cine gomets

Following

El primer film de cada director acostuma a ser una declaració d'intencions molt agraïda. Passa amb Sam Raimi i la gran The Evil Dead, amb el puto Albert Serra i la merda de Crespià, etc.
I com no podia ser d'altra manera, aquesta opereta del gran Nolan no deixa de ser un petit exercici d'estil molt ben pensat i tramat, però gran part del seu interès rau en conèixer-li les pel·lícules que la segueixen i no tant en el Following en sí.

Los Hombres que Miraban Fijamente a las Cabras

Tinc una relació estranya amb la comèdia com a gènere. Em costa molt, moltíssi, trobar comèdies que m'apassionin i que pugui arribar a considerar obres mestres o simplement pel·lícules excel·lents. Però a la vegada em costa igual el cas contrari, considerar-les un munt de merda insalvable. Suposo que deu ser que qualsevol gag que aconsegueixi fer-me riure, encara que sigui només un, suma i les salva. I a la inversa, qualsevol gag fallit resta, i impedeix que la pugui considerar excepcional.
Segurament, si aquesta pel·lícula hagués sigut d'algun altre gènere, la meva valoració ara seria diferent. No es tracta, ni molt menys, de cap gran pel·lícula, però vaig riure massa com per no quedar-ne amb una bona sensació. I per si això fos poc en vaig treure una perla de la setmana políticament molt incorrecta.
I a més, té algun personatge bastant memorable. En George Clooney desprenent glamour pel desert, en Jeff Bridges fent d'una mena de Lebowski militar... Massa punts a favor per perdre el temps buscant-li coses negatives.

The Maltese Falcon

Va ser principalment culpa nostra, ja que les circumstàncies ens la van fer veure en versió original subtitulada en anglès. Massa diàlegs i la veu nasal d'en Bogart massa ràpida com per poder-la seguir de manera convenient.
El cinema negre tampoc m'ha acabat d'apassionar mai del tot, però en Humphrey continua sent un referent cinematogràfic innegable, de manera que aquesta era ineludible. I ho continua siguent. No sé quan, però sé que la tornaré a mirar, segurament no en tan bona companyia, però l'entendré millor.

Daybreakers

Són uns dels personatges més explotats del cinema, i uns dels que més ràbia em fan. Em fa ràbia que sent uns personatges tan de merda i tan, podríem dir-ne, mariques, els haguem de deure més d'una i de cinc obres mestres, i uns quants grapats de pel·lícules excel·lents. A unes nenes que s'espanten amb els alls i les creus, i que des de fa uns anys resulta que quan els toca el sol es converteixen en... diamants. Espero haver-ho entès malament, això darrer.
Per això m'agrada, quan de tant en tant surt algú explotant la banda animal dels vampirs. Quan no xarrupen foradets al coll sinó que arrenquen jugulars a queixalades, quan exploten de manera visualment entretinguda, quan tracten els humans com un simple àpat... quan són monstres. Així ens entenem una mica millor.

The Time Machine (1960)

Quan es parla de pel·lícules on els efectes especials són maquetes, decorats de cartró-pedra, dibuixos amb aquarel·les, disfresses i llums als ulls, s'acostuma a dir que "ja no es fan pel·lícules com aquestes".
Fals.
Se'n fan, de pel·lícules com aquestes, i moltes, però ara els mitjans que es tenen a l'abast són diferents, i amb CGI tot sembla diferent. Han canviat detalls, però el cinema continua sent majoritàriament espectacle, ara com fa cinquanta, i cent anys. I ara se'm planteja un dubte: d'aquí cinquanta anys, els blockbusters d'ara semblaran tan bons com els d'abans?

The Quatermass Xperiment

No em canso de dir i repetir que tinc una predilecció especial per les pel·lícules de ciència-ficció dels anys cinquanta. Això normalment vol dir pel·lícules americanes amb la guerra freda present d'una manera o altra, però el món és molt gran i hi ha molts països. Pel què fa a la ciència-ficció uns dels que més interessants em resulten són Anglaterra i Rússia (o tot el que hi havia a l'altra banda del teló d'acer, en general).
A Anglaterra, els dos personatges més importants serien el Doctor Who (que encara corre, més sa que mai) i el Professor Quatermass, un científic brillant, decidit i potser amb pocs escrúpols. Aquesta és la seva primera pel·lícula, on un viatge espacial se li escapa de les mans, facilitant l'arribada a la Terra d'un organisme extraterrestre que pot destruir-la. Diferent en molts aspectes, convencional en d'altres, per mi resulta una pel·lícula imprescindible.

