cine gomets

Track of the Moon Beast

Fer una pel·lícula dolenta de ciència-ficció dels anys cinquanta als anys cinquanta tenia el seu encant. Fer una pel·lícula dolenta de ciència-ficció dels anys cinquanta als anys setanta era, en el millor dels casos, directament subnormal.
I així els va anar a aquesta gent, amb un home-llop-llangardaix amb un meteorit al cap.

The Karate Kid, Part III

Moltes coses es poden perdonar i fins i tot recordar amb certa gràcia per una base que té el seu petit i relatiu valor com a símbol infantil, d'adolescència i d'un tipus de cinema d'entreteniment que, si bé podia ser només fruit dels anys 80, continua sent recordat i valorat.
Però aquesta tercera part és, ras i clar i per mandra d'enumerar-ne totes les errades, una hora i cinquanta minuts de vergonya aliena.

20 Years After

Les pel·lícules postapocalíptiques molen. Disculpeu, no he començat de manera correcta, volia dir que "algunes pel·lícules postapocalíptiques molen". Com podrien ser Mad Max (1, 2 i 3). O The Day After. He dit 20 Years After?
No, no ho he fet. I per si algú es pregunta per què diré que és perquè aquesta és una puta merda. Atenció, que ho repeteixo: una puta merda. Va, i ho posaré en negreta: una puta merda.

Ivan Vasilevich menyaet professiyu

Quan un estil Monty Python i Benny Hill mal entès es cola a la URSS, el resultat és que intenten portar el tsar Ivan el Terrible a l'actualitat per fer-li pujar i baixar escales a càmera ràpida.
Terror. Hemorràgies intracranials.
Perquè per molt que ser irònic i soviètic funcioni meravellosament bé, intentar ser graciós, jove, atrevit, ocurrent i soviètic sense ni mica de gràcia és un error remarcable. Eviteu-ho a tota costa.

The Viking Sagas

He dit ja moltes vegades que hi ha pel·lícules que semblen fetes només pel meu gaudi masoquista, i que estan tan ben fetes que hi continuo caient una vegada i una altra, i en busco de noves i que produeixin més dolor. A vegades tinc sort, com aquesta vegada, i la protagonista té uns pits espectaculars que sumen un o dos punts al global de la pel·lícula.
Ei, un moment, he dit que l'únic que val la pena d'aquesta pel·lícula són els pits de la protagonista? Sí, això sembla que he dit...

Ninja Terminator

Ho sabia però em negava a acceptar les seves implicacions: qualsevol pel·lícula dels vuitanta que contingui la paraula "ninja" al seu títol és potencialment font de diversió sense límits ni fronteres. Ninja Terminator és un títol que deixa curt qualsevol adjectiu. L'únic que em vindria al cap que li pugui fer justícia ha de ser manllevat de l'anglès. Cal urgentment trobar un equivalent català a awesome, perquè si no em quedaré sense poder definir de manera adequada pel·lícules que, com Ninja Terminator, tenen un nivell d'awesomeness tan pujat.

Frankenfish

Sí, Frankenfish. Amb un títol així semblaria que no cal afegir-hi res, oi? Fals, aquesta pel·lícula és molt més dolenta del que el seu títol pot indicar. I quan dic "molt més" normalment acostumo a voler dir "la polla més".

The Graves

A vegades, massa sovint en el meu cas, el millor que es pot fer després de veure una pel·lícula és oblidar que en algun moment has pensat que seria una bona idea fer-ho. I no només això sinó que, efectivament, ho has fet.

The Blackout

La premissa és inicialment d'alló més atractiva: una onada de terratrèmols provoca una apagada general durant la nit de Nadal, a part d'alliberar un monstre sanguinari amb pinta d'alien en un edifici d'apartaments ple de famílies felices. Sona bé, oi?
Doncs no. Sonaria bé si a part d'una sinopsi la pel·lícula tingués també un guió, a part d'un director i actors, i no una puta banda d'incapaços.

