estàs consultant les 38 pel·lícules de la temàtica
crim
Una presó, delinqüents, guàrdies i màfies variades. Amb aquests elements, el 98% de les barreges són una sopa insípida plena de tòpics i violències variades que ja hem vist mil vegades les tardes de dissabte quan ens avorrim.
Però què passa amb el percentatge restant? Doncs que amb els mateixos ingredients en podem fer un fantàstic arrossejat. Dels que fa mon àvia i jo intento imitar.
Puc no estar del tot d'acord amb alguna solució estilística de la pel·lícula (que és francesa, alguna pega ha de tenir), però es basa en un guió tremendament esplèndid, gaudeix d'una direcció excel·lent, una factura impecable, les escenes d'acció justes (totes elles memorables) i, per sobre de tot, em va tenir enganxat durant dues hores i mitja gràcies a una tensió expectant impecable.
El que més m'impressiona dels
germans Coen són els seus personatges. Poden arribar a ser tan profundament desgraciats que els coneixes i hi sents una afinitat innata. Per molt que et facin passar vergonya aliena, o per molt que facin justament el contrari del que haurien de fer per tal de solucionar d'una vegada per totes l'embolic de la pel·lícula en qüestió.
I és que si tot anés pel camí que una persona amb dos dits de front triaria, hauríem de renunciar a les pel·lícules dels Coen. I millor gaudir de molta estona sense solta ni volta i amb uns grans personatges que haver-hi de renunciar.
Hi ha ben poques pel·lícules que es puguin veure una vegada, i una altra, i una altra... i no cansin gens. I les puguis veure encara una altra vegada. I una altra. I veure-hi coses noves. I riure com el primer cop. I tornar-la a veure una altra vegada.
I una altra.
I una altra.
La suposada història real d'un pres britànic que va passar la major part de la seva vida a la presó en règim d'aïllament, ultraviolent i creient ser en
Charles Bronson. Sona interessant, oi?
Segurament no ho és tant com sembla, però definitivament té molts punts a tenir en compte. Al final em vaig cansar una mica de veure el protagonista en pilotes, però tot plegat resulta molt recomanable.
No em cansaré de declarar-me fan de les pel·lícules amb pocs personatges i escenaris encara més limitats. Però fa temps que vaig decidir deixar de ser-ne un fan incondicional. Hi ha massa gent que ho utilitza com a coartada per fer merda. Que no tinguis recursos et pot obligar a fer una pel·lícula austera, però voler amagar limitacions pròpies entre limitacions de pressupost fa lleig.
Aquí no hi ha un cas extrem per cap de les dues bandes, ni és una bona pel·lícula beneficiada per l'austeritat ni és tampoc una merda que busca excuses. Simplement és una història que fa el que pot amb el que li donen. I tot i que no se'n surt massa no seré jo qui la insulti.
M'agraden les pel·lícules de ritme pausat i ben marcat. Quan penso en un exemple sempre em ve al cap
The Straight Story, però n'hi ha moltes més. El que mai m'hauria passat pel cap és marcar el ritme d'una pel·lícula amb el singlot d'un avi.
Deu ser que no sóc hongarès.
Des de fa molt temps la biologia discuteix el paper que tenen la genètica i l'ambient en la formació de determinats trets mentals, tals com poden ser habilitats o el caràcter. Sense caure en el determinisme jo personalment tinc força tendència a donar més importància a la genètica. Però llavors miro pel·lícules de "filles de", o de "fills de", o fins i tot de "nebots de", i m'he de replantejar les meves teories. Al menys pel què fa a talent cinematogràfic.
Sent just, aquesta és una pel·lícula més que acceptable, fins i tot es podria dir que tirant a notable, però les pretensions que sembla tenir i l'omnipresent ombra del
pare són massa grans com per deixar un bon gust de boca una vegada vista.
I aquesta va de memòria: això sí, que és una
merda de pel·lícula.
La ideal per tancar aquesta marató de 24 hores de quartes parts amb, exactament, un 3,35 de nota mitjana?
Vaig a (continuar) dormint.
Hi ha moments que ni en Bruce Willis salva. Es diuen moments sofà.
Fins que no m'hi he apropat, he aguantat, però en el moment que m'he assentat al sofà per veure La Jungla 4, la cosa ha caigut de manera bèstia.
Parlaré doncs dels 15 primers minuts de la pel·lícula: estan prou bé.
A vegades un es pregunta si allò que havia vist fa molts anys i recorda amb certa gràcia, es mereixeria, ara i realment, la mateixa consideració que li ha donat el temps.
La resposta, en el cas de Loca Academia de Policia és no.
Però encara fa alguns riures.
El seu nom ho diu tot. Una decepció. Una història interessant, uns protagonistes competents... i tot plegat per res. Res de res.
I per si això fos poc, a sobre el final (el més decepcionant de la pel·lícula, per previsible i mal construït) passa a un Madrid disfressat de paradís fiscal.