Shutter Island

Des que em deixen una tarjeta de subscriptor que vaig al cine bastant més sovint, i veig força coses que de manera normal no veuria al cinema. Una d'aquestes és aquesta pel·lícula. Com no pot ser d'altra manera, en Martin Scorsese és un dels meus directors preferits. L'home s'ho ha guanyat a pols. Hi ha qui diu que darrerament flaqueja una mica, tot i que jo no hi estic gens d'acord. Sempre queda bé, dir que els mestres ja no són el que eren, encara que mai els hagis vist en la seva suposada època d'esplendor.

Shutter Island representa un canvi de registre interessant, i tot i que continua tenint el hàndicap de les seves últimes pel·lícules, que és el senyor DiCaprio, tot plegat es resol de manera bastant més que satisfactòria. Potser no genial, però sens dubte meritòria. Dos punts que sumen. Per una banda, un gir final que tot i que esperat dóna un matís força sorprenent (com a mínim per mi). Per una altra, saber que el gir es basa en una cosa real. Treballar amb psicòlogues té les seves aplicacions a la vida rutinària, en el fons.

(500) Days of Summer

M'acostumen a agradar 1) les pelis que veig del Gordon-Levitt 2) les pelis que s'intueixen lleugeres i agradables però amb un punt original (llegeixi's indies).
Del punt 1 em quedo amb les armilles. Les vull. Totes. Ara.
Del punt 2, tot i l'originalitat amb el muntatge (que dóna gràcia a la pel·lícula) i els fulminants i genials 10 segons inicials, he hagut de renunciar a l'originalitat en la història, ha tocat escoltar una banda sonora que més que banda sonora era un èxit indie rere un altre sense massa sentit, i ha calgut aguantar un cert carrinclonisme un pèl carregant.
Llàstima.

Dasepo Naughty Girls

No sé del tot com prendre'm el fet que en les tres primeres edicions de La Pel·lícula del Divendres haguem vist dos musicals. Odio els musicals, ho he dit i repetit i no me'n cansaré de fer-ho. Però potser si entre números musicals em posessin bromes de sifilítics, cíclops, suïssos amb aspecte sospitosament oriental, promiscuïtat malaltissa, transvestits simpàtics, la pobresa penjada de l'esquena... resumint, lligant de manera aleatòria i bastant inconnexa una sèrie de gags basats en unes tires còmiques coreanes d'internet... potser llavors en tornaríem a parlar, de meu odi pels musicals.

La Carretera

Les expectatives sempre puntuen de manera negativa, a l'hora de valorar una pel·lícula, i si a sobre de ser una pel·lícula que he anat seguint de manera molt regular des que vaig saber que s'estava rodant resulta que es basa en un llibre que, immediatament després de llegit, ha passat a formar part del meu top5 particular, les expectatives poden ser directament condemnatòries.

Per sort, i encara no m'explico com, vaig ser capaç de deixar-ho tot bastant de banda i una vegada dins la sala de cinema limitar-me a gaudir del que em donaven. I així va resultar que el resultat tampoc és gens dolent. No té la força del llibre, però en manté de manera més que correcta l'ambientació, i tot i que en alguns punt la història flaqueja de manera preocupant tot plegat em va funcionar de manera suficientment correcta com per guardar-ne un bon record.

Bronson

La suposada història real d'un pres britànic que va passar la major part de la seva vida a la presó en règim d'aïllament, ultraviolent i creient ser en Charles Bronson. Sona interessant, oi?
Segurament no ho és tant com sembla, però definitivament té molts punts a tenir en compte. Al final em vaig cansar una mica de veure el protagonista en pilotes, però tot plegat resulta molt recomanable.

Hukkle

M'agraden les pel·lícules de ritme pausat i ben marcat. Quan penso en un exemple sempre em ve al cap The Straight Story, però n'hi ha moltes més. El que mai m'hauria passat pel cap és marcar el ritme d'una pel·lícula amb el singlot d'un avi.
Deu ser que no sóc hongarès.

Surveillance

Des de fa molt temps la biologia discuteix el paper que tenen la genètica i l'ambient en la formació de determinats trets mentals, tals com poden ser habilitats o el caràcter. Sense caure en el determinisme jo personalment tinc força tendència a donar més importància a la genètica. Però llavors miro pel·lícules de "filles de", o de "fills de", o fins i tot de "nebots de", i m'he de replantejar les meves teories. Al menys pel què fa a talent cinematogràfic.
Sent just, aquesta és una pel·lícula més que acceptable, fins i tot es podria dir que tirant a notable, però les pretensions que sembla tenir i l'omnipresent ombra del pare són massa grans com per deixar un bon gust de boca una vegada vista.

