estàs consultant els comentaris de pel·lícules escrits per
pere
Hi ha ben poques pel·lícules que es puguin veure una vegada, i una altra, i una altra... i no cansin gens. I les puguis veure encara una altra vegada. I una altra. I veure-hi coses noves. I riure com el primer cop. I tornar-la a veure una altra vegada.
I una altra.
I una altra.
No sé del tot com prendre'm el fet que en les tres primeres edicions de
La Pel·lícula del Divendres haguem vist dos musicals. Odio els musicals, ho he dit i repetit i no me'n cansaré de fer-ho. Però potser si entre números musicals em posessin bromes de sifilítics, cíclops, suïssos amb aspecte sospitosament oriental, promiscuïtat malaltissa, transvestits simpàtics, la pobresa penjada de l'esquena... resumint, lligant de manera aleatòria i bastant inconnexa una sèrie de gags basats en unes tires còmiques coreanes d'internet... potser llavors en tornaríem a parlar, de meu odi pels musicals.

Les expectatives sempre puntuen de manera negativa, a l'hora de valorar una pel·lícula, i si a sobre de ser una pel·lícula que he anat seguint de manera molt regular des que vaig saber que s'estava rodant resulta que es basa en un llibre que, immediatament després de llegit, ha passat a formar part del meu
top5 particular, les expectatives poden ser directament condemnatòries.
Per sort, i encara no m'explico com, vaig ser capaç de deixar-ho tot bastant de banda i una vegada dins la sala de cinema limitar-me a gaudir del que em donaven. I així va resultar que el resultat tampoc és gens dolent. No té la força del llibre, però en manté de manera més que correcta l'ambientació, i tot i que en alguns punt la història flaqueja de manera preocupant tot plegat em va funcionar de manera suficientment correcta com per guardar-ne un bon record.
Darrerament sembla que em passa que en algunes pel·lícules no veig per enlloc suposats missatges que d'altra gent hi troba molt evidents. Em va passar amb el suposat conservadorisme d'
Up in the Air, i m'ha passat ara amb el suposat missatge glorificador de l'exèrcit americà que fa aquesta pel·lícula. No només no l'he vist per enlloc, sinó que altra vegada el que jo hi he entès ha sigut pràcticament el contrari. No hi he vist cap missatge proianqui, sinó una crítica de la guerra com element deshumanitzador i fins i tot addictiu.
Fa dies en vaig llegir una crítica al Punt on, crec que de manera molt adequada, comparaven
The Hurt Locker amb
The Deer Hunter (
1). Realment tracten temes bastant semblants, les guerres canvien però la manera com les fem i com afecten els que hi participen no canvien tant com això. Més tecnologia, però els homes som iguals.
Poques vegades es pot veure un cúmul de despropòsits d'aquest calibre. Hi ha en
Vinnie Jones per allà al mig, i això en condicions normals hauria de sumar punts gratuïts, però en aquest cas tot plegat és tan increïblement merdós que ni tan sols veure en Vinnie empalat serveix de res.
La suposada història real d'un pres britànic que va passar la major part de la seva vida a la presó en règim d'aïllament, ultraviolent i creient ser en
Charles Bronson. Sona interessant, oi?
Segurament no ho és tant com sembla, però definitivament té molts punts a tenir en compte. Al final em vaig cansar una mica de veure el protagonista en pilotes, però tot plegat resulta molt recomanable.
Com tantes d'altres, aquesta és clarament una seqüela del tot innecessària. Deixant de banda l'esclat d'imaginació visual,
la primera part ja no és res de l'altre món, i si no fos per la feina de disseny de decorats i vestuaris seria tirant a irrellevant i bastant prescindible. Aquesta segona part, a part de no fer falta, no té res del que resultava interessant de la primera i moltes idees d'aquesta directament se les passa per la polla, de manera que acaba resultant força insufrible.
El cinema històric i els biopics m'acostumen a costar bastant, tirant a molt. No hi entro i no els gaudeixo gaire. Aquí ens expliquen el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial des de la figura d'en Winston Churchill, amb un èmfasi important a les dinàmiques polítiques angleses. Molt interessant i amb unes interpretacions notables, però res, que no hi ha manera, no és el meu tipus de cinema.
Es tractar d'una pel·lícula de ciència ficció amb un ànim evident de blockbuster, amb tots els problemes que això acostuma a comportar (relació espectacularitat/interès massa descompensada, pobresa de referències purament científiques, trama excessivament encorsetada, etc). Però així i tot ha aconseguit despertar-me suficientment l'interès. No hauria pagat (no vaig pagar) per veure-la ni crec tornar-ho a fer (al menys en molt de temps), però l'estona que hi vaig passar no diria que fos mal invertida.
Si hi ha una cosa més menyspreable que fer merda és copiar-la sense vergonya ni miraments. Fa un temps que hi ha una productora que quan comença a sonar un proper blockbuster s'espavila a copiar-lo abans que surti, encara que només en pugui saber el títol i una frase de la sinopsi.
2012. El món es destrueix. I en una setmana tenen "2012: Supernova" a punt. És 2012 i el món és a punt de ser destruït. Passen coses. Ens hem gastat quatre duros.
Diuen que ara faran Transformers 3? I que hi surten robots?
De mica en mica, les pel·lícules d'endogàmics s'estan convertint en una mena de subsubgènere entre les pel·lícules dolentes de terror. Aquesta en seria un exemple força representatiu, hi ha gran varietat d'individus deformes producte de l'endogàmia en un poble de l'Amèrica profunda, i el conjunt de la pel·lícula és bastant menys que una puta merda ridícula.
Desconeixia que
Mary Poppins es tractés d'una trilogia. Tot i que aquesta segona part està força desconnectada de la primera, la mainadera prodigiosa se'n surt altra vegada de manera excepcional, aquest cop amb més nens, menys escuraxemeneies, més nazis i els mateixos excessos musicals. I el millor de tot és que ho deixen tot a punt pel gran desenllaç a la tercera part, que des d'avui mateix espero veure amb delit.
A vegades tinc la sensació que hi ha pel·ícules que només m'agraden a mi. No seria el cas. Tot i utilitzar els personatges fantàstics més maltractats de la història del cinema (m'encanta el concepte "home llop", però digueu-me tres bones pel·lícules de licàntrops, si teniu ous), qui hi ha darrere la càmera és una bèstia tan enorme que ja a la primera ocasió que va tenir es va despenjar amb una pel·lícula brutal.
Tant bon punt la vaig haver vist per primera vegada em vaig declarar immediatament fan d'en
Neil Marshall. Un esperit de sèrie B sense cap complex ni vergonya, molta sang i molt d'humor.
De manera recurrent i amb un origen completament multifactorial i imprevisible, aflora en mi el desig irreprimible de destruir el món. O al menys la societat occidental. Bé, potser amb uns quants trets aleatoris a la nuca ja faria el fet. Sigui com sigui, cap d'aquestes coses resulta fàcilment realitzable, de manera que acaba desembocant sempre en un molest sentiment de frustració.
Això a en
Roland Emmerich no li passa. Quan vol destruir el món el destrueix i punt. Farà unes pel·lícules de merda, però segur que és una de les persones menys estressades del món. Quina puta enveja.
Diuen que la Caputxeta Vermella té un doble missatge, com tenen en realitat tots els contes "tradicionals". Diuen que la Caputxeta Vermella ens parla del trànsit de les nenes cap a la vida adulta, i els perills que trobaran una vegada comencin a menstruar en la forma d'homes que se'n voldran aprofitar (sexualment, clar) sense miraments. No sabria què dir-ne, probablement sigui força cert, però el que sí que és ja innegable és que els responsables d'aquesta pel·lícula sí, que comparteixen plenament aquesta interpretació.
El que s'agraeix, però, és que donant un missatge tant evident tot plegat acabi sent tan genialment rodó, i que l'onirisme que ho impregna tot hi ajudi encara més.
A més, tenint en compte com n'arriba a ser, de difícil, trobar bones pel·lícules d'homes llop, tot plegat em fa posar-la molt amunt en el meu rànquing particular.
Definitivament és un fet, hi ha pel·lícules que existeixen només perquè jo pugui arribar a casa, posar-ne una a l'atzar i passar-me hora i mitja lamentant-me de com n'arribo a ser, de subnormal.
No em cansaré de declarar-me fan de les pel·lícules amb pocs personatges i escenaris encara més limitats. Però fa temps que vaig decidir deixar de ser-ne un fan incondicional. Hi ha massa gent que ho utilitza com a coartada per fer merda. Que no tinguis recursos et pot obligar a fer una pel·lícula austera, però voler amagar limitacions pròpies entre limitacions de pressupost fa lleig.
Aquí no hi ha un cas extrem per cap de les dues bandes, ni és una bona pel·lícula beneficiada per l'austeritat ni és tampoc una merda que busca excuses. Simplement és una història que fa el que pot amb el que li donen. I tot i que no se'n surt massa no seré jo qui la insulti.
Al final, tot s'acaba reduint a una qüestió de llindars. Excepte en excepcions estranyes, la majoria de vegades que ens posem a mirar una pel·lícula ho fem amb una sèrie d'expectatives. Bé sigui pel que n'hem llegit, pel que n'hem vist, pel que ens n'han dit, pel que ha guanyat o simplement pels noms que hi ha associats. I vulguem o no l'acabem valorant en base a aquest llindar que hem marcat abans de posar-nos a mirar-la.
No sé del tot per què, esperava que Zombieland fos una puta merda. I sense ser res de l'altre món, una puta merda tampoc és que sigui. Si m'hagués posat a mirar-la esperant una cosa genial m'hauria sentit estafat i ara diria que és una basura, però a causa del llindar que l'hi havia encolomat he de dir que l'he gaudit, i molt. I he rigut, cosa que sempre ajuda i està bé.
Hi ha diferents maneres d'aconseguir crear una obra mestra. El mètode clàssic consistiria en escriure un bon guió i posar-lo en mans de bons actors i un director capaç de fer-ho rutllar tot com un rellotge, traient el millor de cada part implicada. Un mètode alternatiu podria consistir en buscar noves vies creatives que ampliïn el que s'entén per cinema. O alguna cosa així.
Però pas patiu, si tot això us falla, o simplement no teniu la capacitat ni els recursos, sempre hi ha la tercera via. Agafeu un nan i feu-li fer coses divertides, com ara imitar en James Bond en una successió totalment randomitzada de seqüències absurdes. L'èxit és assegurat.
Negra, analfabeta, subnormal, violada, embarassada, amb filla trisòmica, pobra... qui en dóna més?
Per sort, de tant en tant fa riure, però el problema arriba quan es riu de coses que haurien de fer plorar. I és que una mica de tragèdia està bé, però si et passes de frenada acabes caient de manera irremeiable en l'esperpent. I això, no, no és gens bo.
A principis de dècada hi va haver una sèrie de pel·lícules que es van aprofitar d'una estratègia bastant simple de màrqueting que els va donar bones dosis de publicitat gratuïta. La idea era ben senzilla, i potser el primer que hi va pensar sí que creia experimentar amb els límits de la creació cinematogràfica i ves a saber quines polles (mai més ben dit). No sé qui va ser el primer, però els que van anar a remolc sí que no tenen perdó.
Aquest semblaria ser un cas força clar. Per si sola, seria una pel·lícula costumista més de segona fila sense massa interès, però amb només una simple mamadeta de sis segons i l'etiqueta "conté sexe real" va passar a un altre nivell. Però no per això serà més bona.
Una de les poques màximes universals del cinema diu "desconfia de les pel·lícules de ninjes fetes als Estats Units". Feu-ne cas i sereu persones sanes i de profit, no com jo.
M'agraden les pel·lícules de ritme pausat i ben marcat. Quan penso en un exemple sempre em ve al cap
The Straight Story, però n'hi ha moltes més. El que mai m'hauria passat pel cap és marcar el ritme d'una pel·lícula amb el singlot d'un avi.
Deu ser que no sóc hongarès.
D'aquesta pel·lícula crec que en podria dir força coses.
Per una banda, trobo força interessant el seu director, un "fill de" (precisament) que en només tres pel·lícules ja ha demostrat ser molt més interessant que el seu
pare, però que difícilment arribarà mai a tenir el seu reconeixement. I és una pena.
Per una altra, trobo ben curiosa la manera com s'ha criticat aquesta pel·lícula com una apologia de la família tradicional, com una pel·lícula reaccionària i conservadora. I ho trobo curiós perquè vaig trobar que fàcilment s'hauria pogut criticar exactament pel contrari. No sé, jo en cap moment em vaig sentir alliçonat per cap banda, simplement vaig veure una història neutra i en vaig extreure les conclusions que em van semblar convenients i convincents.
Però, per sobre de tot, el que recordaré d'aquesta pel·lícula és la visió de la papada flàccida d'en
George Clooney. I és que jo estic acostumat a papades més turgents, i em va agafar de sorpresa.
Des de fa molt temps la biologia discuteix el paper que tenen la genètica i l'ambient en la formació de determinats trets mentals, tals com poden ser habilitats o el caràcter. Sense caure en el determinisme jo personalment tinc força tendència a donar més importància a la genètica. Però llavors miro pel·lícules de "filles de", o de "fills de", o fins i tot de "nebots de", i m'he de replantejar les meves teories. Al menys pel què fa a talent cinematogràfic.
Sent just, aquesta és una pel·lícula més que acceptable, fins i tot es podria dir que tirant a notable, però les pretensions que sembla tenir i l'omnipresent ombra del
pare són massa grans com per deixar un bon gust de boca una vegada vista.
No ho tinc clar, una part de mi em diu convençuda que estic ben equivocat, però no puc evitar pensar que una vegada madurada, després que hagin passat tretze anys des que es va estrenar, Batman & Robin ja pot ser considerada una pel·lícula tan dolenta que resulta imprescindible.
Pels colors ridículament estridents, pels jocs de paraules patètics d'en MrFreeze, pels batmugrons, per les hordes de dolents subordinats... per tot plegat aquesta pel·lícula... sí. Mola.
Què he de dir, no me'n puc amagar. A mi, de tant en tant que em facin explotar un helicòpter utilitzant un cotxe de policia projectat, o que destrueixin mitja ciutat perseguint un trailer amb un "F-alguna cosa", o que atropellin gent en el forat d'un ascensor... i seré la persona més feliç del món.
No puc dir que sigui fan del cinema d'acció, però collons, que en John McClane és molt John McClane, i a sobre d'això resulta que és molt Bruce Willis, i jo sóc dèbil...
Que els japonesos són uns desequilibrats no és notícia. Això en seria un exemple més d'entre molts. Una "pel·lícula" d'esquetxos, sense trama ni sentit, però amb explosions cranials, òrgans ambulants i malalties d'alló més diverses, absurdes i ridícules. Eviteu-ho a no ser que tingueu molt clar què aneu a veure i que realment ho voleu fer.
Les seqüeles de pel·lícules horriblement dolentes de terror són pràcticament un gènere per elles mateixes, i fer-ne una pot arribar a ser un autèntic art. Costa molt fer-les suficientment absurdes com per estar al nivell de merda que se n'espera.
Leprechaun 4 (In Space) fins i tot es passa de frenada.
No suporto en James Bond, però crec que això no m'ha esbiaixat la percepció. Thunderball no té el més mínim interès, ni tan sols en Sean Connery ho pot salvar passejant-se movent el cul amunt i avall sota l'aigua. Tot plegat acaba resultant poca cosa més que una successió sense massa sentit d'escenes subaquàtiques amb peixos diversos i senyoretes en biquini. I ninjes vermells que no són ninjes.
A la tercera part hi sortien punkis i tot plegat era bastant divertit, tot i les hèrnies diverses del senyor Bronson. Aquí només hi ha drogaadictes, sense bazookas ni pentinats estranys, de manera que molt a pesar nostre acaba tenint força menys interès del que seria desitjable. Una pena, sobretot tenint en compte el doble d'en Carretero que (Spoiler!!!!!!!) explota de manera semigratuïta prop del final.
A vegades em pot venir de gust mirar bones pel·lícules amb arguments treballats que deixin la sensació d'haver vist una cosa interessant. D'altres em pot venir de gust mirar merdes que em deixin amb la sensació d'haver fet el subnormal una bona estona. I després hi ha... no sé, les maratomns de quartes parts? Les pel·lícules de Rocky? Una combinació perfecta de les dues coses?
No us enganyeu, Rocky IV mola, mola molt. Però l'Ivan Drago, per rus que sigui mola encara més. Per rus, sobretot.
Odio les balenes. Les odio, i cada vegada que em demanen firmes per salvar-les tinc temptacions de liar-la. Podria donar com a argument aquesta pel·lícula, i fins i tot els subnormals de Greenpeace estarien d'acord amb mi en extinginr aquests putos enormes mamífers de llenguatge inintel·ligible. (Polla!)
Hem d'acabar amb la guerra freda enviant totes les bombes nucelars al sol però si hi en Lex Luthor envia un cabell d'en Superman al Sol el clonarà i en sortirà un bessó malvat amb les ungles platejades i llargues i si esgarrapa és verinós una estona i ara la Lois no importa i hi ha fragments de sitcom d'enredos (un moment que respiro) que fan superrisses... o alguna cosa aixi segons la manera de veure-ho d'en
Christopher Reeve. Aix...
Hi ha una màxima cinematogràfica que diu que cada mancança argumental
en una pel·lícula es pot compensar amb gent partida per la meitat o amb
caps explotant. A la quarta part de Rambo no se li pot retreure que no
tingui argument, ni que els actors fotin pena, no se li pot retreure
una puta merda. A la quarta part de Rambo hi ha tanta gent partida per
la meitat i tanta gent explotant que la resta és irrellevant. Bales,
Botox & Explosions. Diversió!
Hem comptat els moments que feien riure de la pel·lícula, i un recompte generós acceptant mitjos riures ens ha donat tres. Tres.
Però en el recompte de tòpics ens hem descomptat quan en portàvem una vintena.
Ha faltat el pastís a la cara, però tots els altres hi eren. Tots. Sa puta mare...
Micos saltant. Micos servint aigua. Micos amb pistoles. Micos amb monos (ha-ha-ha) de colors. Micos corrent. Micos reproduint-se. Micos revoltant-se. Micos esclavitzats. Micos que mengen plàtans. Micos per tot arreu.
I un mico que parla i per això és superior a la resta.
O alguna cosa així.
De fet, res té cap mena de sentit, però serveix molt bé per fer acudits racistes. I això sempre fa riure.
Aquesta estava dins la programació de la marató per poder veure, tal i com ens mostrava el seu trailer, com un ninja americà feia explotar un helicòpter amb una estrella ninja. No hi perdeu el temps, això no passa.
Però hi ha milers de punts alternatius d'interès. Un país indeterminat que pot ser Sudàfrica, Lesotho, Aràbia Saudita, Mèxic, Espanya o Canadà. O tots alhora. Àrabs molt dolents que no saben on és La Meca. Ninjes amercicans que es canvien en forats...
Masses coses extraordinàries, masses com per no voler mirar la resta de pel·lícules de la saga. Totes.
Negres immortals, àvies venjatives amb pentinats impressionants, taurons epilèptics explosius, soldadores sexualment actives... aquesta pel·lícula ho té absolutament tot.
Excepte ninjes. Però qui vol ninjes si pots fer explotar taurons amb un flash, un parell de pals i un negre immortal?
Si pretens convertir en saga una pel·lícula que has titulat "En Busca del Valle Encantado", una vegada al final de la primera part has arribat al Valle Encantado dels collons, què fas per tirar endavant la quarta part? Mata familiars, o millor encara, posa'ls malalts i que s'hagin de buscar coses màgiques per salvar-los. I cançons, moltes cançons amb rimes treballades del tipus "nuestro mundo, vuestro mundoooooo".
La resta ve rodada.
No ho faig gaire sovint, això de veure una mateixa pel·ícula
dues vegades de manera tan seguida. En aquest cas m'haurà servit per dues coses. Per una banda, confirmar que per mi és una de les millors pel·lícules que han parit aquesta parella de genis que són els
germans Coen. Per una altra, veure que no tothom hi estarà d'acord. I que potser sigui jo, qui s'equivoca.
Inicialment, i durant bona part de la història, aquesta és una pel·lícula molt valenta. Fer una pel·lícula d'animació que comença en un planeta on l'espècie humana ha sigut eliminada no és corrent. Però per desgràcia, tot el ritme i interès que manté gairebé durant tota la pel·lícula just al final se'n va a la merda amb un final que desmereix del tot tot el que hem anat veient fins al moment. Una llàstima.
Pot agradar o no, però el que és del tot innegable és que en
Haneke és un dels directors vius més interessants. A mi personalment m'encanta, i tot i que he gaudit de pràcticament totes les seves pel·lícules com un animal, mai abans havia tingut l'oportunitat de veure'n cap en una sala de cinema.
Ara semblava que l'ocasió era immillorable. Per primera vegada sembla que les crítiques són unànimes en favor seu, pràcticament tothom coincideix en què es tracta d'una pel·lícula excel·lent. Palma d'Or a Cannes, millor pel·lícula europea de l'any, Globus d'Or...
Una vegada vista puc coincidir amb les crítiques, es tracta d'un tros de pel·lícula impressionant, impecable, i tots els premis que rep són del tot merescuts... Però.
Però el que més m'agrada d'en Haneke és la capacitat que té de trasbalsar amb cada una de les seves pel·lícules.
Der Siebente Kontinent,
Funny Games,
Benny's Video... són totes elles autèntics cops de peu al mig de la boca.
Das Weisse Band no va tenir aquest efecte. Segurament és cosa de l'ambientació. Sentir-se identificat en una història ambientada a l'alemanya de principis de segle és realment difícil per un empordanès fill dels vuitanta, i sense identificació con hi ha cop de peu. I sense cop de peu no hi ha Haneke, per mi. Tot i que per sort, sense Haneke en Haneke també és capaç de fer obres mestres, i això molts pocs directors són capaços de fer-ho.
Aquesta seria un cas paradigmàtic de pel·lícula que es queda inexplicablemente al fons de la cua de pendents de mirar i que per una cosa o altra mai arribava a la pantalla. Error.
La meva relació amb el cinema bèl·lic és com a mínim peculiar. No m'agrada especialment, però moltes de les meves pel·lícules preferides són d'aquest gènere. Aquesta se situa a la guerra del Vietnam, però les escenes situades allà són en realitat ben poques, tot i que bona part queden fixades al cervell. El que realment importa és l'abans i, sobretot, el després de la guerra. Com aquesta canvia gent completament normal convertint-los en... no sé exactament en què, però definitivament no és res millor del què eren. No és res ni tan sols bo.
No recordava que en
Kusturica havia fet una pel·lícula als Estats Units.
De fet, dubto que d'aquí un parell de mesos ho recordi.
I potser serà el millor. Així potser d'aquí un temps la tornaré a mirar sense recordar que ja l'he vist i llavors hi sabré apreciar tot el que ara no he trobat per enlloc.
Al revés que
Avatar, que pràcticament tothom té clar quan la va a veure que quan surti de la sala ha de dir que és una meravella visual amb un guió mediocre, poca gent que vagi a veure
Where the Wild Things Are no dirà que és una genialitat total. Doncs bé, el que jo vaig veure va ser precisament una meravella visual amb un guió buit, sense res per explicar. Si Avatar és
Pocahontas, llavors Where the Wild Things Are és En Teo S'Escapa de Casa. Un nen que es deixa portar fàcilment per les emocions s'enfada amb la mama i marxa de casa, arribant a una illa habitada per una colla de mostres que el fan el seu rei, veu que a casa tampoc s'hi està tan malament i se n'hi torna. Fi.
