú un bon dia va decidir que els nans parlant amb veu accelerada i anat amb poni fan gràcia. Després de veure The Terror of Tiny Town per tercera (?) vegada, estic en disposició de corroborar-ho. Els nans en poni fan gràcia. I si beuen copes enormes de cervesa, més. I si hi surt un pingüí en una barberia... què he de dir? Si hi surt un puto pingüí en una barberia ha de ser una de les putes millors pel·lícules de la història. Genial.
Estic en disposició d'afirmar que mai abans havia vist Willow, de manera que trobo que una marató de pel·lícules protagonitzades per nans era una excusa immillorable per fer-ho. M'hauria pogut tocar els collons, abans de votar-la. Feia molt temps que no veia una pel·lícula que se'm fes tan llarga. Tot i això he de dir que devia tenir el seu encant. Com a pel·lícula infantil dels vuitanta, vull dir. O sigui, que és una puta merda. Val, com els escalfadors o els pits de la Sabrina, es pot mirar amb nostàlgia, però no intenteu gaudir-la si no és part del vostre passat, perquè crec que és molt probable que us avorriu com una puta ostra.
No hauria imaginat mai que diria això, però... La segona vegada que es veu aquesta pel·lícula és molt millor que la primera. I això, parlant d'una còpia filipina d'en James Bond protagonitzada per un puto nan, és dir molt. Suposo. Acció, morts, sexe, amor... disco... aquesta és una pel·lícula que ho té absolutament tot. I a sobre el protagonista és un nan, cosa que la fa absolutament insuperable.
Ja hem tingut la pel·lícula random del dia. Successió de gags amb un mínim lligam però la mar d'efectiva. M'encanta en Gilliam, i quan està com en aquesta, encara m'agrada més. Nans, mitologia, imaginació desenfrenada i el món vist des dels ulls d'un nen. Encara és aviat i acabem de començar la marató, i aquesta és ideal pel moment. De fet, seria ideal per gairebé qualsevol moment.
A veure si ho he entès... un ventríloc que ven lloros que no parlen vestit de vella, acompanyat d'un forçut i un nan que es fa passar per nen que fuma puros, es dedica a robar joies a la gent que li compra els lloros. Brillant. Però tot es torça quan el nan i el forçut maten un home. Sort que hi ha un ximpanzé que ho soluciona tot.
Heus ací com destrossar sense compassió un personatge brutal, estimat i força ben tractat fins ara. Quan es va començar a parlar de la primera X Men, el que va preocupar més en general va ser qui seria en Lobezno, i com enfocarien el personatge. No només hi vam guanyar un dels millors superherois de la febre de el pel·lícules de l'última dècada, sinó que de propina hi vam descobrir un excel·lent actor. Els recels, doncs, eren infundats. Immediatament es va començar a parlar d'una pel·lícula pròpia pel personatge, i a mesura que la cosa es va anar materialitzant va anar prenent més i més mal aspecte. I aquesta vegada, per desgràcia, els recels tenien uns fonaments de puto adamantium.
He vist molt poques pel·lícules tan davastadorament boniques com aquesta. Des de la seqüència inicial, amb plans dels efectes de l'explosió nuclear sota una suggerent conversa en francès, passant per tot l'intercanvi entre els dos amants en una ciutat tan devastada com ells. En altres circumstàncies potser en tindria una opinió diferent, però aquest cop m'ha atrapat del tot. Tindrà més oportunitats, perquè el seu francès pedant i arrogant em molesti, però tinc els meus dubtes que ho aconsegueixi.
Existeix una màxima universal completament infal·lible que diu "si vols millorar alguna cosa, afegeix-hi un robot homicida". Funciona absolutament per tot, des d'eleccions a la presidència del Barça a rostits de festa major, però resulta especialment efectiu en el cas de pel·lícules de ciència ficció. Aquesta, per exemple, sense robot homicida seria un triangle amorós a l'espai tirant a avorrit i sense massa química ni interès. Amb robot homicida, en canvi, és un triangle amorós a l'espai tirant a avorrit i sense massa química ni interès, però amb un robot homicida. I els robots homicides, molen.
Què faríeu, si la persona que estimeu s'està convertint lentament en un zombi i vosaltres fóssiu l'única persona en tot el món que la pot salvar, ja que sou immunes a la infecció? Potser una bona pel·lícula, o com a mínim interessant? Si ho aconseguiu, és que no sou francesos.
Quan m'hi poso, puc ser d'alló més bàsic. Fins i tot amb les pel·lícules. Em podeu donar pits, sang i llenguatge groller i si és el dia adequat ja em donaré per satisfet. Si a més m'hi poseu en Mike Tyson, orientals amb mala llet, un pollastre i molta vulgaritat... llavors fins i tot pot ser que obviï que estic mirant una comèdia que han rebatejat amb el genial nom de Resacón en Las Vegas. I riuré i tot.
Un extraterrestre es passeja per un Londres inundat per la pujada del nivell del mar en un futur que per nosaltres ja és passat, arrencant cors per menjar-se'ls frescos. Evidentment, si l'aigua està tan alta, el bitxo ha de fotre un bon parell i mig de metres. Com es podria millorar, el panorama? Una bona manera seria posar-hi en Rutger Hauer de policia amb un passat fosc i obsessionat amb l'assassí que arrenca cors. Ara sí, que només caldria deixar-ho fluir, que funcionarà sol, segur.
El crim és sexi. Però mai ho havia sigut tant, abans d'aquesta pel·lícula. Posar com a parella protagonista dues de les icones de l'època ja encarava la pel·lícula cap a un retrat benevolent de la parella d'atracadors, però no es limita només a això. Sí, al final moren (spoiler!), però qui no voldria anar pel món atracant bancs, de la manera com ens ho expliquen!
Argument, actors, desenvolupament. Qui vol això, tenint una tia bona passejant amunt i avall? Jo, ho sento, però per fer-me despistar així d'una pel·lícula acceptable necessito, com a mínim, que la tia bona ensenyi els pits. Amb els pits a l'aire després podem començar a negociar quins aspectes estic disposat a obviar. És una postura bàsica, ho sé, però així és com ens tracten pel·lícules com aquesta.
Els vuitanta són sempre un valor segur, a l'hora de buscar cinema escombraries. Si trobem la pel·lícula d'en HeMan no hauríem de dubtar en cap moment que tenim una autèntica obra mestra d'aquest tipus de cinema. Una enorme merda. Si no us agrada el personatge podreu gaudir criticant els decorats, els actors, la música... per no parlar de la història en si. O de l'absència d'aquesta, més aviat. Si en canvi us agrada en HeMan (no cal que ho confesseu) podreu estar una bona estona buscant errors, coses que no lliguen o que s'han inventat. O trobant a faltar el tigre.
A veure. Tenim una pel·lícula francesa, ambientada als Alps, on una expedició "científica" que es troba uns domingueros van a buscar neanderthals en unes coves amb pinta d'estar a dos-cents metres dels remuntadors d'una pista d'esquí. Què podria anar malament, amb aquest plantejament? Perdó, la preguna seria... Què podria anar bé, amb aquest plantejament? a) Res. b) Tot. c) Que la prota ensenyi els pits. Si heu respost "a" sou gent més responsable que jo.
Un senglar gegant assassí. Qui compra? Jo, a priori, ni de conya. I amb una pel·lícula australiana, menys encara. Però ja se sap, com més baixes són les expectatives més fàcilment se satisfan.
No em cansaré de dir-ho i repetir-ho. Els vampirs són uns personatges de merda, mentre que els homes llop molen molt. I tot i ser explotats fins l'infinit, els primers sempre n'han sortit bastant més ben parats que els segons, al cinema. Amb Dog Soldiers i The Company of Wolves jo em donoper satisfet, però si sortís una altra bona pel·lícula d'homes llop per alguna banda, no me la voldria perdre, de manera que vaig provant. A vegades la cago, i a vegades, també.
No m'agraden les pel·lícules bèl·liques. No per res en concret, no m'agraden i punt. I així i tot, gairebé cada vegada que n'acabo veient alguna m'acaba agradant bastant. Fins i tot algunes les posaria entre les meves pel·lícules preferides. Apocalypse Now, Hamburguer Hill, The Thin Red Line... Rambo III.
En aquest cas no puc dir que resulti massa res de l'altre món, però així i tot m'ha agradat prou com perquè em captés l'atenció, tot i que per altra banda no m'ha agradat tant com per recomanar-la obertament, i ja vorem si d'aquí uns mesos recordaré tan sols haver-la vist.
Segurament la millor manera de remirar Quadrophenia no sigui sense possibilitat d'utilitzar subtítols, però a vegades les circumstàncies obliguen a prendre mesures desesperades. Menjar-se els companys de vol, tallar-se el braç esquerre a mossegades, tenir relacions sexuals amb un borbó... Ho confesso, no he entès una puta merda del puto argot dels collons, però com que l'havia vist de manera relativament recent no m'he perdut de manera excessiva i l'he pogut gaudir bastant bé. Quadrophenia és un retrat generacional molt meritori. No sé, ni sabré mai si és acurat, però me'l crec. I això per mi ja és més que suficient.
Segurament de bones comèdies de terror n'hi ha quatre. O menys. Per això em costa tant d'entendre que sempre hi hagi qui ho va provant. Després també hi sóc jo que sempre hi caic, i m'acabo empassant merda rere merda. De tant en tant però, surt alguna cosa mínimament potable, i et sorprens. Sigui perquè la història arrenca bé (tot i que es perdi i degeneri), perquè els actors són mínimament competents, perquè el director s'ho creu i té recursos i capacitat... Sigui pel que sigui, però a vegades, sense aconseguir res excepcional, hi ha una comèdia de terror que funciona. I això és notícia.
A vegades em passa que rebo, integro i assimilo informacions i després no recordo exactament d'on les he tret, si les he tret d'alguna banda. Per exemple, em sembla recordar haver llegit en alguna banda que Alícia al País de les Meravelles relata la descoberta de la sexualitat de la prepúber Alícia. Una mena de caputxeta vermella amb endevinalles.
En aquest retrobament amb la història s'aniria una mica més enllà. L'Alícia ja és pràcticament adulta, sense necessitat d'explicitar-ho sabem que ja té la sexualitat més que definida, i aquí li tocaria posicionar-la. Després d'un viatge que a estones sembla no portar massa enlloc, després d'una orgia visual digna del millor Tim Burton però també del més excessiu, després de les tres dimensions més estafa vistes fins ara en una sala de cinema des de la tercera part de Viernes 13, se'ns revela la realitat. Amics, l'Alícia és lesbiana.
No hi ha manera, no m'hi puc resistir. Cada vegada que la veig, ric. Des del començament, que per mi és un dels gags més grans de la història del cinema, per culpa del qual cada vegada que veig cavalls penso en cocos i orenetes (quan no penso en com en són de bons i nutritius). Després la cosa tampoc decau de manera general, i hi podem trobar escenes tan brutals com el judici a la bruixa, els cavallers que diuen "ni" o el final, totalment demencial. Acostumo a ser tolerant i obert als gustos aliens, normalment, però parlant de Monty Python m'esbiaxo de manera preocupant.
Si mai m'haguessin dit que em sentiria agradablement sorprès per una pel·lícula protagonitzada pel ninot assassí d'un ventríloc li hauria dit gilipolles a qui hagués gosat proclamar tal absurditat. A vegades ens veiem obligats a menjar-nos els prejudicis i assumpcions prèvies, però sempre podré dir en descàrrec propi que aquí, en contra del que ens diguin, no tenim exactament una pel·lícula de terror amb ninot assassí, sinó més aviat un força ben treballat thriller psicològic. I amb un cartell de luxe, també s'ha de dir.
Venuda per totes bandes com una de les pel·lícules més pertorbadores de la història, veure un grup prou nombrós de joves atractius ser vexats de totes les formes imaginables per representants de tots els estaments del poder en resulta certament molt, de pertorbador. Tot i això, una vegada vista m'he quedat amb la desagradable sensació que el meu desconeixement pràcticament absolut del context em fa perdre moltes, masses coses com per valorar-la com li pertocaria.
Bullit és coneguda principalment pel seu protagonista i per una persecució de cotxes que és considerada per molta gent la millor de la història del cinema. Puc entendre les dues coses, però més enllà d'això no hi he sabut apreciar massa res que surti de la normalitat. Alguna cosa em fa pensar, però, que bona part del problema ha sigut meu, de manera que ben de gust li donaré una altra oportunitat en un termini curt o mitjà.
Abans de començar a desentrellar una història, cal posar els seus personatges en situació. Aquí possiblement tinguem un dels plantejaments inicials més patilleros de la història dels thrillers més o menys recents. Per si això fos poc, la química entre i dins les dues parelles protagonistes és completament nul·la, i tampoc el desenllaç arriba a ser gens satisfactori. Així doncs, no m'explico com l'he tingut, i la continuo tenint, tan ben considerada.
Segurament un dels (sub)gèneres en els quals resulta més difícil aportar idees noves sigui el dels zombis. Però també seria un dels que seria més necessari, per això miro qualsevol intent d'aportar aire nou amb bons ulls. Durant molta estona aquesta pel·lícula crida l'atenció i desperta interès, mentre la tensió va augmentant. Al final, però, tot es dilueix en el que podria ser un intent d'explicar massa coses potser fins i tot massa profundes en massa poc temps, massa poca substància i vés a saber si massa poca capacitat.
En Jacob va ser al Vietnam, i anys després els dimonis de la guerra semblen haver-lo perseguit fins a casa. Semblaria un argument tòpic, però no, perquè els dimonis aquí no són cap metàfora. Bé, segurament sí, però al menys tenen cua de veritat. I l'escala? Cap on va? Us ho dirà la Bíblia, però potser millor que no l'escolteu fins després de veure la pel·lícula, perquè encara us destrossaria un dels últims finals amb gir "inesperat" que van sortir abans de l'onada que va fer que fossin imprescindibles en tota pel·lícula mínimament fantàstica, vingués a cuento o no.
El pitjor que li pot passar a una pel·lícula és que t'interessi alguna cosa més que el que està passant en ella. Si el que t'interessa més és que el teu fill de tres anys s'hagi empassat una peça petita d'una joguina no destinada a menors de deu anys pot tenir un passi. Si en canvi el que t'interessa més és el fototropisme irregular del cactus que tens sobre la taula del menjador potser sigui que la pel·lícula és dolenta. O el cactus sospitosament interessant.
Finalment, a la tercera anria la vençuda. Que sí, que l'oest mola molt, i la ciència ficció ambientada en aquesta època mola encara més... però no. Aquest cop ja no hi passo tant, i per molts trens i moltes polles que m'hi foteu entremig, aquesta vegada m'he avorrit bastant. Anant a remolc, la sensació tampoc és del tot dolenta, però...
I si la primera part trontolla, la segona no és menys. Però tampoc més, i això ja podria ser considerat un mèrit prou gran. Cap endavant, cap enrere, ara veiem els fills, ara els pares. Anys cinquanta, segle XXI. Potser ara estem massa acostumats a les línies temporals paral·leles, o alternatives, als petits canvis que creen nous futurs i a tot aquest munt de merda, però suposo que amb deu anys podia impressionar bastant. Però més devia impressionar un monopatí volador. Però no, tampoc vaig ser mai d'anar amb monopatí.
Ser humà comporta força coses molestes. Una d'elles és la infància. I aquesta porta encara associades subclasses, entre les quals podríem destacar aquelles pel·lícules que de petits ens van marcar i que de grans som incapaços de deslligar d'aquesta mena d'experiència mística supratemporal. I és llavors quan et trobes, amb trenta anys passats, negant l'evidència que Regreso al Futuro és una pel·lícula discutible, que trontolla per força bandes i que no acaba de funcionar del tot. Per sort (o no), les meves vergonyes cinematrogràfiques infatils no inclouen aquesta pel·lícula, que sempre he vist, tot i els mèrits evidents que deixa anar aquí i allà, amb un cert recel. Per passar l'estona, val, però no ens passem.
Creia que "noies en biquini" i "zombis" seria una combinació necessàriament guanyadora. A vegades puc estar tan tremendament equivocat que em fotria una hòstia.
Cada vegada que he llegit algun dels còmics de la sèrie Sin City he disfrutat com un puto vedell. A tots els nivells. Val que en alguns la història potser flaqueja de manera perillosa, però sempre he acabat ben satisfet. Veure la pel·lícula és exactament com llegir els originals, tant pel bo com pel dolent, i per sort el dolent és gairebé menyspreable, en comparació. El tàndem Rodríguez-Miller sembla funcionar a la perfecció, donant una concepció visual brutal per una banda, i un ritme cinematogràfic envejable per l'altra. Després ha quedat força clar que en Frank Miller s'hauria de quedar en el terreny que més domina, però això ja seria una altra història.
En els noranta hi va haver molt poques pel·lícules més influents que aquesta. Una vegada vista en el seu moment, pel que fos mai vaig trobar el moment de repetir, i ara que finalment ho he fet, molt temps després, he pogut comprovar de manera bastant poc condicionada que tot mèrit que se li pugui donar és del tot merescut.
En Dalí va ser un personatge ben peculiar, això és del tot indiscutible. Però hi ha una cosa que no li permetré mai més, i és que es posi a la banda que sigui d'una càmera i em comenci a explicar la història d'un bolet al·lucinògen de l'Alta Mongòlia mentre dóna voltes pel seu museu. No perquè no m'hagi resultat interessant, però realment amb una vegada haurà sigut més que suficient. O potser ja n'hi hauria hagut prou amb mitja vegada.
Començaré dient que no he llegit mai cap llibre d'aquests, de manera que l'única referència que puc tenir per valorar aquesta pel·lícula és la pel·lícula en si. Es nota bastant, que és una adaptació, sobretot en el fet que, com tantes d'altres pel·lícules basades en llibres, cau en la trampa de voler posar massa coses en massa poc espai. Això afecta força el ritme, que avança força a trompicons i sense una línia convincent. Tot i això, en el segon (o tercer) visionat els punts forts continuen superant els febles, i he rigut més que no pas m'he avorrit. Però no sé quant duraria, això, de manera que crec que passarà força temps abans no la torni a mirar. Després podrem discutir com supera el pas del temps, aspecte en què no puc ser massa optimista.
Crec que a base de veure putes a les carreteres de la província m'he insensibilitzat excessivament, en el tema de la prostitució. Així, inicialment, la història de dues adolescents coreanes, una que es prostitueix i l'altra que li fa de proxeneta per poder-se pagar un bitllet cap a Europa, em va deixar bastant fred. Però de mica en mica hi vaig anar entrant, fins que al final em va atrapar complementament i ja no en vaig poder sortir.
Resulta ben curiós com a vegades la cosa més tonta em pot salvar una pel·lícula de merda i convertir-la en simpàtica. The Forgotten flaqueja per totes bandes, i ni tan sols els esforços de la parella protagonista aconsegueixen salvar-la. Però quan tot sembla perdut arriben uns aliens i t'abdueixen un secundari de la manera més entretinguda que mai hagis vist. I com que som així de fàcils d'acontentar, amb això ja en fem prou.
Recordava aquesta com la pel·lícula que menys m'havia agradat del seu director, però encara amb un munt de punts interessants i meritoris. He de confessar que estava bastant equivocat. Sí, és la seva pitjor pel·lícula. No, hi ha poques coses per on salvar-la. Punts interessants? Algun, pocs. Punts meritoris? No ens passem...
Poques vegades veureu la trama d'una pel·lícula de sobretaula de dissabte a Antena 3 elevada a la categoria de puta obra mestra. Potser m'equivoco, perquè precisament la meva propietat més coneguda no és el criteri, però trobo que en aquesta pel·lícula tot és magistral. Els protagonistes, la direcció, la fotografia, la càmera, el so, l'ambientació general... només la història, és una puta merda. Però per tenir una obra mestra a vegades la història és secundària. O menys important encara. Hi ha qui pot filmar la suposada biografia d'un lluitador en hores baixes i treure'n una puta pel·lícula com aquesta.
Hi ha gent que es passa la vida fent la mateixa pel·lícula una vegada i una altra, i li funciona de puta mare. En Guy Ritchie seria l'exemple actual més clar. Hi ha gent que ha escrit el mateix llibre una vegada i una altra, i una altra i encara una altra durant més de trenta anys, i també li continua funcionant de puta mare. Els llibres de l'Stephen King són d'alló més poc cinematogràfics, però paradoxalment n'han sortit autèntiques obres mestres, de les seves pàgines. Tot i que aquesta no entraria dins la categoria, sí que resulta d'alló més meritòria, i revista en el blanc i negre originalment pensat pel seu director guanya encara més força. A la banda dels contres, jo hi posaria el final. Sé que ha sigut possiblement el més valorat de la pel·lícula, però ho sento, el vaig trobar ridícul la primera vegada i el trobo ridícul la segona.
En general a occident tenim la necessitat que tot se'ns expliqui, que tot tingui un "perquè" ben definit i clar. La veritat és que a mi me la pela bastant. Més encara, trobo que un excés d'explicació sovint actua de corsé innecessari que impedeix que una bona història es desenvolupi en plenitud. Aquí tenim un grup de gent que fan una festa i innexplicablement no poden marxar de l'habitació on es troben. Voler-hi trobar explicacions racionals només la faria malbé, aquesta història. No poden sortir. Esforceu-vos a interpretar-ho, no espereu que un altre ho faci per vosaltres i podrà ser més gratificant.
Mantenir un nivell magistral al llarg de tota una vida resulta pràcticament impossible en tots els aspectes, encara que siguis un puto geni. Ara sé que fins i tot en Kurosawa a vegades va flaquejar. Tot el que n'havia vist fins ara m'havia impressionat, però la que va ser la seva primera pel·lícula en color crec que només passarà a la història precisament per això. Històries destrenades, caricaturesques, sense gràcia i amb un nexe que vol ser enrtrenyable però resulta ridícul. Però tampoc exagerarem, que dintre de tot encara s'hi poden veure coses més que apreciables.
La convivència entre comunitats és, serà i ha sigut sempre complicada, això es pot veure en qualsevol diari, pràcticament cada dia. Tothom semba tenir-hi més a perdre que a guanyar, i per molt que t'esforcis per fer les coses bé, al final hi ha tants factors que se'ns escapen de les mans que, si tot plegat ha d'anar malament inevitablement hi anirà. De fet, com absolutament tot. Ja podem anar fent. Alguns en diuen destí, d'altres déu o qualsevol polla per l'estil. És així, simplement.
Hi ha poques pel·lícules que retratin el suposat ambient d'un institut americà qualsevol que es puguin salvar de la crema. Tampoc puc dir que pensi amb gaire força, i sé del cert que estic equivocat, però ara mateix no se me n'ocorre cap. És per això que vaig començar a mirar aquesta mig per error. Sort de l'error, perquè si bé no passarà mai a la història com una pel·lícula genial, ni tan sols com la millor del seu director, sí que resulta d'alló més meritòria i interessant. No em farà res repetir, si es dóna el cas, i sigui com sigui, la propera vegada que em caigui a les mans una pel·lícula d'adolescents potser (pot ser) me la miraré d'una altra manera.
El cinema rus és (era) bastant peculiar. Fins que amb l'obertura al capitalisme el que ens arriba d'allà va adquirir totes les perversions del pitjor Hollywood, Rússia ens donava, de manera similar a com passa amb el cinema asiàtic i, de manera general, tot el que seria "no occidental", una manera de fer bastant diferent al que estem acostumats. Un nou punt de vista. Això, si es té la ment oberta pot resultar d'alló més gratificant. Vaig entendre aquesta pel·lícula com una mena d'equivalent rus a un western, una mena de Set Magnífics (que a la vegada ja era una versió occidental dels Set Samurais) ambientada en una guerra de principis de segle XX. Un heroi que no busca ser-ho, un harem, un senyor amb rifle, dolents molt dolents i episodis de surrealisme que la fan una opció magnífica per passar una estona més que genial.
He dit i repetit que les pel·lícules per episodis són molt perilloses. Costa mantenir la coherència i el nivell, plantejant històries independents agrupades. De totes les que he vist darrerament (que curiosament són forces) aquesta sigui segurament la que millor supera tots els problemes associats. Seguim cinc històries que tenen lloc en taxis, a cinc ciutats del món, al mateix moment. Històries molt humanes, però tenyides amb pinzellades còmiques en algun dels episodis que trenquen de manera molt efectiva la seriositat del conjunt. Puto Jim Jarmusch. Quan s'hi posa pot ser tan bo...
Diuen que aquesta pel·lícula era una mena d'homenatge que en Truffaut va fer a en Hitchcock, posant-se en el seu territori i utilitzant les seves eines. Surti d'on surti, resulta una pel·lícula excel·lent, amb una història ben trenada que es va desfilant gradualment, reconstruint mort a mort el fet casual que ho origina tot. Segurament se li podrien buscar punts dèbils, però només per tenir la protagonista que té se li pot perdonar qualsevol cosa. I per si això fos poc... he sentit que algú deia "KillBill"...?
Arribem al final de la Marató Sessió Contínua. No ho negaré, ha sigut dur, però bastant menys del que esperava. A més, tampoc esperava que una vegada vista setze vegades seguides em continués agradant Shinboru. I em continua agradant moltíssim. La tornaré a veure. Però d'aquí un temps. Força temps, crec. Oh! Bup!
Setze de Setze.
Un detall que encara no
havia
vist: De la paret en surten 193,75 (
±1,83) parells de bastons (aquest valor és la mitjana de vuit recomptes independents).
Hi ha coses impagables. Una, que cada vegada que he vist aquesta pel·lícula, sobretot avui, m'ha meravellat és el "bullet time" manual que hi ha cap als dos terços de pel·lícula. "Tothom quiet i compte que giro la càmera!", devia cridar el senyor Matsumoto (en japonès, clar). Un parell de mexicans no el van acabar d'entendre, sobretot el que a mitja escena es va adonar que potser havia comès un error volent mantenir una cadira de plàstic alçada i la va baixar, el que va pensar que si es ventava a la segona fila ningú el veuria i el que no tenia del tot clar en quin moment començar a gesticular. Això fa tres mexicans. Però no importa. Són quarts de nou i hem vist la mateixa pel·lícula quinze vegades.
Quinze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: La senyora de l'escola dóna 29 cops a la campana d'entrada. També és un número primer.
L'última vegada que vaig fer aquesta suma, 575+425 feien 1000. Crec que no hi hauria pel·lícula millor per "celebrar" el miler de cinegomets que Shinboru, una pel·lícula que en els últims dos mesos jo hauré vist unes vint-i-cinc vegades i en jordi poc menys de deu. Això em rejoveneix, amb trenta anys faig el que no feia amb deu. Pràcticament m'aprenc els diàlegs, les cançons, les bromes... Oh!
Catorze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: El venedor ambulant que diu "Naai! Naaaai!" està venent gel.
M'informen que en aquest tretzè visionat m'he adormit lleugerament. Jo diria que simplement m'he mantingut quiet per quedar bé a la gravació, ben enquadrat i aquestes coses. Els cafès, bé gràcies. Són més de les cinc i ja poca cosa podem afegir-hi. Demà (avui) serà un dia fantàstic.
Tretze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: Si no ens hem descomptat, el senyor del pijama divertit toca exactament 385 polles.
Menjar sushi a la sinboru manera és motivació més que suficient per mantenir-se despert durant el dotzè visionat d'aquesta pel·lícula. Segurament hauríem estat desperts igualment, però tenir l'estómac ple sempre ajuda una mica a aguantar la nit. I necessitem ajuda, ja jo crec, que en necessitem...
Dotze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: Escargotman porta una màscara Master Cacao.
Onze de setze i ja són setze hores seguides mirant la mateixa pel·lícula. Què diré... serà estrany, però no me'n canso, encara. Com tantes d'altres coses, que per molt que les vegi, faci o visqui, em continuen fascinant. Però són gairebé les tres, i tinc son i gana. Seria ja hora de sushi (oh!) i cafè...
Onze de Setze.
Un detall que encara no havia vist: La porta s'obre 19 vegades, I tothom sap que 19 és primer, oi?
Que un bisbe toqui tites ara mateix pot ser considerat bastant normal. Que un japonès toqui petites tites de querubí.... És estrany, i això ho poden corroborar una figuerenca, un ordienc, un banyolí, diversos gironins i fins i tot un bisbalenc. No és poc. Però no suficient. Oh! Deu de Setze.
Un detall que encara no havia vist: La camisa que es prova té cinc botons.
Hi arriba un moment en el qual la sensació d'estar veient sempre el mateix es confon amb la sensació de déjà vu. Això té cert grau de perill, però fins ara l'estem manejant amb una competència força acceptable. La companyia aquesta tarda ha ajudat bastant, però tot apunta que ben aviat ens quedarem sols. Llavors començarà el repte de veritat.
Nou de Setze.
Un detall que encara no havia vist: Quan comença a pujar hi ha cinc àngels, quan ha pujat una mica hi ha cinc llums al terra.
Veure vuit vegades seguides una mateixa pel·l·lícula é suna experiència curiosa. Que hi surtin querubins d'ulls blancs és encara més curiós encara, i que deixin fora de la paret les polles perquè un japonès les toqui... bé... és. Digueu mmmmmmhhh... Digueu iattà... Digueu cervesa. Més cervesa, sisplau.
Vuit de Setze.
Un detall que encara no havia vist: Crec que hi havia vint-i-dos gossos, però no n'estic del tot segur...
Quan ve gent tot es fa més fàcil, i si porten coca de xocolata és encara millor. Definitivament, Shinboru és la pel·lícula ideal per veure en família, la poden gaudir tant els nens com els més grans. Tot i que hi surtin polles per tots costats.
Set de Setze.
Un detall que encara no havia vist: Els mugrons d'Escargotman són els més turgents de la província.
Mai hauria imaginat que acabaria cantant mentre miro una pel·lícula japonesa sense subtítols. El món dóna moltes voltes, i ens han aplaudit des del carrer (crec). Aquesta l'hem vist de manera coordinada amb l'Èlia, que no ha pogut venir i volia estar amb nosaltres. La següent la veurem amb en Roger, la Núria i l'Estela. Una menys i anem avançant, és més fàcil del que creia...
Sis de Setze.
Un detall que encara no havia vist: He comptat 196 parells de palets que surten de la paret. Hauríem de fer diversos recomptes per tenir una mitjana i una desviació estàndard.
Aquesta pel·lícula és genial per anar-hi buscant i mirant detalls mentre te la vas aprenent de memòria. Hem aprofitat per introduir-nos en el wrestling japonès i per veure com són els cartells de carrer per aquell país. Aprendrem moltes coses, avui...
Cinc de Setze.
Un detall que encara no havia vist: El número 6 que el protagonista busca i no troba, apareix.
Em comença a fer una mica de por pensar com estarem de matinada. Després de menjar una mica arriba la somnolència amb força facilitat, i si hi anem sumant les cerveses que van caient... no vull pensar-hi. La pel·lícula, bé. De moment encara no cansa gens, crec que hem escollit una de les millors opcions possibles per fer l'animalada aquesta. En aquest quart visionat hem fet un karaoke amb la cançó de Crow. Espero que no ens hagi sentit ningú, perquè... (The phoenix of the darkness, the phoenix of the darkness...)
Quatre de Setze.
Un detall que encara no havia vist: El calendari de la verge i Joan Pau II de casa l'Escargotman té dos mesos a cada full.
Després de tres visionats i només una visita començo a tenir una mica de mal de cap, però anem aguantant amb dignitat. Això acaba de començar, només faltaria que ja estéssim donant cops de cap a la paret. Això ho deixem per la matinada. Hem començat la veda de la cervesa, i no crec pas que ens l'acabem. Hem trobat que el merchandising de la pel·lícula, com amb tota pel·lícula japonesa, pot arribar a nivells bastant demencials. Hi ha penjolls pel mòbil amb una polla, clauers de la Hello Kitty amb el pijama de colors... i el pijama itself! Jo en voldria un.
Tres de Setze.
Un detall que encara no havia vist: La lluita és organitzada pel GNLL (Grupo Nacional de Lucha Libre).
No sé pas què collons ens va passar pel cap per començar aquesta marató, però cada vegada n'estic més segur que serà genial. De moment ja n'he tret una mica de nou vocabulari (escuincle) i un desig per St Jordi (Robelo, Cecilio A. (1912). Diccionario de Aztequismos, new ed., México: Imp. del Museo n. de arquelogía, historia y etnología.). I això ja és més, per la desena vegada que la veig, que el que m'han deixat moltes pel·lícules.
Dos de Setze.
Un detall que encara no havia vist: Escargotman té un altar amb una verge i una bombeta encesa... dins la taquilla!
Una vegada has vist una pel·lícula nou vegades, vuit d'elles en els darrers dos mesos o menys, ja poca cosa nova se'n pot dir. I de fet, molt poca cosa nova s'hi pot veure. El que sí es pot fer, és mirar-la més. Setze vegades, per exemple. De manera ininterrompuda.
U de Setze.
Un detall que encara no havia vist: L'enganxina de bulldog a la finestra del darrere del cotxe.
La memòria és força traidora, però recordava haver vist de petit una pel·lícula on un grup d'homes havien de transportar una càrrega de nitroglicerina, i que m'havia agradat molt. No sé com, em va arribar a les mans aquesta, i tot apunta que la que em sembla recordar haver vist de petit n'era un remake. No, els remakes no són una cosa dels darrers deu anys, sempre se n'han fet. Com a curiositat, es veu que aquesta pel·lícula francesa va ser la primera que va guanyar els dos grans festivals europeus, Cannes i Berlín. Ho mereix, ja ho crec que ho mereix. En un país sudamericà indeterminat (Mèxic, Venezuela, Cuba, Espanya, a ulls dels països civilitzats tots són iguals) un grup de gent que ningú trobarà a faltar són reclutats per transportar, seguint un camí de carro de merda de més de 300km, dos camions carregats de bidons de nitroglicerina fins una explotació petrolífera on s'ha incendiat un pou d'extracció. Inicialment em va cridar l'atenció la multilinguaritat de la pel·lícula. Es parla francès, anglès, italià, castellà i alemany, amb el protagonista canviant de llengua segons el personatge amb qui parla. Però no patiu, que és un multilinguarisme realista, cap dels castellanoparlants és massa capaç de parlar en cap altre idioma. Una vegada agafen el volant, però, tot canvia, i la tensió passa a controlar la pel·lícula. Qualsevol movint pot fer volar els camions per l'aire. Arribaran?
Sovint passa que començo una pel·licula esperant-ne força i em trobo amb una enorme merda decepcionant, encara més sovint em passa que començo una pel·lícula esperant que sigui una puta merda i efectivament resulta ser una puta merda, i rarament començo una pel·lícula esperant que no sigui gran cosa i m'acaba encantant. Aquest és un d'aquests casos. Una bona història, algun assassinat defugint els convencionalismes, competència general, i un gir que tot i perdre una mica de força a la segona vegada que es veu resulta d'alló més efectiu. I per si tot això fos poc, a sobre té una "ø" al títol. Què més voleu?
Hi ha una dita popular que diu que en un minut agafat a l'atzar d'una pel·lícula qualsevol d'en Takashi Miike (i serà que no és prolífic, el cabron) hi ha més acció, més substància i més de tot que en tota la filmografia de l'Albert Serra (de merda). Buscant desintoxicar-nos de El Cant dels Ocells vaig voler posar els sis primers minuts de DoA, possiblement l'inici més frenètic i amb més ritme de la història del cinema. Evidentment, no vam poder parar. Ho accepto, no és una pel·lícula excepcional. No es trobaria entre les millors de la història, possiblement tampoc entre les meves preferides del seu director, però... Però. Però només pel seu començament i pel seu final ja mereix un lloc d'honor en qualsevol prestatgeria.
Crec que la meva relació amb l'Albert Serra (de merda) ha superat ja fa temps el llindar de no retorn. Puc arribar a acceptar que sigui un director excel·lent, però ara ja me la pela. Me la pela, i molt. Per bon director que pugui ser sóc i seré sempre incapaç de gaudir cap de les seves pel·lícules. És massa dolent en tots i cada un dels altres aspectes, i m'ho ha fet passar massa malament fins ara com per fer canviar la meva percepció. En aquesta, més del mateix. Tot molt bonic, molt ben filmat. Però completament buit. Pitjor encara, ple de merda. Per un moment vaig tenir l'esperança que tot acabés amb els tres reis arribant a lloc i fent una parrillada amb el Jesús-cabrit. Però no. Sembla que no hagi après a no sobreestimar el puto Albert Serra (de merda).
Per causes que no vindrien massa al cas em vaig veure obligat a prendre una decisió dramàtica. Podia o bé mirar aquesta pel·lícula, o bé perdre una de les meves extremitats superiors. Ara tinc ben clar que crec que puc prescindir del meu braç esquerre. (Nota: els fets exposats en aquest comentari poden no ser objectivament certs, però la seva sinceritat és total, i reflecteixen perfectament els meus pensaments)
Les pel·lícules de sobretaula de cap de setmana tenen una funció ben clara, que és portar els televidents a un estat de somnolència adequada pel dia i l'estat post-àpat. Així quedes convenientment anestesiat mentre el teu organisme fa la digestió. Les pel·lícules amb vocació de pel·lícula de sobretaula de cap de setmana poden arribar a ser tan increïblement bones que creïn aquest estat independentment del dia i hora que es mirin, i t'obliguin a fer migdiades en el moment menys esperat.
Inicialment, se'ns avisa que l'objectiu de la pel·lícula vindria a ser alguna cosa així com alertar dels perills creixents que genera la millora de la tecnologia en la nostra intimitat i vida privada. Es veu que qualsevol, amb un mínim esforç, es fot fotre en la nostra vida i saber-ho tot de nosaltres i mirar-nos sense que nosaltres puguem saber que ens està mirant. El missatge que a mi m'ha arribat però, és que la millora de les telecomunicacions posa al nostre abast pel·lícules de merda que no haurien d'arribar mai a les nostres retines. Oh, i també que la millora en la qualitat de vida fa que qualsevol fill d'actor arribi sa a l'edat adulta amb capacitat de fer pel·lícules, quan fa només un parell de segles hauria sigut convenientment llençat als voltors en néixer. Avancem per anar cap enrere.
