cine gomets

The Last House on the Left (2009)

Diuen que els remakes de pel·lícules "clàssiques" haurien de servir per posar en un context actual històries que continuen sent vàlides però s'han explicat d'una manera que no ha aguantat massa bé el pas del temps.
Segons això, aquesta funciona bastant bé com a remake, agafant una pel·lícula de principis dels setanta i posant-la en un context actual. Més sang, més cruesa aparent però menys mala llet. Més efectisme (tot i que força bo) i més buidor (tot i que potser sigui només qüestió de perspectiva històrica). Interessant, al menys, que sempre costa.

Halloween II (2009)

Agradi o no, s'ha de reconèixer que en Rob Zombie té la capacitat de deixar una emprempta personal inconfusible a totes les seves pel·lícules, fins i tot en Halloween tot i els més de vint anys de mitologia que porta a les espatlles. A mi personalment l'estètica i l'atmosfera que crea aquest home m'agrada en tots els aspectes, i ja m'agradava la seva música abans que m'agradessin les seves pel·lícules, de manera que tinc facilitat per perdonar-li errors i coses absurdes o que no lliguin. Aquí hi ha força per perdonar.

Enemy Mine

Durant l'estona que es desenvolupa i s'explota la relació entre dos individus de races diferents enfrontades entre elles tenim una pel·lícula notable, interessant i força diferent. Però quan passa a ser una pel·lícula d'acció i aventura no és més que "una altra" entre moltes, i no aporta massa res d'interès.

E.T.

Aquesta és la primera pel·lícula que vaig anar a veure al cine, quan tenia tres anys, si no recordo malament. Després d'aquella vegada suposo que l'he tornat a veure, però avui he comès l'error bàsic de posar el DVD equivocat, i hem acabat veient la versió restaurada, amb un ET fet per ordinador i un munt de policies que en lloc de pistoles porten walky-talkies a les mans. Buscant no traumatitzar pobres nens han traumatitzat un home fet i refet com jo.
Tenia una infantesa, sabeu? Plena de ninots d'espandex i pistoles. Ves a la merda, rei Mides. Tot el que toques ho converteixes en sucre de merda.

Dune

Dune ens ha agafat a tots amb la guàrdia baixa, l'estómac buit i massa cerveses al reg sanguini, segurament la conjunció de tots aquests factors, sumant-hi que tampoc es tracta de la millor pel·lícula de la història (ni tan sols dels vuitanta), ha fet que tots els presents ho haguem passat prou malament per seguir-la i encara menys gaudir-la.
Tot i això, el record que en tinc, i la sensació que m'ha quedat avui, són bones, de manera que el més probable és que en un futur proper li doni una altra oportunitat.

Stargate

Ara, amb Stargate, tinc dos dubtes en lloc d'un. És el temps, el que fa que els blockbusters es vagin considerant més bons, o en aquest cas el que passa és que el fet que s'estrenés quan jo era adolescent m'esbiaixa la percepció?
Sigui com sigui, Stargate no difereix gaire de qualsevol altra cosa que hagi fet el seu director, però li tinc una mena de carinyo especial. El més preocupant és que sé que em comença a passar també amb Independence Day. Qualsevol dia em despertaré i m'agradarà 2012, ho veig venir.

TRON

Pertanyo a una generació a la qual, si li dius "Tron", pensa en això. No és culpa nostra, és l'internet que ens ha fet així.
Però també és culpa de l'internet que hagi pogut veure el tràiler de la nova TRON Legacy (que fa una sorprenent bona pinta). I és justament per això que corregeixo ara una falta de correspondència amb la història, mirant l'original del 1982.
Per què? Dubto que mai aconseguim trobar un per què a haver vist tantes pelis freaks (i a més reconeguem que les mirem penjant-les aquí). El motiu sempre serà un perquè em dóna la puta gana, passa alguna cosa?.
I TRON m'ha sorprès. Bé, millor matitzar-ho: m'ha sorprès una mica.
Tot i que no hi ha manera de trobar-li un fil conductor fiable, tot i que el ritme és desafiant (desafia a dormir, dic), tot i que hi ha varis grans forats argumentals, l'estètica mola.
És tan vuitantera, tan retro, tan cutre, tan exagerada, tan simbolista i colorista, tan desfasada, que impressiona. I ells s'ho van currar (i molt), amb totes les animacions generades per ordinador (recordeu! 1982! 16Mb de RAM!) i pintats fotogràfics. Però al principi dels anys 80 devia ser igual de cutre que ara.
El mèrit, doncs, en el meu cas se l'emporta el temps. Que és qui li ha donat la gràcia final de molar ara mateix.

