A vegades tot el que es pugui dir d'una pel·lícula pot anar contra teu i contra la pròpia pel·lícula. Callaré. Callaré. Callaré. Schizopolis és una pel·lícula que s'ha de veure, no se'n pot parlar. Principalment perquè per molt que en digui difícilment ho creuríeu. Noooooose Army!
Fa temps que, defugint apriorismes, he après a desconfiar de les seqüeles. També he après a mirar amb recel tota pel·lícula de terror llançada directament en DVD. Ara, també he après a no esperar res de qualsevol pel·lícula amb dibuixos animats als títols de crèdit. Si es tracta d'una suposada pel·lícula de terror, i els crèdits pretenen fer algun tipus de gràcia, molt més encara. La primera part de Cabin Fever la recordo interessant, desenfadada i bastant gamberra. Ara tindria ganes de tornar-la a mirar, però em fa força por trobar-me que en realitat aquesta segona li fa justícia.
Hi ha coses que no són exportables. El suposat humor d'aquest individu seria una d'aquestes coses. La idea té la seva gràcia. Un individu fracassat en absolutament totes les facetes vitals acaba controlant una cadena de televisió local de tercera fila, i la converteix en un èxit d'audiència impressionant. Té algun gag salvable i algun personatge simpàtic, però res que la salvi de la més absoluta intranscendència.
Hi ha pel·lícules que no es poden treure del seu context, bé sigui temporal o territorial. Així, sóc força incapaç d'imaginar-me uns holandesos rient mentre miren Torrente. A la inversa, he sigut del tot incapaç de riure mirant aquesta cosa amb borderlines holandesos que van a viure a un barri de classe alta d'alguna ciutat de per allà. No he pogut.
Quan s'és una persona vulgar com jo, que una comèdia sigui grollera li fa guanyar punts. No serà suficient per convertir-la en una cosa que pugui gaudir, però en igualtat de condicions l'escatologia i poca finor suma bastant i pot ser un factor bastant decisiu. Si hi afegim alguna broma sexual gratuïta, algun número musical gratuït, i combinacions de les dues coses, llavors podem convertir amb facilitat una pel·lícula que difícilment hauria vist en una que m'ha fet passar una molt bona estona.
En les rares ocasions en què em ve de gust mirar una bona pel·lícula Amarcord és sempre un dels primers noms que em ve al cap. La història, els personatges, el ritme... tot està a l'alçada, i per més vegades que la miri acabo sempre amb la mateixa sensació.
Com que, tot i ser la segona vegada que la veig, continuo sense tenir del tot clar de què va aquest coi de paranoia, em limitaré a enumerar les coses que m'han quedat clares: els barrets de Mickey Mouse són pels esclaus, entrar a la 6a dimensió es fa a través d'un sistema digestiu que t'acaba cagant, la reina de la Forbidden Zone ensenya teta, utilitzar corrector de nas és d'allò més normal i, per sobre de tot, el nan és el puto rei. I fins aquí, els putos nans.
Crec que si n'abuso gaire me n'acabaré cansant, de mirar-la, però mentre ho vagi fent amb seny puc gaudir-ne molt, d'aquesta cosa tan brutalment demencial. De fet, ho faig. Boxejadors musicals, nenes amb gomes de pollastre al nas, un home llum, una princesa de pits perfectes... i sí, un enorme nan. Impressionant. Memorable.
De totes les coses innecessàries que he fet avui, possiblement la més innecessària de totes sigui haver tornat a veure aquesta puta merda. Que sí, que té un parell de punts que fan gràcia, però en general no s'aguanta per enlloc ni té cap mena d'interès. Però els nans molen. Molen molt. I quan són catapultats o fan lluita lliure, més encara. Midget fight! Midget fun!
Diguem, així per simplificar, que Feast II dura hora i mitja. En veure com començava, he decidit invertir les 2/3 primeres parts en dormir còmoda i tranquil·lament, i aprofitar el temps restant per veure el final, que acostuma a ser l'única part divertida de les pel·lícules on un grapat de persones (i personetes lluitadores de wrestler mexicà, és clar) sense gaire seny intenten escapar de monstres. He encertat: la catapulta de nans era a l'última mitja hora i ara la meva son és en un nivell un pèl més decent.
A aquestes alçades de marató ja pràcticament només es demana que el que sigui que hagis de veure et mantingui despert. Si a més ho fa fent-te riure amb ganes i estil (i un nan) ja és la hòstia. L'homonanofília fa riure, les drogues fan riure, la caca fa riure i els morts fan riure. Excel·lent per no dormir.
La primera vegada que la vaig veure em va semblar una comèdia senzilla i fàcil, però d'allò més graciosa, agradable i agraïda. Amb el revisionat, ho corroboro, i hi afegeixo un nan.
Amb un parell de saputamares em sobrarien més paraules per tal de definir aquesta tortura inacabable. Però no: hi afegiré un puto albert serra i un altre saputamare per intentar quedar-me una mica més a gust.
Tots hem vist, conegut i patit nens odiosos que ens fan venir ganes de començar a repartir hòsties fins quedar descansats. Per sort en Willy Wonka és més imaginatiu, i en lloc de començar a repartir sense solta ni volta com faria jo si no hagués de patir conseqüències, mata els nens sense massa sang i de manera tan discreta com efectiva. Fer patir els nens malcriats i els seus pares... crec que... sí, m'encanta.
El cinema espanyol ha donat poques referències cinematogràfiques. Bé, ara que m'hi paro tres segons a pensar, pràcticament cap. En canvi, el Milagro de P.Tinto té alguna cosa, aquest ambient, aquests personatges, aquesta història delirant i aquest Fesser únic (que no s'ha repetit mai més) que, almenys en mi, han aconseguit crear marca. De veritat. Feia anys que no la reveia, però tot i així, i deixant-la descansar una mica, segueix sent, sense cap mena de dubte, la referència. Per sobre de tot i de tothom, collons. Que P. Tinto mola per totes bandes.
Benvinguts a una de les tres pel·lícules més grans de la història del cinema espanyol. I dic "una de les tres" i no "la" per prudència. I benvinguts també a una de les dues més grans frases de la història del cinema espanyol. "Chino, china, chinito, negro, negrito. Full de negros-chinos" va just després de "Tu eres satánico? // Si señor, y de Carabanchel". O potser és al revés? Sigui com sigui, El Milagro de P.Tinto és del tot inexcusable.
En contra de les meves creences personals i animadversió per la saga Austin Powers, va i la tercera part d'aquesta resulta no ser rodona, però sí la més entretinguda, divertida i sorprenent del que portem de marató. Que em pengin abans de reconèixer-ho.
No, no he sigut mai especialment fan d'en Mike Myers, ni tan sols de l'Austin Powers, però he vist unes quantes pel·lícules dels dos, i he de dir a esar meu que pràcticament totes m'han agradat moltíssim. Fins i tot aquesta tercera part d'una parodia no-filipina d'en James Bond. He rigut, sí. He rigut molt, no me n'avergonyeixo. Encara que en Mike Myers del ous sigui el Santiago Segura americà. O potser he rigut precisament per això. No hi ha res com tenir amics. Molts amics influents.
És difícil classificar Simon Birch. Per una banda és una pel·lícula moralista de tarda d'antena 3. Per l'altra, és capaç demantenir (i fins i tot fer que idolatrem) un parell o dos d'escenes que, si bé dubto que fossin pensades pel pur divertimento, són tan increïblement agraïdes i impressionantment... impressionants, que el balanç final és fins i tot positiu. Tot i els detalls. I el final.
Un western amb nans que beuen cerveses de mida normal però es mouen em ponies en comptes de cavalls és impossible depassar per alt en una marató de nans. I The Terror of Tiny Town és una passada. Per tots els nans, pels ponies, per la història d'amor cutre i pel pingüí. Però avui no estic massa enganxat a la pantalla i sembla ser que alguna cosa falla. Tot i així, reveure-la m'ha fet lligar algunes escenes amb que l'última vegada m'havia adormit.
Hi ha pocs precedents de pel·lícules filipines. Però totes elles són, tal i com tots intuïm, obres mestres. Tant Alyas Batman en Robin com For Y'ur Height Only mereixen ser estudiades a part en la història del cinema. En Weng Weng és un nan que fa de James Bond, així perquè li dóna la gana, i s'autopresenta sempre com agent secret doble zero. Per deixar clar que és secret. La resta ve a ser un seguit de patades als ous i lliscades pel terra amb una gràcia que és pràcticament impossible de resistir-s'hi. Visca els (nans) filipins!
No hauria imaginat mai que diria això, però... La segona vegada que es veu aquesta pel·lícula és molt millor que la primera. I això, parlant d'una còpia filipina d'en James Bond protagonitzada per un puto nan, és dir molt. Suposo. Acció, morts, sexe, amor... disco... aquesta és una pel·lícula que ho té absolutament tot. I a sobre el protagonista és un nan, cosa que la fa absolutament insuperable.
Ja hem tingut la pel·lícula random del dia. Successió de gags amb un mínim lligam però la mar d'efectiva. M'encanta en Gilliam, i quan està com en aquesta, encara m'agrada més. Nans, mitologia, imaginació desenfrenada i el món vist des dels ulls d'un nen. Encara és aviat i acabem de començar la marató, i aquesta és ideal pel moment. De fet, seria ideal per gairebé qualsevol moment.
Aventuretes més o menys fàcils d'un nen que s'avorreix, amb tot de gags completament aleatoris al més pur estil Monty Python i alguna frase memorable que intentaré repetir amb més o menys freqüència en converses que no vinguin al cas. I és que en Gilliam ve a ser com una garantia d'èxit, fins i tot en les pel·lícules on els nans venen a ser quelcom així com els Oompa Loompa de Déu. Jugant amb Lego.
Quan m'hi poso, puc ser d'alló més bàsic. Fins i tot amb les pel·lícules. Em podeu donar pits, sang i llenguatge groller i si és el dia adequat ja em donaré per satisfet. Si a més m'hi poseu en Mike Tyson, orientals amb mala llet, un pollastre i molta vulgaritat... llavors fins i tot pot ser que obviï que estic mirant una comèdia que han rebatejat amb el genial nom de Resacón en Las Vegas. I riuré i tot.
Segurament de bones comèdies de terror n'hi ha quatre. O menys. Per això em costa tant d'entendre que sempre hi hagi qui ho va provant. Després també hi sóc jo que sempre hi caic, i m'acabo empassant merda rere merda. De tant en tant però, surt alguna cosa mínimament potable, i et sorprens. Sigui perquè la història arrenca bé (tot i que es perdi i degeneri), perquè els actors són mínimament competents, perquè el director s'ho creu i té recursos i capacitat... Sigui pel que sigui, però a vegades, sense aconseguir res excepcional, hi ha una comèdia de terror que funciona. I això és notícia.
No hi ha manera, no m'hi puc resistir. Cada vegada que la veig, ric. Des del començament, que per mi és un dels gags més grans de la història del cinema, per culpa del qual cada vegada que veig cavalls penso en cocos i orenetes (quan no penso en com en són de bons i nutritius). Després la cosa tampoc decau de manera general, i hi podem trobar escenes tan brutals com el judici a la bruixa, els cavallers que diuen "ni" o el final, totalment demencial. Acostumo a ser tolerant i obert als gustos aliens, normalment, però parlant de Monty Python m'esbiaxo de manera preocupant.
Començaré dient que no he llegit mai cap llibre d'aquests, de manera que l'única referència que puc tenir per valorar aquesta pel·lícula és la pel·lícula en si. Es nota bastant, que és una adaptació, sobretot en el fet que, com tantes d'altres pel·lícules basades en llibres, cau en la trampa de voler posar massa coses en massa poc espai. Això afecta força el ritme, que avança força a trompicons i sense una línia convincent. Tot i això, en el segon (o tercer) visionat els punts forts continuen superant els febles, i he rigut més que no pas m'he avorrit. Però no sé quant duraria, això, de manera que crec que passarà força temps abans no la torni a mirar. Després podrem discutir com supera el pas del temps, aspecte en què no puc ser massa optimista.
Mantenir un nivell magistral al llarg de tota una vida resulta pràcticament impossible en tots els aspectes, encara que siguis un puto geni. Ara sé que fins i tot en Kurosawa a vegades va flaquejar. Tot el que n'havia vist fins ara m'havia impressionat, però la que va ser la seva primera pel·lícula en color crec que només passarà a la història precisament per això. Històries destrenades, caricaturesques, sense gràcia i amb un nexe que vol ser enrtrenyable però resulta ridícul. Però tampoc exagerarem, que dintre de tot encara s'hi poden veure coses més que apreciables.
La Guia de l'Autoestopista Intergalàctic és tan terriblement burra i canalla precisament perquè no se n'amaga de ser-ho. Perquè, algú, quan estava treballant en l'adaptació del guió d'aquesta pel·lícula, s'ho estava passant bé. Perquè algú gaudia cosa bèstia quan dissenyava el grandíssim Marvin. Perquè els actors ho fan a gust. Perquè es nota en l'ambient que tots i cada un dels participants s'ho devien passar bomba. I perquè tot això que jo només intueixo, s'uneix a un acabat còmic i agradable que fa que es converteixi en l'abanderada del gènere de la ciència-ficció còmica. No podria ser d'altra manera, que per alguna cosa ve en gran part d'Anglaterra, i tret d'aquella pel·lícula porno dels Daleks, això de la ciència-ficció i l'humor, els anglesos ho porten molt bé.
Hi ha poques pel·lícules que retratin el suposat ambient d'un institut americà qualsevol que es puguin salvar de la crema. Tampoc puc dir que pensi amb gaire força, i sé del cert que estic equivocat, però ara mateix no se me n'ocorre cap. És per això que vaig començar a mirar aquesta mig per error. Sort de l'error, perquè si bé no passarà mai a la història com una pel·lícula genial, ni tan sols com la millor del seu director, sí que resulta d'alló més meritòria i interessant. No em farà res repetir, si es dóna el cas, i sigui com sigui, la propera vegada que em caigui a les mans una pel·lícula d'adolescents potser (pot ser) me la miraré d'una altra manera.
He dit i repetit que les pel·lícules per episodis són molt perilloses. Costa mantenir la coherència i el nivell, plantejant històries independents agrupades. De totes les que he vist darrerament (que curiosament són forces) aquesta sigui segurament la que millor supera tots els problemes associats. Seguim cinc històries que tenen lloc en taxis, a cinc ciutats del món, al mateix moment. Històries molt humanes, però tenyides amb pinzellades còmiques en algun dels episodis que trenquen de manera molt efectiva la seriositat del conjunt. Puto Jim Jarmusch. Quan s'hi posa pot ser tan bo...
Arribem al final de la Marató Sessió Contínua. No ho negaré, ha sigut dur, però bastant menys del que esperava. A més, tampoc esperava que una vegada vista setze vegades seguides em continués agradant Shinboru. I em continua agradant moltíssim. La tornaré a veure. Però d'aquí un temps. Força temps, crec. Oh! Bup!
Setze de Setze.
Un detall que encara no
havia
vist: De la paret en surten 193,75 (
±1,83) parells de bastons (aquest valor és la mitjana de vuit recomptes independents).
Hi ha coses impagables. Una, que cada vegada que he vist aquesta pel·lícula, sobretot avui, m'ha meravellat és el "bullet time" manual que hi ha cap als dos terços de pel·lícula. "Tothom quiet i compte que giro la càmera!", devia cridar el senyor Matsumoto (en japonès, clar). Un parell de mexicans no el van acabar d'entendre, sobretot el que a mitja escena es va adonar que potser havia comès un error volent mantenir una cadira de plàstic alçada i la va baixar, el que va pensar que si es ventava a la segona fila ningú el veuria i el que no tenia del tot clar en quin moment començar a gesticular. Això fa tres mexicans. Però no importa. Són quarts de nou i hem vist la mateixa pel·lícula quinze vegades.
