estàs consultant els comentaris de pel·lícules puntuades amb un
3
Quan has tocat fons és fàcil recuperar una mica de terreny. Aquest intent de renovació amb la Hilary Swank millora en petits detalls tècnics i alguns tocs d'humor, però a canvi perd caràcter i tergiversa algunes idees bàsiques, convertint-se en un... ball de graduació amb karate! Gràcies, amèrica.
Tan bon punt es va estrenar
Batoru Rowaiaru (Battle Royale) es va començar a parlar del seu remake americà. Haurà resultat segurament el remake més barat de la història, ja que en lloc de fer la maniobra normal de comprar els drets de la pel·lícula i fer-ne l'adaptació, a Hollywood han optat per simplement copiar-ne l'argument i transplantar-lo a d'altres pel·lícules. Com a mínim em ve al cap, a part d'aquesta,
The Condemned. Les dues sense nens, no fos cas. I en el seu lloc, criminals perillosos, perquè ja se sap que els que fan coses dolentes mereixen morir.
El subsubsubgènere de terror fals documental ja estava esgotat abans d'iniciar-se. Despropòsits com
Cannibal Holocaust o
Cannibal Ferox ja l'haurien d'haver enterrat quan consistia només en operacions de promoció gratuïta, simplement fent-se passar per històries reals. Però va haver d'arribar el puto
The Blair Witch Project dels ous, i tornem-hi altra vegada.
Més recentment s'hi ha incorporat una manera de fer molt més propera al documental pròpiament dit, amb "testimonis" dels fets i "experts" explicant assassinats, com seria aquest cas, a l'espectador. Un recurs que hauria pogut ser interessant si s'hagués utilitzat una vegada, però que ara l'única cosa que és capaç de fer és avorrir.
Hi ha pel·lícules en les quals resulta bastant més interessant la història que tenen al darrere que no pas la pel·lícula en si. Piranha II és una d'aquestes. El primer que crida l'atenció d'ella és que es tracta de la primera pel·lícula d'en
James Cameron. Sí, el mateix
James Cameron que ha destrossat diverses vegades les taquilles mundials. Tot director té una primera pel·lícula, i no tothom és l'
Orson Welles.
L'experiència mana (i encara era més evident durant els vuitanta) que quan se t'acosta
un productor italià per fer una pel·lícula més val que corris. Però si ets un director jove i amb ganes pot ser que no te n'adonis que parles amb un italià. I així fóu que en Cameron es va posar a filmar la seqüela de
Piranha. Però al senyor italià es veu que no li va agradar gaire el que veia, de manera que va acomiadar-lo i va fer ell mateix el muntatge final. Diuen que en Cameron va arribar a entrar als estudis durant la nit per intentar fer ell el muntatge, però que el van descobrir i només hi va guanyar una patada als ous. És una d'aquelles coses que molen massa com per molestar-se a intentar comprovar-ne la veracitat.
A partir d'aquí, en
James Cameron va fer
Terminator i
el senyor italià va continuar produint i interferint en basura diversa, alguna de tant nivell com
American Ninja 4.
La pel·lícula? Una puta merda impressionant, gràcies. El mateix director la va definir una vegada com "la millor pel·lícula mai filmada amb peixos assassins voladors" o com "una pel·lícula que millora a partir de la meitat, quan la mires amb un pack de cerveses". Ho corroboro. I sí, ho heu sentit bé, les piranyes dos volen. El preocupant és que aquest no és el disbarat més gran de la pel·lícula. Mireu-la, de veritat, perquè val la pena, però no us deixeu ni els amics ni la cervesa, perquè els trobareu a faltar, i molt.
pDv
Potser m'equivoco, com acostumo a fer en molts aspectes diferents, però mentre mirava això no podia evitar pensar que estava mirant una còpia poc dissimulada de
Stargate. Amb viatges en el temps en lloc de en l'espai, però amb massa paral·lelismes com per deixar-ho passar per alt. I què passa quan no hi ha prou originalitat per fer una història amb pes propi i et dediques a saquejar-ne d'altres? Exacte, que quedes retratat amb una pel·lícula de merda que amb prou feines resulta apta per les migdiades d'agost.