Rocket Science

Podríem dir que això d'un tartamut que es vol presentar a una competició malaltissa d'argumentació en veu alta és una altra història de superació personal.
I, és clar, encertaríem.
Perquè per molt que es nodreixi d'una fotografia i realització més que bona, uns bons actorets i una banda sonora molt agradable, no deixa de ser la mateixa història de sempre. Amb un punt interessant de venjança, però la mateixa història de sempre.
I amb un punt d'intent de transcendència-indie-adolescent que, per acabar-ho d'adobar, li va totalment en contra.

Red

Un gos mort per uns adolescents molt-molt dolents i un ex-militar de 60 anys enfadat.
Cert, la cosa promet.
Però promet tant que m'he passat tota la pel·lícula esperant el moment on les armes prenguessin el protagonisme i els caps comencessin a explotar. Com no podria ser d'altra manera, quan aquest finalment ha arribat, ha decepcionat.
Per la resta, m'interessen una merda les pelis moralistes (per exemple, quan un gos desconegut ajuda a l'avi a trobar una arma, així perquè sí), aquesta merda de banda sonora de pel·lícula de fantasia, les reporteres tafaneres i els nens maleducats.

Martyrs

Hauria de començar a batejar una temàtica cinematogràfica com a coitus interruptus. Sí, ho sé, no és un terme gaire original, però explica de manera molt clara què vull dir.
Dins d'aquesta temàtica podria encabir-hi grans obres com Taxidermia, i brossa intermitja com Deadgirl. Les dues de molt diferent nivell, però amb quelcom que no les fa ser el que podrien haver estat.
Martyrs seria un nivell mitjà de coitus interruptus. Vull dir que l'inici és prometedor (molt, prometedor), i que tot i que poc després la intensitat baixa, el desenvolupament és àmpliament satisfactori. I no vull dir on collons falla, però tots sabeu que em refereixo al final.

Live Free or Die Hard

És de coneixement popular (o almenys de coneixement popularment entès), que les bones pel·lícules d'acció no necessiten gaires tonteries. Només han de tenir un punt de partida més o menys atractiu, un protagonista amb ganes de gresca, uns dolents molt dolents, unes escenes espectaculars i un final feliç.
A La Jungla 4.0 se li poden criticar moltes incongruències, però si seguim les regles del joc, les podem obviar completament.
En John McClane mola moltíssim, i les escenes d'acció són incongruentment espectaculars. La resta es pot obviar sense massa problemes, perquè, coi, qui collons us dóna un puto helicòpter destruït per un cotxe volador, eh?

Into the Storm

El cinema històric i els biopics m'acostumen a costar bastant, tirant a molt. No hi entro i no els gaudeixo gaire. Aquí ens expliquen el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial des de la figura d'en Winston Churchill, amb un èmfasi important a les dinàmiques polítiques angleses. Molt interessant i amb unes interpretacions notables, però res, que no hi ha manera, no és el meu tipus de cinema.

Surrogates

Es tractar d'una pel·lícula de ciència ficció amb un ànim evident de blockbuster, amb tots els problemes que això acostuma a comportar (relació espectacularitat/interès massa descompensada, pobresa de referències purament científiques, trama excessivament encorsetada, etc). Però així i tot ha aconseguit despertar-me suficientment l'interès. No hauria pagat (no vaig pagar) per veure-la ni crec tornar-ho a fer (al menys en molt de temps), però l'estona que hi vaig passar no diria que fos mal invertida.

Precious

Negra, analfabeta, subnormal, violada, embarassada, amb filla trisòmica, pobra... qui en dóna més?
Per sort, de tant en tant fa riure, però el problema arriba quan es riu de coses que haurien de fer plorar. I és que una mica de tragèdia està bé, però si et passes de frenada acabes caient de manera irremeiable en l'esperpent. I això, no, no és gens bo.

