estàs consultant les 249 pel·lícules de la temàtica
horror
Al veure la
revisió del 82, tenia l'esperança d'arreglar el mal sabor de boca amb la versió original del 1942.
I és cert, Cat People quaranta anys abans creix en força, en sentit, en originalitat i en estètica. Però continua tenint com a base el mateix argument difós, poc creïble i mal explicat. Hi ha coses que no canvien amb el temps.
Simplificant molt, podem dir que hi ha tres tipus de bones pel·lícules: amb sang i bon guió, amb bon guió i sense sang, i amb molta sang però sense guió.
Cat People, el remake del 1982 del
clàssic del 42 que hauré de mirar ràpidament per treure'm el mal sabor de boca, té un guió que no s'aguanta per enlloc i la poca sang és més aviat insípida.
No cal que us digui més.
Quan pretens fer una comèdia de terror que en lloc de por i riure fot pena i vergonya aliena, què més pot sortir malament? Que el protagonista que tries sigui el més irritant que ha vist mai cap càmera, per exemple. O que el resultat final sigui digne d'una funció de fi de curs.
Sí, això seria prou desastrós. I precisament per això no m'explico com, una vegada vista, ha aconseguit resultar-me mitjanament simpàtica. Mitjanament. Però igualment hauria matat el paio aquest del bigoti amb les meves pròpies mans.
I després hauria jugat una estona amb el seu cadàver.
A vegades penso que he vist tantes pel·lícules dolentes que depèn de com m'enganxin d'humor estic disposat a gaudir-les prou com per no fotre'm de mala llet per poc que m'ofereixin. En aquest cas, un bon disseny dels fantasmes i la casa on passa tot plegat. Així de senzill. No calen ni una bona història, ni guió, ni bones interpretacions. Res, amb una mica d'estètica, si estic d'humor, ja faig.
I bé, també s'ha de dir que un advocat partit per la meitat longitudinalment mai sobra.
No té cap mena de sentit. Pits! Ni d'interès. Pits! Però hi ha una
vagina dentata. Pits! I moltes japoneses mamelludes. Pits! Pits! Pits!
Tenint en compte que l'estiu estova el cervell, a vegades n'hi ha prou amb ben poca cosa per estar entretinguts. Pits! I de fet, ja amb el títol queda ben clar de què anirà la cosa, oi? Pits! Pits!
Un mecànic gordo i que sua com un puto porc es dedica a col·leccionar tot tipus d'objectes relacionats amb assassins en sèrie, fins que un bon dia atropella un home, el deixa mig subnormal i se n'adona que l'únic que li falta per completar la col·lecció és un autèntic
serial killer, de manera que converteix el subnormal atropellat en un cyborg homicida.
Què? Com sona?
Exacte, una puta merda impressionant.
Quan el nombre de nus femenins gratuïts més un cutre-animal-vagina-dentata són més grans o iguals al nombre de línies de guió, el resultat és tirant a merda.
Ara toca fer l'esforç d'oblidar.
Em van
engayar. Em van prometre caps explotant, en plural. I només en peta un. Que no dic que estigui malament que peti eh, tot al contrari, però n'esperava més.
En
Cronenberg en sap, i per molt jovenet que fos i molts buits de guió que tingués, més enllà dels pocs caps explotant Scanners és interessant de veure. Fins al punt de trobar-la fluixeta però necessària.
pDv
Tot i que la versió restaurada que he pogut veure no acompanya ni amb els cartells ni amb la música (quina manera de tallar el rotllo), Nosferatu és tan gran, tan, que cap restaurador de pacotilla pot desfer-ne la màgia.
Per tot el que és i per tot el que porta al darrere, no sé perquè encara no havia decidit de veure-la.
Molt bé, a veure si ho he entès. Un paio que treballa a Hollywood i que poc després guanyarà un Oscar arriba a un poble de Texas buscant localitzacions per una pel·lícula. Tot emborratxant-se al bar del poble, li aposta una pasta a un corredor d'assegurances - venedor de fertilitzants a que no és capaç de fer una pel·lícula. El flipat del poble fa una de les pitjors pel·lícules de la història. Anys després, uns paios d'
un programa de televisió la recuperen per riure-se'n, i agafa estatus de pel·lícula de culte. Sí, crec que seria això, resumint i a grans trets.
Totalment amateur. Amb res que se'n pugui salvar. Unes interpretacions de pati d'escola, una qualitat d'imatge més que pèssima, totes les veus doblades per només quatre persones, una història absurda, un bigoti ridícul... Res de res. Això sí, el texà va guanyar l'aposta.
Quan s'uneix el blanc i negre i la ciència-ficció, acostumen a sorgir obres d'allò més interessants. Si bé The Quatermass Xperiment té tots els altibaixos de guió i interpretació dignes de l'època, és visualment atractiva, entretinguda, compta amb el senyor Quatermass i té un monstre que ve de l'espai. I això últim compta per dos.
El subsubsubgènere de terror fals documental ja estava esgotat abans d'iniciar-se. Despropòsits com
Cannibal Holocaust o
Cannibal Ferox ja l'haurien d'haver enterrat quan consistia només en operacions de promoció gratuïta, simplement fent-se passar per històries reals. Però va haver d'arribar el puto
The Blair Witch Project dels ous, i tornem-hi altra vegada.
Més recentment s'hi ha incorporat una manera de fer molt més propera al documental pròpiament dit, amb "testimonis" dels fets i "experts" explicant assassinats, com seria aquest cas, a l'espectador. Un recurs que hauria pogut ser interessant si s'hagués utilitzat una vegada, però que ara l'única cosa que és capaç de fer és avorrir.
Sense desmerèixer aquesta versió notable de ferralla enfadada, li sobra la història. Òbviament, només li sobra perquè
Tetsuo, The Iron Man no en té i, apropant-se més al fet de la transformació que al transfons o la possible història plena d'ires familiars, la primera versió és molt més bona, recordable i memorable.
Sense ser tan majestuosa com
Metropolis (1927), ni visualment tan esplèndida com
Das Cabinet des Dr. Caligari (1920),
El Golem (1920) té un punt d'originalitat que li dóna una transcendència brutal: la història del cinema deixa clar que això de fer reviure un monstre al que se li acaben despertant sentiments humans, és un argument d'èxit.
Hi ha pel·lícules en les quals resulta bastant més interessant la història que tenen al darrere que no pas la pel·lícula en si. Piranha II és una d'aquestes. El primer que crida l'atenció d'ella és que es tracta de la primera pel·lícula d'en
James Cameron. Sí, el mateix
James Cameron que ha destrossat diverses vegades les taquilles mundials. Tot director té una primera pel·lícula, i no tothom és l'
Orson Welles.
L'experiència mana (i encara era més evident durant els vuitanta) que quan se t'acosta
un productor italià per fer una pel·lícula més val que corris. Però si ets un director jove i amb ganes pot ser que no te n'adonis que parles amb un italià. I així fóu que en Cameron es va posar a filmar la seqüela de
Piranha. Però al senyor italià es veu que no li va agradar gaire el que veia, de manera que va acomiadar-lo i va fer ell mateix el muntatge final. Diuen que en Cameron va arribar a entrar als estudis durant la nit per intentar fer ell el muntatge, però que el van descobrir i només hi va guanyar una patada als ous. És una d'aquelles coses que molen massa com per molestar-se a intentar comprovar-ne la veracitat.
A partir d'aquí, en
James Cameron va fer
Terminator i
el senyor italià va continuar produint i interferint en basura diversa, alguna de tant nivell com
American Ninja 4.
La pel·lícula? Una puta merda impressionant, gràcies. El mateix director la va definir una vegada com "la millor pel·lícula mai filmada amb peixos assassins voladors" o com "una pel·lícula que millora a partir de la meitat, quan la mires amb un pack de cerveses". Ho corroboro. I sí, ho heu sentit bé, les piranyes dos volen. El preocupant és que aquest no és el disbarat més gran de la pel·lícula. Mireu-la, de veritat, perquè val la pena, però no us deixeu ni els amics ni la cervesa, perquè els trobareu a faltar, i molt.
pDv
Parlant d'en
Vincenzo Natali sembla inevitable parlar de
Cube. No ho faré. Més enllà d'aquesta pel·lícula ha donat suficients mostres del que és capaç de fer. En aquesta, tot i tenir clarament més recursos a la seva disposició, ens dóna el mateix de sempre.
Una capacitat visual envejable. Unes premisses d'alló més interessants. Una incapacitat per mantenir i aprofitar aquestes qualitats que ja comença a ser irritant.
Splice (com abans
Cypher, o
Nothing) és una pel·lícula més que acceptable, notable, segurament de les més interessants que podeu veure aquest estiu, però a la vegada és una de les més desaprofitades, seguint una corba decreixent que l'aboca a un final absurd, tòpic i que depèn de com t'enganxi pot fins i tot fotre de mala llet.
Aprofundint una mica, resulta que Bijitâ Q (o Visitor Q) és una bonica
metàfora de la maternitat com a cohesionador, i de com una família unida
pot afrontar qualsevol adversitat. Si sou gent normal, aquesta història
us ha d'encantar. De fet us ha d'encantar fins i tot si sou de l'Opus o
Testimonis de Jehovà. Però.
Però si ens quedem amb la façana, a Bijitâ Q hi tenim un home que fa un documental sobre la juventut japonesa actual. Comença follant-se la seva filla prostituta (que li cobra de més per ejaculador precoç) i grava el seu fill mentre és apallissat per companys d'institut. Mentrestant, aquest mateix fill apallissa la mare, que també es prostitueix per poder-se pagar les dosis d'heroïna. Amb tot aquest panorama plantejat, un estrany li dóna un cop de roc al cap al pare, i comença a compartir la vida amb ells. Tot es precipita. Violència, sexe, sang, morts, necrofília, vinagre i molta llet, fins un final delirant, digne del seu
director. Si sou gent normal, no l'haureu vist encara, jo us hauré explicat massa i això us haurà tirat enrere.
Si no m'equivoco,
Alien vs Predator va veure la porta oberta a
Predator 2, on es veia una mena d'armari de trofeus a la nau del Depredador amb un cap d'Alien. A partir d'aquí, videojocs, còmics i dues pel·lícules.
Aquesta va començar a gestar-se, suposo, de manera semblant. Al final de la novena part de Divendres 13 (
Jason Goes to Hell: The Final Friday), apareix la mà d'en Freddy Krueger del terra i agafa la màscara d'en Jason. Una vegada vist això, aquesta pel·lícula va passar a ser inevitable. Què podia sortir malament? Dos dels monstres més icònics dels vuitanta cara a cara. El com i el per què eren completament irrellevants. Només importa la sang, com més millor.
Jo, personalment, són més de Jason. M'enganxa més la seva brutalitat animal que no pas les gracietes d'en Freddy. Suposo que això penalitza la pel·lícula, per mi.
Finalment, després de diversos intents fallits dispersats per uns quants anys de la meva vida, he aconseguit acabar Freaks.
La culpa, no és seva. Pot ser que no mantingui cap ritme decent ni un guió gaire interessant, però no puc posar com excusa no aguantar una pel·lícula que amb prou feines arriba a l'hora de durada i que, en realitat, tampoc és tan avorrida.
Que sí, és veritat que l'argument és només l'excusa per ensenyar deformes i mutilats, provocant el públic de l'època com el provocava qualsevol circ de dones barbudes. Però el fet principal és que estic del tot segur que ho aconseguia.
Aquesta pel·lícula pot donar principalment dues lliçons. Per una banda de com, partint d'una premissa gastada, avorrida i que mai ha tingut cap interès, se'n pot desenvolupar una història que enganxi bastant. Per una altra, com fer malbé tot el de positiu que s'ha anat construint al llarg de la pel·lícula en un segon acte que resulta, precisament, avorrit i sense interès, i que a sobre desaprofita amb covardia la possibilitat d'un final bastant valent.
Fa temps que, defugint apriorismes, he après a desconfiar de les seqüeles. També he après a mirar amb recel tota pel·lícula de terror llançada directament en DVD. Ara, també he après a no esperar res de qualsevol pel·lícula amb dibuixos animats als títols de crèdit.
Si es tracta d'una suposada pel·lícula de terror, i els crèdits pretenen fer algun tipus de gràcia, molt més encara.
La primera part de
Cabin Fever la recordo interessant, desenfadada i bastant gamberra. Ara tindria ganes de tornar-la a mirar, però em fa força por trobar-me que en realitat aquesta segona li fa justícia.
Sí, els insectes que mengen gent poden fer força por, sobretot si ho fan des de dins i de manera que poguin resultar potencialment apocalíptics. Que sí.
Però en farien més si algú dels implicats a la pel·lícula, qualsevol, m'és ben igual que fos el director, el guionista o qualsevol dels actors, hagués aconseguit que tot plegat m'importés una merda. D'altra manera, els bitxos mengen, el món s'acaba i jo aplaudeixo.