Fa temps que, defugint apriorismes, he après a desconfiar de les seqüeles. També he après a mirar amb recel tota pel·lícula de terror llançada directament en DVD. Ara, també he après a no esperar res de qualsevol pel·lícula amb dibuixos animats als títols de crèdit.
Si es tracta d'una suposada pel·lícula de terror, i els crèdits pretenen fer algun tipus de gràcia, molt més encara.
La primera part de
Cabin Fever la recordo interessant, desenfadada i bastant gamberra. Ara tindria ganes de tornar-la a mirar, però em fa força por trobar-me que en realitat aquesta segona li fa justícia.
Sí, els insectes que mengen gent poden fer força por, sobretot si ho fan des de dins i de manera que poguin resultar potencialment apocalíptics. Que sí.
Però en farien més si algú dels implicats a la pel·lícula, qualsevol, m'és ben igual que fos el director, el guionista o qualsevol dels actors, hagués aconseguit que tot plegat m'importés una merda. D'altra manera, els bitxos mengen, el món s'acaba i jo aplaudeixo.
Quan llegeixes en alguna banda que per merders de productores es va filmar
dues vegades la mateixa pel·lícula, amb un títol diferent i lleugers canvis a l'argument què has de fer? Ara podria respondre "engegar-los a la merda i que es miri la pel·lícula sa puta mare". Però parlar a toro passat és molt fàcil, i ja me l'he menjat. I si mai em torna a passar segur que hi torno a caure.
Hi ha pel·lícules que no es poden treure del seu context, bé sigui temporal o territorial. Així, sóc força incapaç d'imaginar-me uns holandesos rient mentre miren Torrente. A la inversa, he sigut del tot incapaç de riure mirant aquesta cosa amb borderlines holandesos que van a viure a un barri de classe alta d'alguna ciutat de per allà. No he pogut.
Cinematogràficament parlant hi ha una cosa en especial que no seré mai capaç de perdonar als 90:
The Blair Witch Project. Poca gent ha fet tant mal al cinema de terror recent com el parell de perpetradors d'aquesta estafa infumable. Però resulta que no tothom pensa igual que jo (cosa a què fa temps que m'he acostumat), i de tant en tant encara els deixen jugar, a un o altre, amb càmeres perquè treguin porqueries com aquesta.
M'agrada creure que és un entrenament. Quan n'hagi vist suficients de manera activa, quan trobi per mala sort una pel·lícula de merda l'oblidaré de manera instantània. El que em pregunto i em preocupa és quantes més n'hauré de veure, per dominar la tècnica a la perfecció. Sento dolor.
De totes les coses innecessàries que he fet avui, possiblement la més innecessària de totes sigui haver tornat a veure aquesta puta merda. Que sí, que té un parell de punts que fan gràcia, però en general no s'aguanta per enlloc ni té cap mena d'interès.
Però els nans molen. Molen molt. I quan són catapultats o fan lluita lliure, més encara.
Midget fight! Midget fun!
petita marató de nans
No puc decidir encara si he sigut alberserrajat o si simplement m'ha semblat una presa de pèl i no m'ha agradat, però el que és del tot objectiu i innegable és que les quatre de la matinada no era el millor moment per posar-la.
Costarà, costarà molt donar-li una altra oportunitat en una franja horària millor...
petita marató de nans
Resumint, un nen esguerrat (perdó, amb enanisme) que mata la mare del seu millor amic, que és el fill bastard de... no ho direm ara, i mor al final però ja se sap des del començament.
Què en podem treure, de tot plegat? Sí, una puta pel·lícula d'antena 3 de dissabte a la tarda. Per sort, hi surten mares mortes i gordos vomitant, cosa que sempre suma. Ah! I un nan mort. Nen. Mola.
petita marató de nans
Posem cada cosa al seu lloc. Willow ve a ser una d'aquelles fites infantils comparable a...
The Goonies.
Vull dir, una d'aquelles pel·lícules que queden silenciosa i simpàticament emmagatzemades a l'imaginari comú pel sol fet d'haver-les aguantat quan érem petits i aguantàvem qualsevol pel·ícula on les coses es moguessin amb un mínim de ritme.
