cine gomets

Cat People

Al veure la revisió del 82, tenia l'esperança d'arreglar el mal sabor de boca amb la versió original del 1942.
I és cert, Cat People quaranta anys abans creix en força, en sentit, en originalitat i en estètica. Però continua tenint com a base el mateix argument difós, poc creïble i mal explicat. Hi ha coses que no canvien amb el temps.

Visioneers

Sabeu aquelles pel·lícules que sense ser absolutament res de l'altre món intenten ser diferents? Que intenten aportar coses noves? Exacte, aquestes que costen tant de trobar, sobretot si són comèdies. Aquestes pel·lícules que potser d'aquí un parell de mesos no recordaré exactament de què anaven, però que si trobo alguna altra cosa que hagi fet el mateix equip miraré sense pensar-m'ho gaire.
Tampoc hauria de costar tant, fer-ne més, no?

Tristram Shandy: A Bull and Cock Story

Hi ha diverses maneres d'afrontar la filmació d'una pel·lícula basada en un llibre impossible d'adaptar. Lògicament, ni hi ha una fórmula màgica que ho faci rutllar tot, ni totes les aproximacions són reeixides. No conec gens el material de partida, però inicialment l'aproximació que se'n fa em va resultar d'alló més satisfactòria. Si el text en què et bases no es pot filmar, aprofita-ho, i integra aquestes dificultats de manera imaginativa a la pròpia pel·lícula.
Però malauradament aquesta bona impressió inicial es va diluint, no aconsegueix mantenir-se durant tota la pel·lícula, i acaba cansant. Una llàstima, però s'agraeix l'esforç.

Party 7

Quan em trobo amb una pel·lícula original, fresca, desvergonyida, amb bones idees i bons personatges, una presentació d'aquests completament genial i un superheroi voyeur, però que pel que sigui no acaba de rutllar del tot, jo tinc un mantra.
En Tadanobu mola. En Tadanobu mola molt.
Si es repeteix prou vegades, la pel·lícula també acaba molant. I si realment hi surt en Tadanobu, i ho fa amb un pijama groc, encara pot acabar molant més.
Per cert, quin nivell d'awesomeness té el Captain Banana? Jo dic que el nivell màxim.

Crimes of the Future

Sense voluntat de sonar com una cosa negativa, tot el que té d'interessant aquesta pel·lícula és el nom del seu director. És una mena de treball d'estudiant d'un David Cronenberg primerenc, i bona part de les idees que més endavant desenvoluparà en les seves pel·lícules més conegudes i celebrades hi són d'una manera o altra presents.
Secrecions, modificacions corporals, sexe...
A més, hi ha també una fantàstica ambientació que dóna gran importància als edificis, en un entorn meravellosament desert de tota presència humana més enllà de la necessària. També resulta d'alló més interessant el tractament del so, sense cap mena de banda sonora, ni tan sols so ambiental. Només veus aïllades en segon pla.
Interessant, molt interessant, i tot i que no acabi de quallar no importa, perquè les idees que s'hi plantegen han anat quallant més endavant de manera més que satisfactòria.

Crank

A vegades em pregunto si ja hi sóc tot, quan coses com aquesta em provoquen diversió. Puc arribar a valorar molt positivament obres mestres tipus Expendables per mèrits propis, però Crank em sembla, objectivament, poc justificable.
Perquè si bé la idea, treta completament de la màniga, té la seva petita gràcia, el desenvolupament és tan terriblement inversemblant i patillero que he hagut de posar-la dins la categoria "comèdia". Que és cert que té alguns gags graciosos entre hòstia i hòstia, però la gràcia de veritat de Crank és precisament en tot allò que li falta, allò que no aconsegueix tenir; però que de manera més o menys pràctica o intel·ligent és capaç de potenciar en comptes d'intentar dissimular.

Samehada otoko to momojiri onna (Shark Skin Man and Peach Hip Girl)

No puc dir que hagi gaudit gaire ni m'hagi despertat un excessiu interès, però aquest debut del senyor Ishii compta amb alguns dels ingredients que m'atrauen d'ell ara. Gràcia, fotografia i escenaris, basicament. Ah, i en Tadanobu en calçotets, és clar.

Nyócker

Experimentar amb l'animació està bé. Buscar noves vies visuals que cridin l'atenció i facin la teva pel·lícula diferent. Per exemple, agafar uns quants actors i fotografiar-los fent tot tipus d'expressions facials. També hi suma bastant atrevir-se a fer una història adulta, amb crim i prostitució.
Però en buscar noves vies que cridin l'atenció s'ha d'anar amb força compte que una vegada passada la sorpresa inicial deixi de tenir massa interès l'experiment. És bastant incontrolable, però s'ha de vigilar. També s'ha d'anar amb compte que si pretens fer una trama adulta no la basis en paràmetres completament infantils. És a dir, lluita pel control del crim organitzat d'un barri del centre de Budapest? Sí. Una colla de nens viatjant en el temps per matar mamuts que es converteixin en petroli que després podran explotar? No. No. No.

Scanners

Em van engayar. Em van prometre caps explotant, en plural. I només en peta un. Que no dic que estigui malament que peti eh, tot al contrari, però n'esperava més.
En Cronenberg en sap, i per molt jovenet que fos i molts buits de guió que tingués, més enllà dels pocs caps explotant Scanners és interessant de veure. Fins al punt de trobar-la fluixeta però necessària.

The Ninth Configuration

Aprofitant algun personatge secundari, l'autor del llibre en què es basa The Exorcist fa un recorregut pels límits de la bogeria, la guerra, la mort i la manca de fe. Lenta, densa i a estones molt, massa difusa, en tot moment resulta estimulant i interessant.
Tot i això, no puc evitar pensar que tota la pel·lícula es va estructurar al voltant de la genial imatge del cartell, amb un astronauta a la Lluna, amb una bandera americana al costat i Jesucrist clavat a la creu al davant.
Segurament hauria sigut bastant millor veure-la en un altre moment i en una altra situació, i potser hauria de plantejar-me buscar els adequats per repetir d'aquí poc.

Porcile

Molt bé, crec que ja és definitiu. Tinc un problema amb en Pasolini i aquest problema es diu context.
Puc apreciar-ne les seves pel·lícules, perquè estan realment bé, però sóc del tot incapaç d'entendre-les, d'entrar-hi. Crec que és del tot problema d'estar massa fortament ancorades a una realitat històrica i social que no només no em pertany sinó que em queda lluny de collons i m'importa tirant a poc. Segurament estaria bé corregir-ho (augmentar una mica això que en diuen cultura sempre està bé), però si he de parlar sincerament, ara mateix crec que tinc prioritats més urgents que estudiar la Itàlia dels anys 50 i 60.

A Boy and His Dog

En un món postapocalíptic, un noi sobreviu amb un gos. El noi busca menjar pel gos i el gos busca noies pel noi. Simbiosi, crec que en diuen.
I és cert, no té ni cap ni peus. Ni tan sols aquestes altes dosis de masclisme i maltractament animal s'aguantarien avui en dia (tot i que en preparen un remake animat).
Però collons, que el noi i el gos es comuniquen telepàticament! I comunicar-se telepàticament mola!!

