cine gomets
jordi
Sen to Chihiro no kamikakushi (El Viatge de Chihiro)
Existeix una categoria de pel·lícules, molt poc freqüent, que necessita de ser recordada i revisionada amb certa assiduïtat al llarg del temps.
El Viatge de Chihiro és sens dubte una de les exclusives integrants d'aquesta categoria, i jo no he estat gaire conseqüent amb aquest discurs, ja que feia massa temps que no la veia.
Ahir vaig esmenar l'error. I òbviament vaig tornar a gaudir d'aquests genials personatges, d'aquesta història, de tota aquesta fantasia, de tot aquest balneari màgic manat per Yubaba, la dolenta que més m'agrada de la història de les dolentes,...
Hauré de reveure-la aviat, per compensar.
Following
El primer film de cada director acostuma a ser una declaració d'intencions molt agraïda. Passa amb Sam Raimi i la gran The Evil Dead, amb el puto Albert Serra i la merda de Crespià, etc.
I com no podia ser d'altra manera, aquesta opereta del gran Nolan no deixa de ser un petit exercici d'estil molt ben pensat i tramat, però gran part del seu interès rau en conèixer-li les pel·lícules que la segueixen i no tant en el Following en sí.
Celda 211
Si fa unes setmanes vaig elogiar Un Prophète per no caure en els tòpics de les presons i per gaudir d'un guió excel·lent, avui he de parlar de Celda 211. Què dir-ne, d'aquesta premiada meravella.
Podria explicar que en més d'un (i més de dos) moments no em vaig poder aguantar el riure. I deixo clar que aquesta no devia ser la intenció del director, ni Celda 211 és una pel·lícula massa graciosa.
Podria dir que si féssim un recompte de tòpics, els tindria tots. Que el ritme juga amb una tensió fàcil i tramposa. Que el Tosar sembla que ho faci bé per comparació a la merda d'actuació de tota la resta. I que el seu personatge és tòpic, típic i pla (com absolutament tots). Podria dir que les escenes d'acció són patètiques (no crec haver vist mai, enlloc, a ningú lesionar algú amb un telèfon mòbil).
Però també podria obviar tots aquests tics d'aquest cinema tan nostre si hi hagués alguna cosa que ho compensés. No sé, com ara un guió la meitat de bo que el d'Un Prophète.
Però no.
Per sobre de tota la resta, puc dir que no me la crec. Gens. Que el punt de partida i el desenvolupament són tan terriblement inversemblants que no hi ha manera d'entrar-hi.
Que als vint minuts estava a punt de parar-la però que l'he acabat per amor propi.
Que fot riure, dic.
Shinboru (Symbol)
He comentat aquesta pel·lícula tantes vegades, que al quart visionat (que he hagut de fer obligatòriament quan avui he rebut el DVD japonès de la pel·lícula) potser tocaria parlar una mica de la pel·lícula i no del molt que m'agrada.
Però no ho penso fer. Perquè aquesta pel·lícula va camí de convertir-se en una all-times everybody must-see.
I com que tots l'heu de veure (us hi obligo), seria una veritable putada que parlés sobre ella: al primer visionat, com menys en sapigueu, millor.
Jo, per ara, l'únic que faré és assegurar-vos que a la quarta no decau. Gens.
Vase de Noces
Ens sona que el puto Albert Serra en alguna entrevista es va comparar amb Pasolini i Truffaut. Aquesta comparació, com no pot ser d'altra manera, no és més que una altra fanfarronada.
Us puc ben assegurar que si el puto Albert Serra ha après mai alguna cosa d'algú, ha estat d'en Thierry Zéno, director, i d'en Dominique Garny, guionista. Però el puto Albert Serra no és un bon imitador, ja que almenys aquests dos belgues, tot i ser igual de contemplatius, utilitzar una banda sonora de merda i (sobretot) creure's vés a saber què per fer aquestes farses que fan, van aconseguir posar un personatge interessant en aquesta merda de pel·lícula: la pobra truja que té els fills del granger boig i que s'acaba suïcidant.
Сталкер (Stalker)
No descobreixo res si dic que a la vida es cometen molts errors. Tampoc és cap novetat dir que allò realment important no és haver-los comès sinó solucionar-los.
Com fer-ho, com deixar enrere els errors, entra dins l'elecció personal de cadascú; però no descarto que el camí sigui l'entrada a la Zona, confrontant ciència i fe, esperança i resignació, egoisme i altruisme, control i inestabilitat, improvisació i haver de pensar cada passa dues vegades.
Un dels meus errors ha estat no veure Stalker fins avui. No haver pogut gaudir d'aquest guió, d'aquest ritme, d'aquesta fotografia, d'aquesta ambientació, d'aquest fluorescent pampalluguejant, d'aquestes rajoles, d'aquest joc canviant, d'aquest tren que passa i no para, d'aquestes crosses i d'aquests gots, d'aquest blanc i negre i d'aquest color.
Però ja he anat camí de la Zona.
The Saddest Music in the World
Amputacions, cervesa, la competició musical més absurda de la història i tènies que parlen.
En un món normal pensaríem que tot això no és més que una amalgama de despropòsits sense solta ni volta, però en aquest món no. En aquest món en blanc i negre torrat, desenfocat, tallat, desmembrat, tot això s'uneix en (encara que sembli increïble!) completa harmonia amb una història d'amor venjativa i un humor visceral, donant com a resultat aquesta petita joia.
Estranya. Perplexitzant. Però una petita joia.
TRON
Pertanyo a una generació a la qual, si li dius "Tron", pensa en això. No és culpa nostra, és l'internet que ens ha fet així.
Però també és culpa de l'internet que hagi pogut veure el tràiler de la nova TRON Legacy (que fa una sorprenent bona pinta). I és justament per això que corregeixo ara una falta de correspondència amb la història, mirant l'original del 1982.
Per què? Dubto que mai aconseguim trobar un per què a haver vist tantes pelis freaks (i a més reconeguem que les mirem penjant-les aquí). El motiu sempre serà un perquè em dóna la puta gana, passa alguna cosa?.
I TRON m'ha sorprès. Bé, millor matitzar-ho: m'ha sorprès una mica.
Tot i que no hi ha manera de trobar-li un fil conductor fiable, tot i que el ritme és desafiant (desafia a dormir, dic), tot i que hi ha varis grans forats argumentals, l'estètica mola.
És tan vuitantera, tan retro, tan cutre, tan exagerada, tan simbolista i colorista, tan desfasada, que impressiona. I ells s'ho van currar (i molt), amb totes les animacions generades per ordinador (recordeu! 1982! 16Mb de RAM!) i pintats fotogràfics. Però al principi dels anys 80 devia ser igual de cutre que ara.
El mèrit, doncs, en el meu cas se l'emporta el temps. Que és qui li ha donat la gràcia final de molar ara mateix.
Inglorious Basterds
Tarantino ha arribat a un punt en el que pot permetre's modificar la història i quedar-se tan ample. Que pot donar-se el gustasso de fer-ser partícip d'un fet imaginari i recrear-se en ell de manera bestialment impressionant.
Que no ens cal perdonar-li les patillades. Que si les fa és perquè vol i no perquè les necessita. Perquè li dóna la maleïda gana fer-les.
I nosaltres que en continuem gaudint, una vegada rere l'altra, i rere l'altra...
Un Prophète
Una presó, delinqüents, guàrdies i màfies variades. Amb aquests elements, el 98% de les barreges són una sopa insípida plena de tòpics i violències variades que ja hem vist mil vegades les tardes de dissabte quan ens avorrim.
Però què passa amb el percentatge restant? Doncs que amb els mateixos ingredients en podem fer un fantàstic arrossejat. Dels que fa mon àvia i jo intento imitar.
Puc no estar del tot d'acord amb alguna solució estilística de la pel·lícula (que és francesa, alguna pega ha de tenir), però es basa en un guió tremendament esplèndid, gaudeix d'una direcció excel·lent, una factura impecable, les escenes d'acció justes (totes elles memorables) i, per sobre de tot, em va tenir enganxat durant dues hores i mitja gràcies a una tensió expectant impecable.
(500) Days of Summer
M'acostumen a agradar 1) les pelis que veig del Gordon-Levitt 2) les pelis que s'intueixen lleugeres i agradables però amb un punt original (llegeixi's indies).
Del punt 1 em quedo amb les armilles. Les vull. Totes. Ara.
Del punt 2, tot i l'originalitat amb el muntatge (que dóna gràcia a la pel·lícula) i els fulminants i genials 10 segons inicials, he hagut de renunciar a l'originalitat en la història, ha tocat escoltar una banda sonora que més que banda sonora era un èxit indie rere un altre sense massa sentit, i ha calgut aguantar un cert carrinclonisme un pèl carregant.
Llàstima.
Rocket Science
Podríem dir que això d'un tartamut que es vol presentar a una competició malaltissa d'argumentació en veu alta és una altra història de superació personal.
I, és clar, encertaríem.
Perquè per molt que es nodreixi d'una fotografia i realització més que bona, uns bons actorets i una banda sonora molt agradable, no deixa de ser la mateixa història de sempre. Amb un punt interessant de venjança, però la mateixa història de sempre.
I amb un punt d'intent de transcendència-indie-adolescent que, per acabar-ho d'adobar, li va totalment en contra.
Red
Un gos mort per uns adolescents molt-molt dolents i un ex-militar de 60 anys enfadat.
Cert, la cosa promet.
Però promet tant que m'he passat tota la pel·lícula esperant el moment on les armes prenguessin el protagonisme i els caps comencessin a explotar. Com no podria ser d'altra manera, quan aquest finalment ha arribat, ha decepcionat.
Per la resta, m'interessen una merda les pelis moralistes (per exemple, quan un gos desconegut ajuda a l'avi a trobar una arma, així perquè sí), aquesta merda de banda sonora de pel·lícula de fantasia, les reporteres tafaneres i els nens maleducats.
The Big Lebowski
El que més m'impressiona dels germans Coen són els seus personatges. Poden arribar a ser tan profundament desgraciats que els coneixes i hi sents una afinitat innata. Per molt que et facin passar vergonya aliena, o per molt que facin justament el contrari del que haurien de fer per tal de solucionar d'una vegada per totes l'embolic de la pel·lícula en qüestió.
I és que si tot anés pel camí que una persona amb dos dits de front triaria, hauríem de renunciar a les pel·lícules dels Coen. I millor gaudir de molta estona sense solta ni volta i amb uns grans personatges que haver-hi de renunciar.
Germania Anno Zero
Hi ha coses que em desconcerten i que no sé com valorar. Germania Anno Zero és un drama tan terriblement gran que vista avui sembla que fregui l'exageració. Però diria que la culpa d'aquest desconcert no és d'en Rossellini sinó dels nostres ulls.
Només cal veure el mal que fa la Berlín derruïda, destrossada, desmoralitzada i sense cap mena d'esperança que es fotografia en un blanc i negre trencadíssim, que es guarda en aquella bossa grossa de pell, entre tots aquells murs caiguts.
Martyrs
Hauria de començar a batejar una temàtica cinematogràfica com a coitus interruptus. Sí, ho sé, no és un terme gaire original, però explica de manera molt clara què vull dir.
Dins d'aquesta temàtica podria encabir-hi grans obres com Taxidermia, i brossa intermitja com Deadgirl. Les dues de molt diferent nivell, però amb quelcom que no les fa ser el que podrien haver estat.
Martyrs seria un nivell mitjà de coitus interruptus. Vull dir que l'inici és prometedor (molt, prometedor), i que tot i que poc després la intensitat baixa, el desenvolupament és àmpliament satisfactori. I no vull dir on collons falla, però tots sabeu que em refereixo al final.
Live Free or Die Hard
És de coneixement popular (o almenys de coneixement popularment entès), que les bones pel·lícules d'acció no necessiten gaires tonteries. Només han de tenir un punt de partida més o menys atractiu, un protagonista amb ganes de gresca, uns dolents molt dolents, unes escenes espectaculars i un final feliç.
A La Jungla 4.0 se li poden criticar moltes incongruències, però si seguim les regles del joc, les podem obviar completament.
En John McClane mola moltíssim, i les escenes d'acció són incongruentment espectaculars. La resta es pot obviar sense massa problemes, perquè, coi, qui collons us dóna un puto helicòpter destruït per un cotxe volador, eh?
El Cant dels Ocells
Sense guió, sense diàlegs, sense banda sonora ni so decent (només destrossant l'obra de Pau Casals en una escena horrible), sense argument, sense actors, sense personatges (bé, sí, els 3 reis d'orient convertits en les 3 gràcies subnormals), sense puta gràcia i només amb una bona fotografia cremada, veure El Cant dels Ocells (d'ara en endavant, El Puto Cant dels Putos Ocells) és com mirar una puta peixera amb peixots blancs i negres durant hora i mitja: una puta tortura.
El puto Albert Serra s'ha superat, una vegada més. Si Crespià i Honor de Cavalleria eren una maleïda farsa inaguantable, aquest puto farsant ja ni ho dissimula: això, aquesta pel·lícula "contemplativa de peixera" (a la qual dubtaria de si anomenar cinema o performance moderneta) és només un manifest de la pedanteria més animal, i una cruel burla a l'espectador. El pitjor de tot és que l'espectador modernete sembla que s'ho empassa.
Que sí, que estic emprenyat. Aquest subnormal m'emprenya cosa bèstia. I no n'aprendré mai, que a la pròxima segur que torno a caure. Puta merda de catalanisme massoca.
Shinboru (Symbol)
Sé que no és cap gran mèrit, que només hi ha unes cinc o sis frases en japonès. Però que l'hagi mirat en versió original sense subtítols vol dir alguna cosa. Suposo que, com poques vegades, no he pogut esperar.
No calien. Les ganes em podien.
I el segon visionat ho corrobora. Symbol és una puta i genial obra mestra.
(esperant el dvd japonès sense subtítols que vaig comprar ahir)
Batman & Robin
I aquesta va de memòria: això sí, que és una merda de pel·lícula.
La ideal per tancar aquesta marató de 24 hores de quartes parts amb, exactament, un 3,35 de nota mitjana?
Vaig a (continuar) dormint.
Live Free or Die Hard
Hi ha moments que ni en Bruce Willis salva. Es diuen moments sofà.
Fins que no m'hi he apropat, he aguantat, però en el moment que m'he assentat al sofà per veure La Jungla 4, la cosa ha caigut de manera bèstia.
Parlaré doncs dels 15 primers minuts de la pel·lícula: estan prou bé.
Guinea Pig 4
És difícil saber què dir d'una espècie de consulta on tot de gent pertorbada explica les seves dolències.
Explosions cranials, tumors que persegueixen pel carrer...
...son. Jo podria explicar-hi que m'estic morint de son mentre em va sortint sang per les orelles i m'acaba petant el cap.
Leprechaun 4: In Space
Ara hauria de dir alguna cosa. Però passo.
Això ha estat una brossa de dimensions brutals.
Molt més brossa que no pas la primera, que almenys ens distreia amb l'Aniston sense operar.
Thunderball
He vist, així a mitges i malament, molta gent movent-se però fent res (o almenys no fent avançar la maleïda història), moltes dones en biquini esperant ser zerozerosetades i el Sean Connery en pantalons molt curts passejant-se per tots llocs.
I per tot això i per una mica més, ara sé que si no sóc gaire aficionat al James Bond és per alguna cosa.
Death Wish 4: The Crackdown
És com... com si agafessis un paio tetraplègic i li fessis fer papiroflexia. En Bronson ve a ser justament el contrari (un actor minimalista en una pel·lícula d'acció), però té aquell posat que el fa ser un home dur. I gran.
Un home dur i gran que busca traficants de droga per matar-los. I pum.
I ja està.
Pum.
Però sense punkies.
Rocky IV
Poc a poc he anat veient que en Rocky, en realitat, és producte d'una societat que l'ha obligat a ser així. Perquè és clar que un món com aquest l'obliga a ser subnormal i patètic.
No negaré que les escenes de boxa tenen la seva petita gràcia. Perquè a vegades els cops de puny al puto Rocky venen de gust. Però a part d'això... si us plau, en comptes de compartir una estona amb en Rocky, gaudiu de, no sé, una estona de socialització amb persones que tinguin un mínim de dues neurones. Gràcies.
Star Trek IV: The Voyage Home
M'està passant una cosa curiosa amb aquesta pel·lícula. En condicions normals podria criticar-la bastament i fotre'm amb el seu argument de merda.
I ho faré: puto greenpeace, collons.
Però d'altra banda, li estic agafant una estima estranya. D'un argument tan extremadament freak i estravagant n'ha sorgit un carinyo totalment irracional.
A vegades aquestes coses passen, a la vida.
Superman IV: The Quest for Peace
Hi ha sagues on una quarta part és només un pas més dins una rutinària manera de fer una mica més de diners amb la ideeta que va semblar bona en una pel·lícula inicial. I passen més o menys desaparcebudes.
Però hi ha casos en que una quarta part no és més que una violació integral del que el nom de la saga un dia va ser.
Superman IV és d'aquestes últimes.
I no us en fieu. Si alguna escena us ha fet gràcia, és perquè ha donat la volta i de tanta pena fa diversió.
Rambo
Pel·lícules com aquesta no es mereixen gaires paraules.
Només molts aplaudiments quan esclaten caps i es seccionen extremitats.
Visca en Rambo!
Police Academy 4: Citizens on Patrol
A vegades un es pregunta si allò que havia vist fa molts anys i recorda amb certa gràcia, es mereixeria, ara i realment, la mateixa consideració que li ha donat el temps.
La resposta, en el cas de Loca Academia de Policia és no.
Però encara fa alguns riures.
Conquest of the Planet of the Apes
Bé, d'acord. Que feia falta algun tipus de pas per unir les sequüel·les anteriors amb les seqüel·les posteriors. I tocava la rebelió.
Doncs molt bé.
Però per explicar-la potser només haguessin fet falta uns, no sé, 10 minuts.
I no 90.
American Ninja 4: The Annihilation
Ninjes. A algun lloc indeterminat d'Àfrica que vol semblar un lloc indeterminat d'Aràbia. Comandats per un àrab despietat.
Contra dos American Ninja que lluiten juntament amb els punkies xungos de Death Wish.
I què passa? doncs explosions, i lluites, i molta molta alta cutreria. De la que fa gràcia.
Jaws: The Revenge
Sens cap mena de dubte podem classificar Jaws 4 dins la ciència-ficció.
A l'olimp, de la ciència ficció.
Que un tauró no es fa explotar cada dia amb el flash d'una càmera, collons.
En Busca del Valle Encantado IV
De petit això del Valle Encantado ja no m'apassionava gaire.
I no ha estat fins avui que me n'he adonat que vaig començar a tenir criteri abans del que pensava.
Què dur començar les 24 hores amb aquesta cosa terrible. Sort de les galetes dinosaurus per esmorzar.
Das Weisse Band
Aquesta és, sens dubte, la pel·lícula més accessible de Haneke. La pel·lícula més pel·lícula. Més rodona. Amb més (tot i que ho podríem i hauríem de discutir) inici-nus-desenllaç.
I això vol dir que no és el Haneke de sempre. Aquell Haneke simple, acurat, deliciós, proper i pertorbador que tant m'agrada.
És un Haneke igual de deliciós, però més desenvolupat i, per tant, més llunyà.
Però a canvi de ser una mica menys ell mateix, ens fa la seva pel·lícula (encara) més personal. Tan personal que és criticable perquè pràcticament només s'hi pot apropar ell.
Le temps du loup
Se'm fa estrany en Haneke fent un un drama en un món post-apocalíptic. Perquè totes les seves pel·lícules ho són, sense necessitat d'estar-hi.
Però això no li treu cap mèrit. L'espera del tren no deixa de ser un altre vídeo interessat, un altre setè continent. Un altre puto Haneke. I potser és per això que s'agraeix el petit i interessantíssim canvi de registre continuant amb la forma i el cos.
Benny's Video
Tot i la distància, no puc evitar pensar en Bijitâ Q: una família i com unir-la. O la fina línia (o la variable, o el vídeo adequat) que la uneix o la destrossa.
Però no és el mateix. Que si Benny's Video s'inclou dins la trilogia de la glaciació és per alguna cosa. Que ho sapigueu: Haneke no va de broma. I en Benny, tampoc.
Antichrist
En Von Trier és un paio peculiar.
Et crema i et perfora (literalment) fins el moll de l'os amb una història senzilla que fa completament absorbent gràcies a una direcció, muntatge i actuacions excepcionals.
Però després cau (conscientment) en la seva pròpia trampa, en el seu propi guió, i en sorgeix un manifest misogin.
Que és tan o més criticable que tot el que s'ha malentès just abans en la pròpia història.
La Pianiste
No sé per on començar. Bé, si. Per un "puto Haneke". Així, dit amb una espècie de barreja d'admiració i de por.
Perquè m'atrau de manera igual de bèstia que la tensió que em provoca. Que aquest paio no en té prou amb dirigir marcant mestrament cada paràgraf de la història, ni en té prou amb aquesta fotografia fantàstica que gasta.
Ell et fa entrar.
I una vegada has entrat, millor que tinguis un bon dia.
Perquè guanya Ell.
Sempre.
O Brother, Where Art Thou?
Tenim ironia, una base sòlida, uns actors que es nota que s'ho passen pipa, una direcció excel·lent i una ambientació que t'hi cagues.
Què més es pot demanar a una comèdia dels Coen que, com sempre, ho té tot?
Nans.
I tot i que el seu protagonisme és reduït, el meu petit criteri induït diu que un nan ben aprofitat és un punt extra.
Casablanca
Com que no sé si existeix algun tipus de càstig per haver-me perdut aquesta joia fins avui, per si de cas me n'aplicaré un d'autoreceptat.
Començaré amb una fuetada per cada línia de diàleg memorable.
Continuaré amb aspectes de la fotografia i de la història.
I si després de tot això encara em queda esquena, cosa que dubto, segur que trobaria molts més motius per continuar.
Farà mal.
Citizen Kane
Mirant una pel·lícula com Citizen Kane sense voler s'entra a la guerra de buscar els errors i no les virtuts. Però ella guanya la batalla.
