cine gomets

Requiem

Moderada en la disjuntiva entre ciència i religió, interessant i atrevida en la justa mesura en la trama i el tractament dels personatges, i d'estètica més que acurada i atraient. Ha estat per això i per aquest ritme espectant que he estat esperant un final sanginàriament inesperat que em fes fer-li reverències.
Llàstima que, per arribar al final esperat, calia treure-li unes dosis de realitat de les que no es podia despenjar: és basada de nou en una història real. Cosa que, ara mateix, no sé si li treu mèrit o li'n dóna.

Sakebi

Lenta i a estones vorejant perillosament la deriva, la mà del seu director s'hi nota massa, però sent qui és això resulta positiu. Poc a poc tot va lligant i finalment aconsegueix una cosa que darrerament ja havia donat per impossible, que és aportar alguna cosa de nou en el terror japonès.

Papurika (Paprika)

Paprika és ben bé com la seva protagonista: té dues cares tan terriblement diferents que no hi ha manera d'explicar-se el perquè de ser la mateixa persona.
Si bé tècnica i estèticament és (pel cap baix) magistral i la base argumental és d'allò més interessant (no la compararé amb Inception, tot i que ho mereixeria), Paprika acaba deixant un sabor de boca terriblement insubstancial. Innecessari, incert. I és que no acaba d'aconseguir fer veure el per què de tanta monumentalitat gràfica i creativa.

Spider

Tan terriblement correcta en tots els aspectes (argument, fotografia, actuació) que en Cronenberg es relaxa i s'ho creu: acaba fent-se difícil seguir un ritme i un protagonista que són lents a la vegada.
Però no desesperem, que un Cronenberg, tot i que no exploti cap cap, sempre distreu en la justa mesura i ens fa interessar-nos fins i tot pel protagonista més poca cosa.

The Karate Kid

De Karate Kid se'n podrien dir unes quantes coses ben dites, la majoria de les quals es poden resumir amb la sana expressió "anys vuitanta". I és cert, se li han de perdonar moltes coses perquè, en el fons, el que ens interessa és que de petits ens encantava i que el senyor Miyagi el guardarem sempre a la nostra memòria.
Més enllà d'això, Karate Kid no és més que una copia infantil de Rocky. Una bona còpia sabent com és l'original, això sí. Però compartint fins i tot director, no m'estranyaria que la segona part comencés amb un resum de l'últim combat d'aquesta primera.

Przypadek

La meva primera experiència amb en Kieslowski no va ser del tot positiva. És per això que vaig decidir donar-li una nova oportunitat viatjant lluny dels anys 90, quasi arribant als seus inicis. I diria que ha funcionat.
No sóc, ni molt menys, un entès en la política polonesa dels anys 70. Però tampoc és necessari. Przypadek toca l'actualitat del país de manera que te'n pots sentir partícip, centrant-se més en les decisions que en els fets. Tracta els moments amb una delicadesa i fotografia excel·lents, mínims. Utilitza la senzillesa per dividir-se totalment en tres parts. Tres decisions que no són decisions sinó atzar, tres trens que marxen amb cinc segons de diferència però que suposen destinacions totalment diferents. I com sempre, guanya el que perd.

The Quatermass Xperiment

Quan s'uneix el blanc i negre i la ciència-ficció, acostumen a sorgir obres d'allò més interessants. Si bé The Quatermass Xperiment té tots els altibaixos de guió i interpretació dignes de l'època, és visualment atractiva, entretinguda, compta amb el senyor Quatermass i té un monstre que ve de l'espai. I això últim compta per dos.

Tetsuo II: Body Hammer

Sense desmerèixer aquesta versió notable de ferralla enfadada, li sobra la història. Òbviament, només li sobra perquè Tetsuo, The Iron Man no en té i, apropant-se més al fet de la transformació que al transfons o la possible història plena d'ires familiars, la primera versió és molt més bona, recordable i memorable.

Der Golem, wie er in die Welt kam

Sense ser tan majestuosa com Metropolis (1927), ni visualment tan esplèndida com Das Cabinet des Dr. Caligari (1920), El Golem (1920) té un punt d'originalitat que li dóna una transcendència brutal: la història del cinema deixa clar que això de fer reviure un monstre al que se li acaben despertant sentiments humans, és un argument d'èxit.

London River

Un exemple clàssic de pel·lícula que en circumstàncies normals s'hauria de veure relegada a les tardes de dissabte, però que unes interpretacions notables salven temporalment de la irrellevància.
Simple, previsible, lacrimògena del tipus fàcil, però així i tot que es deixa veure molt bé.
En veure-la al cinema vaig haver de patir (en aquest cas "patir" seria el més adequat) la versió doblada al castellà, i aquí crec que el doblatge fa perdre molt més del que és ja normal. Si mai torno a veure-la serà només per poder prendre consciència de la importància de les llengües en el xoc cultural.

La Pianiste

Aquesta era una de les poques pel·lícules que encara no he vist d'en Haneke, i tot i que conté pràcticament tots els elements que em fan tan atractiu el seu cinema, definitivament no restarà com una de les meves preferides.
Certament torbadora, dura i sense concessions, directa a moltes mandíbules, entre les quals, certament, també la meva. El principal mèrit d'aquest home és fer pel·lícules que resulten miralls, on ens podem veure tan lletjos com podem ser. I una vegada ens hem vist ens carda una bona bufetada, a veure si despertem. Res més.
Com si fos poca cosa.

Pecker

Me n'he adonat que cada vegada que he parlat d'una pel·lícula d'en John Waters he parlat més d'ell que de la pel·lícula. En el fons suposo que em resulta més interessant ell com a personatge que no pas les seves pel·lícules (i amb això no vull dir que no m'agradin). Aquest home forma part dels pocs escollits que poden fer sempre i sense problema evident el que els surti de la polla sense que ningú els digui res. Al contrari, sempre acaben tenint torracollons com jo que els riuen les gràcies. Sigui un travesti menjant merda, una mestressa de casa assassina, un crustaci de porexpan que rebenta parets o, com en aquest cas, un nen que es diu Polla i que fa fotografies.

Elevated

Mirar curtmetratges no és especialment senzill. No el fet en si, sinó aconseguir poder-ho fer. De fet, n'hi ha un parell, com a mínim, que busco des de fa anys i no hi ha manera de poder trobar enlloc. Sigui com sigui, vaig tenir oportunitat de veure aquest, el primer d'en Vincenzo Natali. Ja acostumo a mirar amb bons ulls les històries que passen en un únic escenari, i si aquest és petit com un ascensor, encara m'hi poso més de cara.
Si el que envolta aquest inici no em pren per imbècil i és suficientment acceptable, costa molt no deixar-me ben content. Tant content com després de veure aquest curt.

Freaks

Finalment, després de diversos intents fallits dispersats per uns quants anys de la meva vida, he aconseguit acabar Freaks.
La culpa, no és seva. Pot ser que no mantingui cap ritme decent ni un guió gaire interessant, però no puc posar com excusa no aguantar una pel·lícula que amb prou feines arriba a l'hora de durada i que, en realitat, tampoc és tan avorrida.
Que sí, és veritat que l'argument és només l'excusa per ensenyar deformes i mutilats, provocant el públic de l'època com el provocava qualsevol circ de dones barbudes. Però el fet principal és que estic del tot segur que ho aconseguia.

