cine gomets

Impostor

En Philip K. Dick, a part de ser un dels més grans escriptors de ciència ficció de la història és també un dels més maltractats de de Hollywood. Quan no li adapten els llibres i relats utilitzant actors i equips complets de segona fila (com seria aquest cas, per molt que ens pugui agradar en Gary Sinise), hi foten un incompetent a la direcció, o pocs diners, o el guionista no en sap treure el suc que mereix. O tot alhora.
I quan hi ha una conjunció astral que permet que un relat seu faci història al cinema, va ell i es mor. Sort en tenim, darrerament, de A Scanner Darkly.

Vase de Noces

Ens sona que el puto Albert Serra en alguna entrevista es va comparar amb Pasolini i Truffaut. Aquesta comparació, com no pot ser d'altra manera, no és més que una altra fanfarronada.
Us puc ben assegurar que si el puto Albert Serra ha après mai alguna cosa d'algú, ha estat d'en Thierry Zéno, director, i d'en Dominique Garny, guionista. Però el puto Albert Serra no és un bon imitador, ja que almenys aquests dos belgues, tot i ser igual de contemplatius, utilitzar una banda sonora de merda i (sobretot) creure's vés a saber què per fer aquestes farses que fan, van aconseguir posar un personatge interessant en aquesta merda de pel·lícula: la pobra truja que té els fills del granger boig i que s'acaba suïcidant.

The Death and Life of Bobby Z

A base de caure-hi una vegada i una altra, la majoria de les vegades de manera conscient, he acabat associant el cinema escombraries al gènere de terror. I si bé és normal fer aquesta associació, és bastant injusta. De pel·lícules de merda n'hi ha en tots els gèneres.
Potser hauré de diversificar una mica més el meu ventall, i començar a mirar cinema escombraries de misteri, romàntic, còmic, documental... s'ha de tenir una visió àmplia, a la vida. Aquest és un bon començament.

Malice in Wonderland

L'Alícia és un personatge que demana a crits un tractament fosc, sense sucre i amb molta mala bava. Això es pot aconseguir de moltes maneres, i es pot encarar des de molts angles.
Sigui com sigui, l'aposta feta aquí no és de cap manera el camí que s'hauria de seguir. M'ha d'agradar molt poc, una pel·lícula, perquè arribi a plantejar-me no acabar-la de veure.

Saw 6

He de confessar que la primera Saw em va agradar bastant, tirant a molt. No cal que confessi que la resta d'elles m'han semblat una merda de dimensions bastant considerables. Ara mateix, diria que les miro per inèrcia, però és que ja ni tan sols això. Potser sigui costum. O tampoc. Pur masoquisme cinematogràfic? Sí. Crec que seria això.
Qualsevol dia em despertaré encadenat davant d'una pantalla i una veu distorsionada em dirà "Has malgastat la vida mirant una pel·lícula dolenta de terror rera una atra. És hora que paguis el preu. Tu tries".
I jo miraré Saw 14, o vés a saber què.

The Cell 2

Com tantes d'altres, aquesta és clarament una seqüela del tot innecessària. Deixant de banda l'esclat d'imaginació visual, la primera part ja no és res de l'altre món, i si no fos per la feina de disseny de decorats i vestuaris seria tirant a irrellevant i bastant prescindible. Aquesta segona part, a part de no fer falta, no té res del que resultava interessant de la primera i moltes idees d'aquesta directament se les passa per la polla, de manera que acaba resultant força insufrible.

Albino Farm

De mica en mica, les pel·lícules d'endogàmics s'estan convertint en una mena de subsubgènere entre les pel·lícules dolentes de terror. Aquesta en seria un exemple força representatiu, hi ha gran varietat d'individus deformes producte de l'endogàmia en un poble de l'Amèrica profunda, i el conjunt de la pel·lícula és bastant menys que una puta merda ridícula.

Ninja

Una de les poques màximes universals del cinema diu "desconfia de les pel·lícules de ninjes fetes als Estats Units". Feu-ne cas i sereu persones sanes i de profit, no com jo.

