cine gomets

Thir13en Ghosts

A vegades penso que he vist tantes pel·lícules dolentes que depèn de com m'enganxin d'humor estic disposat a gaudir-les prou com per no fotre'm de mala llet per poc que m'ofereixin. En aquest cas, un bon disseny dels fantasmes i la casa on passa tot plegat. Així de senzill. No calen ni una bona història, ni guió, ni bones interpretacions. Res, amb una mica d'estètica, si estic d'humor, ja faig.
I bé, també s'ha de dir que un advocat partit per la meitat longitudinalment mai sobra.

The Karate Kid, Part II

Ho vaig encertar. La seqüel·la comença amb un resum de la primera. I diguem que aquesta no és l'única apreciació previsible: també ho era que la segona fos tirant a un fiasco i quasi ho aconsegueix.
Es manté al llimb de les pel·lícules pel poc que pot aprofitar de la primera (vull dir, el senyor Miyagi i jo, que era petit quan la mirava), però s'ensorra en guió, buits, motivacions i propaganda estatunidenca. Intueixo, a més, que els japonesos poden riure molt, veient com els pinten.

Avalon

Feia temps que tenia pendent re-veure aquesta pel·lícula. Em semblava que el primer visionat havia estat injust i que ara, alguns anys després, podria valorar-la millor.
Però no.
Tot i que l'aportació visual i en quant a muntatge és interessant i el final és bo, Avalon continua sent innecessàriament magnificient, amb un guió justet i suat, una estètica que tot i interessant cansa als cinc minuts i unes actuacions diguem-ne que limitades.

The Servant

Correctíssima en totes les facetes, però mai sobresortint en res, carrega el llastre d'una bona base mal desenvolupada, que tot i atractiva acaba sent òbvia i prescindible. Un majordom fill de puta pot donar molt, molt de joc. Però no aquí.

Attack of the 50 Foot Woman

Fer pel·lícules de ciència-ficció durant els cinquanta havia de ser bastant senzill, ja que sovint dóna la sensació que amb un mateix guió se'n podien fer un parell de dotzenes. En aquesta ocasió hi ha una mena de gegant que arriba en una nau espacial i clar, una dona que hi entra en contacte comença a créixer.
Té l'encant de l'època, i no tants punts febles com la majoria de pel·lícules del seu entorn, però continua sense ser res que es pugui gaudir de manera objectiva. Subjectivament, però, és genial com la que més.

Freddy vs Jason

Si no m'equivoco, Alien vs Predator va veure la porta oberta a Predator 2, on es veia una mena d'armari de trofeus a la nau del Depredador amb un cap d'Alien. A partir d'aquí, videojocs, còmics i dues pel·lícules.
Aquesta va començar a gestar-se, suposo, de manera semblant. Al final de la novena part de Divendres 13 (Jason Goes to Hell: The Final Friday), apareix la mà d'en Freddy Krueger del terra i agafa la màscara d'en Jason. Una vegada vist això, aquesta pel·lícula va passar a ser inevitable. Què podia sortir malament? Dos dels monstres més icònics dels vuitanta cara a cara. El com i el per què eren completament irrellevants. Només importa la sang, com més millor.
Jo, personalment, són més de Jason. M'enganxa més la seva brutalitat animal que no pas les gracietes d'en Freddy. Suposo que això penalitza la pel·lícula, per mi.

Joe's Apartment

Sabeu allò tan tòpic però a la vegada tan cert que tothom té un passat? Doncs d'alguna manera en el meu puto passat hi ha una anomalia que m'impedeix parlar malament d'aquesta pel·lícula. En lloc d'infantil, infantiloide. En lloc d'absurda, tonta. En lloc de divertida, patètica. I hi surten paneroles que canten i ballen. No havia mirat mai l'MTV, durant els noranta (ara tampoc), però la banda sonora no està del tot malament.
Feu-me i feu-vos un favor. No la mireu. Primer de tot, per estalviar-vos perdre el temps. En segon lloc, per evitar que em jutgeu per això.

La double vie de Véronique

I el que jo ara no sé és si la culpa de que hagi trobat La doble vida de Véronique avorrida, buida i prescindible (tot i que, simplement, ben filmada) és cosa d'intentar-me fer creure que posant metàfores metafísico-religioses a una idea simple aquesta es torna interessant, o si sola i simplement, el problema ha estat que la (bi)protagonista m'ha semblat una poc creïble nena mimada.

Dorian Gray

Hi ha pel·lícules tan impersonals i en conjunt tan irrellevants que arriben a fotre de mala llet. Aquesta en seria una. No se'n pot ressaltar absolutament res, ni per bé ni per mal. No hi ha grans actors, però tampoc se'ls pot qualificar de mediocres. L'ambientació compleix, però res més. La història és coneguda, de manera que costa destrossar-la, però tampoc s'hi aporta res.
Hauria pogut no veure-la, però resulta que l'he vist.

Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution

D'Alphaville no vaig acabar de saber mai si me l'havia de prendre en broma o seriosament. Si m'estava vacil·lant o si m'estava xulejant.
En Godard és una màquina, i ho demostra en les dues o tres escenes memorables que han fet passar aquesta pel·lícula a la història i han fet que jo no la vulgui suspendre. Perquè val la pena veure-les i recordar-les. Però més enllà d'aquests punts de geni i una fotografia i muntatge suggerents, Alphaville és tramposa, simple i, a estones, fins i tot ridícula.