Quan es tracta d'animació hi ha alguna cosa que em fa ser poc exigent. Deu ser el puto nen que es veu que tots portem dins encara que no vulguem o que ens sembli haver-lo matat en alguna festa, juntament amb la dignitat. Pel que sigui, però tendeixo a acontentar-me amb poqueta cosa. I si em posen uns quants pingüins, dotzenes d'animals iguals fent el mateix i una iaia immortal i amb mala bava... sí, amb això ja en tinc prou. Quan m'ho proposo puc ser així de criatura.
Aquesta moda que ha aparegut darrerament de fer pel·lícules de terror utilitzant un estil documental i/o suposades imatges "reals" no sé si m'agrada o em fot de mala llet. Per una banda n'han sortit merdes de l'estil de Paranormal Activity, però per l'altra he vist coses que m'han convençut molt, com ara Home Movie. Aquesta es quedaria en un entremig. Va massa a la deriva com per pensar que és una cosa que val a pena recordar, però a la vegada el conjunt és massa competent com per enviar-lo al forat de la merda blairwitchprojectiana. I a sobre el muntatge documental funciona de manera excel·lent.
Ho he provat mil vegades, però en continuo sent tan incapaç com la primera vegada: no suporto les pel·lícules de cases encantades. No les suporto. Per molt que em puguin agradar, i molt, The Shining i Poltergeist. No suporto les putes pel·lícules de cases encantades. Sé que en molts casos m'equivocaré, i probablement aquest en sigui un, d'aquests, perquè estic segur que aquesta pel·lícula té un munt de punts a tenir en compte. Però passa en una merda de casa encantada, sabeu?
Atenció, perquè aixó és un argument absurd: en Jack l'Esbudellador fuig en una màquina del temps inventada per l'H.G. Wells i acaba als anys setanta, però l'escriptor el persegueix per impedir que pugui continuar matant impunement. Qui ho compra? Per setantero que sigui el conjunt, per pocs llocs que hi hagi per agafar-ho, qui es pot resistir a una història d'aquest calibre? Jo en sóc incapaç.
Sempre he trobat que en John Waters és un personatge tirant a fascinant. Crec que en condicions normals em farien molta ràbia les seves pel·lícules, i el consideraria un estafador cinematogràfic i un farsant. Però si ho fes ell hauria guanyat, i no em dóna la puta gana donar-li cap mena de satisfacció. Repulsió, provocació gratuïta, festival de freaks i històries absurdes. I crustacis violadors. L'art de fer de la provocació el motor del què fas. Eren els seixanta, i tot i que mai els he viscut per alguna estranya raó sóc capaç d'apreciar aquest individu per haver fet aquest munt de porqueria repulsiva. Perquè en el fons el món és així de lleig, i en el moment menys pensat un crustaci de porexpan rebenta la paret i viola un transvestit.
Una pel·lícula d'episodis basats en contes d'en Poe. Episodis i Poe, dos factors que sumen i si no vas amb molt de compte aboquen qualsevol pel·lícula al fracàs. Per una banda, fer una pel·lícula que mantingui la coherència i el nivell explicant històries deslligades és sempre complicat. Per l'altra, tot i basar-se en contes d'un dels més grans escriptors de la història, el que feia por al segle XIX no té massa a veure amb el que fa por ara. O als anys seixanta. Per sort, els actors tenen prou pes per ells mateixos com per fer que tot plegat tingui suficient interès.
Les pel·lícules postapocalíptiques són una de les meves (moltes) debilitats (cinematogràfiques). Si a sobre estan filmades amb una fotografia excel·lent, i tenen una història que l'acosten més al western que a la ciència-ficció, llavors hi ha molts números perquè la pel·lícula en qüestió m'agradi i molt. A no ser, és clar, que la història segueixi tots els convencionalismes existents, que introdueixi punts absurds per totes bandes i que em vulguin vendre un llibre redemptor que ha de salvar la humanitat (i tots sabem quin llibre serà, aquest). Arriba un punt que per moltes ganes que hi posi el meu llindar de passar coses per alt se supera i la balança es descompensa.
A vegades entren ganes d'agafar en Tim Burton i fer-li menjar totes les seves putes neures. Però ben mirat, no hi ha pas ningú sa, en aquest món, i com que per alguna banda han de sortir quina manera millor que una pel·lícula com aquesta? Ja m'agradaria a mi treure els llocs per on estic tarat de manera semblant...
Ui! Surfistes nazis! Fa riure la idea, oi? Quines risses... Doncs aprofiteu a riure amb el títol, perquè el que és la pel·lícula en si (com pràcticament tot el que surt de Troma, val a dir) no fot puta gràcia. Surfistes nazis. Dolents. Maten negre. Surten surfistes ninjes. Negra enorme busca venjança. Passen coses que no tenen res a veure amb la resta. Surfistes nazis moren. Fi.
El Japó és terra de pervertits i degenerats. D'homes amb cara de lluç que oloren calces usades. Sóc molt injust, començant el comentari així, perquè aquesta pel·lícula és massa completa com per quedar-nos només amb això. Una gran història al voltant de la identitat, amb sang, molta sang, i un munt de voltes ben trenades i construïdes de manera força intel·ligent, tot i que a vegades pugui ser força patillera. Ara, això no treu que m'hagi quedat amb ganes de tornar a veure Urotsukidôji.
Les pel·lícules postapocalíptiques m'agraden. M'agraden, i molt. Ara, que en un món devastat per la guerra nuclear (nu-ce-lar) aparegui un noi guaperes amb un gos telèpata em crea certa perplexitat. Que el gos vulgui trobar menjar ho trobo normal. Que el noi només vulgui trobar una dona per follar ho trobo... bé, també normal. Que trobin una societat subterrània de gent maquillada de manera esperpèntica i que vulguin el noi per succionar-li l'esperma i fecundar desenes de noies... Crec que tinc mal de cap.
Des de la primera vegada que la vaig veure que recordo aquesta pel·licula com "la dels cinc finals". Aquesta vegada els vaig tornar a comptar i altra vegada me'n van sortir cinc. Cinc punts en els quals podria aparèixer un "the end" i la pel·licula podria funcionar prou bé. De tots ells, no sé si jo hauria triat el que hi ha. Segurament no. Però jo no sóc en David Fincher, així que només em toca callar i tornar a dir altra vegada quina puta ràbia em fot aquest individu, que quan fa una pel·lícula que no arriba al nivell normal en ell resulten pel·lícules notables, un parell de graons per sobre de la mitjana.
Resulta que aquesta pel·lícula no es va fer utilitzant ben bé la tècnica del rotoscopat. Es va filmar primer amb imatge real i després, en base a les imatges preses es van fer les il·lustracions de manera clàssica. És igual, l'efecte és el mateix. Totes les pel·lícules que he vist que utilitzen un material filmat en imatge real de partida que és posteriorment convertit en animació aconsegueixen el mateix efecte, donar un component oníric a unes imatges que se saben reals però que no perceben com a tals. Crec que tot es troba en els petits gestos dels actors, els moviments subtils que quan es fa animació no apareixen mai per enlloc, i que en animar actors "reals" es mantenen. Això fa que percebem els personatges com a reals, mentre que conscientment estem mirant uns "dibuixos animats". Tant a Waking Life, com a A Scanner Darkly com aquí això funciona a la perfecció, i en aquest cas en concret, la història bèlica encara hi afegeix un component d'irrealitat més gran. La guerra és massa dura perquè sigui del tot real, i fins i tot els records que en queden acaben resultant falsos.
En lloc de perdre el temps dient i repetint que el guió de Pulp Fiction era pràcticament tot seu, i que en Tarantino li va prendre la part de mèrit que li tocava, el que podria fer aquest home és procurar fer més pel·lícules, que quan s'hi posa se'n surt prou bé. A Killing Zoe se li poden retreure força coses. Molt efectisme gratuït, una història que en cap moment m'he acabat d'empassar del tot i massa personatges que només hi són per fer bulto. Però m'he aixecat positiu, i m'ho he passat massa bé com per parlar-ne malament.
La premissa de partida té la seva gràcia, és cert. Un món en el qual ningú menteix, i diu sempre el que pensa i el que fa, sense floritures, sense cap mena de falsedat ni hipocresia. Per no haver-hi, no hi ha ni mentides piatoses. I entre tot això a un desgraciat un bon dia el cervell li fa una mala connexió i adquireix la capacitat de mentir. Què faríeu, vosaltres, en aquesta situació? Exacte, convertir-vos en Déu. O en el seu defecte, en l'únic intermediari amb ell. Durant una estona funciona bastant bé, però aviat perd el rumb i tota gràcia.
Entenc que fer una pel·lícula no és cosa fàcil. Fer una pel·lícula interessant ho és encara menys. I fer una pel·lícula interessant, amb pocs personatges i una història que lligui a la perfecció i funcioni com un rellotge de precisió és encara més complicat. Intentar-ho fer ja té força mèrit, però si de tots els factors implicats no n'hi ha cap que rutlli correctament, no en pot sortir res de bo. Com a molt, i sent generosos, en pot sortir una cosa tirant a prescindible.
Entenc que hi hagi pel·lícules que basin el seu possible interès en paràmetres eminentment estètics i efectistes. Coreografies, efectes especials, trucs de càmera. Ninjes... Els ninjes són a priori uns bons aliats, en aquest propòsit. Tallar caps i fer surtidors humans de sang és un bon camí. Però sempre hi ha un però. Aquí queda clar que si el director d'aquesta pel·lícula va fer una cosa tan rodona amb V for Vendetta no era per la seva capacitat. Era perquè la història que explicava era massa bona com per fer-la malbé sent mínimament competent. Aquest no és el cas, i l'únic que obtenim és una carcassa buida que no es pot omplir satisfactòriament de cap manera.
Ara mateix se'n fan unes quantes dotzenes cada any, de seqüeles innecessàries de bones pel·lícules. Algunes d'elles aconsegueixen destrossar el record més o menys agradable que puguem tenir de l'original i ben poques poden aguantar la comparació i situar-se dignament al seu mateix nivell, mentre que la majoria es limiten a ser tan o més horribles que la primera part, sobretot en el cas del cinema de terror. The Descent 2 té el problema d'intentar continuar una història excel·lent, excel·lentment explicada i amb un final ben tancat. Tot i això, obviant l'absurditat de l'inici com a continuació del final de la primera part, es pot passar una bona estona amb un parell de bons espants. Però després ha d'arribar el final, i tornar a engegar-ho tot bastant a la merda...
Que em rebentin una història que inicialment em sembla interessant normalment em toca bastant els ous. I una mena de western amb àngels que s'han arrencat les ales i Déu amb la intenció de destruir la humanitat a base de guerra i destrucció em sembla, a priori, molt interessant. Que m'hi fotin l'argument de Terminator, barrejat amb una pel·lícula de zombis i un parell d'àngels amb mala llet vestits de negre... Sort que darrerament estic generós i m'acontento amb qualsevol cosa, perquè en cas contrari ara m'estaria enfilant per les parets com una vella posseïda.
Crec que és la primera vegada que veig una pel·lícula de Bollywood. Amb les seves cares índies, les actuacions exagerades, les històries que agafen una mica d'aquí i una mica d'allà, i sobretot els números musicals que no venen a cuento absolutament de res. Com experiència antropològica, interessant. Com experiència cinematogràfica, inaguantable.
Passa amb moltes coses, que al que ja de base et puguin agradar s'hi suma un component extra que les fa encara més especials i millors. Amb llocs, llibres, persones, pel·lícules... Amb El Viatge de Chihiro em passa exactament això. La pel·lícula ja de per sí és una meravella, una joia que no flaqueja per cap banda, però a sobre veure-la em dóna un bon rollo bastant important. I això encara la fa pujar un graó més, si és que això és possible.
Qualsevol ocasió és bona per tornar a mirar Shinboru. Bé sigui estrenar el DVD enviat des de Hong Kong pel senyor Liu, bé sigui fer un Divendres Perplexitzant. Pel que pugui ser, jo sempre la porto a la butxaca, a punt per treure-la tot dient "Oh!".
Parlar d'aquesta pel·lícula comença a ser complicat. Ja deu haver quedat més que clar com m'agrada, i per què. I a més, no vull parlar-ne gaire, perquè quan es veu per primera vegada el millor és saber-ne el menys possible. De manera que més val que no en parli gaire, perquè l'acabareu veient. Segur.
Tot té el seu moment, i el moment de les comèdies de gent que fuma porros i/o beu cervesa és entre els catorze i els dinou anys (més/menys dos anys). Abans d'això, no saps massa per què s'ha de riure. Després d'això, ho saps massa i deixa de fer gràcia. Més o menys. Tot i això, no sóc una persona exigent, normalment, i amb un parell de gags que em facin riure en faig prou per estar satisfet. Normalment. Però aquest va ser un dia normal.
Tot sembla una història més aviat normal. Kiri kiri kiri kiri kiri... Un home que ha perdut la dona ja fa un temps es deixa convèncer pels que l'envolten per buscar una nova dona. Kiri kiri kiri kiri kiri... Per tal de conèixer candidates joves i atractives munta un fals càsting per una falsa pel·lícula. Kiri kiri kiri kiri kiri... I així coneix la noia dels seus somnis. Kiri kiri kiri kiri kiri... Però llavors apareix un telèfon. Kiri kiri kiri kiri kiri... I un sac que es mou. Kiri kiri kiri kiri kiri... I un somriure. Kiri kiri kiri kiri kiri... I kiri kiri kiri kiri kiri...
A vegades em costa discriminar si hi ha pel·lícules que em semblen una puta merda perquè les acabo veient pràcticament en segon pla, o si hi ha pel·lícules que acabo veient en segon pla perquè em semblen una puta merda. Sigui com sigui, Parasomnia és tan buida, tan absurda en el plantejament i en l'execució, que pots estar plegant roba, parlant amb qui sigui, fent ganxet, llegint Dostoievski o fent putes integrals, que l'experiència no se'n ressent gens ni ens perdem res de l'altre món.
Que el(s) responsable(s) d'una pel·lícula cregui(n) que aquesta necessita pràcticament deu minuts de text corrent per la pantalla i una veu llegint-lo per poder ser entesa diu molt, tant de la pel·lícula com dels qui l'han engendrat. Si a sobre el que s'ha d'explicar va de neanderthals que van establir, al sud d'Àfrica, una societat molt més avançada que la dels pobres sàpiens. Però després van fer híbrids que eren encara més avançats i es van dividir els tres pobles fent viatges espacials i van fer guerres i els sàpiens com que són més dèbils i tontos perden i... sí, jo també em vaig perdre abans de començar.
En Philip K. Dick, a part de ser un dels més grans escriptors de ciència ficció de la història és també un dels més maltractats de de Hollywood. Quan no li adapten els llibres i relats utilitzant actors i equips complets de segona fila (com seria aquest cas, per molt que ens pugui agradar en Gary Sinise), hi foten un incompetent a la direcció, o pocs diners, o el guionista no en sap treure el suc que mereix. O tot alhora. I quan hi ha una conjunció astral que permet que un relat seu faci història al cinema, va ell i es mor. Sort en tenim, darrerament, de A Scanner Darkly.
Tinc una relació estranya amb la comèdia com a gènere. Em costa molt, moltíssi, trobar comèdies que m'apassionin i que pugui arribar a considerar obres mestres o simplement pel·lícules excel·lents. Però a la vegada em costa igual el cas contrari, considerar-les un munt de merda insalvable. Suposo que deu ser que qualsevol gag que aconsegueixi fer-me riure, encara que sigui només un, suma i les salva. I a la inversa, qualsevol gag fallit resta, i impedeix que la pugui considerar excepcional. Segurament, si aquesta pel·lícula hagués sigut d'algun altre gènere, la meva valoració ara seria diferent. No es tracta, ni molt menys, de cap gran pel·lícula, però vaig riure massa com per no quedar-ne amb una bona sensació. I per si això fos poc en vaig treure una perla de la setmana políticament molt incorrecta. I a més, té algun personatge bastant memorable. En George Clooney desprenent glamour pel desert, en Jeff Bridges fent d'una mena de Lebowski militar... Massa punts a favor per perdre el temps buscant-li coses negatives.
Diuen que els remakes de pel·lícules "clàssiques" haurien de servir per posar en un context actual històries que continuen sent vàlides però s'han explicat d'una manera que no ha aguantat massa bé el pas del temps. Segons això, aquesta funciona bastant bé com a remake, agafant una pel·lícula de principis dels setanta i posant-la en un context actual. Més sang, més cruesa aparent però menys mala llet. Més efectisme (tot i que força bo) i més buidor (tot i que potser sigui només qüestió de perspectiva històrica). Interessant, al menys, que sempre costa.
Ja he vist aquesta pel·lícula quatre vegades en les últimes tres setmanes. Cinc en total. I encara no me'n canso. Ara ja crec que és més com a broma interna, que la vaig mirant i mirant, preparant la imminent marató de vint-i-quatre hores de Shinboru, però igualment la continuo gaudint com un puto vedell cada vegada que la veig. A veure si amb una mica de sort és la propera Pel·lícula del Divendres.
Va ser principalment culpa nostra, ja que les circumstàncies ens la van fer veure en versió original subtitulada en anglès. Massa diàlegs i la veu nasal d'en Bogart massa ràpida com per poder-la seguir de manera convenient. El cinema negre tampoc m'ha acabat d'apassionar mai del tot, però en Humphrey continua sent un referent cinematogràfic innegable, de manera que aquesta era ineludible. I ho continua siguent. No sé quan, però sé que la tornaré a mirar, segurament no en tan bona companyia, però l'entendré millor.
Deixar que l'atzar tingui un paper important, si no central, a l'hora d'escollir quina pel·lícula mirar, acaba desembocant en coses com aquesta. La història em resultava vagament familiar, dins el convencionalisme i poca personalitat general de la pel·lícula, però em va sorprendre comprovar que el que passava és que ja l'havia vist abans. Que no ho recordés no diu absolutament res a favor de la pel·lícula, tot al contrari, però el que diu poc a favor meu és que la primera vegada que la vaig veure resulta que em va satisfer bastant. Espero que no em passi gaire sovint.
A base de caure-hi una vegada i una altra, la majoria de les vegades de manera conscient, he acabat associant el cinema escombraries al gènere de terror. I si bé és normal fer aquesta associació, és bastant injusta. De pel·lícules de merda n'hi ha en tots els gèneres. Potser hauré de diversificar una mica més el meu ventall, i començar a mirar cinema escombraries de misteri, romàntic, còmic, documental... s'ha de tenir una visió àmplia, a la vida. Aquest és un bon començament.
Són uns dels personatges més explotats del cinema, i uns dels que més ràbia em fan. Em fa ràbia que sent uns personatges tan de merda i tan, podríem dir-ne, mariques, els haguem de deure més d'una i de cinc obres mestres, i uns quants grapats de pel·lícules excel·lents. A unes nenes que s'espanten amb els alls i les creus, i que des de fa uns anys resulta que quan els toca el sol es converteixen en... diamants. Espero haver-ho entès malament, això darrer. Per això m'agrada, quan de tant en tant surt algú explotant la banda animal dels vampirs. Quan no xarrupen foradets al coll sinó que arrenquen jugulars a queixalades, quan exploten de manera visualment entretinguda, quan tracten els humans com un simple àpat... quan són monstres. Així ens entenem una mica millor.
Des de la seqüència inicial fins a l'assalt a la casa, en aquesta pel·lícula hi ha un bon grapat d'escenes magistrals, ben filmades, ben conduïdes, amb substància... El problema? Que no van enlloc. Bé, mentida. Van cap a una orgia de desmesura aparentment transcendent però que es perd, fent que no et puguis prendre seriosament res. I això, en una pel·lícula que inicialment sembla i és seriosa representa un greu problema.
Agradi o no, s'ha de reconèixer que en Rob Zombie té la capacitat de deixar una emprempta personal inconfusible a totes les seves pel·lícules, fins i tot en Halloween tot i els més de vint anys de mitologia que porta a les espatlles. A mi personalment l'estètica i l'atmosfera que crea aquest home m'agrada en tots els aspectes, i ja m'agradava la seva música abans que m'agradessin les seves pel·lícules, de manera que tinc facilitat per perdonar-li errors i coses absurdes o que no lliguin. Aquí hi ha força per perdonar.
Sempre m'ha meravellat la capacitat que tenen els nens petits per mirar la mateixa pel·lícula (generalment de Disney) una vegada i una altra, i una altra, sense parar fins que se la saben tota de memòria i la poden recrear sense necessitat de posar els ulls a la pantalla. Mai ho vaig fer, jo. Al menys quan tocava. I ho faig ara amb Shinboru. Sembla que tingui quatre anys.
L'Alícia és un personatge que demana a crits un tractament fosc, sense sucre i amb molta mala bava. Això es pot aconseguir de moltes maneres, i es pot encarar des de molts angles. Sigui com sigui, l'aposta feta aquí no és de cap manera el camí que s'hauria de seguir. M'ha d'agradar molt poc, una pel·lícula, perquè arribi a plantejar-me no acabar-la de veure.
No he vist la pel·lícula en què es basa, i ningú es posa d'acord amb si això es tracta d'un remake, un reboot, una reinvenció, un homenatge, una còpia o simplement una presa de pèl. Per la meva banda, en no tenir-ne referències crec que puc ser neutral dient que sigui el que sigui acaba resultant un garbuix sense massa sentit i menys interès. Pel·lícula policíaca, drama social, thriller, drogues, una mica d'absurd, tot ben barrejat fins que t'acabes marejant i engegant a la merda uns i altres.
L'Atac dels Tomàquets Assassins és una absoluta obra mestra de l'absurd. Cinema escombraries que pretén ser precisament això, cinema escombraries. Va ser feta amb quatre duros per una colla d'amics, i se li nota per totes bandes aquest esperit de diversió, les ganes de passar-ho bé. I resulta contagiós. Tot i que potser no tots els gags funcionen, alguns d'ells resulten memorables. La parella de vells que expliquen com les tomates es mengen un nen, el mestre de les disfresses infiltrat, la tomata final... Precisament, m'ha sorprès que la meva escena preferida quan la vaig veure per primera vega fa ja un munt d'anys, a TV3, no hi fos. Era una escena on de cop tothom es posava a parlar en xinès, i sortia un cartell dient que havien perdut un rollo i l'únic que havien trobat era en versió doblada al mandarí, o alguna cosa similar. Curiosament, l'hem trobat en els extres, entre d'altres escenes eliminades. En definitiva, la pel·lícula és una merda, però com que és precisament això el que vol ser, es pot dir que triomfa en el seu propòsit, i això ja és una cosa que no totes les pel·lícules poden dir.
Vaig veure Avalon per primera vegada el primer cop que vaig anar al festival de Sitges, en una marató on tothom qui m'acompanyava es va adormir i jo em vaig quedar fascinat, amb els ulls oberts de bat a bat gaudint d'una de les millors experiències visuals que he tingut mai. A més, la història acompanya i es manté al nivell de l'estètica i els efectes visuals, de manera que el conjunt de la pel·lícula acaba resultant una meravella hipnòtica.
Durant l'estona que es desenvolupa i s'explota la relació entre dos individus de races diferents enfrontades entre elles tenim una pel·lícula notable, interessant i força diferent. Però quan passa a ser una pel·lícula d'acció i aventura no és més que "una altra" entre moltes, i no aporta massa res d'interès.
El Gilliam menys megalòman i més mainstream va aconseguir fer una de les seves pel·lícules més rodones. Un gran Bruce Willis i un Brad Pitt en mode histriònic ens porten endavant i enrere en el temps, destruint la humanitat i menjant aranyes, cada cosa en el moment adequat. Visualment impecable, i completa en tots els aspectes, resulta una d'aquelles pel·lícules que es fan agradables de recuperar de manera més o menys regular.
Aquesta és la primera pel·lícula que vaig anar a veure al cine, quan tenia tres anys, si no recordo malament. Després d'aquella vegada suposo que l'he tornat a veure, però avui he comès l'error bàsic de posar el DVD equivocat, i hem acabat veient la versió restaurada, amb un ET fet per ordinador i un munt de policies que en lloc de pistoles porten walky-talkies a les mans. Buscant no traumatitzar pobres nens han traumatitzat un home fet i refet com jo. Tenia una infantesa, sabeu? Plena de ninots d'espandex i pistoles. Ves a la merda, rei Mides. Tot el que toques ho converteixes en sucre de merda.
Ho confesso sense vergonya, he muntat la marató de pel·lícules de ciència-ficció com una simple excusa per poder tornar a veure The Thing. No calia fer tot això, ho sé, però no m'importa. Aquesta és una pel·lícula que per mi voreja subjectivament la perfecció. És una de les raons per les quals m'agrada tant la ciència-ficció. Des de la primera vegada que la vaig veure que em té fascinat, i ja la puc anar veient les vegades que faci falta, que sempre m'atrapa i em fascina.
Dune ens ha agafat a tots amb la guàrdia baixa, l'estómac buit i massa cerveses al reg sanguini, segurament la conjunció de tots aquests factors, sumant-hi que tampoc es tracta de la millor pel·lícula de la història (ni tan sols dels vuitanta), ha fet que tots els presents ho haguem passat prou malament per seguir-la i encara menys gaudir-la. Tot i això, el record que en tinc, i la sensació que m'ha quedat avui, són bones, de manera que el més probable és que en un futur proper li doni una altra oportunitat.
Una vegada vista, el comentari general de Primer ha sigut "l'hauria de tornar a veure". Hi estic d'acord, i de fet per això la vaig proposar per la marató d'una sola pel·lícula. Primer és una pel·lícula que mereix ser vista diverses vegades. I recalco aquesta paraula, mereix.
Aquesta pel·lícula fa de mal valorar per diversos motius. Un d'ells és l'estètica marejantment vuitantera que té. Jo sóc un fill dels vuitanta, i com a tal no puc fer més que odiar-los. Una altra seria el fet que sigui una producció Disney, això descol·loca. Una altra seria la seqüel·la que s'acosta i de la qual aquesta setmana ens ha arribat el primer i prometedor tràiler. Sigui com sigui, tot plegat es podria resumir amb un "TRON mola, vale?", i em quedaria, no sé, ben ample. I a la merda la resta.
He vist aquesta pel·lícula ja moltes vegades, no podria dir quantes, però tirant curt avui ha sigut la quarta, i de totes elles aquesta ha sigut la vegada que més m'ha agradat. I no sé, tot i que m'agrada la sensació que una pel·lícula m'agradi més i més cada vegada que la veig, sento un cert pànic en saber que veuré Kin-Dza-Dza encara moltes vegades més. És una sensació, no sé... perplexitzant.
Ara, amb Stargate, tinc dos dubtes en lloc d'un. És el temps, el que fa que els blockbusters es vagin considerant més bons, o en aquest cas el que passa és que el fet que s'estrenés quan jo era adolescent m'esbiaixa la percepció? Sigui com sigui, Stargate no difereix gaire de qualsevol altra cosa que hagi fet el seu director, però li tinc una mena de carinyo especial. El més preocupant és que sé que em comença a passar també amb Independence Day. Qualsevol dia em despertaré i m'agradarà 2012, ho veig venir.
Quan es parla de pel·lícules on els efectes especials són maquetes, decorats de cartró-pedra, dibuixos amb aquarel·les, disfresses i llums als ulls, s'acostuma a dir que "ja no es fan pel·lícules com aquestes". Fals. Se'n fan, de pel·lícules com aquestes, i moltes, però ara els mitjans que es tenen a l'abast són diferents, i amb CGI tot sembla diferent. Han canviat detalls, però el cinema continua sent majoritàriament espectacle, ara com fa cinquanta, i cent anys. I ara se'm planteja un dubte: d'aquí cinquanta anys, els blockbusters d'ara semblaran tan bons com els d'abans?
No puc presumir d'haver vist molt cinema rus, i molt menys de conèixer-lo, però el poc que he vist m'ha fascinat. Solaris estaria en la línia d'Stalker, l'altra pel·lícula que he vist de l'Andrei Tarkovsky. Una meravella visualment impecable, lenta, avorrida però fascinant, profunda i amb intenció de ser-ho, interpretable i gaudible absolutament a tots els nivells. Entre son i distraccions, massa coses de m'han escapat, però sé que la tornaré a veure. La idea d'un planeta conscient que juga amb els records i pensaments dels seus invasors és massa atractiva com per pensar-la només una vegada.
No em canso de dir i repetir que tinc una predilecció especial per les pel·lícules de ciència-ficció dels anys cinquanta. Això normalment vol dir pel·lícules americanes amb la guerra freda present d'una manera o altra, però el món és molt gran i hi ha molts països. Pel què fa a la ciència-ficció uns dels que més interessants em resulten són Anglaterra i Rússia (o tot el que hi havia a l'altra banda del teló d'acer, en general). A Anglaterra, els dos personatges més importants serien el Doctor Who (que encara corre, més sa que mai) i el Professor Quatermass, un científic brillant, decidit i potser amb pocs escrúpols. Aquesta és la seva primera pel·lícula, on un viatge espacial se li escapa de les mans, facilitant l'arribada a la Terra d'un organisme extraterrestre que pot destruir-la. Diferent en molts aspectes, convencional en d'altres, per mi resulta una pel·lícula imprescindible.
I començar a practicar la marató de vint-i-quatre hores de Shinboru implica veure-la unes quantes vegades en un interval relativament curt. Encara que sigui pràcticament sense voler. O potser això encara hi suma una mica i ho fa tot plegat més significatiu. Vaig voler ensenyar l'inici a una companya, i ens hi vam quedar tan enganxats que no vam tenir més remei que veure-la tota, fins al final.
Encara sense subtítols. Cosa que vol dir de manera ben clara que realment no calen per res.
El cinema és una experiència clarament subjectiva, i en aquest cas tots els elements externs van convergir per fer que no la gaudís pràcticament gens.
Per una banda, n'esperava bastant, d'ella. Una pel·lícula sobre una nena morta dirigida per en Peter Jackson? Compro.
Per una altra, pràcticament tot el que n'havia llegit (tot i que havia procurat que fos poc) era bastant o molt elogiós.
Finalment, abans de la pel·lícula vaig estar amb un amic fent (masses) cerveses. De fet en vam fer tantes que fins i tot em va acompanyar al cinema, tot i que no tenia inicialment cap intenció de fer-ho.
Em vaig trobar amb una història sense cap mena de força, ni argumental, ni interpretativa, ni visual. Personatges planers, una història avorrida i que avança sense anar cap enlloc. Tot plegat amb comptats punts d'interès. Tot i que algun n'hi ha, no ho negaré.
Curiosament, a l'amic que no tenia cap intenció de veure-la, li va agradar. I és que per ell, els condicionaments previs eren bastant diferents dels meus, de manera que la subjectivitat el va empènyer cap a l'altra banda.
Des que em deixen una tarjeta de subscriptor que vaig al cine bastant més sovint, i veig força coses que de manera normal no veuria al cinema. Una d'aquestes és aquesta pel·lícula. Com no pot ser d'altra manera, en Martin Scorsese és un dels meus directors preferits. L'home s'ho ha guanyat a pols. Hi ha qui diu que darrerament flaqueja una mica, tot i que jo no hi estic gens d'acord. Sempre queda bé, dir que els mestres ja no són el que eren, encara que mai els hagis vist en la seva suposada època d'esplendor.
Shutter Island representa un canvi de registre interessant, i tot i que continua tenint el hàndicap de les seves últimes pel·lícules, que és el senyor DiCaprio, tot plegat es resol de manera bastant més que satisfactòria. Potser no genial, però sens dubte meritòria.
Dos punts que sumen. Per una banda, un gir final que tot i que esperat dóna un matís força sorprenent (com a mínim per mi). Per una altra, saber que el gir es basa en una cosa real. Treballar amb psicòlogues té les seves aplicacions a la vida rutinària, en el fons.
Que estigui disposat a passar-me vist-i-quatre hores seguides mirant aquesta pel·lícula una vegada i una altra crec que indica de manera bastant evident que m'agrada. Més diré. La trobo brutal. Cada minut, cada imatge resulta memorable. No és perfecta. I què? Si fos perfecta fotria ràbia. És Shinboru. Estic esperant que m'arribi de Hong Kong. De moment encara la vull veure una vegada i una altra. I una altra. I una altra.
He de confessar que la primera Saw em va agradar bastant, tirant a molt. No cal que confessi que la resta d'elles m'han semblat una merda de dimensions bastant considerables. Ara mateix, diria que les miro per inèrcia, però és que ja ni tan sols això. Potser sigui costum. O tampoc. Pur masoquisme cinematogràfic? Sí. Crec que seria això. Qualsevol dia em despertaré encadenat davant d'una pantalla i una veu distorsionada em dirà "Has malgastat la vida mirant una pel·lícula dolenta de terror rera una atra. És hora que paguis el preu. Tu tries". I jo miraré Saw 14, o vés a saber què.
Hi ha ben poques pel·lícules que es puguin veure una vegada, i una altra, i una altra... i no cansin gens. I les puguis veure encara una altra vegada. I una altra. I veure-hi coses noves. I riure com el primer cop. I tornar-la a veure una altra vegada. I una altra. I una altra.
No sé del tot com prendre'm el fet que en les tres primeres edicions de La Pel·lícula del Divendres haguem vist dos musicals. Odio els musicals, ho he dit i repetit i no me'n cansaré de fer-ho. Però potser si entre números musicals em posessin bromes de sifilítics, cíclops, suïssos amb aspecte sospitosament oriental, promiscuïtat malaltissa, transvestits simpàtics, la pobresa penjada de l'esquena... resumint, lligant de manera aleatòria i bastant inconnexa una sèrie de gags basats en unes tires còmiques coreanes d'internet... potser llavors en tornaríem a parlar, de meu odi pels musicals.
Les expectatives sempre puntuen de manera negativa, a l'hora de valorar una pel·lícula, i si a sobre de ser una pel·lícula que he anat seguint de manera molt regular des que vaig saber que s'estava rodant resulta que es basa en un llibre que, immediatament després de llegit, ha passat a formar part del meu top5 particular, les expectatives poden ser directament condemnatòries.
Per sort, i encara no m'explico com, vaig ser capaç de deixar-ho tot bastant de banda i una vegada dins la sala de cinema limitar-me a gaudir del que em donaven. I així va resultar que el resultat tampoc és gens dolent. No té la força del llibre, però en manté de manera més que correcta l'ambientació, i tot i que en alguns punt la història flaqueja de manera preocupant tot plegat em va funcionar de manera suficientment correcta com per guardar-ne un bon record.
Darrerament sembla que em passa que en algunes pel·lícules no veig per enlloc suposats missatges que d'altra gent hi troba molt evidents. Em va passar amb el suposat conservadorisme d'Up in the Air, i m'ha passat ara amb el suposat missatge glorificador de l'exèrcit americà que fa aquesta pel·lícula. No només no l'he vist per enlloc, sinó que altra vegada el que jo hi he entès ha sigut pràcticament el contrari. No hi he vist cap missatge proianqui, sinó una crítica de la guerra com element deshumanitzador i fins i tot addictiu.
Fa dies en vaig llegir una crítica al Punt on, crec que de manera molt adequada, comparaven The Hurt Locker amb The Deer Hunter (1). Realment tracten temes bastant semblants, les guerres canvien però la manera com les fem i com afecten els que hi participen no canvien tant com això. Més tecnologia, però els homes som iguals.
Poques vegades es pot veure un cúmul de despropòsits d'aquest calibre. Hi ha en Vinnie Jones per allà al mig, i això en condicions normals hauria de sumar punts gratuïts, però en aquest cas tot plegat és tan increïblement merdós que ni tan sols veure en Vinnie empalat serveix de res.
La suposada història real d'un pres britànic que va passar la major part de la seva vida a la presó en règim d'aïllament, ultraviolent i creient ser en Charles Bronson. Sona interessant, oi? Segurament no ho és tant com sembla, però definitivament té molts punts a tenir en compte. Al final em vaig cansar una mica de veure el protagonista en pilotes, però tot plegat resulta molt recomanable.
Com tantes d'altres, aquesta és clarament una seqüela del tot innecessària. Deixant de banda l'esclat d'imaginació visual, la primera part ja no és res de l'altre món, i si no fos per la feina de disseny de decorats i vestuaris seria tirant a irrellevant i bastant prescindible. Aquesta segona part, a part de no fer falta, no té res del que resultava interessant de la primera i moltes idees d'aquesta directament se les passa per la polla, de manera que acaba resultant força insufrible.
El cinema històric i els biopics m'acostumen a costar bastant, tirant a molt. No hi entro i no els gaudeixo gaire. Aquí ens expliquen el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial des de la figura d'en Winston Churchill, amb un èmfasi important a les dinàmiques polítiques angleses. Molt interessant i amb unes interpretacions notables, però res, que no hi ha manera, no és el meu tipus de cinema.
Es tractar d'una pel·lícula de ciència ficció amb un ànim evident de blockbuster, amb tots els problemes que això acostuma a comportar (relació espectacularitat/interès massa descompensada, pobresa de referències purament científiques, trama excessivament encorsetada, etc). Però així i tot ha aconseguit despertar-me suficientment l'interès. No hauria pagat (no vaig pagar) per veure-la ni crec tornar-ho a fer (al menys en molt de temps), però l'estona que hi vaig passar no diria que fos mal invertida.
Si hi ha una cosa més menyspreable que fer merda és copiar-la sense vergonya ni miraments. Fa un temps que hi ha una productora que quan comença a sonar un proper blockbuster s'espavila a copiar-lo abans que surti, encara que només en pugui saber el títol i una frase de la sinopsi. 2012. El món es destrueix. I en una setmana tenen "2012: Supernova" a punt. És 2012 i el món és a punt de ser destruït. Passen coses. Ens hem gastat quatre duros. Diuen que ara faran Transformers 3? I que hi surten robots?