Centurion

Si bé és cert que la primera meitat és més que correcta, amb molta sang, gran muntatge i alguns recordatoris a les anteriors obres d'en Neil Marshall, la segona part sembla una muntanya russa: capaç del millor però en major mesura del pitjor: caure a la trampa dels grans tòpics del gènere.

Brazil

Definitivament, tinc un problema amb en Gilliam. Moltes de les seves històries tenen tots o quasi tots els ingredients per a que m'agradin: aventura, faules futuristes, imaginació, una mica de crítica social, un disseny d'espais i objectes molt acurat i un pèl d'humor. I el problema és que tot i aquests ingredients apetitosos, alguna cosa no em quadra: no me l'acabo de creure.
No sé si són aquestes escenes teatrals o aquest punt de divisió entre l'humor i el drama que Gilliam no sap controlar. O simplement que a la majoria de les seves històries, com a Brazil, hi noto un bluf enorme. El que vol explicar i al ritme que ho fa, no té cap mena de proporció amb les dues hores i vint minuts que dura.

Splice

Parlant d'en Vincenzo Natali sembla inevitable parlar de Cube. No ho faré. Més enllà d'aquesta pel·lícula ha donat suficients mostres del que és capaç de fer. En aquesta, tot i tenir clarament més recursos a la seva disposició, ens dóna el mateix de sempre.
Una capacitat visual envejable. Unes premisses d'alló més interessants. Una incapacitat per mantenir i aprofitar aquestes qualitats que ja comença a ser irritant.
Splice (com abans Cypher, o Nothing) és una pel·lícula més que acceptable, notable, segurament de les més interessants que podeu veure aquest estiu, però a la vegada és una de les més desaprofitades, seguint una corba decreixent que l'aboca a un final absurd, tòpic i que depèn de com t'enganxi pot fins i tot fotre de mala llet.

Orphan

I ha arribat el moment de decidir sobre un dilema general: hauríem de valorar que la pel·lícula contingui tots els tòpics haguts i per haver sobre una família i una nena nova que fa por, o que tingui una o dues idees bones? Jo ja us dic que, almenys en aquest cas, em quedo amb les bones. Perquè a la resta també hi influeix un bon càsting, muntatge i direcció.

Tasogare Seibei

L'Ocàs del Samurai és el cas de pel·lícula ben feta, ben dirigida i ben filmada a la que si bé no se li poden atribuir defectes, tampoc se li poden atribuir mèrits.
La sensació després de veure un samurai debatre's entre el seu deure i la seva vida és bona, però com a pel·lícula i com a història és simplement correcte, ja que no aporta res de nou.

Das Schloß (El Castell)

Deixant a una banda que sigui millor o pitjor versió del llibre de Kafka (que em consta que és, com a mínim, poc fidel als detalls finals), El Castell és un Haneke sense hòstia. Vull dir, que un Haneke sense hòstia ve a ser una pel·lícula agraïda de veure, ben filmada i amb uns actors triats a consciència. Però lenta, pesada i sense sorpreses, per molt bo que pugui ser el text en el que es basa.

Escape from New York

En John Carpenter és una persona pràcticament inqüestionable dins el cinema fantàstic. Se li riuen (li riem) absolutament totes les gràcies, fins i tot les més demencials. Després d'haver vist un bon grapat de les seves pel·lícules, algunes diverses vegades, crec que puc dir que deixant de banda que sigui més o menys bon director (que ho és, molt), el que més puc admirar d'ell és que sembla haver fet sempre el que li ha sortit de la polla.
Exactament el mateix que admiro d'altres directors més actuals.

Straightheads

No he sigut mai especialment receptiu a les pel·lícules que tenen com a tema central una venjança. Excepte un parell d'excepcions que he mirat de manera activa per una qüestió històrica en ser considerades pel·lícules de culte, i les pel·lícules on en Charles Bronson fa de Charles Bronson, les vegades que n'he mirat alguna ha sigut, com aquesta, pràcticament per accident.
Deixant de banda això, he de confessar que dins l'escala en la qual he anat situant Straightheads, i en la qual ella mateixa sembla sentir-se còmoda, l'he gaudit bastant. No cal que perdeu massa temps buscant-la, però. No passa res si no la mireu.

The Night Porter

Puc entendre que en el seu moment aquesta història d'un nazi que una vegada acabadala guerra retroba una noia que havia torturat en un camp de concentració, i reprenen una relació sexual sadomasoquista, devia causar cert revol. De fet, dubto que fins i tot ara deixés gaire ningú indiferent.
Els italians van ser fa trenta anys els mestres de les pel·lícules xocants, bé fos de zombis, de caníbals o de nazis. Què diferencia aquesta pel·lícula de qualsevol producte de tercera fila tipus Ilsa: She Wolf of the SS? Doncs l'exquisida manera d'explicar-se, defugint gratuïtats i explicitats que, a vegades, tot i que no sempre, són innecessàries. En aquest cas precisament el tacte amb què s'explica fa que sigui més pertorbador.

Don't Deliver Us From Evil

Aquesta vindria a ser la història de com dues nenes deixen enrere la infància i es converteixen en un parell d'escalfabraguetes. Que els francesos tenen un problema és obvi. Gairebé tan obvi com seria la simbologia de la pel·lícula. Poca subtilitat i poca informació deixada a la interpretació, però tampoc crec que sigui res que se li hagi de retreure, sinó un signe de l'època.

The Sweetest Thing

Quan s'és una persona vulgar com jo, que una comèdia sigui grollera li fa guanyar punts. No serà suficient per convertir-la en una cosa que pugui gaudir, però en igualtat de condicions l'escatologia i poca finor suma bastant i pot ser un factor bastant decisiu. Si hi afegim alguna broma sexual gratuïta, algun número musical gratuït, i combinacions de les dues coses, llavors podem convertir amb facilitat una pel·lícula que difícilment hauria vist en una que m'ha fet passar una molt bona estona.

Butterfly on a Wheel

Normalment, quan començo a mirar una pel·lícula i em crida l'atenció el seu plantejament, un dels factors principals que m'hi poden fer perdre interès és que pretenent ser sorprenent i plena de girs resulti previsible fins la nàusea.
No sabria dir de cap virtut complementària que permeti obviar aquest fet, però alguna en deu tenir, aquesta pel·lícula, perquè tot i resultar transparent en tots sentits em va deixar un regust més que acceptable. No és recomanable amb efusivitat, però tampoc cal evitar-la.

Poltergeist

Trobo ben curiós com una pel·lícula com Poltergeist, aparentment destinada a un públic infantil, i que s'ha encarat sempre d'aquesta manera, pot tenir tanta mala bava i fer tanta por. Conec un bon grapat de gent amb la infància traumatitzada pels fantasmes de la tele.
Lsa pel·lícula en general bé, gràcies. Segurament se'n poden extreure un munt de missatges, sobre la família principalment, però de tots ells jo em quedaria amb el principal: pel que més vulgueu, mai, mai us feu una casa sobre un antic cementiri indi. I si us la feu, al menys que sigui sense piscina.