Deliverance

Tot i que, passada mitja pel·lícula, aquesta sembla diluir-se tota satisfeta d'haver deixat enrere ja les seves magnífiques escenes principals (inclòs un magnífic ball de banjo!), aconsegueix mantenir una tensió inusitada en un element tan fàcil i senzill com baixar un riu en canoa.
I demostra, una vegada més, que els habitants de l'interior dels Estats Units fan por. Amb menor (com és aquest cas) o major sang, però fan por.

Beetlejuice

Com que és bastant segur que una vegada mort la meva manera de ser no canviï substancialment, el més probable és que quan una colla de graciosos em comencin a tocar els ous i a moure mobles de lloc no en faci massa cas, perquè no creuré en vius. Després em vindria el pesat d'en Beetlejuice per fer un exorcisme, li diria que és subnormal i s'acabaria la pel·lícula. Amb el conseqüent enuig dels guardians de la correcció política.
I seria una pena, perquè no cada dia es pot veure una comèdia infantil protagonitzada per cadàvers.

Toute la mémoire du monde

El que més impressiona de Resnais no és el que explica sinó com ho fa. En aquest curt potser hi sobra la meitat del metratge i en certs trams sembla més publicitari que informatiu, però sap compensar-ho amb aquest blanc i negre deliciós i aquesta manera de parlar dels llibres, dels usuaris i de la memòria, talment com si fossin aquells fantàstics amants de desamors d'Hiroshima Mon Amour.

Caché

És cert que no queden maneres de parlar sobre la culpa. I suposo que és precisament per això que en Haneke hi és tan addicte, a intentar explicar-la de nou.
De manera exquisita i colpidora, i potser tocant algunes tecles que encara no havien estat tocades, Caché no és més que el retrobament de la pròpia culpa en un món que és un plató de televisió repetit en totes les vessants de la vida. Una culpa retrobada a través d'un seguit d'actes de memòria videogràfica que, com no pot ser d'altra manera, ens haurem de prendre com nosaltres vulguem, o com bonament accedim a prendre'ns, tal i com ha de ser això de voler acceptar el propi passat.

Sherlock Holmes (2009)

En Sherlock és un personatge genial, fascinant. No és gaire estrany que hagi acabat sent el més utilitzat de tota la història del cinema. Inevitablement, moltes vegades s'ha acabat allunyant del que veiem als llibres. De fet, fins i tot la típica expressió que tothom coneix, l'"elemental, estimat Watson", és treta directament de les pel·lícules, ja que no surt per enlloc en cap dels relats de sir Arthur Conan Doyle.

Si està fet amb competència no m'acostuma a molestar, que es canviï el material de partida a l'hora de fer adaptacions cinematogràfiques. Si està ben fet m'és ben igual que em canviïn els personatges i els ambients que he llegit perquè encaixin millor amb l'altre mitjà. I sí, aquí està ben fet. Ens pot no agradar el Londres steampunk, o li podem retreure altra vegada al director que faci una vegada i una altra la mateixa pel·lícula (vingui a cuento o no), pot no ser del nostre agrat, però el que trobo bastant innegable és que aquest Sherlock Holmes funciona.

Forbidden Zone

Com que, tot i ser la segona vegada que la veig, continuo sense tenir del tot clar de què va aquest coi de paranoia, em limitaré a enumerar les coses que m'han quedat clares: els barrets de Mickey Mouse són pels esclaus, entrar a la 6a dimensió es fa a través d'un sistema digestiu que t'acaba cagant, la reina de la Forbidden Zone ensenya teta, utilitzar corrector de nas és d'allò més normal i, per sobre de tot, el nan és el puto rei.
I fins aquí, els putos nans.

Death at a Funeral

A aquestes alçades de marató ja pràcticament només es demana que el que sigui que hagis de veure et mantingui despert. Si a més ho fa fent-te riure amb ganes i estil (i un nan) ja és la hòstia.
L'homonanofília fa riure, les drogues fan riure, la caca fa riure i els morts fan riure. Excel·lent per no dormir.

Death at a Funeral

La primera vegada que la vaig veure em va semblar una comèdia senzilla i fàcil, però d'allò més graciosa, agradable i agraïda. Amb el revisionat, ho corroboro, i hi afegeixo un nan.

Poltergeist

Poltergeist és una d'aquelles pel·lícules a la que per l'ambient general i per la Zelda li ho perdonaries tot, com ara ser tan terriblement vuitantera o ser l'enèsima reencarnació d'un cementiri maleït.
Però sobretot sobretot, li perdonaries estar programada a l'hora que ha estat programada, que fa adormir.

Willy Wonka and the Chocolate Factory

Tots hem vist, conegut i patit nens odiosos que ens fan venir ganes de començar a repartir hòsties fins quedar descansats. Per sort en Willy Wonka és més imaginatiu, i en lloc de començar a repartir sense solta ni volta com faria jo si no hagués de patir conseqüències, mata els nens sense massa sang i de manera tan discreta com efectiva.
Fer patir els nens malcriats i els seus pares... crec que... sí, m'encanta.

Willy Wonka and the Chocolate Factory

Últimament em pregunto, i sense tenir (quasi) res a veure amb aquesta meravella del 1971, si en Tim Burton no porta uns 10 anys destrossant tot d'il·lusions antigues, ben treballades i amb una gràcia especial com és la que ens ocupa, fent bones pel·lícules amb una imatge fantàstica però un caràcter diluït. I em fa una mica de pena, una mica per tot i per res.

Austin Powers in Goldmember

En contra de les meves creences personals i animadversió per la saga Austin Powers, va i la tercera part d'aquesta resulta no ser rodona, però sí la més entretinguda, divertida i sorprenent del que portem de marató.
Que em pengin abans de reconèixer-ho.

Austin Powers in Goldmember

No, no he sigut mai especialment fan d'en Mike Myers, ni tan sols de l'Austin Powers, però he vist unes quantes pel·lícules dels dos, i he de dir a esar meu que pràcticament totes m'han agradat moltíssim. Fins i tot aquesta tercera part d'una parodia no-filipina d'en James Bond.
He rigut, sí. He rigut molt, no me n'avergonyeixo. Encara que en Mike Myers del ous sigui el Santiago Segura americà. O potser he rigut precisament per això. No hi ha res com tenir amics. Molts amics influents.

For Y'ur Height Only

No hauria imaginat mai que diria això, però... La segona vegada que es veu aquesta pel·lícula és molt millor que la primera. I això, parlant d'una còpia filipina d'en James Bond protagonitzada per un puto nan, és dir molt.
Suposo.
Acció, morts, sexe, amor... disco... aquesta és una pel·lícula que ho té absolutament tot. I a sobre el protagonista és un nan, cosa que la fa absolutament insuperable.