Quinze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: La senyora de l'escola dóna 29 cops a la campana d'entrada. També és un número primer.
L'última vegada que vaig fer aquesta suma, 575+425 feien 1000. Crec que no hi hauria pel·lícula millor per "celebrar" el miler de cinegomets que Shinboru, una pel·lícula que en els últims dos mesos jo hauré vist unes vint-i-cinc vegades i en jordi poc menys de deu. Això em rejoveneix, amb trenta anys faig el que no feia amb deu. Pràcticament m'aprenc els diàlegs, les cançons, les bromes... Oh!
Catorze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: El venedor ambulant que diu "Naai! Naaaai!" està venent gel.
M'informen que en aquest tretzè visionat m'he adormit lleugerament. Jo diria que simplement m'he mantingut quiet per quedar bé a la gravació, ben enquadrat i aquestes coses. Els cafès, bé gràcies. Són més de les cinc i ja poca cosa podem afegir-hi. Demà (avui) serà un dia fantàstic.
Tretze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: Si no ens hem descomptat, el senyor del pijama divertit toca exactament 385 polles.
Menjar sushi a la sinboru manera és motivació més que suficient per mantenir-se despert durant el dotzè visionat d'aquesta pel·lícula. Segurament hauríem estat desperts igualment, però tenir l'estómac ple sempre ajuda una mica a aguantar la nit. I necessitem ajuda, ja jo crec, que en necessitem...
Dotze de Setze.
Un detall que encara no havia
vist: Escargotman porta una màscara Master Cacao.
Onze de setze i ja són setze hores seguides mirant la mateixa pel·lícula. Què diré... serà estrany, però no me'n canso, encara. Com tantes d'altres coses, que per molt que les vegi, faci o visqui, em continuen fascinant. Però són gairebé les tres, i tinc son i gana. Seria ja hora de sushi (oh!) i cafè...
Onze de Setze.
Un detall que encara no havia vist: La porta s'obre 19 vegades, I tothom sap que 19 és primer, oi?
Que un bisbe toqui tites ara mateix pot ser considerat bastant normal. Que un japonès toqui petites tites de querubí.... És estrany, i això ho poden corroborar una figuerenca, un ordienc, un banyolí, diversos gironins i fins i tot un bisbalenc. No és poc. Però no suficient. Oh! Deu de Setze.
Un detall que encara no havia vist: La camisa que es prova té cinc botons.
Hi arriba un moment en el qual la sensació d'estar veient sempre el mateix es confon amb la sensació de déjà vu. Això té cert grau de perill, però fins ara l'estem manejant amb una competència força acceptable. La companyia aquesta tarda ha ajudat bastant, però tot apunta que ben aviat ens quedarem sols. Llavors començarà el repte de veritat.
Nou de Setze.
Un detall que encara no havia vist: Quan comença a pujar hi ha cinc àngels, quan ha pujat una mica hi ha cinc llums al terra.
Veure vuit vegades seguides una mateixa pel·l·lícula é suna experiència curiosa. Que hi surtin querubins d'ulls blancs és encara més curiós encara, i que deixin fora de la paret les polles perquè un japonès les toqui... bé... és. Digueu mmmmmmhhh... Digueu iattà... Digueu cervesa. Més cervesa, sisplau.
Vuit de Setze.
Un detall que encara no havia vist: Crec que hi havia vint-i-dos gossos, però no n'estic del tot segur...
Quan ve gent tot es fa més fàcil, i si porten coca de xocolata és encara millor. Definitivament, Shinboru és la pel·lícula ideal per veure en família, la poden gaudir tant els nens com els més grans. Tot i que hi surtin polles per tots costats.
Set de Setze.
Un detall que encara no havia vist: Els mugrons d'Escargotman són els més turgents de la província.
Mai hauria imaginat que acabaria cantant mentre miro una pel·lícula japonesa sense subtítols. El món dóna moltes voltes, i ens han aplaudit des del carrer (crec). Aquesta l'hem vist de manera coordinada amb l'Èlia, que no ha pogut venir i volia estar amb nosaltres. La següent la veurem amb en Roger, la Núria i l'Estela. Una menys i anem avançant, és més fàcil del que creia...
Sis de Setze.
Un detall que encara no havia vist: He comptat 196 parells de palets que surten de la paret. Hauríem de fer diversos recomptes per tenir una mitjana i una desviació estàndard.
Aquesta pel·lícula és genial per anar-hi buscant i mirant detalls mentre te la vas aprenent de memòria. Hem aprofitat per introduir-nos en el wrestling japonès i per veure com són els cartells de carrer per aquell país. Aprendrem moltes coses, avui...
Cinc de Setze.
Un detall que encara no havia vist: El número 6 que el protagonista busca i no troba, apareix.
Em comença a fer una mica de por pensar com estarem de matinada. Després de menjar una mica arriba la somnolència amb força facilitat, i si hi anem sumant les cerveses que van caient... no vull pensar-hi. La pel·lícula, bé. De moment encara no cansa gens, crec que hem escollit una de les millors opcions possibles per fer l'animalada aquesta. En aquest quart visionat hem fet un karaoke amb la cançó de Crow. Espero que no ens hagi sentit ningú, perquè... (The phoenix of the darkness, the phoenix of the darkness...)
Quatre de Setze.
Un detall que encara no havia vist: El calendari de la verge i Joan Pau II de casa l'Escargotman té dos mesos a cada full.
Després de tres visionats i només una visita començo a tenir una mica de mal de cap, però anem aguantant amb dignitat. Això acaba de començar, només faltaria que ja estéssim donant cops de cap a la paret. Això ho deixem per la matinada. Hem començat la veda de la cervesa, i no crec pas que ens l'acabem. Hem trobat que el merchandising de la pel·lícula, com amb tota pel·lícula japonesa, pot arribar a nivells bastant demencials. Hi ha penjolls pel mòbil amb una polla, clauers de la Hello Kitty amb el pijama de colors... i el pijama itself! Jo en voldria un.
Tres de Setze.
Un detall que encara no havia vist: La lluita és organitzada pel GNLL (Grupo Nacional de Lucha Libre).
Una vegada has vist una pel·lícula nou vegades, vuit d'elles en els darrers dos mesos o menys, ja poca cosa nova se'n pot dir. I de fet, molt poca cosa nova s'hi pot veure. El que sí es pot fer, és mirar-la més. Setze vegades, per exemple. De manera ininterrompuda.
U de Setze.
Un detall que encara no havia vist: L'enganxina de bulldog a la finestra del darrere del cotxe.
Podria començar dient que hi ha certes pel·lícules que en el seu moment eren titllades de cursis però que amb el pas dels anys es converteixen en una espècie de clàssics immortals del gènere cursi, dignes de ser vistes. I encertaria. Però més val que sigui sincer. Estic una mica avergonyit i dir-ho en públic no sé si és la millor manera, però... he (re)vist La Boda del Meu Millor Amic. I és cert que és exagerada, i ensucrada, i cursi, i (una miica) tramposa. Però, tants anys després, m'ha agradat. Apa, ja ho he dit. Endavant amb les esbroncades.
Quan es tracta d'animació hi ha alguna cosa que em fa ser poc exigent. Deu ser el puto nen que es veu que tots portem dins encara que no vulguem o que ens sembli haver-lo matat en alguna festa, juntament amb la dignitat. Pel que sigui, però tendeixo a acontentar-me amb poqueta cosa. I si em posen uns quants pingüins, dotzenes d'animals iguals fent el mateix i una iaia immortal i amb mala bava... sí, amb això ja en tinc prou. Quan m'ho proposo puc ser així de criatura.
Sempre hi ha canvis als que el món es resisteix, i la dicotomia entre avenços en tecnologia i la pròpia tradició és el clàssic repetit un nombre elevadíssim de vegades en l'art, cine inclòs. En aquest cas la contradicció és tan clara i exagerada que fa mal als ulls de veure. Una casa amb totes les novetats decoratives i tecnològiques que no deixa viure a ningú; i el fill petit, que prefereix mil vegades més l'oncle despistat que viu al sorollós i tradicional centre del poble que no pas la seva pròpia casa buida i blanca. I no cal ni dir de quin bàndol és en Jacques
Tati, fent una pel·lícula totalment anacrònica: típicament muda, decennis després d'aparèixer el so.
Ui! Surfistes nazis! Fa riure la idea, oi? Quines risses... Doncs aprofiteu a riure amb el títol, perquè el que és la pel·lícula en si (com pràcticament tot el que surt de Troma, val a dir) no fot puta gràcia. Surfistes nazis. Dolents. Maten negre. Surten surfistes ninjes. Negra enorme busca venjança. Passen coses que no tenen res a veure amb la resta. Surfistes nazis moren. Fi.
La premissa de partida té la seva gràcia, és cert. Un món en el qual ningú menteix, i diu sempre el que pensa i el que fa, sense floritures, sense cap mena de falsedat ni hipocresia. Per no haver-hi, no hi ha ni mentides piatoses. I entre tot això a un desgraciat un bon dia el cervell li fa una mala connexió i adquireix la capacitat de mentir. Què faríeu, vosaltres, en aquesta situació? Exacte, convertir-vos en Déu. O en el seu defecte, en l'únic intermediari amb ell. Durant una estona funciona bastant bé, però aviat perd el rumb i tota gràcia.
Gremlins és una fita adolescent indubtable. Per moltes coses, però sobretot per la consistència del personatge principal: en Gizmo i les seves regles. Perquè sí, perquè en Gizmo mola molt i es mereix tots aquells ninotets penjats als vidres dels cotxes. Una altra cosa és que la pel·lícula hagi suportat bé el pas dels anys. D'aquesta mini-saga jo en demanaria un remake (o un rewind), perquè fan falta actualitzar moltes coses. No em refereixo als ninots, que són fantàstics, sinó per alguns gags massa dignes dels anys 80 i a certs girs de guió innecessaris que fan perdre consistència al conjunt. Però no ens podem queixar gens. Aquesta seqüel·la és de les bones. Només el gag del velcro ja s'ho val, però hi ha moments mítics, autoreferències cinematogràfiques boníssimes, i en Gizmo continua causant sensació. Entreteniment del bo, del que trobo a faltar de tant en tant.
Qualsevol ocasió és bona per tornar a mirar Shinboru. Bé sigui estrenar el DVD enviat des de Hong Kong pel senyor Liu, bé sigui fer un Divendres Perplexitzant. Pel que pugui ser, jo sempre la porto a la butxaca, a punt per treure-la tot dient "Oh!".
Parlar d'aquesta pel·lícula comença a ser complicat. Ja deu haver quedat més que clar com m'agrada, i per què. I a més, no vull parlar-ne gaire, perquè quan es veu per primera vegada el millor és saber-ne el menys possible. De manera que més val que no en parli gaire, perquè l'acabareu veient. Segur.
Tot té el seu moment, i el moment de les comèdies de gent que fuma porros i/o beu cervesa és entre els catorze i els dinou anys (més/menys dos anys). Abans d'això, no saps massa per què s'ha de riure. Després d'això, ho saps massa i deixa de fer gràcia. Més o menys. Tot i això, no sóc una persona exigent, normalment, i amb un parell de gags que em facin riure en faig prou per estar satisfet. Normalment. Però aquest va ser un dia normal.
Tinc una relació estranya amb la comèdia com a gènere. Em costa molt, moltíssi, trobar comèdies que m'apassionin i que pugui arribar a considerar obres mestres o simplement pel·lícules excel·lents. Però a la vegada em costa igual el cas contrari, considerar-les un munt de merda insalvable. Suposo que deu ser que qualsevol gag que aconsegueixi fer-me riure, encara que sigui només un, suma i les salva. I a la inversa, qualsevol gag fallit resta, i impedeix que la pugui considerar excepcional. Segurament, si aquesta pel·lícula hagués sigut d'algun altre gènere, la meva valoració ara seria diferent. No es tracta, ni molt menys, de cap gran pel·lícula, però vaig riure massa com per no quedar-ne amb una bona sensació. I per si això fos poc en vaig treure una perla de la setmana políticament molt incorrecta. I a més, té algun personatge bastant memorable. En George Clooney desprenent glamour pel desert, en Jeff Bridges fent d'una mena de Lebowski militar... Massa punts a favor per perdre el temps buscant-li coses negatives.
He comentat aquesta pel·lícula tantes vegades, que al quart visionat (que he hagut de fer obligatòriament quan avui he rebut el DVD japonès de la pel·lícula) potser tocaria parlar una mica de la pel·lícula i no del molt que m'agrada. Però no ho penso fer. Perquè aquesta pel·lícula va camí de convertir-se en una all-times everybody must-see. I com que tots l'heu de veure (us hi obligo), seria una veritable putada que parlés sobre ella: al primer visionat, com menys en sapigueu, millor. Jo, per ara, l'únic que faré és assegurar-vos que a la quarta no decau. Gens.
Ja he vist aquesta pel·lícula quatre vegades en les últimes tres setmanes. Cinc en total. I encara no me'n canso. Ara ja crec que és més com a broma interna, que la vaig mirant i mirant, preparant la imminent marató de vint-i-quatre hores de Shinboru, però igualment la continuo gaudint com un puto vedell cada vegada que la veig. A veure si amb una mica de sort és la propera Pel·lícula del Divendres.
Sempre m'ha meravellat la capacitat que tenen els nens petits per mirar la mateixa pel·lícula (generalment de Disney) una vegada i una altra, i una altra, sense parar fins que se la saben tota de memòria i la poden recrear sense necessitat de posar els ulls a la pantalla. Mai ho vaig fer, jo. Al menys quan tocava. I ho faig ara amb Shinboru. Sembla que tingui quatre anys.
L'Atac dels Tomàquets Assassins és una absoluta obra mestra de l'absurd. Cinema escombraries que pretén ser precisament això, cinema escombraries. Va ser feta amb quatre duros per una colla d'amics, i se li nota per totes bandes aquest esperit de diversió, les ganes de passar-ho bé. I resulta contagiós. Tot i que potser no tots els gags funcionen, alguns d'ells resulten memorables. La parella de vells que expliquen com les tomates es mengen un nen, el mestre de les disfresses infiltrat, la tomata final... Precisament, m'ha sorprès que la meva escena preferida quan la vaig veure per primera vega fa ja un munt d'anys, a TV3, no hi fos. Era una escena on de cop tothom es posava a parlar en xinès, i sortia un cartell dient que havien perdut un rollo i l'únic que havien trobat era en versió doblada al mandarí, o alguna cosa similar. Curiosament, l'hem trobat en els extres, entre d'altres escenes eliminades. En definitiva, la pel·lícula és una merda, però com que és precisament això el que vol ser, es pot dir que triomfa en el seu propòsit, i això ja és una cosa que no totes les pel·lícules poden dir.
He vist aquesta pel·lícula ja moltes vegades, no podria dir quantes, però tirant curt avui ha sigut la quarta, i de totes elles aquesta ha sigut la vegada que més m'ha agradat. I no sé, tot i que m'agrada la sensació que una pel·lícula m'agradi més i més cada vegada que la veig, sento un cert pànic en saber que veuré Kin-Dza-Dza encara moltes vegades més. És una sensació, no sé... perplexitzant.
Amputacions, cervesa, la competició musical més absurda de la història i tènies que parlen. En un món normal pensaríem que tot això no és més que una amalgama de despropòsits sense solta ni volta, però en aquest món no. En aquest món en blanc i negre torrat, desenfocat, tallat, desmembrat, tot això s'uneix en (encara que sembli increïble!) completa harmonia amb una història d'amor venjativa i un humor visceral, donant com a resultat aquesta petita joia. Estranya. Perplexitzant. Però una petita joia.
