cine gomets

Martyrs

Des de la seqüència inicial fins a l'assalt a la casa, en aquesta pel·lícula hi ha un bon grapat d'escenes magistrals, ben filmades, ben conduïdes, amb substància...
El problema? Que no van enlloc. Bé, mentida. Van cap a una orgia de desmesura aparentment transcendent però que es perd, fent que no et puguis prendre seriosament res. I això, en una pel·lícula que inicialment sembla i és seriosa representa un greu problema.

The Bad Liutenant: Port of Call - New Orleans

No he vist la pel·lícula en què es basa, i ningú es posa d'acord amb si això es tracta d'un remake, un reboot, una reinvenció, un homenatge, una còpia o simplement una presa de pèl. Per la meva banda, en no tenir-ne referències crec que puc ser neutral dient que sigui el que sigui acaba resultant un garbuix sense massa sentit i menys interès.
Pel·lícula policíaca, drama social, thriller, drogues, una mica d'absurd, tot ben barrejat fins que t'acabes marejant i engegant a la merda uns i altres.

Attack of the Killer Tomatoes!

L'Atac dels Tomàquets Assassins és una absoluta obra mestra de l'absurd. Cinema escombraries que pretén ser precisament això, cinema escombraries. Va ser feta amb quatre duros per una colla d'amics, i se li nota per totes bandes aquest esperit de diversió, les ganes de passar-ho bé. I resulta contagiós.
Tot i que potser no tots els gags funcionen, alguns d'ells resulten memorables. La parella de vells que expliquen com les tomates es mengen un nen, el mestre de les disfresses infiltrat, la tomata final... Precisament, m'ha sorprès que la meva escena preferida quan la vaig veure per primera vega fa ja un munt d'anys, a TV3, no hi fos. Era una escena on de cop tothom es posava a parlar en xinès, i sortia un cartell dient que havien perdut un rollo i l'únic que havien trobat era en versió doblada al mandarí, o alguna cosa similar. Curiosament, l'hem trobat en els extres, entre d'altres escenes eliminades.
En definitiva, la pel·lícula és una merda, però com que és precisament això el que vol ser, es pot dir que triomfa en el seu propòsit, i això ja és una cosa que no totes les pel·lícules poden dir.

The Lovely Bones

El cinema és una experiència clarament subjectiva, i en aquest cas tots els elements externs van convergir per fer que no la gaudís pràcticament gens.
Per una banda, n'esperava bastant, d'ella. Una pel·lícula sobre una nena morta dirigida per en Peter Jackson? Compro.
Per una altra, pràcticament tot el que n'havia llegit (tot i que havia procurat que fos poc) era bastant o molt elogiós.
Finalment, abans de la pel·lícula vaig estar amb un amic fent (masses) cerveses. De fet en vam fer tantes que fins i tot em va acompanyar al cinema, tot i que no tenia inicialment cap intenció de fer-ho.
Em vaig trobar amb una història sense cap mena de força, ni argumental, ni interpretativa, ni visual. Personatges planers, una història avorrida i que avança sense anar cap enlloc. Tot plegat amb comptats punts d'interès. Tot i que algun n'hi ha, no ho negaré.
Curiosament, a l'amic que no tenia cap intenció de veure-la, li va agradar. I és que per ell, els condicionaments previs eren bastant diferents dels meus, de manera que la subjectivitat el va empènyer cap a l'altra banda.

Zombieland

Al final, tot s'acaba reduint a una qüestió de llindars. Excepte en excepcions estranyes, la majoria de vegades que ens posem a mirar una pel·lícula ho fem amb una sèrie d'expectatives. Bé sigui pel que n'hem llegit, pel que n'hem vist, pel que ens n'han dit, pel que ha guanyat o simplement pels noms que hi ha associats. I vulguem o no l'acabem valorant en base a aquest llindar que hem marcat abans de posar-nos a mirar-la.