Ara, són insuportables.
Sí, repeteixo, tot i la gran quantitat de nans, Willow és llarga, inútil, pesada i insuportable.
La vida és dura, i fer-se gran, també.
petita marató de nans
A veure. Tenim una pel·lícula francesa, ambientada als Alps, on una expedició "científica" que es troba uns domingueros van a buscar neanderthals en unes coves amb pinta d'estar a dos-cents metres dels remuntadors d'una pista d'esquí. Què podria anar malament, amb aquest plantejament?
Perdó, la preguna seria... Què podria anar bé, amb aquest plantejament?
a) Res.
b) Tot.
c) Que la prota ensenyi els pits.
Si heu respost "a" sou gent més responsable que jo.
El pitjor que li pot passar a una pel·lícula és que t'interessi alguna cosa més que el que està passant en ella. Si el que t'interessa més és que el teu fill de tres anys s'hagi empassat una peça petita d'una joguina no destinada a menors de deu anys pot tenir un passi. Si en canvi el que t'interessa més és el fototropisme irregular del cactus que tens sobre la taula del menjador potser sigui que la pel·lícula és dolenta. O el cactus sospitosament interessant.
No. No és estrany que aquesta, tot i haver-la vist molt més recentment, en recordi molt menys que de
la primera.
Gens estrany.
Passar-se certs punts argumentals de les dues primeres per la punta de la polla és un error perdonable. Tenir un punt inicial tan terriblement inversemblant es pot arribar a oblidar si la resta compensa.
Però no, tu. Que no s'aguanta per enlloc, i ni tan sols les escenes d'acció amb un super dinosaure que es treuen de la màniga tenen la més mínima gràcia.
En
Philip K. Dick, a part de ser un dels més grans escriptors de ciència ficció de la història és també un dels més maltractats de de Hollywood. Quan no li adapten els llibres i relats utilitzant actors i equips complets de segona fila (com seria aquest cas, per molt que ens pugui agradar en
Gary Sinise), hi foten un incompetent a la direcció, o pocs diners, o el guionista no en sap treure el suc que mereix. O tot alhora.
I quan hi ha una conjunció astral que permet que
un relat seu faci història al cinema, va ell i es mor. Sort en tenim, darrerament, de
A Scanner Darkly.
Ens sona que el
puto Albert Serra en alguna entrevista es va comparar amb
Pasolini i
Truffaut. Aquesta comparació, com no pot ser d'altra manera, no és més que una altra fanfarronada.
Us puc ben assegurar que si el
puto Albert Serra ha après mai alguna cosa d'algú, ha estat d'en
Thierry Zéno, director, i d'en
Dominique
Garny, guionista. Però el
puto Albert Serra no és un bon imitador, ja que almenys aquests dos belgues, tot i ser igual de
contemplatius, utilitzar una banda sonora de merda i (sobretot) creure's vés a saber què per fer aquestes farses que fan, van aconseguir posar un personatge interessant en aquesta merda de pel·lícula: la pobra truja que té els fills del granger boig i que s'acaba suïcidant.
A base de caure-hi una vegada i una altra, la majoria de les vegades de manera conscient, he acabat associant el cinema escombraries al gènere de terror. I si bé és normal fer aquesta associació, és bastant injusta. De pel·lícules de merda n'hi ha en tots els gèneres.
Potser hauré de diversificar una mica més el meu ventall, i començar a mirar cinema escombraries de misteri, romàntic, còmic, documental... s'ha de tenir una visió àmplia, a la vida. Aquest és un bon començament.
L'Alícia és un personatge que demana a crits un tractament fosc, sense sucre i amb molta mala bava. Això es pot aconseguir de moltes maneres, i es pot encarar des de molts angles.
Sigui com sigui, l'aposta feta aquí no és de cap manera el camí que s'hauria de seguir. M'ha d'agradar molt poc, una pel·lícula, perquè arribi a plantejar-me no acabar-la de veure.
He de confessar que la primera
Saw em va agradar bastant, tirant a molt. No cal que confessi que la resta d'elles m'han semblat una merda de dimensions bastant considerables. Ara mateix, diria que les miro per inèrcia, però és que ja ni tan sols això. Potser sigui costum. O tampoc. Pur masoquisme cinematogràfic? Sí. Crec que seria això.