Masters of the Universe

Els vuitanta són sempre un valor segur, a l'hora de buscar cinema escombraries. Si trobem la pel·lícula d'en HeMan no hauríem de dubtar en cap moment que tenim una autèntica obra mestra d'aquest tipus de cinema. Una enorme merda.
Si no us agrada el personatge podreu gaudir criticant els decorats, els actors, la música... per no parlar de la història en si. O de l'absència d'aquesta, més aviat.
Si en canvi us agrada en HeMan (no cal que ho confesseu) podreu estar una bona estona buscant errors, coses que no lliguen o que s'han inventat. O trobant a faltar el tigre.

Oneechanbara: The Movie

Creia que "noies en biquini" i "zombis" seria una combinació necessàriament guanyadora. A vegades puc estar tan tremendament equivocat que em fotria una hòstia.

Cold and Dark

Per causes que no vindrien massa al cas em vaig veure obligat a prendre una decisió dramàtica. Podia o bé mirar aquesta pel·lícula, o bé perdre una de les meves extremitats superiors.
Ara tinc ben clar que crec que puc prescindir del meu braç esquerre.
(Nota: els fets exposats en aquest comentari poden no ser objectivament certs, però la seva sinceritat és total, i reflecteixen perfectament els meus pensaments)

Player 5150

Les pel·lícules de sobretaula de cap de setmana tenen una funció ben clara, que és portar els televidents a un estat de somnolència adequada pel dia i l'estat post-àpat. Així quedes convenientment anestesiat mentre el teu organisme fa la digestió.
Les pel·lícules amb vocació de pel·lícula de sobretaula de cap de setmana poden arribar a ser tan increïblement bones que creïn aquest estat independentment del dia i hora que es mirin, i t'obliguin a fer migdiades en el moment menys esperat.

Tornado en Nueva York

M'ha costat trobar-la però pensant molta estona alguna cosa positiva per salvar d'aquesta pel·lícula, se m'ha ocorregut que l'única deu ser haver aconseguit els diners per financiar-la.
La resta, inclosos uns diàlegs terribles (que per poc no aconsegueixen donar la volta tornant-se atractius), mini-tornados de l'alçada d'un nen per Central Park i uns buits de guió de l'alçada de l'Empire State Building, és brossa. De la grossa.

13B

Crec que és la primera vegada que veig una pel·lícula de Bollywood. Amb les seves cares índies, les actuacions exagerades, les històries que agafen una mica d'aquí i una mica d'allà, i sobretot els números musicals que no venen a cuento absolutament de res.
Com experiència antropològica, interessant. Com experiència cinematogràfica, inaguantable.

Parasomnia

A vegades em costa discriminar si hi ha pel·lícules que em semblen una puta merda perquè les acabo veient pràcticament en segon pla, o si hi ha pel·lícules que acabo veient en segon pla perquè em semblen una puta merda. Sigui com sigui, Parasomnia és tan buida, tan absurda en el plantejament i en l'execució, que pots estar plegant roba, parlant amb qui sigui, fent ganxet, llegint Dostoievski o fent putes integrals, que l'experiència no se'n ressent gens ni ens perdem res de l'altre món.

Humanity's End

Que el(s) responsable(s) d'una pel·lícula cregui(n) que aquesta necessita pràcticament deu minuts de text corrent per la pantalla i una veu llegint-lo per poder ser entesa diu molt, tant de la pel·lícula com dels qui l'han engendrat. Si a sobre el que s'ha d'explicar va de neanderthals que van establir, al sud d'Àfrica, una societat molt més avançada que la dels pobres sàpiens. Però després van fer híbrids que eren encara més avançats i es van dividir els tres pobles fent viatges espacials i van fer guerres i els sàpiens com que són més dèbils i tontos perden i... sí, jo també em vaig perdre abans de començar.

Celda 211

Si fa unes setmanes vaig elogiar Un Prophète per no caure en els tòpics de les presons i per gaudir d'un guió excel·lent, avui he de parlar de Celda 211. Què dir-ne, d'aquesta premiada meravella.
Podria explicar que en més d'un (i més de dos) moments no em vaig poder aguantar el riure. I deixo clar que aquesta no devia ser la intenció del director, ni Celda 211 és una pel·lícula massa graciosa.
Podria dir que si féssim un recompte de tòpics, els tindria tots. Que el ritme juga amb una tensió fàcil i tramposa. Que el Tosar sembla que ho faci bé per comparació a la merda d'actuació de tota la resta. I que el seu personatge és tòpic, típic i pla (com absolutament tots). Podria dir que les escenes d'acció són patètiques (no crec haver vist mai, enlloc, a ningú lesionar algú amb un telèfon mòbil).
Però també podria obviar tots aquests tics d'aquest cinema tan nostre si hi hagués alguna cosa que ho compensés. No sé, com ara un guió la meitat de bo que el d'Un Prophète.
Però no.
Per sobre de tota la resta, puc dir que no me la crec. Gens. Que el punt de partida i el desenvolupament són tan terriblement inversemblants que no hi ha manera d'entrar-hi.
Que als vint minuts estava a punt de parar-la però que l'he acabat per amor propi.
Que fot riure, dic.