No sé del tot per què, esperava que Zombieland fos una puta merda. I sense ser res de l'altre món, una puta merda tampoc és que sigui. Si m'hagués posat a mirar-la esperant una cosa genial m'hauria sentit estafat i ara diria que és una basura, però a causa del llindar que l'hi havia encolomat he de dir que l'he gaudit, i molt. I he rigut, cosa que sempre ajuda i està bé.

For Y'ur Height Only

Hi ha diferents maneres d'aconseguir crear una obra mestra. El mètode clàssic consistiria en escriure un bon guió i posar-lo en mans de bons actors i un director capaç de fer-ho rutllar tot com un rellotge, traient el millor de cada part implicada. Un mètode alternatiu podria consistir en buscar noves vies creatives que ampliïn el que s'entén per cinema. O alguna cosa així.

Però pas patiu, si tot això us falla, o simplement no teniu la capacitat ni els recursos, sempre hi ha la tercera via. Agafeu un nan i feu-li fer coses divertides, com ara imitar en James Bond en una successió totalment randomitzada de seqüències absurdes. L'èxit és assegurat.

Rocky IV

A vegades em pot venir de gust mirar bones pel·lícules amb arguments treballats que deixin la sensació d'haver vist una cosa interessant. D'altres em pot venir de gust mirar merdes que em deixin amb la sensació d'haver fet el subnormal una bona estona. I després hi ha... no sé, les maratomns de quartes parts? Les pel·lícules de Rocky? Una combinació perfecta de les dues coses?
No us enganyeu, Rocky IV mola, mola molt. Però l'Ivan Drago, per rus que sigui mola encara més. Per rus, sobretot.

Arizona Dream

No recordava que en Kusturica havia fet una pel·lícula als Estats Units.
De fet, dubto que d'aquí un parell de mesos ho recordi.
I potser serà el millor. Així potser d'aquí un temps la tornaré a mirar sense recordar que ja l'he vist i llavors hi sabré apreciar tot el que ara no he trobat per enlloc.

Harold

Oh! Un preadolescent calb! Quina gràcia!
La pena és que al voltant d'això no hi ha absolutament res de res.
Però heu vist? Hi ha un preadolescent calb!
A vegades hi ha tècniques de distracció que funcionen mínimament, i aconsegueixen que fins al cap d'una bona estona no te n'adonis que en realitat has vist una puta merda buida, sense història ni gràcia.

Horror Express

Acceptem que la història no té cap mena de sentit. I que els decorats, el maquillatge, l'ambientació i tot és tirant a ridícul. I que no hi ha cap mena de tensió per cap lloc. Però alguna cosa tenen les pel·lícules angleses dels setanta, que per dolentes i mal fetes que siguin acaben tenint algun encant que les salva.

Gamer

De tant en tant resulta gairebé necessària, una mica d'acció sense més. Desconnectar les poques neurones que tenim en marxa i destinar-les simplement a gaudir del paisatge. De les explosions i els trets al cap.
Al menys fent-ho així ens podem preocupar pel que realment importa aquí, i ens estalviem la feinada infructuosa de buscar-hi algun tipus de missatge o sentit. Seria feina en va.

Cleaner

Als thrillers de segona fila sovint els passa el mateix, parteixen d'una idea acceptable, fins i tot tirant a bona, però són incapaços de desenvolupar-la de manera coherent. No se li pot retreure massa res, però el conjunt resulta decepcionant, sobretot per malaguanyat.

Deception

El seu nom ho diu tot. Una decepció. Una història interessant, uns protagonistes competents... i tot plegat per res. Res de res.
I per si això fos poc, a sobre el final (el més decepcionant de la pel·lícula, per previsible i mal construït) passa a un Madrid disfressat de paradís fiscal.

Botched

Dominar la comèdia de terror no és una tasca senzilla. Ben poques pel·lícules se'n surten, cosa que suposo que contribueix a abaixar el llindar de tolerància per les pel·lícules del subgènere. Pel que sigui, una pel·lícula que si hagués sigut de terror normal no hauria ni valgut la pena mirar, al final va aconseguir mantenir el meu interès i gairebé en vaig gaudir.

