estàs consultant els comentaris de pel·lícules puntuades amb un
10
Existeix una categoria de pel·lícules, molt poc freqüent, que necessita de ser recordada i revisionada amb certa assiduïtat al llarg del temps.
El Viatge de Chihiro és sens dubte una de les exclusives integrants d'aquesta categoria, i jo no he estat gaire conseqüent amb aquest discurs, ja que feia massa temps que no la veia.
Ahir vaig esmenar l'error. I òbviament vaig tornar a gaudir d'aquests genials personatges, d'aquesta història, de tota aquesta fantasia, de tot aquest balneari màgic manat per Yubaba, la dolenta que més m'agrada de la història de les dolentes,...
Hauré de reveure-la aviat, per compensar.
He comentat aquesta pel·lícula tantes vegades, que al quart visionat (que he hagut de fer obligatòriament quan avui he rebut el DVD japonès de la pel·lícula) potser tocaria parlar una mica de la pel·lícula i no del molt que m'agrada.
Però no ho penso fer. Perquè aquesta pel·lícula va camí de convertir-se en una
all-times everybody must-see.
I com que tots l'heu de veure (us hi obligo), seria una veritable putada que parlés sobre ella: al primer visionat, com menys en sapigueu, millor.
Jo, per ara, l'únic que faré és assegurar-vos que a la quarta no decau. Gens.
Ja he vist aquesta pel·lícula quatre vegades en les últimes tres setmanes. Cinc en total. I encara no me'n canso. Ara ja crec que és més com a broma interna, que la vaig mirant i mirant, preparant la imminent marató de vint-i-quatre hores de Shinboru, però igualment la continuo gaudint com un puto vedell cada vegada que la veig.
A veure si amb una mica de sort és la propera
Pel·lícula del Divendres.
Sempre m'ha meravellat la capacitat que tenen els nens petits per mirar la mateixa pel·lícula (generalment de Disney) una vegada i una altra, i una altra, sense parar fins que se la saben tota de memòria i la poden recrear sense necessitat de posar els ulls a la pantalla.
Mai ho vaig fer, jo. Al menys quan tocava. I ho faig ara amb Shinboru. Sembla que tingui quatre anys.
No descobreixo res si dic que a la vida es cometen molts errors. Tampoc és cap novetat dir que allò realment important no és haver-los comès sinó solucionar-los.
Com fer-ho, com deixar enrere els errors, entra dins l'elecció personal de cadascú; però no descarto que el camí sigui l'entrada a la Zona, confrontant ciència i fe, esperança i resignació, egoisme i altruisme, control i inestabilitat, improvisació i haver de pensar cada passa dues vegades.
Un dels meus errors ha estat no veure Stalker fins avui. No haver pogut gaudir d'aquest guió, d'aquest ritme, d'aquesta fotografia, d'aquesta ambientació, d'aquest fluorescent pampalluguejant, d'aquestes rajoles, d'aquest joc canviant, d'aquest tren que passa i no para, d'aquestes crosses i d'aquests gots, d'aquest blanc i negre i d'aquest color.
Però ja he anat camí de la Zona.
Ho confesso sense vergonya, he muntat la marató de pel·lícules de ciència-ficció com una simple excusa per poder tornar a veure The Thing. No calia fer tot això, ho sé, però no m'importa.
Aquesta és una pel·lícula que per mi voreja subjectivament la perfecció. És una de les raons per les quals m'agrada tant la ciència-ficció. Des de la primera vegada que la vaig veure que em té fascinat, i ja la puc anar veient les vegades que faci falta, que sempre m'atrapa i em fascina.
I començar a practicar la marató de vint-i-quatre hores de Shinboru implica veure-la unes quantes vegades en un interval relativament curt. Encara que sigui pràcticament sense voler. O potser això encara hi suma una mica i ho fa tot plegat més significatiu. Vaig voler ensenyar l'inici a una companya, i ens hi vam quedar tan enganxats que no vam tenir més remei que veure-la tota, fins al final.
Encara sense subtítols. Cosa que vol dir de manera ben clara que realment no calen per res.
Que estigui disposat a passar-me vist-i-quatre hores seguides mirant aquesta pel·lícula una vegada i una altra crec que indica de manera bastant evident que m'agrada. Més diré. La trobo brutal. Cada minut, cada imatge resulta memorable. No és perfecta. I què? Si fos perfecta fotria ràbia. És Shinboru. Estic esperant que m'arribi de Hong Kong.
De moment encara la vull veure una vegada i una altra. I una altra.
I una altra.
Tarantino ha arribat a un punt en el que pot permetre's modificar la història i quedar-se tan ample. Que pot donar-se el gustasso de fer-ser partícip d'un fet imaginari i recrear-se en ell de manera bestialment impressionant.
Que no ens cal perdonar-li les
patillades. Que si les fa és perquè vol i no perquè les necessita. Perquè li dóna la maleïda gana fer-les.
I nosaltres que en continuem gaudint, una vegada rere l'altra, i rere l'altra...