La virtut de veritat per sobre de no trobar errors i en complicitat amb una història bona (però que tampoc mereixeria més elogis) és que s'hi crea un ambient espès, violent. Amb un gran Welles. Però sobretot amb una il·luminació espectacular, un rumb interessantíssim, uns decorats majestuosos i un blanc i negre que enamora.
The Darjeeling Limited
Les pel·lícules que ens fem nostres creixen o decreixen amb el temps, amb les situacions.
Puc anunciar de nou el meu més profund devotisme per tots els detalls d'aquest excèntric amb traumes familiars profunds, però el fet (allò important d'aquesta pel·lícula que ja és meva) de reveure aquesta meravella un dissabte al matí com el d'avui, és que no ha fet més que créixer i créixer i créixer.
I tocar tots aquests paisatges llunyans amb totes aquestes ganes d'escapada.
71 Fragmente einer Chronologie des Zufalls
I de 71 fragments per a cada una de tantes persones, en surt un fet.
Un sol fet d'entre un inacabable nombre d'elements d'una freda llista.
The Wizard of Oz
Més enllà d'uns decorats de la vella escola espectaculars i d'algunes cançons que han entrat en l'imaginari col·lectiu, no sé massa bé què defensar-ne.
La història del mag d'Oz mai ha estat cap gran història, però si a més la farceixes de nans revolucionats i disfressats, bruixes aparatoses i diàlegs ensinistradors, tot i que entenc la seva transcendència, no entenc el seu valor. Deu ser que no sóc capaç d'entendre els anys trenta.
A Serious Man
Hi ha tres maneres d'explicar la mala sort: la fàcil, la tendra i la matemàtico-jueva. I en aquesta sala suposo que, venint dels Coen, ningú esperava cap de les dues primeres, oi?
Ben fet.
I és que sense la matemàtica no hi ha manera d'entendre la física.
Però ni així t'assegures resoldre el problema.
La Habitación de Fermat
Clarament, si me l'he de prendre a broma, li falten zombies.
En canvi, si me l'he de prendre seriosament, li falta un bon director i un bon guionista.
Però no seré dolent, que és la primera. I si bé és del tot cert que li falta un pèl de maduració en els diàlegs i en el desenvolupament, s'ha de reconèixer que la idea és bona, i que la realització no està del tot malament. I que ja veurem si la segona escenifica una més que provable progressió ascendent, o si la cosa es queda en mitges tintes.
Get Real
Sucre, sucre i més sucre. Núvols de sucre dins d'una història amb bons diàlegs i ben rodada. Amb l'avantatge (o inconvenient) de ser terriblement fàcil de mitificar.
Però ei, que de tant en tant, sobredosis de sucre també venen de gust.
Fight Club
Amb aquesta pel·lícula sempre hi he tingut un problema: un prejudici injust creat, segurament, per la revista Pronto. Vull dir que quan es va estrenar, les noies només parlaven d'en Pitt.
I és per això que vaig tardar tant a veure-la. I és per això que m'ha costant anys i revisionats posar-la, per fi, a l'olimp que per justícia li pertoca.
Avatar
Demano, no, exigeixo, que d'aquesta pel·lícula no se'n faci la versió del director. No vull més palla tonta i més metratge per no res.
El que vull, i ho vull ja, és la versió reduïda: fora el mini-argument aquest idiota, fora les escenes hippies, fora el trist inici, fora els discursos i el pobre dramatisme pocahontil.
Vull, ara, ja, totes les escenes d'acció seguides. Que són brutals. I entremig, potser una mica de recreació d'aquest món de colors. Que mola.
Exigeixo tenir menys explicacions. Que ni jo ni Avatar les necessitem.
Psycho
No és el moment de descobrir que Hitchcock és un geni. Perquè sí, Perquè tot i l'hora i veure mitja peli, es nota. Però no em feu dir en què.
Metropolis
Tot i que crec que sí, no tinc clar si aquesta pel·lícula l'he acabat mai. Igualment, avui tampoc tinc clar si he vist tot el que volia veure.
Però de totes maneres, m'encanta.
1a gran marató de clàssics . 11
Shichinin no samurai
No voleu saber què coi hem fet mentre feiem veure que miràvem aquesta meravella de pel·lícula. Res de greu. Només desagradable. Culs. Alberts Serres. Gots. Winnie the Pooh. Marc Vidal.
Suposo que aquesta també l'hauré de reveure en condicions.
2001: A Space Odyssey
Balanç: una de les meves pel·lícules preferides vista a mitges + un got trencat + el micropenis del marc vidal.
No ha estat malament.
The Invisible Man
No es pot dir que hi hàgim parat massa atenció, però tenint l'últim visionat més o menys recent, puc dir que The Invisible Man és gran, molt gran. I que l'he de re-veure en condicions.
The Great Dictator
No m'agraden les pel·lícules que intenten inculcar un pensament, per molt bo que sigui. I això és l'únic que puc retreure a aquesta meravella.
Meravella perquè saber fer broma d'això és cosa de genis. I perquè més enllà de les mítiques escenes, el conjunt és bastant impressionant. Llàstima del final.
Un Chien Andalou
Crec que no he entès res. Però he de decidir si aquesta és la gràcia o si simplement no hi sé arribar.
En tot cas, i tot i que a mi el surrealisme me la rempamfimfla una mica, en quant a estètica i a gags (o seqüències d'història surrealista, com li vulgueu dir), és impressionant.
Frankenstein
Bé, sí, altibaixos i alguna incongruència. I què? Els escenaris són espectaculars, la caracterització del monstre és genial i això en el seu moment devia fer pixar als pantalons als nois més valents del barri.
I un detall: l'interrogant dels crèdits inicials. M'encanta.
Porky's
És estrany com pot ser que existeixi una època en la que les pel·lícules d'adolescents calentorros tenien un cert interès, i una certa gràcia.
A la petita però interessant llista d'American Graffiti i Student Bodies (i tinc la impressió de que me'n deixo alguna), ara hi he de sumar Porky's, que s'ho mereix.
Frequently Asked Questions About Time Travel
Els anglesos tenen molts defectes. Però en contraposició amb els francesos o els argentins, els anglesos també tenen grans virtuts.
Aquestes les podríem englobar en dues branques principals: humor anglès (Mr. Bean, Monty Python, l'Escurçó Negre, Father Ted,...) i ciència ficció anglesa (Doctor Who, Shawn of the Dead,...)
I a què ve tota aquesta inusual dissertació sobre el fet diferencial anglès? Simplement em venia de gust deixar clar que amb pocs mitjans, moltes ganes i una bona idea, es pot fer una pel·lícula de ciència ficció d'allò més divertida, entretinguda, amable i intel·ligent.
Suposo que per deixar clara la diferència amb la cosa horrible que he vist aquest matí.
Terminator Salvation
Té tants punts que no s'aguanten que no sabria ni per on començar, així que millor cagar-me en aquesta merda de direcció i en aquests guionistes desgraciats.
Fent un acte de fe, per tot el que Terminator va ser, en puc salvar l'estètica. I una escena d'acció.
Què terrible.
Tonari no Totoro
Hi ha pel·lícules que tinc tan interioritzades que són difícils de comentar. Són d'aquelles que diries que molen perquè sí, i llestos.
A Totoro, potser l'èxit és és la tendresa, o potser són els personatges, o potser aquest petit drama fantasiós que no dóna concessions a la tristesa fàcil sinó al riure difícil. I segurament una mica de tot.
D'aquelles pel·lícules que s'han de reveure cada poc temps; i més ara, aprofitant que per fi ha sortit el dvd.
Tetsuo
Tetsuo passa d'explicar la història que se li demana a qualsevol pel·lícula i el que fa és explicar només un fet: trossos metàl·lics per aquí, trossos metàl·lics per allà i un món de trossos metàl·lics per tot.
Trossos metàl·lics farcits d'una banda sonora impressionant, d'una estètica absorbent, d'un transfons interessant i d'un pobre home que acaba follant en mode trepant.
Der Siebente Kontinent
Crec que ara mateix, astorat i destrossat, em limito a posar-li un 10 sobre 10 en l'escala d'hostiaputes. I en cagar-me (altra vegada) en aquest puto geni que és en Haneke.
És que hi ha moltes maneres de borrar tot allò que un dia s'ha escrit, però aquesta fa una impressió que esgarrifa. Literalment.
Ôdishon (Audition)
Una tarda de Nadal demana dues coses. La primera, pel·lícules que parlin de la unió de la família; la segona, poder parlar de records d'altres temps.
Audition, aquesta suau bestialitat del gran Miike, compleix les dues condicions: una noia enigmàtica en busca, a la seva manera, d'una família kiri kiri kiri; i recordar que aquesta va ser la pel·lícula amb què em vaig batejar en Miike.
En definitiva, segurament no la meva preferida, però d'aquelles que sempre cal recordar. Recordar com a mínim amb mal de turmells.
Where the Wild Things Are
Potser és que n'esperava massa, o potser és que no anava amb els ulls adequats per mirar-la. Per tot el que volia que fos, fins i tot em disculparia pel que ara en penso.
Però no.
Where the Wild Things Are és una meravellosa obra visual i plàstica. De veritat, una passada.
Llàstima que més enllà dels aspectes oculars, la història es perd sense sentit en una amalgama de petites històries inconnexes a les que s'ha volgut donar transcendència total. L'argument s'allarga sense motiu i tot plegat, les quasi dues hores de metratge, acaben per no explicar absolutament res.
Però per sobre de tot, crec que hauríem de començar a batejar el virus aquest del "dubte de target". I és que Where the Wild Things Are no té clar a qui es dirigeix: és una altra d'aquelles pel·lícules que són massa dures pels nens, però massa innocents i buides pels adults.
Up
He de començar a aprendre que quan penso que el senyor Pixar ha fet la pel·lícula d'animació definitiva, poc després es torna a superar.
Deixant injustament de banda els aspectes tècnics d'Up (que són excepcionals!), trobo un mèrit impressionant tirar endavant aquesta història. Que s'ho mereix, però que no és fàcil perquè és dura i aspra.
De fet, no sé per què me'n preocupo: se'n surten genialment, i acaben amb una història tendra, emocionant i divertida.
Tota una obra d'art.
Ara només falta esperar la següent meravella d'aquests genis.
*ah, i s'agraeix saber que els gossos de Disney ja no saben parlar per què sí.
El Retorno de Martin (Evil Laugh)
La tercera peli i l'abús de cervesa és només una manera de desactivar el cervell davant d'aquest munt de merda que pretenem veure. Però no n'hi ha prou.
La paciència està al límit i en el retorno de Martin, on no hi ha cap retorno ni cap Martin, sinó algú amb una màscara que persegueix gent que es frega el pit, ens fa desesperar.
Terrible. Cervesa. I la resta de pelis que se les mirin els altres fricazos de la sala.
El Justiciero de la Noche (Death Wish 3)
Charles Bronson senil. Un barri amb una espècie de violència macarra, punky, cutre i exagerada. No cal dir que una falta completa de sentit i més incongruències que no pas parts correctes.
Una merda de dimensions considerables. Ho corroboro. Però alguna cosa em diu que aviat veurem la quarta part...
El Silencio de los Borregos
Hi ha moltes maneres de començar una marató de cinema escombraries. Potser amb una peli de merda o potser amb una d'encara més merda.
Però és que aquesta peli de merda, és produïda per en Berlusconi. Supera-ho.
Zone of the Dead
És difícil valorar Zone of the Dead. Per la seva profunditat, per la seva foscor.
Val, sí, és cert: la vaig dormir.
Però vaig veure un bon tros del principi i un bon tros del final, i sé que no em vaig perdre absolutament res.
The Revenant
Molt bé. Parlem ara d'avorriment a les 5 de la matinada.
Avorriment a les 5 de la matinada és The Revenant. Que pretén anar de guai i no sap ni decidir si el protagonista és zombie o és vampir.
Wasting Away
És cert: la idea és boníssima. Veure el món des dels ulls d'un zombie mola molt.
Llàstima, però, que tota la resta (guió, actors, efectes, fotografia, direcció, color, producció, ... vaja, tota l'execució) sigui una puta merda.
Død Snø (Dead Snow)
Nazis. Zombies.
Sang. Neu. Jovenets tontos.
Ho barregem una mica, hi afegim uns bons riures, i en surt una peli de zombies més que decent (i que per sort no pretén passar d'aquí).
Shinboru (Symbol)
No sabria com definir Shinboru sense trencar-ne la gràcia. Segurament el més adequat seria callar, observar, decidir i tocar una polla. Ah.
No sé quin podria ser el resultat, però sé que el sol fet de que en Matsumoto ho pensés, ja és una terrible genialitat.
The Imaginarium of Doctor Parnassus
The Imaginarium of Doctor Parnassus és una farsa. No és més que tot un seguit d'imatges boniques amb l'excusa d'un poder especial dins d'una tènue història que ja hem vist mil vegades. Una història que es perd als vint minuts, i que no es torna a trobar.
Accidents Happen
Una altra història qualsevol, un altre drama familiar a l'estil Little Miss Sunshine. Però és llesta, i sap incloure un aspecte molt atractiu per fer que allò que hagués estat només una pel·lícula més, es converteixi en Accidents Happen.
I és que tot i no saber del tot si quadra dins el festival de Sitges, i tot i no ser capaç de fer al·lucinar a ningú amb els seus punts forts, fa sortir de la primera sessió del dia amb una certa satisfacció.
Tetsuo: The Bullet Man
Ja sé quins seran els meus primers deures cinematogràfics després del Festival de Sitges.
Al no haver vist ni Tetsuo ni Tetsuo II, em declaro totalment incompetent per valorar aquesta tercera versió. Tinc la sensació que sense les dues primeres no puc acabar de copsar el perquè ni el com, tot i tenir del tot clar que m'he trobat una pel·lícula molt més comercial (que no convencional) del que esperava.
Moon
Crec que podria arribar a afirmar que si no m'ha agradat més, és perquè n'esperava massa. Moon és una gran pel·lícula de ciència-ficció que sap esperar per explicar i que no té complexes en ensenyar les cartes a les que està jugant.
Dit això, però, juga a un joc massa previsible; i si bé la primera part de solitud és realment magnífica, es perd una mica el nord quan la història va avançant.
Tot i així, només cal pensar en la seva Lluna, en l'ambient de falta d'aire, en la base espacial, en les petites però òbvies referències a 2001, i en tots els detalls que fan que aquest debut de Duncan Jones estigui molt per sobre del que una simple història espacial ens faria esperar.
Pandorum
I després de veure aquest engendre de pel·lícula amb un guió lineal, molt bàsic, dolent i desaprofitat, amb molta acció de videojoc, amb molts cops auditius (que no ensurts) donant la tabarra i amb molt poca teca en general, queda oficialment instaurat el concepte "ens han fet un pandorum".
Kynodontas (Dogtooth)
Jo vaig acabar-la convençut d'haver-m'ho passat pipa. Pels avions, per Rocky, pel germà de rere la balla, per les cintes VHS, per la vigilant, per les llepades, pels gats, pels conys (llums de menjador), pels telèfons (salers), per aquest ambient fred i cru, i per la terrible ingenuïtat d'una família domesticada.
El problema va arribar després, quan en Pere em va comentar que tot plegat potser s'havia ideat com a quelcom molt més seriós del que jo pensava.
Fri Os Fra Det Onde (Deliver us from the Evil)
És cert que perd una mica el nord en el tram central i que el final es passa de rosca, però si tot fos perfecte a Dinamarca, no hi plouria cinc minuts, faria sol cinc minuts més i tornaria a repetir el cicle durant tot el dia i mentre vaig en bicicleta.
I és justament per això que tot i els punts fluixos, em quedo amb la direcció, l'ambientàs, l'estètica, la tensió i la genial presentació dels personatges.
1
Existeix un subgènere que podríem anomenar ni fava, el qual té la característica principal de no deixar-se entendre en absolut.
I dins d'aquest subgènere confús, hi podem trobar dues categories clares: les que no s'entenen perquè són una puta presa de pèl (com, per exemple, Crespià) i les que necessiten un segon o tercer visionat per saber si és una presa de pèl o una obra magnífica (com, per exemple, Primer).
Doncs bé, 1, a part de tenir un inici magistral i una iconografia excepcional (tinc ganes de tenir una pera madura i un llibre 1), és una de les del segon grup. I el primer visionat ha estat molt (molt!) prometedor.
Bakjwi (Thirst)
Si algú diu que vol renovar un gènere, desconfieu. Desconfieu fins i tot si qui ho diu és el grandíssim Park Chan-wook.
Desconfieu. Perquè en el millor dels casos pot sortir una pel·lícula llarga, mediocre i sense massa interès sobre els mateixos vampirs de sempre.
Deadgirl
A mi, que una pel·lícula que es basa en un suposat i pertorbat atractiu femení no tingui un mínim de sang, m'avorreix. I si a més es passa tot el metratge donant tombs al mateix per arribar a un final sense cap gràcia, és fins i tot decepcionant (tot i no esperar-ne res).
Coraline
Estèticament impressionant i tècnicament impecable, només té el llastre d'aguantar una història que bé, no està malament, però que (potser per no definir-se entre infantil i adulta, entre fantasia i drama) no és gran cosa.
Shoot 'Em Up
Si algú és capaç de rodar un guió tan terriblement trampós i tan impressionantment dolent i fals amb la sola excusa de fer una mica de gràcia, és que alguna cosa no funciona en aquest món. Que no, que no funciona.
Inglorious Basterds
Com que a la primera projecció, la pel·lícula es va tallar unes quantes vegades per culpa d'una tempesta, ens van oferir una nova entrada. Vam pensar si valia la pena no gastar-la de nou en Inlgorious Basterds, i no va caldre ni respondre.
El segon visionat aguanta de meravella i permet gaudir-la fins i tot un pèl més.
És cert que ni en Pitt ni en Brühl estan a l'alçada, però comptem amb un enormíssim Hans Landa (que passa directament al top dels personatges d'en Tarantino), una magnífica Mélanie Laurent, un parell d'escenes memorables que s'aguanten i es tensionen només per un increïble diàleg (la pipa i l'strudel), un ritme fantàstic, una banda sonora de nivell i provocativa (com ja ens té malacostumats en Tarantino), unes escenes d'acció seques, ràpides i sense contemplacions, i un seguit de personatges que espero veure encara més perfilats a l'edició extensa.
Que sí, que ara li donaré un descans i pararé de parlar-ne. Però ja estic esperant el DVD amb les escenes eliminades de la versió de Cannes.
Inglorious Basterds
Dins la retorçada ment d'aquest geni hi devia passar una sola cosa. Aprofitar tota una iconografia, tot un tram molt marcat de la història, per posar-la de segon pla de la seva nova genialitat.
Perquè tot i regalar-se algunes escenes de pur plaer històric, que Inglorious Basterds estigui ambientada en una hipotètica França ocupada pels nazis és secundari. El que interessa de veritat són els diàlegs, els tres o quatre personatges memorables, l'ambient i l'expectació.
Tota la pel·lícula se sustenta en aquests quatre aspectes, que no són més que els que fan esperar que tots els camins que s'estan mostrant s'uneixin en una apoteosi final que fa salivar des dels cinc primers minuts.
Star Wars: Episode VI - Return of the Jedi
Que la història arribi a un final més que digne, que tingui certes escenes d'acció impressionants i que es mantingui aquesta aureola d'aventura mítica no em fa desdir de la meva aversió cap al Luke Skywalker, l'actor que l'encarna i el seu pentinadet de jedi repipí.
Però per sort em quedo amb tota la magnífica resta (que és molta).
Star Wars: Episode V - The Empire Strikes Back
I si alguna cosa es podia millorar, es millora: més intríngulis en la història galàctica, més i millor acció, més personatges mítics, més i millors naus i vestits, i més pistes de què carai deu ser un jedi.
Llàstima que continuïn fallant els actors (tot i que en Harrison dóna una mica la cara).
Star Wars
I el que em sembla més impressionant és que aquesta bona història, amb aquesta gran caracterització i fantàstic disseny de naus, escenaris i objectes, hagi arribat a crear tot el que després ha creat.
I no sóc qui per dir si ho mereix o no, però jo amb ella m'ho continuo passant pipa, com si encara fos una tarda d'aquelles perdudes, quan la posaven a TV3 i es veia encara més antiga que amb la versió trucada i remasteritzada que ara tinc a les mans.
District 9
Tot i tenir el protagonista més terriblement subnormal dels últims anys, d'acabar donant massa voltes al mateix tema i de tenir una segona meitat menys original que la primera, s'ha de reconèixer que tant el punt de partida, com tota l'acció i gran part del desenvolupament, són fantàsticament gaudibles.
Star Wars: Episode III - Revenge of the Sith
I el que em fa més ràbia de tot plegat és que no sé si potser val la pena aguantar els dos primers episodis per arribar a la impressionant segona meitat del tercer, o si per contra, ja podrien haver rodat només l'hora i mitja bona i haver-se estalviat tota l'altra palla.
Star Wars: Episode II - Attack of the Clones
Bé, anem a pams. És cert que aquesta entrega millora en guió i fins i tot en personatges (fer pràcticament desaparèixer en Jar Jar dels collons, és un gran encert). Però les escenes d'acció, que eren les que sustentaven el primer episodi, ara cauen en picat.
Tot i que tot això no és res comparat amb la constatació que aquesta saga beu directament de la trilogia antiga: si hagués de viure per si sola, no tindria els mínims de res per ser mínimament interessant.
Star Wars: Episode I - The Phantom Menace
És un senyal significatiu que del primer visionat d'una pel·lícula només recordi dues o tres escenes d'acció.
Però encara és pitjor senyal que el revisionat corrobori que els únics trams amb interès són els que recordava.
Ultimo tango a Parigi
No es pot desmerèixer el guió i la crueltat de la imaginació per sobre de la realitat que la història de Bertolucci pren com a punt de partida.
Però és molt més just que parli de la seva direcció per aconseguir la increïble química de dins d'aquell pis gegant i tronat, i de com en Brando és capaç d'engrandir la pantalla cada vegada que mou un sol múscul del seu cos.
