cine gomets
fantasia
The Company of Wolves
Diuen que la Caputxeta Vermella té un doble missatge, com tenen en realitat tots els contes "tradicionals". Diuen que la Caputxeta Vermella ens parla del trànsit de les nenes cap a la vida adulta, i els perills que trobaran una vegada comencin a menstruar en la forma d'homes que se'n voldran aprofitar (sexualment, clar) sense miraments. No sabria què dir-ne, probablement sigui força cert, però el que sí que és ja innegable és que els responsables d'aquesta pel·lícula sí, que comparteixen plenament aquesta interpretació.
El que s'agraeix, però, és que donant un missatge tant evident tot plegat acabi sent tan genialment rodó, i que l'onirisme que ho impregna tot hi ajudi encara més.
A més, tenint en compte com n'arriba a ser, de difícil, trobar bones pel·lícules d'homes llop, tot plegat em fa posar-la molt amunt en el meu rànquing particular.
Shinboru (Symbol)
Sé que no és cap gran mèrit, que només hi ha unes cinc o sis frases en japonès. Però que l'hagi mirat en versió original sense subtítols vol dir alguna cosa. Suposo que, com poques vegades, no he pogut esperar.
No calien. Les ganes em podien.
I el segon visionat ho corrobora. Symbol és una puta i genial obra mestra.
(esperant el dvd japonès sense subtítols que vaig comprar ahir)
Leprechaun 4: In Space
Ara hauria de dir alguna cosa. Però passo.
Això ha estat una brossa de dimensions brutals.
Molt més brossa que no pas la primera, que almenys ens distreia amb l'Aniston sense operar.
Where the Wild Things Are
Al revés que Avatar, que pràcticament tothom té clar quan la va a veure que quan surti de la sala ha de dir que és una meravella visual amb un guió mediocre, poca gent que vagi a veure Where the Wild Things Are no dirà que és una genialitat total. Doncs bé, el que jo vaig veure va ser precisament una meravella visual amb un guió buit, sense res per explicar. Si Avatar és Pocahontas, llavors Where the Wild Things Are és En Teo S'Escapa de Casa. Un nen que es deixa portar fàcilment per les emocions s'enfada amb la mama i marxa de casa, arribant a una illa habitada per una colla de mostres que el fan el seu rei, veu que a casa tampoc s'hi està tan malament i se n'hi torna. Fi.
Ens poden vendre que tot plegat és un viatge metafòric de creixement espiritual del nen pel control de les seves pors internes i emocions, en trànsit cap a una vida adulta més equilibrada. Segurament sigui cert que aquesta és la intenció, però la manera d'explicar-ho per mi no va enlloc i es perd en l'estètica, de manera que el resultat final queda buit de tot missatge coherent i ben construit.
Synecdoche, New York
Aquesta és clarament una pel·lícula pensada per ser la millor pel·lícula de la dècada, té un munt d'elements que hi apunten. I gairebé ho aconsegueix, tot i que per alguna raó acaba quedant a mig camí.
Segurament amb una cosa tan senzilla com que cadascú faci el que millor sap fer s'hi hauria apropat més. Els bons guionistes que es dediquin a escriure guions, i com més millor. I que es comprin un bon director que els dirigeixi.
Des de fa temps resulta que dóna molt més prestigi ser un creador total, fer com més coses millor, a la teva pel·lícula. I és una pena, perquè en lloc de tenir una obra mestra nascuda d'un guionista i un director excel·lents, acabem tenint dues pel·lícules notables fetes per dos aspirants a artista cinematogràfic total.
The Wizard of Oz
Més enllà d'uns decorats de la vella escola espectaculars i d'algunes cançons que han entrat en l'imaginari col·lectiu, no sé massa bé què defensar-ne.
La història del mag d'Oz mai ha estat cap gran història, però si a més la farceixes de nans revolucionats i disfressats, bruixes aparatoses i diàlegs ensinistradors, tot i que entenc la seva transcendència, no entenc el seu valor. Deu ser que no sóc capaç d'entendre els anys trenta.
Quiet Room ni Yôkoso (Welcome to the Quiet Room)
Aquesta és la típica pel·lícula de la qual quan en parlo explico la poca atenció que hi vaig parar perquè, tot i el potencial enorme que mostra i les bones maneres que apunta en tots els nivells, no acaba d'enganxar de cap de les maneres, però que en Tadanobu mola. En Tadanobu mola molt, de manera que...
El problema? En aquesta no hi surt en Tadanobu. I això és un problema, perquè no em puc recolzar en res convincent per defensar-la, i això que en tinc moltes ganes, de fer-ho.
Baron Prásil
Veure aquesta joia txeca és com veure una animació d'en Terry Gilliam pels Monty Python amb imatges "reals". De fet, no és gens estrany que aquest fes la seva pròpia adaptació de la història anys més tard.
Vaig llegir Les Aventures del Baró Munchausen fa ja més de quinze anys, diria que a setè de bàsica, pràcticament per casualitat. Em vaig entestar a llegir-me tota la (minsa) biblioteca de l'aula, i aquesta meravella estava per allà al mig. Si podeu, llegiu el conte. I després recupereu qualsevol de les adaptacions que se n'han fet. Si encara teniu un nen per alguna banda no us en penedireu gens.
Das Schloß (El Castillo)
Kafka costa molt de llegir, però encara costa més de filmar. S'han de tenir un bon parell de collons o ser un puto inconscient per intentar posar-s'hi. Aquesta adaptació, feta per la televisió, coixeja per moltes bandes i té moltes mancances, però molt probablement sigui igualment la millor translació directa d'un llibre seu al cinema.
Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens
Realment, Nosferatu no ha sigut una bona opció per posar a aquestes hores, però no per adormir deixa de ser una pel·lícula excel·lent. Fa de mal dir, però la situaria entre les millors que hem vist avui, i tenint en compte que hem vist algunes de les millors pel·lícules de la història això és realment molt. Però sigui com sigui ara només tinc ganes que s'acabi, i anar a dormir el més aviat millor. I això és una pena.
Un Chien Andalou
Crec que no he entès res. Però he de decidir si aquesta és la gràcia o si simplement no hi sé arribar.
En tot cas, i tot i que a mi el surrealisme me la rempamfimfla una mica, en quant a estètica i a gags (o seqüències d'història surrealista, com li vulgueu dir), és impressionant.
King Kong
Ho sento pels estetes (entre els quals a vegades m'agrada comptar-me), però des dels seus orígens el cinema principalment espectacle, i secundariament art. The Lost World vs Das Cabinet des DrCaligari. A vegades guanya un aspecte, i a vegades l'altre. Però en Kong és sempre aposta guanyadora. Cinema espectacle de primera categoria, una joia per mirar una vegada i una altra. I una altra.