I començar a practicar la marató de vint-i-quatre hores de Shinboru implica veure-la unes quantes vegades en un interval relativament curt. Encara que sigui pràcticament sense voler. O potser això encara hi suma una mica i ho fa tot plegat més significatiu. Vaig voler ensenyar l'inici a una companya, i ens hi vam quedar tan enganxats que no vam tenir més remei que veure-la tota, fins al final.
Encara sense subtítols. Cosa que vol dir de manera ben clara que realment no calen per res.
Que estigui disposat a passar-me vist-i-quatre hores seguides mirant aquesta pel·lícula una vegada i una altra crec que indica de manera bastant evident que m'agrada. Més diré. La trobo brutal. Cada minut, cada imatge resulta memorable. No és perfecta. I què? Si fos perfecta fotria ràbia. És Shinboru. Estic esperant que m'arribi de Hong Kong. De moment encara la vull veure una vegada i una altra. I una altra. I una altra.
Tarantino ha arribat a un punt en el que pot permetre's modificar la història i quedar-se tan ample. Que pot donar-se el gustasso de fer-ser partícip d'un fet imaginari i recrear-se en ell de manera bestialment impressionant.
Que no ens cal perdonar-li les patillades. Que si les fa és perquè vol i no perquè les necessita. Perquè li dóna la maleïda gana fer-les.
I nosaltres que en continuem gaudint, una vegada rere l'altra, i rere l'altra...
M'acostumen a agradar 1) les pelis que veig del Gordon-Levitt 2) les pelis que s'intueixen lleugeres i agradables però amb un punt original (llegeixi's indies). Del punt 1 em quedo amb les armilles. Les vull. Totes. Ara. Del punt 2, tot i l'originalitat amb el muntatge (que dóna gràcia a la pel·lícula) i els fulminants i genials 10 segons inicials, he hagut de renunciar a l'originalitat en la història, ha tocat escoltar una banda sonora que més que banda sonora era un èxit indie rere un altre sense massa sentit, i ha calgut aguantar un cert carrinclonisme un pèl carregant. Llàstima.
Podríem dir que això d'un tartamut que es vol presentar a una competició malaltissa d'argumentació en veu alta és una altra història de superació personal. I, és clar, encertaríem. Perquè per molt que es nodreixi d'una fotografia i realització més que bona, uns bons actorets i una banda sonora molt agradable, no deixa de ser la mateixa història de sempre. Amb un punt interessant de venjança, però la mateixa història de sempre. I amb un punt d'intent de transcendència-indie-adolescent que, per acabar-ho d'adobar, li va totalment en contra.
El que més m'impressiona dels germansCoen són els seus personatges. Poden arribar a ser tan profundament desgraciats que els coneixes i hi sents una afinitat innata. Per molt que et facin passar vergonya aliena, o per molt que facin justament el contrari del que haurien de fer per tal de solucionar d'una vegada per totes l'embolic de la pel·lícula en qüestió.
I és que si tot anés pel camí que una persona amb dos dits de front triaria, hauríem de renunciar a les pel·lícules dels Coen. I millor gaudir de molta estona sense solta ni volta i amb uns grans personatges que haver-hi de renunciar.
Hi ha ben poques pel·lícules que es puguin veure una vegada, i una altra, i una altra... i no cansin gens. I les puguis veure encara una altra vegada. I una altra. I veure-hi coses noves. I riure com el primer cop. I tornar-la a veure una altra vegada. I una altra. I una altra.
No sé del tot com prendre'm el fet que en les tres primeres edicions de La Pel·lícula del Divendres haguem vist dos musicals. Odio els musicals, ho he dit i repetit i no me'n cansaré de fer-ho. Però potser si entre números musicals em posessin bromes de sifilítics, cíclops, suïssos amb aspecte sospitosament oriental, promiscuïtat malaltissa, transvestits simpàtics, la pobresa penjada de l'esquena... resumint, lligant de manera aleatòria i bastant inconnexa una sèrie de gags basats en unes tires còmiques coreanes d'internet... potser llavors en tornaríem a parlar, de meu odi pels musicals.
Al final, tot s'acaba reduint a una qüestió de llindars. Excepte en excepcions estranyes, la majoria de vegades que ens posem a mirar una pel·lícula ho fem amb una sèrie d'expectatives. Bé sigui pel que n'hem llegit, pel que n'hem vist, pel que ens n'han dit, pel que ha guanyat o simplement pels noms que hi ha associats. I vulguem o no l'acabem valorant en base a aquest llindar que hem marcat abans de posar-nos a mirar-la.
No sé del tot per què, esperava que Zombieland fos una puta merda. I sense ser res de l'altre món, una puta merda tampoc és que sigui. Si m'hagués posat a mirar-la esperant una cosa genial m'hauria sentit estafat i ara diria que és una basura, però a causa del llindar que l'hi havia encolomat he de dir que l'he gaudit, i molt. I he rigut, cosa que sempre ajuda i està bé.
Hi ha diferents maneres d'aconseguir crear una obra mestra. El mètode clàssic consistiria en escriure un bon guió i posar-lo en mans de bons actors i un director capaç de fer-ho rutllar tot com un rellotge, traient el millor de cada part implicada. Un mètode alternatiu podria consistir en buscar noves vies creatives que ampliïn el que s'entén per cinema. O alguna cosa així.
Però pas patiu, si tot això us falla, o simplement no teniu la capacitat ni els recursos, sempre hi ha la tercera via. Agafeu un nan i feu-li fer coses divertides, com ara imitar en James Bond en una successió totalment randomitzada de seqüències absurdes. L'èxit és assegurat.
D'aquesta pel·lícula crec que en podria dir força coses. Per una banda, trobo força interessant el seu director, un "fill de" (precisament) que en només tres pel·lícules ja ha demostrat ser molt més interessant que el seu pare, però que difícilment arribarà mai a tenir el seu reconeixement. I és una pena. Per una altra, trobo ben curiosa la manera com s'ha criticat aquesta pel·lícula com una apologia de la família tradicional, com una pel·lícula reaccionària i conservadora. I ho trobo curiós perquè vaig trobar que fàcilment s'hauria pogut criticar exactament pel contrari. No sé, jo en cap moment em vaig sentir alliçonat per cap banda, simplement vaig veure una història neutra i en vaig extreure les conclusions que em van semblar convenients i convincents. Però, per sobre de tot, el que recordaré d'aquesta pel·lícula és la visió de la papada flàccida d'en George Clooney. I és que jo estic acostumat a papades més turgents, i em va agafar de sorpresa.
Sé que no és cap gran mèrit, que només hi ha unes cinc o sis frases en japonès. Però que l'hagi mirat en versió original sense subtítols vol dir alguna cosa. Suposo que, com poques vegades, no he pogut esperar.
No calien. Les ganes em podien.
I el segon visionat ho corrobora. Symbol és una puta i genial obra mestra.
(esperant el dvd japonès sense subtítols que vaig comprar ahir)
És difícil saber què dir d'una espècie de consulta on tot de gent pertorbada explica les seves dolències. Explosions cranials, tumors que persegueixen pel carrer... ...son. Jo podria explicar-hi que m'estic morint de son mentre em va sortint sang per les orelles i m'acaba petant el cap.
Ara hauria de dir alguna cosa. Però passo. Això ha estat una brossa de dimensions brutals. Molt més brossa que no pas la primera, que almenys ens distreia amb l'Aniston sense operar.
M'està passant una cosa curiosa amb aquesta pel·lícula. En condicions normals podria criticar-la bastament i fotre'm amb el seu argument de merda. I ho faré: puto greenpeace, collons. Però d'altra banda, li estic agafant una estima estranya. D'un argument tan extremadament freak i estravagant n'ha sorgit un carinyo totalment irracional. A vegades aquestes coses passen, a la vida.
A vegades un es pregunta si allò que havia vist fa molts anys i recorda amb certa gràcia, es mereixeria, ara i realment, la mateixa consideració que li ha donat el temps. La resposta, en el cas de Loca Academia de Policia és no. Però encara fa alguns riures.
Hem comptat els moments que feien riure de la pel·lícula, i un recompte generós acceptant mitjos riures ens ha donat tres. Tres. Però en el recompte de tòpics ens hem descomptat quan en portàvem una vintena. Ha faltat el pastís a la cara, però tots els altres hi eren. Tots. Sa puta mare...
No ho faig gaire sovint, això de veure una mateixa pel·ícula dues vegades de manera tan seguida. En aquest cas m'haurà servit per dues coses. Per una banda, confirmar que per mi és una de les millors pel·lícules que han parit aquesta parella de genis que són els germansCoen. Per una altra, veure que no tothom hi estarà d'acord. I que potser sigui jo, qui s'equivoca.
Hi ha directors que no paren de fer la mateix pel·lícula una vegada i una altra, però això resulta bastant menys impressionant quan te n'adones que hi ha gèneres cinematogràfics en bloc que fan el mateix. S'agafa una plantilla, hi canvies quatre noms i un parell de línies de diàleg i ja tens una altra comèdia d'adolescents per adolescents. Un xollo.
Oh! Un preadolescent calb! Quina gràcia! La pena és que al voltant d'això no hi ha absolutament res de res. Però heu vist? Hi ha un preadolescent calb! A vegades hi ha tècniques de distracció que funcionen mínimament, i aconsegueixen que fins al cap d'una bona estona no te n'adonis que en realitat has vist una puta merda buida, sense història ni gràcia.
Suposo que si fos americà sabria explicar millor on pretén ser la gràcia. Però no ho sóc, i tot i que ho vaig intentar amb ganes (perquè una merda tampoc crec que sigui) no vaig aconseguir trobar-li'n gaire. Té punts a favor, ben pensats i resolts, però el conjunt acaba sent de tot menys satisfactori. No sé si això és bo o dolent, ni per mi ni per la pel·lícula.
Dominar la comèdia de terror no és una tasca senzilla. Ben poques pel·lícules se'n surten, cosa que suposo que contribueix a abaixar el llindar de tolerància per les pel·lícules del subgènere. Pel que sigui, una pel·lícula que si hagués sigut de terror normal no hauria ni valgut la pena mirar, al final va aconseguir mantenir el meu interès i gairebé en vaig gaudir.
Tenir debilitat per les comèdies fantàstiques és un exercici de risc que dóna molt poques alegries i un munt de decepcions, algunes realment doloroses. Aquesta, tot i contenir un munt d'elements que la dirigeixen cap al carro de les decepcions, no l'hi acaben d'empènyer tot i intentar-ho amb ganes. Potser sigui que les expectatives i l'atenció que inicialment hi vaig parar eren tan baixes que el poc que en vaig rebre ja va fer prou el fet. Sigui com sigui, puntualment vaig gaudir-ne com un adolescent més.
Tenim ironia, una base sòlida, uns actors que es nota que s'ho passen pipa, una direcció excel·lent i una ambientació que t'hi cagues. Què més es pot demanar a una comèdia dels Coen que, com sempre, ho té tot? Nans. I tot i que el seu protagonisme és reduït, el meu petit criteri induït diu que un nan ben aprofitat és un punt extra.
Les pel·lícules que ens fem nostres creixen o decreixen amb el temps, amb les situacions. Puc anunciar de nou el meu més profund devotisme per tots els detalls d'aquest excèntric amb traumes familiars profunds, però el fet (allò important d'aquesta pel·lícula que ja és meva) de reveure aquesta meravella un dissabte al matí com el d'avui, és que no ha fet més que créixer i créixer i créixer. I tocar tots aquests paisatges llunyans amb totes aquestes ganes d'escapada.
Hi ha tres maneres d'explicar la mala sort: la fàcil, la tendra i la matemàtico-jueva. I en aquesta sala suposo que, venint dels Coen, ningú esperava cap de les dues primeres, oi? Ben fet. I és que sense la matemàtica no hi ha manera d'entendre la física. Però ni així t'assegures resoldre el problema.
Crec que les pel·lícules del germansCoen es poden dividir en dos tipus i tres subtipus. La divisió principal seria entre comèdies i no-comèdies, i entre les comèdies es podria diferenciar entre les obres mestres i les notables, entre Lebowski i Oh Brother, es podria dir. Per les no-comèdies per mi no cal subdividir, son totes obres mestres. A Serious Man té un dels tràilers més genialment rítmics que he vist mai, i que al menys a mi em va fer pensar molt en Barton Fink, cosa que per mi resultava molt prometedora. Després d'un inici bastant perplexitzant, vaig anar entrant fàcilment en la història. Com és norma en ells, els personatges estan magistralment construïts i n'hi ha algun de memorable, i el mateix passa amb els diàlegs. L'entrada d'en Sy Ableman amb l'ampolla de vi passa de manera immediata al meu olimp cinematogràfic per les dues raons. Però alguna cosa no m'acabava de rutllar del tot per convertir-la en un Lebowski. No sabria dir què. I de fet, no importa gens. Perquè després del final que té no hi ha discussió possible. Feia molt temps que no em quedava més d'un minut amb la boca oberta mentre passaven els crèdits. I va anar d'un pèl que no em trec els calçotets i els utilitzo a mode de bandera tot cridant "Lebowski subito! Lebowski subito!".
Tinc una debilitat. La frontera que em separa una merda enorme d'una pel·lícula acceptable i gaudible a vegades se'm difumina molt. Aquesta és un clar exemple de pel·lícula escombraries, perfecta per una sessió de cinebasura, però hi vaig trobar prou factors redemptors com per salvar-la de la crema si mai es dóna el cas. Divertida, desvergonyida, i amb zombis (fantasmes?) amb guitarres. No cal més.
No sé si el que pretén aquesta cosa és ser una comèdia de terror per adolescents o una pel·lícula de terror normal, però vulgui ser el que vulgui ser, acaba resultant un telefilm avorrit que no serveix ni per menjar crispetes. Sí, odio els vampirs i odio els gossos, però curiosament sento una inexplicable simpatia pels homes llop. Per ridículs que acabin resultant me'ls miro amb bons ulls. I això, us ho podeu creure, m'ha portat desenes de decepcions i només un parell d'alegries.
Veure aquesta joia txeca és com veure una animació d'en Terry Gilliam pels Monty Python amb imatges "reals". De fet, no és gens estrany que aquest fes la seva pròpia adaptació de la història anys més tard. Vaig llegir Les Aventures del Baró Munchausen fa ja més de quinze anys, diria que a setè de bàsica, pràcticament per casualitat. Em vaig entestar a llegir-me tota la (minsa) biblioteca de l'aula, i aquesta meravella estava per allà al mig. Si podeu, llegiu el conte. I després recupereu qualsevol de les adaptacions que se n'han fet. Si encara teniu un nen per alguna banda no us en penedireu gens.
A vegades la línia que hi ha entre alabar o maleir la pel·lícula que inicia tot un gènere és tan difusa que no és possible adoptar una postura clara. M'ha encantat? L'odio? Segurament he rigut massa com per no dir que m'ha agradat, però quan penso en el munt de merda que ens hem hagut de menjar per culpa seva em foto de mala llet. Clar, que després penso en l'homenatge que li van fer els Simpsons i torno a riure.
Val, no és perfecta. Potser ni tan sols rodona. Entenc que la majoria de gent l'odiarà. Però m'importa una puta merda. Per mi Kin-Dza-Dza supera la genialitat. Ku, entesos? I si no, a callar.
No m'agraden les pel·lícules que intenten inculcar un pensament, per molt bo que sigui. I això és l'únic que puc retreure a aquesta meravella. Meravella perquè saber fer broma d'això és cosa de genis. I perquè més enllà de les mítiques escenes, el conjunt és bastant impressionant. Llàstima del final.
