cine gomets

El Cant dels Ocells

Sense guió, sense diàlegs, sense banda sonora ni so decent (només destrossant l'obra de Pau Casals en una escena horrible), sense argument, sense actors, sense personatges (bé, sí, els 3 reis d'orient convertits en les 3 gràcies subnormals), sense puta gràcia i només amb una bona fotografia cremada, veure El Cant dels Ocells (d'ara en endavant, El Puto Cant dels Putos Ocells) és com mirar una puta peixera amb peixots blancs i negres durant hora i mitja: una puta tortura.
El puto Albert Serra s'ha superat, una vegada més. Si Crespià i Honor de Cavalleria eren una maleïda farsa inaguantable, aquest puto farsant ja ni ho dissimula: això, aquesta pel·lícula "contemplativa de peixera" (a la qual dubtaria de si anomenar cinema o performance moderneta) és només un manifest de la pedanteria més animal, i una cruel burla a l'espectador. El pitjor de tot és que l'espectador modernete sembla que s'ho empassa.
Que sí, que estic emprenyat. Aquest subnormal m'emprenya cosa bèstia. I no n'aprendré mai, que a la pròxima segur que torno a caure. Puta merda de catalanisme massoca.

Legend of the Bog

Poques vegades es pot veure un cúmul de despropòsits d'aquest calibre. Hi ha en Vinnie Jones per allà al mig, i això en condicions normals hauria de sumar punts gratuïts, però en aquest cas tot plegat és tan increïblement merdós que ni tan sols veure en Vinnie empalat serveix de res.

Leprechaun 4: In Space

Ara hauria de dir alguna cosa. Però passo.
Això ha estat una brossa de dimensions brutals.
Molt més brossa que no pas la primera, que almenys ens distreia amb l'Aniston sense operar.

Trigger Man

Si mai us heu preguntat com seria una pel·lícula de l'Albert Serra si en lloc de pretendre fer cinema d'autor hagués optat per l'altra via fàcil del cineasta sense recursos, que és el terror, tindreu Trigger Man. Tampoc es pot dir que sigui una pel·lícula de terror, però de fet Crespià tampoc és cinema d'autor. Són dues maneres diferents de fer merda. I de desaprofitar bons directors.
Perquè ho admeto, en Ti West també sap filmar, però aquesta pel·lícula és una puta merda.

The Key

Costa molt, moltíssim, fer un munt tan enorme de porqueria. Una història absurda sense fil, que salta sense rumb, sense tensió, sense cap mena d'atractiu i fins i tot amb una localització de merda. I a sobre, resulta que et gastes el pressupost en un parell de mamelludes i te les envien lletges.
Els astres es van conjurar per convertir aquesta pel·lícula en una merda. Ah, calla, no! Són tots els implicats, els que es van conjurar per fer-la.

Ice Spiders

És un fet, que quan hi entens mínimament d'un tema costa una mica més que et prenguin el pèl, però quan ho intenten fer fot de més mala llet. I resulta que jo de ciència tampoc és que hi entengui massa, però una miqueta més que la mitjana mundial segurament sí, així doncs que sóc incapaç d'entendre la puta mania aquesta que tinc de mirar pel·lícules insultantment dolentes de ciència ficció.
No, si tota la culpa és meva.

Mazinger-Z, el Robot de las Estrellas (Sûpâ robotto Maha Baronu)

Deixem-ho clar: no és ni en Mazinger ni surt cap mena d'estrella. Però això ja no ens hauria de sorprendre.
És, per fi, l'última pel·lícula d'aquesta terrible marató ("mai més, mai més!!"), i com és obvi, no ens podia deixar acabar en pau. Inacabable, insuportable, amb seqüències horribles de maquetes i sense cap mena de gràcia en general, la seva única funció és la de retardar encara una mica més l'hora d'anar a dormir. Mala puta!