Thunderball

No suporto en James Bond, però crec que això no m'ha esbiaixat la percepció. Thunderball no té el més mínim interès, ni tan sols en Sean Connery ho pot salvar passejant-se movent el cul amunt i avall sota l'aigua. Tot plegat acaba resultant poca cosa més que una successió sense massa sentit d'escenes subaquàtiques amb peixos diversos i senyoretes en biquini. I ninjes vermells que no són ninjes.

Death Wish 4: The Crackdown

És com... com si agafessis un paio tetraplègic i li fessis fer papiroflexia. En Bronson ve a ser justament el contrari (un actor minimalista en una pel·lícula d'acció), però té aquell posat que el fa ser un home dur. I gran.
Un home dur i gran que busca traficants de droga per matar-los. I pum.
I ja està.
Pum.
Però sense punkies.

Death Wish IV

A la tercera part hi sortien punkis i tot plegat era bastant divertit, tot i les hèrnies diverses del senyor Bronson. Aquí només hi ha drogaadictes, sense bazookas ni pentinats estranys, de manera que molt a pesar nostre acaba tenint força menys interès del que seria desitjable. Una pena, sobretot tenint en compte el doble d'en Carretero que (Spoiler!!!!!!!) explota de manera semigratuïta prop del final.

Rocky IV

Poc a poc he anat veient que en Rocky, en realitat, és producte d'una societat que l'ha obligat a ser així. Perquè és clar que un món com aquest l'obliga a ser subnormal i patètic.
No negaré que les escenes de boxa tenen la seva petita gràcia. Perquè a vegades els cops de puny al puto Rocky venen de gust. Però a part d'això... si us plau, en comptes de compartir una estona amb en Rocky, gaudiu de, no sé, una estona de socialització amb persones que tinguin un mínim de dues neurones. Gràcies.

Star Trek IV: The Voyage Home

Odio les balenes. Les odio, i cada vegada que em demanen firmes per salvar-les tinc temptacions de liar-la. Podria donar com a argument aquesta pel·lícula, i fins i tot els subnormals de Greenpeace estarien d'acord amb mi en extinginr aquests putos enormes mamífers de llenguatge inintel·ligible. (Polla!)

Superman IV: The Quest for Peace

Hi ha sagues on una quarta part és només un pas més dins una rutinària manera de fer una mica més de diners amb la ideeta que va semblar bona en una pel·lícula inicial. I passen més o menys desaparcebudes.
Però hi ha casos en que una quarta part no és més que una violació integral del que el nom de la saga un dia va ser.
Superman IV és d'aquestes últimes.
I no us en fieu. Si alguna escena us ha fet gràcia, és perquè ha donat la volta i de tanta pena fa diversió.

Superman IV

Hem d'acabar amb la guerra freda enviant totes les bombes nucelars al sol però si hi en Lex Luthor envia un cabell d'en Superman al Sol el clonarà i en sortirà un bessó malvat amb les ungles platejades i llargues i si esgarrapa és verinós una estona i ara la Lois no importa i hi ha fragments de sitcom d'enredos (un moment que respiro) que fan superrisses... o alguna cosa aixi segons la manera de veure-ho d'en Christopher Reeve. Aix...

American Ninja 4: The Annihilation

Ninjes. A algun lloc indeterminat d'Àfrica que vol semblar un lloc indeterminat d'Aràbia. Comandats per un àrab despietat.
Contra dos American Ninja que lluiten juntament amb els punkies xungos de Death Wish.
I què passa? doncs explosions, i lluites, i molta molta alta cutreria. De la que fa gràcia.

Tiburón 4

Negres immortals, àvies venjatives amb pentinats impressionants, taurons epilèptics explosius, soldadores sexualment actives... aquesta pel·lícula ho té absolutament tot.
Excepte ninjes. Però qui vol ninjes si pots fer explotar taurons amb un flash, un parell de pals i un negre immortal?

Jaws: The Revenge 

Sens cap mena de dubte podem classificar Jaws 4 dins la ciència-ficció.
A l'olimp, de la ciència ficció.
Que un tauró no es fa explotar cada dia amb el flash d'una càmera, collons.