Qualsevol dia em despertaré encadenat davant d'una pantalla i una veu distorsionada em dirà "Has malgastat la vida mirant una pel·lícula dolenta de terror rera una atra. És hora que paguis el preu. Tu tries".
I jo miraré Saw 14, o vés a saber què.
Com tantes d'altres, aquesta és clarament una seqüela del tot innecessària. Deixant de banda l'esclat d'imaginació visual,
la primera part ja no és res de l'altre món, i si no fos per la feina de disseny de decorats i vestuaris seria tirant a irrellevant i bastant prescindible. Aquesta segona part, a part de no fer falta, no té res del que resultava interessant de la primera i moltes idees d'aquesta directament se les passa per la polla, de manera que acaba resultant força insufrible.
De mica en mica, les pel·lícules d'endogàmics s'estan convertint en una mena de subsubgènere entre les pel·lícules dolentes de terror. Aquesta en seria un exemple força representatiu, hi ha gran varietat d'individus deformes producte de l'endogàmia en un poble de l'Amèrica profunda, i el conjunt de la pel·lícula és bastant menys que una puta merda ridícula.
Una de les poques màximes universals del cinema diu "desconfia de les pel·lícules de ninjes fetes als Estats Units". Feu-ne cas i sereu persones sanes i de profit, no com jo.
No suporto en James Bond, però crec que això no m'ha esbiaixat la percepció. Thunderball no té el més mínim interès, ni tan sols en Sean Connery ho pot salvar passejant-se movent el cul amunt i avall sota l'aigua. Tot plegat acaba resultant poca cosa més que una successió sense massa sentit d'escenes subaquàtiques amb peixos diversos i senyoretes en biquini. I ninjes vermells que no són ninjes.
marató de 4es parts
És com... com si agafessis un paio tetraplègic i li fessis fer papiroflexia. En Bronson ve a ser justament el contrari (un
actor minimalista en una pel·lícula d'acció), però té aquell posat que el fa ser un home dur. I gran.
Un home dur i gran que busca traficants de droga per matar-los. I pum.
I ja està.
Pum.
Però sense
punkies.
marató de 4es parts
A la tercera part hi sortien punkis i tot plegat era bastant divertit, tot i les hèrnies diverses del senyor Bronson. Aquí només hi ha drogaadictes, sense bazookas ni pentinats estranys, de manera que molt a pesar nostre acaba tenint força menys interès del que seria desitjable. Una pena, sobretot tenint en compte el doble d'en Carretero que (Spoiler!!!!!!!) explota de manera semigratuïta prop del final.
marató de 4es parts
Poc a poc he anat veient que en Rocky, en realitat, és producte d'una societat que l'ha obligat a ser així. Perquè és clar que un món com aquest l'obliga a ser subnormal i patètic.
No negaré que les escenes de boxa tenen la seva petita gràcia. Perquè a vegades els cops de puny al puto Rocky venen de gust. Però a part d'això... si us plau, en comptes de compartir una estona amb en Rocky, gaudiu de, no sé, una estona de socialització amb persones que tinguin un mínim de dues neurones. Gràcies.
marató de 4es parts
Odio les balenes. Les odio, i cada vegada que em demanen firmes per salvar-les tinc temptacions de liar-la. Podria donar com a argument aquesta pel·lícula, i fins i tot els subnormals de Greenpeace estarien d'acord amb mi en extinginr aquests putos enormes mamífers de llenguatge inintel·ligible. (Polla!)
marató de 4es parts
Hi ha sagues on una quarta part és només un pas més dins una rutinària manera de fer una mica més de diners amb la ideeta que va semblar bona en una pel·lícula inicial. I passen més o menys desaparcebudes.
Però hi ha casos en que una quarta part no és més que una violació integral del que el nom de la saga un dia va ser.
Superman IV és d'aquestes últimes.