Aquesta és una pel·lícula ben curiosa. És una pel·lícula sonora feta des d'un punt de vista del cinema mut. Ho té tot, cops de paella al cap, equívocs fàcils... només hi falten pastissos a la cara. Però funciona! I collons, com funciona! Aquí hem rigut deu. Onze. Val a dir que cap al final el pastís ha arribat, però la pel·lícula no ha canviat. Excel·lència còmica de grau 3. Rieu. Flipeu. I perquè no heu viscut realment la Gran Guerra ni el que va haver-hi abans, perquè sinó estic segur que encara la gaudiríeu més.
És estrany com pot ser que existeixi una època en la que les pel·lícules d'adolescents calentorros tenien un cert interès, i una certa gràcia. A la petita però interessant llista d'American Graffiti i Student Bodies (i tinc la impressió de que me'n deixo alguna), ara hi he de sumar Porky's, que s'ho mereix.
És una pel·lícula excel·lent i ho seguirà sent sempre, però té un problema important a l'hora de mirar-la, i és que se situa en una època que ja no existeix. Costa bastant implicar-se en un sistema de relacions personals que no hem conegut ni coneixerem. Això sí, divertidíssima i excel·lentment filmada i explicada.
Els anglesos tenen molts defectes. Però en contraposició amb els francesos o els argentins, els anglesos també tenen grans virtuts. Aquestes les podríem englobar en dues branques principals: humor anglès (Mr. Bean, Monty Python, l'Escurçó Negre, Father Ted,...) i ciència ficció anglesa (Doctor Who, Shawn of the Dead,...) I a què ve tota aquesta inusual dissertació sobre el fet diferencial anglès? Simplement em venia de gust deixar clar que amb pocs mitjans, moltes ganes i una bona idea, es pot fer una pel·lícula de ciència ficció d'allò més divertida, entretinguda, amable i intel·ligent. Suposo que per deixar clara la diferència amb la cosa horrible que he vist aquest matí.
He de començar a aprendre que quan penso que el senyor Pixarha fet la pel·lícula d'animació definitiva, poc després es torna a superar. Deixant injustament de banda els aspectes tècnics d'Up (que són excepcionals!), trobo un mèrit impressionant tirar endavant aquesta història. Que s'ho mereix, però que no és fàcil perquè és dura i aspra. De fet, no sé per què me'n preocupo: se'n surten genialment, i acaben amb una història tendra, emocionant i divertida. Tota una obra d'art. Ara només falta esperar la següent meravella d'aquests genis. *ah, i s'agraeix saber que els gossos de Disney ja no saben parlar per què sí.
De'n Miike se'n poden dir un munt de coses, però el que mai es podrà dir d'ell és que sigui un director previsible. Ara resulta que li ha donat per fer pel·lícules per nens. Doncs vinga, que siguin pel·lícules per nens... Caricaturista, desvergonyida, divertida... encara estic totalment perplex.
Narrativament, pel guió, per les frases mitigues, per les interpretacions, per la quarta paret, pels pseudointel·lectuals... Aquesta pel·lícula és una obra mestra per tants motius...
No he vist els sis episodis de la sèrie de televisió en què es basa, però ja estic intentant posar-hi remei. Com a pel·lícula, resulta irregular i insatisfactòria, però té tants punts a favor que dubto que aquesta segona sigui la darrera vegada que la vegi. Surrealisme, números musicals, una estrella baixeta i calva, psoriasi que sembla lepra i en Robert Downey Jr. Més.
Que el més remarcable d'una comedieta de merda sigui que és una "Silvio Berlusconi production" ja diu molt del què és. Tot i això confessaré que en un parell de gags vaig riure. I això que encara no portava gaire cervesa al cos...
Un dels factors principals que fan que una pel·lícula ens agradi o no és la capacitat que tinguem de sentir-nos identificats amb algun dels protagonistes. Crec que per això m'agrada tant Broken Flowers, perquè també jo estic en un viatge vital pel meu passat emocional. Per sort, no és cap fill, el que busco.
La tercera peli i l'abús de cervesa és només una manera de desactivar el cervell davant d'aquest munt de merda que pretenem veure. Però no n'hi ha prou. La paciència està al límit i en el retorno de Martin, on no hi ha cap retorno ni cap Martin, sinó algú amb una màscara que persegueix gent que es frega el pit, ens fa desesperar. Terrible. Cervesa. I la resta de pelis que se les mirin els altres fricazos de la sala.
Hi ha moltes maneres de començar una marató de cinema escombraries. Potser amb una peli de merda o potser amb una d'encara més merda. Però és que aquesta peli de merda, és produïda per en Berlusconi. Supera-ho.
Amb un títol així qui pot voler continguts, oi? Hi posem algunes ties mamelludes amb canins punxeguts que es refreguin sensualment i ja tindríem pel·lícula. Si s'amanís amb alguna bona broma i algun detall sorprenent ja seria de nota, però clar, això ja seria demanar massa.
La ciència ficció és un gènere molt perillós de combinar amb la comèdia. Quan se sap fer i surt bé, poden sortir autèntiques joies. Però això ha passat molt poques vegades, al llarg de la història. Però el més normal és que passi el que passa aquí, que volent fer dues coses massa diferents s'acabi parint un garbuix irregular amb bones intencions però poca substància.
La gran pel·lícula desaprofitada de la nit. O potser sóc jo, que sóc gilipolles i no vaig saber captar la gran profunditat sociològica que amara tots i cada un dels fotogrames d'aquest garbuix. Però si després de quatre dies no en recordo pràcticament res em nego a creure que sigui sense una bona raó. I això que no em vaig adormir.
Crec que si em posessin davant els responsables de crear aquesta aberració i els responsables de premiar-la no sabria per on començar a repartir hòsties. És que sóc incapaç de decidir què és pitjor, si agafar una idea amb una certa gràcia i destruir-la fins convertir-la amb una cosa horrible i estúpida o riure-li les suposades gràcies.
És difícil valorar Zone of the Dead. Per la seva profunditat, per la seva foscor. Val, sí, és cert: la vaig dormir. Però vaig veure un bon tros del principi i un bon tros del final, i sé que no em vaig perdre absolutament res.
És cert: la idea és boníssima. Veure el món des dels ulls d'un zombie mola molt. Llàstima, però, que tota la resta (guió, actors, efectes, fotografia, direcció, color, producció, ... vaja, tota l'execució) sigui una puta merda.
Nazis. Zombies. Sang. Neu. Jovenets tontos. Ho barregem una mica, hi afegim uns bons riures, i en surt una peli de zombies més que decent (i que per sort no pretén passar d'aquí).
Una altra història qualsevol, un altre drama familiar a l'estil Little Miss Sunshine. Però és llesta, i sap incloure un aspecte molt atractiu per fer que allò que hagués estat només una pel·lícula més, es converteixi en Accidents Happen. I és que tot i no saber del tot si quadra dins el festival de Sitges, i tot i no ser capaç de fer al·lucinar a ningú amb els seus punts forts, fa sortir de la primera sessió del dia amb una certa satisfacció.
Zombis nazis. A veure, què més... Nazis zombis? Ah, sí! i zombis nazis. Alguna bona broma i una producció excel·lent, i... Ei, nazis zombis! Ho heu sentit? Nazis zombis!
I per cert, nou nivell. Ja es pot fer broma dels jueus en una pel·li on hi surtin nazis, encara que siguin zombis.
Optaré per fer-vos el comentari més adequat per aquesta pel·lícula. Exhortació. No en diré res, només que la mireu, tant aviat com pugueu. Exclamation mark. I que sigui tan ràpid com un massai. Per cert: Polla!
Partint d'una premisa atractiva i una seqüència inicial gairebé magistral, es va diluint fins resultar poc més que simpàtica i agradable. Ben feta, això sí, però sense acoseguir arribar on sembla voler, quedant a mig camí de tot arreu.
Suposo que algú s'hi podrà referir com "el Shaun of the Dead dels viatges pel temps", o potser fins i tot com "un Primer de risses". Potser seria exagerar una mica, i en el fons no és més que una comedieta romàntica on una colla de fracassats fan coses grans, però té una cosa boníssima al seu favor. És anglesa. I l'escenari principal és un pub. Els lavabos d'un pub, gairebé es podria dir. I a més, els cinc minuts inicials i els finals són realment exquisits.
Com que a la primera projecció, la pel·lícula es va tallar unes quantes vegades per culpa d'una tempesta, ens van oferir una nova entrada. Vam pensar si valia la pena no gastar-la de nou en Inlgorious Basterds, i no va caldre ni respondre. El segon visionat aguanta de meravella i permet gaudir-la fins i tot un pèl més. És cert que ni en Pitt ni en Brühl estan a l'alçada, però comptem amb un enormíssim Hans Landa (que passa directament al top dels personatges d'en Tarantino), una magnífica Mélanie Laurent, un parell d'escenes memorables que s'aguanten i es tensionen només per un increïble diàleg (la pipa i l'strudel), un ritme fantàstic, una banda sonora de nivell i provocativa (com ja ens té malacostumats en Tarantino), unes escenes d'acció seques, ràpides i sense contemplacions, i un seguit de personatges que espero veure encara més perfilats a l'edició extensa. Que sí, que ara li donaré un descans i pararé de parlar-ne. Però ja estic esperant el DVD amb les escenes eliminades de la versió de Cannes.
Dins la retorçada ment d'aquest geni hi devia passar una sola cosa. Aprofitar tota una iconografia, tot un tram molt marcat de la història, per posar-la de segon pla de la seva nova genialitat. Perquè tot i regalar-se algunes escenes de pur plaer històric, que Inglorious Basterds estigui ambientada en una hipotètica França ocupada pels nazis és secundari. El que interessa de veritat són els diàlegs, els tres o quatre personatges memorables, l'ambient i l'expectació. Tota la pel·lícula se sustenta en aquests quatre aspectes, que no són més que els que fan esperar que tots els camins que s'estan mostrant s'uneixin en una apoteosi final que fa salivar des dels cinc primers minuts.
Què no hauria de faltar mai, en una marató de cinema escombraries? Exacte, una peli de zombis. I si a part de zombis són strippers? Molt millor encara. De fet, Zombie Strippers! és un títol tan genial que ha d'anar amb una exclamació.
Com a pel·lícula serà una merda enorme, però hi ha sang, soroll, pits i cadàvers. Tot de mentida. Si a part de zombis i strippers fossin marsupials ja farien falta com a mínim tres signes d'exclamació.
El meu jo malvat, inhumà i de tendències eugenèsiques em diu que posar un pingüí en una barberia on hi canta un cor de nans barbuts és excusa i justificació suficient per tenir un circ de nans.
El meu jo bona persona, en la intimitat, li dóna la raó.
Com m'agradaria, ser un respectable ciutadà nordamericà de mitjana edat, per poder recordar aquesta pel·lícula com una cosa entranyable del Nadal. Però no, sóc qui sóc, i em tocarà recordar-la com una puta tortura sense nom.
Ninjes zombis vampirs... marsupials! Hi ha combinació de paraules més genial que aquesta? Ara sé que el Tao consisteix en remenar-te molt fins que aconsegueixis reviure uns ninjes blaus que busquin sang saltant a la cangura manera sobre les seves víctimes. El Tao mola!
Aquesta pel·lícula només té un objectiu. Que qui la miri digui "Bah! Nosaltres ho podríem fer millor..." i algú al seu costat repliqui "Sí, oi?", i un tercer afegeixi "Jo tinc una càmera a casa". I així va ser com va néixer...
Menja't aquesta, Christopher Nolan! Tant trencar-te el cap per explicar l'origen i les motivacions d'un heroi fosc com és en Batman i un puto filipí ho esbandeix explicant que s'avorria mirant porno alemany, i que ser en Batman és més divertit que mirar pluges daurades.
Hi ha un parell de gags salvables de tan tontos, com el coco que cau del pal elèctric, o l'inici de la seqüència onírica, i també crida l'atenció el primer atracament musical, però... bé, deixem-ho córrer...
Quan després d'onze pel·lícules seguides n'apareix una de zombies, s'ha de tenir fe. I no és que Zombie Strippers sigui un gran què, però una mica de morts, sang, enveges femenines, barres d'striptease, pilotes de ping pong i bon humor, senten de meravella.
Intentant obviar el detallet d'aquestes persones explotades per vés a saber quin criteri de diversió, aquest western mola. Mola per les persecucions, mola pels personatges i per l'exageració. Però sobretot, sobretot, mola pel pingüí i per la cara del Sherif. Que val un món
És ben cert que quan penses haver-ho vist tot, sempre sorgeix quelcom nou que és capaç de sorprendre: i és que després d'haver vist molt dels licantrops de sempre, ara arriben les dones-cangur. Bossa marsupial inclosa.
És cert que sembla un petit oasi dins de tanta brossa, però no ens deixem enganyar: fa pràcticament el mateix que tota la resta. L'única diferència és que, tot i l'amateurisme, és més llesta: sap enllestir el tema en només trenta minuts.
Heus ací una vegada dos dolents molt idiotes que van decidir anomenar-se Joker i Chapinguino en honor als dolents del còmic. I uns taxistes imbècils que per no mirar porno alemany decideixen fer-se Batman i Robin. Afegeix-hi cançons en tagalog-anglès-castellà, unes actuacions demencials, un fil argumental que faria caure a qualsevol de la cadira, una història d'amor amb bat-bromes sexuals pel mig i res (absolutament res) de salvable.
Hi ha molt poques pel·lícules que hagin aconseguit posar-me de mal humor. Una d'elles, i en una posició molt destacada, és Honor de Cavalleria. Doncs bé, ras i curt: aquesta cosa és encara pitjor. Per l'absència de qualsevol tipus d'atractiu (ni narratiu, ni visual), per la fluixíssima intenció de metàfora argumental i per la falsa pretensió de transgredir i transcendir. Maleït farsant!
Molt bé. La vida d'un monstre bo que combat a monstres dolents pot ser molt dura i malinterpretada des d'una societat japonesa avorrida de tanta destrucció de maquetes. Però més dur és aguantar aquestes quasi dues hores amb monstres que molen, però amb un ritme i un guió que no fan més que avorrir.
Em pregunto què collons em vaig cardar abans de mirar aquesta pel·lícula per primera vegada. No recordo cagar-me en uns putos subtítols fets amb traducció automàtica i totalment inintel·ligibles, però tot apunta que me'ls vaig menjar. Deu ser que la història tampoc té massa res per aportar i no es nota, que no entens res del que et diuen. La memòria és traidora. Una meuca, hi afegiria jo. Però els monstres molen. Tot i que no hi hagi en Tadanobu enlloc, els monstres molen molt.
A més, he de confessar que era la meva arma secreta per vèncer en Jordi, cosa que vaig aconseguir mestrament. Algun dia compartiré la gravació dels seus ronquets.
Després de veure-la per primera vegada vaig pensar que no podia ser. Tanta absurditat genial no podia ser possible de cap manera. Però ho és. Collons si ho és!
"Quan una societat no utilitza la diferenciació pel color dels pantalons... la vida no té sentit, i quan no té sentit..." I quan no té sentit, el millor és enfotre's del capitalisme amb una pel·lícula de ciència-ficció soviètica hilarant, delirant i tremendament genial. Ku!
És ben cert que la inspiració per força ha de tenir la cara més estranya i ha de sorgir dels fets més inversemblants, de les parets més llefiscoses o dels individus més pertorbats. Però el que també és cert és que amb una ajuda o una situació no n'hi ha prou per destil·lar coses bones. I el fet de veritat és que els Coen són uns genis des de l'inici, i que vés a saber quina és la seva inspiració.