De mica en mica, les pel·lícules d'endogàmics s'estan convertint en una mena de subsubgènere entre les pel·lícules dolentes de terror. Aquesta en seria un exemple força representatiu, hi ha gran varietat d'individus deformes producte de l'endogàmia en un poble de l'Amèrica profunda, i el conjunt de la pel·lícula és bastant menys que una puta merda ridícula.
Desconeixia que Mary Poppins es tractés d'una trilogia. Tot i que aquesta segona part està força desconnectada de la primera, la mainadera prodigiosa se'n surt altra vegada de manera excepcional, aquest cop amb més nens, menys escuraxemeneies, més nazis i els mateixos excessos musicals. I el millor de tot és que ho deixen tot a punt pel gran desenllaç a la tercera part, que des d'avui mateix espero veure amb delit.
A vegades tinc la sensació que hi ha pel·ícules que només m'agraden a mi. No seria el cas. Tot i utilitzar els personatges fantàstics més maltractats de la història del cinema (m'encanta el concepte "home llop", però digueu-me tres bones pel·lícules de licàntrops, si teniu ous), qui hi ha darrere la càmera és una bèstia tan enorme que ja a la primera ocasió que va tenir es va despenjar amb una pel·lícula brutal. Tant bon punt la vaig haver vist per primera vegada em vaig declarar immediatament fan d'en Neil Marshall. Un esperit de sèrie B sense cap complex ni vergonya, molta sang i molt d'humor.
De manera recurrent i amb un origen completament multifactorial i imprevisible, aflora en mi el desig irreprimible de destruir el món. O al menys la societat occidental. Bé, potser amb uns quants trets aleatoris a la nuca ja faria el fet. Sigui com sigui, cap d'aquestes coses resulta fàcilment realitzable, de manera que acaba desembocant sempre en un molest sentiment de frustració. Això a en Roland Emmerich no li passa. Quan vol destruir el món el destrueix i punt. Farà unes pel·lícules de merda, però segur que és una de les persones menys estressades del món. Quina puta enveja.
Diuen que la Caputxeta Vermella té un doble missatge, com tenen en realitat tots els contes "tradicionals". Diuen que la Caputxeta Vermella ens parla del trànsit de les nenes cap a la vida adulta, i els perills que trobaran una vegada comencin a menstruar en la forma d'homes que se'n voldran aprofitar (sexualment, clar) sense miraments. No sabria què dir-ne, probablement sigui força cert, però el que sí que és ja innegable és que els responsables d'aquesta pel·lícula sí, que comparteixen plenament aquesta interpretació. El que s'agraeix, però, és que donant un missatge tant evident tot plegat acabi sent tan genialment rodó, i que l'onirisme que ho impregna tot hi ajudi encara més. A més, tenint en compte com n'arriba a ser, de difícil, trobar bones pel·lícules d'homes llop, tot plegat em fa posar-la molt amunt en el meu rànquing particular.
Definitivament és un fet, hi ha pel·lícules que existeixen només perquè jo pugui arribar a casa, posar-ne una a l'atzar i passar-me hora i mitja lamentant-me de com n'arribo a ser, de subnormal.
No em cansaré de declarar-me fan de les pel·lícules amb pocs personatges i escenaris encara més limitats. Però fa temps que vaig decidir deixar de ser-ne un fan incondicional. Hi ha massa gent que ho utilitza com a coartada per fer merda. Que no tinguis recursos et pot obligar a fer una pel·lícula austera, però voler amagar limitacions pròpies entre limitacions de pressupost fa lleig. Aquí no hi ha un cas extrem per cap de les dues bandes, ni és una bona pel·lícula beneficiada per l'austeritat ni és tampoc una merda que busca excuses. Simplement és una història que fa el que pot amb el que li donen. I tot i que no se'n surt massa no seré jo qui la insulti.
Al final, tot s'acaba reduint a una qüestió de llindars. Excepte en excepcions estranyes, la majoria de vegades que ens posem a mirar una pel·lícula ho fem amb una sèrie d'expectatives. Bé sigui pel que n'hem llegit, pel que n'hem vist, pel que ens n'han dit, pel que ha guanyat o simplement pels noms que hi ha associats. I vulguem o no l'acabem valorant en base a aquest llindar que hem marcat abans de posar-nos a mirar-la.
No sé del tot per què, esperava que Zombieland fos una puta merda. I sense ser res de l'altre món, una puta merda tampoc és que sigui. Si m'hagués posat a mirar-la esperant una cosa genial m'hauria sentit estafat i ara diria que és una basura, però a causa del llindar que l'hi havia encolomat he de dir que l'he gaudit, i molt. I he rigut, cosa que sempre ajuda i està bé.
Hi ha diferents maneres d'aconseguir crear una obra mestra. El mètode clàssic consistiria en escriure un bon guió i posar-lo en mans de bons actors i un director capaç de fer-ho rutllar tot com un rellotge, traient el millor de cada part implicada. Un mètode alternatiu podria consistir en buscar noves vies creatives que ampliïn el que s'entén per cinema. O alguna cosa així.
Però pas patiu, si tot això us falla, o simplement no teniu la capacitat ni els recursos, sempre hi ha la tercera via. Agafeu un nan i feu-li fer coses divertides, com ara imitar en James Bond en una successió totalment randomitzada de seqüències absurdes. L'èxit és assegurat.
Negra, analfabeta, subnormal, violada, embarassada, amb filla trisòmica, pobra... qui en dóna més? Per sort, de tant en tant fa riure, però el problema arriba quan es riu de coses que haurien de fer plorar. I és que una mica de tragèdia està bé, però si et passes de frenada acabes caient de manera irremeiable en l'esperpent. I això, no, no és gens bo.
A principis de dècada hi va haver una sèrie de pel·lícules que es van aprofitar d'una estratègia bastant simple de màrqueting que els va donar bones dosis de publicitat gratuïta. La idea era ben senzilla, i potser el primer que hi va pensar sí que creia experimentar amb els límits de la creació cinematogràfica i ves a saber quines polles (mai més ben dit). No sé qui va ser el primer, però els que van anar a remolc sí que no tenen perdó. Aquest semblaria ser un cas força clar. Per si sola, seria una pel·lícula costumista més de segona fila sense massa interès, però amb només una simple mamadeta de sis segons i l'etiqueta "conté sexe real" va passar a un altre nivell. Però no per això serà més bona.
Una de les poques màximes universals del cinema diu "desconfia de les pel·lícules de ninjes fetes als Estats Units". Feu-ne cas i sereu persones sanes i de profit, no com jo.
M'agraden les pel·lícules de ritme pausat i ben marcat. Quan penso en un exemple sempre em ve al cap The Straight Story, però n'hi ha moltes més. El que mai m'hauria passat pel cap és marcar el ritme d'una pel·lícula amb el singlot d'un avi. Deu ser que no sóc hongarès.
D'aquesta pel·lícula crec que en podria dir força coses. Per una banda, trobo força interessant el seu director, un "fill de" (precisament) que en només tres pel·lícules ja ha demostrat ser molt més interessant que el seu pare, però que difícilment arribarà mai a tenir el seu reconeixement. I és una pena. Per una altra, trobo ben curiosa la manera com s'ha criticat aquesta pel·lícula com una apologia de la família tradicional, com una pel·lícula reaccionària i conservadora. I ho trobo curiós perquè vaig trobar que fàcilment s'hauria pogut criticar exactament pel contrari. No sé, jo en cap moment em vaig sentir alliçonat per cap banda, simplement vaig veure una història neutra i en vaig extreure les conclusions que em van semblar convenients i convincents. Però, per sobre de tot, el que recordaré d'aquesta pel·lícula és la visió de la papada flàccida d'en George Clooney. I és que jo estic acostumat a papades més turgents, i em va agafar de sorpresa.
Des de fa molt temps la biologia discuteix el paper que tenen la genètica i l'ambient en la formació de determinats trets mentals, tals com poden ser habilitats o el caràcter. Sense caure en el determinisme jo personalment tinc força tendència a donar més importància a la genètica. Però llavors miro pel·lícules de "filles de", o de "fills de", o fins i tot de "nebots de", i m'he de replantejar les meves teories. Al menys pel què fa a talent cinematogràfic. Sent just, aquesta és una pel·lícula més que acceptable, fins i tot es podria dir que tirant a notable, però les pretensions que sembla tenir i l'omnipresent ombra del pare són massa grans com per deixar un bon gust de boca una vegada vista.
No ho tinc clar, una part de mi em diu convençuda que estic ben equivocat, però no puc evitar pensar que una vegada madurada, després que hagin passat tretze anys des que es va estrenar, Batman & Robin ja pot ser considerada una pel·lícula tan dolenta que resulta imprescindible. Pels colors ridículament estridents, pels jocs de paraules patètics d'en MrFreeze, pels batmugrons, per les hordes de dolents subordinats... per tot plegat aquesta pel·lícula... sí. Mola.
Què he de dir, no me'n puc amagar. A mi, de tant en tant que em facin explotar un helicòpter utilitzant un cotxe de policia projectat, o que destrueixin mitja ciutat perseguint un trailer amb un "F-alguna cosa", o que atropellin gent en el forat d'un ascensor... i seré la persona més feliç del món. No puc dir que sigui fan del cinema d'acció, però collons, que en John McClane és molt John McClane, i a sobre d'això resulta que és molt Bruce Willis, i jo sóc dèbil...
Que els japonesos són uns desequilibrats no és notícia. Això en seria un exemple més d'entre molts. Una "pel·lícula" d'esquetxos, sense trama ni sentit, però amb explosions cranials, òrgans ambulants i malalties d'alló més diverses, absurdes i ridícules. Eviteu-ho a no ser que tingueu molt clar què aneu a veure i que realment ho voleu fer.
Les seqüeles de pel·lícules horriblement dolentes de terror són pràcticament un gènere per elles mateixes, i fer-ne una pot arribar a ser un autèntic art. Costa molt fer-les suficientment absurdes com per estar al nivell de merda que se n'espera. Leprechaun 4 (In Space) fins i tot es passa de frenada.
No suporto en James Bond, però crec que això no m'ha esbiaixat la percepció. Thunderball no té el més mínim interès, ni tan sols en Sean Connery ho pot salvar passejant-se movent el cul amunt i avall sota l'aigua. Tot plegat acaba resultant poca cosa més que una successió sense massa sentit d'escenes subaquàtiques amb peixos diversos i senyoretes en biquini. I ninjes vermells que no són ninjes.
A la tercera part hi sortien punkis i tot plegat era bastant divertit, tot i les hèrnies diverses del senyor Bronson. Aquí només hi ha drogaadictes, sense bazookas ni pentinats estranys, de manera que molt a pesar nostre acaba tenint força menys interès del que seria desitjable. Una pena, sobretot tenint en compte el doble d'en Carretero que (Spoiler!!!!!!!) explota de manera semigratuïta prop del final.
A vegades em pot venir de gust mirar bones pel·lícules amb arguments treballats que deixin la sensació d'haver vist una cosa interessant. D'altres em pot venir de gust mirar merdes que em deixin amb la sensació d'haver fet el subnormal una bona estona. I després hi ha... no sé, les maratomns de quartes parts? Les pel·lícules de Rocky? Una combinació perfecta de les dues coses? No us enganyeu, Rocky IV mola, mola molt. Però l'Ivan Drago, per rus que sigui mola encara més. Per rus, sobretot.
Odio les balenes. Les odio, i cada vegada que em demanen firmes per salvar-les tinc temptacions de liar-la. Podria donar com a argument aquesta pel·lícula, i fins i tot els subnormals de Greenpeace estarien d'acord amb mi en extinginr aquests putos enormes mamífers de llenguatge inintel·ligible. (Polla!)
Hem d'acabar amb la guerra freda enviant totes les bombes nucelars al sol però si hi en Lex Luthor envia un cabell d'en Superman al Sol el clonarà i en sortirà un bessó malvat amb les ungles platejades i llargues i si esgarrapa és verinós una estona i ara la Lois no importa i hi ha fragments de sitcom d'enredos (un moment que respiro) que fan superrisses... o alguna cosa aixi segons la manera de veure-ho d'en Christopher Reeve. Aix...
Hi ha una màxima cinematogràfica que diu que cada mancança argumental
en una pel·lícula es pot compensar amb gent partida per la meitat o amb
caps explotant. A la quarta part de Rambo no se li pot retreure que no
tingui argument, ni que els actors fotin pena, no se li pot retreure
una puta merda. A la quarta part de Rambo hi ha tanta gent partida per
la meitat i tanta gent explotant que la resta és irrellevant. Bales,
Botox & Explosions. Diversió!
Hem comptat els moments que feien riure de la pel·lícula, i un recompte generós acceptant mitjos riures ens ha donat tres. Tres. Però en el recompte de tòpics ens hem descomptat quan en portàvem una vintena. Ha faltat el pastís a la cara, però tots els altres hi eren. Tots. Sa puta mare...
Micos saltant. Micos servint aigua. Micos amb pistoles. Micos amb monos (ha-ha-ha) de colors. Micos corrent. Micos reproduint-se. Micos revoltant-se. Micos esclavitzats. Micos que mengen plàtans. Micos per tot arreu. I un mico que parla i per això és superior a la resta. O alguna cosa així. De fet, res té cap mena de sentit, però serveix molt bé per fer acudits racistes. I això sempre fa riure.
Aquesta estava dins la programació de la marató per poder veure, tal i com ens mostrava el seu trailer, com un ninja americà feia explotar un helicòpter amb una estrella ninja. No hi perdeu el temps, això no passa. Però hi ha milers de punts alternatius d'interès. Un país indeterminat que pot ser Sudàfrica, Lesotho, Aràbia Saudita, Mèxic, Espanya o Canadà. O tots alhora. Àrabs molt dolents que no saben on és La Meca. Ninjes amercicans que es canvien en forats... Masses coses extraordinàries, masses com per no voler mirar la resta de pel·lícules de la saga. Totes.
Negres immortals, àvies venjatives amb pentinats impressionants, taurons epilèptics explosius, soldadores sexualment actives... aquesta pel·lícula ho té absolutament tot. Excepte ninjes. Però qui vol ninjes si pots fer explotar taurons amb un flash, un parell de pals i un negre immortal?
Si pretens convertir en saga una pel·lícula que has titulat "En Busca del Valle Encantado", una vegada al final de la primera part has arribat al Valle Encantado dels collons, què fas per tirar endavant la quarta part? Mata familiars, o millor encara, posa'ls malalts i que s'hagin de buscar coses màgiques per salvar-los. I cançons, moltes cançons amb rimes treballades del tipus "nuestro mundo, vuestro mundoooooo". La resta ve rodada.
No ho faig gaire sovint, això de veure una mateixa pel·ícula dues vegades de manera tan seguida. En aquest cas m'haurà servit per dues coses. Per una banda, confirmar que per mi és una de les millors pel·lícules que han parit aquesta parella de genis que són els germansCoen. Per una altra, veure que no tothom hi estarà d'acord. I que potser sigui jo, qui s'equivoca.
Inicialment, i durant bona part de la història, aquesta és una pel·lícula molt valenta. Fer una pel·lícula d'animació que comença en un planeta on l'espècie humana ha sigut eliminada no és corrent. Però per desgràcia, tot el ritme i interès que manté gairebé durant tota la pel·lícula just al final se'n va a la merda amb un final que desmereix del tot tot el que hem anat veient fins al moment. Una llàstima.
Pot agradar o no, però el que és del tot innegable és que en Haneke és un dels directors vius més interessants. A mi personalment m'encanta, i tot i que he gaudit de pràcticament totes les seves pel·lícules com un animal, mai abans havia tingut l'oportunitat de veure'n cap en una sala de cinema. Ara semblava que l'ocasió era immillorable. Per primera vegada sembla que les crítiques són unànimes en favor seu, pràcticament tothom coincideix en què es tracta d'una pel·lícula excel·lent. Palma d'Or a Cannes, millor pel·lícula europea de l'any, Globus d'Or... Una vegada vista puc coincidir amb les crítiques, es tracta d'un tros de pel·lícula impressionant, impecable, i tots els premis que rep són del tot merescuts... Però. Però el que més m'agrada d'en Haneke és la capacitat que té de trasbalsar amb cada una de les seves pel·lícules. Der Siebente Kontinent, Funny Games, Benny's Video... són totes elles autèntics cops de peu al mig de la boca. Das Weisse Band no va tenir aquest efecte. Segurament és cosa de l'ambientació. Sentir-se identificat en una història ambientada a l'alemanya de principis de segle és realment difícil per un empordanès fill dels vuitanta, i sense identificació con hi ha cop de peu. I sense cop de peu no hi ha Haneke, per mi. Tot i que per sort, sense Haneke en Haneke també és capaç de fer obres mestres, i això molts pocs directors són capaços de fer-ho.
Aquesta seria un cas paradigmàtic de pel·lícula que es queda inexplicablemente al fons de la cua de pendents de mirar i que per una cosa o altra mai arribava a la pantalla. Error. La meva relació amb el cinema bèl·lic és com a mínim peculiar. No m'agrada especialment, però moltes de les meves pel·lícules preferides són d'aquest gènere. Aquesta se situa a la guerra del Vietnam, però les escenes situades allà són en realitat ben poques, tot i que bona part queden fixades al cervell. El que realment importa és l'abans i, sobretot, el després de la guerra. Com aquesta canvia gent completament normal convertint-los en... no sé exactament en què, però definitivament no és res millor del què eren. No és res ni tan sols bo.
No recordava que en Kusturica havia fet una pel·lícula als Estats Units. De fet, dubto que d'aquí un parell de mesos ho recordi. I potser serà el millor. Així potser d'aquí un temps la tornaré a mirar sense recordar que ja l'he vist i llavors hi sabré apreciar tot el que ara no he trobat per enlloc.
Al revés que Avatar, que pràcticament tothom té clar quan la va a veure que quan surti de la sala ha de dir que és una meravella visual amb un guió mediocre, poca gent que vagi a veure Where the Wild Things Are no dirà que és una genialitat total. Doncs bé, el que jo vaig veure va ser precisament una meravella visual amb un guió buit, sense res per explicar. Si Avatar és Pocahontas, llavors Where the Wild Things Are és En Teo S'Escapa de Casa. Un nen que es deixa portar fàcilment per les emocions s'enfada amb la mama i marxa de casa, arribant a una illa habitada per una colla de mostres que el fan el seu rei, veu que a casa tampoc s'hi està tan malament i se n'hi torna. Fi. Ens poden vendre que tot plegat és un viatge metafòric de creixement espiritual del nen pel control de les seves pors internes i emocions, en trànsit cap a una vida adulta més equilibrada. Segurament sigui cert que aquesta és la intenció, però la manera d'explicar-ho per mi no va enlloc i es perd en l'estètica, de manera que el resultat final queda buit de tot missatge coherent i ben construit.
Hi ha directors que no paren de fer la mateix pel·lícula una vegada i una altra, però això resulta bastant menys impressionant quan te n'adones que hi ha gèneres cinematogràfics en bloc que fan el mateix. S'agafa una plantilla, hi canvies quatre noms i un parell de línies de diàleg i ja tens una altra comèdia d'adolescents per adolescents. Un xollo.
Screamers acaba resultant poc més que una còpia mal camuflada de Terminator. I això és ben curiós, perquè basant-se en un relat d'en Phillip K. Dick resulta bastant segur pensar que en realitat sigui Terminator, la còpia d'aquesta història. Crec que tinc mal de cap.
Oh! Un preadolescent calb! Quina gràcia! La pena és que al voltant d'això no hi ha absolutament res de res. Però heu vist? Hi ha un preadolescent calb! A vegades hi ha tècniques de distracció que funcionen mínimament, i aconsegueixen que fins al cap d'una bona estona no te n'adonis que en realitat has vist una puta merda buida, sense història ni gràcia.
Acceptem que la història no té cap mena de sentit. I que els decorats, el maquillatge, l'ambientació i tot és tirant a ridícul. I que no hi ha cap mena de tensió per cap lloc. Però alguna cosa tenen les pel·lícules angleses dels setanta, que per dolentes i mal fetes que siguin acaben tenint algun encant que les salva.
De tant en tant resulta gairebé necessària, una mica d'acció sense més. Desconnectar les poques neurones que tenim en marxa i destinar-les simplement a gaudir del paisatge. De les explosions i els trets al cap. Al menys fent-ho així ens podem preocupar pel que realment importa aquí, i ens estalviem la feinada infructuosa de buscar-hi algun tipus de missatge o sentit. Seria feina en va.
Aquesta és clarament una pel·lícula pensada per ser la millor pel·lícula de la dècada, té un munt d'elements que hi apunten. I gairebé ho aconsegueix, tot i que per alguna raó acaba quedant a mig camí. Segurament amb una cosa tan senzilla com que cadascú faci el que millor sap fer s'hi hauria apropat més. Els bons guionistes que es dediquin a escriure guions, i com més millor. I que es comprin un bon director que els dirigeixi. Des de fa temps resulta que dóna molt més prestigi ser un creador total, fer com més coses millor, a la teva pel·lícula. I és una pena, perquè en lloc de tenir una obra mestra nascuda d'un guionista i un director excel·lents, acabem tenint dues pel·lícules notables fetes per dos aspirants a artista cinematogràfic total.
Als thrillers de segona fila sovint els passa el mateix, parteixen d'una idea acceptable, fins i tot tirant a bona, però són incapaços de desenvolupar-la de manera coherent. No se li pot retreure massa res, però el conjunt resulta decepcionant, sobretot per malaguanyat.
La banda sonora resulta obligatòriament interessant, les interpretacions mantenen un nivell notable i l'ambientació i la història en general són correctíssimes. Però hi falta alguna cosa. Potser és massa correcta, tant que resulta completament asèptica, sense gaire personalitat. I si no es té personalitat s'acaba sent gris i, en definitiva, prescindible.
El seu nom ho diu tot. Una decepció. Una història interessant, uns protagonistes competents... i tot plegat per res. Res de res. I per si això fos poc, a sobre el final (el més decepcionant de la pel·lícula, per previsible i mal construït) passa a un Madrid disfressat de paradís fiscal.
L'estructura general de les pel·lícules de terror "de matar gent" vindria a ser: 1- Reuneix un grup de gent en un lloc definit. 2- Mata'ls d'un en un de manera visualment entretinguda. 3- Enfronta el/la protagonista amb l'assassí. 4- Fi. Normalment caldria una excusa pel punt 1 i una justificació del punt 2 que es coneix durant el 3. Però sempre hi ha qui s'ho passa per la polla i tira pel dret.
Suposo que si fos americà sabria explicar millor on pretén ser la gràcia. Però no ho sóc, i tot i que ho vaig intentar amb ganes (perquè una merda tampoc crec que sigui) no vaig aconseguir trobar-li'n gaire. Té punts a favor, ben pensats i resolts, però el conjunt acaba sent de tot menys satisfactori. No sé si això és bo o dolent, ni per mi ni per la pel·lícula.
Que una pel·lícula protagonitzada per un cuiner homicida et faci venir ganes de desossar tots els implicats i farcir-los de prunes i pinyons no sé del tot si vol dir que ha complert els seus objectius.
Dominar la comèdia de terror no és una tasca senzilla. Ben poques pel·lícules se'n surten, cosa que suposo que contribueix a abaixar el llindar de tolerància per les pel·lícules del subgènere. Pel que sigui, una pel·lícula que si hagués sigut de terror normal no hauria ni valgut la pena mirar, al final va aconseguir mantenir el meu interès i gairebé en vaig gaudir.
A diferència de l'anterior en aquesta, tot i que les històries són bastant més que acceptables, la pel·lícula com a conjunt es ressent molt de la desconnexió entre elles. No n'hi ha prou amb un gat voltant, per tenir coherència. A no ser que el gat fos interpretat per en Peter Cushing, cosa que resultaria certament curiosa, val a dir, però sigui com sigui no és el cas.
Les pel·lícules construïdes en episodis són perilloses. Costa molt, per una banda, mantenir un nivell homogeni en les diferents històries, i per una altra, és molt problemàtic aconseguir-les lligar de manera coherent fent-ne un bloc. Ben poques aconsegueixen superar aquests dos problemes. Precisament seria això, el que resulta més satisfactori d'aquesta pel·lícula, la manera com resol els problemes de ser una pel·lícula mosaic. I amb varietat. Hi ha suspens, hi ha distensió i fins i tot hi ha humor. I tot plegat amb un amfitrió de luxe.
Està clar que jo ho faig expressament. M'ho busco. A vegades accepto que em puguin colar una merda sense que me n'adoni, i que em sorprengui perdent neurones sense voler. Però la majoria de les vegades sé exactament què em disposo a mirar. De manera que quan miro coses com aquesta no tinc cap mena de dret a queixa.
No acostumo a fer-ho gaire, això de mirar segones parts sense haver vist abans la primera. Suposo que si hagués pensat que la primera m'aportaria alguna cosa més que la segona no ho hauria fet, però (i crec que no m'equivoco) si aquesta ha resultat ser una merda no ha sigut pas per haver-la vist en primer lloc. És només això, que és una puta merda. En el fons és així de simple.
Tenir debilitat per les comèdies fantàstiques és un exercici de risc que dóna molt poques alegries i un munt de decepcions, algunes realment doloroses. Aquesta, tot i contenir un munt d'elements que la dirigeixen cap al carro de les decepcions, no l'hi acaben d'empènyer tot i intentar-ho amb ganes. Potser sigui que les expectatives i l'atenció que inicialment hi vaig parar eren tan baixes que el poc que en vaig rebre ja va fer prou el fet. Sigui com sigui, puntualment vaig gaudir-ne com un adolescent més.
Suposo que bona part de la culpa la té aquesta aura de falsa correcció i educació que els envolta, i el fet que a través de TV3 ens han arribat principalment les excel·lents comèdies de la BBC, però abans de veure Lock, Stock & Two Smoking Barrels i, sobretot, Snatch, mai se m'hauria passat pel cap relacionar els anglesos amb la màfia. Desconec si abans d'en Guy Richie hi ha gaire tradició de cinema sobre el crim organitzat, al Regne Unit, però estic segur que el seu èxit en el gènere (tot i que ja llunyà) ha contribuït en l'aparició de pel·lícules com aquesta, que sense ser gran cosa ni aportar massa res de novedós ni genial es pot gaudir bastant en les seves limitacions.
Hi ha moltes maneres d'encarar una pel·lícula bèl·lica per situar-la en escenari de ciència ficció. No cal tenir un gran pressupost ni grans estrelles, és a dir, no cal fer un Aliens ni un Predator, amb pocs mitjans es pot obtenir un resultat excel·lent si es té capacitat. Haver participat en aquella cosa anomenada The Blair Witch Project ja ens donaria una bona pista de què en podem esperar, d'aquí.
D'Avatar segurament ja se n'ha dit tot el que se'n podia dir, i més. Se l'ha comparat amb Pocahontas, amb Dances With Wolves, amb els Barrufets i amb qualsevol producte infantil o que permeti fer-ne mofa. S'ha elogiat el seu desplegament visual i l'aprofitament de la tecnologia actual, hi ha qui s'ha escandalitzat pel què ha costat i qui no entén que ja sigui la pel·lícula més taquillera de la història del cinema.
Puc estar més o menys d'acord amb totes les crítiques que se li fan i que se li poden fer. Hi estic d'acord però jo no la criticaré. Sí, és un producte d'entreteniment lleuger, amb una història minsa, una simple excusa per tirar endavant un desplegament visual impressionant. Però tot i que puc estar d'acord amb les crítiques les trobo completament sobredimensionades i en molts casos injustes. Seriosament, algú esperava abans d'entrar a la sala una història de complexitat brutal, una pel·lícula intimista i recolzada en les interpretacions i el desenvolupament dels personatges? Més encara, els que li exigiu això, quan va ser l'última vegada que vau sortir d'una sala de cinema amb la mateixa exigència, havent rebut fins i tot menys? Criticar Avatar és fàcil, i si abans d'entrar a la sala ja saps que quan en surtis has de dir que visualment és un deu però que el guió és Pocahontas a l'espai, encara ho és més.
Crec que les pel·lícules del germansCoen es poden dividir en dos tipus i tres subtipus. La divisió principal seria entre comèdies i no-comèdies, i entre les comèdies es podria diferenciar entre les obres mestres i les notables, entre Lebowski i Oh Brother, es podria dir. Per les no-comèdies per mi no cal subdividir, son totes obres mestres. A Serious Man té un dels tràilers més genialment rítmics que he vist mai, i que al menys a mi em va fer pensar molt en Barton Fink, cosa que per mi resultava molt prometedora. Després d'un inici bastant perplexitzant, vaig anar entrant fàcilment en la història. Com és norma en ells, els personatges estan magistralment construïts i n'hi ha algun de memorable, i el mateix passa amb els diàlegs. L'entrada d'en Sy Ableman amb l'ampolla de vi passa de manera immediata al meu olimp cinematogràfic per les dues raons. Però alguna cosa no m'acabava de rutllar del tot per convertir-la en un Lebowski. No sabria dir què. I de fet, no importa gens. Perquè després del final que té no hi ha discussió possible. Feia molt temps que no em quedava més d'un minut amb la boca oberta mentre passaven els crèdits. I va anar d'un pèl que no em trec els calçotets i els utilitzo a mode de bandera tot cridant "Lebowski subito! Lebowski subito!".
Quan et poses a mirar pel·lícules a l'atzar massa sovint passa això. Acabes mirant merda, i al final t'hi acostumes. Però encara passa de tant en tant que es poden assolir nivells demencials. Veure un sordmut córrer per un món postapocalíptic ple de zombis... en bicicleta. Això, és sobrepassar el límit.
Fa temps, mirant una pel·lícula seva a Sitges, em vaig fer prometre a mi mateix que els GermansPang no em tornarien a prendre el pèl. Doncs bé, ho continuen fent. Ells van fent un parell de pel·lícules cada any, i jo en vaig mirant alguna de tant en tant. Massa de tant en tant, pel meu gust, perquè des del primer cop que vaig veure Gin Gwai (The Eye) només n'he vist que merda, i això que ja aquesta tampoc és que fos res genial...
Fer una pel·lícula dolenta de terror no és gens complicat. Només cal tenir una plantilla tipus. Hi poses uns quants adolescents, amb una proporció 2:5 de ties bones, 2:5 de tius bons i 1:5 de graciosets gordos, els tanques en una casa i els vas matant de mica en mica. Al final treus la màscara a l'assassí, t'inventes una justificació pels seus crims. Fi. I vinga, anem per la següent.
Si es busca un thriller intel·ligent, fresc, amb noves idees, imprevisible i ple de girs ben trobats hi ha diverses alternatives satisfactòries, i regularment n'apareixen de noves. Amb bons actors, bons personatges, un guió complet i una direcció interessant. De totes les possibilitats, però, encara no n'hi ha cap que es tituli Tortured.
Si mai us heu preguntat com seria una pel·lícula de l'Albert Serra si en lloc de pretendre fer cinema d'autor hagués optat per l'altra via fàcil del cineasta sense recursos, que és el terror, tindreu Trigger Man. Tampoc es pot dir que sigui una pel·lícula de terror, però de fet Crespià tampoc és cinema d'autor. Són dues maneres diferents de fer merda. I de desaprofitar bons directors. Perquè ho admeto, en Ti West també sap filmar, però aquesta pel·lícula és una puta merda.
Tinc una debilitat. La frontera que em separa una merda enorme d'una pel·lícula acceptable i gaudible a vegades se'm difumina molt. Aquesta és un clar exemple de pel·lícula escombraries, perfecta per una sessió de cinebasura, però hi vaig trobar prou factors redemptors com per salvar-la de la crema si mai es dóna el cas. Divertida, desvergonyida, i amb zombis (fantasmes?) amb guitarres. No cal més.
Aquest home ha tingut una evolució bastant interessant. De ser un dels mestres del terror durant els vuitanta, va passar a jugar de manera bastant mediocre amb la ciència ficció durant els noranta, i quan a principis dels dos mil va fer aquella merda enorme anomenada Dagon va decidir que, abans que continuar destrossant en Lovecraft en produccions espanyoles, més li valia canviar de rumb altra vegada.
Des de llavors s'ha dedicat a explorar la violència quotidiana i la degeneració de persones normals a nivells extrems. King of the Ants, Edmond i ara aquesta, amb unparell de parèntesis a Masters of Horror per recuperar altra vegada els seus autors clàssics preferits. Cap passarà a la història, cap mereix fer-ho, els falten massa coses, però en totes elles en Gordon demostra que té personalitat i la sap transmetre al que fa. Tant de bo tothom fos capaç de fer-ho amb la meitat de competència.
No sé si el que pretén aquesta cosa és ser una comèdia de terror per adolescents o una pel·lícula de terror normal, però vulgui ser el que vulgui ser, acaba resultant un telefilm avorrit que no serveix ni per menjar crispetes. Sí, odio els vampirs i odio els gossos, però curiosament sento una inexplicable simpatia pels homes llop. Per ridículs que acabin resultant me'ls miro amb bons ulls. I això, us ho podeu creure, m'ha portat desenes de decepcions i només un parell d'alegries.
Sí, sense una idea original, sense protagonistes competents, sense un guió que valgui la pena, sense morts espectaculars i impactants, sense girs sorprenents, sense una atmosfera ben aconseguida i sense etcètera. Sense res de tot això igualment es pot aconseguir que algú et pagui una pel·lícula. Uau!
Costa molt, moltíssim, fer un munt tan enorme de porqueria. Una història absurda sense fil, que salta sense rumb, sense tensió, sense cap mena d'atractiu i fins i tot amb una localització de merda. I a sobre, resulta que et gastes el pressupost en un parell de mamelludes i te les envien lletges. Els astres es van conjurar per convertir aquesta pel·lícula en una merda. Ah, calla, no! Són tots els implicats, els que es van conjurar per fer-la.
En Frank Miller és un cervell privilegiat. Si parlem de còmics. Tant pel què fa a dibuix com a guió ha creat autèntiques obres mestres. Però el cinema és un altre mitjà, completament diferent, i la manera d'explicar-hi històries és bastant diferent, de manera que qui és un geni en un suport pot ser mediocre en l'altre. Jo no arribaria a dir que The Spirit sigui mediocre (tot i que podria, fàcilment), però el que és innegable és que té molts problemes. El més evident, la puta desmesura. L'histrionisme que tan bé funciona en vinyetes aquí acaba resultant completament carregós i vorejant el ridícul. I dic simplement "vorejant" perquè ja me la vaig prendre a conya, perquè si algú va cometre l'error de voler-se-la prendre seriosament en algun moment, llavors... bé, no vull ni pensar-hi.
Una de les millors coses que li ha passat al cinema americà de l'últim parell de dècades és que en Clint Eastwood s'hagi fet vell. I no és que en Harry Callahan no moli molt, no és precisament aquesta la informació que voldria transmetre. De fet, en Harry mola tant que fins i tot quan tindria uns vuitanta anys és capaç de protagonitzar joies d'aquest calibre. Perfecta? Ni de conya. Memorable? Difícilment. Gaudible? Del tot. I molt.
Abans de parlar de la pel·lícula cal situar el context. De manera general odio bastant els animals, sobretot els gossos. Seria una persona feliç si pogués gaudir d'impunitat total per sacrificar els que em sortís de la polla, però ja sabem que aquest món dista molt de ser perfecte, de manera que no només no puc fer-ho sinó que a més he d'ocultar els meus desitjos per no ser considerat una persona sense cor ni sentiments. Jo, que sóc tot amor. Explico això només per donar més mèrit a aquesta simple pel·lícula, en la qual un home, amb els sentiments pujats per l'assassinat a sang freda del seu gos a mans d'un grup d'adolescents, comença a buscar perdó i acaba trobant venjança. Clar que els nens morts són un factor força interessant per una pel·li, però no, el que més m'ha agradat ha sigut el seu transfons emocional. I això cap hippy de merda vegetarià i amant dels animals m'ho donarà. Sempre i quan no es posi a matar nens, clar. Llavors en tornaríem a parlar.
No hi havia caigut mai, però en el fons hi ha una cosa pitjor, més cutre i més ridícula que una pel·lícula basada en un videojoc. Una pel·lícula centrada en un videojoc. Val, salvem TRON i The Lawnmower Man per motius principalment de nostàlgia personal tonta i cert interès històric superflu. Però un videojoc assassí? Collons...
Aquesta és la típica pel·lícula de la qual quan en parlo explico la poca atenció que hi vaig parar perquè, tot i el potencial enorme que mostra i les bones maneres que apunta en tots els nivells, no acaba d'enganxar de cap de les maneres, però que en Tadanobu mola. En Tadanobu mola molt, de manera que... El problema? En aquesta no hi surt en Tadanobu. I això és un problema, perquè no em puc recolzar en res convincent per defensar-la, i això que en tinc moltes ganes, de fer-ho.
És un fet, que quan hi entens mínimament d'un tema costa una mica més que et prenguin el pèl, però quan ho intenten fer fot de més mala llet. I resulta que jo de ciència tampoc és que hi entengui massa, però una miqueta més que la mitjana mundial segurament sí, així doncs que sóc incapaç d'entendre la puta mania aquesta que tinc de mirar pel·lícules insultantment dolentes de ciència ficció. No, si tota la culpa és meva.
Ho he dit mil vegades i ho repetiré mil vegades més, calgui o no calgui. Els musicals són l'escòria del cinema. Semblaria que un musical centrat en una organització que fa hipoteques sobre òrgans transplantats, que si no pots pagar envia un paio amb un ganivet enorme a endur-se el seu producte tindria una certa bula, però no estic del tot segur que això sigui així. Millor que Moulin Rouge serà, però és que he vist vídeos de comunió que m'han agradat més que Moulin Rouge, de manera que això tampoc seria massa significatiu.