All the Boys Love Mandy Lane

Aquesta pel·lícula pot donar principalment dues lliçons. Per una banda de com, partint d'una premissa gastada, avorrida i que mai ha tingut cap interès, se'n pot desenvolupar una història que enganxi bastant. Per una altra, com fer malbé tot el de positiu que s'ha anat construint al llarg de la pel·lícula en un segon acte que resulta, precisament, avorrit i sense interès, i que a sobre desaprofita amb covardia la possibilitat d'un final bastant valent.

UHF

Hi ha coses que no són exportables. El suposat humor d'aquest individu seria una d'aquestes coses. La idea té la seva gràcia. Un individu fracassat en absolutament totes les facetes vitals acaba controlant una cadena de televisió local de tercera fila, i la converteix en un èxit d'audiència impressionant.
Té algun gag salvable i algun personatge simpàtic, però res que la salvi de la més absoluta intranscendència.

Wishmaster

El cinema de terror ha donat grans mostres. Després de l'edat daurada dels monstres de la Universal, la segona gran època van ser els vuitanta. Allí hi van nèixer mites com en Freddy Krueger, en Jason Voorhees, en Michael Myers (una mica abans) o en Pinhead, i un gran nombre de còpies i productes laterals de segona fila. El Djinn de Wishmaster seria un d'aquests. No és gran cosa, no va passar ni passarà a la història, però resulta bastant més que divertida de veure. Divertida en el sentit de diversió vuitantera, clar. Encara que sigui més aviat de finals dels noranta...

Nekromantik

Diuen que una de les pitjors coses que li pot passar a la masculinitat d'un home és que la seva xicota el deixi per una altra noia.
Fals.
És encara pitjor que la teva xicota t'abandoni per un cadàver en descomposició que li has presentat tu.
Aquests alemanys són un dels pobles més malalts del món.

Primeval

Trobo completament ridícules les pel·lícules d'animals que mengen persones. Encara que l'animal sigui un puto cocodril de la mida d'un autocar.
Què diferencia aquesta pel·lícula de la resta de merdes en les quals un rèptil té gana? Potser la poca vergonya i nuls escrúpols per retratar de manera totalment insultant Àfrica. Què diré, algú amb els ous de colar en una pel·lícula un diàleg en el qual es diu que sort en van tenir els negres de l'esclavatge, que al menys els va permetre sortir d'aquell puto continent...

Forget Me Not

Diuen que d'on no n'hi ha no en pot rajar. El que no es diu tant és que d'on n'hi ha pot també no rajar-ne gaire res, de manera que a vegades costa saber si n'hi havia o no. Aquest és un problema bastant important en pel·lícules d'aquest tipus, sense massa res on agafar-se.
Inexplicablement, a vegades no importa gaire.

The Alzheimer Case

Els belgues són coneguts per moltes coses, com ara... Mmmmhh...
Mmmmhh...
Bé, el que volia dir és que d'entre les coses per les quals conèixer els belgues no hi ha precisament la seva contribució cinematogràfica. Agafant aquesta com a referència es pot tenir una idea bastant clara de què passa. Els belgues no tenen massa res interessant per explicar. Sí, així en general. Perquè ja se sap, que els tòpics i les generalitzacions... molen.

The Unholy Three

A veure si ho he entès... un ventríloc que ven lloros que no parlen vestit de vella, acompanyat d'un forçut i un nan que es fa passar per nen que fuma puros, es dedica a robar joies a la gent que li compra els lloros. Brillant.
Però tot es torça quan el nan i el forçut maten un home. Sort que hi ha un ximpanzé que ho soluciona tot.

The Unholy Three

Un nan, un forçut i un ventríloc. Que munten una botiga d'ocells per vendre lloros. I robar després als compradors. No pregunteu com tot això lliga, ja que en realitat, no ho van aconseguir lligar gaire bé.
Deixem-ho doncs en aquest inici interessant, una mona assassina, un super-ventríloc que fa parlar lloros i el nan.
Sobretot el nan.

Saturn 3

Existeix una màxima universal completament infal·lible que diu "si vols millorar alguna cosa, afegeix-hi un robot homicida". Funciona absolutament per tot, des d'eleccions a la presidència del Barça a rostits de festa major, però resulta especialment efectiu en el cas de pel·lícules de ciència ficció.
Aquesta, per exemple, sense robot homicida seria un triangle amorós a l'espai tirant a avorrit i sense massa química ni interès. Amb robot homicida, en canvi, és un triangle amorós a l'espai tirant a avorrit i sense massa química ni interès, però amb un robot homicida.
I els robots homicides, molen.

Regreso al Futuro III

Finalment, a la tercera anria la vençuda. Que sí, que l'oest mola molt, i la ciència ficció ambientada en aquesta època mola encara més... però no. Aquest cop ja no hi passo tant, i per molts trens i moltes polles que m'hi foteu entremig, aquesta vegada m'he avorrit bastant.
Anant a remolc, la sensació tampoc és del tot dolenta, però...