The Wizard of Oz
Ho he ditto altres vegades i ho repetiré tant com faci falta: tot era molt més divertit quan es podia comerciar lliurement amb nans. Només calia vestir-los amb roba divertida i fer-los parlar amb la veu sensiblement accelerada, i qualsevol pel·lícula passava immediatament a ser un clàssic de sessions de nit carregades de psicotròpics.
El cinema no ha deixat de degenerar, des de llavors.
Eraserhead
Diuen que fer un pel·lícula es explicar una història. Llavors Eraserhead no és cinema. Però m'importa una merda bastant gran el que sigui, perquè sigui el que sigui, Eraserhead és una puta obra mestra.
Tonari no Totoro
Hi ha pel·lícules que tinc tan interioritzades que són difícils de comentar. Són d'aquelles que diries que molen perquè sí, i llestos.
A Totoro, potser l'èxit és és la tendresa, o potser són els personatges, o potser aquest petit drama fantasiós que no dóna concessions a la tristesa fàcil sinó al riure difícil. I segurament una mica de tot.
D'aquelles pel·lícules que s'han de reveure cada poc temps; i més ara, aprofitant que per fi ha sortit el dvd.
Where the Wild Things Are
Potser és que n'esperava massa, o potser és que no anava amb els ulls adequats per mirar-la. Per tot el que volia que fos, fins i tot em disculparia pel que ara en penso.
Però no.
Where the Wild Things Are és una meravellosa obra visual i plàstica. De veritat, una passada.
Llàstima que més enllà dels aspectes oculars, la història es perd sense sentit en una amalgama de petites històries inconnexes a les que s'ha volgut donar transcendència total. L'argument s'allarga sense motiu i tot plegat, les quasi dues hores de metratge, acaben per no explicar absolutament res.
Però per sobre de tot, crec que hauríem de començar a batejar el virus aquest del "dubte de target". I és que Where the Wild Things Are no té clar a qui es dirigeix: és una altra d'aquelles pel·lícules que són massa dures pels nens, però massa innocents i buides pels adults.
The Singing Detective
No he vist els sis episodis de la sèrie de televisió en què es basa, però ja estic intentant posar-hi remei. Com a pel·lícula, resulta irregular i insatisfactòria, però té tants punts a favor que dubto que aquesta segona sigui la darrera vegada que la vegi. Surrealisme, números musicals, una estrella baixeta i calva, psoriasi que sembla lepra i en Robert Downey Jr. Més.
The Prestige
No li va costar gaire. Des que vaig anar a veure Memento al cine sense saber-ne massa res, aquest home ja se m'ha convertit en imprescindible. Qualsevol cosa que fa la podria veure una vegada i una altra. I una altra.
Vidocq
Recordo veure Vidocq per primera vegada i gaudir com un puto animal l'esclat visual que és. Una vegada vista, vaig creure prudent deixar passar una mica de temps per veure com madurava.
El temps prudencial ja fa temps que s'ha complert, i ara puc dir que no ha envellit gens bé. Les imatges es veuen ara falses, artificials i a estones tot plegat s'acosta més a una caricatura dolenta que no pas la meravella onírica que havia semblat.
Shinboru (Symbol)
No sabria com definir Shinboru sense trencar-ne la gràcia. Segurament el més adequat seria callar, observar, decidir i tocar una polla. Ah.
No sé quin podria ser el resultat, però sé que el sol fet de que en Matsumoto ho pensés, ja és una terrible genialitat.
The Imaginarium of Doctor Parnassus
The Imaginarium of Doctor Parnassus és una farsa. No és més que tot un seguit d'imatges boniques amb l'excusa d'un poder especial dins d'una tènue història que ja hem vist mil vegades. Una història que es perd als vint minuts, i que no es torna a trobar.
Shinboru - Symbol
Optaré per fer-vos el comentari més adequat per aquesta pel·lícula. Exhortació. No en diré res, només que la mireu, tant aviat com pugueu. Exclamation mark.
I que sigui tan ràpid com un massai.
Per cert: Polla!
The Imaginarium of Doctor Parnassus
Finalment ha passat, ja feia unes quantes pel·lícules que amenaçava amb fer-ho, però finalment en Gilliam s'ha convertit en un dels seus personatges i ha passat a parlar obertament d'ell. I això pot acabar resultant excessiu, incoherent, absurd i sense interès.
Però què voleu que us digui, a mi aquest home m'encanta, i és que segurament sense ell jo ara no estaria fent el mateix, i això compta punts extra, de manera que durant tota la projecció vaig voler deixar de banda tot el negatiu i em vaig centrar a gaudir de l'esclat visual.
I és que, de fet, fa molt que a aquest home no li demano res més que això.
Accidents Happen
Partint d'una premisa atractiva i una seqüència inicial gairebé magistral, es va diluint fins resultar poc més que simpàtica i agradable. Ben feta, això sí, però sense acoseguir arribar on sembla voler, quedant a mig camí de tot arreu.
1
Voleu una pera? Mireu 1, plantegeu-vos la vostra pròpia existència i qüestioneu la realitat. Cal assaborir-la bé, amb molta calma, perquè això no és un albertserra qualsevol, aquí realment hi ha substància per extreure. Al final es pot arribar a la conclusió que el senyor Pater Sparrow ens pren el pèl, però escollint un bon material de partida és més senzill donar alguna cosa a l'espectador.
Una pera, per exemple. I per mi, la primera mossegada ha sigut ben sucosa.
Coraline
Estèticament impressionant i tècnicament impecable, només té el llastre d'aguantar una història que bé, no està malament, però que (potser per no definir-se entre infantil i adulta, entre fantasia i drama) no és gran cosa.
Santa Claus Conquers the Martians
Com m'agradaria, ser un respectable ciutadà nordamericà de mitjana edat, per poder recordar aquesta pel·lícula com una cosa entranyable del Nadal.
Però no, sóc qui sóc, i em tocarà recordar-la com una puta tortura sense nom.
Santa Claus Conquers the Martians
Nadal. Santa Claus. Pobres nens de Mart. Marcià dolent dolent dolent. Nens americans clenxinats que ho saben tot tot tot.
Afegeixo, sense cap mena de dubte, aquesta pel·lícula a la meva llista de maneres de torturar als possibles enemics.
King Kong
És una de les pel·lícules més influents de la història del cinema, amb un munt d'escenes memorables, i es fa impossible entendre el cinema sense ella tot i els tocs racistes, trampes de guió i algunes actuacions per oblidar. Però és que l'ambientació és sorprenentment excepcional, i tots els monstres i l'stop motion estan fets només per gaudir-los enormement.