Scream abans d'Scream? I una puta merda! Scream no li arriba ni a la puta sola de la sabata, a aquesta meravella que sí fa riure, i amb ganes.
Ambientada el dia de l'aniversari de la Jamie Lee Curtis, rebenta tots els tòpics de l'slasher de manera a vegades massa evident i amb alguna baixada de ritme, però aconsegueix guanyar-se un lloc capdavanter entre les comèdies de terror. Potser prenent com a referència Scary Movie això no sigui dir massa cosa, però jo puc afirmar que repetiria. De fet, en sé d'altres que ja ho han fet.
No sé què dir. En la meva vida he vist enormes munts de merda. I he vist pel·lícules que miraria una vegada i una altra. Però una combinació tan perfecta de les dues tipologies fa realment de mal trobar. Pits gratuïts, primers plans de ninotets mal fets, estereotips a discreció i un porc espanyol que fa la fi que mereix. Què més voleu? Poesia? Jo volia un gintonic i em vaig haver de fer fotre.
Aquesta seria un clar exemple de pel·lícula innòcua però increïblement agradable. Una història amable, que amalgama perfectament el drama no excessivament sentimentaloide amb la comèdia surrealista, es converteix en una aposta segura a l'hora de triar una bona pel·lícula per recuperar. És clar que també pot ser simplement que sigui excessivament benevolent amb ella pels bons records que em porta, però això ja seria un altre tema que no discutirem ara.
El primer que vaig fer després de mirar per primera vegada Forbidden Zone va ser posar el DVD dins la caixa i canviar-la de lloc, per tenir-la ben a mà per les properes vegades que la miri. Que seran unes quantes, això és ben segur.
Si bé la primera part va passar a la història per ser la pel·lícula infantil amb la propaganda subliminal de tabac menys subliminal, per no deixar-nos veure la Sigourney Weaver en calcetes, per la inclusió més patillera d'un secundari negre i per la metàfora sexual més lamentable ("I'm the keymaster" - "I'm the gatekeeper"), aquesta podria passar a la història, per exemple, per... per... per... Merda! Fa una estona jo tenia una infància...
Oh, desventura! Oh, infortuni! Crec que me n'acabo d'adonar que vaig voler ser alguna mena de "científic" per culpa dels caçafantasmes. Tot el que m'envolta s'ensorra.
A vegades, el límit entre la realitat i una pel·lícula és tan gran que tot plegat dóna la volta i es converteix en la realitat més freak mai vista. O potser només quelcom semblant.
Una dona lliure, un castellà que té un castell i una empresa de compra-venda d'animals i fetus malformats. Resultat: la venjança dels fetus. I diversió.
Simpàtica i entretinguda, queda lluny de qualsevol mena d'alabança per una sola qüestió: la història no para de donar voltes i més voltes per, al final, acabar en res.
Allà on molts hi veuen una fita infantil o adolescent, jo només hi veig un grapat de nens histèrics que no paren de cridar i que m'ataquen els nervis de mala manera mentre passen aventures endolçades. Buf!
A mig camí entre la comèdia, l'horror i el drama, es queda justament en allò que de ben segur que no volia ser: una merda. Per sort, l'Stuff mola. Tot i que només una mica.
L'he vist vegades i vegades, però cada vegada em quedo més i més enganxat en aquell puto paper de paret regalimant. La creació és així, a vegades hi és, a vegades no hi és, i a vegades és fora, matant la teva família.
La gent normal, directors i guionistes de cinema inclosos, van fent la seva feina com bonament poden i, si algun dia tenen sort, fan alguna cosa que realment val la pena. Si són realment bons amb el que fan, i el que han fet bé no sigui fruit de l'atzar, llavors pot ser que es repeteixi alguna vegada més. En el cas dels genis, però, directors i guionistes de cinema inclosos, cada cosa que fan acaba sent una puta obra mestra, i quan de tant en tant flaquegen el que en surt és "només" una cosa excel·lent.
Informació addicional: cada vegada que veig el títol d'aquesta pel·lícula no puc evitar pensar que el seu títol natural és "Burn Before Reading".
Una petita faula un pèl ingènua o una comèdia entremaliada. Potser el seu defecte és no decidir-se, igual que la Lotte, pel seu propi gènere; però això no és capaç d'emmascarar tot un imaginari fantàstic i un desenvolupament d'allò més delirant.
Molt bé, és només una petita opereta dels Coen. Però què bé que arriba a entrar, què bons que arriben a ser i com de bé que hi arriben a sortir tots. Fa fins i tot mal, dir tantes vegades bé per una pel·lícula que no passarà a la història. Però és que té el seu mèrit, que fins i tot les seves obres menors s'hagin d'agrair.
Una paia amb tendències autodestructives. Un advocat amb instint dominador. Ella n'és la secretària. Ho barregem bé, i en surt aquesta faula sobre les relacions, amanida amb bones dosis de dominació i submissió.
Riure's d'un mateix és un acte lloable. Però quan una pel·lícula horrible se n'enriu de pel·lícules horribles, es pot entrar en un bucle infinit que, més que desconcert, causa atacs de riure i estupor a parts iguals. I per si això fos poc, s'agraeix moltíssim que ens vagin contant els morts: ja no és necessari ni tan sols parar atenció a les xifres.
El poc que he llegit d'en Chuck Palhaniuk (que no inclou ni Choke ni Fight Club) m'ha encantat bastant, m'ha convençut. Però després de veure aquesta pel·lícula he quedat amb el convenciment que les adaptacions cinematogràfiques dels seus llibres i relats és millor deixar-los en mans d'autèntics fora de sèrie que els puguin aprofitar com mereixen.
En aquest món hi ha coses que estan molt bé, coses que estan bé, coses que estan malament i coses que estan molt malament. Un exemple de cosa que està molt bé és que la gent tingui capacitat de riure's d'ella mateixa. Un exemple de cosa que està bé és en Bruce Campbell. Un exemple de cosa que està malament són els auto-homenatges. Un exemple de cosa que està molt malament seria, no sé... ser votant de Ciudadanos? Sí, per exemple. O d'UPyD.
Això és un guionista, un personatge d'or que necessita una seqüel·la i els anys 80. Es troben en un local. Tots riuen i pensen com en serà de guai, en Number 5 vestit de coses divertides. S'abaixa el teló. Títol de l'engendre?
Aquest és un d'aquells clàssics insubstituïbles. Tindrà les seves mancances i el pas dels anys potser l'ha maltractat una mica, però continua divertint i entretenint de manera fins i tot sorprenent.
L'únic interès d'aquesta merda (horrible, horribilíssima, horribilosa) és que un samurai es passa tota la peli vestint unes calcetes que de ben segur que són ben femenines. I no sé si algú més se n'ha adonat.
Coses que he après mirant aquesta pel·lícula: - els pizzeros saben arts marcials. - una reportera famosa, només pot ser famosa si és extremadament pesada. - un cop d'altaveu pot arribar a causar un desplaçament de més de dos-cents metres. - si ets una tortuga, necessites buscar els teus orígens. - un guió on una rosquilla pot ser una arma letal, no mereix passar a pel·lícula.
No en van tenir prou fent que unes tortugues gegants fossin ninjes, mengessin pizza i estiguessin entrenades per una rata esotèrica, que van haver-les de posar als anys 80. Té tela la cosa. Sort que de petit eren els meus ídols, i que en Jim Henson era un puto crack.
És clar que s'ha de fer un esforç per creure-la, i és obvi que als anys 60 els que hi entenien en comèdies tenien un concepte diferent de ritme i desenvolupament a l'actual. Però val la pena: sigui com sigui, ens recompensa amb una història delirant i unes escenes còmiques impagables.
Les recopilacions d'esquetxos tenen un problema: són recopilacions d'esquetxos. I per molta continuïtat que se'ls hi pugui intentar donar, n'hi ha de bons, i n'hi que no ho són tant. Tot i així, a ningú se li escapa que aquesta primera pel·lícula dels Monty Python ha deixat molts gags memorables a la història, sigui mèrit del Flying Circus o no.
Com a fan acèrrim de les pel·lícules de ciència ficció dels anys cinquanta, era per mi una obligació veure aquesta paròdia-homenatge al gènere. Com a persona que presumeix de tenir dos dits de front era per mi totalment prescindible veure-la per segona vegada.
En comptes de tornar a lloar els Monty Python i dir lo meravellosa que és aquesta pel·lícula, em dedicaré a una altra cosa tant o més profitosa, com ara dir lo terriblement horrible que era la versió teatral-musical de The Holy Grail, Spamalot. Quin puto sacrilegi!
Des del curt inicial fins el final de la pel·lícula (passant, això sí, per algun gag irregular), The Meaning of Life dels Monty Python és i sempre serà una joia magnífica que s'ha de reveure de tant en tant.
Podríem pensar que pel sol fet de ser la primera, ha de ser millor que la seqüela. I per sort, això és totalment cert. Però tot i que la cosa millora cosa bèstia i que alguns gags són dignes de recordar, no deixa de ser, de nou, una encara millor aposta només per nits de cerveses.
Aprofitament màxim de glàndules mamàries = gaudi monumental. Veure de nou aquesta completa bogeria del pertorbat d'en Miike, és terriblement fascinant.
En un món on tothom mira com plou, tot un seguit de postals surrealistes, còmiques i pertorbadores, musicals i silencioses, expliquen la felicitat, el perfeccionisme i la crueltat de la vida amb una simplicitat atordidora i fascinant.
I si algun dia, déu nostru senyor no ho vulgui, m'he de convertir en un RocknRolla, com a mínim que sigui amb una imatge i un guió així. Per estar deliciosament entretingut.
Les comèdies àcides que pretenen criticar la societat en la qual han nascut són sempre desitjables i benvingudes. Encara més si tenen una arrancada tan bona com la que té aquesta. Per desgràcia, ni les intencions ni els començaments fan una pel·lícula, i aquí no tenim res més que això.
No passarà a la història de cap manera, ni tan sols (ni de bon tros) amb el més que dubtós mèrit de ser la millor pel·lícula d'en Kevin Smith. Resulta poca cosa més que una simple comèdia d'adolescents, però així i tot uns pocs gags aconsegueixen posar-la en un nivell més que digne, fent que veure-la sigui d'allò més agradable i fins i tot recomanable en determinades circumstàncies.
Molt bé: zombies, sang, escenes d'acció, corredisses, mutilacions, el típic rabiós que la dinya... però sobretot, una parodia monumental sobre el gènere, per si el gènere ja no fos prou paròdia de tot plegat. Magnífica i divertidíssima antecedent de la també monumental Hot Fuzz.
Sou una d'aquelles persones que sempre s'han preguntat com seria una pel·lícula feta completament per gent lobotomitzada? No només els protagonistes, sinó absolutament tothom. Amb un guionista lobotomitzat, amb uns maquilladors lobotomitzats, amb un editor lobotomitzat, amb un director lobotomitzat, amb uns productors lobotomitzats, amb un decorador lobotomitzat, amb un músic lobotomitzat, amb uns càmeres lobotomitzats... Satan's Little Helper és un experiment fallit d'integració social.
És justament així com una pel·lícula amb bones intencions, bon repartiment, punts forts, bona fotografia i bon ritme, esdevé monòtona, exageradament moralista i terriblement forçada per culpa d'una història que algú no es va repassar més de dues vegades.
Tot i comptar amb uns personatges odiosos que no transmeten cap mena d'empatia; tot i utilitzar uns morts de fireta; tot i partir d'un guió que no s'aguanta per enlloc; tot i haver d'aguantar tota la pel·lícula per un final que no compensa; tot i la suposada ironia que fa aigües; tot i tantes i tantes coses que la fan totalment prescindible... ...li donarem el benefici del dubte pel sol fet de ser una qüestionable pionera, tot i que la posterior i semblant The Evil Dead la supera de llarg en tots els aspectes.
Veient qui són els responsables de tot plegat, les comparacions són inevitables, i Zoolander és tan gran que fa ombra a qualsevol cosa impedint veure-la en tota la seva magnitud. Tot i això, amb l'inici i el final que té, amb en Robert Downey Jr negre i amb en Tom Cruise calb, marxós i filldeputa, aquesta té massa punts meritoris com per deixar-la escapar. I altra vegada es confirma que no hi ha res com tenir un munt de pasta i amics, per passar-ho bé fent el que te surti de la polla...
Una de les normes no escrites del cinema còmic diu alguna cosa així com "quan et quedis sense recursos, droga algú i fes que es despulli". Mai falla. Un cartutx potent que convé no esgotar tan aviat com es fa aquí. A no ser, és clar, que tinguis una mica de sexe amb nans a la recàmera. En aquest cas, fes el que vulguis amb el drogat en boles.
Tot i no ser una gamberrada a l'alçada de Zoolander, Tropic Thunder és incisiva, crítica i terriblement divertida. Flaqueja en algun punt, però els tràilers i la caracterització dels personatges ho compensen sobradament, aconseguint un resultat més que dignament gamberro.
Acceptem-ho. Army. Schizopolis no té cap mena de sentit. Zygote. Però al menys podem estar del tot segurs que si no té cap mena de sentit no és per culpa de deficiències en el guió o en la direcció. Nose army. No. Noooooose army. Si Schizopolis no té cap mena de sentit és per culpa nostra, perquè no l'hem sabut comprendre. Jigsaw. I això és un enorme consol. Turn. La continuarem mirant una vegada i una altra, una vegada i una altra fins que tingui una miqueta de sentit. Zygote. Mayonnaise. Turn.
Anys 70. Dolent dolentíssim que mata. Bo boníssim que domina els revòlvers i les dones. James Bond? No! Una brossa encara més gran! Ridícula i discontínua, aconsegueix sortir de la mediocritat amb alguns grans gags barroers que arranquen grans rialles als espectadors més motivats. Mugrons amb sifó sota les bruses, afaitats a cop de bala, vidres anti-bales, xulos, guarres, dolents, revòlvers, efectes especials de pena, continuïtat de merda i pedaços d'ull que s'aixequen amb sorpresa generalitzada. El final, horrible, l'envia inevitablement a la foguera; però se salva a l'últim moment per allò de fer-te passar una bona estona rient amb ella i d'ella.
Un requisit indispensable per mirar Tokyo Gore Police és la desconnexió prèvia del cervell. Una vegada fet això, ja podem riure sense parar amb les amputacions, els aspersors sanguinis, els anuncis de la tele i tot en general, rematant-ho amb les cames amputades reconvertides en retropropulsors. Dolenta, dolenta, dolenta. Però com mola, aquesta merda ridícula!
És cert: l'última pel·lícula, la de les 6 del matí, és esperada amb unes ferotges ganes de fer conya, i Tokyo Gore Police és idònia per aconseguir-ho. Sang, més sang, molta més sang, amputacions, ferides que es converteixen en armes letals, venjances creuades i tornades a creuar, i uns gags, muntatge, guió i producció horribles. Aquesta cosa es manté al límit entre el cine fet per enfotre-te'n amb ganes i la més immensa brossa. I potser aquesta és la seva gràcia.
A vegades fa de mal dir si em carden més ràbia els creients de qualsevol religió o els que s'empassen tota la merda dels ovnis i similars. Normalment acabo concloent que no deixen de ser dues vessants del mateix fenomen absurd, i em tranquil·litzo fins la propera vegada que caic en una pàgina que parla d'abduccions i/o de miracles marians. Fa uns anys va aparèixer el vídeo d'una suposada autòpsia a un extraterrestre que havia caigut amb la seva nau al desert de Nou Mèxic. Segur que el nom de Roswell us sona. Alien Autopsy explica com es va fer aquest vídeo, i com l'home que ho va maquinar tot riu i continua rient. No serà una pel·lícula memorable, però per riure dels creients fa el fet, i està feta de manera més que competent.