I no us en fieu. Si alguna escena us ha fet gràcia, és perquè ha donat la volta i de tanta pena fa diversió.
marató de 4es parts
Hem d'acabar amb la guerra freda enviant totes les bombes nucelars al sol però si hi en Lex Luthor envia un cabell d'en Superman al Sol el clonarà i en sortirà un bessó malvat amb les ungles platejades i llargues i si esgarrapa és verinós una estona i ara la Lois no importa i hi ha fragments de sitcom d'enredos (un moment que respiro) que fan superrisses... o alguna cosa aixi segons la manera de veure-ho d'en
Christopher Reeve. Aix...
marató de 4es parts
Ninjes. A algun lloc indeterminat d'Àfrica que vol semblar un lloc indeterminat d'Aràbia. Comandats per un àrab despietat.
Contra dos American Ninja que lluiten juntament amb els punkies xungos de
Death Wish.
I què passa? doncs explosions, i lluites, i molta molta alta cutreria. De la que fa gràcia.
marató de 4es parts
Negres immortals, àvies venjatives amb pentinats impressionants, taurons epilèptics explosius, soldadores sexualment actives... aquesta pel·lícula ho té absolutament tot.
Excepte ninjes. Però qui vol ninjes si pots fer explotar taurons amb un flash, un parell de pals i un negre immortal?
marató de 4es parts
Sens cap mena de dubte podem classificar Jaws 4 dins la ciència-ficció.
A l'olimp, de la ciència ficció.
Que un tauró no es fa explotar cada dia amb el flash d'una càmera, collons.
marató de 4es parts
Si pretens convertir en saga una pel·lícula que has titulat "En Busca del Valle Encantado", una vegada al final de la primera part has arribat al Valle Encantado dels collons, què fas per tirar endavant la quarta part? Mata familiars, o millor encara, posa'ls malalts i que s'hagin de buscar coses màgiques per salvar-los. I cançons, moltes cançons amb rimes treballades del tipus "nuestro mundo, vuestro mundoooooo".
La resta ve rodada.
marató de 4es parts
L'estructura general de les pel·lícules de terror "de matar gent" vindria a ser:
1- Reuneix un grup de gent en un lloc definit.
2- Mata'ls d'un en un de manera visualment entretinguda.
3- Enfronta el/la protagonista amb l'assassí.
4- Fi.
Normalment caldria una excusa pel punt 1 i una justificació del punt 2 que es coneix durant el 3. Però sempre hi ha qui s'ho passa per la polla i tira pel dret.
No acostumo a fer-ho gaire, això de mirar segones parts sense haver vist abans la primera. Suposo que si hagués pensat que la primera m'aportaria alguna cosa més que la segona no ho hauria fet, però (i crec que no m'equivoco) si aquesta ha resultat ser una merda no ha sigut pas per haver-la vist en primer lloc. És només això, que és una puta merda. En el fons és així de simple.
Hi ha moltes maneres d'encarar una pel·lícula bèl·lica per situar-la en escenari de ciència ficció. No cal tenir un gran pressupost ni grans estrelles, és a dir, no cal fer un
Aliens ni un
Predator, amb pocs mitjans es pot obtenir un resultat excel·lent si es té capacitat. Haver participat en aquella cosa anomenada
The Blair Witch Project ja ens donaria una bona pista de què en podem esperar, d'aquí.
Fa temps, mirant
una pel·lícula seva a Sitges, em vaig fer prometre a mi mateix que els
Germans Pang no em tornarien a prendre el pèl. Doncs bé, ho continuen fent. Ells van fent un parell de pel·lícules cada any, i jo en vaig mirant alguna de tant en tant. Massa de tant en tant, pel meu gust, perquè des del primer cop que vaig veure
Gin Gwai (The Eye) només n'he vist que merda, i això que ja aquesta tampoc és que fos res genial...
Fer una pel·lícula dolenta de terror no és gens complicat. Només cal tenir una plantilla tipus. Hi poses uns quants adolescents, amb una proporció 2:5 de ties bones, 2:5 de tius bons i 1:5 de graciosets gordos, els tanques en una casa i els vas matant de mica en mica. Al final treus la màscara a l'assassí, t'inventes una justificació pels seus crims. Fi.
I vinga, anem per la següent.