Simon Birch

És difícil classificar Simon Birch. Per una banda és una pel·lícula moralista de tarda d'antena 3. Per l'altra, és capaç demantenir (i fins i tot fer que idolatrem) un parell o dos d'escenes que, si bé dubto que fossin pensades pel pur divertimento, són tan increïblement agraïdes i impressionantment... impressionants, que el balanç final és fins i tot positiu. Tot i els detalls. I el final.

The Terror of Tiny Town

Un western amb nans que beuen cerveses de mida normal però es mouen em ponies en comptes de cavalls és impossible depassar per alt en una marató de nans. I The Terror of Tiny Town és una passada. Per tots els nans, pels ponies, per la història d'amor cutre i pel pingüí.
Però avui no estic massa enganxat a la pantalla i sembla ser que alguna cosa falla.
Tot i així, reveure-la m'ha fet lligar algunes escenes amb que l'última vegada m'havia adormit.

The Terror of Tiny Town

Algú un bon dia va decidir que els nans parlant amb veu accelerada i anat amb poni fan gràcia. Després de veure The Terror of Tiny Town per tercera (?) vegada, estic en disposició de corroborar-ho.
Els nans en poni fan gràcia. I si beuen copes enormes de cervesa, més. I si hi surt un pingüí en una barberia... què he de dir? Si hi surt un puto pingüí en una barberia ha de ser una de les putes millors pel·lícules de la història. Genial.

For Y'ur Height Only

Hi ha pocs precedents de pel·lícules filipines. Però totes elles són, tal i com tots intuïm, obres mestres. Tant Alyas Batman en Robin com For Y'ur Height Only mereixen ser estudiades a part en la història del cinema.
En Weng Weng és un nan que fa de James Bond, així perquè li dóna la gana, i s'autopresenta sempre com agent secret doble zero. Per deixar clar que és secret.
La resta ve a ser un seguit de patades als ous i lliscades pel terra amb una gràcia que és pràcticament impossible de resistir-s'hi.
Visca els (nans) filipins!

Split Second

Un extraterrestre es passeja per un Londres inundat per la pujada del nivell del mar en un futur que per nosaltres ja és passat, arrencant cors per menjar-se'ls frescos. Evidentment, si l'aigua està tan alta, el bitxo ha de fotre un bon parell i mig de metres. Com es podria millorar, el panorama? Una bona manera seria posar-hi en Rutger Hauer de policia amb un passat fosc i obsessionat amb l'assassí que arrenca cors.
Ara sí, que només caldria deixar-ho fluir, que funcionarà sol, segur.

Razorback

Un senglar gegant assassí. Qui compra? Jo, a priori, ni de conya. I amb una pel·lícula australiana, menys encara.
Però ja se sap, com més baixes són les expectatives més fàcilment se satisfan.

Rescue Dawn

No m'agraden les pel·lícules bèl·liques. No per res en concret, no m'agraden i punt. I així i tot, gairebé cada vegada que n'acabo veient alguna m'acaba agradant bastant. Fins i tot algunes les posaria entre les meves pel·lícules preferides. Apocalypse Now, Hamburguer Hill, The Thin Red Line... Rambo III.

En aquest cas no puc dir que resulti massa res de l'altre món, però així i tot m'ha agradat prou com perquè em captés l'atenció, tot i que per altra banda no m'ha agradat tant com per recomanar-la obertament, i ja vorem si d'aquí uns mesos recordaré tan sols haver-la vist.

I Sell the Dead

Segurament de bones comèdies de terror n'hi ha quatre. O menys. Per això em costa tant d'entendre que sempre hi hagi qui ho va provant. Després també hi sóc jo que sempre hi caic, i m'acabo empassant merda rere merda. De tant en tant però, surt alguna cosa mínimament potable, i et sorprens. Sigui perquè la història arrenca bé (tot i que es perdi i degeneri), perquè els actors són mínimament competents, perquè el director s'ho creu i té recursos i capacitat... Sigui pel que sigui, però a vegades, sense aconseguir res excepcional, hi ha una comèdia de terror que funciona.
I això és notícia.

Bullitt

Bullit és coneguda principalment pel seu protagonista i per una persecució de cotxes que és considerada per molta gent la millor de la història del cinema. Puc entendre les dues coses, però més enllà d'això no hi he sabut apreciar massa res que surti de la normalitat.
Alguna cosa em fa pensar, però, que bona part del problema ha sigut meu, de manera que ben de gust li donaré una altra oportunitat en un termini curt o mitjà.

Kalifornia

Abans de començar a desentrellar una història, cal posar els seus personatges en situació. Aquí possiblement tinguem un dels plantejaments inicials més patilleros de la història dels thrillers més o menys recents. Per si això fos poc, la química entre i dins les dues parelles protagonistes és completament nul·la, i tampoc el desenllaç arriba a ser gens satisfactori.
Així doncs, no m'explico com l'he tingut, i la continuo tenint, tan ben considerada.

Regreso al Futuro II

I si la primera part trontolla, la segona no és menys. Però tampoc més, i això ja podria ser considerat un mèrit prou gran.
Cap endavant, cap enrere, ara veiem els fills, ara els pares. Anys cinquanta, segle XXI. Potser ara estem massa acostumats a les línies temporals paral·leles, o alternatives, als petits canvis que creen nous futurs i a tot aquest munt de merda, però suposo que amb deu anys podia impressionar bastant. Però més devia impressionar un monopatí volador.
Però no, tampoc vaig ser mai d'anar amb monopatí.

Repulsion

Suposo (o vull suposar) que utilitzar malalties greus per fer metàfores pobres d'un cert (o total) aïllament de la societat està passat de moda. La Catherine Deneuve és molt guapa, però tenir-la amb cara de pomes agres, sense reaccionar davant de res i amb aquesta terrible aversió als homes no fa més que fer-me preguntar si no hagués estat millor que s'hagués dedicat a la zoofília, per dir alguna cosa. Tot hauria estat molt més divertit i ella hagués patit molt menys.
No sé si ho he fet en veu alta, però recordo que a mitja pel·lícula i mort d'avorriment, he cridat "vull pelis de zombies, pelis de zombies".
I això, tret d'un final bo que no es mereix, és el resum de Repulsion.

Regreso al Futuro

Ser humà comporta força coses molestes. Una d'elles és la infància. I aquesta porta encara associades subclasses, entre les quals podríem destacar aquelles pel·lícules que de petits ens van marcar i que de grans som incapaços de deslligar d'aquesta mena d'experiència mística supratemporal. I és llavors quan et trobes, amb trenta anys passats, negant l'evidència que Regreso al Futuro és una pel·lícula discutible, que trontolla per força bandes i que no acaba de funcionar del tot.
Per sort (o no), les meves vergonyes cinematrogràfiques infatils no inclouen aquesta pel·lícula, que sempre he vist, tot i els mèrits evidents que deixa anar aquí i allà, amb un cert recel. Per passar l'estona, val, però no ens passem.

The Hitchhiker's Guide to the Galaxy

Començaré dient que no he llegit mai cap llibre d'aquests, de manera que l'única referència que puc tenir per valorar aquesta pel·lícula és la pel·lícula en si. Es nota bastant, que és una adaptació, sobretot en el fet que, com tantes d'altres pel·lícules basades en llibres, cau en la trampa de voler posar massa coses en massa poc espai. Això afecta força el ritme, que avança força a trompicons i sense una línia convincent.
Tot i això, en el segon (o tercer) visionat els punts forts continuen superant els febles, i he rigut més que no pas m'he avorrit. Però no sé quant duraria, això, de manera que crec que passarà força temps abans no la torni a mirar. Després podrem discutir com supera el pas del temps, aspecte en què no puc ser massa optimista.