Ens poden vendre que tot plegat és un viatge metafòric de creixement espiritual del nen pel control de les seves pors internes i emocions, en trànsit cap a una vida adulta més equilibrada. Segurament sigui cert que aquesta és la intenció, però la manera d'explicar-ho per mi no va enlloc i es perd en l'estètica, de manera que el resultat final queda buit de tot missatge coherent i ben construit.
Hi ha directors que no paren de fer la mateix pel·lícula una vegada i una altra, però això resulta bastant menys impressionant quan te n'adones que hi ha gèneres cinematogràfics en bloc que fan el mateix. S'agafa una plantilla, hi canvies quatre noms i un parell de línies de diàleg i ja tens una altra comèdia d'adolescents per adolescents. Un xollo.
Screamers acaba resultant poc més que una còpia mal camuflada de
Terminator. I això és ben curiós, perquè basant-se en un relat d'en
Phillip K. Dick resulta bastant segur pensar que en realitat sigui Terminator, la còpia d'aquesta història.
Crec que tinc mal de cap.
Oh! Un preadolescent calb! Quina gràcia!
La pena és que al voltant d'això no hi ha absolutament res de res.
Però heu vist? Hi ha un preadolescent calb!
A vegades hi ha tècniques de distracció que funcionen mínimament, i aconsegueixen que fins al cap d'una bona estona no te n'adonis que en realitat has vist una puta merda buida, sense història ni gràcia.
Acceptem que la història no té cap mena de sentit. I que els decorats, el maquillatge, l'ambientació i tot és tirant a ridícul. I que no hi ha cap mena de tensió per cap lloc. Però alguna cosa tenen les pel·lícules angleses dels setanta, que per dolentes i mal fetes que siguin acaben tenint algun encant que les salva.
De tant en tant resulta gairebé necessària, una mica d'acció sense més. Desconnectar les poques neurones que tenim en marxa i destinar-les simplement a gaudir del paisatge. De les explosions i els trets al cap.
Al menys fent-ho així ens podem preocupar pel que realment importa aquí, i ens estalviem la feinada infructuosa de buscar-hi algun tipus de missatge o sentit. Seria feina en va.
Aquesta és clarament una pel·lícula pensada per ser la millor pel·lícula de la dècada, té un munt d'elements que hi apunten. I gairebé ho aconsegueix, tot i que per alguna raó acaba quedant a mig camí.
Segurament amb una cosa tan senzilla com que cadascú faci el que millor sap fer s'hi hauria apropat més. Els bons guionistes que es dediquin a escriure guions, i com més millor. I que es comprin un bon director que els dirigeixi.
Des de fa temps resulta que dóna molt més prestigi ser un creador total, fer com més coses millor, a la teva pel·lícula. I és una pena, perquè en lloc de tenir una obra mestra nascuda d'un guionista i un director excel·lents, acabem tenint dues pel·lícules notables fetes per dos aspirants a artista cinematogràfic total.
Als thrillers de segona fila sovint els passa el mateix, parteixen d'una idea acceptable, fins i tot tirant a bona, però són incapaços de desenvolupar-la de manera coherent. No se li pot retreure massa res, però el conjunt resulta decepcionant, sobretot per malaguanyat.
La banda sonora resulta obligatòriament interessant, les interpretacions mantenen un nivell notable i l'ambientació i la història en general són correctíssimes. Però hi falta alguna cosa. Potser és massa correcta, tant que resulta completament asèptica, sense gaire personalitat. I si no es té personalitat s'acaba sent gris i, en definitiva, prescindible.
El seu nom ho diu tot. Una decepció. Una història interessant, uns protagonistes competents... i tot plegat per res. Res de res.
I per si això fos poc, a sobre el final (el més decepcionant de la pel·lícula, per previsible i mal construït) passa a un Madrid disfressat de paradís fiscal.
L'estructura general de les pel·lícules de terror "de matar gent" vindria a ser:
1- Reuneix un grup de gent en un lloc definit.
2- Mata'ls d'un en un de manera visualment entretinguda.
3- Enfronta el/la protagonista amb l'assassí.
4- Fi.
Normalment caldria una excusa pel punt 1 i una justificació del punt 2 que es coneix durant el 3. Però sempre hi ha qui s'ho passa per la polla i tira pel dret.
Suposo que si fos americà sabria explicar millor on pretén ser la gràcia. Però no ho sóc, i tot i que ho vaig intentar amb ganes (perquè una merda tampoc crec que sigui) no vaig aconseguir trobar-li'n gaire.
Té punts a favor, ben pensats i resolts, però el conjunt acaba sent de tot menys satisfactori. No sé si això és bo o dolent, ni per mi ni per la pel·lícula.
Que una pel·lícula protagonitzada per un cuiner homicida et faci venir ganes de desossar tots els implicats i farcir-los de prunes i pinyons no sé del tot si vol dir que ha complert els seus objectius.
Dominar la comèdia de terror no és una tasca senzilla. Ben poques pel·lícules se'n surten, cosa que suposo que contribueix a abaixar el llindar de tolerància per les pel·lícules del subgènere. Pel que sigui, una pel·lícula que si hagués sigut de terror normal no hauria ni valgut la pena mirar, al final va aconseguir mantenir el meu interès i gairebé en vaig gaudir.
A diferència de
l'anterior en aquesta, tot i que les històries són bastant més que acceptables, la pel·lícula com a conjunt es ressent molt de la desconnexió entre elles. No n'hi ha prou amb un gat voltant, per tenir coherència. A no ser que el gat fos interpretat per en
Peter Cushing, cosa que resultaria certament curiosa, val a dir, però sigui com sigui no és el cas.
Les pel·lícules construïdes en episodis són perilloses. Costa molt, per una banda, mantenir un nivell homogeni en les diferents històries, i per una altra, és molt problemàtic aconseguir-les lligar de manera coherent fent-ne un bloc. Ben poques aconsegueixen superar aquests dos problemes.
Precisament seria això, el que resulta més satisfactori d'aquesta pel·lícula, la manera com resol els problemes de ser una pel·lícula mosaic. I amb varietat. Hi ha suspens, hi ha distensió i fins i tot hi ha humor. I tot plegat amb
un amfitrió de luxe.
Està clar que jo ho faig expressament. M'ho busco. A vegades accepto que em puguin colar una merda sense que me n'adoni, i que em sorprengui perdent neurones sense voler. Però la majoria de les vegades sé exactament què em disposo a mirar. De manera que quan miro coses com aquesta no tinc cap mena de dret a queixa.
No acostumo a fer-ho gaire, això de mirar segones parts sense haver vist abans la primera. Suposo que si hagués pensat que la primera m'aportaria alguna cosa més que la segona no ho hauria fet, però (i crec que no m'equivoco) si aquesta ha resultat ser una merda no ha sigut pas per haver-la vist en primer lloc. És només això, que és una puta merda. En el fons és així de simple.
Tenir debilitat per les comèdies fantàstiques és un exercici de risc que dóna molt poques alegries i un munt de decepcions, algunes realment doloroses. Aquesta, tot i contenir un munt d'elements que la dirigeixen cap al carro de les decepcions, no l'hi acaben d'empènyer tot i intentar-ho amb ganes. Potser sigui que les expectatives i l'atenció que inicialment hi vaig parar eren tan baixes que el poc que en vaig rebre ja va fer prou el fet. Sigui com sigui, puntualment vaig gaudir-ne com un adolescent més.
Suposo que bona part de la culpa la té aquesta aura de falsa correcció i educació que els envolta, i el fet que a través de TV3 ens han arribat principalment les excel·lents comèdies de la BBC, però abans de veure
Lock, Stock & Two Smoking Barrels i, sobretot,
Snatch, mai se m'hauria passat pel cap relacionar els anglesos amb la màfia. Desconec si abans d'en
Guy Richie hi ha gaire tradició de cinema sobre el crim organitzat, al Regne Unit, però estic segur que el seu èxit en el gènere (tot i que ja llunyà) ha contribuït en l'aparició de pel·lícules com aquesta, que sense ser gran cosa ni aportar massa res de novedós ni genial es pot gaudir bastant en les seves limitacions.
Hi ha moltes maneres d'encarar una pel·lícula bèl·lica per situar-la en escenari de ciència ficció. No cal tenir un gran pressupost ni grans estrelles, és a dir, no cal fer un
Aliens ni un
Predator, amb pocs mitjans es pot obtenir un resultat excel·lent si es té capacitat. Haver participat en aquella cosa anomenada
The Blair Witch Project ja ens donaria una bona pista de què en podem esperar, d'aquí.
D'Avatar segurament ja se n'ha dit tot el que se'n podia dir, i més. Se l'ha comparat amb
Pocahontas, amb
Dances With Wolves, amb els Barrufets i amb qualsevol producte infantil o que permeti fer-ne mofa. S'ha elogiat el seu desplegament visual i l'aprofitament de la tecnologia actual, hi ha qui s'ha escandalitzat pel què ha costat i qui no entén que ja sigui la pel·lícula més taquillera de la història del cinema.
Puc estar més o menys d'acord amb totes les crítiques que se li fan i que se li poden fer. Hi estic d'acord però jo no la criticaré. Sí, és un producte d'entreteniment lleuger, amb una història minsa, una simple excusa per tirar endavant un desplegament visual impressionant. Però tot i que puc estar d'acord amb les crítiques les trobo completament sobredimensionades i en molts casos injustes. Seriosament, algú esperava abans d'entrar a la sala una història de complexitat brutal, una pel·lícula intimista i recolzada en les interpretacions i el desenvolupament dels personatges? Més encara, els que li exigiu això, quan va ser l'última vegada que vau sortir d'una sala de cinema amb la mateixa exigència, havent rebut fins i tot menys?
Criticar Avatar és fàcil, i si abans d'entrar a la sala ja saps que quan en surtis has de dir que visualment és un deu però que el guió és Pocahontas a l'espai, encara ho és més.
Crec que les pel·lícules del
germans Coen es poden dividir en dos tipus i tres subtipus. La divisió principal seria entre comèdies i no-comèdies, i entre les comèdies es podria diferenciar entre les obres mestres i les notables, entre
Lebowski i
Oh Brother, es podria dir. Per les no-comèdies per mi no cal subdividir, son totes obres mestres.
A Serious Man té un dels tràilers més genialment rítmics que he vist mai, i que al menys a mi em va fer pensar molt en
Barton Fink, cosa que per mi resultava molt prometedora. Després d'un inici bastant perplexitzant, vaig anar entrant fàcilment en la història. Com és norma en ells, els personatges estan magistralment construïts i n'hi ha algun de memorable, i el mateix passa amb els diàlegs. L'entrada d'en Sy Ableman amb l'ampolla de vi passa de manera immediata al meu olimp cinematogràfic per les dues raons. Però alguna cosa no m'acabava de rutllar del tot per convertir-la en un Lebowski. No sabria dir què. I de fet, no importa gens. Perquè després del final que té no hi ha discussió possible. Feia molt temps que no em quedava més d'un minut amb la boca oberta mentre passaven els crèdits. I va anar d'un pèl que no em trec els calçotets i els utilitzo a mode de bandera tot cridant
"Lebowski subito! Lebowski subito!".
Quan et poses a mirar pel·lícules a l'atzar massa sovint passa això. Acabes mirant merda, i al final t'hi acostumes. Però encara passa de tant en tant que es poden assolir nivells demencials. Veure un sordmut córrer per un món postapocalíptic ple de zombis... en bicicleta. Això, és sobrepassar el límit.
Fa temps, mirant
una pel·lícula seva a Sitges, em vaig fer prometre a mi mateix que els
Germans Pang no em tornarien a prendre el pèl. Doncs bé, ho continuen fent. Ells van fent un parell de pel·lícules cada any, i jo en vaig mirant alguna de tant en tant. Massa de tant en tant, pel meu gust, perquè des del primer cop que vaig veure
Gin Gwai (The Eye) només n'he vist que merda, i això que ja aquesta tampoc és que fos res genial...
Fer una pel·lícula dolenta de terror no és gens complicat. Només cal tenir una plantilla tipus. Hi poses uns quants adolescents, amb una proporció 2:5 de ties bones, 2:5 de tius bons i 1:5 de graciosets gordos, els tanques en una casa i els vas matant de mica en mica. Al final treus la màscara a l'assassí, t'inventes una justificació pels seus crims. Fi.
I vinga, anem per la següent.
Si es busca un thriller intel·ligent, fresc, amb noves idees, imprevisible i ple de girs ben trobats hi ha diverses alternatives satisfactòries, i regularment n'apareixen de noves. Amb bons actors, bons personatges, un guió complet i una direcció interessant.
De totes les possibilitats, però, encara no n'hi ha cap que es tituli Tortured.
Si mai us heu preguntat com seria una pel·lícula de l'
Albert Serra si en lloc de pretendre fer cinema d'autor hagués optat per l'altra via fàcil del cineasta sense recursos, que és el terror, tindreu Trigger Man. Tampoc es pot dir que sigui una pel·lícula de terror, però de fet
Crespià tampoc és cinema d'autor. Són dues maneres diferents de fer merda. I de desaprofitar bons directors.
Perquè ho admeto, en
Ti West també sap filmar, però aquesta pel·lícula és una puta merda.
Tinc una debilitat. La frontera que em separa una merda enorme d'una pel·lícula acceptable i gaudible a vegades se'm difumina molt. Aquesta és un clar exemple de pel·lícula escombraries, perfecta per una sessió de cinebasura, però hi vaig trobar prou factors redemptors com per salvar-la de la crema si mai es dóna el cas.
Divertida, desvergonyida, i amb zombis (fantasmes?) amb guitarres. No cal més.
Aquest home ha tingut una evolució bastant interessant. De ser un dels mestres del terror durant els vuitanta, va passar a jugar de manera bastant mediocre amb la ciència ficció durant els noranta, i quan a principis dels dos mil va fer aquella merda enorme anomenada
Dagon va decidir que, abans que continuar destrossant en Lovecraft en produccions espanyoles, més li valia canviar de rumb altra vegada.
Des de llavors s'ha dedicat a explorar la violència quotidiana i la degeneració de persones normals a nivells extrems.
King of the Ants,
Edmond i ara aquesta, amb
un parell de parèntesis a
Masters of Horror per recuperar altra vegada els seus autors clàssics preferits. Cap passarà a la història, cap mereix fer-ho, els falten massa coses, però en totes elles en Gordon demostra que té personalitat i la sap transmetre al que fa. Tant de bo tothom fos capaç de fer-ho amb la meitat de competència.
No sé si el que pretén aquesta cosa és ser una comèdia de terror per adolescents o una pel·lícula de terror normal, però vulgui ser el que vulgui ser, acaba resultant un telefilm avorrit que no serveix ni per menjar crispetes.
Sí, odio els vampirs i odio els gossos, però curiosament sento una inexplicable simpatia pels homes llop. Per ridículs que acabin resultant me'ls miro amb bons ulls. I això, us ho podeu creure, m'ha portat desenes de decepcions i només un parell d'alegries.
Sí, sense una idea original, sense protagonistes competents, sense un guió que valgui la pena, sense morts espectaculars i impactants, sense girs sorprenents, sense una atmosfera ben aconseguida i sense etcètera. Sense res de tot això igualment es pot aconseguir que algú et pagui una pel·lícula.
Uau!
Costa molt, moltíssim, fer un munt tan enorme de porqueria. Una història absurda sense fil, que salta sense rumb, sense tensió, sense cap mena d'atractiu i fins i tot amb una localització de merda. I a sobre, resulta que et gastes el pressupost en un parell de mamelludes i te les envien lletges.
Els astres es van conjurar per convertir aquesta pel·lícula en una merda. Ah, calla, no! Són tots els implicats, els que es van conjurar per fer-la.
En
Frank Miller és un cervell privilegiat. Si parlem de còmics. Tant pel què fa a dibuix com a guió ha creat autèntiques obres mestres. Però el cinema és un altre mitjà, completament diferent, i la manera d'explicar-hi històries és bastant diferent, de manera que qui és un geni en un suport pot ser mediocre en l'altre.
Jo no arribaria a dir que The Spirit sigui mediocre (tot i que podria, fàcilment), però el que és innegable és que té molts problemes. El més evident, la puta desmesura. L'histrionisme que tan bé funciona en vinyetes aquí acaba resultant completament carregós i vorejant el ridícul. I dic simplement "vorejant" perquè ja me la vaig prendre a conya, perquè si algú va cometre l'error de voler-se-la prendre seriosament en algun moment, llavors... bé, no vull ni pensar-hi.
Una de les millors coses que li ha passat al cinema americà de l'últim parell de dècades és que en
Clint Eastwood s'hagi fet vell. I no és que en Harry Callahan no moli molt, no és precisament aquesta la informació que voldria transmetre. De fet, en Harry mola tant que fins i tot quan tindria uns vuitanta anys és capaç de protagonitzar joies d'aquest calibre. Perfecta? Ni de conya. Memorable? Difícilment. Gaudible? Del tot. I molt.
Abans de parlar de la pel·lícula cal situar el context. De manera general odio bastant els animals, sobretot els gossos. Seria una persona feliç si pogués gaudir d'impunitat total per sacrificar els que em sortís de la polla, però ja sabem que aquest món dista molt de ser perfecte, de manera que no només no puc fer-ho sinó que a més he d'ocultar els meus desitjos per no ser considerat una persona sense cor ni sentiments.
Jo, que sóc tot amor.
Explico això només per donar més mèrit a aquesta simple pel·lícula, en la qual un home, amb els sentiments pujats per l'assassinat a sang freda del seu gos a mans d'un grup d'adolescents, comença a buscar perdó i acaba trobant venjança. Clar que els nens morts són un factor força interessant per una pel·li, però no, el que més m'ha agradat ha sigut el seu transfons emocional. I això cap hippy de merda vegetarià i amant dels animals m'ho donarà. Sempre i quan no es posi a matar nens, clar. Llavors en tornaríem a parlar.
No hi havia caigut mai, però en el fons hi ha una cosa pitjor, més cutre i més ridícula que una pel·lícula basada en un videojoc. Una pel·lícula centrada en un videojoc. Val, salvem
TRON i
The Lawnmower Man per motius principalment de nostàlgia personal tonta i cert interès històric superflu. Però un videojoc assassí? Collons...
Aquesta és la típica pel·lícula de la qual quan en parlo explico la poca atenció que hi vaig parar perquè, tot i el potencial enorme que mostra i les bones maneres que apunta en tots els nivells, no acaba d'enganxar de cap de les maneres, però que en
Tadanobu mola. En Tadanobu mola molt, de manera que...
El problema? En aquesta no hi surt en Tadanobu. I això és un problema, perquè no em puc recolzar en res convincent per defensar-la, i això que en tinc moltes ganes, de fer-ho.
És un fet, que quan hi entens mínimament d'un tema costa una mica més que et prenguin el pèl, però quan ho intenten fer fot de més mala llet. I resulta que jo de ciència tampoc és que hi entengui massa, però una miqueta més que la mitjana mundial segurament sí, així doncs que sóc incapaç d'entendre la puta mania aquesta que tinc de mirar pel·lícules insultantment dolentes de ciència ficció.
No, si tota la culpa és meva.
Ho he dit mil vegades i ho repetiré mil vegades més, calgui o no calgui. Els musicals són l'escòria del cinema. Semblaria que un musical centrat en una organització que fa hipoteques sobre òrgans transplantats, que si no pots pagar envia un paio amb un ganivet enorme a endur-se el seu producte tindria una certa bula, però no estic del tot segur que això sigui així.
Millor que
Moulin Rouge serà, però és que he vist vídeos de comunió que m'han agradat més que Moulin Rouge, de manera que això tampoc seria massa significatiu.
Veure aquesta joia txeca és com veure una animació d'en Terry Gilliam pels Monty Python amb imatges "reals". De fet, no és gens estrany que aquest fes la seva pròpia adaptació de la història anys més tard.
Vaig llegir Les Aventures del Baró Munchausen fa ja més de quinze anys, diria que a setè de bàsica, pràcticament per casualitat. Em vaig entestar a llegir-me tota la (minsa) biblioteca de l'aula, i aquesta meravella estava per allà al mig. Si podeu, llegiu el conte. I després recupereu qualsevol de les adaptacions que se n'han fet. Si encara teniu un nen per alguna banda no us en penedireu gens.
Em puc imaginar dos productors tenint una conversa l'any 2000 del tipus
"Ei, te n'adones que ja som al futur? // Ostres, podríem fer una adaptació de La Màquina del Temps! // Ja ho crec, i no creus que seria un toc genial fotre-hi de director el besnét del qui va escriure el llibre?". No, fills de puta, el talent no és genètic. I ni que ho fos, segur que seria un caràcter recessiu.
Sigui com sigui, el senyor
Simon Wells és fenotípicament un inepte, perquè la història és genial, però la pel·lícula tirant a merda.
No acostumo a mirar documentals, encara menys al cinema, i encara menys des de l'onada de documentals personalistes que arriben a les sales per culpa del
puto gordo dels pebrots.
Una vegada vista Garbo me n'adono que potser m'equivoco, i el documental és un gènere en el qual es poden aportar noves coses amb humilitat i bona feina.
Clar, que també hi ajuda una història fantàstica en la qual recolzar-se.
Feia tant temps que la tenia pendent de mirar que ja gairebé ni me'n recordava. No n'esperava massa res, però m'ha atrapat pràcticament des del primer moment.
La història d'una obsessió per resoldre un assassinat descobert per accident. Però ha existit realment, o és una simple estratègia per fugir d'una vida monòtona i miserable? Tots muntem històries, d'una manera o altra, per augmentar l'interès de les nostres vides de merda.
Si jo fos director de cinema i pogués presumir que la meva pel·lícula més fluixa és de notable alt crec que seria una persona insuportable.
Forçada a estones, irregular, amb una protagonista que havia de ser el nou Travolta però va resultar ser mediocre, amb un ritme entretallat i pocs personatges amb els quals empatitzar.
What the fuck happened to you, man?
Però amb bones línies de diàleg, una càmera impecable, escenes crues i directes i algun moment bastant memorable. Notable. Alt.
A vegades la línia que hi ha entre alabar o maleir la pel·lícula que inicia tot un gènere és tan difusa que no és possible adoptar una postura clara. M'ha encantat? L'odio? Segurament he rigut massa com per no dir que m'ha agradat, però quan penso en el munt de merda que ens hem hagut de menjar per culpa seva em foto de mala llet.
Clar, que després penso en l'homenatge que li van fer els Simpsons i torno a riure.
Kafka costa molt de llegir, però encara costa més de filmar. S'han de tenir un bon parell de collons o ser un puto inconscient per intentar posar-s'hi. Aquesta adaptació, feta per la televisió, coixeja per moltes bandes i té moltes mancances, però molt probablement sigui igualment la millor translació directa d'un llibre seu al cinema.
Quantes icones per la història del cinema va deixar,
aquest home? Costen de comptar, i aquesta en seria una d'inqüestionable. Potser no seria una obra perfecta, però els petits defectes que pot tenir són tan àpliament superats pels tocs mestres que acaben resultant negligibles.
Bona elecció, pel dia estrany que em va agafar per mirar bones pel·lícules.
Molt bé. Estàs tranquil a casa, gaudint de la tarda amb una cervesa al sofà. I de cop arriba el filldeputa d'en Haneke i te fot una puta patada al mig de la boca. I tu què fas? En demanes més. I més.
No estava prou deprimit, jo, no...
Sí, molt bé, té un dels finals més mítics de la història del cinema. Però és una pel·lícula tirant a mediocre. Potser és només que sóc incapaç de posar-la en perspectiva i relacionar-la amb la seva època, però em deixa fred. Del tot. O gairebé.