Cat's Eye

A diferència de l'anterior en aquesta, tot i que les històries són bastant més que acceptables, la pel·lícula com a conjunt es ressent molt de la desconnexió entre elles. No n'hi ha prou amb un gat voltant, per tenir coherència. A no ser que el gat fos interpretat per en Peter Cushing, cosa que resultaria certament curiosa, val a dir, però sigui com sigui no és el cas.

Jack Brooks - Monster Slayer

Tenir debilitat per les comèdies fantàstiques és un exercici de risc que dóna molt poques alegries i un munt de decepcions, algunes realment doloroses. Aquesta, tot i contenir un munt d'elements que la dirigeixen cap al carro de les decepcions, no l'hi acaben d'empènyer tot i intentar-ho amb ganes. Potser sigui que les expectatives i l'atenció que inicialment hi vaig parar eren tan baixes que el poc que en vaig rebre ja va fer prou el fet. Sigui com sigui, puntualment vaig gaudir-ne com un adolescent més.

The Wizard of Oz

Més enllà d'uns decorats de la vella escola espectaculars i d'algunes cançons que han entrat en l'imaginari col·lectiu, no sé massa bé què defensar-ne.
La història del mag d'Oz mai ha estat cap gran història, però si a més la farceixes de nans revolucionats i disfressats, bruixes aparatoses i diàlegs ensinistradors, tot i que entenc la seva transcendència, no entenc el seu valor. Deu ser que no sóc capaç d'entendre els anys trenta.

La Habitación de Fermat

Clarament, si me l'he de prendre a broma, li falten zombies.
En canvi, si me l'he de prendre seriosament, li falta un bon director i un bon guionista.
Però no seré dolent, que és la primera. I si bé és del tot cert que li falta un pèl de maduració en els diàlegs i en el desenvolupament, s'ha de reconèixer que la idea és bona, i que la realització no està del tot malament. I que ja veurem si la segona escenifica una més que provable progressió ascendent, o si la cosa es queda en mitges tintes.

Trailer Park of Terror

Tinc una debilitat. La frontera que em separa una merda enorme d'una pel·lícula acceptable i gaudible a vegades se'm difumina molt. Aquesta és un clar exemple de pel·lícula escombraries, perfecta per una sessió de cinebasura, però hi vaig trobar prou factors redemptors com per salvar-la de la crema si mai es dóna el cas.
Divertida, desvergonyida, i amb zombis (fantasmes?) amb guitarres. No cal més.

The Time Machine

Em puc imaginar dos productors tenint una conversa l'any 2000 del tipus "Ei, te n'adones que ja som al futur? // Ostres, podríem fer una adaptació de La Màquina del Temps! // Ja ho crec, i no creus que seria un toc genial fotre-hi de director el besnét del qui va escriure el llibre?". No, fills de puta, el talent no és genètic. I ni que ho fos, segur que seria un caràcter recessiu.
Sigui com sigui, el senyor Simon Wells és fenotípicament un inepte, perquè la història és genial, però la pel·lícula tirant a merda.

Bakjwi (Thirst)

Si algú diu que vol renovar un gènere, desconfieu. Desconfieu fins i tot si qui ho diu és el grandíssim Park Chan-wook.
Desconfieu. Perquè en el millor dels casos pot sortir una pel·lícula llarga, mediocre i sense massa interès sobre els mateixos vampirs de sempre.

Deadgirl

A mi, que una pel·lícula que es basa en un suposat i pertorbat atractiu femení no tingui un mínim de sang, m'avorreix. I si a més es passa tot el metratge donant tombs al mateix per arribar a un final sense cap gràcia, és fins i tot decepcionant (tot i no esperar-ne res).

Star Wars: Episode I - The Phantom Menace

És un senyal significatiu que del primer visionat d'una pel·lícula només recordi dues o tres escenes d'acció.
Però encara és pitjor senyal que el revisionat corrobori que els únics trams amb interès són els que recordava.

