És difícil trobar punts febles a The Shining. Aquesta obra mestra és tan terriblement rodona que, per no ser perfecta i fer ràbia, es va permetre el luxe de posar en el rol femení a la protagonista més lletja i pàmfila de la història del cinema. Per la tensió, per l'escenari, per les catifes, pels vestits blaus, per la Golden Room, pel redrum i el ganivet, per la fotografia, per la direcció i per la història, un clàssic que s'ha d'anar reveient amb certa freqüència.
No és la primera vegada que dic que tinc tres directors que de fa temps considero intocables. Un d'ells és en David Cronenberg. No és que tot el que hagi fet sigui perfecte, ni molt menys, però sí resulta sempre estimulant de veure. Vaig veure aquest curt per primera vegada fa una bona colla d'anys, abans de la projecció de Spider al festival de Sitges, en una gala on se li entregava el premi Màquina del Temps per la seva impressionant trajectòria. Quan va acabar, em vaig quedar completament bocabadat, amb la pell de gallina, i des de llavors s'ha mantingut com un dels millors records que conservo del festival.
L'he estat buscant de manera més o menys constant des de llavors, i ara que finalment l'he trobat i l'he pogut tornar a mirar, la sensació ha sigut exactament la mateixa. És una lliçó brutal de cinema i de sinceritat, condensada en sis minuts. Si us interessa, la podeu mirar aquí, però sigui com sigui, doneu-li una oportunitat perquè la mereix.
Aprofundint una mica, resulta que Bijitâ Q (o Visitor Q) és una bonica
metàfora de la maternitat com a cohesionador, i de com una família unida
pot afrontar qualsevol adversitat. Si sou gent normal, aquesta història
us ha d'encantar. De fet us ha d'encantar fins i tot si sou de l'Opus o
Testimonis de Jehovà. Però.
Però si ens quedem amb la façana, a Bijitâ Q hi tenim un home que fa un documental sobre la juventut japonesa actual. Comença follant-se la seva filla prostituta (que li cobra de més per ejaculador precoç) i grava el seu fill mentre és apallissat per companys d'institut. Mentrestant, aquest mateix fill apallissa la mare, que també es prostitueix per poder-se pagar les dosis d'heroïna. Amb tot aquest panorama plantejat, un estrany li dóna un cop de roc al cap al pare, i comença a compartir la vida amb ells. Tot es precipita. Violència, sexe, sang, morts, necrofília, vinagre i molta llet, fins un final delirant, digne del seu director. Si sou gent normal, no l'haureu vist encara, jo us hauré explicat massa i això us haurà tirat enrere.
Quan vaig saber que dividirien artificialment Kill Bill en dues parts per poder vendre el doble d'entrades em vaig emprenyar bastant. Després de veure les dues per primera vegada una rere l'altra, sense interrupció, crec que rectifico. Alguna cosa em diu que si en lloc dels dos volums haguéssim tingut un únic Kill Bill de tres hores no hauríem pogut veure dues parts tan brutalment diferents l'una de l'altra. Tan complementàries i formant un encaix tan perfecte en un bloc que, com passa tan poques vegades, fa que un i un no sumin dos sinó bastant més.
Quan he de parlar de Kill Bill mai sé del tot què dir-ne. Sé que la posaria en un lloc bastant elevat a la meva llista de pel·lícules preferides, però em veig incapaç de justificar-ho. No puc dir que sigui la sang, ni l'acció, ni la història, ni el muntatge, ni la protagonista, ni l'anime, ni... Tot i que per mi tot això i molt més, cada part de la pel·lícula sigui genial, no puc utilitzar-ho com argument, perquè de la mateixa manera que tinc clar que a mi m'encanta, puc entendre perfectament que hi hagi qui, veient exactament el mateix, ho trobi potser no una puta merda però sí una cosa absurda. Perfecte, vosaltres a lo vostre, jo a lo meu.
No sé per on començar. Si hagués hagut de parlar abans de veure-la d'una pel·lícula de kung-fu de la qual sé que uns italians van comprar a Hong-Kong de saldo, van doblar i remuntar com els va sortir dels ous i hi van afegir unes quantes escenes amb senyors occidentals fent volteretes amb cintes al cap on posa "Ninja", segurament hauria dit qualsevol cosa excepte que fos una bona pel·lícula. Una vegada vista, ho puc dir amb propietat: Zombie vs Ninja no és una bona pel·lícula. Zombie vs Ninja és una puta obra mestra. I parlo seriosament. Que sí, que sí. Atenció: A un noi uns dolents li maten el pare, i s'entrena en les arts marcials amb una mena de Follet Tortuga enterramorts que invoca zombis que saben lluitar. Paral·lelament (i dic paral·lelament perquè definitivament estan en una pel·lícula paral·lela) una colla d'italians o americans vestits de Superguerrer de l'Espai i amb pinta alguns d'ells d'aviadors anglesos d'Allo 'Allo! es barallen per algun motiu relacionat amb or. Creieu que us en feu una idea? Esteu del tot equivocats. Com Citizen Kane, com 2001, com Crespià (the Film, not the Village), Zombie vs Ninja és una pel·lícula que no es pot explicar. S'ha de veure. I després de vista continua retronant dins el cap tota la vida.