Val, no és perfecta. Potser ni tan sols rodona. Entenc que la majoria de gent l'odiarà. Però m'importa una puta merda. Per mi Kin-Dza-Dza supera la genialitat. Ku, entesos? I si no, a callar.
Suposo (i espero) que molt poca de la gent que m'envolta i/o que llegirà això ha matat mai una nena de deu anys, però absolutament tots hem fet coses que no hauríem d'haver fet. I ens agradaria tenir una segona oportunitat.
Però no depèn de nosaltres.
En molts aspectes, Fargo és la pel·lícula perfecta. Però el que més m'agrada d'ella és la seva aparent simplicitat i la seva cruesa sense concessions. Massa res que no trobem pràcticament en qualsevol altra pel·lícula dels
germans Coen, però aquí van estar especialment afortunats en absolutament tot.
Suposo que si d'aquí cincuenta o seixanta anys algú mira alguna pel·lícula actual de ciència ficció o terror de baix pressupost també tindrà moltes coses de què riure. Potser no serà sang irradiada amb raigs gamma que fa regressionar a estadis evolutius previs, però animalades per l'estil segur que estem explicant.
Aquesta es una mala època per mirar pel·lícules de vampirs, i pitjor encara per mirar pel·lícules de vampirs per adolescents. Sempre he cregut que són personatges de merda, però ja que la nostra societat ha decidit posar-los a un lloc bastant prominent de l'imaginari col·lectiu, hi haurem de jugar. I posats a entrar-hi, més val fer-ho mig en conya, amb una banda sonora notable (tot i que farcida de música que no m'agrada) i una estètica que si fos més vuitantera m'hauria obligat a arrencar-me els ulls i menjar-me'ls.
He vist moltes vegades aquesta pel·lícula, però mai abans ho havia fet assemblant-me jo a un dels personatges que hi surten. Als de fora de la casa, s'entén. Sóc un puto zombi, quina son...
Realment, Nosferatu no ha sigut una bona opció per posar a aquestes hores, però no per adormir deixa de ser una pel·lícula excel·lent. Fa de mal dir, però la situaria entre les millors que hem vist avui, i tenint en compte que hem vist algunes de les millors pel·lícules de la història això és realment molt. Però sigui com sigui ara només tinc ganes que s'acabi, i anar a dormir el més aviat millor. I això és una pena.
No, aquesta tampoc l'he acabat de mirar com mereix, però igualment he pogut comprovar que és una meravella que cal tenir ben present a l'hora de programar maratons de joies del cinema. Tinc son. Porto més de vint hores intentant estar atent mentre m'omplo de cervesa, de manera que crec que prou faig mantenint-me despert.
I aguantaré fins el final gaudint de cada pel·lícula i de cada personatge, fins i tot, o sobretot, de la senyora Bates.
Molt bé, ho confesso i ho confessaré mil vegades, pràcticament no puc dir que hagi tornat a veure Metropolis. Això sí, m'ho he passat de puta mare mirant-la. I de la manera com ho he fet la miraria mil vegades més.
Això sense deixar de banda que Metropolis és una peli genial, una de les millors que he vist mai. I ara també una de les millors que he vist mai. Apa, ja ho he dit.
Ara se suposa que he de parlar d'una pel·lícula que no he mirat. Vale?
Doncs parlaré de les cerveses que m'he fotut, i de les cerveses que m'he begut, i de com m'ho he passat de bé no mirant-la. Definitivament això de fer maratons m'encanta.
La veritat? 2001 és una de les meves pel·lícules preferides.
El fet? M'he passat 2001 rient d'en Marc Vidal i bevent cervesa.
Però des del meu punt de vista l'he tornat a veure i m'ha encantat tant com la primera vegada. I això compta, oi?
Sí, molt bé, ho confesso. No hi he parat tota l'atenció que mereix.Però tampoc calia, ja sabia què anava a veure, The Invisible Man és una de les millors pel·lícules que he vist mai. I perdre-me'n la meitat rebent i acomiadant gent no em farà canviar-ne l'opinió.
Aquesta és una pel·lícula ben curiosa. És una pel·lícula sonora feta des d'un punt de vista del cinema mut. Ho té tot, cops de paella al cap, equívocs fàcils... només hi falten pastissos a la cara. Però funciona! I collons, com funciona! Aquí hem rigut deu. Onze.
Val a dir que cap al final el pastís ha arribat, però la pel·lícula no ha canviat. Excel·lència còmica de grau 3. Rieu. Flipeu.
I perquè no heu viscut realment la Gran Guerra ni el que va haver-hi abans, perquè sinó estic segur que encara la gaudiríeu més.
No he entès una puta merda però hi surten formigues i un ull tallat, de manera que com a pel·li surrealista és un deu. Això sí, com que he anat a preparar dos cafès me n'he perdut la meitat. L'hauré de tornar a mirar.
I com aquesta, moltes més d'en Buñuel, que ara m'han entrat ganes de conèixer-lo millor...
Ho sento pels estetes (entre els quals a vegades m'agrada comptar-me), però des dels seus orígens el cinema principalment espectacle, i secundariament art.
The Lost World vs
Das Cabinet des DrCaligari. A vegades guanya un aspecte, i a vegades l'altre. Però en Kong és sempre aposta guanyadora. Cinema espectacle de primera categoria, una joia per mirar una vegada i una altra. I una altra.
Odio els biopics. No suporto les pel·lícules que segueixen la vida d'una persona, qui sigui. Músics, escriptors o sa puta mare. O magnats editorials.
Però collons. Citizen Kane es troba en un altre nivell. Serà un tòpic, però fàcilment se la podria qualificar com la millor pel·lícula mai filmada. Sí, potser és un tòpic, però és un tòpic que mereix ser-ho.
I abans de qüestionar-ho, mireu-la i gaudiu-la. Tot filmat per un enorme
filldeputa de vint-i-sis anys. I nosaltres aquí.
Ara sí, que puc dir que "he tornat a veure" Casablanca. I no sé del tot com la devia mirar aquest estiu, perquè aquesta vegada m'ha semblat encara millor. Més completa i ben trenada.
L'altra vegada em va semblar memorable, avui gairebé diria que frega la perfecció. Clar, que l'ambient tendeix a esbiaixar les percepcions.
Sempre vaig a destemps, i m'ha tocat voler fer ciència en l'època més avorrida per fer-ho. Ni molins abandonats, ni llamps, ni masses revoltades amb torxes ni, sobretot, res, res de treball amb trossos de cadàvers. Quina puta merda.
Ho he ditto
altres vegades i ho repetiré tant com faci falta: tot era molt més divertit quan es podia comerciar lliurement amb nans. Només calia vestir-los amb roba divertida i fer-los parlar amb la veu sensiblement accelerada, i qualsevol pel·lícula passava immediatament a ser un clàssic de sessions de nit carregades de psicotròpics.
El cinema no ha deixat de degenerar, des de llavors.
I a la tercera va la vençuda. Després de l'èxit de les dues primeres era inevitable que Hollywood hi fotés la grapa. I la pota. Les interminables repeticions a les tardes de dissabte de TV3 durant els anys noranta potser fan que en guardés un bon record, però el que no poden fer és convertir-la en una bona pel·lícula.
Això sí, he demanat als reis una cúpula del tro pel menjador. Algú juga?
Recordava la segona pel·lícula de la saga Mad Max com la millor de la trilogia, amb més i millor acció i una història més elaborada i convincent. Però tot i que tot això és cert, ara posaria les dues primeres pràcticament al mateix nivell. S'han de veure totes dues.
rev -
Mad Max 2 - The Road Warrior
Un món postapocalíptic (però no gaire), molta violència (però continguda), moltes curses de cotxes (però en carreteres rectes interminables) i en
Mel Gibson abans que comencés a vedellejar i se li n'anés la pilota (però sense saber actuar, tampoc). Algú vol alguna cosa més? Qui vulgui més que canviï de gènere.
Cada vegada que la veig no puc evitar pensar que el mestre
Kurosawa era tant humil que no va voler fer una pel·lícula perfecta, i per això va vestir els senyors de la guerra amb uns ridículs pijames de colors. Perquè això és l'única cosa que es pot qüestionar de tota la pel·lícula.
És ben curiós que un subgènere com seria el de mafiosos hagi donat tantes pel·lícules genials. Aquesta comptaria en un lloc molt elevat, i el seu
director ho sap. De fet, era tan conscient que havia fet una obra mestra que poc després la va tornar a filmar
altra vegada.
Sóc incapaç de recordar quantes vegades vaig llegir el llibre de petit, i així i tot aquesta versió m'encanta. És dels cinquanta, sí. I americana dels cinquanta, sí. Moralitzadora i adoctrinadora. Però això serien problemes només si fos la primera vegada que la veig. Ara, és només entranyable. I sí, una pel·lícula excel·lent.
Diuen que fer un pel·lícula es explicar una història. Llavors Eraserhead no és cinema. Però m'importa una merda bastant gran el que sigui, perquè sigui el que sigui, Eraserhead és una puta obra mestra.
És una pel·lícula excel·lent i ho seguirà sent sempre, però té un problema important a l'hora de mirar-la, i és que se situa en una època que ja no existeix. Costa bastant implicar-se en un sistema de relacions personals que no hem conegut ni coneixerem.
Això sí, divertidíssima i excel·lentment filmada i explicada.
Qualsevol que de petit veiés el Dr Slump ha de sentir per força simpatia per en Gamera. Sí, aquella tortuga amb coets al cul que volava de tant en tant pel cel de la vila del pingüí.
A base de pel·lícules absurdes s'ha acabat guanyant a pols el qualificatiu d'amic dels nens. En aquesta s'intenta fugir una mica d'aquesta imatge, traient més foc que mai i destruint edificis amb ganes. Però aquesta tortugueta continua siguent igual d'adorable.
Jo en vull una.
Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que podria mirar una vegada i una altra sense cansar-me'n. O al menys sense cansar-me'n gaire. Sóc perfectament capaç de veure-li les mancances i els punts febles, però la resta m'ha convençut suficientment com per obviar-ho.
Només pel calfred que noto cada vegada que veig aquella noia morint ja mereix la bona consideració que li tinc. Però és que si això fos poc hi ha també el viatge per Europa, que encara ara sóc incapaç de trencar amb la respiració.
De'n
Miike se'n poden dir un munt de coses, però el que mai es podrà dir d'ell és que sigui un director previsible. Ara resulta que li ha donat per fer pel·lícules per nens. Doncs vinga, que siguin pel·lícules per nens...
Caricaturista, desvergonyida, divertida... encara estic totalment perplex.
Si mai teniu oportunitat de veure aquesta pel·lícula no us la perdeu. Poques vegades tindreu ocasió de veure'n cap tant a la deriva. Ara és una pel·lícula de terror, ara un thriller, ara el dolent és un, ara són uns altres, ara volem salvar el dolent que no és dolent que hem volgut matar i després voldrem matar altra vegada perquè... Ouix!
Si digués que he vist una pel·lícula on unes formigues mengen gent segurament em prendríeu per gilipolles. Amb raó.
Però i si hi afegís que aquestes formigues formen en realitat una intel·ligència superior? I si a sobre poguessin flotar formant tentacles gegants i fins i tot una mena de superordinador? Eh? Eh?
Bé, deixem-ho córrer. Tinc mal de cap.
"We don't negotiate with ants!!"
Tornem-hi amb els remakes, en aquest cas això que es porta tant ara de refer pel·lícules de tot el món que estan ben fetes, són bones, han tingut èxit però... oh, desgràcia! No estan filmades en anglès.
Janghwa, Hongryeon (A Tale of Two Sisters) és una pel·lícula que m'encanta, l'he vist un poarell de vegades i la veuria ben de grat un parell de vegades més. Per això no em caldria, veure
The Uninvited. Però una vegada fet, he de dir que tampoc m'ha fet sentir violent. Innecessària? Totalment. Una merda? No siguem talibans...
Hi ha coses que no són fàcils d'explicar. Cada vegada que algú comença a mirar la meva col·lecció de DVDs reso perquè no vegi que hi tinc
Transformers. No sabria com justificar-ho. Trobo que és una pel·lícula de merda. Ja ho sabia quan la vaig comprar. No em va sortir precisament barata. Odio en Michael Bay. No recordo haver vist els dibuixos animats de petit. I doncs? No en tinc ni puta idea, però la tinc. Des d'aquí veig la caixa.
El mateix em passa quan intento trobar una justificació a haver vist
Transformers 2. No tinc ni puta idea del perquè, però sí, ho he fet.
I no, us asseguro que no és per les mamelles de la
Megan Fox. Ho prometo.
Es veu que el cinema de superherois ha d'evolucionar per acostar-se més a no sé quin públic que no què diuen que vol. Més explosions? Més trames absurdes? Més infantilisme? Més maduresa i foscor, els meus collons. Voler fer els superherois més propers és una cosa que s'ha intentat durant més de vint-i-cinc anys. A vegades ha sortit bé, i a vegades no.
A vegades no funciona, i punt.
Amb l'últim despropòsit, ja són quatre les versions cinematogràfiques de la història de les plantes extraterrestres que roben cossos humans. La
segona és una de les meves pel·lícules preferides, i la
primera és una mostra molt digna del cinema de ciència ficció dels cinquanta que tant em fascina. De la
darrera més val no dir-ne massa res. Així doncs, només em faltava aquesta tercera aproximació, firmada pel mite indie
Abel Ferrara.
No es pot dir que aporti massa res de nou a la història, però sense ser res de l'altre món es deixa veure agradablement, sense desmerèixer les dues anteriors tot i no superar-les en cap aspecte.
Un únic escenari, pocs talls i la majoria ben camuflats, un bagul i l'arrogància d'un paio que intenta trobar, una vegada més, l'assassinat perfecte.
Quin tros de mestre, en
Hitchcock.
Narrativament, pel guió, per les frases mitigues, per les interpretacions, per la quarta paret, pels pseudointel·lectuals... Aquesta pel·lícula és una obra mestra per tants motius...
Ser "fill de" acostuma a obrir forces portes. Així per exemple, ser fill d'
un dels directors més grans de la segona meitat del segle XX et facilita, si vols, fer pel·liculetes i passar-t'ho bé. Però el talent no és un factor del tot genètic.
No he vist els sis episodis de la sèrie de televisió en què es basa, però ja estic intentant posar-hi remei. Com a pel·lícula, resulta irregular i insatisfactòria, però té tants punts a favor que dubto que aquesta segona sigui la darrera vegada que la vegi. Surrealisme, números musicals, una estrella baixeta i calva, psoriasi que sembla lepra i en
Robert Downey Jr. Més.
Una agradable sorpresa. El que havia de ser una (altra) pel·lícula dolenta de terror amb adolescents infectats ha resultat ser un meritori drama postapocalíptic. A tenir en compte.
"Beverly Hills 90210" on acid? Els meus collons. No li negaré un cert interès, però tot plegat acaba resultant tan artificial i forçat que...
Ja no sé què anava a dir.
Però hi surten extraterrestres randomitzats. Cosa que sempre és d'agrair.
Recordeu The Blair Witch Project? Sí, l'estafa cinematogràfica més gran dels anys 90. Doncs resulta que han (heu? hem?) tornat a picar.
Sa puta mare.
Hi ha un punt en aquesta pel·lícula on el líder dels vampirs diu alguna cosa així com que ells, els vampirs, no són els mariques dels llibres i
pel·lícules. Volen sang, decapitar, partir gent per la meitat. I als caçavampirs a sou del Vaticà els agrada fer el mateix, però amb els vampirs. I beure i anar de putes.
Una joia memorable, sèrie B servida pel més gran
mestre, amb escenes memorables i un enorme desvergonyiment. Vampirs, putes i rock'n'roll.
El que fa aixecar un pompeià cobert de lava dos mil anys després de la destrucció de la ciutat seguramennt no importa massa. Per què collons s'enamora d'una americana que passava per allà, menys. El que realment importaria és... seria... i jo què collons sé...
Crec que ja sé de què van morir els habitants d'aquest poble. No va ser bruixeria ni el diable. Va ser pur avorriment.
No li va costar gaire. Des que vaig anar a veure
Memento al cine sense saber-ne massa res,
aquest home ja se m'ha convertit en imprescindible. Qualsevol cosa que fa la podria veure una vegada i una altra. I una altra.
No voldria semblar torracollons. M'encanta fer conya de les pelis dolentes, sobretot si són tan dolentes que no cal ni tan sols seguir-ne els diàlegs o saber de què van per veure que són ridícules. Però d'aquí a aguantar una colla d'imbècils cridant-me a l'orella dreta mentre em fumen porros a l'esquerra hi va un tros.
Evil Laugh bé, gràcies. Per fer unes risses de ridícula que és.
Però la propera marató de cinebasura la faré altra cop a casa. Amb cervesa. Molta cervesa. I només amb els imbècils que jo deixi entrar.
Per veure un
Charles Bronson panxut corrent darrere uns punquis de tebeo ja cal una mica més de cervesa. Per passar per alt que dispara un puto míssil terra-aire dins un apartament de protecció oficial, en cal encara més. Per ignorar els quatre subormals que no paren de repetir a crits les mateixes quatre frases recurrents cada cinc minuts... no, per això no hi ha prou cervesa.
Això sí, ja tenim pel·lícula fixa per la marató de quartes parts.
Que el més remarcable d'una comedieta de merda sigui que és una "Silvio Berlusconi production" ja diu molt del què és. Tot i això confessaré que en un parell de gags vaig riure. I això que encara no portava gaire cervesa al cos...
Marató de les Cotxeres de Sants #1
Crec que en
Philip K. Dick és un dels autors de ciència ficció més adaptats al cinema, i amb més èxit. Començant amb
Blade Runner i acabant, per exemple, amb aquesta joia meravellosa que és
A Scanner Darkly.
Brillant en tots els aspectes des del seu frenètic i divertidíssim inici. Posats a adaptar llibres i relats, s'agraeix que de tant en tant es faci justícia al material de partida.
Semblaria que un dels autors moderns del gènere de terror més maltractats és l'
Stephen King, però tot i haver generat autèntiques merdes, resulta que
The Shining,
Carrie,
Misery o fins i tot
The Fog no són precisament pel·lícules dolentes. No, l'escriptor modern de terror més maltractat per Hollywood i el cinema en general és en
Clive Barker.
D'entre els clàssics seria, sens dubte,
H.P. Lovecraft. I no, no és casualitat.
Un dels factors principals que fan que una pel·lícula ens agradi o no és la capacitat que tinguem de sentir-nos identificats amb algun dels protagonistes. Crec que per això m'agrada tant
Broken Flowers, perquè també jo estic en un viatge vital pel meu passat emocional. Per sort, no és cap fill, el que busco.
Tot el que pugui ser englobat dins l'etiqueta "new age", ni que sigui de manera tangencial, em sembla en el millor dels casos una merda de dimensions descomunals. Normalment en diria "estafa sectària perillosa".
En el cas de
The Fountain, tot i poder-hi veure moltes idees d'aquest concepte tan vague, em sembla una pel·lícula tan honesta i em fa sentir tan inexplicablement bé mirar-la que els aspectes negatius són atenuats. Aquesta basura new age m'encanta. I l'
Aronofsky és un puto geni.
rev -
The Fountain
Durant els anys vuitanta es va donar un fet curiós, i és que la ciència ficció va donar dues de les millors pel·lícules d'acció mai fetes. Una és
Aliens. L'altra,
Predator.
Mercenaris. La selva sudamericana. Un caçador extraterrestre. Tot ben barrejat i ja tenim els ingredients necessaris per un entreteniment memorable que cal mirar de tant en tant per recordar que ja no es fa cinema d'acció com aquest.
No em cansaré de repetir que sóc plenament partidari dels remakes. Les bones històries són immortals, però les maneres d'explicar-les evolucionen i cal renovar-les.
Però una cosa és dotar una història excel·lent de nous recursos narratius que l'adaptin a l'actualitat, i una altra molt diferent és fer-li això a una meravella com
l'original. Fills de puta!
No sabria dir si la frase que millor s'ajustaria a aquesta pel·lícula seria "Me cago en ta puta mare, director" o "M'importa una puta merda que et moris", però entre les dues crec que es resumirien bastant bé els sentiments que m'ha despespertat aquesta basura insultant.
A aquestes alçades costa realment molt, trobar coses que no s'hagin vist abans. Potser Orphan no passarà ni ha de passar a la història, però el que jo no li puc negar és que tingui un gir final que mai se m'hauria passat pel cap. Per absurd, potser. Però collons, funciona!
Mirar una pel·lícula excel·lent és un plaer enorme. Poder-la mirar al cinema augmenta aquest plaer unes quantes vegades. Poder mirar un clàssic inqüestionable com aquest en pantalla gran és impagable.
Sabeu què és, Wrong Turn 3?
Una puta merda. Wrong Turn 3 és una puta basura.
Espero que s'afanyin molt a fer la quarta, que tenim la marató de quartes parts a la cantonada, com aquell qui diu...
Sóc incapaç de recordar si ho vaig llegir en algun altre lloc o m'hi vaig referir jo, però cada vegada tinc més clar que l'adjectiu que millor acaba definint el cinema de l'Amenábar és "innocu". Trobo que és un bon director, i he gaudit bastant totes les seves pel·lícules, però la sensació que em va quedar sortint de la sala després de veure Agora va ser... cap. Vaig arribar a casa i me'n vaig anar al llit. I l'endemà em vaig despertar aviat i me'n vaig anar a treballar.
Quan l'única cosa dolenta que es pot dir d'una pel·lícula és que té un cartell de puta pena és que hi ha un munt de gent que ha treballat bé. I això resulta d'allò més gratificant.
Una història explicada de manera dura i sense cap tipus de concessió. Tenir els collons de carregar-te un personatge que apunta a crucial a les primeres de canvi. Una de les seqüències més brutals i genials que he vist mai, enmig d'una zona de guerra. Absolutament tot aquí convergeix per crear una autèntica obra mestra. Per mi, molt amunt en el top ten de la dècada.
Després de veure-la, la sensació que amb més força em queda és enveja per
aquest tros de desgraciat que pot dedicar-se a fer coses com aquesta. Que pot dir "A prendre pel cul l'art, la història, el cinema i la vostra puta mare. Jo aquí he vingut a divertir-me, si voleu fer-ho amb mi hi esteu tots convidats, si no, em podeu menjar la polla."
I collons com m'hi diverteixo, jo també, mirant-ho.
Ho sento, però si sortim de
The Shining i (a un altre nivell)
Poltergeist, les cases encantades més que por em produeixen urticària.
I si això és així és principalment per culpa de pel·lícules com aquesta. O potser és culpa d'haver-me empassat tota la sèrie de basura
Amityville. O tot una mica.
Caníbals endogàmics, força sang, nens morts de trets al cap, mares llançant nadons, queixalades genitals, dents de llauna, clixés de tot tipus...
...un cúmul inesgotable d'absurditats amb ben poc d'aprofitable més enllà d'un parell de detalls insuficients.
Amb un títol així qui pot voler continguts, oi? Hi posem algunes ties mamelludes amb canins punxeguts que es refreguin sensualment i ja tindríem pel·lícula.
Si s'amanís amb alguna bona broma i algun detall sorprenent ja seria de nota, però clar, això ja seria demanar massa.
Els orientals poden ser lents, críptics i avorrits de collons. Però d'una manera deliciosa.
El dolor físic s'entremescla amb el dolor emocional, i tot plegat amanit amb els factors estranys de rigor acaba donant uns resultats molt agradables de veure. Per avorrits i incomprensibles que puguin resultar a vegades.