All Night Long 3: The Final Chapter (Ooru naito rongu 3: Saishuu-shô)

Encara, anys després, amb la imatge del bufador d'All Night Long 2 gravada a la retina, encarem aquesta nova seqüel·la.
I si bé és cert que no iguala a la memòria, té les dosis idònies de pertorbació, fàstic, horror i sang com per gaudir-les sense haver de demanar (ni obtenir) gaire més.

Zombie Strippers!

Quan després d'onze pel·lícules seguides n'apareix una de zombies, s'ha de tenir fe.
I no és que Zombie Strippers sigui un gran què, però una mica de morts, sang, enveges femenines, barres d'striptease, pilotes de ping pong i bon humor, senten de meravella.

The Terror of Tiny Town

Intentant obviar el detallet d'aquestes persones explotades per vés a saber quin criteri de diversió, aquest western mola. Mola per les persecucions, mola pels personatges i per l'exageració.
Però sobretot, sobretot, mola pel pingüí i per la cara del Sherif. Que val un món

Vixen!

El director de Faster, Pussycat! Kill! Kill! ens sorprèn ara amb una dona potent que és capaç de controlar mestrament el seu voltant.
Follant-se a tot déu.
I és justament quan perd aquesta essència bàsica i aclaparadora, quan intenta mostrar un caire polític i social, que la pel·lícula perd tota la seva gràcia i tot el seu sentit es difon en un discurs que té la seva lògica temporal i històrica, però que aquí hi entra en calçador.

Devil Dynamite

Taoisme + ninges + vampirs + saltirons + power rangers - ( dimonis + dinamita + argument ) = estupefacció, de la que fa riure.

Freddy vs Ghostbusters

És cert que sembla un petit oasi dins de tanta brossa, però no ens deixem enganyar: fa pràcticament el mateix que tota la resta.
L'única diferència és que, tot i l'amateurisme, és més llesta: sap enllestir el tema en només trenta minuts.

Dai-Nipponjin (Big Man Japan)

Molt bé. La vida d'un monstre bo que combat a monstres dolents pot ser molt dura i malinterpretada des d'una societat japonesa avorrida de tanta destrucció de maquetes.
Però més dur és aguantar aquestes quasi dues hores amb monstres que molen, però amb un ritme i un guió que no fan més que avorrir.

San daikaijû: Chikyû saidai no kessen (Ghidorah, el Monstre de Tres Caps)

Bé, d'acord, la destrucció mola, i els monstres molen, molen molt. Però aquí, el gran mèrit d'en Godzilla, en Mothra, en Rodan i el rei Ghidorah no és el de defensar el planeta o atacar grans ciutats, sinó simplement el d'aguantar aquesta merda d'actors i aquest cagarro de guió.

Batman Forever

Quan es perd l'ambient, els actors no donen la talla i els dolents no estan a l'alçada, què passa? Doncs que el resultat és una papilla quasi immenjable.
Però de petit m'agradava el batmòbil aquest amb llumetes blaves, i només per aquest mèrit subjectiu, li donarem un aprovat pels pèls.

TMNT

És com si... tota aquesta aventura arqueològica-mitològica ja s'hagués vist abans.
I és com si... amb aquesta nova animació digital (de segona divisió) més agressiva i amb aquest intent de fer ressorgir els personatges... es perdés tota la gràcia de les Tortugues Ninja originals.

Jack Frost

Podríem pensar que pel sol fet de ser la primera, ha de ser millor que la seqüela. I per sort, això és totalment cert.
Però tot i que la cosa millora cosa bèstia i que alguns gags són dignes de recordar, no deixa de ser, de nou, una encara millor aposta només per nits de cerveses.

Star Trek: The Motion Picture

L'Enterprise mola, ho sabem tots. Però no per això s'ha de fer una pel·lícula que només ensenyi maquetes de plàstic.
Que sí, que vale, que la part final en realitat no està gens malament. Però aquests quinze minuts no compensen la llarga i terrible agonia d'actors que sembla que s'aguantin la caca, i totes les seqüències "paisatgístiques" inútils que sembla que no s'hagin d'acabar mai.