Forbidden Zone
Després de veure-la per primera vegada vaig pensar que no podia ser. Tanta absurditat genial no podia ser possible de cap manera. Però ho és. Collons si ho és!
Forbidden Zone
El primer que vaig fer després de mirar per primera vegada Forbidden Zone va ser posar el DVD dins la caixa i canviar-la de lloc, per tenir-la ben a mà per les properes vegades que la miri. Que seran unes quantes, això és ben segur.
Ghostbusters 2
Si bé la primera part va passar a la història per ser la pel·lícula infantil amb la propaganda subliminal de tabac menys subliminal, per no deixar-nos veure la Sigourney Weaver en calcetes, per la inclusió més patillera d'un secundari negre i per la metàfora sexual més lamentable ("I'm the keymaster" - "I'm the gatekeeper"), aquesta podria passar a la història, per exemple, per... per... per... Merda! Fa una estona jo tenia una infància...
Ghostbusters
Oh, desventura! Oh, infortuni! Crec que me n'acabo d'adonar que vaig voler ser alguna mena de "científic" per culpa dels caçafantasmes. Tot el que m'envolta s'ensorra.
S. Darko
Hi ha pel·lícules que demanen una seqüela, d'altres que la poden suportar i finalment hi ha pel·lícules que necessiten una segona part tant com jo necessito un puto furóncol al cul.
Per molta càmera videoclipera guai i idees depredades directament de l'original que es puguin tenir, Donnie Darko és definitivament una pel·lícula del tercer tipus. I és ben bé una llàstima, perquè tothom que participa en aquesta pel·lícula s'hauria pogut reunir per fer alguna cosa que hauria pogut ser realment molt interessant.
The Dark Knight
Tot i que continuo pensant que en el desenvolupament d'aquesta pel·lícula li sobra algun fragment que intenta perfilar excessivament els personatges, també és del tot cert que no podríem gaudir de la immensa segona meitat sense tenir un Joker o un Dues Cares com els que gràcies a aquests fragments s'acaben aconseguint.
El temps dirà, però ara per ara The Dark Knight és una refomuda obra mestra.
Batman Begins
Re-construir tot allò que ja ha estat escrit i tot allò que ja ha estat àmplia i indiscriminadament exprimit ha de ser un repte considerable.
I tot i que potser en aquest tercer o quart visionat he començat a pensar que potser no és tan extremadament bona com pensava, el repte del crack d'en Nolan s'assoleix. Amb un excel·lent dels alts.
Forbidden Zone
A vegades, el límit entre la realitat i una pel·lícula és tan gran que tot plegat dóna la volta i es converteix en la realitat més freak mai vista.
O potser només quelcom semblant.
Batman & Robin
És després de veure pel·lícules com aquesta que em pregunto què passaria si en Clooney, en Schwarzenegger i la Thurman fessin un cafè dotze anys després d'encarnar aquesta caca de personatges en aquesta merda de pel·lícula.
Es posarien a criticar l'haver donat el sí a aquesta merda de guió, o tots es posarien a xiular i mirarien cap a un altre cantó?
Nekojiru-so (Cat Soup)
Si em pregunteu de què coi va Cat Soup, hauria de respondre que no en tinc ni la més remota idea.
Però gats, estupefacció i sang són una gran barreja.
Batman Forever
Quan es perd l'ambient, els actors no donen la talla i els dolents no estan a l'alçada, què passa? Doncs que el resultat és una papilla quasi immenjable.
Però de petit m'agradava el batmòbil aquest amb llumetes blaves, i només per aquest mèrit subjectiu, li donarem un aprovat pels pèls.
Batman Returns
Més consistent, més agressiva. Una mica més de tot amb un zoo memorable que s'uneix a tots els mèrits de la primera.
Batman
És cert que (potser per una injusta comparació) hi ha moltes coses que fallen. Però hi ha encerts molt grans, com ara la caracterització, l'ambientació i la banda sonora.
De totes maneres, per sobre de tots els pros i els contres, en Batman mola. I en Tim Burton també. No cal dir més.
Human Nature
Simpàtica i entretinguda, queda lluny de qualsevol mena d'alabança per una sola qüestió: la història no para de donar voltes i més voltes per, al final, acabar en res.
Barbarella
No tinc clar si és que algú va voler fer una peli porno i li va sortir una d'aventures, o si en va voler fer una d'aventures i li va sortir una pel·lícula de ciència-ficció, o si va intentar fer ciència-ficció i li va sortir una porno.
En tot cas, i tot beneint-ne la banda sonora, estupefacció i diversió a parts iguals. Bé, no; diversió a saco.
Being John Malkovich
Una petita faula un pèl ingènua o una comèdia entremaliada. Potser el seu defecte és no decidir-se, igual que la Lotte, pel seu propi gènere; però això no és capaç d'emmascarar tot un imaginari fantàstic i un desenvolupament d'allò més delirant.
The Dark Crystal
Aquesta gran meravella d'en Jim Henson, amb un disseny de personatges excepcional, té un petit gran problema: les terribles ganes de transcendir li han privat d'esdevenir un gran clàssic.
Tot és tan enorme, tan majestuós, l'aventura és tan exageradament èpica, que per molt treballats que estiguin els titelles, continuen sent només titelles amb totes les seves limitacions.
The Curious Case of Benjamin Button
El cas d'aquest home ja comença a ser digne d'estudi. Ja pot anar traient obres mestres una darrera l'altra, i convertir-se amb una elevada probabilitat en el millor director del Hollywood actual. Ja pot anar fent, que sempre sortirà algun imbècil dient "Sí, sí, però aquest és el que va fer Alien³".
Benjamin Button? En la línia. Sense ser del tot rodona, fàcilment es trobarà entre les cinc millors pel·lícules de l'any, o al menys entre les cinc que més hauré gaudit. Comentari a part mereixen les seves gairebé tres hores de durada. Per una vegada, després de passar tres hores assegut al cine, se'm van fer curtes (tot i que dubto que el mèrit d'això fos de la pel·lícula).
El Curioso Caso de Benjamin Button
Que aquest no sigui el Fincher que ens ha cridat l'atenció els últims anys està bé. I ho està perquè aplica la seva immensa mestria cinematogràfica a una història que és un veritable caramel.
I cal ser justos; la primera meitat d'el curiós cas és memorable i mereix ser recordat per l'evolució, pel ritme, per un grandíssim Brad Pitt, i per un espectacular maquillatge, caracterització dels personatges i ambientació.