Impressions de l'Alta Mongòlia

En Dalí va ser un personatge ben peculiar, això és del tot indiscutible. Però hi ha una cosa que no li permetré mai més, i és que es posi a la banda que sigui d'una càmera i em comenci a explicar la història d'un bolet al·lucinògen de l'Alta Mongòlia mentre dóna voltes pel seu museu. No perquè no m'hagi resultat interessant, però realment amb una vegada haurà sigut més que suficient. O potser ja n'hi hauria hagut prou amb mitja vegada.

The Forgotten

Resulta ben curiós com a vegades la cosa més tonta em pot salvar una pel·lícula de merda i convertir-la en simpàtica. The Forgotten flaqueja per totes bandes, i ni tan sols els esforços de la parella protagonista aconsegueixen salvar-la. Però quan tot sembla perdut arriben uns aliens i t'abdueixen un secundari de la manera més entretinguda que mai hagis vist. I com que som així de fàcils d'acontentar, amb això ja en fem prou.

The Lost World: Jurassic Park

Quan parlo de Jurassic Park cal deixar clara una cosa: em refereixo a la primera. A la que manté una certa gràcia enfrontant-se als dinosaures i que és capaç de mantenir una bona tensió en el desenvolupament.
The Lost World falla començant pel propi títol. L'illano està perduda, a qui volen enganyar? Intentar aixafar el nom de la bona per fer-se publicitat em sembla lleig, molt lleig.
A part d'això, és cert, no es pot criticar Jurassic Park 2 per les escenes d'acció. Tot i no ser gran cosa, tenen la seva gràcia. Però la pel·lícula s'ho pren tot massa seriosament: els dinosaures s'han de convertit en una metàfora de ves a saber quina lluita de l'home, i sembla que les coses no puguin ser simples sinó que s'hagin de solucionar de la manera més complicada possible per tal d'aconseguir una mica més de tensió sense sentit.
A més, el final intenta fer alguna brometa agradable, però (tot i que portar un tiranosaurus a un barri residencial americà pot ser molt divertit) és completament inversemblant.
Que no cola gaire, vaja.

The Legent of Hell House

Ho he provat mil vegades, però en continuo sent tan incapaç com la primera vegada: no suporto les pel·lícules de cases encantades. No les suporto. Per molt que em puguin agradar, i molt, The Shining i Poltergeist. No suporto les putes pel·lícules de cases encantades.
Sé que en molts casos m'equivocaré, i probablement aquest en sigui un, d'aquests, perquè estic segur que aquesta pel·lícula té un munt de punts a tenir en compte. Però passa en una merda de casa encantada, sabeu?

Time After Time

Atenció, perquè aixó és un argument absurd: en Jack l'Esbudellador fuig en una màquina del temps inventada per l'H.G. Wells i acaba als anys setanta, però l'escriptor el persegueix per impedir que pugui continuar matant impunement. Qui ho compra?
Per setantero que sigui el conjunt, per pocs llocs que hi hagi per agafar-ho, qui es pot resistir a una història d'aquest calibre? Jo en sóc incapaç.

Multiple Maniacs

Sempre he trobat que en John Waters és un personatge tirant a fascinant. Crec que en condicions normals em farien molta ràbia les seves pel·lícules, i el consideraria un estafador cinematogràfic i un farsant. Però si ho fes ell hauria guanyat, i no em dóna la puta gana donar-li cap mena de satisfacció.
Repulsió, provocació gratuïta, festival de freaks i històries absurdes. I crustacis violadors. L'art de fer de la provocació el motor del què fas. Eren els seixanta, i tot i que mai els he viscut per alguna estranya raó sóc capaç d'apreciar aquest individu per haver fet aquest munt de porqueria repulsiva. Perquè en el fons el món és així de lleig, i en el moment menys pensat un crustaci de porexpan rebenta la paret i viola un transvestit.

Tales of Terror

Una pel·lícula d'episodis basats en contes d'en Poe. Episodis i Poe, dos factors que sumen i si no vas amb molt de compte aboquen qualsevol pel·lícula al fracàs. Per una banda, fer una pel·lícula que mantingui la coherència i el nivell explicant històries deslligades és sempre complicat. Per l'altra, tot i basar-se en contes d'un dels més grans escriptors de la història, el que feia por al segle XIX no té massa a veure amb el que fa por ara. O als anys seixanta.
Per sort, els actors tenen prou pes per ells mateixos com per fer que tot plegat tingui suficient interès.

El Libro de Eli

Les pel·lícules postapocalíptiques són una de les meves (moltes) debilitats (cinematogràfiques). Si a sobre estan filmades amb una fotografia excel·lent, i tenen una història que l'acosten més al western que a la ciència-ficció, llavors hi ha molts números perquè la pel·lícula en qüestió m'agradi i molt.
A no ser, és clar, que la història segueixi tots els convencionalismes existents, que introdueixi punts absurds per totes bandes i que em vulguin vendre un llibre redemptor que ha de salvar la humanitat (i tots sabem quin llibre serà, aquest). Arriba un punt que per moltes ganes que hi posi el meu llindar de passar coses per alt se supera i la balança es descompensa.