Panic Room

Recordava aquesta com la pel·lícula que menys m'havia agradat del seu director, però encara amb un munt de punts interessants i meritoris. He de confessar que estava bastant equivocat.
Sí, és la seva pitjor pel·lícula.
No, hi ha poques coses per on salvar-la. Punts interessants? Algun, pocs. Punts meritoris? No ens passem...

Dodesukaden

Mantenir un nivell magistral al llarg de tota una vida resulta pràcticament impossible en tots els aspectes, encara que siguis un puto geni. Ara sé que fins i tot en Kurosawa a vegades va flaquejar. Tot el que n'havia vist fins ara m'havia impressionat, però la que va ser la seva primera pel·lícula en color crec que només passarà a la història precisament per això. Històries destrenades, caricaturesques, sense gràcia i amb un nexe que vol ser enrtrenyable però resulta ridícul.
Però tampoc exagerarem, que dintre de tot encara s'hi poden veure coses més que apreciables.

Madagascar 2

Quan es tracta d'animació hi ha alguna cosa que em fa ser poc exigent. Deu ser el puto nen que es veu que tots portem dins encara que no vulguem o que ens sembli haver-lo matat en alguna festa, juntament amb la dignitat.
Pel que sigui, però tendeixo a acontentar-me amb poqueta cosa. I si em posen uns quants pingüins, dotzenes d'animals iguals fent el mateix i una iaia immortal i amb mala bava... sí, amb això ja en tinc prou. Quan m'ho proposo puc ser així de criatura.

Lake Mungo

Aquesta moda que ha aparegut darrerament de fer pel·lícules de terror utilitzant un estil documental i/o suposades imatges "reals" no sé si m'agrada o em fot de mala llet. Per una banda n'han sortit merdes de l'estil de Paranormal Activity, però per l'altra he vist coses que m'han convençut molt, com ara Home Movie.
Aquesta es quedaria en un entremig. Va massa a la deriva com per pensar que és una cosa que val a pena recordar, però a la vegada el conjunt és massa competent com per enviar-lo al forat de la merda blairwitchprojectiana. I a sobre el muntatge documental funciona de manera excel·lent.

Los Cronocrímenes

Estem tan terriblement acostumats a cinema espanyol dolent que una idea mitjanament bona i ben executada és com una alenada d'aire fresc que fa gràcia de trobar.
No és que d'en Vigalondo n'esperi poc, al contrari, però no em deixa de sorprendre que una pel·lícula d'aquí pugui tractar certs temes sense complexes. No parlo de maltractaments, alcoholisme, tòpics rurals o transvestisme; no. Parlo de viatges en el temps.
Perquè sí, perquè també calen. I si bé és cert que a Los Cronocrímenes en algun moment s'ha de fer un bon esforç per creure en el guió i que les actuacions deixen molt que desitjar, la factura supera les expectatives.
I alegra pensar que el que falla pot tenir una fàcil solució. Una fàcil i esperançadora solució.

Mon Oncle

Sempre hi ha canvis als que el món es resisteix, i la dicotomia entre avenços en tecnologia i la pròpia tradició és el clàssic repetit un nombre elevadíssim de vegades en l'art, cine inclòs.
En aquest cas la contradicció és tan clara i exagerada que fa mal als ulls de veure. Una casa amb totes les novetats decoratives i tecnològiques que no deixa viure a ningú; i el fill petit, que prefereix mil vegades més l'oncle despistat que viu al sorollós i tradicional centre del poble que no pas la seva pròpia casa buida i blanca.
I no cal ni dir de quin bàndol és en Jacques Tati, fent una pel·lícula totalment anacrònica: típicament muda, decennis després d'aparèixer el so.

Arachnophobia

Comença tal i com ha de començar una bona pel·lícula: amb un "element" assassí de l'Amazones que acaba arribant a un poblet innocent.
El que continua és tirant a previsible i convencional, però també és d'allò més entretingut i divertit. Que les aranyes assassines molen, vull dir.

A Boy and His Dog

Les pel·lícules postapocalíptiques m'agraden. M'agraden, i molt. Ara, que en un món devastat per la guerra nuclear (nu-ce-lar) aparegui un noi guaperes amb un gos telèpata em crea certa perplexitat. Que el gos vulgui trobar menjar ho trobo normal. Que el noi només vulgui trobar una dona per follar ho trobo... bé, també normal. Que trobin una societat subterrània de gent maquillada de manera esperpèntica i que vulguin el noi per succionar-li l'esperma i fecundar desenes de noies...
Crec que tinc mal de cap.

The Poseidon Adventure

Com ho han fet!? És increïble, estic emocionat: crec que mai m'havia trobat un capellà progre, una cantant d'Abba, un nen rabiós, un policia putero amb la seva puta, un jueu solitari i una grossa acomplexada junts passant aventures! Només falta l'indi de Village People! Mola!
La llàstima potser és que no es tracta d'una comèdia sinó una pel·lícula de superació, on un ramat de maldestres segueixen un paio (que per comparació amb els altres és un geni, però que a qualsevol carrer normal seria un retardat orgullós) que els ha de salvar d'un sisme submarí de boniques proporcions, seguint aventures que se succeeixen de manera més o menys aleatòria, amb escenes sobreres i exagerades.
Tot i així, el que més m'ha cridat l'atenció després del divertit grupet protagonista, ha estat que l'aigua interior del vaixell no segueix la llei de la gravetat quan va omplint les cobertes. Un fet curiós, sens dubte.
Però què voleu. Si a mi m'ofereixen rodar una pel·lícula on tres quartes parts del metratge són amb el món girat 180º jo accepto, que dóna per molt.

Earthquake

Fem un esforç per obviar totes els incongruències, coses que cauen sense sentit, guió que no serveix per res més que per presentar un repartiment coral encapçalat per uns Charlton Heston i Ava Gardner en clara decadència, i la nul·la credibilitat de la base científica de predicció dels terratrèmols que proposen.
Obviem-ho.
I quedem-nos amb el munt de maquetes destrossades, els efectes especials cutres, els girs de guió espectacularment incongruents, les bicicletes explosives i la sang pintada directament als fotogrames.
Earthquake és diversió!

The Last House on the Left (2009)

Diuen que els remakes de pel·lícules "clàssiques" haurien de servir per posar en un context actual històries que continuen sent vàlides però s'han explicat d'una manera que no ha aguantat massa bé el pas del temps.
Segons això, aquesta funciona bastant bé com a remake, agafant una pel·lícula de principis dels setanta i posant-la en un context actual. Més sang, més cruesa aparent però menys mala llet. Més efectisme (tot i que força bo) i més buidor (tot i que potser sigui només qüestió de perspectiva històrica). Interessant, al menys, que sempre costa.