Intimacy

A principis de dècada hi va haver una sèrie de pel·lícules que es van aprofitar d'una estratègia bastant simple de màrqueting que els va donar bones dosis de publicitat gratuïta. La idea era ben senzilla, i potser el primer que hi va pensar sí que creia experimentar amb els límits de la creació cinematogràfica i ves a saber quines polles (mai més ben dit). No sé qui va ser el primer, però els que van anar a remolc sí que no tenen perdó.
Aquest semblaria ser un cas força clar. Per si sola, seria una pel·lícula costumista més de segona fila sense massa interès, però amb només una simple mamadeta de sis segons i l'etiqueta "conté sexe real" va passar a un altre nivell. Però no per això serà més bona.

Live Free or Die Hard

Què he de dir, no me'n puc amagar. A mi, de tant en tant que em facin explotar un helicòpter utilitzant un cotxe de policia projectat, o que destrueixin mitja ciutat perseguint un trailer amb un "F-alguna cosa", o que atropellin gent en el forat d'un ascensor... i seré la persona més feliç del món.
No puc dir que sigui fan del cinema d'acció, però collons, que en John McClane és molt John McClane, i a sobre d'això resulta que és molt Bruce Willis, i jo sóc dèbil...

Star Trek IV: The Voyage Home

M'està passant una cosa curiosa amb aquesta pel·lícula. En condicions normals podria criticar-la bastament i fotre'm amb el seu argument de merda.
I ho faré: puto greenpeace, collons.
Però d'altra banda, li estic agafant una estima estranya. D'un argument tan extremadament freak i estravagant n'ha sorgit un carinyo totalment irracional.
A vegades aquestes coses passen, a la vida.

Where the Wild Things Are

Al revés que Avatar, que pràcticament tothom té clar quan la va a veure que quan surti de la sala ha de dir que és una meravella visual amb un guió mediocre, poca gent que vagi a veure Where the Wild Things Are no dirà que és una genialitat total. Doncs bé, el que jo vaig veure va ser precisament una meravella visual amb un guió buit, sense res per explicar. Si Avatar és Pocahontas, llavors Where the Wild Things Are és En Teo S'Escapa de Casa. Un nen que es deixa portar fàcilment per les emocions s'enfada amb la mama i marxa de casa, arribant a una illa habitada per una colla de mostres que el fan el seu rei, veu que a casa tampoc s'hi està tan malament i se n'hi torna. Fi.
Ens poden vendre que tot plegat és un viatge metafòric de creixement espiritual del nen pel control de les seves pors internes i emocions, en trànsit cap a una vida adulta més equilibrada. Segurament sigui cert que aquesta és la intenció, però la manera d'explicar-ho per mi no va enlloc i es perd en l'estètica, de manera que el resultat final queda buit de tot missatge coherent i ben construit.

Screamers

Screamers acaba resultant poc més que una còpia mal camuflada de Terminator. I això és ben curiós, perquè basant-se en un relat d'en Phillip K. Dick resulta bastant segur pensar que en realitat sigui Terminator, la còpia d'aquesta història.
Crec que tinc mal de cap.

Black Snake Moan

La banda sonora resulta obligatòriament interessant, les interpretacions mantenen un nivell notable i l'ambientació i la història en general són correctíssimes. Però hi falta alguna cosa. Potser és massa correcta, tant que resulta completament asèptica, sense gaire personalitat. I si no es té personalitat s'acaba sent gris i, en definitiva, prescindible.

Rise of the Footsoldier

Suposo que bona part de la culpa la té aquesta aura de falsa correcció i educació que els envolta, i el fet que a través de TV3 ens han arribat principalment les excel·lents comèdies de la BBC, però abans de veure Lock, Stock & Two Smoking Barrels i, sobretot, Snatch, mai se m'hauria passat pel cap relacionar els anglesos amb la màfia. Desconec si abans d'en Guy Richie hi ha gaire tradició de cinema sobre el crim organitzat, al Regne Unit, però estic segur que el seu èxit en el gènere (tot i que ja llunyà) ha contribuït en l'aparició de pel·lícules com aquesta, que sense ser gran cosa ni aportar massa res de novedós ni genial es pot gaudir bastant en les seves limitacions.