The Invention of Lying

La premissa de partida té la seva gràcia, és cert. Un món en el qual ningú menteix, i diu sempre el que pensa i el que fa, sense floritures, sense cap mena de falsedat ni hipocresia. Per no haver-hi, no hi ha ni mentides piatoses.
I entre tot això a un desgraciat un bon dia el cervell li fa una mala connexió i adquireix la capacitat de mentir. Què faríeu, vosaltres, en aquesta situació? Exacte, convertir-vos en Déu. O en el seu defecte, en l'únic intermediari amb ell.
Durant una estona funciona bastant bé, però aviat perd el rumb i tota gràcia.

The Descent 2

Ara mateix se'n fan unes quantes dotzenes cada any, de seqüeles innecessàries de bones pel·lícules. Algunes d'elles aconsegueixen destrossar el record més o menys agradable que puguem tenir de l'original i ben poques poden aguantar la comparació i situar-se dignament al seu mateix nivell, mentre que la majoria es limiten a ser tan o més horribles que la primera part, sobretot en el cas del cinema de terror.
The Descent 2 té el problema d'intentar continuar una història excel·lent, excel·lentment explicada i amb un final ben tancat. Tot i això, obviant l'absurditat de l'inici com a continuació del final de la primera part, es pot passar una bona estona amb un parell de bons espants. Però després ha d'arribar el final, i tornar a engegar-ho tot bastant a la merda...

Legion

Que em rebentin una història que inicialment em sembla interessant normalment em toca bastant els ous. I una mena de western amb àngels que s'han arrencat les ales i Déu amb la intenció de destruir la humanitat a base de guerra i destrucció em sembla, a priori, molt interessant.
Que m'hi fotin l'argument de Terminator, barrejat amb una pel·lícula de zombis i un parell d'àngels amb mala llet vestits de negre...
Sort que darrerament estic generós i m'acontento amb qualsevol cosa, perquè en cas contrari ara m'estaria enfilant per les parets com una vella posseïda.

Pineapple Express

Tot té el seu moment, i el moment de les comèdies de gent que fuma porros i/o beu cervesa és entre els catorze i els dinou anys (més/menys dos anys). Abans d'això, no saps massa per què s'ha de riure. Després d'això, ho saps massa i deixa de fer gràcia. Més o menys.
Tot i això, no sóc una persona exigent, normalment, i amb un parell de gags que em facin riure en faig prou per estar satisfet. Normalment. Però aquest va ser un dia normal.

Martyrs

Des de la seqüència inicial fins a l'assalt a la casa, en aquesta pel·lícula hi ha un bon grapat d'escenes magistrals, ben filmades, ben conduïdes, amb substància...
El problema? Que no van enlloc. Bé, mentida. Van cap a una orgia de desmesura aparentment transcendent però que es perd, fent que no et puguis prendre seriosament res. I això, en una pel·lícula que inicialment sembla i és seriosa representa un greu problema.

The Bad Liutenant: Port of Call - New Orleans

No he vist la pel·lícula en què es basa, i ningú es posa d'acord amb si això es tracta d'un remake, un reboot, una reinvenció, un homenatge, una còpia o simplement una presa de pèl. Per la meva banda, en no tenir-ne referències crec que puc ser neutral dient que sigui el que sigui acaba resultant un garbuix sense massa sentit i menys interès.
Pel·lícula policíaca, drama social, thriller, drogues, una mica d'absurd, tot ben barrejat fins que t'acabes marejant i engegant a la merda uns i altres.

Attack of the Killer Tomatoes!

L'Atac dels Tomàquets Assassins és una absoluta obra mestra de l'absurd. Cinema escombraries que pretén ser precisament això, cinema escombraries. Va ser feta amb quatre duros per una colla d'amics, i se li nota per totes bandes aquest esperit de diversió, les ganes de passar-ho bé. I resulta contagiós.
Tot i que potser no tots els gags funcionen, alguns d'ells resulten memorables. La parella de vells que expliquen com les tomates es mengen un nen, el mestre de les disfresses infiltrat, la tomata final... Precisament, m'ha sorprès que la meva escena preferida quan la vaig veure per primera vega fa ja un munt d'anys, a TV3, no hi fos. Era una escena on de cop tothom es posava a parlar en xinès, i sortia un cartell dient que havien perdut un rollo i l'únic que havien trobat era en versió doblada al mandarí, o alguna cosa similar. Curiosament, l'hem trobat en els extres, entre d'altres escenes eliminades.
En definitiva, la pel·lícula és una merda, però com que és precisament això el que vol ser, es pot dir que triomfa en el seu propòsit, i això ja és una cosa que no totes les pel·lícules poden dir.

The Lovely Bones

El cinema és una experiència clarament subjectiva, i en aquest cas tots els elements externs van convergir per fer que no la gaudís pràcticament gens.
Per una banda, n'esperava bastant, d'ella. Una pel·lícula sobre una nena morta dirigida per en Peter Jackson? Compro.
Per una altra, pràcticament tot el que n'havia llegit (tot i que havia procurat que fos poc) era bastant o molt elogiós.
Finalment, abans de la pel·lícula vaig estar amb un amic fent (masses) cerveses. De fet en vam fer tantes que fins i tot em va acompanyar al cinema, tot i que no tenia inicialment cap intenció de fer-ho.
Em vaig trobar amb una història sense cap mena de força, ni argumental, ni interpretativa, ni visual. Personatges planers, una història avorrida i que avança sense anar cap enlloc. Tot plegat amb comptats punts d'interès. Tot i que algun n'hi ha, no ho negaré.
Curiosament, a l'amic que no tenia cap intenció de veure-la, li va agradar. I és que per ell, els condicionaments previs eren bastant diferents dels meus, de manera que la subjectivitat el va empènyer cap a l'altra banda.