Time Bandits

Aventuretes més o menys fàcils d'un nen que s'avorreix, amb tot de gags completament aleatoris al més pur estil Monty Python i alguna frase memorable que intentaré repetir amb més o menys freqüència en converses que no vinguin al cas.
I és que en Gilliam ve a ser com una garantia d'èxit, fins i tot en les pel·lícules on els nans venen a ser quelcom així com els Oompa Loompa de Déu. Jugant amb Lego.

Resacón en Las Vegas

Quan m'hi poso, puc ser d'alló més bàsic. Fins i tot amb les pel·lícules. Em podeu donar pits, sang i llenguatge groller i si és el dia adequat ja em donaré per satisfet. Si a més m'hi poseu en Mike Tyson, orientals amb mala llet, un pollastre i molta vulgaritat... llavors fins i tot pot ser que obviï que estic mirant una comèdia que han rebatejat amb el genial nom de Resacón en Las Vegas.
I riuré i tot.

Bonnie and Clyde

El crim és sexi. Però mai ho havia sigut tant, abans d'aquesta pel·lícula. Posar com a parella protagonista dues de les icones de l'època ja encarava la pel·lícula cap a un retrat benevolent de la parella d'atracadors, però no es limita només a això. Sí, al final moren (spoiler!), però qui no voldria anar pel món atracant bancs, de la manera com ens ho expliquen!

Quadrophenia

Segurament la millor manera de remirar Quadrophenia no sigui sense possibilitat d'utilitzar subtítols, però a vegades les circumstàncies obliguen a prendre mesures desesperades. Menjar-se els companys de vol, tallar-se el braç esquerre a mossegades, tenir relacions sexuals amb un borbó...
Ho confesso, no he entès una puta merda del puto argot dels collons, però com que l'havia vist de manera relativament recent no m'he perdut de manera excessiva i l'he pogut gaudir bastant bé.
Quadrophenia és un retrat generacional molt meritori. No sé, ni sabré mai si és acurat, però me'l crec. I això per mi ja és més que suficient.

Alice in Wonderland (2010)

A vegades em passa que rebo, integro i assimilo informacions i després no recordo exactament d'on les he tret, si les he tret d'alguna banda. Per exemple, em sembla recordar haver llegit en alguna banda que Alícia al País de les Meravelles relata la descoberta de la sexualitat de la prepúber Alícia. Una mena de caputxeta vermella amb endevinalles.

En aquest retrobament amb la història s'aniria una mica més enllà. L'Alícia ja és pràcticament adulta, sense necessitat d'explicitar-ho sabem que ja té la sexualitat més que definida, i aquí li tocaria posicionar-la. Després d'un viatge que a estones sembla no portar massa enlloc, després d'una orgia visual digna del millor Tim Burton però també del més excessiu, després de les tres dimensions més estafa vistes fins ara en una sala de cinema des de la tercera part de Viernes 13, se'ns revela la realitat. Amics, l'Alícia és lesbiana.

Magic

Si mai m'haguessin dit que em sentiria agradablement sorprès per una pel·lícula protagonitzada pel ninot assassí d'un ventríloc li hauria dit gilipolles a qui hagués gosat proclamar tal absurditat. A vegades ens veiem obligats a menjar-nos els prejudicis i assumpcions prèvies, però sempre podré dir en descàrrec propi que aquí, en contra del que ens diguin, no tenim exactament una pel·lícula de terror amb ninot assassí, sinó més aviat un força ben treballat thriller psicològic.
I amb un cartell de luxe, també s'ha de dir.

Salò

Venuda per totes bandes com una de les pel·lícules més pertorbadores de la història, veure un grup prou nombrós de joves atractius ser vexats de totes les formes imaginables per representants de tots els estaments del poder en resulta certament molt, de pertorbador.
Tot i això, una vegada vista m'he quedat amb la desagradable sensació que el meu desconeixement pràcticament absolut del context em fa perdre moltes, masses coses com per valorar-la com li pertocaria.

Pontypool

Segurament un dels (sub)gèneres en els quals resulta més difícil aportar idees noves sigui el dels zombis. Però també seria un dels que seria més necessari, per això miro qualsevol intent d'aportar aire nou amb bons ulls.
Durant molta estona aquesta pel·lícula crida l'atenció i desperta interès, mentre la tensió va augmentant.
Al final, però, tot es dilueix en el que podria ser un intent d'explicar massa coses potser fins i tot massa profundes en massa poc temps, massa poca substància i vés a saber si massa poca capacitat.

La mariée était en noir

Són aquestes petites històries de venjança, petites però espectaculars, que m'atrauen de manera molt meritòria. Si a més, hi sumem una actuació i una ambientació d'allò més atractives, no es pot demanar gaire més.
A part d'accelerar una mica el ritme, que fa perdre la visió de conjunt.

Dia Dokuta (Dear Doctor)

He vist dues pel·lícules.
La primera, coincident amb la primera meitat de Dia Dokuta, és una tragicomèdia excel·lent amb una base sòlida i agradable. Molt ben tramada, intel·ligent i amb els punts crucials ben aprofitats i potents.
La segona, la segona meitat, és un drama notable, crític i transcendent. Una discussió sobre la societat i el valor de cadascú davant dels altres i de si mateix.
El problema és que si bé cadascuna de les dues pel·lícules té un nivell suficientment alt, em sento perdut. El punt inicial és tan bo i potent que no se sap aprofitar una vegada s'arriba al seu cim: tot el que es desenvolupa rere la consolidació dels ciments, és a dir, la segona part, és molt més convencional i diluït del que hagués desitjat que fos.
És una sensació estranya, amb el cor una mica trencat pel que podria haver estat. Però en el fons satisfet.

Dazed and Confused

Hi ha poques pel·lícules que retratin el suposat ambient d'un institut americà qualsevol que es puguin salvar de la crema. Tampoc puc dir que pensi amb gaire força, i sé del cert que estic equivocat, però ara mateix no se me n'ocorre cap. És per això que vaig començar a mirar aquesta mig per error.
Sort de l'error, perquè si bé no passarà mai a la història com una pel·lícula genial, ni tan sols com la millor del seu director, sí que resulta d'alló més meritòria i interessant.
No em farà res repetir, si es dóna el cas, i sigui com sigui, la propera vegada que em caigui a les mans una pel·lícula d'adolescents potser (pot ser) me la miraré d'una altra manera.

White Sun of the Desert

El cinema rus és (era) bastant peculiar. Fins que amb l'obertura al capitalisme el que ens arriba d'allà va adquirir totes les perversions del pitjor Hollywood, Rússia ens donava, de manera similar a com passa amb el cinema asiàtic i, de manera general, tot el que seria "no occidental", una manera de fer bastant diferent al que estem acostumats. Un nou punt de vista. Això, si es té la ment oberta pot resultar d'alló més gratificant.
Vaig entendre aquesta pel·lícula com una mena d'equivalent rus a un western, una mena de Set Magnífics (que a la vegada ja era una versió occidental dels Set Samurais) ambientada en una guerra de principis de segle XX. Un heroi que no busca ser-ho, un harem, un senyor amb rifle, dolents molt dolents i episodis de surrealisme que la fan una opció magnífica per passar una estona més que genial.