Europa
Reconeixent que la primera vegada que la vaig veure -ja deu fer almenys cinc anys- em va semblar immenjable, el revisionat l'ha posat al lloc que es mereix.
Visualment impactant i suggerent, amb un desenvolupament hipnòtic, la història d'enganys de post-guerra sobre un tren Alemany no fa més que avançar com ho fa el mateix tren: sense parar i sense mirar.
A no ser que algú l'aturi a la força.
Planet of the Apes
Si bé conté alguns buits de guió i algunes vacil·lades un pèl irreals, és indubtable que aquesta història és fascinant, i que la caracterització i ambientació són realment espectaculars.
Un clàssic d'aquells que ho són perquè s'ho mereixen.
The Usual Suspects
Què passa quan unim un repartiment fantàstic (que a més, ho fa de meravella) amb un guió misteriós, místic, hipnòtic i amb bones dosis de sang i de crim?
Doncs que n'acostuma a sortir una grandíssima pel·lícula.
Com ara aquesta.
On The Waterfront
Els abusos socials sempre han estat un tema recurrent en el cinema. Però aquest caràcter gamberro i rebel que encarna en Brando dins d'una de tantes injustícies, dóna un aire diferent i atractiu a una pel·lícula que amb la seva modesta denúncia, és capaç de crear una espècie de bon Rocky dels anys 50.
A Streetcar Named Desire
Dos arguments es creuen al meu cap. El primer, la originalitat de la direcció en una història sense masses al·licients especials. El segon, la superfluïtat i superficialitat dels dos personatges femenins principals.
En tot cas, i tot i els dubtes, puc excusar el segon cas pensant que el problema és només producte del seu temps. I que l'actuació d'en Marlon Brando ho compensa pràcticament tot.
Apocalypse Now Redux
N'hi ha que d'una història així, fàcilment n'haguessin fet un film ensucrat amb un transfons romàntico-patriòtic. D'altres, n'haguessin fet un albertserra, explicant les intimitats sense gràcia ni transfons per trobar-li un perfil humà. I algú més n'hagués fet una simple i entretinguda pel·lícula d'acció.
Però no. En Coppola d'això, d'aquest guió que hagués pogut ser tantes coses, en fa una refotuda obra mestra.
En tots els sentits.
Mazinger-Z, el Robot de las Estrellas (Sûpâ robotto Maha Baronu)
Deixem-ho clar: no és ni en Mazinger ni surt cap mena d'estrella. Però això ja no ens hauria de sorprendre.
És, per fi, l'última pel·lícula d'aquesta terrible marató ("mai més, mai més!!"), i com és obvi, no ens podia deixar acabar en pau. Inacabable, insuportable, amb seqüències horribles de maquetes i sense cap mena de gràcia en general, la seva única funció és la de retardar encara una mica més l'hora d'anar a dormir. Mala puta!
Demon Cop
El cúmul d'improperis que podria dedicar a aquest engendre és tan ampli que, si m'hi paro a pensar, sé que no val la pena dir-les.
Guanyem temps i deixem-ho simplement en un simple: quin puto munt de merda junta!!
All Night Long 3: The Final Chapter (Ooru naito rongu 3: Saishuu-shô)
Encara, anys després, amb la imatge del bufador d'All Night Long 2 gravada a la retina, encarem aquesta nova seqüel·la.
I si bé és cert que no iguala a la memòria, té les dosis idònies de pertorbació, fàstic, horror i sang com per gaudir-les sense haver de demanar (ni obtenir) gaire més.
Mesa of Lost Women
Molt bé. És possible que jo, en aquest moment, ja fos incapaç d'assimilar més metratge. Del que sigui i com sigui.
Però que una pel·lícula comenci ensenyant una energúmena xola i digui, amb una veu en off tota orgullosa "ha besado usted nunca a una mujer así?", no ajuda massa.
I, ben mirat, tota la resta tampoc. Incloses les putes guitarres.
King Dinosaur
Una iguana gegant en un planeta que apareix del no res. Si això us sembla argument suficient per fer-ne una peli, allà vosaltres.
Ells ho van pensar, és clar. I va sortir aquest bodrio.
Zombie Strippers!
Quan després d'onze pel·lícules seguides n'apareix una de zombies, s'ha de tenir fe.
I no és que Zombie Strippers sigui un gran què, però una mica de morts, sang, enveges femenines, barres d'striptease, pilotes de ping pong i bon humor, senten de meravella.
The Terror of Tiny Town
Intentant obviar el detallet d'aquestes persones explotades per vés a saber quin criteri de diversió, aquest western mola. Mola per les persecucions, mola pels personatges i per l'exageració.
Però sobretot, sobretot, mola pel pingüí i per la cara del Sherif. Que val un món
Vixen!
El director de Faster, Pussycat! Kill! Kill! ens sorprèn ara amb una dona potent que és capaç de controlar mestrament el seu voltant.
Follant-se a tot déu.
I és justament quan perd aquesta essència bàsica i aclaparadora, quan intenta mostrar un caire polític i social, que la pel·lícula perd tota la seva gràcia i tot el seu sentit es difon en un discurs que té la seva lògica temporal i històrica, però que aquí hi entra en calçador.
Santa Claus Conquers the Martians
Nadal. Santa Claus. Pobres nens de Mart. Marcià dolent dolent dolent. Nens americans clenxinats que ho saben tot tot tot.
Afegeixo, sense cap mena de dubte, aquesta pel·lícula a la meva llista de maneres de torturar als possibles enemics.
Devil Dynamite
Taoisme + ninges + vampirs + saltirons + power rangers - ( dimonis + dinamita + argument ) = estupefacció, de la que fa riure.
Howling III: The Marsupials
És ben cert que quan penses haver-ho vist tot, sempre sorgeix quelcom nou que és capaç de sorprendre: i és que després d'haver vist molt dels licantrops de sempre, ara arriben les dones-cangur.
Bossa marsupial inclosa.
Freddy vs Ghostbusters
És cert que sembla un petit oasi dins de tanta brossa, però no ens deixem enganyar: fa pràcticament el mateix que tota la resta.
L'única diferència és que, tot i l'amateurisme, és més llesta: sap enllestir el tema en només trenta minuts.
The Amazing Mr. No Legs
S'ha de reconèixer que una cadira de rodes tunejada amb tot d'armes és un punt de partida cridaner. I que el Sr. No Legs és un crack de les arts marcials.
Però llàstima que surti tant poc, i que tota la resta sigui tan obviable.
Alyas Batman en Robin (Les boges aventures de Batman i Robin)
Heus ací una vegada dos dolents molt idiotes que van decidir anomenar-se Joker i Chapinguino en honor als dolents del còmic. I uns taxistes imbècils que per no mirar porno alemany decideixen fer-se Batman i Robin.
Afegeix-hi cançons en tagalog-anglès-castellà, unes actuacions demencials, un fil argumental que faria caure a qualsevol de la cadira, una història d'amor amb bat-bromes sexuals pel mig i res (absolutament res) de salvable.
Crespià, the Film not the Village
Hi ha molt poques pel·lícules que hagin aconseguit posar-me de mal humor. Una d'elles, i en una posició molt destacada, és Honor de Cavalleria.
Doncs bé, ras i curt: aquesta cosa és encara pitjor.
Per l'absència de qualsevol tipus d'atractiu (ni narratiu, ni visual), per la fluixíssima intenció de metàfora argumental i per la falsa pretensió de transgredir i transcendir.
Maleït farsant!
Uchûjin Tôkyô ni arawaru
Aquests extraterrestrets amb forma d'estrella i que detesten els nassos humans molen. Molen molt.
Llàstima que, com l'argument, desapareguin a mitja pel·lícula per donar lloc a un cúmul de desgràcies inexplicables i a una espècie de cine catastròfic sense massa fonament.
Cannibal Ferox
Sovint detesto totes aquelles campanyes que intenten ensenyar què és el que s'ha de fer i el que no. Però de veritat veritat que, per una vegada, agrairia cosa bèstia que d'una vegada per totes s'avisés als joves intrèpids, pijos i idiotes que a la selva és millor no entrar-hi si:
u. no se sap què s'hi va a fer
dos. el títol de la pel·lícula inclou un 'caníbals', 'salvatges' o 'indis untats en fang'
tres. pensen que una american express els hi salvarà la vida
Ni que portin animalons per distreure les serps. La de temps que ens estalviaríem si fessin cas de l'avís!
Vals Im Bashir
Una pel·lícula bèl·lica feta com no se'n fan: sense heroïcitats, sense guanyadors. Només guerra.
Tan crua i colpidora, que ni tan sols es pot recordar si no és dibuixant-la.
Gummo
No es pot negar que tot aquest seguit de personatges tenen un encant especial. Però el paio que va engendrar-los va pensar que fer-ho havia estat una grandíssima idea; per tant, es va dedicar a fer una pel·lícula tope de guai amb gent tope de freak.
I el problema és que tot això només s'ho va creure el paio cregut que ho va fer.
Dai-Nipponjin (Big Man Japan)
Molt bé. La vida d'un monstre bo que combat a monstres dolents pot ser molt dura i malinterpretada des d'una societat japonesa avorrida de tanta destrucció de maquetes.
Però més dur és aguantar aquestes quasi dues hores amb monstres que molen, però amb un ritme i un guió que no fan més que avorrir.
King Kong
És una de les pel·lícules més influents de la història del cinema, amb un munt d'escenes memorables, i es fa impossible entendre el cinema sense ella tot i els tocs racistes, trampes de guió i algunes actuacions per oblidar. Però és que l'ambientació és sorprenentment excepcional, i tots els monstres i l'stop motion estan fets només per gaudir-los enormement.
Кин-дза-дза! (Kin-Dza-Dza!)
"Quan una societat no utilitza la diferenciació pel color dels pantalons... la vida no té sentit, i quan no té sentit..."
I quan no té sentit, el millor és enfotre's del capitalisme amb una pel·lícula de ciència-ficció soviètica hilarant, delirant i tremendament genial.
Ku!
The Dreamers
Podria parlar de la delicadesa amb la que Bertolucci dirigeix aquest film, podria parlar del magnífic ambient, de totes les referències cinèfiles de pel·lícula dins de pel·lícula dins de pel·lícula que mai podrà ser la realitat, de la increïble química entre els actors, o fins i tot podria parlar de les tènues però crucials referències històriques.
Però no. De The Dreamers en recordaré exactament el mateix que en recordava del primer visionat. I és que si a algú aquesta pel·lícula no el posa calent, és que no ha suat mai testosterona.
Barton Fink
És ben cert que la inspiració per força ha de tenir la cara més estranya i ha de sorgir dels fets més inversemblants, de les parets més llefiscoses o dels individus més pertorbats.
Però el que també és cert és que amb una ajuda o una situació no n'hi ha prou per destil·lar coses bones. I el fet de veritat és que els Coen són uns genis des de l'inici, i que vés a saber quina és la seva inspiració.
The 27th Day
A favor: el punt de partida és tan simple i genial que fa fins i tot por.
En contra: millor obviar tot el que passa després dels vint primers minuts.
San daikaijû: Chikyû saidai no kessen (Ghidorah, el Monstre de Tres Caps)
Bé, d'acord, la destrucció mola, i els monstres molen, molen molt. Però aquí, el gran mèrit d'en Godzilla, en Mothra, en Rodan i el rei Ghidorah no és el de defensar el planeta o atacar grans ciutats, sinó simplement el d'aguantar aquesta merda d'actors i aquest cagarro de guió.
Wild River
Puc estar d'acord o no amb la lluita entre l'home i el progrés que aquesta pel·lícula intenta mostrar (i potser aquesta és la gràcia); però el fet és que aquesta petita joia té uns personatges memorables, i una intensitat i ambientació realment envejables.
Vicky Cristina Barcelona
No sé per on començar. He fet el possible per veure-la sense cap tipus de pressa ni pressió, i ni això ha ajudat.
Ajuntar dues coses que m'agraden acostuma a ser contraproduent: no faré mai un gelat de vainilla amb stracciatella. No perquè no pugui estar bo, sinó perquè prefereixo reservar-me en algun aspecte.
Què vull dir? que potser aquesta història rodada a Teheran pel mateix Woody Allen, molaria. O que potser la mateixa història rodada a la mateixa Barcelona per, posem per cas, el merdes de l'Albert Serra, m'hagués provocat, com a mínim i de ben segur, ira.
Però no. Aquesta pel·lícula em deixa indiferent. Potser és que li sobra la merda de música, o potser la merda de color groc, o potser la merda de pamflet publicitari Barcelona = Gaudí, o potser els actors que sembla que no s'acabin de creure el guió, o potser sobra la merda de veu en off, o la merda de muntatge.
O potser m'indigno per no res i la culpa és només d'una història que, en el fons, ni explica ni resol absolutament res.
Gerry
Una pèrdua personal brutal banyada per un desert de muntanyes inacabables. Un fart de muntanyes estàtiques que acaben creant un relleu espinós, l'únic que pot assenyalar el camí.
Calmada però intensa, amb una fotografia impressionant, la pèrdua (i la pel·lícula) esdevé, amb el mínim d'ingredients, sorprenent i colpidora.
Breakfast on Pluto
Irlanda, Anglaterra, sexualitat, anys setanta i una mica de bogeria.
En definitiva: una gran banda sonora.
Hostel
Amb Hostel hem de tenir dues coses en compte:
una: és una puta peli de nens malcriats americans que es volen follar les coses.
dues: ja poden ser tan repel·lents com vulguin sempre que continuïn sagnant així.
(Quin fart de gaudir, tu)
The Dark Knight
Tot i que continuo pensant que en el desenvolupament d'aquesta pel·lícula li sobra algun fragment que intenta perfilar excessivament els personatges, també és del tot cert que no podríem gaudir de la immensa segona meitat sense tenir un Joker o un Dues Cares com els que gràcies a aquests fragments s'acaben aconseguint.
El temps dirà, però ara per ara The Dark Knight és una refomuda obra mestra.
Batman Begins
Re-construir tot allò que ja ha estat escrit i tot allò que ja ha estat àmplia i indiscriminadament exprimit ha de ser un repte considerable.
I tot i que potser en aquest tercer o quart visionat he començat a pensar que potser no és tan extremadament bona com pensava, el repte del crack d'en Nolan s'assoleix. Amb un excel·lent dels alts.
Batman & Robin
És després de veure pel·lícules com aquesta que em pregunto què passaria si en Clooney, en Schwarzenegger i la Thurman fessin un cafè dotze anys després d'encarnar aquesta caca de personatges en aquesta merda de pel·lícula.
Es posarien a criticar l'haver donat el sí a aquesta merda de guió, o tots es posarien a xiular i mirarien cap a un altre cantó?
Forbidden Zone
A vegades, el límit entre la realitat i una pel·lícula és tan gran que tot plegat dóna la volta i es converteix en la realitat més freak mai vista.
O potser només quelcom semblant.
Student Bodies
I el més fort de tot plegat, és que al mirar-la de nou, fins i tot guanya. Què gran.
Nekojiru-so (Cat Soup)
Si em pregunteu de què coi va Cat Soup, hauria de respondre que no en tinc ni la més remota idea.
Però gats, estupefacció i sang són una gran barreja.
Criaturas - Hideous!
Una dona lliure, un castellà que té un castell i una empresa de compra-venda d'animals i fetus malformats.
Resultat: la venjança dels fetus. I diversió.
Batman Forever
Quan es perd l'ambient, els actors no donen la talla i els dolents no estan a l'alçada, què passa? Doncs que el resultat és una papilla quasi immenjable.
Però de petit m'agradava el batmòbil aquest amb llumetes blaves, i només per aquest mèrit subjectiu, li donarem un aprovat pels pèls.
Batman Returns
Més consistent, més agressiva. Una mica més de tot amb un zoo memorable que s'uneix a tots els mèrits de la primera.
Taxidermia
Preguntant-me encara com pot arribar a ser possible pixar foc, cada vegada que re-miro aquesta meravella em quedo més al·lucinat.
Només li puc retreure una cosa que intento obviar: la pedanteria de cert tram sobrant.
Batman
És cert que (potser per una injusta comparació) hi ha moltes coses que fallen. Però hi ha encerts molt grans, com ara la caracterització, l'ambientació i la banda sonora.
De totes maneres, per sobre de tots els pros i els contres, en Batman mola. I en Tim Burton també. No cal dir més.
Human Nature
Simpàtica i entretinguda, queda lluny de qualsevol mena d'alabança per una sola qüestió: la història no para de donar voltes i més voltes per, al final, acabar en res.
Barbarella
No tinc clar si és que algú va voler fer una peli porno i li va sortir una d'aventures, o si en va voler fer una d'aventures i li va sortir una pel·lícula de ciència-ficció, o si va intentar fer ciència-ficció i li va sortir una porno.
En tot cas, i tot beneint-ne la banda sonora, estupefacció i diversió a parts iguals. Bé, no; diversió a saco.
Das Kabinett des Doktor Caligari
Uns decorats genials que semblen extrets d'algun quadre expressionista, uns fantàstics contrastos i transicions, unes gesticulacions i unes caracteritzacions d'allò més expressives.
Tot i que a la història potser li hauré d'acabar de trobar l'afecte amb el segon visionat, aquesta joia de pel·lícula m'ha deixat ben enamorat.
Session 9
Un hospital psiquiàtric abandonat, reformitas manolo que hi entra a treballar i coses estranyes de tant en tant.
Sí, això ja ho hem vist moltes vegades. Però a Session 9, el manicomi abandonat mola molt, i a més, tot plegat està bastant per sobre de la mitjana.
The Magnetic Monster
M'ha semblat veure un capítol de Fringe...
...però dels anys 50!
Mola!
Funny Games U.S.
Una reproducció pla per pla que resulta, com en l'original, increïblement excel·lent.
És potser aquest fet, la repetició exacta, el que podria donar lloc a l'única crítica possible si no fos per què podem dubtar de la intenció d'en Haneke a l'hora de criticar la perversió de la indústria del cinema americà.
I per si totes aquestes lloances fossin poques, puc afirmar objectivament que el segon visionat de la mateixa història és fins i tot millor que el primer.
Tela.
Cocoon
Aquesta és una d'aquelles que recordava afectuosament.
I és que no n'hi ha per menys (però tampoc per més).
The Goonies
Allà on molts hi veuen una fita infantil o adolescent, jo només hi veig un grapat de nens histèrics que no paren de cridar i que m'ataquen els nervis de mala manera mentre passen aventures endolçades.
Buf!
Hallam Foe
Que una pel·lícula amb un actor que m'agrada, amb una bona direcció, estètica i ambientació em provoqui indeferència suposo que hauria de preocupar a algú.
Però no ens equivoquem: la indiferència també implica explicar una història senzilla sense grans cabrioles ni masses errors. Cosa que també s'agraeix.
Honor de Cavalleria
Entenc que es pugui donar ales a un producte diferent que no cau en els tòpics cinematogràfics actuals. I no es pot negar que l'Albert Serra sap engegar una càmera i que a vegades és fins i tot capaç de col·locar-la en els llocs correctes.
Però sortir dels tòpics és quelcom més que engegar una càmera, i tot el que aquest paio fot després de prémer l'on, no és més que una puta farsa.
The Stuff
A mig camí entre la comèdia, l'horror i el drama, es queda justament en allò que de ben segur que no volia ser: una merda.
Per sort, l'Stuff mola. Tot i que només una mica.
Being John Malkovich
Una petita faula un pèl ingènua o una comèdia entremaliada. Potser el seu defecte és no decidir-se, igual que la Lotte, pel seu propi gènere; però això no és capaç d'emmascarar tot un imaginari fantàstic i un desenvolupament d'allò més delirant.
Eden Lake
Parelleta. Nens xungos. Bosc. Pupa. Pupa. Pupa-pupa-pupa. PUPA. Por.
Kingu Kongu tai Gojira (King Kong contra Godzilla)
Godzilla més King Kong feia preveure diversió. Però la realitat és una altra, i si la pel·lícula s'hagués limitat a només els 10 minuts finals, tots ens haguéssim estalviat moltes coses. Sobretot temps i avorriment.
Quin rollo.
Mosura tai Gojira (Godzilla Against Mothra)
En aquesta, en Godzilla perd gran part del crèdit guanyat: en Mothra és molt més elegant tot i no trencar tantes coses.
Ànims Godzi! Només tu pots recuperar el terreny perdut!
Terminator 3: Rise of the Machines
Si bé és cert que la cosa se'n va de mare, que la conclusió és tirant a fluixa i que algú no va acabar de donar les raons necessàries per explicar el pas de l'autocloncusiva (i genial) segona a aquesta, no s'ha d'obviar que la saga continua entretenint cosa bèstia.
Llàstima, però, que això de sorprendre és cada vegada més complicat.
Terminator 2: Judgment Day
Mirar aquesta pel·lícula és veure una escena mítica rere l'altra.
Impressionant!
The Terminator
Recordo que de petit aquesta pel·lícula em va impactar, però ara la remiro i falla per alguns cantons. Però cap problema, passa a les millors famílies: només és una manera de fer notar el pes dels anys.
Penso que tot i que és possible que la fama de The Terminator incrementés molt gràcies a la seqüela, aquesta original també mereix gran part del mèrit: en Terminator és un dels grans personatges de finals del segle XX. De veritat.
Helvetica
Un documental fascinant sobre la tipografia, el disseny i el món; fent un petit homenatge a l'Helvetica, aquella font neutral i omnipresent.
Amb tot allò que té de bo i de dolent.
Burn After Reading
Molt bé, és només una petita opereta dels Coen.
Però què bé que arriba a entrar, què bons que arriben a ser i com de bé que hi arriben a sortir tots.
Fa fins i tot mal, dir tantes vegades bé per una pel·lícula que no passarà a la història. Però és que té el seu mèrit, que fins i tot les seves obres menors s'hagin d'agrair.
The Happening
Em falta alguna cosa.
Tenim un bon inici i una grandíssima realització, direcció i fotografia.
Deu ser... bé, sí, potser hi falta una història.
I hi sobra un anell.
