estàs consultant les 13 pel·lícules de la temàtica
curt
El Punt de Vista del Guarda de Nit no és més que un petit documental pràcticament iniciàtic d'en
Kieslowski on un guarda qualsevol de la Polònia comunista parla del que pensa. De com ho pensa. Del que fa i com ho fa. I és quan te n'adones que no pots estar-hi d'acord i que és el teu guarda, que tot plegat fa una mica més de por.
Quan miro curts no m'agrada que m'expliquin grans coses. L'important és que tinguin una bona idea i estiguin ben fets. La Jeteé té els dos ingredients: la idea és tan terriblement bona que va servir de claríssima influència a
Twelve Monkeys, i visualment, amb tot aquest seguit de plans estàtics inacabables que es mouen pel temps, és sorprenent i impecable. No es pot demanar més.
No és la primera vegada que dic que tinc tres directors que de fa temps considero intocables. Un d'ells és en
David Cronenberg. No és que tot el que hagi fet sigui perfecte, ni molt menys, però sí resulta sempre estimulant de veure.
Vaig veure aquest curt per primera vegada fa una bona colla d'anys, abans de la projecció de
Spider al festival de Sitges, en una gala on se li entregava el premi Màquina del Temps per la seva impressionant trajectòria. Quan va acabar, em vaig quedar completament bocabadat, amb la pell de gallina, i des de llavors s'ha mantingut com un dels millors records que conservo del festival.
L'he estat buscant de manera més o menys constant des de llavors, i ara que finalment l'he trobat i l'he pogut tornar a mirar, la sensació ha sigut exactament la mateixa. És una lliçó brutal de cinema i de sinceritat, condensada en sis minuts. Si us interessa, la podeu mirar
aquí, però sigui com sigui, doneu-li una oportunitat perquè la mereix.
Mirar curtmetratges no és especialment senzill. No el fet en si, sinó aconseguir poder-ho fer. De fet, n'hi ha un parell, com a mínim, que busco des de fa anys i no hi ha manera de poder trobar enlloc. Sigui com sigui, vaig tenir oportunitat de veure aquest, el primer d'en
Vincenzo Natali. Ja acostumo a mirar amb bons ulls les històries que passen en un únic escenari, i si aquest és petit com un ascensor, encara m'hi poso més de cara.
Si el que envolta aquest inici no em pren per imbècil i és suficientment acceptable, costa molt no deixar-me ben content. Tant content com després de veure aquest curt.
El que més impressiona de
Resnais no és el que explica sinó com ho fa. En aquest curt potser hi sobra la meitat del metratge i en certs trams sembla més publicitari que informatiu, però sap compensar-ho amb aquest blanc i negre deliciós i aquesta manera de parlar dels llibres, dels usuaris i de la memòria, talment com si fossin aquells fantàstics amants de desamors d'
Hiroshima Mon Amour.
Tenint en compte que
Twelve Monkeys és una de les meves pel·lícules preferides, em costa justificar que hagi tardat gairebé quinze anys a veure la pel·lícula de la qual és un remake.
Una vegada vista, encara ho trobo més injustificable. Passa ben poc sovint, que es tingui la possibilitat de veure alguna cosa que no s'hagi vist mai abans. Aquest seria el cas. I estem parlant d'un curt de 28 minuts, francès i de l'any 1962. Feu-vos un favor i mireu-la amb la ment ben oberta. Definitivament no és per tothom, però amb una mica de sort també serà per vosaltres.
Crec que no he entès res. Però he de decidir si aquesta és la gràcia o si simplement no hi sé arribar.
En tot cas, i tot i que a mi el surrealisme me la rempamfimfla una mica, en quant a estètica i a gags (o seqüències d'història surrealista, com li vulgueu dir), és impressionant.
primera gran marató de clàssics del cinema
No he entès una puta merda però hi surten formigues i un ull tallat, de manera que com a pel·li surrealista és un deu. Això sí, com que he anat a preparar dos cafès me n'he perdut la meitat. L'hauré de tornar a mirar.
I com aquesta, moltes més d'en Buñuel, que ara m'han entrat ganes de conèixer-lo millor...
primera gran marató de clàssics del cinema
Aquesta pel·lícula només té un objectiu. Que qui la miri digui "Bah! Nosaltres ho podríem fer millor..." i algú al seu costat repliqui "Sí, oi?", i un tercer afegeixi "Jo tinc una càmera a casa".
I així va ser com va néixer...
II gran marató de cinema escombraries
És cert que sembla un petit oasi dins de tanta brossa, però no ens deixem enganyar: fa pràcticament el mateix que tota la resta.
L'única diferència és que, tot i l'amateurisme, és més llesta: sap enllestir el tema en només trenta minuts.
II gran marató de cinema escombraries
Si no recordo malament, amb Cat Soup tot va anar bé fins que se'm va ocórrer mirar-la amb els comentaris del director. Des de llavors, cada vegada que la miro no puc evitar pensar que m'estan prenent el pèl mestrament. Però ho continuo (i continuaré) fent. I surten elefants d'aigua, us hi podríeu resistir, vosaltres?
Si em pregunteu de què coi va Cat Soup, hauria de respondre que no en tinc ni la més remota idea.
Però gats, estupefacció i sang són una gran barreja.
Una joia de minut i mig, sense diàlegs i amb només dos personatges, els dos igual de mítics.
Fins i tot els crèdits són imprescindibles (
"We gratefully acknowledge the city of Tokyo for their help in obtaining Godzilla for this film.")