Però també cal dir que la pel·lícula perd carisma justament en el punt en que hauria de ser més consistent: allà on es creuen els dos camins simètrics i allà on es tornen a separar.
Tot i així, no li és difícil recuperar el vol i el senderi, tornant a l'acidesa i lucidesa que la història mereix; i arriba a un final memorable només entorpit pels continus talls d'hospital.
I per sobre de tot, per sobre de tots els punts febles que pugui anomenar, la sensació és que aquests queden difuminats dins una obra excel·lent que no puc esperar a tornar a veure en versió original.
The Fall
L'he gaudit, de veritat que ho he fet.
Però no puc evitar pensar que tot pot ser només una maleïda farsa que amaga l'única intenció d'ensenyar disfresses fantàstiques, colors i mons improbables, i paisatges impressionants.
Leprechaun
I un guionista li va dir a l'altre: agafem tots els horribles clixés de les pel·lícules infantils de finals dels 80, i posem-hi un Leprechaun que mossegui molt però que no faci gaire sang.
I heus ací un cagarro de proporcions considerables, d'on només se'n pot salvar la curiositat pel pre-operat nas de l'Aniston.
v - Leprechaun
Troy
Després de centenars de milions de dòlars gastats en la realització i promoció, suposo que els productors encara es pregunten què va anar malament amb aquesta pel·lícula.
Tot i que no es pot dir que fos un fracàs (500 milions de dòlars a tot el món), la recaptació als Estats Units no va ser ni de bon tros l'esperada. Un munt de soldats digitals, acció, aventures i les cuixetes sexis d'en Brad Pitt, què hi devia faltar perquè el públic americà li girés l'esquena? La manca de coherència històrica o la pobresa cinematogràfica no acostumen a jugar contra aquest tipus de pel·lícules, de manera que l'única manera que trobo d'explicar la sensació general als USA que Troy és un fracàs és l'absència d'un heroi de referència. No es pot trobar un bo pur que lluiti contra un dolent pur i guanyi, i això gairebé atemptaria contra el principal pilar de l'entreteniment americà.
v - Troy
The Fall
Ho confesso, els meus prejudicis em fan sentir culpable per no pensar que The Fall és una puta obra mestra. És una gran pel·lícula, sí, però després de treure l'enorme talent visual que té en Tarsem el que queda és més aviat poca cosa.
Sí, el conte és ben bonic. Però no és res que no s'hagi fet abans deu vegades millor.
Sí, la història és ben maca. Però que em vulguin adoctrinar sobre com de maca n'és la vida acostuma a tirar-me bastant enrere.
Pot haver guanyat a Sitges, pot presumir d'un historial de dificultats increïblement gran, pot ser un homenatge cinèfil del tipus que vulgueu, però al cap i la fi, el que acaba sent és una successió de paisatges preciosos i pobles pintats de blau per tot el planeta. No és poca cosa, però no és suficient per construir una pel·lícula memorable, que és el que els meus prejudicis desitjaven veure.
v - The Fall
City of Ember
Si li busquéssim una qualitat a City of Ember, aquesta seria per mi haver inaugurat un nou gènere. El de les pel·lícules postapocalíptiques per nens.
La fi del món convertida en un divertit parc aquàtic ple de rampes impossibles i desafiaments múltiples de tota llei física i geològica. Baixar per pujar, corrents d'aigua ascendent, tecnologia retrofuturista d'estar per casa, insectes gegants. Ja sabeu, aquestes coses que només es poden perdonar mirant-les amb uns altres ulls, més innocents, cosa que no sempre és possible.
City of Ember
Aquesta nova corrent de cinema autocrític amb la humanitat m'està començant a cansar. És cert, City of Ember és una pel·lícula infantil (amb alguns tocs cruels que podrien desmentir-ho), i com a tal ha de gaudir d'una espècie de perdó natural que les nostres ments adultes donen per vés a saber quina raó, però l'autodestrucció del mal per tornar-lo a fer renéixer en els ulls innocents d'uns nens, em fa venir ganes d'anar al lavabo.
City of Ember té un gran problema, que no és ni tan sols la història (que si hagués estat ben tractada, podria arribar a maquillar aquest sentiment de cagarrines): el seu gran problema és que té un decorat brutal. S'hi han gastat la pasta, i tot de ments creatives van decidir omplir l'espai amb els objectes més bonics i ben triats que he vist en molt de temps en un film d'aventures.
I per culpa d'això, la resta de la pel·lícula sembla arrepenjar-se en uns decorats que no deixen de ser només decorats, per deixar tota la resta a la llista del podria haver estat...
Edward Scissorhands
Se li perdona tot, tot i tot (sobretot els buits de guió), pel sol fet de crear aquest ambient, aquesta paròdia... però sobretot per fer existir l'Edward Scissorhands.
rev - Edward Scissorhands
Eraserhead
Potser arribarà el dia que pensi que Lynch m'està prenent el pèl, marejant la perdiu amb vés a saber quines preses estranyes que no tenen altra raó de ser que la de confondre al personal.
Però fins llavors, continuaré meravellat pels ambients, per les rareses i per no acabar de tenir clar què recollons m'està explicant.
I Eraserhead, el seu primer llargmetratge, senta les bases per a que tot això sigui així.
v - Eraserhead
Hellboy II - The Golden Army
Es nota que no només li han donat més diners, respecte la primera part, sinó que a més aquest paio té un control absolut sobre (com a mínim l'aspecte visual de) la pel·lícula. Ara mateix, pel què fa a fantasia, una pel·lícula d'en Guillermo del Toro és el millor que es pot veure, i amb moltíssima diferència.
A estones la processó de criatures pot recordar El Laberinto del Fauno, a estones qualsevol Harry Potter i a estones Star Wars, però no es tracta només de referències, Hellboy II mereix un nom per ella mateixa.
Només li retrauria un excés de caramel en les escenes d'amor, massa sentimentalisme i potser també un excés de comèdia, però això darrer ho perdono perquè conté la frase que més m'ha fet riure darrerament ("No soy un bebé. Soy un tumor").
v - Hellboy II - The Golden Army
Hellboy
Això no ho tinc pas per normal, i la raó de fer-ho ara no vindria al cas. De fet no ho feia ni de petit amb les pel·lícules de Disney. Però ara ho he fet.
Sí, he mirat Hellboy dues vegades en dos dies. I em continua encantant igual.
rev - Hellboy
Son of Rambow
Al més pur estil Historia Interminable, dos nens s'aventuren a construir la seva pròpia pel·lícula sobre Rambo.