Rambo

Pel·lícules com aquesta no es mereixen gaires paraules.
Només molts aplaudiments quan esclaten caps i es seccionen extremitats.
Visca en Rambo!

Rambo 4

Hi ha una màxima cinematogràfica que diu que cada mancança argumental en una pel·lícula es pot compensar amb gent partida per la meitat o amb caps explotant. A la quarta part de Rambo no se li pot retreure que no tingui argument, ni que els actors fotin pena, no se li pot retreure una puta merda. A la quarta part de Rambo hi ha tanta gent partida per la meitat i tanta gent explotant que la resta és irrellevant. Bales, Botox & Explosions. Diversió!

From Beyond the Grave

Les pel·lícules construïdes en episodis són perilloses. Costa molt, per una banda, mantenir un nivell homogeni en les diferents històries, i per una altra, és molt problemàtic aconseguir-les lligar de manera coherent fent-ne un bloc. Ben poques aconsegueixen superar aquests dos problemes.
Precisament seria això, el que resulta més satisfactori d'aquesta pel·lícula, la manera com resol els problemes de ser una pel·lícula mosaic. I amb varietat. Hi ha suspens, hi ha distensió i fins i tot hi ha humor. I tot plegat amb un amfitrió de luxe.

Repo! The Genetic Opera

Ho he dit mil vegades i ho repetiré mil vegades més, calgui o no calgui. Els musicals són l'escòria del cinema. Semblaria que un musical centrat en una organització que fa hipoteques sobre òrgans transplantats, que si no pots pagar envia un paio amb un ganivet enorme a endur-se el seu producte tindria una certa bula, però no estic del tot segur que això sigui així.
Millor que Moulin Rouge serà, però és que he vist vídeos de comunió que m'han agradat més que Moulin Rouge, de manera que això tampoc seria massa significatiu.

Animal House (Desmadre a la Americana)

A vegades la línia que hi ha entre alabar o maleir la pel·lícula que inicia tot un gènere és tan difusa que no és possible adoptar una postura clara. M'ha encantat? L'odio? Segurament he rigut massa com per no dir que m'ha agradat, però quan penso en el munt de merda que ens hem hagut de menjar per culpa seva em foto de mala llet.
Clar, que després penso en l'homenatge que li van fer els Simpsons i torno a riure.

Boy A

Suposo (i espero) que molt poca de la gent que m'envolta i/o que llegirà això ha matat mai una nena de deu anys, però absolutament tots hem fet coses que no hauríem d'haver fet. I ens agradaria tenir una segona oportunitat.
Però no depèn de nosaltres.

Porky's

És estrany com pot ser que existeixi una època en la que les pel·lícules d'adolescents calentorros tenien un cert interès, i una certa gràcia.
A la petita però interessant llista d'American Graffiti i Student Bodies (i tinc la impressió de que me'n deixo alguna), ara hi he de sumar Porky's, que s'ho mereix.

Frequently Asked Questions About Time Travel

Els anglesos tenen molts defectes. Però en contraposició amb els francesos o els argentins, els anglesos també tenen grans virtuts.
Aquestes les podríem englobar en dues branques principals: humor anglès (Mr. Bean, Monty Python, l'Escurçó Negre, Father Ted,...) i ciència ficció anglesa (Doctor Who, Shawn of the Dead,...)
I a què ve tota aquesta inusual dissertació sobre el fet diferencial anglès? Simplement em venia de gust deixar clar que amb pocs mitjans, moltes ganes i una bona idea, es pot fer una pel·lícula de ciència ficció d'allò més divertida, entretinguda, amable i intel·ligent.
Suposo que per deixar clara la diferència amb la cosa horrible que he vist aquest matí.

Ôdishon (Audition)

Una tarda de Nadal demana dues coses. La primera, pel·lícules que parlin de la unió de la família; la segona, poder parlar de records d'altres temps.
Audition, aquesta suau bestialitat del gran Miike, compleix les dues condicions: una noia enigmàtica en busca, a la seva manera, d'una família kiri kiri kiri; i recordar que aquesta va ser la pel·lícula amb què em vaig batejar en Miike.
En definitiva, segurament no la meva preferida, però d'aquelles que sempre cal recordar. Recordar com a mínim amb mal de turmells.