Lola Rennt
Podria dir que ni l'estètica, ni el muntatge, ni el ritme ni la música m'agraden. Però a la vegada hauria de confessar que fan el fet el primer terç de la pel·lícula.
El problema és que la resta és només un seguit d'atzars interessats i tramposos, que acaben per no tenir la menor gràcia.
Que m'encanta trobar-me racons de Berlín que encara tinc frescos i veure'ls passar a tota velocitat, sí; però no m'agrada gens que guionistes que van de llestos em vulguin prendre el pèl amb tanta palla inconnexa.
Gojira no gyakushû (Godzilla Strikes Again)
Si a la primera el guió era patillero, en aquesta segona entrega, la història sobra, directament.
Què collons m'importa a mi una empresa a qui en Godzilla li ha destruït la fàbrica, si la gràcia és precisament (i únicament) que tot es destrueixi?
The Brain That Wouldn't Die
De veritat que ningú se'n va adonar, que un cap no pot parlar sense cordes vocals i/o pulmons?
De veritat??
Gojira (Godzilla)
Era d'esperar que la història fos tan patillera. Però el que no esperava era que les escenes de destrucció molessin tant.
En Godzilla mola.
The Sound of Music
Comencem pel principi: si he de triar entre dues pel·lícules que comencin sobrevolant muntanyes, em quedo amb The Shining.
Sóc així, em va més la sang que les cançons felices.
Però això no treu que The Sound of Music hagi acabat despertant el meu interès, o potser la meva curiositat: i és que en el fons, si obviem les parts meloses i irreals, la llarga durada i l'exagerada musicalitat (sí, és un musical, ja m'havia mentalitzat), tot plegat és bastant més suportable i entretingut del que recordava.
Postal
Hi ha gamberrades que molen i gamberrades que no valen una merda.
Aquesta cosa d'en Uwe Boll, sense cap mena de dubte, és de les del segon tipus.
Secretary
Una paia amb tendències autodestructives. Un advocat amb instint dominador. Ella n'és la secretària. Ho barregem bé, i en surt aquesta faula sobre les relacions, amanida amb bones dosis de dominació i submissió.
The Thing from Another World
Si The Thing és el remake, The Thing from Another World deu ser el make.
Ho dic perquè, tot i que l'adaptació d'en Carpenter mola més, això no desmereix en absolut aquest gran original: és difícil competir contra una de les millors pel·lícules d'horror i misteri de la història.
Student Bodies
Riure's d'un mateix és un acte lloable. Però quan una pel·lícula horrible se n'enriu de pel·lícules horribles, es pot entrar en un bucle infinit que, més que desconcert, causa atacs de riure i estupor a parts iguals.
I per si això fos poc, s'agraeix moltíssim que ens vagin contant els morts: ja no és necessari ni tan sols parar atenció a les xifres.
The Dark Crystal
Aquesta gran meravella d'en Jim Henson, amb un disseny de personatges excepcional, té un petit gran problema: les terribles ganes de transcendir li han privat d'esdevenir un gran clàssic.
Tot és tan enorme, tan majestuós, l'aventura és tan exageradament èpica, que per molt treballats que estiguin els titelles, continuen sent només titelles amb totes les seves limitacions.
Short Circuit 2
Això és un guionista, un personatge d'or que necessita una seqüel·la i els anys 80. Es troben en un local. Tots riuen i pensen com en serà de guai, en Number 5 vestit de coses divertides.
S'abaixa el teló.
Títol de l'engendre?
Short Circuit
Aquest és un d'aquells clàssics insubstituïbles.
Tindrà les seves mancances i el pas dels anys potser l'ha maltractat una mica, però continua divertint i entretenint de manera fins i tot sorprenent.
TMNT
És com si... tota aquesta aventura arqueològica-mitològica ja s'hagués vist abans.
I és com si... amb aquesta nova animació digital (de segona divisió) més agressiva i amb aquest intent de fer ressorgir els personatges... es perdés tota la gràcia de les Tortugues Ninja originals.
Teenage Mutant Ninja Turtles III
L'únic interès d'aquesta merda (horrible, horribilíssima, horribilosa) és que un samurai es passa tota la peli vestint unes calcetes que de ben segur que són ben femenines.
I no sé si algú més se n'ha adonat.
Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Secret of the Ooze
Coses que he après mirant aquesta pel·lícula:
- els pizzeros saben arts marcials.
- una reportera famosa, només pot ser famosa si és extremadament pesada.
- un cop d'altaveu pot arribar a causar un desplaçament de més de dos-cents metres.
- si ets una tortuga, necessites buscar els teus orígens.
- un guió on una rosquilla pot ser una arma letal, no mereix passar a pel·lícula.
Teenage Mutant Ninja Turtles
No en van tenir prou fent que unes tortugues gegants fossin ninjes, mengessin pizza i estiguessin entrenades per una rata esotèrica, que van haver-les de posar als anys 80.
Té tela la cosa.
Sort que de petit eren els meus ídols, i que en Jim Henson era un puto crack.
The Pink Panther
És clar que s'ha de fer un esforç per creure-la, i és obvi que als anys 60 els que hi entenien en comèdies tenien un concepte diferent de ritme i desenvolupament a l'actual.
Però val la pena: sigui com sigui, ens recompensa amb una història delirant i unes escenes còmiques impagables.
And Now for Something Completely Different
Les recopilacions d'esquetxos tenen un problema: són recopilacions d'esquetxos. I per molta continuïtat que se'ls hi pugui intentar donar, n'hi ha de bons, i n'hi que no ho són tant.
Tot i així, a ningú se li escapa que aquesta primera pel·lícula dels Monty Python ha deixat molts gags memorables a la història, sigui mèrit del Flying Circus o no.
The Visitor
Aquesta meravella em recorda aquella enorme As Good as it Gets, però sense la mel que la feia apta, divertida i suau. The Visitor també és suau, però d'una manera molt més intel·ligent, molt més incisiva i sincera.
Com si no necessités explicar el que explica, arranca un somriure rere un altre fins tocar la crua realitat. I la toca fantàsticament.
Monty Python and the Holy Grail
En comptes de tornar a lloar els Monty Python i dir lo meravellosa que és aquesta pel·lícula, em dedicaré a una altra cosa tant o més profitosa, com ara dir lo terriblement horrible que era la versió teatral-musical de The Holy Grail, Spamalot.
Quin puto sacrilegi!
Life of Brian
Delirant, divertida i memorable. Tot un gustasso.
13 Tzameti
No pot ser fàcil parlar sobre l'atzar de Tzameti sense destrossar-ne el visionat a qui vulgui gaudir-la. Potser millor definir-la simplement en 4 paraules: bèstia, pertorbadora, tensa, genial.
Plan 9 from Outer Space
Acabar Plan 9 from Outer Space deu ser una d'aquelles gestes que s'ha de fer almenys una vegada a la vida.
I és que hi ha pel·lícules mítiques i pel·lícules mítiques. Aquesta aberració, ho sabem de sobres, és de les del segon tipus. I amb molta honra.
"A un se'l considera boig quan perfecciona coses que els altres no poden entendre."
Edward D. Wood Jr.
The Meaning of Life
Des del curt inicial fins el final de la pel·lícula (passant, això sí, per algun gag irregular), The Meaning of Life dels Monty Python és i sempre serà una joia magnífica que s'ha de reveure de tant en tant.
Das Experiment
- Tenim un bon guió: basat en fets reals, atrevit, provocador i molt pertorbador. Però... - Però què? - Li falta sexe. - Doncs posem-li una tia bona que es toqui. - També li falten valors familiars. - Doncs posem-li algun tòpic sobre el tema. - Li falta el toc divertit. - Doncs posem-li un personatge que faci d'Elvis.
Apa i aneu a la merda, quina manera de carregar-vos l'excel·lent.
Gomorra
Crua, colpidora i amb una direcció excepcional.
Però de veritat que calien 135 inacabables minuts només per això?
The Killers
Una bona història, un repartiment interessant i uns bons diàlegs.
Però unes sobreactuacions terribles, un guió que fa aigües i una direcció que frega el desastre.
Què durs que devien ser, per alguns, els anys 60.
Jack Frost
Podríem pensar que pel sol fet de ser la primera, ha de ser millor que la seqüela. I per sort, això és totalment cert.
Però tot i que la cosa millora cosa bèstia i que alguns gags són dignes de recordar, no deixa de ser, de nou, una encara millor aposta només per nits de cerveses.
Blood Diner
Pits, canibalisme d'estrelles michelin, perruques, referències pseudo-mitològiques, una mica de sang i un principi de zombies.
Ho barregem tot afegint-hi un guió de merda, personatges i actors que foten pena i el resultat és: brossa.
Jack Frost 2: Revenge of the Mutant Killer Snowman
Si bé això d'un ninot de neu assassí en una illa tropical pot tenir la seva puta gràcia, aquesta cosa no té ni puto guió, ni puta sang acceptable ni puta res.
Només té poc sentit del ridícul, cosa que la fa servible nomes després d'haver begut més de 4 cerveses.
Spice World
No penso fer cap comentari sobre aquest monumental conglomerat de brossa.
Em faig vergonya a mi mateix. M'hauria de començar a preocupar?
Bijitâ Q
Aprofitament màxim de glàndules mamàries = gaudi monumental.
Veure de nou aquesta completa bogeria del pertorbat d'en Miike, és terriblement fascinant.
Star Trek
L'aposta és arriscada: tirar a terra tots aquests 50 anys d'aventures (i aquestes 20 hores que he passat posant-me al nivell).
Per uns moments em pregunto si hauria d'estar enfadat. Però de seguida me n'adono que la millor manera de fer un homenatge a tot aquest univers d'aventures i de personatges, no és altra que la de tornar al principi i reinventar-ho tot amb la millor pel·lícula de tota la saga.
Excel·lent (dels alts).
Star Trek: Nemesis
Em faig una pregunta recurrent. Un exemple de molts: si tens una nau espacial, per què has de fer una maleïda persecució sobre rodes pel puto desert?
La saga ha sobrepassat els seus propis límits i vol esdevenir quelcom que no és. El gènere d'Star Trek mai ha estat el d'acció sinó el d'aventura, i superar les pròpies limitacions (incloses les visuals, les d'armament i les d'invents futurístics) fa que tot se surti de mare.
La pel·lícula d'adéu d'en Jean-Luc Picard és entretinguda, però discreta i desubicada.
Potser és un bon moment per tornar als orígens.
Star Trek: Insurrection
Passa a les millors cases: algú va decidir agafar un capítol i allargar-lo per fer-ne una pel·lícula.
I el resultat és prou bo, de veritat, però no deixen de ser les entretingudes aventuretes d'un capítol estirat.
Star Trek: First Contact
Després de 5 pel·lícules i unes 10 hores de mediocritat, friquisme exagerat i alguna estona llarga de brossa pura i dura, per fi em torno a trobar amb el nivell que havia deixat The Wrath of Khan.
Tota una satisfacció, de veritat.
Star Trek: Generations
Patillera de collons, la pel·lícula que ha de servir de traspàs no és capaç de donar un final digne a l'antiga tripulació; però s'agraeix enormement (deixant a banda sensibilitats nostàlgiques) aquest bon canvi de càsting.
Star Trek VI: The Undiscovered Country
De cap de les maneres podem dir que la pel·lícula que serveix de comiat a la tripulació que ha comandat l'Enterprise durant 30 anys sigui un gran què (no destaca en res, tampoc hi poden haver gaires queixes), però la millora és tal des de l'últim engendre, que haver-la vist senta d'allò més bé.
Star Trek V: The Final Frontier
Què té de bo aquest insultant engendre de pel·lícula? Una sola cosa: veure com en Shatner es dirigeix a si mateix per fer lluir al capità Kirk.
I em preguntareu, on està la puta gràcia d'això? Doncs en que el Shatner ja és ben rodonet i incapaç de fer les escenes d'acció amb un mínim de credibilitat (tot i que ara que ho penso, potser tampoc ho havia aconseguit abans).
De totes maneres... aquest és el menor dels seus problemes: això és un cagarro de dimensions descomunals.
Star Trek IV: The Voyage Home
Crec que aquest és un dels guions més delirants que m'he trobat mai. Potser ni tan sols Executive Koala ni Bijita Q aconsegueixen igualar-lo.
La seriosa i noble tripulació de l'Star Trek se'n va als anys 80 a pescar balenes per salvar la humanitat. Ni més ni menys.
Impressionant, senyor Spock: impressionant.
La sensació final és una barreja de deliri, vergonya aliena i diversió.
Star Trek III: The Search for Spock
Això de ressuscitar el personal sempre ha estat una qüestió complicada, sovint un pèl vergonyosa. Per tant, és obvi que la pel·lícula i la història es ressenteixin greument d'aquest fet. Però si pensem una mica en vulcanià i donem un vot de confiança a la saga, tot plegat és bastant entretingut.
Star Trek: The Wrath of Khan
Això és tota una altra cosa!
Tot i que Kirstie Alley per mi sempre serà la mare de Mira qui parla (i això m'acostuma a distorsionar les pel·lícules on actua), aquesta segona entrega d'Star Trek per la gran pantalla té tot el que no té la primera: ritme, vestuari, història, fotografia i grans batalles espaials.
Star Trek: The Motion Picture
L'Enterprise mola, ho sabem tots. Però no per això s'ha de fer una pel·lícula que només ensenyi maquetes de plàstic.
Que sí, que vale, que la part final en realitat no està gens malament. Però aquests quinze minuts no compensen la llarga i terrible agonia d'actors que sembla que s'aguantin la caca, i totes les seqüències "paisatgístiques" inútils que sembla que no s'hagin d'acabar mai.
Back to the Future Part III
Molt bé, no està gens malament. I molt molt bé, quasi no se li nota el pas dels anys.
Però aquestes segones parts no deixen de ser pel·lícules per mandrejar un dissabte a la tarda: cosa gens dolenta, però d'un altre nivell.
Back to the Future Part II
Això comença a trontollar per tots cantons...
...però el Delorean continua molant!
Back to the Future
Sembla una tonteria però no ho és, i tot i que tenim els viatges temporals coll avall i altament superats, Back to the Future continua sent una altra Spielberg-referència. Almenys per la meva generació.
Però és que a més, el Delorean mola, mola molt.
I tot plegat, l'ha convertit en un bon clàssic.
Rocky Balboa
Tot i que la pel·lícula torna al nivell de les primeres seqüeles, si es repeteix el mateix guió, els mateixos girs idiotes i en Rocky continua sent un subnormal considerable, podríem afirmar que l'únic mèrit destacable d'aquesta enèsima repetició són els collons de toro de l'Stallone, per fer el que fa.
Rocky V
Diguem-ho clar: esprémer fins l'extenuació un producte, acaba amb coses com aquesta.
Una conjunció de sense-sentits, tòpics i dramatismes de pandereta.
Una merda de dimensions descomunals, vull dir.
Rocky IV
Tinc una bona i una mala notícia.
La bona és que l'Stallone se'n va adonar, de que la formula estava esgotada.
La dolenta, que ho va voler solucionar amb robots simpàtics i russos de manual americà.
Demencial.
Rocky III
Un ràpid resum didàctic: la primera era acceptable i la segona era mediocre.
I doncs, què passa a la tercera? Doncs que el nostre estimat subnormal canvia de caràcter i intenta mostrar un nivell de subnormalitat inferior, però a canvi insereix tot d'idees absurdes i idiotes a la mateixa història de sempre, tot i acabar amb el mateix bon final.
Mediocre de nou, però ara podem gaudir de la nova subnormalitat que mostra el gran Mr. T...
No cal dir-ho: la 4 i la 5 em fan por.
Rocky II
Ara sembla que el subnormal de la primera, que aconsegueix no ser un subnormal qualsevol, ha de mantenir una família amb el mateix nivell de subnormalitat que ell.
Què fa el subnormal? Doncs el que fan els subnormals de Hollywood quan una cosa ha funcionat: repetir vilment el guió.
I de nou, només se'n salven els 10 últims minuts. Però ja no tenen ni la gràcia de la novetat.
Rocky
Una història de superació d'un paio més aviat subnormal, la meta del qual és no ser un subnormal qualsevol.
Amb un desenvolupament tirant a mediocre, la tènue crítica social i el gran i sofert final són les claus que fan perviure aquest personatge que a priori no hauria de fer més que angúnia.
Blindness
El poc que he llegit de Saramago m'ha desesperat: és incapaç de donar cap mena d'al·licient a les seves històries fins les últimes línies d'un llibre de 300 pàgines.
I és per això que, per sobre de l'encertada estètica i del gran punt de partida del guió, el mèrit de Blindness pot ser el de fer veure que aquest problema no existeix.
John Rambo
I què ha canviat en aquests 20 anys?
Que els dolents ja no són els russos, que Déu ja no mana enlloc, que ha d'haver-hi una rossa pàmfila a la pel·lícula, que els efectes especials molen, que la banda sonora i la fotografia han millorat cosa bèstia, que al dolent li van els tios, que hi ha moltíssima més sang, i que l'Stallone ja no es pot treure la samarreta.
En definitiva, la sang és diversió. I res més.
Rambo III
Hòsties - Hòsties - L'honor de la nació - Mort - Mort - Boom - Boom - Boom - Boom - Boom - Boom - Boom - Boom - Soldats russos amb barrets russos enmig del desert afganès - Boom - Boom - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Boom - Boom - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - "This film is dedicated to the gallant people of Afghanistan"
I absolutament res més a destacar.
Rambo: First Blood II
Missatge patriòtic - Tornar a Vietnam per veure en Rambo en acció - Mort - Mort - Mort - Amor(!) - Venjança - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Missatge patriòtic.
I d'acord que matar vietnamites i russos(!?) mola, però amb aquest desenvolupament de lluïment es perd aquella gràcia simple i tràgica que tenia la primera.
First Blood
M'encanten els sheriffs orgullosos i sobreprotectors: fan que el pertorbat mental d'en Rambo ens diverteixi cosa bèstia.
I sí, l'Stallone de jove era quasi tan lleig com ho és ara.
Donnie Darko
Em passen un parell de coses pel cap.
Que és cert, que n'esperava més, que potser aquest tipus de pel·lícules em deixen d'impressionar quan intenten passar-se de llestes.
Però això no treu que l'hagi gaudit quasi completament i que, sobretot, en Donnie i el guió em facin certa enveja.
v - Donnie Darko
Die Welle
Sembla que parlar de metàfora semblaria exagerat, de la mateixa manera que parlar de dictadura en un país desenvolupat, modern i culte pot semblar un impossible.
I el gran mèrit d'aquesta excel·lent pel·lícula és el d'aconseguir que palpem justament el contrari.
Funny Games
No apta per a propietaris de cases aïllades ni per famílies sense ous a la nevera, Funny Games es desmarca de tot amb una gran realització que queda amagada rere una història esplèndida i terrible.
I és que aquesta violència per la violència dóna un impressionant i absorbent mal rotllo.
Slumdog Milliolaire
Fantàstica fins i tot en la cara de pàmfil que en Jamal ens planta durant mitja pel·lícula, només té un punt en contra: aquest fort regust dolç final, que fa que tot es converteixi només en un conte de fades.
Surveillance
Perversa i juganera, la Filla pren les regnes d'una història pertorbadora amb una essència fulminant, una estètica refinada i un nivell de sang del tot acceptable.
És possible que el gran però d'aquesta pel·lícula sigui el cognom Lynch: és díficil atrapar el Pare. Però si li traiem aquest gran pes de sobre, ens queda una bona història de principi a fi, amb grans actuacions i amb un ambient d'allò més aconseguit, d'allò més gaudible.
Poltergeist
I és estrany com la necessitat de remake que plana sobre els 20 primers minuts s'esvaeix i dóna pas, per l'ambient i per algun personatge, a una de les millors pel·lícules de terror de tots els temps.
(Sí, és així tot i l'actuació de la majoria d'actors, tot i un ritme al que li costa engegar i a pesar de totes les escenes cutres - anys 80)
Watchmen
Cal reconèixer el mèrit: Zack Snyder és capaç de fer una gran pel·lícula d'un guió quasi inexistent (per limitat, no per dolent), però també és capaç d'adaptar un argument complex, fosc i intens, aconseguint de nou un resultat memorable.
I diria que el metratge és excessivament llarg, però que no li sobra cap escena. I que la banda sonora, plena de terribles èxits dels 80, desentona, però que dóna un aire fresc i desentés a un argument terriblement dens.
Però no vull dir-ho, ni això ni res més, perquè crec que per acabar de valorar Watchmen, necessito haver llegit el còmic.
The Thing
Pel ritme, per l'ambient, pel silenci, per la foscor, pel gos, pel barret de cowboy, pels monstres i els seus tentacles i les seves deformacions, per la sang, pel bon carpenter, pel gel, per la paranoia, i per tantes d'altres coses, aquesta pel·lícula és una maleïda meravella.
Du Levande
En un món on tothom mira com plou, tot un seguit de postals surrealistes, còmiques i pertorbadores, musicals i silencioses, expliquen la felicitat, el perfeccionisme i la crueltat de la vida amb una simplicitat atordidora i fascinant.
RocknRolla
I si algun dia, déu nostru senyor no ho vulgui, m'he de convertir en un RocknRolla, com a mínim que sigui amb una imatge i un guió així.
Per estar deliciosament entretingut.
The Wrestler
És difícil fer entrar a l'espectador en un món tan ple de tòpics i prejudicis com és el de la lluita lliure. Però hi entres.
És complicadíssim fer un relat tan èpic d'un tema tan mundà. Però ho aconsegueix.
És pels detalls, és per la música, és per la interpretació.
I es que si ens haguéssim quedat amb les fantàstiques pi i fountain, no haguéssim conegut mai aquesta cara diferent de l'Aronofsky, més visceral, més real, més pròxim; perdent-nos aquesta increïble meravella.
En Kärlekshistoria (Una Història d'Amor)
Dos mons que conviuen i que s'esperen, la solitud dels grans i l'amor dels petits. Amb un fantàstic fons de colors crema suecs i una lluminosa banda sonora de sons, que porten còmica i dramàticament les evolucions al final previsible i genial.