Tenint en compte que Twelve Monkeys és una de les meves pel·lícules preferides, em costa justificar que hagi tardat gairebé quinze anys a veure la pel·lícula de la qual és un remake. Una vegada vista, encara ho trobo més injustificable. Passa ben poc sovint, que es tingui la possibilitat de veure alguna cosa que no s'hagi vist mai abans. Aquest seria el cas. I estem parlant d'un curt de 28 minuts, francès i de l'any 1962. Feu-vos un favor i mireu-la amb la ment ben oberta. Definitivament no és per tothom, però amb una mica de sort també serà per vosaltres.
En les rares ocasions en què em ve de gust mirar una bona pel·lícula Amarcord és sempre un dels primers noms que em ve al cap. La història, els personatges, el ritme... tot està a l'alçada, i per més vegades que la miri acabo sempre amb la mateixa sensació.
Benvinguts a una de les tres pel·lícules més grans de la història del cinema espanyol. I dic "una de les tres" i no "la" per prudència. I benvinguts també a una de les dues més grans frases de la història del cinema espanyol. "Chino, china, chinito, negro, negrito. Full de negros-chinos" va just després de "Tu eres satánico? // Si señor, y de Carabanchel". O potser és al revés? Sigui com sigui, El Milagro de P.Tinto és del tot inexcusable.
No hi ha manera, no m'hi puc resistir. Cada vegada que la veig, ric. Des del començament, que per mi és un dels gags més grans de la història del cinema, per culpa del qual cada vegada que veig cavalls penso en cocos i orenetes (quan no penso en com en són de bons i nutritius). Després la cosa tampoc decau de manera general, i hi podem trobar escenes tan brutals com el judici a la bruixa, els cavallers que diuen "ni" o el final, totalment demencial. Acostumo a ser tolerant i obert als gustos aliens, normalment, però parlant de Monty Python m'esbiaxo de manera preocupant.
Arribem al final de la Marató Sessió Contínua. No ho negaré, ha sigut dur, però bastant menys del que esperava. A més, tampoc esperava que una vegada vista setze vegades seguides em continués agradant Shinboru. I em continua agradant moltíssim. La tornaré a veure. Però d'aquí un temps. Força temps, crec. Oh! Bup!
Setze de Setze.
Un detall que encara no
havia
vist: De la paret en surten 193,75 (
±1,83) parells de bastons (aquest valor és la mitjana de vuit recomptes independents).
Hi ha coses impagables. Una, que cada vegada que he vist aquesta pel·lícula, sobretot avui, m'ha meravellat és el "bullet time" manual que hi ha cap als dos terços de pel·lícula. "Tothom quiet i compte que giro la càmera!", devia cridar el senyor Matsumoto (en japonès, clar). Un parell de mexicans no el van acabar d'entendre, sobretot el que a mitja escena es va adonar que potser havia comès un error volent mantenir una cadira de plàstic alçada i la va baixar, el que va pensar que si es ventava a la segona fila ningú el veuria i el que no tenia del tot clar en quin moment començar a gesticular. Això fa tres mexicans. Però no importa. Són quarts de nou i hem vist la mateixa pel·lícula quinze vegades.
Quinze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: La senyora de l'escola dóna 29 cops a la campana d'entrada. També és un número primer.
L'última vegada que vaig fer aquesta suma, 575+425 feien 1000. Crec que no hi hauria pel·lícula millor per "celebrar" el miler de cinegomets que Shinboru, una pel·lícula que en els últims dos mesos jo hauré vist unes vint-i-cinc vegades i en jordi poc menys de deu. Això em rejoveneix, amb trenta anys faig el que no feia amb deu. Pràcticament m'aprenc els diàlegs, les cançons, les bromes... Oh!
Catorze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: El venedor ambulant que diu "Naai! Naaaai!" està venent gel.
M'informen que en aquest tretzè visionat m'he adormit lleugerament. Jo diria que simplement m'he mantingut quiet per quedar bé a la gravació, ben enquadrat i aquestes coses. Els cafès, bé gràcies. Són més de les cinc i ja poca cosa podem afegir-hi. Demà (avui) serà un dia fantàstic.
Tretze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: Si no ens hem descomptat, el senyor del pijama divertit toca exactament 385 polles.