Halloween II (2009)

Agradi o no, s'ha de reconèixer que en Rob Zombie té la capacitat de deixar una emprempta personal inconfusible a totes les seves pel·lícules, fins i tot en Halloween tot i els més de vint anys de mitologia que porta a les espatlles. A mi personalment l'estètica i l'atmosfera que crea aquest home m'agrada en tots els aspectes, i ja m'agradava la seva música abans que m'agradessin les seves pel·lícules, de manera que tinc facilitat per perdonar-li errors i coses absurdes o que no lliguin. Aquí hi ha força per perdonar.

Enemy Mine

Durant l'estona que es desenvolupa i s'explota la relació entre dos individus de races diferents enfrontades entre elles tenim una pel·lícula notable, interessant i força diferent. Però quan passa a ser una pel·lícula d'acció i aventura no és més que "una altra" entre moltes, i no aporta massa res d'interès.

E.T.

Aquesta és la primera pel·lícula que vaig anar a veure al cine, quan tenia tres anys, si no recordo malament. Després d'aquella vegada suposo que l'he tornat a veure, però avui he comès l'error bàsic de posar el DVD equivocat, i hem acabat veient la versió restaurada, amb un ET fet per ordinador i un munt de policies que en lloc de pistoles porten walky-talkies a les mans. Buscant no traumatitzar pobres nens han traumatitzat un home fet i refet com jo.
Tenia una infantesa, sabeu? Plena de ninots d'espandex i pistoles. Ves a la merda, rei Mides. Tot el que toques ho converteixes en sucre de merda.

Dune

Dune ens ha agafat a tots amb la guàrdia baixa, l'estómac buit i massa cerveses al reg sanguini, segurament la conjunció de tots aquests factors, sumant-hi que tampoc es tracta de la millor pel·lícula de la història (ni tan sols dels vuitanta), ha fet que tots els presents ho haguem passat prou malament per seguir-la i encara menys gaudir-la.
Tot i això, el record que en tinc, i la sensació que m'ha quedat avui, són bones, de manera que el més probable és que en un futur proper li doni una altra oportunitat.

Stargate

Ara, amb Stargate, tinc dos dubtes en lloc d'un. És el temps, el que fa que els blockbusters es vagin considerant més bons, o en aquest cas el que passa és que el fet que s'estrenés quan jo era adolescent m'esbiaixa la percepció?
Sigui com sigui, Stargate no difereix gaire de qualsevol altra cosa que hagi fet el seu director, però li tinc una mena de carinyo especial. El més preocupant és que sé que em comença a passar també amb Independence Day. Qualsevol dia em despertaré i m'agradarà 2012, ho veig venir.

TRON

Pertanyo a una generació a la qual, si li dius "Tron", pensa en això. No és culpa nostra, és l'internet que ens ha fet així.
Però també és culpa de l'internet que hagi pogut veure el tràiler de la nova TRON Legacy (que fa una sorprenent bona pinta). I és justament per això que corregeixo ara una falta de correspondència amb la història, mirant l'original del 1982.
Per què? Dubto que mai aconseguim trobar un per què a haver vist tantes pelis freaks (i a més reconeguem que les mirem penjant-les aquí). El motiu sempre serà un perquè em dóna la puta gana, passa alguna cosa?.
I TRON m'ha sorprès. Bé, millor matitzar-ho: m'ha sorprès una mica.
Tot i que no hi ha manera de trobar-li un fil conductor fiable, tot i que el ritme és desafiant (desafia a dormir, dic), tot i que hi ha varis grans forats argumentals, l'estètica mola.
És tan vuitantera, tan retro, tan cutre, tan exagerada, tan simbolista i colorista, tan desfasada, que impressiona. I ells s'ho van currar (i molt), amb totes les animacions generades per ordinador (recordeu! 1982! 16Mb de RAM!) i pintats fotogràfics. Però al principi dels anys 80 devia ser igual de cutre que ara.
El mèrit, doncs, en el meu cas se l'emporta el temps. Que és qui li ha donat la gràcia final de molar ara mateix.

Rocket Science

Podríem dir que això d'un tartamut que es vol presentar a una competició malaltissa d'argumentació en veu alta és una altra història de superació personal.
I, és clar, encertaríem.
Perquè per molt que es nodreixi d'una fotografia i realització més que bona, uns bons actorets i una banda sonora molt agradable, no deixa de ser la mateixa història de sempre. Amb un punt interessant de venjança, però la mateixa història de sempre.
I amb un punt d'intent de transcendència-indie-adolescent que, per acabar-ho d'adobar, li va totalment en contra.

Red

Un gos mort per uns adolescents molt-molt dolents i un ex-militar de 60 anys enfadat.
Cert, la cosa promet.
Però promet tant que m'he passat tota la pel·lícula esperant el moment on les armes prenguessin el protagonisme i els caps comencessin a explotar. Com no podria ser d'altra manera, quan aquest finalment ha arribat, ha decepcionat.
Per la resta, m'interessen una merda les pelis moralistes (per exemple, quan un gos desconegut ajuda a l'avi a trobar una arma, així perquè sí), aquesta merda de banda sonora de pel·lícula de fantasia, les reporteres tafaneres i els nens maleducats.

Martyrs

Hauria de començar a batejar una temàtica cinematogràfica com a coitus interruptus. Sí, ho sé, no és un terme gaire original, però explica de manera molt clara què vull dir.
Dins d'aquesta temàtica podria encabir-hi grans obres com Taxidermia, i brossa intermitja com Deadgirl. Les dues de molt diferent nivell, però amb quelcom que no les fa ser el que podrien haver estat.
Martyrs seria un nivell mitjà de coitus interruptus. Vull dir que l'inici és prometedor (molt, prometedor), i que tot i que poc després la intensitat baixa, el desenvolupament és àmpliament satisfactori. I no vull dir on collons falla, però tots sabeu que em refereixo al final.

Live Free or Die Hard

És de coneixement popular (o almenys de coneixement popularment entès), que les bones pel·lícules d'acció no necessiten gaires tonteries. Només han de tenir un punt de partida més o menys atractiu, un protagonista amb ganes de gresca, uns dolents molt dolents, unes escenes espectaculars i un final feliç.
A La Jungla 4.0 se li poden criticar moltes incongruències, però si seguim les regles del joc, les podem obviar completament.
En John McClane mola moltíssim, i les escenes d'acció són incongruentment espectaculars. La resta es pot obviar sense massa problemes, perquè, coi, qui collons us dóna un puto helicòpter destruït per un cotxe volador, eh?

Into the Storm

El cinema històric i els biopics m'acostumen a costar bastant, tirant a molt. No hi entro i no els gaudeixo gaire. Aquí ens expliquen el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial des de la figura d'en Winston Churchill, amb un èmfasi important a les dinàmiques polítiques angleses. Molt interessant i amb unes interpretacions notables, però res, que no hi ha manera, no és el meu tipus de cinema.

Surrogates

Es tractar d'una pel·lícula de ciència ficció amb un ànim evident de blockbuster, amb tots els problemes que això acostuma a comportar (relació espectacularitat/interès massa descompensada, pobresa de referències purament científiques, trama excessivament encorsetada, etc). Però així i tot ha aconseguit despertar-me suficientment l'interès. No hauria pagat (no vaig pagar) per veure-la ni crec tornar-ho a fer (al menys en molt de temps), però l'estona que hi vaig passar no diria que fos mal invertida.