Zombieland

Al final, tot s'acaba reduint a una qüestió de llindars. Excepte en excepcions estranyes, la majoria de vegades que ens posem a mirar una pel·lícula ho fem amb una sèrie d'expectatives. Bé sigui pel que n'hem llegit, pel que n'hem vist, pel que ens n'han dit, pel que ha guanyat o simplement pels noms que hi ha associats. I vulguem o no l'acabem valorant en base a aquest llindar que hem marcat abans de posar-nos a mirar-la.

No sé del tot per què, esperava que Zombieland fos una puta merda. I sense ser res de l'altre món, una puta merda tampoc és que sigui. Si m'hagués posat a mirar-la esperant una cosa genial m'hauria sentit estafat i ara diria que és una basura, però a causa del llindar que l'hi havia encolomat he de dir que l'he gaudit, i molt. I he rigut, cosa que sempre ajuda i està bé.

For Y'ur Height Only

Hi ha diferents maneres d'aconseguir crear una obra mestra. El mètode clàssic consistiria en escriure un bon guió i posar-lo en mans de bons actors i un director capaç de fer-ho rutllar tot com un rellotge, traient el millor de cada part implicada. Un mètode alternatiu podria consistir en buscar noves vies creatives que ampliïn el que s'entén per cinema. O alguna cosa així.

Però pas patiu, si tot això us falla, o simplement no teniu la capacitat ni els recursos, sempre hi ha la tercera via. Agafeu un nan i feu-li fer coses divertides, com ara imitar en James Bond en una successió totalment randomitzada de seqüències absurdes. L'èxit és assegurat.

Rocky IV

A vegades em pot venir de gust mirar bones pel·lícules amb arguments treballats que deixin la sensació d'haver vist una cosa interessant. D'altres em pot venir de gust mirar merdes que em deixin amb la sensació d'haver fet el subnormal una bona estona. I després hi ha... no sé, les maratomns de quartes parts? Les pel·lícules de Rocky? Una combinació perfecta de les dues coses?
No us enganyeu, Rocky IV mola, mola molt. Però l'Ivan Drago, per rus que sigui mola encara més. Per rus, sobretot.

Arizona Dream

No recordava que en Kusturica havia fet una pel·lícula als Estats Units.
De fet, dubto que d'aquí un parell de mesos ho recordi.
I potser serà el millor. Així potser d'aquí un temps la tornaré a mirar sense recordar que ja l'he vist i llavors hi sabré apreciar tot el que ara no he trobat per enlloc.

Harold

Oh! Un preadolescent calb! Quina gràcia!
La pena és que al voltant d'això no hi ha absolutament res de res.
Però heu vist? Hi ha un preadolescent calb!
A vegades hi ha tècniques de distracció que funcionen mínimament, i aconsegueixen que fins al cap d'una bona estona no te n'adonis que en realitat has vist una puta merda buida, sense història ni gràcia.

Horror Express

Acceptem que la història no té cap mena de sentit. I que els decorats, el maquillatge, l'ambientació i tot és tirant a ridícul. I que no hi ha cap mena de tensió per cap lloc. Però alguna cosa tenen les pel·lícules angleses dels setanta, que per dolentes i mal fetes que siguin acaben tenint algun encant que les salva.

Gamer

De tant en tant resulta gairebé necessària, una mica d'acció sense més. Desconnectar les poques neurones que tenim en marxa i destinar-les simplement a gaudir del paisatge. De les explosions i els trets al cap.
Al menys fent-ho així ens podem preocupar pel que realment importa aquí, i ens estalviem la feinada infructuosa de buscar-hi algun tipus de missatge o sentit. Seria feina en va.

Cleaner

Als thrillers de segona fila sovint els passa el mateix, parteixen d'una idea acceptable, fins i tot tirant a bona, però són incapaços de desenvolupar-la de manera coherent. No se li pot retreure massa res, però el conjunt resulta decepcionant, sobretot per malaguanyat.

Deception

El seu nom ho diu tot. Una decepció. Una història interessant, uns protagonistes competents... i tot plegat per res. Res de res.
I per si això fos poc, a sobre el final (el més decepcionant de la pel·lícula, per previsible i mal construït) passa a un Madrid disfressat de paradís fiscal.

Botched

Dominar la comèdia de terror no és una tasca senzilla. Ben poques pel·lícules se'n surten, cosa que suposo que contribueix a abaixar el llindar de tolerància per les pel·lícules del subgènere. Pel que sigui, una pel·lícula que si hagués sigut de terror normal no hauria ni valgut la pena mirar, al final va aconseguir mantenir el meu interès i gairebé en vaig gaudir.

Cat's Eye

A diferència de l'anterior en aquesta, tot i que les històries són bastant més que acceptables, la pel·lícula com a conjunt es ressent molt de la desconnexió entre elles. No n'hi ha prou amb un gat voltant, per tenir coherència. A no ser que el gat fos interpretat per en Peter Cushing, cosa que resultaria certament curiosa, val a dir, però sigui com sigui no és el cas.