Demon Cop

El cúmul d'improperis que podria dedicar a aquest engendre és tan ampli que, si m'hi paro a pensar, sé que no val la pena dir-les.
Guanyem temps i deixem-ho simplement en un simple: quin puto munt de merda junta!!

Mesa of Lost Women

Molt bé. És possible que jo, en aquest moment, ja fos incapaç d'assimilar més metratge. Del que sigui i com sigui.
Però que una pel·lícula comenci ensenyant una energúmena xola i digui, amb una veu en off tota orgullosa "ha besado usted nunca a una mujer así?", no ajuda massa.
I, ben mirat, tota la resta tampoc. Incloses les putes guitarres.

King Dinosaur

Una iguana gegant en un planeta que apareix del no res. Si això us sembla argument suficient per fer-ne una peli, allà vosaltres.
Ells ho van pensar, és clar. I va sortir aquest bodrio.

Santa Claus Conquers the Martians

Nadal. Santa Claus. Pobres nens de Mart. Marcià dolent dolent dolent. Nens americans clenxinats que ho saben tot tot tot.
Afegeixo, sense cap mena de dubte, aquesta pel·lícula a la meva llista de maneres de torturar als possibles enemics.

Alyas Batman en Robin (Les boges aventures de Batman i Robin)

Heus ací una vegada dos dolents molt idiotes que van decidir anomenar-se Joker i Chapinguino en honor als dolents del còmic. I uns taxistes imbècils que per no mirar porno alemany decideixen fer-se Batman i Robin.
Afegeix-hi cançons en tagalog-anglès-castellà, unes actuacions demencials, un fil argumental que faria caure a qualsevol de la cadira, una història d'amor amb bat-bromes sexuals pel mig i res (absolutament res) de salvable.

Crespià, the Film not the Village

Hi ha molt poques pel·lícules que hagin aconseguit posar-me de mal humor. Una d'elles, i en una posició molt destacada, és Honor de Cavalleria.
Doncs bé, ras i curt: aquesta cosa és encara pitjor.
Per l'absència de qualsevol tipus d'atractiu (ni narratiu, ni visual), per la fluixíssima intenció de metàfora argumental i per la falsa pretensió de transgredir i transcendir.
Maleït farsant!

Honor de Cavalleria

Entenc que es pugui donar ales a un producte diferent que no cau en els tòpics cinematogràfics actuals. I no es pot negar que l'Albert Serra sap engegar una càmera i que a vegades és fins i tot capaç de col·locar-la en els llocs correctes.
Però sortir dels tòpics és quelcom més que engegar una càmera, i tot el que aquest paio fot després de prémer l'on, no és més que una puta farsa.

Into the Wild

Esperava una crítica àcida.
Però m'he trobat una pel·lícula d'aventuretes que intenta adoctrinar a base de metàfores fàcils.
I que quedi clar, que si he suportat arribar fins al final, intentant aguantar les inacabables dues hores i mitja que dura (sí, he hagut de fer uns quants saltets, ho reconec) i aguantar al paio aquest insuportable, ha estat només per poder-ne rajar aquí.
I igualment, quina gran pèrdua de temps.

R.O.T.O.R.

Un guió que falla per tots cantons, un protagonista amb cara de restrenyit, un robotet teledirigit penós sortit dels teletubbies, unes trucades de telèfon que no s'acaben mai, lluites sense cap mena de gràcia, i per sobre de tot, un dolent, en puto R.O.T.O.R., que fot una pena considerable i que sembla més un integrant dels Village People que no pas un robot assasí.
Pura brossa que aconsegueix la fàcil fita de fer-me descollonar (quan es tracta d'una pel·lícula seriosa) gràcies a les quatre cerveses consecutives i a les aportacions del públic.
Però si R.O.T.O.R. pot presumir d'alguna cosa és de fer-me pensar que es tracta de la pitjor pel·lícula que he vist en ma vida. I això potser té el seu qüestionable mèrit.