Veure aquesta joia txeca és com veure una animació d'en Terry Gilliam pels Monty Python amb imatges "reals". De fet, no és gens estrany que aquest fes la seva pròpia adaptació de la història anys més tard. Vaig llegir Les Aventures del Baró Munchausen fa ja més de quinze anys, diria que a setè de bàsica, pràcticament per casualitat. Em vaig entestar a llegir-me tota la (minsa) biblioteca de l'aula, i aquesta meravella estava per allà al mig. Si podeu, llegiu el conte. I després recupereu qualsevol de les adaptacions que se n'han fet. Si encara teniu un nen per alguna banda no us en penedireu gens.
Em puc imaginar dos productors tenint una conversa l'any 2000 del tipus "Ei, te n'adones que ja som al futur? // Ostres, podríem fer una adaptació de La Màquina del Temps! // Ja ho crec, i no creus que seria un toc genial fotre-hi de director el besnét del qui va escriure el llibre?". No, fills de puta, el talent no és genètic. I ni que ho fos, segur que seria un caràcter recessiu. Sigui com sigui, el senyor Simon Wells és fenotípicament un inepte, perquè la història és genial, però la pel·lícula tirant a merda.
No acostumo a mirar documentals, encara menys al cinema, i encara menys des de l'onada de documentals personalistes que arriben a les sales per culpa del puto gordo dels pebrots. Una vegada vista Garbo me n'adono que potser m'equivoco, i el documental és un gènere en el qual es poden aportar noves coses amb humilitat i bona feina. Clar, que també hi ajuda una història fantàstica en la qual recolzar-se.
Feia tant temps que la tenia pendent de mirar que ja gairebé ni me'n recordava. No n'esperava massa res, però m'ha atrapat pràcticament des del primer moment. La història d'una obsessió per resoldre un assassinat descobert per accident. Però ha existit realment, o és una simple estratègia per fugir d'una vida monòtona i miserable? Tots muntem històries, d'una manera o altra, per augmentar l'interès de les nostres vides de merda.
Si jo fos director de cinema i pogués presumir que la meva pel·lícula més fluixa és de notable alt crec que seria una persona insuportable. Forçada a estones, irregular, amb una protagonista que havia de ser el nou Travolta però va resultar ser mediocre, amb un ritme entretallat i pocs personatges amb els quals empatitzar. What the fuck happened to you, man? Però amb bones línies de diàleg, una càmera impecable, escenes crues i directes i algun moment bastant memorable. Notable. Alt.
A vegades la línia que hi ha entre alabar o maleir la pel·lícula que inicia tot un gènere és tan difusa que no és possible adoptar una postura clara. M'ha encantat? L'odio? Segurament he rigut massa com per no dir que m'ha agradat, però quan penso en el munt de merda que ens hem hagut de menjar per culpa seva em foto de mala llet. Clar, que després penso en l'homenatge que li van fer els Simpsons i torno a riure.
Kafka costa molt de llegir, però encara costa més de filmar. S'han de tenir un bon parell de collons o ser un puto inconscient per intentar posar-s'hi. Aquesta adaptació, feta per la televisió, coixeja per moltes bandes i té moltes mancances, però molt probablement sigui igualment la millor translació directa d'un llibre seu al cinema.
Quantes icones per la història del cinema va deixar, aquest home? Costen de comptar, i aquesta en seria una d'inqüestionable. Potser no seria una obra perfecta, però els petits defectes que pot tenir són tan àpliament superats pels tocs mestres que acaben resultant negligibles. Bona elecció, pel dia estrany que em va agafar per mirar bones pel·lícules.
Molt bé. Estàs tranquil a casa, gaudint de la tarda amb una cervesa al sofà. I de cop arriba el filldeputa d'en Haneke i te fot una puta patada al mig de la boca. I tu què fas? En demanes més. I més. No estava prou deprimit, jo, no...
Sí, molt bé, té un dels finals més mítics de la història del cinema. Però és una pel·lícula tirant a mediocre. Potser és només que sóc incapaç de posar-la en perspectiva i relacionar-la amb la seva època, però em deixa fred. Del tot. O gairebé.
Val, no és perfecta. Potser ni tan sols rodona. Entenc que la majoria de gent l'odiarà. Però m'importa una puta merda. Per mi Kin-Dza-Dza supera la genialitat. Ku, entesos? I si no, a callar.
Suposo (i espero) que molt poca de la gent que m'envolta i/o que llegirà això ha matat mai una nena de deu anys, però absolutament tots hem fet coses que no hauríem d'haver fet. I ens agradaria tenir una segona oportunitat. Però no depèn de nosaltres.
En molts aspectes, Fargo és la pel·lícula perfecta. Però el que més m'agrada d'ella és la seva aparent simplicitat i la seva cruesa sense concessions. Massa res que no trobem pràcticament en qualsevol altra pel·lícula dels germansCoen, però aquí van estar especialment afortunats en absolutament tot.
Suposo que si d'aquí cincuenta o seixanta anys algú mira alguna pel·lícula actual de ciència ficció o terror de baix pressupost també tindrà moltes coses de què riure. Potser no serà sang irradiada amb raigs gamma que fa regressionar a estadis evolutius previs, però animalades per l'estil segur que estem explicant.
Aquesta es una mala època per mirar pel·lícules de vampirs, i pitjor encara per mirar pel·lícules de vampirs per adolescents. Sempre he cregut que són personatges de merda, però ja que la nostra societat ha decidit posar-los a un lloc bastant prominent de l'imaginari col·lectiu, hi haurem de jugar. I posats a entrar-hi, més val fer-ho mig en conya, amb una banda sonora notable (tot i que farcida de música que no m'agrada) i una estètica que si fos més vuitantera m'hauria obligat a arrencar-me els ulls i menjar-me'ls.
He vist moltes vegades aquesta pel·lícula, però mai abans ho havia fet assemblant-me jo a un dels personatges que hi surten. Als de fora de la casa, s'entén. Sóc un puto zombi, quina son...
Realment, Nosferatu no ha sigut una bona opció per posar a aquestes hores, però no per adormir deixa de ser una pel·lícula excel·lent. Fa de mal dir, però la situaria entre les millors que hem vist avui, i tenint en compte que hem vist algunes de les millors pel·lícules de la història això és realment molt. Però sigui com sigui ara només tinc ganes que s'acabi, i anar a dormir el més aviat millor. I això és una pena.
No, aquesta tampoc l'he acabat de mirar com mereix, però igualment he pogut comprovar que és una meravella que cal tenir ben present a l'hora de programar maratons de joies del cinema. Tinc son. Porto més de vint hores intentant estar atent mentre m'omplo de cervesa, de manera que crec que prou faig mantenint-me despert. I aguantaré fins el final gaudint de cada pel·lícula i de cada personatge, fins i tot, o sobretot, de la senyora Bates.
Molt bé, ho confesso i ho confessaré mil vegades, pràcticament no puc dir que hagi tornat a veure Metropolis. Això sí, m'ho he passat de puta mare mirant-la. I de la manera com ho he fet la miraria mil vegades més. Això sense deixar de banda que Metropolis és una peli genial, una de les millors que he vist mai. I ara també una de les millors que he vist mai. Apa, ja ho he dit.
Ara se suposa que he de parlar d'una pel·lícula que no he mirat. Vale? Doncs parlaré de les cerveses que m'he fotut, i de les cerveses que m'he begut, i de com m'ho he passat de bé no mirant-la. Definitivament això de fer maratons m'encanta.
La veritat? 2001 és una de les meves pel·lícules preferides. El fet? M'he passat 2001 rient d'en Marc Vidal i bevent cervesa. Però des del meu punt de vista l'he tornat a veure i m'ha encantat tant com la primera vegada. I això compta, oi?
Sí, molt bé, ho confesso. No hi he parat tota l'atenció que mereix.Però tampoc calia, ja sabia què anava a veure, The Invisible Man és una de les millors pel·lícules que he vist mai. I perdre-me'n la meitat rebent i acomiadant gent no em farà canviar-ne l'opinió.
Aquesta és una pel·lícula ben curiosa. És una pel·lícula sonora feta des d'un punt de vista del cinema mut. Ho té tot, cops de paella al cap, equívocs fàcils... només hi falten pastissos a la cara. Però funciona! I collons, com funciona! Aquí hem rigut deu. Onze. Val a dir que cap al final el pastís ha arribat, però la pel·lícula no ha canviat. Excel·lència còmica de grau 3. Rieu. Flipeu. I perquè no heu viscut realment la Gran Guerra ni el que va haver-hi abans, perquè sinó estic segur que encara la gaudiríeu més.
No he entès una puta merda però hi surten formigues i un ull tallat, de manera que com a pel·li surrealista és un deu. Això sí, com que he anat a preparar dos cafès me n'he perdut la meitat. L'hauré de tornar a mirar. I com aquesta, moltes més d'en Buñuel, que ara m'han entrat ganes de conèixer-lo millor...
Ho sento pels estetes (entre els quals a vegades m'agrada comptar-me), però des dels seus orígens el cinema principalment espectacle, i secundariament art. The Lost World vs Das Cabinet des DrCaligari. A vegades guanya un aspecte, i a vegades l'altre. Però en Kong és sempre aposta guanyadora. Cinema espectacle de primera categoria, una joia per mirar una vegada i una altra. I una altra.
Odio els biopics. No suporto les pel·lícules que segueixen la vida d'una persona, qui sigui. Músics, escriptors o sa puta mare. O magnats editorials.
Però collons. Citizen Kane es troba en un altre nivell. Serà un tòpic, però fàcilment se la podria qualificar com la millor pel·lícula mai filmada. Sí, potser és un tòpic, però és un tòpic que mereix ser-ho. I abans de qüestionar-ho, mireu-la i gaudiu-la. Tot filmat per un enorme filldeputa de vint-i-sis anys. I nosaltres aquí.
Ara sí, que puc dir que "he tornat a veure" Casablanca. I no sé del tot com la devia mirar aquest estiu, perquè aquesta vegada m'ha semblat encara millor. Més completa i ben trenada. L'altra vegada em va semblar memorable, avui gairebé diria que frega la perfecció. Clar, que l'ambient tendeix a esbiaixar les percepcions.
Sempre vaig a destemps, i m'ha tocat voler fer ciència en l'època més avorrida per fer-ho. Ni molins abandonats, ni llamps, ni masses revoltades amb torxes ni, sobretot, res, res de treball amb trossos de cadàvers. Quina puta merda.
Ho he ditto altres vegades i ho repetiré tant com faci falta: tot era molt més divertit quan es podia comerciar lliurement amb nans. Només calia vestir-los amb roba divertida i fer-los parlar amb la veu sensiblement accelerada, i qualsevol pel·lícula passava immediatament a ser un clàssic de sessions de nit carregades de psicotròpics. El cinema no ha deixat de degenerar, des de llavors.
I a la tercera va la vençuda. Després de l'èxit de les dues primeres era inevitable que Hollywood hi fotés la grapa. I la pota. Les interminables repeticions a les tardes de dissabte de TV3 durant els anys noranta potser fan que en guardés un bon record, però el que no poden fer és convertir-la en una bona pel·lícula. Això sí, he demanat als reis una cúpula del tro pel menjador. Algú juga?
Recordava la segona pel·lícula de la saga Mad Max com la millor de la trilogia, amb més i millor acció i una història més elaborada i convincent. Però tot i que tot això és cert, ara posaria les dues primeres pràcticament al mateix nivell. S'han de veure totes dues.
Un món postapocalíptic (però no gaire), molta violència (però continguda), moltes curses de cotxes (però en carreteres rectes interminables) i en Mel Gibson abans que comencés a vedellejar i se li n'anés la pilota (però sense saber actuar, tampoc). Algú vol alguna cosa més? Qui vulgui més que canviï de gènere.
Cada vegada que la veig no puc evitar pensar que el mestre Kurosawa era tant humil que no va voler fer una pel·lícula perfecta, i per això va vestir els senyors de la guerra amb uns ridículs pijames de colors. Perquè això és l'única cosa que es pot qüestionar de tota la pel·lícula.
És ben curiós que un subgènere com seria el de mafiosos hagi donat tantes pel·lícules genials. Aquesta comptaria en un lloc molt elevat, i el seu director ho sap. De fet, era tan conscient que havia fet una obra mestra que poc després la va tornar a filmar altra vegada.
Sóc incapaç de recordar quantes vegades vaig llegir el llibre de petit, i així i tot aquesta versió m'encanta. És dels cinquanta, sí. I americana dels cinquanta, sí. Moralitzadora i adoctrinadora. Però això serien problemes només si fos la primera vegada que la veig. Ara, és només entranyable. I sí, una pel·lícula excel·lent.
Diuen que fer un pel·lícula es explicar una història. Llavors Eraserhead no és cinema. Però m'importa una merda bastant gran el que sigui, perquè sigui el que sigui, Eraserhead és una puta obra mestra.
És una pel·lícula excel·lent i ho seguirà sent sempre, però té un problema important a l'hora de mirar-la, i és que se situa en una època que ja no existeix. Costa bastant implicar-se en un sistema de relacions personals que no hem conegut ni coneixerem. Això sí, divertidíssima i excel·lentment filmada i explicada.
Qualsevol que de petit veiés el Dr Slump ha de sentir per força simpatia per en Gamera. Sí, aquella tortuga amb coets al cul que volava de tant en tant pel cel de la vila del pingüí. A base de pel·lícules absurdes s'ha acabat guanyant a pols el qualificatiu d'amic dels nens. En aquesta s'intenta fugir una mica d'aquesta imatge, traient més foc que mai i destruint edificis amb ganes. Però aquesta tortugueta continua siguent igual d'adorable. Jo en vull una.
Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que podria mirar una vegada i una altra sense cansar-me'n. O al menys sense cansar-me'n gaire. Sóc perfectament capaç de veure-li les mancances i els punts febles, però la resta m'ha convençut suficientment com per obviar-ho. Només pel calfred que noto cada vegada que veig aquella noia morint ja mereix la bona consideració que li tinc. Però és que si això fos poc hi ha també el viatge per Europa, que encara ara sóc incapaç de trencar amb la respiració.
De'n Miike se'n poden dir un munt de coses, però el que mai es podrà dir d'ell és que sigui un director previsible. Ara resulta que li ha donat per fer pel·lícules per nens. Doncs vinga, que siguin pel·lícules per nens... Caricaturista, desvergonyida, divertida... encara estic totalment perplex.
Si mai teniu oportunitat de veure aquesta pel·lícula no us la perdeu. Poques vegades tindreu ocasió de veure'n cap tant a la deriva. Ara és una pel·lícula de terror, ara un thriller, ara el dolent és un, ara són uns altres, ara volem salvar el dolent que no és dolent que hem volgut matar i després voldrem matar altra vegada perquè... Ouix!
Si digués que he vist una pel·lícula on unes formigues mengen gent segurament em prendríeu per gilipolles. Amb raó. Però i si hi afegís que aquestes formigues formen en realitat una intel·ligència superior? I si a sobre poguessin flotar formant tentacles gegants i fins i tot una mena de superordinador? Eh? Eh? Bé, deixem-ho córrer. Tinc mal de cap. "We don't negotiate with ants!!"
Tornem-hi amb els remakes, en aquest cas això que es porta tant ara de refer pel·lícules de tot el món que estan ben fetes, són bones, han tingut èxit però... oh, desgràcia! No estan filmades en anglès. Janghwa, Hongryeon (A Tale of Two Sisters) és una pel·lícula que m'encanta, l'he vist un poarell de vegades i la veuria ben de grat un parell de vegades més. Per això no em caldria, veure The Uninvited. Però una vegada fet, he de dir que tampoc m'ha fet sentir violent. Innecessària? Totalment. Una merda? No siguem talibans...
Hi ha coses que no són fàcils d'explicar. Cada vegada que algú comença a mirar la meva col·lecció de DVDs reso perquè no vegi que hi tinc Transformers. No sabria com justificar-ho. Trobo que és una pel·lícula de merda. Ja ho sabia quan la vaig comprar. No em va sortir precisament barata. Odio en Michael Bay. No recordo haver vist els dibuixos animats de petit. I doncs? No en tinc ni puta idea, però la tinc. Des d'aquí veig la caixa. El mateix em passa quan intento trobar una justificació a haver vist Transformers 2. No tinc ni puta idea del perquè, però sí, ho he fet. I no, us asseguro que no és per les mamelles de la Megan Fox. Ho prometo.
Es veu que el cinema de superherois ha d'evolucionar per acostar-se més a no sé quin públic que no què diuen que vol. Més explosions? Més trames absurdes? Més infantilisme? Més maduresa i foscor, els meus collons. Voler fer els superherois més propers és una cosa que s'ha intentat durant més de vint-i-cinc anys. A vegades ha sortit bé, i a vegades no. A vegades no funciona, i punt.
Amb l'últim despropòsit, ja són quatre les versions cinematogràfiques de la història de les plantes extraterrestres que roben cossos humans. La segona és una de les meves pel·lícules preferides, i la primera és una mostra molt digna del cinema de ciència ficció dels cinquanta que tant em fascina. De la darrera més val no dir-ne massa res. Així doncs, només em faltava aquesta tercera aproximació, firmada pel mite indie Abel Ferrara. No es pot dir que aporti massa res de nou a la història, però sense ser res de l'altre món es deixa veure agradablement, sense desmerèixer les dues anteriors tot i no superar-les en cap aspecte.
Un únic escenari, pocs talls i la majoria ben camuflats, un bagul i l'arrogància d'un paio que intenta trobar, una vegada més, l'assassinat perfecte. Quin tros de mestre, en Hitchcock.
Narrativament, pel guió, per les frases mitigues, per les interpretacions, per la quarta paret, pels pseudointel·lectuals... Aquesta pel·lícula és una obra mestra per tants motius...
Ser "fill de" acostuma a obrir forces portes. Així per exemple, ser fill d'un dels directors més grans de la segona meitat del segle XX et facilita, si vols, fer pel·liculetes i passar-t'ho bé. Però el talent no és un factor del tot genètic.
No he vist els sis episodis de la sèrie de televisió en què es basa, però ja estic intentant posar-hi remei. Com a pel·lícula, resulta irregular i insatisfactòria, però té tants punts a favor que dubto que aquesta segona sigui la darrera vegada que la vegi. Surrealisme, números musicals, una estrella baixeta i calva, psoriasi que sembla lepra i en Robert Downey Jr. Més.
Una agradable sorpresa. El que havia de ser una (altra) pel·lícula dolenta de terror amb adolescents infectats ha resultat ser un meritori drama postapocalíptic. A tenir en compte.
"Beverly Hills 90210" on acid? Els meus collons. No li negaré un cert interès, però tot plegat acaba resultant tan artificial i forçat que... Ja no sé què anava a dir. Però hi surten extraterrestres randomitzats. Cosa que sempre és d'agrair.
Hi ha un punt en aquesta pel·lícula on el líder dels vampirs diu alguna cosa així com que ells, els vampirs, no són els mariques dels llibres i pel·lícules. Volen sang, decapitar, partir gent per la meitat. I als caçavampirs a sou del Vaticà els agrada fer el mateix, però amb els vampirs. I beure i anar de putes. Una joia memorable, sèrie B servida pel més gran mestre, amb escenes memorables i un enorme desvergonyiment. Vampirs, putes i rock'n'roll.
El que fa aixecar un pompeià cobert de lava dos mil anys després de la destrucció de la ciutat seguramennt no importa massa. Per què collons s'enamora d'una americana que passava per allà, menys. El que realment importaria és... seria... i jo què collons sé...
No li va costar gaire. Des que vaig anar a veure Memento al cine sense saber-ne massa res, aquest home ja se m'ha convertit en imprescindible. Qualsevol cosa que fa la podria veure una vegada i una altra. I una altra.
No voldria semblar torracollons. M'encanta fer conya de les pelis dolentes, sobretot si són tan dolentes que no cal ni tan sols seguir-ne els diàlegs o saber de què van per veure que són ridícules. Però d'aquí a aguantar una colla d'imbècils cridant-me a l'orella dreta mentre em fumen porros a l'esquerra hi va un tros. Evil Laugh bé, gràcies. Per fer unes risses de ridícula que és. Però la propera marató de cinebasura la faré altra cop a casa. Amb cervesa. Molta cervesa. I només amb els imbècils que jo deixi entrar.
Per veure un Charles Bronson panxut corrent darrere uns punquis de tebeo ja cal una mica més de cervesa. Per passar per alt que dispara un puto míssil terra-aire dins un apartament de protecció oficial, en cal encara més. Per ignorar els quatre subormals que no paren de repetir a crits les mateixes quatre frases recurrents cada cinc minuts... no, per això no hi ha prou cervesa. Això sí, ja tenim pel·lícula fixa per la marató de quartes parts.
Que el més remarcable d'una comedieta de merda sigui que és una "Silvio Berlusconi production" ja diu molt del què és. Tot i això confessaré que en un parell de gags vaig riure. I això que encara no portava gaire cervesa al cos...
Crec que en Philip K. Dick és un dels autors de ciència ficció més adaptats al cinema, i amb més èxit. Començant amb Blade Runner i acabant, per exemple, amb aquesta joia meravellosa que és A Scanner Darkly. Brillant en tots els aspectes des del seu frenètic i divertidíssim inici. Posats a adaptar llibres i relats, s'agraeix que de tant en tant es faci justícia al material de partida.
Semblaria que un dels autors moderns del gènere de terror més maltractats és l'Stephen King, però tot i haver generat autèntiques merdes, resulta que The Shining, Carrie, Misery o fins i tot The Fog no són precisament pel·lícules dolentes. No, l'escriptor modern de terror més maltractat per Hollywood i el cinema en general és en Clive Barker. D'entre els clàssics seria, sens dubte, H.P. Lovecraft. I no, no és casualitat.
Un dels factors principals que fan que una pel·lícula ens agradi o no és la capacitat que tinguem de sentir-nos identificats amb algun dels protagonistes. Crec que per això m'agrada tant Broken Flowers, perquè també jo estic en un viatge vital pel meu passat emocional. Per sort, no és cap fill, el que busco.
Tot el que pugui ser englobat dins l'etiqueta "new age", ni que sigui de manera tangencial, em sembla en el millor dels casos una merda de dimensions descomunals. Normalment en diria "estafa sectària perillosa".
En el cas de The Fountain, tot i poder-hi veure moltes idees d'aquest concepte tan vague, em sembla una pel·lícula tan honesta i em fa sentir tan inexplicablement bé mirar-la que els aspectes negatius són atenuats. Aquesta basura new age m'encanta. I l'Aronofsky és un puto geni.
Durant els anys vuitanta es va donar un fet curiós, i és que la ciència ficció va donar dues de les millors pel·lícules d'acció mai fetes. Una és Aliens. L'altra, Predator. Mercenaris. La selva sudamericana. Un caçador extraterrestre. Tot ben barrejat i ja tenim els ingredients necessaris per un entreteniment memorable que cal mirar de tant en tant per recordar que ja no es fa cinema d'acció com aquest.
No em cansaré de repetir que sóc plenament partidari dels remakes. Les bones històries són immortals, però les maneres d'explicar-les evolucionen i cal renovar-les. Però una cosa és dotar una història excel·lent de nous recursos narratius que l'adaptin a l'actualitat, i una altra molt diferent és fer-li això a una meravella com l'original. Fills de puta!
No sabria dir si la frase que millor s'ajustaria a aquesta pel·lícula seria "Me cago en ta puta mare, director" o "M'importa una puta merda que et moris", però entre les dues crec que es resumirien bastant bé els sentiments que m'ha despespertat aquesta basura insultant.
A aquestes alçades costa realment molt, trobar coses que no s'hagin vist abans. Potser Orphan no passarà ni ha de passar a la història, però el que jo no li puc negar és que tingui un gir final que mai se m'hauria passat pel cap. Per absurd, potser. Però collons, funciona!
Mirar una pel·lícula excel·lent és un plaer enorme. Poder-la mirar al cinema augmenta aquest plaer unes quantes vegades. Poder mirar un clàssic inqüestionable com aquest en pantalla gran és impagable.
Sabeu què és, Wrong Turn 3? Una puta merda. Wrong Turn 3 és una puta basura. Espero que s'afanyin molt a fer la quarta, que tenim la marató de quartes parts a la cantonada, com aquell qui diu...
Sóc incapaç de recordar si ho vaig llegir en algun altre lloc o m'hi vaig referir jo, però cada vegada tinc més clar que l'adjectiu que millor acaba definint el cinema de l'Amenábar és "innocu". Trobo que és un bon director, i he gaudit bastant totes les seves pel·lícules, però la sensació que em va quedar sortint de la sala després de veure Agora va ser... cap. Vaig arribar a casa i me'n vaig anar al llit. I l'endemà em vaig despertar aviat i me'n vaig anar a treballar.
Quan l'única cosa dolenta que es pot dir d'una pel·lícula és que té un cartell de puta pena és que hi ha un munt de gent que ha treballat bé. I això resulta d'allò més gratificant. Una història explicada de manera dura i sense cap tipus de concessió. Tenir els collons de carregar-te un personatge que apunta a crucial a les primeres de canvi. Una de les seqüències més brutals i genials que he vist mai, enmig d'una zona de guerra. Absolutament tot aquí convergeix per crear una autèntica obra mestra. Per mi, molt amunt en el top ten de la dècada.
Després de veure-la, la sensació que amb més força em queda és enveja per aquest tros de desgraciat que pot dedicar-se a fer coses com aquesta. Que pot dir "A prendre pel cul l'art, la història, el cinema i la vostra puta mare. Jo aquí he vingut a divertir-me, si voleu fer-ho amb mi hi esteu tots convidats, si no, em podeu menjar la polla." I collons com m'hi diverteixo, jo també, mirant-ho.
Ho sento, però si sortim de The Shining i (a un altre nivell) Poltergeist, les cases encantades més que por em produeixen urticària. I si això és així és principalment per culpa de pel·lícules com aquesta. O potser és culpa d'haver-me empassat tota la sèrie de basura Amityville. O tot una mica.
Amb un títol així qui pot voler continguts, oi? Hi posem algunes ties mamelludes amb canins punxeguts que es refreguin sensualment i ja tindríem pel·lícula. Si s'amanís amb alguna bona broma i algun detall sorprenent ja seria de nota, però clar, això ja seria demanar massa.
Els orientals poden ser lents, críptics i avorrits de collons. Però d'una manera deliciosa. El dolor físic s'entremescla amb el dolor emocional, i tot plegat amanit amb els factors estranys de rigor acaba donant uns resultats molt agradables de veure. Per avorrits i incomprensibles que puguin resultar a vegades.
És un fet històricament immutable, per molt que s'hagi (i s'estigui) intentat difuminar. A Europa el cinema s'entén d'una manera completament diferent als Estats Units. Fins i tot quan uns francesos es despengen amb una barreja estranya de The Matrix, Cube, Resident Evil i alguna altra cosa que se m'escapa ara mateix, ho fan tot a la francesa manera. Això és bo o és dolent? Això és. I punt. Si podeu, mireu-la i valoreu-ho vosaltres mateixos. A mi m'ha convençut bastant, però a molts us podrà fins i tot fotre de mala llet.
No ho faig gaire sovint, això de veure una mateixa pel·lícula dues vegades tan seguides, però tant el moment com la companyia ho mereixien, i la pel·lícula va superar la prova sorprenentment bé. Tot el que en deia, tant el bo com el dolent, ho podria repetir. I per mi això és excepcionalment positiu.
Sempre he pensat que això és un tros de pel·lícula brutal. Tant, que en tinc prou amb mirar-la de tant en tant per perdonar-li a aquest bon home que fes això, això, això, o això. Vull un bazuca, i el vull ara.
La ciència ficció és un gènere molt perillós de combinar amb la comèdia. Quan se sap fer i surt bé, poden sortir autèntiques joies. Però això ha passat molt poques vegades, al llarg de la història. Però el més normal és que passi el que passa aquí, que volent fer dues coses massa diferents s'acabi parint un garbuix irregular amb bones intencions però poca substància.
Recordo veure Vidocq per primera vegada i gaudir com un puto animal l'esclat visual que és. Una vegada vista, vaig creure prudent deixar passar una mica de temps per veure com madurava.
El temps prudencial ja fa temps que s'ha complert, i ara puc dir que no ha envellit gens bé. Les imatges es veuen ara falses, artificials i a estones tot plegat s'acosta més a una caricatura dolenta que no pas la meravella onírica que havia semblat.
Quan algú que ha tingut els seus minuts de glòria revival a Kill Bill vol2 es desperta un dia creient-se en Tarantino i algú amb pasta se'l creu pot passar això. Que li paguin una pel·lícula. Amiguets, molta moto, moltes pistoles i un bon parell de ties bones amb boles a les quals refregar-se bé. No està gens malament, la veritat...
Quan el millor que es pot dir d'una pel·lícula és que és curteta és que hi ha alguna cosa que no està gens, però que gens bé. I per sort, aquesta basura és curta, perquè si no potser ara mateix jo fóra mort. Els aneurismes són molt traïdors, en aquestes situacions.
No és perquè sigui una suposada coproducció serbo-catalana. No. és perquè és un enorme tros de merda. Després de veure coses com aquesta s'entén per què els directors surten a presentar les pel·lícules abans de la projecció i no després. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar si el diàleg on es van deixar l'àudio d'un dels personatges que parlaven tenia algun tipus de significat metafòric, o és només que són tan incompetents com els de l'altra merda on no fa massa vaig veure una cagada similar.
La gran pel·lícula desaprofitada de la nit. O potser sóc jo, que sóc gilipolles i no vaig saber captar la gran profunditat sociològica que amara tots i cada un dels fotogrames d'aquest garbuix. Però si després de quatre dies no en recordo pràcticament res em nego a creure que sigui sense una bona raó. I això que no em vaig adormir.
Crec que si em posessin davant els responsables de crear aquesta aberració i els responsables de premiar-la no sabria per on començar a repartir hòsties. És que sóc incapaç de decidir què és pitjor, si agafar una idea amb una certa gràcia i destruir-la fins convertir-la amb una cosa horrible i estúpida o riure-li les suposades gràcies.
Zombis nazis. A veure, què més... Nazis zombis? Ah, sí! i zombis nazis. Alguna bona broma i una producció excel·lent, i... Ei, nazis zombis! Ho heu sentit? Nazis zombis!
I per cert, nou nivell. Ja es pot fer broma dels jueus en una pel·li on hi surtin nazis, encara que siguin zombis.
Optaré per fer-vos el comentari més adequat per aquesta pel·lícula. Exhortació. No en diré res, només que la mireu, tant aviat com pugueu. Exclamation mark. I que sigui tan ràpid com un massai. Per cert: Polla!
Finalment ha passat, ja feia unes quantes pel·lícules que amenaçava amb fer-ho, però finalment en Gilliam s'ha convertit en un dels seus personatges i ha passat a parlar obertament d'ell. I això pot acabar resultant excessiu, incoherent, absurd i sense interès.
Però què voleu que us digui, a mi aquest home m'encanta, i és que segurament sense ell jo ara no estaria fent el mateix, i això compta punts extra, de manera que durant tota la projecció vaig voler deixar de banda tot el negatiu i em vaig centrar a gaudir de l'esclat visual. I és que, de fet, fa molt que a aquest home no li demano res més que això.
Partint d'una premisa atractiva i una seqüència inicial gairebé magistral, es va diluint fins resultar poc més que simpàtica i agradable. Ben feta, això sí, però sense acoseguir arribar on sembla voler, quedant a mig camí de tot arreu.
Molt més que un remake, una interessant i intel·ligent reflexió al voltant de la paternitat i les pors inherents al canvi, somatitzades en un nou organisme monstruós que... Res, que si ja la pel·li en la qual es basen era prescindible, això és ja una basura de proporcions megalítiques.
Suposo que algú s'hi podrà referir com "el Shaun of the Dead dels viatges pel temps", o potser fins i tot com "un Primer de risses". Potser seria exagerar una mica, i en el fons no és més que una comedieta romàntica on una colla de fracassats fan coses grans, però té una cosa boníssima al seu favor. És anglesa. I l'escenari principal és un pub. Els lavabos d'un pub, gairebé es podria dir. I a més, els cinc minuts inicials i els finals són realment exquisits.
Hi ha qui diu que l'Amenábar va copiar aquesta pel·lícula quan va fer The Others. Tot i que hi ha punts comuns més que evidents, trobo que és excessiu acusar-lo de plagi. Dos orfes són enviats per un oncle que no se'n vol fer càrrec a una casa aïllada on estaran a càrrec d'una institutriu d'estabilitat mental dubtosa. No tardaran a fer acte de presència un parell de fantasmes d'un passat recent. Prou interessant, sòbria i equilibrada, amb una parella de nens que quan no criden gairebé es podria dir que ho fan fantàsticament bé.
Odio el puto Halloween. Quan comenci a veure nens de merda disfressats pels carrers de Girona demanant caramels (crec que no falta gaire) ben de gust els convidaré a gravar un arc argumental extra per la pel·lícula aquesta. Unes quantes històries de suposat terror al voltant d'aquesta puta nit, amb les seves carbasses, nens disfressats i amb ganivets, dones llop, psicòpates homicides, zombis... ja sabeu. Buh!
Amb una narrativa i un tractament visual bastant més convencionals que la primera aproximació a la història, potser deixa una mica d'interès pel camí en ser-hi comparada, però es gaudeix encara cosa bèstia. Com a bonus, una vegada recuperada, ha fet que m'agradés bastant més la tercera, que vista en el conjunt trobo ara molt més coherent i adequada (tot i que continua sent massa occidental en conjunt pel que ha d'explicar).
Surrealista. Angoixant. Petorbadora. Intensa. Sorollosa. Críptica. Simbòlica. Etcètera. Tetsuo és un tros d'orgia del metall que va molt més enllà d'una polla taladradora. Es clava al cervell i no en surt.
Ja he parlat on tocava del que va representar la nit, ara només queda parlar de la pel·lícula. En contra del que es diu, Tetsuo The Bullet Man no és la tercera part d'una trilogia iniciada amb Tetsuo The Iron Man, fa vint anys. Tetsuo The Bullet Man és la versió americana de la història. I no es tracta d'un detall sense importància. Mentre estem veient un Tetsuo tot va més o menys bé. Una càmera vertiginosa, un home que va perdent la seva humanitat, una banda sonora que es clava al cervell i una successió d'imatges que colpegen la retina sense pietat. Però es veu que la societat occidental necessita un perquè per tota història, i és aquí on hi ha els problemes. No és que m'importi una puta merda d'on surti en Tetsuo, és que pretenent explicar-m'ho em rebenten bona part del que puc gaudir la pel·lícula. No necessito enginyeria genètica, no necessito estúpids híbrids fills d'un androide. Ni ho necessito ni ho vull. Jo vull un Tetsuo.
Tant de bo tota la ciència ficció que ens arriba fos com Moon. Tot i la manera irregular com avança. Tot i la dubtosa manera com es gestionen les revelacions i els girs de guió. Tot i la previsibilitat de tot plegat. Tot i les referències excessivament òbvies. Tant de bo tota la ciència ficció que ens arriba tingués uns decorats tan hipnòticament senzills. Tant de bo totes les bandes sonores aportessin tant al ritme de la història. tant de bo sempre es prenguessin referents tan interessants. Tant de bo tot fos tan previsiblement agradable de veure.
Dos astronautes desperten en una enorme nau deserta sense recordar res. Semblaria un inici excel·lent per una pel·lícula claustrofòbica, profunda i terrorífica. Que no us enganyin. Girs de guió que en realitat són derives argumentals, una història completament absurda que avança acumulant una tonteria rere l'altra fins l'explosió final. Sa puta mare.
El director, abans de la projecció va avisar que la seva pel·lícula era molt profunda i complicada, i que si després de veure-la li volíem comentar alguna cosa seria al bar. Massa temptador.
Una de les pitjors coses que li pot passar a un director de cinema és intentar fer una pel·lícula pertorbadora, incòmoda i repulsiva, i trobar-se amb una platea que et pren a broma i se'n riu del que expliques. Se'n riu dels avions de joguet, dels gats antropòfags i fins i tot de l'incest.
Però no estic massa familiaritzat amb el concepte grec de "pertorbador", i potser resulta que el director estava rient amb nosaltres, ensenyant els ullals. Mentre no ho sàpiga no podré dir del tot fins a quin punt m'ha agradat aquesta cosa. Mentrestant, vigilaré els gats.
Aquest és un d'aquells casos en què queda ben clara la importància d'una bona direcció. La història, tot i ser prou sòlida, resulta irregular, a estones repetitiva i amb un simbolisme excessivament obvi, però el resultat final és dur, fred, directe i devastador.
I al final, el que ens expliquen és el de menys, i queda amagat rere la manera com ens ho expliquen, els recursos utilitzats i l'estil visual. ...i no va passar res més.
Voleu una pera? Mireu 1, plantegeu-vos la vostra pròpia existència i qüestioneu la realitat. Cal assaborir-la bé, amb molta calma, perquè això no és un albertserra qualsevol, aquí realment hi ha substància per extreure. Al final es pot arribar a la conclusió que el senyor Pater Sparrow ens pren el pèl, però escollint un bon material de partida és més senzill donar alguna cosa a l'espectador. Una pera, per exemple. I per mi, la primera mossegada ha sigut ben sucosa.
Intentant ser objectiu, no podria dir que Thirst sigui una gran pel·lícula. Les seves bases no s'aguanten per enlloc, i com a intent de reinventar el mite vampíric fracassa estrepitosament. Els actors protagonistes s'hi esforcen molt i fan una feina realment excel·lent, però els personatges que interpreten resulten a estones absurds, amb evolucions bastant poc creïbles.
Però no sempre es pot ser objectiu, i subjectivament feia molt temps que una pel·lícula no em trasbalsava de manera tan brutal, fent-me trontollar emocionalment. Però això és cosa meva, i no té res a veure amb la pel·lícula.