Menjar sushi a la sinboru manera és motivació més que suficient per mantenir-se despert durant el dotzè visionat d'aquesta pel·lícula. Segurament hauríem estat desperts igualment, però tenir l'estómac ple sempre ajuda una mica a aguantar la nit. I necessitem ajuda, ja jo crec, que en necessitem...
Dotze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: Escargotman porta una màscara Master Cacao.
Onze de setze i ja són setze hores seguides mirant la mateixa pel·lícula. Què diré... serà estrany, però no me'n canso, encara. Com tantes d'altres coses, que per molt que les vegi, faci o visqui, em continuen fascinant. Però són gairebé les tres, i tinc son i gana. Seria ja hora de sushi (oh!) i cafè...
Onze de Setze.
Un detall que encara no havia vist: La porta s'obre 19 vegades, I tothom sap que 19 és primer, oi?
Que un bisbe toqui tites ara mateix pot ser considerat bastant normal. Que un japonès toqui petites tites de querubí.... És estrany, i això ho poden corroborar una figuerenca, un ordienc, un banyolí, diversos gironins i fins i tot un bisbalenc. No és poc. Però no suficient. Oh! Deu de Setze.
Un detall que encara no havia vist: La camisa que es prova té cinc botons.
Hi arriba un moment en el qual la sensació d'estar veient sempre el mateix es confon amb la sensació de déjà vu. Això té cert grau de perill, però fins ara l'estem manejant amb una competència força acceptable. La companyia aquesta tarda ha ajudat bastant, però tot apunta que ben aviat ens quedarem sols. Llavors començarà el repte de veritat.
Nou de Setze.
Un detall que encara no havia vist: Quan comença a pujar hi ha cinc àngels, quan ha pujat una mica hi ha cinc llums al terra.
Veure vuit vegades seguides una mateixa pel·l·lícula é suna experiència curiosa. Que hi surtin querubins d'ulls blancs és encara més curiós encara, i que deixin fora de la paret les polles perquè un japonès les toqui... bé... és. Digueu mmmmmmhhh... Digueu iattà... Digueu cervesa. Més cervesa, sisplau.
Vuit de Setze.
Un detall que encara no havia vist: Crec que hi havia vint-i-dos gossos, però no n'estic del tot segur...
Quan ve gent tot es fa més fàcil, i si porten coca de xocolata és encara millor. Definitivament, Shinboru és la pel·lícula ideal per veure en família, la poden gaudir tant els nens com els més grans. Tot i que hi surtin polles per tots costats.
Set de Setze.
Un detall que encara no havia vist: Els mugrons d'Escargotman són els més turgents de la província.
Mai hauria imaginat que acabaria cantant mentre miro una pel·lícula japonesa sense subtítols. El món dóna moltes voltes, i ens han aplaudit des del carrer (crec). Aquesta l'hem vist de manera coordinada amb l'Èlia, que no ha pogut venir i volia estar amb nosaltres. La següent la veurem amb en Roger, la Núria i l'Estela. Una menys i anem avançant, és més fàcil del que creia...
Sis de Setze.
Un detall que encara no havia vist: He comptat 196 parells de palets que surten de la paret. Hauríem de fer diversos recomptes per tenir una mitjana i una desviació estàndard.
Aquesta pel·lícula és genial per anar-hi buscant i mirant detalls mentre te la vas aprenent de memòria. Hem aprofitat per introduir-nos en el wrestling japonès i per veure com són els cartells de carrer per aquell país. Aprendrem moltes coses, avui...
Cinc de Setze.
Un detall que encara no havia vist: El número 6 que el protagonista busca i no troba, apareix.
Em comença a fer una mica de por pensar com estarem de matinada. Després de menjar una mica arriba la somnolència amb força facilitat, i si hi anem sumant les cerveses que van caient... no vull pensar-hi. La pel·lícula, bé. De moment encara no cansa gens, crec que hem escollit una de les millors opcions possibles per fer l'animalada aquesta. En aquest quart visionat hem fet un karaoke amb la cançó de Crow. Espero que no ens hagi sentit ningú, perquè... (The phoenix of the darkness, the phoenix of the darkness...)
Quatre de Setze.
Un detall que encara no havia vist: El calendari de la verge i Joan Pau II de casa l'Escargotman té dos mesos a cada full.
Després de tres visionats i només una visita començo a tenir una mica de mal de cap, però anem aguantant amb dignitat. Això acaba de començar, només faltaria que ja estéssim donant cops de cap a la paret. Això ho deixem per la matinada. Hem començat la veda de la cervesa, i no crec pas que ens l'acabem. Hem trobat que el merchandising de la pel·lícula, com amb tota pel·lícula japonesa, pot arribar a nivells bastant demencials. Hi ha penjolls pel mòbil amb una polla, clauers de la Hello Kitty amb el pijama de colors... i el pijama itself! Jo en voldria un.