Quan llegeixes en alguna banda que per merders de productores es va filmar
dues vegades la mateixa pel·lícula, amb un títol diferent i lleugers canvis a l'argument què has de fer? Ara podria respondre "engegar-los a la merda i que es miri la pel·lícula sa puta mare". Però parlar a toro passat és molt fàcil, i ja me l'he menjat. I si mai em torna a passar segur que hi torno a caure.
El cinema de terror ha donat grans mostres. Després de l'edat daurada dels monstres de la Universal, la segona gran època van ser els vuitanta. Allí hi van nèixer mites com en
Freddy Krueger, en
Jason Voorhees, en
Michael Myers (una mica abans) o en
Pinhead, i un gran nombre de còpies i productes laterals de segona fila. El Djinn de Wishmaster seria un d'aquests. No és gran cosa, no va passar ni passarà a la història, però resulta bastant més que divertida de veure. Divertida en el sentit de diversió vuitantera, clar. Encara que sigui més aviat de finals dels noranta...
Diuen que una de les pitjors coses que li pot passar a la masculinitat d'un home és que la seva xicota el deixi per una altra noia.
Fals.
És encara pitjor que la teva xicota t'abandoni per un cadàver en descomposició que li has presentat tu.
Aquests alemanys són un dels pobles més malalts del món.
Sí, Frankenfish. Amb un títol així semblaria que no cal afegir-hi res, oi? Fals, aquesta pel·lícula és molt més dolenta del que el seu títol pot indicar. I quan dic "molt més" normalment acostumo a voler dir "la polla més".
Cinematogràficament parlant hi ha una cosa en especial que no seré mai capaç de perdonar als 90:
The Blair Witch Project. Poca gent ha fet tant mal al cinema de terror recent com el parell de perpetradors d'aquesta estafa infumable. Però resulta que no tothom pensa igual que jo (cosa a què fa temps que m'he acostumat), i de tant en tant encara els deixen jugar, a un o altre, amb càmeres perquè treguin porqueries com aquesta.
Hi ha pel·lícules que són tan irrellevants i poc originals que en lloc de mirar-les podria simplement recordar haver-ne vist alguna per l'estil, i ja faria el fet. Malauradament, aquest és un pensament que em passa massa sovint pel cap sense que em decideixo a posar-lo en pràctica.
Trobo completament ridícules les pel·lícules d'animals que mengen persones. Encara que l'animal sigui un puto cocodril de la mida d'un autocar.
Què diferencia aquesta pel·lícula de la resta de merdes en les quals un rèptil té gana? Potser la poca vergonya i nuls escrúpols per retratar de manera totalment insultant Àfrica. Què diré, algú amb els ous de colar en una pel·lícula un diàleg en el qual es diu que sort en van tenir els negres de l'esclavatge, que al menys els va permetre sortir d'aquell puto continent...
Diuen que la carn humana té gust de pollastre. Res nou. Com el cocodril, o les orugues, o en alguns casos el pollastre, quan es vol definir el gust d'una cosa i no sabem què dir o no l'hem provat sempre s'acaba comparant amb el pollastre.
El que ja seria menys opinable i més fiable és que aquesta pel·lícula és una puta merda.
M'agrada creure que és un entrenament. Quan n'hagi vist suficients de manera activa, quan trobi per mala sort una pel·lícula de merda l'oblidaré de manera instantània. El que em pregunto i em preocupa és quantes més n'hauré de veure, per dominar la tècnica a la perfecció. Sento dolor.
A vegades, massa sovint en el meu cas, el millor que es pot fer després de veure una pel·lícula és oblidar que en algun moment has pensat que seria una bona idea fer-ho. I no només això sinó que, efectivament, ho has fet.
Diuen que d'on no n'hi ha no en pot rajar. El que no es diu tant és que d'on n'hi ha pot també no rajar-ne gaire res, de manera que a vegades costa saber si n'hi havia o no. Aquest és un problema bastant important en pel·lícules d'aquest tipus, sense massa res on agafar-se.
Inexplicablement, a vegades no importa gaire.
Hi ha tantes pel·lícules dolentes de terror que es poden resumir amb la frase "hi ha un/a X assassí/na que mata gent" com X possibles, però en només una d'aquestes hi surt una cadira que suposadament mata gent. I dic "suposadament" perquè no tindrem clar si realment la cadira és tan dolenta com sembla o si en realitat el protagonista està sonat. El fet que compleixi condemna per assassinat en un manicomi ens pot donar una pista, però ja se sap que les coses no són sempre el que semblen.
El gore i les morts la salven lleugerament, però el conjunt és d'alló més prescindible.
La premissa és inicialment d'alló més atractiva: una onada de terratrèmols provoca una apagada general durant la nit de Nadal, a part d'alliberar un monstre sanguinari amb pinta d'alien en un edifici d'apartaments ple de famílies felices. Sona bé, oi?
Doncs no. Sonaria bé si a part d'una sinopsi la pel·lícula tingués també un guió, a part d'un director i actors, i no una puta banda d'incapaços.
De totes les coses innecessàries que he fet avui, possiblement la més innecessària de totes sigui haver tornat a veure aquesta puta merda. Que sí, que té un parell de punts que fan gràcia, però en general no s'aguanta per enlloc ni té cap mena d'interès.
Però els nans molen. Molen molt. I quan són catapultats o fan lluita lliure, més encara.
Midget fight! Midget fun!
petita marató de nans
Diguem, així per simplificar, que Feast II dura hora i mitja. En veure com començava, he decidit invertir les 2/3 primeres parts en dormir còmoda i tranquil·lament, i aprofitar el temps restant per veure el final, que acostuma a ser l'única part divertida de les pel·lícules on un grapat de persones (i personetes lluitadores de wrestler mexicà, és clar) sense gaire seny intenten escapar de monstres.
He encertat: la catapulta de nans era a l'última mitja hora i ara la meva son és en un nivell un pèl més decent.
petita marató de nans
Amb un parell de
saputamares em sobrarien més paraules per tal de definir aquesta tortura inacabable. Però no: hi afegiré un
puto albert serra i un altre
saputamare per intentar quedar-me una mica més a gust.
petita marató de nans
Poltergeist és una d'aquelles pel·lícules a la que per l'ambient general i per la Zelda li ho perdonaries tot, com ara ser tan terriblement vuitantera o ser l'enèsima reencarnació d'un cementiri maleït.
Però sobretot sobretot, li perdonaries estar programada a l'hora que ha estat programada, que fa adormir.
petita marató de nans
La veritat: em sento incapaç de valorar Freaks, ja que he estat incapaç de seguir-la. Pintava bé, tot i que un pèl avorrida i repetitiva (tot i que s'hauria de tenir en compte la seva extrema antiguitat).
Em comprometo en veure-la en condicions en menys de... no sé, dues setmanes?
petita marató de nans
Què faríeu, si la persona que estimeu s'està convertint lentament en un zombi i vosaltres fóssiu l'única persona en tot el món que la pot salvar, ja que sou immunes a la infecció? Potser una bona pel·lícula, o com a mínim interessant?
Si ho aconseguiu, és que no sou francesos.
Argument, actors, desenvolupament. Qui vol això, tenint una tia bona passejant amunt i avall? Jo, ho sento, però per fer-me despistar així d'una pel·lícula acceptable necessito, com a mínim, que la tia bona ensenyi els pits.
Amb els pits a l'aire després podem començar a negociar quins aspectes estic disposat a obviar. És una postura bàsica, ho sé, però així és com ens tracten pel·lícules com aquesta.
A veure. Tenim una pel·lícula francesa, ambientada als Alps, on una expedició "científica" que es troba uns domingueros van a buscar neanderthals en unes coves amb pinta d'estar a dos-cents metres dels remuntadors d'una pista d'esquí. Què podria anar malament, amb aquest plantejament?
Perdó, la preguna seria... Què podria anar bé, amb aquest plantejament?
a) Res.
b) Tot.
c) Que la prota ensenyi els pits.
Si heu respost "a" sou gent més responsable que jo.
Un senglar gegant assassí. Qui compra? Jo, a priori, ni de conya. I amb una pel·lícula australiana, menys encara.
Però ja se sap, com més baixes són les expectatives més fàcilment se satisfan.
No em cansaré de dir-ho i repetir-ho. Els vampirs són uns personatges de merda, mentre que els homes llop molen molt. I tot i ser explotats fins l'infinit, els primers sempre n'han sortit bastant més ben parats que els segons, al cinema. Amb
Dog Soldiers i
The Company of Wolves jo
em dono per satisfet, però si sortís una altra bona pel·lícula d'homes llop per alguna banda, no me la voldria perdre, de manera que vaig provant.
A vegades la cago, i a vegades, també.
Segurament de bones comèdies de terror n'hi ha quatre. O menys. Per això em costa tant d'entendre que sempre hi hagi qui ho va provant. Després també hi sóc jo que sempre hi caic, i m'acabo empassant merda rere merda. De tant en tant però, surt alguna cosa mínimament potable, i et sorprens. Sigui perquè la història arrenca bé (tot i que es perdi i degeneri), perquè els actors són mínimament competents, perquè el director s'ho creu i té recursos i capacitat... Sigui pel que sigui, però a vegades, sense aconseguir res excepcional, hi ha una comèdia de terror que funciona.
I això és notícia.
Suposo (o vull suposar) que utilitzar malalties greus per fer metàfores pobres d'un cert (o total) aïllament de la societat està passat de moda. La
Catherine
Deneuve és molt guapa, però tenir-la amb cara de pomes agres, sense reaccionar davant de res i amb aquesta terrible aversió als homes no fa més que fer-me preguntar si no hagués estat millor que s'hagués dedicat a la zoofília, per dir alguna cosa. Tot hauria estat molt més divertit i ella hagués patit molt menys.
No sé si ho he fet en veu alta, però recordo que a mitja pel·lícula i mort d'avorriment, he cridat "vull pelis de zombies, pelis de zombies".
I això, tret d'un final bo que no es mereix, és el resum de Repulsion.
Creia que "noies en biquini" i "zombis" seria una combinació necessàriament guanyadora. A vegades puc estar tan tremendament equivocat que em fotria una hòstia.
Per causes que no vindrien massa al cas em vaig veure obligat a prendre una decisió dramàtica. Podia o bé mirar aquesta pel·lícula, o bé perdre una de les meves extremitats superiors.
Ara tinc ben clar que crec que puc prescindir del meu braç esquerre.
(Nota: els fets exposats en aquest comentari poden no ser objectivament certs, però la seva sinceritat és total, i reflecteixen perfectament els meus pensaments)
Aquesta moda que ha aparegut darrerament de fer pel·lícules de terror utilitzant un estil documental i/o suposades imatges "reals" no sé si m'agrada o em fot de mala llet. Per una banda n'han sortit merdes de l'estil de
Paranormal Activity, però per l'altra he vist coses que m'han convençut molt, com ara
Home Movie.
Aquesta es quedaria en un entremig. Va massa a la deriva com per pensar que és una cosa que val a pena recordar, però a la vegada el conjunt és massa competent com per enviar-lo al forat de la merda blairwitchprojectiana. I a sobre el muntatge documental funciona de manera excel·lent.
Ho he provat mil vegades, però en continuo sent tan incapaç com la primera vegada: no suporto les pel·lícules de cases encantades. No les suporto. Per molt que em puguin agradar, i molt,
The Shining i
Poltergeist. No suporto les putes pel·lícules de cases encantades.
Sé que en molts casos m'equivocaré, i probablement aquest en sigui un, d'aquests, perquè estic segur que aquesta pel·lícula té un munt de punts a tenir en compte. Però passa en una merda de casa encantada, sabeu?
Comença tal i com ha de començar una bona pel·lícula: amb un "element" assassí de l'Amazones que acaba arribant a un poblet innocent.
El que continua és tirant a previsible i convencional, però també és d'allò més entretingut i divertit. Que les aranyes assassines molen, vull dir.
Entenc que fer una pel·lícula no és cosa fàcil. Fer una pel·lícula interessant ho és encara menys. I fer una pel·lícula interessant, amb pocs personatges i una història que lligui a la perfecció i funcioni com un rellotge de precisió és encara més complicat.
Intentar-ho fer ja té força mèrit, però si de tots els factors implicats no n'hi ha cap que rutlli correctament, no en pot sortir res de bo. Com a molt, i sent generosos, en pot sortir una cosa tirant a prescindible.
Gremlins és una fita adolescent indubtable. Per moltes coses, però sobretot per la consistència del personatge principal: en Gizmo i les seves regles.
Perquè sí, perquè en Gizmo mola molt i es mereix tots aquells ninotets penjats als vidres dels cotxes.
Una altra cosa és que la pel·lícula hagi suportat bé el pas dels anys. D'aquesta mini-saga jo en demanaria un remake (o un rewind), perquè fan falta actualitzar moltes coses. No em refereixo als ninots, que són fantàstics, sinó per alguns gags massa dignes dels anys 80 i a certs girs de guió innecessaris que fan perdre consistència al conjunt.