Jurassic Park

Recordo a la perfecció com vaig veure aquesta pel·lícula per primera vegada. Al cine, obligant i estirant a mons pares.
Suposo que d'això només se'n pot extreure que la campanya de màrqueting va ser excel·lent, però fins i tot ara en tinc un record notable.
La pel·lícula potser no és res de l'altre món, però avança sense complexos amb un guió senzill però bastant sòlid, unes escenes d'acció ben aconseguides i alguns bons gags que fan que tot plegat sigui amè i amable.
D'aquelles que es recorden sempre, tot obviant-li els petits defectes i el pas del temps.

My Best Friend's Wedding

Podria començar dient que hi ha certes pel·lícules que en el seu moment eren titllades de cursis però que amb el pas dels anys es converteixen en una espècie de clàssics immortals del gènere cursi, dignes de ser vistes. I encertaria.
Però més val que sigui sincer. Estic una mica avergonyit i dir-ho en públic no sé si és la millor manera, però... he (re)vist La Boda del Meu Millor Amic. I és cert que és exagerada, i ensucrada, i cursi, i (una miica) tramposa. Però, tants anys després, m'ha agradat.
Apa, ja ho he dit. Endavant amb les esbroncades.

Dead or Alive

Hi ha una dita popular que diu que en un minut agafat a l'atzar d'una pel·lícula qualsevol d'en Takashi Miike (i serà que no és prolífic, el cabron) hi ha més acció, més substància i més de tot que en tota la filmografia de l'Albert Serra (de merda). Buscant desintoxicar-nos de El Cant dels Ocells vaig voler posar els sis primers minuts de DoA, possiblement l'inici més frenètic i amb més ritme de la història del cinema.
Evidentment, no vam poder parar.
Ho accepto, no és una pel·lícula excepcional. No es trobaria entre les millors de la història, possiblement tampoc entre les meves preferides del seu director, però... Però. Però només pel seu començament i pel seu final ja mereix un lloc d'honor en qualsevol prestatgeria.

My Left Foot

Carrinclona i sentimentaloide, avança correctament sense voler provocar cap llàgrima (o pena) fàcil, cosa bona.
Això sí, se sustenta (i interessa) només gràcies a un parell o tres de moments amb una tensió brutal, tots ells gràcies a l'enorme actuació de Daniel Day-Lewis.

Gake no ue no Ponyo (La Ponyo al Penya-segat)

Una història bastant més infantil del que ens té acostumats en Miyazaki ha fet que m'hagi costat més del normal entrar en una història tan terriblement fantasiosa.
Però això no treu que aquest geni torni a fer una pel·lícula rodona, amb una animació exquisida i, fins i tot i pels seus fans més clàssics (com jo), hi inclou alguna petita referència a les gegants Totoro i Chihiro.

Perfect Blue

El Japó és terra de pervertits i degenerats. D'homes amb cara de lluç que oloren calces usades. Sóc molt injust, començant el comentari així, perquè aquesta pel·lícula és massa completa com per quedar-nos només amb això.
Una gran història al voltant de la identitat, amb sang, molta sang, i un munt de voltes ben trenades i construïdes de manera força intel·ligent, tot i que a vegades pugui ser força patillera.
Ara, això no treu que m'hagi quedat amb ganes de tornar a veure Urotsukidôji.

Killing Zoe

En lloc de perdre el temps dient i repetint que el guió de Pulp Fiction era pràcticament tot seu, i que en Tarantino li va prendre la part de mèrit que li tocava, el que podria fer aquest home és procurar fer més pel·lícules, que quan s'hi posa se'n surt prou bé.
A Killing Zoe se li poden retreure força coses. Molt efectisme gratuït, una història que en cap moment m'he acabat d'empassar del tot i massa personatges que només hi són per fer bulto. Però m'he aixecat positiu, i m'ho he passat massa bé com per parlar-ne malament.

Gremlins 2: The New Batch

Gremlins és una fita adolescent indubtable. Per moltes coses, però sobretot per la consistència del personatge principal: en Gizmo i les seves regles.
Perquè sí, perquè en Gizmo mola molt i es mereix tots aquells ninotets penjats als vidres dels cotxes.
Una altra cosa és que la pel·lícula hagi suportat bé el pas dels anys. D'aquesta mini-saga jo en demanaria un remake (o un rewind), perquè fan falta actualitzar moltes coses. No em refereixo als ninots, que són fantàstics, sinó per alguns gags massa dignes dels anys 80 i a certs girs de guió innecessaris que fan perdre consistència al conjunt.
Però no ens podem queixar gens. Aquesta seqüel·la és de les bones. Només el gag del velcro ja s'ho val, però hi ha moments mítics, autoreferències cinematogràfiques boníssimes, i en Gizmo continua causant sensació.
Entreteniment del bo, del que trobo a faltar de tant en tant.

The Towering Inferno (El Colós en Flames)

Tot i que conté el rescat d'ascensor més patillero de la història, que vol donar una petita i tonta lliçó moral arquitecto-bomberil i que el guió i desenvolupament són a (moltes) estones totalment inversemblants, no se li ha de negar el mèrit.
I el seu mèrit és molt simple: funciona. Tant els efectes especials (amb limitacions dignes de l'època) com la direcció són d'allò més acceptables, i tot i haver d'aguantar-li els defectes, sap mantenir perfectament la tensió.

28 Weeks Later

Un millor repartiment i una idea més que digna proposen una bona continuació a la memorable 28 Days Later.
El problema? Els convencionalismes i tòpics del gènere, que apareixen amb força. I que tot plegat ja és menys creïble del que era.
Però tot i així no se li ha de retreure res: continua a anys llum del cinema escombraries de zombies (que tant ens agrada).

Objectified

Després de veure aquell magnífic Helvetica, un documental totalment recomanable sobre la tipografia, en Hustwit fa un pas més, no tan brillant però més complexe, dins de tot aquest món de les coses que ens acompanyen quotidianament i que necessiten d'un documental per fer-se veure.
Un passeig fantàstic pels objectes. El seu naixement, el seu ús i la seva mort. Amb tot allò propi d'un objecte: superficialitat i una mica de fer-se veure retroactiu.

Following

El primer film de cada director acostuma a ser una declaració d'intencions molt agraïda. Passa amb Sam Raimi i la gran The Evil Dead, amb el puto Albert Serra i la merda de Crespià, etc.
I com no podia ser d'altra manera, aquesta opereta del gran Nolan no deixa de ser un petit exercici d'estil molt ben pensat i tramat, però gran part del seu interès rau en conèixer-li les pel·lícules que la segueixen i no tant en el Following en sí.

Los Hombres que Miraban Fijamente a las Cabras

Tinc una relació estranya amb la comèdia com a gènere. Em costa molt, moltíssi, trobar comèdies que m'apassionin i que pugui arribar a considerar obres mestres o simplement pel·lícules excel·lents. Però a la vegada em costa igual el cas contrari, considerar-les un munt de merda insalvable. Suposo que deu ser que qualsevol gag que aconsegueixi fer-me riure, encara que sigui només un, suma i les salva. I a la inversa, qualsevol gag fallit resta, i impedeix que la pugui considerar excepcional.
Segurament, si aquesta pel·lícula hagués sigut d'algun altre gènere, la meva valoració ara seria diferent. No es tracta, ni molt menys, de cap gran pel·lícula, però vaig riure massa com per no quedar-ne amb una bona sensació. I per si això fos poc en vaig treure una perla de la setmana políticament molt incorrecta.
I a més, té algun personatge bastant memorable. En George Clooney desprenent glamour pel desert, en Jeff Bridges fent d'una mena de Lebowski militar... Massa punts a favor per perdre el temps buscant-li coses negatives.