Hi ha ben poques pel·lícules que es puguin veure una vegada, i una altra, i una altra... i no cansin gens. I les puguis veure encara una altra vegada. I una altra. I veure-hi coses noves. I riure com el primer cop. I tornar-la a veure una altra vegada.
I una altra.
I una altra.
Sé que no és cap gran mèrit, que només hi ha unes cinc o sis frases en japonès. Però que l'hagi mirat en versió original sense subtítols vol dir alguna cosa. Suposo que, com poques vegades, no he pogut esperar.
No calien. Les ganes em podien.
I el segon visionat ho corrobora. Symbol és una puta i genial obra mestra.
(esperant el dvd japonès sense subtítols que vaig comprar ahir)
No ho faig gaire sovint, això de veure una mateixa pel·ícula
dues vegades de manera tan seguida. En aquest cas m'haurà servit per dues coses. Per una banda, confirmar que per mi és una de les millors pel·lícules que han parit aquesta parella de genis que són els
germans Coen. Per una altra, veure que no tothom hi estarà d'acord. I que potser sigui jo, qui s'equivoca.
Com que no sé si existeix algun tipus de càstig per haver-me perdut aquesta joia fins avui, per si de cas me n'aplicaré un d'autoreceptat.
Començaré amb una fuetada per cada línia de diàleg memorable.
Continuaré amb aspectes de la fotografia i de la història.
I si després de tot això encara em queda esquena, cosa que dubto, segur que trobaria molts més motius per continuar.
Farà mal.
Les pel·lícules que ens fem nostres creixen o decreixen amb el temps, amb les situacions.
Puc anunciar de nou el meu més profund devotisme per tots els detalls d'
aquest excèntric amb traumes familiars profunds, però el fet (allò important d'aquesta pel·lícula que ja és
meva) de reveure aquesta meravella un dissabte al matí com el d'avui, és que no ha fet més que créixer i créixer i créixer.
I tocar tots aquests paisatges llunyans amb totes aquestes ganes d'escapada.
Crec que les pel·lícules del
germans Coen es poden dividir en dos tipus i tres subtipus. La divisió principal seria entre comèdies i no-comèdies, i entre les comèdies es podria diferenciar entre les obres mestres i les notables, entre
Lebowski i
Oh Brother, es podria dir. Per les no-comèdies per mi no cal subdividir, son totes obres mestres.
A Serious Man té un dels tràilers més genialment rítmics que he vist mai, i que al menys a mi em va fer pensar molt en
Barton Fink, cosa que per mi resultava molt prometedora. Després d'un inici bastant perplexitzant, vaig anar entrant fàcilment en la història. Com és norma en ells, els personatges estan magistralment construïts i n'hi ha algun de memorable, i el mateix passa amb els diàlegs. L'entrada d'en Sy Ableman amb l'ampolla de vi passa de manera immediata al meu olimp cinematogràfic per les dues raons. Però alguna cosa no m'acabava de rutllar del tot per convertir-la en un Lebowski. No sabria dir què. I de fet, no importa gens. Perquè després del final que té no hi ha discussió possible. Feia molt temps que no em quedava més d'un minut amb la boca oberta mentre passaven els crèdits. I va anar d'un pèl que no em trec els calçotets i els utilitzo a mode de bandera tot cridant
"Lebowski subito! Lebowski subito!".
Amb aquesta pel·lícula sempre hi he tingut un problema: un prejudici injust creat, segurament, per la revista Pronto. Vull dir que quan es va estrenar, les noies només parlaven d'en
Pitt.
I és per això que vaig tardar tant a veure-la. I és per això que m'ha costant anys i revisionats posar-la, per fi, a l'olimp que per justícia li pertoca.
Val, no és perfecta. Potser ni tan sols rodona. Entenc que la majoria de gent l'odiarà. Però m'importa una puta merda. Per mi Kin-Dza-Dza supera la genialitat. Ku, entesos? I si no, a callar.
En molts aspectes, Fargo és la pel·lícula perfecta. Però el que més m'agrada d'ella és la seva aparent simplicitat i la seva cruesa sense concessions. Massa res que no trobem pràcticament en qualsevol altra pel·lícula dels
germans Coen, però aquí van estar especialment afortunats en absolutament tot.
Balanç: una de les meves pel·lícules preferides vista a mitges + un got trencat + el micropenis del marc vidal.
No ha estat malament.
He de començar a aprendre que quan penso que el senyor
Pixar ha fet la pel·lícula d'animació definitiva, poc després es torna a superar.
Deixant injustament de banda els aspectes tècnics d'Up (que són excepcionals!), trobo un mèrit impressionant tirar endavant aquesta història. Que s'ho mereix, però que no és fàcil perquè és dura i aspra.
De fet, no sé per què me'n preocupo: se'n surten genialment, i acaben amb una història tendra, emocionant i divertida.
Tota una obra d'art.
Ara només falta esperar la següent meravella d'aquests genis.
*ah, i s'agraeix saber que els gossos de Disney ja no saben parlar per què sí.