Tot i caure en els tòpics de sempre de les pel·lícules de nens mínimament marginats i en els extremismes d'entorns i caràcters... és agradable, divertida, entranyable i està sorprenentment ben feta (cosa que potser hem de començar a agrair al director de la també fantàstica The Hitchhiker's Guide to the Galaxy).
v - Son of Rambow
Hellboy
Quan estan a punt d'arribar segones parts interessants, resulta sempre recomanable recuperar les primeres, ni que sigui només per entrar una miqueta en ambient.
Si a sobre estem parlant d'una pel·lícula d'en del Toro, la cosa es fa encara més de gust. Fantasia i una explosió visual digna del comic que és adaptat. Per no perdre-se-la, ni la pel·lícula ni les pàgines en les quals es basa. Gaudiu-ne els que en sabeu.
rev - Hellboy
The Dark Knight
Quan una pel·lícula s'ha estat esperant tant com aquesta, és realment complicat arribar a complir les expectatives que inevitablement es generen. Superar-les de la manera com ho fa aquesta segona part és ja tasca pràcticament impossible.
Un Joker brutal, un Dues Cares impressionant, un Batman que queda en un segon pla no per desmèrit seu sinó per mèrit dels altres, i tota la resta amb el mateix nivell que a la primera part, però amb la història ja més avançada. Diuen que tota història explicada consta de tres parts: plantejament, nus i desenllaç. En Christopher Nolan sembla que ha sabut traslladar això a la seva trilogia de Batman millor que qualsevol altre director de trilogies darrerament, i si bé a Batman Begins teníem la millor introducció possible al personatge i el seu món, aquí ens trobem un nus devastador pel personatge, que el situa en una posició que augura una conclusió memorable.
v - The Dark Knight
Batman Begins
Mirant-la per segona vegada, totes les sensacions de fa gairebé tres anys es confirmen. Aquest sigui probablement el millor Batman que ara mateix podem tenir, la millor manera possible de recuperar, revitalitzar i el que en diuen reinventar un personatge tremendament interessant però que havien destrossat.
Diversos factors, sobretot (però no només) generacionals, fan que el meu Batman preferit sigui el d'en Burton, però objectivament el Batman d'en Nolan supera en tots els aspectes qualsevol cosa que s'hagi fet abans, no només amb en Batman sinó amb qualsevol superheroi.
rev - Batman Begins
Sky High
Tan visualment impressionant i estèticament atractiva com conceptualment buida i infantil. Rascant la parafernàlia efectista, les llumetes i la miqueta de sang massa vermella hi queda més aviat poqueta cosa.
v - Sky High
The Nightmare Before Christmas
A vegades hi ha pel·lícules que aconsegueixen ser molt més que això. Aquesta n'és una. Molt més que una pel·lícula, ha acabat sent una nova manera d'entendre l'animació.
Genial. (Pràcticament) Insubstituïble.
rev - The Nightmare Before Christmas
Corpse Bride
Més completa, més rodona, més treballada, més ben construïda i, en general, millor que la seva directa predecessora i encara ara obra mestra inqüestionable de l'animació. Però encara la segona, la que segueix.
Tot i això, cada vegada tinc més clar que a mesura de veure-les, aquesta acabarà passant davant.
rev - Corpse Bride
Pulgasari
A vegades passa que la història d'una pel·lícula és bastant més interessant que la pel·lícula en sí. Pulgasari seria un dels exemples més clars d'això.
Resulta que l'actual "estimat líder" de Corea del Nord és un apassionat del cinema, en especial li encanten les pel·lícules de Friday the 13th, Rambo, James Bond i Godzilla. Ha arribat a escriure'n algun llibre, però el més interessant va venir quan es va encaparrar a fer una pel·lícula de monstres. Tenint en compte que la indústria cinematogràfica nordcoreana no passa per ser un referent mundial (petits efectes col·laterals dels totalitarismes, res important) va decidir buscar-se els empleats fora, de manera que va fer segrestar el director sudcoreà Shin Sang-ok. L'home va passar segrestat uns deu anys, fent propaganda, però això ja seria una altra història menys divertida.
Amb la febre americana pels remakes seria tan interessant com irònic, que fessin el d'aquesta...
rev - Pulgasari
Army of Darkness
Una passada (massa passada) de volta respecte les anteriors i genials Evil Deads, amb massa poca sang i masses ganes de barrejar èpica, còmedia, aventura i horror. Una fantasmada terrible, que potser pot fer arrancar algun somriure.
v - Army of Darkness
Desu Nôto: The Last Name (Death Note: The Last Name)
La segona part de la història comença just on ho deixa la primera part.
Introduint noves voltes al plantejament inicial, s'accentua el joc del gat i la rata entre els dos protagonistes. Girs constants i una guerra de cervells trepidant fins el final.
A estones sembla que la història flaqueja lleugerament, i que es recargoli de manera innecessària, però el balanç final és plenament satisfactori. Esperem que la cosa tingui continuïtat, i des del Japó ens arribin més coses fresques, més enllà d'esgotats fantasmes de cabells llargs i adaptacions mediocres de mangues infantils.
v - Desu Nôto: The Last Name (Death Note: The Last Name)
Desu Nôto (Death Note)
No sabia absolutament res de Death Note fins que vaig veure l'edició de col·leccionista del primer volum de l'anime, i la figura que l'acompanyava em va cridar l'atenció. La història general, un noi que troba un quadern que té el poder de matar aquells el nom dels quals s'hi escriu, no em va semblar excessivament atraient, de manera que no vaig voler-hi perdre el temps.
Més endavant, vaig descobrir que hi havia una adaptació en imatge real, dividida en dues pel·lícules, i finalment em vaig decidir a entrar-hi. Una pel·lícula de dues hores, i com a màxim dues amb un total de quatre i mitja, resulta bastant més assequible que una sèrie de 37 capítols.
Una vegada vaig començar amb la primera vaig haver de continuar fins el final, i suposo que la sèrie també acabarà caient.
N'estic fart, de les eternes lluites de bons contra dolents, mantenint una guerra tan ridícula com irreal.
En un moment de la pel·lícula el protagonista, un noi que utilitza el quadern de la mort per "netejar" el món d'assassins, violadors i criminals diversos, està en un banc llegint "Més Enllà del Bé i el Mal". Un detall fàcil, però igualment perfecte i del tot coherent amb la història. Aquí el bo és el dolent. O potser és al revés. Depèn de com ens ho mirem. Més aviat no hi ha bons ni dolents, sinó que tothom és les dues coses. Com a la realitat.
El millor de tot, la completa amoralitat que se segueix gairebé durant tota la història, la simpatia que podem sentir per qualsevol dels dos adversaris sense que en cap moment se'ns pretengui adoctrinar.