Suposo que bona part de la culpa la té aquesta aura de falsa correcció i educació que els envolta, i el fet que a través de TV3 ens han arribat principalment les excel·lents comèdies de la BBC, però abans de veure
Lock, Stock & Two Smoking Barrels i, sobretot,
Snatch, mai se m'hauria passat pel cap relacionar els anglesos amb la màfia. Desconec si abans d'en
Guy Richie hi ha gaire tradició de cinema sobre el crim organitzat, al Regne Unit, però estic segur que el seu èxit en el gènere (tot i que ja llunyà) ha contribuït en l'aparició de pel·lícules com aquesta, que sense ser gran cosa ni aportar massa res de novedós ni genial es pot gaudir bastant en les seves limitacions.
Si es busca un thriller intel·ligent, fresc, amb noves idees, imprevisible i ple de girs ben trobats hi ha diverses alternatives satisfactòries, i regularment n'apareixen de noves. Amb bons actors, bons personatges, un guió complet i una direcció interessant.
De totes les possibilitats, però, encara no n'hi ha cap que es tituli Tortured.
Aquest home ha tingut una evolució bastant interessant. De ser un dels mestres del terror durant els vuitanta, va passar a jugar de manera bastant mediocre amb la ciència ficció durant els noranta, i quan a principis dels dos mil va fer aquella merda enorme anomenada
Dagon va decidir que, abans que continuar destrossant en Lovecraft en produccions espanyoles, més li valia canviar de rumb altra vegada.
Des de llavors s'ha dedicat a explorar la violència quotidiana i la degeneració de persones normals a nivells extrems.
King of the Ants,
Edmond i ara aquesta, amb
un parell de parèntesis a
Masters of Horror per recuperar altra vegada els seus autors clàssics preferits. Cap passarà a la història, cap mereix fer-ho, els falten massa coses, però en totes elles en Gordon demostra que té personalitat i la sap transmetre al que fa. Tant de bo tothom fos capaç de fer-ho amb la meitat de competència.
Una de les millors coses que li ha passat al cinema americà de l'últim parell de dècades és que en
Clint Eastwood s'hagi fet vell. I no és que en Harry Callahan no moli molt, no és precisament aquesta la informació que voldria transmetre. De fet, en Harry mola tant que fins i tot quan tindria uns vuitanta anys és capaç de protagonitzar joies d'aquest calibre. Perfecta? Ni de conya. Memorable? Difícilment. Gaudible? Del tot. I molt.
Feia tant temps que la tenia pendent de mirar que ja gairebé ni me'n recordava. No n'esperava massa res, però m'ha atrapat pràcticament des del primer moment.
La història d'una obsessió per resoldre un assassinat descobert per accident. Però ha existit realment, o és una simple estratègia per fugir d'una vida monòtona i miserable? Tots muntem històries, d'una manera o altra, per augmentar l'interès de les nostres vides de merda.
Si jo fos director de cinema i pogués presumir que la meva pel·lícula més fluixa és de notable alt crec que seria una persona insuportable.
Forçada a estones, irregular, amb una protagonista que havia de ser el nou Travolta però va resultar ser mediocre, amb un ritme entretallat i pocs personatges amb els quals empatitzar.
What the fuck happened to you, man?
Però amb bones línies de diàleg, una càmera impecable, escenes crues i directes i algun moment bastant memorable. Notable. Alt.
Quantes icones per la història del cinema va deixar,
aquest home? Costen de comptar, i aquesta en seria una d'inqüestionable. Potser no seria una obra perfecta, però els petits defectes que pot tenir són tan àpliament superats pels tocs mestres que acaben resultant negligibles.
Bona elecció, pel dia estrany que em va agafar per mirar bones pel·lícules.
En molts aspectes, Fargo és la pel·lícula perfecta. Però el que més m'agrada d'ella és la seva aparent simplicitat i la seva cruesa sense concessions. Massa res que no trobem pràcticament en qualsevol altra pel·lícula dels
germans Coen, però aquí van estar especialment afortunats en absolutament tot.
És ben curiós que un subgènere com seria el de mafiosos hagi donat tantes pel·lícules genials. Aquesta comptaria en un lloc molt elevat, i el seu
director ho sap. De fet, era tan conscient que havia fet una obra mestra que poc després la va tornar a filmar
altra vegada.
Un únic escenari, pocs talls i la majoria ben camuflats, un bagul i l'arrogància d'un paio que intenta trobar, una vegada més, l'assassinat perfecte.
Quin tros de mestre, en
Hitchcock.
No he vist els sis episodis de la sèrie de televisió en què es basa, però ja estic intentant posar-hi remei. Com a pel·lícula, resulta irregular i insatisfactòria, però té tants punts a favor que dubto que aquesta segona sigui la darrera vegada que la vegi. Surrealisme, números musicals, una estrella baixeta i calva, psoriasi que sembla lepra i en
Robert Downey Jr. Més.
No li va costar gaire. Des que vaig anar a veure
Memento al cine sense saber-ne massa res,
aquest home ja se m'ha convertit en imprescindible. Qualsevol cosa que fa la podria veure una vegada i una altra. I una altra.
Charles Bronson senil. Un barri amb una espècie de violència macarra, punky, cutre i exagerada. No cal dir que una falta completa de sentit i més incongruències que no pas parts correctes.