Accidents Happen

Una altra història qualsevol, un altre drama familiar a l'estil Little Miss Sunshine. Però és llesta, i sap incloure un aspecte molt atractiu per fer que allò que hagués estat només una pel·lícula més, es converteixi en Accidents Happen.
I és que tot i no saber del tot si quadra dins el festival de Sitges, i tot i no ser capaç de fer al·lucinar a ningú amb els seus punts forts, fa sortir de la primera sessió del dia amb una certa satisfacció.

Kynodontas (Dogtooth)

Jo vaig acabar-la convençut d'haver-m'ho passat pipa. Pels avions, per Rocky, pel germà de rere la balla, per les cintes VHS, per la vigilant, per les llepades, pels gats, pels conys (llums de menjador), pels telèfons (salers), per aquest ambient fred i cru, i per la terrible ingenuïtat d'una família domesticada.
El problema va arribar després, quan en Pere em va comentar que tot plegat potser s'havia ideat com a quelcom molt més seriós del que jo pensava.

Coraline

Estèticament impressionant i tècnicament impecable, només té el llastre d'aguantar una història que bé, no està malament, però que (potser per no definir-se entre infantil i adulta, entre fantasia i drama) no és gran cosa.

A Streetcar Named Desire

Dos arguments es creuen al meu cap. El primer, la originalitat de la direcció en una història sense masses al·licients especials. El segon, la superfluïtat i superficialitat dels dos personatges femenins principals.
En tot cas, i tot i els dubtes, puc excusar el segon cas pensant que el problema és només producte del seu temps. I que l'actuació d'en Marlon Brando ho compensa pràcticament tot.

Hostel

Amb Hostel hem de tenir dues coses en compte:
una: és una puta peli de nens malcriats americans que es volen follar les coses.
dues: ja poden ser tan repel·lents com vulguin sempre que continuïn sagnant així.
(Quin fart de gaudir, tu)

Forbidden Zone

A vegades, el límit entre la realitat i una pel·lícula és tan gran que tot plegat dóna la volta i es converteix en la realitat més freak mai vista.
O potser només quelcom semblant.

Criaturas - Hideous!

Una dona lliure, un castellà que té un castell i una empresa de compra-venda d'animals i fetus malformats.
Resultat: la venjança dels fetus. I diversió.

Batman

És cert que (potser per una injusta comparació) hi ha moltes coses que fallen. Però hi ha encerts molt grans, com ara la caracterització, l'ambientació i la banda sonora.
De totes maneres, per sobre de tots els pros i els contres, en Batman mola. I en Tim Burton també. No cal dir més.

Session 9

Un hospital psiquiàtric abandonat, reformitas manolo que hi entra a treballar i coses estranyes de tant en tant.
Sí, això ja ho hem vist moltes vegades. Però a Session 9, el manicomi abandonat mola molt, i a més, tot plegat està bastant per sobre de la mitjana.

The Magnetic Monster

M'ha semblat veure un capítol de Fringe...
...però dels anys 50!
Mola!

Hallam Foe

Que una pel·lícula amb un actor que m'agrada, amb una bona direcció, estètica i ambientació em provoqui indeferència suposo que hauria de preocupar a algú.
Però no ens equivoquem: la indiferència també implica explicar una història senzilla sense grans cabrioles ni masses errors. Cosa que també s'agraeix.

The Terminator

Recordo que de petit aquesta pel·lícula em va impactar, però ara la remiro i falla per alguns cantons. Però cap problema, passa a les millors famílies: només és una manera de fer notar el pes dels anys.
Penso que tot i que és possible que la fama de The Terminator incrementés molt gràcies a la seqüela, aquesta original també mereix gran part del mèrit: en Terminator és un dels grans personatges de finals del segle XX. De veritat.

Gojira (Godzilla)

Era d'esperar que la història fos tan patillera. Però el que no esperava era que les escenes de destrucció molessin tant.
En Godzilla mola.

The Sound of Music

Comencem pel principi: si he de triar entre dues pel·lícules que comencin sobrevolant muntanyes, em quedo amb The Shining.
Sóc així, em va més la sang que les cançons felices.
Però això no treu que The Sound of Music hagi acabat despertant el meu interès, o potser la meva curiositat: i és que en el fons, si obviem les parts meloses i irreals, la llarga durada i l'exagerada musicalitat (sí, és un musical, ja m'havia mentalitzat), tot plegat és bastant més suportable i entretingut del que recordava.