Pregunta: Per què la pel·lícula d'en Mazinger Z es titula en realitat "Iron Superman"? Resposta: Perquè això és Espanya, que té com a traducció correcta "Can Pixa".
Pregunta: I la pel·lícula? Resposta: Bé, gràcies. Hem sobreviscut. Vint-i-quatre hores i dos minuts.
En aquest punt de la nit, després de setze pel·lícules, cada una pitjor que l'anterior, una persona normal estaria donant cops de cap contra la paret. Em sembla recordar que en algun punt d'aquesta ho vaig fer.
Collons, és que fins i tot hi ha una escena en la qual el so i la imatge no quadren, que mentre es veu una negra gorda llegint un paper davant d'un micro se senten dos paios parlant. Ni en el Batman filipí tenien tan poca vergonya...
Nota: Me n'acabo d'adonar que aquesta també formava part de la I Gran Marató de Cinema Escombraries. El meu cervell va ser suficientment llest com per eliminar-la de la meva consciència? Una pregunta que no trobarà resposta.
A vegades em pregunto què collons tenen els putos japonesos al cap. Compreses usades, potser? Jo entro a l'habitació del meu fill i em trobo aquest panorama i el cardo per la finestra. Bé, potser no, però joder...
Sol. Em van deixar sol amb aquest enorme munt de merda. Els viatges en el temps són un tema complicat i delicat. Si no saps què fas pots confondre bastant qui intenta seguir la història. Però clar, si et vols estalviar el guió sempre hi pots posar molt robots i moltes explosions.
Per cert, em consta que l'associació mundial de creadors d'acrònims encara busca qui va decidir que A.P.E.X. significava Advanced Prototype EXploration unit. Quin puto geni.
Aquest va ser el moment més dur de la nit. En cap moment vaig entendre del tot de què anava, i finalment ens vam veure obligats a treure el so per l'irritant rascada de guitarra espanyola que es repetia cada tres segons per deixar clar que es troben a Mèxic. Quin horror.
(pere) "A veure si encara hi ha guitarres..." (mute off) (mute on) (jordi) "Hahahahahahahahahahahahahahaha!!!!!"
Pregunta: Què hi fan una iguana filmada de molt aprop i quatre americans intel·ligents i atractius en un planeta viatger? Resposta: Un document de la guerra freda.
Realment, com a pel·lícula és un enorme munt de merda, però com a retrat d'una època funciona bastant millor que els pits grossos.
Què no hauria de faltar mai, en una marató de cinema escombraries? Exacte, una peli de zombis. I si a part de zombis són strippers? Molt millor encara. De fet, Zombie Strippers! és un títol tan genial que ha d'anar amb una exclamació.
Com a pel·lícula serà una merda enorme, però hi ha sang, soroll, pits i cadàvers. Tot de mentida. Si a part de zombis i strippers fossin marsupials ja farien falta com a mínim tres signes d'exclamació.
El meu jo malvat, inhumà i de tendències eugenèsiques em diu que posar un pingüí en una barberia on hi canta un cor de nans barbuts és excusa i justificació suficient per tenir un circ de nans.
El meu jo bona persona, en la intimitat, li dóna la raó.
A finals dels seixanta, fer sortir senyores amb els pits grossos i negres desertors amb voluntat d'abraçar el comunisme, segurament era molt transgressor i tot el que vulgueu. Però a mi m'han ensenyat a buscar un argument interessant o, a falta d'ell, una bona excusa per no tenir-lo. I una senyora mamelluda que corre amunt i avall follant-se el que se li posa al davant no seria la meva idea ni d'una cosa ni de l'altra.
Com m'agradaria, ser un respectable ciutadà nordamericà de mitjana edat, per poder recordar aquesta pel·lícula com una cosa entranyable del Nadal. Però no, sóc qui sóc, i em tocarà recordar-la com una puta tortura sense nom.
Ninjes zombis vampirs... marsupials! Hi ha combinació de paraules més genial que aquesta? Ara sé que el Tao consisteix en remenar-te molt fins que aconsegueixis reviure uns ninjes blaus que busquin sang saltant a la cangura manera sobre les seves víctimes. El Tao mola!
Crec que en ma vida havia vist un inici més absurd per una pel·lícula, durant quinze minuts no és res més que una successió constant de frases sense sentit, cada una més brillant que l'anterior.
The Howling és una pel·lícula d'homes llop més que digna, amb gent competent i un esperit molt sa de sèrie B. The Howling III és... a veure... diguem que com que està ambientada a Austràlia els homes llop són, evidentment, marsupials. The Howling III és genial!
Quina clarividència, no ho havia sabut veure mai, però tot mola molt més si hi afegeixes l'adjectiu "marsupial". Proveu-ho, jo ja no puc parar de fer-ho!
Aquesta pel·lícula només té un objectiu. Que qui la miri digui "Bah! Nosaltres ho podríem fer millor..." i algú al seu costat repliqui "Sí, oi?", i un tercer afegeixi "Jo tinc una càmera a casa". I així va ser com va néixer...
Havia de ser el hit de la vetllada i va acabar siguent la més gran decepció. L'única escena que val la pena de la pel·li és l'única que havia vist (evidentment), i entre una cosa i l'altra el senyor sense cames del títol només surt una tercera part de la pel·lícula, i encara ara no sabem si era bo o dolent.
Això sí, costa, i costa molt, trobar una persecució de cotxes que contingui tants tòpics junts.
Menja't aquesta, Christopher Nolan! Tant trencar-te el cap per explicar l'origen i les motivacions d'un heroi fosc com és en Batman i un puto filipí ho esbandeix explicant que s'avorria mirant porno alemany, i que ser en Batman és més divertit que mirar pluges daurades.
Hi ha un parell de gags salvables de tan tontos, com el coco que cau del pal elèctric, o l'inici de la seqüència onírica, i també crida l'atenció el primer atracament musical, però... bé, deixem-ho córrer...
Jo sóc de força a prop de Crespià (the Village, not the Film), i això em genera una certa empatia vers aquesta pobra gent, i m'imagino sent un d'ells veient Crespià (the Film, not the Village) a Crespià (the Village, not the Film). Sento odi.
Una recomanació. Si mai visiteu Crespià (the Village, not the Film), crec que més val que ni se us passi pel cap anomenar Crespià (the Film, not the Village). Per la vostra seguretat.
Una vegada vista, no hi ha absolutament res que tingui ni cap ni peus. Ni tan sols els extraterrestres, que tenen una forma d'estrella genial.
Mentre es va veient, però, resulta bastant simpàtica. Els nens d'excursió apocalíptica, els japos de picnic que busquen un eco on cridar els extraterrestres, el recel a qui té nas... tot molt entranyable.
Els documentals serveixen per aprendre coses que no necessites saber de llocs on mai estaràs. Així per exemple, ara sé que si mai me'n vaig a l'Amazones, com que sóc blanc puc obligar una tribu indígena a buscar-me maragdes tamisant el riu. O que per evitar que una anaconda se'm mengi sempre és útil portar un petit mamífer que resulti una presa més fàcil, i així de pas poder dir, tot abraçant una noia jove i atractiva, "Hauria pogut ser qualsevol de nosaltres".
Això no ho ensenya, oi, el National Geographic? I oi que tampoc us passen els mateixos monos en cinc punt diferents del documental? Doncs què espereu a mirar Cannibal Ferox?
És una de les pel·lícules més influents de la història del cinema, amb un munt d'escenes memorables, i es fa impossible entendre el cinema sense ella. Així i tot, tornant-la a veure he trobat que la caracterització del monstre és bastant més simple del que recordava, i que la història en general avança a trompicons i a estones sense justificar punts clau.
Tot i això, ja té collons que el que més m'ha afectat, en tornar a veure Frankenstein després d'una bona colla d'anys, hagi sigut descobrir que l'Igor es diu Fritz. Toca't els ous trenta vegades!
M'imagino el puto Neil Marshall de déu fent-se un munt de palles tot pensant aquesta pel·lícula. Hi haurà un virus mortal! Erecció. I una noia atractiva amb un ull de vidre! Erecció. Un munt de caps rebentats! Erecció. Hi posarem caníbals! Erecció. I cavallers medievals! Erecció. I una persecució de cotxes a l'estil Mad Max! Erecció. Amb un Bentley! Erecció. ...i si surt bé, a la propera hi posaré romans, apa! Erecció, erecció, erecció!!
Un problema potencial de les pel·lícules de ciència-ficció, sobretot de les dolentes, és que als que les escriuen els importi una puta merda la ciència, i que a base de simple ficció acabin fent una parida de dimensions planetàries.
Això era especialment normal durant els anys cinquanta, i a vegades es perdona i a vegades no. Que l'aire d'un asteroide que com que té menys gravetat que un planeta encongeixi la gent que hi arriba és una de les combinacions d'informacions absurdes més demencial que he escoltat, però com que acaba sent una mena de Gulliver a l'Espai ben innocent, el resultat final és prou simpàtic com per no resultar odiós. I si a sobre hi trobem el monstre més ridícul de la història del cinema...
Ara ens queixem que hi ha massa remakes i poques idees originals, però al menys tenim la sort que a l'hora de fer un remake en la gran majoria de casos s'agafa un bon material de partida. Si bé avui el problema és que el material massa bo es fa malbé en refer-lo, resulta que als anys cinquanta el problema era que a l'hora de fer remakes es podien escollir merdes fetes cinc anys abans. Podria proposar-me refer Honor de Cavalleria...
Em pregunto què collons em vaig cardar abans de mirar aquesta pel·lícula per primera vegada. No recordo cagar-me en uns putos subtítols fets amb traducció automàtica i totalment inintel·ligibles, però tot apunta que me'ls vaig menjar. Deu ser que la història tampoc té massa res per aportar i no es nota, que no entens res del que et diuen. La memòria és traidora. Una meuca, hi afegiria jo. Però els monstres molen. Tot i que no hi hagi en Tadanobu enlloc, els monstres molen molt.
A més, he de confessar que era la meva arma secreta per vèncer en Jordi, cosa que vaig aconseguir mestrament. Algun dia compartiré la gravació dels seus ronquets.
Després de veure-la per primera vegada vaig pensar que no podia ser. Tanta absurditat genial no podia ser possible de cap manera. Però ho és. Collons si ho és!
Scream abans d'Scream? I una puta merda! Scream no li arriba ni a la puta sola de la sabata, a aquesta meravella que sí fa riure, i amb ganes.
Ambientada el dia de l'aniversari de la Jamie Lee Curtis, rebenta tots els tòpics de l'slasher de manera a vegades massa evident i amb alguna baixada de ritme, però aconsegueix guanyar-se un lloc capdavanter entre les comèdies de terror. Potser prenent com a referència Scary Movie això no sigui dir massa cosa, però jo puc afirmar que repetiria. De fet, en sé d'altres que ja ho han fet.
Si no recordo malament, amb Cat Soup tot va anar bé fins que se'm va ocórrer mirar-la amb els comentaris del director. Des de llavors, cada vegada que la miro no puc evitar pensar que m'estan prenent el pèl mestrament. Però ho continuo (i continuaré) fent. I surten elefants d'aigua, us hi podríeu resistir, vosaltres?
No sé què dir. En la meva vida he vist enormes munts de merda. I he vist pel·lícules que miraria una vegada i una altra. Però una combinació tan perfecta de les dues tipologies fa realment de mal trobar. Pits gratuïts, primers plans de ninotets mal fets, estereotips a discreció i un porc espanyol que fa la fi que mereix. Què més voleu? Poesia? Jo volia un gintonic i em vaig haver de fer fotre.
Destruir el 99,9999999% de la humanitat? Bé. El que ve després? Una puta merda. Tot. Però al menys fa riure de mal feta que està, amb el seu robot/goril·la amb mans de Gilala, i el seu matrimoni sexual, i el seu nen inconscient, i la seva barrera antirrobots, i la seva màquina de bombolles de sabó, i...
Per fer una bona pel·lícula, tot i que no sigui suficient, és imprescindible que tingui una bona premissa. Un extraterrestre abdueix cinc persones sense relació entre elles (un americà, una anglesa, un alemany, un rus i una xinesa), els explica que el seu planeta està morint i que el seu poble vol traslladar-se a la Terra, però com que són pacífics i no volen destruir la humanitat, els dóna a cada un unes càpsules amb la capacitat de destruir la vida humana en un radi de varis milers de quilòmetres. Tenen vint-i-set dies per valorar si val la pena fer-ho o el poble extraterrestre morirà.
Si això no és un punt de partida interessant demà mateix m'afaito els ous. Però repeteixo que amb això no n'hi ha prou, i per sort en aquest cas s'acompanya d'unes bones interpretacions i una atmosfera en general satisfactòria. Sempre hi ha d'haver algun problema, i el d'aquesta pel·lícula per mi seria el final, excessivament ingenu i on ens tornen a ensenyar que el comunisme és el mal. El maaaaaaal!!!
Normalment les pel·lícules, a mesura que es van veient per segona, tercera, quarta vegada, van agradant gradualment menys. En les bones pel·lícules els punts positius acostumen a ser més fàcils de veure que els negatius, o potser simplement es tenen més en compte en ser més abundants, mentre que els negatius es van acumulant amb els visionats.
En el meu cas, amb Pi és just al contrari. La primera vegada que la vaig veure no em va impressionar gens, més aviat al contrari, em va deixar completament fred i indiferent. Però cada vegada que l'he anat veient de nou m'ha anat agradant més i més, fins el punt actual, que ha aconseguit meravellar-me del tot.
Una de les pel·lícules que recordo més agradablement de la meva adolescència és The Hidden, i sovint veig influències seves en pel·lícules actuals de ciència ficció. Ara resulta que estava ben equivocat. Abans que The Hidden hi va haver aquesta petita joia dels cinquanta, la mateixa història però menys mitjans, per donar un resultat final exquisit.
Ho confesso. A mi també em passa. Miro tanta violència al cinema que a vegades m'entren ganes de matar algú i filmar-ho per mirar-ho més tard. Quan ho faci, per sort, serà tot culpa de la societat. Realment, rebutjar tota responsabilitat individual es va fent cada vegada més i més senzill. Algú tindria una pistola d'aquestes de matar porcs?
Per la Senyora Venjança podria repetir a grans trets el que deia del Senyor Venjança, però aquí es nota l'augment de pressupost i una millora en tots els aspectes, tant de direcció com dels actors, cosa que fa que plegat se situï a un nivell sensiblement superior. Si no fos per Oldboy, segurament el que en diria seria absolutament diferent, i és que les comparacions són odioses...
Aquesta seria un clar exemple de pel·lícula innòcua però increïblement agradable. Una història amable, que amalgama perfectament el drama no excessivament sentimentaloide amb la comèdia surrealista, es converteix en una aposta segura a l'hora de triar una bona pel·lícula per recuperar. És clar que també pot ser simplement que sigui excessivament benevolent amb ella pels bons records que em porta, però això ja seria un altre tema que no discutirem ara.
El primer que vaig fer després de mirar per primera vegada Forbidden Zone va ser posar el DVD dins la caixa i canviar-la de lloc, per tenir-la ben a mà per les properes vegades que la miri. Que seran unes quantes, això és ben segur.
Si bé, després d'haver-la vist ja un parell o tres de vegades, continuo pensant que Oldboy és una absoluta obra mestra, veure per primera vegada l'inici de l'anomenada "trilogia de la venjança" m'ha confirmat que per fer una cosa excepcionalment bé primer se n'han de fer unes quantes de més normaletes. Per anar practicant i aquestes coses...
Aquesta pel·lícula és un cas ben estrany. Li passa allò tampoc tan inusual que la gent o bé l'adora o bé l'odia. Força gent la considera poc més que una presa de pèl de la mida d'un conill antropomorf de dos metres. Jo m'alinearia en el bàndol oposat, però per una vegada tot i això sóc completament capaç d'entendre els qui en diuen pestes. I és que segurament, si les circumstàncies no fossin les que han sigut, jo seria un d'ells. Seria empatia cinematogràfica? Necessito una cervesa.
És ben curiós com entre meitat dels vuitanta i inicis dels noranta la ciència ficció va donar algunes de les millors pel·lícules d'acció de la història. Aliens, Predator i Terminator 2. Els dos noms clau són aquí James Cameron i Arnold Schwarzenegger, i els dos els trobem en aquesta meravella que va fer que tota una generació volgués un T-1000 per reis. Després, per desgràcia, arribarien els Titanic i la caiguda de Califòrnia a mans del T-800, però bé...
Si bé la primera part va passar a la història per ser la pel·lícula infantil amb la propaganda subliminal de tabac menys subliminal, per no deixar-nos veure la Sigourney Weaver en calcetes, per la inclusió més patillera d'un secundari negre i per la metàfora sexual més lamentable ("I'm the keymaster" - "I'm the gatekeeper"), aquesta podria passar a la història, per exemple, per... per... per... Merda! Fa una estona jo tenia una infància...
Oh, desventura! Oh, infortuni! Crec que me n'acabo d'adonar que vaig voler ser alguna mena de "científic" per culpa dels caçafantasmes. Tot el que m'envolta s'ensorra.
Hi va haver un temps en què el senyor Shyamalan no només sabia explicar històries fantàsticament bé, sinó que a més sabia escriure-les gairebé millor. Malauradament no va durar gaire, i després de dues pel·lícules excel·lents aquí la cosa va començar a fluixejar una miqueta, i encara no ens hem recuperat des de llavors. Potser ja aniria sent hora de perdre l'esperança i resar perquè aquest home accepti l'ajuda d'un bon guionista.
Hi ha pel·lícules que demanen una seqüela, d'altres que la poden suportar i finalment hi ha pel·lícules que necessiten una segona part tant com jo necessito un puto furóncol al cul. Per molta càmera videoclipera guai i idees depredades directament de l'original que es puguin tenir, Donnie Darko és definitivament una pel·lícula del tercer tipus. I és ben bé una llàstima, perquè tothom que participa en aquesta pel·lícula s'hauria pogut reunir per fer alguna cosa que hauria pogut ser realment molt interessant.
De tot el cinema fantàstic que es fa pel món, el que més m'ha costat sempre d'entrar és l'Australià. No ho puc explicar del tot, però per més que ho provo no trobo res que em meravelli. Sí, els paisatges són fantàstics i tot el que vulgueu, però no hi ha manera. Una altra decepció. Acceptable, però res més.
Parlem de llindars. Juntament amb Honor de Cavalleria, The Blair Witch Project possiblement sigui el munt més enorme de merda que he tingut mai el gust de veure. Espero que el puto Albert Serra dels collons sigui capaç de redimir-se algun dia, encara que sigui amb un subproducte intranscendent com aquest, que a l'Eduardo Sánchez de merda ja li fa el fet.
Quan es vol traslladar una sèrie de televisió exitosa a les pantalles de cinema sovint es cau en l'error de convertir en pel·lícula el que hauria de ser un capítol de la sèrie, de manera que ens trobem amb una història trasplantada allargada artificialment que coixeja per tots costats. Per sort, la primera pel·lícula de la saga Star Trek no té aquest problema. El canvi de format és molt més que acceptable, i a sobre tenim un dolent genial, tot i que totalment a les antípodes del que vèiem a la segona part. Què més es pot demanar?
A principis dels vuitanta, ser un dolent dels que dragqueenegen havia de molar bastant més que ara. I amb això no estic dient que ara no moli, eh? Després de veure-la repetida unes deu vegades a la tercera part, finalment tinc l'oportunitat de veure "en directe" com mor l'Spock. I bé, tampoc n'hi hauria per tant...
Això de veure ressuscitar algú que no saps que és mort perquè encara no has vist la pel·lícula on mor és d'allò més estrany. Però tampoc seria el pitjor que he fet, de manera que ho obviarem.
El títol d'aquesta pel·lícula era inicialment "Greenpeace, la pel·lícula", però un bromista hi va posar l'Enterprise pel mig. Us podeu imaginar la que es va liar. L'Spock salvant balenes, el món del segle XXIII víctima del canvi climàtic i tots els vulcanians (suposo) vegans. A prendre pel puto cul. El món és cruel i Greenpeace, el mal.
Pregunta: Què tenen en comú Déu i un germà malvat (perdó, volia dir il·lògic) del senyor Spock? Resposta: Tres coses. Que cap dels dos existeix, són ridículs i surten en aquesta pel·lícula (de merda).
Algú va dir "en Kirk odia els klingon", i un llest va demanar una pel·lícula amb aquest argument. Vist el que hem vist fins ara, tampoc sembla una idea descabellada, però definitivament tampoc seria el més lúcid dels arguments. Per altra banda, com exercici de política-ficció ho posaríem a la part alta de la taula.
No tinc ni puta idea de com m'ho hauria fet jo per fer el traspàs de poders entre les dues generacions de tripulacions, però definitivament no ho hauria fet així. Però com que l'última vegada que ho vaig comprovar no estava a la llista de gent amb capacitat per fer una pel·lícula no em toca més que callar i acceptar el que em donen. I en el fons tampoc està tan malament...
Els viatges en el temps acostumen a ser una cosa complicada. De fet els viatges en el temps són tan complicats que tothom els fa a la seva manera i a cadascú li surten com li surten i no pregunteu. La resta, bé. I la família també. La dels dolents, molt unida.
Vaig trobar l'inici d'aquesta realment destrempador, amb tot aquell munt de hippy suelto, però poc a poc la cosa es va arreglant lleugerament. Com he dit ja abans, i continuaré repetint de manera recurrent, no passarà a la història, però al menys aconsegueix entretenir tot explicant alguna cosa amb sentit. Llàstima que el final faci honor al començament.
Com passa de tant en tant, només cal que miri l'última pel·lícula d'una saga perquè immediatament em posi a mirar-les totes en ordre cronològicament invers. Per sort, els capitans Kirk i Picard no són en Jason (per molt que moli en Jason), i el que hi ha allà on l'home no ha anat abans sí que dóna per onze pel·lícules que, tot i no ser memorables, sí són en conjunt totes elles acceptables.
Aquesta desena part seria un cas bastant paradigmàtic. Com a pel·lícula en si ratllaria bastant la mediocritat, però tenint en compte el bagatge de la saga, tot l'univers i l'enorme tractament de personatges que la precedeixen fan que acabi sent una cosa fàcilment gaudible.
Hi ha maneres i maneres de fer remakes i el que, quan la gent ha començat a escamar-se d'aquesta paraula, han rebatejat com a reboots. Una manera seria "a la Jar Jar Binks", agafant una mitologia universalment venerada i reduint-la un munt de runa mesclada amb feixos de bitllets. L'altra manera seria "a la James Bond", buscant nous enfocs a uns personatges més que coneguts que permetin la reconnexió amb una generació nova i jove. No pensava mai dir això convençut, però... m'encanta Star Trek.
De tant en tant sorgeix una pel·lícula amb la capacitat de ser bastant més que una pel·lícula. No diré que tingui la capacitat de guiar una generació o xorrades publicitàries i/o subnormals per l'estil, però sí que pot passar a la història com una de les millors obres del cinema. Per sort, mai hi ha unanimitat en aquest tema, de manera que una pel·lícula històrica per uns, serà una merda mediocre sobrevalorada per d'altres. Tinc molt clar, en el cas de Fight Club, de quina banda estic.
Una constant en la història de la humanitat és que cada generació ha tingut un terror atroç a la posterior. Els nous joves són sempre, invariablement, més estúpids, ignorants, cruels, maleducats, irrespectuosos, inconscients i, en definitiva, molt més de tot allò dolent que no volem veure en el nostre propi passat. Sempre se n'han fet pel·lícules, d'això, i per sort aquesta és de les bones.
Que el terror japonès amb dones de cabells llargs que els tapen la cara està esgotat és una cosa que està bastant clara. De fet està tan clar que tampoc caldria que l'acabin d'enfonsar amb basura d'aquesta envergadura. Si una cosa em posa de mala llet, mirant una pel·lícula (sobretot de terror) és que em vagin canviant les normes sense avisar, com si fos subnormal.
Crec que és impossible haver sigut nen/adolescent l'any 1991 i que et deixi indiferent la paraula "Terminator". Per això, tot i la pífia (tampoc exagerada) que va ser la tercera part, m'era del tot obligat veure aquest intent de reflotar la sèrie. A mida que n'anava sabent coses i veient-ne imatges la pel·lícula es feia més i més atractiva, tot i la destrempera inicial en conèixer el nom del director (energúmen) escollit. Fins que la pel·lícula es va estrenar als Estats Units, i la destrempera va tornar en veure les reaccions. Però la cita amb Skynet era del tot ineludible.
La sensació general que m'ha quedat és que aquesta quarta part és una continuació més que digna, i que el canvi d'escenari li va d'allò més bé. El meu llindar de tolerància em permet obviar totes les llicències i els convencionalismes que la farceixen... però el que sí que no té perdó de cap mena són els putos deu últims minuts. Sa puta mare.
No he llegit Els Homes que no Estimaven les Dones. De fet, mai he tingut cap intenció de fer-ho. Potser sigui precisament aquesta manca d'interès en el fenomen que m'ha permès gaudir la pel·lícula pel que és, per ella mateixa. Una història de misteri interessant, ben trenada i aparentment poc tramposa, filmada de manera tan competent com asèptica. I sense voluntat de sonar crític, hi afegiria que és una d'aquelles pel·lícules que, en cas de ser americana, hauria sigut carn de videoclub primer i de tarda de dissabte després.
Feia força temps que em resistia a tornar a veure Zodiac. Suposo que després de l'excel·lent sensació que em va deixar al cinema no em feia massa gràcia que un segon visionat em fes veure-li els problemes. Però aquest filldeputa no s'hi posa per fer coses que no ratllin la perfecció. A estones el ritme baixa preocupantment, però baixa de manera tan genial que fins i tot s'agraeix que ho faci.
L'he vist vegades i vegades, però cada vegada em quedo més i més enganxat en aquell puto paper de paret regalimant. La creació és així, a vegades hi és, a vegades no hi és, i a vegades és fora, matant la teva família.
Per poder ressaltar en un gènere tan sobreexplotat i ple de tòpic com és el terror, cal forçosament cridar l'atenció d'alguna manera, aportar alguna cosa mínimament novedosa. Així, fer una història de monstres ambientada al far west seria una bona idea de partida, un bon inici que s'hauria d'omplir amb alguna cosa més. Afegint-hi un maneig impecable de la càmera i una història en general molt acceptable ja en faríem prou per passar una estona més que agradable. Algun dia aquest noi farà alguna cosa memorable de veritat, ho sé.
La gent normal, directors i guionistes de cinema inclosos, van fent la seva feina com bonament poden i, si algun dia tenen sort, fan alguna cosa que realment val la pena. Si són realment bons amb el que fan, i el que han fet bé no sigui fruit de l'atzar, llavors pot ser que es repeteixi alguna vegada més. En el cas dels genis, però, directors i guionistes de cinema inclosos, cada cosa que fan acaba sent una puta obra mestra, i quan de tant en tant flaquegen el que en surt és "només" una cosa excel·lent.
Informació addicional: cada vegada que veig el títol d'aquesta pel·lícula no puc evitar pensar que el seu títol natural és "Burn Before Reading".
A vegades faig coses que no sé ben bé per què les faig. Unes quantes d'aquestes serien massa personals per publicitar-les lliurement. Unes altres serien, per exemple, mirar pel·lícules com aquesta. I quan les coses del primer tipus se solapen amb les del segon, el resultat pot ser tan explosiu com inesperat. Rum-rum-ruuuum...!!!
La primera vegada que el senyor Ritchie va fer una pel·lícula li va sortir tan i tan bé que va decidir tornar-la a fer, però aquesta vegada amb més calers. El millor és que li van deixar fer. A partir d'aquí, l'egomania el devia fer creure capaç de qualsevol cosa, i va passar el que va passar. Per sort, ara sembla que torna a tenir la intenció de fer el que millor li surt. La mateixa pel·lícula de sempre. I què diré... a mi, de moment, encara m'està bé.
En Clive Barker té més coses en comú amb H.P.Lovecraft, a part del seu univers fascinant i malaltís, i és que cada vegada que s'ha provat de traslladar a la gran pantalla algun dels seus relats n'ha sorgit un enorme fracàs. Podríem parlar de Hellraiser, però una vegada vista Hellraiser VIII arribaríem a la conclusió que fins i tot els èxits poden ser fracassos encoberts. Aquesta no seria una excepció. Té punts elogiables que la salven, però en definitiva és una altra oportunitat perduda.
Vikings i extraterrestres, hi ha alguna combinació més atractiva per algun lloc? No, oi que no? Doncs no us ho penseu, desconnecteu-vos el puto cervell i gaudiu-ne tan com pugueu, perquè és una cosa que val molt la pena fer de tant en tant.
Watchmen és bastant més que un còmic, és la puta bíblia. Watchmen és tan brutalment gran que qualsevol intent de canviar-lo de registre estava ja condemnat al més estrepitós dels fracassos ja abans d'iniciar-se. És precisament per això que una vegada comprovat que ens trobem davant de la més perfecta de les adaptacions possibles la sensació que en queda és tan recomfortant.
I total, l'únic que ens han fet és posar-nos uns títols de crèdit memorables i ensenyar-nos la polla del Dr Manhattan. L'enorme polla blava del Dr Manhattan. Si és que ens acontentem amb ben poca cosa...
Tinc per costum, quan surt algun il·luminat comparant l'obra de qualsevol amb el cinema de, per exemple, Pasolini o Truffaut, de fugir corrent sense mirar enrere. Ara, quan és el propi director qui s'hi compara, no puc fer menys que córrer a comprovar que, efectivament, el tiu és subnormal.
El poc que he llegit d'en Chuck Palhaniuk (que no inclou ni Choke ni Fight Club) m'ha encantat bastant, m'ha convençut. Però després de veure aquesta pel·lícula he quedat amb el convenciment que les adaptacions cinematogràfiques dels seus llibres i relats és millor deixar-los en mans d'autèntics fora de sèrie que els puguin aprofitar com mereixen.
En el seu moment es va parlar molt del paper increïble que va fer en Sean Penn en la personificació del tal Harvey Milk, tant que quan finalment el vaig veure no vaig poder evitar pensar alguna cosa així com "Collons! Tan reverenciar la seva actuació i resulta que l'únic que ha fet és convertir aquest polític en un tros de reinona setantera!".
Mai més tornaré a dubtar d'en Sean Penn, des que vaig poder comprovar, amb les imatges documentals dels títols de crèdit finals, que efectivament en Harvey Milk, deixant de banda tot el que va aconseguir, era un tros de reinona setantera.
Vista amb una mica de perspectiva, aquesta pel·lícula conté un bon munt d'ingredients oscaritzables. Una història tan tendra com entendridora, històries encreuades que es van trenant paulatinament, multicultaritat de la guai mesclada amb una certa dosi d'almoina newage, tot amanit amb una intranscendència molt ben camuflada.
No us enganyeu, la pel·lícula m'ha agradat. De fet, m'ha agradat moltíssim. Però si tinc l'ocasió de veure-la de nou intentaré no fer-ho, perquè sé que els punts positius els he vist ja tots, mentre que els negatius me'ls he deixat pel segon visionat.
Saber quin excés té la humanitat de pel·lícules de la sèrie Saw és ben fàcil, utilitzant aquesta senzilla fórmula: x = n-1 (on x és l'excés de pel·lícules de la sèrie Saw, n és el nombre de pel·lícules de la sèrie i 1 és el nombre natural 1). Així doncs, per Saw 5 tenim que ja hi ha un excés de x = 5-1 = 4 pel·lícules.
Per sort, no tot el cinema que es fa a Espanya consisteix en Almodóvar i mil caçadors (subnormals o massa llestos) de subvencions. Encara hi ha qui és capaç de treure petroli del puto desert. I a sobre tenen la gosadia de fer-ho amb una pel·lícula de ciència-ficció. Ciència-ficció!
Les pel·lícules de cases encantades acostumen a fotre força pena. Només em venen al cap The Shining i Poltergeist, com a salvables, i la primera és obra d'un puto geni mentre que la segona s'ha acabat convertint en una obra per tots els públics, i ja sabem que els nens són bastant més fàcils d'espantar.
Aquesta no seria una excepció, com a pel·lícula de terror ratllaria bastant la mediocritat, però curiosament ha aconseguit atrapar-me bastant, i no sabria explicar del tot per què, però en una crema apocalíptica de cel·luloide segurament acabaria salvant-la.
Jo sóc una persona tolerant. Però quan m'insulten em toca bastant els ous. I quan em toquen els ous poden passar dues coses, que m'exciti bé o que m'exciti malament. Podeu deduir fàcilment quin tipus d'excitació em va provocar aquesta basura feta pel·lícula.
En aquest món hi ha coses que estan molt bé, coses que estan bé, coses que estan malament i coses que estan molt malament. Un exemple de cosa que està molt bé és que la gent tingui capacitat de riure's d'ella mateixa. Un exemple de cosa que està bé és en Bruce Campbell. Un exemple de cosa que està malament són els auto-homenatges. Un exemple de cosa que està molt malament seria, no sé... ser votant de Ciudadanos? Sí, per exemple. O d'UPyD.
Que ens entrin a casa sense el nostre permís fa por. Que ens cacin i torturin a nosaltres i a qui més estimem, en fa més. Que estigui tot explicat sense concessions però de manera gens gratuïta s'agraeix, i molt.
Però algun problema hi ha d'haver, i el gran problema (del tot insalvable) de The Strangers es diu Funny Games. I és que les màscares guais ben dissenyades molen, però l'absència de màscares fa més por.
Vist des de la distància, gairebé semblaria que el cinema rus no sap on collons navega des de la desaparició de l'Andrei Tarkovsky. L'últim intent de rescatar-lo, suposo que amb l'ajuda dels mateixos diners mafiosos que compren clubs de futbol, ve de la mà de grans superproduccions com aquesta.
Molta pasta, paisatges meravellosos, una dels personatges més fascinants de la història mundial... i en Tadanobu, que com tots sabem... sí, en Tadanobu mola. En Tadanobu mola molt. Fem-ne samarretes?
Com a fan acèrrim de les pel·lícules de ciència ficció dels anys cinquanta, era per mi una obligació veure aquesta paròdia-homenatge al gènere. Com a persona que presumeix de tenir dos dits de front era per mi totalment prescindible veure-la per segona vegada.
En el fons, fer una pel·lícula dramàtica o una comèdia no comporta excessives complicacions de base. La base dels sentiments humans o el que ens fa riure tampoc ha canviat substancialment des de l'inici del cinema, de manera que tot està bastant marcat i només cal fer variacions estilístiques, que són el que acabaran marcant si la nostra pel·lícula és acceptable o una basura.
Per contra, la ciència ficció és un gènere que s'està reescrivint dia a dia. El que avui és ciència ficció demà ja no ho serà, i fins i tot dins els temes eterns com serien els extraterrestres i similars s'acostuma a reclamar periòdicament un canvi substancial de patró. Deu ser per això que aquesta no m'ha acabat de convèncer gens. Si sota una premisa pretesament innovadora et colen una idea que ja es va treballar, i infinitament millor, fa vint anys, el menys que puc fer és sentir-me lleugerament violentat.
He de confessar que inicialment em vaig mirar amb escepticisme la decisió d'en Clint Eastwood de donar el paper protagonista d'aquest dramon majúscul a la tia bona de l'Angelina Jolie, però després de veure la facilitat amb la qual va aconseguir despertar-me sentiments interns de gran magnitud he de canviar d'opinió. Cap altra actriu m'havia posat mai abans tan a prop d'una crisi nerviosa. Després de veure Changeling cada vegada que sento les paraules "el meu fill" en una mateixa frase tinc un atac epilèptic. I no, no mola.
Resumint, es podria dir que en el món hi ha dos tipus de mares. Les que se senten orgulloses dels seus fills, a una banda. La del director d'aquesta cosa, a l'altra. Bé, i la meva, però això ja seria una història més llarga i complicada i que no vindria massa al cas, parlant de pelis dolentes.
Hi ha gèneres que em deixen bastant indiferent, com ara podria ser el cinema bèlic o el western. N'hi ha d'altres, però, que directament odio amb tot el meu ésser. Aquest seria el cas del musical.
En el cas dels primers, tot i la meva reticència inicial, no m'és difícil trobar-hi de tant en tant autèntiques obres mestres, però en el cas dels musicals fins ara no n'he obtingut més que un profund sentiment d'odi. Odi i ganes de rebentar-li la melsa a patades al farsant d'en Baz Luhrmann, principalment. Però darrerament, i gràcies a Hairspray i All That Jazz, fins i tot el puto musical em dóna motius d'alegria.
Si algun tipus de debilitat cinematogràfica tinc, aquesta seria les pel·lícules terriblement dolentes de "terror". Sé que cada una que miro m'acosta, passa a passa, lentament però inevitable a un aneurisma de proporcions megalítiques. Jo ho sé, i el meu puto cos ho sap tan o més bé que jo. Però sembla que als dos ens importa una puta merda. Visca.
De tots els gèneres cinematogràfics, el que té una relació innovació - potencial més insultantment baix aquest és sens dubte el terror. Arriba a resultar exhasperant que amb la llibertat que dóna el gènere no parin de repetir-se les mateixes fórmules una vegada i una altra. I que a sobre la majoria de les vegades siguin fórmules de merda. Per això productes de segona categoria com aquest poden arribar a ser tan reconfortants i plaents sense ser absolutament res de l'altre món. Com a mínim intenten aportar alguna cosa diferent, per petita que sigui.