The Maltese Falcon

Va ser principalment culpa nostra, ja que les circumstàncies ens la van fer veure en versió original subtitulada en anglès. Massa diàlegs i la veu nasal d'en Bogart massa ràpida com per poder-la seguir de manera convenient.
El cinema negre tampoc m'ha acabat d'apassionar mai del tot, però en Humphrey continua sent un referent cinematogràfic innegable, de manera que aquesta era ineludible. I ho continua siguent. No sé quan, però sé que la tornaré a mirar, segurament no en tan bona companyia, però l'entendré millor.

Daybreakers

Són uns dels personatges més explotats del cinema, i uns dels que més ràbia em fan. Em fa ràbia que sent uns personatges tan de merda i tan, podríem dir-ne, mariques, els haguem de deure més d'una i de cinc obres mestres, i uns quants grapats de pel·lícules excel·lents. A unes nenes que s'espanten amb els alls i les creus, i que des de fa uns anys resulta que quan els toca el sol es converteixen en... diamants. Espero haver-ho entès malament, això darrer.
Per això m'agrada, quan de tant en tant surt algú explotant la banda animal dels vampirs. Quan no xarrupen foradets al coll sinó que arrenquen jugulars a queixalades, quan exploten de manera visualment entretinguda, quan tracten els humans com un simple àpat... quan són monstres. Així ens entenem una mica millor.

The Time Machine (1960)

Quan es parla de pel·lícules on els efectes especials són maquetes, decorats de cartró-pedra, dibuixos amb aquarel·les, disfresses i llums als ulls, s'acostuma a dir que "ja no es fan pel·lícules com aquestes".
Fals.
Se'n fan, de pel·lícules com aquestes, i moltes, però ara els mitjans que es tenen a l'abast són diferents, i amb CGI tot sembla diferent. Han canviat detalls, però el cinema continua sent majoritàriament espectacle, ara com fa cinquanta, i cent anys. I ara se'm planteja un dubte: d'aquí cinquanta anys, els blockbusters d'ara semblaran tan bons com els d'abans?

The Quatermass Xperiment

No em canso de dir i repetir que tinc una predilecció especial per les pel·lícules de ciència-ficció dels anys cinquanta. Això normalment vol dir pel·lícules americanes amb la guerra freda present d'una manera o altra, però el món és molt gran i hi ha molts països. Pel què fa a la ciència-ficció uns dels que més interessants em resulten són Anglaterra i Rússia (o tot el que hi havia a l'altra banda del teló d'acer, en general).
A Anglaterra, els dos personatges més importants serien el Doctor Who (que encara corre, més sa que mai) i el Professor Quatermass, un científic brillant, decidit i potser amb pocs escrúpols. Aquesta és la seva primera pel·lícula, on un viatge espacial se li escapa de les mans, facilitant l'arribada a la Terra d'un organisme extraterrestre que pot destruir-la. Diferent en molts aspectes, convencional en d'altres, per mi resulta una pel·lícula imprescindible.

Shutter Island

Des que em deixen una tarjeta de subscriptor que vaig al cine bastant més sovint, i veig força coses que de manera normal no veuria al cinema. Una d'aquestes és aquesta pel·lícula. Com no pot ser d'altra manera, en Martin Scorsese és un dels meus directors preferits. L'home s'ho ha guanyat a pols. Hi ha qui diu que darrerament flaqueja una mica, tot i que jo no hi estic gens d'acord. Sempre queda bé, dir que els mestres ja no són el que eren, encara que mai els hagis vist en la seva suposada època d'esplendor.

Shutter Island representa un canvi de registre interessant, i tot i que continua tenint el hàndicap de les seves últimes pel·lícules, que és el senyor DiCaprio, tot plegat es resol de manera bastant més que satisfactòria. Potser no genial, però sens dubte meritòria. Dos punts que sumen. Per una banda, un gir final que tot i que esperat dóna un matís força sorprenent (com a mínim per mi). Per una altra, saber que el gir es basa en una cosa real. Treballar amb psicòlogues té les seves aplicacions a la vida rutinària, en el fons.

(500) Days of Summer

M'acostumen a agradar 1) les pelis que veig del Gordon-Levitt 2) les pelis que s'intueixen lleugeres i agradables però amb un punt original (llegeixi's indies).
Del punt 1 em quedo amb les armilles. Les vull. Totes. Ara.
Del punt 2, tot i l'originalitat amb el muntatge (que dóna gràcia a la pel·lícula) i els fulminants i genials 10 segons inicials, he hagut de renunciar a l'originalitat en la història, ha tocat escoltar una banda sonora que més que banda sonora era un èxit indie rere un altre sense massa sentit, i ha calgut aguantar un cert carrinclonisme un pèl carregant.
Llàstima.

Dasepo Naughty Girls

No sé del tot com prendre'm el fet que en les tres primeres edicions de La Pel·lícula del Divendres haguem vist dos musicals. Odio els musicals, ho he dit i repetit i no me'n cansaré de fer-ho. Però potser si entre números musicals em posessin bromes de sifilítics, cíclops, suïssos amb aspecte sospitosament oriental, promiscuïtat malaltissa, transvestits simpàtics, la pobresa penjada de l'esquena... resumint, lligant de manera aleatòria i bastant inconnexa una sèrie de gags basats en unes tires còmiques coreanes d'internet... potser llavors en tornaríem a parlar, de meu odi pels musicals.

La Carretera

Les expectatives sempre puntuen de manera negativa, a l'hora de valorar una pel·lícula, i si a sobre de ser una pel·lícula que he anat seguint de manera molt regular des que vaig saber que s'estava rodant resulta que es basa en un llibre que, immediatament després de llegit, ha passat a formar part del meu top5 particular, les expectatives poden ser directament condemnatòries.

Per sort, i encara no m'explico com, vaig ser capaç de deixar-ho tot bastant de banda i una vegada dins la sala de cinema limitar-me a gaudir del que em donaven. I així va resultar que el resultat tampoc és gens dolent. No té la força del llibre, però en manté de manera més que correcta l'ambientació, i tot i que en alguns punt la història flaqueja de manera preocupant tot plegat em va funcionar de manera suficientment correcta com per guardar-ne un bon record.

Bronson

La suposada història real d'un pres britànic que va passar la major part de la seva vida a la presó en règim d'aïllament, ultraviolent i creient ser en Charles Bronson. Sona interessant, oi?
Segurament no ho és tant com sembla, però definitivament té molts punts a tenir en compte. Al final em vaig cansar una mica de veure el protagonista en pilotes, però tot plegat resulta molt recomanable.