En Busca del Valle Encantado IV

Si pretens convertir en saga una pel·lícula que has titulat "En Busca del Valle Encantado", una vegada al final de la primera part has arribat al Valle Encantado dels collons, què fas per tirar endavant la quarta part? Mata familiars, o millor encara, posa'ls malalts i que s'hagin de buscar coses màgiques per salvar-los. I cançons, moltes cançons amb rimes treballades del tipus "nuestro mundo, vuestro mundoooooo".
La resta ve rodada.

Crazy Eights

L'estructura general de les pel·lícules de terror "de matar gent" vindria a ser:
1- Reuneix un grup de gent en un lloc definit.
2- Mata'ls d'un en un de manera visualment entretinguda.
3- Enfronta el/la protagonista amb l'assassí.
4- Fi.
Normalment caldria una excusa pel punt 1 i una justificació del punt 2 que es coneix durant el 3. Però sempre hi ha qui s'ho passa per la polla i tira pel dret.

Joy Ride 2 - Dead Ahead

No acostumo a fer-ho gaire, això de mirar segones parts sense haver vist abans la primera. Suposo que si hagués pensat que la primera m'aportaria alguna cosa més que la segona no ho hauria fet, però (i crec que no m'equivoco) si aquesta ha resultat ser una merda no ha sigut pas per haver-la vist en primer lloc. És només això, que és una puta merda. En el fons és així de simple.

The Objective

Hi ha moltes maneres d'encarar una pel·lícula bèl·lica per situar-la en escenari de ciència ficció. No cal tenir un gran pressupost ni grans estrelles, és a dir, no cal fer un Aliens ni un Predator, amb pocs mitjans es pot obtenir un resultat excel·lent si es té capacitat. Haver participat en aquella cosa anomenada The Blair Witch Project ja ens donaria una bona pista de què en podem esperar, d'aquí.

Bangkok Dangerous (2008)

Fa temps, mirant una pel·lícula seva a Sitges, em vaig fer prometre a mi mateix que els Germans Pang no em tornarien a prendre el pèl. Doncs bé, ho continuen fent. Ells van fent un parell de pel·lícules cada any, i jo en vaig mirant alguna de tant en tant. Massa de tant en tant, pel meu gust, perquè des del primer cop que vaig veure Gin Gwai (The Eye) només n'he vist que merda, i això que ja aquesta tampoc és que fos res genial...

7eventy 5ive

Fer una pel·lícula dolenta de terror no és gens complicat. Només cal tenir una plantilla tipus. Hi poses uns quants adolescents, amb una proporció 2:5 de ties bones, 2:5 de tius bons i 1:5 de graciosets gordos, els tanques en una casa i els vas matant de mica en mica. Al final treus la màscara a l'assassí, t'inventes una justificació pels seus crims. Fi.
I vinga, anem per la següent.

Never Cry Werewolf

No sé si el que pretén aquesta cosa és ser una comèdia de terror per adolescents o una pel·lícula de terror normal, però vulgui ser el que vulgui ser, acaba resultant un telefilm avorrit que no serveix ni per menjar crispetes.
Sí, odio els vampirs i odio els gossos, però curiosament sento una inexplicable simpatia pels homes llop. Per ridículs que acabin resultant me'ls miro amb bons ulls. I això, us ho podeu creure, m'ha portat desenes de decepcions i només un parell d'alegries.

Steel Trap

Sí, sense una idea original, sense protagonistes competents, sense un guió que valgui la pena, sense morts espectaculars i impactants, sense girs sorprenents, sense una atmosfera ben aconseguida i sense etcètera. Sense res de tot això igualment es pot aconseguir que algú et pagui una pel·lícula.
Uau!

Stay Alive

No hi havia caigut mai, però en el fons hi ha una cosa pitjor, més cutre i més ridícula que una pel·lícula basada en un videojoc. Una pel·lícula centrada en un videojoc. Val, salvem TRON i The Lawnmower Man per motius principalment de nostàlgia personal tonta i cert interès històric superflu. Però un videojoc assassí? Collons...

Monster on the Campus (Monstruo en la Noche)

Suposo que si d'aquí cincuenta o seixanta anys algú mira alguna pel·lícula actual de ciència ficció o terror de baix pressupost també tindrà moltes coses de què riure. Potser no serà sang irradiada amb raigs gamma que fa regressionar a estadis evolutius previs, però animalades per l'estil segur que estem explicant.