The Wrestler és una d'aquelles pel·lícules que et fan odiar determinats directors. I és que el tros de bèstia de l'Aronofsky primer es presenta amb aquell prodigi cinematogràfic que és Pi i tothom acaba recordant el seu nom. Després ens ensenya una cosa com Requiem for a Dream, que podia semblar prou interessant a priori, però que en cap cas semblava ser la puta obra mestra que va resultar. Finalment, després de sis anys i un munt de problemes, l'animal es despenja amb The Fountain, una de les tres millors pel·lícules de ciència ficció dels darrers quinze anys. I llavors què? Doncs llavors resulta que el puto Aronofsky de merda, després d'anar repartint obres mestres per tots els putos gèneres del món, es presenta amb una història de merda sobre un tros de fracassat sense cap tipus d'interès. Una vella glòria de la dècada més horrible del segle XX. I ni així. Fins i tot amb aquest material base s'ha de treure de la puta màniga una altra obra mestra inqüestionable. I ara què? Doncs ara a esperar el previsible impossible, que el seu remake de RoboCop sigui més que genial.
Si hi ha una cosa pitjor que un remake innecessari i incompetent d'una excel·lent pel·lícula japonesa de terror, aquesta seria sens dubte una seqüela d'aquest remake de merda. I el pitjor de tot plegat és que jo ja les sé, aquestes coses, ja les sé...
Les comèdies àcides que pretenen criticar la societat en la qual han nascut són sempre desitjables i benvingudes. Encara més si tenen una arrancada tan bona com la que té aquesta. Per desgràcia, ni les intencions ni els començaments fan una pel·lícula, i aquí no tenim res més que això.
Hem arribat a 2009 i tot continua igual pel què fa als belgues. Magritte és l'única cosa que valgui la pena que ha parit el país i aquesta és l'única pel·lícula d'allà que es pot veure amb interès. Se'n poden anar a la puta merda.
No passarà a la història de cap manera, ni tan sols (ni de bon tros) amb el més que dubtós mèrit de ser la millor pel·lícula d'en Kevin Smith. Resulta poca cosa més que una simple comèdia d'adolescents, però així i tot uns pocs gags aconsegueixen posar-la en un nivell més que digne, fent que veure-la sigui d'allò més agradable i fins i tot recomanable en determinades circumstàncies.
El cas d'aquest home ja comença a ser digne d'estudi. Ja pot anar traient obres mestres una darrera l'altra, i convertir-se amb una elevada probabilitat en el millor director del Hollywood actual. Ja pot anar fent, que sempre sortirà algun imbècil dient "Sí, sí, però aquest és el que va fer Alien³".
Benjamin Button? En la línia. Sense ser del tot rodona, fàcilment es trobarà entre les cinc millors pel·lícules de l'any, o al menys entre les cinc que més hauré gaudit. Comentari a part mereixen les seves gairebé tres hores de durada. Per una vegada, després de passar tres hores assegut al cine, se'm van fer curtes (tot i que dubto que el mèrit d'això fos de la pel·lícula).
Sou una d'aquelles persones que sempre s'han preguntat com seria una pel·lícula feta completament per gent lobotomitzada? No només els protagonistes, sinó absolutament tothom. Amb un guionista lobotomitzat, amb uns maquilladors lobotomitzats, amb un editor lobotomitzat, amb un director lobotomitzat, amb uns productors lobotomitzats, amb un decorador lobotomitzat, amb un músic lobotomitzat, amb uns càmeres lobotomitzats... Satan's Little Helper és un experiment fallit d'integració social.
Molt abans de fer-se càrrec de les millors pel·lícules de superherois filmades fins ara (1 i 2), i fins i tot abans de regalar-nos una de les darreres grans sorpreses del segle XX, en Christopher Nolan ja apuntava (excel·lents) maneres en aquesta pel·lícula. Efectiva sense ser excepcional, però totalment coherent amb la resta de les seves pel·lícules. Potser no sigui tan imprescindible com Memento o The Dark Knight, però no desentona gens al seu costat.
Quan mirava The X Files, els capítols que més m'agradaven eren normalment els que s'escapaven de la línia argumental general, quan es deixaven de banda les conspiracions governamentals per ocultar extraterrestres i exploraven camins una miqueta més estranys. Suposo que per això aquesta segona pel·lícula m'ha sorprès gratament. Esperant més teoria de la conspiració i més homenets grisos, m'he trobat amb una cosa completament diferent, amb doctors bojos que experimentem amb humans. Com passa amb gairebé totes les versions cinematogràfiques de sèries acaba sent, més que una pel·lícula, un capítol allargat. Però com a mínim és un bon capítol.
Aquesta és una pel·lícula amb voluntat (i potser potencial) de ser gran dins la ciència ficció. Té una estètica natural, creïble i cuidada. La història avança desvetllant gradualment nous misteris. Les seqüències d'acció són tan espectaculars com ben filmades . I per si tot plegat fos poc, la religió ambientada en un món futur és un tema tan interessant com valent i ben plantejat.
Però no pot ser tan bo.
El guió es nota escapçat. Cap de les interpretacions és a l'alçada de la resta d'elements. L'acció és massa sovint un simple recurs per distreure, sense cap ni peus. El fil general sovint recorda massa Children of Men. I per si tot plegat fos poc, després descobreixes que el director es va emprenyar amb els productors fins el punt d'abandonar la pel·lícula.
Així doncs, de moment tot apunta a bona pel·lícula destrossada per tercers, de manera que crec que li donaré una altra oportunitat, ara que sé que existeix una versió del director que afegeix més d'una hora de metratge. Si la versió amputada ja és acceptable, aquesta promet.
Sóc tan increïblement torracollons que difícilment deixaré de defensar l'existència dels remakes. Fins i tot després de veure porqueries de la mida d'aquest insult monstruós. Vaig a buscar torrents per Pulse 2 - Afterlife i Pulse 3. Ho necessitaré, tinc un trosset de cervell que em sobra.
A vegades dóna ben bé la impressió que hi ha pel·lícules que es filmen sense que el director tingui mai el guió a mà. Si es dóna el cas que el director és també qui ha escrit el guió, la cosa passa a ser una miqueta més preocupant. Però a la vegada permet entendre moltes d'altres coses.
Una de les meves pel·lícules preferides és la segona versió dels lladres de cossos, de manera que no podia ser parcial de cap de les maneres, mirant aquest nou remake. Però si a més m'hi fan passejar amunt i avall la cara de botox de la Nicole Kidman i m'hi canvien un final meravellosament pessimista per un dels més trunyos de la dècada, ja s'assoleixen nivells desastrosos. I això que he de dir que hi havia entrat amb la ment oberta i amb ganes...
Si ho hagués fet qualsevol altre, començar una pel·lícula en la qual durant més de mitja hora només es vegin una cafetera i un microones dient-se el nom podria ser qualificat de temerari. Però Pixar no és qualsevol, i en aquesta casa poden fer el que vulguin amb absoluta llibertat i sense por. Després d'aquest inici espectacularment bo, el que el segueix fins que s'arriba al final és sensiblement més convencional, però igualment se situa per sobre de qualsevol altra pel·lícula d'animació feta recentment. Una altra petita joia per unir a la col·lecció.
Un altre remake americà d'una pel·lícula oriental, en aquest cas una de coreana que ja no es pot dir que fos res de l'altre món. Generalment els remakes acostumen a no ser massa res de l'altre món, i quan es tracta de traslladar pel·lícules entre concepcions cinematogràfiques tan diferents com són les orientals i l'americana, els resultats han sigut normalment encara més catastròfics. Aquest no seria un cas diferent. Resumint, tenim una història sense cap ni peus que només és salvada per l'estimable concepció visual del director i, només potser, per un final copiat de l'original però que no té cap mena de sentit ni segueix remotament el fil de la pel·lícula (tot i ser ben estètic, això sí).
Poc pressupost, tres intèrprets i un únic decorat. Podrien ser ingredients que fessin pujar de nivell una bona pel·lícula, fent-la passar a excel·lent. En aquest cas però, les mancances a tots els altres nivells són tan grans que la manca de diners, interpretacions i localitzacions acaben restant molt més que no pas sumant. I restant, restant, al final s'acaba en no res.
Ben poques vegades es pot veure una pel·lícula tan gran tenint ja vocació i ganes de ser enorme. No flaqueja en cap aspecte. Una història boníssima i excepcionalment desenvolupada, unes interpretacions espectaculars, una fotografia colossal i una realització genial, tot plegat es conjura per acabar donant una de les millors pel·lícules de la dècada.
De fet, There Will Be Blood és tan increïblement gran que els fillsdeputa que la van rebatejar pel mercat espanyol com a Pozos de Ambición haurien de ser penjats dels collons en un pou d'extracció de petroli en flames. Com a mínim.
Veient qui són els responsables de tot plegat, les comparacions són inevitables, i Zoolander és tan gran que fa ombra a qualsevol cosa impedint veure-la en tota la seva magnitud. Tot i això, amb l'inici i el final que té, amb en Robert Downey Jr negre i amb en Tom Cruise calb, marxós i filldeputa, aquesta té massa punts meritoris com per deixar-la escapar. I altra vegada es confirma que no hi ha res com tenir un munt de pasta i amics, per passar-ho bé fent el que te surti de la polla...
Una de les normes no escrites del cinema còmic diu alguna cosa així com "quan et quedis sense recursos, droga algú i fes que es despulli". Mai falla. Un cartutx potent que convé no esgotar tan aviat com es fa aquí. A no ser, és clar, que tinguis una mica de sexe amb nans a la recàmera. En aquest cas, fes el que vulguis amb el drogat en boles.
Després de centenars de milions de dòlars gastats en la realització i promoció, suposo que els productors encara es pregunten què va anar malament amb aquesta pel·lícula. Tot i que no es pot dir que fos un fracàs (500 milions de dòlars a tot el món), la recaptació als Estats Units no va ser ni de bon tros l'esperada. Un munt de soldats digitals, acció, aventures i les cuixetes sexis d'en Brad Pitt, què hi devia faltar perquè el públic americà li girés l'esquena? La manca de coherència històrica o la pobresa cinematogràfica no acostumen a jugar contra aquest tipus de pel·lícules, de manera que l'única manera que trobo d'explicar la sensació general als USA que Troy és un fracàs és l'absència d'un heroi de referència. No es pot trobar un bo pur que lluiti contra un dolent pur i guanyi, i això gairebé atemptaria contra el principal pilar de l'entreteniment americà.
Una vegada vista, no costa massa qualificar Los Cronocrímenes com una de les millors pel·lícules de ciència-ficció del cinema espanyol. Fins i tot una de les millors pel·lícules fantàstiques. Però tenint en compte la competència, potser això no seria massa meritori, i potser d'aquí vindrien les crítiques exageradament entusiastes. Los Cronocrímes és una pel·lícula certament meritòria en molts aspectes, ben filmada i ben construïda, però malauradament li falten un parell de passos per poder acabar passant a la història.
Dues consideracions frívoles. Una, jo vull una samarreta de les del gat de l'Schrödinger. Dues, per molt que ho intento no em puc treure del cap la idea que en Vigalondo va rodar aquesta pel·lícula només per veure la noia en pilotes.
Acostumo a ser una persona potser no del tot positiva, però sí comprensiva, i fins i tot en les pitjors pel·lícules que miro intento buscar-hi les coses positives, més que no pas aprofundir en les seves mancances. A vegades, però, això resulta del tot impossible.
Però va, fent un esforç sobrehumà diré que el millor de la pel·lícula és... John McCain as Himself (archive footage)
Quan em poso una pel·lícula a les quatre de la matinada d'un diumenge realment no espero d'ella que sigui ni un viatge intel·lectual ni una meravellosa experiència cinematogràfica. Com a molt, puc demanar-li que em mantingui despert un parell d'horetes i que no em vulgui prendre per imbècil. Death Race és diversió, sang i benzina. Res més. Però és que tampoc té per què ser més que això.
Ho confesso, els meus prejudicis em fan sentir culpable per no pensar que The Fall és una puta obra mestra. És una gran pel·lícula, sí, però després de treure l'enorme talent visual que té en Tarsem el que queda és més aviat poca cosa. Sí, el conte és ben bonic. Però no és res que no s'hagi fet abans deu vegades millor. Sí, la història és ben maca. Però que em vulguin adoctrinar sobre com de maca n'és la vida acostuma a tirar-me bastant enrere. Pot haver guanyat a Sitges, pot presumir d'un historial de dificultats increïblement gran, pot ser un homenatge cinèfil del tipus que vulgueu, però al cap i la fi, el que acaba sent és una successió de paisatges preciosos i pobles pintats de blau per tot el planeta. No és poca cosa, però no és suficient per construir una pel·lícula memorable, que és el que els meus prejudicis desitjaven veure.
Quan es defineix una pel·lícula com a "pretenciosa" s'acostuma a fer de manera despectiva, quan es vol apuntar excessivament amunt i es fracassa estrepitosament. Per alguna raó, cada vegada que penso en Dante01 l'únic adjectiu que em ve al cap és precisament aquest.
Dante01 és una pel·lícula pretenciosa, tremendament pretenciosa. A estones sembla voler ser un Alien, a estones deixa entreveure ingredients de 2001, i en d'altres moments vol donar una càrrega visual digna del millor Gilliam. I tot i que no se n'acaba de sortir del tot en cap camp, la sensació final no és gens dolenta, sinó tot el contrari. Sé que tard o d'hora li donaré una segona oportunitat, i llavors la balança acabarà caient cap a una banda o altra.
Acceptem-ho. Army. Schizopolis no té cap mena de sentit. Zygote. Però al menys podem estar del tot segurs que si no té cap mena de sentit no és per culpa de deficiències en el guió o en la direcció. Nose army. No. Noooooose army. Si Schizopolis no té cap mena de sentit és per culpa nostra, perquè no l'hem sabut comprendre. Jigsaw. I això és un enorme consol. Turn. La continuarem mirant una vegada i una altra, una vegada i una altra fins que tingui una miqueta de sentit. Zygote. Mayonnaise. Turn.
Ho confesso. No sóc del tot conscient d'haver vist mai la trilogiadelscolors. Amb molta seguretat n'he vist alguna, però no sé ni quina ni quan, de manera que a efectes pràctics és com si no ho hagués fet. Dit això, diré que en Kieslowski m'encanta, des de fa temps.
Crec que sempre he cregut que l'atzar és el motor real de les nostres vides, però tot i la idea inicial d'aquesta pel·lícula (com li canvia la vida a un jove segons si puja o no a un tren que persegueix), una vegada vista sembla que més que parlar-nos de l'atzar ens parla de la importància de posicionar-nos, d'involucrar-nos de manera activa en el que ens envolta. Pot ser cert, o no, però sigui com sigui jo continuaré creient que el principal motor de tot plegat és el pur atzar.
Juguem a buscar coses que molen? Desafiar les lleis universals de la física. (Tenim bales que curven la seva trajectòria segons la voluntat del qui dispara, salts impossibles i xocs elàstics amb cotxes a gran velocitat) Mola. Contravenir els principis bàsics de la fisiologia humana. (Tenim trets des de l'altra punta de la ciutat, regeneracions de ferides a ritme accelerat i talons capaços de doblegar el metall) Mola. Obviar la història tecnològica de la humanitat. (Tenim un protoordenador amb forma de teler místic i amb un disc dur fet de cotó, pistoles amb components impossibles i frens d'emergència que provoquen catàstrofes) Mola.
La veritat és que tot plegat mola tant que potser fins i tot s'haurien pogut estalviar canviar l'argument dels còmics originals fins deixar-lo irreconeixible, però com que (encara) no els he llegit, ara mateix no m'importa massa.
Això sí, és totalment imprescindible esperar a tenir la willing suspension of disbelief a tope, abans d'encarar-la. I tenir-la ja enorme, de costum. Si no és així, us passareu tres mesos donant pel cul insistint amb que és impossible curvar la trajectòria d'una bala. I això pas ho voldríem!
Si bé la primera part era una cosa pretesament divertida i grollera amb molta sang que no acabava d'arrencar del tot, tot i mostrar a estones un potencial més que digne, aquesta ja no arriba ni tan sols a apuntar maneres com a pel·lícula decent. Havent renunciat (aparentment) a tota pretensió cinematogràfica, l'únic que es pot gaudir mínimament són algunes escenes i idees deslligades. La bona notícia és que algunes d'aquestes, tot i que sigui a batzegades i sense sentit, acaben resultant realment meritòries.
Que el cinema oriental és fonamentalment diferent del "nostre" és un fet incontestable. Cada un té les seves bases, i en aquesta pel·lícula es fa més evident que en cap altra l'origen teatral del ritme pausat i els silencis que generalment caracteritzen el cinema japonès.
A més, després de veure amb interès com a Dogville i Manderlay es feia cinema teatralitzat (o a l'inversa), i gaudir-ho, és també recomfortant veure que fa 50 anys ja es feia en un altre lloc.
Just ara, quan les pel·lícules de zombis on no hi surten zombis són una cosa ben habitual, i n'hem pogut veure unes quantes obres tirant a mestres, resulta especialment sorprenent descobrir que fa més de trenta anys el mestre indiscutible del cinema de zombis ja en feia.
Diguem-ne infectats, que és un virus, que no són morts i tot el que vulgueu, però des del mateix moment en què hi fotem en Romero, en George A. Romero, pel mig, això són putes pel·lícules de zombis. I punt.
Un requisit indispensable per mirar Tokyo Gore Police és la desconnexió prèvia del cervell. Una vegada fet això, ja podem riure sense parar amb les amputacions, els aspersors sanguinis, els anuncis de la tele i tot en general, rematant-ho amb les cames amputades reconvertides en retropropulsors. Dolenta, dolenta, dolenta. Però com mola, aquesta merda ridícula!
La sorpresa de la nit, i de tot el festival. El director era a la sala, i va sortir al principi de la marató a presentar-la, tot i que es va projectar la tercera. Semblava un paio molt maco. Després va seguir la resta de pel·lícules de la marató des d'un reservat que quedava just al costat d'on estàvem, i vaig poder-lo veure ben nerviós, mossegant-se les ungles, mentre esperava que comencés (potser hi van tenir alguna cosa a veure els xiulets que es van sentir a l'anterior). És per tot això que em va saber un greu enorme que la seva pel·lícula fos una merda tan increïblement gran. De fet, una merda tan enorme que per molt que hi pensi no recordo haver-ne vist cap de remotament similar en tots els anys que fa que vaig per allà. Una llàstima. Pobret.
Freda, asèptica, neta. Aprofita a la perfecció els meravellosos boscos australians i unes interpretacions notables, sobretot pel què respecta al quartet de personatges més rellevants. A estones, un ritme meravellosament lentíssim que va arribar a arrencar uns quants xiulets d'avorriment a la sala (per mi, totalment immerescuts), per arribar finalment a una culminació tan crua com directa, sense concessions. Amb molta diferència, el millor de la nit. A la banda dels contres, una història artificialment retorçada que no s'arriba a desenvolupar amb tota la competència que seria desitjable, de manera que acaba sent confosa i a estones avorrida. Relacions prescindibles entre personatges i girs innecessaris que acaben llastrant el que explicat amb menys voltes hauria sigut l'última fita del fantàstic australià, que és un cinema sempre interessant de veure, però al qual a mi personalment sempre m'ha costat entrar.
La idea a priori promet bastant, una mena de mescla de The Entity i Disturbia amb una dona que no pot sortir de la casa on hi ha el fantasma del seu marit maltractador. Malauradament, s'acaba assemblant més a la segona que a la primera, i unes quantes seqüències de sang ben convincents i ben treballades no serveixen per arreglar hora i mitja de convencionalismes i intranscendència continuada.
Si li busquéssim una qualitat a City of Ember, aquesta seria per mi haver inaugurat un nou gènere. El de les pel·lícules postapocalíptiques per nens. La fi del món convertida en un divertit parc aquàtic ple de rampes impossibles i desafiaments múltiples de tota llei física i geològica. Baixar per pujar, corrents d'aigua ascendent, tecnologia retrofuturista d'estar per casa, insectes gegants. Ja sabeu, aquestes coses que només es poden perdonar mirant-les amb uns altres ulls, més innocents, cosa que no sempre és possible.
No sé ben bé què li ha passat a aquest home. Sap filmar, i en sap molt. Sap explicar històries, i fer-ho molt bé. Però una altra cosa és que el que vol explicar li importi a algú, i en aquest aspecte l'espiral vertiginosa en la qual s'ha precipitat des de fa un temps ja sembla inaturable. Donar-se a conèixer de manera tan espectacular com ho va fer amb The Sixth Sense se li va tornar en contra de manera bastant ràpida, però després de perdre el favor incondicional del públic va continuar desenvolupant de manera excel·lent històries notables (segons la meva manera de veure-ho). Ara però potser seria un bon moment per plantejar-se filmar guions d'altra gent.
Una gran conjunció de gent competent i carismàtica, tant a una banda com a l'altra de la càmera, converteixen el que hauria pogut ser una cosa bastant infumable en una de les millors maneres de passar un vespre de diumenge. I per sobre de tot, en George Clooney escampant glamour tot matant gent pel desert. Un clàssic en potència.
A vegades fa de mal dir si em carden més ràbia els creients de qualsevol religió o els que s'empassen tota la merda dels ovnis i similars. Normalment acabo concloent que no deixen de ser dues vessants del mateix fenomen absurd, i em tranquil·litzo fins la propera vegada que caic en una pàgina que parla d'abduccions i/o de miracles marians. Fa uns anys va aparèixer el vídeo d'una suposada autòpsia a un extraterrestre que havia caigut amb la seva nau al desert de Nou Mèxic. Segur que el nom de Roswell us sona. Alien Autopsy explica com es va fer aquest vídeo, i com l'home que ho va maquinar tot riu i continua rient. No serà una pel·lícula memorable, però per riure dels creients fa el fet, i està feta de manera més que competent.
La bona notícia és que la idea de les strippers zombis aconsegueix captar l'atenció durant una estona, ni que sigui ensenyant un pit siliconat de tant en tant. La mala notícia és que no ho aconsegueix gaire estona, i acaba sent tot plegat d'alló més avorrit. Un bon intent, però del tot infructuós (tot i el magnífic signe d'exclamació que té el títol).
Em costaria creure que ningú dels que ahir estàvem fent cua al Retiro per veure això no tingués del tot clar què esperar d'una pel·lícula d'aquest home, però en tot cas quan abans d'entrar aquests despistats van veure com els passava pel costat el productor amb un barret amb forma de Guilala alguna cosa deurien començar a sospitar. Després de (ja ho sabeu, ho repeteixo i ho repetim tot sovint) koales oficinistes, calamars boxejadors, crancs porters... i just abans de gats cuiners, una pel·lícula amb un monstre godzillós totalment ridícul no ens hauria de sorprendre de cap manera. No ens hauria de sorprendre, però sí que ens hauria de fer riure. I molt!
No cal explicar els gags ni el que conté, simplement mireu-la i gaudiu-ne com si fóssiu nens, que és simplement el que pretén.
Una vegada vista, les sensacions que m'envolten aquesta pel·lícula s'han anat fent més i més bones. És cert que hi ha unes quantes coses que no acaben de lligar del tot, i quan la torni a mirar d'aquí un temps passarà la prova definitiva, la que la farà caure a la bassa de la intranscendència o farà que hi vegi els detalls que em puc haver perdut aquesta vegada, lligant-ho tot a la perfecció i fent-la encara millor. Ja veurem.
De moment, un notable alt per la pel·lícula i un resum gràfic d'ella per vosaltres:
Tenint vampirs, japonesos, un futur postapocalíptic, un responsable capaç i pocs recursos... què podria sortir malament? No em veig capaç de respondre, però alguna cosa ha funcionat prou malament i el producte final acaba sent més que prescindible.
Si ja tant Planet Terror com Death Proof considero que son dues autèntiques obres mestres, cada una per separat, en combinar-les tal i com estava pensat que fossin, afegir-hi tots els trailers falsos d'entremig, unes quantes cerveses i una colla d'amics, el resultat acaba siguent més que espectacular.
Aquests putos japos estan totalment sonats. Quan creus haver-ho vist ja tot (un calamarque fa lluita lliure, una donaimmortal, un koala oficinista, una nenaamb una doble gegantina que només veu ella o zombis sortint d'un abocador) es despengen amb qualsevol cosa més demencial encara. Com ara un home que pot créixer fins assolir mida Godzilla per fer lluites televisades amb els monstres més impossibles (menció destacada pel pollet plumat sense cap i amb un ull gegant a la punta d'una mena de polla retràctil). Jo desisteixo, ja em poden venir amb qualsevol cosa, que jo em nego a sorprendre'm mai més.
De la mateixa manera que rere en Godzilla s'hi amaga en pànic japonès a la bomba atòmica, rere la major part de cinema nordamericà de ciència ficció dels anys cinquanta (i al voltant) hi ha la guerra freda i la por al que hi havia a l'altra banda del teló d'acer. No és un secret gaire ben guardat, i és matisable o fins i tot es pot fer una argumentació alternativa.
Però d'entre totes les paràboles de l'època, no n'hi ha cap de tan evident com aquesta. Pura propaganda anticomunista i procristiana sense cap mena de vergonya ni mirament. I a més és apta per nens! Ja ho sabeu, si voleu salvar el món, la fórmula màgica consisteix en Déu i economia.
Si bé es pot dir en favor seu que és valenta i intenta transmetre força coses (comèdia, friquisme, terror, crítica, reflexió), prenent com a referència què és l'art i què són els artistes, és trist veure com fracassa estrepitosament en cada una d'elles.
Una pel·lícula de zombis per nens? Fet. Mentre els de Disney s'entesten a fer que els millors amics dels nens siguin animalons de tot tipus, però sempre simpàtics i de gran cor, de tant en tant arriben alternatives.
Aquí, en un món alternatiu on els zombis han pogut ser domesticats i són utilitzats com esclaus domèstics, un nen inicia una sincera i bonica amistat amb el seu zombi, cosa que li comportarà petits problemes. A veure si amb una mica de sort en un futur no massa llunyà pot deixar de ser vista com una raresa.
Es nota que no només li han donat més diners, respecte la primera part, sinó que a més aquest paio té un control absolut sobre (com a mínim l'aspecte visual de) la pel·lícula. Ara mateix, pel què fa a fantasia, una pel·lícula d'en Guillermo del Toro és el millor que es pot veure, i amb moltíssima diferència. A estones la processó de criatures pot recordar El Laberinto del Fauno, a estones qualsevol Harry Potter i a estones Star Wars, però no es tracta només de referències, Hellboy II mereix un nom per ella mateixa.
Només li retrauria un excés de caramel en les escenes d'amor, massa sentimentalisme i potser també un excés de comèdia, però això darrer ho perdono perquè conté la frase que més m'ha fet riure darrerament ("No soy un bebé. Soy un tumor").
Això no ho tinc pas per normal, i la raó de fer-ho ara no vindria al cas. De fet no ho feia ni de petit amb les pel·lícules de Disney. Però ara ho he fet. Sí, he mirat Hellboy dues vegades en dos dies. I em continua encantant igual.
Quan estan a punt d'arribar segones parts interessants, resulta sempre recomanable recuperar les primeres, ni que sigui només per entrar una miqueta en ambient. Si a sobre estem parlant d'una pel·lícula d'en del Toro, la cosa es fa encara més de gust. Fantasia i una explosió visual digna del comic que és adaptat. Per no perdre-se-la, ni la pel·lícula ni les pàgines en les quals es basa. Gaudiu-ne els que en sabeu.
Després de tot, jo continuo confiant amb que es poden fer bones pel·lícules de fantasmes i de cases encantades. Amb al·lucinacions o fantasmes reals que dirigeixen tota una família o una persona a un rampell de bogeria homicida (i no parlo només per The Shining). Remakes barats i amb poques ganes i menys idees com aquest no em faran canviar d'opinió, per molt que me la facin trontollar perillosament.
Per cert, lliçó del dia: No t'hipotequis si no ho pots pagar. Potser fa tard per molts, però és un consell tan útil com evident.
Si s'ha arribat a filmar una vuitena part, tot val. No hi ha normes. Que els surt de la polla treure's de la màniga una rèplica de la casa original en miniatura? Doncs es fa, i punt. Tothom a callar i a esperar que acabi.
Si els vuitanta van ser la dècada de les seqüeles dolentes en 3D, els noranta van ser la de les noves generacions. El que s'havia fet anteriorment ja no valia, i s'havia de renovar. Una miqueta com un projecte de l'onada de remakes que ens inunda ara mateix, però a menor escala. Ara l'assassí que va generar tota la història s'apareix a través d'un mirall al seu fill. I passen coses.
Com vaig poder arribar a aquest punt, us podreu preguntar, però no obtindríeu una resposta satisfactòria. És estiu i no és la primera vegada que faig coses per l'estil. En aquesta l'esperit maligne està en un rellotge. Potser a la propera està en una nevera. O en una torradora. O en una figureta de Lladró. El mal és imprevisible.
Algú creia que una vegada es feia una seqüela on el desencadenant de les històries precedents es traslladava gratuïtament a un altre lloc ja no es podria caure més baix? Continueu suposant, per exemple que el més avall que es pot caure és agafant un guió que no té absolutament res a veure amb la nostra història, hi afegim un parell d'escenes i li canviem el títol... i apa, ja tenim la nostra cinquena part a punt pels videoclubs!
Quan responsables de fer una tercera obliden que al final de la segona l'element central de la saga va ser destruït, i fan com si res, llavors el millor és no esperar-ne absolutament res coherent. Que deixin la casa en peu, traslladin l'esperit maligne a una làmpada increïblement lletja i el portin cap a California, si volen. Que fotin el que els surti de la puta polla.
Resulta tan temptador, quan has de fer una tercera part, afegir una D al 3 i fer-ho tot tridimensional... I encara més temptador era a principis dels vuitanta. Donar unes ulleres amb celofan de dos colors a l'entrada del cine havia de molar cosa bèstia. I anar a un cine on amb l'entrada et donaven unes ulleres amb celofan de dos colors, molt més. Les ulleres eren l'important, el que es veiés a través d'elles era el de menys.
Fer seqüeles pot ser una tasca ben senzilla, i en casos com aquest fins i tot jo em veuria amb cor de fer una segona part. Hi posem una casa, una família amb filla de bon veure, un parell de capellans, unes quantes mosques i ¡apa! Tot ben barrejadet i a veure què en surt. No gran cosa, però això seria el de menys.
El tema aquest de les cases encantades té el seu encant, en el fons. La llàstima és que, inevitablement, en algun lloc rere les portes que es tanquen, els mobles que es mouen i la sang que supura de les parets hi ha algú prenent-nos el pèl.
Aquesta diuen que va ser una història real, que cap allà als anys 70 va moure força lletra. La història real rere la història real? Una família compra una casa que no pot pagar, i assetjats pels deutes remouen el passat recent de la casa, on troben un assassinat múltiple. A partir d'aquí, llibres, una pel·lícula, set seqüeles, un remake... i beneficis. Que en som, de burros, tots plegats.
Quan una pel·lícula s'ha estat esperant tant com aquesta, és realment complicat arribar a complir les expectatives que inevitablement es generen. Superar-les de la manera com ho fa aquesta segona part és ja tasca pràcticament impossible.
Un Joker brutal, un Dues Cares impressionant, un Batman que queda en un segon pla no per desmèrit seu sinó per mèrit dels altres, i tota la resta amb el mateix nivell que a la primera part, però amb la història ja més avançada. Diuen que tota història explicada consta de tres parts: plantejament, nus i desenllaç. En Christopher Nolan sembla que ha sabut traslladar això a la seva trilogia de Batman millor que qualsevol altre director de trilogies darrerament, i si bé a Batman Begins teníem la millor introducció possible al personatge i el seu món, aquí ens trobem un nus devastador pel personatge, que el situa en una posició que augura una conclusió memorable.
Mirant-la per segona vegada, totes les sensacions de fa gairebé tres anys es confirmen. Aquest sigui probablement el millor Batman que ara mateix podem tenir, la millor manera possible de recuperar, revitalitzar i el que en diuen reinventar un personatge tremendament interessant però que havien destrossat.
Diversos factors, sobretot (però no només) generacionals, fan que el meu Batman preferit sigui el d'en Burton, però objectivament el Batman d'en Nolan supera en tots els aspectes qualsevol cosa que s'hagi fet abans, no només amb en Batman sinó amb qualsevol superheroi.
És un fet, i aquesta pel·lícula ens avisa. Si et descarregues coses d'internet de manera il·legal et poden passar un munt de coses dolentes. El teu ordinador pot ser controlat per malvats pederastes. Pots ser presa d'assassins, torturadors i assassins torturadors. O pitjor encara, pots acabar mirant pel·lícules com aquesta. Bewaaaare!!
Diuen que els japonesos van agafar tal cabreig, quan els americans es van despenjar amb aquesta merda de remake que canviava el Gran G per una iguana gegant empeltada de T-Rex, que el van utilitzar en una pel·lícula posterior del Godzilla de veritat. Li van canviar el nom per Zilla, van explicar que els americans havien sigut prou estúpids com per confondre'l amb l'autèntic i van fer que fos vençut en una batalla de menys de 10 segons.
No els ho retrec, al contrari. Però potser, a part de queixar-se del que fan els demés amb les seves creacions després de vendre-les, podrien també ser una miqueta crítics amb tota la basura que han creat ells mateixos amb el nom d'en Godzilla. Clar, que això no treu que l'Emmerich i els seus còmplices mereixen ser apallissats (i no només per aquesta).
Tan visualment impressionant i estèticament atractiva com conceptualment buida i infantil. Rascant la parafernàlia efectista, les llumetes i la miqueta de sang massa vermella hi queda més aviat poqueta cosa.
Un calamar antropomorf que busca el títol de lluita lliure, un pop antropomorf i una gamba antropomorfa que li volen impedir, un locutor amb una llauna de cervesa al front, el Pakistan, amor interespècie, un exlluitador tenyit amb la boca torta i una samarreta de Toys'R'Us, un venedor de naps i, per sobre de tot, una família unida que supera tota adversitat per retrobar-se.
Una broma enorme, a la qual es pot entrar o no, i que tenint en compte que estrany i passat de voltes no sempre equival a bo, és molt estimable.
Per fer obres mestres cal conjuntar un munt de factors diferents, i és una feina increïblement dura que requereix també bona part de sort. Per fer bones pel·lícules calen menys coses, però igualment no és fàcil, com no resulta tampoc senzill ser competent amb qualsevol treball.
Però fa ràbia, que quan te trobes una pel·lícula que està feta amb una mínima competència i originalitat, tot i no ser res de l'altre món, sorprengui. Aquest seria el cas.
D'entre els molts tòpics vàlids per les pel·lícules dolentes de terror, un dels més divertits és aquell que diu que la millor manera de despistar els que cometen la temeritat de mirar-ne una és posar-hi unes quantes rosses en pilotes.
Una única rossa morta en pilotes no aconsegueix amagar el munt de merda que és aquesta. Intent fallit.
Una més de les mil adaptacions mediocres de llibres, relats o la llista del súper del gran mestre dels bestsellers de terror que es van fer durant els 80 i 90. Tot i ser un producte amb potencial per ser increïblement ridícul, diversos petits factors sumen per aconseguir que sigui ridícul a seques. Sang, rates, rates i en Brad Dourif fent d'ell mateix.
Creia que mai arribaria aquest dia, però finalment puc dir que acabo de veure "la pitjor pel·lícula mai filmada". Sé que no és cert, i que jo mateix ho comprovaré segurament abans del que imagino i espero, però ara necessito dir-ho.
Quan en vaig veure el títol vaig creure que aniria d'alguna secta de borderlines, de gent tirant a curteta, però una vegada vista me n'adono que els únics borderlines són l'equip responsable d'aquesta atrocitat. I els que la mirem, és clar...
No hi ha absolutament res que la salvi mínimament. De fet, és la cosa més semblant a una pel·lícula porno que us pugueu imaginar, excepte que les pel·lícules porno acostumen a explicar el camí que porta a un o diversos orgasmes, mentre que aquí no se'ns explica absolutament res. Tres assassins maten a la frontera mexicana. Maten. Maten. Continuen matant. No passa res. Maten. Encara maten. Res. Tampoc res. Maten. Fi.
Hi ha coses que no s'han de preguntar. Com ara com collons ha arribat al meu reproductor una pel·lícula protagonitzada per un assassí psicòpata, reencarnat en un ninot de neu, que busca venjança en una illa tropical. Com ara quin tipus de mamífer no placentari devia encarregar-se del guió. Com ara qui pot riure amb aquesta pel·lícula. Com ara per què collons no n'aprenc ni a hòsties.
Quan algú us vingui presumint d'haver aconseguit una mescla perfectament equilibrada de terror, sang i humor... desconfieu. Si aquest algú ha guanyat la possibilitat de fer la pel·lícula en un reality show televisiu... fugiu.
Bé, per ser justos, té algun punt interessant, i a estones es mira ben de gust, però al final no deixa de ser totalment oblidable.
A vegades hi ha pel·lícules que aconsegueixen ser molt més que això. Aquesta n'és una. Molt més que una pel·lícula, ha acabat sent una nova manera d'entendre l'animació. Genial. (Pràcticament) Insubstituïble.
Més completa, més rodona, més treballada, més ben construïda i, en general, millor que la seva directa predecessora i encara ara obra mestra inqüestionable de l'animació. Però encara la segona, la que segueix. Tot i això, cada vegada tinc més clar que a mesura de veure-les, aquesta acabarà passant davant.
Al Regne Unit de principis dels vuitanta, dos nens obsessionats amb Rambo decideixen fer-ne una seqüela per un concurs d'un programa de televisió. Mentre avança la filmació van descobrint l'autèntic valor de l'amistat i blah-blah-blah...
Sona més interessant i divertit del que és en realitat, però no deixa de ser agradable de veure.
I si en el cas anterior calien desconnexions neuronals, en aquest ja ni en parlem. Només cal dir que no estic segur de contra què lluitava la tortuga gegant que escup foc i és amiga dels nens. Diria que era un tauró (gegant, per suposat) de l'espai, però no n'estic del tot segur.
Realment, s'han de desconnectar moltes coses, en aquesta cosa anomenada cervell, per posar-se a mirar una pel·lícula on un llangardaix gegant que s'alimenta de radiació comença a barallar-se amb una mena de rantell gegant encreuat de sargantana.