És un fet històricament immutable, per molt que s'hagi (i s'estigui) intentat difuminar. A Europa el cinema s'entén d'una manera completament diferent als Estats Units.
Fins i tot quan uns francesos es despengen amb una barreja estranya de
The Matrix,
Cube,
Resident Evil i alguna altra cosa que se m'escapa ara mateix, ho fan tot a la francesa manera.
Això és bo o és dolent? Això és. I punt. Si podeu, mireu-la i valoreu-ho vosaltres mateixos. A mi m'ha convençut bastant, però a molts us podrà fins i tot fotre de mala llet.
No ho faig gaire sovint, això de veure una mateixa pel·lícula dues vegades tan seguides, però tant el moment com la companyia ho mereixien, i la pel·lícula va superar la prova sorprenentment bé.
Tot el que en
deia, tant el bo com el dolent, ho podria repetir. I per mi això és excepcionalment positiu.
Sempre he pensat que això és un tros de pel·lícula brutal. Tant, que en tinc prou amb mirar-la de tant en tant per perdonar-li a
aquest bon home que fes
això,
això,
això, o
això.
Vull un bazuca, i el vull
ara.
La ciència ficció és un gènere molt perillós de combinar amb la comèdia. Quan se sap fer i surt bé, poden sortir autèntiques joies. Però això ha passat molt poques vegades, al llarg de la història.
Però el més normal és que passi el que passa aquí, que volent fer dues coses massa diferents s'acabi parint un garbuix irregular amb bones intencions però poca substància.
Recordo veure
Vidocq per primera vegada i gaudir com un puto animal l'esclat visual que és. Una vegada vista, vaig creure prudent deixar passar una mica de temps per veure com madurava.
El temps prudencial ja fa temps que s'ha complert, i ara puc dir que no ha envellit gens bé. Les imatges es veuen ara falses, artificials i a estones tot plegat s'acosta més a una caricatura dolenta que no pas la meravella onírica que havia semblat.
Quan algú que ha tingut els seus minuts de glòria revival a Kill Bill vol2 es desperta un dia creient-se en Tarantino i algú amb pasta se'l creu pot passar això. Que li paguin una pel·lícula.
Amiguets, molta moto, moltes pistoles i un bon parell de ties bones amb boles a les quals refregar-se bé. No està gens malament, la veritat...
Quan el millor que es pot dir d'una pel·lícula és que és curteta és que hi ha alguna cosa que no està gens, però que gens bé.
I per sort, aquesta basura és curta, perquè si no potser ara mateix jo fóra mort. Els aneurismes són molt traïdors, en aquestes situacions.
No és perquè sigui una suposada coproducció serbo-catalana. No. és perquè és un enorme tros de merda.
Després de veure coses com aquesta s'entén per què els directors surten a presentar les pel·lícules abans de la projecció i no després. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar si el diàleg on es van deixar l'àudio d'un dels personatges que parlaven tenia algun tipus de significat metafòric, o és només que són tan incompetents com els de
l'altra merda on no fa massa vaig veure una cagada similar.
La gran pel·lícula desaprofitada de la nit. O potser sóc jo, que sóc gilipolles i no vaig saber captar la gran profunditat sociològica que amara tots i cada un dels fotogrames d'aquest garbuix.
Però si després de quatre dies no en recordo pràcticament res em nego a creure que sigui sense una bona raó. I això que no em vaig adormir.
Crec que si em posessin davant els responsables de crear aquesta aberració i els responsables de premiar-la no sabria per on començar a repartir hòsties.
És que sóc incapaç de decidir què és pitjor, si agafar una idea amb una certa gràcia i destruir-la fins convertir-la amb una cosa horrible i estúpida o riure-li les suposades gràcies.
Zombis nazis. A veure, què més... Nazis zombis? Ah, sí! i zombis nazis.
Alguna bona broma i una producció excel·lent, i...
Ei, nazis zombis! Ho heu sentit? Nazis zombis!
I per cert, nou nivell. Ja es pot fer broma dels jueus en una pel·li on hi surtin nazis, encara que siguin zombis.
Optaré per fer-vos el comentari més adequat per aquesta pel·lícula.
Exhortació. No en diré res, només que la mireu, tant aviat com pugueu.
Exclamation mark.I que sigui tan ràpid com un massai.
Per cert:
Polla!
Finalment ha passat, ja feia unes quantes pel·lícules que amenaçava amb fer-ho, però finalment en
Gilliam s'ha convertit en un dels seus personatges i ha passat a parlar obertament d'ell. I això pot acabar resultant excessiu, incoherent, absurd i sense interès.
Però què voleu que us digui, a mi aquest home m'encanta, i és que segurament sense ell jo ara no estaria fent el mateix, i això compta punts extra, de manera que durant tota la projecció vaig voler deixar de banda tot el negatiu i em vaig centrar a gaudir de l'esclat visual.
I és que, de fet, fa molt que a aquest home no li demano res més que això.
Partint d'una premisa atractiva i una seqüència inicial gairebé magistral, es va diluint fins resultar poc més que simpàtica i agradable. Ben feta, això sí, però sense acoseguir arribar on sembla voler, quedant a mig camí de tot arreu.
Molt més que un
remake, una interessant i intel·ligent reflexió al voltant de la paternitat i les pors inherents al canvi, somatitzades en un nou organisme monstruós que...
Res, que si ja la pel·li en la qual es basen era prescindible, això és ja una basura de proporcions megalítiques.
Suposo que algú s'hi podrà referir com "el
Shaun of the Dead dels viatges pel temps", o potser fins i tot com "un
Primer de risses". Potser seria exagerar una mica, i en el fons no és més que una comedieta romàntica on una colla de fracassats fan coses grans, però té una cosa boníssima al seu favor. És anglesa. I l'escenari principal és un pub. Els lavabos d'un pub, gairebé es podria dir.
I a més, els cinc minuts inicials i els finals són realment exquisits.
Hi ha qui diu que l'
Amenábar va copiar aquesta pel·lícula quan va fer
The Others. Tot i que hi ha punts comuns més que evidents, trobo que és excessiu acusar-lo de plagi.
Dos orfes són enviats per un oncle que no se'n vol fer càrrec a una casa aïllada on estaran a càrrec d'una institutriu d'estabilitat mental dubtosa. No tardaran a fer acte de presència un parell de fantasmes d'un passat recent.
Prou interessant, sòbria i equilibrada, amb una parella de nens que quan no criden gairebé es podria dir que ho fan fantàsticament bé.
Odio el puto Halloween. Quan comenci a veure nens de merda disfressats pels carrers de Girona demanant caramels (crec que no falta gaire) ben de gust els convidaré a gravar un arc argumental extra per la pel·lícula aquesta.
Unes quantes històries de suposat terror al voltant d'aquesta puta nit, amb les seves carbasses, nens disfressats i amb ganivets, dones llop, psicòpates homicides, zombis... ja sabeu. Buh!
Amb una narrativa i un tractament visual bastant més convencionals que la primera aproximació a la història, potser deixa una mica d'interès pel camí en ser-hi comparada, però es gaudeix encara cosa bèstia.
Com a bonus, una vegada recuperada, ha fet que m'agradés bastant més
la tercera, que vista en el conjunt trobo ara molt més coherent i adequada (tot i que continua sent massa occidental en conjunt pel que ha d'explicar).
Surrealista. Angoixant. Petorbadora. Intensa. Sorollosa. Críptica. Simbòlica. Etcètera.
Tetsuo és un tros d'orgia del metall que va molt més enllà d'una polla taladradora. Es clava al cervell i no en surt.
Ja he parlat
on tocava del que va representar la nit, ara només queda parlar de la pel·lícula.
En contra del que es diu,
Tetsuo The Bullet Man no és la tercera part d'una trilogia iniciada amb
Tetsuo The Iron Man, fa vint anys.
Tetsuo The Bullet Man és la versió americana de la història. I no es tracta d'un detall sense importància.
Mentre estem veient un Tetsuo tot va més o menys bé. Una càmera vertiginosa, un home que va perdent la seva humanitat, una banda sonora que es clava al cervell i una successió d'imatges que colpegen la retina sense pietat.
Però es veu que la societat occidental necessita un perquè per tota història, i és aquí on hi ha els problemes. No és que m'importi una puta merda d'on surti en Tetsuo, és que pretenent explicar-m'ho em rebenten bona part del que puc gaudir la pel·lícula. No necessito enginyeria genètica, no necessito estúpids híbrids fills d'un androide. Ni ho necessito ni ho vull. Jo vull un Tetsuo.
Tant de bo tota la ciència ficció que ens arriba fos com
Moon.
Tot i la manera irregular com avança. Tot i la dubtosa manera com es gestionen les revelacions i els girs de guió. Tot i la previsibilitat de tot plegat. Tot i les referències excessivament òbvies.
Tant de bo tota la ciència ficció que ens arriba tingués uns decorats tan hipnòticament senzills. Tant de bo totes les bandes sonores aportessin tant al ritme de la història. tant de bo sempre es prenguessin referents tan interessants. Tant de bo tot fos tan previsiblement agradable de veure.
Dos astronautes desperten en una enorme nau deserta sense recordar res. Semblaria un inici excel·lent per una pel·lícula claustrofòbica, profunda i terrorífica. Que no us enganyin.
Girs de guió que en realitat són derives argumentals, una història completament absurda que avança acumulant una tonteria rere l'altra fins l'explosió final. Sa puta mare.
El director, abans de la projecció va avisar que la seva pel·lícula era molt profunda i complicada, i que si després de veure-la li volíem comentar alguna cosa seria al bar. Massa temptador.
Sitges 2009 #o5
Una de les pitjors coses que li pot passar a un director de cinema és intentar fer una pel·lícula pertorbadora, incòmoda i repulsiva, i trobar-se amb una platea que et pren a broma i se'n riu del que expliques. Se'n riu dels avions de joguet, dels gats antropòfags i fins i tot de l'incest.
Però no estic massa familiaritzat amb el concepte grec de "pertorbador", i potser resulta que el director estava rient amb nosaltres, ensenyant els ullals. Mentre no ho sàpiga no podré dir del tot fins a quin punt m'ha agradat aquesta cosa. Mentrestant, vigilaré els gats.
Aquest és un d'aquells casos en què queda ben clara la importància d'una bona direcció. La història, tot i ser prou sòlida, resulta irregular, a estones repetitiva i amb un simbolisme excessivament obvi, però el resultat final és dur, fred, directe i devastador.
I al final, el que ens expliquen és el de menys, i queda amagat rere la manera com ens ho expliquen, els recursos utilitzats i l'estil visual.
...i no va passar res més.
Voleu una pera? Mireu
1, plantegeu-vos la vostra pròpia existència i qüestioneu la realitat. Cal assaborir-la bé, amb molta calma, perquè això no és un albertserra qualsevol, aquí realment hi ha substància per extreure. Al final es pot arribar a la conclusió que el senyor
Pater Sparrow ens pren el pèl, però escollint un bon material de partida és més senzill donar alguna cosa a l'espectador.
Una pera, per exemple. I per mi, la primera mossegada ha sigut ben sucosa.
Intentant ser objectiu, no podria dir que Thirst sigui una gran pel·lícula. Les seves bases no s'aguanten per enlloc, i com a intent de reinventar el mite vampíric fracassa estrepitosament. Els actors protagonistes s'hi esforcen molt i fan una feina realment excel·lent, però els personatges que interpreten resulten a estones absurds, amb evolucions bastant poc creïbles.
Però no sempre es pot ser objectiu, i subjectivament feia molt temps que una pel·lícula no em trasbalsava de manera tan brutal, fent-me trontollar emocionalment. Però això és cosa meva, i no té res a veure amb la pel·lícula.
Pregunta: Per què la pel·lícula d'en Mazinger Z es titula en realitat "Iron Superman"?
Resposta: Perquè això és Espanya, que té com a traducció correcta "Can Pixa".
Pregunta: I la pel·lícula?
Resposta: Bé, gràcies. Hem sobreviscut. Vint-i-quatre hores i dos minuts.
En aquest punt de la nit, després de setze pel·lícules, cada una pitjor que l'anterior, una persona normal estaria donant cops de cap contra la paret.
Em sembla recordar que en algun punt d'aquesta ho vaig fer.
Collons, és que fins i tot hi ha una escena en la qual el so i la imatge no quadren, que mentre es veu una negra gorda llegint un paper davant d'un micro se senten dos paios parlant. Ni en el
Batman filipí tenien tan poca vergonya...
Nota: Me n'acabo d'adonar que aquesta també formava part de la I Gran Marató de Cinema Escombraries. El meu cervell va ser suficientment llest com per eliminar-la de la meva consciència? Una pregunta que no trobarà resposta.
A vegades em pregunto què collons tenen els putos japonesos al cap. Compreses usades, potser?
Jo entro a l'habitació del meu fill i em trobo aquest panorama i el cardo per la finestra. Bé, potser no, però joder...
Sol. Em van deixar sol amb aquest enorme munt de merda.
Els viatges en el temps són un tema complicat i delicat. Si no saps què fas pots confondre bastant qui intenta seguir la història.
Però clar, si et vols estalviar el guió sempre hi pots posar molt robots i moltes explosions.
Per cert, em consta que l'associació mundial de creadors d'acrònims encara busca qui va decidir que A.P.E.X. significava Advanced Prototype EXploration unit. Quin puto geni.
Aquest va ser el moment més dur de la nit. En cap moment vaig entendre del tot de què anava, i finalment ens vam veure obligats a treure el so per l'irritant rascada de guitarra espanyola que es repetia cada tres segons per deixar clar que es troben a Mèxic.
Quin horror.
(pere) "A veure si encara hi ha guitarres..."
(mute off)
(mute on)
(jordi) "Hahahahahahahahahahahahahahaha!!!!!"
Pregunta: Què hi fan una iguana filmada de molt aprop i quatre americans intel·ligents i atractius en un planeta viatger?
Resposta: Un document de la guerra freda.
Realment, com a pel·lícula és un enorme munt de merda, però com a retrat d'una època funciona bastant millor que els pits grossos.
Què no hauria de faltar mai, en una marató de cinema escombraries? Exacte, una peli de zombis. I si a part de zombis són strippers? Molt millor encara. De fet,
Zombie Strippers! és un títol tan genial que ha d'anar amb una exclamació.
Com a pel·lícula serà una merda enorme, però hi ha sang, soroll, pits i cadàvers. Tot de mentida. Si a part de zombis i strippers fossin marsupials ja farien falta com a mínim tres signes d'exclamació.
El meu jo malvat, inhumà i de tendències eugenèsiques em diu que posar un pingüí en una barberia on hi canta un cor de nans barbuts és excusa i justificació suficient per tenir un circ de nans.
El meu jo bona persona, en la intimitat, li dóna la raó.
A finals dels seixanta, fer sortir senyores amb els pits grossos i negres desertors amb voluntat d'abraçar el comunisme, segurament era molt transgressor i tot el que vulgueu. Però a mi m'han ensenyat a buscar un argument interessant o, a falta d'ell, una bona excusa per no tenir-lo. I una senyora mamelluda que corre amunt i avall follant-se el que se li posa al davant no seria la meva idea ni d'una cosa ni de l'altra.
Com m'agradaria, ser un respectable ciutadà nordamericà de mitjana edat, per poder recordar aquesta pel·lícula com una cosa entranyable del Nadal.
Però no, sóc qui sóc, i em tocarà recordar-la com una puta tortura sense nom.
Ninjes zombis vampirs... marsupials! Hi ha combinació de paraules més genial que aquesta?
Ara sé que el Tao consisteix en remenar-te molt fins que aconsegueixis reviure uns ninjes blaus que busquin sang saltant a la cangura manera sobre les seves víctimes. El Tao mola!
Crec que en ma vida havia vist un inici més absurd per una pel·lícula, durant quinze minuts no és res més que una successió constant de frases sense sentit, cada una més brillant que l'anterior.
The Howling és una pel·lícula d'homes llop més que digna, amb gent competent i un esperit molt sa de sèrie B. The Howling III és... a veure... diguem que com que està ambientada a Austràlia els homes llop són, evidentment, marsupials. The Howling III és genial!
Quina clarividència, no ho havia sabut veure mai, però tot mola molt més si hi afegeixes l'adjectiu "marsupial". Proveu-ho, jo ja no puc parar de fer-ho!
Aquesta pel·lícula només té un objectiu. Que qui la miri digui "Bah! Nosaltres ho podríem fer millor..." i algú al seu costat repliqui "Sí, oi?", i un tercer afegeixi "Jo tinc una càmera a casa".
I així va ser com va néixer...
Havia de ser el hit de la vetllada i va acabar siguent la més gran decepció. L'única escena que val la pena de la pel·li és l'única que havia vist (evidentment), i entre una cosa i l'altra el senyor sense cames del títol només surt una tercera part de la pel·lícula, i encara ara no sabem si era bo o dolent.
Això sí, costa, i costa molt, trobar una persecució de cotxes que contingui tants tòpics junts.
Menja't aquesta,
Christopher Nolan! Tant trencar-te el cap per explicar l'origen i les motivacions d'un heroi fosc com és en Batman i un puto filipí ho esbandeix explicant que s'avorria mirant porno alemany, i que ser en Batman és més divertit que mirar pluges daurades.
Hi ha un parell de gags salvables de tan tontos, com el coco que cau del pal elèctric, o l'inici de la seqüència onírica, i també crida l'atenció el primer atracament musical, però... bé, deixem-ho córrer...
Jo sóc de força a prop de Crespià (the Village, not the Film), i això em genera una certa empatia vers aquesta pobra gent, i m'imagino sent un d'ells veient Crespià (the Film, not the Village) a Crespià (the Village, not the Film). Sento odi.
Una recomanació. Si mai visiteu Crespià (the Village, not the Film), crec que més val que ni se us passi pel cap anomenar Crespià (the Film, not the Village). Per la vostra seguretat.
Una vegada vista, no hi ha absolutament res que tingui ni cap ni peus. Ni tan sols els extraterrestres, que tenen una forma d'estrella genial.
Mentre es va veient, però, resulta bastant simpàtica. Els nens d'excursió apocalíptica, els japos de picnic que busquen un eco on cridar els extraterrestres, el recel a qui té nas... tot molt entranyable.
Els documentals serveixen per aprendre coses que no necessites saber de llocs on mai estaràs. Així per exemple, ara sé que si mai me'n vaig a l'Amazones, com que sóc blanc puc obligar una tribu indígena a buscar-me maragdes tamisant el riu. O que per evitar que una anaconda se'm mengi sempre és útil portar un petit mamífer que resulti una presa més fàcil, i així de pas poder dir, tot abraçant una noia jove i atractiva, "Hauria pogut ser qualsevol de nosaltres".
Això no ho ensenya, oi, el National Geographic? I oi que tampoc us passen els mateixos monos en cinc punt diferents del documental? Doncs què espereu a mirar
Cannibal Ferox?
És una de les pel·lícules més influents de la història del cinema, amb un munt d'escenes memorables, i es fa impossible entendre el cinema sense ella. Així i tot, tornant-la a veure he trobat que la caracterització del monstre és bastant més simple del que recordava, i que la història en general avança a trompicons i a estones sense justificar punts clau.
Tot i això, ja té collons que el que més m'ha afectat, en tornar a veure Frankenstein després d'una bona colla d'anys, hagi sigut descobrir que l'Igor es diu Fritz. Toca't els ous trenta vegades!
M'imagino el puto
Neil Marshall de déu fent-se un munt de palles tot pensant aquesta pel·lícula.
Hi haurà un virus mortal! Erecció.
I una noia atractiva amb un ull de vidre! Erecció.
Un munt de caps rebentats! Erecció.
Hi posarem caníbals! Erecció.
I cavallers medievals! Erecció.
I una persecució de cotxes a l'estil
Mad Max! Erecció.
Amb un Bentley! Erecció.
...i si surt bé, a la propera hi posaré romans, apa! Erecció, erecció, erecció!!
Un problema potencial de les pel·lícules de ciència-ficció, sobretot de les dolentes, és que als que les escriuen els importi una puta merda la ciència, i que a base de simple ficció acabin fent una parida de dimensions planetàries.
Això era especialment normal durant els anys cinquanta, i a vegades es perdona i a vegades no. Que l'aire d'un asteroide que com que té menys gravetat que un planeta encongeixi la gent que hi arriba és una de les combinacions d'informacions absurdes més demencial que he escoltat, però com que acaba sent una mena de Gulliver a l'Espai ben innocent, el resultat final és prou simpàtic com per no resultar odiós. I si a sobre hi trobem el monstre més ridícul de la història del cinema...
Ara ens queixem que hi ha massa remakes i poques idees originals, però al menys tenim la sort que a l'hora de fer un remake en la gran majoria de casos s'agafa un bon material de partida. Si bé avui el problema és que el material massa bo es fa malbé en refer-lo, resulta que als anys cinquanta el problema era que a l'hora de fer remakes es podien escollir merdes fetes cinc anys abans.
Podria proposar-me refer
Honor de Cavalleria...
Em pregunto què collons em vaig cardar abans de mirar aquesta pel·lícula per
primera vegada. No recordo cagar-me en uns putos subtítols fets amb traducció automàtica i totalment inintel·ligibles, però tot apunta que me'ls vaig menjar. Deu ser que la història tampoc té massa res per aportar i no es nota, que no entens res del que et diuen.
La memòria és traidora. Una meuca, hi afegiria jo. Però els monstres molen. Tot i que no hi hagi en Tadanobu enlloc, els monstres molen molt.
A més, he de confessar que era la meva arma secreta per vèncer en
Jordi, cosa que vaig aconseguir mestrament. Algun dia compartiré la gravació dels seus ronquets.
Després de veure-la per
primera vegada vaig pensar que no podia ser. Tanta absurditat genial no podia ser possible de cap manera. Però ho és. Collons si ho és!
Scream abans d'Scream? I una puta merda! Scream no li arriba ni a la puta sola de la sabata, a aquesta meravella que sí fa riure, i amb ganes.
Ambientada el dia de l'aniversari de la
Jamie Lee Curtis, rebenta tots els tòpics de l'slasher de manera a vegades massa evident i amb alguna baixada de ritme, però aconsegueix guanyar-se un lloc capdavanter entre les comèdies de terror. Potser prenent com a referència
Scary Movie això no sigui dir massa cosa, però jo puc afirmar que repetiria. De fet, en sé
d'altres que ja ho han fet.
Si no recordo malament, amb Cat Soup tot va anar bé fins que se'm va ocórrer mirar-la amb els comentaris del director. Des de llavors, cada vegada que la miro no puc evitar pensar que m'estan prenent el pèl mestrament. Però ho continuo (i continuaré) fent. I surten elefants d'aigua, us hi podríeu resistir, vosaltres?
No sé què dir. En la meva vida he vist enormes munts de
merda. I he vist pel·lícules que miraria una vegada i una altra. Però una combinació tan perfecta de les dues tipologies fa realment de mal trobar. Pits gratuïts, primers plans de ninotets mal fets, estereotips a discreció i un porc espanyol que fa la fi que mereix.
Què més voleu? Poesia? Jo volia un gintonic i em vaig haver de fer fotre.
Destruir el 99,9999999% de la humanitat? Bé.
El que ve després? Una puta merda. Tot. Però al menys fa riure de mal feta que està, amb el seu robot/goril·la amb mans de
Gilala, i el seu matrimoni sexual, i el seu nen inconscient, i la seva barrera antirrobots, i la seva màquina de bombolles de sabó, i...