Hukkle

M'agraden les pel·lícules de ritme pausat i ben marcat. Quan penso en un exemple sempre em ve al cap The Straight Story, però n'hi ha moltes més. El que mai m'hauria passat pel cap és marcar el ritme d'una pel·lícula amb el singlot d'un avi.
Deu ser que no sóc hongarès.

Surveillance

Des de fa molt temps la biologia discuteix el paper que tenen la genètica i l'ambient en la formació de determinats trets mentals, tals com poden ser habilitats o el caràcter. Sense caure en el determinisme jo personalment tinc força tendència a donar més importància a la genètica. Però llavors miro pel·lícules de "filles de", o de "fills de", o fins i tot de "nebots de", i m'he de replantejar les meves teories. Al menys pel què fa a talent cinematogràfic.
Sent just, aquesta és una pel·lícula més que acceptable, fins i tot es podria dir que tirant a notable, però les pretensions que sembla tenir i l'omnipresent ombra del pare són massa grans com per deixar un bon gust de boca una vegada vista.

Rambo

Pel·lícules com aquesta no es mereixen gaires paraules.
Només molts aplaudiments quan esclaten caps i es seccionen extremitats.
Visca en Rambo!

Rambo 4

Hi ha una màxima cinematogràfica que diu que cada mancança argumental en una pel·lícula es pot compensar amb gent partida per la meitat o amb caps explotant. A la quarta part de Rambo no se li pot retreure que no tingui argument, ni que els actors fotin pena, no se li pot retreure una puta merda. A la quarta part de Rambo hi ha tanta gent partida per la meitat i tanta gent explotant que la resta és irrellevant. Bales, Botox & Explosions. Diversió!

From Beyond the Grave

Les pel·lícules construïdes en episodis són perilloses. Costa molt, per una banda, mantenir un nivell homogeni en les diferents històries, i per una altra, és molt problemàtic aconseguir-les lligar de manera coherent fent-ne un bloc. Ben poques aconsegueixen superar aquests dos problemes.
Precisament seria això, el que resulta més satisfactori d'aquesta pel·lícula, la manera com resol els problemes de ser una pel·lícula mosaic. I amb varietat. Hi ha suspens, hi ha distensió i fins i tot hi ha humor. I tot plegat amb un amfitrió de luxe.

Repo! The Genetic Opera

Ho he dit mil vegades i ho repetiré mil vegades més, calgui o no calgui. Els musicals són l'escòria del cinema. Semblaria que un musical centrat en una organització que fa hipoteques sobre òrgans transplantats, que si no pots pagar envia un paio amb un ganivet enorme a endur-se el seu producte tindria una certa bula, però no estic del tot segur que això sigui així.
Millor que Moulin Rouge serà, però és que he vist vídeos de comunió que m'han agradat més que Moulin Rouge, de manera que això tampoc seria massa significatiu.

Animal House (Desmadre a la Americana)

A vegades la línia que hi ha entre alabar o maleir la pel·lícula que inicia tot un gènere és tan difusa que no és possible adoptar una postura clara. M'ha encantat? L'odio? Segurament he rigut massa com per no dir que m'ha agradat, però quan penso en el munt de merda que ens hem hagut de menjar per culpa seva em foto de mala llet.
Clar, que després penso en l'homenatge que li van fer els Simpsons i torno a riure.

Boy A

Suposo (i espero) que molt poca de la gent que m'envolta i/o que llegirà això ha matat mai una nena de deu anys, però absolutament tots hem fet coses que no hauríem d'haver fet. I ens agradaria tenir una segona oportunitat.
Però no depèn de nosaltres.

Porky's

És estrany com pot ser que existeixi una època en la que les pel·lícules d'adolescents calentorros tenien un cert interès, i una certa gràcia.
A la petita però interessant llista d'American Graffiti i Student Bodies (i tinc la impressió de que me'n deixo alguna), ara hi he de sumar Porky's, que s'ho mereix.

Frequently Asked Questions About Time Travel

Els anglesos tenen molts defectes. Però en contraposició amb els francesos o els argentins, els anglesos també tenen grans virtuts.
Aquestes les podríem englobar en dues branques principals: humor anglès (Mr. Bean, Monty Python, l'Escurçó Negre, Father Ted,...) i ciència ficció anglesa (Doctor Who, Shawn of the Dead,...)
I a què ve tota aquesta inusual dissertació sobre el fet diferencial anglès? Simplement em venia de gust deixar clar que amb pocs mitjans, moltes ganes i una bona idea, es pot fer una pel·lícula de ciència ficció d'allò més divertida, entretinguda, amable i intel·ligent.
Suposo que per deixar clara la diferència amb la cosa horrible que he vist aquest matí.

Ôdishon (Audition)

Una tarda de Nadal demana dues coses. La primera, pel·lícules que parlin de la unió de la família; la segona, poder parlar de records d'altres temps.
Audition, aquesta suau bestialitat del gran Miike, compleix les dues condicions: una noia enigmàtica en busca, a la seva manera, d'una família kiri kiri kiri; i recordar que aquesta va ser la pel·lícula amb què em vaig batejar en Miike.
En definitiva, segurament no la meva preferida, però d'aquelles que sempre cal recordar. Recordar com a mínim amb mal de turmells.

Accidents Happen

Una altra història qualsevol, un altre drama familiar a l'estil Little Miss Sunshine. Però és llesta, i sap incloure un aspecte molt atractiu per fer que allò que hagués estat només una pel·lícula més, es converteixi en Accidents Happen.
I és que tot i no saber del tot si quadra dins el festival de Sitges, i tot i no ser capaç de fer al·lucinar a ningú amb els seus punts forts, fa sortir de la primera sessió del dia amb una certa satisfacció.

Kynodontas (Dogtooth)

Jo vaig acabar-la convençut d'haver-m'ho passat pipa. Pels avions, per Rocky, pel germà de rere la balla, per les cintes VHS, per la vigilant, per les llepades, pels gats, pels conys (llums de menjador), pels telèfons (salers), per aquest ambient fred i cru, i per la terrible ingenuïtat d'una família domesticada.
El problema va arribar després, quan en Pere em va comentar que tot plegat potser s'havia ideat com a quelcom molt més seriós del que jo pensava.

Coraline

Estèticament impressionant i tècnicament impecable, només té el llastre d'aguantar una història que bé, no està malament, però que (potser per no definir-se entre infantil i adulta, entre fantasia i drama) no és gran cosa.

A Streetcar Named Desire

Dos arguments es creuen al meu cap. El primer, la originalitat de la direcció en una història sense masses al·licients especials. El segon, la superfluïtat i superficialitat dels dos personatges femenins principals.
En tot cas, i tot i els dubtes, puc excusar el segon cas pensant que el problema és només producte del seu temps. I que l'actuació d'en Marlon Brando ho compensa pràcticament tot.

Hostel

Amb Hostel hem de tenir dues coses en compte:
una: és una puta peli de nens malcriats americans que es volen follar les coses.
dues: ja poden ser tan repel·lents com vulguin sempre que continuïn sagnant així.
(Quin fart de gaudir, tu)

Forbidden Zone

A vegades, el límit entre la realitat i una pel·lícula és tan gran que tot plegat dóna la volta i es converteix en la realitat més freak mai vista.
O potser només quelcom semblant.