Tres de Setze.
Un detall que encara no havia vist: La lluita és organitzada pel GNLL (Grupo Nacional de Lucha Libre).
No sé pas què collons ens va passar pel cap per començar aquesta marató, però cada vegada n'estic més segur que serà genial. De moment ja n'he tret una mica de nou vocabulari (escuincle) i un desig per St Jordi (Robelo, Cecilio A. (1912). Diccionario de Aztequismos, new ed., México: Imp. del Museo n. de arquelogía, historia y etnología.). I això ja és més, per la desena vegada que la veig, que el que m'han deixat moltes pel·lícules.
Dos de Setze.
Un detall que encara no havia vist: Escargotman té un altar amb una verge i una bombeta encesa... dins la taquilla!
Una vegada has vist una pel·lícula nou vegades, vuit d'elles en els darrers dos mesos o menys, ja poca cosa nova se'n pot dir. I de fet, molt poca cosa nova s'hi pot veure. El que sí es pot fer, és mirar-la més. Setze vegades, per exemple. De manera ininterrompuda.
U de Setze.
Un detall que encara no havia vist: L'enganxina de bulldog a la finestra del darrere del cotxe.
Feia més de deu anys (i potser fins i tot més de quinze) que no veia Porco Rosso. Gran error, ja que amb prou feines en recordava algunes seqüències i escenaris determinats. I Porco Rosso és una imperdible obra mestra. D'aquelles que s'han de tenir en DVD i revisionar de tant en tant, resseguint aquesta història de pirates aeris en un Mediterrani convuls com si fos la primera vegada, com si tot aquest univers de Miyazaki explotés de nou en l'aire que tallen tots aquests avions de fusta que es mouen a batzegades motivacionals deliciosament animades.
Passa amb moltes coses, que al que ja de base et puguin agradar s'hi suma un component extra que les fa encara més especials i millors. Amb llocs, llibres, persones, pel·lícules... Amb El Viatge de Chihiro em passa exactament això. La pel·lícula ja de per sí és una meravella, una joia que no flaqueja per cap banda, però a sobre veure-la em dóna un bon rollo bastant important. I això encara la fa pujar un graó més, si és que això és possible.
Qualsevol ocasió és bona per tornar a mirar Shinboru. Bé sigui estrenar el DVD enviat des de Hong Kong pel senyor Liu, bé sigui fer un Divendres Perplexitzant. Pel que pugui ser, jo sempre la porto a la butxaca, a punt per treure-la tot dient "Oh!".
Parlar d'aquesta pel·lícula comença a ser complicat. Ja deu haver quedat més que clar com m'agrada, i per què. I a més, no vull parlar-ne gaire, perquè quan es veu per primera vegada el millor és saber-ne el menys possible. De manera que més val que no en parli gaire, perquè l'acabareu veient. Segur.
Tot sembla una història més aviat normal. Kiri kiri kiri kiri kiri... Un home que ha perdut la dona ja fa un temps es deixa convèncer pels que l'envolten per buscar una nova dona. Kiri kiri kiri kiri kiri... Per tal de conèixer candidates joves i atractives munta un fals càsting per una falsa pel·lícula. Kiri kiri kiri kiri kiri... I així coneix la noia dels seus somnis. Kiri kiri kiri kiri kiri... Però llavors apareix un telèfon. Kiri kiri kiri kiri kiri... I un sac que es mou. Kiri kiri kiri kiri kiri... I un somriure. Kiri kiri kiri kiri kiri... I kiri kiri kiri kiri kiri...
Existeix una categoria de pel·lícules, molt poc freqüent, que necessita de ser recordada i revisionada amb certa assiduïtat al llarg del temps. El Viatge de Chihiro és sens dubte una de les exclusives integrants d'aquesta categoria, i jo no he estat gaire conseqüent amb aquest discurs, ja que feia massa temps que no la veia. Ahir vaig esmenar l'error. I òbviament vaig tornar a gaudir d'aquests genials personatges, d'aquesta història, de tota aquesta fantasia, de tot aquest balneari màgic manat per Yubaba, la dolenta que més m'agrada de la història de les dolentes,... Hauré de reveure-la aviat, per compensar.
He comentat aquesta pel·lícula tantes vegades, que al quart visionat (que he hagut de fer obligatòriament quan avui he rebut el DVD japonès de la pel·lícula) potser tocaria parlar una mica de la pel·lícula i no del molt que m'agrada. Però no ho penso fer. Perquè aquesta pel·lícula va camí de convertir-se en una all-times everybody must-see. I com que tots l'heu de veure (us hi obligo), seria una veritable putada que parlés sobre ella: al primer visionat, com menys en sapigueu, millor. Jo, per ara, l'únic que faré és assegurar-vos que a la quarta no decau. Gens.