Precious

Negra, analfabeta, subnormal, violada, embarassada, amb filla trisòmica, pobra... qui en dóna més?
Per sort, de tant en tant fa riure, però el problema arriba quan es riu de coses que haurien de fer plorar. I és que una mica de tragèdia està bé, però si et passes de frenada acabes caient de manera irremeiable en l'esperpent. I això, no, no és gens bo.

Intimacy

A principis de dècada hi va haver una sèrie de pel·lícules que es van aprofitar d'una estratègia bastant simple de màrqueting que els va donar bones dosis de publicitat gratuïta. La idea era ben senzilla, i potser el primer que hi va pensar sí que creia experimentar amb els límits de la creació cinematogràfica i ves a saber quines polles (mai més ben dit). No sé qui va ser el primer, però els que van anar a remolc sí que no tenen perdó.
Aquest semblaria ser un cas força clar. Per si sola, seria una pel·lícula costumista més de segona fila sense massa interès, però amb només una simple mamadeta de sis segons i l'etiqueta "conté sexe real" va passar a un altre nivell. Però no per això serà més bona.

Live Free or Die Hard

Què he de dir, no me'n puc amagar. A mi, de tant en tant que em facin explotar un helicòpter utilitzant un cotxe de policia projectat, o que destrueixin mitja ciutat perseguint un trailer amb un "F-alguna cosa", o que atropellin gent en el forat d'un ascensor... i seré la persona més feliç del món.
No puc dir que sigui fan del cinema d'acció, però collons, que en John McClane és molt John McClane, i a sobre d'això resulta que és molt Bruce Willis, i jo sóc dèbil...

Star Trek IV: The Voyage Home

M'està passant una cosa curiosa amb aquesta pel·lícula. En condicions normals podria criticar-la bastament i fotre'm amb el seu argument de merda.
I ho faré: puto greenpeace, collons.
Però d'altra banda, li estic agafant una estima estranya. D'un argument tan extremadament freak i estravagant n'ha sorgit un carinyo totalment irracional.
A vegades aquestes coses passen, a la vida.

Where the Wild Things Are

Al revés que Avatar, que pràcticament tothom té clar quan la va a veure que quan surti de la sala ha de dir que és una meravella visual amb un guió mediocre, poca gent que vagi a veure Where the Wild Things Are no dirà que és una genialitat total. Doncs bé, el que jo vaig veure va ser precisament una meravella visual amb un guió buit, sense res per explicar. Si Avatar és Pocahontas, llavors Where the Wild Things Are és En Teo S'Escapa de Casa. Un nen que es deixa portar fàcilment per les emocions s'enfada amb la mama i marxa de casa, arribant a una illa habitada per una colla de mostres que el fan el seu rei, veu que a casa tampoc s'hi està tan malament i se n'hi torna. Fi.
Ens poden vendre que tot plegat és un viatge metafòric de creixement espiritual del nen pel control de les seves pors internes i emocions, en trànsit cap a una vida adulta més equilibrada. Segurament sigui cert que aquesta és la intenció, però la manera d'explicar-ho per mi no va enlloc i es perd en l'estètica, de manera que el resultat final queda buit de tot missatge coherent i ben construit.

Screamers

Screamers acaba resultant poc més que una còpia mal camuflada de Terminator. I això és ben curiós, perquè basant-se en un relat d'en Phillip K. Dick resulta bastant segur pensar que en realitat sigui Terminator, la còpia d'aquesta història.
Crec que tinc mal de cap.

Black Snake Moan

La banda sonora resulta obligatòriament interessant, les interpretacions mantenen un nivell notable i l'ambientació i la història en general són correctíssimes. Però hi falta alguna cosa. Potser és massa correcta, tant que resulta completament asèptica, sense gaire personalitat. I si no es té personalitat s'acaba sent gris i, en definitiva, prescindible.

Rise of the Footsoldier

Suposo que bona part de la culpa la té aquesta aura de falsa correcció i educació que els envolta, i el fet que a través de TV3 ens han arribat principalment les excel·lents comèdies de la BBC, però abans de veure Lock, Stock & Two Smoking Barrels i, sobretot, Snatch, mai se m'hauria passat pel cap relacionar els anglesos amb la màfia. Desconec si abans d'en Guy Richie hi ha gaire tradició de cinema sobre el crim organitzat, al Regne Unit, però estic segur que el seu èxit en el gènere (tot i que ja llunyà) ha contribuït en l'aparició de pel·lícules com aquesta, que sense ser gran cosa ni aportar massa res de novedós ni genial es pot gaudir bastant en les seves limitacions.

Get Real

Sucre, sucre i més sucre. Núvols de sucre dins d'una història amb bons diàlegs i ben rodada. Amb l'avantatge (o inconvenient) de ser terriblement fàcil de mitificar.
Però ei, que de tant en tant, sobredosis de sucre també venen de gust.

Stuck

Aquest home ha tingut una evolució bastant interessant. De ser un dels mestres del terror durant els vuitanta, va passar a jugar de manera bastant mediocre amb la ciència ficció durant els noranta, i quan a principis dels dos mil va fer aquella merda enorme anomenada Dagon va decidir que, abans que continuar destrossant en Lovecraft en produccions espanyoles, més li valia canviar de rumb altra vegada.

Des de llavors s'ha dedicat a explorar la violència quotidiana i la degeneració de persones normals a nivells extrems. King of the Ants, Edmond i ara aquesta, amb un parell de parèntesis a Masters of Horror per recuperar altra vegada els seus autors clàssics preferits. Cap passarà a la història, cap mereix fer-ho, els falten massa coses, però en totes elles en Gordon demostra que té personalitat i la sap transmetre al que fa. Tant de bo tothom fos capaç de fer-ho amb la meitat de competència.

Quiet Room ni Yôkoso (Welcome to the Quiet Room)

Aquesta és la típica pel·lícula de la qual quan en parlo explico la poca atenció que hi vaig parar perquè, tot i el potencial enorme que mostra i les bones maneres que apunta en tots els nivells, no acaba d'enganxar de cap de les maneres, però que en Tadanobu mola. En Tadanobu mola molt, de manera que...
El problema? En aquesta no hi surt en Tadanobu. I això és un problema, perquè no em puc recolzar en res convincent per defensar-la, i això que en tinc moltes ganes, de fer-ho.

Das Schloß (El Castillo)

Kafka costa molt de llegir, però encara costa més de filmar. S'han de tenir un bon parell de collons o ser un puto inconscient per intentar posar-s'hi. Aquesta adaptació, feta per la televisió, coixeja per moltes bandes i té moltes mancances, però molt probablement sigui igualment la millor translació directa d'un llibre seu al cinema.

Planet of the Apes

Sí, molt bé, té un dels finals més mítics de la història del cinema. Però és una pel·lícula tirant a mediocre. Potser és només que sóc incapaç de posar-la en perspectiva i relacionar-la amb la seva època, però em deixa fred. Del tot. O gairebé.