Una merda de dimensions considerables. Ho corroboro. Però alguna cosa em diu que aviat veurem la quarta part...
Recordo veure
Vidocq per primera vegada i gaudir com un puto animal l'esclat visual que és. Una vegada vista, vaig creure prudent deixar passar una mica de temps per veure com madurava.
El temps prudencial ja fa temps que s'ha complert, i ara puc dir que no ha envellit gens bé. Les imatges es veuen ara falses, artificials i a estones tot plegat s'acosta més a una caricatura dolenta que no pas la meravella onírica que havia semblat.
En aquest punt de la nit, després de setze pel·lícules, cada una pitjor que l'anterior, una persona normal estaria donant cops de cap contra la paret.
Em sembla recordar que en algun punt d'aquesta ho vaig fer.
Collons, és que fins i tot hi ha una escena en la qual el so i la imatge no quadren, que mentre es veu una negra gorda llegint un paper davant d'un micro se senten dos paios parlant. Ni en el
Batman filipí tenien tan poca vergonya...
Nota: Me n'acabo d'adonar que aquesta també formava part de la I Gran Marató de Cinema Escombraries. El meu cervell va ser suficientment llest com per eliminar-la de la meva consciència? Una pregunta que no trobarà resposta.
Havia de ser el hit de la vetllada i va acabar siguent la més gran decepció. L'única escena que val la pena de la pel·li és l'única que havia vist (evidentment), i entre una cosa i l'altra el senyor sense cames del títol només surt una tercera part de la pel·lícula, i encara ara no sabem si era bo o dolent.
Això sí, costa, i costa molt, trobar una persecució de cotxes que contingui tants tòpics junts.
Què passa quan unim un repartiment fantàstic (que a més, ho fa de meravella) amb un guió misteriós, místic, hipnòtic i amb bones dosis de sang i de crim?
Doncs que n'acostuma a sortir una grandíssima pel·lícula.
Com ara aquesta.
Els abusos socials sempre han estat un tema recurrent en el cinema. Però aquest caràcter gamberro i rebel que encarna en
Brando dins d'una de tantes injustícies, dóna un aire diferent i atractiu a una pel·lícula que amb la seva modesta denúncia, és capaç de crear una espècie de bon
Rocky dels anys 50.
Per la Senyora Venjança podria repetir a grans trets el que
deia del Senyor Venjança, però aquí es nota l'augment de pressupost i una millora en tots els aspectes, tant de direcció com dels actors, cosa que fa que plegat se situï a un nivell sensiblement superior. Si no fos per
Oldboy, segurament el que en diria seria absolutament diferent, i és que les comparacions són odioses...
Si bé, després d'haver-la vist ja un parell o tres de vegades, continuo pensant que
Oldboy és una absoluta obra mestra, veure per primera vegada l'inici de l'anomenada "trilogia de la venjança" m'ha confirmat que per fer una cosa excepcionalment bé primer se n'han de fer unes quantes de més normaletes. Per anar practicant i aquestes coses...
Uns decorats genials que semblen extrets d'algun quadre expressionista, uns fantàstics contrastos i transicions, unes gesticulacions i unes caracteritzacions d'allò més expressives.
Tot i que a la història potser li hauré d'acabar de trobar l'afecte amb el segon visionat, aquesta joia de pel·lícula m'ha deixat ben enamorat.
Feia força temps que em resistia a tornar a veure
Zodiac. Suposo que després de l'excel·lent sensació que em va deixar al cinema no em feia massa gràcia que un segon visionat em fes veure-li els problemes. Però
aquest filldeputa no s'hi posa per fer coses que no ratllin la perfecció. A estones el ritme baixa preocupantment, però baixa de manera tan genial que fins i tot s'agraeix que ho faci.
L'he vist vegades i vegades, però cada vegada em quedo més i més enganxat en aquell puto paper de paret regalimant.
La creació és així, a vegades hi és, a vegades no hi és, i a vegades és fora, matant la teva família.
Molt bé, és només una petita opereta dels
Coen.
Però què bé que arriba a entrar, què bons que arriben a ser i com de bé que hi arriben a sortir tots.
Fa fins i tot mal, dir tantes vegades
bé per una pel·lícula que no passarà a la història. Però és que té el seu mèrit, que fins i tot les seves obres menors s'hagin d'agrair.
La
primera vegada que el senyor
Ritchie va fer una pel·lícula li va sortir tan i tan bé que va decidir
tornar-la a fer, però aquesta vegada amb més calers. El millor és que li van deixar fer. A partir d'aquí, l'egomania el devia fer creure capaç de qualsevol cosa, i va passar
el que va passar.
Per sort, ara sembla que torna a tenir la intenció de fer el que millor li surt. La mateixa pel·lícula de sempre. I què diré... a mi, de moment, encara m'està bé.
Crua, colpidora i amb una direcció excepcional.
Però de veritat que calien 135 inacabables minuts només per això?
Una bona història, un repartiment interessant i uns bons diàlegs.
Però unes sobreactuacions terribles, un guió que fa aigües i una direcció que frega el desastre.
Què durs que devien ser, per alguns, els anys 60.