Get Real

Sucre, sucre i més sucre. Núvols de sucre dins d'una història amb bons diàlegs i ben rodada. Amb l'avantatge (o inconvenient) de ser terriblement fàcil de mitificar.
Però ei, que de tant en tant, sobredosis de sucre també venen de gust.

Stuck

Aquest home ha tingut una evolució bastant interessant. De ser un dels mestres del terror durant els vuitanta, va passar a jugar de manera bastant mediocre amb la ciència ficció durant els noranta, i quan a principis dels dos mil va fer aquella merda enorme anomenada Dagon va decidir que, abans que continuar destrossant en Lovecraft en produccions espanyoles, més li valia canviar de rumb altra vegada.

Des de llavors s'ha dedicat a explorar la violència quotidiana i la degeneració de persones normals a nivells extrems. King of the Ants, Edmond i ara aquesta, amb un parell de parèntesis a Masters of Horror per recuperar altra vegada els seus autors clàssics preferits. Cap passarà a la història, cap mereix fer-ho, els falten massa coses, però en totes elles en Gordon demostra que té personalitat i la sap transmetre al que fa. Tant de bo tothom fos capaç de fer-ho amb la meitat de competència.

Quiet Room ni Yôkoso (Welcome to the Quiet Room)

Aquesta és la típica pel·lícula de la qual quan en parlo explico la poca atenció que hi vaig parar perquè, tot i el potencial enorme que mostra i les bones maneres que apunta en tots els nivells, no acaba d'enganxar de cap de les maneres, però que en Tadanobu mola. En Tadanobu mola molt, de manera que...
El problema? En aquesta no hi surt en Tadanobu. I això és un problema, perquè no em puc recolzar en res convincent per defensar-la, i això que en tinc moltes ganes, de fer-ho.

Das Schloß (El Castillo)

Kafka costa molt de llegir, però encara costa més de filmar. S'han de tenir un bon parell de collons o ser un puto inconscient per intentar posar-s'hi. Aquesta adaptació, feta per la televisió, coixeja per moltes bandes i té moltes mancances, però molt probablement sigui igualment la millor translació directa d'un llibre seu al cinema.

Planet of the Apes

Sí, molt bé, té un dels finals més mítics de la història del cinema. Però és una pel·lícula tirant a mediocre. Potser és només que sóc incapaç de posar-la en perspectiva i relacionar-la amb la seva època, però em deixa fred. Del tot. O gairebé.

The Lost Boys (Jóvenes Ocultos)

Aquesta es una mala època per mirar pel·lícules de vampirs, i pitjor encara per mirar pel·lícules de vampirs per adolescents. Sempre he cregut que són personatges de merda, però ja que la nostra societat ha decidit posar-los a un lloc bastant prominent de l'imaginari col·lectiu, hi haurem de jugar. I posats a entrar-hi, més val fer-ho mig en conya, amb una banda sonora notable (tot i que farcida de música que no m'agrada) i una estètica que si fos més vuitantera m'hauria obligat a arrencar-me els ulls i menjar-me'ls.

Where the Wild Things Are

Potser és que n'esperava massa, o potser és que no anava amb els ulls adequats per mirar-la. Per tot el que volia que fos, fins i tot em disculparia pel que ara en penso.
Però no.
Where the Wild Things Are és una meravellosa obra visual i plàstica. De veritat, una passada.
Llàstima que més enllà dels aspectes oculars, la història es perd sense sentit en una amalgama de petites històries inconnexes a les que s'ha volgut donar transcendència total. L'argument s'allarga sense motiu i tot plegat, les quasi dues hores de metratge, acaben per no explicar absolutament res.
Però per sobre de tot, crec que hauríem de començar a batejar el virus aquest del "dubte de target". I és que Where the Wild Things Are no té clar a qui es dirigeix: és una altra d'aquelles pel·lícules que són massa dures pels nens, però massa innocents i buides pels adults.