Ja he vist aquesta pel·lícula quatre vegades en les últimes tres setmanes. Cinc en total. I encara no me'n canso. Ara ja crec que és més com a broma interna, que la vaig mirant i mirant, preparant la imminent marató de vint-i-quatre hores de Shinboru, però igualment la continuo gaudint com un puto vedell cada vegada que la veig. A veure si amb una mica de sort és la propera Pel·lícula del Divendres.
Sempre m'ha meravellat la capacitat que tenen els nens petits per mirar la mateixa pel·lícula (generalment de Disney) una vegada i una altra, i una altra, sense parar fins que se la saben tota de memòria i la poden recrear sense necessitat de posar els ulls a la pantalla. Mai ho vaig fer, jo. Al menys quan tocava. I ho faig ara amb Shinboru. Sembla que tingui quatre anys.
No descobreixo res si dic que a la vida es cometen molts errors. Tampoc és cap novetat dir que allò realment important no és haver-los comès sinó solucionar-los. Com fer-ho, com deixar enrere els errors, entra dins l'elecció personal de cadascú; però no descarto que el camí sigui l'entrada a la Zona, confrontant ciència i fe, esperança i resignació, egoisme i altruisme, control i inestabilitat, improvisació i haver de pensar cada passa dues vegades. Un dels meus errors ha estat no veure Stalker fins avui. No haver pogut gaudir d'aquest guió, d'aquest ritme, d'aquesta fotografia, d'aquesta ambientació, d'aquest fluorescent pampalluguejant, d'aquestes rajoles, d'aquest joc canviant, d'aquest tren que passa i no para, d'aquestes crosses i d'aquests gots, d'aquest blanc i negre i d'aquest color. Però ja he anat camí de la Zona.
Ho confesso sense vergonya, he muntat la marató de pel·lícules de ciència-ficció com una simple excusa per poder tornar a veure The Thing. No calia fer tot això, ho sé, però no m'importa. Aquesta és una pel·lícula que per mi voreja subjectivament la perfecció. És una de les raons per les quals m'agrada tant la ciència-ficció. Des de la primera vegada que la vaig veure que em té fascinat, i ja la puc anar veient les vegades que faci falta, que sempre m'atrapa i em fascina.
I començar a practicar la marató de vint-i-quatre hores de Shinboru implica veure-la unes quantes vegades en un interval relativament curt. Encara que sigui pràcticament sense voler. O potser això encara hi suma una mica i ho fa tot plegat més significatiu. Vaig voler ensenyar l'inici a una companya, i ens hi vam quedar tan enganxats que no vam tenir més remei que veure-la tota, fins al final.
Encara sense subtítols. Cosa que vol dir de manera ben clara que realment no calen per res.
Que estigui disposat a passar-me vist-i-quatre hores seguides mirant aquesta pel·lícula una vegada i una altra crec que indica de manera bastant evident que m'agrada. Més diré. La trobo brutal. Cada minut, cada imatge resulta memorable. No és perfecta. I què? Si fos perfecta fotria ràbia. És Shinboru. Estic esperant que m'arribi de Hong Kong. De moment encara la vull veure una vegada i una altra. I una altra. I una altra.
Tarantino ha arribat a un punt en el que pot permetre's modificar la història i quedar-se tan ample. Que pot donar-se el gustasso de fer-ser partícip d'un fet imaginari i recrear-se en ell de manera bestialment impressionant.
Que no ens cal perdonar-li les patillades. Que si les fa és perquè vol i no perquè les necessita. Perquè li dóna la maleïda gana fer-les.
I nosaltres que en continuem gaudint, una vegada rere l'altra, i rere l'altra...
Hi ha ben poques pel·lícules que es puguin veure una vegada, i una altra, i una altra... i no cansin gens. I les puguis veure encara una altra vegada. I una altra. I veure-hi coses noves. I riure com el primer cop. I tornar-la a veure una altra vegada. I una altra. I una altra.
Sé que no és cap gran mèrit, que només hi ha unes cinc o sis frases en japonès. Però que l'hagi mirat en versió original sense subtítols vol dir alguna cosa. Suposo que, com poques vegades, no he pogut esperar.
No calien. Les ganes em podien.
I el segon visionat ho corrobora. Symbol és una puta i genial obra mestra.
(esperant el dvd japonès sense subtítols que vaig comprar ahir)
No ho faig gaire sovint, això de veure una mateixa pel·ícula dues vegades de manera tan seguida. En aquest cas m'haurà servit per dues coses. Per una banda, confirmar que per mi és una de les millors pel·lícules que han parit aquesta parella de genis que són els germansCoen. Per una altra, veure que no tothom hi estarà d'acord. I que potser sigui jo, qui s'equivoca.