Però no ens podem queixar gens. Aquesta seqüel·la és de les bones. Només el gag del velcro ja s'ho val, però hi ha moments mítics, autoreferències cinematogràfiques boníssimes, i en Gizmo continua causant sensació.
Entreteniment del bo, del que trobo a faltar de tant en tant.
Ara mateix se'n fan unes quantes dotzenes cada any, de seqüeles innecessàries de bones pel·lícules. Algunes d'elles aconsegueixen destrossar el record més o menys agradable que puguem tenir de l'original i ben poques poden aguantar la comparació i situar-se dignament al seu mateix nivell, mentre que la majoria es limiten a ser tan o més horribles que la primera part, sobretot en el cas del cinema de terror.
The Descent 2 té el problema d'intentar continuar
una història excel·lent, excel·lentment explicada i amb un final ben tancat. Tot i això, obviant l'absurditat de l'inici com a continuació del final de la primera part, es pot passar una bona estona amb un parell de bons espants. Però després ha d'arribar el final, i tornar a engegar-ho tot bastant a la merda...
Un millor repartiment i una idea més que digna proposen una bona continuació a la memorable
28 Days Later.
El problema? Els convencionalismes i tòpics del gènere, que apareixen amb força. I que tot plegat ja és menys creïble del que era.
Però tot i així no se li ha de retreure res: continua a anys llum del cinema escombraries de zombies (que tant ens agrada).
Quan, ja fa anys, vaig veure aquesta pel·lícula per primera vegada, em va entusiasmar.
És cert que no deixa de ser una pel·lícula de zombies (o
infectats, vaja), però té alguns punts innovadors (sobretot aquell que li dóna títol, que li dóna sentit i que li permet estalviar-se tot allò que ja hem vist) que, juntament amb una factura a la que no estem acostumats els cinèfils àvids de sang, la fan memorable.
Un nou revisionat? Aguanta, d'allò més bé.
Que em rebentin una història que inicialment em sembla interessant normalment em toca bastant els ous. I una mena de western amb àngels que s'han arrencat les ales i Déu amb la intenció de destruir la humanitat a base de guerra i destrucció em sembla, a priori, molt interessant.
Que m'hi fotin l'argument de
Terminator, barrejat amb una pel·lícula de zombis i un parell d'àngels amb mala llet vestits de negre...
Sort que darrerament estic generós i m'acontento amb qualsevol cosa, perquè en cas contrari ara m'estaria enfilant per les parets com una vella posseïda.
Crec que és la primera vegada que veig una pel·lícula de Bollywood. Amb les seves cares índies, les actuacions exagerades, les històries que agafen una mica d'aquí i una mica d'allà, i sobretot els números musicals que no venen a cuento absolutament de res.
Com experiència antropològica, interessant. Com experiència cinematogràfica, inaguantable.
A vegades em costa discriminar si hi ha pel·lícules que em semblen una puta merda perquè les acabo veient pràcticament en segon pla, o si hi ha pel·lícules que acabo veient en segon pla perquè em semblen una puta merda. Sigui com sigui, Parasomnia és tan buida, tan absurda en el plantejament i en l'execució, que pots estar plegant roba, parlant amb qui sigui, fent ganxet, llegint Dostoievski o fent putes integrals, que l'experiència no se'n ressent gens ni ens perdem res de l'altre món.
Diuen que els remakes de pel·lícules "clàssiques" haurien de servir per posar en un context actual històries que continuen sent vàlides però s'han explicat d'una manera que no ha aguantat massa bé el pas del temps.
Segons això, aquesta funciona bastant bé com a remake, agafant
una pel·lícula de principis dels setanta i posant-la en un context actual. Més sang, més cruesa aparent però menys mala llet. Més efectisme (tot i que força bo) i més buidor (tot i que potser sigui només qüestió de perspectiva històrica). Interessant, al menys, que sempre costa.
Deixar que l'atzar tingui un paper important, si no central, a l'hora d'escollir quina pel·lícula mirar, acaba desembocant en coses com aquesta. La història em resultava vagament familiar, dins el convencionalisme i poca personalitat general de la pel·lícula, però em va sorprendre comprovar que el que passava és que ja l'havia vist abans.
Que no ho recordés no diu absolutament res a favor de la pel·lícula, tot al contrari, però el que diu poc a favor meu és que la primera vegada que la vaig veure resulta que em va satisfer bastant. Espero que no em passi gaire sovint.
Són uns dels personatges més explotats del cinema, i uns dels que més ràbia em fan. Em fa ràbia que sent uns personatges tan de merda i tan, podríem dir-ne, mariques, els haguem de deure més d'una i de cinc obres mestres, i uns quants grapats de pel·lícules excel·lents. A unes nenes que s'espanten amb els alls i les creus, i que des de fa uns anys resulta que quan els toca el sol es converteixen en... diamants. Espero haver-ho entès malament, això darrer.
Per això m'agrada, quan de tant en tant surt algú explotant la banda animal dels vampirs. Quan no xarrupen foradets al coll sinó que arrenquen jugulars a queixalades, quan exploten de manera visualment entretinguda, quan tracten els humans com un simple àpat... quan són monstres. Així ens entenem una mica millor.
Des de la seqüència inicial fins a l'assalt a la casa, en aquesta pel·lícula hi ha un bon grapat d'escenes magistrals, ben filmades, ben conduïdes, amb substància...
El problema? Que no van enlloc. Bé, mentida. Van cap a una orgia de desmesura aparentment transcendent però que es perd, fent que no et puguis prendre seriosament res. I això, en una pel·lícula que inicialment sembla i és seriosa representa un greu problema.
Agradi o no, s'ha de reconèixer que en Rob Zombie té la capacitat de deixar una emprempta personal inconfusible a totes les seves pel·lícules, fins i tot en Halloween tot i els més de vint anys de mitologia que porta a les espatlles. A mi personalment l'estètica i l'atmosfera que crea aquest home m'agrada en tots els aspectes, i ja m'agradava la seva música abans que m'agradessin les seves pel·lícules, de manera que tinc facilitat per perdonar-li errors i coses absurdes o que no lliguin. Aquí hi ha força per perdonar.
L'Atac dels Tomàquets Assassins és una absoluta obra mestra de l'absurd. Cinema escombraries que pretén ser precisament això, cinema escombraries. Va ser feta amb quatre duros per una colla d'amics, i se li nota per totes bandes aquest esperit de diversió, les ganes de passar-ho bé. I resulta contagiós.
Tot i que potser no tots els gags funcionen, alguns d'ells resulten memorables. La parella de vells que expliquen com les tomates es mengen un nen, el mestre de les disfresses infiltrat, la tomata final... Precisament, m'ha sorprès que la meva escena preferida quan la vaig veure per primera vega fa ja un munt d'anys, a TV3, no hi fos. Era una escena on de cop tothom es posava a parlar en xinès, i sortia un cartell dient que havien perdut un rollo i l'únic que havien trobat era en versió doblada al mandarí, o alguna cosa similar. Curiosament, l'hem trobat en els extres, entre d'altres escenes eliminades.
En definitiva, la pel·lícula és una merda, però com que és precisament això el que vol ser, es pot dir que triomfa en el seu propòsit, i això ja és una cosa que no totes les pel·lícules poden dir.
pDv
He de confessar que la primera
Saw em va agradar bastant, tirant a molt. No cal que confessi que la resta d'elles m'han semblat una merda de dimensions bastant considerables. Ara mateix, diria que les miro per inèrcia, però és que ja ni tan sols això. Potser sigui costum. O tampoc. Pur masoquisme cinematogràfic? Sí. Crec que seria això.
Qualsevol dia em despertaré encadenat davant d'una pantalla i una veu distorsionada em dirà "Has malgastat la vida mirant una pel·lícula dolenta de terror rera una atra. És hora que paguis el preu. Tu tries".
I jo miraré Saw 14, o vés a saber què.
Hauria de començar a batejar una temàtica cinematogràfica com a
coitus interruptus. Sí, ho sé, no és un terme gaire original, però explica de manera molt clara què vull dir.
Dins d'aquesta temàtica podria encabir-hi grans obres com
Taxidermia, i brossa intermitja com
Deadgirl. Les dues de molt diferent nivell, però amb quelcom que no les fa ser el que podrien haver estat.
Martyrs seria un nivell mitjà de coitus interruptus. Vull dir que l'inici és prometedor (molt, prometedor), i que tot i que poc després la intensitat baixa, el desenvolupament és àmpliament satisfactori. I no vull dir on collons falla, però tots sabeu que em refereixo al final.
Poques vegades es pot veure un cúmul de despropòsits d'aquest calibre. Hi ha en
Vinnie Jones per allà al mig, i això en condicions normals hauria de sumar punts gratuïts, però en aquest cas tot plegat és tan increïblement merdós que ni tan sols veure en Vinnie empalat serveix de res.
De mica en mica, les pel·lícules d'endogàmics s'estan convertint en una mena de subsubgènere entre les pel·lícules dolentes de terror. Aquesta en seria un exemple força representatiu, hi ha gran varietat d'individus deformes producte de l'endogàmia en un poble de l'Amèrica profunda, i el conjunt de la pel·lícula és bastant menys que una puta merda ridícula.
Definitivament és un fet, hi ha pel·lícules que existeixen només perquè jo pugui arribar a casa, posar-ne una a l'atzar i passar-me hora i mitja lamentant-me de com n'arribo a ser, de subnormal.
Al final, tot s'acaba reduint a una qüestió de llindars. Excepte en excepcions estranyes, la majoria de vegades que ens posem a mirar una pel·lícula ho fem amb una sèrie d'expectatives. Bé sigui pel que n'hem llegit, pel que n'hem vist, pel que ens n'han dit, pel que ha guanyat o simplement pels noms que hi ha associats. I vulguem o no l'acabem valorant en base a aquest llindar que hem marcat abans de posar-nos a mirar-la.
No sé del tot per què, esperava que Zombieland fos una puta merda. I sense ser res de l'altre món, una puta merda tampoc és que sigui. Si m'hagués posat a mirar-la esperant una cosa genial m'hauria sentit estafat i ara diria que és una basura, però a causa del llindar que l'hi havia encolomat he de dir que l'he gaudit, i molt. I he rigut, cosa que sempre ajuda i està bé.
Que els japonesos són uns desequilibrats no és notícia. Això en seria un exemple més d'entre molts. Una "pel·lícula" d'esquetxos, sense trama ni sentit, però amb explosions cranials, òrgans ambulants i malalties d'alló més diverses, absurdes i ridícules. Eviteu-ho a no ser que tingueu molt clar què aneu a veure i que realment ho voleu fer.
marató de 4es parts
És difícil saber què dir d'una espècie de consulta on tot de gent pertorbada explica les seves dolències.
Explosions cranials, tumors que persegueixen pel carrer...
...son. Jo podria explicar-hi que m'estic morint de son mentre em va sortint sang per les orelles i m'acaba petant el cap.
marató de 4es parts
Les seqüeles de pel·lícules horriblement dolentes de terror són pràcticament un gènere per elles mateixes, i fer-ne una pot arribar a ser un autèntic art. Costa molt fer-les suficientment absurdes com per estar al nivell de merda que se n'espera.
Leprechaun 4 (In Space) fins i tot es passa de frenada.
marató de 4es parts
Ara hauria de dir alguna cosa. Però passo.
Això ha estat una brossa de dimensions brutals.
Molt més brossa que no pas la
primera, que almenys ens distreia amb l'Aniston sense operar.
marató de 4es parts
Sens cap mena de dubte podem classificar Jaws 4 dins la ciència-ficció.
A l'olimp, de la ciència ficció.
Que un tauró no es fa explotar cada dia amb el flash d'una càmera, collons.
marató de 4es parts
Acceptem que la història no té cap mena de sentit. I que els decorats, el maquillatge, l'ambientació i tot és tirant a ridícul. I que no hi ha cap mena de tensió per cap lloc. Però alguna cosa tenen les pel·lícules angleses dels setanta, que per dolentes i mal fetes que siguin acaben tenint algun encant que les salva.
L'estructura general de les pel·lícules de terror "de matar gent" vindria a ser:
1- Reuneix un grup de gent en un lloc definit.
2- Mata'ls d'un en un de manera visualment entretinguda.
3- Enfronta el/la protagonista amb l'assassí.
4- Fi.
Normalment caldria una excusa pel punt 1 i una justificació del punt 2 que es coneix durant el 3. Però sempre hi ha qui s'ho passa per la polla i tira pel dret.
Que una pel·lícula protagonitzada per un cuiner homicida et faci venir ganes de desossar tots els implicats i farcir-los de prunes i pinyons no sé del tot si vol dir que ha complert els seus objectius.
Dominar la comèdia de terror no és una tasca senzilla. Ben poques pel·lícules se'n surten, cosa que suposo que contribueix a abaixar el llindar de tolerància per les pel·lícules del subgènere. Pel que sigui, una pel·lícula que si hagués sigut de terror normal no hauria ni valgut la pena mirar, al final va aconseguir mantenir el meu interès i gairebé en vaig gaudir.