Jack Brooks - Monster Slayer

Tenir debilitat per les comèdies fantàstiques és un exercici de risc que dóna molt poques alegries i un munt de decepcions, algunes realment doloroses. Aquesta, tot i contenir un munt d'elements que la dirigeixen cap al carro de les decepcions, no l'hi acaben d'empènyer tot i intentar-ho amb ganes. Potser sigui que les expectatives i l'atenció que inicialment hi vaig parar eren tan baixes que el poc que en vaig rebre ja va fer prou el fet. Sigui com sigui, puntualment vaig gaudir-ne com un adolescent més.

The Wizard of Oz

Més enllà d'uns decorats de la vella escola espectaculars i d'algunes cançons que han entrat en l'imaginari col·lectiu, no sé massa bé què defensar-ne.
La història del mag d'Oz mai ha estat cap gran història, però si a més la farceixes de nans revolucionats i disfressats, bruixes aparatoses i diàlegs ensinistradors, tot i que entenc la seva transcendència, no entenc el seu valor. Deu ser que no sóc capaç d'entendre els anys trenta.

La Habitación de Fermat

Clarament, si me l'he de prendre a broma, li falten zombies.
En canvi, si me l'he de prendre seriosament, li falta un bon director i un bon guionista.
Però no seré dolent, que és la primera. I si bé és del tot cert que li falta un pèl de maduració en els diàlegs i en el desenvolupament, s'ha de reconèixer que la idea és bona, i que la realització no està del tot malament. I que ja veurem si la segona escenifica una més que provable progressió ascendent, o si la cosa es queda en mitges tintes.

Trailer Park of Terror

Tinc una debilitat. La frontera que em separa una merda enorme d'una pel·lícula acceptable i gaudible a vegades se'm difumina molt. Aquesta és un clar exemple de pel·lícula escombraries, perfecta per una sessió de cinebasura, però hi vaig trobar prou factors redemptors com per salvar-la de la crema si mai es dóna el cas.
Divertida, desvergonyida, i amb zombis (fantasmes?) amb guitarres. No cal més.

The Time Machine

Em puc imaginar dos productors tenint una conversa l'any 2000 del tipus "Ei, te n'adones que ja som al futur? // Ostres, podríem fer una adaptació de La Màquina del Temps! // Ja ho crec, i no creus que seria un toc genial fotre-hi de director el besnét del qui va escriure el llibre?". No, fills de puta, el talent no és genètic. I ni que ho fos, segur que seria un caràcter recessiu.
Sigui com sigui, el senyor Simon Wells és fenotípicament un inepte, perquè la història és genial, però la pel·lícula tirant a merda.

Bakjwi (Thirst)

Si algú diu que vol renovar un gènere, desconfieu. Desconfieu fins i tot si qui ho diu és el grandíssim Park Chan-wook.
Desconfieu. Perquè en el millor dels casos pot sortir una pel·lícula llarga, mediocre i sense massa interès sobre els mateixos vampirs de sempre.

Deadgirl

A mi, que una pel·lícula que es basa en un suposat i pertorbat atractiu femení no tingui un mínim de sang, m'avorreix. I si a més es passa tot el metratge donant tombs al mateix per arribar a un final sense cap gràcia, és fins i tot decepcionant (tot i no esperar-ne res).

Star Wars: Episode I - The Phantom Menace

És un senyal significatiu que del primer visionat d'una pel·lícula només recordi dues o tres escenes d'acció.
Però encara és pitjor senyal que el revisionat corrobori que els únics trams amb interès són els que recordava.

All Night Long 3: The Final Chapter (Ooru naito rongu 3: Saishuu-shô)

Encara, anys després, amb la imatge del bufador d'All Night Long 2 gravada a la retina, encarem aquesta nova seqüel·la.
I si bé és cert que no iguala a la memòria, té les dosis idònies de pertorbació, fàstic, horror i sang com per gaudir-les sense haver de demanar (ni obtenir) gaire més.

Zombie Strippers!

Quan després d'onze pel·lícules seguides n'apareix una de zombies, s'ha de tenir fe.
I no és que Zombie Strippers sigui un gran què, però una mica de morts, sang, enveges femenines, barres d'striptease, pilotes de ping pong i bon humor, senten de meravella.

The Terror of Tiny Town

Intentant obviar el detallet d'aquestes persones explotades per vés a saber quin criteri de diversió, aquest western mola. Mola per les persecucions, mola pels personatges i per l'exageració.
Però sobretot, sobretot, mola pel pingüí i per la cara del Sherif. Que val un món

Vixen!

El director de Faster, Pussycat! Kill! Kill! ens sorprèn ara amb una dona potent que és capaç de controlar mestrament el seu voltant.
Follant-se a tot déu.
I és justament quan perd aquesta essència bàsica i aclaparadora, quan intenta mostrar un caire polític i social, que la pel·lícula perd tota la seva gràcia i tot el seu sentit es difon en un discurs que té la seva lògica temporal i històrica, però que aquí hi entra en calçador.

Devil Dynamite

Taoisme + ninges + vampirs + saltirons + power rangers - ( dimonis + dinamita + argument ) = estupefacció, de la que fa riure.

Freddy vs Ghostbusters

És cert que sembla un petit oasi dins de tanta brossa, però no ens deixem enganyar: fa pràcticament el mateix que tota la resta.
L'única diferència és que, tot i l'amateurisme, és més llesta: sap enllestir el tema en només trenta minuts.