Per fer una bona pel·lícula, tot i que no sigui suficient, és imprescindible que tingui una bona premissa. Un extraterrestre abdueix cinc persones sense relació entre elles (un americà, una anglesa, un alemany, un rus i una xinesa), els explica que el seu planeta està morint i que el seu poble vol traslladar-se a la Terra, però com que són pacífics i no volen destruir la humanitat, els dóna a cada un unes càpsules amb la capacitat de destruir la vida humana en un radi de varis milers de quilòmetres. Tenen vint-i-set dies per valorar si val la pena fer-ho o el poble extraterrestre morirà.
Si això no és un punt de partida interessant demà mateix m'afaito els ous.
Però repeteixo que amb això no n'hi ha prou, i per sort en aquest cas s'acompanya d'unes bones interpretacions i una atmosfera en general satisfactòria. Sempre hi ha d'haver algun problema, i el d'aquesta pel·lícula per mi seria el final, excessivament ingenu i on ens tornen a ensenyar que el comunisme és el mal.
El maaaaaaal!!!
Normalment les pel·lícules, a mesura que es van veient per segona, tercera, quarta vegada, van agradant gradualment menys. En les bones pel·lícules els punts positius acostumen a ser més fàcils de veure que els negatius, o potser simplement es tenen més en compte en ser més abundants, mentre que els negatius es van acumulant amb els visionats.
En el meu cas, amb
Pi és just al contrari. La primera vegada que la vaig veure no em va impressionar gens, més aviat al contrari, em va deixar completament fred i indiferent. Però cada vegada que l'he anat veient de nou m'ha anat agradant més i més, fins el punt actual, que ha aconseguit meravellar-me del tot.
Una de les pel·lícules que recordo més agradablement de la meva adolescència és
The Hidden, i sovint veig influències seves en pel·lícules actuals de ciència ficció.
Ara resulta que estava ben equivocat. Abans que The Hidden hi va haver aquesta petita joia dels cinquanta, la mateixa història però menys mitjans, per donar un resultat final exquisit.
Ho confesso. A mi també em passa. Miro tanta violència al cinema que a vegades m'entren ganes de matar algú i filmar-ho per mirar-ho més tard. Quan ho faci, per sort, serà tot culpa de la societat.
Realment, rebutjar tota responsabilitat individual es va fent cada vegada més i més senzill. Algú tindria una pistola d'aquestes de matar porcs?
Per la Senyora Venjança podria repetir a grans trets el que
deia del Senyor Venjança, però aquí es nota l'augment de pressupost i una millora en tots els aspectes, tant de direcció com dels actors, cosa que fa que plegat se situï a un nivell sensiblement superior. Si no fos per
Oldboy, segurament el que en diria seria absolutament diferent, i és que les comparacions són odioses...
Aquesta seria un clar exemple de pel·lícula innòcua però increïblement agradable. Una història amable, que amalgama perfectament el drama no excessivament sentimentaloide amb la comèdia surrealista, es converteix en una aposta segura a l'hora de triar una bona pel·lícula per recuperar.
És clar que també pot ser simplement que sigui excessivament benevolent amb ella pels bons records que em porta, però això ja seria un altre tema que no discutirem ara.
El primer que vaig fer després de mirar per primera vegada
Forbidden Zone va ser posar el DVD dins la caixa i canviar-la de lloc, per tenir-la ben a mà per les properes vegades que la miri. Que seran unes quantes, això és ben segur.
Si bé, després d'haver-la vist ja un parell o tres de vegades, continuo pensant que
Oldboy és una absoluta obra mestra, veure per primera vegada l'inici de l'anomenada "trilogia de la venjança" m'ha confirmat que per fer una cosa excepcionalment bé primer se n'han de fer unes quantes de més normaletes. Per anar practicant i aquestes coses...
Aquesta pel·lícula és un cas ben estrany. Li passa allò tampoc tan inusual que la gent o bé l'adora o bé l'odia. Força gent la considera poc més que una presa de pèl de la mida d'un conill antropomorf de dos metres. Jo m'alinearia en el bàndol oposat, però per una vegada tot i això sóc completament capaç d'entendre els qui en diuen pestes. I és que segurament, si les circumstàncies no fossin les que han sigut, jo seria un d'ells. Seria empatia cinematogràfica? Necessito una cervesa.
És ben curiós com entre meitat dels vuitanta i inicis dels noranta la ciència ficció va donar algunes de les millors pel·lícules d'acció de la història.
Aliens,
Predator i
Terminator 2. Els dos noms clau són aquí
James Cameron i
Arnold Schwarzenegger, i els dos els trobem en aquesta meravella que va fer que tota una generació volgués un T-1000 per reis.
Després, per desgràcia, arribarien els
Titanic i la caiguda de Califòrnia a mans del T-800, però bé...
Si bé la
primera part va passar a la història per ser la pel·lícula infantil amb la propaganda subliminal de tabac menys subliminal, per no deixar-nos veure la
Sigourney Weaver en calcetes, per la inclusió més patillera d'un secundari negre i per la metàfora sexual més lamentable ("I'm the keymaster" - "I'm the gatekeeper"), aquesta podria passar a la història, per exemple, per... per... per... Merda! Fa una estona jo tenia una infància...
Oh, desventura! Oh, infortuni! Crec que me n'acabo d'adonar que vaig voler ser alguna mena de "científic" per culpa dels caçafantasmes. Tot el que m'envolta s'ensorra.
Hi va haver un temps en què el senyor
Shyamalan no només sabia explicar històries fantàsticament bé, sinó que a més sabia escriure-les gairebé millor. Malauradament no va durar gaire, i després de dues pel·lícules excel·lents aquí la cosa va començar a fluixejar una miqueta, i encara no ens hem recuperat des de llavors. Potser ja aniria sent hora de perdre l'esperança i resar perquè aquest home accepti l'ajuda d'un bon guionista.
Hi ha pel·lícules que demanen una seqüela, d'altres que la poden suportar i finalment hi ha pel·lícules que necessiten una segona part tant com jo necessito un puto furóncol al cul.
Per molta càmera videoclipera guai i idees depredades directament de l'original que es puguin tenir,
Donnie Darko és definitivament una pel·lícula del tercer tipus. I és ben bé una llàstima, perquè tothom que participa en aquesta pel·lícula s'hauria pogut reunir per fer alguna cosa que hauria pogut ser realment molt interessant.
De tot el cinema fantàstic que es fa pel món, el que més m'ha costat sempre d'entrar és l'Australià. No ho puc explicar del tot, però per més que ho provo no trobo res que em meravelli. Sí, els paisatges són fantàstics i tot el que vulgueu, però no hi ha manera.
Una altra decepció. Acceptable, però res més.
Parlem de llindars.
Juntament amb
Honor de Cavalleria,
The Blair Witch Project possiblement sigui el munt més enorme de merda que he tingut mai el gust de veure. Espero que el puto
Albert Serra dels collons sigui capaç de redimir-se algun dia, encara que sigui amb un subproducte intranscendent com aquest, que a l'
Eduardo Sánchez de merda ja li fa el fet.
Quan es vol traslladar una sèrie de televisió exitosa a les pantalles de cinema sovint es cau en l'error de convertir en pel·lícula el que hauria de ser un capítol de la sèrie, de manera que ens trobem amb una història trasplantada allargada artificialment que coixeja per tots costats.
Per sort, la primera pel·lícula de la saga Star Trek no té aquest problema. El canvi de format és molt més que acceptable, i a sobre tenim un dolent genial, tot i que totalment a les antípodes del que vèiem a la segona part. Què més es pot demanar?
A principis dels vuitanta, ser un dolent dels que dragqueenegen havia de molar bastant més que ara. I amb això no estic dient que ara no moli, eh?
Després de veure-la repetida unes deu vegades a la tercera part, finalment tinc l'oportunitat de veure "en directe" com mor l'Spock. I bé, tampoc n'hi hauria per tant...
Això de veure ressuscitar algú que no saps que és mort perquè encara no has vist la pel·lícula on mor és d'allò més estrany. Però tampoc seria el pitjor que he fet, de manera que ho obviarem.
El títol d'aquesta pel·lícula era inicialment "Greenpeace, la pel·lícula", però un bromista hi va posar l'Enterprise pel mig. Us podeu imaginar la que es va liar. L'Spock salvant balenes, el món del segle XXIII víctima del canvi climàtic i tots els vulcanians (suposo) vegans.
A prendre pel puto cul. El món és cruel i Greenpeace, el mal.
Pregunta: Què tenen en comú Déu i un germà malvat (perdó, volia dir il·lògic) del senyor Spock?
Resposta: Tres coses. Que cap dels dos existeix, són ridículs i surten en aquesta pel·lícula (de merda).
Algú va dir "en Kirk odia els klingon", i un llest va demanar una pel·lícula amb aquest argument. Vist el que hem vist fins ara, tampoc sembla una idea descabellada, però definitivament tampoc seria el més lúcid dels arguments.
Per altra banda, com exercici de política-ficció ho posaríem a la part alta de la taula.
No tinc ni puta idea de com m'ho hauria fet jo per fer el traspàs de poders entre les dues generacions de tripulacions, però definitivament no ho hauria fet així. Però com que l'última vegada que ho vaig comprovar no estava a la llista de gent amb capacitat per fer una pel·lícula no em toca més que callar i acceptar el que em donen. I en el fons tampoc està tan malament...
Els viatges en el temps acostumen a ser una cosa complicada. De fet els viatges en el temps són tan complicats que tothom els fa a la seva manera i a cadascú li surten com li surten i no pregunteu.
La resta, bé. I la família també. La dels dolents, molt unida.
Vaig trobar l'inici d'aquesta realment destrempador, amb tot aquell munt de hippy suelto, però poc a poc la cosa es va arreglant lleugerament. Com he dit ja abans, i continuaré repetint de manera recurrent, no passarà a la història, però al menys aconsegueix entretenir tot explicant alguna cosa amb sentit. Llàstima que el final faci honor al començament.
Com passa de tant en tant, només cal que miri l'última pel·lícula d'una saga perquè immediatament em posi a mirar-les totes en ordre cronològicament invers. Per sort, els capitans Kirk i Picard no són en
Jason (per molt que moli en Jason), i el que hi ha allà on l'home no ha anat abans sí que dóna per onze pel·lícules que, tot i no ser memorables, sí són en conjunt totes elles acceptables.
Aquesta desena part seria un cas bastant paradigmàtic. Com a pel·lícula en si ratllaria bastant la mediocritat, però tenint en compte el bagatge de la saga, tot l'univers i l'enorme tractament de personatges que la precedeixen fan que acabi sent una cosa fàcilment gaudible.
Hi ha maneres i maneres de fer remakes i el que, quan la gent ha començat a escamar-se d'aquesta paraula, han rebatejat com a reboots.
Una manera seria "a la Jar Jar Binks", agafant una mitologia universalment venerada i reduint-la un munt de runa mesclada amb feixos de bitllets.
L'altra manera seria "a la James Bond", buscant nous enfocs a uns personatges més que coneguts que permetin la reconnexió amb una generació nova i jove.
No pensava mai dir això convençut, però... m'encanta Star Trek.
De tant en tant sorgeix una pel·lícula amb la capacitat de ser bastant més que una pel·lícula. No diré que tingui la capacitat de guiar una generació o xorrades publicitàries i/o subnormals per l'estil, però sí que pot passar a la història com una de les millors obres del cinema. Per sort, mai hi ha unanimitat en aquest tema, de manera que una pel·lícula històrica per uns, serà una merda mediocre sobrevalorada per d'altres.
Tinc molt clar, en el cas de
Fight Club, de quina banda estic.
Una constant en la història de la humanitat és que cada generació ha tingut un terror atroç a la posterior. Els nous joves són sempre, invariablement, més estúpids, ignorants, cruels, maleducats, irrespectuosos, inconscients i, en definitiva, molt més de tot allò dolent que no volem veure en el nostre propi passat.
Sempre se n'han fet pel·lícules, d'això, i per sort aquesta és de les bones.
Que el terror japonès amb dones de cabells llargs que els tapen la cara està esgotat és una cosa que està bastant clara. De fet està tan clar que tampoc caldria que l'acabin d'enfonsar amb basura d'aquesta envergadura.
Si una cosa em posa de mala llet, mirant una pel·lícula (sobretot de terror) és que em vagin canviant les normes sense avisar, com si fos subnormal.
Crec que és impossible haver sigut nen/adolescent l'any 1991 i que et deixi indiferent la paraula "
Terminator". Per això, tot i la pífia (tampoc exagerada) que va ser la
tercera part, m'era del tot obligat veure aquest intent de reflotar la sèrie. A mida que n'anava sabent coses i veient-ne imatges la pel·lícula es feia més i més atractiva, tot i la destrempera inicial en conèixer el nom del director (energúmen) escollit. Fins que la pel·lícula es va estrenar als Estats Units, i la destrempera va tornar en veure les reaccions. Però la cita amb Skynet era del tot ineludible.
La sensació general que m'ha quedat és que aquesta quarta part és una continuació més que digna, i que el canvi d'escenari li va d'allò més bé. El meu llindar de tolerància em permet obviar totes les llicències i els convencionalismes que la farceixen... però el que sí que no té perdó de cap mena són els putos deu últims minuts. Sa puta mare.
No he llegit
Els Homes que no Estimaven les Dones. De fet, mai he tingut cap intenció de fer-ho. Potser sigui precisament aquesta manca d'interès en el fenomen que m'ha permès gaudir la pel·lícula pel que és, per ella mateixa. Una història de misteri interessant, ben trenada i aparentment poc tramposa, filmada de manera tan competent com asèptica. I sense voluntat de sonar crític, hi afegiria que és una d'aquelles pel·lícules que, en cas de ser americana, hauria sigut carn de videoclub primer i de tarda de dissabte després.
Feia força temps que em resistia a tornar a veure
Zodiac. Suposo que després de l'excel·lent sensació que em va deixar al cinema no em feia massa gràcia que un segon visionat em fes veure-li els problemes. Però
aquest filldeputa no s'hi posa per fer coses que no ratllin la perfecció. A estones el ritme baixa preocupantment, però baixa de manera tan genial que fins i tot s'agraeix que ho faci.
L'he vist vegades i vegades, però cada vegada em quedo més i més enganxat en aquell puto paper de paret regalimant.
La creació és així, a vegades hi és, a vegades no hi és, i a vegades és fora, matant la teva família.
Per poder ressaltar en un gènere tan sobreexplotat i ple de tòpic com és el terror, cal forçosament cridar l'atenció d'alguna manera, aportar alguna cosa mínimament novedosa. Així, fer una història de monstres ambientada al far west seria una bona idea de partida, un bon inici que s'hauria d'omplir amb alguna cosa més. Afegint-hi un maneig impecable de la càmera i una història en general molt acceptable ja en faríem prou per passar una estona més que agradable.
Algun dia
aquest noi farà alguna cosa memorable de veritat, ho sé.
La gent normal, directors i guionistes de cinema inclosos, van fent la seva feina com bonament poden i, si algun dia tenen sort, fan alguna cosa que realment val la pena. Si són realment bons amb el que fan, i el que han fet bé no sigui fruit de l'atzar, llavors pot ser que es repeteixi alguna vegada més.
En el cas dels genis, però, directors i guionistes de cinema inclosos, cada cosa que fan acaba sent una puta obra mestra, i quan de tant en tant flaquegen el que en surt és "només" una cosa excel·lent.
Informació addicional: cada vegada que veig el títol d'aquesta pel·lícula no puc evitar pensar que el seu títol natural és "Burn Before Reading".
A vegades faig coses que no sé ben bé per què les faig. Unes quantes d'aquestes serien massa personals per publicitar-les lliurement. Unes altres serien, per exemple, mirar pel·lícules com aquesta.
I quan les coses del primer tipus se solapen amb les del segon, el resultat pot ser tan explosiu com inesperat. Rum-rum-ruuuum...!!!
La
primera vegada que el senyor
Ritchie va fer una pel·lícula li va sortir tan i tan bé que va decidir
tornar-la a fer, però aquesta vegada amb més calers. El millor és que li van deixar fer. A partir d'aquí, l'egomania el devia fer creure capaç de qualsevol cosa, i va passar
el que va passar.
Per sort, ara sembla que torna a tenir la intenció de fer el que millor li surt. La mateixa pel·lícula de sempre. I què diré... a mi, de moment, encara m'està bé.
En
Clive Barker té més coses en comú amb
H.P.Lovecraft, a part del seu univers fascinant i malaltís, i és que cada vegada que s'ha provat de traslladar a la gran pantalla algun dels seus relats n'ha sorgit un enorme fracàs. Podríem parlar de
Hellraiser, però una vegada vista
Hellraiser VIII arribaríem a la conclusió que fins i tot els èxits poden ser fracassos encoberts.
Aquesta no seria una excepció. Té punts elogiables que la salven, però en definitiva és una altra oportunitat perduda.
Vikings i extraterrestres, hi ha alguna combinació més atractiva per algun lloc? No, oi que no? Doncs no us ho penseu, desconnecteu-vos el puto cervell i gaudiu-ne tan com pugueu, perquè és una cosa que val molt la pena fer de tant en tant.
Hi ha pel·lícules que són perfectes per determinades situacions. Aquest seria el cas.
Fi del missatge.
Watchmen és bastant més que un còmic, és la puta bíblia. Watchmen és tan brutalment gran que qualsevol intent de canviar-lo de registre estava ja condemnat al més estrepitós dels fracassos ja abans d'iniciar-se. És precisament per això que una vegada comprovat que ens trobem davant de la més perfecta de les adaptacions possibles la sensació que en queda és tan recomfortant.
I total, l'únic que ens han fet és posar-nos uns títols de crèdit memorables i ensenyar-nos la polla del
Dr Manhattan. L'enorme polla blava del Dr Manhattan. Si és que ens acontentem amb ben poca cosa...
Tinc per costum, quan surt algun il·luminat comparant l'obra de qualsevol amb el cinema de, per exemple,
Pasolini o
Truffaut, de fugir corrent sense mirar enrere.
Ara, quan és el propi director qui s'hi compara, no puc fer menys que córrer a comprovar que, efectivament, el tiu és
subnormal.
El poc que he llegit d'en
Chuck Palhaniuk (que no inclou ni
Choke ni
Fight Club) m'ha encantat bastant, m'ha convençut. Però després de veure aquesta pel·lícula he quedat amb el convenciment que les adaptacions cinematogràfiques dels seus llibres i relats és millor deixar-los en mans d'autèntics fora de sèrie que els puguin aprofitar com mereixen.
En el seu moment es va parlar molt del paper increïble que va fer en
Sean Penn en la personificació del tal Harvey Milk, tant que quan finalment el vaig veure no vaig poder evitar pensar alguna cosa així com "Collons! Tan reverenciar la seva actuació i resulta que l'únic que ha fet és convertir aquest polític en un tros de reinona setantera!".
Mai més tornaré a dubtar d'en Sean Penn, des que vaig poder comprovar, amb les imatges documentals dels títols de crèdit finals, que efectivament en Harvey Milk, deixant de banda tot el que va aconseguir, era un tros de reinona setantera.
Vista amb una mica de perspectiva, aquesta pel·lícula conté un bon munt d'ingredients oscaritzables. Una història tan tendra com entendridora, històries encreuades que es van trenant paulatinament, multicultaritat de la guai mesclada amb una certa dosi d'almoina newage, tot amanit amb una intranscendència molt ben camuflada.
No us enganyeu, la pel·lícula m'ha agradat. De fet, m'ha agradat moltíssim. Però si tinc l'ocasió de veure-la de nou intentaré no fer-ho, perquè sé que els punts positius els he vist ja tots, mentre que els negatius me'ls he deixat pel segon visionat.
Saber quin excés té la humanitat de pel·lícules de la
sèrie Saw és ben fàcil, utilitzant aquesta senzilla fórmula: x = n-1 (on x és l'excés de pel·lícules de la sèrie Saw, n és el nombre de pel·lícules de la sèrie i 1 és el nombre natural 1).
Així doncs, per
Saw 5 tenim que ja hi ha un excés de x = 5-1 = 4 pel·lícules.
Per sort, no tot el cinema que es fa a Espanya consisteix en
Almodóvar i mil caçadors (subnormals o massa llestos) de subvencions. Encara hi ha qui és capaç de treure petroli del puto desert. I a sobre tenen la gosadia de fer-ho amb una pel·lícula de ciència-ficció. Ciència-ficció!
Les pel·lícules de cases encantades acostumen a fotre força pena. Només em venen al cap
The Shining i
Poltergeist, com a salvables, i la primera és obra d'un puto geni mentre que la segona s'ha acabat convertint en una obra per tots els públics, i ja sabem que els nens són bastant més fàcils d'espantar.
Aquesta no seria una excepció, com a pel·lícula de terror ratllaria bastant la mediocritat, però curiosament ha aconseguit atrapar-me bastant, i no sabria explicar del tot per què, però en una crema apocalíptica de cel·luloide segurament acabaria salvant-la.
Jo sóc una persona tolerant. Però quan m'insulten em toca bastant els ous. I quan em toquen els ous poden passar dues coses, que m'exciti bé o que m'exciti malament. Podeu deduir fàcilment quin tipus d'excitació em va provocar aquesta basura feta pel·lícula.
Una mantis prehistòrica gegant que es desperta a l'Àrtic i es dirigeix directament a Washington? I diuen que és de fa cinquanta anys? Remake ja!
En aquest món hi ha coses que estan molt bé, coses que estan bé, coses que estan malament i coses que estan molt malament. Un exemple de cosa que està molt bé és que la gent tingui capacitat de riure's d'ella mateixa. Un exemple de cosa que està bé és en
Bruce Campbell. Un exemple de cosa que està malament són els auto-homenatges. Un exemple de cosa que està molt malament seria, no sé... ser votant de Ciudadanos? Sí, per exemple. O d'UPyD.
Que ens entrin a casa sense el nostre permís fa por. Que ens cacin i torturin a nosaltres i a qui més estimem, en fa més. Que estigui tot explicat sense concessions però de manera gens gratuïta s'agraeix, i molt.
Però algun problema hi ha d'haver, i el gran problema (del tot insalvable) de
The Strangers es diu
Funny Games. I és que les màscares guais ben dissenyades molen, però l'absència de màscares fa més por.
Vist des de la distància, gairebé semblaria que el cinema rus no sap on collons navega des de la desaparició de l'
Andrei Tarkovsky. L'últim intent de rescatar-lo, suposo que amb l'ajuda dels mateixos diners mafiosos que compren clubs de futbol, ve de la mà de grans superproduccions com aquesta.
Molta pasta, paisatges meravellosos, una dels personatges més fascinants de la història mundial... i en
Tadanobu, que com tots sabem... sí, en Tadanobu mola. En Tadanobu mola molt. Fem-ne samarretes?
Com a fan acèrrim de les pel·lícules de ciència ficció dels anys cinquanta, era per mi una obligació veure aquesta paròdia-homenatge al gènere. Com a persona que presumeix de tenir dos dits de front era per mi totalment prescindible veure-la per segona vegada.
En el fons, fer una pel·lícula dramàtica o una comèdia no comporta excessives complicacions de base. La base dels sentiments humans o el que ens fa riure tampoc ha canviat substancialment des de l'inici del cinema, de manera que tot està bastant marcat i només cal fer variacions estilístiques, que són el que acabaran marcant si la nostra pel·lícula és acceptable o una basura.
Per contra, la ciència ficció és un gènere que s'està reescrivint dia a dia. El que avui és ciència ficció demà ja no ho serà, i fins i tot dins els temes eterns com serien els extraterrestres i similars s'acostuma a reclamar periòdicament un canvi substancial de patró. Deu ser per això que aquesta no m'ha acabat de convèncer gens. Si sota una premisa pretesament innovadora et colen una idea que ja es va treballar, i infinitament millor,
fa vint anys, el menys que puc fer és sentir-me lleugerament violentat.