The Lost Boys (Jóvenes Ocultos)

Aquesta es una mala època per mirar pel·lícules de vampirs, i pitjor encara per mirar pel·lícules de vampirs per adolescents. Sempre he cregut que són personatges de merda, però ja que la nostra societat ha decidit posar-los a un lloc bastant prominent de l'imaginari col·lectiu, hi haurem de jugar. I posats a entrar-hi, més val fer-ho mig en conya, amb una banda sonora notable (tot i que farcida de música que no m'agrada) i una estètica que si fos més vuitantera m'hauria obligat a arrencar-me els ulls i menjar-me'ls.

Where the Wild Things Are

Potser és que n'esperava massa, o potser és que no anava amb els ulls adequats per mirar-la. Per tot el que volia que fos, fins i tot em disculparia pel que ara en penso.
Però no.
Where the Wild Things Are és una meravellosa obra visual i plàstica. De veritat, una passada.
Llàstima que més enllà dels aspectes oculars, la història es perd sense sentit en una amalgama de petites històries inconnexes a les que s'ha volgut donar transcendència total. L'argument s'allarga sense motiu i tot plegat, les quasi dues hores de metratge, acaben per no explicar absolutament res.
Però per sobre de tot, crec que hauríem de començar a batejar el virus aquest del "dubte de target". I és que Where the Wild Things Are no té clar a qui es dirigeix: és una altra d'aquelles pel·lícules que són massa dures pels nens, però massa innocents i buides pels adults.

Død Snø (Dead Snow)

Nazis. Zombies.
Sang. Neu. Jovenets tontos.
Ho barregem una mica, hi afegim uns bons riures, i en surt una peli de zombies més que decent (i que per sort no pretén passar d'aquí).

Tetsuo: The Bullet Man

Ja sé quins seran els meus primers deures cinematogràfics després del Festival de Sitges.
Al no haver vist ni Tetsuo ni Tetsuo II, em declaro totalment incompetent per valorar aquesta tercera versió. Tinc la sensació que sense les dues primeres no puc acabar de copsar el perquè ni el com, tot i tenir del tot clar que m'he trobat una pel·lícula molt més comercial (que no convencional) del que esperava.

Star Wars: Episode II - Attack of the Clones

Bé, anem a pams. És cert que aquesta entrega millora en guió i fins i tot en personatges (fer pràcticament desaparèixer en Jar Jar dels collons, és un gran encert). Però les escenes d'acció, que eren les que sustentaven el primer episodi, ara cauen en picat.
Tot i que tot això no és res comparat amb la constatació que aquesta saga beu directament de la trilogia antiga: si hagués de viure per si sola, no tindria els mínims de res per ser mínimament interessant.

The 27th Day

A favor: el punt de partida és tan simple i genial que fa fins i tot por.
En contra: millor obviar tot el que passa després dels vint primers minuts.

Breakfast on Pluto

Irlanda, Anglaterra, sexualitat, anys setanta i una mica de bogeria.
En definitiva: una gran banda sonora.

Nekojiru-so (Cat Soup)

Si em pregunteu de què coi va Cat Soup, hauria de respondre que no en tinc ni la més remota idea.
Però gats, estupefacció i sang són una gran barreja.

Human Nature

Simpàtica i entretinguda, queda lluny de qualsevol mena d'alabança per una sola qüestió: la història no para de donar voltes i més voltes per, al final, acabar en res.

Cocoon

Aquesta és una d'aquelles que recordava afectuosament.
I és que no n'hi ha per menys (però tampoc per més).

Mosura tai Gojira (Godzilla Against Mothra)

En aquesta, en Godzilla perd gran part del crèdit guanyat: en Mothra és molt més elegant tot i no trencar tantes coses.
Ànims Godzi! Només tu pots recuperar el terreny perdut!

Terminator 3: Rise of the Machines

Si bé és cert que la cosa se'n va de mare, que la conclusió és tirant a fluixa i que algú no va acabar de donar les raons necessàries per explicar el pas de l'autocloncusiva (i genial) segona a aquesta, no s'ha d'obviar que la saga continua entretenint cosa bèstia.
Llàstima, però, que això de sorprendre és cada vegada més complicat.

The Happening

Em falta alguna cosa.
Tenim un bon inici i una grandíssima realització, direcció i fotografia.
Deu ser... bé, sí, potser hi falta una història.
I hi sobra un anell.

Gojira no gyakushû (Godzilla Strikes Again)

Si a la primera el guió era patillero, en aquesta segona entrega, la història sobra, directament.
Què collons m'importa a mi una empresa a qui en Godzilla li ha destruït la fàbrica, si la gràcia és precisament (i únicament) que tot es destrueixi?

Student Bodies

Riure's d'un mateix és un acte lloable. Però quan una pel·lícula horrible se n'enriu de pel·lícules horribles, es pot entrar en un bucle infinit que, més que desconcert, causa atacs de riure i estupor a parts iguals.
I per si això fos poc, s'agraeix moltíssim que ens vagin contant els morts: ja no és necessari ni tan sols parar atenció a les xifres.

Teenage Mutant Ninja Turtles

No en van tenir prou fent que unes tortugues gegants fossin ninjes, mengessin pizza i estiguessin entrenades per una rata esotèrica, que van haver-les de posar als anys 80.
Té tela la cosa.
Sort que de petit eren els meus ídols, i que en Jim Henson era un puto crack.

Gomorra

Crua, colpidora i amb una direcció excepcional.
Però de veritat que calien 135 inacabables minuts només per això?

Star Trek: Nemesis

Em faig una pregunta recurrent. Un exemple de molts: si tens una nau espacial, per què has de fer una maleïda persecució sobre rodes pel puto desert?
La saga ha sobrepassat els seus propis límits i vol esdevenir quelcom que no és. El gènere d'Star Trek mai ha estat el d'acció sinó el d'aventura, i superar les pròpies limitacions (incloses les visuals, les d'armament i les d'invents futurístics) fa que tot se surti de mare.
La pel·lícula d'adéu d'en Jean-Luc Picard és entretinguda, però discreta i desubicada.
Potser és un bon moment per tornar als orígens.

Star Trek: Insurrection

Passa a les millors cases: algú va decidir agafar un capítol i allargar-lo per fer-ne una pel·lícula.
I el resultat és prou bo, de veritat, però no deixen de ser les entretingudes aventuretes d'un capítol estirat.

Star Trek: Generations

Patillera de collons, la pel·lícula que ha de servir de traspàs no és capaç de donar un final digne a l'antiga tripulació; però s'agraeix enormement (deixant a banda sensibilitats nostàlgiques) aquest bon canvi de càsting.

Star Trek VI: The Undiscovered Country

De cap de les maneres podem dir que la pel·lícula que serveix de comiat a la tripulació que ha comandat l'Enterprise durant 30 anys sigui un gran què (no destaca en res, tampoc hi poden haver gaires queixes), però la millora és tal des de l'últim engendre, que haver-la vist senta d'allò més bé.

Star Trek III: The Search for Spock

Això de ressuscitar el personal sempre ha estat una qüestió complicada, sovint un pèl vergonyosa. Per tant, és obvi que la pel·lícula i la història es ressenteixin greument d'aquest fet. Però si pensem una mica en vulcanià i donem un vot de confiança a la saga, tot plegat és bastant entretingut.

Back to the Future Part III

Molt bé, no està gens malament. I molt molt bé, quasi no se li nota el pas dels anys.
Però aquestes segones parts no deixen de ser pel·lícules per mandrejar un dissabte a la tarda: cosa gens dolenta, però d'un altre nivell.