Criaturas - Hideous!

Una dona lliure, un castellà que té un castell i una empresa de compra-venda d'animals i fetus malformats.
Resultat: la venjança dels fetus. I diversió.

Batman

És cert que (potser per una injusta comparació) hi ha moltes coses que fallen. Però hi ha encerts molt grans, com ara la caracterització, l'ambientació i la banda sonora.
De totes maneres, per sobre de tots els pros i els contres, en Batman mola. I en Tim Burton també. No cal dir més.

Session 9

Un hospital psiquiàtric abandonat, reformitas manolo que hi entra a treballar i coses estranyes de tant en tant.
Sí, això ja ho hem vist moltes vegades. Però a Session 9, el manicomi abandonat mola molt, i a més, tot plegat està bastant per sobre de la mitjana.

The Magnetic Monster

M'ha semblat veure un capítol de Fringe...
...però dels anys 50!
Mola!

Hallam Foe

Que una pel·lícula amb un actor que m'agrada, amb una bona direcció, estètica i ambientació em provoqui indeferència suposo que hauria de preocupar a algú.
Però no ens equivoquem: la indiferència també implica explicar una història senzilla sense grans cabrioles ni masses errors. Cosa que també s'agraeix.

The Terminator

Recordo que de petit aquesta pel·lícula em va impactar, però ara la remiro i falla per alguns cantons. Però cap problema, passa a les millors famílies: només és una manera de fer notar el pes dels anys.
Penso que tot i que és possible que la fama de The Terminator incrementés molt gràcies a la seqüela, aquesta original també mereix gran part del mèrit: en Terminator és un dels grans personatges de finals del segle XX. De veritat.

Gojira (Godzilla)

Era d'esperar que la història fos tan patillera. Però el que no esperava era que les escenes de destrucció molessin tant.
En Godzilla mola.

The Sound of Music

Comencem pel principi: si he de triar entre dues pel·lícules que comencin sobrevolant muntanyes, em quedo amb The Shining.
Sóc així, em va més la sang que les cançons felices.
Però això no treu que The Sound of Music hagi acabat despertant el meu interès, o potser la meva curiositat: i és que en el fons, si obviem les parts meloses i irreals, la llarga durada i l'exagerada musicalitat (sí, és un musical, ja m'havia mentalitzat), tot plegat és bastant més suportable i entretingut del que recordava.

The Thing from Another World

Si The Thing és el remake, The Thing from Another World deu ser el make.
Ho dic perquè, tot i que l'adaptació d'en Carpenter mola més, això no desmereix en absolut aquest gran original: és difícil competir contra una de les millors pel·lícules d'horror i misteri de la història.

The Pink Panther

És clar que s'ha de fer un esforç per creure-la, i és obvi que als anys 60 els que hi entenien en comèdies tenien un concepte diferent de ritme i desenvolupament a l'actual.
Però val la pena: sigui com sigui, ens recompensa amb una història delirant i unes escenes còmiques impagables.

And Now for Something Completely Different

Les recopilacions d'esquetxos tenen un problema: són recopilacions d'esquetxos. I per molta continuïtat que se'ls hi pugui intentar donar, n'hi ha de bons, i n'hi que no ho són tant.
Tot i així, a ningú se li escapa que aquesta primera pel·lícula dels Monty Python ha deixat molts gags memorables a la història, sigui mèrit del Flying Circus o no.

Das Experiment

- Tenim un bon guió: basat en fets reals, atrevit, provocador i molt pertorbador. Però... - Però què? - Li falta sexe. - Doncs posem-li una tia bona que es toqui. - També li falten valors familiars. - Doncs posem-li algun tòpic sobre el tema. - Li falta el toc divertit. - Doncs posem-li un personatge que faci d'Elvis.

Apa i aneu a la merda, quina manera de carregar-vos l'excel·lent.

The Killers

Una bona història, un repartiment interessant i uns bons diàlegs.
Però unes sobreactuacions terribles, un guió que fa aigües i una direcció que frega el desastre.
Què durs que devien ser, per alguns, els anys 60.

Star Trek: First Contact

Després de 5 pel·lícules i unes 10 hores de mediocritat, friquisme exagerat i alguna estona llarga de brossa pura i dura, per fi em torno a trobar amb el nivell que havia deixat The Wrath of Khan.
Tota una satisfacció, de veritat.

Star Trek IV: The Voyage Home

Crec que aquest és un dels guions més delirants que m'he trobat mai. Potser ni tan sols Executive Koala ni Bijita Q aconsegueixen igualar-lo.
La seriosa i noble tripulació de l'Star Trek se'n va als anys 80 a pescar balenes per salvar la humanitat. Ni més ni menys.
Impressionant, senyor Spock: impressionant.
La sensació final és una barreja de deliri, vergonya aliena i diversió.

Rocky

Una història de superació d'un paio més aviat subnormal, la meta del qual és no ser un subnormal qualsevol.
Amb un desenvolupament tirant a mediocre, la tènue crítica social i el gran i sofert final són les claus que fan perviure aquest personatge que a priori no hauria de fer més que angúnia.

John Rambo

I què ha canviat en aquests 20 anys?
Que els dolents ja no són els russos, que Déu ja no mana enlloc, que ha d'haver-hi una rossa pàmfila a la pel·lícula, que els efectes especials molen, que la banda sonora i la fotografia han millorat cosa bèstia, que al dolent li van els tios, que hi ha moltíssima més sang, i que l'Stallone ja no es pot treure la samarreta.
En definitiva, la sang és diversió. I res més.

The Last Man on Earth

Si bé és a anys llum de I Am Legend en quant a guió, ambientació i interès, The Last Man on Earth (primera adaptació cinematogràfica del llibre) té, en canvi, un inexplicable encant que la fa d'allò més atractiva.
I ja us dic ara que no és precisament pels zombies que tenen por dels alls i dels miralls.

El Violín

Si la primera impressió no deixa de ser la d'algú que filma en blanc i negre cremat i càmera en mà per ser un nou rei del modernisme pedant, la pel·lícula fa un gir radical quan ensenya les seves cartes, quan l'inoblidable Don Plutarco agafa les regnes del joc.
I amb això esdevé una obra que sorprèn i que apunta unes maneres excepcionals, tot i la falta d'objectivitat i del tènue excés de provocació sentimentaloide.

Babylon A.D.

Aquesta és una pel·lícula amb voluntat (i potser potencial) de ser gran dins la ciència ficció. Té una estètica natural, creïble i cuidada. La història avança desvetllant gradualment nous misteris. Les seqüències d'acció són tan espectaculars com ben filmades . I per si tot plegat fos poc, la religió ambientada en un món futur és un tema tan interessant com valent i ben plantejat.

Però no pot ser tan bo.

El guió es nota escapçat. Cap de les interpretacions és a l'alçada de la resta d'elements. L'acció és massa sovint un simple recurs per distreure, sense cap ni peus. El fil general sovint recorda massa Children of Men. I per si tot plegat fos poc, després descobreixes que el director es va emprenyar amb els productors fins el punt d'abandonar la pel·lícula.