Terminator Salvation

Té tants punts que no s'aguanten que no sabria ni per on començar, així que millor cagar-me en aquesta merda de direcció i en aquests guionistes desgraciats.
Fent un acte de fe, per tot el que Terminator va ser, en puc salvar l'estètica. I una escena d'acció.
Què terrible.

El Justiciero de la Noche (Death Wish 3)

Charles Bronson senil. Un barri amb una espècie de violència macarra, punky, cutre i exagerada. No cal dir que una falta completa de sentit i més incongruències que no pas parts correctes.
Una merda de dimensions considerables. Ho corroboro. Però alguna cosa em diu que aviat veurem la quarta part...

The Revenant

Molt bé. Parlem ara d'avorriment a les 5 de la matinada.
Avorriment a les 5 de la matinada és The Revenant. Que pretén anar de guai i no sap ni decidir si el protagonista és zombie o és vampir.

The Imaginarium of Doctor Parnassus

The Imaginarium of Doctor Parnassus és una farsa. No és més que tot un seguit d'imatges boniques amb l'excusa d'un poder especial dins d'una tènue història que ja hem vist mil vegades. Una història que es perd als vint minuts, i que no es torna a trobar.

Shoot 'Em Up

Si algú és capaç de rodar un guió tan terriblement trampós i tan impressionantment dolent i fals amb la sola excusa de fer una mica de gràcia, és que alguna cosa no funciona en aquest món. Que no, que no funciona.

Cannibal Ferox

Sovint detesto totes aquelles campanyes que intenten ensenyar què és el que s'ha de fer i el que no. Però de veritat veritat que, per una vegada, agrairia cosa bèstia que d'una vegada per totes s'avisés als joves intrèpids, pijos i idiotes que a la selva és millor no entrar-hi si:
u. no se sap què s'hi va a fer
dos. el títol de la pel·lícula inclou un 'caníbals', 'salvatges' o 'indis untats en fang'
tres. pensen que una american express els hi salvarà la vida
Ni que portin animalons per distreure les serps. La de temps que ens estalviaríem si fessin cas de l'avís!

The Brain That Wouldn't Die

De veritat que ningú se'n va adonar, que un cap no pot parlar sense cordes vocals i/o pulmons?
De veritat??

Postal

Hi ha gamberrades que molen i gamberrades que no valen una merda.
Aquesta cosa d'en Uwe Boll, sense cap mena de dubte, és de les del segon tipus.

Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Secret of the Ooze

Coses que he après mirant aquesta pel·lícula:
- els pizzeros saben arts marcials.
- una reportera famosa, només pot ser famosa si és extremadament pesada.
- un cop d'altaveu pot arribar a causar un desplaçament de més de dos-cents metres.
- si ets una tortuga, necessites buscar els teus orígens.
- un guió on una rosquilla pot ser una arma letal, no mereix passar a pel·lícula.

Plan 9 from Outer Space

Acabar Plan 9 from Outer Space deu ser una d'aquelles gestes que s'ha de fer almenys una vegada a la vida.
I és que hi ha pel·lícules mítiques i pel·lícules mítiques. Aquesta aberració, ho sabem de sobres, és de les del segon tipus. I amb molta honra.

"A un se'l considera boig quan perfecciona coses que els altres no poden entendre."
Edward D. Wood Jr.

Rocky IV

Tinc una bona i una mala notícia.
La bona és que l'Stallone se'n va adonar, de que la formula estava esgotada.
La dolenta, que ho va voler solucionar amb robots simpàtics i russos de manual americà.
Demencial.

Noche de Paz, Noche de Muerte

Oh! Un malalt mental vestit de Pare Noel mata els pares del pobre protagonista davant seu...
Trauma! Trauma! Trauma!
I què ha de fer el pobre nen quan es fa gran i algú el vesteix de Pare Noel? Doncs lo típic, se li han de creuar els cables i s'ha de venjar de tot i de tothom.
No té més (i de fet, té bastant de menys), però cal reconèixer que veure el maleït Pare Noel amb destral i fent saltar sang pels puestos, és bastant reconfortant.