2012: Supernova

Si hi ha una cosa més menyspreable que fer merda és copiar-la sense vergonya ni miraments. Fa un temps que hi ha una productora que quan comença a sonar un proper blockbuster s'espavila a copiar-lo abans que surti, encara que només en pugui saber el títol i una frase de la sinopsi. 2012. El món es destrueix. I en una setmana tenen "2012: Supernova" a punt. És 2012 i el món és a punt de ser destruït. Passen coses. Ens hem gastat quatre duros.
Diuen que ara faran Transformers 3? I que hi surten robots?

Ghost Month

Definitivament és un fet, hi ha pel·lícules que existeixen només perquè jo pugui arribar a casa, posar-ne una a l'atzar i passar-me hora i mitja lamentant-me de com n'arribo a ser, de subnormal.

Batman & Robin 

I aquesta va de memòria: això sí, que és una merda de pel·lícula.
La ideal per tancar aquesta marató de 24 hores de quartes parts amb, exactament, un 3,35 de nota mitjana?
Vaig a (continuar) dormint.

Guinea Pig 4: Evil Woman Doctor

Que els japonesos són uns desequilibrats no és notícia. Això en seria un exemple més d'entre molts. Una "pel·lícula" d'esquetxos, sense trama ni sentit, però amb explosions cranials, òrgans ambulants i malalties d'alló més diverses, absurdes i ridícules. Eviteu-ho a no ser que tingueu molt clar què aneu a veure i que realment ho voleu fer.

Leprechaun 4: In Space

Les seqüeles de pel·lícules horriblement dolentes de terror són pràcticament un gènere per elles mateixes, i fer-ne una pot arribar a ser un autèntic art. Costa molt fer-les suficientment absurdes com per estar al nivell de merda que se n'espera.
Leprechaun 4 (In Space) fins i tot es passa de frenada.

Thunderball

He vist, així a mitges i malament, molta gent movent-se però fent res (o almenys no fent avançar la maleïda història), moltes dones en biquini esperant ser zerozerosetades i el Sean Connery en pantalons molt curts passejant-se per tots llocs.
I per tot això i per una mica més, ara sé que si no sóc gaire aficionat al James Bond és per alguna cosa.

Loca Academia de Policia 4

Hem comptat els moments que feien riure de la pel·lícula, i un recompte generós acceptant mitjos riures ens ha donat tres. Tres.
Però en el recompte de tòpics ens hem descomptat quan en portàvem una vintena.
Ha faltat el pastís a la cara, però tots els altres hi eren. Tots. Sa puta mare...

La Rebelión de los Simios

Micos saltant. Micos servint aigua. Micos amb pistoles. Micos amb monos (ha-ha-ha) de colors. Micos corrent. Micos reproduint-se. Micos revoltant-se. Micos esclavitzats. Micos que mengen plàtans. Micos per tot arreu.
I un mico que parla i per això és superior a la resta.
O alguna cosa així.
De fet, res té cap mena de sentit, però serveix molt bé per fer acudits racistes. I això sempre fa riure.

American Ninja 4

Aquesta estava dins la programació de la marató per poder veure, tal i com ens mostrava el seu trailer, com un ninja americà feia explotar un helicòpter amb una estrella ninja. No hi perdeu el temps, això no passa.
Però hi ha milers de punts alternatius d'interès. Un país indeterminat que pot ser Sudàfrica, Lesotho, Aràbia Saudita, Mèxic, Espanya o Canadà. O tots alhora. Àrabs molt dolents que no saben on és La Meca. Ninjes amercicans que es canvien en forats...
Masses coses extraordinàries, masses com per no voler mirar la resta de pel·lícules de la saga. Totes.