Com que no sé si existeix algun tipus de càstig per haver-me perdut aquesta joia fins avui, per si de cas me n'aplicaré un d'autoreceptat. Començaré amb una fuetada per cada línia de diàleg memorable. Continuaré amb aspectes de la fotografia i de la història. I si després de tot això encara em queda esquena, cosa que dubto, segur que trobaria molts més motius per continuar. Farà mal.
Les pel·lícules que ens fem nostres creixen o decreixen amb el temps, amb les situacions. Puc anunciar de nou el meu més profund devotisme per tots els detalls d'aquest excèntric amb traumes familiars profunds, però el fet (allò important d'aquesta pel·lícula que ja és meva) de reveure aquesta meravella un dissabte al matí com el d'avui, és que no ha fet més que créixer i créixer i créixer. I tocar tots aquests paisatges llunyans amb totes aquestes ganes d'escapada.
Crec que les pel·lícules del germansCoen es poden dividir en dos tipus i tres subtipus. La divisió principal seria entre comèdies i no-comèdies, i entre les comèdies es podria diferenciar entre les obres mestres i les notables, entre Lebowski i Oh Brother, es podria dir. Per les no-comèdies per mi no cal subdividir, son totes obres mestres. A Serious Man té un dels tràilers més genialment rítmics que he vist mai, i que al menys a mi em va fer pensar molt en Barton Fink, cosa que per mi resultava molt prometedora. Després d'un inici bastant perplexitzant, vaig anar entrant fàcilment en la història. Com és norma en ells, els personatges estan magistralment construïts i n'hi ha algun de memorable, i el mateix passa amb els diàlegs. L'entrada d'en Sy Ableman amb l'ampolla de vi passa de manera immediata al meu olimp cinematogràfic per les dues raons. Però alguna cosa no m'acabava de rutllar del tot per convertir-la en un Lebowski. No sabria dir què. I de fet, no importa gens. Perquè després del final que té no hi ha discussió possible. Feia molt temps que no em quedava més d'un minut amb la boca oberta mentre passaven els crèdits. I va anar d'un pèl que no em trec els calçotets i els utilitzo a mode de bandera tot cridant "Lebowski subito! Lebowski subito!".
Amb aquesta pel·lícula sempre hi he tingut un problema: un prejudici injust creat, segurament, per la revista Pronto. Vull dir que quan es va estrenar, les noies només parlaven d'en Pitt. I és per això que vaig tardar tant a veure-la. I és per això que m'ha costant anys i revisionats posar-la, per fi, a l'olimp que per justícia li pertoca.
Val, no és perfecta. Potser ni tan sols rodona. Entenc que la majoria de gent l'odiarà. Però m'importa una puta merda. Per mi Kin-Dza-Dza supera la genialitat. Ku, entesos? I si no, a callar.
En molts aspectes, Fargo és la pel·lícula perfecta. Però el que més m'agrada d'ella és la seva aparent simplicitat i la seva cruesa sense concessions. Massa res que no trobem pràcticament en qualsevol altra pel·lícula dels germansCoen, però aquí van estar especialment afortunats en absolutament tot.
He de començar a aprendre que quan penso que el senyor Pixarha fet la pel·lícula d'animació definitiva, poc després es torna a superar. Deixant injustament de banda els aspectes tècnics d'Up (que són excepcionals!), trobo un mèrit impressionant tirar endavant aquesta història. Que s'ho mereix, però que no és fàcil perquè és dura i aspra. De fet, no sé per què me'n preocupo: se'n surten genialment, i acaben amb una història tendra, emocionant i divertida. Tota una obra d'art. Ara només falta esperar la següent meravella d'aquests genis. *ah, i s'agraeix saber que els gossos de Disney ja no saben parlar per què sí.
No sabria com definir Shinboru sense trencar-ne la gràcia. Segurament el més adequat seria callar, observar, decidir i tocar una polla. Ah. No sé quin podria ser el resultat, però sé que el sol fet de que en Matsumoto ho pensés, ja és una terrible genialitat.
Com que a la primera projecció, la pel·lícula es va tallar unes quantes vegades per culpa d'una tempesta, ens van oferir una nova entrada. Vam pensar si valia la pena no gastar-la de nou en Inlgorious Basterds, i no va caldre ni respondre. El segon visionat aguanta de meravella i permet gaudir-la fins i tot un pèl més. És cert que ni en Pitt ni en Brühl estan a l'alçada, però comptem amb un enormíssim Hans Landa (que passa directament al top dels personatges d'en Tarantino), una magnífica Mélanie Laurent, un parell d'escenes memorables que s'aguanten i es tensionen només per un increïble diàleg (la pipa i l'strudel), un ritme fantàstic, una banda sonora de nivell i provocativa (com ja ens té malacostumats en Tarantino), unes escenes d'acció seques, ràpides i sense contemplacions, i un seguit de personatges que espero veure encara més perfilats a l'edició extensa. Que sí, que ara li donaré un descans i pararé de parlar-ne. Però ja estic esperant el DVD amb les escenes eliminades de la versió de Cannes.