Salvant les distàncies, un Dexter fantàstic.
v - Desu Nôto (Death Note)
Be Kind Rewind
Mirant aquesta pel·lícula queden ben clares dues coses, d'en Michel Gondry.
Una, que sí, que és cert, que el paio i els qui l'envolten s'ho han de passar teta, fent les seves pel·lícules.
Dues, que per molta riquesa i imaginació visual que tinguis, Michel Gondry, Michel Gondry, si et fas amic d'un guionista de veritat potser podràs explicar les històries amb un ritme adequat i sense coses (des)penjades.
v - Be Kind Rewind
El Ángel Exterminador
El sol i únic detall simbòlic d'aconseguir la sensació a la que Buñuel fa arribar sense l'aparició del típic pla amb una mà ansiosa intentant obrir un pany, em provoca la més gran admiració per la pel·lícula.
Si, a més, hi sumem el surrealisme, la crítica social, i la fantàstica broma resultant, la combinació és impressionantment memorable.
v - El Ángel Exterminador
Taxidermia
Taxidermia és la història d'una família hongaresa a través dels homes de tres generacions (avi, pare i fill).
Taxidermia són tres històries diferents interconnectades, la d'un soldat obsessionat amb el sexe, la d'un campió del menjar entès com a disciplina olímpica i la d'un taxidermista malaltís.
Taxidermia és una pel·lícula amb polles que treuen foc, gats gegantins i obesos mòrbids amb mal humor.
És impressionant el munt de maneres com es pot vendre aquesta pel·lícula, depenent del tipus de persona que t'estigui escoltant.
No us la perdeu.
rev - Taxidermia
Nothing
A Nothing no hi passa res, excepte que sembla clar que absolutament tothom qui hi va tenir alguna cosa a veure s'ho va passar teta, participant-hi. Jo no vaig ser menys (tot i que sí, la pel·lícula sigui només l'excusa per posar dos estúpids a saltar sobre una colxoneta blanca).
v - Nothing
Nothing
Voleu veure una parida comparable a Dos Tontos Muy Tontos però en versió estèticament millorada, conceptualment maquillada i que intenta falsejar un tímid argument per fer-lo semblar transcendent (però al qual no sap trobar solució)?
Si de veritat ho voleu, mireu Nothing...
v - Nothing
The Lost World
Vuitanta anys després i encara es segueixen fent les mateixes pel·lícules.
Adversitats, amors i efectes especials.
És per això que no sé si The Lost World crea escola o és que l'espècie humana porta implícita aquestes ganes de veure simple diversió.
La pel·lícula? un embrió excepcional.
v - The Lost World
10,000 BC
A vegades (molt poques) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i sóc plenament conscient que he vist una cosa per recordar.
A vegades (molt poques) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i no tinc clar del tot si he vist una basura de proporcions considerables o per contra he vist una autèntica obra mestra.
A vegades (masses) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i em sento com si dues-centes persones se m'haguessin pixat a la boca. El pitjor del cas és que la majoria de vegades ho sé, que serà així, de manera que és culpa meva, i només meva.
v - 10,000 BC
Metropolis
El millor de Metropolis possiblement no sigui la pel·lícula en si (que ja per ella mateixa es troba en el grup capdavanter de les millors de la història), sinó que després de veure-la queda ben clar que el cinema fantàstic en general seria ben diferent sense la seva existència. I tot i que això fa de mal dir, difícilment el canvi seria per millorar.
rev - Metropolis
The Lost World
1925, i la divisió en la manera de veure el cinema a banda i banda de l'Atlàntic està ja plenament formada.
The Lost World és l'evasió, la diversió, l'espectacle sense concessions més enllà d'una típica història romàntica.
Ben poques coses han canviat, des de llavors. Aneu a saber si d'aquí 83 anys algú mirarà 10,000 BC i li semblarà una enorme obra mestra, tal i com a mi em passa ara amb aquesta.
rev - The Lost World
Der Golem, wie er in die Welt kam
No és la primera vegada que proclamo la meva veneració per les pel·lícules mudes, i en especial per les poques que es poden emmarcar dins el corrent conegut com "expressionisme alemany". Suposo que això podria arribar a ser considerat bastant snob, i realment si m'ho digués segons qui em pixaria a la seva boca, però bé, tot això seria una altra història.
Aquest havia de ser el meu cap de setmana mut, però tot i haver-me decidit a veure'n unes quantes, al final m'he hagut d'acontentar amb aquesta. Per sort, amb aquesta joia és més que suficient per estar ben satisfet.
v - Der Golem, wie er in die Welt kam
Cha No Aji (The Taste of Tea)
Realment em meravella aquesta capacitat que té el cinema oriental d'originar autèntiques obres mestres on no passa absolutament res. Ja no sense acció, sinó fins i tot sense cap mena d'història ni fil argumental.
Sense arribar a la consideració d'obra mestra, ni tan sols de pel·lícula excepcional, Cha No Aji arriba a ser una obra més que notable simplement explicant la quotidianitat d'una família peculiar.
I és que tenint un avi follet tortuga, una nena amb una doble gegantina i en Tadanobu cagant a l'aire lliure, qui vol un argument? A veure, qui?
v - Cha No Aji
*batteries not included
Ep! aquests robotets són simpàtics i divertits: perquè no els reaprofitem per una pel·li que tingui una base més sòlida i interessant? eh?
(Tot i això, una gran pel·lícula de tarda)
rev - *batteries not included
Gozu
A l'inici de Gozu, un dels seus protagonistes ens avisa que no el prenguem seriosament, que el que està a punt d'explicar és una broma. A partir d'aquí s'inicia un seguit de situacions i coses absurdes, incloent un gos antiyakuza, un cambrer amb pits, un déu amb cap de vedell, llet, estimulacions prostàtiques i mil més. Miike pur.
Al final, un japonès riu a la nostra cara, però ens podem quedar amb la plaent sensació que nosaltres hem rigut amb ell, i que com passa amb un altre dels personatges, amb una miqueta d'aigua calenta tornarem a estar com nous.
rev - Gozu
La Ciudad de los Niños Perdidos
Si bé la destresa i capacitat visual i imaginativa de Jeunet i Caro és sensiblement brutal, si bé aconsegueixen la descripció d'un món imaginari amb un nivell d'abstracció i realisme molt important, la història es perd en abismes que fan que el conjunt perdi la solidesa i, en conclusió, m'hagi costat varis intents acabar-la.
Interessant, però desaprofitada.
v - La Cité des Enfants Perdus
Survive Style 5+
Per si no havia quedat clar, en Tadanobu mola. Però...