He de confessar que inicialment em vaig mirar amb escepticisme la decisió d'en
Clint Eastwood de donar el paper protagonista d'aquest dramon majúscul a la tia bona de l'
Angelina Jolie, però després de veure la facilitat amb la qual va aconseguir despertar-me sentiments interns de gran magnitud he de canviar d'opinió. Cap altra actriu m'havia posat mai abans tan a prop d'una crisi nerviosa. Després de veure
Changeling cada vegada que sento les paraules "el meu fill" en una mateixa frase tinc un atac epilèptic.
I no, no mola.
Resumint, es podria dir que en el món hi ha dos tipus de mares.
Les que se senten orgulloses dels seus fills, a una banda. La del director d'aquesta cosa, a l'altra.
Bé, i la meva, però això ja seria una història més llarga i complicada i que no vindria massa al cas, parlant de pelis dolentes.
Hi ha gèneres que em deixen bastant indiferent, com ara podria ser el cinema bèlic o el western. N'hi ha d'altres, però, que directament odio amb tot el meu ésser. Aquest seria el cas del musical.
En el cas dels primers, tot i la meva reticència inicial, no m'és difícil trobar-hi de tant en tant autèntiques obres mestres, però en el cas dels musicals fins ara no n'he obtingut més que un profund sentiment d'odi. Odi i ganes de rebentar-li la melsa a patades al farsant d'en
Baz Luhrmann, principalment.
Però darrerament, i gràcies a
Hairspray i
All That Jazz, fins i tot el puto musical em dóna motius d'alegria.
Si algun tipus de debilitat cinematogràfica tinc, aquesta seria les pel·lícules terriblement dolentes de "terror". Sé que cada una que miro m'acosta, passa a passa, lentament però inevitable a un aneurisma de proporcions megalítiques. Jo ho sé, i el meu puto cos ho sap tan o més bé que jo. Però sembla que als dos ens importa una puta merda.
Visca.
De tots els gèneres cinematogràfics, el que té una relació innovació - potencial més insultantment baix aquest és sens dubte el terror. Arriba a resultar exhasperant que amb la llibertat que dóna el gènere no parin de repetir-se les mateixes fórmules una vegada i una altra. I que a sobre la majoria de les vegades siguin fórmules de merda.
Per això productes de segona categoria com aquest poden arribar a ser tan reconfortants i plaents sense ser absolutament res de l'altre món. Com a mínim intenten aportar alguna cosa diferent, per petita que sigui.
The Wrestler és una d'aquelles pel·lícules que et fan odiar determinats directors. I és que el tros de bèstia de l'
Aronofsky primer es presenta amb aquell prodigi cinematogràfic que és
Pi i tothom acaba recordant el seu nom. Després ens ensenya una cosa com
Requiem for a Dream, que podia semblar prou interessant a priori, però que en cap cas semblava ser la puta obra mestra que va resultar. Finalment, després de sis anys i un munt de problemes, l'animal es despenja amb
The Fountain, una de les tres millors pel·lícules de ciència ficció dels darrers quinze anys.
I llavors què?
Doncs llavors resulta que el puto Aronofsky de merda, després d'anar repartint obres mestres per tots els putos gèneres del món, es presenta amb una història de merda sobre un tros de fracassat sense cap tipus d'interès. Una vella glòria de la dècada més horrible del segle XX. I ni així. Fins i tot amb aquest material base s'ha de treure de la puta màniga una altra obra mestra inqüestionable.
I ara què? Doncs ara a esperar el previsible impossible, que el seu remake de
RoboCop sigui més que genial.
Si hi ha una cosa pitjor que un
remake innecessari i incompetent d'una excel·lent
pel·lícula japonesa de terror, aquesta seria sens dubte una seqüela d'aquest remake de merda. I el pitjor de tot plegat és que jo ja les sé, aquestes coses, ja les sé...
Les comèdies àcides que pretenen criticar la societat en la qual han nascut són sempre desitjables i benvingudes. Encara més si tenen una arrancada tan bona com la que té aquesta.
Per desgràcia, ni les intencions ni els començaments fan una pel·lícula, i aquí no tenim res més que això.
Hem arribat a 2009 i tot continua igual pel què fa als belgues. Magritte és l'única cosa que valgui la pena que ha parit el país i
aquesta és l'única pel·lícula d'allà que es pot veure amb interès.
Se'n poden anar a la puta merda.

No passarà a la història de cap manera, ni tan sols (ni de bon tros) amb el més que dubtós mèrit de ser la millor pel·lícula d'en
Kevin Smith. Resulta poca cosa més que una simple comèdia d'adolescents, però així i tot uns pocs gags aconsegueixen posar-la en un nivell més que digne, fent que veure-la sigui d'allò més agradable i fins i tot recomanable en determinades circumstàncies.
El cas d'
aquest home ja comença a ser digne d'estudi. Ja pot anar traient obres mestres una darrera l'altra, i convertir-se amb una elevada probabilitat en el millor director del Hollywood actual. Ja pot anar fent, que sempre sortirà algun imbècil dient "Sí, sí, però aquest és el que va fer
Alien³".
Benjamin Button? En la línia. Sense ser del tot rodona, fàcilment es trobarà entre les cinc millors pel·lícules de l'any, o al menys entre les cinc que més hauré gaudit. Comentari a part mereixen les seves gairebé tres hores de durada. Per una vegada, després de passar tres hores assegut al cine, se'm van fer curtes (tot i que dubto que el mèrit d'això fos de la pel·lícula).
Sou una d'aquelles persones que sempre s'han preguntat com seria una pel·lícula feta completament per gent lobotomitzada? No només els protagonistes, sinó absolutament tothom.
Amb un guionista lobotomitzat, amb uns maquilladors lobotomitzats, amb un editor lobotomitzat, amb un director lobotomitzat, amb uns productors lobotomitzats, amb un decorador lobotomitzat, amb un músic lobotomitzat, amb uns càmeres lobotomitzats...
Satan's Little Helper és un experiment fallit d'integració social.
Molt abans de fer-se càrrec de les millors pel·lícules de superherois filmades fins ara (
1 i
2), i fins i tot abans de regalar-nos
una de les darreres grans sorpreses del segle XX, en
Christopher Nolan ja apuntava (excel·lents) maneres en aquesta pel·lícula.
Efectiva sense ser excepcional, però totalment coherent amb la resta de les seves pel·lícules. Potser no sigui tan imprescindible com
Memento o
The Dark Knight, però no desentona gens al seu costat.
Quan mirava
The X Files, els capítols que més m'agradaven eren normalment els que s'escapaven de la línia argumental general, quan es deixaven de banda les conspiracions governamentals per ocultar extraterrestres i exploraven camins una miqueta més estranys.
Suposo que per això aquesta segona pel·lícula m'ha sorprès gratament. Esperant més teoria de la conspiració i més homenets grisos, m'he trobat amb una cosa completament diferent, amb doctors bojos que experimentem amb humans. Com passa amb gairebé totes les versions cinematogràfiques de sèries acaba sent, més que una pel·lícula, un capítol allargat. Però com a mínim és un bon capítol.
v -
The X Files - I Want to Believe
Aquesta és una pel·lícula amb voluntat (i potser potencial) de ser gran dins la ciència ficció. Té una estètica natural, creïble i cuidada. La història avança desvetllant gradualment nous misteris. Les seqüències d'acció són tan espectaculars com ben filmades . I per si tot plegat fos poc, la religió ambientada en un món futur és un tema tan interessant com valent i ben plantejat.
Però no pot ser tan bo.
El guió es nota escapçat. Cap de les interpretacions és a l'alçada de la resta d'elements. L'acció és massa sovint un simple recurs per distreure, sense cap ni peus. El fil general sovint recorda massa
Children of Men. I per si tot plegat fos poc, després descobreixes que el director es va emprenyar amb els productors fins el punt d'abandonar la pel·lícula.
Així doncs, de moment tot apunta a bona pel·lícula destrossada per tercers, de manera que crec que li donaré una altra oportunitat, ara que sé que existeix una versió del director que afegeix més d'una hora de metratge. Si la versió amputada ja és acceptable, aquesta promet.
v -
Babylon A.D.
Sóc tan increïblement torracollons que difícilment deixaré de defensar l'existència dels remakes. Fins i tot després de veure porqueries de la mida d'aquest insult monstruós.
Vaig a buscar torrents per
Pulse 2 - Afterlife i
Pulse 3. Ho necessitaré, tinc un trosset de cervell que em sobra.
v -
Pulse
A vegades dóna ben bé la impressió que hi ha pel·lícules que es filmen sense que el director tingui mai el guió a mà. Si es dóna el cas que el director és també qui ha escrit el guió, la cosa passa a ser una miqueta més preocupant. Però a la vegada permet entendre moltes d'altres coses.
v -
Reeker
Una de les meves pel·lícules preferides és la
segona versió dels
lladres de cossos, de manera que no podia ser parcial de cap de les maneres, mirant aquest nou remake.
Però si a més m'hi fan passejar amunt i avall la cara de botox de la
Nicole Kidman i m'hi canvien un final meravellosament pessimista per un dels més trunyos de la dècada, ja s'assoleixen nivells desastrosos. I això que he de dir que hi havia entrat amb la ment oberta i amb ganes...
v -
The Invasion
Si ho hagués fet qualsevol altre, començar una pel·lícula en la qual durant més de mitja hora només es vegin una cafetera i un microones dient-se el nom podria ser qualificat de temerari. Però Pixar no és qualsevol, i en aquesta casa poden fer el que vulguin amb absoluta llibertat i sense por.
Després d'aquest inici espectacularment bo, el que el segueix fins que s'arriba al final és sensiblement més convencional, però igualment se situa per sobre de qualsevol altra pel·lícula d'animació feta recentment. Una altra petita joia per unir a la col·lecció.
v -
WALL·E
Un altre remake americà d'
una pel·lícula oriental, en aquest cas una de coreana que ja no es pot dir que fos res de l'altre món.
Generalment els remakes acostumen a no ser massa res de l'altre món, i quan es tracta de traslladar pel·lícules entre concepcions cinematogràfiques tan diferents com són les orientals i l'americana, els resultats han sigut normalment encara més catastròfics. Aquest no seria un cas diferent. Resumint, tenim una història sense cap ni peus que només és salvada per l'estimable concepció visual del
director i, només potser, per un final copiat de l'original però que no té cap mena de sentit ni segueix remotament el fil de la pel·lícula (tot i ser ben estètic, això sí).
v -
Mirrors
Poc pressupost, tres intèrprets i un únic decorat. Podrien ser ingredients que fessin pujar de nivell una bona pel·lícula, fent-la passar a excel·lent. En aquest cas però, les mancances a tots els altres nivells són tan grans que la manca de diners, interpretacions i localitzacions acaben restant molt més que no pas sumant. I restant, restant, al final s'acaba en no res.
v -
Sympathy
Ben poques vegades es pot veure una pel·lícula tan gran tenint ja vocació i ganes de ser enorme. No flaqueja en cap aspecte. Una història boníssima i excepcionalment desenvolupada, unes interpretacions espectaculars, una fotografia colossal i una realització genial, tot plegat es conjura per acabar donant una de les millors pel·lícules de la dècada.
De fet,
There Will Be Blood és tan increïblement gran que els fillsdeputa que la van rebatejar pel mercat espanyol com a Pozos de Ambición haurien de ser penjats dels collons en un pou d'extracció de petroli en flames. Com a mínim.
v -
There Will Be Blood
Veient qui són els responsables de tot plegat, les comparacions són inevitables, i
Zoolander és tan gran que fa ombra a qualsevol cosa impedint veure-la en tota la seva magnitud.
Tot i això, amb l'inici i el final que té, amb en
Robert Downey Jr negre i amb en
Tom Cruise calb, marxós i filldeputa, aquesta té massa punts meritoris com per deixar-la escapar. I altra vegada es confirma que no hi ha res com tenir un munt de pasta i amics, per passar-ho bé fent el que te surti de la polla...
v -
Tropic Thunder
Una de les normes no escrites del cinema còmic diu alguna cosa així com "quan et quedis sense recursos, droga algú i fes que es despulli". Mai falla. Un cartutx potent que convé no esgotar tan aviat com es fa aquí. A no ser, és clar, que tinguis una mica de sexe amb nans a la recàmera. En aquest cas, fes el que vulguis amb el drogat en boles.
v -
Death at a Funeral
A la meva "llista de coses que no fan gaire por" hi acabo d'afegir els rens fantasmes.
Ve un ren fantasma i fa "buh!". I el món s'acaba.
v -
The Last Winter
Després de centenars de milions de dòlars gastats en la realització i promoció, suposo que els productors encara es pregunten què va anar malament amb aquesta pel·lícula.
Tot i que no es pot dir que fos un fracàs (
500 milions de dòlars a tot el món), la recaptació als Estats Units no va ser ni de bon tros l'esperada. Un munt de soldats digitals, acció, aventures i les cuixetes sexis d'en
Brad Pitt, què hi devia faltar perquè el públic americà li girés l'esquena? La manca de coherència històrica o la pobresa cinematogràfica no acostumen a jugar contra aquest tipus de pel·lícules, de manera que l'única manera que trobo d'explicar la sensació general als USA que Troy és un fracàs és l'absència d'un heroi de referència. No es pot trobar un bo pur que lluiti contra un dolent pur i guanyi, i això gairebé atemptaria contra el principal pilar de l'entreteniment americà.
v -
Troy
Una vegada vista, no costa massa qualificar
Los Cronocrímenes com una de les millors pel·lícules de ciència-ficció del cinema espanyol. Fins i tot una de les millors pel·lícules fantàstiques.
Però tenint en compte la competència, potser això no seria massa meritori, i potser d'aquí vindrien les crítiques exageradament entusiastes.
Los Cronocrímes és una pel·lícula certament meritòria en molts aspectes, ben filmada i ben construïda, però malauradament li falten un parell de passos per poder acabar passant a la història.
Dues consideracions frívoles. Una, jo vull una samarreta de les del
gat de l'Schrödinger. Dues, per molt que ho intento no em puc treure del cap la idea que en
Vigalondo va rodar aquesta pel·lícula només per veure la noia en pilotes.
v -
Los Cronocrímenes
Acostumo a ser una persona potser no del tot positiva, però sí comprensiva, i fins i tot en les pitjors pel·lícules que miro intento buscar-hi les coses positives, més que no pas aprofundir en les seves mancances.
A vegades, però, això resulta del tot impossible.
Però va, fent un esforç sobrehumà diré que el millor de la pel·lícula és... Jonh McCain as Himself (archive footage)
v -
Night Skies
Quan em poso una pel·lícula a les quatre de la matinada d'un diumenge realment no espero d'ella que sigui ni un viatge intel·lectual ni una meravellosa experiència cinematogràfica. Com a molt, puc demanar-li que em mantingui despert un parell d'horetes i que no em vulgui prendre per imbècil.
Death Race és diversió, sang i benzina. Res més. Però és que tampoc té per què ser més que això.
v -
Death Race
Ho confesso, els meus prejudicis em fan sentir culpable per no pensar que The Fall és una puta obra mestra. És una gran pel·lícula, sí, però després de treure l'enorme talent visual que té en Tarsem el que queda és més aviat poca cosa.
Sí, el conte és ben bonic. Però no és res que no s'hagi fet
abans deu vegades millor.
Sí, la història és ben maca. Però que em vulguin adoctrinar sobre com de maca n'és la vida acostuma a tirar-me bastant enrere.
Pot haver guanyat a
Sitges, pot presumir d'un historial de dificultats increïblement gran, pot ser un homenatge cinèfil del tipus que vulgueu, però al cap i la fi, el que acaba sent és una successió de paisatges preciosos i pobles pintats de blau per tot el planeta. No és poca cosa, però no és suficient per construir una pel·lícula memorable, que és el que els meus prejudicis desitjaven veure.
v -
The Fall
Quan es defineix una pel·lícula com a "pretenciosa" s'acostuma a fer de manera despectiva, quan es vol apuntar excessivament amunt i es fracassa estrepitosament. Per alguna raó, cada vegada que penso en Dante01 l'únic adjectiu que em ve al cap és precisament aquest.
Dante01 és una pel·lícula pretenciosa, tremendament pretenciosa. A estones sembla voler ser un Alien, a estones deixa entreveure ingredients de 2001, i en d'altres moments vol donar una càrrega visual digna del millor Gilliam.
I tot i que no se n'acaba de sortir del tot en cap camp, la sensació final no és gens dolenta, sinó tot el contrari. Sé que tard o d'hora li donaré una segona oportunitat, i llavors la balança acabarà caient cap a una banda o altra.
v -
Dante01
Acceptem-ho.
Army. Schizopolis no té cap mena de sentit.
Zygote. Però al menys podem estar del tot segurs que si no té cap mena de sentit no és per culpa de deficiències en el guió o en la direcció.
Nose army. No.
Noooooose army.Si Schizopolis no té cap mena de sentit és per culpa nostra, perquè no l'hem sabut comprendre.
Jigsaw. I això és un enorme consol.
Turn. La continuarem mirant una vegada i una altra, una vegada i una altra fins que tingui una miqueta de sentit.
Zygote. Mayonnaise.
Turn.rev -
Schizopolis
Ho confesso. No sóc del tot conscient d'haver vist mai la
trilogia dels colors. Amb molta seguretat n'he vist alguna, però no sé ni quina ni quan, de manera que a efectes pràctics és com si no ho hagués fet.
Dit això, diré que en
Kieslowski m'encanta, des de fa temps.
Crec que sempre he cregut que l'atzar és el motor real de les nostres vides, però tot i la idea inicial d'aquesta pel·lícula (com li canvia la vida a un jove segons si puja o no a un tren que persegueix), una vegada vista sembla que més que parlar-nos de l'atzar ens parla de la importància de posicionar-nos, d'involucrar-nos de manera activa en el que ens envolta.
Pot ser cert, o no, però sigui com sigui jo continuaré creient que el principal motor de tot plegat és el pur atzar.
v -
Przypadek (L'atzar)
Juguem a buscar coses que molen?
Desafiar les lleis universals de la física. (Tenim bales que curven la seva trajectòria segons la voluntat del qui dispara, salts impossibles i xocs elàstics amb cotxes a gran velocitat) Mola.
Contravenir els principis bàsics de la fisiologia humana. (Tenim trets des de l'altra punta de la ciutat, regeneracions de ferides a ritme accelerat i talons capaços de doblegar el metall) Mola.
Obviar la història tecnològica de la humanitat. (Tenim un protoordenador amb forma de teler místic i amb un disc dur fet de cotó, pistoles amb components impossibles i frens d'emergència que provoquen catàstrofes) Mola.
La veritat és que tot plegat mola tant que potser fins i tot s'haurien pogut estalviar canviar l'argument dels còmics originals fins deixar-lo irreconeixible, però com que (encara) no els he llegit, ara mateix no m'importa massa.
Això sí, és totalment imprescindible esperar a tenir la
willing suspension of disbelief a tope, abans d'encarar-la. I tenir-la ja enorme, de costum. Si no és així, us passareu tres mesos donant pel cul insistint amb que és impossible curvar la trajectòria d'una bala. I això pas ho voldríem!
v -
Wanted
Si bé la
primera part era una cosa pretesament divertida i grollera amb molta sang que no acabava d'arrencar del tot, tot i mostrar a estones un potencial més que digne, aquesta ja no arriba ni tan sols a apuntar maneres com a pel·lícula decent. Havent renunciat (aparentment) a tota pretensió cinematogràfica, l'únic que es pot gaudir mínimament són algunes escenes i idees deslligades.
La bona notícia és que algunes d'aquestes, tot i que sigui a batzegades i sense sentit, acaben resultant realment meritòries.
v -
Feast II - Sloppy Seconds
Que el cinema oriental és fonamentalment diferent del "nostre" és un fet incontestable. Cada un té les seves bases, i en aquesta pel·lícula es fa més evident que en cap altra l'origen teatral del ritme pausat i els silencis que generalment caracteritzen el cinema japonès.
A més, després de veure amb interès com a
Dogville i
Manderlay es feia cinema teatralitzat (o a l'inversa), i gaudir-ho, és també recomfortant veure que fa 50 anys ja es feia en un altre lloc.
v -
Narayama Bushiko
Just ara, quan les pel·lícules de zombis on no hi surten zombis són una cosa ben habitual, i n'hem pogut veure unes quantes obres tirant a mestres, resulta especialment sorprenent descobrir que fa més de trenta anys el mestre indiscutible del cinema de zombis ja en feia.
Diguem-ne infectats, que és un virus, que no són morts i tot el que vulgueu, però des del mateix moment en què hi fotem en Romero, en
George A. Romero, pel mig, això són putes pel·lícules de zombis. I punt.
v -
The Crazies
Un requisit indispensable per mirar Tokyo Gore Police és la desconnexió prèvia del cervell. Una vegada fet això, ja podem riure sense parar amb les amputacions, els aspersors sanguinis, els anuncis de la tele i tot en general, rematant-ho amb les cames amputades reconvertides en retropropulsors.
Dolenta, dolenta, dolenta. Però com mola, aquesta merda ridícula!
La sorpresa de la nit, i de tot el festival.
El director era a la sala, i va sortir al principi de la marató a presentar-la, tot i que es va projectar la tercera. Semblava un paio molt maco. Després va seguir la resta de pel·lícules de la marató des d'un reservat que quedava just al costat d'on estàvem, i vaig poder-lo veure ben nerviós, mossegant-se les ungles, mentre esperava que comencés (potser hi van tenir alguna cosa a veure els xiulets que es van sentir a l'anterior).
És per tot això que em va saber un greu enorme que la seva pel·lícula fos una merda tan increïblement gran. De fet, una merda tan enorme que per molt que hi pensi no recordo haver-ne vist cap de remotament similar en tots els anys que fa que vaig per allà.
Una llàstima. Pobret.
Freda, asèptica, neta. Aprofita a la perfecció els meravellosos boscos australians i unes interpretacions notables, sobretot pel què respecta al quartet de personatges més rellevants. A estones, un ritme meravellosament lentíssim que va arribar a arrencar uns quants xiulets d'avorriment a la sala (per mi, totalment immerescuts), per arribar finalment a una culminació tan crua com directa, sense concessions.
Amb molta diferència, el millor de la nit.
A la banda dels contres, una història artificialment retorçada que no s'arriba a desenvolupar amb tota la competència que seria desitjable, de manera que acaba sent confosa i a estones avorrida. Relacions prescindibles entre personatges i girs innecessaris que acaben llastrant el que explicat amb menys voltes hauria sigut l'última fita del fantàstic australià, que és un cinema sempre interessant de veure, però al qual a mi personalment sempre m'ha costat entrar.
La idea a priori promet bastant, una mena de mescla de
The Entity i
Disturbia amb una dona que no pot sortir de la casa on hi ha el fantasma del seu marit maltractador.
Malauradament, s'acaba assemblant més a la segona que a la primera, i unes quantes seqüències de sang ben convincents i ben treballades no serveixen per arreglar hora i mitja de convencionalismes i intranscendència continuada.
Si li busquéssim una qualitat a City of Ember, aquesta seria per mi haver inaugurat un nou gènere. El de les pel·lícules postapocalíptiques per nens.
La fi del món convertida en un divertit parc aquàtic ple de rampes impossibles i desafiaments múltiples de tota llei física i geològica. Baixar per pujar, corrents d'aigua ascendent, tecnologia retrofuturista d'estar per casa, insectes gegants. Ja sabeu, aquestes coses que només es poden perdonar mirant-les amb uns altres ulls, més innocents, cosa que no sempre és possible.