Dins la retorçada ment d'aquest geni hi devia passar una sola cosa. Aprofitar tota una iconografia, tot un tram molt marcat de la història, per posar-la de segon pla de la seva nova genialitat. Perquè tot i regalar-se algunes escenes de pur plaer històric, que Inglorious Basterds estigui ambientada en una hipotètica França ocupada pels nazis és secundari. El que interessa de veritat són els diàlegs, els tres o quatre personatges memorables, l'ambient i l'expectació. Tota la pel·lícula se sustenta en aquests quatre aspectes, que no són més que els que fan esperar que tots els camins que s'estan mostrant s'uneixin en una apoteosi final que fa salivar des dels cinc primers minuts.
N'hi ha que d'una història així, fàcilment n'haguessin fet un film ensucrat amb un transfons romàntico-patriòtic. D'altres, n'haguessin fet un albertserra, explicant les intimitats sense gràcia ni transfons per trobar-li un perfil humà. I algú més n'hagués fet una simple i entretinguda pel·lícula d'acció. Però no. En Coppola d'això, d'aquest guió que hagués pogut ser tantes coses, en fa una refotuda obra mestra. En tots els sentits.
"Quan una societat no utilitza la diferenciació pel color dels pantalons... la vida no té sentit, i quan no té sentit..." I quan no té sentit, el millor és enfotre's del capitalisme amb una pel·lícula de ciència-ficció soviètica hilarant, delirant i tremendament genial. Ku!
Tot i que continuo pensant que en el desenvolupament d'aquesta pel·lícula li sobra algun fragment que intenta perfilar excessivament els personatges, també és del tot cert que no podríem gaudir de la immensa segona meitat sense tenir un Joker o un Dues Cares com els que gràcies a aquests fragments s'acaben aconseguint. El temps dirà, però ara per ara The Dark Knight és una refomuda obra mestra.
Aprofitament màxim de glàndules mamàries = gaudi monumental. Veure de nou aquesta completa bogeria del pertorbat d'en Miike, és terriblement fascinant.
L'aposta és arriscada: tirar a terra tots aquests 50 anys d'aventures (iaquestes20horesquehepassatposant-mealnivell). Per uns moments em pregunto si hauria d'estar enfadat. Però de seguida me n'adono que la millor manera de fer un homenatge a tot aquest univers d'aventures i de personatges, no és altra que la de tornar al principi i reinventar-ho tot amb la millor pel·lícula de tota la saga. Excel·lent (dels alts).
Pel ritme, per l'ambient, pel silenci, per la foscor, pel gos, pel barret de cowboy, pels monstres i els seus tentacles i les seves deformacions, per la sang, pel bon carpenter, pel gel, per la paranoia, i per tantes d'altres coses, aquesta pel·lícula és una maleïda meravella.
És difícil fer entrar a l'espectador en un món tan ple de tòpics i prejudicis com és el de la lluita lliure. Però hi entres. És complicadíssim fer un relat tan èpic d'un tema tan mundà. Però ho aconsegueix. És pels detalls, és per la música, és per la interpretació. I es que si ens haguéssim quedat amb les fantàstiques pi i fountain, no haguéssim conegut mai aquesta cara diferent de l'Aronofsky, més visceral, més real, més pròxim; perdent-nos aquesta increïble meravella.
Aquesta pel·lícula és tan terriblement perfecta en tants aspectes i a tants nivells diferents, que podria arribar a dir que fot ràbia. Però ràbia de la bona, si realment aquest tipus de ràbia existeix.
Si ho hagués fet qualsevol altre, començar una pel·lícula en la qual durant més de mitja hora només es vegin una cafetera i un microones dient-se el nom podria ser qualificat de temerari. Però Pixar no és qualsevol, i en aquesta casa poden fer el que vulguin amb absoluta llibertat i sense por. Després d'aquest inici espectacularment bo, el que el segueix fins que s'arriba al final és sensiblement més convencional, però igualment se situa per sobre de qualsevol altra pel·lícula d'animació feta recentment. Una altra petita joia per unir a la col·lecció.
Ben poques vegades es pot veure una pel·lícula tan gran tenint ja vocació i ganes de ser enorme. No flaqueja en cap aspecte. Una història boníssima i excepcionalment desenvolupada, unes interpretacions espectaculars, una fotografia colossal i una realització genial, tot plegat es conjura per acabar donant una de les millors pel·lícules de la dècada.