Està clar que jo ho faig expressament. M'ho busco. A vegades accepto que em puguin colar una merda sense que me n'adoni, i que em sorprengui perdent neurones sense voler. Però la majoria de les vegades sé exactament què em disposo a mirar. De manera que quan miro coses com aquesta no tinc cap mena de dret a queixa.
No acostumo a fer-ho gaire, això de mirar segones parts sense haver vist abans la primera. Suposo que si hagués pensat que la primera m'aportaria alguna cosa més que la segona no ho hauria fet, però (i crec que no m'equivoco) si aquesta ha resultat ser una merda no ha sigut pas per haver-la vist en primer lloc. És només això, que és una puta merda. En el fons és així de simple.
Tenir debilitat per les comèdies fantàstiques és un exercici de risc que dóna molt poques alegries i un munt de decepcions, algunes realment doloroses. Aquesta, tot i contenir un munt d'elements que la dirigeixen cap al carro de les decepcions, no l'hi acaben d'empènyer tot i intentar-ho amb ganes. Potser sigui que les expectatives i l'atenció que inicialment hi vaig parar eren tan baixes que el poc que en vaig rebre ja va fer prou el fet. Sigui com sigui, puntualment vaig gaudir-ne com un adolescent més.
En
Von Trier és un paio peculiar.
Et crema i et perfora (literalment) fins el moll de l'os amb una història senzilla que fa completament absorbent gràcies a una direcció, muntatge i actuacions excepcionals.
Però després cau (conscientment) en la seva pròpia trampa, en el seu propi guió, i en sorgeix un manifest misogin.
Que és tan o més criticable que tot el que s'ha malentès just abans en la pròpia història.
Quan et poses a mirar pel·lícules a l'atzar massa sovint passa això. Acabes mirant merda, i al final t'hi acostumes. Però encara passa de tant en tant que es poden assolir nivells demencials. Veure un sordmut córrer per un món postapocalíptic ple de zombis... en bicicleta. Això, és sobrepassar el límit.
Fer una pel·lícula dolenta de terror no és gens complicat. Només cal tenir una plantilla tipus. Hi poses uns quants adolescents, amb una proporció 2:5 de ties bones, 2:5 de tius bons i 1:5 de graciosets gordos, els tanques en una casa i els vas matant de mica en mica. Al final treus la màscara a l'assassí, t'inventes una justificació pels seus crims. Fi.
I vinga, anem per la següent.
Tinc una debilitat. La frontera que em separa una merda enorme d'una pel·lícula acceptable i gaudible a vegades se'm difumina molt. Aquesta és un clar exemple de pel·lícula escombraries, perfecta per una sessió de cinebasura, però hi vaig trobar prou factors redemptors com per salvar-la de la crema si mai es dóna el cas.
Divertida, desvergonyida, i amb zombis (fantasmes?) amb guitarres. No cal més.
No sé si el que pretén aquesta cosa és ser una comèdia de terror per adolescents o una pel·lícula de terror normal, però vulgui ser el que vulgui ser, acaba resultant un telefilm avorrit que no serveix ni per menjar crispetes.
Sí, odio els vampirs i odio els gossos, però curiosament sento una inexplicable simpatia pels homes llop. Per ridículs que acabin resultant me'ls miro amb bons ulls. I això, us ho podeu creure, m'ha portat desenes de decepcions i només un parell d'alegries.
Sí, sense una idea original, sense protagonistes competents, sense un guió que valgui la pena, sense morts espectaculars i impactants, sense girs sorprenents, sense una atmosfera ben aconseguida i sense etcètera. Sense res de tot això igualment es pot aconseguir que algú et pagui una pel·lícula.
Uau!
Costa molt, moltíssim, fer un munt tan enorme de porqueria. Una història absurda sense fil, que salta sense rumb, sense tensió, sense cap mena d'atractiu i fins i tot amb una localització de merda. I a sobre, resulta que et gastes el pressupost en un parell de mamelludes i te les envien lletges.
Els astres es van conjurar per convertir aquesta pel·lícula en una merda. Ah, calla, no! Són tots els implicats, els que es van conjurar per fer-la.
No hi havia caigut mai, però en el fons hi ha una cosa pitjor, més cutre i més ridícula que una pel·lícula basada en un videojoc. Una pel·lícula centrada en un videojoc. Val, salvem
TRON i
The Lawnmower Man per motius principalment de nostàlgia personal tonta i cert interès històric superflu. Però un videojoc assassí? Collons...
Ho he dit mil vegades i ho repetiré mil vegades més, calgui o no calgui. Els musicals són l'escòria del cinema. Semblaria que un musical centrat en una organització que fa hipoteques sobre òrgans transplantats, que si no pots pagar envia un paio amb un ganivet enorme a endur-se el seu producte tindria una certa bula, però no estic del tot segur que això sigui així.
Millor que
Moulin Rouge serà, però és que he vist vídeos de comunió que m'han agradat més que Moulin Rouge, de manera que això tampoc seria massa significatiu.
Suposo que si d'aquí cincuenta o seixanta anys algú mira alguna pel·lícula actual de ciència ficció o terror de baix pressupost també tindrà moltes coses de què riure. Potser no serà sang irradiada amb raigs gamma que fa regressionar a estadis evolutius previs, però animalades per l'estil segur que estem explicant.
Aquesta es una mala època per mirar pel·lícules de vampirs, i pitjor encara per mirar pel·lícules de vampirs per adolescents. Sempre he cregut que són personatges de merda, però ja que la nostra societat ha decidit posar-los a un lloc bastant prominent de l'imaginari col·lectiu, hi haurem de jugar. I posats a entrar-hi, més val fer-ho mig en conya, amb una banda sonora notable (tot i que farcida de música que no m'agrada) i una estètica que si fos més vuitantera m'hauria obligat a arrencar-me els ulls i menjar-me'ls.
No es pot dir que hi hàgim parat massa atenció, però tenint l'
últim visionat més o menys recent, puc dir que The Invisible Man és gran, molt gran. I que l'he de re-veure en condicions.
primera gran marató de clàssics del cinema
Tetsuo passa d'explicar la història que se li demana a qualsevol pel·lícula i el que fa és explicar només un fet: trossos metàl·lics per aquí, trossos metàl·lics per allà i un món de trossos metàl·lics per tot.
Trossos metàl·lics farcits d'una banda sonora impressionant, d'una estètica absorbent, d'un transfons interessant i d'un pobre home que acaba follant en mode trepant.
Una tarda de Nadal demana dues coses. La primera, pel·lícules que parlin de la unió de la família; la segona, poder parlar de records d'altres temps.
Audition, aquesta suau bestialitat del gran
Miike, compleix les dues condicions: una noia enigmàtica en busca, a la seva manera, d'una família
kiri kiri kiri; i recordar que aquesta va ser la pel·lícula amb què em vaig batejar en Miike.
En definitiva, segurament no la meva preferida, però d'aquelles que sempre cal recordar. Recordar com a mínim amb mal de turmells.
Si mai teniu oportunitat de veure aquesta pel·lícula no us la perdeu. Poques vegades tindreu ocasió de veure'n cap tant a la deriva. Ara és una pel·lícula de terror, ara un thriller, ara el dolent és un, ara són uns altres, ara volem salvar el dolent que no és dolent que hem volgut matar i després voldrem matar altra vegada perquè... Ouix!
Recordeu The Blair Witch Project? Sí, l'estafa cinematogràfica més gran dels anys 90. Doncs resulta que han (heu? hem?) tornat a picar.
Sa puta mare.
Crec que ja sé de què van morir els habitants d'aquest poble. No va ser bruixeria ni el diable. Va ser pur avorriment.
No voldria semblar torracollons. M'encanta fer conya de les pelis dolentes, sobretot si són tan dolentes que no cal ni tan sols seguir-ne els diàlegs o saber de què van per veure que són ridícules. Però d'aquí a aguantar una colla d'imbècils cridant-me a l'orella dreta mentre em fumen porros a l'esquerra hi va un tros.
Evil Laugh bé, gràcies. Per fer unes risses de ridícula que és.
Però la propera marató de cinebasura la faré altra cop a casa. Amb cervesa. Molta cervesa. I només amb els imbècils que jo deixi entrar.
Cotxeres de Sants 2009
Semblaria que un dels autors moderns del gènere de terror més maltractats és l'
Stephen King, però tot i haver generat autèntiques merdes, resulta que
The Shining,
Carrie,
Misery o fins i tot
The Fog no són precisament pel·lícules dolentes. No, l'escriptor modern de terror més maltractat per Hollywood i el cinema en general és en
Clive Barker.
D'entre els clàssics seria, sens dubte,
H.P. Lovecraft. I no, no és casualitat.
No sabria dir si la frase que millor s'ajustaria a aquesta pel·lícula seria "Me cago en ta puta mare, director" o "M'importa una puta merda que et moris", però entre les dues crec que es resumirien bastant bé els sentiments que m'ha despespertat aquesta basura insultant.
La tercera peli i l'abús de cervesa és només una manera de desactivar el cervell davant d'aquest munt de merda que pretenem veure. Però no n'hi ha prou.
La paciència està al límit i en el retorno de Martin, on no hi ha cap retorno ni cap Martin, sinó algú amb una màscara que persegueix gent que es frega el pit, ens fa desesperar.
Terrible. Cervesa. I la resta de pelis que se les mirin els altres fricazos de la sala.
Cotxeres de Sants 2009
Sabeu què és, Wrong Turn 3?
Una puta merda. Wrong Turn 3 és una puta basura.
Espero que s'afanyin molt a fer la quarta, que tenim la marató de quartes parts a la cantonada, com aquell qui diu...
Ho sento, però si sortim de
The Shining i (a un altre nivell)
Poltergeist, les cases encantades més que por em produeixen urticària.
I si això és així és principalment per culpa de pel·lícules com aquesta. O potser és culpa d'haver-me empassat tota la sèrie de basura
Amityville. O tot una mica.
Caníbals endogàmics, força sang, nens morts de trets al cap, mares llançant nadons, queixalades genitals, dents de llauna, clixés de tot tipus...
...un cúmul inesgotable d'absurditats amb ben poc d'aprofitable més enllà d'un parell de detalls insuficients.
Amb un títol així qui pot voler continguts, oi? Hi posem algunes ties mamelludes amb canins punxeguts que es refreguin sensualment i ja tindríem pel·lícula.
Si s'amanís amb alguna bona broma i algun detall sorprenent ja seria de nota, però clar, això ja seria demanar massa.
És un fet històricament immutable, per molt que s'hagi (i s'estigui) intentat difuminar. A Europa el cinema s'entén d'una manera completament diferent als Estats Units.
Fins i tot quan uns francesos es despengen amb una barreja estranya de
The Matrix,
Cube,
Resident Evil i alguna altra cosa que se m'escapa ara mateix, ho fan tot a la francesa manera.
Això és bo o és dolent? Això és. I punt. Si podeu, mireu-la i valoreu-ho vosaltres mateixos. A mi m'ha convençut bastant, però a molts us podrà fins i tot fotre de mala llet.
La ciència ficció és un gènere molt perillós de combinar amb la comèdia. Quan se sap fer i surt bé, poden sortir autèntiques joies. Però això ha passat molt poques vegades, al llarg de la història.
Però el més normal és que passi el que passa aquí, que volent fer dues coses massa diferents s'acabi parint un garbuix irregular amb bones intencions però poca substància.
No és perquè sigui una suposada coproducció serbo-catalana. No. és perquè és un enorme tros de merda.
Després de veure coses com aquesta s'entén per què els directors surten a presentar les pel·lícules abans de la projecció i no després. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar si el diàleg on es van deixar l'àudio d'un dels personatges que parlaven tenia algun tipus de significat metafòric, o és només que són tan incompetents com els de
l'altra merda on no fa massa vaig veure una cagada similar.
Sitges 2009
La gran pel·lícula desaprofitada de la nit. O potser sóc jo, que sóc gilipolles i no vaig saber captar la gran profunditat sociològica que amara tots i cada un dels fotogrames d'aquest garbuix.
Però si després de quatre dies no en recordo pràcticament res em nego a creure que sigui sense una bona raó. I això que no em vaig adormir.
Sitges 2009
Crec que si em posessin davant els responsables de crear aquesta aberració i els responsables de premiar-la no sabria per on començar a repartir hòsties.
És que sóc incapaç de decidir què és pitjor, si agafar una idea amb una certa gràcia i destruir-la fins convertir-la amb una cosa horrible i estúpida o riure-li les suposades gràcies.
Sitges 2009
És difícil valorar Zone of the Dead. Per la seva profunditat, per la seva foscor.
Val, sí, és cert: la vaig dormir.
Però vaig veure un bon tros del principi i un bon tros del final, i sé que no em vaig perdre absolutament res.
Sitges 2009
Molt bé. Parlem ara d'avorriment a les 5 de la matinada.
Avorriment a les 5 de la matinada és The Revenant. Que pretén anar de guai i no sap ni decidir si el protagonista és zombie o és vampir.