Andersson, una gran troballa.
The Last Man on Earth
Si bé és a anys llum de I Am Legend en quant a guió, ambientació i interès, The Last Man on Earth (primera adaptació cinematogràfica del llibre) té, en canvi, un inexplicable encant que la fa d'allò més atractiva.
I ja us dic ara que no és precisament pels zombies que tenen por dels alls i dels miralls.
Into the Wild
Esperava una crítica àcida.
Però m'he trobat una pel·lícula d'aventuretes que intenta adoctrinar a base de metàfores fàcils.
I que quedi clar, que si he suportat arribar fins al final, intentant aguantar les inacabables dues hores i mitja que dura (sí, he hagut de fer uns quants saltets, ho reconec) i aguantar al paio aquest insuportable, ha estat només per poder-ne rajar aquí.
I igualment, quina gran pèrdua de temps.
El Curioso Caso de Benjamin Button
Que aquest no sigui el Fincher que ens ha cridat l'atenció els últims anys està bé. I ho està perquè aplica la seva immensa mestria cinematogràfica a una història que és un veritable caramel.
I cal ser justos; la primera meitat d'el curiós cas és memorable i mereix ser recordat per l'evolució, pel ritme, per un grandíssim Brad Pitt, i per un espectacular maquillatge, caracterització dels personatges i ambientació.
Però també cal dir que la pel·lícula perd carisma justament en el punt en que hauria de ser més consistent: allà on es creuen els dos camins simètrics i allà on es tornen a separar.
Tot i així, no li és difícil recuperar el vol i el senderi, tornant a l'acidesa i lucidesa que la història mereix; i arriba a un final memorable només entorpit pels continus talls d'hospital.
I per sobre de tot, per sobre de tots els punts febles que pugui anomenar, la sensació és que aquests queden difuminats dins una obra excel·lent que no puc esperar a tornar a veure en versió original.
El Violín
Si la primera impressió no deixa de ser la d'algú que filma en blanc i negre cremat i càmera en mà per ser un nou rei del modernisme pedant, la pel·lícula fa un gir radical quan ensenya les seves cartes, quan l'inoblidable Don Plutarco agafa les regnes del joc.
I amb això esdevé una obra que sorprèn i que apunta unes maneres excepcionals, tot i la falta d'objectivitat i del tènue excés de provocació sentimentaloide.
The Fall
L'he gaudit, de veritat que ho he fet.
Però no puc evitar pensar que tot pot ser només una maleïda farsa que amaga l'única intenció d'ensenyar disfresses fantàstiques, colors i mons improbables, i paisatges impressionants.
Village of the Damned (1995)
Si bé la primera versió de Village of the Damned, del 1960, sorprèn per agafar una idea senzilla i expremer-la el suficient com per fer-ne una magnífica pel·lícula i crear un increïble ambient, aquesta segona versió peca de voler trascendir tant com la primera amb el mateix guió, però 30 anys després.
I és cert, Carpenter ens recorda en algun moment aquell ambient majúscul de The Thing. Però amb això no n'hi ha prou, i si hi sumem incoherències no solucionades i massa tòpics descarats dels anys 90, ens quedem amb aquest despropòsit que se salva pels pèls de la crema.
Shaun of the Dead
Molt bé: zombies, sang, escenes d'acció, corredisses, mutilacions, el típic rabiós que la dinya... però sobretot, una parodia monumental sobre el gènere, per si el gènere ja no fos prou paròdia de tot plegat.
Magnífica i divertidíssima antecedent de la també monumental Hot Fuzz.
Taxi Driver
La manera que Scorcese té d'explicar les coses continua sense entusiasmar-me en absolut, però cal reconèixer que un De Niro vestit d'heroi frustrat que passeja desequilibrat per una Nova York catastròfica (i que guanya la partida a un sentit comú criticable), té el seu punt(asso) d'interès.
Taxi Driver és gran; tot i que potser hi he de pensar una mica més abans de decidir-me a dir que és tan gran com esperava.
v - Taxi Driver
There Will Be Blood
Aquesta pel·lícula és tan terriblement perfecta en tants aspectes i a tants nivells diferents, que podria arribar a dir que fot ràbia.
Però ràbia de la bona, si realment aquest tipus de ràbia existeix.
v - There Will Be Blood
The Squid and the Whale
És justament així com una pel·lícula amb bones intencions, bon repartiment, punts forts, bona fotografia i bon ritme, esdevé monòtona, exageradament moralista i terriblement forçada per culpa d'una història que algú no es va repassar més de dues vegades.
v - The Squid and the Whale
Children Shouldn't Play with Dead Things
Tot i comptar amb uns personatges odiosos que no transmeten cap mena d'empatia; tot i utilitzar uns morts de fireta; tot i partir d'un guió que no s'aguanta per enlloc; tot i haver d'aguantar tota la pel·lícula per un final que no compensa; tot i la suposada ironia que fa aigües; tot i tantes i tantes coses que la fan totalment prescindible...
...li donarem el benefici del dubte pel sol fet de ser una qüestionable pionera, tot i que la posterior i semblant The Evil Dead la supera de llarg en tots els aspectes.
v - Children Shouldn't Play with Dead Things
Leprechaun
I un guionista li va dir a l'altre: agafem tots els horribles clixés de les pel·lícules infantils de finals dels 80, i posem-hi un Leprechaun que mossegui molt però que no faci gaire sang.
I heus ací un cagarro de proporcions considerables, d'on només se'n pot salvar la curiositat pel pre-operat nas de l'Aniston.
v - Leprechaun
The Prowler
Acaba la Segona Guerra Mundial i un dels soldats que torna a casa mata amb una bonica forca a Rosemary, la novia que l'havia deixat per carta. Fins aquí bé.
Però quan la història, per falta d'idees, pressupost o per simple capritx de guionista, salta 30 anys i se situa als 80: qui és que mata a qui, si l'excusa ja ha expirat? com és que no hi ha una matança a la festa de graduació? tot i haver-hi ganivets llargs, falten serres mecàniques? per què el guapetón ajudant del sheriff és tan extremadament idiota? com pot ser que les escenes de tensió facin riure?
I el que és més important: un simple i total... per què?
v - The Prowler
Tropic Thunder
Tot i no ser una gamberrada a l'alçada de Zoolander, Tropic Thunder és incisiva, crítica i terriblement divertida.
Flaqueja en algun punt, però els tràilers i la caracterització dels personatges ho compensen sobradament, aconseguint un resultat més que dignament gamberro.
v - Tropic Thunder
Låt den rätte komma in
Amb una bona fotografia i uns actors principals molt joves però que la claven, Låt den rätte komma in ens explica una petita història de vampirs que se surt dels clixés habituals en aquesta temàtica.
Però tinc sentiments contradictoris. Si bé la història i el punt de partida són originals i envejables, aquests s'esgoten inesperadament a mitja pel·lícula.
Potser és culpa de l'afany de voler tocar massa cordes i voler tocar-les totes massa bé; o potser d'haver baixat la temàtica de vampirs a la quotidianitat més quotidiana i haver caigut en el parany de demostrar-ho tot ensenyant la resta de quotidianitats ja avorrides per altres temàtiques més habituals (o per dir-ho d'una altra manera, els telefilms).
v - Låt den rätte komma in (Let the right one on)
Village of the Damned
Hi ha una creença popular que diu que per decidir sobre algun tema, és bo fer un parell de llistes, una amb els motius a favor i l'altra amb els motius en contra.
I el fet és que si algun dia he de decidir entre tenir fills o no, aquesta pel·lícula segur que formarà part dels motius en contra. I valdrà, almenys, per tres.
Magnífica.
v - Village of the Damned (1960)
The Day The Earth Stood Still
Original i persuasiva, la genial Ultimátum a la Tierra és fruit d'anys de por, angoixa d'autodestrucció i ànsies de canviar les perspectives amb noves aventures... caldrà veure què passa al remake, on és de suposar que de tots aquests elements, només en quedarà la por.
rev - The Day The Earth Stood Still (1951)
Wall-e
La primera part de la pel·lícula és una autèntica delícia. Gaudir d'aquesta manera de la mímica, de la imatge, de l'animació, dels personatges, del silenci,... és magnífic.
Després, tot i que sense cap canvi radical, tot s'endinsa en un discurs senzill que està de moda, però que la Pixar aprofita al seu favor, ensortint-se'n mestrament amb una crítica bastant agosarada (però innocent) al com funcionen les coses.
En definitiva, i amb només un visionat, ja ha pujat a l'olimp del que jo entenc per obres mestres de l'animació.
I ara, no sé per què, tinc ganes de reveure Curtcircuit...
v - Wall-e
Noche de Paz, Noche de Muerte
Oh! Un malalt mental vestit de Pare Noel mata els pares del pobre protagonista davant seu...
Trauma! Trauma! Trauma!
I què ha de fer el pobre nen quan es fa gran i algú el vesteix de Pare Noel? Doncs lo típic, se li han de creuar els cables i s'ha de venjar de tot i de tothom.
No té més (i de fet, té bastant de menys), però cal reconèixer que veure el maleït Pare Noel amb destral i fent saltar sang pels puestos, és bastant reconfortant.
R.O.T.O.R.
Un guió que falla per tots cantons, un protagonista amb cara de restrenyit, un robotet teledirigit penós sortit dels teletubbies, unes trucades de telèfon que no s'acaben mai, lluites sense cap mena de gràcia, i per sobre de tot, un dolent, en puto R.O.T.O.R., que fot una pena considerable i que sembla més un integrant dels Village People que no pas un robot assasí.
Pura brossa que aconsegueix la fàcil fita de fer-me descollonar (quan es tracta d'una pel·lícula seriosa) gràcies a les quatre cerveses consecutives i a les aportacions del públic.
Però si R.O.T.O.R. pot presumir d'alguna cosa és de fer-me pensar que es tracta de la pitjor pel·lícula que he vist en ma vida. I això potser té el seu qüestionable mèrit.
Nº1 del Servicio Secreto
Anys 70. Dolent dolentíssim que mata. Bo boníssim que domina els revòlvers i les dones. James Bond? No! Una brossa encara més gran!
Ridícula i discontínua, aconsegueix sortir de la mediocritat amb alguns grans gags barroers que arranquen grans rialles als espectadors més motivats.
Mugrons amb sifó sota les bruses, afaitats a cop de bala, vidres anti-bales, xulos, guarres, dolents, revòlvers, efectes especials de pena, continuïtat de merda i pedaços d'ull que s'aixequen amb sorpresa generalitzada.
El final, horrible, l'envia inevitablement a la foguera; però se salva a l'últim moment per allò de fer-te passar una bona estona rient amb ella i d'ella.
Jules et Jim
Una mirada innocent però cruel a l'amistat i a l'amor.
Un pas del temps caòtic i malaltís que potencia i que traeix tot un cercle d'atraccions, com si es tractés d'un simple joc de maneres contraposades de veure-hi.
Un muntatge fresc i atrevit, d'una simplesa absorbent i atractiva que cal visionar per veure-hi la inspiració de molts llargmetratges posteriors.
v - Jules et Jim
Dèmoni
Terribles anys 80, personatges idiotes, un escenari envejable, sang i zombies.
Es pot demanar alguna cosa més (o menys)? De fet sí: que no fos tan terriblement dolenta.
Però llavors segurament perdria tota la seva gràcia.
v - Dèmoni
Rosemary's Baby
Si bé el temps li ha passat factura (en personatges, en diàlegs, en banda sonora), Rosemary's Baby manté la gràcia, la tensió i l'originalitat. Cosa que s'agraeix, i molt.
rev - Rosemary's Baby (La Semilla del Diablo)
Speed Racer
Perdona'm pare, que he pecat: em vaig preguntar el per què els Wachowski havien de fer una cosa així, no hi veia el sentit i era reticent a veure-la.
Perdona'm pare, per haver dubtat.
Speed Racer és intel·ligent, divertida, compta amb un bon guió (tot i basar-se en el que es basa) i és una excel·lent pel·lícula d'entreteniment.
I per si això fos poc, no s'avergonyeix gens ni mica de rodar en croma, aconseguint un resultat visual espectacular.
Una petita meravella inesperada, un magnífic parèntesi en les obres transcendents d'aquests germans genials.
v - Speed Racer
Iron Man
Vivim en temps estranys, temps de convulsions, temps d'interessos i d'extrems.
Temps en els quals es poden crear les bírries més grans de la història amb superherois, però també temps on uns comptats productes de còmic es poden elevar a bona pel·lícula d'entreteniment, amb un bon guió, bones interpretacions i bon equilibri d'efectes especials i història.
I Iron Man és sens dubte, i per sort, del segon tipus.
v - Iron Man
Tokyo Gore Police
És cert: l'última pel·lícula, la de les 6 del matí, és esperada amb unes ferotges ganes de fer conya, i Tokyo Gore Police és idònia per aconseguir-ho.
Sang, més sang, molta més sang, amputacions, ferides que es converteixen en armes letals, venjances creuades i tornades a creuar, i uns gags, muntatge, guió i producció horribles.
Aquesta cosa es manté al límit entre el cine fet per enfotre-te'n amb ganes i la més immensa brossa. I potser aquesta és la seva gràcia.
Mum & Dad
És estrany: tot i sobrar-li més de la meitat del metratge (per repetitiva i per cansant), tot i que abusi d'uns avions pesats i que no tingui un final a l'alçada del que era desitjable esperar, aquesta la recordaré. Encara que només sigui pels valors familiars i pel pertorbat del pare masturbant-se amb un trossot de carn.
Acolytes
Sense grans pretensions, Alcolytes aconsegueix teixir un entramat de relacions d'amor-odi d'allò més interessants entre tres joves, un psicòpata i un assassí en sèrie. I el millor de tot és que aquestes relacions fan dubtar de l'entramat als propis personatges.
Aquest petit element conjugat amb una mica de sang, alguna persecució, bons personatges i algun gag ben trobat, fan que Alcolytes s'erigeixi, sense cap mena d'opció a passar a l'història, com la millor cinta de la nit.
100 Feet
Ella mata al marit maltractador en defensa pròpia, ella acaba en arrest domiciliari a la casa on va matar al marit, el fantasma d'ell perviu a la casa per maltractar-la des del més enllà.
Un argument tan odiós com atractiu, que fa mirar-la amb una certa il·lusió per veure sang i revenja.
I és cert, té bones escenes de certa tensió i de sang.
Però la dimensió matrimonial i certs tics de peli de por ja massa tronats fan que tot plegat quedi d'allò més cutre.
City of Ember
Aquesta nova corrent de cinema autocrític amb la humanitat m'està començant a cansar. És cert, City of Ember és una pel·lícula infantil (amb alguns tocs cruels que podrien desmentir-ho), i com a tal ha de gaudir d'una espècie de perdó natural que les nostres ments adultes donen per vés a saber quina raó, però l'autodestrucció del mal per tornar-lo a fer renéixer en els ulls innocents d'uns nens, em fa venir ganes d'anar al lavabo.
City of Ember té un gran problema, que no és ni tan sols la història (que si hagués estat ben tractada, podria arribar a maquillar aquest sentiment de cagarrines): el seu gran problema és que té un decorat brutal. S'hi han gastat la pasta, i tot de ments creatives van decidir omplir l'espai amb els objectes més bonics i ben triats que he vist en molt de temps en un film d'aventures.
I per culpa d'això, la resta de la pel·lícula sembla arrepenjar-se en uns decorats que no deixen de ser només decorats, per deixar tota la resta a la llista del podria haver estat...
Home Movie
M'ha costat entrar-hi. Durant molta estona no he vist més que cartellets inútils i moviments massa ràpids de la càmera.
Però del que m'he adonat després és que tot, inclòs aquest inici decepcionant, no és més que una estranya simfonia de tensió que aconsegueix el seu punt àlgid quan et manté extremadament enganxat al que està passant a la pantalla.
La idea és senzilla: un Blair Witch Project o un REC (estètica i conceptualment parlant) basat en una realitat molt més palpable que els zombies o les bruixes. I si bé Home Movie no és una pel·lícula de por (ni de sustos), aconsegueix pertorbar de manera molt més colpidora, i per tot això supera amb escreix les seves dues predecessores.
De veritat, de veritat, que mai dos nens m'havien donat tan mal rotllo. Una gran sorpresa.
Monster X Strikes Back: Attack on the G8 Summit
En Minoru Kawasaki no n'ha tingut prou amb un calamar boxejador o un koala sospitós d'assassinat, no. En Minoru no en té prou amb presentar-se amb el seu productor amb un barret de Guilala i ell mateix amb la màscara del Takemajin, el Déu Takeshi Kitano que ha de salvar al món de totes les espores que es volen reproduïr i destruïr la Terra.
En Minoru no en té prou amb tot això i es treu de la màniga una pel·lícula deliberadament matussera, amb una cimera del G8 (atenció a la caracterització dels presidents!) amenitzada per l'aparició d'un monstre d'aparença estranya que destrueix tot el que troba al seu pas, sense que els líders mundials siguin massa capaços de fer res per impedir-ho...
Per descomptat que la pel·lícula és una paròdia i homenatge a si mateixa, a la seva predecessora i al gènere; i que tot plegat és una broma enorme feta de manera barroera i amb algunes seqüències un pèl massa pesades.
Però barroer no vol dir ni dolent ni menyspreable: com sinó haguéssim pogut passar aquesta gran estona rient fins aconseguir agulletes a les galtes?
Aquest home és ja un amenitzador imprescindible de la meva col·lecció de pel·lícules preferides.
(i... merda! per què no he portat el dvd de koala kacho per a que me'l firmi? m'he hagut de conformar amb l'entrada guixada...)
Hiroshima mon amour
Preciosa en la fotografia i en el blanc i negre, amb una estètica increïblement acurada, uns diàlegs impressionants i una molt bona banda sonora, Hiroshima mon amour és una pel·lícula impactant que viu en un present ple de passats.
És tèrbola; és un cant a la pau, a la memòria, a l'amor o potser només a l'impossible i a l'oblit.
Imperdible.
v - Hiroshima mon amour
Sympathy for Mr. Vengeance
Després d'esperar massa d'Oldboy i de gaudir amb I'm a Cyborg, But That's OK, he decidit donar una merescuda nova oportunitat a en Chan-wook Park i fer les coses ben fetes. I què millor que passar per la Casa Àsia i emportar-me Sympathy for Mr. Vengeance?
Grandiosa, dura, elegant, impactant i sorprenent. Tot a parts equilibrades i amb una encertada primera part pausada i descriptiva, i una segona de pura venjança retorçada.
Crec que no cal dir gaire més, només esperar que amb la Lady es pugui, com a mínim, gaudir d'igual manera.
v - Boksuneun naui geot
Edward Scissorhands
Se li perdona tot, tot i tot (sobretot els buits de guió), pel sol fet de crear aquest ambient, aquesta paròdia... però sobretot per fer existir l'Edward Scissorhands.
rev - Edward Scissorhands
Rashômon
Després de tant Kill Bill, m'he sentit inconscientment obligat a reveure Rashômon: sempre he trobat una relació directa entre aquesta obra mestra de Kurosawa i la narració d'en Tarantino.
La mentida humana és la protagonista d'un relat explicat per diversos ulls i en diversos temps no lineals, creant una atmosfera tan tenebrosa i enrevessada com la del propi bosc on se succeeixen les mentides.
rev - Rashômon
Kill Bill: Vol. 2
Crec que és la primera vegada que aconsegueixo veure-les seguides. I no se'n gaudeix el mateix: se'n gaudeix el doble.
El segon volum és el d'en Bill i aconsegueix contrarestar l'increïble acció de la primera amb més acidesa i fantàstics diàlegs. Una bona compensació per a Tarantaritzar-ho una mica més i convertir-ho en una de les meves obres mestres preferides.
rev - Kill Bill: Vol. 2
Kill Bill: Vol. 1
Impressionantment perfecta en tots els detalls, aconsegueix fer de la sang un mèrit cinematogràfic increïblement decent. Creada, ella soleta i la que segueix, només pel meu enorme gaudi i divertimento.
Pel·lícula de capçalera: què bé que va reveure-la de tant en tant.
rev - Kill Bill: Vol. 1
Eraserhead
Potser arribarà el dia que pensi que Lynch m'està prenent el pèl, marejant la perdiu amb vés a saber quines preses estranyes que no tenen altra raó de ser que la de confondre al personal.
Però fins llavors, continuaré meravellat pels ambients, per les rareses i per no acabar de tenir clar què recollons m'està explicant.
I Eraserhead, el seu primer llargmetratge, senta les bases per a que tot això sigui així.
v - Eraserhead
Before the Devil Knows You're Dead
La millor manera d'elogiar una història és explicar-la en tota la seva simplicitat, aprofitant-ne totes les complexitats.
Before the Devil Knows You're Dead no és més que una història senzilla de corrosió familiar, que es complementa amb un magnífic guió, referències, bones interpretacions i un gran aprofitament d'una línia temporal trencada.
I amb tot això, pot esdevenir molt més que la simple guerra entre dues ànimes negres.
v - Before the Devil Knows You're Dead
L.I.E.
M'atrauen les pel·lícules de moral qüestionable. Em provoquen i ho agraeixo.
Long Island Expressway és l'autopista on ha mort tanta gent, que el jove protagonista, immers en una crisi personal, ha de lluitar per no ser el pròxim que s'hi estavelli.
Una pel·lícula correcta, amb una història senzilla i provocadora que no passa d'aquí, però que si més no serveix també per veure els primers passos d'un jove i genial Paul Dano (ho sento, li tinc una especial admiració).
v - L.I.E. (Long Island Expressway)
Son of Rambow
Al més pur estil Historia Interminable, dos nens s'aventuren a construir la seva pròpia pel·lícula sobre Rambo.