Dai-Nipponjin (Big Man Japan)

Molt bé. La vida d'un monstre bo que combat a monstres dolents pot ser molt dura i malinterpretada des d'una societat japonesa avorrida de tanta destrucció de maquetes.
Però més dur és aguantar aquestes quasi dues hores amb monstres que molen, però amb un ritme i un guió que no fan més que avorrir.

San daikaijû: Chikyû saidai no kessen (Ghidorah, el Monstre de Tres Caps)

Bé, d'acord, la destrucció mola, i els monstres molen, molen molt. Però aquí, el gran mèrit d'en Godzilla, en Mothra, en Rodan i el rei Ghidorah no és el de defensar el planeta o atacar grans ciutats, sinó simplement el d'aguantar aquesta merda d'actors i aquest cagarro de guió.

Batman Forever

Quan es perd l'ambient, els actors no donen la talla i els dolents no estan a l'alçada, què passa? Doncs que el resultat és una papilla quasi immenjable.
Però de petit m'agradava el batmòbil aquest amb llumetes blaves, i només per aquest mèrit subjectiu, li donarem un aprovat pels pèls.

TMNT

És com si... tota aquesta aventura arqueològica-mitològica ja s'hagués vist abans.
I és com si... amb aquesta nova animació digital (de segona divisió) més agressiva i amb aquest intent de fer ressorgir els personatges... es perdés tota la gràcia de les Tortugues Ninja originals.

Jack Frost

Podríem pensar que pel sol fet de ser la primera, ha de ser millor que la seqüela. I per sort, això és totalment cert.
Però tot i que la cosa millora cosa bèstia i que alguns gags són dignes de recordar, no deixa de ser, de nou, una encara millor aposta només per nits de cerveses.

Star Trek: The Motion Picture

L'Enterprise mola, ho sabem tots. Però no per això s'ha de fer una pel·lícula que només ensenyi maquetes de plàstic.
Que sí, que vale, que la part final en realitat no està gens malament. Però aquests quinze minuts no compensen la llarga i terrible agonia d'actors que sembla que s'aguantin la caca, i totes les seqüències "paisatgístiques" inútils que sembla que no s'hagin d'acabar mai.

Rocky III

Un ràpid resum didàctic: la primera era acceptable i la segona era mediocre.
I doncs, què passa a la tercera? Doncs que el nostre estimat subnormal canvia de caràcter i intenta mostrar un nivell de subnormalitat inferior, però a canvi insereix tot d'idees absurdes i idiotes a la mateixa història de sempre, tot i acabar amb el mateix bon final.
Mediocre de nou, però ara podem gaudir de la nova subnormalitat que mostra el gran Mr. T...
No cal dir-ho: la 4 i la 5 em fan por.

Rocky II

Ara sembla que el subnormal de la primera, que aconsegueix no ser un subnormal qualsevol, ha de mantenir una família amb el mateix nivell de subnormalitat que ell.
Què fa el subnormal? Doncs el que fan els subnormals de Hollywood quan una cosa ha funcionat: repetir vilment el guió.
I de nou, només se'n salven els 10 últims minuts. Però ja no tenen ni la gràcia de la novetat.

Village of the Damned (1995)

Si bé la primera versió de Village of the Damned, del 1960, sorprèn per agafar una idea senzilla i expremer-la el suficient com per fer-ne una magnífica pel·lícula i crear un increïble ambient, aquesta segona versió peca de voler trascendir tant com la primera amb el mateix guió, però 30 anys després.
I és cert, Carpenter ens recorda en algun moment aquell ambient majúscul de The Thing. Però amb això no n'hi ha prou, i si hi sumem incoherències no solucionades i massa tòpics descarats dels anys 90, ens quedem amb aquest despropòsit que se salva pels pèls de la crema.

The Invasion

Una de les meves pel·lícules preferides és la segona versió dels lladres de cossos, de manera que no podia ser parcial de cap de les maneres, mirant aquest nou remake.
Però si a més m'hi fan passejar amunt i avall la cara de botox de la Nicole Kidman i m'hi canvien un final meravellosament pessimista per un dels més trunyos de la dècada, ja s'assoleixen nivells desastrosos. I això que he de dir que hi havia entrat amb la ment oberta i amb ganes...

Troy

Després de centenars de milions de dòlars gastats en la realització i promoció, suposo que els productors encara es pregunten què va anar malament amb aquesta pel·lícula.
Tot i que no es pot dir que fos un fracàs (500 milions de dòlars a tot el món), la recaptació als Estats Units no va ser ni de bon tros l'esperada. Un munt de soldats digitals, acció, aventures i les cuixetes sexis d'en Brad Pitt, què hi devia faltar perquè el públic americà li girés l'esquena? La manca de coherència històrica o la pobresa cinematogràfica no acostumen a jugar contra aquest tipus de pel·lícules, de manera que l'única manera que trobo d'explicar la sensació general als USA que Troy és un fracàs és l'absència d'un heroi de referència. No es pot trobar un bo pur que lluiti contra un dolent pur i guanyi, i això gairebé atemptaria contra el principal pilar de l'entreteniment americà.