La bona notícia és que la idea de les strippers zombis aconsegueix captar l'atenció durant una estona, ni que sigui ensenyant un pit siliconat de tant en tant. La mala notícia és que no ho aconsegueix gaire estona, i acaba sent tot plegat d'alló més avorrit. Un bon intent, però del tot infructuós (tot i el magnífic signe d'exclamació que té el títol).
Em costaria creure que ningú dels que ahir estàvem fent cua al Retiro per veure això no tingués del tot clar què esperar d'una pel·lícula d'aquest home, però en tot cas quan abans d'entrar aquests despistats van veure com els passava pel costat el productor amb un barret amb forma de Guilala alguna cosa deurien començar a sospitar. Després de (ja ho sabeu, ho repeteixo i ho repetim tot sovint) koales oficinistes, calamars boxejadors, crancs porters... i just abans de gats cuiners, una pel·lícula amb un monstre godzillós totalment ridícul no ens hauria de sorprendre de cap manera. No ens hauria de sorprendre, però sí que ens hauria de fer riure. I molt!
No cal explicar els gags ni el que conté, simplement mireu-la i gaudiu-ne com si fóssiu nens, que és simplement el que pretén.
En Minoru Kawasaki no n'ha tingut prou amb un calamar boxejador o un koala sospitós d'assassinat, no. En Minoru no en té prou amb presentar-se amb el seu productor amb un barret de Guilala i ell mateix amb la màscara del Takemajin, el Déu Takeshi Kitano que ha de salvar al món de totes les espores que es volen reproduïr i destruïr la Terra. En Minoru no en té prou amb tot això i es treu de la màniga una pel·lícula deliberadament matussera, amb una cimera del G8 (atenció a la caracterització dels presidents!) amenitzada per l'aparició d'un monstre d'aparença estranya que destrueix tot el que troba al seu pas, sense que els líders mundials siguin massa capaços de fer res per impedir-ho... Per descomptat que la pel·lícula és una paròdia i homenatge a si mateixa, a la seva predecessora i al gènere; i que tot plegat és una broma enorme feta de manera barroera i amb algunes seqüències un pèl massa pesades. Però barroer no vol dir ni dolent ni menyspreable: com sinó haguéssim pogut passar aquesta gran estona rient fins aconseguir agulletes a les galtes? Aquest home és ja un amenitzador imprescindible de la meva col·lecció de pel·lícules preferides. (i... merda! per què no he portat el dvd de koala kacho per a que me'l firmi? m'he hagut de conformar amb l'entrada guixada...)
Se li perdona tot, tot i tot (sobretot els buits de guió), pel sol fet de crear aquest ambient, aquesta paròdia... però sobretot per fer existir l'Edward Scissorhands.
Aquests putos japos estan totalment sonats. Quan creus haver-ho vist ja tot (un calamarque fa lluita lliure, una donaimmortal, un koala oficinista, una nenaamb una doble gegantina que només veu ella o zombis sortint d'un abocador) es despengen amb qualsevol cosa més demencial encara. Com ara un home que pot créixer fins assolir mida Godzilla per fer lluites televisades amb els monstres més impossibles (menció destacada pel pollet plumat sense cap i amb un ull gegant a la punta d'una mena de polla retràctil). Jo desisteixo, ja em poden venir amb qualsevol cosa, que jo em nego a sorprendre'm mai més.
Si bé es pot dir en favor seu que és valenta i intenta transmetre força coses (comèdia, friquisme, terror, crítica, reflexió), prenent com a referència què és l'art i què són els artistes, és trist veure com fracassa estrepitosament en cada una d'elles.
Una pel·lícula de zombis per nens? Fet. Mentre els de Disney s'entesten a fer que els millors amics dels nens siguin animalons de tot tipus, però sempre simpàtics i de gran cor, de tant en tant arriben alternatives.
Aquí, en un món alternatiu on els zombis han pogut ser domesticats i són utilitzats com esclaus domèstics, un nen inicia una sincera i bonica amistat amb el seu zombi, cosa que li comportarà petits problemes. A veure si amb una mica de sort en un futur no massa llunyà pot deixar de ser vista com una raresa.
Al més pur estil Historia Interminable, dos nens s'aventuren a construir la seva pròpia pel·lícula sobre Rambo. Tot i caure en els tòpics de sempre de les pel·lícules de nens mínimament marginats i en els extremismes d'entorns i caràcters... és agradable, divertida, entranyable i està sorprenentment ben feta (cosa que potser hem de començar a agrair al director de la també fantàstica The Hitchhiker's Guide to the Galaxy).
Un calamar antropomorf que busca el títol de lluita lliure, un pop antropomorf i una gamba antropomorfa que li volen impedir, un locutor amb una llauna de cervesa al front, el Pakistan, amor interespècie, un exlluitador tenyit amb la boca torta i una samarreta de Toys'R'Us, un venedor de naps i, per sobre de tot, una família unida que supera tota adversitat per retrobar-se.
Una broma enorme, a la qual es pot entrar o no, i que tenint en compte que estrany i passat de voltes no sempre equival a bo, és molt estimable.
Per fer obres mestres cal conjuntar un munt de factors diferents, i és una feina increïblement dura que requereix també bona part de sort. Per fer bones pel·lícules calen menys coses, però igualment no és fàcil, com no resulta tampoc senzill ser competent amb qualsevol treball.
Però fa ràbia, que quan te trobes una pel·lícula que està feta amb una mínima competència i originalitat, tot i no ser res de l'altre món, sorprengui. Aquest seria el cas.
Quan algú us vingui presumint d'haver aconseguit una mescla perfectament equilibrada de terror, sang i humor... desconfieu. Si aquest algú ha guanyat la possibilitat de fer la pel·lícula en un reality show televisiu... fugiu.
Bé, per ser justos, té algun punt interessant, i a estones es mira ben de gust, però al final no deixa de ser totalment oblidable.
Al Regne Unit de principis dels vuitanta, dos nens obsessionats amb Rambo decideixen fer-ne una seqüela per un concurs d'un programa de televisió. Mentre avança la filmació van descobrint l'autèntic valor de l'amistat i blah-blah-blah...
Sona més interessant i divertit del que és en realitat, però no deixa de ser agradable de veure.
Divertida i entretinguda, intenta emular aquella gràcia tonta i impertinent de la mítica sèrie, amb contínues referències per delectar els seguidors més antics... però ho aconsegueix només a vegades: li falta aquella elegància que li donava el toc d'ironia característic de l'original. Potser hi falta en Mel Brooks? Amb un Steve Carrell molt correcte, que per sort no intenta imitar al gran Don Adams, el que més dol és pensar que si bé Get Smart (la sèrie) va ser la primera gran antítesi a la saga James Bond, la pel·lícula no és més que una burda reutilització dels tòpics i gags de pel·lícules més recents.
Realment, en John Waters és un paio peculiar. Així en general, no es pot considerar que cap de les seves pel·lícules sigui una obra mestra (més aviat al contrari), però aconsegueix en cada una d'elles unes quantes coses imprescindibles per ser un gran autor, la principal de les quals diria que és la coherència, tant personal com professional.
A l'estiu el cervell s'estova. És un fet. El que mai hauria cregut és que el reblaniment pogués arribar a ser tan enorme com per fer-me capaç de mirar aquesta enorme basura.
Una joia de minut i mig, sense diàlegs i amb només dos personatges, els dos igual de mítics. Fins i tot els crèdits són imprescindibles ("We gratefully acknowledge the city of Tokyo for their help in obtaining Godzilla for this film.")
Una passada (massa passada) de volta respecte les anteriors i genials EvilDeads, amb massa poca sang i masses ganes de barrejar èpica, còmedia, aventura i horror. Una fantasmada terrible, que potser pot fer arrancar algun somriure.
Sí, és divertida, i realment a les antípodes del que ens acostuma a arribar d'orient, però una vegada acabada resulta ser ben poquet més que una versió de Porky's amb xinos. Bastant recomanable, tot i això.
Una pel·lícula anglesa que mescla terror i comèdia? Sempre que passen coses així les comparacions són tan odioses com inevitables, i gairebé sempre l'últim d'arribar hi surt perdent.
En aquest cas, a més, tot i que les interpretacions rendeixen fantàsticament, el guió no està a l'alçada pràcticament en cap moment, ni pel què fa a la comèdia ni al terror.
Un requisit imprescindible per una comèdia és fer riure. A algú, a qui sigui, però fer riure. Dubto bastant que segons aquesta premissa es pugui considerar que aquesta pel·lícula sigui una comèdia.
El plantejament inicial és interessant, un individu troba un dit amputat al terra de la seva cuina. La resta, basura. I la comparació publicitària amb After Hours, insultant.
I un dubte que em va plantejar aquesta pel·lícula: realment a ningú se li va passar pel cap, abans de 1977, que podria ser una bona idea esteril·litzar en Tom Hanks?
Fer una pel·lícula basada en un diari de notícies fictícies ha de ser una tasca realment complicada. El format de telenotícies s'esgota ràpidament, i tot queda a mercè de cada gag de manera individual. I clar, ja se sap què passa en aquests casos...
Compleixen: els peruans salvavides amb raigs làser als ulls, el jugador de bàsquet nascut amb judaisme, Steven "cockpuncher" Seagal, els gatets arrebossats i, sobretot, "armed gunman".
Més val oblidar: la clon de Britney Spears, el "negro", el creuer gay, el joc de la violació, la partida de rol, la política internacional, el Bates 4000 i, sobretot, l'estúpida part final.
Realment, fer pel·lícules d'esquetxos és realment complicat, i que hi participin diversos directors no suavitza el problema, precisament. Lligar-ho tot com si es tractés d'una sessió de zapping a través de la televisió nocturna no sé si és la millor manera de fer-ho, però certament funciona suficientment bé.
Com és d'esperar en una pel·lícula feta de retalls, n'hi ha de mediocres i n'hi ha d'acceptables, i fins i tot diria que n'hi ha de memorables (sobretot la paròdia de l'home invisible o la que dóna títol al conjunt).
Mirant aquesta pel·lícula queden ben clares dues coses, d'en Michel Gondry. Una, que sí, que és cert, que el paio i els qui l'envolten s'ho han de passar teta, fent les seves pel·lícules. Dues, que per molta riquesa i imaginació visual que tinguis, Michel Gondry, Michel Gondry, si et fas amic d'un guionista de veritat potser podràs explicar les històries amb un ritme adequat i sense coses (des)penjades.
Encara tinc confiança amb els guionistes de sèries de dibuixos animats, confio que en algun moment se n'adonaran que fer un guió per una pel·lícula de 90 minuts no és exactament el mateix que fer-lo per un capítol de 25. Amb South Park se'n van sortir la mar de bé, de manera que ho continuaré controlant, no fos cas que en algun moment ho tornin a aconseguir i se'm passi per alt.
Teeth és una pel·lícula que resulta simpàtica, amb una frescor que s'encomana, però que a mesura que avança va posant de més i més mala llet. I és que per molt que faci somriure, queda en tot moment la molesta sensació que és una història increïblement desaprofitada. Volent anar a molts llocs, es queda a mig camí de tot arreu, i acaba no fent por, no fent riure, no fent pensar i generant un cabreig contingut.
Tot i això, crec que és d'agrair que com a mínim intenta amb ganes tot el que no aconsegueix, cosa que la majoria de pel·lícules similars ni es molesten a fer.
M'encanta com en Gondry agafa les coses més simples i mundanes, hi juga, i en fa petites obres d'art. És pretenciosament senzill. Ja m'havia passat amb Eternal Sunshine, però sobretot amb La Sciende des Rêves, que en acabar la pel·lícula penso que el director aconsegueix desplegar tot el seu imaginari i fer-lo tan atractiu que nosaltres podem arribar a gaudir-lo quasi tant com ell mateix. Be Kind Rewind és una petita broma, o potser homenatge, a tot un cine diferent, atrevit, que s'escapa de les fòrmules establertes i que lluita per no quedar-se enrere. I per si tot això no fos prou motiu per veure-la, només afegir que en Jack Black hi fa un paper d'imbècil, que és el que li prova. Què més podem demanar?
A Nothing no hi passa res, excepte que sembla clar que absolutament tothom qui hi va tenir alguna cosa a veure s'ho va passar teta, participant-hi. Jo no vaig ser menys (tot i que sí, la pel·lícula sigui només l'excusa per posar dos estúpids a saltar sobre una colxoneta blanca).
El que més recordo de l'estrena de The Ladykillers són les crítiques fredes o directament dolentes que va rebre de tot arreu. Després de veure-la de nou puc realment entendre-les (tot i que no compartir-les).
Per una banda, pels seguidors dels germansCoen aquesta es tracta clarament d'una obra menor. Potser pel fet de ser un remake, però a estones no acaba de funcionar del tot bé, i en d'altres avança a trompicons. No té la frescor de The Big Lebowski ni l'ambientació de Barton Fink, i tot plegat la col·loca a la cua de les seves pel·lícules.
Per una altra, qui pogués esperar una típica comèdia es troba amb l'estètica atemporal i l'atmosfera estranya, a estones propera als dibuixos animats, comuna a les comèdies dels seus directors, i és normal que això inicialment tiri cap enrere.
Així doncs, ni està content el públic mitjà dels Coen ni el públic mitjà de comèdies, cosa que situa una pel·lícula que és clarament superior a la gran majoria de cinema que ens arriba en un terreny pantanós d'on no ha pogut sortir. I és una llàstima, sobretot pels secundaris, tots ells increïbles, i perquè cada vegada hi ha menys i menys pel·lícules on en Tom Hanks no foti ràbia.
Us agraden les ovelles? Així peludetes, simpàtiques i tranquil·les? Penseu que mereixen alguna cosa millor que viure obeint un gos? Aquesta és la vostra pel·lícula. La venjança de les ovelles és terrible i, cal dir-ho, la seva primera víctima és un vegetarià odiós. I això mola molt. A destacar també els imagables diàlegs fengshui-vegeta-hippinians de la rosseta bonica. Una meravella.
Voleu veure una parida comparable a Dos Tontos Muy Tontos però en versió estèticament millorada, conceptualment maquillada i que intenta falsejar un tímid argument per fer-lo semblar transcendent (però al qual no sap trobar solució)? Si de veritat ho voleu, mireu Nothing...
El tema promet. El principi entusiasma. I tota la resta és un seguit de tòpics inconnexos, personatges odiosos i situacions rocambolesques i previsibles, que no van enlloc més que cap a l'intent de perpetrar una nova saga tipus Scream però amb una vagina en comtes d'un assassí en sèrie psicòpata. El pitjor de tot és que la pel·lícula es carrega justament allò que fa que el tema sigui interessant, i converteix el símbol de la vagina dentata en una simple arma per tallar polles. Però la sang i tallar polles mola, i és que alguna cosa bona ha de tenir.
M'he resistit bastant a veure-la només per anar en contra de la inèrcia general. Ha estat bé, perquè he anat fent salivera. I no ha decebut. Tot i que el principi em sembla un pèl trampós, la resta és dolça, tranquil·la i simpàtica. Amb una cuidada fotografia i uns protagonistes (Ellen Page i Michael Cera) que espero veure durant molt temps.
Realment em meravella aquesta capacitat que té el cinema oriental d'originar autèntiques obres mestres on no passa absolutament res. Ja no sense acció, sinó fins i tot sense cap mena d'història ni fil argumental.
Sense arribar a la consideració d'obra mestra, ni tan sols de pel·lícula excepcional, Cha No Aji arriba a ser una obra més que notable simplement explicant la quotidianitat d'una família peculiar. I és que tenint un avi follet tortuga, una nena amb una doble gegantina i en Tadanobu cagant a l'aire lliure, qui vol un argument? A veure, qui?