Død Snø (Dead Snow)

Nazis. Zombies.
Sang. Neu. Jovenets tontos.
Ho barregem una mica, hi afegim uns bons riures, i en surt una peli de zombies més que decent (i que per sort no pretén passar d'aquí).

Tetsuo: The Bullet Man

Ja sé quins seran els meus primers deures cinematogràfics després del Festival de Sitges.
Al no haver vist ni Tetsuo ni Tetsuo II, em declaro totalment incompetent per valorar aquesta tercera versió. Tinc la sensació que sense les dues primeres no puc acabar de copsar el perquè ni el com, tot i tenir del tot clar que m'he trobat una pel·lícula molt més comercial (que no convencional) del que esperava.

Star Wars: Episode II - Attack of the Clones

Bé, anem a pams. És cert que aquesta entrega millora en guió i fins i tot en personatges (fer pràcticament desaparèixer en Jar Jar dels collons, és un gran encert). Però les escenes d'acció, que eren les que sustentaven el primer episodi, ara cauen en picat.
Tot i que tot això no és res comparat amb la constatació que aquesta saga beu directament de la trilogia antiga: si hagués de viure per si sola, no tindria els mínims de res per ser mínimament interessant.

The 27th Day

A favor: el punt de partida és tan simple i genial que fa fins i tot por.
En contra: millor obviar tot el que passa després dels vint primers minuts.

Breakfast on Pluto

Irlanda, Anglaterra, sexualitat, anys setanta i una mica de bogeria.
En definitiva: una gran banda sonora.

Nekojiru-so (Cat Soup)

Si em pregunteu de què coi va Cat Soup, hauria de respondre que no en tinc ni la més remota idea.
Però gats, estupefacció i sang són una gran barreja.

Human Nature

Simpàtica i entretinguda, queda lluny de qualsevol mena d'alabança per una sola qüestió: la història no para de donar voltes i més voltes per, al final, acabar en res.

Cocoon

Aquesta és una d'aquelles que recordava afectuosament.
I és que no n'hi ha per menys (però tampoc per més).

Mosura tai Gojira (Godzilla Against Mothra)

En aquesta, en Godzilla perd gran part del crèdit guanyat: en Mothra és molt més elegant tot i no trencar tantes coses.
Ànims Godzi! Només tu pots recuperar el terreny perdut!

Terminator 3: Rise of the Machines

Si bé és cert que la cosa se'n va de mare, que la conclusió és tirant a fluixa i que algú no va acabar de donar les raons necessàries per explicar el pas de l'autocloncusiva (i genial) segona a aquesta, no s'ha d'obviar que la saga continua entretenint cosa bèstia.
Llàstima, però, que això de sorprendre és cada vegada més complicat.

The Happening

Em falta alguna cosa.
Tenim un bon inici i una grandíssima realització, direcció i fotografia.
Deu ser... bé, sí, potser hi falta una història.
I hi sobra un anell.

Gojira no gyakushû (Godzilla Strikes Again)

Si a la primera el guió era patillero, en aquesta segona entrega, la història sobra, directament.
Què collons m'importa a mi una empresa a qui en Godzilla li ha destruït la fàbrica, si la gràcia és precisament (i únicament) que tot es destrueixi?

Student Bodies

Riure's d'un mateix és un acte lloable. Però quan una pel·lícula horrible se n'enriu de pel·lícules horribles, es pot entrar en un bucle infinit que, més que desconcert, causa atacs de riure i estupor a parts iguals.
I per si això fos poc, s'agraeix moltíssim que ens vagin contant els morts: ja no és necessari ni tan sols parar atenció a les xifres.

Teenage Mutant Ninja Turtles

No en van tenir prou fent que unes tortugues gegants fossin ninjes, mengessin pizza i estiguessin entrenades per una rata esotèrica, que van haver-les de posar als anys 80.
Té tela la cosa.
Sort que de petit eren els meus ídols, i que en Jim Henson era un puto crack.

Gomorra

Crua, colpidora i amb una direcció excepcional.
Però de veritat que calien 135 inacabables minuts només per això?