Sitges 2009
És cert: la idea és boníssima. Veure el món des dels ulls d'un zombie mola molt.
Llàstima, però, que tota la resta (guió, actors, efectes, fotografia, direcció, color, producció, ... vaja, tota l'execució) sigui una puta merda.
Sitges 2009
Nazis. Zombies.
Sang. Neu. Jovenets tontos.
Ho barregem una mica, hi afegim uns bons riures, i en surt una peli de zombies més que decent (i que per sort no pretén passar d'aquí).
Sitges 2009
Zombis nazis. A veure, què més... Nazis zombis? Ah, sí! i zombis nazis.
Alguna bona broma i una producció excel·lent, i...
Ei, nazis zombis! Ho heu sentit? Nazis zombis!
I per cert, nou nivell. Ja es pot fer broma dels jueus en una pel·li on hi surtin nazis, encara que siguin zombis.
Sitges 2009
Molt més que un
remake, una interessant i intel·ligent reflexió al voltant de la paternitat i les pors inherents al canvi, somatitzades en un nou organisme monstruós que...
Res, que si ja la pel·li en la qual es basen era prescindible, això és ja una basura de proporcions megalítiques.
Odio el puto Halloween. Quan comenci a veure nens de merda disfressats pels carrers de Girona demanant caramels (crec que no falta gaire) ben de gust els convidaré a gravar un arc argumental extra per la pel·lícula aquesta.
Unes quantes històries de suposat terror al voltant d'aquesta puta nit, amb les seves carbasses, nens disfressats i amb ganivets, dones llop, psicòpates homicides, zombis... ja sabeu. Buh!
I després de veure aquest engendre de pel·lícula amb un guió lineal, molt bàsic, dolent i desaprofitat, amb molta acció de videojoc, amb molts cops auditius (que no ensurts) donant la tabarra i amb molt poca teca en general, queda oficialment instaurat el concepte "ens han fet un pandorum".
Sitges 2009
Dos astronautes desperten en una enorme nau deserta sense recordar res. Semblaria un inici excel·lent per una pel·lícula claustrofòbica, profunda i terrorífica. Que no us enganyin.
Girs de guió que en realitat són derives argumentals, una història completament absurda que avança acumulant una tonteria rere l'altra fins l'explosió final. Sa puta mare.
El director, abans de la projecció va avisar que la seva pel·lícula era molt profunda i complicada, i que si després de veure-la li volíem comentar alguna cosa seria al bar. Massa temptador.
Sitges 2009 #o5
Sitges 2009
A mi, que una pel·lícula que es basa en un suposat i pertorbat atractiu femení no tingui un mínim de sang, m'avorreix. I si a més es passa tot el metratge donant tombs al mateix per arribar a un final sense cap gràcia, és fins i tot decepcionant (tot i no esperar-ne res).
A vegades em pregunto què collons tenen els putos japonesos al cap. Compreses usades, potser?
Jo entro a l'habitació del meu fill i em trobo aquest panorama i el cardo per la finestra. Bé, potser no, però joder...
II gran marató de cinema escombraries
Què no hauria de faltar mai, en una marató de cinema escombraries? Exacte, una peli de zombis. I si a part de zombis són strippers? Molt millor encara. De fet,
Zombie Strippers! és un títol tan genial que ha d'anar amb una exclamació.
Com a pel·lícula serà una merda enorme, però hi ha sang, soroll, pits i cadàvers. Tot de mentida. Si a part de zombis i strippers fossin marsupials ja farien falta com a mínim tres signes d'exclamació.
II gran marató de cinema escombraries
Ninjes zombis vampirs... marsupials! Hi ha combinació de paraules més genial que aquesta?
Ara sé que el Tao consisteix en remenar-te molt fins que aconsegueixis reviure uns ninjes blaus que busquin sang saltant a la cangura manera sobre les seves víctimes. El Tao mola!
II gran marató de cinema escombraries
Crec que en ma vida havia vist un inici més absurd per una pel·lícula, durant quinze minuts no és res més que una successió constant de frases sense sentit, cada una més brillant que l'anterior.
The Howling és una pel·lícula d'homes llop més que digna, amb gent competent i un esperit molt sa de sèrie B. The Howling III és... a veure... diguem que com que està ambientada a Austràlia els homes llop són, evidentment, marsupials. The Howling III és genial!
Quina clarividència, no ho havia sabut veure mai, però tot mola molt més si hi afegeixes l'adjectiu "marsupial". Proveu-ho, jo ja no puc parar de fer-ho!
II gran marató de cinema escombraries
Els documentals serveixen per aprendre coses que no necessites saber de llocs on mai estaràs. Així per exemple, ara sé que si mai me'n vaig a l'Amazones, com que sóc blanc puc obligar una tribu indígena a buscar-me maragdes tamisant el riu. O que per evitar que una anaconda se'm mengi sempre és útil portar un petit mamífer que resulti una presa més fàcil, i així de pas poder dir, tot abraçant una noia jove i atractiva, "Hauria pogut ser qualsevol de nosaltres".
Això no ho ensenya, oi, el National Geographic? I oi que tampoc us passen els mateixos monos en cinc punt diferents del documental? Doncs què espereu a mirar
Cannibal Ferox?
II gran marató de cinema escombraries
El cúmul d'improperis que podria dedicar a aquest engendre és tan ampli que, si m'hi paro a pensar, sé que no val la pena dir-les.
Guanyem temps i deixem-ho simplement en un simple: quin puto munt de merda junta!!
II gran marató de cinema escombraries
Encara, anys després, amb la imatge del bufador d'
All Night Long 2 gravada a la retina, encarem aquesta nova seqüel·la.
I si bé és cert que no iguala a la memòria, té les dosis idònies de pertorbació, fàstic, horror i sang com per gaudir-les sense haver de demanar (ni obtenir) gaire més.
II gran marató de cinema escombraries
Quan després d'onze pel·lícules seguides n'apareix una de zombies, s'ha de tenir fe.
I no és que Zombie Strippers sigui un gran què, però una mica de morts, sang, enveges femenines, barres d'striptease, pilotes de ping pong i bon humor, senten de meravella.
II gran marató de cinema escombraries
Taoisme + ninges + vampirs + saltirons + power rangers - ( dimonis + dinamita + argument ) = estupefacció, de la que fa riure.
II gran marató de cinema escombraries
És ben cert que quan penses haver-ho vist tot, sempre sorgeix quelcom nou que és capaç de sorprendre: i és que després d'haver vist molt dels licantrops de sempre, ara arriben les dones-cangur.
Bossa marsupial inclosa.
II gran marató de cinema escombraries
Sovint detesto totes aquelles campanyes que intenten ensenyar què és el que s'ha de fer i el que no. Però de veritat veritat que, per una vegada, agrairia cosa bèstia que d'una vegada per totes s'avisés als joves intrèpids, pijos i idiotes que a la selva és millor no entrar-hi si:
u. no se sap què s'hi va a fer
dos. el títol de la pel·lícula inclou un 'caníbals', 'salvatges' o 'indis untats en fang'
tres. pensen que una american express els hi salvarà la vida
Ni que portin animalons per distreure les serps. La de temps que ens estalviaríem si fessin cas de l'avís!
II gran marató de cinema escombraries
M'imagino el puto
Neil Marshall de déu fent-se un munt de palles tot pensant aquesta pel·lícula.
Hi haurà un virus mortal! Erecció.
I una noia atractiva amb un ull de vidre! Erecció.
Un munt de caps rebentats! Erecció.
Hi posarem caníbals! Erecció.
I cavallers medievals! Erecció.
I una persecució de cotxes a l'estil
Mad Max! Erecció.
Amb un Bentley! Erecció.
...i si surt bé, a la propera hi posaré romans, apa! Erecció, erecció, erecció!!
Scream abans d'Scream? I una puta merda! Scream no li arriba ni a la puta sola de la sabata, a aquesta meravella que sí fa riure, i amb ganes.
Ambientada el dia de l'aniversari de la
Jamie Lee Curtis, rebenta tots els tòpics de l'slasher de manera a vegades massa evident i amb alguna baixada de ritme, però aconsegueix guanyar-se un lloc capdavanter entre les comèdies de terror. Potser prenent com a referència
Scary Movie això no sigui dir massa cosa, però jo puc afirmar que repetiria. De fet, en sé
d'altres que ja ho han fet.
No sé què dir. En la meva vida he vist enormes munts de
merda. I he vist pel·lícules que miraria una vegada i una altra. Però una combinació tan perfecta de les dues tipologies fa realment de mal trobar. Pits gratuïts, primers plans de ninotets mal fets, estereotips a discreció i un porc espanyol que fa la fi que mereix.
Què més voleu? Poesia? Jo volia un gintonic i em vaig haver de fer fotre.
De tot el cinema fantàstic que es fa pel món, el que més m'ha costat sempre d'entrar és l'Australià. No ho puc explicar del tot, però per més que ho provo no trobo res que em meravelli. Sí, els paisatges són fantàstics i tot el que vulgueu, però no hi ha manera.
Una altra decepció. Acceptable, però res més.
Parlem de llindars.
Juntament amb
Honor de Cavalleria,
The Blair Witch Project possiblement sigui el munt més enorme de merda que he tingut mai el gust de veure. Espero que el puto
Albert Serra dels collons sigui capaç de redimir-se algun dia, encara que sigui amb un subproducte intranscendent com aquest, que a l'
Eduardo Sánchez de merda ja li fa el fet.
Amb Hostel hem de tenir dues coses en compte:
una: és una puta peli de nens malcriats americans que es volen follar les coses.
dues: ja poden ser tan repel·lents com vulguin sempre que continuïn sagnant així.
(Quin fart de gaudir, tu)
I el més fort de tot plegat, és que al mirar-la de
nou, fins i tot guanya. Què gran.
Una dona lliure, un castellà que té un castell i una empresa de compra-venda d'animals i fetus malformats.
Resultat: la venjança dels fetus. I diversió.
Una reproducció pla per pla que resulta, com en l'
original, increïblement excel·lent.
És potser aquest fet, la repetició exacta, el que podria donar lloc a l'única crítica possible si no fos per què podem dubtar de la intenció d'en
Haneke a l'hora de
criticar la perversió de la indústria del cinema americà.
I per si totes aquestes lloances fossin poques, puc afirmar objectivament que el segon visionat de la mateixa història és fins i tot millor que el primer.
Tela.
A mig camí entre la comèdia, l'horror i el drama, es queda justament en allò que de ben segur que no volia ser: una merda.
Per sort, l'Stuff mola. Tot i que només una mica.
Una constant en la història de la humanitat és que cada generació ha tingut un terror atroç a la posterior. Els nous joves són sempre, invariablement, més estúpids, ignorants, cruels, maleducats, irrespectuosos, inconscients i, en definitiva, molt més de tot allò dolent que no volem veure en el nostre propi passat.
Sempre se n'han fet pel·lícules, d'això, i per sort aquesta és de les bones.
Que el terror japonès amb dones de cabells llargs que els tapen la cara està esgotat és una cosa que està bastant clara. De fet està tan clar que tampoc caldria que l'acabin d'enfonsar amb basura d'aquesta envergadura.
Si una cosa em posa de mala llet, mirant una pel·lícula (sobretot de terror) és que em vagin canviant les normes sense avisar, com si fos subnormal.
Parelleta. Nens xungos. Bosc. Pupa. Pupa. Pupa-pupa-pupa. PUPA. Por.
Em falta alguna cosa.
Tenim un bon inici i una grandíssima realització, direcció i fotografia.
Deu ser... bé, sí, potser hi falta una història.
I hi sobra un anell.
De veritat que ningú se'n va adonar, que un cap no pot parlar sense cordes vocals i/o pulmons?
De veritat??
Si
The Thing és el remake, The Thing from Another World deu ser el make.
Ho dic perquè, tot i que l'adaptació d'en
Carpenter mola més, això no desmereix en absolut aquest gran original: és difícil competir contra una de les millors pel·lícules d'horror i misteri de la història.
Riure's d'un mateix és un acte lloable. Però quan una pel·lícula horrible se n'enriu de pel·lícules horribles, es pot entrar en un bucle infinit que, més que desconcert, causa atacs de riure i estupor a parts iguals.
I per si això fos poc, s'agraeix moltíssim que ens vagin contant els morts: ja no és necessari ni tan sols parar atenció a les xifres.
En
Clive Barker té més coses en comú amb
H.P.Lovecraft, a part del seu univers fascinant i malaltís, i és que cada vegada que s'ha provat de traslladar a la gran pantalla algun dels seus relats n'ha sorgit un enorme fracàs. Podríem parlar de
Hellraiser, però una vegada vista
Hellraiser VIII arribaríem a la conclusió que fins i tot els èxits poden ser fracassos encoberts.
Aquesta no seria una excepció. Té punts elogiables que la salven, però en definitiva és una altra oportunitat perduda.