The Thing from Another World

Si The Thing és el remake, The Thing from Another World deu ser el make.
Ho dic perquè, tot i que l'adaptació d'en Carpenter mola més, això no desmereix en absolut aquest gran original: és difícil competir contra una de les millors pel·lícules d'horror i misteri de la història.

The Pink Panther

És clar que s'ha de fer un esforç per creure-la, i és obvi que als anys 60 els que hi entenien en comèdies tenien un concepte diferent de ritme i desenvolupament a l'actual.
Però val la pena: sigui com sigui, ens recompensa amb una història delirant i unes escenes còmiques impagables.

And Now for Something Completely Different

Les recopilacions d'esquetxos tenen un problema: són recopilacions d'esquetxos. I per molta continuïtat que se'ls hi pugui intentar donar, n'hi ha de bons, i n'hi que no ho són tant.
Tot i així, a ningú se li escapa que aquesta primera pel·lícula dels Monty Python ha deixat molts gags memorables a la història, sigui mèrit del Flying Circus o no.

Das Experiment

- Tenim un bon guió: basat en fets reals, atrevit, provocador i molt pertorbador. Però... - Però què? - Li falta sexe. - Doncs posem-li una tia bona que es toqui. - També li falten valors familiars. - Doncs posem-li algun tòpic sobre el tema. - Li falta el toc divertit. - Doncs posem-li un personatge que faci d'Elvis.

Apa i aneu a la merda, quina manera de carregar-vos l'excel·lent.

The Killers

Una bona història, un repartiment interessant i uns bons diàlegs.
Però unes sobreactuacions terribles, un guió que fa aigües i una direcció que frega el desastre.
Què durs que devien ser, per alguns, els anys 60.

Star Trek: First Contact

Després de 5 pel·lícules i unes 10 hores de mediocritat, friquisme exagerat i alguna estona llarga de brossa pura i dura, per fi em torno a trobar amb el nivell que havia deixat The Wrath of Khan.
Tota una satisfacció, de veritat.

Star Trek IV: The Voyage Home

Crec que aquest és un dels guions més delirants que m'he trobat mai. Potser ni tan sols Executive Koala ni Bijita Q aconsegueixen igualar-lo.
La seriosa i noble tripulació de l'Star Trek se'n va als anys 80 a pescar balenes per salvar la humanitat. Ni més ni menys.
Impressionant, senyor Spock: impressionant.
La sensació final és una barreja de deliri, vergonya aliena i diversió.

Rocky

Una història de superació d'un paio més aviat subnormal, la meta del qual és no ser un subnormal qualsevol.
Amb un desenvolupament tirant a mediocre, la tènue crítica social i el gran i sofert final són les claus que fan perviure aquest personatge que a priori no hauria de fer més que angúnia.

John Rambo

I què ha canviat en aquests 20 anys?
Que els dolents ja no són els russos, que Déu ja no mana enlloc, que ha d'haver-hi una rossa pàmfila a la pel·lícula, que els efectes especials molen, que la banda sonora i la fotografia han millorat cosa bèstia, que al dolent li van els tios, que hi ha moltíssima més sang, i que l'Stallone ja no es pot treure la samarreta.
En definitiva, la sang és diversió. I res més.

The Last Man on Earth

Si bé és a anys llum de I Am Legend en quant a guió, ambientació i interès, The Last Man on Earth (primera adaptació cinematogràfica del llibre) té, en canvi, un inexplicable encant que la fa d'allò més atractiva.
I ja us dic ara que no és precisament pels zombies que tenen por dels alls i dels miralls.

El Violín

Si la primera impressió no deixa de ser la d'algú que filma en blanc i negre cremat i càmera en mà per ser un nou rei del modernisme pedant, la pel·lícula fa un gir radical quan ensenya les seves cartes, quan l'inoblidable Don Plutarco agafa les regnes del joc.
I amb això esdevé una obra que sorprèn i que apunta unes maneres excepcionals, tot i la falta d'objectivitat i del tènue excés de provocació sentimentaloide.

Acolytes

Sense grans pretensions, Alcolytes aconsegueix teixir un entramat de relacions d'amor-odi d'allò més interessants entre tres joves, un psicòpata i un assassí en sèrie. I el millor de tot és que aquestes relacions fan dubtar de l'entramat als propis personatges.
Aquest petit element conjugat amb una mica de sang, alguna persecució, bons personatges i algun gag ben trobat, fan que Alcolytes s'erigeixi, sense cap mena d'opció a passar a l'història, com la millor cinta de la nit.

The Evil Dead

Tenia ganes de sang, de molta sang.
I ja us dic ara que The Evil Dead va complir les expectatives.