Tokyo Gore Police

És cert: l'última pel·lícula, la de les 6 del matí, és esperada amb unes ferotges ganes de fer conya, i Tokyo Gore Police és idònia per aconseguir-ho.
Sang, més sang, molta més sang, amputacions, ferides que es converteixen en armes letals, venjances creuades i tornades a creuar, i uns gags, muntatge, guió i producció horribles.
Aquesta cosa es manté al límit entre el cine fet per enfotre-te'n amb ganes i la més immensa brossa. I potser aquesta és la seva gràcia.

City of Ember

Aquesta nova corrent de cinema autocrític amb la humanitat m'està començant a cansar. És cert, City of Ember és una pel·lícula infantil (amb alguns tocs cruels que podrien desmentir-ho), i com a tal ha de gaudir d'una espècie de perdó natural que les nostres ments adultes donen per vés a saber quina raó, però l'autodestrucció del mal per tornar-lo a fer renéixer en els ulls innocents d'uns nens, em fa venir ganes d'anar al lavabo.
City of Ember té un gran problema, que no és ni tan sols la història (que si hagués estat ben tractada, podria arribar a maquillar aquest sentiment de cagarrines): el seu gran problema és que té un decorat brutal. S'hi han gastat la pasta, i tot de ments creatives van decidir omplir l'espai amb els objectes més bonics i ben triats que he vist en molt de temps en un film d'aventures.
I per culpa d'això, la resta de la pel·lícula sembla arrepenjar-se en uns decorats que no deixen de ser només decorats, per deixar tota la resta a la llista del podria haver estat...

Longinus

Tenint vampirs, japonesos, un futur postapocalíptic, un responsable capaç i pocs recursos... què podria sortir malament?
No em veig capaç de respondre, però alguna cosa ha funcionat prou malament i el producte final acaba sent més que prescindible.

The Amityville Horror (Terror en Amityville)

El tema aquest de les cases encantades té el seu encant, en el fons. La llàstima és que, inevitablement, en algun lloc rere les portes que es tanquen, els mobles que es mouen i la sang que supura de les parets hi ha algú prenent-nos el pèl.

Aquesta diuen que va ser una història real, que cap allà als anys 70 va moure força lletra. La història real rere la història real? Una família compra una casa que no pot pagar, i assetjats pels deutes remouen el passat recent de la casa, on troben un assassinat múltiple. A partir d'aquí, llibres, una pel·lícula, set seqüeles, un remake... i beneficis.
Que en som, de burros, tots plegats.

Pulgasari

A vegades passa que la història d'una pel·lícula és bastant més interessant que la pel·lícula en sí. Pulgasari seria un dels exemples més clars d'això.

Resulta que l'actual "estimat líder" de Corea del Nord és un apassionat del cinema, en especial li encanten les pel·lícules de Friday the 13th, Rambo, James Bond i Godzilla. Ha arribat a escriure'n algun llibre, però el més interessant va venir quan es va encaparrar a fer una pel·lícula de monstres. Tenint en compte que la indústria cinematogràfica nordcoreana no passa per ser un referent mundial (petits efectes col·laterals dels totalitarismes, res important) va decidir buscar-se els empleats fora, de manera que va fer segrestar el director sudcoreà Shin Sang-ok. L'home va passar segrestat uns deu anys, fent propaganda, però això ja seria una altra història menys divertida.

Amb la febre americana pels remakes seria tan interessant com irònic, que fessin el d'aquesta...

The Cottage

Una pel·lícula anglesa que mescla terror i comèdia? Sempre que passen coses així les comparacions són tan odioses com inevitables, i gairebé sempre l'últim d'arribar hi surt perdent.

En aquest cas, a més, tot i que les interpretacions rendeixen fantàsticament, el guió no està a l'alçada pràcticament en cap moment, ni pel què fa a la comèdia ni al terror.

Amazon Women on the Moon

Realment, fer pel·lícules d'esquetxos és realment complicat, i que hi participin diversos directors no suavitza el problema, precisament. Lligar-ho tot com si es tractés d'una sessió de zapping a través de la televisió nocturna no sé si és la millor manera de fer-ho, però certament funciona suficientment bé.

Com és d'esperar en una pel·lícula feta de retalls, n'hi ha de mediocres i n'hi ha d'acceptables, i fins i tot diria que n'hi ha de memorables (sobretot la paròdia de l'home invisible o la que dóna títol al conjunt).

First Blood (Acorralado)

Ho he dit ja moltes vegades, flagelant-me sense compassió, però ho repetiré. Tothom té un passat, i a mi m'ha tocat ser un puto fill dels vuitanta. I sabeu què significa, això?
Entre d'altres coses igual de desagradables, que Acorralado (Rambo I, per entendre'ns) és una pel·lícula referencial, una icona generacional. I així, resumint, és com avança el món.

The Langoliers

Realment, per fer una gran pel·lícula no cal un gran pressupost. N'hi ha prou amb un gran guió, una gran direcció i unes grans actuacions (en una proporció o una altra). Però quan no es té cap d'aquestes tres coses, llavors sí que l'única manera de poder-ho camuflar mínimament és fotent-hi molta pasta. Segurament sortirà igualment un trunyo, però al menys enganyarem força gent.
Amb un pressupost televisiu, tot i que la història sigui acceptable, no es pot enganyar ningú.