En Busca del Valle Encantado IV

De petit això del Valle Encantado ja no m'apassionava gaire.
I no ha estat fins avui que me n'he adonat que vaig començar a tenir criteri abans del que pensava.
Què dur començar les 24 hores amb aquesta cosa terrible. Sort de les galetes dinosaurus per esmorzar.

The Cook

Que una pel·lícula protagonitzada per un cuiner homicida et faci venir ganes de desossar tots els implicats i farcir-los de prunes i pinyons no sé del tot si vol dir que ha complert els seus objectius.

Alien Invasion Arizona

Està clar que jo ho faig expressament. M'ho busco. A vegades accepto que em puguin colar una merda sense que me n'adoni, i que em sorprengui perdent neurones sense voler. Però la majoria de les vegades sé exactament què em disposo a mirar. De manera que quan miro coses com aquesta no tinc cap mena de dret a queixa.

The Vanguard

Quan et poses a mirar pel·lícules a l'atzar massa sovint passa això. Acabes mirant merda, i al final t'hi acostumes. Però encara passa de tant en tant que es poden assolir nivells demencials. Veure un sordmut córrer per un món postapocalíptic ple de zombis... en bicicleta. Això, és sobrepassar el límit.

El Retorno de Martin (Evil Laugh)

La tercera peli i l'abús de cervesa és només una manera de desactivar el cervell davant d'aquest munt de merda que pretenem veure. Però no n'hi ha prou.
La paciència està al límit i en el retorno de Martin, on no hi ha cap retorno ni cap Martin, sinó algú amb una màscara que persegueix gent que es frega el pit, ens fa desesperar.
Terrible. Cervesa. I la resta de pelis que se les mirin els altres fricazos de la sala.

El Silencio de los Borregos

Hi ha moltes maneres de començar una marató de cinema escombraries. Potser amb una peli de merda o potser amb una d'encara més merda.
Però és que aquesta peli de merda, és produïda per en Berlusconi. Supera-ho.

Zone of the Dead

És difícil valorar Zone of the Dead. Per la seva profunditat, per la seva foscor.
Val, sí, és cert: la vaig dormir.
Però vaig veure un bon tros del principi i un bon tros del final, i sé que no em vaig perdre absolutament res.

Wasting Away

És cert: la idea és boníssima. Veure el món des dels ulls d'un zombie mola molt.
Llàstima, però, que tota la resta (guió, actors, efectes, fotografia, direcció, color, producció, ... vaja, tota l'execució) sigui una puta merda.

Pandorum

I després de veure aquest engendre de pel·lícula amb un guió lineal, molt bàsic, dolent i desaprofitat, amb molta acció de videojoc, amb molts cops auditius (que no ensurts) donant la tabarra i amb molt poca teca en general, queda oficialment instaurat el concepte "ens han fet un pandorum".

Gummo

No es pot negar que tot aquest seguit de personatges tenen un encant especial. Però el paio que va engendrar-los va pensar que fer-ho havia estat una grandíssima idea; per tant, es va dedicar a fer una pel·lícula tope de guai amb gent tope de freak.
I el problema és que tot això només s'ho va creure el paio cregut que ho va fer.

Batman & Robin

És després de veure pel·lícules com aquesta que em pregunto què passaria si en Clooney, en Schwarzenegger i la Thurman fessin un cafè dotze anys després d'encarnar aquesta caca de personatges en aquesta merda de pel·lícula.
Es posarien a criticar l'haver donat el sí a aquesta merda de guió, o tots es posarien a xiular i mirarien cap a un altre cantó?

Teenage Mutant Ninja Turtles III

L'únic interès d'aquesta merda (horrible, horribilíssima, horribilosa) és que un samurai es passa tota la peli vestint unes calcetes que de ben segur que són ben femenines.
I no sé si algú més se n'ha adonat.

Blood Diner

Pits, canibalisme d'estrelles michelin, perruques, referències pseudo-mitològiques, una mica de sang i un principi de zombies.
Ho barregem tot afegint-hi un guió de merda, personatges i actors que foten pena i el resultat és: brossa.