No sabria com definir Shinboru sense trencar-ne la gràcia. Segurament el més adequat seria callar, observar, decidir i tocar una polla. Ah.
No sé quin podria ser el resultat, però sé que el sol fet de que en
Matsumoto ho pensés, ja és una terrible genialitat.
Com que a la
primera projecció, la pel·lícula es va tallar unes quantes vegades per culpa d'una tempesta, ens van oferir una nova entrada. Vam pensar si valia la pena no gastar-la de nou en Inlgorious Basterds, i no va caldre ni respondre.
El segon visionat aguanta de meravella i permet gaudir-la fins i tot un pèl més.
És cert que ni en
Pitt ni en
Brühl estan a l'alçada, però comptem amb un enormíssim
Hans Landa (que passa directament al top dels personatges d'en
Tarantino), una magnífica
Mélanie Laurent, un parell d'escenes memorables que s'aguanten i es tensionen només per un increïble diàleg (la pipa i l'strudel), un ritme fantàstic, una banda sonora de nivell i provocativa (com ja ens té malacostumats en Tarantino), unes escenes d'acció seques, ràpides i sense contemplacions, i un seguit de personatges que espero veure encara més perfilats a l'edició extensa.
Que sí, que ara li donaré un descans i pararé de parlar-ne. Però ja estic esperant el DVD amb les escenes eliminades de la versió de Cannes.
Dins la retorçada ment d'aquest
geni hi devia passar una sola cosa. Aprofitar tota una iconografia, tot un tram molt marcat de la història, per posar-la de segon pla de la seva nova genialitat.
Perquè tot i regalar-se algunes escenes de pur plaer històric, que Inglorious Basterds estigui ambientada en una hipotètica França ocupada pels nazis és secundari. El que interessa de veritat són els diàlegs, els tres o quatre personatges memorables, l'ambient i l'expectació.
Tota la pel·lícula se sustenta en aquests quatre aspectes, que no són més que els que fan esperar que tots els camins que s'estan mostrant s'uneixin en una apoteosi final que fa salivar des dels cinc primers minuts.
N'hi ha que d'una història així, fàcilment n'haguessin fet un film ensucrat amb un transfons romàntico-patriòtic. D'altres, n'haguessin fet un
albertserra, explicant les intimitats sense gràcia ni transfons per trobar-li un perfil humà. I algú més n'hagués fet una simple i entretinguda
pel·lícula d'acció.
Però no. En
Coppola d'això, d'aquest guió que hagués pogut ser tantes coses, en fa una refotuda obra mestra.
En tots els sentits.
"Quan una societat no utilitza la diferenciació pel color dels pantalons... la vida no té sentit, i quan no té sentit..."
I quan no té sentit, el millor és enfotre's del capitalisme amb una pel·lícula de ciència-ficció soviètica hilarant, delirant i tremendament genial.
Ku!
Tot i que continuo pensant que en el desenvolupament d'aquesta pel·lícula li sobra algun fragment que intenta perfilar excessivament els personatges, també és del tot cert que no podríem gaudir de la immensa segona meitat sense tenir un Joker o un Dues Cares com els que gràcies a aquests fragments s'acaben aconseguint.
El temps dirà, però ara per ara The Dark Knight és una refomuda obra mestra.
Aprofitament màxim de glàndules mamàries = gaudi monumental.
Veure de nou aquesta completa bogeria del pertorbat d'en
Miike, és terriblement fascinant.
L'aposta és arriscada: tirar a terra tots aquests 50 anys d'aventures (
i aquestes 20 hores que he passat posant-me al nivell).
Per uns moments em pregunto si hauria d'estar enfadat. Però de seguida me n'adono que la millor manera de fer un homenatge a tot aquest univers d'aventures i de personatges, no és altra que la de tornar al principi i reinventar-ho tot amb la millor pel·lícula de tota la saga.
Excel·lent (dels alts).
Pel ritme, per l'ambient, pel silenci, per la foscor, pel gos, pel barret de cowboy, pels monstres i els seus tentacles i les seves deformacions, per la sang, pel bon
carpenter, pel gel, per la paranoia, i per tantes d'altres coses, aquesta pel·lícula és una maleïda meravella.
És difícil fer entrar a l'espectador en un món tan ple de tòpics i prejudicis com és el de la lluita lliure. Però hi entres.
És complicadíssim fer un relat tan èpic d'un tema tan mundà. Però ho aconsegueix.
És pels detalls, és per la música, és per la
interpretació.
I es que si ens haguéssim quedat amb les fantàstiques
pi i
fountain, no haguéssim conegut mai aquesta cara diferent de l'
Aronofsky, més visceral, més real, més pròxim; perdent-nos aquesta increïble meravella.
Aquesta pel·lícula és tan terriblement perfecta en tants aspectes i a tants nivells diferents, que podria arribar a dir que fot ràbia.
Però ràbia de la bona, si realment aquest tipus de ràbia existeix.
v -
There Will Be Blood