Un home que mata una vegada i una altra la seva dona, per trobar-la novament a casa cada vegada. Un assassí a sou amb cara d'exfutbolista marruller obsessionat en conèixer quina funció té cadascú al planeta. Tres lladregots patètics, dos dels quals senten una musiqueta guai cada vegada que es miren als ulls. Una família feliç aficionada a cantar hard rock a crits al cotxe (fuck fuck fuck!!!), on el pare és hipnotitzat i es passa la pel·lícula creient ser un ocell. Una creativa publicitària que només té idees estúpides (i per ella, divertidíssimes).
Sí, aquestes cinc+ històries molen tant o més. I és que com deia abans, els putos japos en saben. I si amb històries mediocres funciona, imagineu què pot passar quan la cosa ja inicialment val la pena.
v - Survive Style 5+
Samehada Otoko to Momojiri Onna (Shark Skin Man and Peach Hip Girl)
Els putos japos en saben. Agafes la història més mediocre del món. Hi poses un títol xulo. Hi poses uns personatges absurds. Un mafiós que rastreja amb l'olfacte. Un estúpid amb una sola cella. Trucs senzills de càmera. Gestos guais. Absurdisme. Tot ben barrejadet. I damunt de tot, en Tadanobu.
Perquè en Tadanobu mola, i si en Tadanobu mola, la peli mola. Vale?
v - Samehada Otoko to Momojiri Onna (Shark Skin Man and Peach Hip Girl)
Tideland
Amb el temps s'ha acabat convertint en una mena de frase feta, que a en Terry Gilliam o l'adores o l'odies. I és que s'ho ha ben guanyat a pols.
S'atreveix amb una cosa infilmable com és l'adaptació de The Adventures of Baron Münchhausen. Ens porta en un viatge químic per Fear and Loathing in Las Vegas. Ens explica com en pot ser d'absurd el futur de Brazil. Ensenya a sobreactuar en Brad Pitt a Twelve Monkeys. And so on, so on, so on...
I quan aconsegueix fer enfadar tota la indústria cinematogràfica que el coneix, es despenja amb la manera definitiva de ser repudiat per Hollywood (I per mi que ho ha fet expressament, després del que li van fer fer no fa massa). Una altra obra mestra. O una altra obra absurda.
Sigui com sigui, aquest acabarà com en Woody Allen. Havent de venir a Europa a buscar finançament. No sé si dir que "amb dos collons" o "amb la cua entre les cames".
v - Tideland
I'm a cyborg, but that's ok
Així va començar Sitges per mi aquest any: I'm a cyborg, de Chan-wook Park. Val a dir que no sóc gran admirador d'Oldboy, però aquest paio sap fer pel·lícules.
Avui sé que ha guanyat el premi a millor guió del festival, però ahir ja vaig quedar impressionat per un guió complex, un puzzle fantàstic que conté quelcom més que robots i rates, tot i que a vegades es perd en detalls innecessaris. Una pel·lícula que 'amelineja' en alguns punts, jugant amb la màgia i l'estètica, una banda sonora encertadíssima i un humor simple però molt emotiu.
És interessant aquest canvi de sentit en la carrera de Chan-wook, després de tanta venjança. Aquesta és entranyable, divertida i íntima; un bon canvi i una bona reflexió.
Ser un cyborg i haver de recarregar bateries en un centre psiquiàtric no és feina senzilla.
El Perfume: Historia de un Asesino
Si bé és completament cert que la genialitat es troba en el text de Süskind i no en el guió de la pel·lícula, ens trobem davant d’una adaptació digníssima. El film no pot entrar en els detalls que fan del llibre una obra mestra (només els insinua per als lectors de la novel·la), però aconsegueix crear un ambient i una tensió espectaculars que tenen la seva culminació en un final infilmable que s'en surt amb bona nota.
En definitiva, i després de veure-la per segona vegada just després de llegir el llibre, El Perfum és una obra d’aquelles que fa pensar que a vegades les adaptacions també poden posar la pell de gallina.
rev - Perfume: The Story of a Murderer
El Regreso de las Brujas
Tothom pot cometre errors. No ho dic pel director, pels actors o guionistes. Ells feien una pel·lícula que havia d’agradar als nens i nenes de certa edat. Jo la he vista massa gran i... bé... deixem-ho en que... això compensa les pel·lícules avorrides que he fet veure jo a altra gent. Cadascú amb les seves idealitzacions...!
v - Hocus Pocus
Pathfinder
A l'estiu el cervell, per diverses raons (totes elles, o gairebé, amb un fonament bioquímic), es desconnecta esperant temps millors.
I llavors pum! scraix! bom! crac! fiufiu! uooo! uooo! aaaarrrgh! I gent amb banyes al cap o moltes coses que fan "ual·la".
Harry Potter and the Order of the Phoenix
Sempre és un plaer, poder veure una bona pel·lícula familiar.
Una d'aquelles on els nens i nenes et poden fotre patacades a la butaca sota l'atenta mirada còmplice dels seus pares. Una d'aquelles on les mares poden despenjar el telèfon a la meitat, i començar una conversa a viva veu que ha d'incloure irremeiablement, en un o altre punt, la frase "estamos en el cine, viendo Harry Potter... sí... sí...". Una d'aquelles on els pares poden roncar només si quan es desperten amb els seus propis roncs pregunten què ha passat abans (i com és que 'aquell' no surt). Una d'aquelles on els germans grans poden oferir-se a anar explicant 'on the fly' les diferències amb el llibre i les connexions amb les parts anteriors. Una d'aquelles...
...una de les de tota la vida, clar que sí.
Harry Potter and the Order of the Phoenix
Big
Per què m’agradava tant, de petit, aquesta pel·lícula? Potser perquè, tot i que ara sembla una espècie de telefilm de tarda, té una màgia estranya que per força atrau: joguines i fer-se gran.
Ep! Que amb mi va funcionar, i he de reconèixer que tornar-la a veure m’ha agradat i m’ha fet somriure. Hauria de recuperar més pel·lícules així.
rev - Big
Tideland
Macabra. Sí, aquesta és la paraula. Tideland és una història estranya, macabra i enrevessada, que a estones no acabes de creure capaç d’existir.
És estranya també aquesta barreja d’estètica i idea TimBurtoniana i algunes bases de Terry Gilliam, com les drogues o la decadència (Fear and Loathing in Las Vegas, Twelve Monkeys) en un sol film sorprenent.
La puc qualificar d’interessant, sorprenent i torbadora, però també d’incongruent i d’extremadament delirant. Massa. Per cert, caldrà seguir a Jodelle Ferland. Sorprèn, i molt.