Tot i caure en els tòpics de sempre de les pel·lícules de nens mínimament marginats i en els extremismes d'entorns i caràcters... és agradable, divertida, entranyable i està sorprenentment ben feta (cosa que potser hem de començar a agrair al director de la també fantàstica The Hitchhiker's Guide to the Galaxy).
v - Son of Rambow
Casino
Una magnífica història, unes interpretacions memorables i una banda sonora espectacular. Però hi ha alguna cosa en Scorsesse que mai m'ha acabat de fer el pes. I tot i no acabar de saber del tot el què, aquesta cosa misteriosa evita que magnífiques pel·lícules com 'Casino' puguin arribar al meu podi personal.
v - Casino
The Dark Knight
Acostumo a gastar i esgotar les seqüel·les de les pel·lícules de superherois amb rapidesa. Em va passar amb Batman, amb Spiderman, amb Superman, amb Harry Potter (superheroi?) i amb vés a saber quantes més: la repetició d'un mateix esquema una vegada rere l'altra no em sembla una empresa massa meritòria.
És per això que, al marge de tota l'estratègia de màrqueting, la reinvenció a Batman Begins té el mèrit de fer-me despertar de nou l'interès en un dels herois de còmic més interessants. I The Dark Knight no és més que l'excel·lent continuació d'una formula fantàstica que desitjo que no s'esgoti (de la mateixa manera que també desitjo que qui ja sabem no hagi mort i que tingui corda per com a mínim una seqüel·la més).
A més, superar les enormes expectatives creades és un valor immesurable molt difícil de trobar.
I ara em ve de gust fer una marató de Batman.
v - The Dark Knight
Sweeney Todd
Un Tim Burton excel·lent i sorprenent per l'ambientació, per la sang, per la fotografia, pel muntatge.
Uns actors sorprenentment a l'alçada del musical de Sondheim.
A partir d'ara, una de les inexcusables.
v - Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street
Doomsday
Diria que la sang a l'estiu entra tan bé com l'orxata i que aquesta estranya combinació entre carreres de cotxes, punkis, cavallers medievals i malalties infeccioses és prou divertida i entretinguda, però ja ho ha fet en Pere. Així que em limito a afegir que els escocesos punkis són molt xungos i que tenir pressupost per fer explosions i trencar coses, mola.
v - Doomsday
Vertigo
Una història i obsessió malaltissa, que aconsegueix mantenir una tensió espectacular durant tot un metratge del que hauria d'estar prohibit perdre's.
v - Vertigo
Superagente 86
Divertida i entretinguda, intenta emular aquella gràcia tonta i impertinent de la mítica sèrie, amb contínues referències per delectar els seguidors més antics... però ho aconsegueix només a vegades: li falta aquella elegància que li donava el toc d'ironia característic de l'original. Potser hi falta en Mel Brooks?
Amb un Steve Carrell molt correcte, que per sort no intenta imitar al gran Don Adams, el que més dol és pensar que si bé Get Smart (la sèrie) va ser la primera gran antítesi a la saga James Bond, la pel·lícula no és més que una burda reutilització dels tòpics i gags de pel·lícules més recents.
v - Get Smart
The Signal
Seguint les línies apocalíptiques tipus 28 Days Later, The Signal contempla la lluita humanitat-contra-humanitat ara no amb un virus, sinó amb una il·lusió multimèdia col·lectiva.
Amb aquesta descripció premeditada, això podria semblar una gran horterada sense gaire gràcia, però la pel·lícula sap treure suc d'una història senzilla i ja vista altres vegades, potenciant-la amb altes dosis de sang i d'humor negre.
Tot i l'excessiva confusió creada deliveradament per emular la senyal, fent-nos perdre un referent clar dins el fil de la pel·lícula, és altament recomanable veure-la en dies amb irremediables ganes de sang... sang!
v - The Signal
Army of Darkness
Una passada (massa passada) de volta respecte les anteriors i genials Evil Deads, amb massa poca sang i masses ganes de barrejar èpica, còmedia, aventura i horror. Una fantasmada terrible, que potser pot fer arrancar algun somriure.
v - Army of Darkness
The Invisible Man
A vegades, una pel·lícula magnífica es pot definir només per l'insultant abisme entre ella i una terrible reutilització de les mateixes bases 70 anys més tard.
Però The Invisible Man (1933) és molt més que això, tot i comptar amb un guió igual de senzill: aconsegueix elevar eficaçment un fet recurrent en l'imaginari col·lectiu a un angoixant terror de masses.
Que amb una idea senzilla i uns efectes especials rudimentaris però molt efectius, pot arribar a produïr el mateix que ara intenten causar els atacs terroristes i les invasions interplanetàries-interdimensionals, vaja.
v - The Invisible Man
Once
Una història senzilla, amb un tractament i desenvolupament senzill porten a un resultat amb altibaixos importants.
Sens dubte, el millor és la banda sonora (i és que ja fa molt que adoro The Frames).
The Oxford Murders
Si bé Álex de la Iglesia demostra una gran maduresa amb les formes, abastant l'amplia i complexa història es queda curt en els fets.
El gran final és desmereix pel sol fet que allò que el contraresta (tota la resta) és excessivament confós: no s'ha aconseguit tractar amb la perfecció que mereixia el guió.
Tot i així, molt recomanable.
v - The Oxford Murders
The Mist
Correcta, sorprenent, colpidora i amb gotetes (o gotasses) de The Thing.
Què més es pot demanar?
v - The Mist
The Taste of Tea
Una família japonesa grillada, una fotografia magnífica i una ment brillant al darrere és: diversió!
v - Cha no Aji
El Ángel Exterminador
El sol i únic detall simbòlic d'aconseguir la sensació a la que Buñuel fa arribar sense l'aparició del típic pla amb una mà ansiosa intentant obrir un pany, em provoca la més gran admiració per la pel·lícula.
Si, a més, hi sumem el surrealisme, la crítica social, i la fantàstica broma resultant, la combinació és impressionantment memorable.
v - El Ángel Exterminador
Ben X
L'autisme és un tema recurrent en moltes pel·lícules: crea una certa simpatia dramàtica amb el protagonista i a la vegada aquest és prou llest com per donar la sorpresa final.
En Ben és autista, en Ben juga a jocs online, els companys d'escola se'n riuen d'en Ben. No és una base nova, pot arribar a desenvolupar una trama interessant.
Però és potser per les relacions pel ciberespai, presents en tot el metratge, juntament amb la falta d'empatia amb el protagonista, certs buits en el guió i massa desig de transcendència social, que fan que una pel·lícula ben articulada, amb tots els ingredients necessaris per fer-la dramàtica i interessant, crua i incisiva, acabi esdevenint excessivament freda i poc transcendental.
v - Ben X
Be Kind Rewind
M'encanta com en Gondry agafa les coses més simples i mundanes, hi juga, i en fa petites obres d'art. És pretenciosament senzill.
Ja m'havia passat amb Eternal Sunshine, però sobretot amb La Sciende des Rêves, que en acabar la pel·lícula penso que el director aconsegueix desplegar tot el seu imaginari i fer-lo tan atractiu que nosaltres podem arribar a gaudir-lo quasi tant com ell mateix.
Be Kind Rewind és una petita broma, o potser homenatge, a tot un cine diferent, atrevit, que s'escapa de les fòrmules establertes i que lluita per no quedar-se enrere.
I per si tot això no fos prou motiu per veure-la, només afegir que en Jack Black hi fa un paper d'imbècil, que és el que li prova.
Què més podem demanar?
v - Be Kind Rewind
Ovejas Asesinas
Us agraden les ovelles? Així peludetes, simpàtiques i tranquil·les? Penseu que mereixen alguna cosa millor que viure obeint un gos? Aquesta és la vostra pel·lícula.
La venjança de les ovelles és terrible i, cal dir-ho, la seva primera víctima és un vegetarià odiós.
I això mola molt.
A destacar també els imagables diàlegs fengshui-vegeta-hippinians de la rosseta bonica.
Una meravella.
v - Black Sheep
Evil Dead II
Història millorada respecte The Evil Dead, remake fantàstic, sang a dojo, i alegria, molta alegria al cos.
v - Evil Dead II
Nothing
Voleu veure una parida comparable a Dos Tontos Muy Tontos però en versió estèticament millorada, conceptualment maquillada i que intenta falsejar un tímid argument per fer-lo semblar transcendent (però al qual no sap trobar solució)?
Si de veritat ho voleu, mireu Nothing...
v - Nothing
V for Vendetta
1. Que l'Alan Moore digui que l'adaptació cinematogràfica del còmic és un bodrio, s'ha de tenir molt en compte. Però jo segueixo pensant que la pel·lícula, per si sola, és una grandíssima pel·lícula.
2. Que l'Alan Moore digui que no li agrada, vol dir que he de llegir el còmic amb urgència.
rev - V for Vendetta
I Am Legend
Tot i que diuen que, com sempre, el llibre és molt millor... com a pel·lícula de 'zombies' (o el que sigui que derivi d'aquests), I Am Legend es col·loca en el grup de les millors.
Per una ambientació extraordinària, per un ritme adequat, per un Will Smith que no fa ràbia i per una història que, tot i el final, es fa lleugera i enganxa i apassiona sense masses ingredients.
Hauré de posar el llibre a la cua de coses que he de llegir.
v - I Am Legend
The Evil Dead
Tenia ganes de sang, de molta sang.
I ja us dic ara que The Evil Dead va complir les expectatives.
The Lost World
Vuitanta anys després i encara es segueixen fent les mateixes pel·lícules.
Adversitats, amors i efectes especials.
És per això que no sé si The Lost World crea escola o és que l'espècie humana porta implícita aquestes ganes de veure simple diversió.
La pel·lícula? un embrió excepcional.
v - The Lost World
Teeth
El tema promet. El principi entusiasma.
I tota la resta és un seguit de tòpics inconnexos, personatges odiosos i situacions rocambolesques i previsibles, que no van enlloc més que cap a l'intent de perpetrar una nova saga tipus Scream però amb una vagina en comtes d'un assassí en sèrie psicòpata.
El pitjor de tot és que la pel·lícula es carrega justament allò que fa que el tema sigui interessant, i converteix el símbol de la vagina dentata en una simple arma per tallar polles.
Però la sang i tallar polles mola, i és que alguna cosa bona ha de tenir.
v - Teeth
Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal
Començar a l'immens magatzem que em va fer caure la baba al final del Raiders of the Lost Ark és magnífic.
Continuar amb amb la mateixa acidesa i comicitat de la saga és esplèndid.
Insistir en les persecucions espectaculars de la vella escola és una passada.
Acabar amb un final així és criticable, però totalment vàlid.
Mantenir l'essència de les primeres, a aquestes alçades, és increïblement espectacular.
v - Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
Juno
M'he resistit bastant a veure-la només per anar en contra de la inèrcia general. Ha estat bé, perquè he anat fent salivera.
I no ha decebut.
Tot i que el principi em sembla un pèl trampós, la resta és dolça, tranquil·la i simpàtica. Amb una cuidada fotografia i uns protagonistes (Ellen Page i Michael Cera) que espero veure durant molt temps.
v - Juno
Dead Man
M'ha costat molt: m'hi he adormit entre 2 i 6 vegades. I sospito que ha estat per culpa de la banda sonora, perquè tota la resta (guió, fotografia, Deep i fins i tot en Jarmusch) està francament bé.
v - Dead Man
Bob Esponja, la película
Mai he aconseguit enganxar-me gaire a la sèrie Bob Esponja. No sé si perquè mai m'hi he acabat de posar o perquè mai m'ha acabat de convèncer del tot. Però n'he vist capítols suficients com per saber que m'encanta el seu humor barroer i aquest dibuix seu que s'autodestrueix sense gaires complexes.
La pel·lícula és un capítol més. Entretingut i divertit, tot i que perd gràcia quan els dibuixos s'entremesclen amb personatges reals. Exceptuant l'aparició d'un frik de la talla de David Hasselhoff.
v - The SpongeBob SquarePants Movie
The Nines
Es pot jutjar una pel·lícula per intentar-ho fer bé. I ho a intentat, però no se n'ha sortit.
I mira que la idea inicial...
- Are you saying I'm God?
- Technically no. If God is a ten, a theoretical ultimate, you're more of a nine.
- So what are you?
- Humans are sevens. Monkeys are sixes.
- What are the eights?
- Koalas. They're telepathic. Plus, they control the weather.
...és envejable.
v - The Nines
4.6 Billion Years of Love
Miike, per començar, no té un estil fàcil d'encasellar. Però aquesta pel·lícula se'n va fins i tot dels estereotips que jo li havia penjat fins ara.
Sembla que s'acosti a un drama profund amb dos alter-egos que lluiten per arribar a algun espai/temps millor; amanit per una escenografia que recorda a l'estil dogma (o, almenys a l'estil Dogville) i una fotografia molt cuidada que encara no havia trobat mai en la manera 'barroera' (o potser simplement 'usual') que té Miike de treballar el tema visual.
Una amalgama de coses que fan que sigui interessant de veure, que ensenyen un Miike diferent, però de la qual no estic segur d'haver-li trobat la gràcia.
v - 46-okunen no koi
Dead Man on Campus
M'explico: la vaig veure en anglès en un cine de Boston ara fa 10 anys, quan la van estrenar. No sé amb quina mena de criteri la família amb qui m'allotjava va triar anar-la a veure, però va ser així.
Reveure-la? simple curiositat: recordo que al cine m'hi vaig adormir, i que no la vaig entendre gaire.
Ara? no tinc del tot clara la utilitat d'haver-la tornat a veure.
rev - Dead Man on Campus
Four Rooms
Aquesta pel·lícula seria, per definició, una gran palla.
Però no.
Són quatre palles, i les dues últimes són de les bones.
rev - Four Rooms
La Maledicció de la Flor Daurada
En Yimou ja em va enredar amb La Casa de las Dagas Voladoras, i me'l vaig creure. Després, amb Hero, vaig començar a dubtar d'algunes coses.
Ara, amb La Maledicció de la Flor Daurada (sí, l'he vist en català), ja n'he tingut prou de tot plegat. A mi que no provi d'enredar-me de nou.
No és que sigui una mala pel·lícula. No és que els fets històrics en que es basa no siguin interessants. És que la diferència entre la història i la imponent visualitat del metratge és abismal.
Que la història es queda totalment despullada si li traiem les columnes de colors i les gentades movent-se, vaja.
v - Man cheng jin dai huang jin jia
The Savages
M'agrada molt aquesta nova fornada de pel·lícules americanes que s'obren pas amb simples temes quotidians i solucions originals. Al visionar The Savages és impossible no pensar en Little Miss Sunshine, per l'estètica, per la família en crisi que afronta un problema mundà o per la immaduresa dels 'quarentons'.
Però The Savages s'endinsa en parts més fosques de la vida, i en surt victoriosa tractant-los amb tendresa i originalitat.
Per no parlar d'uns impressionants Philip Seymour Hoffman i Laura Linney.
v - The Savages
Martian Child
No és més que una típica pel·lícula de tarda de diumenge: dolça, entretinguda i amb aquell transfons que li dóna una mica de gràcia més enllà d'un guió que parteix d'una idea atractiva.
I funciona: m'ha arrancat els somriures que calia arrancar-me.
v - Martian Child
Metropolis
La mateixa història, explicada de manera diferent, a ritme de jazz, blues i amb una estètica conscientment retro.
v - Metroporisu
Batman Begins
Sincerament? Una de les millors pelis de superherois que recordo. Serà per les dosis de realitat abans que tot es converteixi en una simple fantasia justiciera, serà per un Christian Bale com al millor Batman, o potser simplement per comptar amb un inici que dignifica a la saga del personatge. Però és així.
rev - Batman Begins
The Birds
Havia de començar a saldar d'alguna manera el meu inexplicable deute amb en Hitchcock.
The Birds és, en certa manera més actual que les pel·lícules de suspens que es fan ara. Amb uns efectes especials que ara fan gràcia, però més actual que ara.
La tensió, sense banda sonora i amb el so dels ocells que puja gradualment; escenes impressionants com quan els ocells s'acumulen prop de l'escola; el ritme; un final pertorbant...
v - The Birds
Supersalidos
Sembla una parida, i ho és.
Però no es pot negar que fa somriure i que intenta (potser fins i tot ho aconsegueix sensiblement) anar una mica més enllà dels típics clixés de pel·lícula teenager.
v - Superbad
Cloverfield
Si bé la cerca de l'amor infantil és tan ridícul com inversemblant en una història així, si bé la història no és massa creïble... Cloverfield ens regala moments genials, imperativament genials.
Per ser, en concepte, la típica pel·lícula d'efectes especials, aconsegueix (i sobretot després de la gran decepció amb The Host) esdevenir tot aire fresc.
Per cert, un dels encerts més grans, la promoció sense ensenyar el monstre (diria que J.J.Abrams hi entén bastant, de tot això), i el foc! i la destrucció! i la càmera que no es queda sense bateria! i els accidents! i el monstre! i el monstre!!
v - Cloverfield
Mulholland Dr.
Com amb tot Lynch, em quedo amb cara de tonto i reflexionant durant una bona estona quan just surten els crèdits finals.
No és que no m'agradi aquesta sensació d'incertesa, ben al contrari: m'encanta tenir-la just després de gaudir d'una pel·lícula cuidada, captivadora, misteriosa.
Lynch somia, s'emparanoia i fa fluir una història tant senzilla com punyent amb d'un somni que ho explica tot. I nosaltres només som els seus pobres i humils (però entusiastes) vasalls.
v - Mulholland Dr.
¡Aterriza como puedas!
Els clàssics tenen aquella mística d'elegància que els caracteritza, i Airplane! només pot presumir de ser la paròdia, la primera i la mítica; amb un humor totalment irreverent i boig.
I per tot això, i per mèrits propis, mereix també ser anomenada de clàssic en tota regla; que els clàssics també envelleixen.
rev - Airplane!
Faster, Pussycat! Kill! Kill!
Encara que sembli increïble, una peli de pits, cotxes, deserts, hòsties i diàlegs terribles, pot acabar fent història.
I sinó pregunteu-li al Tarantino.
v - Faster, Pussycat! Kill! Kill!
*batteries not included
Ep! aquests robotets són simpàtics i divertits: perquè no els reaprofitem per una pel·li que tingui una base més sòlida i interessant? eh?
(Tot i això, una gran pel·lícula de tarda)
rev - *batteries not included
No Country for Old Men
Acabaré ràpid: genial.
Ara necessito reveure Fargo. I també se m'ha passat pel cap buscar una pistola d'aire comprimit, però això ja és un altre tema...
Elephant
Freda però increïblement personal. Un muntatge, fotografia i guió intel·ligents, que et fan posar dins del mateix personatge. Pèls de punta, per simple paral·lelisme amb una realitat tant real.
v - Elephant
1408
Si bé no inventa res, tot està de meravella. I fins i tot fa por, cosa rara.
v - 1408
Carnival of Souls
A vegades l'excusa és que la pel·lícula en qüestió és un clàssic inqüestionable i justament per això es perdona el mal guió, l'horrible director, els penosos actors i actrius o una banda sonora que fa mal de cap.
En aquest cas, no estic segur de que Carnival of Souls sigui un gran clàssic, però l'excusa aquesta vegada serà que en el seu moment (1962), devia fer una por terrible. I només per aquesta espècie d'arqueologia, ja val la pena veure-la.
Eagle vs Shark
No sé si definir una noia inadaptada vestida de tauró que s'enamora d'un noi obsessionat amb el seu passat i vestit d'àguila, com una fricada impressionant o com una comèdia àcida sobre la cerca de l'amor entre persones estranyes.
En tot cas: divertida, hilarant i, com a mínim, interessant.
v - Eagle vs Shark
La soledad
Una direcció, producció i edició impressionants fan que una historia senzilla es converteixi en una pel·lícula honesta i sorprenent, amb caràcter propi.
Pel sol fet de ser impressionantment intel·ligent amb l'ull.
Una simplicitat que s'encomana a tots els aspectes (també en unes magnífiques interpretacions) i que aconsegueix que la càmera s'integri en el mobiliari d'unes vides, per a fer-nos sentir a nosaltres com a xafarders d'unes persones alienes que ens són molt properes.
Una bona sorpresa.
v - La soledad
4 luni, 3 saptamani si 2 zile
Dura, personal, impactant.
Amb una senzillesa admirable (llargues escenes que marquen molt personalment a la protagonista), es teixeix una història tan senzilla com dura i contundent.
Algun altre motiu per acabar-vos de convèncer? Anamaria Marinca: impressionant.
v - 4 luni, 3 saptamani si 2 zile
Zoolander
Feia molt temps que no reia tant amb una parida tan monumental (i fantàsticament exquisita) com aquesta!
v - Zoolander
Fievel y el nuevo mundo
Existeixen aquelles pel·lícules que, ho mereixin o no, les mitifiquem des de petits.
Fievel és una d'elles, però tu, que no fa res repetir-la i recordar-la.
rev - An American Tail
Zodiac
Minuciosa, elegant i, tot i decidir tractar la part menys escabrosa de la història, a moments trepidant i absorbent.
No serà la meva Fincher preferida, però això no vol dir que no sigui excel·lent.
v - Zodiac
The Number 23
Punt fort(íssim): el número 23.
Punt fluix: no s'aprofita gens el punt fort.
Punt fluix: els canvis temporals embruten la pel·lícula.
Punt fluix: en Jim Carrey se'n pot ensortir mitjanament bé fent un paper per pel·lícula, no dos.
Una llàstima.
v - The Number 23
Arma Fatal
Al contrari de tot el que podríem arribar a pensar amb un títol així, i sabent que la fòrmula 'aterriza como puedas' o 'scary movie' cada vegada està més esgotada, aquesta (aquesta) sí, que és de les bones.
I la culminació de la història és genial!
v - Hot Fuzz
Little Shop of Horrors
Simpàtica, divertida i resultona.
Què més podem demanar als bons vuitanta?
Viaje a Darjeeling
Declaro novament la meva més sincera admiració per Wes Anderson. Amén.
El lema d'aquest bon home ha de ser que amb la història més senzilla en pot fer grans pel·lícules. Ho ha demostrat amb The Royal Tenenbaums, a Rushmore i ho porta al límit amb aquesta fantàstica Darjeeling. Sí, aquest és el punt criticable, però també el més lloable.
