cine gomets

Noche de Paz, Noche de Muerte

Oh! Un malalt mental vestit de Pare Noel mata els pares del pobre protagonista davant seu...
Trauma! Trauma! Trauma!
I què ha de fer el pobre nen quan es fa gran i algú el vesteix de Pare Noel? Doncs lo típic, se li han de creuar els cables i s'ha de venjar de tot i de tothom.
No té més (i de fet, té bastant de menys), però cal reconèixer que veure el maleït Pare Noel amb destral i fent saltar sang pels puestos, és bastant reconfortant.

R.O.T.O.R.

Un guió que falla per tots cantons, un protagonista amb cara de restrenyit, un robotet teledirigit penós sortit dels teletubbies, unes trucades de telèfon que no s'acaben mai, lluites sense cap mena de gràcia, i per sobre de tot, un dolent, en puto R.O.T.O.R., que fot una pena considerable i que sembla més un integrant dels Village People que no pas un robot assasí.
Pura brossa que aconsegueix la fàcil fita de fer-me descollonar (quan es tracta d'una pel·lícula seriosa) gràcies a les quatre cerveses consecutives i a les aportacions del públic.
Però si R.O.T.O.R. pot presumir d'alguna cosa és de fer-me pensar que es tracta de la pitjor pel·lícula que he vist en ma vida. I això potser té el seu qüestionable mèrit.

Nº1 del Servicio Secreto

Anys 70. Dolent dolentíssim que mata. Bo boníssim que domina els revòlvers i les dones. James Bond? No! Una brossa encara més gran!
Ridícula i discontínua, aconsegueix sortir de la mediocritat amb alguns grans gags barroers que arranquen grans rialles als espectadors més motivats.
Mugrons amb sifó sota les bruses, afaitats a cop de bala, vidres anti-bales, xulos, guarres, dolents, revòlvers, efectes especials de pena, continuïtat de merda i pedaços d'ull que s'aixequen amb sorpresa generalitzada.
El final, horrible, l'envia inevitablement a la foguera; però se salva a l'últim moment per allò de fer-te passar una bona estona rient amb ella i d'ella.