No sé ben bé què li ha passat a
aquest home. Sap filmar, i en sap molt. Sap explicar històries, i fer-ho molt bé. Però una altra cosa és que el que vol explicar li importi a algú, i en aquest aspecte l'espiral vertiginosa en la qual s'ha precipitat des de fa un temps ja sembla inaturable.
Donar-se a conèixer de manera tan espectacular com ho va fer amb
The Sixth Sense se li va tornar en contra de manera bastant ràpida, però després de perdre el favor incondicional del públic va continuar desenvolupant de manera excel·lent històries notables (segons la meva manera de veure-ho).
Ara però potser seria un bon moment per plantejar-se filmar guions d'altra gent.
v -
The Happening
Una gran conjunció de gent competent i carismàtica, tant a una banda com a l'altra de la càmera, converteixen el que hauria pogut ser una cosa bastant infumable en una de les millors maneres de passar un vespre de diumenge.
I per sobre de tot, en
George Clooney escampant glamour tot matant gent pel desert.
Un clàssic en potència.
rev -
From Dusk Till Dawn (Abierto Hasta el Amanecer)
"Some secrets should stay buried", diu la frase promocional.
"Algunes pel·lícules, també", diu el meu comentari.
v -
Unearthed
A vegades fa de mal dir si em carden més ràbia els creients de qualsevol religió o els que s'empassen tota la merda dels ovnis i similars. Normalment acabo concloent que no deixen de ser dues vessants del mateix fenomen absurd, i em tranquil·litzo fins la propera vegada que caic en una pàgina que parla d'abduccions i/o de miracles marians.
Fa uns anys va aparèixer el vídeo d'una suposada autòpsia a un extraterrestre que havia caigut amb la seva nau al desert de Nou Mèxic. Segur que el nom de Roswell us sona.
Alien Autopsy explica com es va fer aquest vídeo, i com l'home que ho va maquinar tot riu i continua rient.
No serà una pel·lícula memorable, però per riure dels creients fa el fet, i està feta de manera més que competent.
v -
Alien Autopsy
La bona notícia és que la idea de les strippers zombis aconsegueix captar l'atenció durant una estona, ni que sigui ensenyant un pit siliconat de tant en tant.
La mala notícia és que no ho aconsegueix gaire estona, i acaba sent tot plegat d'alló més avorrit. Un bon intent, però del tot infructuós (tot i el magnífic signe d'exclamació que té el títol).
v -
Zombie Strippers!
Em costaria creure que ningú dels que ahir estàvem fent cua al Retiro per veure això no tingués del tot clar què esperar d'una pel·lícula d
'aquest home, però en tot cas quan abans d'entrar aquests despistats van veure com els passava pel costat el productor amb un barret amb forma de Guilala alguna cosa deurien començar a sospitar.
Després de (ja ho sabeu, ho repeteixo i ho repetim tot sovint)
koales oficinistes,
calamars boxejadors,
crancs porters... i just abans de gats cuiners, una pel·lícula amb un monstre godzillós totalment ridícul no ens hauria de sorprendre de cap manera.
No ens hauria de sorprendre, però sí que ens hauria de fer riure. I molt!
No cal explicar els gags ni el que conté, simplement mireu-la i gaudiu-ne com si fóssiu nens, que és simplement el que pretén.
Una vegada vista, les sensacions que m'envolten aquesta pel·lícula s'han anat fent més i més bones. És cert que hi ha unes quantes coses que no acaben de lligar del tot, i quan la torni a mirar d'aquí un temps passarà la prova definitiva, la que la farà caure a la bassa de la intranscendència o farà que hi vegi els detalls que em puc haver perdut aquesta vegada, lligant-ho tot a la perfecció i fent-la encara millor. Ja veurem.
De moment, un notable alt per la pel·lícula i un resum gràfic d'ella per vosaltres:
Tenint vampirs, japonesos, un futur postapocalíptic, un responsable capaç i pocs recursos... què podria sortir malament?
No em veig capaç de respondre, però alguna cosa ha funcionat prou malament i el producte final acaba sent més que prescindible.
v -
Longinus

Si ja tant
Planet Terror com
Death Proof considero que son dues autèntiques obres mestres, cada una per separat, en combinar-les tal i com estava pensat que fossin, afegir-hi tots els trailers falsos d'entremig, unes quantes cerveses i una colla d'amics, el resultat acaba siguent més que espectacular.
rev -
Grindhouse
Aquests putos japos estan totalment sonats. Quan creus haver-ho vist ja tot (
un calamar que fa lluita lliure,
una dona immortal,
un koala oficinista,
una nena amb una doble gegantina que només veu ella o
zombis sortint d'un abocador) es despengen amb qualsevol cosa més demencial encara.
Com ara un home que pot créixer fins assolir mida Godzilla per fer lluites televisades amb els monstres més impossibles (menció destacada pel pollet plumat sense cap i amb un ull gegant a la punta d'una mena de polla retràctil).
Jo desisteixo, ja em poden venir amb qualsevol cosa, que jo em nego a sorprendre'm mai més.
v -
Dai-Nipponjin (Big Man Japan)
De la mateixa manera que rere en Godzilla s'hi amaga en pànic japonès a la bomba atòmica, rere la major part de cinema nordamericà de ciència ficció dels anys cinquanta (i al voltant) hi ha la guerra freda i la por al que hi havia a l'altra banda del teló d'acer. No és un secret gaire ben guardat, i és matisable o fins i tot es pot fer una argumentació alternativa.
Però d'entre totes les paràboles de l'època, no n'hi ha cap de tan evident com aquesta. Pura propaganda anticomunista i procristiana sense cap mena de vergonya ni mirament. I a més és apta per nens!
Ja ho sabeu, si voleu salvar el món, la fórmula màgica consisteix en Déu i economia.
v -
Red Planet Mars
Si bé es pot dir en favor seu que és valenta i intenta transmetre força coses (comèdia, friquisme, terror, crítica, reflexió), prenent com a referència què és l'art i què són els artistes, és trist veure com fracassa estrepitosament en cada una d'elles.
v -
Murder Party
Una pel·lícula de zombis per nens? Fet.
Mentre els de Disney s'entesten a fer que els millors amics dels nens siguin animalons de tot tipus, però sempre simpàtics i de gran cor, de tant en tant arriben alternatives.
Aquí, en un món alternatiu on els zombis han pogut ser domesticats i són utilitzats com esclaus domèstics, un nen inicia una sincera i bonica amistat amb el seu zombi, cosa que li comportarà petits problemes.
A veure si amb una mica de sort en un futur no massa llunyà pot deixar de ser vista com una raresa.
v -
Fido
Es nota que no només li han donat més diners, respecte la primera part, sinó que a més aquest paio té un control absolut sobre (com a mínim l'aspecte visual de) la pel·lícula. Ara mateix, pel què fa a fantasia, una pel·lícula d'en
Guillermo del Toro és el millor que es pot veure, i amb moltíssima diferència.
A estones la processó de criatures pot recordar
El Laberinto del Fauno, a estones qualsevol Harry Potter i a estones Star Wars, però no es tracta només de referències,
Hellboy II mereix un nom per ella mateixa.
Només li retrauria un excés de caramel en les escenes d'amor, massa sentimentalisme i potser també un excés de comèdia, però això darrer ho perdono perquè conté la frase que més m'ha fet riure darrerament ("No soy un bebé. Soy un tumor").
v -
Hellboy II - The Golden Army
Això no ho tinc pas per normal, i la raó de fer-ho ara no vindria al cas. De fet no ho feia ni de petit amb les pel·lícules de Disney. Però ara ho he fet.
Sí, he mirat Hellboy dues vegades en dos dies. I em continua encantant igual.
rev -
Hellboy
Quan estan a punt d'arribar segones parts interessants, resulta sempre recomanable recuperar les primeres, ni que sigui només per entrar una miqueta en ambient.
Si a sobre estem parlant d'una pel·lícula d'en
del Toro, la cosa es fa encara més de gust. Fantasia i una explosió visual digna del comic que és adaptat. Per no perdre-se-la, ni la pel·lícula ni les pàgines en les quals es basa. Gaudiu-ne els que en sabeu.
rev -
Hellboy
Després de tot, jo continuo confiant amb que es poden fer bones pel·lícules de fantasmes i de cases encantades. Amb al·lucinacions o fantasmes reals que dirigeixen tota una família o una persona a un rampell de bogeria homicida (i no parlo només per
The Shining).
Remakes barats i amb poques ganes i menys idees com aquest no em faran canviar d'opinió, per molt que me la facin trontollar perillosament.
Per cert, lliçó del dia: No t'hipotequis si no ho pots pagar. Potser fa tard per molts, però és un consell tan útil com evident.
v -
The Amityville Horror (2005) (La Morada del Miedo)
Si s'ha arribat a filmar una vuitena part, tot val. No hi ha normes. Que els surt de la polla treure's de la màniga una rèplica de la casa original en miniatura? Doncs es fa, i punt. Tothom a callar i a esperar que acabi.
rev -
Amityville VIII - Dollhouse
Si els vuitanta van ser la dècada de les seqüeles dolentes en 3D, els noranta van ser la de les noves generacions.
El que s'havia fet anteriorment ja no valia, i s'havia de renovar. Una miqueta com un projecte de l'onada de remakes que ens inunda ara mateix, però a menor escala.
Ara l'assassí que va generar tota la història s'apareix a través d'un mirall al seu fill. I passen coses.
v -
Amityville VII - A New Generation
Com vaig poder arribar a aquest punt, us podreu preguntar, però no obtindríeu una resposta satisfactòria. És estiu i no és la primera vegada que faig coses per l'estil.
En aquesta l'esperit maligne està en un rellotge. Potser a la propera està en una nevera. O en una torradora. O en una figureta de Lladró. El mal és imprevisible.
rev -
Amityville 1992 - It's All About Time
Algú creia que una vegada es feia una seqüela on el desencadenant de les històries precedents es traslladava gratuïtament a un altre lloc ja no es podria caure més baix? Continueu suposant, per exemple que el més avall que es pot caure és agafant un guió que no té absolutament res a veure amb la nostra història, hi afegim un parell d'escenes i li canviem el títol... i apa, ja tenim la nostra cinquena part a punt pels videoclubs!
v -
The Amityville Curse
Quan responsables de fer una tercera obliden que al final de la segona l'element central de la saga va ser destruït, i fan com si res, llavors el millor és no esperar-ne absolutament res coherent.
Que deixin la casa en peu, traslladin l'esperit maligne a una làmpada increïblement lletja i el portin cap a California, si volen. Que fotin el que els surti de la puta polla.
rev -
Amityville IV - The Evil Escapes
Resulta tan temptador, quan has de fer una tercera part, afegir una D al 3 i fer-ho tot tridimensional... I encara més temptador era a principis dels vuitanta. Donar unes ulleres amb celofan de dos colors a l'entrada del cine havia de molar cosa bèstia. I anar a un cine on amb l'entrada et donaven unes ulleres amb celofan de dos colors, molt més.
Les ulleres eren l'important, el que es veiés a través d'elles era el de menys.
v -
Amityville 3D - The Demon
Fer seqüeles pot ser una tasca ben senzilla, i en casos com aquest fins i tot jo em veuria amb cor de fer una segona part.
Hi posem una casa, una família amb filla de bon veure, un parell de capellans, unes quantes mosques i ¡apa! Tot ben barrejadet i a veure què en surt. No gran cosa, però això seria el de menys.
v -
Amityville 2 - The Possession
El tema aquest de les cases encantades té el seu encant, en el fons. La llàstima és que, inevitablement, en algun lloc rere les portes que es tanquen, els mobles que es mouen i la sang que supura de les parets hi ha algú prenent-nos el pèl.
Aquesta diuen que va ser una història real, que cap allà als anys 70 va moure força lletra. La història real rere la història real? Una família compra una casa que no pot pagar, i assetjats pels deutes remouen el passat recent de la casa, on troben un assassinat múltiple. A partir d'aquí, llibres, una pel·lícula, set seqüeles, un remake... i beneficis.
Que en som, de burros, tots plegats.
rev -
The Amityville Horror (Terror en Amityville)
Quan una pel·lícula s'ha estat esperant tant com aquesta, és realment complicat arribar a complir les expectatives que inevitablement es generen. Superar-les de la manera com ho fa aquesta segona part és ja tasca pràcticament impossible.
Un Joker brutal, un Dues Cares impressionant, un Batman que queda en un segon pla no per desmèrit seu sinó per mèrit dels altres, i tota la resta amb el mateix nivell que a la primera part, però amb la història ja més avançada. Diuen que tota història explicada consta de tres parts: plantejament, nus i desenllaç. En
Christopher Nolan sembla que ha sabut traslladar això a la seva trilogia de Batman millor que qualsevol altre director de trilogies darrerament, i si bé a
Batman Begins teníem la millor introducció possible al personatge i el seu món, aquí ens trobem un nus devastador pel personatge, que el situa en una posició que augura una conclusió memorable.
v -
The Dark Knight
Mirant-la per segona vegada, totes les sensacions de fa gairebé tres anys es confirmen. Aquest sigui probablement el millor Batman que ara mateix podem tenir, la millor manera possible de recuperar, revitalitzar i el que en diuen reinventar un personatge tremendament interessant però que havien destrossat.
Diversos factors, sobretot (però no només) generacionals, fan que el meu
Batman preferit sigui el d'en
Burton, però objectivament el Batman d'en
Nolan supera en tots els aspectes qualsevol cosa que s'hagi fet abans, no només amb en Batman sinó amb qualsevol superheroi.
rev -
Batman Begins
És un fet, i aquesta pel·lícula ens avisa. Si et descarregues coses d'internet de manera il·legal et poden passar un munt de coses dolentes. El teu ordinador pot ser controlat per malvats pederastes. Pots ser presa d'assassins, torturadors i assassins torturadors. O pitjor encara, pots acabar mirant pel·lícules com aquesta.
Bewaaaare!!v -
Untraceable (Rastro Oculto)
Diuen que els japonesos van agafar tal cabreig, quan els americans es van despenjar amb aquesta merda de remake que canviava el Gran G per una iguana gegant empeltada de T-Rex, que el van utilitzar en una pel·lícula posterior del
Godzilla de veritat. Li van canviar el nom per Zilla, van explicar que els americans havien sigut prou estúpids com per confondre'l amb l'autèntic i van fer que fos vençut en una batalla de menys de 10 segons.
No els ho retrec, al contrari. Però potser, a part de queixar-se del que fan els demés amb les seves creacions després de vendre-les, podrien també ser una miqueta crítics amb tota la basura que han creat ells mateixos amb el nom d'en Godzilla.
Clar, que això no treu que l'
Emmerich i els seus còmplices mereixen ser apallissats (i no només per aquesta).
v -
Godzilla (1998)
Tan visualment impressionant i estèticament atractiva com conceptualment buida i infantil. Rascant la parafernàlia efectista, les llumetes i la miqueta de sang massa vermella hi queda més aviat poqueta cosa.
v -
Sky High
Un calamar antropomorf que busca el títol de lluita lliure, un pop antropomorf i una gamba antropomorfa que li volen impedir, un locutor amb una llauna de cervesa al front, el Pakistan, amor interespècie, un exlluitador tenyit amb la boca torta i una samarreta de Toys'R'Us, un venedor de naps i, per sobre de tot, una família unida que supera tota adversitat per retrobar-se.
Una broma enorme, a la qual es pot entrar o no, i que tenint en compte que estrany i passat de voltes no sempre equival a bo, és molt estimable.
v -
Ika Resuraa (The Calamari Wrestler)
Per fer obres mestres cal conjuntar un munt de factors diferents, i és una feina increïblement dura que requereix també bona part de sort.
Per fer bones pel·lícules calen menys coses, però igualment no és fàcil, com no resulta tampoc senzill ser competent amb qualsevol treball.
Però fa ràbia, que quan te trobes una pel·lícula que està feta amb una mínima competència i originalitat, tot i no ser res de l'altre món, sorprengui. Aquest seria el cas.
v -
The Signal
D'entre els molts tòpics vàlids per les pel·lícules dolentes de terror, un dels més divertits és aquell que diu que la millor manera de despistar els que cometen la temeritat de mirar-ne una és posar-hi unes quantes rosses en pilotes.
Una única rossa morta en pilotes no aconsegueix amagar el munt de merda que és aquesta. Intent fallit.
v -
House of the Dead 2 (El Amanecer de los Zombies)
Una més de les mil adaptacions mediocres de llibres, relats o la llista del súper del gran mestre dels bestsellers de terror que es van fer durant els 80 i 90.
Tot i ser un producte amb potencial per ser increïblement ridícul, diversos petits factors sumen per aconseguir que sigui ridícul a seques. Sang, rates, rates i en
Brad Dourif fent d'ell mateix.
v -
Graveyard Shift (La Fosa Común)
Creia que mai arribaria aquest dia, però finalment puc dir que acabo de veure "la pitjor pel·lícula mai filmada". Sé que no és cert, i que jo mateix ho comprovaré segurament abans del que imagino i espero, però ara necessito dir-ho.
Quan en vaig veure el títol vaig creure que aniria d'alguna secta de borderlines, de gent tirant a curteta, però una vegada vista me n'adono que els únics borderlines són l'equip responsable d'aquesta atrocitat. I els que la mirem, és clar...
No hi ha absolutament res que la salvi mínimament. De fet, és la cosa més semblant a una pel·lícula porno que us pugueu imaginar, excepte que les pel·lícules porno acostumen a explicar el camí que porta a un o diversos orgasmes, mentre que aquí no se'ns explica absolutament res.
Tres assassins maten a la frontera mexicana. Maten. Maten. Continuen matant. No passa res. Maten. Encara maten. Res. Tampoc res. Maten. Fi.
v -
Borderline Cult
Hi ha coses que no s'han de preguntar. Com ara com collons ha arribat al meu reproductor una pel·lícula protagonitzada per un assassí psicòpata, reencarnat en un ninot de neu, que busca venjança en una illa tropical. Com ara quin tipus de mamífer no placentari devia encarregar-se del guió. Com ara qui pot riure amb aquesta pel·lícula. Com ara per què collons no n'aprenc ni a hòsties.
v -
Jack Frost 2 - Revenge of the Mutant Killer Snowman
Quan algú us vingui presumint d'haver aconseguit una mescla perfectament equilibrada de terror, sang i humor... desconfieu.
Si aquest algú ha guanyat la possibilitat de fer la pel·lícula en un
reality show televisiu... fugiu.
Bé, per ser justos, té algun punt interessant, i a estones es mira ben de gust, però al final no deixa de ser totalment oblidable.
v -
Feast
A vegades hi ha pel·lícules que aconsegueixen ser molt més que això. Aquesta n'és una. Molt més que una pel·lícula, ha acabat sent una nova manera d'entendre l'animació.
Genial. (Pràcticament) Insubstituïble.
rev -
The Nightmare Before Christmas
Més completa, més rodona, més treballada, més ben construïda i, en general, millor que la seva directa predecessora i encara ara obra mestra inqüestionable de l'animació. Però encara la segona, la que segueix.
Tot i això, cada vegada tinc més clar que a mesura de veure-les, aquesta acabarà passant davant.
rev -
Corpse Bride
Al Regne Unit de principis dels vuitanta, dos nens obsessionats amb
Rambo decideixen fer-ne una seqüela per un concurs d'un programa de televisió. Mentre avança la filmació van descobrint l'autèntic valor de l'amistat i blah-blah-blah...
Sona més interessant i divertit del que és en realitat, però no deixa de ser agradable de veure.
v -
Son of Rambow
I si en el cas anterior calien desconnexions neuronals, en aquest ja ni en parlem. Només cal dir que no estic segur de contra què lluitava la tortuga gegant que escup foc i és amiga dels nens. Diria que era un tauró (gegant, per suposat) de l'espai, però no n'estic del tot segur.
v - Gamera tai Shinkai kaijû Jigura (Gamera vs Zigra)
El tema dels fantasmes s'ha tractat de tantes maneres diferents que al final sembla haver-se esgotat gairebé del tot. Costa moltíssim trobar no ja alguna idea nova, sinó un aprofitament de les ja existents que valgui la pena. Deu ser per això, que sense ser res de l'altre món (fins i tot mediocre a estones) aquesta sigui tan plaent de veure.
v -
Wind Chill
Què queda, per aconseguir que una miqueta de gent vingui a veure la teva pel·lícula dolenta de terror, quan no tens ni un guió potable, ni uns actors competents, ni una fotografia clara, ni uns efectes creïbles, ni...
Una opció, és canviar-li el títol, rodar un parell de noves escenes, i dir que és la novena part de
Hellraiser o la desena d'
Amityville.
Una altra, igual de digna, és posar com a frase promocional que has utilitzat cadàvers reals.
La pel·lícula continuarà sent una merda infumable, però al menys les pèrdues seran menors.
v -
Unrest
És estiu, i a l'estiu acostumen a venir prou de gust les pel·lícules amb molta sang, violència, evisceracions extremes, molta més sang, decapitacions, instruments tallants diversos i, així de manera general i per resumir, sang.
Si a més hi afegim un virus mortal per aquí, una societat medieval per allà, uns guerrers postapocalíptics de la carretera més enllà, i ho amanim tot amb musiqueta vuitantera selecta i la guia mestra d'
aquest home que a cada pel·lícula que fa tira més cap a geni... Doomsday!!
v -
Doomsday
Tan correcta com irritantment impersonal en tots els aspectes possibles.
Tot i això, fins i tot estaria bé, que totes les pel·lícules condemnades a un oblit instantani fossin igual de competents.
v -
How to Rob a Bank
Senyor
Myrick, fa gairebé deu anys vostè i el seu amic
Sánchez van demostrar al món sencer que tot i ser grans estrategs publicitaris, cinematogràficament són uns putos incapacitats. No cal que insisteixi en reafirmar al món sencer això segon. Ho sabem. Ja ho sabem.
v -
Believers
Ha arribat el punt en què ni tan sols es molesten a negociar per comprar els drets. Per què pagar per fer un remake de
Batoru Rowaiaru, si canviant nens per condemnats a mort del tercer món tenim el triple benefici de tenir un producte més barat, políticament més correcte i amb quàdruple esperit autènticament americà?
I a sobre ens estalviem de parlar amb japonesos, que ja sabem que són molt rarus, parlen fatal i tenen costums estranys.
v -
The Condemned
Nazis, pits monstruosos, tortura gratuïta, castracions, experiments mengelians, ereccions americanes controlables, més pits monstruosos, uniformes, accents variables, enfermeres voluptuoses, electrocucions vaginals... tot això, i més, en un dels productes gràcies als quals ara podem gaudir de
Grindhouse.
v -
Ilsa, She Wolf of the SS
Realment, en
John Waters és un paio peculiar. Així en general, no es pot considerar que cap de les seves pel·lícules sigui una obra mestra (més aviat al contrari), però aconsegueix en cada una d'elles unes quantes coses imprescindibles per ser un gran autor, la principal de les quals diria que és la coherència, tant personal com professional.
v -
A Dirty Shame


Suposo que és bastant significatiu, que després de mirar la pel·lícula el meu principal interès en ella fos intentar trobar coherència en les dimensions de l'hospital i la quantitat d'interns. La conclusió és que és impossible fer-ho.
El que seria pensar en guió i interpretacions, ja ni m'ho he plantejat.
v -
Insanitarium
Una de les pitjors coses que li pot passar a una pel·lícula és no tenir del tot clar què està explicant. Si és una pel·lícula de vampirs, si és de monstres, de fantasmes, una pel·lícula de terror, un thriller psicològic, si vol espantar amb ocells que surten de manera imprevista o suggerir subtilment un conflicte intern.