A més compta, com sempre, amb una estètica, fotografia, diàlegs i banda sonora impressionants, amb l'humor que el caracteritza i aquesta espècie de tendresa que fa aguantar un somriure de principi a fi. La cirereta? Un Adrien Brody increïble.
Ha valgut la pena esperar.
Desperado
Hi ha un certa subcategoria fílmica que fa que, just acabada la pel·lícula, pensi el com pot ser que no la hagi vist abans.
Desperado és una d'elles. Visca Robert Rodríguez! Visca!
(Al final, aquest bon home farà que miri Spy Kids, cosa que no sé del tot si és saludable)
v - Desperado
La Ciudad de los Niños Perdidos
Si bé la destresa i capacitat visual i imaginativa de Jeunet i Caro és sensiblement brutal, si bé aconsegueixen la descripció d'un món imaginari amb un nivell d'abstracció i realisme molt important, la història es perd en abismes que fan que el conjunt perdi la solidesa i, en conclusió, m'hagi costat varis intents acabar-la.
Interessant, però desaprofitada.
v - La Cité des Enfants Perdus
Executive Koala
Hi ha pel·lícules que mereixen ser idolatrades sense motiu pel sol fet d'haver-se convertit en alguna cosa més que una pel·lícula boja. Aquesta n'és una d’elles, i ha merescut la pena l’esforç que ha costat aconseguir-la per poder-la veure de nou.
Més d’un any fa, ja, des que la vam veure a altes hores de la matinada a Sitges.
Ha merescut la pena. Molt. Té moments brutals. Però potser el final milloraria si m’hagués pres algunes cerveses més.
rev - Koara Kachô
Ratatouille
Si bé no s'acosta a l'ironia, ritme i disseny de personatges de The Incredibles, Brad Bird aconsegueix entretenir una estoneta, esgarrapar alguns riures ben trobats i, sobretot, fer-me pensar que l'Itxi (el meu hàmster) algun dia pot arribar a ser un gran cuiner.
v - Ratatouille
The Simpsons Movie
Si bé l'argument podria ser interpretat en part per Sandra Bullock i Hugh Grant, si bé no és més que un capítol més amb una idea més peliculero-romanticona del normal, s'ha de reconèixer que la pel·lícula dels Simpsons és un bon exercici per sortir de la pantalla petita, que se n'enriu de si mateixa (i això és un dels aspectes que més la salven), i que tu, és ben entretinguda i està més o menys ben trobada.
De fet, sempre queda el consol de pensar que, certament, podria haver estat molt (i molt) pitjor.
Grindhouse
Heus ací la demostració de que el mètode de la suma sempre ha estat equivocat.
Planet Terror + Death Proof = vint-i-cinc, com a mínim.
rev - Grindhouse
Tekkonkinkreet
I heus ací un nou capítol de l'etern dilema entre el bé (Blanc) i el mal (Negre); només que aquesta vegada ha estat expressat amb una animació brutal. I la llàstima (molta llàstima) és que no hi ha res més a destacar...
v - Tekon Kinkurîto
[REC]
Sí, REC està de moda, val. REC diuen que fa molta por i que és The Blair Witch Project però en versió bona.
D'acord: de por, la justa. Però la perfecta per fer cridar a la típica part del públic que crida (mai ho he acabat d'entendre, això). Tot i així el que realment aguanta el format és la tensió de principi a fi, només tallada en els moments justos per causar alguna rialla ben trobada.
Blair Witch en bo? sens dubte. Una economia de medis impressionant? ja veus. La sang justa i necessària? oh i tant. Quasi tots els actors ho fan fatal? només se'n salven els iaios.
I m'ho vaig passar bé; es pot gaudir de mala manera (l'entrada a meitat de preu va ajudar). Però tot i així puc acabar amb la sensació d'haver volgut que certs aspectes hagin estat més treballats, no?
v - [REC]
![[rec].jpg](http://www.gumets.net/cine/imatges/%5Brec%5D.jpg)
E la nave va
No estic gaire segur de saber (...) ningú que pugui competir amb Fellini a l'hora de crear art de la quotidianitat més absoluta. Però a més, Fellini és capaç de fer del més complicat i històricament tràgic, allò més senzill, agradable i quotidià.
Una altra petita joia.
v - E la nave va
Survive Style 5+
Sí, en Tadanobu mola, la majoria d'escenaris han estat treballats fins a l'infinit i molen tant o més que ell, i no diré que no hi hagi escenes que molin mogollón.
Però tu, que una pel·lícula ha de tenir un mínim de sentit a part de l'estètic... i a Survive Style 5+ li falten uns quants engranatges.
v - Survive Style 5+
Amarcord
Tenim la gran sort de que per sobre de tantes altres coses, sempre hi pugui haver quelcom que ens pugui provocar un somriure innocent de principi a fi.
Amarcord és una d'elles.
v - Amarcord
Concursante
Concursante és, per sobre de tot, un bon debut. Cortés, que ve de fer grans curts, aconsegueix fer-se amb un guió interessant; el problema és que no aconsegueix crear-ne una idea unitària, ni tan sols estèticament.
M'explico: un curt necessita d'una estètica contundent i original per fer-se veure; en canvi, una pel·lícula no pot suportar quinze estètiques i trucs cinematogràfics interessants en hora i mitja, en sorgeix un muntatge recarregat i pastós.
Tot i això, s'agraeix un guió que s'aparta de la normalitat, les 4 frases lúcides, i unes grans lliçons d'economia.
v - Concursante
28 weeks later
Hi ha seqüel·les i seqüel·les. I aquesta és una impressionantment magnífica seqüel·la.
Així, a seques: tan imperdible com la primera.
v - 28 weeks later
Halloween
A vegades puc fins i tot arribar a ser típic i posar-me una peli que qualsevol altre veuria per tots sants.
Halloween és... bé, millor que comencem pel que no és. Halloween no és cap gran pel·lícula, no és un bon càsting, no és unes bones actuacions, i per no ser, no és ni tan sols un guió ben arreglat.
Però ves, va ser la primera i té el mèrit de començar un gènere i uns ambients que han donat molt de si. I només per això, se li pot arribar a perdonar la resta.
v - Halloween
Akira
Dec ser un dels molts que van començar a tornar-se 'així' amb el programa 'manga!' que fa tants i tants anys feien pel canal 33. Devia ser un dimarts, o un dijous, i potser fins i tot després d'algun capítol d''els joves'.
Portava temps pensant que, tants anys després i sense recordar en absolut de què anava, havia de tornar a veure un d'aquells manga que se'n diuen mítics: Akira.
I sí, és mític, és influent, és potent. Akira és molt gran.
rev - Akira
El Orfanato
Moltes vegades vaig al cine influenciat per vàries idees externes: una pel·lícula espanyola? un gran debut? una crítica excel·lent?
I ahir al trepitjar la sala, vaig anar molt amb compte de no pensar que em trobaria el que em vaig trobar. Aquesta a vegades és la clau de que m'agradi o no una pel·lícula, però El Orfanato fa prou mèrits per si sola com per no haver de pensar en el meu subsconscient.
El Orfanato és... magnífica. Tècnicament fantàstica, compta amb un guió excel·lent, una direcció molt encertada i interpretacions d'alt nivell. Potser compta amb els ensurts més encertats dels últims anys i del guió de misteri més absorbent des de fa... uf!
Vaja, que li fallen els crèdits inicials (sí, no em van agradar), però ho dic només perquè de fet no la trobo una obra mestra i havia de fer constar alguna cosa per abaixar el nivell. Ep... però siguem sincers, mirar-la és un no parar de gaudir.
v - El Orfanato
Wrong Turn
Continuant amb el virus Sitges: primera part de Wrong Turn 2.
Començo a pensar que això de Wrong Turn és una bona saga. No la millor, però suficient. En aquesta primera part els mutants caníbals tenen feina amb un grup de turistes, en comptes de participants d'un reality; la resta del guió és, si fa no fa, el mateix.
Però, tu, tot i ser igual, es pot gaudir d'allò més bé.
v - Wrong Turn
House on Haunted Hill
D'això se'n pot dir 'virus Sitges'. No sé ben bé perquè, alguna part de mi em demanava tornar a veure la primera part de Return to House on Haunted Hill. Típica, però entretinguda i amb sang. Si destaca per alguna cosa és per l'ambient que aconsegueix crear, però la seqüel·la (que només sortirà en DVD), la supera en aquest aspecte.
Una altra d'aquelles pel·lícules de tarda que fan passar l'estona. I suposo que no pretén gaire més.
Si els impulsos continuen igual, aviat caurà la del 59.
rev - House on Haunted Hill (1999)
Return to house on haunted hill
Aquesta va ser sorpresa (marató Sitges 2007), no entrava al programa, i tot i tenir son hi havia ganes de més.
Fa anys del remake que va just abans d'aquesta segona part, i la recordo molt vagament; només sé que no era cap meravella.
Potser el millor que puc dir de 'Return to House on Haunted Hill' és que tot i tocar la matinada, no em vaig adormir. És prou entretinguda, funciona correctament... i tu, l'argument és un topicàs, però fa el seu efecte. Quatre muntatges ben fets, un parell de petits sustos, uns actors que es defensen dignament i un parell d'explosions de sang fan la resta. I si a les 5 del matí funciona, a les 4 de la tarda, segur que també.
The Tripper
Continuem amb la marató Midnight X-Treme a Sitges 2007...
The Tripper comença amb una idea d'allò més llaminera. Sembla que tot portarà cap a la mort de hippies, de molts hippies. I això pot arribar a ser una idea fantàstica. Però afegim-hi un detall: qui mata hippies és Ronald Reagan. Excepcional.
Llàstima que tot plegat es perdi en un mar d'aspectes estúpids i, tot i tenir unes escenes de sang prou acceptables, el resultat és desigual. Fins i tot un missatge político-social que pretén ser molt obvi, queda diluït i no aconsegueix ser gens clar.
En definitiva, un gran principi, però una continuació que deixa molt a desitjar (tot i la sang, que sempre va bé veure-la!).
Wrong Turn 2
Continua Sitges 2007 i comença la marató. Aquest any toca sang i fetge i jo personalment estava esperant com a mínim destrals i serres elèctriques amb molta sang i moltes explosions.
Wrong Turn 2 acompleix tots aquets requisits sense problemes, de veritat. Un guió del que no cal parlar (per què?) i tot un seguit de morts, de sang, d'energúmens deformes caníbals, i molts, molts membres amputats. D'acord, no és el millor gore ni el més fort, però tu, sacia ganes i és prou divertida i entretinguda.
I'm a cyborg, but that's ok
Així va començar Sitges per mi aquest any: I'm a cyborg, de Chan-wook Park. Val a dir que no sóc gran admirador d'Oldboy, però aquest paio sap fer pel·lícules.
Avui sé que ha guanyat el premi a millor guió del festival, però ahir ja vaig quedar impressionat per un guió complex, un puzzle fantàstic que conté quelcom més que robots i rates, tot i que a vegades es perd en detalls innecessaris. Una pel·lícula que 'amelineja' en alguns punts, jugant amb la màgia i l'estètica, una banda sonora encertadíssima i un humor simple però molt emotiu.
És interessant aquest canvi de sentit en la carrera de Chan-wook, després de tanta venjança. Aquesta és entranyable, divertida i íntima; un bon canvi i una bona reflexió.
Ser un cyborg i haver de recarregar bateries en un centre psiquiàtric no és feina senzilla.
300
He caigut en la temptació. Ha sortit el DVD i m’ha atret de tal manera que ha aconseguit fer-me gastar una quantitat exagerada de diners en una mica de plàstic mal dissenyat (per què la portada ‘edición dos discos’ té aquella línia vermella que la fa tan lletja?).
Però parlem del que és bo de veritat. Fa molt poc que existeixen adaptacions de còmic com ho és aquesta. Magnífiques translacions que en respecten l'estètica i la màgia; tot i que suposo que no és casualitat que hagi estat amb les novel·les més visualment impactants de Frank Miller.
A 300, l’aire té tanta densitat que es pot palpar, les escenes tenen tanta intensitat que mantenen el ritme perfecte per a sentir-te absorbit per la història. És veritat, hi ha sang, fetge i tot el que queda entremig. Però a la pel·lícula s’ha fet un esforç per incorporar amor! (qui es queixa de tot allò, que pensi que s’hi han esforçat, potser massa).
En fi, que és veritat, és violenta a més no poder. Tot i que els grecs eren violents, les guerres són violentes, i els còmics encara ho fan més impactant.
En fi, brutal.
rev - 300
The Chumscrubber
Gran fan de tots aquells films que caricaturitzen i representen una societat americana amb certs símptomes de malaltia, The Chumscrubber s'endinsa en el sempre cuel (sobretot fílmicament parlant) món dels instituts. I ei, se n'ensurt de puta mare.
Plena de detalls, s'endinsa en un guió senzill però que funciona, i relaciona la decadència de vàries famílies per formar un tot interessant, que sortosament no pretén passar d'aquí.
v - The Chumscrubber
A Clockwork Orange
Hi ha coses que no canvien... ja fa anys aquesta pel·lícula es va convertir en un clàssic (típic però classic) per a mi, i des de llavors la re-miro amb certa freqüència.
Tonteries? clar. És cert que finalment te n'adones que les coses són relatives i que la naranja ha envellit cinematogràficament (i no ho dic per la ratllada que té el DVD i em fa saltar uns minuts). Kubrick era gran, molt gran, però ningú és infalible contra el temps. I fins a quin punt això m'importa? diria que de fet no m'importa gens.
Tot el seu inventari, estètica, caràcter i tota la seva vida continua totalment intacta i en plena actualitat. Continua sent aquella pel·lícula que sorprèn, que no deixa indiferent, que provoca... I amb tot això, n'hi ha prou i més que de sobres.
rev - A Clockwork Orange
Silent Running
És estrany, no sabria si qualificar-la com una altra gran pífia dels anys setanta o com una curiositat de les que s'han de veure. Possiblement les dues coses són encertades: una no treu l'altra i si més no crea escola de talents (Trumbull, el director, fou l'encarregat dels efectes especials de 2001, pel·lícula de la qual aprofità alguns efectes, i de la posterior Blade Runner)
És millor no parlar dels actors. No ho faré, perquè si el director es lliure de crítica per ser el seu primer llargmetratge, ells també es mereixen pietat; de fet, la majoria d'ells han arribat a forjar carreres consistents. De Silent Running, només cal destacar dues coses: els robotets simpàtics i els efectes especials, que aporten el petit gra de seriositat que falta en altres aspectes. La història, bé, a seques. Potser és perquè ara ens omplen el cap amb el canvi climàtic i als setanta això no passava, però alguns dels arguments de la pel·lícula passen de la curiositat a la comicitat i d'allà directament a la possibilitat de ser menyspreats.
Però tot i així, és interessant. Cal veure-la sabent que el seu valor radica en ser base de noves pel·lícules de ciència-ficció, i en ser seguidora (una mica distanciada) de la magnífica 2001.
v - Silent Running
Death Proof
Se li nota. En Tarantino s’ho ha passat pipa fent-la. I això és bo, molt bo; però també implica alguns petits detalls d’autocomplaença.
El segell de la casa es fa notar com mai (tot i el desenvolupament totalment lineal), cosa que fa que descobrim la veritat més profunda del saber fer del geni. Ei, que no és que la pel·lícula sigui la millor que ha fet; dic que aquesta és completament la seva pel·lícula.
Però no tot és així de bonic: és completament lògic i normal que a la mitja hora de començar la projecció pensis que tot plegat és una gran presa de pèl. Tranquils, la sensació s’arregla amb només 10 segons de metratge, i a partir de llavors tot es converteix en quelcom AIXÍ de gran. Tot plegat acaba amb un total entusiasme a l’hora d’abandonar la sala.
Quin crack. Quina meravella. I a qui no li agradi... i a qui no ho entengui... ell s’ho perd.
(Per cert, no espereu els tràilers. Algú, ja àmpliament maleït, ha decidit no ficar-los...)
v - Death Proof (Grindhouse)
The Fisher King
És estrany. The Fisher King és tan aviat lúcida com exageradament extravagant. Ja ho té això, en Gilliam, però si s’hagués quedat amb la lucidesa, tot plegat hagués estat senzillament fantàstic. Sé que és el seu segell, però sovint em sobren els primers plans de cares de fàstic o certes exageracions que freguen una falsa comicitat.
Tot i així, és gran; tant en Terry com la pel·lícula, i s’ha de destacar, per una vegada, en Robin Williams, que s’ho mereix.
rev - The Fisher King
Igby Goes Down
Igby és un paio que no quadra enlloc i és capaç de liar-la per allà on passa. Però també és jove, llest, i un torrecollons de cuidado. I això és prou bo.
I poca cosa més: no podem parlar ni d’una història sorprenent ni de res que sobresurti del normal; però sense ni adonar-nos-en, acabem amb un conjunt d’allò més curiós i entretingut. Sembla mentida!
Per cert, si que n’hi ha, de Culkins!
v - Igby Goes Down
Plan de Vuelo: desaparecida
Hi ha dos tipus de persones: els que odien a Jodie Foster i els que no. O potser no és així, però és igual; jo sóc dels segons i li he fet una mica de confiança amb una pel·lícula que, de bones a primeres, no crida massa l’atenció.
I bé. Està bé. Llàstima que els preludis siguin tan excessivament llargs, i llàstima d’aquesta falsa èpica de la que acaba impregnada... Però va bé, per tardes avorrides.
v - Flightplan
The Village
Shyamalan en sap, és dels que saben crear ambients; i The Village és, estètica, tècnica, olfactiva i visualment, una petita meravella difícil de trobar en pel·lícules del gènere.
Potser és per això que sobresurt de la mediocritat, perquè si haguéssim de parlar de l’argument, difícilment el podríem salvar del catàleg d’històries simples i tontes.
Deixem-ho en una història que decepciona, i una imatge que entusiasma.
v - The Village
La princesita
Aquesta pel·lícula ha fet que sorgeixi en mi l'instint de matar nenes desgraciades. Matar. Matar.
S'auto-envia al suspens indubtable per l'iunsuportable sucre i uns diàlegs horribles; però se'n salva, per dir-ho d'alguna manera, pels bons detalls que comença a insinuar Cuarón.
No vull ni pensar com deuen ser les versions antigues, i molt menys, el llibre original.
Matar.
Planet Terror
Acabaré ràpid. Molt ràpid.
Jo vull fer una pel·lícula així. Sens dubte!
Impressionant.
v - Planet Terror (Grindhouse)
The Three Burials of Melquiades Estrada
Caram tu, el que dóna de sí un cadàver.
Si bé el film no suposa en cap moment res d’impressionant, és potser per això pel que sembla tan interessant. Una pel·lícula a instants dura que viu de l’immigració mexicana als Estats Units i que amb aquesta excusa toca tot un seguit de personalitats i reaccions.
v - The Three Burials of Melquiades Estrada
El Perfume: Historia de un Asesino
Si bé és completament cert que la genialitat es troba en el text de Süskind i no en el guió de la pel·lícula, ens trobem davant d’una adaptació digníssima. El film no pot entrar en els detalls que fan del llibre una obra mestra (només els insinua per als lectors de la novel·la), però aconsegueix crear un ambient i una tensió espectaculars que tenen la seva culminació en un final infilmable que s'en surt amb bona nota.
En definitiva, i després de veure-la per segona vegada just després de llegir el llibre, El Perfum és una obra d’aquelles que fa pensar que a vegades les adaptacions també poden posar la pell de gallina.
rev - Perfume: The Story of a Murderer
Memento
Necessitava reveure-la, i ho he fet just en el moment en que ja no recordava exactament com acabava, així que ha estat fantàstic.
Una idea senzilla que es converteix en genial gràcies a un muntatge i a un guió impressionants. Em fa enveja, és veritat: a mi m’agradaria algun dia tenir una idea així. Descobrir el que un oblida és, a més d’increïblement morbós, un trencaclosques infinitament interessant.
Imperdible, per descomptat.
rev - Memento
Annie Hall
És increïble veure com Allen aconsegueix, d’una mateixa història i de personatges sensiblement semblants, fer tantes pel·lícules diferents. És millor pendre’s-ho així que no pas dir que sempre fa les mateixes pel·lícules. Que també és veritat, però s’ho pot permetre. A més, cal tenir en compte que és aquesta la que dóna peu a totes les altres.
Així doncs, Annie Hall no és més que una nova història de parelles, sentiments oposats i trencaments. Però aquesta vegada, hi ha alguna cosa que fa que Annie superi a les altres parelles d’Allen. Potser per ser la primera, potser per una fantàstica Diane Keaton, potser per una factura impecable, o un guió simplement genial.
v - Annie Hall
Blade Runner
Se’m fa difícil parlar sobre una d’aquelles pel·lícules que no envelleix. Hi ha gent que prova de fer-ho deliveradament: crec que va ser Aronofsky que va dir, a The Fountain, que havia volgut buscar la neutralitat temporal per a què res mai es pugués veure passat de moda. Aronofsky buscava crear un clàssic i el temps dirà si ho ha aconseguit, però el que sabem del cert és que Blade Runner és un clàssic amb majúscules. O almenys ho penso jo i això ja em serveix...
Recordo, ja fa anys, que la vaig voler veure només després d’haver llegit el llibre. A vegades m’agafen petites obsessions. I va estar molt bé, tant pel llibre com per la peli, que vaig caçar per La 2. Vaig quedar impressionat i des de llavors la vaig repetir vàries vegades.
Ara, amb la perspectiva, la pel·lícula s’ha tornat més compacta i no pateixo per un ritme baix ni per una lluita final amb moralitats estranyes. Ara m’encanta que sobrevisqui amb el ritme just i necessari i amb un final que, si bé no se surt de l’imaginari Disney, ja voldrien moltes pel·lícules de ciència ficció tenir.