Back to the Future Part II

Això comença a trontollar per tots cantons...
...però el Delorean continua molant!

Rocky Balboa

Tot i que la pel·lícula torna al nivell de les primeres seqüeles, si es repeteix el mateix guió, els mateixos girs idiotes i en Rocky continua sent un subnormal considerable, podríem afirmar que l'únic mèrit destacable d'aquesta enèsima repetició són els collons de toro de l'Stallone, per fer el que fa.

Rambo: First Blood II

Missatge patriòtic - Tornar a Vietnam per veure en Rambo en acció - Mort - Mort - Mort - Amor(!) - Venjança - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Missatge patriòtic.
I d'acord que matar vietnamites i russos(!?) mola, però amb aquest desenvolupament de lluïment es perd aquella gràcia simple i tràgica que tenia la primera.

The X Files - I Want to Believe

Quan mirava The X Files, els capítols que més m'agradaven eren normalment els que s'escapaven de la línia argumental general, quan es deixaven de banda les conspiracions governamentals per ocultar extraterrestres i exploraven camins una miqueta més estranys.
Suposo que per això aquesta segona pel·lícula m'ha sorprès gratament. Esperant més teoria de la conspiració i més homenets grisos, m'he trobat amb una cosa completament diferent, amb doctors bojos que experimentem amb humans. Com passa amb gairebé totes les versions cinematogràfiques de sèries acaba sent, més que una pel·lícula, un capítol allargat. Però com a mínim és un bon capítol.

Death at a Funeral

Una de les normes no escrites del cinema còmic diu alguna cosa així com "quan et quedis sense recursos, droga algú i fes que es despulli". Mai falla. Un cartutx potent que convé no esgotar tan aviat com es fa aquí. A no ser, és clar, que tinguis una mica de sexe amb nans a la recàmera. En aquest cas, fes el que vulguis amb el drogat en boles.

Death Race

Quan em poso una pel·lícula a les quatre de la matinada d'un diumenge realment no espero d'ella que sigui ni un viatge intel·lectual ni una meravellosa experiència cinematogràfica. Com a molt, puc demanar-li que em mantingui despert un parell d'horetes i que no em vulgui prendre per imbècil.
Death Race és diversió, sang i benzina. Res més. Però és que tampoc té per què ser més que això.

The Crazies

Just ara, quan les pel·lícules de zombis on no hi surten zombis són una cosa ben habitual, i n'hem pogut veure unes quantes obres tirant a mestres, resulta especialment sorprenent descobrir que fa més de trenta anys el mestre indiscutible del cinema de zombis ja en feia.

Diguem-ne infectats, que és un virus, que no són morts i tot el que vulgueu, però des del mateix moment en què hi fotem en Romero, en George A. Romero, pel mig, això són putes pel·lícules de zombis. I punt.

Dèmoni

Terribles anys 80, personatges idiotes, un escenari envejable, sang i zombies.
Es pot demanar alguna cosa més (o menys)? De fet sí: que no fos tan terriblement dolenta.
Però llavors segurament perdria tota la seva gràcia.

The Happening

No sé ben bé què li ha passat a aquest home. Sap filmar, i en sap molt. Sap explicar històries, i fer-ho molt bé. Però una altra cosa és que el que vol explicar li importi a algú, i en aquest aspecte l'espiral vertiginosa en la qual s'ha precipitat des de fa un temps ja sembla inaturable.
Donar-se a conèixer de manera tan espectacular com ho va fer amb The Sixth Sense se li va tornar en contra de manera bastant ràpida, però després de perdre el favor incondicional del públic va continuar desenvolupant de manera excel·lent històries notables (segons la meva manera de veure-ho).
Ara però potser seria un bon moment per plantejar-se filmar guions d'altra gent.

Alien Autopsy

A vegades fa de mal dir si em carden més ràbia els creients de qualsevol religió o els que s'empassen tota la merda dels ovnis i similars. Normalment acabo concloent que no deixen de ser dues vessants del mateix fenomen absurd, i em tranquil·litzo fins la propera vegada que caic en una pàgina que parla d'abduccions i/o de miracles marians.
Fa uns anys va aparèixer el vídeo d'una suposada autòpsia a un extraterrestre que havia caigut amb la seva nau al desert de Nou Mèxic. Segur que el nom de Roswell us sona. Alien Autopsy explica com es va fer aquest vídeo, i com l'home que ho va maquinar tot riu i continua rient.
No serà una pel·lícula memorable, però per riure dels creients fa el fet, i està feta de manera més que competent.

The Amityville Horror (2005) (La Morada del Miedo)

Després de tot, jo continuo confiant amb que es poden fer bones pel·lícules de fantasmes i de cases encantades. Amb al·lucinacions o fantasmes reals que dirigeixen tota una família o una persona a un rampell de bogeria homicida (i no parlo només per The Shining).
Remakes barats i amb poques ganes i menys idees com aquest no em faran canviar d'opinió, per molt que me la facin trontollar perillosament.

Per cert, lliçó del dia: No t'hipotequis si no ho pots pagar. Potser fa tard per molts, però és un consell tan útil com evident.

The Signal

Per fer obres mestres cal conjuntar un munt de factors diferents, i és una feina increïblement dura que requereix també bona part de sort.
Per fer bones pel·lícules calen menys coses, però igualment no és fàcil, com no resulta tampoc senzill ser competent amb qualsevol treball.

Però fa ràbia, que quan te trobes una pel·lícula que està feta amb una mínima competència i originalitat, tot i no ser res de l'altre món, sorprengui. Aquest seria el cas.

Son of Rambow

Al Regne Unit de principis dels vuitanta, dos nens obsessionats amb Rambo decideixen fer-ne una seqüela per un concurs d'un programa de televisió. Mentre avança la filmació van descobrint l'autèntic valor de l'amistat i blah-blah-blah...

Sona més interessant i divertit del que és en realitat, però no deixa de ser agradable de veure.

Wind Chill

El tema dels fantasmes s'ha tractat de tantes maneres diferents que al final sembla haver-se esgotat gairebé del tot. Costa moltíssim trobar no ja alguna idea nova, sinó un aprofitament de les ja existents que valgui la pena. Deu ser per això, que sense ser res de l'altre món (fins i tot mediocre a estones) aquesta sigui tan plaent de veure.

How to Rob a Bank

Tan correcta com irritantment impersonal en tots els aspectes possibles.
Tot i això, fins i tot estaria bé, que totes les pel·lícules condemnades a un oblit instantani fossin igual de competents.

Jumper

Una premissa interessant amb una execució acceptable. A estones arriba a semblar una simple classe aplicada de geografia-ficció, però al final acaba sent pur entreteniment. Ni més, ni menys. Prescindible, però agradable.

The Savages

Tot i que en aquest cas tot plegat no m'ha acabat de convèncer del tot (no dec estar per drames, ara mateix) he de reconèixer que m'encanta veure que de tant en tant surten de l'altra banda de l'Atlàntic coses com aquesta.
A estones dura, complexa, àcida, difícil, crítica, però en d'altres moments planament tova i simpàtica. Que duri la moda.