No sé si el que pretén aquesta cosa és ser una comèdia de terror per adolescents o una pel·lícula de terror normal, però vulgui ser el que vulgui ser, acaba resultant un telefilm avorrit que no serveix ni per menjar crispetes.
Sí, odio els vampirs i odio els gossos, però curiosament sento una inexplicable simpatia pels homes llop. Per ridículs que acabin resultant me'ls miro amb bons ulls. I això, us ho podeu creure, m'ha portat desenes de decepcions i només un parell d'alegries.
Sí, sense una idea original, sense protagonistes competents, sense un guió que valgui la pena, sense morts espectaculars i impactants, sense girs sorprenents, sense una atmosfera ben aconseguida i sense etcètera. Sense res de tot això igualment es pot aconseguir que algú et pagui una pel·lícula.
Uau!
No hi havia caigut mai, però en el fons hi ha una cosa pitjor, més cutre i més ridícula que una pel·lícula basada en un videojoc. Una pel·lícula centrada en un videojoc. Val, salvem
TRON i
The Lawnmower Man per motius principalment de nostàlgia personal tonta i cert interès històric superflu. Però un videojoc assassí? Collons...
Suposo que si d'aquí cincuenta o seixanta anys algú mira alguna pel·lícula actual de ciència ficció o terror de baix pressupost també tindrà moltes coses de què riure. Potser no serà sang irradiada amb raigs gamma que fa regressionar a estadis evolutius previs, però animalades per l'estil segur que estem explicant.
Té tants punts que no s'aguanten que no sabria ni per on començar, així que millor cagar-me en aquesta merda de direcció i en aquests guionistes desgraciats.
Fent un acte de fe, per tot el que Terminator
va ser, en puc salvar l'estètica. I una escena d'acció.
Què terrible.
Charles Bronson senil. Un barri amb una espècie de violència macarra, punky, cutre i exagerada. No cal dir que una falta completa de sentit i més incongruències que no pas parts correctes.
Una merda de dimensions considerables. Ho corroboro. Però alguna cosa em diu que aviat veurem la quarta part...
Cotxeres de Sants 2009
Molt bé. Parlem ara d'avorriment a les 5 de la matinada.
Avorriment a les 5 de la matinada és The Revenant. Que pretén anar de guai i no sap ni decidir si el protagonista és zombie o és vampir.
Sitges 2009
The Imaginarium of Doctor Parnassus és una farsa. No és més que tot un seguit d'imatges boniques amb l'excusa d'un poder especial dins d'una tènue història que ja hem vist mil vegades. Una història que es perd als vint minuts, i que no es torna a trobar.
Sitges 2009
Si algú és capaç de rodar un guió tan terriblement trampós i tan impressionantment dolent i fals amb la sola excusa de fer una mica de gràcia, és que alguna cosa no funciona en aquest món.
Que no, que no funciona.
Sovint detesto totes aquelles campanyes que intenten ensenyar què és el que s'ha de fer i el que no. Però de veritat veritat que, per una vegada, agrairia cosa bèstia que d'una vegada per totes s'avisés als joves intrèpids, pijos i idiotes que a la selva és millor no entrar-hi si:
u. no se sap què s'hi va a fer
dos. el títol de la pel·lícula inclou un 'caníbals', 'salvatges' o 'indis untats en fang'
tres. pensen que una american express els hi salvarà la vida
Ni que portin animalons per distreure les serps. La de temps que ens estalviaríem si fessin cas de l'avís!
II gran marató de cinema escombraries
De veritat que ningú se'n va adonar, que un cap no pot parlar sense cordes vocals i/o pulmons?
De veritat??
Hi ha gamberrades que molen i gamberrades que no valen una merda.
Aquesta cosa d'en
Uwe Boll, sense cap mena de dubte, és de les del segon tipus.
Coses que he après mirant aquesta pel·lícula:
- els pizzeros saben arts marcials.
- una reportera famosa, només pot ser famosa si és extremadament pesada.
- un cop d'altaveu pot arribar a causar un desplaçament de més de dos-cents metres.
- si ets una tortuga, necessites buscar els teus orígens.
- un guió on una rosquilla pot ser una arma letal, no mereix passar a pel·lícula.