Per cert, no sóc capaç d’apreciar les diferències de la versió antiga amb la Director’s Cut. Però potser el millor és que no es noti.
rev - Blade Runner (Director’s Cut)
El Regreso de las Brujas
Tothom pot cometre errors. No ho dic pel director, pels actors o guionistes. Ells feien una pel·lícula que havia d’agradar als nens i nenes de certa edat. Jo la he vista massa gran i... bé... deixem-ho en que... això compensa les pel·lícules avorrides que he fet veure jo a altra gent. Cadascú amb les seves idealitzacions...!
v - Hocus Pocus
The King
The King no destaca pel seu argument, aprofitat en totes les telenovel·les hagudes i per haver, ni per un protagonista excessivament poc definit (i mira que normalment m’agrada, en Gael García Bernal). Destaca pels contrastos, per tot allò que ensenya i tot allò que destrueix, pels personatges i actors secundaris (un fantàstic William Hurt i un encara més fantàstic Paul Dano que ja em va impressionar a Little Miss Sunshine).
En definitiva, una pel·lícula interessant que, sense pretendre trencar cap mena de motlle, sobresurt en alguns aspectes que són d’agrair.
v - The King
28 Days Later
Digues-li descuit, digues-li empanada: em pregunto per què no havia vist aquesta pel·lícula abans.
28 Days Later és, per sobre de tot, una pel·lícula de zombies que se cenyeix a una possible realitat. Cinema de catàstrofes amb zombies no tenia per què resultar atractiu, però ho resulta, i no per la facilitat dels dos temes sinó per la concepció del propi film.
Un muntatge excepcional, una imatge colpidora, un inici prometedor i un guió que, tot i decaure una mica en certs moments, aguanta perfectament la totalitat del metratge: una veritable (i ja venerada, per mi) raresa.
v - 28 Days Later
Deconstructing Harry
És interessant veure com d'una mateixa història se'n pot treure molt de suc i tantes versions com es vulgui.
Deconstructing Harry desmunta la vida de Harry, desmunta el seu món imaginari i arriba a desmuntar la pel·lícula en si mateixa. Com? Doncs a través de diferents personatges que són el mateix, d’una escenografia i ubicacions que acaben sent un pèl delirants, i un muntatge que, si bé no acaba de trobar el sentit, denota un trencament inusual.
Per la resta, Woody Allen, del de sempre.
Scary Movie 4
Bé, només dir que no la posarem al sac de 'pel·lícules que mereixen deixar d'existir', sinó al de 'pel·lícules que es poden mirar per passar l'estona mentre es beu cervesa'.
I sí, es riu. No us ennuegueu.
v - Scary Movie 4
Big
Per què m’agradava tant, de petit, aquesta pel·lícula? Potser perquè, tot i que ara sembla una espècie de telefilm de tarda, té una màgia estranya que per força atrau: joguines i fer-se gran.
Ep! Que amb mi va funcionar, i he de reconèixer que tornar-la a veure m’ha agradat i m’ha fet somriure. Hauria de recuperar més pel·lícules així.
rev - Big
Tideland
Macabra. Sí, aquesta és la paraula. Tideland és una història estranya, macabra i enrevessada, que a estones no acabes de creure capaç d’existir.
És estranya també aquesta barreja d’estètica i idea TimBurtoniana i algunes bases de Terry Gilliam, com les drogues o la decadència (Fear and Loathing in Las Vegas, Twelve Monkeys) en un sol film sorprenent.
La puc qualificar d’interessant, sorprenent i torbadora, però també d’incongruent i d’extremadament delirant. Massa. Per cert, caldrà seguir a Jodelle Ferland. Sorprèn, i molt.
No m'atreviria a ensorrar ni alabar Tideland: diria que m'ha agradat. I feu-vos-en càrrec: tots, tots, estan per tancar, però el que menys, el boig.
v - Tideland
Ghostbusters II
Han passat 5 anys i ara tothom passa dels caçafantasmes... fins que alguna cosa ho canvia i llavors tot es converteix en un calc de la primera pel·lícula. Sens dubte, la seqüel·la no està a l’alçada de la original, i per acabar-ho d’adobar, té un final un pèl ‘cutrillo’.
I què? Algun problema? Hi continuen havent fantasmes i pistoles de protons!
rev - Ghostbusters II
Zulo
No entenc per què a totes les pelis on hi ha un espai petit amb gent tancada, se les ha de comparar amb Cube. Zulo només comparteix amb aquesta el fet de ser un espai petit, i la resta de concepte és totalment diferent. En el seu moment, Cube ja em va decebre, i em resisteixo a pensar que totes les pel·lícules amb parets és com aquella.
Partint d’aquí, d’acord, ens trobem amb un film espanyol que parteix d’una idea senzilla i impactant. Que es podria haver aprofitat millor, no hi ha dubte: escenes innecessàries -i per tant, llargada innecessària-, un reflex ideològic de la víctima massa evident i un context massa difós.
Però tot i això, no podem parlar d’una mala pel·lícula. És digna, manté despert i és visualment impactant. Un aprovat justet, però un bon debut i una mica d’aire fresc per la indústria espanyola.
v - Zulo
Borat
Bé… eh… això, més que una pel·lícula, ha estat un gag allargat durant hora i mitja.
La idea és més que llaminera: un paio que sortint d’un país amb tots els estereotips que un americà pugui arribar a imaginar (les primeres escenes mereixen riure sense complexes), vol gravar un documental per saber en què són tan bons els senyors d’e e u u.
A partir d’aquí, el film decau considerablement, i és que allargar un gag amb gags no és feina fàcil. És llavors quan trobem també les escenes més surrealistes, que intenten ensenyar com de demoníac arriba a ser el poble dels estats units, desembocant en un símbol, Pamela Anderson, dins d’un sac. I és que el gag ens vol ensenyar alguna cosa i pretén tenir una base crítica, però fracassa. A canvi, obtenim un seguit d’històries delirants que cusen la cinta per arribar a l’hora i vint minuts de compromís.
Tot i així, no nego haver rigut i haver-me quedat perplex davant la grandesa de Baron Cohen i com arriba a enredar la gent. Per cert, Ederlezi? Bregovic, ja ho sabies?
v - Borat: Cultural Learnings of America for Make Benefit Glorious Nation of Kazakhstan
Manhattan
Què dir-ne? Una comèdia excel·lent sobre els amors, desamors, les decisions i la maduresa en joves i grans, dins un dels decorats preferits pel director.
Val a dir que potser em vaig aficionar a Allen massa tard. Però tinc un gran afany en corregir-ho.
v - Manhattan
Shrek Tercer
D’acord, una sala plena de nens i mitja hora ben bona d’anuncis no és la millor preparació per a veure una pel·lícula. D’acord! però, ei, que això una bona peli ho arregla. Llàstima que no hi ha hagut sort. Pot ser que en una pel·lícula d’hora i mitja, que en teoria ha de ser d'allò més amena, hagi patit per no saber com asseure’m?
Què podria destacar? Que els personatges tenen una caracterització magnífica? Oh i tant, però això ve de les anteriors. Per la resta, sí, té punts graciosos, però la pel·lícula en sí no té massa gràcia. Es desaprofiten massa coses, entre elles un magnífic Merlín, i no obtenim ni tan sols un bon final que ens faci oblidar l’avorriment anterior.
Res, que les coses o es fan bé o millor matar-les a temps.
v - Shrek The Third
Bully
Dogues + joves tontos + rap + nois calents + noies calentes + noi calent maltractador = una de tantes, o pitjor.
Si la pel·lícula està basada en fets reals... crec que pot ser un document fantàstic per a explicar la decadència humana. Si el problema és allò de l’exageració dramàtica... els guionistes no sabien massa què collons feien.
És desconcertant, d’una incongruència alarmant i avorrida, molt avorrida.
No sé com cony he arribat a ella i la he acabat veient. Suposo que ja tocava, per simple estadística, trobar-ne una de dolenta...
v - Bully
La science des rêves
En Stéphane és un paio interessant. Converteix la realitat en somnis, i intenta fer dels somnis realitat... però no se n’acaba de sortir.
Gondry desplega tot el seu imaginari i saber fer en una pel·lícula curiosa, a instants delirant, que torna a girar al voltant de la relació d’una parella i el que els envolta. Sens dubte el plat fort és la força dels somnis, món on el protagonista es recrea, i la reacció que tots aquests provoquen en una realitat confosa.
No podem parlar de maduresa, però La ciència dels somnis és un pas endavant respecte la (potser massa) idolatrada Eternal Sunshine of the Spotless Mind, pel sol fet de comptar amb una història confosament atractiva, dins un món fet a mida del director.
Willy Wonka & the Chocolate Factory
És inevitable que pensi en el remake de Tim Burton. Si bé l’última, compta amb un acabat (en decorats, ambientació, personatges, efectes especials, etc.) esplèndid, l’original és en si mateixa molt més conte, a estones més cruel, però també amb el necessari toc moral.
No és tan lluny de nosaltres com puguem arribar a imaginar i, si bé pot comptar amb un excessiu to educatiu i alguns tics antiquats, no hem d’oblidar que tot plegat és només un joc, i que la pel·lícula, de fet, és ben entretinguda.
Per cert, els Oompa Loompa aquí no fan tanta ràbia. Però déu n’hi do.
v - Willy Wonka & the Chocolate Factory
Ghostbusters
És fàcil i ràpid. Els herois més divertits mai inventats en una peli amb la característica modernitat dels anys 80. És així, els anys 80 no desmarquen per la seva estètica, però com no podia ser d’altra manera m’han marcat, entre moltes d’altres coses, amb aquesta fantàstica joia.
D’acord, quasi tots els personatges foten una ràbia que espanten i ja em diràs tu d’on treuen armes nuclears aquets científics de pa sucat amb oli. Però ei! Que les pistoles de protons molen quantitat i jugar amb l’hectoplasma és fantàstic. Ja ho dic jo, que de gran vull ser caçafantasmes.
Piripí pipiri piribiripiri!
rev - Ghostbusters
James and the Giant Peach
Que hagi estat una gran peli per l'hora que és i pel meu estat mental, no vol dir que sigui una gran pel·lícula.
La caracterització i estètica dels personatges és fantàstica; però poca cosa més puc dir. És en aquest aspecte i en els escenaris on es fa veure l'influència de Nightmare Before Christmas i, en aquest cas, del productor Tim Burton. Però en tota la resta, és de mal comparar.
Ah, i això sí que s'ha de dir: molt bon conte (el de Roald Dahl).
The Rules of Attraction
'Las reglas del juego' no és fàcil de valorar: és lluny de ser una gran pel·lícula, però és extremadament millor a qualsevol altra peli de joves tancats en un campus.
Basada en la segona novel·la de Bret Easton Ellis (American Psycho n’és, en certa manera, la seqüela en llibre; i The Rules of Attraction és la preqüel·la de la pel·lícula American Psycho), podem pensar que difícilment ens decebrà, almenys fins a cert punt. I és així: trobem una historia a l’altura, ben travada i amb prous al·licients com per a trobar-la realment atractiva.
La pel·lícula és més com un vull i no puc, com de fet sempre són, han estat i seran les adaptacions d’Ellis a la gran pantalla. Tot i així, s’aconsegueix entrar en una atmosfera de sexe i drogues més que adient i el director compta amb certs aspectes visuals que ajuden, i molt, a aquesta ambientació de què parlava; i ajuden també, en segon terme, a distanciar-se de certs productes que poden partir de la mateixa base (joves - campus - sexe - drogues - mort) però que no li arriben ni a la sola de la sabata.
Hukkle
Hukkle, o com explicar el món amb pèls i senyals des del ritme d’un singlot. És una finestra als detalls del món, d’un món cruel on hi ha homes que moren, un món on tots els animals i plantes es mouen al mateix compàs, completant cicles vitals amb una monotonia que només es trenca excepcionalment.
He de confessar que Taxidermia m’ha deixat amb ganes de més i he resseguit l’historial del director, György Pálfi, per a arribar al seu debut. Hukkle és una pel·lícula sorprenent, amb un muntatge i fotografia excel·lents i un ritme que t’enganxa. Torna a parlar de la vida, de les motivacions, i de la mort; tot i que els assassinats no són més que una excusa per a contraposar, en el ritme dels sentits, la vida i la finalització d’aquesta.
Crec que l’haurem de seguir, a en Pálfi.
v - Hukkle
Taxidermia
Lleig. El món és extremadament lleig i Taxidermia ens el mostra amb un humor tan negre que espanta.
A partir de tres generacions, aquesta excel·lent pel·lícula ens mostra de manera molt suggerent, aquells aspectes de vides desgraciades que lluiten per aconseguir, a la seva cruel manera, la felicitat. El sexe, engolir menjar sense parar, sobreviure a tot.
No és una pel·lícula per a tothom (prepareu estómacs i deixeu la correcció apart), però està feta amb mestria, astúcia i amb una elegància que deixa astorat.
Imperdible.
v - Taxidermia
Highlander (Els Immortals)
Heus ací un clar exemple de pel·lícula amb una base molt potent i un resultat mediocre. No sé si és perquè es contamina dels anys vuitanta, perquè els guionistes tenien coses millors a fer o perquè els actors assimilen aquests dos aspectes i ho transmeten en la seva pèssima actuació.
Però també té mèrits: una imatge encertada, la banda sonora de Queen, uns efectes especials de l’època però que gràcies a ells ens estalviem tot de regeneracions, trencaments i seqüències inútils, i uns immortals molt humans tot i que no els hi surtin canes.
En definitiva, una pel·lícula acceptable a la qual si que li han pesat, i molt, els anys. D'aquesta sí, que en podrien fer un remake...
rev - Highlander
Se7en
En Pere em va fer enveja amb el seu Zodiac, i vaig decidir remirar Seven. El millor de tot és que feia tant de temps que no la havia vista que no recordava el final.
I ha estat fantàstic, no puc dir gaire més. Un guió intel·ligent, un Brad Pitt repelent, un Morgan Freeman fantàstic i una direcció a un nivell molt alt.
La hem convertit en un clàssic ja?
rev - Se7en
Indiana Jones and the Last Crusade
Si no és millor que la primera, poc li falta. Sens dubte el recurs de la família (amb un fantàstic Sean Connery) en aquesta tercera part, aporta allò que faltava a les pel·lícules anteriors: context i maduresa en la història.
Si de la primera em va impressionar que l’Indiana es cansés i hagués de ser curat (busca-ho en les pelis actuals, això!), de la tercera em trasbalsa que les bales siguin incapaces de tocar-lo, sobretot si l’estan disparant tancs i munions i munions de gent amb metralladores. Però també deu ser cosa de l’experiència: al final es deu aprendre a esquivar les bales.
Tot i així, en aquesta barreja de James Bond i Sherlock Holmes passada per la mitologia i arqueologia, hi ha una clara millora en la protagonista femenina (ei, aquí té més caràcter i es permet el luxe d’ensenyar-nos la moral de tot plegat) i continuem amb la millor acció, persecucions, trampes, dolents dolentots i aventures que es poden veure fins i tot ara, vint anys després.
I amb la gran última croada, s’ha acabat la trilogia: ha estat molt bé reveure-la i demostrar-me a mi mateix que, com aquestes, ja no se’n fan. A veure com surt, la quarta.
rev - Indiana Jones and the Last Crusade
Indiana Jones and the Temple of Doom (Indiana Jones i el Temple Maleït)
Tot i no superar la primera part, ja voldrien altres pel·lícules tenir una continuació com aquesta, encara que tècnicament no és una continuació sinó que se situa abans en el temps...
D’acord, el personatge femení continua sent horrible (també com actriu) i encasellat en la dona tonta que crida per les bestioles i que s’enamora de l’heroi. D’acord que puguem preveure, al veure un nen, que s’hauran de salvar nens, i que quan un home amb cara de dolent intenta dissimular ja l’hem clitxat de lluny... però tu, que això de treure els cors em va tenir terroritzat durant part de la infantesa, i conteu quantes muntanyes russes ha inspirat la pel·lícula, va, conteu-les.
No es pot negar que el templo maldito, tot i baixar una mica el nivell, continua una de les principals sagues mestres en tot això de l’art d’entretindre. Aviat tocarà la tercera.
rev - Indiana Jones and the Temple of Doom
Raiders of the Lost Ark
Ni Lares Crofts ni Mummys ni Jacks Sparrows ni collonades en vinagre. On s’hi posi Indiana Jones, que es retirin imitacions.
Val, la novieta és tonteta, els dolents són igual de dolents que en una pel·lícula de Disney i els EUA han de ser sens dubte els bons però, tu, que la resta compensa.
És curiós com, tot i fer una quantitat enorme d’anys que no la veia, puc recordar aquells moments que més m’impressionaven quan era petit: la bola que rodava, la fusta cremada, la llum de l’interior,... Quins records i quina gran peli!
rev - Raiders of the Lost Ark
Ika resuraa (The Calamari Wrestler)
Hi ha pel·lícules que no estan fetes per a ser obres mestres, ni tan sols estan fetes per a agradar a un públic majoritari. Hi ha pel·lícules que simplement mostren les grans neures dels seus guionistes o directors. Assumim-ho, hi ha pel·lícules que són perfectes per quan el cos ja només pot suportar l’absurd.
Calamari Wrestler, la història d’un calamar que lluita per aconseguir ser reconegut com a gran boxejador enmig d’un món d’humans, és una d’aquestes on els actors són horribles, el director és simplement boig i la història és enormement delirant. Al meu criteri no supera Executive Koala, digna successora del mateix director, però s’hi apropa fins a extrems enormement alarmants: la dèria d’aquest home amb els animals antropomorfs que viuen, treballen i tenen els problemes i els sentiments dels homes, és un punt tan considerablement esbojarrat que no puc fer altra cosa que acabar aplaudint.
v - Ika resuraa (The Calamari Wrestler)
Brick
He de confessar que me la he tornat a mirar perquè la primera vegada, en versió original, creia haver perdut parts de l’argument... i tenia raó. No em sol passar però els diàlegs són realment ràpids... o jo tenia molta son.
Però anem al tema. En el mateix moment de veure-la no puc evitar comparar la pel·lícula amb un conte de Wes Anderson, però amb un guió negre i un assassinat. O potser a una aventura de nens grans dels fantàstics ‘quatre grapes’. El fet és que Brick no és més que peripècies de grans perpetrada per joves a qui les mares preparen el berenar i netegen l’habitació. Però no penseu per això que és un producte fàcil per al jovent, és molt més.
Compta amb un muntatge i un domini de la càmera excel·lents, punts còmics que desfan intel·ligent i momentàniament l’atmosfera negra del guió, uns personatges que caricaturitzen estereotips de pel·lícules clàssiques del gènere, i una idea si més no curiosa, que desemboca en un gran misteri que s’ha de solucionar amb un gran pla.
En definitiva, una pel·lícula entretinguda, cuidada i intel·ligent que no ens hauríem de perdre.
rev - Brick
Little Miss Sunshine
La he tornat a veure, necessitava marxar a algun lloc ben lluny per retrobar-me. M’és igual si sona estrany; en altres paraules podria dir que es deu a la poca motivació per fer la feina.
Vista de nou, m’han encantat altra vegada tots els personatges: treballats, un pèl estereotípics però amb gran dosi extra d’incorrecció. M’ha impressionat (encara més) la feina feta pels dos actors més joves, Paul Dano i Abigail Breslin. Llàstima que de nou hagi trobat el final un pèl exagerat. És correcte, és el que ha de ser i provoca unes dosis de simpatia enormes, però en certa manera, en una pel·lícula en la que la faula acaba d’arribar a la lliçó, no tots els animals han de pujar a l’escenari.
Tot i aquest petit però (que no voldria exagerar perquè no s’ho mereix), la pel·lícula resulta simpàtica, entranyable, divertida, amena i considerablement imperdible.
rev - Little Miss Sunshine
Tesis
Feia molt que pensava que no havia vist la primera pel·lícula d’Amenábar i que això ho havia d’arreglar. En la meva consciència, la peli era catalogada dins dels ‘must see, someday’, però al veure-la anit, vaig arribar a la conclusió que la devia haver vist alguna vegada a hores intempestives per alguna televisió. This is Spain i jo sóc un deixat.
Una opera prima contundent, ben travada i que té el gran mèrit de mantenir el suspens fins al final. Ja se n’han vist masses, on el dolent-dolentot s’intueix a la primera escena. Llàstima que la pel·lícula hagi envellit desmesuradament. Però no es pot tenir tot i si més no, podem no tenir-li en compte, recordar-la com quan era jove i passar-ho igual de bé o millor.
v - Tesis
Yogen (Premonition)
Hem d'assumir que en això d'arguments de pelis-de-sustos, els orientals poden portar un pèl d'avantatge a les pseudo-pelis-de-sustos que es fan més a prop. Però també sabem de sobres que, per un estrany fenomen que podria ser argument d’una peli-de-sustos japonesa, tots aquells que fan pelis-de-sustos orientals, no saben actuar ni fer guions. És un fet, tot i que existeix alguna excepció.
Per a crear una maligna versió de la gran sèrie ‘Edición anterior’, no calia que fessin una nova part de ‘El ataque de los tomates asesinos’ anomenada ‘L’atac dels periòdics assassins’. És el que és i aquest nom li fa justícia. M’ha avorrit solemnement tot això de la mania de castigar al pobre actor dolent que llegeix el diari i després vol salvar la gent.
Però bé, en el fons sóc bona persona i em sento èticament obligat a dir-ne alguna cosa bona: és una pel·lícula perfecta per a deixar-la posada en cites on no s’acaba veient el final.
v - Yogen
Amanece, que no es poco
No tinc paraules, mala manera per començar el blog. Aquesta comèdia és ilarant, delirant i brillant.
Te ha salido un hombre en el bancal, ¡qué mala suerte!
No destaca per la seva tècnica (la continuïtat i el muntatge són horribles), però sí per la seva originalitat, vista des del context de la crítica a la societat espanyola durant el franquisme.
Las ingles y la literatura. ¿Le satisface hoy en día una ingle?
Precursora segurament de l’humor en el cine més actual fet a Espanya (no puc evitar pensar que Fesser se la remirés mil vegades abans de fer ‘El milagro de P. Tinto’), sorprén per la idea, pel guió, pels personatges i pel context.
Tu eres un borracho sinvergüenza que nos está dejando sin vino de consagrar todos los días. ¡Te voy a romper la cabeza!
gomets foto cine arxiu enllaços jo
subscripciósota llicència de creative commons