No m'atreviria a ensorrar ni alabar Tideland: diria que m'ha agradat. I feu-vos-en càrrec: tots, tots, estan per tancar, però el que menys, el boig.
v - Tideland
Ghostbusters II
Han passat 5 anys i ara tothom passa dels caçafantasmes... fins que alguna cosa ho canvia i llavors tot es converteix en un calc de la primera pel·lícula. Sens dubte, la seqüel·la no està a l’alçada de la original, i per acabar-ho d’adobar, té un final un pèl ‘cutrillo’.
I què? Algun problema? Hi continuen havent fantasmes i pistoles de protons!
rev - Ghostbusters II
Shrek Tercer
D’acord, una sala plena de nens i mitja hora ben bona d’anuncis no és la millor preparació per a veure una pel·lícula. D’acord! però, ei, que això una bona peli ho arregla. Llàstima que no hi ha hagut sort. Pot ser que en una pel·lícula d’hora i mitja, que en teoria ha de ser d'allò més amena, hagi patit per no saber com asseure’m?
Què podria destacar? Que els personatges tenen una caracterització magnífica? Oh i tant, però això ve de les anteriors. Per la resta, sí, té punts graciosos, però la pel·lícula en sí no té massa gràcia. Es desaprofiten massa coses, entre elles un magnífic Merlín, i no obtenim ni tan sols un bon final que ens faci oblidar l’avorriment anterior.
Res, que les coses o es fan bé o millor matar-les a temps.
v - Shrek The Third
La science des rêves
En Stéphane és un paio interessant. Converteix la realitat en somnis, i intenta fer dels somnis realitat... però no se n’acaba de sortir.
Gondry desplega tot el seu imaginari i saber fer en una pel·lícula curiosa, a instants delirant, que torna a girar al voltant de la relació d’una parella i el que els envolta. Sens dubte el plat fort és la força dels somnis, món on el protagonista es recrea, i la reacció que tots aquests provoquen en una realitat confosa.
No podem parlar de maduresa, però La ciència dels somnis és un pas endavant respecte la (potser massa) idolatrada Eternal Sunshine of the Spotless Mind, pel sol fet de comptar amb una història confosament atractiva, dins un món fet a mida del director.
Willy Wonka & the Chocolate Factory
És inevitable que pensi en el remake de Tim Burton. Si bé l’última, compta amb un acabat (en decorats, ambientació, personatges, efectes especials, etc.) esplèndid, l’original és en si mateixa molt més conte, a estones més cruel, però també amb el necessari toc moral.
No és tan lluny de nosaltres com puguem arribar a imaginar i, si bé pot comptar amb un excessiu to educatiu i alguns tics antiquats, no hem d’oblidar que tot plegat és només un joc, i que la pel·lícula, de fet, és ben entretinguda.
Per cert, els Oompa Loompa aquí no fan tanta ràbia. Però déu n’hi do.
v - Willy Wonka & the Chocolate Factory
Ghostbusters
És fàcil i ràpid. Els herois més divertits mai inventats en una peli amb la característica modernitat dels anys 80. És així, els anys 80 no desmarquen per la seva estètica, però com no podia ser d’altra manera m’han marcat, entre moltes d’altres coses, amb aquesta fantàstica joia.
D’acord, quasi tots els personatges foten una ràbia que espanten i ja em diràs tu d’on treuen armes nuclears aquets científics de pa sucat amb oli. Però ei! Que les pistoles de protons molen quantitat i jugar amb l’hectoplasma és fantàstic. Ja ho dic jo, que de gran vull ser caçafantasmes.
Piripí pipiri piribiripiri!
rev - Ghostbusters
James and the Giant Peach
Que hagi estat una gran peli per l'hora que és i pel meu estat mental, no vol dir que sigui una gran pel·lícula.
La caracterització i estètica dels personatges és fantàstica; però poca cosa més puc dir. És en aquest aspecte i en els escenaris on es fa veure l'influència de Nightmare Before Christmas i, en aquest cas, del productor Tim Burton. Però en tota la resta, és de mal comparar.
Ah, i això sí que s'ha de dir: molt bon conte (el de Roald Dahl).
Maléfique
Aquests darrers anys el cinema francès està donant unes quantes de les millors pel·lícules fantàstiques que es poden veure.
Així doncs, a priori, una història que té lloc de manera gairebé íntegra en una cel·la de presó, amb només cinc actors amb papers rellevants i un llibre de màgia negra entre tots ells, semblaria prometre bastant. A més, si en les primeres seqüències veiem que un dels protagonistes té uns formosos pits només comparables als seus bíceps (a part de ser clavadet a en Josmar), ja gairebé podríem estar segurs que no ens hem equivocat, amb l'elecció.
Però en aquest puto món en què vivim la certesa no existeix.
He intentat prendre-m'ho amb filosofia, fins que després que una força invisible partís un paio per la meitat en una cel·la tancada, en entrar a recollir-lo els carcellers han deixat anar un magnífic "ha caigut del llit" i se n'han anat tan tranquils, amb el cadàver. En aquest precís moment he deixat de dedicar-hi els dos hemisferis cerebrals.
Highlander (Els Immortals)
Heus ací un clar exemple de pel·lícula amb una base molt potent i un resultat mediocre. No sé si és perquè es contamina dels anys vuitanta, perquè els guionistes tenien coses millors a fer o perquè els actors assimilen aquests dos aspectes i ho transmeten en la seva pèssima actuació.
Però també té mèrits: una imatge encertada, la banda sonora de Queen, uns efectes especials de l’època però que gràcies a ells ens estalviem tot de regeneracions, trencaments i seqüències inútils, i uns immortals molt humans tot i que no els hi surtin canes.
En definitiva, una pel·lícula acceptable a la qual si que li han pesat, i molt, els anys. D'aquesta sí, que en podrien fer un remake...
rev - Highlander
Corpse Bride (La Novia Cadáver)
Malauradament, les comparacions són inevitables. I dic "malauradament" perquè Corpse Bride podria ser una autèntica obra mestra, una pel·lícula 10... si no fos per Nightmare Before Christmas. I és que tot i que les diferències entre una i altra siguin evidents, i segons el meu parer inclinin la balança a favor de Corpse Bride, les semblances són encara massa grans, i la deixen en un segon pla fins a cert punt immerescut.
Tot i això, no deixa de ser animació completament imprescindible, que ens fa desitjar que no tot fos Disney, que no tot fos Pixar, que no s'haguessin d'esperar deu anys per veure una cosa així.
gomets foto cine arxiu enllaços jo
subscripciósota llicència de creative commons