Mai he aconseguit enganxar-me gaire a la sèrie Bob Esponja. No sé si perquè mai m'hi he acabat de posar o perquè mai m'ha acabat de convèncer del tot. Però n'he vist capítols suficients com per saber que m'encanta el seu humor barroer i aquest dibuix seu que s'autodestrueix sense gaires complexes. La pel·lícula és un capítol més. Entretingut i divertit, tot i que perd gràcia quan els dibuixos s'entremesclen amb personatges reals. Exceptuant l'aparició d'un frik de la talla de David Hasselhoff.
M'explico: la vaig veure en anglès en un cine de Boston ara fa 10 anys, quan la van estrenar. No sé amb quina mena de criteri la família amb qui m'allotjava va triar anar-la a veure, però va ser així. Reveure-la? simple curiositat: recordo que al cine m'hi vaig adormir, i que no la vaig entendre gaire. Ara? no tinc del tot clara la utilitat d'haver-la tornat a veure.
M'agrada molt aquesta nova fornada de pel·lícules americanes que s'obren pas amb simples temes quotidians i solucions originals. Al visionar The Savages és impossible no pensar en Little Miss Sunshine, per l'estètica, per la família en crisi que afronta un problema mundà o per la immaduresa dels 'quarentons'.
Però The Savages s'endinsa en parts més fosques de la vida, i en surt victoriosa tractant-los amb tendresa i originalitat.
No és més que una típica pel·lícula de tarda de diumenge: dolça, entretinguda i amb aquell transfons que li dóna una mica de gràcia més enllà d'un guió que parteix d'una idea atractiva. I funciona: m'ha arrancat els somriures que calia arrancar-me.
Sembla una parida, i ho és.
Però no es pot negar que fa somriure i que intenta (potser fins i tot ho aconsegueix sensiblement) anar una mica més enllà dels típics clixés de pel·lícula teenager.
Els clàssics tenen aquella mística d'elegància que els caracteritza, i Airplane! només pot presumir de ser la paròdia, la primera i la mítica; amb un humor totalment irreverent i boig.
I per tot això, i per mèrits propis, mereix també ser anomenada de clàssic en tota regla; que els clàssics també envelleixen.
Encara que sembli increïble, una peli de pits, cotxes, deserts, hòsties i diàlegs terribles, pot acabar fent història.
I sinó pregunteu-li al Tarantino.
No em pregunteu com vaig saber de l'existència d'aquesta pel·lícula, però tan bon punt la vaig haver descobert el pas natural era mirar-la. La vaig estar buscant durant un munt de temps, de manera infructuosa, fins que avui ha arribat a les meves mans de manera pràcticament casual.
De la pel·lícula res a dir que no sabés abans de veure-la (Mentida! No sabia que hi sortia un pingüí en una barberia!). Un western amb números musicals protagonitzat en la seva totalitat per nans. Potser ara seria èticament reprobable, però què voleu que us digui, en aquella època a la majoria els llençaven als voltors només de néixer. Fer el pallasso potser era un preu raonable, per sobreviure...
Ep! aquests robotets són simpàtics i divertits: perquè no els reaprofitem per una pel·li que tingui una base més sòlida i interessant? eh?
(Tot i això, una gran pel·lícula de tarda)
Potser els seus 28 anys pesen molt més del que seria convenient, però la música continua sent igual de bona, de manera que Ray Charles, Aretha Franklin, Cab Calloway i James Brown continuen encara sent suficients per contrarestar l'envelliment cinematogràfic.
Després de mirar The Darjeeling Limited em quedo amb la sensació d'haver acabat de mirar un debat electoral.
Els fans de Wes Anderson podran dir que aquest home continua creixent, mantenint l'essència del que l'ha fet gran. L'humor, l'estètica, el ritme, les textures i tantes d'altres coses intangibles.
Els detractors de Wes Anderson podran dir que aquest home fot anys que no para de fer la mateixa pel·lícula, i que ja n'hi hauria prou, de riure-li les gràcies.
I el millor (o el pitjor) de tot és que segurament els dos tenen absolutament tota la raó.
Una cosa que és molt important que aprengui a fer urgentment és evitar fer apostes que tinc possibilitats de perdre.
Molt de tant en tant, amb un company fem apostes tirant a estúpides. Una vegada vençut el termini marcat, el vencedor de l'aposta escull una pel·lícula amb dues finalitats. Per una banda, veure una pel·lícula que li vingui de gust veure. Per una altra, putejar el perdedor fent-li veure una cosa que trobarà insufrible. El perdedor, a més, haurà de pagar les dues entrades. La primera vegada em vaig haver d'empassar King Arthur, que en el seu moment va semblar una tortura enorme, però realment no va ser res comparat amb Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra.
Si una cosa bona es pot dir d'aquesta segona pel·lícula de Mortadelo y Filemón és que s'acosta més al que veiem als còmics que l'anterior, que tot i ser ja molt fidel a l'estètica Ibáñez aquesta havia passat pel sedàs Gomaespuma, donant un producte com a mínim peculiar. Però aquesta única cosa bona en comporta a la vegada unes quantes de dolentes.
El més important és que sembla ja més que clar que l'univers Ibáñez és totalment inseparable del paper, tot intent de treure'l d'allà no funciona en cap format. Els Fesser van aconseguir burlar-ho lleugerament aportant la seva peculiar visió, però en aquesta es tracta d'un producte tan poc personal que acaba no tenint cap mena d'interès.
Sí, és simpàtica, agradable, divertida i divertosa.
No, no és memorable, genial, hipnòtica ni novedosa.
Noia friqui s'enamora de noi friqui. Noi es disfressa d'àguila. Noia es disfressa de tauró. Ja tenim títol i imatge promocional amb ganxo. Passen coses. Noi friqui apallissa un lisiat. Fine.
No sé si definir una noia inadaptada vestida de tauró que s'enamora d'un noi obsessionat amb el seu passat i vestit d'àguila, com una fricada impressionant o com una comèdia àcida sobre la cerca de l'amor entre persones estranyes.
En tot cas: divertida, hilarant i, com a mínim, interessant.
Al contrari de tot el que podríem arribar a pensar amb un títol així, i sabent que la fòrmula 'aterriza como puedas' o 'scary movie' cada vegada està més esgotada, aquesta (aquesta) sí, que és de les bones.
I la culminació de la història és genial!
Si bé la segona part era ja una ombra del que va ser i és la primera, on una història trencadora i gaudible a un munt de nivells es converteix en un producte menys arriscat del qual es poden aprofitar encara alguns personatges i un munt de gags.
En aquesta tercera ja no queda res del que se'ns va donar inicialment, més enllà d'unes poques bromes que ni de lluny tenen el suficient pes per fer rutllar la història i mantenir una atenció constant al llarg de la pel·lícula. Una llàstima.
Sí, he rigut, clar que he rigut. Amb un nen que dibuixa polles i un hawaià que es diu McLovin qui es pot resistir a riure?
Però en el seu moment també vaig riure amb Porky's, i tot i que potser la història no estava aparentment tan treballada, al menys hi sortien pits. Molts pits!
Declaro novament la meva més sincera admiració per Wes Anderson. Amén.
El lema d'aquest bon home ha de ser que amb la història més senzilla en pot fer grans pel·lícules. Ho ha demostrat amb The Royal Tenenbaums, a Rushmore i ho porta al límit amb aquesta fantàstica Darjeeling. Sí, aquest és el punt criticable, però també el més lloable.
A més compta, com sempre, amb una estètica, fotografia, diàlegs i banda sonora impressionants, amb l'humor que el caracteritza i aquesta espècie de tendresa que fa aguantar un somriure de principi a fi. La cirereta? Un Adrien Brody increïble.
Hairspray podria ser aquella pel·lícula que m'ha reconciliat amb aquell infragènere conegut amb el nom de "musical". Podria ser un exemple de com s'haurien de fer els remakes, actualitzant i ampliant la visió dels originals. Hairspray podria ser el model per riure's d'un mateix i del propi passat. Brillantor estètica i optimisme brutal en temps on triomfa i agrada el pessimisme i la foscor. Haispray podria ser en Christopher Walken ballant de manera genial altre cop.
Però no, Hairspray ha de ser simplement aquella pel·lícula on surt en Travolta fent de dona grassa. A la merda, Hairspray mola.
A l'inici de Gozu, un dels seus protagonistes ens avisa que no el prenguem seriosament, que el que està a punt d'explicar és una broma. A partir d'aquí s'inicia un seguit de situacions i coses absurdes, incloent un gos antiyakuza, un cambrer amb pits, un déu amb cap de vedell, llet, estimulacions prostàtiques i mil més. Miike pur.
Al final, un japonès riu a la nostra cara, però ens podem quedar amb la plaent sensació que nosaltres hem rigut amb ell, i que com passa amb un altre dels personatges, amb una miqueta d'aigua calenta tornarem a estar com nous.
Hi ha pel·lícules que mereixen ser idolatrades sense motiu pel sol fet d'haver-se convertit en alguna cosa més que una pel·lícula boja. Aquesta n'és una d’elles, i ha merescut la pena l’esforç que ha costat aconseguir-la per poder-la veure de nou.
Més d’un any fa, ja, des que la vam veure a altes hores de la matinada a Sitges.
Ha merescut la pena. Molt. Té moments brutals. Però potser el final milloraria si m’hagués pres algunes cerveses més.
Si bé no s'acosta a l'ironia, ritme i disseny de personatges de The Incredibles, Brad Bird aconsegueix entretenir una estoneta, esgarrapar alguns riures ben trobats i, sobretot, fer-me pensar que l'Itxi (el meu hàmster) algun dia pot arribar a ser un gran cuiner.
Si bé l'argument podria ser interpretat en part per Sandra Bullock i Hugh Grant, si bé no és més que un capítol més amb una idea més peliculero-romanticona del normal, s'ha de reconèixer que la pel·lícula dels Simpsons és un bon exercici per sortir de la pantalla petita, que se n'enriu de si mateixa (i això és un dels aspectes que més la salven), i que tu, és ben entretinguda i està més o menys ben trobada.
De fet, sempre queda el consol de pensar que, certament, podria haver estat molt (i molt) pitjor.
...i quan creia que ja havia vist resumida tota l'estètica vuitantera, ha arribat un negre en bicicleta, amb rastes, genolleres i una americana platejada. Festival! Festival!
Qui odia els vuitanta? Un fill dels setanta, odia els vuitanta. Hi ha una dècada més horrible?
No estic gaire segur de saber (...) ningú que pugui competir amb Fellini a l'hora de crear art de la quotidianitat més absoluta. Però a més, Fellini és capaç de fer del més complicat i històricament tràgic, allò més senzill, agradable i quotidià.
Sí, en Tadanobu mola, la majoria d'escenaris han estat treballats fins a l'infinit i molen tant o més que ell, i no diré que no hi hagi escenes que molin mogollón.
Però tu, que una pel·lícula ha de tenir un mínim de sentit a part de l'estètic... i a Survive Style 5+ li falten uns quants engranatges.
Tenim la gran sort de que per sobre de tantes altres coses, sempre hi pugui haver quelcom que ens pugui provocar un somriure innocent de principi a fi.
Concursante és, per sobre de tot, un bon debut. Cortés, que ve de fer grans curts, aconsegueix fer-se amb un guió interessant; el problema és que no aconsegueix crear-ne una idea unitària, ni tan sols estèticament.
M'explico: un curt necessita d'una estètica contundent i original per fer-se veure; en canvi, una pel·lícula no pot suportar quinze estètiques i trucs cinematogràfics interessants en hora i mitja, en sorgeix un muntatge recarregat i pastós.
Tot i això, s'agraeix un guió que s'aparta de la normalitat, les 4 frases lúcides, i unes grans lliçons d'economia.
M'agrada pensar que tot el que llegeixo abans de mirar una pel·lícula no modifica la percepció que en tindré, però sovint no ho tinc del tot clar, sobretot en el cas de pel·lícules que reben elogis unànims i en les que tot indica que m'han d'agradar, tenint en compte els meus gustos.
Per sort, de tant en tant apareixen casos que em fan veure que això no és així. Se suposa que pel·lícules com Jigureul jikyeora! m'han d'agradar, i de fet les pel·lícules com Jigureul jikyeora! m'entusiasmen. Però amb Jigureul jikyeora! en concret no m'he sentit gens entusiasmat. Té punts interessantíssims, però en cap moment m'ha arribat a entusiasmar. Que bé.
Per si no havia quedat clar, en Tadanobu mola. Però...
Un home que mata una vegada i una altra la seva dona, per trobar-la novament a casa cada vegada. Un assassí a sou amb cara d'exfutbolista marruller obsessionat en conèixer quina funció té cadascú al planeta. Tres lladregots patètics, dos dels quals senten una musiqueta guai cada vegada que es miren als ulls. Una família feliç aficionada a cantar hard rock a crits al cotxe (fuck fuck fuck!!!), on el pare és hipnotitzat i es passa la pel·lícula creient ser un ocell. Una creativa publicitària que només té idees estúpides (i per ella, divertidíssimes).
Sí, aquestes cinc+ històries molen tant o més. I és que com deia abans, els putos japos en saben. I si amb històries mediocres funciona, imagineu què pot passar quan la cosa ja inicialment val la pena.
Els putos japos en saben. Agafes la història més mediocre del món. Hi poses un títol xulo. Hi poses uns personatges absurds. Un mafiós que rastreja amb l'olfacte. Un estúpid amb una sola cella. Trucs senzills de càmera. Gestos guais. Absurdisme. Tot ben barrejadet. I damunt de tot, en Tadanobu.
Perquè en Tadanobu mola, i si en Tadanobu mola, la peli mola. Vale?
Amb en Woody Allen em passa una cosa curiosa, tot i que no específic d'ell, i és que cada pel·lícula seva em fot una mandra horrible de mirar. Després m'encanten sempre, però em foten una mandra impressionant. Això fa que, si no recordo malament, només hagi vist al cinema dues de les seves pel·lícules.
Scoop no ha estat una excepció, i he esperat fins que ha sortit en DVD per mirar-la. Després de fer-ho m'he quedat amb la mateixa sensació que m'han provocat les seves darreres pel·lícules, i és que des de fa temps (potser ben mirat des de sempre) està fent la mateixa pel·lícula. La mateixa, no en el sentit de repetició de la mateixa història, sino la mateixa en el sentit d'una continuïtat perfecta entre una i altra. I el millor de tot plegat és que es tracta d'una pel·lícula excel·lent.
Així va començar Sitges per mi aquest any: I'm a cyborg, de Chan-wook Park. Val a dir que no sóc gran admirador d'Oldboy, però aquest paio sap fer pel·lícules.
Avui sé que ha guanyat el premi a millor guió del festival, però ahir ja vaig quedar impressionat per un guió complex, un puzzle fantàstic que conté quelcom més que robots i rates, tot i que a vegades es perd en detalls innecessaris. Una pel·lícula que 'amelineja' en alguns punts, jugant amb la màgia i l'estètica, una banda sonora encertadíssima i un humor simple però molt emotiu.
És interessant aquest canvi de sentit en la carrera de Chan-wook, després de tanta venjança. Aquesta és entranyable, divertida i íntima; un bon canvi i una bona reflexió.
Ser un cyborg i haver de recarregar bateries en un centre psiquiàtric no és feina senzilla.
Estant a Madrid, i vivint a cinc minuts de les torres Kio, no podia deixar passar l'oportunitat de tornar a veure El Día de la Bestia, aquest cop en el context que li pertoca.