El tema dels fantasmes s'ha tractat de tantes maneres diferents que al final sembla haver-se esgotat gairebé del tot. Costa moltíssim trobar no ja alguna idea nova, sinó un aprofitament de les ja existents que valgui la pena. Deu ser per això, que sense ser res de l'altre món (fins i tot mediocre a estones) aquesta sigui tan plaent de veure.
Què queda, per aconseguir que una miqueta de gent vingui a veure la teva pel·lícula dolenta de terror, quan no tens ni un guió potable, ni uns actors competents, ni una fotografia clara, ni uns efectes creïbles, ni...
Una opció, és canviar-li el títol, rodar un parell de noves escenes, i dir que és la novena part de Hellraiser o la desena d'Amityville. Una altra, igual de digna, és posar com a frase promocional que has utilitzat cadàvers reals. La pel·lícula continuarà sent una merda infumable, però al menys les pèrdues seran menors.
És estiu, i a l'estiu acostumen a venir prou de gust les pel·lícules amb molta sang, violència, evisceracions extremes, molta més sang, decapitacions, instruments tallants diversos i, així de manera general i per resumir, sang. Si a més hi afegim un virus mortal per aquí, una societat medieval per allà, uns guerrers postapocalíptics de la carretera més enllà, i ho amanim tot amb musiqueta vuitantera selecta i la guia mestra d'aquest home que a cada pel·lícula que fa tira més cap a geni... Doomsday!!
Tan correcta com irritantment impersonal en tots els aspectes possibles. Tot i això, fins i tot estaria bé, que totes les pel·lícules condemnades a un oblit instantani fossin igual de competents.
Senyor Myrick, fa gairebé deu anys vostè i el seu amic Sánchezvan demostrar al món sencer que tot i ser grans estrategs publicitaris, cinematogràficament són uns putos incapacitats. No cal que insisteixi en reafirmar al món sencer això segon. Ho sabem. Ja ho sabem.
Ha arribat el punt en què ni tan sols es molesten a negociar per comprar els drets. Per què pagar per fer un remake de Batoru Rowaiaru, si canviant nens per condemnats a mort del tercer món tenim el triple benefici de tenir un producte més barat, políticament més correcte i amb quàdruple esperit autènticament americà? I a sobre ens estalviem de parlar amb japonesos, que ja sabem que són molt rarus, parlen fatal i tenen costums estranys.
Nazis, pits monstruosos, tortura gratuïta, castracions, experiments mengelians, ereccions americanes controlables, més pits monstruosos, uniformes, accents variables, enfermeres voluptuoses, electrocucions vaginals... tot això, i més, en un dels productes gràcies als quals ara podem gaudir de Grindhouse.
Realment, en John Waters és un paio peculiar. Així en general, no es pot considerar que cap de les seves pel·lícules sigui una obra mestra (més aviat al contrari), però aconsegueix en cada una d'elles unes quantes coses imprescindibles per ser un gran autor, la principal de les quals diria que és la coherència, tant personal com professional.
Suposo que és bastant significatiu, que després de mirar la pel·lícula el meu principal interès en ella fos intentar trobar coherència en les dimensions de l'hospital i la quantitat d'interns. La conclusió és que és impossible fer-ho. El que seria pensar en guió i interpretacions, ja ni m'ho he plantejat.
Una de les pitjors coses que li pot passar a una pel·lícula és no tenir del tot clar què està explicant. Si és una pel·lícula de vampirs, si és de monstres, de fantasmes, una pel·lícula de terror, un thriller psicològic, si vol espantar amb ocells que surten de manera imprevista o suggerir subtilment un conflicte intern.
Vista Somne i vista aquesta (tres vegades, tres, li vaig dir al qui la va triar que s'ho repensés), algú li hauria de dir al simpàtic Isidro Ortiz i als seus amics guionistes que seria millor per tothom que es plantegessin dedicar-se a alguna altra cosa.
A vegades passa que la història d'una pel·lícula és bastant més interessant que la pel·lícula en sí. Pulgasari seria un dels exemples més clars d'això.
Resulta que l'actual "estimat líder" de Corea del Nord és un apassionat del cinema, en especial li encanten les pel·lícules de Friday the 13th, Rambo, James Bond i Godzilla. Ha arribat a escriure'n algun llibre, però el més interessant va venir quan es va encaparrar a fer una pel·lícula de monstres. Tenint en compte que la indústria cinematogràfica nordcoreana no passa per ser un referent mundial (petits efectes col·laterals dels totalitarismes, res important) va decidir buscar-se els empleats fora, de manera que va fer segrestar el director sudcoreà Shin Sang-ok. L'home va passar segrestat uns deu anys, fent propaganda, però això ja seria una altra història menys divertida.
Amb la febre americana pels remakes seria tan interessant com irònic, que fessin el d'aquesta...
A l'estiu el cervell s'estova. És un fet. El que mai hauria cregut és que el reblaniment pogués arribar a ser tan enorme com per fer-me capaç de mirar aquesta enorme basura.
Una joia de minut i mig, sense diàlegs i amb només dos personatges, els dos igual de mítics. Fins i tot els crèdits són imprescindibles ("We gratefully acknowledge the city of Tokyo for their help in obtaining Godzilla for this film.")
Altra vegada la típica pel·lícula basura dels 50, seguint el mateix esquema de merda que totes. Hi ha un misteri que no s'aclareix, tothom es passa una hora fent coses absurdes i posant cara de pal, cinc minuts abans del final es veu finalment un monstre ridícul, el cremen, fi. Apa, la propera.
Sempre he trobat en Leatherface i la seva família plenament ridículs. Veure'l córrer amunt i avall cridant amb una serra mecànica parada, amb en Dennis Hopper al costat fent el mateix, no ajuda a canviar d'opinió.
Una premissa interessant amb una execució acceptable. A estones arriba a semblar una simple classe aplicada de geografia-ficció, però al final acaba sent pur entreteniment. Ni més, ni menys. Prescindible, però agradable.
Tot i que en aquest cas tot plegat no m'ha acabat de convèncer del tot (no dec estar per drames, ara mateix) he de reconèixer que m'encanta veure que de tant en tant surten de l'altra banda de l'Atlàntic coses com aquesta. A estones dura, complexa, àcida, difícil, crítica, però en d'altres moments planament tova i simpàtica. Que duri la moda.
Sí, és divertida, i realment a les antípodes del que ens acostuma a arribar d'orient, però una vegada acabada resulta ser ben poquet més que una versió de Porky's amb xinos. Bastant recomanable, tot i això.
Una pel·lícula anglesa que mescla terror i comèdia? Sempre que passen coses així les comparacions són tan odioses com inevitables, i gairebé sempre l'últim d'arribar hi surt perdent.
En aquest cas, a més, tot i que les interpretacions rendeixen fantàsticament, el guió no està a l'alçada pràcticament en cap moment, ni pel què fa a la comèdia ni al terror.
Partint d'un inici correcte, la paranoia i la claustrofòbia es van apoderant de manera gradual de la història, aconseguint primer fer creure que aquest home no es va acabar amb The Exorcist, però caient finalment en l'absurd després de passar-se de frenada.
Inicialment podria semblar que aquesta pel·lícula és només una còpia refeta pla per pla, línia per línia, per ser consumida per un mercat reticent. Veient-la es pot apreciar el seu missatge intacte, però no és fins uns dies després que me n'he adonat que a la reflexió original sobre la violència ara se li'n suma una altra sobre la pròpia creació artística. I l'execució continua siguent brutalment bona, de manera que pràcticament en diria, jo també, el mateix.
Un requisit imprescindible per una comèdia és fer riure. A algú, a qui sigui, però fer riure. Dubto bastant que segons aquesta premissa es pugui considerar que aquesta pel·lícula sigui una comèdia.
El plantejament inicial és interessant, un individu troba un dit amputat al terra de la seva cuina. La resta, basura. I la comparació publicitària amb After Hours, insultant.
I un dubte que em va plantejar aquesta pel·lícula: realment a ningú se li va passar pel cap, abans de 1977, que podria ser una bona idea esteril·litzar en Tom Hanks?
Fer una pel·lícula basada en un diari de notícies fictícies ha de ser una tasca realment complicada. El format de telenotícies s'esgota ràpidament, i tot queda a mercè de cada gag de manera individual. I clar, ja se sap què passa en aquests casos...
Compleixen: els peruans salvavides amb raigs làser als ulls, el jugador de bàsquet nascut amb judaisme, Steven "cockpuncher" Seagal, els gatets arrebossats i, sobretot, "armed gunman".
Més val oblidar: la clon de Britney Spears, el "negro", el creuer gay, el joc de la violació, la partida de rol, la política internacional, el Bates 4000 i, sobretot, l'estúpida part final.
Realment, fer pel·lícules d'esquetxos és realment complicat, i que hi participin diversos directors no suavitza el problema, precisament. Lligar-ho tot com si es tractés d'una sessió de zapping a través de la televisió nocturna no sé si és la millor manera de fer-ho, però certament funciona suficientment bé.
Com és d'esperar en una pel·lícula feta de retalls, n'hi ha de mediocres i n'hi ha d'acceptables, i fins i tot diria que n'hi ha de memorables (sobretot la paròdia de l'home invisible o la que dóna títol al conjunt).
I, d'això... pum! pum! bang! bang! bang! bang! fiiiuu! bang! bang! bum! bang! bang! bum! bum! bum! pam-pam-pam-pam-pam-pam! aaaarrgh! ...així vindria a ser com s'escola pica avall la meva dignitat com a membre d'aquesta societat. Però hi ha axplusions i licòptrus!
I no, no en tinc prou amb deixar que el meu passat em torturi una vegada, que jo mateix em vaig posant els DVD's de la trilogia vuitantera. Segona part, amb més morts, més explosions, més fletxes, més helicòpters i, així en general, més de tot (fins i tot més Stallone, que vindria a tenir més o menys el doble de volum que a la primera part).
Ho he dit ja moltes vegades, flagelant-me sense compassió, però ho repetiré. Tothom té un passat, i a mi m'ha tocat ser un puto fill dels vuitanta. I sabeu què significa, això? Entre d'altres coses igual de desagradables, que Acorralado (Rambo I, per entendre'ns) és una pel·lícula referencial, una icona generacional. I així, resumint, és com avança el món.
Realment, per fer una gran pel·lícula no cal un gran pressupost. N'hi ha prou amb un gran guió, una gran direcció i unes grans actuacions (en una proporció o una altra). Però quan no es té cap d'aquestes tres coses, llavors sí que l'única manera de poder-ho camuflar mínimament és fotent-hi molta pasta. Segurament sortirà igualment un trunyo, però al menys enganyarem força gent. Amb un pressupost televisiu, tot i que la història sigui acceptable, no es pot enganyar ningú.
La segona part de la història comença just on ho deixa la primera part. Introduint noves voltes al plantejament inicial, s'accentua el joc del gat i la rata entre els dos protagonistes. Girs constants i una guerra de cervells trepidant fins el final. A estones sembla que la història flaqueja lleugerament, i que es recargoli de manera innecessària, però el balanç final és plenament satisfactori. Esperem que la cosa tingui continuïtat, i des del Japó ens arribin més coses fresques, més enllà d'esgotats fantasmes de cabells llargs i adaptacions mediocres de mangues infantils.
No sabia absolutament res de Death Note fins que vaig veure l'edició de col·leccionista del primer volum de l'anime, i la figura que l'acompanyava em va cridar l'atenció. La història general, un noi que troba un quadern que té el poder de matar aquells el nom dels quals s'hi escriu, no em va semblar excessivament atraient, de manera que no vaig voler-hi perdre el temps. Més endavant, vaig descobrir que hi havia una adaptació en imatge real, dividida en dues pel·lícules, i finalment em vaig decidir a entrar-hi. Una pel·lícula de dues hores, i com a màxim dues amb un total de quatre i mitja, resulta bastant més assequible que una sèrie de 37 capítols.
Una vegada vaig començar amb la primera vaig haver de continuar fins el final, i suposo que la sèrie també acabarà caient.
N'estic fart, de les eternes lluites de bons contra dolents, mantenint una guerra tan ridícula com irreal. En un moment de la pel·lícula el protagonista, un noi que utilitza el quadern de la mort per "netejar" el món d'assassins, violadors i criminals diversos, està en un banc llegint "Més Enllà del Bé i el Mal". Un detall fàcil, però igualment perfecte i del tot coherent amb la història. Aquí el bo és el dolent. O potser és al revés. Depèn de com ens ho mirem. Més aviat no hi ha bons ni dolents, sinó que tothom és les dues coses. Com a la realitat. El millor de tot, la completa amoralitat que se segueix gairebé durant tota la història, la simpatia que podem sentir per qualsevol dels dos adversaris sense que en cap moment se'ns pretengui adoctrinar. Salvant les distàncies, un Dexter fantàstic.
Hi ha una raó per la qual es prohibeix als hippys fer pel·lícules. Bé, de fet n'hi ha diverses, però només una d'elles es diu Silent Running i és protagonitzada per un soci de Greenpeace del futur. I no és que sigui una mala pel·lícula, però tant el plantejament, com l'execució, com el desenllaç són tractats d'una manera plenament ridícula. Mort a la natura!
Un western amb zombis. La premisa sona bé. Però sonaria millor si no fos per dos petits detalls. El primer, que ja s'ha fet, abans i millor. I el segon, però no menys important, que és un munt de merda tan increïblement insuportable que en cas d'existir un déu aquest hauria evitat el naixement de tots i cada un dels seus responsables, incloent-hi les seves mascotes.
Realment m'agrada el cinema de l'Álex de la Iglesia, tot i que sempre m'ha fet força mandra mirar les seves pel·lícules, m'han encantat gairebé totes elles. Després d'esgotar les possibilitats del mercat espanyol, sembla estar disposat a assaltar el mundial. Ha quedat clar que té el talent i sap trobar el pressupost per fer-ho, però sabent que les peculiaritats espanyoles rarament funcionen més enllà de les seves fronteres, sembla que ha buscat també un canvi estilístic.
Tenint prou pressupost com per poder comptar amb estrelles reconegudes mundialment, és una pena acontentar-se amb fer thrillers de segona, i més encara sabent el que s'és capaç de fer.
Durant uns mesos de 1965, una dona i els seus sis fills, a més d'uns quants joves del barri, es van dedicar a torturar fins la mort una noia. Aquesta podria molt ben ser la sinopsi d'alguna de les pel·lícules que han sorgit últimament, a l'ombra de Hostel, que estan conformant un nou subgènere al qual els detractors es refereixen despectivament amb el terme "torture porn". Però es tracta d'una història real.
Tots sabem, però, com n'és de complicat, que una pel·lícula "basada en fets reals" funcioni, i aquesta no és una excepció. No sabria explicar clarament què és, però hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar bé del tot, aquí.
A tenir en compte, la protagonista, que continua el seu camí imparable, de bona interpretació en bona interpretació.
Fa un temps vaig confessar que m'encanta la primera adaptació de Hulk, tot i que el personatge no és precisament que m'encanti. Trobo que l'Ang Lee li va saber trobar un punt que va permetre treure moltíssim suc als personatges, partint d'una història tirant a mediocre i uns actors generalment fluixets. Però la reacció negativa de la majoria de gent que va pagar una entrada van condemnar l'equip, de manera que a l'hora de recuperar el personatge s'ha escollit fer com que l'anterior pel·lícula no existeix.
En aquesta nova adaptació es potencia el punt més feble de l'altra, que són els efectes especials i les escenes d'acció, que en aquest cas són realment espectaculars i al nivell que mereix el personatge. Malauradament, no hi ha absolutament res més a destacar.
Mirant aquesta pel·lícula queden ben clares dues coses, d'en Michel Gondry. Una, que sí, que és cert, que el paio i els qui l'envolten s'ho han de passar teta, fent les seves pel·lícules. Dues, que per molta riquesa i imaginació visual que tinguis, Michel Gondry, Michel Gondry, si et fas amic d'un guionista de veritat potser podràs explicar les històries amb un ritme adequat i sense coses (des)penjades.
Fa una pila d'anys em va xocar una pel·lícula que relatava de manera molt realista (o al menys així em va semblar en aquell moment) què significaria per la població general dels Estats Units un atac nuclear al seu territori. 25 anys més tard hem canviat d'adversari, però l'amenaça continua siguent allà.
Aquesta podria ser la versió Al-Qaeda de The Day After, i inicialment tot sembla apuntar en aquesta direcció. Tres explosions sacsegen Los Angeles, sumint la ciutat en la confusió i el caos. Han estat atacs nuclears? químics? biològics? Malauradament, això no ho saben ni els responsables de la pel·lícula. Pitjor encara, a mesura que avança la història van barrejant conceptes. És això, juntament amb el gir completament absurd i innecessari del final, que impedeixen que la pel·lícula, tot i el seu prometedor inici, aconsegueixi el seu objectiu.
Encara tinc confiança amb els guionistes de sèries de dibuixos animats, confio que en algun moment se n'adonaran que fer un guió per una pel·lícula de 90 minuts no és exactament el mateix que fer-lo per un capítol de 25. Amb South Park se'n van sortir la mar de bé, de manera que ho continuaré controlant, no fos cas que en algun moment ho tornin a aconseguir i se'm passi per alt.
L'11-S ha acabat tenint un doble efecte brutal sobre el cinema de Hollywood. Per una banda, mai abans s'havia destruït tantes vegades en tan poc temps la humanitat, sobretot a mans d'enemics tan invisibles com letals, contra els quals no hi ha resposta ni salvació possible. De manera paral·lela, sembla ser que ha nascut un nou subgènere dins el cinema de terror, on una sèrie de pel·lícules han sorgit sota una única sinopsi: "Un grup de joves americans cometen la temeritat de sortir del seu país, error que paguen amb les seves vides". Gairebé semblaria que els Estats Units saben que no són precisament estimats de manera general, fora de les seves fronteres, i això els espanta. Clar, que també es pot donar el cas que sigui jo, qui busca fer un anàlisi on no pot ser fet.
És un fet inqüestionable que la pitjor pel·lícula de terror és la realitat. Ben poques pel·lícules han aconseguit posar-me (literalment) els pèls de punta com ho ha fet aquest documental. Rieu-vos-en d'en Damien o la Regan, els que surten aquí sí, que són nens posseïts de veritat!
Hi he tornat. Ho sabia però ho he tornat a fer. He mirat una altra pel·lícula seva. No es pot negar que el paio s'hi esforça, i segurament que en treu un benefici bastant enorme, d'això de ser considerat el pitjor director de cinema de l'actualitat, però potser ja seria hora d'adonar-se que això no és "lo seu".
Val a dir, però, que tot l'espectacle que hi ha muntat al voltant del director i l'escena final de la pel·lícula li fan pujar un parell de punts.
Després de debutar en el cinema amb una obra mestra com és Donnie Darko potser el més assenyat seria esperar un temps prudencial abans d'estrenar la segona pel·lícula, i intentar fugir de l'ombra de la primera. Malauradament, pel que es veu en Richard Kelly va dedicar els cinc anys que separen Donnie Darko de Southland Tales a pensar com fer una cosa més gran, més espectacular, més profunda i més genial que la primera. I sembla ser que el noi estava tan segur de la seva capacitat que no es va molestar ni tan sols a fer una bona elecció de càsting. Més encara, va escollir uns actors i actrius que li dificultessin fins a nivells prohibitius aconseguir lligar una pel·lícula coherent. Més sort la propera vegada.
Taxidermia és la història d'una família hongaresa a través dels homes de tres generacions (avi, pare i fill). Taxidermia són tres històries diferents interconnectades, la d'un soldat obsessionat amb el sexe, la d'un campió del menjar entès com a disciplina olímpica i la d'un taxidermista malaltís. Taxidermia és una pel·lícula amb polles que treuen foc, gats gegantins i obesos mòrbids amb mal humor.
És impressionant el munt de maneres com es pot vendre aquesta pel·lícula, depenent del tipus de persona que t'estigui escoltant. No us la perdeu.
Teeth és una pel·lícula que resulta simpàtica, amb una frescor que s'encomana, però que a mesura que avança va posant de més i més mala llet. I és que per molt que faci somriure, queda en tot moment la molesta sensació que és una història increïblement desaprofitada. Volent anar a molts llocs, es queda a mig camí de tot arreu, i acaba no fent por, no fent riure, no fent pensar i generant un cabreig contingut.
Tot i això, crec que és d'agrair que com a mínim intenta amb ganes tot el que no aconsegueix, cosa que la majoria de pel·lícules similars ni es molesten a fer.
What Ever Happened to Baby Jane? és un viatge a la bogeria que ens mostra la part més sòrdida de Hollywood, que només se'ns ensenya quan pot ser utilitzada altre cop dins el seu sistema. Estrelles apagades, nines trencades i dues actius crepusculars en un duel memorable.
Si la paraula "caníbal" és cinematogràficament tan atractiva, i "postapocalíptic" ho és més encara, molt malament s'ha de fer perquè una pel·lícula centrada en un grup de caníbals en un futur postapocalíptic sigui una cosa tan increïblement infumable com Tooth & Nail. Sí, hi surten en Michael Madsen i en Vinnie Jones de secundaris, però ja sabem que sense res més que això no s'arriba gaire més enllà de la paròdia involuntària.
Si a Frontière(s)hi havia sang, a À l'Interiéur hi ha una hemorràgia descontrolada. I la víctima de tot plegat és una embarassada. I hi ha molta sang. I morts estúpides. I molta sang. I l'assassina reviu quan semblava morta. I mor molta gent de manera molt desagradable. I...
...i hi ha molta sang. Però al menys en aquest cas hi ha unes quantes coses més, a part d'això.
Des de fa un temps, el cinema fantàstic francès diuen que és dels més interessants del món. Tenint només la referència d'Haute Tension, em vaig decidir a ampliar-la amb les dues penúltimes sensacions del cinema del país de dalt.
La primera, Frontière(s), dóna sang, molta sang. Dóna sang i un rerefons aparentment social (una colla d'immigrants àrabs fugen dels disturbis de la perifèria de París per caure a les mans d'una família de nazis) que tampoc és res de l'altre món, amb una història en general mal aprofitada i que a estones cau en la ridiculesa. Però hi ha sang. Molta sang.
Hi ha dues maneres de fer adaptacions de superherois. Una, que jo anomeno "mètode Spiderman" consisteix en contractar un bon equip (director, actors, etcètera) i donar-los un bon pressupost i estabilitat per un parell o tres de pel·lícules. No necessàriament n'han de sortir bones pel·lícules, però la probabilitat que així sigui augmenta substancialment. La segona manera seria el "mètode Daredevil", el qual consisteix en barrejar quatre coses a l'atzar, afegir-hi quatre duros i a veure què en surt. Com amb l'altre mètode, no per força les pel·lícules fetes així seran una merda, però la probabilitat que ho siguin és increïblement elevada.
Quan fa un temps es va anunciar la filmació d'Iron Man, vaig veure claríssim que es tractava d'una adaptació de tipus II. Curiosament, a mesura que ha anat passant el temps s'ha convertit en un tipus I clar, i no només això, sinó que es tracta d'un tipus I dels bons.
Mai m'he considerat massa aficionat als videojocs. Al Silent Hill hi devia jugar un parell de vegades, fa un grapadet d'anys, i amb prou feines en recordo més que l'ambientació i algun espant. Segurament això m'ha ajudat a gaudir-la més del que ho hauria fet, però també he de dir que en d'altres casos similars ni tan sols el desconeixement previ del joc va servir per salvar les adaptacions (Resident Evil seria el més evident, deixant de banda coses plenament infumables com House of the Dead o Alone in the Dark).
Com a pel·lícula, notable. Com adaptació d'un joc, tant de bo fos aquest, l'estàndard.
A Nothing no hi passa res, excepte que sembla clar que absolutament tothom qui hi va tenir alguna cosa a veure s'ho va passar teta, participant-hi. Jo no vaig ser menys (tot i que sí, la pel·lícula sigui només l'excusa per posar dos estúpids a saltar sobre una colxoneta blanca).
En aquest cas, tres quarts del mateix. En un moment determinat, se'm va escapar en veu alta "Si jo fes pelis com aquesta seria un arrogant filldeputa a qui no estimaria ni sa mare".
No recordo haver estat tan tens com després de l'escena que segueix el primer tret. Deu minuts de pla estàtic a les dues bandes de la pantalla.
Em va costar bastant aconseguir entrar en el cinema d'en Haneke, i mirant aquesta, justament la que em va servir per reconciliar-m'hi, em vaig adonar del perquè. No me l'havia pres amb la seriositat que mereix, no li havia prestat l'atenció que reclama. Una vegada acomplerta la meva part, ell fa la seva de manera impressionant, i on semblava haver-hi una cosa passable resulta que hi havia una autèntica obra mestra.
El que més recordo de l'estrena de The Ladykillers són les crítiques fredes o directament dolentes que va rebre de tot arreu. Després de veure-la de nou puc realment entendre-les (tot i que no compartir-les).
Per una banda, pels seguidors dels germansCoen aquesta es tracta clarament d'una obra menor. Potser pel fet de ser un remake, però a estones no acaba de funcionar del tot bé, i en d'altres avança a trompicons. No té la frescor de The Big Lebowski ni l'ambientació de Barton Fink, i tot plegat la col·loca a la cua de les seves pel·lícules.
Per una altra, qui pogués esperar una típica comèdia es troba amb l'estètica atemporal i l'atmosfera estranya, a estones propera als dibuixos animats, comuna a les comèdies dels seus directors, i és normal que això inicialment tiri cap enrere.
Així doncs, ni està content el públic mitjà dels Coen ni el públic mitjà de comèdies, cosa que situa una pel·lícula que és clarament superior a la gran majoria de cinema que ens arriba en un terreny pantanós d'on no ha pogut sortir. I és una llàstima, sobretot pels secundaris, tots ells increïbles, i perquè cada vegada hi ha menys i menys pel·lícules on en Tom Hanks no foti ràbia.
En una altra ocasió ja vaig parlar de la meva absoluta admiració per Shinya Tsukamoto, i us puc dir que continua completament intacta. Aquí es fa notar la seva presència per tot arreu, es tracta clarament d'una pel·lícula seva, i precisament per això em resulta estrany que pràcticament en cap moment m'hagi arribat a interessar del tot la història que m'estava explicant. Un pas enrere, que a sobre prepara segon capítol.
També en el cas dels documentals, ben poca cosa ha canviat, des dels seus inicis. Pel bo i pel dolent. Per una banda, tenim un document impagable de com era la vida a l'Àrtic de començaments del segle XX. Per l'altra, queda tot parcialment amagat rere una innecessària trama argumental que desllueix el conjunt.
Nanook va morir de fam dos anys després de la filmació, en plena cacera, de manera que molt probablement la vida àrtica no fos tan meravellosa com ens la pinten.
A vegades (molt poques) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i sóc plenament conscient que he vist una cosa per recordar.
A vegades (molt poques) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i no tinc clar del tot si he vist una basura de proporcions considerables o per contra he vist una autèntica obra mestra.
A vegades (masses) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i em sento com si dues-centes persones se m'haguessin pixat a la boca. El pitjor del cas és que la majoria de vegades ho sé, que serà així, de manera que és culpa meva, i només meva.
El millor de Metropolis possiblement no sigui la pel·lícula en si (que ja per ella mateixa es troba en el grup capdavanter de les millors de la història), sinó que després de veure-la queda ben clar que el cinema fantàstic en general seria ben diferent sense la seva existència. I tot i que això fa de mal dir, difícilment el canvi seria per millorar.
1925, i la divisió en la manera de veure el cinema a banda i banda de l'Atlàntic està ja plenament formada. The Lost World és l'evasió, la diversió, l'espectacle sense concessions més enllà d'una típica història romàntica.
Ben poques coses han canviat, des de llavors. Aneu a saber si d'aquí 83 anys algú mirarà 10,000 BC i li semblarà una enorme obra mestra, tal i com a mi em passa ara amb aquesta.
No és la primera vegada que proclamo la meva veneració per les pel·lícules mudes, i en especial per les poques que es poden emmarcar dins el corrent conegut com "expressionisme alemany". Suposo que això podria arribar a ser considerat bastant snob, i realment si m'ho digués segons qui em pixaria a la seva boca, però bé, tot això seria una altra història.
Aquest havia de ser el meu cap de setmana mut, però tot i haver-me decidit a veure'n unes quantes, al final m'he hagut d'acontentar amb aquesta. Per sort, amb aquesta joia és més que suficient per estar ben satisfet.
Indiana Jones ha tornat, i ha tornat del tot, amb una pel·lícula que aconsegueix situar-se sense problemes entre la resta de la saga, tant a nivell estètic, conceptual, com de qualitat.
Pegues? Unes quantes, tot i que totes resoltes de manera satisfactòria després d'una lleugera reflexió. Shia LaBeouf? Menys insuportable que de costum, i amb un personatge que com a secundari funciona prou bé, mentre no pretenguin anar més enllà tot estarà bé. El tema? Inicialment, tira cap enrere, però ben mirat... si abans hem acceptat arques de l'aliança, pedretes màgiques i el calze de la vida eterna... per què no això?
Ara tinc ganes de marató Indiana, amb les quatre seguides.
Realment em meravella aquesta capacitat que té el cinema oriental d'originar autèntiques obres mestres on no passa absolutament res. Ja no sense acció, sinó fins i tot sense cap mena d'història ni fil argumental.
Sense arribar a la consideració d'obra mestra, ni tan sols de pel·lícula excepcional, Cha No Aji arriba a ser una obra més que notable simplement explicant la quotidianitat d'una família peculiar. I és que tenint un avi follet tortuga, una nena amb una doble gegantina i en Tadanobu cagant a l'aire lliure, qui vol un argument? A veure, qui?
En una escala de l'u al deu,
els humans són un set,
i els creadors un nou.
I els vuits?
Els vuits són els koales,
que tenen capacitats telepàtiques
i són capaços de dominar el clima.
La resta d'informacions són del tot prescindibles.
No em pregunteu com vaig saber de l'existència d'aquesta pel·lícula, però tan bon punt la vaig haver descobert el pas natural era mirar-la. La vaig estar buscant durant un munt de temps, de manera infructuosa, fins que avui ha arribat a les meves mans de manera pràcticament casual.
De la pel·lícula res a dir que no sabés abans de veure-la (Mentida! No sabia que hi sortia un pingüí en una barberia!). Un western amb números musicals protagonitzat en la seva totalitat per nans. Potser ara seria èticament reprobable, però què voleu que us digui, en aquella època a la majoria els llençaven als voltors només de néixer. Fer el pallasso potser era un preu raonable, per sobreviure...
Potser els seus 28 anys pesen molt més del que seria convenient, però la música continua sent igual de bona, de manera que Ray Charles, Aretha Franklin, Cab Calloway i James Brown continuen encara sent suficients per contrarestar l'envelliment cinematogràfic.
No tinc paraula.
Fa un temps, a Sitges, a mitja marató golfa, vaig prometre que els putos germans Pang no em tornarien a prendre el pèl.
Doncs bé, aquí em teniu. Poso la meva dignitat a la vostra disposició.
A vegades passa que d'allà on menys esperes en surt una obra que voreja o fins i tot traspassa la genialitat, pel·lícules que aparentment són supèrflues i buides, però on resulta ser que els referents i les lectures es troben a tants nivells que es poden mirar una vegada i una altra i continuar-hi trobant coses noves que gaudir. Obres que transcendeixen temps i espai.
Que no! Que és conya! Que Resident Evil: Extinction és una merda AIXÍ de gran!
El cinema, en el fons, no deixa de ser una afició, una manera de passar el temps de manera agradable. Malauradament, això no sempre es pot aconseguir.
Per això, per totes les pel·lícules insuportables que he hagut de patir en una sala de cinema (poques) o al sofà (masses), el plaer de mirar-ne una de tan completa a tants nivells és encara més gran.
Potser no és perfecta, ni tan sols la millor dels Coen, però s'afegeix a les que fan que valgui la pena continuar pagant entrades amb l'esperança d'anar trobant de tant en tant coses així.
Si se'm permet dir una cosa potencialment sorprenent, diré que és la segona vegada que miro Hulk, i corroboro la primera sensació que vaig tenir en veure-la. Sóc incapaç d'entendre el poc que agrada, en general. D'avorrida cap amunt, tothom té la més absoluta llibertat, gairebé l'obligació, de dir-ne pestes.
Deixem-ho clar, en Hulk és un personatge de merda. Un gegant estúpid de color verd que no sap subordinar. Hulk smash. Toma profunditat de personatge. Però així i tot l'Ang Lee va aconseguir fer una pel·lícula a tenir en compte, amb seqüències realment fantàstiques (com ara la persecució al desert) i un tractament visual de l'acció que realment ens transporta a les pàgines d'un còmic.
Aquest és potser el més meritori de la pel·lícula, i el que la diferencia de la resta d'adaptacions de superherois, aconsegueix donar a l'espectador la sensació d'estar llegint les pàgines d'un còmic. A l'altre extrem, els efectes especials, que tot apuntar alt es queden sempre a mig camí de tot. En Hulk fa riure, encara en fan més els seus pantalons, els gossos són ridículs, i el superadversari no és més que confusió. Però tot plegat no aconsegueix eclipsar el mèrit que té treure tant de tant poc. Per mi, una joia. Ho sento, no es pot ser perfecte!
Després de mirar The Darjeeling Limited em quedo amb la sensació d'haver acabat de mirar un debat electoral.
Els fans de Wes Anderson podran dir que aquest home continua creixent, mantenint l'essència del que l'ha fet gran. L'humor, l'estètica, el ritme, les textures i tantes d'altres coses intangibles.
Els detractors de Wes Anderson podran dir que aquest home fot anys que no para de fer la mateixa pel·lícula, i que ja n'hi hauria prou, de riure-li les gràcies.
I el millor (o el pitjor) de tot és que segurament els dos tenen absolutament tota la raó.
The Assassination of Richard Nixon no només explica una història molt bona, sinó que ho fa de manera més que competent, tirant a notable. A més, les interpretacions, especialment un excel·lent Sean Penn, es mantenen a l'alçada, i tot plegat té una atmosfera que crida a clàssic per tots els porus.
Precisament per tot això, costa entendre per què és simplement una pel·lícula acceptable, que no assoleix brillantor en cap moment. Potser és que les meves valoracions són equivocades, o com a mínim esbiaixades.
Una cosa que és molt important que aprengui a fer urgentment és evitar fer apostes que tinc possibilitats de perdre.
Molt de tant en tant, amb un company fem apostes tirant a estúpides. Una vegada vençut el termini marcat, el vencedor de l'aposta escull una pel·lícula amb dues finalitats. Per una banda, veure una pel·lícula que li vingui de gust veure. Per una altra, putejar el perdedor fent-li veure una cosa que trobarà insufrible. El perdedor, a més, haurà de pagar les dues entrades. La primera vegada em vaig haver d'empassar King Arthur, que en el seu moment va semblar una tortura enorme, però realment no va ser res comparat amb Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra.
Si una cosa bona es pot dir d'aquesta segona pel·lícula de Mortadelo y Filemón és que s'acosta més al que veiem als còmics que l'anterior, que tot i ser ja molt fidel a l'estètica Ibáñez aquesta havia passat pel sedàs Gomaespuma, donant un producte com a mínim peculiar. Però aquesta única cosa bona en comporta a la vegada unes quantes de dolentes.
El més important és que sembla ja més que clar que l'univers Ibáñez és totalment inseparable del paper, tot intent de treure'l d'allà no funciona en cap format. Els Fesser van aconseguir burlar-ho lleugerament aportant la seva peculiar visió, però en aquesta es tracta d'un producte tan poc personal que acaba no tenint cap mena d'interès.
Sí, és simpàtica, agradable, divertida i divertosa.
No, no és memorable, genial, hipnòtica ni novedosa.
Noia friqui s'enamora de noi friqui. Noi es disfressa d'àguila. Noia es disfressa de tauró. Ja tenim títol i imatge promocional amb ganxo. Passen coses. Noi friqui apallissa un lisiat. Fine.
És realment una llàstima, veure com el que hauria de ser una pel·lícula excel·lent, amb vocació de renovació d'una temàtica (els vampirs) que porta dècades estancada i amb comptades sorpreses, queda en poc més que acceptable a causa del seu ritme irregular i la manera poc acurada de fer avançar la història.
Com a punts forts, a més de l'aire fresc que aporta de manera general, hi situaríem la fotografia, freda i molt adequada; el disseny dels vampirs, bruts, ensangonats, salvatges, i en especial del seu líder; la neu i la nit, omnipresents, i petits detalls d'una senzillesa pertorbadora, com ara les taques de sang en una neu immaculada.
Per l'altra banda, una història massa deutora del seu origen en paper i que no sap, en cap moment, adaptar el ritme narratiu al format cinematogràfic.
Una llàstima, que el que s'hauria de convertir en un clàssic sigui només una bona estona per gaudir no més d'un parell de vegades.
- Què has anat a veure?
- Rambo.
- I està bé?
- No entenc la pregunta... és una peli d'en Rambo!
- L'Stallone, ho fa bé? La història, com és?
- Mmmhh... a veure, repeteixo... És una puta peli d'en Rambo!!
John Rambo (Rambo IV) no es va a veure per les seves qualitats cinematogràfiques, es va a veure simplement perquè ¡és una puta peli d'en Rambo!
Una entrada per John Rambo no es paga per veure John Rambo, sinó que és una mena de peatge que la nostra infantesa o adolescència ens reclama. Putos vuitanta de merda!!
Es podrien dir força coses negatives sobre Cloverfield. No sé, que els personatges no generen cap mena d'empatia ni poden arribar a tenir el més mínim carisma, que l'escena clau al metro fluixeja per varis llocs, que el paper dels militars no té cap mena de sentit, que l'operació rescat de la noia és absurda en concepció i execució, que...