Vista
Somne i vista aquesta (tres vegades, tres, li vaig dir al qui la va triar que s'ho repensés), algú li hauria de dir al simpàtic
Isidro Ortiz i als seus amics guionistes que seria millor per tothom que es plantegessin dedicar-se a alguna altra cosa.
v -
Eskalofrío
A vegades passa que la història d'una pel·lícula és bastant més interessant que la pel·lícula en sí. Pulgasari seria un dels exemples més clars d'això.
Resulta que l'actual
"estimat líder" de Corea del Nord és un apassionat del cinema, en especial li encanten les pel·lícules de Friday the 13th, Rambo, James Bond i Godzilla. Ha arribat a escriure'n algun llibre, però el més interessant va venir quan es va encaparrar a fer una pel·lícula de monstres. Tenint en compte que la indústria cinematogràfica nordcoreana no passa per ser un referent mundial (petits efectes col·laterals dels totalitarismes, res important) va decidir buscar-se els empleats fora, de manera que va fer segrestar el director sudcoreà
Shin Sang-ok. L'home va passar segrestat uns deu anys, fent propaganda, però això ja seria una altra història menys divertida.
Amb la febre americana pels remakes seria tan interessant com irònic, que fessin el d'aquesta...
rev -
Pulgasari
A l'estiu el cervell s'estova. És un fet. El que mai hauria cregut és que el reblaniment pogués arribar a ser tan enorme com per fer-me capaç de mirar aquesta enorme basura.
v -
Meet the Spartans (Casi 300)
Una joia de minut i mig, sense diàlegs i amb només dos personatges, els dos igual de mítics.
Fins i tot els crèdits són imprescindibles (
"We gratefully acknowledge the city of Tokyo for their help in obtaining Godzilla for this film.")
rev -
Bambi Meets Godzilla
Altra vegada la típica pel·lícula basura dels 50, seguint el mateix esquema de merda que totes.
Hi ha un misteri que no s'aclareix, tothom es passa una hora fent coses absurdes i posant cara de pal, cinc minuts abans del final es veu finalment un monstre ridícul, el cremen, fi. Apa, la propera.
v -
Beast from Haunted Cave
Sempre he trobat en Leatherface i la seva família plenament ridículs. Veure'l córrer amunt i avall cridant amb una serra mecànica parada, amb en
Dennis Hopper al costat fent el mateix, no ajuda a canviar d'opinió.
v -
The Texas Chainsaw Massacre 2
Una premissa interessant amb una execució acceptable. A estones arriba a semblar una simple classe aplicada de geografia-ficció, però al final acaba sent pur entreteniment. Ni més, ni menys. Prescindible, però agradable.
v -
Jumper
Tot i que en aquest cas tot plegat no m'ha acabat de convèncer del tot (no dec estar per drames, ara mateix) he de reconèixer que m'encanta veure que de tant en tant surten de l'altra banda de l'Atlàntic coses com aquesta.
A estones dura, complexa, àcida, difícil, crítica, però en d'altres moments planament tova i simpàtica. Que duri la moda.
v -
The Savages
Sí, és divertida, i realment a les antípodes del que ens acostuma a arribar d'orient, però una vegada acabada resulta ser ben poquet més que una versió de
Porky's amb xinos.
Bastant recomanable, tot i això.
v -
AV (Adult Video)
Una pel·lícula anglesa que mescla terror i comèdia? Sempre que passen coses així
les comparacions són tan odioses com inevitables, i gairebé sempre l'últim d'arribar hi surt perdent.
En aquest cas, a més, tot i que les interpretacions rendeixen fantàsticament, el guió no està a l'alçada pràcticament en cap moment, ni pel què fa a la comèdia ni al terror.
v -
The Cottage
Partint d'un inici correcte, la paranoia i la claustrofòbia es van apoderant de manera gradual de la història, aconseguint primer fer creure que
aquest home no es va acabar amb
The Exorcist, però caient finalment en l'absurd després de passar-se de frenada.
v -
Bug
22.07.2008 - 16:35
Inicialment podria semblar que aquesta pel·lícula és només una còpia refeta pla per pla, línia per línia, per ser consumida per un mercat reticent. Veient-la es pot apreciar el seu missatge intacte, però no és fins uns dies després que me n'he adonat que a la reflexió original sobre la violència ara se li'n suma una altra sobre la pròpia creació artística.
I l'execució continua siguent brutalment bona, de manera que pràcticament en diria, jo també,
el mateix.
v -
Funny Games US


Un requisit imprescindible per una comèdia és fer riure. A algú, a qui sigui, però fer riure. Dubto bastant que segons aquesta premissa es pugui considerar que aquesta pel·lícula sigui una comèdia.
El plantejament inicial és interessant, un individu troba un dit amputat al terra de la seva cuina. La resta, basura. I la comparació publicitària amb
After Hours, insultant.
I un dubte que em va plantejar aquesta pel·lícula: realment a ningú se li va passar pel cap, abans de 1977, que podria ser una bona idea esteril·litzar en
Tom Hanks?
v -
Careless
Fer una pel·lícula basada en un diari de notícies fictícies ha de ser una tasca realment complicada. El format de telenotícies s'esgota ràpidament, i tot queda a mercè de cada gag de manera individual. I clar, ja se sap què passa en aquests casos...
Compleixen: els peruans salvavides amb raigs làser als ulls, el jugador de bàsquet nascut amb judaisme,
Steven "cockpuncher" Seagal, els gatets arrebossats i, sobretot, "armed gunman".
Més val oblidar: la clon de Britney Spears, el "negro", el creuer gay, el joc de la violació, la partida de rol, la política internacional, el Bates 4000 i, sobretot, l'estúpida part final.
No us hi esforceu.
v -
The Onion Movie
Realment, fer pel·lícules d'esquetxos és realment complicat, i que hi participin diversos directors no suavitza el problema, precisament. Lligar-ho tot com si es tractés d'una sessió de zapping a través de la televisió nocturna no sé si és la millor manera de fer-ho, però certament funciona suficientment bé.
Com és d'esperar en una pel·lícula feta de retalls, n'hi ha de mediocres i n'hi ha d'acceptables, i fins i tot diria que n'hi ha de memorables (sobretot la paròdia de l'home invisible o la que dóna títol al conjunt).
v -
Amazon Women on the Moon
I, d'això... pum! pum! bang! bang! bang! bang! fiiiuu! bang! bang! bum! bang! bang! bum! bum! bum! pam-pam-pam-pam-pam-pam! aaaarrgh!
...així vindria a ser com s'escola pica avall la meva dignitat com a membre d'aquesta societat.
Però hi ha axplusions i licòptrus!
rev -
Rambo III
I no, no en tinc prou amb deixar que el meu passat em torturi una vegada, que jo mateix em vaig posant els DVD's de la trilogia vuitantera.
Segona part, amb més morts, més explosions, més fletxes, més helicòpters i, així en general, més de tot (fins i tot més
Stallone, que vindria a tenir més o menys el doble de volum que a la primera part).
rev -
Rambo - First Blood Part II
Ho he dit ja moltes vegades, flagelant-me sense compassió, però ho repetiré. Tothom té un passat, i a mi m'ha tocat ser un puto fill dels vuitanta. I sabeu què significa, això?
Entre d'altres coses igual de desagradables, que
Acorralado (Rambo I, per entendre'ns) és una pel·lícula referencial, una icona generacional. I així, resumint, és com avança el món.
rev -
First Blood
Realment, per fer una gran pel·lícula no cal un gran pressupost. N'hi ha prou amb un gran guió, una gran direcció i unes grans actuacions (en una proporció o una altra). Però quan no es té cap d'aquestes tres coses, llavors sí que l'única manera de poder-ho camuflar mínimament és fotent-hi molta pasta. Segurament sortirà igualment un trunyo, però al menys enganyarem força gent.
Amb un pressupost televisiu, tot i que la història sigui acceptable, no es pot enganyar ningú.
v -
The Langoliers
La segona part de la història comença just on ho deixa la primera part.
Introduint noves voltes al plantejament inicial, s'accentua el joc del gat i la rata entre els dos protagonistes. Girs constants i una guerra de cervells trepidant fins el final.
A estones sembla que la història flaqueja lleugerament, i que es recargoli de manera innecessària, però el balanç final és plenament satisfactori. Esperem que la cosa tingui continuïtat, i des del Japó ens arribin més coses fresques, més enllà d'esgotats fantasmes de cabells llargs i adaptacions mediocres de mangues infantils.
v -
Desu Nôto: The Last Name (Death Note: The Last Name)
No sabia absolutament res de Death Note fins que vaig veure l'edició de col·leccionista del
primer volum de l'
anime, i la figura que l'acompanyava em va cridar l'atenció. La història general, un noi que troba un quadern que té el poder de matar aquells el nom dels quals s'hi escriu, no em va semblar excessivament atraient, de manera que no vaig voler-hi perdre el temps.
Més endavant, vaig descobrir que hi havia una adaptació en imatge real, dividida en dues pel·lícules, i finalment em vaig decidir a entrar-hi. Una pel·lícula de dues hores, i com a màxim dues amb un total de quatre i mitja, resulta bastant més assequible que una sèrie de 37 capítols.
Una vegada vaig començar amb la primera vaig haver de continuar fins el final, i suposo que la sèrie també acabarà caient.
N'estic fart, de les eternes lluites de bons contra dolents, mantenint una guerra tan ridícula com irreal.
En un moment de la pel·lícula el protagonista, un noi que utilitza el quadern de la mort per "netejar" el món d'assassins, violadors i criminals diversos, està en un banc llegint "Més Enllà del Bé i el Mal". Un detall fàcil, però igualment perfecte i del tot coherent amb la història. Aquí el bo és el dolent. O potser és al revés. Depèn de com ens ho mirem. Més aviat no hi ha bons ni dolents, sinó que tothom és les dues coses. Com a la realitat.
El millor de tot, la completa amoralitat que se segueix gairebé durant tota la història, la simpatia que podem sentir per qualsevol dels dos adversaris sense que en cap moment se'ns pretengui adoctrinar.
Salvant les distàncies, un
Dexter fantàstic.
v -
Desu Nôto (Death Note)
Hi ha una raó per la qual es prohibeix als hippys fer pel·lícules.
Bé, de fet n'hi ha diverses, però només una d'elles es diu
Silent Running i és protagonitzada per un soci de Greenpeace del futur.
I no és que sigui una mala pel·lícula, però tant el plantejament, com l'execució, com el desenllaç són tractats d'una manera plenament ridícula. Mort a la natura!
v -
Silent Running
Un western amb zombis. La premisa sona bé.
Però sonaria millor si no fos per dos petits detalls. El primer, que ja s'ha fet,
abans i millor. I el segon, però no menys important, que és un munt de merda tan increïblement insuportable que en cas d'existir un déu aquest hauria evitat el naixement de tots i cada un dels seus responsables, incloent-hi les seves mascotes.
v -
The Quick & the Undead
Realment m'agrada el cinema de l'
Álex de la Iglesia, tot i que sempre m'ha fet força mandra mirar les seves pel·lícules, m'han encantat gairebé totes elles.
Després d'esgotar les possibilitats del mercat espanyol, sembla estar disposat a assaltar el mundial. Ha quedat clar que té el talent i sap trobar el pressupost per fer-ho, però sabent que les peculiaritats espanyoles rarament funcionen més enllà de les seves fronteres, sembla que ha buscat també un canvi estilístic.
Tenint prou pressupost com per poder comptar amb estrelles reconegudes mundialment, és una pena acontentar-se amb fer thrillers de segona, i més encara sabent el que s'és capaç de fer.
v -
The Oxford Murders
Durant uns mesos de 1965, una dona i els seus sis fills, a més d'uns quants joves del barri, es van dedicar a torturar fins la mort una noia.
Aquesta podria molt ben ser la sinopsi d'alguna de les pel·lícules que han sorgit últimament, a l'ombra de
Hostel, que estan conformant un nou subgènere al qual els detractors es refereixen despectivament amb el terme "torture porn". Però es tracta d'una història real.
Tots sabem, però, com n'és de complicat, que una pel·lícula "basada en fets reals" funcioni, i aquesta no és una excepció. No sabria explicar clarament què és, però hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar bé del tot, aquí.
A tenir en compte,
la protagonista, que continua el seu camí imparable, de bona interpretació en bona interpretació.
v -
An American Crime
Fa un temps
vaig confessar que m'encanta la primera adaptació de
Hulk, tot i que el personatge no és precisament que m'encanti. Trobo que l'
Ang Lee li va saber trobar un punt que va permetre treure moltíssim suc als personatges, partint d'una història tirant a mediocre i uns actors generalment fluixets.
Però la reacció negativa de la majoria de gent que va pagar una entrada van condemnar l'equip, de manera que a l'hora de recuperar el personatge s'ha escollit fer com que l'anterior pel·lícula no existeix.
En aquesta nova adaptació es potencia el punt més feble de l'altra, que són els efectes especials i les escenes d'acció, que en aquest cas són realment espectaculars i al nivell que mereix el personatge. Malauradament, no hi ha absolutament res més a destacar.
v -
The Incredible Hulk
Mirant aquesta pel·lícula queden ben clares dues coses, d'en
Michel Gondry.
Una, que sí, que és cert, que el paio i els qui l'envolten s'ho han de passar teta, fent les seves pel·lícules.
Dues, que per molta riquesa i imaginació visual que tinguis, Michel Gondry, Michel Gondry, si et fas amic d'un guionista de veritat potser podràs explicar les històries amb un ritme adequat i sense coses (des)penjades.
v -
Be Kind Rewind
Fa una pila d'anys em va xocar una pel·lícula que relatava de manera molt realista (o al menys així em va semblar en aquell moment) què significaria per la població general dels Estats Units un atac nuclear al seu territori.
25 anys més tard hem canviat d'adversari, però l'amenaça continua siguent allà.
Aquesta podria ser la versió Al-Qaeda de
The Day After, i inicialment tot sembla apuntar en aquesta direcció. Tres explosions sacsegen Los Angeles, sumint la ciutat en la confusió i el caos. Han estat atacs nuclears? químics? biològics? Malauradament, això no ho saben ni els responsables de la pel·lícula. Pitjor encara, a mesura que avança la història van barrejant conceptes. És això, juntament amb el gir completament absurd i innecessari del final, que impedeixen que la pel·lícula, tot i el seu prometedor inici, aconsegueixi el seu objectiu.
v -
Right at Your Door
Encara tinc confiança amb els guionistes de sèries de dibuixos animats, confio que en algun moment se n'adonaran que fer un guió per una pel·lícula de 90 minuts no és exactament el mateix que fer-lo per un capítol de 25.
Amb
South Park se'n van sortir la mar de bé, de manera que ho continuaré controlant, no fos cas que en algun moment ho tornin a aconseguir i se'm passi per alt.
v -
Futurama - The Beast with a Billion Backs
L'11-S ha acabat tenint un doble efecte brutal sobre el cinema de Hollywood. Per una banda, mai abans s'havia destruït tantes vegades en tan poc temps la humanitat, sobretot a mans d'enemics tan invisibles com letals, contra els quals no hi ha resposta ni salvació possible.
De manera paral·lela, sembla ser que ha nascut un nou subgènere dins el cinema de terror, on una sèrie de pel·lícules han sorgit sota una única sinopsi: "Un grup de joves americans cometen la temeritat de sortir del seu país, error que paguen amb les seves vides".
Gairebé semblaria que els Estats Units saben que no són precisament estimats de manera general, fora de les seves fronteres, i això els espanta.
Clar, que també es pot donar el cas que sigui jo, qui busca fer un anàlisi on no pot ser fet.
v -
The Ruins
És un fet inqüestionable que la pitjor pel·lícula de terror és la realitat.
Ben poques pel·lícules han aconseguit posar-me (literalment) els pèls de punta com ho ha fet aquest documental. Rieu-vos-en d'en
Damien o la
Regan, els que surten aquí sí, que són nens posseïts de veritat!
v -
Jesus Camp
Hi he tornat. Ho sabia però ho he tornat a fer. He mirat una altra pel·lícula
seva.
No es pot negar que el paio s'hi esforça, i segurament que en treu un benefici bastant enorme, d'això de ser considerat el pitjor director de cinema de l'actualitat, però potser ja seria hora d'adonar-se que això no és "lo seu".
Val a dir, però, que tot l'espectacle que hi ha muntat al voltant del director i l'escena final de la pel·lícula li fan pujar un parell de punts.
v -
Seed
Després de debutar en el cinema amb una obra mestra com és
Donnie Darko potser el més assenyat seria esperar un temps prudencial abans d'estrenar la segona pel·lícula, i intentar fugir de l'ombra de la primera. Malauradament, pel que es veu en
Richard Kelly va dedicar els cinc anys que separen
Donnie Darko de
Southland Tales a pensar com fer una cosa més gran, més espectacular, més profunda i més genial que la primera. I sembla ser que el noi estava tan segur de la seva capacitat que no es va molestar ni tan sols a fer una bona elecció de càsting. Més encara, va escollir uns actors i actrius que li dificultessin fins a nivells prohibitius aconseguir lligar una pel·lícula coherent.
Més sort la propera vegada.
v -
Southland Tales
Taxidermia és la història d'una família hongaresa a través dels homes de tres generacions (avi, pare i fill).
Taxidermia són tres històries diferents interconnectades, la d'un soldat obsessionat amb el sexe, la d'un campió del menjar entès com a disciplina olímpica i la d'un taxidermista malaltís.
Taxidermia és una pel·lícula amb polles que treuen foc, gats gegantins i obesos mòrbids amb mal humor.
És impressionant el munt de maneres com es pot vendre aquesta pel·lícula, depenent del tipus de persona que t'estigui escoltant.
No us la perdeu.
rev -
Taxidermia
Teeth és una pel·lícula que resulta simpàtica, amb una frescor que s'encomana, però que a mesura que avança va posant de més i més mala llet. I és que per molt que faci somriure, queda en tot moment la molesta sensació que és una història increïblement desaprofitada. Volent anar a molts llocs, es queda a mig camí de tot arreu, i acaba no fent por, no fent riure, no fent pensar i generant un cabreig contingut.
Tot i això, crec que és d'agrair que com a mínim intenta amb ganes tot el que no aconsegueix, cosa que la majoria de pel·lícules similars ni es molesten a fer.
v -
Teeth
Si la paraula "caníbal" és cinematogràficament tan atractiva, i "postapocalíptic" ho és més encara, molt malament s'ha de fer perquè una pel·lícula centrada en un grup de caníbals en un futur postapocalíptic sigui una cosa tan increïblement infumable com
Tooth & Nail.
Sí, hi surten en
Michael Madsen i en
Vinnie Jones de secundaris, però ja sabem que sense res més que això no s'arriba gaire més enllà de la paròdia involuntària.
v -
Tooth & Nail
Si a
Frontière(s) hi havia sang, a
À l'Interiéur hi ha una hemorràgia descontrolada. I la víctima de tot plegat és una embarassada. I hi ha molta sang. I morts estúpides. I molta sang. I l'assassina reviu quan semblava morta. I mor molta gent de manera molt desagradable. I...
...i hi ha molta sang. Però al menys en aquest cas hi ha unes quantes coses més, a part d'això.
v -
À l'Intérieur
Des de fa un temps, el cinema fantàstic francès diuen que és dels més interessants del món. Tenint només la referència d'
Haute Tension, em vaig decidir a ampliar-la amb les dues penúltimes sensacions del cinema del país de dalt.
La primera,
Frontière(s), dóna sang, molta sang. Dóna sang i un rerefons aparentment social (una colla d'immigrants àrabs fugen dels disturbis de la perifèria de París per caure a les mans d'una família de nazis) que tampoc és res de l'altre món, amb una història en general mal aprofitada i que a estones cau en la ridiculesa. Però hi ha sang.
Molta sang.
v -
Frontière(s)

Hi ha dues maneres de fer adaptacions de superherois.
Una, que jo anomeno "mètode
Spiderman" consisteix en contractar un bon equip (director, actors, etcètera) i donar-los un bon pressupost i estabilitat per un parell o tres de pel·lícules. No necessàriament n'han de sortir bones pel·lícules, però la probabilitat que així sigui augmenta substancialment.
La segona manera seria el "mètode
Daredevil", el qual consisteix en barrejar quatre coses a l'atzar, afegir-hi quatre duros i a veure què en surt. Com amb l'altre mètode, no per força les pel·lícules fetes així seran una merda, però la probabilitat que ho siguin és increïblement elevada.
Quan fa un temps es va anunciar la filmació d'
Iron Man, vaig veure claríssim que es tractava d'una adaptació de tipus II. Curiosament, a mesura que ha anat passant el temps s'ha convertit en un tipus I clar, i no només això, sinó que es tracta d'un tipus I dels bons.
v -
Iron Man
Mai m'he considerat massa aficionat als videojocs. Al Silent Hill hi devia jugar un parell de vegades, fa un grapadet d'anys, i amb prou feines en recordo més que l'ambientació i algun espant.
Segurament això m'ha ajudat a gaudir-la més del que ho hauria fet, però també he de dir que en d'altres casos similars ni tan sols el desconeixement previ del joc va servir per salvar les adaptacions (
Resident Evil seria el més evident, deixant de banda coses plenament infumables com
House of the Dead o
Alone in the Dark).
Com a pel·lícula, notable. Com adaptació d'un joc, tant de bo fos aquest, l'estàndard.
rev -
Silent Hill
És curiós veure com el que aparentment comença com una pel·lícula amb un rerefons antidrogues n'acaba sent una meravellosa apologia.
I és que l'única manera de gaudir d'aquesta increïble merda és fotent-te una bona dosi de bolets.
v -
Shrooms
A Nothing no hi passa res, excepte que sembla clar que absolutament tothom qui hi va tenir alguna cosa a veure s'ho va passar teta, participant-hi. Jo no vaig ser menys (tot i que sí, la pel·lícula sigui només l'excusa per posar dos estúpids a saltar sobre una colxoneta blanca).
v -
Nothing
En aquest cas, tres quarts del mateix.
En un moment determinat, se'm va escapar en veu alta
"Si jo fos pelis com aquesta seria un arrogant filldeputa a qui no estimaria ni sa mare".
No recordo haver estat tan tens com després de l'escena que segueix el primer tret. Deu minuts de pla estàtic a les dues bandes de la pantalla.
rev -
Funny Games
Em va costar bastant aconseguir entrar en el cinema d'en
Haneke, i mirant aquesta, justament la que em va servir per reconciliar-m'hi, em vaig adonar del perquè.
No me l'havia pres amb la seriositat que mereix, no li havia prestat l'atenció que reclama. Una vegada acomplerta la meva part, ell fa la seva de manera impressionant, i on semblava haver-hi una cosa passable resulta que hi havia una autèntica obra mestra.
rev -
71 Fragmente einer Chronologie des Zufalls
El que més recordo de l'estrena de
The Ladykillers són les crítiques fredes o directament dolentes que va rebre de tot arreu. Després de veure-la de nou puc realment entendre-les (tot i que no compartir-les).
Per una banda, pels seguidors dels
germans Coen aquesta es tracta clarament d'una obra menor. Potser pel fet de ser un remake, però a estones no acaba de funcionar del tot bé, i en d'altres avança a trompicons. No té la frescor de
The Big Lebowski ni l'ambientació de
Barton Fink, i tot plegat la col·loca a la cua de les seves pel·lícules.
Per una altra, qui pogués esperar una típica comèdia es troba amb l'estètica atemporal i l'atmosfera estranya, a estones propera als dibuixos animats, comuna a les comèdies dels seus directors, i és normal que això inicialment tiri cap enrere.
Així doncs, ni està content el públic mitj