Una icona de la meva adolescència. Per la seva concepció gamberra. Per les seves picades d'ullet al metal. Per la seva grandíssima banda sonora. Per un Santiago Segura desconegut. Per la frase més gran que ha parit el cinema espanyol en tota sa vida.
¿Tú eres satánico?
Sí señor, y de Carabanchel.
I ara, a més, perquè cada dia passo dues vegades just sota el lloc on fa dotze anys va néixer l'anticrist.
El Día de la Bestia mola molt.
Se li nota. En Tarantino s’ho ha passat pipa fent-la. I això és bo, molt bo; però també implica alguns petits detalls d’autocomplaença.
El segell de la casa es fa notar com mai (tot i el desenvolupament totalment lineal), cosa que fa que descobrim la veritat més profunda del saber fer del geni. Ei, que no és que la pel·lícula sigui la millor que ha fet; dic que aquesta és completament la seva pel·lícula.
Però no tot és així de bonic: és completament lògic i normal que a la mitja hora de començar la projecció pensis que tot plegat és una gran presa de pèl. Tranquils, la sensació s’arregla amb només 10 segons de metratge, i a partir de llavors tot es converteix en quelcom AIXÍ de gran. Tot plegat acaba amb un total entusiasme a l’hora d’abandonar la sala.
Quin crack. Quina meravella. I a qui no li agradi... i a qui no ho entengui... ell s’ho perd.
(Per cert, no espereu els tràilers. Algú, ja àmpliament maleït, ha decidit no ficar-los...)
És estrany. The Fisher King és tan aviat lúcida com exageradament extravagant. Ja ho té això, en Gilliam, però si s’hagués quedat amb la lucidesa, tot plegat hagués estat senzillament fantàstic. Sé que és el seu segell, però sovint em sobren els primers plans de cares de fàstic o certes exageracions que freguen una falsa comicitat.
Tot i així, és gran; tant en Terry com la pel·lícula, i s’ha de destacar, per una vegada, en Robin Williams, que s’ho mereix.
Igby és un paio que no quadra enlloc i és capaç de liar-la per allà on passa. Però també és jove, llest, i un torrecollons de cuidado. I això és prou bo.
I poca cosa més: no podem parlar ni d’una història sorprenent ni de res que sobresurti del normal; però sense ni adonar-nos-en, acabem amb un conjunt d’allò més curiós i entretingut. Sembla mentida!
Dins la sala de cinema, el que més em va cridar l'atenció és el munt de pares que acompanyaven nens molt petits a veure la pel·lícula. Primer ho vaig trobar com a mínim curiós, a més de creure que un nen de tres o quatre anys pot preferir mirar Ratatouille a la sala del costat. Coses de l'agost. Sortint de la sala ho vaig entendre. Els pares no acompanyaven els nens. Eren els nens, els qui acompanyaven els pares.
Els que hem crescut amb els Simpsons ens hem fet ja molt grans, i això implica que la sèrie també ha crescut. Potser no ha madurat, però després de veure la pel·lícula (sí, un capítol llarg o allargat) estic del tot convençut que encara tenim Simpsons, i de bona qualitat, per una bona colla d'anys. Visca.
Ara resulta que absolutament tothom amb qui parles va ser espectador assidu de les sessions dobles que feien durant els anys 70... als Estats Units. Tot i haver nascut durant els vuitanta.
I resulta que Planet Terror conté tota l'essència de les pel·lícules de zombis que habitualment s'hi programaven. No només els clixés, els estereotips, la sang de mentida, les interpretacions lamentables, els girs sense sentit. No, que això ho pot saber qualsevol que miri Zombi 2. També les marques de pols i les abrasions del negatiu, els cremats, el rollo perdut, tot té l'essència de les pel·lícules de zombis de les sessions dobles, aquelles que ja no es fan però tant es troben a faltar. Encara que mai hàgim estat a cap (per múltiples raons). El que sí es pot assegurar que continua igual, i igual continuarà sempre, són els putos nens donant pel cul a la fila del darrere.
Però ei! Mirant Planet Terror m'he sentit traslladat a aquelles sessions dobles plenes de sang, amputacions i un munt de diversió. Com es troba a faltar, gaudir de manera tan gamberra dins un cinema!
És increïble veure com Allen aconsegueix, d’una mateixa història i de personatges sensiblement semblants, fer tantes pel·lícules diferents. És millor pendre’s-ho així que no pas dir que sempre fa les mateixes pel·lícules. Que també és veritat, però s’ho pot permetre. A més, cal tenir en compte que és aquesta la que dóna peu a totes les altres.
Així doncs, Annie Hall no és més que una nova història de parelles, sentiments oposats i trencaments. Però aquesta vegada, hi ha alguna cosa que fa que Annie superi a les altres parelles d’Allen. Potser per ser la primera, potser per una fantàstica Diane Keaton, potser per una factura impecable, o un guió simplement genial.
Tothom pot cometre errors. No ho dic pel director, pels actors o guionistes. Ells feien una pel·lícula que havia d’agradar als nens i nenes de certa edat. Jo la he vista massa gran i... bé... deixem-ho en que... això compensa les pel·lícules avorrides que he fet veure jo a altra gent. Cadascú amb les seves idealitzacions...!
Segur que tots vosaltres us heu preguntat alguna vegada què passaria si tot l'equip encarregat del rodatge d'una pel·lícula porno (inclosos actors, director, editor, càmeres i bé, tothom en general), en sortir cap a Gal·les per començar el rodatge (d'un dia complet) s'equivoquessin de guió, i agafessin per error un text del fill porreta del productor. La resposta, aquí.
Pels que no us ho hagueu preguntat mai, tingueu sempre en compte, pel vostre bé, que la frase la pel·lícula que va canviar la dimensió del terme 'sonda anal' pot ser increïblement enganyosa.
És interessant veure com d'una mateixa història se'n pot treure molt de suc i tantes versions com es vulgui.
Deconstructing Harry desmunta la vida de Harry, desmunta el seu món imaginari i arriba a desmuntar la pel·lícula en si mateixa. Com? Doncs a través de diferents personatges que són el mateix, d’una escenografia i ubicacions que acaben sent un pèl delirants, i un muntatge que, si bé no acaba de trobar el sentit, denota un trencament inusual.
Bé, només dir que no la posarem al sac de 'pel·lícules que mereixen deixar d'existir', sinó al de 'pel·lícules que es poden mirar per passar l'estona mentre es beu cervesa'.
Per què m’agradava tant, de petit, aquesta pel·lícula? Potser perquè, tot i que ara sembla una espècie de telefilm de tarda, té una màgia estranya que per força atrau: joguines i fer-se gran.
Ep! Que amb mi va funcionar, i he de reconèixer que tornar-la a veure m’ha agradat i m’ha fet somriure. Hauria de recuperar més pel·lícules així.
Han passat 5 anys i ara tothom passa dels caçafantasmes... fins que alguna cosa ho canvia i llavors tot es converteix en un calc de la primera pel·lícula. Sens dubte, la seqüel·la no està a l’alçada de la original, i per acabar-ho d’adobar, té un final un pèl ‘cutrillo’.
I què? Algun problema? Hi continuen havent fantasmes i pistoles de protons!
Bé… eh… això, més que una pel·lícula, ha estat un gag allargat durant hora i mitja.
La idea és més que llaminera: un paio que sortint d’un país amb tots els estereotips que un americà pugui arribar a imaginar (les primeres escenes mereixen riure sense complexes), vol gravar un documental per saber en què són tan bons els senyors d’e e u u.
A partir d’aquí, el film decau considerablement, i és que allargar un gag amb gags no és feina fàcil. És llavors quan trobem també les escenes més surrealistes, que intenten ensenyar com de demoníac arriba a ser el poble dels estats units, desembocant en un símbol, Pamela Anderson, dins d’un sac. I és que el gag ens vol ensenyar alguna cosa i pretén tenir una base crítica, però fracassa. A canvi, obtenim un seguit d’històries delirants que cusen la cinta per arribar a l’hora i vint minuts de compromís.
Tot i així, no nego haver rigut i haver-me quedat perplex davant la grandesa de Baron Cohen i com arriba a enredar la gent. Per cert, Ederlezi? Bregovic, ja ho sabies?
Amb unes poques pel·lícules (molt poques) em passa que no em fa absolutament res veure-les una vegada i una altra. Això pot resultar ben curiós, ja que no té absolutament res a veure amb la seva qualitat cinematogràfica, i el seu component subjectiu sentimental pot ser fins a cert punt discutible.
Sé que no és una gran pel·lícula, ho puc comprovar cada vegada que la miro, però per una o altra raó, quan he d'escollir una pel·lícula per veure amb una colla d'amics, sempre es troba en els primers llocs, i quan passejo la vista pels DVD's buscant alguna cosa per passar l'estona sempre hi aturo la mirada una bona estona.
Pot ser la manera genial de presentar els personatges a l'inici, pot ser l'escena del viatge per Europa (Figueres, el Cap de Creus...), pot ser el suïcidi sinestètic (que sempre ha aconseguit posar-me els pèls de punta), pot ser el nihilisme imperant...
Però definitivament, no és la desconnexió que s'observa al llarg de la pel·lícula, no són els detalls que no lliguen (el braç de quatre metres que ha d'agafar les ulleres en la trobada dels dos protagonistes, les diferències temporals a l'escena inicial en les tres línies...), no és la sensació que queda de ser un desgraciat perquè mai m'han convidat a una festa de "vestits per follar"...
Sigui com sigui, no serà l'última vegada que la veig. Segur.
D’acord, una sala plena de nens i mitja hora ben bona d’anuncis no és la millor preparació per a veure una pel·lícula. D’acord! però, ei, que això una bona peli ho arregla. Llàstima que no hi ha hagut sort. Pot ser que en una pel·lícula d’hora i mitja, que en teoria ha de ser d'allò més amena, hagi patit per no saber com asseure’m?
Què podria destacar? Que els personatges tenen una caracterització magnífica? Oh i tant, però això ve de les anteriors. Per la resta, sí, té punts graciosos, però la pel·lícula en sí no té massa gràcia. Es desaprofiten massa coses, entre elles un magnífic Merlín, i no obtenim ni tan sols un bon final que ens faci oblidar l’avorriment anterior.
Res, que les coses o es fan bé o millor matar-les a temps.
En Stéphane és un paio interessant. Converteix la realitat en somnis, i intenta fer dels somnis realitat... però no se n’acaba de sortir.
Gondry desplega tot el seu imaginari i saber fer en una pel·lícula curiosa, a instants delirant, que torna a girar al voltant de la relació d’una parella i el que els envolta. Sens dubte el plat fort és la força dels somnis, món on el protagonista es recrea, i la reacció que tots aquests provoquen en una realitat confosa.
No podem parlar de maduresa, però La ciència dels somnis és un pas endavant respecte la (potser massa) idolatrada Eternal Sunshine of the Spotless Mind, pel sol fet de comptar amb una història confosament atractiva, dins un món fet a mida del director.
És inevitable que pensi en el remake de Tim Burton. Si bé l’última, compta amb un acabat (en decorats, ambientació, personatges, efectes especials, etc.) esplèndid, l’original és en si mateixa molt més conte, a estones més cruel, però també amb el necessari toc moral.
No és tan lluny de nosaltres com puguem arribar a imaginar i, si bé pot comptar amb un excessiu to educatiu i alguns tics antiquats, no hem d’oblidar que tot plegat és només un joc, i que la pel·lícula, de fet, és ben entretinguda.
Per cert, els Oompa Loompa aquí no fan tanta ràbia. Però déu n’hi do.
És fàcil i ràpid. Els herois més divertits mai inventats en una peli amb la característica modernitat dels anys 80. És així, els anys 80 no desmarquen per la seva estètica, però com no podia ser d’altra manera m’han marcat, entre moltes d’altres coses, amb aquesta fantàstica joia.
D’acord, quasi tots els personatges foten una ràbia que espanten i ja em diràs tu d’on treuen armes nuclears aquets científics de pa sucat amb oli. Però ei! Que les pistoles de protons molen quantitat i jugar amb l’hectoplasma és fantàstic. Ja ho dic jo, que de gran vull ser caçafantasmes.
'Las reglas del juego' no és fàcil de valorar: és lluny de ser una gran pel·lícula, però és extremadament millor a qualsevol altra peli de joves tancats en un campus.
Basada en la segona novel·la de Bret Easton Ellis (American Psycho n’és, en certa manera, la seqüela en llibre; i The Rules of Attraction és la preqüel·la de la pel·lícula American Psycho), podem pensar que difícilment ens decebrà, almenys fins a cert punt. I és així: trobem una historia a l’altura, ben travada i amb prous al·licients com per a trobar-la realment atractiva.
La pel·lícula és més com un vull i no puc, com de fet sempre són, han estat i seran les adaptacions d’Ellis a la gran pantalla. Tot i així, s’aconsegueix entrar en una atmosfera de sexe i drogues més que adient i el director compta amb certs aspectes visuals que ajuden, i molt, a aquesta ambientació de què parlava; i ajuden també, en segon terme, a distanciar-se de certs productes que poden partir de la mateixa base (joves - campus - sexe - drogues - mort) però que no li arriben ni a la sola de la sabata.
Hi ha pel·lícules que no estan fetes per a ser obres mestres, ni tan sols estan fetes per a agradar a un públic majoritari. Hi ha pel·lícules que simplement mostren les grans neures dels seus guionistes o directors. Assumim-ho, hi ha pel·lícules que són perfectes per quan el cos ja només pot suportar l’absurd.
Calamari Wrestler, la història d’un calamar que lluita per aconseguir ser reconegut com a gran boxejador enmig d’un món d’humans, és una d’aquestes on els actors són horribles, el director és simplement boig i la història és enormement delirant. Al meu criteri no supera Executive Koala, digna successora del mateix director, però s’hi apropa fins a extrems enormement alarmants: la dèria d’aquest home amb els animals antropomorfs que viuen, treballen i tenen els problemes i els sentiments dels homes, és un punt tan considerablement esbojarrat que no puc fer altra cosa que acabar aplaudint.
La he tornat a veure, necessitava marxar a algun lloc ben lluny per retrobar-me. M’és igual si sona estrany; en altres paraules podria dir que es deu a la poca motivació per fer la feina.
Vista de nou, m’han encantat altra vegada tots els personatges: treballats, un pèl estereotípics però amb gran dosi extra d’incorrecció. M’ha impressionat (encara més) la feina feta pels dos actors més joves, Paul Dano i Abigail Breslin. Llàstima que de nou hagi trobat el final un pèl exagerat. És correcte, és el que ha de ser i provoca unes dosis de simpatia enormes, però en certa manera, en una pel·lícula en la que la faula acaba d’arribar a la lliçó, no tots els animals han de pujar a l’escenari.
Tot i aquest petit però (que no voldria exagerar perquè no s’ho mereix), la pel·lícula resulta simpàtica, entranyable, divertida, amena i considerablement imperdible.
No tinc paraules, mala manera per començar el blog. Aquesta comèdia és ilarant, delirant i brillant.
Te ha salido un hombre en el bancal, ¡qué mala suerte!
No destaca per la seva tècnica (la continuïtat i el muntatge són horribles), però sí per la seva originalitat, vista des del context de la crítica a la societat espanyola durant el franquisme.
Las ingles y la literatura. ¿Le satisface hoy en día una ingle?
Precursora segurament de l’humor en el cine més actual fet a Espanya (no puc evitar pensar que Fesser se la remirés mil vegades abans de fer ‘El milagro de P. Tinto’), sorprén per la idea, pel guió, pels personatges i pel context.
Tu eres un borracho sinvergüenza que nos está dejando sin vino de consagrar todos los días. ¡Te voy a romper la cabeza!