De fet, There Will Be Blood és tan increïblement gran que els fillsdeputa que la van rebatejar pel mercat espanyol com a Pozos de Ambición haurien de ser penjats dels collons en un pou d'extracció de petroli en flames. Com a mínim.
La primera part de la pel·lícula és una autèntica delícia. Gaudir d'aquesta manera de la mímica, de la imatge, de l'animació, dels personatges, del silenci,... és magnífic. Després, tot i que sense cap canvi radical, tot s'endinsa en un discurs senzill que està de moda, però que la Pixar aprofita al seu favor, ensortint-se'n mestrament amb una crítica bastant agosarada (però innocent) al com funcionen les coses. En definitiva, i amb només un visionat, ja ha pujat a l'olimp del que jo entenc per obres mestres de l'animació.
I ara, no sé per què, tinc ganes de reveure Curtcircuit...
Si ja tant Planet Terror com Death Proof considero que son dues autèntiques obres mestres, cada una per separat, en combinar-les tal i com estava pensat que fossin, afegir-hi tots els trailers falsos d'entremig, unes quantes cerveses i una colla d'amics, el resultat acaba siguent més que espectacular.
Es nota que no només li han donat més diners, respecte la primera part, sinó que a més aquest paio té un control absolut sobre (com a mínim l'aspecte visual de) la pel·lícula. Ara mateix, pel què fa a fantasia, una pel·lícula d'en Guillermo del Toro és el millor que es pot veure, i amb moltíssima diferència. A estones la processó de criatures pot recordar El Laberinto del Fauno, a estones qualsevol Harry Potter i a estones Star Wars, però no es tracta només de referències, Hellboy II mereix un nom per ella mateixa.
Només li retrauria un excés de caramel en les escenes d'amor, massa sentimentalisme i potser també un excés de comèdia, però això darrer ho perdono perquè conté la frase que més m'ha fet riure darrerament ("No soy un bebé. Soy un tumor").
Això no ho tinc pas per normal, i la raó de fer-ho ara no vindria al cas. De fet no ho feia ni de petit amb les pel·lícules de Disney. Però ara ho he fet. Sí, he mirat Hellboy dues vegades en dos dies. I em continua encantant igual.
Quan estan a punt d'arribar segones parts interessants, resulta sempre recomanable recuperar les primeres, ni que sigui només per entrar una miqueta en ambient. Si a sobre estem parlant d'una pel·lícula d'en del Toro, la cosa es fa encara més de gust. Fantasia i una explosió visual digna del comic que és adaptat. Per no perdre-se-la, ni la pel·lícula ni les pàgines en les quals es basa. Gaudiu-ne els que en sabeu.
Quan una pel·lícula s'ha estat esperant tant com aquesta, és realment complicat arribar a complir les expectatives que inevitablement es generen. Superar-les de la manera com ho fa aquesta segona part és ja tasca pràcticament impossible.
Un Joker brutal, un Dues Cares impressionant, un Batman que queda en un segon pla no per desmèrit seu sinó per mèrit dels altres, i tota la resta amb el mateix nivell que a la primera part, però amb la història ja més avançada. Diuen que tota història explicada consta de tres parts: plantejament, nus i desenllaç. En Christopher Nolan sembla que ha sabut traslladar això a la seva trilogia de Batman millor que qualsevol altre director de trilogies darrerament, i si bé a Batman Begins teníem la millor introducció possible al personatge i el seu món, aquí ens trobem un nus devastador pel personatge, que el situa en una posició que augura una conclusió memorable.
Mirant-la per segona vegada, totes les sensacions de fa gairebé tres anys es confirmen. Aquest sigui probablement el millor Batman que ara mateix podem tenir, la millor manera possible de recuperar, revitalitzar i el que en diuen reinventar un personatge tremendament interessant però que havien destrossat.
Diversos factors, sobretot (però no només) generacionals, fan que el meu Batman preferit sigui el d'en Burton, però objectivament el Batman d'en Nolan supera en tots els aspectes qualsevol cosa que s'hagi fet abans, no només amb en Batman sinó amb qualsevol superheroi.
A vegades hi ha pel·lícules que aconsegueixen ser molt més que això. Aquesta n'és una. Molt més que una pel·lícula, ha acabat sent una nova manera d'entendre l'animació. Genial. (Pràcticament) Insubstituïble.
Inicialment podria semblar que aquesta pel·lícula és només una còpia refeta pla per pla, línia per línia, per ser consumida per un mercat reticent. Veient-la es pot apreciar el seu missatge intacte, però no és fins uns dies després que me n'he adonat que a la reflexió original sobre la violència ara se li'n suma una altra sobre la pròpia creació artística. I l'execució continua siguent brutalment bona, de manera que pràcticament en diria, jo també, el mateix.