Saber quin excés té la humanitat de pel·lícules de la
sèrie Saw és ben fàcil, utilitzant aquesta senzilla fórmula: x = n-1 (on x és l'excés de pel·lícules de la sèrie Saw, n és el nombre de pel·lícules de la sèrie i 1 és el nombre natural 1).
Així doncs, per
Saw 5 tenim que ja hi ha un excés de x = 5-1 = 4 pel·lícules.
Jo sóc una persona tolerant. Però quan m'insulten em toca bastant els ous. I quan em toquen els ous poden passar dues coses, que m'exciti bé o que m'exciti malament. Podeu deduir fàcilment quin tipus d'excitació em va provocar aquesta basura feta pel·lícula.
En aquest món hi ha coses que estan molt bé, coses que estan bé, coses que estan malament i coses que estan molt malament. Un exemple de cosa que està molt bé és que la gent tingui capacitat de riure's d'ella mateixa. Un exemple de cosa que està bé és en
Bruce Campbell. Un exemple de cosa que està malament són els auto-homenatges. Un exemple de cosa que està molt malament seria, no sé... ser votant de Ciudadanos? Sí, per exemple. O d'UPyD.
En el fons, fer una pel·lícula dramàtica o una comèdia no comporta excessives complicacions de base. La base dels sentiments humans o el que ens fa riure tampoc ha canviat substancialment des de l'inici del cinema, de manera que tot està bastant marcat i només cal fer variacions estilístiques, que són el que acabaran marcant si la nostra pel·lícula és acceptable o una basura.
Per contra, la ciència ficció és un gènere que s'està reescrivint dia a dia. El que avui és ciència ficció demà ja no ho serà, i fins i tot dins els temes eterns com serien els extraterrestres i similars s'acostuma a reclamar periòdicament un canvi substancial de patró. Deu ser per això que aquesta no m'ha acabat de convèncer gens. Si sota una premisa pretesament innovadora et colen una idea que ja es va treballar, i infinitament millor,
fa vint anys, el menys que puc fer és sentir-me lleugerament violentat.
Resumint, es podria dir que en el món hi ha dos tipus de mares.
Les que se senten orgulloses dels seus fills, a una banda. La del director d'aquesta cosa, a l'altra.
Bé, i la meva, però això ja seria una història més llarga i complicada i que no vindria massa al cas, parlant de pelis dolentes.
Si algun tipus de debilitat cinematogràfica tinc, aquesta seria les pel·lícules terriblement dolentes de "terror". Sé que cada una que miro m'acosta, passa a passa, lentament però inevitable a un aneurisma de proporcions megalítiques. Jo ho sé, i el meu puto cos ho sap tan o més bé que jo. Però sembla que als dos ens importa una puta merda.
Visca.
Acabar Plan 9 from Outer Space deu ser una d'aquelles gestes que s'ha de fer almenys una vegada a la vida.
I és que hi ha pel·lícules mítiques i
pel·lícules mítiques. Aquesta aberració,
ho sabem de sobres, és de les del segon tipus. I amb molta honra.
"A un se'l considera boig quan perfecciona coses que els altres no poden entendre."
Edward D. Wood Jr.
Podríem pensar que pel sol fet de ser la primera, ha de ser millor que la
seqüela. I per sort, això és totalment cert.
Però tot i que la cosa millora cosa bèstia i que alguns gags són dignes de recordar, no deixa de ser, de nou, una encara millor aposta només per nits de cerveses.
Pits, canibalisme d'estrelles michelin, perruques, referències pseudo-mitològiques, una mica de sang i un principi de zombies.
Ho barregem tot afegint-hi un guió de merda, personatges i actors que foten pena i el resultat és: brossa.
Si bé això d'un ninot de neu assassí en una illa tropical pot tenir la seva puta gràcia, aquesta cosa no té ni puto guió, ni puta sang acceptable ni puta res.
Només té poc sentit del ridícul, cosa que la fa servible nomes després d'haver begut més de 4 cerveses.
Aprofitament màxim de glàndules mamàries = gaudi monumental.
Veure de nou aquesta completa bogeria del pertorbat d'en
Miike, és terriblement fascinant.
No apta per a propietaris de cases aïllades ni per famílies sense ous a la nevera, Funny Games es desmarca de tot amb una gran realització que queda amagada rere una història esplèndida i terrible.
I és que aquesta violència per la violència dóna un impressionant i absorbent mal rotllo.
Pel ritme, per l'ambient, pel silenci, per la foscor, pel gos, pel barret de cowboy, pels monstres i els seus tentacles i les seves deformacions, per la sang, pel bon
carpenter, pel gel, per la paranoia, i per tantes d'altres coses, aquesta pel·lícula és una maleïda meravella.
Si hi ha una cosa pitjor que un
remake innecessari i incompetent d'una excel·lent
pel·lícula japonesa de terror, aquesta seria sens dubte una seqüela d'aquest remake de merda. I el pitjor de tot plegat és que jo ja les sé, aquestes coses, ja les sé...
Hem arribat a 2009 i tot continua igual pel què fa als belgues. Magritte és l'única cosa que valgui la pena que ha parit el país i
aquesta és l'única pel·lícula d'allà que es pot veure amb interès.
Se'n poden anar a la puta merda.
Si bé és a anys llum de
I Am Legend en quant a guió, ambientació i interès,
The Last Man on Earth (primera adaptació cinematogràfica del llibre) té, en canvi, un inexplicable encant que la fa d'allò més atractiva.
I ja us dic ara que no és precisament pels zombies que tenen por dels alls i dels miralls.
Molt bé: zombies, sang, escenes d'acció, corredisses, mutilacions, el típic rabiós que la dinya... però sobretot, una parodia monumental sobre el gènere, per si el gènere ja no fos prou paròdia de tot plegat.
Magnífica i divertidíssima antecedent de la també monumental
Hot Fuzz.
Sou una d'aquelles persones que sempre s'han preguntat com seria una pel·lícula feta completament per gent lobotomitzada? No només els protagonistes, sinó absolutament tothom.
Amb un guionista lobotomitzat, amb uns maquilladors lobotomitzats, amb un editor lobotomitzat, amb un director lobotomitzat, amb uns productors lobotomitzats, amb un decorador lobotomitzat, amb un músic lobotomitzat, amb uns càmeres lobotomitzats...
Satan's Little Helper és un experiment fallit d'integració social.
Tot i comptar amb uns personatges odiosos que no transmeten cap mena d'empatia; tot i utilitzar uns morts de fireta; tot i partir d'un guió que no s'aguanta per enlloc; tot i haver d'aguantar tota la pel·lícula per un final que no compensa; tot i la suposada ironia que fa aigües; tot i tantes i tantes coses que la fan totalment prescindible...
...li donarem el benefici del dubte pel sol fet de ser una qüestionable pionera, tot i que la posterior i semblant
The Evil Dead la supera de llarg en tots els aspectes.
I un guionista li va dir a l'altre: agafem tots els horribles clixés de les pel·lícules infantils de finals dels 80, i posem-hi un
Leprechaun que mossegui molt però que no faci gaire sang.
I heus ací un cagarro de proporcions considerables, d'on només se'n pot salvar la curiositat pel pre-operat nas de l'
Aniston.
Acaba la Segona Guerra Mundial i un dels soldats que torna a casa mata amb una bonica forca a Rosemary, la novia que l'havia deixat per carta. Fins aquí bé.
Però quan la història, per falta d'idees, pressupost o per simple capritx de guionista, salta 30 anys i se situa als 80: qui és que mata a qui, si l'excusa ja ha expirat? com és que no hi ha una matança a la festa de graduació? tot i haver-hi ganivets llargs, falten serres mecàniques? per què el guapetón ajudant del sheriff és tan extremadament idiota? com pot ser que les escenes de tensió facin riure?
I el que és més important: un simple i total... per què?
Sóc tan increïblement torracollons que difícilment deixaré de defensar l'existència dels remakes. Fins i tot després de veure porqueries de la mida d'aquest insult monstruós.
Vaig a buscar torrents per
Pulse 2 - Afterlife i
Pulse 3. Ho necessitaré, tinc un trosset de cervell que em sobra.
A vegades dóna ben bé la impressió que hi ha pel·lícules que es filmen sense que el director tingui mai el guió a mà. Si es dóna el cas que el director és també qui ha escrit el guió, la cosa passa a ser una miqueta més preocupant. Però a la vegada permet entendre moltes d'altres coses.
Un altre remake americà d'
una pel·lícula oriental, en aquest cas una de coreana que ja no es pot dir que fos res de l'altre món.
Generalment els remakes acostumen a no ser massa res de l'altre món, i quan es tracta de traslladar pel·lícules entre concepcions cinematogràfiques tan diferents com són les orientals i l'americana, els resultats han sigut normalment encara més catastròfics. Aquest no seria un cas diferent. Resumint, tenim una història sense cap ni peus que només és salvada per l'estimable concepció visual del
director i, només potser, per un final copiat de l'original però que no té cap mena de sentit ni segueix remotament el fil de la pel·lícula (tot i ser ben estètic, això sí).
A la meva "llista de coses que no fan gaire por" hi acabo d'afegir els rens fantasmes.
Ve un ren fantasma i fa "buh!". I el món s'acaba.
Acostumo a ser una persona potser no del tot positiva, però sí comprensiva, i fins i tot en les pitjors pel·lícules que miro intento buscar-hi les coses positives, més que no pas aprofundir en les seves mancances.
A vegades, però, això resulta del tot impossible.
Però va, fent un esforç sobrehumà diré que el millor de la pel·lícula és... John McCain as Himself (archive footage)
Oh! Un malalt mental vestit de Pare Noel mata els pares del pobre protagonista davant seu...
Trauma! Trauma! Trauma!
I què ha de fer el pobre nen quan es fa gran i algú el vesteix de Pare Noel? Doncs lo típic, se li han de creuar els cables i s'ha de venjar de tot i de tothom.
No té més (i de fet, té bastant de menys), però cal reconèixer que veure el maleït Pare Noel amb destral i fent saltar sang pels puestos, és bastant reconfortant.
cotxeres de sants 2008
Si bé la
primera part era una cosa pretesament divertida i grollera amb molta sang que no acabava d'arrencar del tot, tot i mostrar a estones un potencial més que digne, aquesta ja no arriba ni tan sols a apuntar maneres com a pel·lícula decent. Havent renunciat (aparentment) a tota pretensió cinematogràfica, l'únic que es pot gaudir mínimament són algunes escenes i idees deslligades.
La bona notícia és que algunes d'aquestes, tot i que sigui a batzegades i sense sentit, acaben resultant realment meritòries.
Terribles anys 80, personatges idiotes, un escenari envejable, sang i zombies.
Es pot demanar alguna cosa més (o menys)? De fet sí: que no fos tan terriblement dolenta.
Però llavors segurament perdria tota la seva gràcia.
Si bé el temps li ha passat factura (en personatges, en diàlegs, en banda sonora), Rosemary's Baby manté la gràcia, la tensió i l'originalitat. Cosa que s'agraeix, i molt.
Un requisit indispensable per mirar Tokyo Gore Police és la desconnexió prèvia del cervell. Una vegada fet això, ja podem riure sense parar amb les amputacions, els aspersors sanguinis, els anuncis de la tele i tot en general, rematant-ho amb les cames amputades reconvertides en retropropulsors.
Dolenta, dolenta, dolenta. Però com mola, aquesta merda ridícula!
Sitges 2008
La sorpresa de la nit, i de tot el festival.
El director era a la sala, i va sortir al principi de la marató a presentar-la, tot i que es va projectar la tercera. Semblava un paio molt maco. Després va seguir la resta de pel·lícules de la marató des d'un reservat que quedava just al costat d'on estàvem, i vaig poder-lo veure ben nerviós, mossegant-se les ungles, mentre esperava que comencés (potser hi van tenir alguna cosa a veure els xiulets que es van sentir a l'anterior).
És per tot això que em va saber un greu enorme que la seva pel·lícula fos una merda tan increïblement gran. De fet, una merda tan enorme que per molt que hi pensi no recordo haver-ne vist cap de remotament similar en tots els anys que fa que vaig per allà.
Una llàstima. Pobret.
Sitges 2008
La idea a priori promet bastant, una mena de mescla de
The Entity i
Disturbia amb una dona que no pot sortir de la casa on hi ha el fantasma del seu marit maltractador.
Malauradament, s'acaba assemblant més a la segona que a la primera, i unes quantes seqüències de sang ben convincents i ben treballades no serveixen per arreglar hora i mitja de convencionalismes i intranscendència continuada.
Sitges 2008
És cert: l'última pel·lícula, la de les 6 del matí, és esperada amb unes ferotges ganes de fer conya, i Tokyo Gore Police és idònia per aconseguir-ho.
Sang, més sang, molta més sang, amputacions, ferides que es converteixen en armes letals, venjances creuades i tornades a creuar, i uns gags, muntatge, guió i producció horribles.
Aquesta
cosa es manté al límit entre el cine fet per enfotre-te'n amb ganes i la més immensa brossa. I potser aquesta és la seva gràcia.