Rocky III

Un ràpid resum didàctic: la primera era acceptable i la segona era mediocre.
I doncs, què passa a la tercera? Doncs que el nostre estimat subnormal canvia de caràcter i intenta mostrar un nivell de subnormalitat inferior, però a canvi insereix tot d'idees absurdes i idiotes a la mateixa història de sempre, tot i acabar amb el mateix bon final.
Mediocre de nou, però ara podem gaudir de la nova subnormalitat que mostra el gran Mr. T...
No cal dir-ho: la 4 i la 5 em fan por.

Rocky II

Ara sembla que el subnormal de la primera, que aconsegueix no ser un subnormal qualsevol, ha de mantenir una família amb el mateix nivell de subnormalitat que ell.
Què fa el subnormal? Doncs el que fan els subnormals de Hollywood quan una cosa ha funcionat: repetir vilment el guió.
I de nou, només se'n salven els 10 últims minuts. Però ja no tenen ni la gràcia de la novetat.

Village of the Damned (1995)

Si bé la primera versió de Village of the Damned, del 1960, sorprèn per agafar una idea senzilla i expremer-la el suficient com per fer-ne una magnífica pel·lícula i crear un increïble ambient, aquesta segona versió peca de voler trascendir tant com la primera amb el mateix guió, però 30 anys després.
I és cert, Carpenter ens recorda en algun moment aquell ambient majúscul de The Thing. Però amb això no n'hi ha prou, i si hi sumem incoherències no solucionades i massa tòpics descarats dels anys 90, ens quedem amb aquest despropòsit que se salva pels pèls de la crema.

Tokyo Gore Police

És cert: l'última pel·lícula, la de les 6 del matí, és esperada amb unes ferotges ganes de fer conya, i Tokyo Gore Police és idònia per aconseguir-ho.
Sang, més sang, molta més sang, amputacions, ferides que es converteixen en armes letals, venjances creuades i tornades a creuar, i uns gags, muntatge, guió i producció horribles.
Aquesta cosa es manté al límit entre el cine fet per enfotre-te'n amb ganes i la més immensa brossa. I potser aquesta és la seva gràcia.

City of Ember

Aquesta nova corrent de cinema autocrític amb la humanitat m'està començant a cansar. És cert, City of Ember és una pel·lícula infantil (amb alguns tocs cruels que podrien desmentir-ho), i com a tal ha de gaudir d'una espècie de perdó natural que les nostres ments adultes donen per vés a saber quina raó, però l'autodestrucció del mal per tornar-lo a fer renéixer en els ulls innocents d'uns nens, em fa venir ganes d'anar al lavabo.
City of Ember té un gran problema, que no és ni tan sols la història (que si hagués estat ben tractada, podria arribar a maquillar aquest sentiment de cagarrines): el seu gran problema és que té un decorat brutal. S'hi han gastat la pasta, i tot de ments creatives van decidir omplir l'espai amb els objectes més bonics i ben triats que he vist en molt de temps en un film d'aventures.
I per culpa d'això, la resta de la pel·lícula sembla arrepenjar-se en uns decorats que no deixen de ser només decorats, per deixar tota la resta a la llista del podria haver estat...

Once

Una història senzilla, amb un tractament i desenvolupament senzill porten a un resultat amb altibaixos importants.
Sens dubte, el millor és la banda sonora (i és que ja fa molt que adoro The Frames).

The Tripper

Continuem amb la marató Midnight X-Treme a Sitges 2007...

The Tripper comença amb una idea d'allò més llaminera. Sembla que tot portarà cap a la mort de hippies, de molts hippies. I això pot arribar a ser una idea fantàstica. Però afegim-hi un detall: qui mata hippies és Ronald Reagan. Excepcional.

Llàstima que tot plegat es perdi en un mar d'aspectes estúpids i, tot i tenir unes escenes de sang prou acceptables, el resultat és desigual. Fins i tot un missatge político-social que pretén ser molt obvi, queda diluït i no aconsegueix ser gens clar.

En definitiva, un gran principi, però una continuació que deixa molt a desitjar (tot i la sang, que sempre va bé veure-la!).