Però tot plegat serien més detalls associats a la pròpia concepció cinematogràfica que es té a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas defectes d'aquesta pel·lícula en concret, de manera que després de tot em quedo amb les coses positives, i per sobre de tot amb dues que poden ser completament secundàries, però que per mi han convertit una pel·lícula aceptable en una de notable. Per una banda, el plaer retrobat de poder anar al cinema pràcticament verge, sense haver vist prèviament trenta vegades les escenes clau de la pel·lícula. Per una altra, monstres! Sí! Monstres! Destrucció!!!
No és cap secret que el cinema espanyol fa cagar de manera general. Però des de fa un temps, poc, se'ns vol fer creure que el cinema fantàstic espanyol ocupa una posició capdavantera a nivell mundial. Títols com El Laberinto del Fauno, [REC] o El Orfanato ens poden ajudar a creure-ho, però mirant coses com La Caja Kovak tornem a la trista realitat.
Si bé la segona part era ja una ombra del que va ser i és la primera, on una història trencadora i gaudible a un munt de nivells es converteix en un producte menys arriscat del qual es poden aprofitar encara alguns personatges i un munt de gags.
En aquesta tercera ja no queda res del que se'ns va donar inicialment, més enllà d'unes poques bromes que ni de lluny tenen el suficient pes per fer rutllar la història i mantenir una atenció constant al llarg de la pel·lícula. Una llàstima.
Halloween és una d'aquelles pel·lícules que se suposa que m'han d'encantar, perquè és una obra mestra del terror, perquè és d'en Carpenter, perquè és una de les pel·lícules més influents dels últims 30 anys... Bla, bla, bla... Però mai m'ha convençut del tot. Sóc capaç d'entendre per què hi ha tanta gent a qui agrada tant, però tot i això cada vegada que l'he mirat jo m'he avorrit bastant.
Tot i això, des que vaig saber que es faria, i sobretot, qui el faria, vaig tenir ganes de veure aquest remake.
Una vegada vist, tot continua igual. Mentre ha estat una pel·lícula d'en Rob Zombie l'he gaudit com a tal, quan ha sortit en Michael Myers he pensat que és una bèstia brutal, i quan tot ha acabat sent Halloween total m'he avorrit bastant. Sense sorpreses. Sense novetat.
Sí, he rigut, clar que he rigut. Amb un nen que dibuixa polles i un hawaià que es diu McLovin qui es pot resistir a riure?
Però en el seu moment també vaig riure amb Porky's, i tot i que potser la història no estava aparentment tan treballada, al menys hi sortien pits. Molts pits!
Fins ara, quan un amic, company o conegut es passava de llest, amb el grau que fos (podent arribar a fer el ridícul de manera vergonyosa), se li podia dir "pedant", "pretenciós", o fins i tot "gilipolles".
Si una cosa bona té La Silla és que enriqueix el vocabulari. Ara el rang d'opcions s'amplia amb l'expressió "fer un wallovits".
Exemples d'ús:
"Creia que tenia alguna cosa interessant per explicar, però es va limitar a fer un wallovits"
"Va ser una trampa, quan vam ser tots dins el cinema van tancar la porta i ens van fer un wallovits"
"No parla, fa wallovits"
"Vés amb compte amb aquest, a la que et descuides et fa un wallovits"
Hairspray podria ser aquella pel·lícula que m'ha reconciliat amb aquell infragènere conegut amb el nom de "musical". Podria ser un exemple de com s'haurien de fer els remakes, actualitzant i ampliant la visió dels originals. Hairspray podria ser el model per riure's d'un mateix i del propi passat. Brillantor estètica i optimisme brutal en temps on triomfa i agrada el pessimisme i la foscor. Haispray podria ser en Christopher Walken ballant de manera genial altre cop.
Però no, Hairspray ha de ser simplement aquella pel·lícula on surt en Travolta fent de dona grassa. A la merda, Hairspray mola.
A l'inici de Gozu, un dels seus protagonistes ens avisa que no el prenguem seriosament, que el que està a punt d'explicar és una broma. A partir d'aquí s'inicia un seguit de situacions i coses absurdes, incloent un gos antiyakuza, un cambrer amb pits, un déu amb cap de vedell, llet, estimulacions prostàtiques i mil més. Miike pur.
Al final, un japonès riu a la nostra cara, però ens podem quedar amb la plaent sensació que nosaltres hem rigut amb ell, i que com passa amb un altre dels personatges, amb una miqueta d'aigua calenta tornarem a estar com nous.
Si en cinema existissin les veritats absolutes, una de les veritats més absolutes de totes les veritats cinematogràfiques seria que durant els noranta es van fer dos tipus de pel·lícules, Pulp Fiction i tota la resta.
Es podrien eliminar els diàlegs sobre Amsterdam. Es podria eliminar en Bruce Willis. Es podria eliminar la banda sonora. Fins i tot es podria eliminar The Wolf.
Es podria eliminar tota la pel·lícula, reduint-la a un puto negre de dos per dos dient "I'm gonna get medieval on your ass", i fins i tot així continuaria sent cert.
...i quan creia que ja havia vist resumida tota l'estètica vuitantera, ha arribat un negre en bicicleta, amb rastes, genolleres i una americana platejada. Festival! Festival!
Qui odia els vuitanta? Un fill dels setanta, odia els vuitanta. Hi ha una dècada més horrible?
No sé com va ser que un bon dia vaig agafar Das Kabinett des Doktor Caligari a la biblioteca. Potser per fer-me l'interessant, potser per simple avorriment, potser sent del tot conscient del què feia, però sigui com sigui des d'aquell moment he sigut un enamorat del cinema mut. Per això mateix, quan vaig veure que des de Barcelona s'havia posat en marxa un projecte per recuperar i reinventar pel·lícules mudes (amb noves bandes sonores, de jazz i electròniques) no m'ho vaig pensar i vaig comprar Мать, ambientada en les revoltes del 1905.
L'experiment musical potser no acaba de funcionar completament (sobretot en la versió electrònica), però igualment estaré atent als possibles propers llançaments (encara que continuïn sent tan cars).
La frase del dia avui és: "Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, segur que a sobre ets amic d'en Renny Harlin (de merda)".
...i fins aquí el meu comentari sobre Transformers.
Fa un temps podia tenir sentit, mirar pel·lícules en video per estalviar-se els anuncis. Ara ja no. En menys de deu minuts, ja m'havien venut:
- Com la CocaCola és l'eix vertebrador de l'harmonia familiar. Amb ella, les relacions paternofilials tenen lloc en ambients idíl·lics, i les truites piquen més.
- Com la Xbox 360 obre la nostra experiència virtual al món, connectant-nos de manera còmoda i eficient.
- Com iTunes (sempre com a complement d'un preciós iBook) és la manera ideal d'obtenir i reproduir arxius musicals, sempre de manera legal.
Ho sé. Ho sé i hi caic una vegada rere l'altra.
Ja puc tenir tres embòlies seguides, que jo no pararé de mirar pel·lícules dolentes de terror. I com més en miro, més venes em peten al cervell, i com més venes em peten al cervell, més pel·lícules dolentes de terror miro.
És el meu propi cercle virtuós.
Gairebé cada vegada que algú parla de El Orfanato, en un moment o altre acaben sortint El Laberinto del Fauno i Los Otros, i és plenament comprensible. Per una banda, l'emprempta de Guillermo del Toro, productor, es fa notar bastant. Per l'altra, no és difícil trobar similituds amb la pel·lícula d'Alejandro Amenábar.
Per sort, el debut de J.A. Bayona té suficient entitat per ell mateix com per poder ser valorat sense necessitat de comparacions. És un debut excel·lent, i si a sobre l'home té padrins de l'entitat de del Toro, tot apunta que hem assistit a l'inici d'una carrera que ens portarà moments fantàstics.
Sempre he estat ben conscient que la major part de la fauna australiana és ben perillosa, però abans de veure Black Water creia que els perills més clars es limitaven als cangurs, els conills i, principalment, als kiwis i koales (amb un empat tècnic). Però no, resulta que hi ha una bèstia que pot arribar a ser encara pitjor.
Els cocodrils. Sí, sí, que els cocodrils mengen gent, no és conya. Que sota el títol diu "based on true events".
Per primera vegada, el que més m'ha agradat d'una pel·lícula es troba en els títols de crèdit. I no en la seva concepció estètica i visual, artística, no. Una única línia de text entre el cast & crew:
Trobo que és un dels cameos més genials que he vist mai (tot i que ben fàcil, també s'ha de dir). L'artífex d'una de les estafes cinematogràfiques (en diversos sentits) més grans de la història, com és Cannibal Holocaust, només superada pel seu remake no oficial, fent el que millor se li va donar filmar.
Per fer-ho perfecte, només va faltar la campanya de màrqueting venent que un autèntic caníbal havia participat en la realització de la pel·lícula. Hauria aconseguit ser igual de ridícul que el conjunt de la pel·lícula.
Realment amb Kaosu m'he tret un enorme pes de sobre. No sóc jo, ni tots els occidentals, que veiem tots els japonesos iguals. A ells també els passa, vesteixen a dues japoneses amb el mateix vestit, els posen el mateix pentinat i ja no són capaços de diferenciar una de l'altra.
M'agrada pensar que tot el que llegeixo abans de mirar una pel·lícula no modifica la percepció que en tindré, però sovint no ho tinc del tot clar, sobretot en el cas de pel·lícules que reben elogis unànims i en les que tot indica que m'han d'agradar, tenint en compte els meus gustos.
Per sort, de tant en tant apareixen casos que em fan veure que això no és així. Se suposa que pel·lícules com Jigureul jikyeora! m'han d'agradar, i de fet les pel·lícules com Jigureul jikyeora! m'entusiasmen. Però amb Jigureul jikyeora! en concret no m'he sentit gens entusiasmat. Té punts interessantíssims, però en cap moment m'ha arribat a entusiasmar. Que bé.
No és excepcional, acabar de veure una pel·lícula i no tenir res a dir-ne. Acostuma a passar amb les que no són ni excepcionals ni insultantment mediocres, amb les que no saben trobar del tot el seu lloc i amb les pel·lícules de dissabte a la tarda.
Subject two no té cap mena de pretensions, aprofita amb solvència una història suficientment efectiva i uns paisatges excepcionals, i encara li queda temps per matar set vegades el protagonista. És precisament aquest últim factor el que crec que impedirà veure-la mai un dissabte a la tarda. Però continuo sense saber què dir-ne.
Per si no havia quedat clar, en Tadanobu mola. Però...
Un home que mata una vegada i una altra la seva dona, per trobar-la novament a casa cada vegada. Un assassí a sou amb cara d'exfutbolista marruller obsessionat en conèixer quina funció té cadascú al planeta. Tres lladregots patètics, dos dels quals senten una musiqueta guai cada vegada que es miren als ulls. Una família feliç aficionada a cantar hard rock a crits al cotxe (fuck fuck fuck!!!), on el pare és hipnotitzat i es passa la pel·lícula creient ser un ocell. Una creativa publicitària que només té idees estúpides (i per ella, divertidíssimes).
Sí, aquestes cinc+ històries molen tant o més. I és que com deia abans, els putos japos en saben. I si amb històries mediocres funciona, imagineu què pot passar quan la cosa ja inicialment val la pena.
Els putos japos en saben. Agafes la història més mediocre del món. Hi poses un títol xulo. Hi poses uns personatges absurds. Un mafiós que rastreja amb l'olfacte. Un estúpid amb una sola cella. Trucs senzills de càmera. Gestos guais. Absurdisme. Tot ben barrejadet. I damunt de tot, en Tadanobu.
Perquè en Tadanobu mola, i si en Tadanobu mola, la peli mola. Vale?
I quan aconsegueix fer enfadar tota la indústria cinematogràfica que el coneix, es despenja amb la manera definitiva de ser repudiat per Hollywood (I per mi que ho ha fet expressament, després del que li van fer fer no fa massa). Una altra obra mestra. O una altra obra absurda.
Sigui com sigui, aquest acabarà com en Woody Allen. Havent de venir a Europa a buscar finançament. No sé si dir que "amb dos collons" o "amb la cua entre les cames".
Com que aquest any no he pogut (per diverses raons, eminentment logístiques i geopolítiques) assistir al festival de Sitges, vaig decidir (malauradament) muntar-me jo solet una marató Midnight Xtreme com la d'en Jordi. I així acaba, després de The Tripper i Wrong Turn 2 Dead End, amb Return to House on Haunted Hill.
Realment, una marató perfecta, ben bé com veure tres vegades seguides la mateixa pel·lícula, perquè veig que de les tres hauria pogut perfectament dir el mateix. De fet, sense adonar-me'n ja ho he fet en les dues primeres, així doncs que per aquesta la cosa serà ben senzilla.
Return to House on Haunted Hill és un producte directe a video tirant a força mediocre, en la línia del que s'espera de les segones parts de tercera fila de remakes de segona fila. Però hi surten fantasmes lesbianes i mercenaris explotant de manera certament espectacular, de manera que...
Les pel·lícules de mutants caníbals van en camí de convertir-se en un subgènere de ple dret. Certament, és difícil que cap d'elles, present o futura, arribi a ser mai considerada una profunda inspìració filosòfica, o un lúcid tractat sobre la naturalesa de la humanitat i els sentiments, però qui vol això, tenint amputacions, canibalisme i relacions sexuals contranatura?
No sempre n'hi ha prou amb una bona idea, per fer una bona pel·lícula. Però també val a dir que és millor això que res. Així doncs, potser The Tripper no pot ser considerada en cap cas una bona pel·lícula, però hi surt en Ronald Reagan matant hippies, i que aixequi la mà qui no s'hi apuntaria.
Sí, ho he de confessar.
Fins fa relativament poc (uns quants anys) m'empassava qualsevol llibre que portés el nom Stephen King a la portada. I he arribat a ser un adult ben guapo i ben sa. Sobretot guapo.
El que ja no m'ha atret mai tant, més enllà de Carrie, The Shining o Misery, són les adaptacions cinematogràfiques de la seva feina. Tot i això, ara estic veient 1408 perquè abans de saber a qui es devia la història vaig conèixer de què anava. I em va encantar. Una habitació d'hotel encantada. Pinta bé? No, és encara millor. Res de nou. Però millor.
Hi ha diverses coses que només existeixen pel nostre patiment masoquista.
Una, els dinars familiars.
Una altra, els canvis horaris.
Encara una altra, les pel·lícules insultantment dolentes de terror.
A vegades m'odio.
Acostuma a passar amb les franquícies de terror que arriba un punt en el qual tot esdevé tan extremadament ridícul que ni tan sols una bona idea inicial és capaç de mantenir el més mínim interès per la saga. Amb Friday the 13th i la seva premisa tant influent com simple, la fórmula es va esgotar ja al segon intent, tal com va passar amb Halloween (tot i partir d'una base molt més sòlida). A Nightmare on Elm Street va donar per un parell de bones seqüeles, però tampoc res massa espectacular.
És precisament per això que la saga Hellraiser resulta peculiar. Sense tractar-se cap d'elles (ni tan sols la primera) de grans meravelles cinematogràfiques, la simple concepció dels cenobites i la seva motivació tenen prou interès com perquè cada una de les seves seqüeles pugui ser com a mínim digna. I això realment és molt.
Amb en Woody Allen em passa una cosa curiosa, tot i que no específic d'ell, i és que cada pel·lícula seva em fot una mandra horrible de mirar. Després m'encanten sempre, però em foten una mandra impressionant. Això fa que, si no recordo malament, només hagi vist al cinema dues de les seves pel·lícules.
Scoop no ha estat una excepció, i he esperat fins que ha sortit en DVD per mirar-la. Després de fer-ho m'he quedat amb la mateixa sensació que m'han provocat les seves darreres pel·lícules, i és que des de fa temps (potser ben mirat des de sempre) està fent la mateixa pel·lícula. La mateixa, no en el sentit de repetició de la mateixa història, sino la mateixa en el sentit d'una continuïtat perfecta entre una i altra. I el millor de tot plegat és que es tracta d'una pel·lícula excel·lent.
Per alguna d'aquelles casualitats sociològiques (no necessàriament atribuïbles a l'espionatge industrial), intermitentment coexisteixen en el temps pel·lícules sospitosament similars. Un dels últims casos l'hem trobat amb The Prestige i The Illusionist, i no fa massa ho vam veure amb The Descent i The Cave.
La sinopsi podria ser exactament la mateixa. Un grup de gent va a investigar una cova verge que resulta estar plena de monstres mutants que els van matant de mica en mica. A partir d'aquí, tot són diferències.
Sense voler entrar en consideracions subjectives, el cinema europeu i americà s'ha separat conceptualment des dels seus inicis. Una prova? Mireu The Lost World i Das Cabinet des Dr Caligari. Hollywood és espectacle, i això no és en principi ni bo ni dolent. Però l'espectacle es pot portar de moltes maneres, i definitivament la manera escollida per The Cave no és precisament del meu gust.
Crec que, en menor o major mesura, a tothom li passa que té un grupet d'autors intocables, que és absolutament igual què facin, que serà genial (o com a mínim serà molt bo).
Per mi, diria que tenen aquesta qualitat el trio Lynch - Tsukamoto - Cronenberg. Encara és ara que hagi de veure alguna cosa que porti el seu nom i no m'hagi meravellat.
Haze, en lloc d'una excepció, és un pas encara més enllà. Virtuosisme en estat pur. Genialitat. Com explicar una història i condensar tota una filosofia en un migmetratge que transcorre de manera pràcticament íntegra en una mena de zulo a les fosques i on només veiem dos personatges.
Fa un temps parlava aquí d'una pel·lícula espanyola anomenada Zulo. Tot i la disparitat d'opinions respecte aquella, crec que és un fet del tot objectiu que Haze, en només deu minuts, supera en tots els aspectes qualsevol pel·lícula que comenci amb un personatge tancat en un lloc.
I ara ve quan em llanço a la piscina. Sí, fins i tot aquesta i aquesta.
Recordo que deu fer uns quinze anys vaig veure un trailer de l'Exorcista III pel Plus, i que quan va haver acabat vaig pensar, meravellat, "Uau! Aquesta pel·lícula ha de ser boníssima... hi surten helicòpters!".
Per sort, vivim uns temps en els quals els helicòpters han deixat de ser factors determinants en la qualitat cinematogràfica, i ens podem regir per d'altres coses. Ara puc dir, convençut, "Uau! Aquesta pel·lícula és boníssima... hi surt una iaia senil caminant pel sostre!".
D'una manera o altra, pràcticament tot home ha somiat alguna vegada en quedar sol a món amb la dona dels seus somnis. Millor encara, quedar-hi sol en una paradisíaca illa tropical. Però una premissa així dóna més aviat per poca cosa (cinematogràficament parlant, perquè dins les ments malaltes de milers de milions d'homes pot donar per molt). Tant poca cosa com El Llac Blau (i si em repliqueu, Retorn al Llac Blau). Així doncs, què s'hi hauria d'afegir, per donar-hi interès?
Un altre home seria perfecte. Amb aquest ingredient extra tan fàcil la fi del món és ja una altra cosa.
Estant a Madrid, i vivint a cinc minuts de les torres Kio, no podia deixar passar l'oportunitat de tornar a veure El Día de la Bestia, aquest cop en el context que li pertoca.
Una icona de la meva adolescència. Per la seva concepció gamberra. Per les seves picades d'ullet al metal. Per la seva grandíssima banda sonora. Per un Santiago Segura desconegut. Per la frase més gran que ha parit el cinema espanyol en tota sa vida.
¿Tú eres satánico?
Sí señor, y de Carabanchel.
I ara, a més, perquè cada dia passo dues vegades just sota el lloc on fa dotze anys va néixer l'anticrist.
El Día de la Bestia mola molt.
No és que sigui una d'aquelles pel·lícules que de tant dolentes tenen encant. No. És una d'aquelles pel·lícules que de tant dolentes són un munt de merda. Com a catàleg de llenceria podria fins i tot funcionar dignament, però s'entesten en posar una veu en off contínua que ens explica en cada moment què està passant.
Que què hi passa? Ni idea, jo no escoltava.
Definitivament, és un fet. Ja no tinc quinze anys.
Dins la sala de cinema, el que més em va cridar l'atenció és el munt de pares que acompanyaven nens molt petits a veure la pel·lícula. Primer ho vaig trobar com a mínim curiós, a més de creure que un nen de tres o quatre anys pot preferir mirar Ratatouille a la sala del costat. Coses de l'agost. Sortint de la sala ho vaig entendre. Els pares no acompanyaven els nens. Eren els nens, els qui acompanyaven els pares.
Els que hem crescut amb els Simpsons ens hem fet ja molt grans, i això implica que la sèrie també ha crescut. Potser no ha madurat, però després de veure la pel·lícula (sí, un capítol llarg o allargat) estic del tot convençut que encara tenim Simpsons, i de bona qualitat, per una bona colla d'anys. Visca.
Ara resulta que absolutament tothom amb qui parles va ser espectador assidu de les sessions dobles que feien durant els anys 70... als Estats Units. Tot i haver nascut durant els vuitanta.
I resulta que Planet Terror conté tota l'essència de les pel·lícules de zombis que habitualment s'hi programaven. No només els clixés, els estereotips, la sang de mentida, les interpretacions lamentables, els girs sense sentit. No, que això ho pot saber qualsevol que miri Zombi 2. També les marques de pols i les abrasions del negatiu, els cremats, el rollo perdut, tot té l'essència de les pel·lícules de zombis de les sessions dobles, aquelles que ja no es fan però tant es troben a faltar. Encara que mai hàgim estat a cap (per múltiples raons). El que sí es pot assegurar que continua igual, i igual continuarà sempre, són els putos nens donant pel cul a la fila del darrere.
Però ei! Mirant Planet Terror m'he sentit traslladat a aquelles sessions dobles plenes de sang, amputacions i un munt de diversió. Com es troba a faltar, gaudir de manera tan gamberra dins un cinema!
The Pig Fucking Movie. Sí, sí. The Pig Fucking Movie. I no es tracta d'un títol al·legòric. The Pig Fucking Movie.
Un granger avorrit, que entre d'altres ocupacions té l'afició de posar caps de nina als coloms, s'enamora bojament d'una truja, fins el punt de follar-se-la sense miraments i deixar-la embarassada. Els híbrids que neixen de la unió resulten ser estimats pel granger com fills seus que són, i intenta pujar-los el millor que pot. Però resulta que els porcs li surten desagraïts, i s'estimen més la mare que ell. Em veure això els penja, i la mare, desesperada, se suïcida. Després de guardar els porquets en formol i menjar-se els propis excrements durant vint minuts, el granger busca també una corda.
Vuitanta minuts d'art i assaig dels setanta poden amb mi. No sé ni tan sols quin gènere assignar-hi, menys encara després de veure el més estrany de tot plegat... és belga! Us ho creieu? La puta pel·lícula és belga!
Vés que no sigui un documental...
Segur que tots vosaltres us heu preguntat alguna vegada què passaria si tot l'equip encarregat del rodatge d'una pel·lícula porno (inclosos actors, director, editor, càmeres i bé, tothom en general), en sortir cap a Gal·les per començar el rodatge (d'un dia complet) s'equivoquessin de guió, i agafessin per error un text del fill porreta del productor. La resposta, aquí.
Pels que no us ho hagueu preguntat mai, tingueu sempre en compte, pel vostre bé, que la frase la pel·lícula que va canviar la dimensió del terme 'sonda anal' pot ser increïblement enganyosa.
Molt probablement, els remakes es podrien dividir-se en necessaris, innocus, prescindibles i criminals.
El primer tipus és el menys comú de tots, i correspondria a adaptacions entre notables i brillants de bones històries que no han sobreviscut el pas del temps. En aquests casos, el remake ens permet continuar gaudint d'una bona història vint o trenta anys més.
El segon i tercer tipus potser tindrien una frontera bastant difusa, ja que els dos correspondrien a reinterpretacions que per diversos motius podrien no existir i no importaria massa a ningú. La diferència seria que tot i que pels innocus sempre es pot trobar algun punt meritori, pels prescindibles no val la pena ni esforçar-s'hi.
Finalment, els criminals. Cal fer un remake simplement per poder-lo estrenar el 6 del 6 del 6? Cal destrossar sense miraments ni sentiments una obra brillant per reinterpretar-la de manera mediocre? Cal dir que fas un remake i només aprofitar el títol de l'obra en què dius basar-te? Cal? Si creus que cal, ets un criminal.
Així doncs, The Omen 666 pretén ser un remake criminal. Ho busca i no se n'amaga, però hi ha un detall que fa que fracassi estrpitosament en aquest objectiu. Les morts. En un cinema que tendeix a fer de la mort un espectacle, l'aparició d'unes escenes de mort fredes, ràpides i sense floritures, conceptualment brillants, pot convertir un remake amb mentalitat i concepció criminal en un simple remake innocu.
Aquest home ho tenia absolutament tot, i fins i tot més, per ser un dels grans, per fer coses memorables.
Però aquest home té un problema. La desmesura. La puta desmesura. Si se'l deixa fer acaba perdent els papers.
I així, després de construir un malson sec, cremant, claustrofòbic i agorafòbic a parts iguals, s'engega tot a la merda en un final etern i (sí) completament desproporcionat i excessiu.
Apa i vés a la merda.
Amb dues escenes a l'atzar per comprovar que s'havia baixat bé en vaig tenir prou, per comprovar que House of the Dead era poc menys (sí, he dit menys) que un munt de merda. Un temps després vaig descobrir que el perpetrador d'aquella cosa era famós precisament per això, per fer merda de gran calibre, i clar, em vaig entestar a comprovar-ho mirant una pel·lícula seva sencera. L'afortunada va ser Alone in the Dark, que em va permetre corroborar que pel tal Uwe Boll tota exageració és poca.
Així doncs, ara sabia què feia, de manera que no tinc cap mena de perdó.
Tant a priori com a posteriori, absolutament tots els elements que componen Gummo es troben entre els (molts) que poden fer que una pel·lícula em resulti atractiva. No té un fil argumental marcat, està plena de freaks, la majoria de coses tenen una absoluta manca de sentit, és lletja, bruta, nihilista, la meitat de la banda sonora és metal extrem, hi maten gats i un nen es passeja pel món amb unes orelles roses de conill al cap. Així doncs, trobo del tot incomprensible que m'hagi agradat tan poc.
Suposo que deu ser que, amb una pel·lícula que té com a finalitat no deixar indiferent ningú, el pitjor que et pot passar és, precisament, que et deixi indiferent.
Sempre és un plaer, poder veure una bona pel·lícula familiar.
Una d'aquelles on els nens i nenes et poden fotre patacades a la butaca sota l'atenta mirada còmplice dels seus pares. Una d'aquelles on les mares poden despenjar el telèfon a la meitat, i començar una conversa a viva veu que ha d'incloure irremeiablement, en un o altre punt, la frase "estamos en el cine, viendo Harry Potter... sí... sí...". Una d'aquelles on els pares poden roncar només si quan es desperten amb els seus propis roncs pregunten què ha passat abans (i com és que 'aquell' no surt). Una d'aquelles on els germans grans poden oferir-se a anar explicant 'on the fly' les diferències amb el llibre i les connexions amb les parts anteriors. Una d'aquelles...
És realment difícil construir una pel·lícula de i per adolescents fugint dels convencionalismes i clixés que acostumen a acompanyar aquesta mena de productes. Gairebé tant com pot ser fer un slasher sense que hi hagi cap assassí.
Així doncs, si pretenent dues coses se n'aconsegueix de manera digna una, obtindrem un producte irregular, però mitjanament meritori. I això, ja és prou.
Hi ha directors que facin el que facin mai aconseguiran sortir d'un estatus secundari pel què fa al públic, tot i tenir innegables qualitats artístiques, i fregar la brillantor, fins i tot en alguns casos la genialitat. "De culte", en diuen, quan aconsegueixen passar prou temps sobrevivint fent coses no convencionals i sense un èxit sonat.
Una de les més recents adquisicions a aquest grup és Lucky McKee, que va revolucionar el públic més freak amb May, i que des de llavors continua sense baixar el nivell, ni amb un notable episodi de Masters of Horror ni amb aquesta pel·lícula, que sense ser una obra mestra ineludible com a mínim fa passar una molt bona estona i fa esperar que la propera continuï mantenint el nivell.
Feia temps, mesos, que anava boig per aconseguir veure una bona pel·lícula de terror (o similar). Tot i que no sempre és una bona idea, tenir esperances sobre la qualitat d'una seqüela per la qualitat de la primera pel·lícula, en aquest cas em va resultar impossible de resistir. 28 Days Later m'encanta. Per tant, 28 Weeks Later m'havia d'encantar. Normalment, aquest raonament aniria seguit d'un lacònic "però no". Però el cas és que 28 Weeks Later em va encantar.
Sang vermella, angoixa angoixant, tensió tensa i zombis infectats (o infectats zombis). Què més es pot demanar? Doncs es podria demanar una mínima coherència argumental, una mínima competència interpretativa i realitzadora i un mínim (mínim!) convencionalisme. Amb tot això, es perdonen els petits i pràcticament inevitables detalls que coixegen d'alguna banda.
Amb unes poques pel·lícules (molt poques) em passa que no em fa absolutament res veure-les una vegada i una altra. Això pot resultar ben curiós, ja que no té absolutament res a veure amb la seva qualitat cinematogràfica, i el seu component subjectiu sentimental pot ser fins a cert punt discutible.
Sé que no és una gran pel·lícula, ho puc comprovar cada vegada que la miro, però per una o altra raó, quan he d'escollir una pel·lícula per veure amb una colla d'amics, sempre es troba en els primers llocs, i quan passejo la vista pels DVD's buscant alguna cosa per passar l'estona sempre hi aturo la mirada una bona estona.
Pot ser la manera genial de presentar els personatges a l'inici, pot ser l'escena del viatge per Europa (Figueres, el Cap de Creus...), pot ser el suïcidi sinestètic (que sempre ha aconseguit posar-me els pèls de punta), pot ser el nihilisme imperant...
Però definitivament, no és la desconnexió que s'observa al llarg de la pel·lícula, no són els detalls que no lliguen (el braç de quatre metres que ha d'agafar les ulleres en la trobada dels dos protagonistes, les diferències temporals a l'escena inicial en les tres línies...), no és la sensació que queda de ser un desgraciat perquè mai m'han convidat a una festa de "vestits per follar"...
Sigui com sigui, no serà l'última vegada que la veig. Segur.
Aquests darrers anys el cinema francès està donant unes quantes de les millors pel·lícules fantàstiques que es poden veure.
Així doncs, a priori, una història que té lloc de manera gairebé íntegra en una cel·la de presó, amb només cinc actors amb papers rellevants i un llibre de màgia negra entre tots ells, semblaria prometre bastant. A més, si en les primeres seqüències veiem que un dels protagonistes té uns formosos pits només comparables als seus bíceps (a part de ser clavadet a en Josmar), ja gairebé podríem estar segurs que no ens hem equivocat, amb l'elecció.
Però en aquest puto món en què vivim la certesa no existeix.
He intentat prendre-m'ho amb filosofia, fins que després que una força invisible partís un paio per la meitat en una cel·la tancada, en entrar a recollir-lo els carcellers han deixat anar un magnífic "ha caigut del llit" i se n'han anat tan tranquils, amb el cadàver. En aquest precís moment he deixat de dedicar-hi els dos hemisferis cerebrals.
Acabada d'estrenar Ocean's 13, aquest és el moment més adequat per retrobar el Soderbergh menys convencional. I és que si bé és el responsable de grans productes del Hollywood amb majúscules, com ara l'epopeia antidroga Traffic, la saga dels lladres de guant blanc o el producte dissenyat per fer-li guanyar l'Oscar a la Julia Roberts, Steven Soderbergh no sembla haver oblidat els seus inicis. Així, regularment, es pren el plaer d'allunyar-se una miqueta de la grandiloqüència daurada dels grans estudis i es regala pel·lícules com Bubble.
Potser aquesta no passarà a la història del cinema, però com a mínim aconsegueix una cosa que poques vegades es veuen per Los Angeles. Dignifica com a autor un dels grans noms de la Indústria.
Ah! I hi ha un assassinat, que sempre és d'agrair.
Malauradament, les comparacions són inevitables. I dic "malauradament" perquè Corpse Bride podria ser una autèntica obra mestra, una pel·lícula 10... si no fos per Nightmare Before Christmas. I és que tot i que les diferències entre una i altra siguin evidents, i segons el meu parer inclinin la balança a favor de Corpse Bride, les semblances són encara massa grans, i la deixen en un segon pla fins a cert punt immerescut.
Tot i això, no deixa de ser animació completament imprescindible, que ens fa desitjar que no tot fos Disney, que no tot fos Pixar, que no s'haguessin d'esperar deu anys per veure una cosa així.
Tristament, la millor manera de recordar-me la raó per la qual no acostumo a mirar cinema espanyol, és mirar una pel·lícula espanyola.
El que no és una horterada infumable dirigida a i per analfabets funcionals, és una mala còpia d'alguna cosa mínimament interessant (o no). I el pitjor de tot és que el que no és res d'això és les dues coses a la vegada. Excepte, és clar, unes comptades excepcions que es poden rebre de grat.
Malauradament, aquest no és el cas.
No, per fer una pel·lícula intel·ligent no n'hi ha prou amb posar tres actors al voltant d'un escenari de quatre metres quadrats, amb poc diàleg i un substrat al·legòric massa evident. Potser sobresurt de la resta, però per simple novetat, ja que no ens mostra res que no hàgim vist abans.
Per bé o per mal, d'aquest cinema ja no se'n fa.
Crec que la paraula més utilitzada per referir-se a les pel·lícules dels anys 30 i 40 és "ingènues", potser "innocents" o fins i tot "simples". Com tot, o gairebé tot (hi ha algunes, poques, veritats universals), depèn dels ulls amb què ho miris.
No sé si el mèrit es deurà al seus intèrprets (entre els quals destaquen Boris Karloff i Bela Lugosi), o al seu director (el ja desaparegut Robert Wise, autor de coses tan dispars com poden ser The Day the Earth Stood Still o West Side Story), però jo crec que el donaria a Robert Louis Stevenson, autor de la història en la qual es basa la pel·lícula. Sigui com sigui, més enllà dels estereotips de les pel·lícules de por de l'època, podem esgarrapa-hi temes menys habituals, principalment sobre ètica mèdica, que la fan com a mínim especial. Val la pena.
És llarga. Sí, és llarga. Excessivament llarga? Sí, potser. Excessivament llarga pel desenvolupament de la història, però tots i cada un dels seus minuts es poden gaudir com la mostra de genialitat cinematogràfica que són.
Actualment, ben poca gent pot presumir que les seves pitjors pel·lícules siguin excel·lents, i que com a mínim (com a mínim) dues d'elles siguin autèntiques obres mestres a tots els nivells.
Possiblement Zodiac no sigui la millor pel·lícula de David Fincher, però molt probablement sigui la seva obra culminant, la més madura, la més completa, la més equilibrada. I el millor de tot, és que res apunta que ho hagi de ser sempre, sinó tot el contrari. Esperem amb impaciència, des d'ara mateix, la propera.
Si el que millor es pot valorar d'una pel·lícula són els primers pits que es veuen, just a la primera escena, i aquests pertanyen a una histèrica parint un mutant lligada en una cova, amb unes ungles dels peus grogues i de més de dos centímetres, és que alguna cosa no ha anat bé en algun punt de la seva realització.
A partir d'aquí, podria començar a enumerar els punts fluixos, com ara els personatges planers i més que estereotipats, les situacions previsibles i estúpides, els recursos fàcils i vistos milions de vegades, la manca de res que pugui ser pres en consideració, i per sobre de tot, l'horrible guió. Un esperpent perpetrat a quatre per un parell d'indocumentats, pare i fill, un dels quals amb una enorme (i fins a cert punt discutible) fama dins el gènere. Una putada pel pobre director, ja que per moltes ganes que tingués intenció de posar-hi, amb el material que li van subministrar no hi havia manera de fer res amb cara i ulls. Ni tan sols d'intentar-ho fer seriosament sense sentir vergonya, pròpia i aliena.
Podria començar a enumerar els punts fluixos, si fos capaç de recordar alguna cosa d'aquesta pel·lícula. No només he oblidat, en menys d'una hora, la majoria del que he vist, el més preocupant és que aquesta pel·lícula (com tantes d'altres) està filmada perquè sigui així.
A les estrenes s'acostuma a fingir. Fingir que has complert els terminis de construcció de la puta biblioteca que porta un any i mig de retard. Fingir que et vas prendre el paper seriosament en aquella merda de pel·lícula que mai hauria d'haver existit. Fingir que ell és el millor amant del món encara que sigui incapaç de trobar un clítoris de quatre quilos i mig.
Fingir que m'agrada i miro el millor cinema de tots els que es fan i desfan...
...però aquesta estrena ha tingut la mala sort de coincidir amb un dia absolutament de merda, de manera que em veig obligat a mirar una pel·lícula de merda. O això o començo a destruir mobiliari urbà, no hi ha elecció. Així doncs, que comenci la diversió sense límits amb Ghost Rider. Cada pel·lícula té una funció, i la d'aquesta és aplacar la meva ira homicida.
Si he tingut un dia de merda, res millor que una colla d'actors que expressarien més amb tetraplègia i paràlisi facial a la vegada.
Si he tingut un dia de merda, res millor que la protagonista femenina més lletja des de la Wendy Torrance.
Si he tingut un dia de merda, res millor que vaques per tot arreu.
Si he tingut un dia de merda, res millor que una pel·lícula de merda. Això em permet condensar tota la ira cap una pantalla en lloc de contenidors, vidres, cotxes i similars. A més, en Nicolas Cage de merda no s'hi torna ni convertit en una calavera flamejada. A la merda tots ells.
I ara, seriosament. L'objectiu de la nit, trobar una cosa ridícula amb la qual mantenir-me despert, s'acompleix amb escreix.