Sitges 2008
És estrany: tot i sobrar-li més de la meitat del metratge (per repetitiva i per cansant), tot i que abusi d'uns avions pesats i que no tingui un final a l'alçada del que era desitjable esperar, aquesta la recordaré. Encara que només sigui pels valors familiars i pel pertorbat del pare masturbant-se amb un trossot de carn.
Sitges 2008
Sense grans pretensions, Alcolytes aconsegueix teixir un entramat de relacions d'amor-odi d'allò més interessants entre tres joves, un psicòpata i un assassí en sèrie. I el millor de tot és que aquestes relacions fan dubtar de l'entramat als propis personatges.
Aquest petit element conjugat amb una mica de sang, alguna persecució, bons personatges i algun gag ben trobat, fan que Alcolytes s'erigeixi, sense cap mena d'opció a passar a l'història, com la millor cinta de la nit.
Sitges 2008
"Some secrets should stay buried", diu la frase promocional.
"Algunes pel·lícules, també", diu el meu comentari.
La bona notícia és que la idea de les strippers zombis aconsegueix captar l'atenció durant una estona, ni que sigui ensenyant un pit siliconat de tant en tant.
La mala notícia és que no ho aconsegueix gaire estona, i acaba sent tot plegat d'alló més avorrit. Un bon intent, però del tot infructuós (tot i el magnífic signe d'exclamació que té el títol).

Si ja tant
Planet Terror com
Death Proof considero que son dues autèntiques obres mestres, cada una per separat, en combinar-les tal i com estava pensat que fossin, afegir-hi tots els trailers falsos d'entremig, unes quantes cerveses i una colla d'amics, el resultat acaba siguent més que espectacular.
Si bé es pot dir en favor seu que és valenta i intenta transmetre força coses (comèdia, friquisme, terror, crítica, reflexió), prenent com a referència què és l'art i què són els artistes, és trist veure com fracassa estrepitosament en cada una d'elles.
Potser arribarà el dia que pensi que
Lynch m'està prenent el pèl, marejant la perdiu amb vés a saber quines preses estranyes que no tenen altra raó de ser que la de confondre al personal.
Però fins llavors, continuaré meravellat pels ambients, per les rareses i per no acabar de tenir clar què recollons m'està explicant.
I Eraserhead, el seu primer llargmetratge, senta les bases per a que tot això sigui així.
Després de tot, jo continuo confiant amb que es poden fer bones pel·lícules de fantasmes i de cases encantades. Amb al·lucinacions o fantasmes reals que dirigeixen tota una família o una persona a un rampell de bogeria homicida (i no parlo només per
The Shining).
Remakes barats i amb poques ganes i menys idees com aquest no em faran canviar d'opinió, per molt que me la facin trontollar perillosament.
Per cert, lliçó del dia: No t'hipotequis si no ho pots pagar. Potser fa tard per molts, però és un consell tan útil com evident.
Si s'ha arribat a filmar una vuitena part, tot val. No hi ha normes. Que els surt de la polla treure's de la màniga una rèplica de la casa original en miniatura? Doncs es fa, i punt. Tothom a callar i a esperar que acabi.
Si els vuitanta van ser la dècada de les seqüeles dolentes en 3D, els noranta van ser la de les noves generacions.
El que s'havia fet anteriorment ja no valia, i s'havia de renovar. Una miqueta com un projecte de l'onada de remakes que ens inunda ara mateix, però a menor escala.
Ara l'assassí que va generar tota la història s'apareix a través d'un mirall al seu fill. I passen coses.
Com vaig poder arribar a aquest punt, us podreu preguntar, però no obtindríeu una resposta satisfactòria. És estiu i no és la primera vegada que faig coses per l'estil.
En aquesta l'esperit maligne està en un rellotge. Potser a la propera està en una nevera. O en una torradora. O en una figureta de Lladró. El mal és imprevisible.
Algú creia que una vegada es feia una seqüela on el desencadenant de les històries precedents es traslladava gratuïtament a un altre lloc ja no es podria caure més baix? Continueu suposant, per exemple que el més avall que es pot caure és agafant un guió que no té absolutament res a veure amb la nostra història, hi afegim un parell d'escenes i li canviem el títol... i apa, ja tenim la nostra cinquena part a punt pels videoclubs!
Quan responsables de fer una tercera obliden que al final de la segona l'element central de la saga va ser destruït, i fan com si res, llavors el millor és no esperar-ne absolutament res coherent.
Que deixin la casa en peu, traslladin l'esperit maligne a una làmpada increïblement lletja i el portin cap a California, si volen. Que fotin el que els surti de la puta polla.
Resulta tan temptador, quan has de fer una tercera part, afegir una D al 3 i fer-ho tot tridimensional... I encara més temptador era a principis dels vuitanta. Donar unes ulleres amb celofan de dos colors a l'entrada del cine havia de molar cosa bèstia. I anar a un cine on amb l'entrada et donaven unes ulleres amb celofan de dos colors, molt més.
Les ulleres eren l'important, el que es veiés a través d'elles era el de menys.
Fer seqüeles pot ser una tasca ben senzilla, i en casos com aquest fins i tot jo em veuria amb cor de fer una segona part.
Hi posem una casa, una família amb filla de bon veure, un parell de capellans, unes quantes mosques i ¡apa! Tot ben barrejadet i a veure què en surt. No gran cosa, però això seria el de menys.
El tema aquest de les cases encantades té el seu encant, en el fons. La llàstima és que, inevitablement, en algun lloc rere les portes que es tanquen, els mobles que es mouen i la sang que supura de les parets hi ha algú prenent-nos el pèl.
Aquesta diuen que va ser una història real, que cap allà als anys 70 va moure força lletra. La història real rere la història real? Una família compra una casa que no pot pagar, i assetjats pels deutes remouen el passat recent de la casa, on troben un assassinat múltiple. A partir d'aquí, llibres, una pel·lícula, set seqüeles, un remake... i beneficis.
Que en som, de burros, tots plegats.
Per fer obres mestres cal conjuntar un munt de factors diferents, i és una feina increïblement dura que requereix també bona part de sort.
Per fer bones pel·lícules calen menys coses, però igualment no és fàcil, com no resulta tampoc senzill ser competent amb qualsevol treball.
Però fa ràbia, que quan te trobes una pel·lícula que està feta amb una mínima competència i originalitat, tot i no ser res de l'altre món, sorprengui. Aquest seria el cas.
D'entre els molts tòpics vàlids per les pel·lícules dolentes de terror, un dels més divertits és aquell que diu que la millor manera de despistar els que cometen la temeritat de mirar-ne una és posar-hi unes quantes rosses en pilotes.
Una única rossa morta en pilotes no aconsegueix amagar el munt de merda que és aquesta. Intent fallit.
Una més de les mil adaptacions mediocres de llibres, relats o la llista del súper del gran mestre dels bestsellers de terror que es van fer durant els 80 i 90.
Tot i ser un producte amb potencial per ser increïblement ridícul, diversos petits factors sumen per aconseguir que sigui ridícul a seques. Sang, rates, rates i en
Brad Dourif fent d'ell mateix.
Creia que mai arribaria aquest dia, però finalment puc dir que acabo de veure "la pitjor pel·lícula mai filmada". Sé que no és cert, i que jo mateix ho comprovaré segurament abans del que imagino i espero, però ara necessito dir-ho.
Quan en vaig veure el títol vaig creure que aniria d'alguna secta de borderlines, de gent tirant a curteta, però una vegada vista me n'adono que els únics borderlines són l'equip responsable d'aquesta atrocitat. I els que la mirem, és clar...
No hi ha absolutament res que la salvi mínimament. De fet, és la cosa més semblant a una pel·lícula porno que us pugueu imaginar, excepte que les pel·lícules porno acostumen a explicar el camí que porta a un o diversos orgasmes, mentre que aquí no se'ns explica absolutament res.
Tres assassins maten a la frontera mexicana. Maten. Maten. Continuen matant. No passa res. Maten. Encara maten. Res. Tampoc res. Maten. Fi.
Hi ha coses que no s'han de preguntar. Com ara com collons ha arribat al meu reproductor una pel·lícula protagonitzada per un assassí psicòpata, reencarnat en un ninot de neu, que busca venjança en una illa tropical. Com ara quin tipus de mamífer no placentari devia encarregar-se del guió. Com ara qui pot riure amb aquesta pel·lícula. Com ara per què collons no n'aprenc ni a hòsties.
Quan algú us vingui presumint d'haver aconseguit una mescla perfectament equilibrada de terror, sang i humor... desconfieu.
Si aquest algú ha guanyat la possibilitat de fer la pel·lícula en un
reality show televisiu... fugiu.
Bé, per ser justos, té algun punt interessant, i a estones es mira ben de gust, però al final no deixa de ser totalment oblidable.
Què queda, per aconseguir que una miqueta de gent vingui a veure la teva pel·lícula dolenta de terror, quan no tens ni un guió potable, ni uns actors competents, ni una fotografia clara, ni uns efectes creïbles, ni...
Una opció, és canviar-li el títol, rodar un parell de noves escenes, i dir que és la novena part de
Hellraiser o la desena d'
Amityville.
Una altra, igual de digna, és posar com a frase promocional que has utilitzat cadàvers reals.
La pel·lícula continuarà sent una merda infumable, però al menys les pèrdues seran menors.
És estiu, i a l'estiu acostumen a venir prou de gust les pel·lícules amb molta sang, violència, evisceracions extremes, molta més sang, decapitacions, instruments tallants diversos i, així de manera general i per resumir, sang.
Si a més hi afegim un virus mortal per aquí, una societat medieval per allà, uns guerrers postapocalíptics de la carretera més enllà, i ho amanim tot amb musiqueta vuitantera selecta i la guia mestra d'
aquest home que a cada pel·lícula que fa tira més cap a geni... Doomsday!!
Senyor
Myrick, fa gairebé deu anys vostè i el seu amic
Sánchez van demostrar al món sencer que tot i ser grans estrategs publicitaris, cinematogràficament són uns putos incapacitats. No cal que insisteixi en reafirmar al món sencer això segon. Ho sabem. Ja ho sabem.
Nazis, pits monstruosos, tortura gratuïta, castracions, experiments mengelians, ereccions americanes controlables, més pits monstruosos, uniformes, accents variables, enfermeres voluptuoses, electrocucions vaginals... tot això, i més, en un dels productes gràcies als quals ara podem gaudir de
Grindhouse.


Suposo que és bastant significatiu, que després de mirar la pel·lícula el meu principal interès en ella fos intentar trobar coherència en les dimensions de l'hospital i la quantitat d'interns. La conclusió és que és impossible fer-ho.
El que seria pensar en guió i interpretacions, ja ni m'ho he plantejat.
Una de les pitjors coses que li pot passar a una pel·lícula és no tenir del tot clar què està explicant. Si és una pel·lícula de vampirs, si és de monstres, de fantasmes, una pel·lícula de terror, un thriller psicològic, si vol espantar amb ocells que surten de manera imprevista o suggerir subtilment un conflicte intern.
Vista
Somne i vista aquesta (tres vegades, tres, li vaig dir al qui la va triar que s'ho repensés), algú li hauria de dir al simpàtic
Isidro Ortiz i als seus amics guionistes que seria millor per tothom que es plantegessin dedicar-se a alguna altra cosa.
Seguint les línies apocalíptiques tipus
28 Days Later, The Signal contempla la lluita humanitat-contra-humanitat ara no amb un virus, sinó amb una
il·lusió multimèdia col·lectiva.
Amb aquesta descripció premeditada, això podria semblar una gran horterada sense gaire gràcia, però la pel·lícula sap treure suc d'una història senzilla i ja vista altres vegades, potenciant-la amb altes dosis de sang i d'humor negre.
Tot i l'excessiva confusió creada deliveradament per emular la senyal, fent-nos perdre un referent clar dins el fil de la pel·lícula, és altament recomanable veure-la en dies amb irremediables ganes de sang... sang!
Altra vegada la típica pel·lícula basura dels 50, seguint el mateix esquema de merda que totes.
Hi ha un misteri que no s'aclareix, tothom es passa una hora fent coses absurdes i posant cara de pal, cinc minuts abans del final es veu finalment un monstre ridícul, el cremen, fi. Apa, la propera.
Sempre he trobat en Leatherface i la seva família plenament ridículs. Veure'l córrer amunt i avall cridant amb una serra mecànica parada, amb en
Dennis Hopper al costat fent el mateix, no ajuda a canviar d'opinió.
Una passada (massa passada) de volta respecte les anteriors i genials
Evil Deads, amb massa poca sang i masses ganes de barrejar èpica, còmedia, aventura i horror. Una fantasmada terrible, que potser pot fer arrancar algun somriure.
Una pel·lícula anglesa que mescla terror i comèdia? Sempre que passen coses així
les comparacions són tan odioses com inevitables, i gairebé sempre l'últim d'arribar hi surt perdent.