Jack Frost 2: Revenge of the Mutant Killer Snowman

Si bé això d'un ninot de neu assassí en una illa tropical pot tenir la seva puta gràcia, aquesta cosa no té ni puto guió, ni puta sang acceptable ni puta res.
Només té poc sentit del ridícul, cosa que la fa servible nomes després d'haver begut més de 4 cerveses.

Spice World

No penso fer cap comentari sobre aquest monumental conglomerat de brossa.
Em faig vergonya a mi mateix. M'hauria de començar a preocupar?

Star Trek V: The Final Frontier

Què té de bo aquest insultant engendre de pel·lícula? Una sola cosa: veure com en Shatner es dirigeix a si mateix per fer lluir al capità Kirk.
I em preguntareu, on està la puta gràcia d'això? Doncs en que el Shatner ja és ben rodonet i incapaç de fer les escenes d'acció amb un mínim de credibilitat (tot i que ara que ho penso, potser tampoc ho havia aconseguit abans).
De totes maneres... aquest és el menor dels seus problemes: això és un cagarro de dimensions descomunals.

Rocky V

Diguem-ho clar: esprémer fins l'extenuació un producte, acaba amb coses com aquesta.
Una conjunció de sense-sentits, tòpics i dramatismes de pandereta.
Una merda de dimensions descomunals, vull dir.

Leprechaun

I un guionista li va dir a l'altre: agafem tots els horribles clixés de les pel·lícules infantils de finals dels 80, i posem-hi un Leprechaun que mossegui molt però que no faci gaire sang.
I heus ací un cagarro de proporcions considerables, d'on només se'n pot salvar la curiositat pel pre-operat nas de l'Aniston.

Night Skies

Acostumo a ser una persona potser no del tot positiva, però sí comprensiva, i fins i tot en les pitjors pel·lícules que miro intento buscar-hi les coses positives, més que no pas aprofundir en les seves mancances.
A vegades, però, això resulta del tot impossible.

Però va, fent un esforç sobrehumà diré que el millor de la pel·lícula és... John McCain as Himself (archive footage)

Unearthed

"Some secrets should stay buried", diu la frase promocional.
"Algunes pel·lícules, també", diu el meu comentari.

The Amityville Curse

Algú creia que una vegada es feia una seqüela on el desencadenant de les històries precedents es traslladava gratuïtament a un altre lloc ja no es podria caure més baix? Continueu suposant, per exemple que el més avall que es pot caure és agafant un guió que no té absolutament res a veure amb la nostra història, hi afegim un parell d'escenes i li canviem el títol... i apa, ja tenim la nostra cinquena part a punt pels videoclubs!

House of the Dead 2 (El Amanecer de los Zombies)

D'entre els molts tòpics vàlids per les pel·lícules dolentes de terror, un dels més divertits és aquell que diu que la millor manera de despistar els que cometen la temeritat de mirar-ne una és posar-hi unes quantes rosses en pilotes.

Una única rossa morta en pilotes no aconsegueix amagar el munt de merda que és aquesta. Intent fallit.

Jack Frost 2 - Revenge of the Mutant Killer Snowman

Hi ha coses que no s'han de preguntar. Com ara com collons ha arribat al meu reproductor una pel·lícula protagonitzada per un assassí psicòpata, reencarnat en un ninot de neu, que busca venjança en una illa tropical. Com ara quin tipus de mamífer no placentari devia encarregar-se del guió. Com ara qui pot riure amb aquesta pel·lícula. Com ara per què collons no n'aprenc ni a hòsties.

Gamera tai Shinkai kaijû Jigura (Gamera vs Zigra)

I si en el cas anterior calien desconnexions neuronals, en aquest ja ni en parlem. Només cal dir que no estic segur de contra què lluitava la tortuga gegant que escup foc i és amiga dels nens. Diria que era un tauró (gegant, per suposat) de l'espai, però no n'estic del tot segur.

Believers

Senyor Myrick, fa gairebé deu anys vostè i el seu amic Sánchez van demostrar al món sencer que tot i ser grans estrategs publicitaris, cinematogràficament són uns putos incapacitats. No cal que insisteixi en reafirmar al món sencer això segon. Ho sabem. Ja ho sabem.

Meet the Spartans (Casi 300)

A l'estiu el cervell s'estova. És un fet. El que mai hauria cregut és que el reblaniment pogués arribar a ser tan enorme com per fer-me capaç de mirar aquesta enorme basura.