Star Trek: Nemesis

Em faig una pregunta recurrent. Un exemple de molts: si tens una nau espacial, per què has de fer una maleïda persecució sobre rodes pel puto desert?
La saga ha sobrepassat els seus propis límits i vol esdevenir quelcom que no és. El gènere d'Star Trek mai ha estat el d'acció sinó el d'aventura, i superar les pròpies limitacions (incloses les visuals, les d'armament i les d'invents futurístics) fa que tot se surti de mare.
La pel·lícula d'adéu d'en Jean-Luc Picard és entretinguda, però discreta i desubicada.
Potser és un bon moment per tornar als orígens.

Star Trek: Insurrection

Passa a les millors cases: algú va decidir agafar un capítol i allargar-lo per fer-ne una pel·lícula.
I el resultat és prou bo, de veritat, però no deixen de ser les entretingudes aventuretes d'un capítol estirat.

Star Trek: Generations

Patillera de collons, la pel·lícula que ha de servir de traspàs no és capaç de donar un final digne a l'antiga tripulació; però s'agraeix enormement (deixant a banda sensibilitats nostàlgiques) aquest bon canvi de càsting.

Star Trek VI: The Undiscovered Country

De cap de les maneres podem dir que la pel·lícula que serveix de comiat a la tripulació que ha comandat l'Enterprise durant 30 anys sigui un gran què (no destaca en res, tampoc hi poden haver gaires queixes), però la millora és tal des de l'últim engendre, que haver-la vist senta d'allò més bé.

Star Trek III: The Search for Spock

Això de ressuscitar el personal sempre ha estat una qüestió complicada, sovint un pèl vergonyosa. Per tant, és obvi que la pel·lícula i la història es ressenteixin greument d'aquest fet. Però si pensem una mica en vulcanià i donem un vot de confiança a la saga, tot plegat és bastant entretingut.

Back to the Future Part III

Molt bé, no està gens malament. I molt molt bé, quasi no se li nota el pas dels anys.
Però aquestes segones parts no deixen de ser pel·lícules per mandrejar un dissabte a la tarda: cosa gens dolenta, però d'un altre nivell.

Back to the Future Part II

Això comença a trontollar per tots cantons...
...però el Delorean continua molant!

Rocky Balboa

Tot i que la pel·lícula torna al nivell de les primeres seqüeles, si es repeteix el mateix guió, els mateixos girs idiotes i en Rocky continua sent un subnormal considerable, podríem afirmar que l'únic mèrit destacable d'aquesta enèsima repetició són els collons de toro de l'Stallone, per fer el que fa.

Rambo: First Blood II

Missatge patriòtic - Tornar a Vietnam per veure en Rambo en acció - Mort - Mort - Mort - Amor(!) - Venjança - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Missatge patriòtic.
I d'acord que matar vietnamites i russos(!?) mola, però amb aquest desenvolupament de lluïment es perd aquella gràcia simple i tràgica que tenia la primera.

Return to house on haunted hill

Aquesta va ser sorpresa (marató Sitges 2007), no entrava al programa, i tot i tenir son hi havia ganes de més.

Fa anys del remake que va just abans d'aquesta segona part, i la recordo molt vagament; només sé que no era cap meravella.

Potser el millor que puc dir de 'Return to House on Haunted Hill' és que tot i tocar la matinada, no em vaig adormir. És prou entretinguda, funciona correctament... i tu, l'argument és un topicàs, però fa el seu efecte. Quatre muntatges ben fets, un parell de petits sustos, uns actors que es defensen dignament i un parell d'explosions de sang fan la resta. I si a les 5 del matí funciona, a les 4 de la tarda, segur que també.

Wrong Turn 2

Continua Sitges 2007 i comença la marató. Aquest any toca sang i fetge i jo personalment estava esperant com a mínim destrals i serres elèctriques amb molta sang i moltes explosions.

Wrong Turn 2 acompleix tots aquets requisits sense problemes, de veritat. Un guió del que no cal parlar (per què?) i tot un seguit de morts, de sang, d'energúmens deformes caníbals, i molts, molts membres amputats. D'acord, no és el millor gore ni el més fort, però tu, sacia ganes i és prou divertida i entretinguda.