En aquest cas, a més, tot i que les interpretacions rendeixen fantàsticament, el guió no està a l'alçada pràcticament en cap moment, ni pel què fa a la comèdia ni al terror.
Un western amb zombis. La premisa sona bé.
Però sonaria millor si no fos per dos petits detalls. El primer, que ja s'ha fet,
abans i millor. I el segon, però no menys important, que és un munt de merda tan increïblement insuportable que en cas d'existir un déu aquest hauria evitat el naixement de tots i cada un dels seus responsables, incloent-hi les seves mascotes.
A vegades, una pel·lícula magnífica es pot definir només per l'insultant abisme entre ella i una
terrible reutilització de les mateixes bases 70 anys més tard.
Però The Invisible Man (1933) és molt més que això, tot i comptar amb un guió igual de senzill: aconsegueix elevar eficaçment un fet recurrent en l'imaginari col·lectiu a un angoixant terror de masses.
Que amb una idea senzilla i uns efectes especials rudimentaris però molt efectius, pot arribar a produïr el mateix que ara intenten causar els atacs terroristes i les invasions interplanetàries-interdimensionals, vaja.
L'11-S ha acabat tenint un doble efecte brutal sobre el cinema de Hollywood. Per una banda, mai abans s'havia destruït tantes vegades en tan poc temps la humanitat, sobretot a mans d'enemics tan invisibles com letals, contra els quals no hi ha resposta ni salvació possible.
De manera paral·lela, sembla ser que ha nascut un nou subgènere dins el cinema de terror, on una sèrie de pel·lícules han sorgit sota una única sinopsi: "Un grup de joves americans cometen la temeritat de sortir del seu país, error que paguen amb les seves vides".
Gairebé semblaria que els Estats Units saben que no són precisament estimats de manera general, fora de les seves fronteres, i això els espanta.
Clar, que també es pot donar el cas que sigui jo, qui busca fer un anàlisi on no pot ser fet.
Correcta, sorprenent, colpidora i amb gotetes (o gotasses) de
The Thing.
Què més es pot demanar?
Hi he tornat. Ho sabia però ho he tornat a fer. He mirat una altra pel·lícula
seva.
No es pot negar que el paio s'hi esforça, i segurament que en treu un benefici bastant enorme, d'això de ser considerat el pitjor director de cinema de l'actualitat, però potser ja seria hora d'adonar-se que això no és "lo seu".
Val a dir, però, que tot l'espectacle que hi ha muntat al voltant del director i l'escena final de la pel·lícula li fan pujar un parell de punts.
Teeth és una pel·lícula que resulta simpàtica, amb una frescor que s'encomana, però que a mesura que avança va posant de més i més mala llet. I és que per molt que faci somriure, queda en tot moment la molesta sensació que és una història increïblement desaprofitada. Volent anar a molts llocs, es queda a mig camí de tot arreu, i acaba no fent por, no fent riure, no fent pensar i generant un cabreig contingut.
Tot i això, crec que és d'agrair que com a mínim intenta amb ganes tot el que no aconsegueix, cosa que la majoria de pel·lícules similars ni es molesten a fer.
Si la paraula "caníbal" és cinematogràficament tan atractiva, i "postapocalíptic" ho és més encara, molt malament s'ha de fer perquè una pel·lícula centrada en un grup de caníbals en un futur postapocalíptic sigui una cosa tan increïblement infumable com
Tooth & Nail.
Sí, hi surten en
Michael Madsen i en
Vinnie Jones de secundaris, però ja sabem que sense res més que això no s'arriba gaire més enllà de la paròdia involuntària.
És curiós veure com el que aparentment comença com una pel·lícula amb un rerefons antidrogues n'acaba sent una meravellosa apologia.
I és que l'única manera de gaudir d'aquesta increïble merda és fotent-te una bona dosi de bolets.
Us agraden les ovelles? Així peludetes, simpàtiques i tranquil·les? Penseu que mereixen alguna cosa millor que viure obeint un gos? Aquesta és la vostra pel·lícula.
La venjança de les ovelles és terrible i, cal dir-ho, la seva primera víctima és un vegetarià odiós.
I això mola molt.
A destacar també els imagables diàlegs fengshui-vegeta-hippinians de la rosseta bonica.
Una meravella.
Història millorada respecte
The Evil Dead,
remake fantàstic, sang a dojo, i alegria, molta alegria al cos.
Tot i que diuen que, com sempre, el llibre és molt millor... com a pel·lícula de 'zombies' (o el que sigui que derivi d'aquests), I Am Legend es col·loca en el grup de les millors.
Per una ambientació extraordinària, per un ritme adequat, per un
Will Smith que no fa ràbia i per una història que, tot i el final, es fa lleugera i enganxa i apassiona sense masses ingredients.
Hauré de posar el llibre a la cua de coses que he de llegir.
Tenia ganes de sang, de molta sang.
I ja us dic ara que The Evil Dead va complir les expectatives.
El tema promet. El principi entusiasma.
I tota la resta és un seguit de tòpics inconnexos, personatges odiosos i situacions rocambolesques i previsibles, que no van enlloc més que cap a l'intent de perpetrar una nova saga tipus
Scream però amb una vagina en comtes d'un assassí en sèrie psicòpata.
El pitjor de tot és que la pel·lícula es carrega justament allò que fa que el tema sigui interessant, i converteix el símbol de la
vagina dentata en una simple arma per tallar polles.
Però la sang i tallar polles mola, i és que alguna cosa bona ha de tenir.
No tinc paraula.
Fa un temps, a Sitges, a mitja marató golfa, vaig prometre que els putos germans Pang no em tornarien a prendre el pèl.
Doncs bé, aquí em teniu. Poso la meva dignitat a la vostra disposició.
A vegades passa que d'allà on menys esperes en surt una obra que voreja o fins i tot traspassa la genialitat, pel·lícules que aparentment són supèrflues i buides, però on resulta ser que els referents i les lectures es troben a tants nivells que es poden mirar una vegada i una altra i continuar-hi trobant coses noves que gaudir. Obres que transcendeixen temps i espai.
Que no! Que és conya! Que Resident Evil: Extinction és una merda AIXÍ de gran!
Un altre exemple del ressorgiment del terror europeu?
Els meus collons. Apa i aneu a la merda i no em feu perdre el temps!
A l'inici de Gozu, un dels seus protagonistes ens avisa que no el prenguem seriosament, que el que està a punt d'explicar és una broma. A partir d'aquí s'inicia un seguit de situacions i coses absurdes, incloent un gos antiyakuza, un cambrer amb pits, un déu amb cap de vedell, llet, estimulacions prostàtiques i mil més. Miike pur.
Al final, un japonès riu a la nostra cara, però ens podem quedar amb la plaent sensació que nosaltres hem rigut amb ell, i que com passa amb un altre dels personatges, amb una miqueta d'aigua calenta tornarem a estar com nous.
Heus ací la demostració de que el mètode de la suma sempre ha estat equivocat.
Planet Terror + Death Proof = vint-i-cinc, com a mínim.
Sí, REC està de moda, val. REC diuen que fa molta por i que és The Blair Witch Project però en versió bona.
D'acord: de por, la justa. Però la perfecta per fer cridar a la típica part del públic que crida (mai ho he acabat d'entendre, això). Tot i així el que realment aguanta el format és la tensió de principi a fi, només tallada en els moments justos per causar alguna rialla ben trobada.
Blair Witch en bo? sens dubte. Una economia de medis impressionant? ja veus. La sang justa i necessària? oh i tant. Quasi tots els actors ho fan fatal? només se'n salven els iaios.
I m'ho vaig passar bé; es pot gaudir de mala manera (l'entrada a meitat de preu va ajudar). Però tot i així puc acabar amb la sensació d'haver volgut que certs aspectes hagin estat més treballats, no?
Ho sé. Ho sé i hi caic una vegada rere l'altra.
Ja puc tenir tres embòlies seguides, que jo no pararé de mirar pel·lícules dolentes de terror. I com més en miro, més venes em peten al cervell, i com més venes em peten al cervell, més pel·lícules dolentes de terror miro.
És el meu propi cercle virtuós.
Per primera vegada, el que més m'ha agradat d'una pel·lícula es troba en els títols de crèdit. I no en la seva concepció estètica i visual, artística, no. Una única línia de text entre el cast & crew:
Trobo que és un dels cameos més genials que he vist mai (tot i que ben fàcil, també s'ha de dir). L'artífex d'una de les estafes cinematogràfiques (en diversos sentits) més grans de la història, com és Cannibal Holocaust, només superada pel seu remake no oficial, fent el que millor se li va donar filmar.
Per fer-ho perfecte, només va faltar la campanya de màrqueting venent que un autèntic caníbal havia participat en la realització de la pel·lícula. Hauria aconseguit ser igual de ridícul que el conjunt de la pel·lícula.
Com que aquest any no he pogut (per diverses raons, eminentment logístiques i geopolítiques) assistir al festival de Sitges, vaig decidir (malauradament) muntar-me jo solet una marató Midnight Xtreme com la d'en Jordi. I així acaba, després de The Tripper i Wrong Turn 2 Dead End, amb Return to House on Haunted Hill.
Realment, una marató perfecta, ben bé com veure tres vegades seguides la mateixa pel·lícula, perquè veig que de les tres hauria pogut perfectament dir el mateix. De fet, sense adonar-me'n ja ho he fet en les dues primeres, així doncs que per aquesta la cosa serà ben senzilla.
Return to House on Haunted Hill és un producte directe a video tirant a força mediocre, en la línia del que s'espera de les segones parts de tercera fila de remakes de segona fila. Però hi surten fantasmes lesbianes i mercenaris explotant de manera certament espectacular, de manera que...
Les pel·lícules de mutants caníbals van en camí de convertir-se en un subgènere de ple dret. Certament, és difícil que cap d'elles, present o futura, arribi a ser mai considerada una profunda inspìració filosòfica, o un lúcid tractat sobre la naturalesa de la humanitat i els sentiments, però qui vol això, tenint amputacions, canibalisme i relacions sexuals contranatura?
No sempre n'hi ha prou amb una bona idea, per fer una bona pel·lícula. Però també val a dir que és millor això que res. Així doncs, potser The Tripper no pot ser considerada en cap cas una bona pel·lícula, però hi surt en Ronald Reagan matant hippies, i que aixequi la mà qui no s'hi apuntaria.
Hi ha diverses coses que només existeixen pel nostre patiment masoquista.
Una, els dinars familiars.
Una altra, els canvis horaris.
Encara una altra, les pel·lícules insultantment dolentes de terror.
A vegades m'odio.
Acostuma a passar amb les franquícies de terror que arriba un punt en el qual tot esdevé tan extremadament ridícul que ni tan sols una bona idea inicial és capaç de mantenir el més mínim interès per la saga. Amb Friday the 13th i la seva premisa tant influent com simple, la fórmula es va esgotar ja al segon intent, tal com va passar amb Halloween (tot i partir d'una base molt més sòlida). A Nightmare on Elm Street va donar per un parell de bones seqüeles, però tampoc res massa espectacular.
És precisament per això que la saga Hellraiser resulta peculiar. Sense tractar-se cap d'elles (ni tan sols la primera) de grans meravelles cinematogràfiques, la simple concepció dels cenobites i la seva motivació tenen prou interès com perquè cada una de les seves seqüeles pugui ser com a mínim digna. I això realment és molt.
Continuant amb el virus Sitges: primera part de Wrong Turn 2.
Començo a pensar que això de Wrong Turn és una bona saga. No la millor, però suficient. En aquesta primera part els mutants caníbals tenen feina amb un grup de turistes, en comptes de participants d'un reality; la resta del guió és, si fa no fa, el mateix.
Però, tu, tot i ser igual, es pot gaudir d'allò més bé.
Continuem amb la marató Midnight X-Treme a Sitges 2007...
The Tripper comença amb una idea d'allò més llaminera. Sembla que tot portarà cap a la mort de hippies, de molts hippies. I això pot arribar a ser una idea fantàstica. Però afegim-hi un detall: qui mata hippies és Ronald Reagan. Excepcional.
Llàstima que tot plegat es perdi en un mar d'aspectes estúpids i, tot i tenir unes escenes de sang prou acceptables, el resultat és desigual. Fins i tot un missatge político-social que pretén ser molt obvi, queda diluït i no aconsegueix ser gens clar.
En definitiva, un gran principi, però una continuació que deixa molt a desitjar (tot i la sang, que sempre va bé veure-la!).
Sitges 2007
Continua Sitges 2007 i comença la marató. Aquest any toca sang i fetge i jo personalment estava esperant com a mínim destrals i serres elèctriques amb molta sang i moltes explosions.
Wrong Turn 2 acompleix tots aquets requisits sense problemes, de veritat. Un guió del que no cal parlar (per què?) i tot un seguit de morts, de sang, d'energúmens deformes caníbals, i molts, molts membres amputats. D'acord, no és el millor gore ni el més fort, però tu, sacia ganes i és prou divertida i entretinguda.
Sitges 2007