Acabar Plan 9 from Outer Space deu ser una d'aquelles gestes que s'ha de fer almenys una vegada a la vida.
I és que hi ha pel·lícules mítiques i
pel·lícules mítiques. Aquesta aberració,
ho sabem de sobres, és de les del segon tipus. I amb molta honra.
"A un se'l considera boig quan perfecciona coses que els altres no poden entendre."
Edward D. Wood Jr.
Tinc una bona i una mala notícia.
La bona és que l'
Stallone se'n va adonar, de que la formula estava esgotada.
La dolenta, que ho va voler solucionar amb robots simpàtics i russos de manual americà.
Demencial.
Acaba la Segona Guerra Mundial i un dels soldats que torna a casa mata amb una bonica forca a Rosemary, la novia que l'havia deixat per carta. Fins aquí bé.
Però quan la història, per falta d'idees, pressupost o per simple capritx de guionista, salta 30 anys i se situa als 80: qui és que mata a qui, si l'excusa ja ha expirat? com és que no hi ha una matança a la festa de graduació? tot i haver-hi ganivets llargs, falten serres mecàniques? per què el guapetón ajudant del sheriff és tan extremadament idiota? com pot ser que les escenes de tensió facin riure?
I el que és més important: un simple i total... per què?
Sóc tan increïblement torracollons que difícilment deixaré de defensar l'existència dels remakes. Fins i tot després de veure porqueries de la mida d'aquest insult monstruós.
Vaig a buscar torrents per
Pulse 2 - Afterlife i
Pulse 3. Ho necessitaré, tinc un trosset de cervell que em sobra.
Poc pressupost, tres intèrprets i un únic decorat. Podrien ser ingredients que fessin pujar de nivell una bona pel·lícula, fent-la passar a excel·lent. En aquest cas però, les mancances a tots els altres nivells són tan grans que la manca de diners, interpretacions i localitzacions acaben restant molt més que no pas sumant. I restant, restant, al final s'acaba en no res.
Oh! Un malalt mental vestit de Pare Noel mata els pares del pobre protagonista davant seu...
Trauma! Trauma! Trauma!
I què ha de fer el pobre nen quan es fa gran i algú el vesteix de Pare Noel? Doncs lo típic, se li han de creuar els cables i s'ha de venjar de tot i de tothom.
No té més (i de fet, té bastant de menys), però cal reconèixer que veure el maleït Pare Noel amb destral i fent saltar sang pels puestos, és bastant reconfortant.
cotxeres de sants 2008
De la mateixa manera que rere en Godzilla s'hi amaga en pànic japonès a la bomba atòmica, rere la major part de cinema nordamericà de ciència ficció dels anys cinquanta (i al voltant) hi ha la guerra freda i la por al que hi havia a l'altra banda del teló d'acer. No és un secret gaire ben guardat, i és matisable o fins i tot es pot fer una argumentació alternativa.
Però d'entre totes les paràboles de l'època, no n'hi ha cap de tan evident com aquesta. Pura propaganda anticomunista i procristiana sense cap mena de vergonya ni mirament. I a més és apta per nens!
Ja ho sabeu, si voleu salvar el món, la fórmula màgica consisteix en Déu i economia.
Si els vuitanta van ser la dècada de les seqüeles dolentes en 3D, els noranta van ser la de les noves generacions.
El que s'havia fet anteriorment ja no valia, i s'havia de renovar. Una miqueta com un projecte de l'onada de remakes que ens inunda ara mateix, però a menor escala.
Ara l'assassí que va generar tota la història s'apareix a través d'un mirall al seu fill. I passen coses.
Com vaig poder arribar a aquest punt, us podreu preguntar, però no obtindríeu una resposta satisfactòria. És estiu i no és la primera vegada que faig coses per l'estil.
En aquesta l'esperit maligne està en un rellotge. Potser a la propera està en una nevera. O en una torradora. O en una figureta de Lladró. El mal és imprevisible.
Quan responsables de fer una tercera obliden que al final de la segona l'element central de la saga va ser destruït, i fan com si res, llavors el millor és no esperar-ne absolutament res coherent.