Així doncs, de moment tot apunta a bona pel·lícula destrossada per tercers, de manera que crec que li donaré una altra oportunitat, ara que sé que existeix una versió del director que afegeix més d'una hora de metratge. Si la versió amputada ja és acceptable, aquesta promet.

Låt den rätte komma in (Deixa'm Entrar)

Amb una bona fotografia i uns actors principals molt joves però que la claven, Låt den rätte komma in ens explica una petita història de vampirs que se surt dels clixés habituals en aquesta temàtica.
Però tinc sentiments contradictoris. Si bé la història i el punt de partida són originals i envejables, aquests s'esgoten inesperadament a mitja pel·lícula.
Potser és culpa de l'afany de voler tocar massa cordes i voler tocar-les totes massa bé; o potser d'haver baixat la temàtica de vampirs a la quotidianitat més quotidiana i haver caigut en el parany de demostrar-ho tot ensenyant la resta de quotidianitats ja avorrides per altres temàtiques més habituals (o per dir-ho d'una altra manera, els telefilms).

Dante01

Quan es defineix una pel·lícula com a "pretenciosa" s'acostuma a fer de manera despectiva, quan es vol apuntar excessivament amunt i es fracassa estrepitosament. Per alguna raó, cada vegada que penso en Dante01 l'únic adjectiu que em ve al cap és precisament aquest.

Dante01 és una pel·lícula pretenciosa, tremendament pretenciosa. A estones sembla voler ser un Alien, a estones deixa entreveure ingredients de 2001, i en d'altres moments vol donar una càrrega visual digna del millor Gilliam.
I tot i que no se n'acaba de sortir del tot en cap camp, la sensació final no és gens dolenta, sinó tot el contrari. Sé que tard o d'hora li donaré una segona oportunitat, i llavors la balança acabarà caient cap a una banda o altra.

Przypadek (L'atzar)

Ho confesso. No sóc del tot conscient d'haver vist mai la trilogia dels colors. Amb molta seguretat n'he vist alguna, però no sé ni quina ni quan, de manera que a efectes pràctics és com si no ho hagués fet.
Dit això, diré que en Kieslowski m'encanta, des de fa temps.

Crec que sempre he cregut que l'atzar és el motor real de les nostres vides, però tot i la idea inicial d'aquesta pel·lícula (com li canvia la vida a un jove segons si puja o no a un tren que persegueix), una vegada vista sembla que més que parlar-nos de l'atzar ens parla de la importància de posicionar-nos, d'involucrar-nos de manera activa en el que ens envolta.
Pot ser cert, o no, però sigui com sigui jo continuaré creient que el principal motor de tot plegat és el pur atzar.

Wanted

Juguem a buscar coses que molen?
Desafiar les lleis universals de la física. (Tenim bales que curven la seva trajectòria segons la voluntat del qui dispara, salts impossibles i xocs elàstics amb cotxes a gran velocitat) Mola.
Contravenir els principis bàsics de la fisiologia humana. (Tenim trets des de l'altra punta de la ciutat, regeneracions de ferides a ritme accelerat i talons capaços de doblegar el metall) Mola.
Obviar la història tecnològica de la humanitat. (Tenim un protoordenador amb forma de teler místic i amb un disc dur fet de cotó, pistoles amb components impossibles i frens d'emergència que provoquen catàstrofes) Mola.

La veritat és que tot plegat mola tant que potser fins i tot s'haurien pogut estalviar canviar l'argument dels còmics originals fins deixar-lo irreconeixible, però com que (encara) no els he llegit, ara mateix no m'importa massa.

Això sí, és totalment imprescindible esperar a tenir la willing suspension of disbelief a tope, abans d'encarar-la. I tenir-la ja enorme, de costum. Si no és així, us passareu tres mesos donant pel cul insistint amb que és impossible curvar la trajectòria d'una bala. I això pas ho voldríem!

Acolytes

Sense grans pretensions, Alcolytes aconsegueix teixir un entramat de relacions d'amor-odi d'allò més interessants entre tres joves, un psicòpata i un assassí en sèrie. I el millor de tot és que aquestes relacions fan dubtar de l'entramat als propis personatges.
Aquest petit element conjugat amb una mica de sang, alguna persecució, bons personatges i algun gag ben trobat, fan que Alcolytes s'erigeixi, sense cap mena d'opció a passar a l'història, com la millor cinta de la nit.

Dai-Nipponjin (Big Man Japan)

Aquests putos japos estan totalment sonats. Quan creus haver-ho vist ja tot (un calamar que fa lluita lliure, una dona immortal, un koala oficinista, una nena amb una doble gegantina que només veu ella o zombis sortint d'un abocador) es despengen amb qualsevol cosa més demencial encara.
Com ara un home que pot créixer fins assolir mida Godzilla per fer lluites televisades amb els monstres més impossibles (menció destacada pel pollet plumat sense cap i amb un ull gegant a la punta d'una mena de polla retràctil).
Jo desisteixo, ja em poden venir amb qualsevol cosa, que jo em nego a sorprendre'm mai més.

Ika Resuraa (The Calamari Wrestler)

Un calamar antropomorf que busca el títol de lluita lliure, un pop antropomorf i una gamba antropomorfa que li volen impedir, un locutor amb una llauna de cervesa al front, el Pakistan, amor interespècie, un exlluitador tenyit amb la boca torta i una samarreta de Toys'R'Us, un venedor de naps i, per sobre de tot, una família unida que supera tota adversitat per retrobar-se.

Una broma enorme, a la qual es pot entrar o no, i que tenint en compte que estrany i passat de voltes no sempre equival a bo, és molt estimable.

A Dirty Shame

Realment, en John Waters és un paio peculiar. Així en general, no es pot considerar que cap de les seves pel·lícules sigui una obra mestra (més aviat al contrari), però aconsegueix en cada una d'elles unes quantes coses imprescindibles per ser un gran autor, la principal de les quals diria que és la coherència, tant personal com professional.

AV (Adult Video)

Sí, és divertida, i realment a les antípodes del que ens acostuma a arribar d'orient, però una vegada acabada resulta ser ben poquet més que una versió de Porky's amb xinos.
Bastant recomanable, tot i això.

Bug

Partint d'un inici correcte, la paranoia i la claustrofòbia es van apoderant de manera gradual de la història, aconseguint primer fer creure que aquest home no es va acabar amb The Exorcist, però caient finalment en l'absurd després de passar-se de frenada.

Desu Nôto: The Last Name (Death Note: The Last Name)

La segona part de la història comença just on ho deixa la primera part.
Introduint noves voltes al plantejament inicial, s'accentua el joc del gat i la rata entre els dos protagonistes. Girs constants i una guerra de cervells trepidant fins el final.
A estones sembla que la història flaqueja lleugerament, i que es recargoli de manera innecessària, però el balanç final és plenament satisfactori. Esperem que la cosa tingui continuïtat, i des del Japó ens arribin més coses fresques, més enllà d'esgotats fantasmes de cabells llargs i adaptacions mediocres de mangues infantils.