Que deixin la casa en peu, traslladin l'esperit maligne a una làmpada increïblement lletja i el portin cap a California, si volen. Que fotin el que els surti de la puta polla.
És un fet, i aquesta pel·lícula ens avisa. Si et descarregues coses d'internet de manera il·legal et poden passar un munt de coses dolentes. El teu ordinador pot ser controlat per malvats pederastes. Pots ser presa d'assassins, torturadors i assassins torturadors. O pitjor encara, pots acabar mirant pel·lícules com aquesta.
Bewaaaare!!
Diuen que els japonesos van agafar tal cabreig, quan els americans es van despenjar amb aquesta merda de remake que canviava el Gran G per una iguana gegant empeltada de T-Rex, que el van utilitzar en una pel·lícula posterior del
Godzilla de veritat. Li van canviar el nom per Zilla, van explicar que els americans havien sigut prou estúpids com per confondre'l amb l'autèntic i van fer que fos vençut en una batalla de menys de 10 segons.
No els ho retrec, al contrari. Però potser, a part de queixar-se del que fan els demés amb les seves creacions després de vendre-les, podrien també ser una miqueta crítics amb tota la basura que han creat ells mateixos amb el nom d'en Godzilla.
Clar, que això no treu que l'
Emmerich i els seus còmplices mereixen ser apallissats (i no només per aquesta).
Què queda, per aconseguir que una miqueta de gent vingui a veure la teva pel·lícula dolenta de terror, quan no tens ni un guió potable, ni uns actors competents, ni una fotografia clara, ni uns efectes creïbles, ni...
Una opció, és canviar-li el títol, rodar un parell de noves escenes, i dir que és la novena part de
Hellraiser o la desena d'
Amityville.
Una altra, igual de digna, és posar com a frase promocional que has utilitzat cadàvers reals.
La pel·lícula continuarà sent una merda infumable, però al menys les pèrdues seran menors.
Ha arribat el punt en què ni tan sols es molesten a negociar per comprar els drets. Per què pagar per fer un remake de
Batoru Rowaiaru, si canviant nens per condemnats a mort del tercer món tenim el triple benefici de tenir un producte més barat, políticament més correcte i amb quàdruple esperit autènticament americà?
I a sobre ens estalviem de parlar amb japonesos, que ja sabem que són molt rarus, parlen fatal i tenen costums estranys.


Suposo que és bastant significatiu, que després de mirar la pel·lícula el meu principal interès en ella fos intentar trobar coherència en les dimensions de l'hospital i la quantitat d'interns. La conclusió és que és impossible fer-ho.
El que seria pensar en guió i interpretacions, ja ni m'ho he plantejat.
Una de les pitjors coses que li pot passar a una pel·lícula és no tenir del tot clar què està explicant. Si és una pel·lícula de vampirs, si és de monstres, de fantasmes, una pel·lícula de terror, un thriller psicològic, si vol espantar amb ocells que surten de manera imprevista o suggerir subtilment un conflicte intern.
Vista
Somne i vista aquesta (tres vegades, tres, li vaig dir al qui la va triar que s'ho repensés), algú li hauria de dir al simpàtic
Isidro Ortiz i als seus amics guionistes que seria millor per tothom que es plantegessin dedicar-se a alguna altra cosa.
Altra vegada la típica pel·lícula basura dels 50, seguint el mateix esquema de merda que totes.
Hi ha un misteri que no s'aclareix, tothom es passa una hora fent coses absurdes i posant cara de pal, cinc minuts abans del final es veu finalment un monstre ridícul, el cremen, fi. Apa, la propera.


Un requisit imprescindible per una comèdia és fer riure. A algú, a qui sigui, però fer riure. Dubto bastant que segons aquesta premissa es pugui considerar que aquesta pel·lícula sigui una comèdia.
El plantejament inicial és interessant, un individu troba un dit amputat al terra de la seva cuina. La resta, basura. I la comparació publicitària amb
After Hours, insultant.
I un dubte que em va plantejar aquesta pel·lícula: realment a ningú se li va passar pel cap, abans de 1977, que podria ser una bona idea esteril·litzar en
Tom Hanks?